Els valencians, poble d'Europa

La tensió política dels darrers anys republicans i la polarització ideològica no afavoreixen aquells moviments com és el valencianista sense –encara– una coherència interna suficient per a generar un discurs propi i sense tradició institucional de govern. Una part del valencianisme acabarà donant suport al Front Popular, fent el trànsit del republicanisme a l’esquerra sense bases socials ni reflexions teòriques d’una certa consistència. El valencianisme, diguem-ne centrista, acabarà fent costat a la insurrecció militar o mantenint una discreta posició de neutralitat perplexa a causa de les coincidències persecutòries en els dos bàndols.¹³

És, precisament, al principi de la segona república quan es publica una de les reflexions més interessants en la línia del valencianisme de diàleg: l’obra Concepte doctrinal de valencianisme de Joaquim Reig.¹⁴ L’autor –advocat, polític i financer valencià– fou un dels fundadors de la Joventut Valencianista i de la Unió Valencianista Regional, i participà en l’adquisició del diari La Correspondencia de Valencia, que esdevingué l’òrgan portaveu del valencianisme. En les eleccions de 1931 assolí l’escó de regidor de l’Ajuntament de València per Unió Valencianista, dins de la candidatura monàrquica, i conformà la minoria valencianista junt als dos membres de l’Agrupació Valencianista Republicana, que formaven part de la candidatura republicana. Posteriorment, va eixir diputat per Barcelona en el partit de la Lliga de Cambó. En 1932 fundà el setmanari valencianista El Camí, que dirigí fins a la seua desaparició en octubre de 1934, i en 1933 presidí el Centre d’Actuació Valencianista. Tota la seua actuació política estava encaminada a concitar la unitat d’acció del valencianisme. Tanmateix, el clima d’enfrontament social progressiu en els anys de la República conduí les seues iniciatives al fracàs.¹⁵

En l’obra Concepte doctrinal de valencianisme, Joaquim Reig propugna el «valencianisme totalitari». És ben cert que el terme «totalitari» pot induir-nos a confusió i a deduir que el polític valencià propugnava l’arrenglerament en les doctrines feixista o comunista. Res més lluny de l’esperit liberal de Reig. El terme «totalitari» cal entendre’l en el sentit d’integral: «el valencianisme suposa una visió totalitària, abarca [sic] totes les manifestacions de la vida».

Tot seguit, anem a veure algunes de les idees força del seu discurs que resulten encara a hores d’ara ben actuals. La primera d’elles és la unió en la diversitat:

L’home tendix naturalment a la unitat, però respectant la varietat. Eixe respecte a la varietat –de fons essencialment liberal– tot i tendint cap a la unitat, és precisament la base de la nostra doctrina valencianista […]. El particularisme d’una banda i el separatisme d’atra [sic], són dos conseqüències de l’uniformisme.

És ben destacable l’elogi de la tolerància que realitza Joaquim Reig en la seua reflexió:

Eixa és una de les gestes polítiques que té davant seu el valencianisme. Donar als valencians la visió totalitària del seu poble; conseguir que s’entreguen a una obra de convivència europea, tot i respectant les orientacions i varietats filles de la vida i necessàries per al progrés humà; acabar amb la tàctica simplista i ineficaç de dividir-se, pensant que a un costat estan els bons i els purs i a l’altre els impurs i els roïns; desarrelar els sentiments primaris tan propis dels pobles llatins, que els fan creure políticament en Xauxa, en l’anarquia triomfant, i evidenciar en canvi que el País Valencià s’ha de salvar única i exclusivament per el [sic] seu esforç i que eixe esforç ha de representar anys d’eixercici [sic] sincer de la ciutadania, anys de manifestacions civils i tolerants, anys d’estudi dels seus problemes més complicats.

A nivell de concreció política constitucional, Concepte doctrinal de valencianisme aposta per l’Estat compost, terminologia molt pròpia de l’època per a definir l’Estat plural.

