Read the book: «Els valencians, poble d'Europa»

1976. L’exclusió valenciana de la reforma política espanyola

Ramon Aznar i Garcia

Universidad Internacional de Valencia-VIU

Introducció

A la mort del general Franco tres opcions competien al tauler polític espanyol; a saber: continuïtat, reformisme i ruptura. Els esdeveniments ocorreguts l’any 1976 –en els quals es centra aquest article– van resultar decisius en la decantació de l’opció que acabaria sent hegemònica: el reformisme. Les forces polítiques de l’oposició democràtica valenciana tractaren d’influir, unitàriament, en aquella pugna d’interessos. Com veurem, el resultat fou decebedor.¹ S’iniciava així una convulsa transició política ordida amb sonores distincions constituents –les tres nacionalitats– i, més avant, amb sorolloses querelles estatutàries. A conseqüència d’aquelles decisions, la integració politicoconstitucional de l’autonomia valenciana va quedar lluny de resultar òptima.

La coordinació dels demòcrates

El 25 de gener de 1976 es van celebrar a més de quatre mil municipis espanyols les primeres eleccions municipals –indirectes de segon grau– des de la II República.² Als pocs dies, el govern decretà la pròrroga de les corts franquistes, les quals anaven a continuar legislant fins l’estiu de l’any següent.³ En seu parlamentària, el president Arias Navarro propugnà una democràcia «española, no copiada, desarrollada por nosotros mismos, a partir de nuestras necesidades, experiencias y modo de ser»; és a dir, l’evolució reglada del règim i una via espanyola a la democràcia.⁴ També, la necessitat que «todas las regiones de España dispongan de una organización institucional».⁵ De resultes d’aquesta voluntat descentralitzadora, els polítics valencians més destacats del règim es reuniren a Madrid en la Casa Regional de Valencia «como respuesta de colaboración de las demandas del gobierno» i amb el propòsit de tractar «la posible elaboración de un Estatuto Regional».⁶ Aquella iniciativa ben prompte es traslladà al plànol institucional i així, l’1 d’abril, diversos procuradors en corts valencians sol·licitaren formalment al govern l’«autonomía económica, administrativa y cultural de la región valenciana».⁷ Per descomptat, també l’oposició es movia en un sentit autonomista i la Junta Democràtica del País Valencià i el Consell Democràtic del País Valencià iniciaren una campanya en favor de l’estatut d’autonomia, en el context de la qual es redactaren els avantprojectes d’estatut d’Elx i del Consell.⁸ Aleshores, el govern designà Mariano Nicolás García governador civil de València.⁹ Mentrestant, la Junta Democrática de España i la Plataforma de Convergencia Democrática –els principals organismes unitaris d’oposició d’àmbit estatal– acordaren constituir Coordinación Democrática.¹⁰ Sorgia així la idea de ruptura pactada.¹¹

Quan les incipients organitzacions polítiques valencianes cooperaven per tal d’influir en l’escenari estatal, Joan Fuster, que havia esdevingut un intel·lectual de referència per a bona part de l’esquerra local, publicava Un país sense política (reflexions valencianes). L’assagista –fent ús d’una hermenèutica marcadament iconoclasta– considerava palmària la despersonalització col·lectiva dels valencians, als quals ridiculitzava considerant-los «una societat arcaica amb televisors». Des del seu punt de vista, l’únic referent vàlid s’hi trobava a Catalunya.¹² Amadeu Fabregat, qui ressenyà el llibre i estava al corrent del conflicte que originà l’àcida crítica fusteriana, es va referir a la «processó de les frustracions col·lectives», destacadament «la catalanitat discutida i indiscutible dels valencians».¹³ Una altra novetat editorial –La via valenciana d’Ernest Lluch– sostenia, en canvi, que «aquest ha estat un país amb política, política d’una burgesia sòlida i coherent». La discrepància entre ambdós autors coexistia, això sí, amb una coincidència fonamental: la comparació dels processos sociohistòrics valencià i català, i l’accentuació de les carències valencianes –reals o suposades–.¹⁴ Fruit d’aquesta òptica foren certes consideracions que Lluch realitzà arran de la presentació del seu llibre: «sí, aquí la gent és menys seriosa que a d’altres bandes. No diguem ja al Principat! També crida més i es vesteix fins i tot d’una altra manera. Àdhuc els polítics són diferents, com bé dius: són més joves i no tenen al darrera una gran tradició política, malgrat que en un any s’ha fet un gran avenç en aquesta qüestió».¹⁵

La col·laboració entre les organitzacions de l’oposició democràtica valenciana es va concretar en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià.¹⁶ L’organisme «unitari, autònom i independent de qualsevol altre» exigia participar en l’apertura del procés constituent de l’Estat espanyol, el reconeixement de la personalitat política diferenciada del País Valencià, la immediata cooficialitat del valencià i la creació d’una Generalitat provisional.¹⁷ També es proposava la constitució de l’Assemblea del País Valencià, organisme al qual haurien de sumar-se les forces polítiques, sindicals, socials, i les individualitats amb significació democràtica.¹⁸ Al temps que sorgia la Taula, Coordinación Democrática assumia la reivindicació de l’oposició democràtica catalana de restablir un govern provisional.¹⁹

La presentació pública de la Taula va coincidir amb la I Reunió d’Escriptors dels Països Catalans, la visita dels ministres d’Educació i Ciència –Carlos Robles Piquer– i de Relacions Sindicals –Rodolfo Martín Villa–, i la conferència de Jordi Pujol, organitzada per l’Instituto Social Empresarial –molt vinculat al PDLPV–. La trobada dels escriptors es va caracteritzar per la seua intensa politització. Per als assistents, els Països Catalans constituïen una comunitat nacional.²⁰ El ministre d’Educació anuncià que en determinades regions l’educació dels xiquets seria no solament bilingüe sinó també bicultural.²¹ Per la seua banda, Pujol reivindicà l’especificitat catalana en dos qüestions cabdals: la unitat de l’oposició i el pactisme polític.²² I en matèria autonòmica demanà per a Catalunya i el País Valencià el «dret a protagonitzar una nova política dins un Estat lliure i democràtic».²³ El polític català no entrà en precisions sobre l’oposició democràtica valenciana –amb representants de la qual va sopar en acabar la seua conferència–, però sí sobre la situació de les entitats financeres catalanes presents a la regió valenciana.²⁴ Eixa mateixa nit, el ministre Martín Villa clausurava a València l’assemblea nacional de la Unió d’Empresaris de Banca, Borsa i Estalvi.²⁵

La visita del líder de Convergència Democràtica de Catalunya es va realitzar la vespra de la primera cimera entre la Taula i Coordinación Democrática.²⁶ La Taula reclamava la instauració d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica. Però la declaració comuna feta pública en acabar l’encontre es va limitar a incloure –en el punt sisé– «el reconocimiento del derecho del pueblo valenciano a su autonomía y a estructurarla mediante un Estatuto de Autonomía, con el alcance y el contenido que el pueblo libremente decida, dotándose de la organización política correspondiente dentro del propio proceso constituyente».²⁷ L’ens estatal qüestionava la solvència de la reivindicació valenciana, a la qual no li atribuïa ni l’evidència, ni la historicitat dels processos català, basc i gallec.²⁸

El mes de juliol s’inicià amb una reunió entre Coordinación Democrática i les distintes instàncies opositores –entre elles la Taula– en la qual s’acordà celebrar la Setmana de l’Amnistia. El PSPV organitzava a València el seu primer míting, en el qual van intervindre Alfons Cucó, Joan Garcés –que acabaven de publicar Valencianismo y estatutismo, i Allende y la experiencia chilena–, Joan Reventós i Antonio Rojas Marcos. En el llibre de Cucó s’analitzaven els diversos projectes d’estatut d’autonomia elaborats durant la Guerra Civil. El interessos historiogràfics i polítics de l’autor convergien, i aquest tractava d’assentar en el passat la reivindicació estatutària del present. Front a l’argument historicista de la tramitació parlamentària pretèrita, Cucó proposava el contra-argument –també de base historicista– de l’existència, en 1936, d’un principi d’acord entre els representants polítics de les tres províncies valencianes.²⁹ Per la seua banda, Rojas Marcos declarà: «lluitem per l’autonomia del poble andalús que s’ha de produir al mateix temps que la ruptura democràtica. Igual com la del poble valencià. No podem mirar enrera i perdre’ns en disquisicions sobre antics estatuts d’autonomia. La situació ens ve imposada per l’avui». Eixe mateix dia, Felipe González, Jordi Pujol, José María Gil Robles i Joaquín Satrústegui coincidiren en un homenatge a Dionisio Ridruejo i, a l’endemà, Adolfo Suárez era designat president del govern.³⁰ Es posava així en marxa l’operació que –a finals d’any–acabaria possibilitant la convergència de l’oficialisme governamental i de l’oposició disposada al pacte. En els mesos següents, l’esquema reformista combinaria el protagonisme ministerial, l’homologació democràtica del centre-dreta de procedència autoritària i la legalització dels partits polítics democràtics.³¹ Certament, la idea de ruptura havia predominat entre els socialistes. No debades François Miterrand declarà, en 1971, que «celui qui ne consent pas à la rupture avec l’ordre établi […] avec la société capitaliste, celui-là je le dis, il ne peut pas être adhérent du Parti Socialiste».³² No obstant, el procés de reforma política anava a comptar amb la participació del socialisme espanyol renovat a Suresnes.

A València, la Setmana de l’Amnistia va concloure amb una multitudinària manifestació.³³ La Taula i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya reclamaven el «restabliment» a Catalunya i l’«establiment» al País Valencià «dels òrgans de govern autònom des del primer moment de la ruptura democràtica».³⁴ Amb ocasió de la Mostra Spagnola de la Biennal de Venècia, José Antonio Noguera internacionalitzava la demanda autonomista de l’oposició valenciana.³⁵ Aleshores, el PSPV tractava de garantir que el País Valencià fóra reconegut com una «nacionalitat compartida amb tots els països catalans».³⁶ En aquest sentit, Vicent Ventura –que acabava de llegir Un país sense política– criticava la «manipulació» de les elits, l’«oportunisme» dels emergents líders polítics catalans i la «ignorància» popular valenciana. Ni els primers ni els segons acceptaven, per raons diverses, la «catalanitat» dels valencians en què creia ell. A falta de «referències juridicopolítiques a al·legar en una hipotètica negociació amb el poder central sobre la restauració del passat immediat», i en absència de «prou consciència» de «país català», el dirigent socialista feia gravitar l’estratègia autonomista dels socialistes al voltant de la suposada evidència històrica: «No s’inventa la història. Hi ha la que hi ha. I la nostra és la que és».³⁷ Per la seua banda, Ernest Lluch –membre també del PSPV– defenia la necessària transversalitat de la reivindicació valenciana. Altrament –advertia premonitori– «hay capas medias muy directamente valencianas que no podrán ser atraídas» i que seran «objeto de cualquier regionalismo a medias tintas».³⁸

A mesura que passaven els mesos s’ampliava la incomprensió que patia la Taula. Primer, per part de Coordinación Democrática. Després, pel Comité Central del PCE, el qual demanava des de Roma la formació immediata de governs autònoms en Catalunya, País Basc i Galícia.³⁹ L’Assemblea de Catalunya va fer seu el criteri dels comunistes reunits a la capital italiana i s’encengué la polèmica:

