El barri de la plata

La senyora Balbina i els seus fills.

Mentre el cap em ballava entre la Isabel de la vaqueria, la senyora Balbina i la seva filla Merche, al Poblenou la indústria de la llet esterilitzada funcionava a tota màquina. Al carrer Bac de Roda hi havia La Lactaria Española S.A que fabricava la llet RAM. A la cantonada de Perú amb Bilbao, l’octubre de 1960 es va inaugurar la nova fàbrica de Frigo que produïa gelats i batuts. Letona, que també fabricava el Cacaolat, era al carrer Pujades, a tocar de la via del tren. De manera que a pocs carrers de distància convivien la fàbrica automatitzada i la vaqueria de seixanta vaques.

El viatge de la llet. Fulletó de Lactaria Española S.A.

Mentre preparava aquest capítol vaig estar buscant fotografies, fulletons i anuncis de les marques de llet, de gelats i de batuts que es fabricaven al Poblenou. Vaig trobar un fulletó de RAM amb el cicle de la llet, des de les muntanyes a les cases passant per la fàbrica. La meva generació s’embadalia amb aquesta mena de diagrames i Pablo Carbonell hi va dedicar una cançó molt divertida que es diu «Mi agüita amarilla». L’altra descoberta va ser més impactant. Amb l’experiència del meu avi cambrer, a finals dels anys cinquanta la família de la meva mare va arrendar a Arbúcies un hotel de temporada: l’Hostal Castell. Els amos de l’hotel eren propietaris d’una masia, el Marcús, amb una gran extensió de boscos i conreus. Tenien vaques. A l’hostal es gastava llet embotellada, però baixaven una petita quantitat de llet crua per a nosaltres i per a algun client que la meva mare i la meva àvia consentien. Vaig trobar un prospecte de Frigolat, el batut de xocolata de Frigo. De seguida vaig reconèixer el lloc que apareix a la fotografia: és el pont que connecta la carretera d’Arbúcies a Viladrau amb el Marcús. Per aquell pont havien passat molts litres de llet en direcció a l’Hostal Castell. Mentre la meva àvia comprava la bossa de llet dels vaquers pensant que era més bona que les altres, la deslocalització trucava a la porta.

El pont del Marcús, a Arbúcies.

3
EL PASSEIG RIBALTA

A l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona es conserven uns índexs del Padró Municipal dels anys 1900, 1905 i 1924, on hi ha anotats, a mà, tots els veïns del Poblenou:

el cognom del pare, el cognom de la mare, l’edat, el carrer, el número i el pis. En els índexs del 1900 hi ha dues pàgines i mitja de gent que es diu Guillamón: seixanta-cinc persones. Moltes vegades el segon cognom també és valencià. Sovint són cognoms que he sentit anomenar, de familiars i veïns del poble del meu pare: Puerto, Morte, Catalán o Sevilla. L’any 1905 els Guillamón són noranta-sis. I hi ha altres cognoms coneguts: Agustina, Andreu, Lecha. De l’any 1924 es conserva un índex general d’habitants de Barcelona, homes i dones separats en llistes diferents. Hi ha cent nou homes i cent quatre dones que es diuen Guillamón, la gran majoria al districte de Sant Martí. Entre les dones, hi he trobat una germana del meu iaio, Generosa Guillamón Tomás, de vint-i-nou anys, veïna del carrer Topete, número 7. Casada amb Clemente Franquero, de trenta-tres anys, en el llistat no hi consta el segon cognom. Aquesta casa del carrer Topete 7 encara existeix: sembla una casa de poble, emblanquinada, amb un balconet.

La primera indústria del Poblenou van ser les indianes. Més endavant s’hi van instal·lar fàbriques tèxtils, blanqueries, foneries, farineres, fàbriques de mosaics, d’aiguardents, de sucre, d’olis i sabons: totes aquestes indústries demanaven gent per treballar. En el pas del segle xix al segle xx, els pobles de l’interior de la província de Castelló, lligats de manera natural amb Catalunya, van generar un flux ininterromput de gent, una gran emigració oblidada, anterior a l’emigració murciana i andalusa. Abans d’aquell incident amb els camions que el va obligar a marxar del poble, el germà petit de la meva iaia, Manuel Puerto, venia a Tarragona a les veremes. Parlava d’un pagès, que li demanava: «¿Estàs tip? ¿Vols un ou ferrat?» El tío Manuel, que mai no va parlar català, recordava aquesta frase que havia sentit de jove, quan res no feia pensar que acabaria vivint a Barcelona. Al segle xix, al carrer Wad-Ras hi havia diversos tallers que fabricaven bótes. Potser alguns d’aquests valencians van ser boters. Fins fa quatre dies, davant la porta del magatzem de can Castells, a la cantonada d’Àvila i Pujades, i a les bodegues Montroy Massana, entre els carrers de Granada i Wad-Ras, se sentia una olor de vi que tombava. Feia anys que estaven tancats però l’olor havia impregnat la construcció. He sentit dir que aquests boters cobraven amb monedes de plata: d’aquí el nom del veïnat. També es diu que els que cobraven amb plata eren els treballadors que a començaments dels anys vint van venir a fer el Gran Metro. La plata era el símbol d’una nova prosperitat.

