El camp periodístic valencià

Quant a l’opinió sobre l’estat actual del periodisme, mencionen la situació de caos tant per als empresaris com per als treballadors, produïda principalment per la baixada de la publicitat en la premsa escrita i per les noves funcions i tasques que han d’aprendre els periodistes, i que requereixen un temps d’adaptació necessari per a elaborar periodisme de qualitat i competitiu. Manifesten la necessària millora de la democràcia perquè les institucions públiques amb poder respecten la neutralitat dels mitjans. La posició de dominat respecte dels camps polític i econòmic és un altre tret característic i simptomàtic del periodisme actual.

La transició dels mitjans tradicionals als nous formats i canals de comunicació de la informació, pel pas de la comunicació analògica a la digital, es troba en un moment de difícil adaptació i introducció de temptatives innovadores que, juntament amb la crisi econòmica, reforça la percepció de situació caòtica i la dependència de les dades de l’audiència. La comunicació digital exigeix dues condicions: rapidesa i immediatesa, però aquestes no es poden assolir amb criteris de rigor professional i qualitat, si no van acompanyades de recursos humans i econòmics adequats.

Cal esmentar també la crítica, compartida per la majoria dels periodistes, a la manipulació i control governamental de la radiotelevisió pública valenciana, que incompleix totes les funcions d’un mitjà públic quant a transparència, rigor, qualitat, i defensa de la llengua i cultura autòctones.

També ressalta l’escassa cultura sindical, per la por a les conseqüències personals de les denúncies dels sindicats i per la tradició heretada de la independència del periodista. La majoria coincideixen en la crítica a les associacions de professionals per la no-transcendència de les seues accions i la manca de denúncia efectiva de la situació del periodisme al País Valencià, com ara la precarietat laboral del sector. Les últimes dades mostren que és una de les comunitats espanyoles que enregistren més desocupació dels professionals de la informació (Díaz Nosty, 2011; APM, 2010, 2012, 2013).³ Aquest augment de la precarietat repercuteix en un periodisme de baixa qualitat i també en el creixement del servilisme a l’empresa.

L’alta demanda dels estudis de periodisme ha produït un augment de matriculats i llicenciats en estudis de comunicació que no pot ser absorbit per les empreses, i ha generat una «bombolla acadèmica», segons explica Díaz Nosty (2011).⁴ Aquesta accessibilitat a joves llicenciats per part de les empreses ha propiciat l’augment de la contractació barata i inestable.

Els valors centrals del periodisme, com objectivitat i neutralitat, són ideals que s’intenten assolir amb l’ús responsable de les regles del periodisme (contrastació, verificació, claredat i pluralitat). El codi deontològic es respecta fins al límit dels condicionaments econòmics i polítics, assumits generalment pels periodistes sota afirmacions categòriques que fonamenten la defensa de la professió i constitueixen l’assimilació de les regles del joc i la cultura empresarial.

La principal autocrítica com a grup se centra en la manca d’unió alhora de defensar els seus interessos i denunciar les condicions laborals. També és manifesta l’assumpció del desprestigi del professional davant del ciutadà.

La funció social del periodisme ha passat d’exercir el contrapoder, com a ideal a seguir, a la idea que el periodisme és una confluència d’interessos empresarials, polítics i econòmics que, a més, no actua com a formador d’opinió pública i que ha abandonat pràcticament l’agenda social. Per tant, podem afirmar que la situació del camp periodístic, dominat per altres camps més poderosos, és de clar desavantatge, sobretot pel que fa al paper del periodista dins de la xarxa d’interessos. La situació és diferent per a les empreses independents i els projectes periodístics alternatius, que també pateixen temps d’adaptacions per la crisi econòmica.

La motivació principal per a exercir el periodisme és l’atracció per la professió i la cultura periodística, a continuació hi apareix l’interès per escriure, seguit per la influència de l’entorn familiar. La majoria dels professionals mostren satisfacció per la seua trajectòria i optimisme respecte al futur, el qual justifiquen per la necessitat democràtica del ciutadà de rebre informació.