Con un importante enfrentamiento, fruto de serias divergencias, se acabó el pasado domingo el encuentro en Valencia entre la Taula de Forces Polítiques y Sindicals del País Valenciá y la Asamblea de Catalunya. El fondo del desacuerdo estriba en que el PSUC y Comisiones Obreras consideran que en Catalunya se trata de reinstaurar unos principios, mientras que en Valencia no existe este precedente y se trata por tanto de una instauración.⁴⁰

Així les coses, la Taula va manifestar no sentir-se ni reconeguda ni recolzada per l’òrgan unitari català.⁴¹ La crisi sorgida va tindre un gran ressò i va ocasionar un allau de posicionaments públics. Amadeu Fabregat carregà contra la «telepatía Carrillo-PSUC» i es dolia que «las bofetadas nos llegan a los valencianos precisamente desde Cataluña».⁴² El jurista gandienc Gonçal Castelló escrivia que «aquesta vegada la incomprensió no ha vingut de l’altiplà; la ignorància, la intransigència no ens ve dels mesetarios; les posicions contra les aspiracions del poble valencià vénen de gent de la nostra llengua, ètnia, història» i afegia «després de quaranta anys han passat moltes coses; cal pensar que els esquemes històrics dels anys trenta són un antecedent, però no són vinculants».⁴³ També Vicent Ventura es mostrà molt crític amb els qui, des de Catalunya, entrebancaven la «catalanitat» valenciana. Des del seu punt de vista –«com he dit fent brometa»–, el que calia defensar era «una sola nacionalitat i tres Estatuts distints». Al marge d’aquest criteri, la negociació i el pacte no li resultaven admissibles. Estava en joc –dirà– «la identitat que tenim. No en disposem d’altra. No podríem triar, encara que volguérem». I sostindrà que els comunistes valencians avalaven l’incompliment dels acords constitutius de la Taula.⁴⁴ En opinió de Carles Dolç –MCPV–, la demanda d’una Generalitat valenciana provisional es sostenia en el creixent moviment autonomista i en la voluntat majoritària de les forces democràtiques. Limitar la solució als casos de Catalunya, País Basc i Galícia no li semblava «un argument des de cap punt de vista». A falta d’un estatut republicà, els valencians tenien una tradició secular d’autonomia política i un moviment en favor de l’autogovern més sòlid que el dels anys trenta. Si la reivindicació de la Taula era percebuda com un obstacle a la negociació, també ho eren –afirmarà– les demandes d’amnistia sense exclusions i de reconeixement de tots els partits polítics sense discriminacions. I conclourà: «quan es rebutja la Generalitat provisional valenciana com a reivindicació dura, hom té present el que en pensen els enemics de la llibertat i hom no té en compte les aspiracions i les necessitats d’un poble, el valencià».⁴⁵ Cucó denuncià el sectarisme i la intransigència del PSUC.⁴⁶ També Pujol va atribuir la manca d’acord a la vinculació del PSUC al PCE.⁴⁷ Finalment, les mostres de solidaritat amb la Taula arribaren d’Unió Democràtica de Catalunya, la Federació Socialista de Catalunya (PSOE) i el Consello de Forzas Politicas Galegas.⁴⁸

Arran de totes aquestes reaccions de suport, els dirigents comunistes valencians van precisar que la discrepància amb la Taula es circumscrivia al «moment» de l’autonomia del País Valencià. Aquesta no podia ser immediata i havia de sotmetre’s a les prioritats de la ruptura pactada.⁴⁹ Carles Caussa –representant del PSUC– afirmava que la dreta governamental no estava disposada a acceptar la immediatesa de l’autonomia valenciana i balear.⁵⁰ El realisme polític imposava el sacrifici de la principal reivindicació valenciana.⁵¹ Eixe era també el parer de les joventuts del PSP, de Joaquim Muñoz Peirats i d’Antonio García Miralles, els quals coincidiren en què l’autonomia valenciana havia de ser subsegüent al procés constituent espanyol.⁵² La Taboa Democrática de Galicia es limità a incidir en la necessitat d’una estratègia global de ruptura.⁵³

Finalment, l’Assemblea de Catalunya va acabar rectificant i atorgà el seu ple suport a la principal demanda de la Taula.⁵⁴ No obstant, el PSUC es mantingué en la seua negativa. L’exigència d’una Generalitat provisional des del moment de la ruptura democràtica era vàlida tractant-se de Catalunya; no en el cas del País Valencià.⁵⁵ Aleshores, es complien set-cents anys de la mort del rei Jaume I i Joan Fuster escrivia que «catalanes seguimos siendo, aun sin querer».⁵⁶ Eixa era l’opinió d’Amadeu Fabregat qui no obstant era conscient de l’ampli rebuig social –«o les tesis de Nosaltres els valencians, o el buit i el no-res».⁵⁷ Així pensaven també dos destacats dirigents del PDLPV: Joaquim Muñoz Peirats –«la catalanitat del País Valencià és un fet evident»– i Francesc de Paula Burguera –«ningú mitjanament culte o intel·ligent no pot negar […] la realitat indefugible dels Països Catalans».⁵⁸ No obstant aquesta rotunditat, la validesa del plantejament fusterià era qüestionada a Catalunya: «vist des de Barcelona […] un cas com En Fuster recorda els dels grans homes del divuit, prou lúcids per a demostrar que tot un món s’acaba, incapaços de preveure el nou món».⁵⁹

L’opció per la ruptura

A les primeries de setembre, es va celebrar a Madrid una cimera de l’oposició democràtica.⁶⁰ L’organisme unitari valencià acudia a la reunió amb la premissa del seu «rebuig generalitzat del reformisme», postura que, en canvi, no explicitaren l’Assemblea de Catalunya, l’Assemblea Democràtica de Mallorca ni l’Assemblea de Menorca.⁶¹ El debat –a porta tancada– resultà difícil sobretot a causa de la incomprensió que suscitava el plantejament federalitzant de la Taula.⁶² Aquest es concretà en la següent proposta clarament rupturista i distanciada dels esquemes del govern i de l’oposició moderada:

L’inici d’un període constituent amb la creació de les formes de govern provisional a nivell de l’Estat, de les nacionalitats i de les regions, que les forces democràtiques unitàriament reivindiquen. Durant aquest període constituent, els pobles de l’Estat espanyol decidiran la forma d’estat i de govern i, així mateix, aprovaran autònomament els corresponents estatuts d’autonomia o aquelles altres formes d’autogovern que caracteritzaran al [sic] seu propi futur lliure i democràtic.⁶³

Al final de la reunió es va acordar –a proposta de la Taula– la creació d’una comissió d’enllaç integrada per dos representants de cadascuna de les instàncies unitàries. Es tractava d’instaurar un únic instrument d’actuació conjunta de l’oposició i de l’aprovació d’«un programa polític unitari de ruptura democràtica que òbriga un període constituent».⁶⁴ Segons va declarar a la premsa Joaquín Ruiz-Giménez, el principal objectiu de la trobada havia estat explorar les possibilitats d’una estratègia unitària. Per la seua banda, Enrique Múgica –presentat per la premsa com lloctinent de Felipe González– va traslladar als mitjans els tres requisits que, a criteri del PSOE, possibilitarien un pacte amb el govern, a saber: legalització de tots els partits i sindicats, negociació d’un calendari d’actuacions i obertura d’un procés constituent. En contra del criteri de la Taula, Múgica va sostenir que no era necessària la constitució d’un govern provisional.⁶⁵ Tampoc la idea valenciana d’organitzar mobilitzacions populars en favor dels drets nacionals i de l’amnistia sense exclusions li semblaven acceptables.⁶⁶ Ernest Sena –UDPV–, Carles Dolç –MCPV–, Josep Lluís Blasco –PSAN– i Joan Garcés –PSPV– eixiren malhumorats de la reunió. La qüestió de les nacionalitats havia quedat ajornada, la qual cosa augurava creixents tensions al si de la Taula. Únicament Doro Balaguer –PCE– es pronuncià en termes més optimistes: «la reunió apropa i possibilita la ruptura».⁶⁷ El Consell de Forces Polítiques de Catalunya –integrat per organitzacions de centre i dreta– no va assistir a la reunió. L’ens unitari català havia optat per negociar separadament amb el poder central.⁶⁸

La vespra de la Diada de Catalunya, Adolfo Suárez anuncià l’aprovació governamental del projecte de llei per a la reforma política. A l’endemà mateix, Vicent Ventura afirmava que «el resurgir de la conciencia nacional del País Valenciano es muy parecido al de Catalunya, aunque, en definitiva, se trata de una misma área cultural e histórica».⁶⁹ Eixe era també el punt de vista del democristià Vicent Miquel, el qual sostindrà que «el mot valencianista […] està ple de connotacions reaccionàries» i que «la nostra nacionalitat és la dels Països Catalans».⁷⁰ Poc després, Vicent Ventura abandonava el PSPV. La seua decisió venia motivada per «alguna actitud del PSPV a la Taula rebaixant les exigències de l’Estatut» i pel fet que alguns militants destacats hagueren «posat en dubte que els Països catalans existeixin».⁷¹

Poc després, es van celebrar a Peníscola i València dos actes d’abast estatal i amb significació política oposada. Per una banda, José Luis Pérez Tahoces, delegat nacional de províncies de la Secretaría General del Movimiento, inaugurava un curs sobre el regionalisme.⁷² Per altra, al Nou Estadi del Llevant Unió Esportiva de València s’aplegaven trenta mil persones en la Trobada dels Pobles. A diferència de la reunió dels hòmens del règim, l’«acte de germanor de totes les nacionalitats de l’estat espanyol», la «gran manifestació de tota la valencianitat democràtica en lluita per la llibertat» –que comptà amb el suport de la Taula i la presència de Simón Sánchez Montero– va ser objecte de tota mena d’entrebancs. L’explosió uns dies abans de dos artefactes, la prohibició de la cavalcada anunciadora, la concessió el mateix dia de l’autorització governativa i la suspensió de l’acte per ordre de Mariano Nicolás posaren en evidència la contrarietat dels medis oficials. Curiosament –o no tant– les reticències procediren també de certs ambients catalans.⁷³ Arran de la prohibició, els representants de la Taula no pogueren fer públic el seu comunicat ni assumir el protagonisme que els organitzadors els havien reservat. Sense haver de patir cap interrupció, al curs de Peníscola s’exposaren les directrius governamentals en matèria territorial, les quals passaven pel reconeixement de «la importancia del hecho regional», «la diversidad de pueblos integrados en la unidad indisoluble de España» i «la conveniencia de crear aquellos instrumentos que propicien la representación y gestión de los propios intereses por parte de cada una de las Regiones».⁷⁴ El tractament oficial de la qüestió valenciana no era acceptat per la Taula: «els nostres drets com a poble continuen essent-nos negats com ha quedat ben evidenciat en el darrer discurs del president del govern». Així les coses, l’ens unitari anuncià la celebració, el 9 d’octubre, del Dia Nacional del País Valencià. Amb la programació d’aquest acte de masses, la Taula insistia en la seua principal demanda: «aconseguir el nostre estatut d’autonomia i la nostra Generalitat».⁷⁵