La nostra doctrina busca expansió en comunitats lliures, és a dir, en esferes cada vegada d’un volum major. Per a nosaltres l’Estat unitari és un Estat ferreny, que mata la llibertat i fa escarni de la dignitat humana; en canvi l’Estat compost, sense tendències imperialistes, és respectuós amb totes les personalitats ètniques, socials o religioses que l’integren. Per això la nostra concepció autonomista servix millor la confraternitat dels pobles, que no el nacionalisme tipo [sic] francés i castellà.

El valencianisme de diàleg hui

Fet este brevíssim repàs històric als precedents més remots del valencianisme de diàleg, podem indicar que la publicació l’any 1986 de De impura natione va tindre, i té encara, una incidència notable tant a nivell de reflexió, com a nivell polític i social.

A nivell de reflexió, De Impura natione va suscitar la publicació de l’obra Document 88,¹⁶ el subtítol de la qual era prou significatiu Destinat (sobretot) a nacionalistes. Este llibre, elaborat per diferents membres de la tertúlia de l’Hotel Inglés, obtingué també prou de ressò mediàtic i és considerat per alguns com el tàndem que complementa De Impura natione i enceta l’anomenada Tercera via. En eixa mateixa línia de reflexió crítica hi ha hagut molts estudis sectorials en l’àmbit de la lingüística, la història de la literatura, la història social i política, la qüestió identitària o la geografia econòmica que han enriquit les perspectives del pensament valencianista.¹⁷

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua

La incidència en el camp intel·lectual ha estat ben fèrtil, però no podem oblidar que totes estes reflexions tenen una voluntat política explícita. Per tant, cal verificar el grau d’incidència política que ha tingut el valencianisme dialògic. En este sentit, potser l’èxit més gran que ha assolit siga la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i la seua consagració i blindatge com a institució de la Generalitat en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

La institució va nàixer en un context singular marcat per l’arribada al poder del Partit Popular a nivell autonòmic i estatal: Eduardo Zaplana assumí la Presidència de la Generalitat l’any 1995 després de tres legislatures socialistes i José María Aznar esdevingué president del Govern espanyol el 1996 després de quatre governs socialistes. Dos són els factors que afavoriren la creació de l’AVL: un de caràcter intern i un altre de caràcter extern. Internament, quan el president Zaplana arribà a la Presidència de la Generalitat necessitava superar l’actitud hostil cap a la llengua que havia mantingut el seu partit en l’oposició i administrar amb el menor número de problemes àrees de govern delicades com l’ensenyança. En eixe sentit, fou ben significativa la designació com a conseller d’Educació de Fernando Villalonga, una persona de tradició familiar valencianista que no s’identificava amb el secessionisme lingüístic tradicionalment sustentat pel PP.

El factor extern que propicià la superació del conflicte lingüístic fou el pacte de legislatura entre el PP i CiU signat l’any 1996 a l’Hotel Majestic de Barcelona. Per virtut d’este acord, la unitat de la llengua no havia de ser qüestionada. En paraules extretes del preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL, calia «que la qüestió de la nostra llengua pròpia siga sostreta a partir d’ara al debat partidista quotidià i esdevinga així l’objecte d’un debat seré entre els partits per tal d’arribar als consensos més amples possibles». El fragment il·lustra a la perfecció l’esperit que inspirà la creació de l’AVL. Cal aplaudir l’habilitat del president Zaplana per a dur avant este projecte amb l’oposició dels seus socis de govern (Unió Valenciana). L’hostilitat dels regionalistes, partidaris del secessionisme lingüístic, va anar acompanyada, paradoxalment, del rebuig que suscitava la nova institució en molts cercles unitaristes. Si els primers recelaven d’una entitat que intuïen que acabaria consagrant la unitat de la llengua, els segons sospitaven tot el contrari: que el particularisme lingüístic de l’AVL conduiria irremeiablement a la separació del valencià i el català.