Per finalitzar, aquest llibre es divideix en dues parts per a facilitar la lectura segons els interessos del lector. La primera part recull, principalment, el treball sobre les entrevistes, és a dir, l’anàlisi qualitativa de les opinions i arguments sobre el camp i els professionals, precedida per un capítol introductori que tracta resumidament el significat de les dades estructurals del sistema mediàtic i la perspectiva històrica des que se’n va iniciar el procés de formació. Completa el quadre de la situació actual una sèrie de reflexions sobre els principals eixos dels canvis de la societat de la informació respecte a l’organització social i política dels estats i les ciutats, perquè un estudi sobre el sistema comunicatiu de qualsevol territori ha d’incloure un marc general per a entendre com s’han esdevingut aquests canvis de paradigma en la comunicació. Entenem que l’anomenada «globalització de la informació» és inseparable de la globalització dels mercats financers i de l’evolució del concepte d’estat, i dins d’aquests, del model de convivència local. També s’hi tracta el canvi de model d’empresa periodística i les competències d’aquesta, perquè considerem que és una informació cabdal per a comprendre i contextualitzar l’anàlisi sobre les opinions, arguments i percepcions dels periodistes sobre el camp. Es complementa amb un resum de la recerca sobre el periodisme i els periodistes realitzada pels investigadors, associacions i òrgans col·legiats que pot ser d’utilitat per a tots els lectors, investigadors, periodistes i estudiants.

Aquesta part es clou amb una presentació de la teoria de la pràctica de Pierre Bourdieu sobre el camp periodístic i l’habitus dels periodistes per a tots aquells lectors que vulguen conèixer els fonaments teòrics que sustenten aquesta aportació.

A la segona part del llibre presentem les dades sobre l’estructura mediàtica del País Valencià per a la premsa, la ràdio, la televisió i Internet, que inclouen la comparativa amb les dades espanyoles i europees, amb taules i gràfics per a facilitar-ne la lectura.

Finalment, el llibre es tanca amb les conclusions sobre la crisi actual del periodisme, la davallada de la qualitat i el panorama de futur per als professionals.

1.Vegeu capítol 2 de la primera part: «La investigació sobre el periodisme i els periodistes».

2.La tria estratègica dels divuit periodistes entrevistats és una mostra significativa i suficient que recull la diversitat de discursos ideològics, la representació dels mitjans massius d’informació més rellevants al País Valencià, premsa (sis capçaleres), ràdio (quatre emissores), televisió (dues televisions, l’autonòmica i l’estatal) i Internet (quatre diaris digitals). En la tria, també s’hi han inclòs les agències de notícies, per la seua rellevància en la rutina dels periodistes i en la difusió de la informació (dues agències de notícies). A més, perquè la mostra siga al més equilibrada possible s’han seguit també criteris de selecció per gènere i per edats. S’ha escollit una sèrie de mitjans per cada àmbit geogràfic provincial (Castelló, València i Alacant). Pel que fa la llengua de difusió, quatre són en català, dos tenen l’opció català/espanyol, i la resta difonen en espanyol, encara que alguns, com Levante-EMV i El País tenen suplements en català.

3.L’evolució de l’atur de periodistes al País Valencià, segons les dades recollides pel Servei Públic d’Ocupació Estatal i elaborades per l’APM, indica que ha augmentat un 173% entre 2008 i 2013 (de 336 a 998 periodistes aturats) (APM, 2013).

4.En un parell de dècades, de 1990 a 2012, el nombre de llicenciats en Periodisme va augmentar un 57,2% i el total de matriculats en estudis de comunicació (Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat) es va incrementar en un 25,6% de 2010 a 2013 (elaboració pròpia a partir de les dades de l’Informe APM, 2013).

PART I

EL CAMP PERIODÍSTIC I ELS PROFESSIONALS DE LA INFORMACIÓ

NOTA: Tots els textos citats d’originals en altres llengües, principalment anglès i espanyol, han estat traduïts per l’autora. Els fragments que es conserven en la llengua original són els procedents de les entrevistes, tal com es fa en les recerques amb entrevistes en profunditat.