En el curs de Peníscola, George Pierret, secretari general de la Conferència de les Regions Perifèriques Marítimes d’Europa –òrgan consultiu de la Comunitat Econòmica Europea– va afirmar que «la política regionalista no es sólo una coordenada del problema político interior, sino que es también, tal vez, una necesidad impuesta por la política internacional» i va insistir en el doble caràcter –representatiu i instrumental– que les regions tenien a Europa. La diversitat de la CEE es feia efectiva a través de les regions. Aquestes frenaven la tendencial concentració de l’activitat econòmica en les zones industrials pròximes al Rhin. Països com Gran Bretanya i Irlanda havien condicionat el seu ingrés a l’existència d’una autèntica política regional. Recentment, s’havia creat un Fons d’Inversió Regional. Preguntat sobre la relació entre regionalisme i la integració espanyola en la CEE, George Pierret va contestar:

El regionalismo es una oportunidad no sólo para resolver problemas, sino para plantear el destino de nuestros pueblos de una forma armónica. El peor peligro que puede ocurrirle a nuestro continente sería una uniformización.⁷⁶

La primera reunió de la comissió d’enllaç dels organismes unitaris de l’oposició es va celebrar a València.⁷⁷ Malgrat estar convocats, no hi van assistir els representants del Consello de Forzas Políticas Galegas –entre les qüestions a tractar a València no es trobava l’opció federalista–, ni els del Consell de Forces Polítiques de Catalunya –rebutjaven l’estratègia negociadora conjunta– ni les forces opositores basques –no tenien cap instància unitària.⁷⁸ A més a més, no es va admetre la intervenció d’un portaveu –Emilio Ruiz Pérez– de tres organitzacions polítiques no integrades en Coordinación Democrática de Andalucía.⁷⁹ La comissió d’enllaç va acordar la formulació d’un programa polític, recollit en el document La alternativa para la democracia.⁸⁰ Així mateix, va decidir la constitució de la Plataforma d’Organismes Democràtics, l’organisme unitari de l’oposició amb la base representativa més ampla de tots els existents.⁸¹ El representant de l’Assemblea de Catalunya va sostindre que «la defensa de los intereses de Cataluña pasa por la unidad de la oposición y no por negociaciones hechas por el Gobierno».⁸² De nou, la principal reivindicació de la Taula va resultar ser la més controvertida:

[…] las principales dificultades las presentó la Delegación valenciana, que, de acuerdo con el mandato que tenía, exigía la constitución de un Gobierno autónomo provisional desde el momento de la ruptura democrática.⁸³

Sense dubte, la Taula havia aconseguit situar la qüestió valenciana com a peça crítica de l’escenari polític estatal.⁸⁴ La vespra de la reunió, el PSPV acordà una estratègia amb la UDPV en matèria estatutària, així com l’inici de converses amb el MCPV i el PCV per tal d’articular una coalició electoral d’esquerres.⁸⁵ Mentrestant, a Peníscola continuava el curs sobre el regionalisme. En la seua ponència, Manuel Thomás de Carranza va afirmar que nacionalisme i regionalisme no s’havien de confondre. En el passat i sense resultats satisfactoris, l’Estat havia intentat la descentralització a través de les províncies. També calia superar l’apoliticisme del període tecnocràtic, el qual no integrava adequadament la participació ciutadana.⁸⁶ L’Estat havia de ser el gran instrument moderador que potenciara –a través de la transferència de fons– el desenvolupament equilibrat de totes les regions. Per la seua banda, Rafael Ossa Echaburu –redactor en cap de La Gaceta del Norte– va abordar la qüestió del regionalisme basc. En la seua opinió, en aquelles províncies existia una majoria sociològica procliu a conciliar la unitat amb la diversitat. Les lleis havien de reconéixer l’existència d’una regió i dotar-la d’un règim especial. Amb caràcter general, resultava urgent la necessitat d’«institucionalizar las regiones, alejando el peligro de pasar de un centralismo a una hemorragia de particularismo».⁸⁷ En consonància amb aquestes idees, el ple de la Diputació Provincial de Castelló acordà demanar al govern la concessió d’un estatut d’autonomia per al País Valencià.⁸⁸ Així mateix, la Taula sol·licità al govern civil el permís necessari per a celebrar, el 9 d’octubre, un míting en la Plaça de Bous de València commemoratiu del Dia Nacional del País Valencià.⁸⁹

La comissió executiva de Coordinación Democrática havia d’analitzar el document aprovat a València. Però l’operativitat d’aquest organisme unitari estava sent seriament qüestionada. Per uns perquè aglutinava forces polítiques amb enormes diferències ideològiques i de representativitat.⁹⁰ Per altres, atés el seu plantejament en matèria de nacionalitats i regions.⁹¹ Així les coses, ID, PSP i PSOE ni assistien a les reunions ni ratificaven el document La alternativa para la democracia. Aquestes organitzacions al·legaven tenir problemes amb la presència d’Antonio García Trevijano –circulava un dossier suposadament comprometedor en relació a la seua intervenció en el procés d’independència de Guinea Ecuatorial.⁹² La Taula sí va manifestar la seua adhesió al document de València, l’aprovació del qual valorava com «un paso adelante en la unidad de la oposición para la ruptura democrática y la conquista de la libertad y la autonomía del País Valenciano».⁹³ De les setze organitzacions integrades en l’ens opositor, solament UDPV es va negar a signar el document. També van ratificar el text aprovat a València l’Assemblea de Catalunya, la Taboa de Galicia, el Consell de les Illes i Coordinación de Fuerzas Políticas de Canarias.⁹⁴

Aleshores, l’ambaixador Manuel Thomás de Carranza –fent de portaveu del govern– declarava a Peníscola que la voluntat de «crear hechos diferenciales absurdos» amb la finalitat de comprometre la unitat del país representava un «atentado de lesa Patria» que havia de ser «indiscutiblemente perseguido y repudiado». La pròxima convocatòria d’eleccions generals exigia reforçar la intensitat dialèctica enfront dels particularismes nacionalistes. Els delegats provincials del Movimiento –els quals estaven cridats a col·laborar democràticament amb el govern– havien de ser-ne ben conscients.⁹⁵ En l’acte de clausura del curs de Peníscola, Pérez Tahoces va recordar la decisió governamental d’encomanar a les pròximes Corts la institucionalització de les regions. Des de l’òptica del govern, la qüestió regional quedava indissociablement unida a les properes eleccions generals.⁹⁶ Probablement, aquesta voluntat oficial d’ajornar la qüestió va motivar la prohibició dels actes del 9 d’octubre.⁹⁷ La tensió ocasionada pel recent assassinat del president de la Diputació Provincial de Guipúscoa, el desplegament d’un fort dispositiu policial, i la incomoditat generada per la pluja acabaren de dissuadir els convocants.⁹⁸ Els mitjans de premsa d’àmbit estatal ABC i El País no es van fer ressó de la prohibició. Per la seua banda, l’editorial Curial publicava un nou llibre de Joan Fuster: La decadència al País Valencià.⁹⁹

L’hegemonia de l’esquema reformista

Després de setmanes d’ajornaments, es va reunir la comissió executiva de Coordinación Democrática. El pols mantingut entre García Trevijano i ID, PSOE i PSP es va resoldre en favor d’aquestes organitzacions polítiques. En la reunió es tractà el document aprovat a València per la comissió d’enllaç. La filiació política dels integrants de la comissió –cinc comunistes, tres independents, dos socialistes i dos maoistes– suposava un greu entrebanc per a les organitzacions reformistes.¹⁰⁰ Entre elles, s’hi trobava Izquierda Democrática, que va acordar no ratificar ni el preàmbul, ni diversos aspectes programàtics del document. Aquesta organització democratacristiana es comprometia a impulsar una rectificació substancial de l’estratègia de Coordinación Democrática. En concret, ID anava a maniobrar en favor del «reconocimiento expreso del proceso electoral libre como momento clave de la ruptura democrática» i «la aceptación de un principio de “tregua” con renuncia a las movilizaciones callejeras por motivos políticos durante el proceso de negociación Gobierno-oposición».¹⁰¹ Novament, l’aspecte que més polèmica va suscitar va ser el referit a l’autonomia de les nacionalitats i regions. Les organitzacions grans –PCE, PSP, ID i PSOE– estaven d’acord en limitar el caràcter de nacionalitat a Catalunya, País Basc i Galícia i s’oposaven a les reivindicacions de la Taula. A més a més, proposaren la creació d’una comissió negociadora amb el govern integrada per deu membres.¹⁰² Aquesta iniciativa suposà un punt d’inflexió. L’esquema subjacent a la Plataforma d’Organismes Democràtics quedava impugnat. En aquest sentit, Josep Melià va escriure que «Coordinación Democrática, definitivamente, es ya un cadáver».¹⁰³

Uns dies més tard, el ple de Coordinación Democrática es va reunir amb els representants de les nacionalitats i regions.¹⁰⁴ El document La alternativa para la Democracia –elaborat a València, el 25 de setembre– havia de ser modificat. Enrique Múgica defensà la conveniència dels canvis i va declarar que «en la oposición, hasta ahora, nos hemos movido en el terreno de las declaraciones programáticas». El propòsit es centrava en trobar «fórmules pràctiques de negociació» amb el govern.¹⁰⁵ El nou esperit negociador trobà la seua expressió en un nou document –Un programa para la negociación–, en el punt sisé del qual –el més extens– es proposava un:

Reconocimiento de las aspiraciones a estatutos de autonomía de las nacionalidades y regiones que los reivindiquen y que se doten de la organización política adecuada para garantizar su propio proceso autonómico durante el periodo constituyente del Estado, restableciéndose provisionalmente para los casos más específicos de Cataluña, Euskadi y Galicia los principios e instituciones configurados en sus estatutos, aprobados o plebiscitados y formando sus respectivos gobiernos de autonomía, con las funciones que en su territorio les confieran dichos estatutos.¹⁰⁶

El temps corria i el plantejament de la Taula continuava incomprés i neutralitzat. La programació de la primera visita oficial dels monarques al País Valencià, molt probablement, va respondre al propòsit governamental de desarticular definitivament l’operativitat del organisme unitari valencià.¹⁰⁷ L’eixida de la Taula dels independents –Broseta, Noguera i Font de Mora– potser també va tindre aquesta clau de lectura.¹⁰⁸

A les Illes Canàries, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics tractà de concretar els termes d’un programa polític comú. També, de respondre a l’oferiment de negociació efectuat pel govern.¹⁰⁹ El comunista Simón Sánchez Montero va fer de portaveu de la postura majoritària de Coordinación Democrática. Aquesta insistia en la necessitat de garantir unes eleccions lliures.¹¹⁰ En canvi, Amancio Cabrero –d’ORT– va declarar que l’objectiu fonamental de la reunió era «negociar la ruptura y en ningún caso la reforma».¹¹¹ A la discrepància d’objectius s’unia una altra de mètode. I així, mentre les organitzacions reformistes defensaven la possibilitat de negociacions individuals o de grup amb el govern; en les organitzacions rupturistes predominava el criteri de la negociació conjunta.¹¹² Finalment, es va acordar iniciar converses –això sí– condicionades a l’assumpció governamental de certes bases polítiques.¹¹³ Diverses comissions haurien d’elaborar els projectes de negociació, que canalitzaria una futura comissió de la POD i del govern.¹¹⁴ Aquest pols polític tingué conseqüències immediates i, a València, el governador civil imposà una multa de mig milió de pessetes a l’organitzador dels Premis Octubre, el qual –segons la nota oficial– havia consentit els al·legats dels representants de la Taula en favor de la ruptura i en contra de la reforma impulsada pel govern.¹¹⁵ Cal tenir en compte que la Taula era percebuda com un «membre preeminent» de la Plataforma d’Organismes Democràtics i, en conseqüència, un artífex principal de la seua estratègia negociadora.¹¹⁶

