L'assassinat entès com una de les belles arts

Títol original: On murder considered as one of the fine arts (1827, 1839, 1854)

© de la traducció: Albert Mestres

© d’aquesta edició: Publicacions Universitat de València

Gener 2008

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Realización de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: xxx-xx-xxx-xxxx-x

Introducció

Thomas De Quincey: la raó de l’art

Devem a Charles Baudelaire alguns dels descobriments literaris més influents en la literatura del segle XX, inseparables de les formes de pensament que havien de predominar en aquest segle. Edgar Allan Poe, que Baudelaire va traduir al francès, n’és el cas més conegut. De Quincey, un epígon de la primera fornada wordorsthiana i coleridgiana del romanticisme anglès amb «gust per les rareses», però que va publicar la seva obra durant el regnat de la segona generació dels Byron, Shelley, Keats, no passa de ser des del punt de vista de la literatura anglesa un extravagant escriptor de segona fila, mestre de la retòrica, l’obra del qual oscil·la entre la ficció, l’assaig i el periodisme. En canvi, és un escriptor molt significatiu dins la literatura i el pensament europeus sobretot de la segona meitat del segle XX, que ja va ser traduït per Alfred de Musset el 1828 i per Baudelaire el 1860. Per què? De Quincey, al costat de tics propis de la seva època que el temps no ha perdonat, tenia trets d’extrema modernitat, només visibles des de la perspectiva postmoderna. D’una banda, les temàtiques de la seva obra se situen sempre als marges del que podríem considerar la centralitat social i moral de la seva època: la història d’una monja espanyola que es va convertir en guerrillera a l’Amèrica Central, les sèries d’assassinats de principis del segle XIX de Williams i M’Kean i la seva consideració estètica, les experiències de l’opiòman, la pau perpètua kantiana (en Sobre la guerra, on esmenta el Consolat de Mar i anticipa l’ONU). En segon lloc, l’ús magistral que fa de la retòrica en el sentit més pur de la paraula posa en evidència un dels punts clau del pensament occidental de la fi del segle XX: el llenguatge és incapaç de formular la veritat; construeix ell mateix la realitat, tantes realitats com expressions lingüístiques de la realitat. Això, que ha portat en un cul-de-sac el programa il·lustrat, que ha quedat reduït a la mera retòrica d’uns interessos de poder concrets, De Quincey va ser dels primers a comprendre-ho i expressar-ho, com n’és exemple paradigmàtic L’assassinat entès com una de les belles arts que presentem. Finalment, De Quincey, que va introduir en l’anglès el concepte d’«estètic» en el sentit de pensat amb l’objectiu de provocar gaudi estètic, proclama la independència de l’art de tota constricció moral i realista, el que més endavant es formularia com «l’art per l’art» i que significa que aquesta no està subjecta a altres lleis que les seves pròpies. L’assassinat és també una exposició radical d’aquest concepte, tenyida d’ironia i grotesca a la primera part i portada a les últimes conseqüències a la segona.

Thomas De Quincey (1785-1859) era de classe mitjana empobrida a causa de la mort prematura del pare. Personatge de gran intel·ligència, això li va valer per ser enviat a la Manchester Grammar School, on tres anys d’estudi li permetrien accedir a Oxford. Tanmateix, sota l’impacte de les Lyrical Ballads de Wordsworth, va fugir-ne i va passar uns mesos errant per Gal·les del Nord i Londres. El 1803 va anar finalment a Oxford, malgrat l’escassetat de recursos familiars, on va estudiar llatí i grec, però sobretot la nova filosofia alemanya i literatura anglesa. El 1808, acabats els estudis, va visitar Wordsworth, amb qui mantenia correspondència des de feia anys, i va viure uns quants mesos a casa seva, on es va quedar a viure quan la família Wordsworth en va marxar. Sembla que va ser el 1813, arran de la mort de Kate Wordsworth, de tres anys, que De Quincey, que ja havia perdut una germana molt estimada a la infantesa, va patir un atac de tristesa i, malalt, va començar a prendre dosis considerables de làudanum, que va ser durant anys la seva addicció.