Cal que les noves formes de pensament sobre el periodisme reflectisquen les àmplies assumpcions, encara canviants, sobre la utilitat del periodisme. […] ¿És una habilitat, una professió, un conjunt de pràctiques, una institució, una indústria, un text, un grup de persones, o un fenomen polític?

BARBIE ZELIZER, Introduction: On Finding New Ways of Thinking About Journalism

Capítol 1

Estructura mediàtica i impacte de la societat de la informació

L’estructura mediàtica

El País Valencià, una comunitat autònoma dins de l’Estat espanyol, és un territori social amb conflictes per la llengua i la identitat que ha produït una situació peculiar en el sistema comunicatiu, a causa d’una forta dependència del sistema polític principalment. D’altra banda, aquest sistema comunicatiu no ha estat aliè a les transformacions en el camp periodístic en les darreres dècades. El fort condicionament de les lògiques polítiques i econòmiques, els canvis en la indústria periodística amb el desenvolupament de les tecnologies, la incorporació al mercat laboral de la dona i de les generacions graduades a les universitats, són trets comuns en qualsevol àrea geogràfica. L’objectiu és observar-los en aquest territori, on hi ha greus dificultats per al pluralisme de la informació i la llibertat d’expressió en els mitjans controlats pel govern, tal com han estudiat investigadors i especialistes des de la transició política.

Els fòrums d’investigadors, especialistes, empresaris del negoci de les notícies, parlen repetidament de la ja famosa «crisi del periodisme». L’objectiu és generar molt de soroll al voltant del terme crisi per a trobar un model rendible amb pocs recursos, també per a evitar parlar del nus de la qüestió, a saber, el periodisme com a servei públic i, sobretot, per a justificar els canvis introduïts en les redaccions, que han suposat un descens de la qualitat del treball com a producte i contingut, i de la qualitat de les condicions laborals, de manera que s’arriben a justificar acomiadaments amb l’excusa de la paraula crisi. El problema no és la recessió econòmica, sinó que aquesta és utilitzada com a explicació per a defensar els interessos dels amos dels grups de comunicació que, al seu torn, treballen al servei de la classe dirigent i influent oferint una informació seleccionada segons els interessos d’uns pocs. És moment de preguntar-nos per què en l’època en què el camp periodístic és ple de professionals que han eixit de les universitats, amb una bona formació –pagada per tots–; l’època en què és més fàcil que mai elaborar les notícies i supervisar-ne el contingut abans de ser publicat, o fins i tot, corregir-lo en qualsevol moment del procés –a posteriori, en el cas dels mitjans digitals–; l’època en què l’accés a la informació i el comentari sobre allò publicat és més fàcil que mai… com és possible que siga l’època en què trobem menys qualitat periodística en els mitjans convencionals i més homogeneïtat de notícies, però també en què els índexs de lectura de diaris, tant en paper com digitals, són encara molt decebedors per a una societat que ja se suposa que és il·lustrada en el món digital.

Sembla que és el moment d’auge del negoci mediàtic que segueix els patrons neoliberals de compra barata de mà d’obra, poca informació de qualitat i molt d’espectacle per a entretenir.

Els canvis generals produïts al si del camp periodístic són, amb les seues particularitats, generals a qualsevol àrea geogràfica, en especial l’europea i espanyola. Les particularitats comunes en el cas espanyol són també derivades de la dictadura i, després, de la transició democràtica que ha deixat una situació sociopolítica d’escassa vitalitat democràtica i ha generat unes lògiques i estructures, en el sistema comunicatiu, que han condicionat la pràctica dels professionals. El cas valencià es troba afectat també per les característiques sociolingüístiques i polítiques que van marcar el primer període després de la transició, en la mal anomenada «Batalla de València». I en les darreres dècades pel govern quasi absolutista, per despòtic, del PP, que ha minvat la llibertat de premsa considerablement, tant als mitjans públics com als privats (Xambó, 2011).