Els acords de Tenerife havien d’analitzar-se per Coordinación Democrática.¹¹⁷ Tanmateix, ni l’equip democratacristià, ni el bloc socialdemòcrata i liberal es van pronunciar d’immediat. Segons es deia, el cost d’una eventual campanya abstencionista suposaria una despesa de vora dos milions de pessetes.¹¹⁸ Ara bé, aquesta dilació estava directament relacionada amb els moviments que simultàniament s’estaven produint al si de l’aparell estatal. I és que el 18 de novembre les Corts van aprovar el projecte de llei per a la reforma política, la qual reconeixia la democràcia, la primacia de la llei i la sobirania popular. Amb aquesta darrera Llei Fonamental, els procuradors havien cancel·lat formalment el Franquisme.¹¹⁹ Eixe mateix dia, la comissió permanent de la Plataforma d’Organismes Democràtics es va refermar en les seues condicions de suport al govern.¹²⁰ També ho va fer la Taula, la qual va insistir en la seua principal demanda.¹²¹ A més a més, es va conèixer la resposta del govern al prec regionalista dels procuradors valencians en Corts. La instauració d’un règim autonòmic –més enllà de la possibilitat legal d’articular una associació interprovincial– havia d’esperar.¹²²

Clarament, el govern s’havia imposat sobre les forces del continuisme nostàlgic i ara procedia –d’acord amb les organitzacions opositores disposades al possibilisme pactista– a minimitzar l’opció rupturista.¹²³ Vicent Ventura considerava inevitable el triomf de l’esquema governamental i incitava l’assumpció d’una perspectiva electoral. Els comicis de 1977 anaven a ser cabdals i «per als partits que de debò són valencianistes, la unitat segueix essent necessària. Amb plataformes o sense».¹²⁴ La reunió plenària de Coordinación Democrática posà en evidència la divisió entre les organitzacions favorables a la inhibició davant el referèndum i les que propugnaven una abstenció activa.¹²⁵ Eixa mateixa nit, diversos artefactes explotaren contra quatre llibreries de Xàtiva, Saragossa, Albacete i Sevilla.¹²⁶

L’exclusió valenciana

A finals de novembre, els integrants de Coordinación Democrática i de l’oposició reformista van celebrar una assemblea decisiva en la seu madrilenya del PSP.¹²⁷ Havia arribat el moment de formalitzar el recolzament o el rebuig al govern. Per tal que el referèndum i les eleccions generals tingueren legitimitat democràtica, l’oposició exigia el compliment d’una sèrie de condicions. Entre elles es trobava la d’«institucionalizar políticamente todos los países y regiones integrantes del Estado español». Segons van manifestar a la premsa alguns dels reunits, es tractava de l’aspecte més problemàtic de l’acord. Els representants de la Taula –Josep Guia i Víctor Fuentes– van ser els únics que no van subscriure el document. Aquesta decisió anava a tindre unes conseqüències transcendentals. La Taula no havia aconseguit situar-se dins del perímetre del consens hegemònic. Aquell mateix dia, el govern va adoptar tres decisions rellevants: l’anunci de la visita dels reis a la regió valenciana, la renovació del concert econòmic amb Àlaba i el reconeixement oficial de l’Institut d’Estudis Catalans.¹²⁸

Els esdeveniments es precipitaren i els últims dies del mes de novembre i els primers de desembre de 1976 van ser densos en decisions polítiques de llarg abast. Una vegada obtingut el recolzament a l’esquema reformista, el govern autoritzà la celebració del XXVII Congrés del PSOE.¹²⁹ Es tractava del primer que se celebrava a Espanya des de la fi de la guerra civil. El rei Joan Carles va rebre en audiència les principals autoritats civils canàries.¹³⁰ El valencià José Miguel Ortí Bordás –sotssecretari de governació– pronuncià una conferència en la qual alertava contra els qui pretenien «frenar el pacto» i instaurar un «pluralismo descontrolado y explosivo».¹³¹ Aquella mateixa vesprada els monarques aterraven a València. La visita oficial anava a prolongar-se durant quatre jornades especialment significatives.

L’endemà, 1 de desembre, es va celebrar en la seu madrilenya del PSP una altra cimera de l’oposició democràtica. La sessió va començar amb un succint informe de l’Equipo Demócrata Cristiano sobre la reunió mantinguda amb Suárez, els detalls de la qual les parts van acordar no difondre. Seguidament es va tractar la legalització del PCE i la conveniència que estiguera present en la comissió negociadora. Al no aconseguir-se un acord, l’assemblea va nomenar una comissió amb l’encàrrec de definir una estructura satisfactòria de l’òrgan negociador.¹³² En conéixer-se els criteris de conformació de la referida comissió, es van alçar les protestes de les instàncies unitàries valenciana i canària, així com la de les organitzacions declaradament rupturistes –PTE, MC i ORT.¹³³ Finalment, la representació canària va acceptar la seua exclusió. No, en canvi, els representants de la Taula, Josep Lluís Albiñana –PSOE–, Josep Sos Sancho –PCV– i Josep Guía –PSAN. Tampoc, els membres dels citats grups de l’esquerra marxista.¹³⁴ De res li va valdre a la Taula la seua sol·licitud expressa de formar part de l’ens negociador.¹³⁵ Per la seua banda, el diari Avui qualificava d’excel·lent la representació de les «principals nacionalitats», minimitzava el cas de la Taula com un «problema diferent», afirmava –sense ser cert– que l’ens unitari «renuncia a un representant propi dins la comissió a fi de no bloquejar o retardar la seua formació» i anunciava que aquest «ratificarà probablement avui tot allò acordat, car se senten representats per la resta de representants de les altres nacionalitats».¹³⁶ Pocs dies abans, Amadeu Fabregat –en una columna marcadament displicent– havia deixat escrit que «València no és res».¹³⁷

El mateix dia en què s’acordava l’exclusió de la Taula de la comissió negociadora de la reforma política, el monarca signava el reial decret de cessió gratuïta del vell llit del Túria a l’Ajuntament de València.¹³⁸ El president de la Diputació Provincial –Ignacio Carrau Leonarte– demanava la instauració d’un règim especial «que reconega una personalitat administrativa i política a la Diputació de la nostra Generalitat».¹³⁹ I el vicepresident de la Cambra de Comerç de València –Julio Díez–reclamava l’estatut d’autonomia. Exactament quaranta anys abans, amb ocasió de la sessió de les Corts de la II República, reunides a València l’1 de desembre de 1936, estava previst que s’aprovara el projecte d’estatut d’autonomia de la regió valenciana. No va ser així, sense que transcendiren les raons del canvi sobtat en l’ordre del dia.¹⁴⁰

Exclosa la Taula de la comissió negociadora i conclosa la visita règia, es va constituir el Partit Comunista del País Valencià.¹⁴¹ Aquesta filiació ja no tindria operativitat constituent. Les nacionalitats havien estat definides i llur capacitat negociadora havia sigut reconeguda. Triomfava l’argument que identificava els territoris amb una major consciència de classe amb els territoris amb una major consciència nacional. Al marge quedava la Taula i amb ella la regió valenciana. Emèrit Bono –qui acabava de guanyar una plaça de professor agregat d’Economia Política– exposava les idees del PCE al respecte. La instauració del socialisme havia de ser necessàriament progressiva i requeria de la superació d’una sèrie d’etapes. Primer, calia aconseguir el reconeixement dels drets polítics; després, els socials i –solament en últim termini– podia plantejar-se un canvi de l’estructura territorial de l’Estat. L’estatut valencià no era prioritari. La seua finalitat principal consistia en combatre la concentració espacial de la riquesa.

En absència de representants valencians, la Comissió dels Nou va iniciar els treballs preparatoris de les properes eleccions generals.¹⁴² Segons afirmà Vicent Ventura, «de la ruptura més o menys total s’ha passat a l’acceptació de les regles de joc imposades pel govern passant per damunt de la negociació, que mai no s’ha arribat a encetar». En la seua opinió, pel que fa als valencians, calia resistir i ser tenaç: «ningú deu acceptar que el cor dels Països Catalans sia a Barcelona. Ara com ara, ja es veu que no hi és a la Rambla; és al sud del Sénia, que és on més falta ens fa».¹⁴³ La Taula va organitzar diversos actes en favor de l’abstenció de cara al referèndum de la reforma política que van ser durament reprimits per la policia.¹⁴⁴ Però, els resultats de la campanya abstencionista foren tan pobres com a la resta de l’Estat.¹⁴⁵ Una vegada coneguts, la Plataforma d’Organismes Democràtics no es reuní per falta de quòrum.¹⁴⁶ Això sí, una representació valenciana atorgà una roda de premsa a Madrid. Alfons Cucó –PSPV– denuncià la injustícia comesa amb el País Valencià, el qual havia experimentat –digué– una intensa maduració en la seua consciència col·lectiva. I Vicent Ruiz Monrabal –UDPV– criticà la comissió negociadora, la qual –afirmà– «no representa el País Valencià ni ideològicament parlant ni territorialment parlant».¹⁴⁷ Aquest acte de protesta va coincidir amb un homenatge a Joan Fuster, celebrat en l’Instituto Nacional de Enseñanza Media de Sueca. Alfons Cucó destacà la «lucidesa i la perseverança» de l’assagista. Ernest Lluch subratllà que Fuster havia aportat al «valencianisme sentimental un model explicatiu del desenvolupament econòmic del País Valencià, la certesa del qual ha estat comprovada dissortadament». Per la seua banda, Joaquim Molas comparà la poesia de Fuster amb la d’altres «catalans perifèrics» com ara Vicent Andrés Estellés. Enviaren escrits d’adhesió Antonio Buero Vallejo, Enrique Tierno Galván i Josep Melià. Parlaren els representants d’UDPV, PSPV, PCV, PCPV, MCPV, PSAN, JSAN i del PDPV. També Manuel Broseta i Vicent Ventura. Javier Paniagua –director de l’institut– anuncià el canvi de nom del centre, el qual per acord unànime del claustre de professors, passaria a denominar-se «Joan Fuster». Tancà l’acte l’homenatjat qui va declarar que havia dedicat tota la seua vida a una idea clara: la defensa de la cultura catalana.¹⁴⁸

L’endemà mateix Adolfo Suárez va rebre Enrique Tierno Galván i Jordi Pujol. El punt seté de les condicions plantejades per l’oposició –referit a les nacionalitats i regions– va ser el més extensament tractat. Pujol –qui havia rebut el suport actiu del PSUC per tal de formar part de la comissió negociadora– va declarar que assumia «personalmente las reivindicaciones de la Taula valenciana, haciéndose eco de sus protestas».¹⁴⁹ La Diputació Provincial de València aprovà una moció en la qual demanava al govern la creació d’una comissió d’estudi del règim autonòmic valencià i un tracte equivalent al reconegut al País Basc, Catalunya i Galícia.¹⁵⁰ Per la seua banda, la Taula va fer públic el seu rebuig a la comissió negociadora per considerar que no representava els «interessos del poble valencià».¹⁵¹

