Capbreu de la Confraria d'Òrfenes a Maridar de València (segles XIV-XVII)

Directors de la col·lecció

Antoni Furió i Enric Guinot

© M. Adela García-Mencho Osset i M. Milagros Cárcel Ortí, 2017

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Disseny de la col·lecció: J.P.

Il·lustració de la coberta:

Acte d’entrega del cot i mantell a una òrfena.

Miniatura, obra possiblement de Domingo Crespí. ACV.

Capbreu de la Confraria d’Òrfenes a Maridar, f. 22r

Maquetació: Inmaculada Mesa

ISBN: 978-84-9134-251-9

A mis hermanos Eduardo y Alfonso

que comparten conmigo el interés

por la Historia y la Cofradía

M.ª ADELA GARCÍA-MENACHO OSSET

A Juan

M.ª MILAGROS CÁRCEL ORTÍ

Reproducció d’un foli del manuscrit

ACV. Capbreu de la Confraria d’Òrfenes a Maridar, f. 39r.

Estudi introductori

La Confraria d’Òrfenes a Maridar de València, fundada amb autorització real per Jaume II en 1293,¹ no tenia una finalitat d’índole professional, encara que els seus deu fundadors foren mercaders, ni tampoc estrictament religiosa ja que no es presentava sota l’advocació de cap sant, de la Mare de Déu o sota cap altre signe religiós. La seua finalitat era benèfica i el seu caràcter laic i privat, encara que amb el fi purament moral: dotar òrfenes pobres, que almenys ho foren de pare, fadrines o viudes, perquè pogueren contraure matrimoni i evitar així que caigueren en la prostitució.

Les 50 lliures que van aportar cada un dels deu membres fundadors les van emprar per a comprar renda de la ciutat i en tots els altres mitjans segurs de produir renda anual. La bona acollida que va tindre va fer que moltes persones imposaren a cens propietats rústiques i immobles situats en la ciutat de València i el seu terme que pagaven a la confraria. Amb aquestos i altres modestos recursos econòmics va poder des del seu naixement dur a terme la seua finalitat.

Igual que va succeir en la resta d’Europa, el regne de València va travessar una sèrie de calamitats caracteritzades per les epidèmies de pesta, les guerres les males collites i la fam. En 1340 s’inicia la dècada destacada per la fam i l’escassetat d’aliments que es va accentuar pel conflicte de la Unió en 1347, l’arribada de la pesta negra en 1348 i la guerra amb Castella entre els anys 1356-1366. Aquest desastrós panorama va afectar també la Confraria fins a l’extrem que en 1399 algunes propietats havien quedat desertes i d’altres s’ignorava el seu propietari. Això va motivar que es fera una cabrevació, la redacció de la qual destinada a transmetre la memòria de la institució va quedar arreplegada en un llibre capbreu en el qual es van copiar també la fundació i les primeres constitucions. Quasi un segle després, en 1470, es va dur a terme una altra cabrevació, les dades de la qual actualitzades es van copiar en un nou llibre capbreu que va ser considerat com el més important de la Confraria, puix que a més dels censos s’hi van copiar també les diverses ordenacions fins a la fi del segle XVII i que ara editem.²

Un capbreu és un document notarial en què els diversos posseïdors d’un domini exposen davant del notari els béns que posseeixen per un senyor, fent menció de les seues característiques, els seus límits, què paguen per tenir-los i quan han de fer aquest pagament. Els capbreus són una font històrica d’informació privilegiada per ajudar-nos a entendre millor l’economia i la societat de l’època medieval i moderna.