Sembla que hi ha una relació directa entre democràcia dèbil i comunicació dependent, que és aquella que té com a missió la servitud als poders econòmics i financers. Aquesta submissió al camp polític i econòmic genera la uniformitat en les diferents produccions de la mateixa notícia. Una situació molt perillosa per a la democràcia, perquè anul·la el dret a rebre informació diversa i també perquè genera tal consens que els que reben la informació acaben per obtenir una visió molt reduïda de la realitat política del seu entorn. Quan manca llibertat, manca indubtablement informació de qualitat. Els mitjans estan al servei dels poders fàctics avui dia més que mai, perquè més que mai els poders financers han dominat el món com volen. El consens per a crear els gustos i les tendències és una de les eines d’aquests poders financers. Tampoc s’havia donat mai la circumstància històrica d’una dependència tan gran dels mèdia, per part dels ciutadans, per a mantenir-se informats. Tota la informació passa pels dispositius, programes, xarxes, o pel paper de sempre. I aquesta informació la fan els periodistes, amb uns caps o amos de mitjans d’allò més divers en interessos, que són els que tenen una responsabilitat adquirida –que sovint és manipulada i passada per alt, perquè reben pressions i practiquen submissions.

Un altre problema que sol estar vinculat amb la «crisi del periodisme» és la desinformació que produeix l’excés d’informació en la denominada «era o societat de la informació». Aquest tipus d’informació que impedeix la reflexió i produeix més ignorància és una comunicació «jivaritzada», com diu Pascual Serrano (2013), que ens porta a la submissió al poder i a la immaduresa com a animals socials o polítics (zóon politikon), en el sentit aristotèlic del terme, capaços d’assumir la responsabilitat individual en els mecanismes de construcció social i de convivència respectuosa.

Precisament el que considerem rellevant per a entendre el camp periodístic és escoltar els professionals que han estat poc estudiats en les recerques sobre el sistema comunicatiu en el context del País Valencià. L’estudi de les seues veus ens ajudarà a analitzar des d’una altra vessant com són aquestes lògiques i estructures del camp periodístic. Els agents periodístics actuen en el camp periodístic precisament perquè tenen unes propietats necessàries per a actuar-hi, també per a modificar-lo i donar una visió particular de la vida social i del camp mateix. No obstant, el que es repeteix en les entrevistes als periodistes és que hi ha escassa autonomia dels professionals de la informació, de forma que la informació està supeditada a les fonts sense contrastar i als poders polítics, amb la conseqüent inviabilitat del dret democràtic dels ciutadans a rebre informació plural i rigorosa.

L’estructura dels mitjans al País Valenci๠ha experimentat pocs canvis significatius més enllà de la progressiva adaptació a Internet, pel que fa al conjunt del sistema, i la irrupció de les TDT com a resultat de l’adaptació a l’entorn digital que va impulsar la Unió Europea per al conjunt dels estats que en formen part.

Així, pel que fa a la premsa escrita, l’estructura continua sent provincial amb diaris que s’adrecen al públic de la província a la capital de la qual tenen radicada la redacció. Levante-EMV i Las Provincias a València, Información a Alacant, i Mediterráneo a Castelló. A aquesta estructura provincial, cal afegir la premsa d’abast espanyol amb edicions regionals al País Valencià: El País, El Mundo, ABC, i La Razón. Tradicionalment la premsa espanyola ha gaudit d’una estimable presència al País Valencià. En els moments de més auge de la premsa pròpia, la presència dels diaris de Madrid mai no ha deixat de representar una quarta part, com a mínim, del conjunt de la difusió. Aquesta proporció ha anat incrementant-se a favor de la premsa central i en l’actualitat representa al voltant d’un 40% del total de difusió aproximadament. Això ens remet a la secular dependència del sistema comunicatiu valencià, el qual, tanmateix, presenta els índexs de major autonomia en l’àmbit de la premsa escrita, atès que els diaris del grup Prensa Ibérica –Levante-EMV i Información– concentren una tercera part de la difusió i juntament amb Las Provincias –actualment pertanyent al grup Vocento– i Mediterráneo –pertanyent al grup Zeta– recullen el 60% de la difusió, una situació que s’inclina més cap als mitjans de manxeta valenciana si atenem al públic lector. I diem manxeta perquè realment cap d’ells és propietat de capital valencià, tot i que per tradició i arrelament de les capçaleres són percebuts com a diaris valencians. La rotació de lectors per exemplar és més elevada en els diaris del grup Prensa Ibérica. En qualsevol cas, els índexs de difusió i lectura de premsa situen el País Valencià per davall de la mitjana espanyola i, no cal dir-ho, europea. Un fet que s’arrossega des del franquisme i que explica algunes qüestions relatives a la fragilitat de l’opinió pública autòctona i les dinàmiques polítiques, subordinades a les estratègies dels grans partits d’àmbit espanyol.