Durant els primers trenta-cinc anys de la seva vida no va escriure res i es va limitar a viure els ambients literaris i buscar vivències fortes. De l’addicció opiàcia van sortir les Confessions d’un menjador d’opi el 1821, un dels textos més coneguts de De Quincey, on narra l’experiència addictiva, que Baudelaire no solament va traduir sinó que va prendre com a model per als seus Paradisos artificials. Durant els següents trenta-set anys va reduir aquella experiència vital a l’escriptura, consumit pels deutes, gràcies a l’acumulació de vivències durant la primera part. Un gruix important d’aquesta obra el constitueixen els assajos crítics sobre literatura anglesa que, cosa altament original a l’època, se centren en autors i obres concrets (Shakespeare, Pope, Wordsworth) però que sovint desemboquen, a la manera de Coleridge, en àmplies generalitzacions filosòfiques. Malgrat el temps passat, alguns d’aquests escrits, el més conegut dels quals és Sobre el truc a la porta a Macbeth (1823), mantenen l’interès. En canvi, els articles d’assaig periodístic que el van mantenir econòmicament, malgrat l’amplitud de mires i de temes (literatura i filosofia grega, història de Roma, literatura i filosofia ale-

manya, literatura contemporània, política i economia, fins i tot matemàtiques), han quedat com a peces d’època totalment superades.

En el que sí que va ser un mestre De Quincey, i la seva fina ironia hi va trobar un camp d’expansió inexhaurible, és en el que en podríem dir l’assaig ficció. Aquí la ficció posa la seva llibertat il·limitada al servei del qüestionament i la formulació del pensament, en una exploració constant dels límits. En aquest sac hi podríem posar, al costat de les Confessions i L’assassinat, Suspiria de profundis (1840), La monja militar espanyola (1847) o Sobre la guerra.

L’obra que publiquem consta de dues suposades conferències a la Societat d’Entesos en Assassinat i un postscriptum, però en realitat podríem dir que es divideix en dues parts. La primera, formada per les dues conferències i una nota introductòria que explica el context, consisteix, enun to irònic que de vegades arriba al grotesc, en una fonamentació i defensa de l’anàlisi estètica de l’assassinat i una història de l’assassinat des del punt de vista estètic. La segona, en una crònica minuciosa i desapassionada de tres assassinats famosos del Londres de principis del segle XIX.

El llibre esdevé un joc de contrastos plasmats en una mena de simetria retòrica. Per començar, la nota introductòria és el clàssic giny narratiu, abundant en la literatura satírica, en què l’autor renuncia a defensar els fets i les idees que exposa amb el pretext d’advertir els pobres innocents i ignorants de la seva existència, a fi de «fregar l’horror i tot el que en una obra real seria del tot repulsiu». És el clàssic recurs que podem trobar en Juvenal, en Sade, en Lord Byron.

A continuació, les dues conferències «teòriques» sobre l’assassinat com a matèria estètica es desenvolupen en el que podríem anomenar una retòrica ostensiva. El fet que estiguin escrites en forma discursiva, com si es tractés d’un parlament pronunciat davant d’una assemblea acadèmica, permet a l’autor desplegar tots els artificis retòrics de l’oratòria clàssica, però aquests contrasten fortament amb el registre satíric i farsaire, que culmina en una apoteosi grotesca.