Són diversos els treballs —dels quals fem una petita selección— que han posat de manifest els diferents punts de vista des dels quals es poden estudiar els capbreus de l’època medieval, ja que, a més, a causa de la diversa tipologia que presenten, que radica fonamentalment en el territori que comprenen, no es poden tractar uniformement. Així, entre altres aspectes, han estat estudiats per conèixer els orígens de la seua pràctica,³ proposant la seua metodología d’estudi,⁴ com a font històrica,⁵ com a font per a la història agrària,⁶ per al coneixement dels masos,⁷ per a la història socioeconòmica,⁸ per a la toponímia,⁹ per a l’onomàstica,¹⁰ per al coneixement de la llengua,¹¹ de les comunitats urbanes¹² i de les senyories.¹³

Aquest Capbreu, que proporciona una valuosa informació des de 1470 fins a 1651, té interés per diversos motius: per la llengua majoritària empleada, el valencià, a través de la qual es veu la seua evolució en les expressions al llarg de més de dos segles; per l’escriptura ja que en ell intervenen diferents mans corresponents als notaris que van registrant els moviments que pateixen les propietats en el seu procés de transmissió; per l’onomàstica, ja que a part del nom del censatari dóna el dels veïns amb els quals limita; per la toponímia rural que, a més d’identificar la localització de les terres o parcel·les en les diferents partides de l’horta de València, dóna els seus límits i ens informa sobre camins, cursos d’aigua, producció agrícola, etc.; per la toponímia urbana,¹⁴ rica en dades sobre l’emplaçament dels immobles, especificant els seus límits (placeta, cantonada, carrera, atzucac, etc.); per l’ornamentació, comptant amb 715 belles caplletres en què van intervenir Miquel Adzuara i Pere Crespí el Jove; i per la magnífica inicial historiada, miniatura que mostra l’acte de la concessió del cot i mantell a una òrfena, pertanyent al taller de Domingo Crespí, iniciador de l’escola d’il·luminació valenciana.

Aquest manuscrit és més que un capbreu, perquè des del primer moment va ser concebut com el Libre major de la dita administració e confraria on es guardava la memòria històrica de la confraria, d’ací que hi estiguen copiats la fundació i els primers estatuts, les ordenances aprovades en els diferents capítols celebrats al llarg del temps, les indulgències concedides a la confraria, els testaments de Francesc Conill, fundador de l’hospital d’en Conill, de Ferrando García, fundador d’un benefici que administrava la confraria, i de Marc Ruiz de Bárcena, el nomenament de síndic, el poder donat pel majordom per a capbrevar i els documents que acrediten els 24 censals que la confraria tenia carregats sobre la ciutat de València i els dos carregats sobre la Diputació del General.

El Capbreu, com a llibre més preat de la confraria, es va conservar sempre en la caixa —primitiu «arxiu» de la institució— junt amb pergamins, llibres, papers i cabals, que anava passant d’un majordom a un altre, i, posteriorment, en l’armari portàtil, que inicialment es va mantindre en la Sala de Juntes de l’Hospital General, lloc on es reunia la confraria, fins a la seua eixida del mateix, tornant una altra vegada a ser traslladat cada any a casa del nou majordom. En 1941 es va prestar el còdex perquè figurara en una exposició d’artesania que es va celebrar en el col·legi del Patriarca. Amb motiu de l’exposició La Glòria del Barroc, el capreu va estar exposat durant 2009 i 2010 en l’església de Sant Martí de València.¹⁵

En 1981 es va acordar traslladar l’Arxiu de la Lloable Confraria, que estava en el pati del domicili de l’antic majordom-president D. Vicente García-Menacho, al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats¹⁶ que va prestar desinteressadament un local en el carrer dels Cavallers, núm. 10, 1a per al seu inventari, organització i custòdia del confrare arxiver.¹⁷ Finalment, en 2011 la Junta Directiva va entregar en modalitat de comodat a l’Arxiu de la Catedral de València el conjunt de documents de l’arxiu històric de la Confraria d’Òrfenes a Maridar de València, per a la seua custòdia, conservació i estudi per part dels investigadors, després de la firma d’un contracte entre el degà-president del Capítol de la catedral, D. Emilio Aliaga, i D. Joaquín Manglano, president de la Confraria. Junt amb ell també es va depositar una antiga «arca-arxiu». Els llibres de comptes i els de dotacions d’òrfenes es troben en l’Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València, formant secció a banda dels fons de l’Hospital General,¹⁸ així com diverses escriptures que van pertànyer a la confraria.