El fet és que, amb l’AVL, els valencians disposem des de l’any 2001 d’una institució lingüística oficial pròpia. L’absència fins aquell moment d’una entitat ad hoc no significava que els valencians no disposàrem d’un referent normatiu, encara que no oficial: les Normes ortogràfiques del valencià, signades a Castelló el 21 de desembre de 1932 per les personalitats i les entitats més significatives del valencianisme. La Llei de Creació de l’AVL reconeix la seua importància històrica i assenyala que la funció normativa de l’Acadèmia es farà des de «la normativització consolidada a partir de les denominades Normes de Castelló». Les primeres decisions de l’AVL, per tant, no feren sinó continuar el camí iniciat en els anys 30 del passat segle; un camí que, des de la singularitat pròpia de la llengua valenciana, fa valdre el policentrisme convergent que el professor Sanchis Guarner propugnava per a la llengua que compartim amb Catalunya i les Illes Balears. Una bona mostra d’eixa línia de treball la tenim en la Gramàtica normativa valenciana i el Diccionari normatiu valencià (DNV), que han suposat un gran esforç de recuperació de les estructures lingüístiques i del ric cabal lèxic valencià a partir dels parlars tradicionals i de la llengua clàssica.

L’AVL, contràriament al que algunes veus proclamaven, no ha consagrat el secessionisme, sinó que ha assegurat la unitat de la llengua. Només cal consultar la definició de valencià del DNV que no fa sinó condensar i explicitar, de manera per a mi especialment brillant, el dictamen que l’AVL va aprovar l’any 2005.¹⁸

Desgraciadament, el que es podria considerar una qüestió tancada –la definició i normativització del valencià–, resta encara oberta: el Partit Popular, a pesar de ser el principal promotor de la creació de l’AVL, mai ha acabat de confiar en la institució. Des que esta es va constituir l’any 2001 fins el 2015, darrer any de govern popular, els enfrontaments entre l’executiu i l’Acadèmia han sigut constants.¹⁹ A pesar de les pressions governamentals, la institució ha mantingut sempre el seu criteri i ha preservat la seua independència. Això ha concitat l’adhesió de bona part d’aquell públic unitarista que inicialment era contrari a l’AVL.

Este qüestionament permanent de la institució per part del PP –tant en el govern com en l’oposició– és, sens dubte, negatiu per al valencianisme de diàleg. Els populars no acaben de deslligar-se d’un secessionisme lingüístic que en molts casos no fa sinó amagar una actitud contrària a l’ús social del valencià. Esta és la postura habitual dels òrgans centrals del PP de la Comunitat Valenciana, encara que dubte que siga assumida per tot el cos social que dóna suport al PP. Hi ha indicis que apunten a una certa distorsió en esta qüestió entre els dirigents centrals de València i la resta del cos social del partit. Territorialment, per exemple, els representants polítics populars de la província de Castelló no han tingut cap inconvenient en col·laborar amb l’AVL: l’Ajuntament i la Diputació castellonencs, governats pels populars, han tingut contínuament gestos d’acollida cap a la institució normativa valenciana tant en els successius aniversaris de les Normes de Castelló de 1932 com, per exemple, en l’edició de l’Escriptor de l’Any dedicada a Carles Salvador l’any 2015. També caldria interrogar-se sobre si els milers de pares votants del PP que duen els seus fills a les línies en valencià compartixen l’anticatalanisme dels líders autonòmics populars. Un canvi d’actitud per part dels màxims responsables del Partit Popular seria decisiu per a consolidar la llengua i la institució normativa oficial. Tanmateix, el clima polític suscitat per la crisi catalana opera, desgraciadament, en sentit contrari.

Una vegada vista l’actitud del PP respecte a l’AVL, caldria analitzar quina és la situació actual en la que es troba la institució normativa amb el canvi de govern i l’arribada a l’executiu de la coalició socialista-valencianista.

En principi, podríem deduir que la situació és positiva –i hi ha símptomes que permeten fer esta lectura; tanmateix, això no fa sinó reflectir, al meu parer, una impressió superficial que amaga alguns problemes que cal consignar.