La Taula havia intentat convèncer els altres organismes de l’oposició de la validesa de la seua principal reivindicació: la instauració d’una Generalitat valenciana provisional. En Coordinación Democrática va prevaldre no obstant la idea de restaurar certes institucions regionals vigents durant la II República. D’aquesta manera, l’ens unitari d’àmbit estatal desatenia una les aportacions intel·lectuals més recents de la crítica al marxisme ortodox: que, al marge dels precedents, es podien instituir noves regles i noves formes socials.¹⁵² L’òrgan unitari valencià tampoc va aconseguir contrarestar un altre argument: la invocada insuficient consciència regional dels valencians. Sobre aquesta qüestió, cal tenir en compte que, durant els mesos de juliol i agost de 1976, es va realitzar un ampli estudi patrocinat per l’Instituto de la Opinión Pública. Les conclusions –que no serien publicades fins les darreries de 1977– assenyalaven que València era –juntament amb Barcelona, Canàries i País Basc-Navarra– una de les regions més autonomistes de l’Estat.¹⁵³ La categoria de «consciència de classe» –estretament vinculada a l’arrelament social i influència ideològica del partit comunista sobre els individus– actuava en paral·lel a la de «consciència regional» en contra dels plantejaments de la Taula. El PCE tan sols reconeixia l’existència de tres nacionalitats històriques. Aquestes coincidien amb els tres territoris on el comunisme s’articulava orgànicament a través de partits autònoms –PSUC, Partit Comunista de Galícia i Partit Comunista d’Euskadi–. Emèrit Bono es va referir en aquests termes a la qüestió:

[…] el País Valencià no és una nacionalitat per al PCE, malgrat que pot arribar a ésser-ho amb el temps […] I la raó fonamental d’aquesta creença és el fet que el País Valencià no ha arribat encara a la plena maduresa de la seua consciència nacional.

El PCE pensa que els objectius de la Taula pel que fa a l’autonomia del País Valencià es poden aconseguir millor mitjançant la «ruptura pactada». Què vol dir això? Doncs vol dir que l’oposició democràtica pacta amb un sector important del franquisme un procés constituent. […] L’Estatut i la Generalitat segueixen essent els objectius del PCE al País Valencià, només que, degut a la nova correlació de forces –la «ruptura pactada»–, doncs ha calgut modificar la manera d’arribar-hi. I la modificació rau en el fet que en lloc d’ésser el Govern Provisional del País Valencià seria el Govern de coalició de Madrid que engegaria el procés constituent valencià.¹⁵⁴

Per la seua banda, Manuel Broseta afirmà que sempre havia defensat la impossibilitat de sincronitzar democràcia i autonomia, atesos els problemes insalvables que aquesta pretensió comportava. En primer lloc, perquè complicava la creació d’un estat democràtic, cas de generalitzar-se –com es temia a Madrid i Barcelona– la voluntat autonomista. També, a causa de la insuficient consciència nacional valenciana. A la seua manera de veure, l’única alternativa passava per pactar amb totes les forces democràtiques l’establiment d’un marc estatutari inicial de mínims, que permetera de divulgar les característiques de l’autonomia i els seus avantatges, en vistes a una futura consulta electoral sobre l’estatut.¹⁵⁵

Conclusió

L’intent de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià de participar activament en el procés de reforma política espanyola va quedar frustrat. En 1976, les forces democràtiques valencianes havien estat les úniques en articular un únic ens autònom d’acció política coordinada. La generalització –a nivell estatal i regional– i la sincronia –de manera simultània i no progressiva– de la ruptura democràtica i de la conformació de governs provisionals van constituir una demanda de la Taula, constant i polèmica. Des d’aquesta òptica ha de llegir-se la reclamació d’una Generalitat i d’un estatut d’autonomia provisionals, des del moment del trencament amb l’autoritarisme franquista.

Així mateix, l’opció estratègica per una negociació d’àmplia base política i territorial, a escala estatal, responia al substrat autogestionari de bona part de les organitzacions de la Taula, que va ser percebuda com un dels artífex principals de l’efímera Plataforma d’Organismes Democràtics.

Com hem vist, tota una altra dinàmica acabà imposant-se. El reconeixement de la legitimitat del segon govern de la monarquia –el reformisme– i la restricció pactista –els moderats– esdevingueren, amb el suport actiu del PCE i dels nacionalistes catalans, bascos i gallecs, els elements clau del nou equilibri polític, el qual –amb continus ajustos–ha perviscut hegemònic pràcticament fins l’actualitat. L’origen de la postergació constituent valenciana cal cercar-lo en aquelles desateses reclamacions plantejades l’any 1976.

Annex

Per l’autonomia del País Valencià ¹⁵⁶

La discrepància expressada per nosaltres gira entorn de l’acceptació per part de l’Assemblea de Catalunya de la formulació específica segons la qual la lluita per l’autonomia del País Valencià ha d’expressar-se forçosament amb la formació, al moment de la ruptura democràtica, d’un govern provisional de la Generalitat valenciana.

Aquest compromís, sostingut amb conseqüència solidària en cas de ser adoptat, portaria de fet l’Assemblea de Catalunya a considerar que no hi ha ruptura democràtica a nivell d’estat sense govern autonòmic del País Valencià.

No creiem que una anàlisi seriosa de la correlació de forces que es manifesta en el marc polític actual permeti exigir com element irrenunciable de la ruptura l’esmentada condició. Més encara si tenim en compte que, tot i valorar els importants avenços que s’han produït en el grau de consciència del problema dintre del poble valencià, l’exigència d’una expressió institucional concreta no ha passat per l’experiència històrica d’una confirmació lliurement i voluntàriament expressada a través d’un pronunciament democràtic, necessàriament precedit d’un període en el qual la informació pugui ser divulgada sense cap entrebanc.

Fer de reivindicacions genèricament justes condicions conjunturals irrenunciables pot ésser una política de testimoni, però no una eina per modificar la realitat. Més aviat pot resultar contraproduent de cara a l’objectiu proposat.

Hom pot preguntar-se qui ajuda més a les forces valencianes i a la Taula a avançar cap a l’autonomia efectiva: aquells que aplaudeixen posicions maximalistes que poden ser avui un entrebanc en la consecució de la ruptura pactada, o aquells que, com els comunistes catalans, afavorim posicions de serenitat i realisme que poden donar a la pròpia Taula del País Valencià una capacitat negociadora més gran i més madura i assegurar millor la pròpia presencia valenciana en tot el procés unitari cap a la democràcia i cap a la conquesta de l’autonomia.

En aquest cas, l’avenç cap a l’autonomia del País Valencià passa per la consecució de la ruptura i no la ruptura per l’autonomia. La inversió dels termes pot col·locar les instàncies unitàries que ho facin al marge de la realitat política del moment i dificultar la cristal·lització del pacte per la ruptura i, contra la seua voluntat, facilitar la tasca dels qui esgrimeixen objectius avui maximalistes per negociar no la ruptura, sinó la reforma, en millors condicions.

1 Amb caràcter general, sobre la transició valenciana, vegeu V. Rodríguez-Flo-res Parra (coord.), El 9 d’Octubre de 1977. El País Valencià quaranta anys després, Afers, 88, 2017; J. Martí Castelló, Socialistes d’un país imaginat. Una història del Partit Socialista del País Valencià (1974-1978), València, 2017; J. Millás, Crónicas de la transición valenciana (1972-1985), València, 2015; V. Flor (coord.), De país a comunitat. Valencianisme polític i regionalisme, Afers, 79, 2014; F. Archilés (coord.), Transició política i qüestió nacional al País Valencià, Afers, 67, 2010; B. Sanz i J. M. Felip, 1962-1982. La construcción política de la Comunidad Valenciana, Valencia, 2006; B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición y la democracia valenciana, Valencia, 2006; i J. Sanz, La cara secreta de la política valenciana. De la predemocracia al estatuto de Benicàssim, València, 1982 (reeditat en 2018 per la Institució Alfons el Magnànim).

2 Llei 41/1975, de 19 de novembre, de Bases del Estatuto de Régimen Local (BOE de 21-11-1975) i Decret 3230/1975, de 5 de desembre, por el que se convocan elecciones para proveer los cargos de Presidentes de Diputaciones y Cabildos Insulares y de Alcaldes, de acuerdo con el nuevo Estatuto de Régimen Local (BOE de 10-12-1975). A la ciutat de València, la Junta Democràtica del País Valencià –no, en canvi, el Consell Democràtic del País Valencià– va donar suport a la candidatura del democristià Serafín Ríos Mingarro. L’alcalde Miguel Ramón Izquierdo va resultar reelegit per vint vots front als dos obtinguts per Ríos i l’únic suport aconseguit per Daniel González Tregón. Triunfo, 24-1-1976, pp. 12-13 i Hoja del Lunes, 26-1-1976, p. 10.

3 Decret 111/1976, de 27 de gener, por el que se prorroga la actual Legislatura de las Cortes Españolas (BOE de 29-1-1976).

4 C. Iglesias Selgas, La vía española a la democracia, Madrid, 1968.

5 ABC Sevilla, 29-1-1976, p. 6. A conseqüència d’aquesta voluntat descentralitzadora, es crearen les comissions d’estudi dels règims administratius especials del País Basc i Catalunya. Vegeu Orde de 3 de desembre de 1975, por la que se fija la composición de la Comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Vizcaya y Guipúzcoa (BOE de 10-12-1975); Orde por la que se modifica la del 3 último, que fija la composición de la Comisión para el estudio de la implantación de un régimen administrativo especial para las provincias de Vizcaya y Guipúzcoa (BOE de 23-2-1976); i Decret 405/1976, de 20 de febrer, por el que se crea una Comisión para el estudio de un régimen especial de las cuatro provincias catalanas (BOE de 9-3-1976). Més endavant, es digué que amb aquell discurs el president Arias «signà la seua sentència de mort política». Vegeu P. Calvo Hernando, Juan Carlos, escucha. Primer balance de la España sin Franco, Madrid, 1976, p. 83.

6 Assistiren a la reunió José María Adán García, Jesús Aparicio Bernal, José Báguena Candela, Tomás Bonilla San Rafael, Roberto Brocal Olmos, Vicente Ferrer Mondina, José García Caro, Francisco Martínez Estenaga, Fernando Mateu de Ros, Francisco Oliver Quirant, Enrique Oltra Moltó, José Miguel Ortí Bordás, Miguel Ramón Izquierdo, Marcos Rico Gutiérrez, Adolfo Rincón de Arellano, José Silvestre Andrés, Gabriel Solé Villalonga, Pedro Zaragoza Orts, Ignacio Carrau Leonarte, Manuel Monzón Meseguer, Julio de Miguel Martínez de Bujanda i Vicente Mortes Alfonso. ABC, 31-1-1976, pp. 5 i 20. Sobre aquesta iniciativa, vegeu J. M. Felip, «1975-1976. Los años previos a la Transición democrática valenciana», a B. Sanz i F. Romeu (eds.), Memoria histórica de la transición…, op. cit., pp. 132-135; del mateix autor, «El Estatut de los “reformistas azules” del franquismo», El País, 12-11-2003.