El present treball s’acompanya d’un breu recorregut per l’organització, funcionament i activitats de la Confraria d’Òrfenes a Maridar des de la seua fundació en 1293 fins a la segona mitat del segle XX en què va cessar la seua activitat. Durant aquestos segles, la confraria, que no tenia una seu fixa, va arribar a una certa estabilitat després de la seua ubicació en l’Hospital General des de 1517 fins a la seua eixida en 1760, perquè els deu confrares eren també regidors de l’Hospital General. La documentació conservada fins a mitat del segle XVI, constituïda fonamentalment pels llibres de comptes i els de dotacions ens han permés conéixer amb detall els ingressos econòmics i les despeses de la confraria. La seua evolució després de la seua eixida de l’Hospital General queda més incompleta per la pèrdua de documentació. A continuació presentem un breu resum sobre la confecció, el contingut del Capbreu i la seua descripció codicològica. S’inclouen les 10 regestes dels documents copiats en el Capbreu i es dóna pas a la seua edició íntegra seguint l’orde intern del mateix. Finalment, uns índexs onomàstic i toponímic permeten i faciliten la seua consulta.

La publicació d’aquest manuscrit s’inscriu en el projecte d’investigació «Manuscritos datados de la Península Ibérica (882-1500)», concedit pel Ministeri d’Economia i Competitivitat. Volem agrair al Servei de Publicacions de la Universitat de València l’interés que ha mostrat una vegada més a l’acollir aquest treball, i especialmente als directors d’aquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot.

LA CONFRARIA D’ÒRFENES A MARIDAR¹⁹

Ajudar econòmicament per a casar-se a òrfenes pobres o viudes sense recursos era una de les almoines més freqüents durant la baixa edat mitjana i es pot documentar en moltes ciutats d’Europa. En elles, organitzacions i institucions que es van preocupar per dotar donzelles necessitades a través d’hospitals, confraries, municipis i donacions privades van fer que aquesta obra de caritat es generalitzara en tot l’Occident europeu.²⁰

La ciutat de València va comptar ja des de finals del segle XIII amb una obra pionera en aquest sentit, «La Lloable Confraria e Almoyna de les Òrfenes a Maridar», els primers estatuts de la qual van ser acordats pels deu fundadors —que seran anomenats d’ara en avant confrares o patrons— per al seu bon règim i administració el 23 d’abril de 1293 i aprovats per Jaume II per mitjà de document validat amb segell de plom, a la qual des d’un principi l’arquebisbe de Tarragona, Rodrigo Tello, i els bisbes de Barcelona, Bernat Pelegrí, de Tortosa, Arnau Jardí, i de València, Ramon Despont, amb documents cadascun amb el seu segell pendent, van concedir 40 dies d’indulgència als qui donaren almoines a la dita confraria.

Els protagonistes de tan meritòria obra van ser deu benestants mercaders, que la documentació denomina humils ciutadans de València.²¹ Obra que van continuar altres mercaders adinerats pertanyents a la incipient burgesia enriquida pel comerç i fins i tot alguns amb evident protagonisme en el govern de l’urbs,²² que van utilitzar la pertinença a aquesta confraria com un mecanisme per al seu ascens social.²³ La singularitat d’aquesta confraria resideix en el fet que ha mantingut el nombre dels seus membres, alguns pertanyents a la noblesa valenciana, i la seua activitat quasi fins als nostres dies.

Un dels motius fonamentals que va presidir la decisió va ser de caràcter religiós o moral, encara que des del principi va tenir un marcat caràcter laic i privat: evitar que joves òrfenes i sense recursos materials caigueren en la prostitució. L’almoyna va ajudar també viudes pobres i xiques procedents de la Casa de les Repenedides. Totes havien de ser de la ciutat de València i el seu terme. La forma de socors triada per l’almoyna va ser homogènia, ja que totes les joves van rebre el mateix: dues peces de roba, cot e mantell de drap nou vermell.²⁴ Una miniatura realitzada en el llibre més important de la confraria —el Llibre major o Llibre dels cabreus—, que ara editem, ens permet conéixer en què consistia l’acte solemne de dotar una donzella amb el cot i mantell vermell, es a dir, l’entrega a l’agraciada de l’aixovar personal amb què l’obsequiava la Confraria, integrat, molt especialment, per la cota o vestit i el caputxó o manto. També es va contemplar des de l’inici de l’almoyna l’ajuda a joves que desitjaven ingressar en la vida religiosa.