En primer lloc, cal deixar ben clar que el nou govern manté una actitud molt més favorable respecte a l’ús social del valencià i, en eixe sentit, coincidix plenament amb la voluntat de promocionar la llengua que ha defensat sempre l’AVL. És ben cert també que el nou govern no vol modificar l’estatus institucional de l’AVL tal com ho intentà fer el PP. Ara bé, també cal consignar que, a pesar de les mostres públiques de reconeixement del nou Govern envers l’AVL, hi ha alguns fets que reflectixen una certa falta de consideració de l’executiu cap a la institució. Vegem-ne alguns d’ells:

Entre les competències atribuïdes a l’AVL figura la d’emetre informe sobre els projectes normatius que afecten la llengua. En exercici d’esta funció, la institució ha expressat el seu parer respecte als textos jurídics que li ha remés el Govern.²⁰ En alguna ocasió, com en l’informe de l’AVL sobre el Decret de regulació dels criteris i procediment per al canvi de denominació dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana, la receptivitat ha sigut màxima; tanmateix, en altres casos, especialment en l’àmbit de la Conselleria d’Educació, no ha estat així: si llegim els informes de la institució lingüística oficial i els confrontem amb els textos aprovats pel Govern podrem comprovar que sovint el criteri de l’AVL no ha sigut pres en compte en matèries tan importants com puga ser la normativa reguladora de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, el Decret d’usos lingüístics o el Decret de plurilingüisme. L’ànim dels informes de l’AVL no era altre que el de tractar de millorar la redacció dels projectes normatius per tal d’assegurar l’èxit de les propostes valencianitzadores i evitar al màxim els previsibles problemes polítics i jurídics que es derivarien d’un context jurisprudencial ben advers per a la llengua, tal com després, desgraciadament, s’ha demostrat. És evident que l’actitud del Govern valencià és legítima: l’executiu pot desatendre les propostes i suggeriments dels informes de l’AVL sobre les lleis, decrets i òrdens, perquè no són informes vinculants. Poder-ho fer, ho pot fer. Però això, vulguem o no, afeblix l’autoritat de l’AVL. I, per tant, afeblix també l’esperit del valencianisme de diàleg.²¹

Un altre aspecte que afecta la llengua i que seria convenient preservar és el de donar el màxim d’estabilitat a la política lingüística evitant suprimir iniciatives interessants pel fet que procedisquen de l’anterior etapa política. És el cas, per exemple, de l’Agència de Promoció del Valencià, destinada a coordinar accions de foment en l’àmbit municipal, que ha patit una paralització total de la seua activitat amb l’arribada del nou Govern. En sentit contrari, cal aplaudir la continuïtat que se li ha donat a la col·laboració entre l’AVL i l’Institut Valencià de Cultura (anteriorment CulturArts) per a incentivar el valencià en les representacions del Circuït Teatral, en la cançó i en el cinema.²²

En qualsevol cas, a pesar dels greus enfrontaments de l’AVL amb el govern popular i a pesar de les discrepàncies puntuals amb l’actual govern, el fet important és que la qüestió lingüística ha estat dipositada en mans d’una institució independent del poder polític i blindada per l’Estatut. Els governs van i vénen, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tanmateix, roman.

La recepció del valencianisme de diàleg en els partits polítics

Després d’esta menció explícita a la qüestió lingüística i a l’AVL, voldria parar l’atenció en el grau d’incidència del valencianisme de diàleg en els partits amb representació a la Comunitat Valenciana.

En la meua aportació al llibre Document 88, titulada «Cap a la construcció d’un nou valencianisme», vaig tractar de sintetitzar en tres punts les noves propostes nascudes al recer de la Tercera via. Em centrava en tres aspectes que considerava fonamentals per a eixamplar la penetració del valencianisme en el cos social. N’eren els següents: la reivindicació d’un marc nacional valencià, la transversalitat política del valencianisme i la reconciliació entre la raó i el sentiment.

Pel que fa a la reivindicació d’un marc nacional valencià, explicitada per De impura natione i ratificada per Document 88, cal indicar que la publicació de l’assaig de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians (1997), ajudà a véncer part de les reticències inicials dels nuclis nacionalistes més identificats amb la proposta política de Països Catalans. Que un referent intel·lectual com Joan Francesc Mira reflexionara i parlara obertament sobre la viabilitat d’una nació dels valencians contribuí, sens dubte, a l’èxit d’aquells plantejaments que deu anys abans havia proclamat la Tercera via.