7 Vegeu Boletín Oficial de las Cortes Españolas (BOCE), número 1.525, 12 d’agost de 1976, pp. 36.858-36.862.

8 Aquests dos organismes unitaris de l’oposició democràtica valenciana es constituïren en agost de 1975. La Junta Democràtica del País Valencià aglutinà Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), Justícia Democràtica, Moviment Democràtic de Dones, Partit Socialista Popular (PSP), Partit Comunista d’Espanya (PCE), Partit del Treball (PTE), Bandera Roja (BR), Demòcrates Independents del País Valencià (DIPV) i determinades persones vinculades al Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV). Per la seua banda, el Consell Democràtic del País Valencià estava integrat per Unió Sindical Obrera (USO), Unió General de Treballadors (UGT), Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), Convergència Socialista del País Valencià (CSPV), Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), Partit Carlista del País Valencià (PCV) i Unificació Comunista d’Espanya (UCE). Sobre la creació d’aquests dos ens, vegeu J. A. Noguera Puchol, «Política y País Valenciano», a J. A. Tomás Carpi (dir.), El País Valenciano frente a la democracia, Valencia, 1977, 2 vols., I, pp. 26-28 y 32; i E. Cerdán Tato, La lucha por la democracia en Alicante, Madrid, 1978, p. 199. Sobre la iniciativa conjunta en favor de l’estatut d’autonomia, vegeu V. Ventura, «Lo que Cataluña ha obtenido por su fidelidad a sí misma», La Vanguardia Española, 28-2-1976, p. 10; «La autonomía, en todas las bocas y todos los programas», La Vanguardia Española, 18-3-1976, p. 11; i «Acuerdos y desacuerdos en la política», La Vanguardia Española, 7-5-1976, p. 11. El text complet de l’avantprojecte d’estatut d’Elx en Arxiu de la Democràcia, 023/3/01.

9 Mariano García Nicolás (Cartagena, 1932 – Madrid, 2001) estava llicenciat en Dret i era funcionari del cos de lletrats sindicals. Va ser secretari general del Sindicato Español Universitario (SEU) (1958-1963), governador civil de Cuenca (1963-1966), Santa Cruz de Tenerife (1966-1969), Alacant (1969-1973), Córdoba (1973-1976), València (1976-1977), director general de seguretat (1977-1979), delegat del govern en la Compañía Telefónica Nacional de España (1979-1980) i governador civil de Madrid (1980-1981). Durant la seua etapa valenciana, Mariano Nicolás va comptar amb la col·laboració de Francisco Javier Ansuátegui Gárate, delegado provincial de la organización sindical de Valencia (1972-1976). Llicenciat en Dret per la Universitat de Valencia i dirigent del SEU, Ansuátegui era fill del notari Francisco Javier Ansuátegui Alday, el qual havia estat alcalde d’Elgoibar (1937) i de Xàtiva, i nebot d’Álvaro Ansuátegui Alday, redactor del diari Levante. Vegeu reial decret 697/1976, de 9 d’abril, por el que se nombra Gobernador civil y Jefe provincial de Valencia a don Mariano Nicolás García (BOE 10-4-1976) i reial decret 33/1977, de 13 de gener, por el que se dispone el cese de don Mariano Nicolás García como Gobernador civil y Jefe provincial de Valencia (BOE 14-1-1977).

10 G. Muñoz Barrutia, «Una derrota dulce: el intento de la oposición antifranquista de lograr su unidad y la ruptura democrática (1975-1977)», Gerónimo de Uztariz, 23-24, 2008, pp. 103-121.

11 L’expressió apareixia per primera vegada en Mundo Obrero, òrgan oficial del PCE, en el qual es deia: «El acuerdo logrado entre la Junta Democrática y la Plataforma de Convergencia puede lograr la adhesión de sectores muy amplios del país. En la Universidad, Juntas de Facultad, Claustros, catedráticos, profesores… pueden encontrar formas propias de dar su apoyo a ese conjunto amplio de masas que se proponga negociar con los reformistas, con el Ejército, con la Iglesia –es decir, con centros vitales del Poder– la ruptura pactada». Vegeu Mundo Obrero, 31-3-1976, p. 8.

12 «Per catalans volem ésser tinguts, nosaltres i les nostres coses: en el mateix sentit que els homes i les coses de qualsevol comarca de la Catalunya estricta», a J. Fuster, Un país sense política (reflexions valencianes), Barcelona, 1976, p. 71.

13 A. Fabregat, «Un país sense política?», Avui, 20-6-1976, p. 25.

14 Resulta significatiu el contrast entre el títol i el contingut del llibre de Joan Fuster i el que publicà Jordi Pujol el mateix any, Una política per a Catalunya. En aquest cas, la presentació la va fer Joan Carrera, vicari episcopal de la diòcesi de Barcelona i director de l’editorial que va publicar l’obra. En el seu parlament, Pujol va afirmar: «cal evitar que la gent es deixi arrossegar a la crítica sistemàtica dels homes i de les institucions». Avui, 4-6-1976, p. 4.

15 A. Fabregat, «Ernest Lluch i el gran canvi del País Valencià», Avui, 01-06-1976, p. 11.

16 La Taula va estar integrada per CCOO, CSPV, DIPV, MCPV, OCE-BR, PCE, PCV, PSAN, PSP, PSOE, PTE, UCE, UDPV i USO. Triunfo, 15-5-1976, p. 18 i també 29-5-1976, p. 9.

17 Poc abans de fer-se pública la constitució de la Taula, Manuel Broseta –president de la Junta Democràtica del País Valencià– es mostrà contrari a fer coincidir la ruptura democràtica espanyola i la consecució d’una Generalitat provisional valenciana. Avui, 13-5-1976, p. 11 i La Vanguardia Española, 9-6-1976, p. 15. De manera quasi coetània, el ministre de la Governació, Manuel Fraga Iribarne, es reunia a Madrid amb Josep Pallach i Heribert Barrera, copresidents del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya. Avui, 6-5-1976, p. 2.

18 La presentació de la Taula als mitjans de comunicació es va realitzar a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. En representació de les organitzacions signatàries de l’acord, hi van comparèixer Josep Sanmartín, Vicent Ventura, José María Corella, Carles Dolç, Josep Guia, Josep Sena, Manuel Sánchez Ayuso, Manuel Broseta, J. Borrás, Josep Lluís Albiñana, J. Balaguer i Laura Pastor. Avui, 8-6-1976, p. 2.

19 «Coordinación Democrática manifesta que assumeix els plantejaments i reivindicacions de la nacionalitat catalana que es concreten en el restabliment provisional dels principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932, i en la constitució d’un Govern Provisional de la Generalitat de Catalunya des del moment que es produeixi la ruptura democràtica». Treball, 24-5-1976, p. 2.

20 Amb l’assistència de quaranta escriptors catalans, trenta valencians i huit balears, la reunió –la primera d’aquest tipus– es va inaugurar a Gandia amb un parlament a càrrec de Joan Fuster. A l’endemà, la cloenda es dugué a terme de manera simultània a les Facultats de Filosofia de València i Alacant. Avui, 6-6-1976, p. 1.

21 Avui, 8-6-1976, p. 2.

22 Avui, 11-6-1976, p. 7.

23 A. Fabregat, «Jordi Pujol i el País Valencià», Avui, 15-6-1976, p. 9. Vegeu també J. Millás, Crónicas de la transición…, op. cit., pp. 203-206.

24 R. Ventura Melià, «Cambó no va poder parlar, Pujol sí», Avui, 20-6-1976, p. 8; i V. Ventura, «Libros y conferencias contra manipulaciones», La Vanguardia Española, 17-7-1976, p. 6.

25 Avui, 12-6-1976, p. 9.

26 El mateix dia de la reunió, el diari Avui publicava una entrevista a Manuel Sánchez Ayuso, en la qual el líder del PSP anunciava el posicionament de Coordinación Democrática pel que fa a l’autonomia valenciana. Avui, 12-6-1976, p. 9. Sobre les idees del PSP pel que fa a la plurinacionalitat de l’Estat Espanyol i la distinció entre nacionalitats i regions, vegeu M. Sánchez Ayuso, Por un socialismo de izquierdas, Valencia, 1976, pp. 56-58. La reunió es va celebrar en un restaurant del centre de València. En representació de Coordinación Democrática hi van asistir Enrique Múgica (PSOE), Francisco Martín de Aguilera (Partido Carlista), Javier Álvarez Dorronsoro (MCE), Carlos Dueñas (PTE), Manuel Azcárate (PCE), Aurelio Fernández (PSD), un representant de l’UGT i un de Justicia Democrática. Per part de la Taula hi acudiren Laura Pastor (PCV), Carles Dolç (MCPV), Josep Maria Corell Martí (USO), Josep Guia (PSAN), Manuel Broseta i José Antonio Noguera (DIPV), Ernest Lluch (PSPV), Ernest Sena i Vicent Ruiz Monrabal (UDPV), Joan Lerma (UGT), Josep Lluís Albiñana (PSOE), Doro Balaguer (PCE), Julio Lucas (CCOO), Josep Sanmartín (PTE) i Manuel Sánchez Ayuso (PSP). Avui, 13-6-1976, p. 4.

27 Mundo Obrero, 16-6-1976, p. 11.

28 Triunfo, 26-6-1976, p. 15.

29 A. Cucó, Estatutismo y valencianismo, Valencia, 1976, pp. 27 i 74. Sobre l’acord estipulat, el 2 de novembre de 1936, entre diferents forces polítiques valencianes, vegeu El Liberal, 22-11-1936, p. 4. Segons recordava Vicent Ventura, «se había llegado a un solo texto para el área territorial coincidente con la del País Valenciano», a «Libros y conferencias contra manipulaciones», La Vanguardia Española, 17-7-1976, p. 6. Sobre l’avantprojecte d’estatut d’autonomia de 1936 està treballant M. P. Hernando Serra, qui ha presentat una comunicació titulada «La autonomía que pudo ser y no fue (1931-1939)» amb ocasió del Congrés Internacional La Veu del Regne, celebrat a València, Morella i Alacant, del 21 al 28 d’octubre de 2018.

30 Avui, 3-7-1976, p. 2.

31 L’Equip Demòcrata Cristià de l’Estat Espanyol –del qual formava part UDPV– va fer seua aquesta estratègia. ABC, 14-05-1976, p. 13 i també 7-7-1976, p. 11.

32 https://fresques.ina.fr/mitterrand/fiche-media/Mitter00088/con-gres-d-epinay.html [Consulta per Internet: 17-9-2018].

33 J. Millás, Crónicas de la transición…, op. cit., pp. 105-107.

34 En representació de la Taula, hi assistiren a l’encontre Ernest Sena (UDPV), Carles Dolç (MCPV), Joan Lerma (PSOE), Manuel del Hierro (UGT), Xavier Navarro (UCE), Víctor Fuentes (PSP), Lluís Ricard Valero (PCPU), Antonio Palomares (PCE), Josep Guia (PSAN), Josep Sanmartín (PTE), Josep Asensi (ORT) i Vicent Soler (PSPV). Avui, 18-7-1976, p. 4.