La petita fundació d’Òrfenes a Maridar, va ser sens dubte tan ben acceptada pels valencians, que van acudir prompte a engrandir-la. Així és que eixa Confraria, que va començar pels sufragis de deu simples ciutadans, prompte es va veure enriquida, tant que era una de les corporacions que més es coneixien per les seues imposicions en la cèlebre Taula de València.

D’entre els deu membres que componien la Confraria s’elegia al majordom en la festa de Pasqua de Resurrecció, l’obligació més important del qual durant el seu mandat anual era casar òrfenes o viudes pobres. Després de la mort d’un confrare, un fill seu, si ho demanava, podia ser acceptat com a confrare, i si no tenia fills podia entrar-ne un germà. No podia haver-hi al mateix temps dos amb el mateix cognom, ni dos germans, pare ni fill, ni dos cosins germans.²⁵ Els nous confrares triats havien de succeir als seus predecessors en el lloc o ordre que ocupaven, de tal manera que la majordomia li arribara per ordre a cada un segons havia entrat en la confraria i cada deu anys els confrares tornaven a regir l’administració com a majordoms, perquè l’organització de la confraria era collegiada i rotativa. L’elecció de confrares tenia lloc en l’església de Santa Caterina, després de la celebració d’una missa de l’Esperit Sant en la capella de la Mare de Déu de la Pau, en què els confrares pronunciaven un jurament declarant nomenar una persona idònia per a ser confrare.

En un primer moment els fons econòmics de què es valia la confraria per a complir la seua missió provenien dels mil sous, és a dir, de les 50 lliures que cada un dels deu instituïdors va aportar per a la fundació i d’altres tantes que aportaven els nous confrares. S’invertien en comprar renda del deute públic que emetia la ciutat, igual que feien els hospitals i altres institucions benèfiques. La bona acollida que va tenir aquesta institució entre els habitants de València va fer que aviat començaren a establir-se censos a favor de la confraria, als quals estaven subjectes nombroses propietats rústiques i urbanes, que van generar uns ingressos fixos satisfets en aquestes festes de l’any: Pasqua de Resurrecció, sant Marc, Pasqua de Pentecostés, sant Joan, Santa Maria d’agost, sant Miquel, Tots Sants, sant Andreu, Nadal, sant Vicent Màrtir, Santa Maria de febrer, Santa Maria de març i Carnestoltes.

Els ingressos de la confraria tenien orígens diversos. Uns eren fixos o ordinaris i d’altres extraordinaris. Entre els ingressos fixos estaven el cobrament de censos; els drets de lluïsme, és a dir, el cobrament d’una part d’allò que s’ha obtingut pels possessors quan aquestes propietats sotmeses a cens per l’almoina eren venudes; les pensions de préstecs censals carregats per la Generalitat, per la ciutat de València o per particulars; la venda en la Pelleria de retalls sobrants del tall de les teles per a la confecció del «cot e mantell»; les rendes de les possessions que va deixar el mercader i confrare Ferrando García per al benefici que va fundar en l’església de Sant Martí, del qual eren patrons els deu confrares; i l’administració de l’hospital d’en Conill. Els ingressos extraordinaris estaven constituïts pel que entregaven els nous confrares, les donacions fetes a la Confraria en els seus testaments per confrares o altres persones, i també alguna entrada obtinguda en relació amb assumptes judicials.

Entre les despeses ordinàries de la confraria, la de major quantia era la compra de draps vermells per a la confecció dels vestits concedits a les òrfenes, que el procurador de la confraria comprava a diferents paraires, drapers, mercaders, botiguers de draps, tintorers de draps, afinadors de draps, abaixadors i apuntadors de la Draperia de la ciutat —situada prop de la Llotja— o a diferents paraires de Cocentaina, Ontinyent i Alcoi. Una altra persona que intervenia en els draps era l’abaixador, que es dedicava a igualar amb tisora el pèl dels draps. Si es compraven teles blanques el tintorer s’encarregava de tenyir-les de roig.