La receptivitat per part del nacionalisme polític a l’assumpció del marc nacional valencià es va produir amb la creació del Bloc Nacionalista Valencià l’any 1998, quan els seus estatuts²³ van proclamar:

Els objectius del BLOC són els següents: a) L’assoliment de la plena sobirania nacional del poble valencià i la seua plasmació legal mitjançant una Constitució valenciana que contemple la possibilitat d’una associació política amb els països amb els quals compartim una mateixa llengua, cultura i història.

Conforme assenyala Amadeu Mezquida:

Amb aquest redactat, s’assentaren les bases d’un primer consens polític amb vocació majoritària sobre el què de la cosa. Hi trobem els mínims de tota –o de molta– de la tradició valencianista que fins a eixa data havia reflexionat sobre la qüestió. «Sobirania nacional del poble valencià», és a dir, el País Valencià com a nació política; «plena sobirania» i «Constitució valenciana», és a dir, l’objectiu últim de la consecució d’un estat propi mitjançant l’exercici de la sobirania plena; «possibilitat d’una associació política amb els països…», és a dir, una porta oberta al vincle polític –federació, confederació, lliure associació, etc.– amb la resta de pobles de l’ethnos o comunitat cultural catalana.²⁴

L’adhesió del Bloc Nacionalista Valencià al marc nacional valencià és explícita, encara que existisquen nuclis de militants que s’identifiquen amb el projecte nacional de Països Catalans. Que el partit nacionalista valencià de referència assumisca sense embuts la nació valenciana és un èxit indubtable del valencianisme de diàleg. Però també caldrà veure el grau de transversalitat que ha assolit esta proposta en altres forces polítiques.

Joan Francesc Mira assenyalava que els nacionalismes clàssics «es presenten i es mostren, més com a expressió dels interessos i de les necessitats morals de tot el poble-nació (necessitats de llibertat, unitat, autenticitat, dignitat…) que com a interessos materials d’un sector o classe».²⁵ En eixa línia de reflexió, la tradició del valencianisme dialògic que hem repassat en estes planes és susceptible de ser assumida per un ample espectre ideològic. Podem afirmar que existix un marc teòric, unes propostes obertes, amb una certa solidesa, que permeten assumir un discurs nacionalista o, si més no, valencianista, sense que este haja de passar necessàriament per un determinat sedàs ideològic d’esquerra. Diguem que existix un marc conceptual valencianista susceptible de ser assumit per enfocaments liberals, conservadors, socialdemòcrates, socialcristians, ecologistes, socialistes, etcètera.

Ara bé, una cosa és que existisca eixa possibilitat, i una altra és que, efectivament, s’identifiquen amb aquest marc teòric gent de diferent procedència ideològica. Com hem dit adés, els plantejaments del valencianisme de diàleg han amerat bona part del discurs del Bloc Nacionalista Valencià. Però el Bloc forma part, a hores d’ara, de la coalició Compromís, en la qual –si més no a nivell de missatge electoral– el valencianisme és fa més difús (de fet, hi ha líders com Mónica Oltra, que no s’identifiquen amb el nacionalisme, i altres membres de la coalició s’identifiquen principalment amb l’ecologisme, la lluita contra la corrupció o alguna altra de les banderes de referència de Compromís). En qualsevol cas, atés que el gros de la militància de Compromís pertany al Bloc i que el valencianisme, encara que no figure com l’element principal d’identitat sí que està present en la ideologia de la coalició, podem considerar que Compromís recull els plantejaments del valencianisme de diàleg.

Aquesta sensibilitat valencianista també ha estat present històricament en determinades agrupacions locals i comarcals socialistes i en algunes personalitats significatives del Partit Socialista del País Valencià com ara el conseller d’Hisenda, Vicent Soler²⁶ o el president de la Generalitat Ximo Puig. El Govern de coalició entre els socialistes i Compromís ha afavorit el perfil valencianista del PSPV, encara que resta pendent una reflexió interna seriosa al voltant de la qüestió nacional valenciana al si d’este partit.