Quant a la ràdio, tot i l’augment de la diversitat de l’oferta en la ràdio FM amb la profusió d’emissores temàtiques de radiofórmula, aquestes han estat el resultat de la diversificació de les grans cadenes espanyoles. No s’ha generat, doncs, en cap dels processos de concessió de noves emissores, cap dinàmica orientada des de polítiques de comunicació encaminades a fomentar major autonomia en el camp radiofònic. A més, els informatius locals estan, molts d’ells, en perill de subsistència i les redaccions corresponents són ben magres. Es pot afirmar el mateix que ja va escriure Xambó (2001), referint-se als anys 90, quan qualificava de colonial la situació de la ràdio i afirmava que 9 de cada 10 valencians que escolten la ràdio sintonitzen les grans emissores d’abast espanyol. Hi destaca el pobre paper que ha jugat l’extingida ràdio autonòmica valenciana, Ràdio 9, mancada d’ambició respecte a l’auditori i estretament controlada políticament, amb la qual cosa mai no ha tingut credibilitat informativa. Tampoc no ha sigut un mitjà de referència pel que fa a la difusió i promoció dels productes culturals en valencià, en concret pel que fa a la música, un sector cultural especialment atractiu per a la difusió radiofònica.²

Quant a la televisió, l’element central ha estat el fort predomini de les grans cadenes privades estatals i la desaparició de la publicitat a RTVE. El sector de la televisió privada concentra la major part de l’audiència i ha incorporat, a més de la programació generalista, noves programacions de caràcter temàtic. Les TDT privades, locals i regionals, també depenen dels grans grups privats de televisió. En aquesta redistribució d’audiències, el major impacte s’ha notat en les temàtiques TDT que, fins a l’any 2008, no mostren dades significants, però l’any 2009 guanyen el 10,2% de l’audiència total. Les temàtiques de pagament inicien el creixement en audiència l’any 2004 i es mantenen en una franja prou estable, entorn del 7-8%, a partir de 2005. En termes generals, i malgrat que les privades experimenten en conjunt un lleuger descens de l’audiència, han suportat millor els canvis que les públiques, TVE i autonòmiques, que han passat de recollir el 50% de l’audiència a només el 34%.³

La primera cadena de la televisió pública autonòmica (TVV), Canal 9, obté una davallada en l’audiència que la situa l’any 2009 en un 11,8%, per darrere de TVE 1, Telecinco i Antena 3. Al seu torn, l’audiència del segon canal públic autonòmic, Punt 2, és mínima, amb un 0,6%. Si prenem com a referent l’any 2000, en què les audiències de les dues cadenes de TVV, Canal 9 i Punt 2, resultaren del 20,2% i 2%, respectivament, l’audiència de TVV en conjunt havia abaixat durant la dècada prop del 50%, fet que indica un notable desinterès dels ciutadans pels continguts que ofereix la televisió pública valenciana. Tot i l’obsessió anticatalana per part del govern, que va impedir la recepció de TV3 i va denunciar l’associació que havia posat en marxa els repetidors en la dècada dels vuitanta del segle passat, el descrèdit d’RTVV davant de la societat valenciana anava en augment, fins arribar a ser considerada exemple de la pitjor manipulació i la més baixa qualitat. L’any 2012 va tancar, amb una audiència mitjana pròxima al 4%. El 28 de novembre de 2013 el Consell va aprovar el tancament de la ràdio i la televisió públiques valencianes.⁴ Immediatament, el dia 29 de novembre, d’una manera molt maldestra que va suposar una llarga agonia de la TVV durant més de dotze hores en directe, el PP va deixar la societat valenciana sense cap mitjà de comunicació públic en la llengua pròpia. Les conseqüències sociopolítiques, legals, i fins i tot penals que se’n puguen derivar d’aquesta actuació són a hores d’ara difícilment predictibles. Amb tot, podem apuntar que el PP ha experimentat una greu davallada en intenció de vot i que totes les mesures preses en relació al tancament d’RTVV estan impugnades davant dels tribunals de justícia.