El sastre era la persona fonamental en el funcionament de la confraria ja que sobre ell requeia la responsabilitat de tallar, cosir la roba i vestir les òrfenes. El número de cots variava cada any segons el nombre d’òrfenes que dotaven. Durant la primera meitat del segle XVI la mitjana anual va ser de 53 dotacions, entre les quals tres o quatre es van concedir a dones procedents de la Casa de les Repenedides. El número va anar baixant a una mitjana de 18 dotacions en la primera meitat del segle XV i de 6 dotacions en la segona meitat, que ja van ser en diners, entregant-se’ls 20 lliures.

Altres despeses eren el salari que cobrava el procurador, la caritat de Nadal que es donava a cada confrare la vespra de sant Tomàs perquè la distribuïra entre els pobres, l’aniversari i convit anual el dia de la rendició de comptes del majordom, els llibres de l’administració, la celebració d’aniversaris en diferents convents de la ciutat i de fora, el sou del notari i l’administració de dos beneficis eclesiàstics, un en Sant Joan del Mercat sota la invocació de l’Encarnació —més conegut com benefici de les Òrfenes— en la capella que posteriorment es va anomenar dels Palomars, i un altre en l’església de Sant Martí, sota la invocació de la Mare de Déu, Sant Joaquim i Santa Anna, instituït pel confrare Ferrando García. Les despeses extraordinàries de major quantia consistien a girar diners a la Taula de València, és a dir, la compra de censals amb diners procedents sobretot de l’ingrés de confrares.

Els documents i els diners de la confraria es guardaven en la caixa que custodiava el majordom i havia de traslladar-se cada any a casa del nou majordom; en eixa caixa es guardaven també els llibres de l’administració anual i els llibres de la distribució dels mantells a les òrfenes, així com el Llibre dels Cabreus, on s’anotaven els canvis i vendes produïts en els béns posats a cens, escrivint el nom del venedor i el nom del comprador, el dia en què es va fer la venda i el nom del notari davant el qual es va fer la venda.

La Confraria no tenia una seu fixa i els confrares solien celebrar les seues reunions, almenys una vegada a l’any, generalment a la tardor, en un dels cinc convents masculins de la ciutat, com eren el de Sant Domingo, Sant Agustí, Nostra Senyora del Carme, la Mercé i Sant Francesc. En eixa jornada se celebrava un aniversari pels confrares difunts, s’aprovaven, si era necessari, els nous capítols, el majordom retia comptes de la gestió duta a terme durant el seu any al capdavant de la confraria i tenia lloc un convit en què l’administrador no podia gastar més de 20 lliures.²⁶

En 1523 van acordar el canvi del lloc de les reunions de la confraria de l’església de Santa Caterina a l’Hospital General, tant per a l’elecció de confrares, com per a la presentació de comptes i altres actes de la mateixa. El canvi es va deure, fonamentalment, a que els confrares eren també regidors de l’Hospital General i en ell van romandre fins a 1760.

Durant aquest temps, el dia que el majordom donava compte de la seua administració anual, cada confrare que havia assistit al menjar i a oir els comptes proposava el nom de la jove òrfena que volia que fora dotada i, si havien quedat prou diners, s’entregava a cada una 50 lliures d’almoina com a ajuda del seu matrimoni. El dia de l’Ascensió —des del principi del segle XVII— era la festa triada per la Confraria per a dur a terme el cerimonial de maridar donzelles òrfens i pobres, entregant a cadascuna una bossa de pell blanca, com a símbol de l’ajuda promesa de 50 lliures, dins de la qual estaria la cèdula i l’escriptura de la seua elecció.