Pel que fa a tot el que envolta Podemos i les confluències en les quals s’inserix, com ara València en Comú o Guanyar Alacant, és difícil esbossar el perfil d’una força política nova i de caràcter assembleari. El recolzament parlamentari al Govern socialista-valencianista a través del Pacte del Botànic i el posicionament dels responsables estatals a favor de l’Espanya plurinacional permeten albirar una actitud oberta respecte al valencianisme que, encara que potser no siga d’identificació, sí que es pot qualificar si més no d’amistosa.²⁷

En el cas dels partits de centredreta amb representació parlamentària, el Partit Popular, força política hegemònic en les últimes dècades, va practicar des del govern un discurs valencianista de caire regionalista que va assolir prou d’èxit social. El problema d’este discurs, des de la perspectiva del valencianisme dialògic, és que finalment sempre acabava buscant rèdit electoral en l’anticatalanisme. La voluntat del PP no era tant la de compartir uns referents comuns, com la d’apro-piar-se’ls i fer d’estos elements una lectura parcial que passava per la desqualificació sistemàtica dels adversaris com a catalanistes, com a mals valencians (en eixa línia anava la Llei de Senyes d’Identitat).

Respecte a Ciudadanos es tracta d’un partit que encara no ha adquirit un perfil propi a la Comunitat Valenciana. Les crisis de lideratge, l’escissió patida tant a les Corts Valencianes com en algunes agrupacions locals, i les divergències estratègiques entre el grup parlamentari valencià i el grup municipal del Cap i Casal, fan difícil definir esta força política en clau valenciana. Sovint ha defugit de fer front comú amb el PP. També ha dubtat a l’hora de practicar un cert regionalisme reivindicatiu en matèria d’infraestructures, encara que, a l’hora de la veritat, ha reculat per no molestar el discurs d’espanyolisme unitarista del partit. Pel que fa a la llengua, més que qüestionar la seua unitat ha mostrat una actitud contrària davant els diferents projectes de normalització presentats pel Govern. La ubicació en molts aspectes a la dreta del Partit Popular arran de la crisi catalana l’allunyen encara més de qualsevol mínim acostament al valencianisme de diàleg.

L’últim dels punts que caldria avaluar per a verificar la recepció del valencianisme de diàleg és el relatiu a la reconciliació entre la raó i el sentiment. Potser siga en este aspecte on més s’haja avançat. I en eixe sentit és ben important consignar la importància que l’Alcaldia de València estiga en mans de Compromís. La influència del Cap i Casal es deixa sentir amb força en tot el País Valencià. El fet de governar la ciutat ha propiciat un avanç ben significatiu respecte a la imatge del nacionalisme valencià que ha deixat de ser associada a l’escepticisme iconoclasta. En efecte, la gestió d’àrees com la de Cultura Festiva ha fet véncer molts dels prejuís que des de l’anticatalanisme es llançaven contra els nacionalistes; prejuís arrelats en aquelles actituds de menyspreu cap a les manifestacions de caràcter popular freqüents entre els cercles de la intel·liguèntsia nacionalista durant el tardofranquisme. L’interés per les manifestacions populars no evita que hi haja friccions entre el govern local i, per exemple, les Falles; però el que resta evident és que les festes, amb la seua càrrega emotiva i simbòlica, interessen al valencianisme governant.

Si en l’àmbit festiu els progressos han sigut notables (Declaració de les Falles com a bé immaterial de la humanitat, restauració de béns de la Processó de Corpus, projecció de la Setmana Santa Marinera, declaració com a Bé d’Interés Cultural de la Processó del 9 d’octubre…), en altres esferes també hi ha hagut gestos a destacar. Així, per exemple, en l’àmbit de les relacions amb l’Església va ser molt positiva l’acollida per part de l’Ajuntament de València de la Trobada Internacional de Jóvens de Taizé o la participació del regidor de Cultura Festiva com a pregoner de la Setmana Santa Marinera. Com a dèficits –no imputables en este cas a Compromís– la moció innecessària de laïcisme impulsada pel grup de València en Comú.

Futur del valencianisme de diàleg

El valencianisme de diàleg prosperarà en la mesura que el cos social assumisca uns elements comuns compartits per tots els ciutadans del país. En este sentit, crec que cal posar l’èmfasi en la dimensió institucional de la Comunitat Valenciana, especialment en l’Estatut d’Autonomia, perquè aporta un conjunt de referents fonamentals per a bastir un sentiment de poble.