En canvi, la segona part podríem caracteritzar-la de retòrica subtil. En teoria, l’autor es limita a narrar uns fets perquè tem que el temps els hagi fet oblidar. Es tracta doncs d’un discurs objectiu, de la descripció detallada i seqüencial d’uns assassinats. Però aquí De Quincey es revela un mestre absolut de la narrativa, ja que aquesta forma aparentment objectiva amaga un domini dels recursos invisibles de la retòrica. El tempo, «els secrets capitals» de la prosa, les «reverberacions» de les frases, la digressió, l’entreteniment en el detall, la suspensió dels moments culminants de la narració, el domini de la voluntat del lector converteixen De Quincey en un antecedent directe i mestre de la literatura de suspens. Però això no és tot. De Quincey aconsegueix provocar l’horror en el lector, l’horror que «haurien» de provocar els assassinats en si, l’horror que no provoca la sàtira inicial suposadament pensada per despertar-lo, amb el seu art de narrador. Vet aquí el giravolt retòric. De Quincey, en el grau summe de la ironia, crea l’autèntic art de l’assassinat com a narrativa del suspens. La paròdia i la farsa serveixen per explicar el que la societat no accepta, mentre que la narrativa assagística serveix per donar carta de veritat a la invenció.

I és aquí on desemboca la reflexió que s’amaga darrere d’aquest fantàstic foc d’artificis lingüístic i que és el forat negre per on es desintegra la racionalitat pròpia de l’herència il·lustrada europea: tot és retòrica. Segons això, les coses no existeixen, sinó que existeix una forma de narrar-les, de fer-les reals a través del llenguatge. L’art no és art en si, és el comentari, l’hermenèutica sens fi de cada època i de cada lloc, de cada societat, en definitiva, el que formula i delimita l’existència de les formes artístiques.

El «Primer article» va ser publicat per primera vegada el febrer del 1827 i el «Segon article», el novembre del 1839, tots dos al Blackwood’s Magazine i el «Postscriptum» a la Collective Edition, vol. IV, 1854. Després de comparar diversos originals, ja que De Quincey en va publicar més d’una versió en vida, m’he servit de l’edició On murder considered as one of the fine arts & on war: two essays (Doppler Press, Londres, 1980), extreta de The Collected Writings of Thomas De Quincey (Edimburg, 1890). D’altra banda, per a les citacions he utilitzat la traducció de Josep M. Boix i Serra d’El Paradís perdut de John Milton (Alpha, Barcelona, 1953) i les de Salvador Oliva de Hamlet i Enric VI (segona part) de William Shakespeare (Vicens-Vives, Barcelona, 2005 i 1990).

Albert Mestres

Primer article

I. Advertiment d’un pessimista virtuós

Molts dels que llegim llibres hem sentit a parlar probablement d’una Societat per la Promoció del Vici, del Club Foc de l’Infern, fundat el segle passat per Sir Francis Daswood, etc. Em sembla que és a Brighton que es va constituir una Societat per la Supressió de la Virtut, la qual va desaparèixer, però lamento dir que n’existeix una altra a Londres, d’un caràcter encara més atroç. Per l’orientació, podria denominar-se una Societat pel Foment de l’Assassinat; però, d’acord amb el seu ευϕηµισµος delicat, porta el nom de Societat d’Entesos en Assassinat. Afirmen que són curiosos de l’homicidi, amateurs i diletants de les diverses formes de matança i, ras i curt, aficionats a l’assassinat. A cada nova atrocitat d’aquesta mena que els anals de la policia d’Europa treuen a la llum, es reuneixen i la critiquen com farien amb un quadre, una estàtua o qualsevol altra obra d’art. Però no cal que em molesti a intentar descriure l’esperit dels seus actes, ja que el lector podrà copsar-lo molt millor en una de les conferències mensuals llegides davant la societat l’any passat. M’ha caigut a les mans accidentalment, malgrat la vigilància exercida per mantenir les seves actes fora de l’ull públic. La seva publicació els inquietarà, i aquesta és la meva intenció. Perquè prefereixo fer-los callar sense moure renou, recorrent a l’opinió pública, que no amb l’exposició de noms que tindria com a conseqüència recórrer a Bow Street; últim recurs al qual, si això fallés, hauria d’apel·lar. Perquè la meva intensa virtut no accepta que passin aquestes coses en un país cristià. Fins i tot en un país pagà, un escriptor cristià sentia la tolerància de l’assassinat –ço és, els horribles espectacles del circ– com l’oprobi més atroç de la moral pública. Aquest escriptor era Lactanci; i amb les seves paraules, singularment aplicables en aquesta ocasió, acabaré:

Quid tam horribile –diu–, tam tetrum, quam hominis trucidatio? Ideo severissimis legibus vita nostra munitur; ideo bella execrabilia sunt. Invenit tamen consuetudo quatenus homicidium sine bello ac sine legibus faciat: et hoc sibi voluptas quod scelus vindicavit. Quod si interesse homicidio sceleris conscientia est, et eidem facinori spectator obstrictus est cui et admissor; ergo et in his gladiatorum caedibus non minus cruore profunditur qui voluit effundi; aut videri non interfecisse, qui interfectori et favit et praemium postulavit.

Què és més horrible –diu Lactanci–, què és més tenebrós i repulsiu que l’assassinat d’una criatura humana? Per això «la vida és preservada per les nostres lleis rigorosíssimes; per això les guerres són objecte d’execració. I tanmateix el costum tradicional de Roma ha imaginat d’autoritzar l’assassinat a part de la guerra, desafiant la llei; i les exigències del gust (voluptas) ara han esdevingut iguals que les de la culpa desenfrenada». Que la Societat de Cavallers Amateurs ho consideri; i que em permetin cridar-los atenció especial sobre l’última frase, que és tan contundent, que intentaré traslladar a l’anglès: «Ara bé, si només el fet de ser present en un assassinat fa culpable algú de la condició de còmplice; si el sol fet de ser un espectador ens implica en una culpabilitat compartida amb el perpetrador, se’n segueix necessàriament que, en aquests assassinats al circ, la mà que infligeix el cop fatal no està més profundament amarada de sang que la del que mira passivament: ni pot estar net de sang qui n’hagi aprovat el vessament; ni aquell que aplaudeix l’assassí i demana premis per a ell, sembla altra cosa que un còmplice de l’assassinat». Encara no he sentit que s’hagi acusat de praemia postulavit els Cavallers Amateurs de Londres, tot i que sens dubte els seus actes hi tendeixen; però el mateix nom d’aquesta associació implica l’interfectori favit, i l’expressa en cada línia de la conferència que segueix.

X.Y.Z.

II. La conferència

Senyors: he tingut l’honor de ser designat pel seu comitè per a la difícil tasca de donar la Conferència Williams sobre l’Assassinat entès com una de les Belles Arts, una tasca que podia ser prou fàcil fa tres o quatre segles, quan l’art era poc compresa i se n’havien exhibit pocs grans models; però en l’època actual, quan els professionals n’han executat obres mestres d’excel·lència, és evident que en l’estil de la crítica el públic buscarà algun progrés que s’hi correspongui. Lapràctica i la teoria han d’avançar pari passu. La gent comença a veure que hi ha alguna cosa més en la composició d’un bell assassinat que dos caps de suro per matar i ser morts, un ganivet, una cartera i un carreró fosc. Idea, senyors, composició, clarobscur, poesia, sentiment es consideren ara indispensables en els intents d’aquesta naturalesa. El senyor Williams ha exaltat l’ideal de l’assassinat per a tots nosaltres, i per a mi, per tant, en particular, ha fet més profunda la dificultat de la meva tasca. Com Èsquil o Milton en poesia, com Miquel Àngel en pintura, ha portat el seu art a un extrem de sublimitat colossal, i, com observa el senyor Wordsworth, en certa manera ha «creat el gust amb el qual ha de ser gaudit». Esbossar la història d’aquest art, i examinar-ne els principis críticament, constitueix ara un deure per a l’entès i per a uns jutges que són d’una mena ben diferent que els jutges dels tribunals de Sa Majestat.