Després de divuit anys de gestió d’RTVV a mans del PP, el deute arriba a prop de 1.500 milions d’euros i, tot i que els valencians s’han quedat sense servei públic de ràdio i televisió, més de 500 milions d’euros restaran pendents de pagament més enllà de 2018. A més, el múltiplex públic pel qual emetia RTVV continua en funcionament per tal de mantenir les emissions de les dues TDT privades autonòmiques, Mediterráneo TV i Vocento TV, les quals emeten amb unes condicions econòmiques que han estat denunciades pel fet que la Generalitat Valenciana permet que compensen amb factures i publicitat els imports que haurien de pagar per l’ús de la xarxa. Una situació que és clarament avantatjosa respecte de la resta de TDT, que emeten per mitjà d’Avertis.

Malgrat tot aquest desastre econòmic, encara és més greu el perjuí en termes democràtics i culturals en què no ens podem estendre ara. Hi ha prou amb assenyalar que en aquests moments els valencians som els únics ciutadans de l’Estat que no podem accedir a mitjans de comunicació en llengua pròpia (Xambó, 2014: 814).

Es pot concloure aquesta ullada introductòria a l’estructura dels mitjans subratllant que el procés d’establiment del sistema comunicatiu valencià es caracteritza al llarg de les darreres dècades pel control polític, la centralització i la forta dependència dels grups espanyols, la manca de pluralitat informativa i de presència de la cultura i la llengua valencianes.

Una característica diferenciadora del País Valencià és la llengua pròpia, que conviu amb el castellà en una relació conflictiva des del punt de vista polític, pel fet que és una de les regions amb menys reivindicació de la pròpia cultura en comparació amb altres, com ara Catalunya, Galícia i Euskadi (Beltran, 2007: 316), però que té una penetració social considerable: dels 542 municipis que formen l’actual Comunitat Autònoma, 399 parlen català i 143 castellà. El català es parla en la major part del país; en la zona catalanoparlant viu el 80% de la població i és el territori més desenvolupat econòmicament segons l’estudi de Martínez Sanchis (2010). Aquest autor assenyala que les ajudes per al foment del valencià als mitjans locals i comarcals són irrisòries comparades amb les ajudes que donen els governs autonòmics de Galícia, Catalunya i el País Basc per al foment de la llengua vernacla en els mitjans. Les primeres ajudes les va concedir el govern del PSOE (1986-1995), quan governava Joan Lerma, per a la premsa, la ràdio i la reconversió tecnològica; unes subvencions que van ser suprimides (1996) pel govern d’Eduardo Zaplana, del PP. El govern de Francisco Camps, a través de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), va reiniciar les ajudes, que van passar de 133.000 euros (2005-2008) a 60.000 euros l’any 2009, i que estaven destinades a la premsa, la ràdio i les publicacions periòdiques especialitzades.

La presència del català als cibermitjans al País Valencià és molt reduïda. Segons els estudis de López García (2008, 2010, 2013), el 68,10% dels cibermitjans publiquen totalment en espanyol, mentre que només el 13,79% ho fan exclusivament en català, i un 10,34% utilitzen ambdues llengües. Segons Francesc Martínez Sanchis (2013: 104), «la comunicació en valencià (en Internet i mitjans tradicionals) té més vitalitat en els mitjans de proximitat ubicats en municipis on hi ha un major coneixement de la llengua». L’ús del català és majoritari en els mitjans públics (51,72%) davant del 9,58% dels privats. Utilitzen ambdós idiomes el 20,69% dels mitjans públics i el 6,59% dels privats. Territorialment, la província de València és la que més utilitza el català, de forma exclusiva o combinat amb l’espanyol, probablement a causa, segons l’autor, de la presència majoritària d’institucions públiques. A més, destaca un major ús del català en les publicacions digitals de comunicació de proximitat (municipal i comarcal) (Horta Digital o Burriana Digital en són exemples). El diari digital en llengua catalana amb més difusió i presència a tots els territoris és Vilaweb, amb seu a Barcelona i edicions locals al País Valencià, juntament amb el Punt Avui i el diari La Veu del País Valencià, nascut el 2013.