35 Avui, 22-7-1976, p. 6. Vegeu també R. Ventura Melià, «L’aplec de l’oposició a Venècia», Avui, 7-8-1976, p. 10.

36 El País, 27-7-1976.

37 V. Ventura, «Ni un pam més», Avui, 23-7-1976, p. 10.

38 Triunfo, 7-8-1976, p. 28.

39 Mediterráneo, 29-7-1976, p. 2.

40 Mediterráneo, 4-8-1976, p. 9.

41 ABC, 4-8-1976, p. 9.

42 A. Fabregat, «¿Catalanes contra valencianos? Don Santiago, el PSUC y el País Valencià», Destino, 2.028, 1976, pp. 38-39.

43 G. Castelló, «El cas valencià», Avui, 13-8-1976, p. 7.

44 V. Ventura, «Ens juguem la identitat», Avui, 18-8-1976, p. 9 i «Els estatuts plebiscitats i els orfes de pare i mare», Avui, 20-8-1976, p. 3.

45 C. Dolç, «Generalitat valenciana, sí o no?», Avui, 18-8-1976, p. 9.

46 A. Cucó «Autonomia i espai polític valencià», Avui, 1-9-1976, p. 3.

47 El País, 10-8-1976.

48 Segons declarà UDC, «El restablecimiento en Cataluña y el establecimiento en el País Valenciano de órganos de poder autónomo, desde el mismo momento de la ruptura democrática de todo el Estado español, constituyen condiciones indispensables para considerar una situación de normalización democrática en nuestros respectivos países y el paso previo para llegar a una configuración federal del Estado». El País, 6-8-1976. Pel que fa al PSOE català, vegeu Hoja del Lunes. Barcelona, 9-8-1976, p. 12. Finalment, la delegació valenciana que es reuní amb els polítics gallecs va estar representada per Carles Dolç i Joan Lerma. El Consello integrava Unión do Pobo Galego, Movemento Comunista de Galiza, Partido Carlista Galego, Partido Socialista Galego i Partido Galego Social Demócrata. Avui, 1-9-1976, p. 5.

49 Avui, 12-8-1976, p. 6. Sobre el concepte de «ruptura pactada» i la reivindicació estatutària de la Taula, vegeu els articles de Josep Pallach «Ruptura pactada: qui ha de pactar?» i de Joan Cornudella, «Estatut per al País Valencià», ambdós a Avui, 28-8-1976, p. 3. El líder comunista alacantí Enrique Cerdán Tato va concedir una entrevista a Amadeu Fabregat, en la qual afirmava que el País Valencià «reuneix certes característiques tipificadores de les nacionalitats, però resulta apressat pronunciar-se de manera categòrica al respecte». Avui, 7-9-1976, p. 8. En general, sobre la reflexió autonòmica dels comunistes valencians, vegeu V. Rodríguez-Flores Parra, «Definir el País Valencià. El Partit Comunista i l’autonomia (1975-1977)», Afers, 88, 2017, 615-637.

50 Avui, 13-8-1976, p. 5.

51 Avui, 29-8-1976, p. 7 i també 1-9-1976, p. 8.

52 Avui, 13-8-1976, p. 5, 29-8-1976, p. 7 i 1-9-1976, p. 8.

53 La Taboa aglutinava el Partit Comunista de Galícia, PSOE, PSP, ORT, PTE, USO, UGT i CCOO. Avui, 1-9-1976, p. 5.

54 ABC, 31-8-1976, p. 7.

55 «Per l’autonomia del País Valencià», Treball, 30-8-1976, p. 3. Vegeu el text citat en l’Annex final que acompanya l’article.

56 J. Fuster, «La invención de un reino», La Vanguardia Española, 10-8-1976, p. 31.

57 A. Fabregat, «Després de Nosaltres, els valencians», Avui, 28-4-1976, p. 11 i «Ni carn ni peix», Avui, 21-5-1976, p. 3. «La expresión Països Catalans provoca en algunos sectores de la oposición valenciana el mismo horror que un lote de pornografía danesa a una monja ursulina de las de antes», a A. Fabregat, «¿Catalanes contra valencianos?…», op. cit., p. 38.

58 Pel que fa a l’opinió de Muñoz Peirats, vegeu Avui, 29-8-1976, p. 7. Així mateix, F. de P. Burguera, «Una maniobra grollera: l’anticatalanisme al País Valencià», Avui, 23-10-1976, p. 10.

59 M. Roig, «Joan Fuster, element integrador del País Valencià», Avui, 28-8-1976, p. 10.

60 En representació de la Taula hi van assistir Manuel del Hierro (UGT), José Sorzano (PSD), Joan Lerma (PSOE), José Asensi (ORT), Joaquín Garrido (UCE), Doro Balaguer (PCE), Carles Dolç (MCPV), Josep Blasco i Josep Guia (PSAN), Josep Sanmartín (PTE), Vicent Garcés (PSPV), Ernest Sena (UDPV), Josep Corell (USO), Salvador Bofill (CCOO), José Antonio Noguera i Manuel Broseta (DIPV), Víctor Fuentes (PSP) i Laura Pastor (PCV), qui va formar part de la mesa. ABC, 5-9-1976, p. 8.

61 Avui, 4-9-1976, p. 6.

62 «El máximo nivel de discrepancia quedó concretamente establecido por la Taula de Forces Polítiques del País Valencià. Sus representantes fueron quienes en un primer momento plantearon sus reivindicaciones nacionalistas de un modo más elaborado y por consiguiente quienes más tuvieron que ceder antes de llegar a un buen acuerdo». ABC, 5-9-1976, p. 9.

63 Avui, 4-9-1976, p. 6.

64 ABC, 5-9-1976, p. 9.

65 ABC, 5-9-1976, p. 3.

66 Avui, 7-9-1976, p. 6.

67 Avui, 9-9-1976, p. 9.

68 Avui, 16-9-1976, p. 3.

69 Blanco y Negro, 11-9-1976, p. 43.

70 Avui, 14-9-1976, p. 12.

71 Avui, 16-9-1976, p. 6.

72 Mediterráneo, 15-9-1976, p. 5. Les ponències van ser publicades a DD. AA., El regionalismo. XVII Curso sobre problemas políticos de la vida local. Peñíscola (Castellón), del 20 de septiembre al 2 de octubre de 1976, Madrid, 1977.

73 «La gent assistent demostrà una gran manca de civisme i el comportament col·lectiu no reflectí les esperances dels organitzadors». Avui, 21-9-1976, p. 11. Aquesta interpretació quedà rotundament desmentida pels comunicats que feren públics els cantants i els organitzadors de la Trobada. Vegeu Avui, 22-9-1976, p. 9. Així mateix, vegeu J. Millás, Crónicas de la transición…, op. cit., pp. 207-210.

74 Mediterráneo, 19-9-1976, p. 3.

75 Avui, 22-9-1976, p. 6. 76 Mediterráneo, 24-9-1976, p. 5 i Mediterráneo, 25-9-1976, p. 5. 77 A la reunió –celebrada a l’Hotel Rey don Jaime– van assistir Antonio García Trevijano (Demòcrates Independents) i Simón Sánchez Montero (PCE) per Coordinación Democrática; Andrés Eguíbar (PSOE) i Ángel Guerreiro (PCG), per Taboa Democrática de Galícia; José Joaquín Díaz Aguilar (Demòcrates Independents) i José Carlos Mauricio (PCE), per Coordinación Democrática Canaria; Josep Benet (Assemblea d’Intel·lectuals) i Jordi Marçal (Convergència Socialista de Catalunya) per l’Assemblea de Catalunya; Néstor Torres (PCE) i Isidre Forteza (Moviment Comunista de Mallorca), pel Consell de les Assemblees Democràtiques de les Illes; i Doro Balaguer (PCE) i Carles Dolç (MCPV), per la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. La Vanguardia Española, 26-9-1976, pp. 5-6.

78 ABC, 25-9-1976, p. 8 i Mediterráneo, 26-9-1976, p. 12.

79 Junta Liberalista de Andalucía, Partido Popular Democrático Andaluz i Partido Socialista de Andalucía.

80 «La alternativa para la democracia», La Vanguardia Española, 3-10-1976, p. 31. El text està reproduit també en B. Sanz Díaz i J. M. Felip, 1962-1982. La construcción…, op. cit., p. 166.

81 P. Calvo Hernando, Juan Carlos, escucha…, op. cit., p. 284.

82 El País, 26-9-1976.

83 ABC, 26-9-1976, pp. 11-12.

84 «Estas últimas semanas hemos asistido a un fenómeno sin precedentes en la historia contemporánea del País Valencià. Por vez primera, y supongo que de manera irreversible, el País Valencià aparece como un problema político a nivel estatal. La Taula, con todas las contradicciones, insuficiencias y restricciones que se quieran, ha conseguido con su insistencia ante otras instancias unitarias del Estado colocar el país en el hit de los temas políticos de la oposición democrática». A. Fabregat, «El País Valencià, en órbita», Destino, 2.035, 1976, p. 51.

85 Avui, 24-9-1976, p. 6.

86 «Una democracia auténtica no es votar cada cinco años; es necesario que la democracia anime permanentemente las bases de la sociedad, que haya un diálogo, una mejor administración, un conocimiento más exacto de las realidades. En esto tenemos que participar todos. Todo lo sabemos entre todos. Este es el nivel que ha elegido Europa entera para descentralizar: la región». Mediterráneo, 26-9-1976, p. 5.

87 Mediterráneo, 30-9-1976, p. 5.

88 Avui, 28-9-1976, p. 2.

89 Signaren la sol·licitud Manuel Broseta, José Antonio Noguera, José Sorzano, Carles Dolç i Josep Guia. Avui, 30-9-1976, p. 6.

90 Aquesta era l’opció de Joaquín Garrigues Walker –president de la Federación de Partidos Demócratas y Liberales– qui va efectuar unes dures declaracions: «Estos unitarismos no son eficaces ni pueden serlo porque las diferencias ideológicas entre unos y otros son abismales y el peso político y la fuerza de unos y otros muy desigual […] Lo que no se puede pretender, como intentan algunos, es que Coordinación Democrática monopolice la operación de implantar la democracia en España». ABC Sevilla, 1-10-1976, p. 11.

91 «La mayoría para ir a Valencia se obtuvo esencialmente gracias a las organizaciones marxistas-leninistas, que no representan, con todos los respetos que nos merecen, la mayoría en Cataluña». Vegeu comunicat suscrit per ERC, EDC i PSC, La Vanguardia Española, 1-10-1976, p. 27.

92 La Vanguardia Española, 2-10-1976, p. 7.

93 Informaciones, 4-10-1976.

94 La Vanguardia Española, 9-10-1976, p. 11.

95 Mediterráneo, 2-10-1976, p. 7.

96 Mediterráneo, 3-10-1976, pp. 3 i 5.

97 La iniciativa havia sorgit a proposta del PSPV. Avui, 15-9-1976, p. 6. La convocatòria de la Taula va comptar amb l’adhesió del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. La Vanguardia Española, 6-10-1976, p. 70. Per la seua banda, el secretariat de la comissió permanent de l’Assemblea de Catalunya va emetre un comunicat de denúncia contra la prohibició i de recolzament a la convocatòria de la Taula. La Vanguardia Española, 8-10-1976, p. 62.