Potser resulte una miqueta fred apel·lar a l’orde institucional, però este té uns avantatges evidents per la seua rellevància. L’Estatut és fruït d’un pacte polític bilateral entre el parlament valencià i el parlament espanyol; no és només una llei orgànica sinó que forma part del bloc de constitucionalitat. És una llei qualificada a partir de la qual emana tot l’entramat polític i jurídic de l’autogovern valencià. El problema principal, al meu parer, és que sovint els grups polítics, la ciutadania i, fins i tot, les institucions, ignoren o es neguen a assumir els conceptes fonamentals de la nostra norma institucional bàsica, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana.

L’apartat primer de l’article 1 de l’Estatut fa servir conceptes molts aprofitables a l’hora de teixir un mínim comú denominador de valencianitat:

El Poble Valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l’exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.

Conceptes com el de Poble Valencià, identitat diferenciada o nacionalitat històrica contenen una potencialitat vertebradora innegable. Respecte al terme nacionalitat històrica, el preàmbul de l’Estatut proclama «el reconeixement de la Comunitat Valenciana com a Nacionalitat Històrica per les seues arrels històriques, per la seua personalitat diferenciada, per la seua llengua i cultura i pel seu Dret Civil Foral». És important que parem l’atenció en cadascun dels elements que propicien el reconeixement del caràcter de nacionalitat històrica:

– «Les seues arrels històriques». Convé recordar que l’autogovern valencià no respon només a un procés recent de descentralització administrativa de l’Estat, sinó que té al seu darrere una llarga història de vora cinc-cents anys com a Regne de València (1239-1707). També cal anotar que les arrels del nostre autogovern actual són preconstitucionals (el règim preautonòmic fou aprovat per Reial Decret 10/1978, de 17 de març, que instituïa el Consell del País Valencià com a òrgan de govern del País Valencià).

– «La seua personalitat diferenciada». Es tracta d’un concepte jurídic indeterminat que subratlla l’existència de trets propis característics del poble valencià.²⁸

– «La seua llengua i cultura». Cal incidir que el possessiu seua remet a la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana, que és el valencià, conforme indica l’Estatut: «la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià» (art. 6.1). Esta menció explícita a la llengua com un dels elements que fonamenta el caràcter de nacionalitat històrica i, per tant, legitima l’exercici de l’autogovern és molt important. Qualsevol agressió a la llengua, qualsevol polèmica que afeblisca l’adhesió al valencià, qualsevol discriminació lingüística lesiona directament un dels fonaments de l’autogovern. També cal afegir que qualsevol qüestionament de l’autoritat de l’AVL, que és la institució encarregada de dictar la normativa lingüística segons l’Estatut, no fa sinó debilitar el dret d’autogovern dels valencians.

– «El seu Dret Civil Foral». La menció al nostre Dret civil foral subratlla la importància que té més enllà del seu aspecte estrictament jurídic. El Dret Civil Foral és un dels fonaments del caràcter de nacionalitat històrica i del nostre autogovern. Tanmateix, dia a dia comprovem com l’Estat vulnera sistemàticament les successives lleis de desplegament d’una competència estatutària de caràcter exclusiu: l’article 49.1 de l’Estatut indica que la Generalitat «té competència exclusiva sobre les matèries següents: 1a. Organització de les seues institucions d’autogovern, en el marc d’este Estatut. 2a. Conservació, desenrotllament i modificació del Dret Civil Foral Valencià…» El Tribunal Constitucional no s’atrevix a declarar inconstitucional l’Estatut i el que fa és, de manera indirecta, impugnar les lleis de desplegament d’esta competència estatutària que forma part del bloc constitucional.

L’estratègia de futur del valencianisme de diàleg hauria de passar per reivindicar contínuament el respecte a l’Estatut d’Autonomia, ja que, com hem vist, aporta uns elements molt valuosos a l’hora de vertebrar la societat valenciana. Amb esta actitud es posaria al descobert la hipocresia d’aquells partits estatalistes que s’omplin la boca del respecte a la legalitat i després vulneren aquelles normes que no són del seu gust o censuren l’ús d’expressions com nacionalitat històrica o llengua pròpia que són plenament constitucionals.