Abans de començar, deixeu-me dir un parell de coses a alguns pedants, que afecten parlar de la nostra societat com si fos immoral en certa manera per la seva orientació. Immoral! Déu em beneeixi, senyors, què volen dir? Jo estic a favor de la moralitat, i sempre ho estaré, i de la virtut i tot això; i afirmo, i ho faré sempre (passi el que passi), que l’assassinat és una línia de conducta impròpia, altament impròpia; i no vacil·lo a afirmar que tothom que tingui a veure amb l’assassinat té unes formes de pensar molt incorrectes, i uns principis realment equivocats, i, lluny d’ajudar-lo i instigar-lo assenyalant-li l’amagatall de la seva víctima, com un gran moralista d’Alemanya va declarar que era el deure de tot home de bé,1 donaria un xíling i sis penics per tenir-lo pres, cosa que és divuit penics més del que els més eminents moralistes han donat fins avui amb aquest propòsit. Però, i què? En aquest món tot té dues cares. L’assassinat, per exemple, es pot agafar pel cantó moral (com passa generalment al púlpit o a l’Old Bailey), i aquest, ho reconec, és el cantó més feble; o també se’l pot tractar estèticament, com en diuen els alemanys, és a dir, en relació amb el bon gust.

Per il·lustrar-ho, convocaré l’autoritat de tres persones eminents: ço és, S. T. Coleridge, Aristòtil i el cirurgià senyor Howship.

Comencem per S. T. Coleridge: Una nit, fa molts anys, jo prenia el te amb ell a Berners Street (que, per cert, per ser un carrer curtet ha estat insòlitament fructífer en homes de geni). Hi eren altres a més de jo, i, enmig d’algunes consideracions carnals sobre el te i les torrades, estàvem tots plegats absorbint una dissertació sobre Plotí dels llavis àtics de S. T. C. De cop es va sentir el crit de «Foc, foc!», al qual tots nosaltres, mestre i deixebles, Plató i οι περι Πλατωνα, vam sortir a corre-cuita, frisosos de veure l’espectacle. El foc era a Oxford Street, a la casa d’un constructor de pianos; i, com que prometia ser un incendi deprimera, em va saber greu que els compromisos m’obliguessin a deixar la tertúlia del senyor Coleridge abans que els fets haguessin arribat al moment crític. Al cap d’uns dies, reunit amb el meu hoste platònic, li vaig recordar el cas i li vaig demanar com havia acabat aquella exhibició tan prometedora. «Oh, senyor –va dir–, va resultar tan dolenta, que la vam condemnar unànimement.» Ara bé, algú suposaria que el senyor Coleridge –que, tot i ser massa gras per ser una persona de virtut activa, és sens dubte un respectable cristià–, és a dir que el bon S. T. C., deia, és un incendiari, o capaç de desitjar cap mal a un pobre home i els seus pianos (molts, sens dubte, amb tecles addicionals)? Al contrari. Estic segur que és la mena d’home que m’hi jugo el coll que faria funcionar una bomba d’incendis en cas de necessitat, encara que està més aviat massa gras per a aquestes proves ardents de la seva virtut. Però, com va quedar la cosa? La virtut no hi tenia res a veure. A l’arribada de les mànegues dels bombers, la qüestió moral va passar totalment a l’asseguradora. Sent així, ell tenia dret a satisfer el seu gust. Havia deixat el seu te. No n’havia de treure res?