Parem ara atenció sobre algunes dades demogràfiques del País Valencià. L’any 2010 la població censada en el conjunt del territori valencià era de 5.111.706 d’habitants, un 10,9% respecte de la població estimada a Espanya per al mateix any (47.021.031 habitants). La distribució per gènere és equilibrada, un 50,25% de dones i un 49,75% d’homes. Quant al creixement de la població en els últims anys, el País Valencià ha incrementat la població un 6,34% sobre la censada l’any 2006, creixement que el situa per damunt del registrat per al conjunt de l’Estat en el mateix període (5,17%). La distribució d’aquest creixement per províncies mostra que són Castelló (amb un 7,95%) i Alacant (amb un 8%) els dos territoris amb un augment d’habitants considerablement més alt que la província de València (amb un 4,77%) respecte de l’any 2006.

Quant a les dades econòmiques estatals estimades segons la taxa de creixement del producte interior brut (PIB), entre l’any 2009 i el 2010, el conjunt de comunitats autònomes va créixer per davall de la mitjana de la Unió Europea (1,8%). El País Valencià, amb una pèrdua del 0,6%, se situa entre les darreres comunitats que obtingueren els pitjors resultats respecte de la mitjana estatal (-0,1%), per davall, entre d’altres, d’Aragó (-0,5%), Extremadura (0,0%) i només per damunt de les tres darreres comunitats: Canàries (-0,8%), Castella-La Manxa i Andalusia (ambdues amb un -0,9%). Segons la memòria anual de l’any 2010 del Comitè Econòmic i Social (CES), organisme format per l’Administració, la patronal i els sindicats, la disparitat en l’evolució de les comunitats autònomes s’explica per les diferents estructures productives, per tant, aquelles que estan especialitzades en els sectors més dinàmics són les que mostren millors resultats. Aquests sectors són l’energia, la indústria i els serveis, que se situen per davant dels menys dinàmics, que són la construcció i el sector agrari.

El País Valencià té dificultats per a superar la crisi perquè aquests sectors, sobretot el de la construcció en les últimes dècades, són els que han constituït el model productiu i econòmic. La taxa de variació interanual del País Valencià del PIB 2009-2010 és del -0,6% i quant als sectors productius va obtenir els següents resultats: l’agrari, un -0,7%; la construcció, un -8,3%; l’energia, un 3,6%; la indústria, un 0,3%; i els serveis, un 0,2%.

Atenent al PIB nominal per habitant, pel que fa a l’any 2010, la mitjana europea se situa en 24.486 euros per habitant i la d’Espanya en 23.063 euros per habitant. Respecte a les 19 comunitats autònomes, el País Valencià se situa al lloc 13 amb 20.465 euros per habitant. En termes relatius, el PIB per càpita al País Valencià va ser d’un 11,26%, per davall de la mitjana estatal i per davall també de Melilla, Astúries i Ceuta, i més o menys similar a Galícia. Segons les dades de l’INE, aquests resultats són idèntics als obtinguts durant l’any 2009. En conjunt, el territori espanyol mostra un PIB per càpita més alt en les regions nord-orientals.

Una altra dada comparativa és la variació interanual del PIB real corresponent al període 2000-2010. En aquesta dècada el creixement mitjà estatal va ser d’un 2,06%. El País Valencià va créixer un 1,92%, registre que el situa entre les darreres cinc comunitats.

L’informe del CES esmentat indica que durant l’any 2010 totes les comunitats autònomes incrementaren significativament l’endeutament públic sobre el PIB regional. Entre les comunitats que tenen més pes d’aquest deute es troba el País Valencià, amb un 17,2% sobre el PIB regional, també Castella-La Manxa (amb un 16,5%), Catalunya (amb un 16,2%), Balears (amb un 15,3%) i Galícia (amb un 15,3%), dades que estan per damunt de la mitjana total de les comunitats, situada en el 10,9%.