La cerimònia consistia, a més de l’acte de donació, en una solemne missa i processó, a la qual les deu donzelles maridades havien d’assistir cobertes amb mantos i vels blancs —símbol de la seua virtut i puresa—, acompanyades pels confrares i les seues mullers, a més d’altres dones principals —les senyores nobles—, símbol del suport social que havien obtingut.²⁷

La política de centralització de l’administració duta a terme en època de Carles III va afectar la beneficència pública. El rei va manar a Pere Josep Majoral girar una visita a l’Hospital General, que es va allargar prop de nou anys, en el transcurs dels quals es va assabentar del règim administratiu interior i dels defectes que patia el sistema seguit fins llavors, per la qual cosa li va proposar al rei la radical i necessària refundació de la Junta dels deu diputats en una altra de nova conforme al sistema econòmic general d’Espanya, i que reflectira la dependència del govern. La Cambra de Castella, assabentada de tot, va manar cessar en la seua administració als deu diputats fins que el visitador establira el nou règim, posant al capdavant de l’Hospital una Junta de Govern composta d’eclesiàstics, cavallers, hisendats i comerciants, amb un reglament general per a totes les dependències de la institució.

Però com els antics deu diputats administradors, des del principi de la visita reial van observar la tendència a la renovació de les coses, van començar per no reconéixer el visitador, negant-se a presentar-se quan se’ls cridava a Junta, alhora que sostreien els papers, documents, diners i arques que tenien corresponents a la Confraria d’Òrfenes a Maridar. Fins llavors el mateix protocol particular de l’Hospital contenia les escriptures de nomenament d’òrfenes, la comptabilitat tenia en l’Hospital els seus llibres d’entrades i eixides, en aquest establiment existia l’arca de cabals i els administradors de la Confraria d’Òrfenes eren els administradors de l’Hospital General.

Quan el visitador reial es va adonar de la sostracció que els antics diputats estaven fent de l’arxiu i administració de les Òrfenes, va estendre un auto manant-los que en vuit dies tornaren a l’Hospital tots els papers, diners, etc., la qual cosa va ser notificada immediatament a tots. Aquests van respondre que l’Hospital no tenia res a veure amb l’administració de la Confraria d’Òrfenes a Maridar, perquè formava cos a banda i separat. El visitador reial hauria seguit la seua constant reclamació, però els antics deu diputats de l’Hospital, que ja llavors formaven una altra vegada la Confraria d’Òrfenes aïllada de l’Hospital, van acudir a la Real Cambra queixant-se de la forma de procedir del Sr. Majoral; com a consequència de la qual la Cambra de Castella en 1781 va escriure al visitador reial prevenint-li no fera cap novetat amb la Confraria d’Òrfenes a Maridar.

La Llei de Beneficència i el seu Reglament de 1852 van ser els textos legals bàsics que van configurar definitivament el sistema de beneficència espanyol, per la qual cosa a la Confraria d’Òrfenes a Maridar, com a beneficència privada o particular, se li va reconéixer la seua autonomia. D’altra banda, la desamortització de 1855 va decretar la venda dels béns immobiliaris, censos i foros pertanyents també a les confraries. El tractament que la llei desamortitzadora oferia al producte íntegre de la venda dels béns de la beneficència, era la seua inversió en títols del deute públic consolidats al 3% per a convertir-los en inscripcions intransferibles a favor dels establiments que els perderen. Per tant, la Confraria va quedar sense fons en metàl·lic, la qual cosa va produir el descens de les dotacions.

A partir de 1961, en què l’import es va fixar en 1.000 pessetes, les concessions d’ajudes van descendir a unes 3 a l’any. En 1981, veient la inactivitat de la confraria, que no havia entregat una sola orfanía des de feia anys, ni retut comptes, ni reunides Juntes, ni nomenaments per defuncions, es va acordar en Junta la continuació de la confraria i traslladar l’arxiu al domicili de la Gran Associació de Beneficència Domiciliària Nostra Senyora dels Desemparats. Des de 2011 l’arxiu de la Confraria d’Òrfenes a Maridar es troba dipositat en l’Arxiu de la Catedral de València.

Recentment, en 2016, la Confraria ha tornat a ser activada, perquè des de feia prous anys no se n’havien renovat els càrrecs. Realitzat el nomenament dels 6 confrares que faltaven per a completar els deu necessaris, que segons costum de la Confraria procedeixen de famílies els avantpassats de les quals han pertangut a la mateixa, va ser elegit com a president Alfonso García-Menacho Osset, baró de Llaurí. La seua finalitat, d’acord amb els Estatuts, és entregar una petita ajuda econòmica a algun convent femení que tinga joves novícies formant-se per a la seua professió religiosa.²⁸