Sostinc que l’home més virtuós, sota les premisses establertes, tenia dret a fer una exquisidesa del foc, i a xiular-lo, com davant de qualsevol altra actuació que desperti l’expectació en la ment del públic i després el decebi. Encara més, per citar una altra gran autoritat, què en diu l’Estagirita? Descriu (al Llibre Cinquè, crec, de la Metafísica) el que anomena χλεπτην τελειον –ço és, «un lladre perfecte»–; i, pel que fa al senyor Howship, en una obra seva sobre la indigestió no té cap escrúpol a parlar amb admiració d’una úlcera que ha vist i que denomina «una bella úlcera». Ara bé, algú pot pretendre que, considerat abstractament, un lladre podria semblar a Aristòtil un tipus perfecte, o que el senyor Howship podria enamorar-se d’una úlcera? Aristòtil, és ben sabut, era un personatge tan virtuós que, no content d’escriure la seva Ètica nicomaquea en un volum en octau, també va escriure un altre sistema, anomenat Magna Moralia o la Gran Moral. Ara bé, és impossible que un home que compongui una ètica, la que sigui, gran o petita, admiri un lladre per se, i, pel que fa al senyor Howship, és ben sabut que va declarar la guerra a totes les úlceres, i, sense permetre que el seduïssin els seus encants, va procurar esborrar-les del comtat de Middlesex. Però la veritat és que, tot i que objectables per se, tanmateix, en relació amb la resta de la seva classe, tant un lladre com una úlcera poden tenir infinits graus de mèrit. Totes dues són imperfeccions, és cert; però, com que ser imperfectes és la seva essència, la mateixa grandesa de la seva imperfecció esdevé la seva perfecció. Spartam nactus es, hanc exorna. Un lladre com Autòlic o l’antigament famós George Barrington, i una úlcera fagedènica greu, superbament definida, i que passi regularment per tots els seus estadis naturals, poden ser considerats com a ideals respecte als seus iguals amb no menys justícia que la més impecable rosa de la molsa entre les flors, en el seu progrés de brot a «brillant i perfecta flor», o, entre les flors humanes, la noia més imponent, abillada amb tota la pompa de la feminitat. I per tant no solament poden imaginar l’ideal d’un tinter, com va il·lustrar el senyor Coleridge en la seva famosa correspondència amb el senyor Blackwood –que, dit de passada, no n’hi ha per a tant, perquè un tinter és una mena de cosa molt lloable, i un membre valuós de la societat–, sinó que també la imperfecció mateixa té el seu estat ideal o perfecte.

Realment, senyors, em disculpo per tanta filosofia d’una tacada; i ara permeteu-me aplicar-la. Quan un assassinat és en temps paulo-post-futurum –no fet, ni tan sols (d’acord amb el purisme modern) sent fet, sinó solament a punt de ser fet– i ens n’arriba algun rumor a les orelles, tractem-lo moralment, per descomptat. Però suposem-lo acabat i fet, i que podem dir-ne, Τετελσται, «està dat i beneït», o (en aquell adamantí molós de Medea) Ειργασται, «ja està fet», és un fait accompli; suposem que el pobre home assassinat ja no sent dolor i el bergant que ho ha fet ha escapat com una bala qui sap on; suposem, per fi, que hem fet tot el que hem pogut, posant-hi les cames, per fer ensopegar el tipus en la fugida, sense cap resultat –«abiit, evasit, excessit, erupit», etc.–, home, llavors, dic: de què serveix més virtut? Ja s’ha donat prou a la moral; ara és el torn del Gust i les Belles Arts. Ha estat un fet trist, sens dubte, molt trist; però nosaltres no hi podem fer res. Per tant fem-ne el millor d’una cosa dolenta; i, com que és impossible treure’n res amb finalitat moral, tractem-la estèticament, i vegem si en traurem cap profit. Aquesta és la lògica d’un home sensible; i a continuació? Ens eixuguem les llàgrimes, i tenim la satisfacció, potser, de descobrir que una transacció que, considerada moralment, era espantosa, i que no s’aguantava per enlloc, jutjada amb els principis del Gust, resultarà ser una actuació de primera. Així tothom content; es justifica el vell proverbi, que tot va bé si acaba bé; l’amateur, de semblar biliós i esquerp per una atenció excessiva a la virtut, comença a treure’n les dolceses, i preval l’alegria general. La Virtut ha tingut la seva hora; i a partir d’ara la Virtù, tan igual que només en difereix per una lletra (per la qual sens dubte no val la pena regatejar o escatimar), la Virtù, repeteixo, i l’Estudi expert, tenen permís per proveir. Sota aquest principi, senyors, els proposo guiar els seus estudis de Caín al senyor Thurtell. A través d’aquesta gran galeria de l’assassinat, doncs, meravellem-nos tots plegats amb admiració delectada, mentre m’esforço a cridar-los l’atenció sobre els objectes de crítica profitosa.