98 Avui, 10-10-1976, p. 2.

99 La Vanguardia Española, 14-10-1976, p. 46.

100 La Vanguardia Española, 16-10-1976, p. 7.

101 La Vanguardia Española, 19-10-1976, p. 9.

102 La Vanguardia Española, 17-10-1976, p. 6.

103 Destino, 2.038, 1976, p. 8.

104 Van assistir a la reunió els representants de: Coordinación Democrática (PSOE, PCE, ORT, PTE, Independents, USO, CCOO, UGT, Partido Carlista, Justicia Democrática, PSP, USDE, Izquierda Democrática, MC, PSD), Assamblea de Catalunya, Assemblees Democràtiques de Mallorca, Menorca i Eivissa, Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià, Taboa Democrática de Galicia, Coordinadora de Fuerzas Democráticas de Canarias, i cinc partits i organitzacions d’Euskadi (Acción Nacionalista Vasca, PC Euskadi, CS-PSOE, ORT, PSP Euskadi). Mundo Obrero, 1-11-1976, p. 4.

105 ABC, 24-10-1976, p. 12.

106 Mundo Obrero, 1-11-1976, p. 4.

107 Arxiu de la Catedral de València (ACV), Acta de 24-10-1976, lligall 6.156, full 84 r.; i Acta de 17-11-1976, lligall 6.156, full 88 r.

108 Segons declararen els portaveus de Demòcrates Independents del País Valencià, la Taula havia de quedar circumscrita als partits polítics i a les organitzacions sindicals. ABC, 2-11-1976, p. 8.

109 A la reunió van assistir els representants de Coordinación, Taula, Taboa, Assemblea de Catalunya, Assemblea de les Illes i Coordinadora de Fuerzas Democráticas de Canarias. ABC, 2-11-1976, p. 96.

112 Diario de Burgos, 5-11-1976, p. 19.

110 ABC, 4-11-1976, p. 9.

111 ABC, 5-11-1976, p. 10.

113 Les condicions que la Plataforma d’Organismes Democràtics imposava al govern consistien en la legalització de tots els partits polítics i organitzacions sindicals; l’amnistia per als presos polítics i lliure retorn de tots els exiliats; el reconeixement efectiu del ple exercici de les llibertats d’expressió, reunió, associació i manifestació; derogació del decret llei sobre el terrorisme i supressió del Tribunal d’Ordre Públic; la igualtat d’oportunitats per a tots els partits i organitzacions sindicals en l’accés a la ràdio i televisió estatals; la supressió de l’aparell politicoadministratiu del Moviment; i la participació dels partits polítics democràtics en el control de la consulta popular. ABC Andalucía, 5-11-1976, p. 5 i En lucha, 6-11-1976, p. 3.

114 ABC Andalucía, 5-11-1976, p. 5.

115 ABC Andalucía, 6-11-1976, p. 5.

116 Avui, 23-11-1976, p. 13.

117 ABC, 13-11-1976, p. 13.

118 ABC, 16-11-1976, p. 11.

119 Vicente Ferrer Mondina, Fernando Mateu de Ros i Pedro Zaragoza Orts –procuradors en corts valencians– votaren en contra del projecte de llei. Blanco y Negro, 27-11-1976, p. 24.

120 ABC, 19-11-1976, p. 80.

121 Avui, 19-11-1976, p. 6.

122 BOCE, número 1.539, 19 de novembre de 1976, pp. 37.225-37.229.

123 Vegeu J. Melià, Qué es la reforma política, Barcelona, 1976.

124 V. Ventura, Política per a un país, València, 1977, pp. 25-29.

125 ABC, 26-11-1976, p. 10 i ABC, 27-11-1976, p. 12.

126 ABC Andalucía, 27-11-1976, p. 5.

127 Van assistir a la cimera Alianza Liberal (Vicente Piniés, Juan A. de Zulueta i Joaquín Satrústegui), Assemblea de Catalunya (Pedro Portabella i Josep Benet), Comisiones Obreras (José Alonso i Marcelino Camacho), Comité Nacional de Cataluña del Partido del Trabajo de España (Ramón Planas Vila), Consell de les Assemblees de les Illes Balears-Partido Comunista de Baleares (Francisca Bosch), Convergència Democràtica de Catalunya (Miguel Roca), Coordinadora de Fuerzas Democráticas de Canarias (Joaquín Rodríguez Doreste), Federación de Partidos Socialistas (Alejandro Rojas Marcos, pel Partido Socialista de Andalucía; Alexandre Cirici, pel Partit Socialista de Catalunya; i Enrique Barón, per Convergencia Socialista de Madrid), Federación Popular Democrática (Jose Luis Erce i José María Gil-Robles), Federación Socialdemócrata (Francisco Fernández Ordóñez i Juan Peydró), Izquierda Democrática (Joaquín Ruiz-Giménez, Jaime Cortezo i Carlos María Bru), Lliga de Catalunya (Víctor Tarruella), Movimiento Comunista (Javier Álvarez Dorronsoro i Javier Ortiz), Organización Revolucionaria de Trabajadores (Amancio Cabrero), Partido Carlista (Miguel Álvarez Bonald i José María Zavala), Partido Comunista de España (Simón Sánchez Montero i Armando López Salinas), Partido Demócrata (Joaquín Garrigues), Partido Demócrata Popular (Ignacio Camuñas i Fernando Chueca Goitía), Partido Liberal (Enrique Larroque, Ubaldo Nieto i Bernardo Rabassa), Partido Progresista Liberal (Juan de Madariaga i Jaime Pérez), Partido Popular Democrático Cristiano (Ricardo Jerez i Rafael Jaume), Partido Socialista Obrero Español (Enrique Múgica i Guillermo Galeote), Partido Socialista Unificado de Cataluña (Antonio Gutiérrez Díaz), Partido Socialista Popular (Enrique Tierno Galván, Donato Fuejo i Juan Encinar), Partido del Trabajo de España (Nazario Aguado), Taboa Democrática de Galicia (Andrés Eguíbar, Ángel Guerreiro i Roberto Pardo), Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (Josep Guia i Víctor Fuentes), Unió Democràtica de Catalunya (Gibert Cuatrecasas), Unió Democràtica del País Valencià (Ernest Sena Calabuig i Josep Maria del Rivero Zardoya), Unión General de Trabajadores (Jerónimo Saavedra) i Unión Sindical Obrera (Antonio Martínez Ovejero). ABC, 28-11-1976, pp. 1 i 88.

128 ABC, 28-11-1976, p. 11. Vegeu reial decret 2948/1976, de 26 de novembre, por el que se aprueba el Concierto Económico con Álava (BOE, de 27-11-1976) i reial decret 3118/1976, de 26 de novembre, por el que se otorga reconocimiento oficial al «Institut d’Estudis Catalans» (BOE, de 21-01-1977).

129 ABC, 1-12-1976, p. 7.

130 ABC, 1-12-1976, p. 2.

131 «La Corona puede ser, justo en estos momentos de arranque y de fundación, cuando el clima de confusión es más caliente, cuando los radicalismos y los personalismos pueden frenar el pacto y la consecución de vías transitables, el instrumento imprescindible capaz de moderar, en las oscilaciones contrarias, la irrupción de un pluralismo descontrolado y explosivo». ABC, 1-12-1976, p. 7.

132 La comissió que va decidir la composició de l’òrgan negociador amb el govern va estar integrada per Simón Sánchez Montero (PCE), Enrique Múgica (PSOE), Jordi Pujol (CDC), Ramón Trías Fargas (EDC), Fernando Fernández Ordóñez (FSD), Antón Canyelles (UDC), Marcelino Camacho (CCOO), José María Zavala (Partido Carlista) i Enrique Tierno Galván (PSP).

133 La Vanguardia Española, 2-12-1976, p. 5.

134 La Vanguardia Española, 2-12-1976, p. 6.

135 ABC, 2-12-1976, p. 6 i també 3-12-1976, p. 6; i En lucha, 4-12-1976, p. 4. 136 Avui, 2-12-1976, p. 1. 137 A. Fabregat, «València no és res, diu la cançó», Avui, 16-11-1976, p. 10.

138 Reial decret 2763/1976, d’1 de desembre, por el que se ceden gratuitamente al Ayuntamiento de Valencia terrenos procedentes del antiguo cauce del río Turia, con una extensión de 1.193.217,50 metros cuadrados, sitos en el expresado término municipal, para ser destinados a red viaria urbana y a parques públicos (BOE de 02-12-1976).

139 Avui, 2-12-1976, p. 11.

140 A. Cucó, Estatutismo…, p. 74. Sobre l’anunci en premsa de la prevista aprovació del projecte d’estatut valencià, vegeu El Cantábrico, 25-11-1936, p. 2; La Falange, 26-11-1936, p. 2; El Tiempo, 27-11-1936, p. 1; i Diario de Almería, 1-12-1936, p. 2.

141 Mundo Obrero, 27-12-1976, p. 4. Al respecte, vegeu V. Ventura, «El PC ja és PV, però el PSOE encara no», Avui, 17-12-1976, p. 10.

142 La comissió va estar integrada per Felipe González i Enrique Tierno Galván –del PSOE i PSP, en representació dels socialistes–, Francisco Fernández Ordóñez –en representació dels socialdemòcrates–, Simón Sánchez Montero –del PCE, en nom dels comunistes–, Joaquín Satrústegui –de l’Alianza Liberal–, Jordi Pujol –de CDC, en representació de Catalunya i amb al suport actiu del PSUC–, Valentín Paz Andrade –independent, representant de Galicia–, Antón Canyelles –dirigent d’UDC en nom de l’Equip Demòcrata Cristià–, i Julio Jáuregui –del PNB, en nom del País Basc–. Mundo Obrero (08-12-1976), p. 4. També la FPS, el PTE, l’ORT, el MCE i el PSAN rebutjaren la comissió de la qual havien estat exclosos. Vegeu La Vanguardia Española, 3-12-1976, p. 6; 7-12-1976, p. 92; 8-12-1976, p. 6 i també 9-12-1976, p. 35.

143 V. Ventura «Anecdotari de viatge i trencament… de la Taula», Avui, 10-12-1976, p. 11.

144 Avui, 11-12-1976, p. 13 i 15-12-1976, p. 11.

145 Avui, 25-12-1976, p. 8. Es poden consultar els resultats, per províncies, en: <https://web.archive.org/web/20071102200330/http://narros.congreso.es/constitucion/elecciones/referendos/ref_r_p.htm>.

146 Avui, 19-12-196, p. 12.

147 Avui, 23-12-1976, p. 15.

148 Avui, 23-12-1976, p. 6 i La Vanguardia Española, 24-12-1976, p. 9.

149 Mundo Obrero, 8-12-1976, p. 4, ABC, 24-12-1976, p. 3 i El País, 24-12-1976, p. 11.

150 El País, 24-12-1976.

151 ABC, 25-12-1976, p. 31.

152 «L’histoire ne peut pas être pensée selon le schéma déterministe […] parce qu’elle est le domaine de la création». Vegeu C. Castoriadis, L’institution imaginaire de la societé, Paris, 1975, pp. 58-61.

153 J. Jiménez Blanco y otros, La conciencia regional en España, Madrid, 1977, p. 136.

154 A. Fabregat, Partits Polítics al País Valencià, 2 vols., València, 1976-1977, I, pp. 79-82.

155 Ibidem, pp. 24-25.

156 Posició expressada pel PSUC a Treball, 30-4-1976, p.11.