La casa del carrer Topete, on va viure Generosa Guillamón.

Toga és un poble petit que no surt mai als diaris. Per això em va semblar significativa una notícia de La Vanguardia del 13 d’octubre de 1882, que parla d’unes inundacions que van afectar la Puebla de Arenoso, Montán, Montanejos, Fanzara, Toga, Espadilla i Vallat fins a Onda. Potser va ser el punt de partida d’una emigració que en pocs anys va esdevenir torrencial, fins al punt que el nombre de gent que es deia Guillamón es va triplicar: de seixanta-cinc a dos-cents tretze. Primer van venir la tía del meu pare, Generosa Guillamón i el seu marit, Clemente Franquero i es van instal·lar al carrer Topete. Més tard, Marcelino Andreu, el pare del Marcelino del passatge Mas de Roda, va obrir un bar al carrer Taulat. El meu pare en parlava com si fossin família, i potser ho eren, de lluny. Els meus iaios no se sap exactament quan van arribar. No apareixen al llistat del Padró de 1924 ni al Padró de 1930, però al Padró de 1940 hi ha una nota que diu que el iaio fa trenta anys que viu a Barcelona i la iaia, divuit.

El meu pare va néixer el 1929. A partir d’aquest moment es va produir un degoteig constant de gent de Toga: les germanes de la meva iaia van venir a Barcelona a servir, no es van adaptar i van tornar al poble. Ara em sorprèn veure la meva besàvia, vestida amb bata, a la plaça Espanya i al cim del Tibidabo, i del meu besavi, a les veremes: la tía del meu pare, Enriqueta, que en conserva les fotografies, m’ha aclarit que passaven temporades a Catalunya. El meu pare explicava sempre que havia nascut a les barraques de darrere del Cementiri de l’Est. Quan jo era petit encara hi vivien uns mig parents. Recordo haver estat a la casa, que no tenia res de barraca: era una casa senzilla amb les parets emblanquinades. En aquella època ja devia tenir llum i aigua corrent. Quan els meus iaios es van instal·lar al carrer Luchana, als anys trenta, la casa va esdevenir lloc de pas per als parents, abans que trobessin feina i pis. Uns duien els altres: com fan ara els xinesos i els magrebins. El tío Manuel i la tía Enriqueta van arribar el 1963. Les germanes de la meva iaia es van quedar a Toga, però els seus fills van emigrar en la postguerra: Nicanor i Juanito, fills de la tía Clara i, més endavant, Miguel, fill de la tía Maria.

El meu amic Xavier Bou m’ha proporcionat una dada que va trobar en un llibre de Joan B. Culla: el 1916 la comunitat de castelloners devia ser molt important, perquè va crear el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense, aixoplugat en el Centro Democrático Radical del Poblenou. El seu primer president fou Domingo Gimeno Calpe. Quan l’entitat va tenir prou pes es va instal·lar amb seu pròpia al carrer Luchana, 23. Hi feien funcionar una escola laica. Segons explica Culla, el 1926 encara tenia seixanta socis. De manera que el portal del carrer Luchana 23, amb la gran escala que es veia des del carrer, havia estat el Centro Instructivo Republicano Radical Castellonense! En els llistats d’entitats socials que rebien subvencions de l’Ajuntament de Barcelona a començaments dels anys vint només el Centro Aragonés del carrer Joaquim Costa i el Centro Democrático Radical Castellonense remarquen el lloc d’origen dels socis. El partit de Lerroux devia confiar en treure profit del desarrelament dels castellanoparlants del barri de la Plata.

Quan jo era petit aquest nucli inicial s’havia dissolt, la gent havia deixat de ser i de sentir-se valenciana. Els fills, catalans o castellans, eren barcelonins. El sentit de pertinença s’havia afeblit i ha estat molt després que hem anat reconstruint, amb amics i coneguts, una mena de xarxa. Un company de classe del meu germà es deia Vicenç Gallén: un dia vam descobrir que els avis eren d’Espadilla. Els avis del dissenyador d’Edicions de l’Eixample, Salvador Saura, va resultar que eren d’Argelita. Juanjo Caballero, que durant molts anys va ser l’editor del magazine de La Vanguardia, tenia la família a Fuentes de Ayódar. Un dia que vaig haver de fer una consulta del fons de l’antic Zeleste, al Razzmatazz del carrer Almogàvers, em va atendre un noi que es deia Agustina, com un cosí del meu pare. Ho vaig endevinar: d’Argelita.

A la mateixa finca de la casa on vivíem, a la cantonada de Wad-Ras i Luchana, hi havia un bar molt típic: la gent li deia Bar Montins o Bar Victoriano. De petit la meva mare m’hi enviava a comprar gel per a la primera nevera que vam tenir: una Pingüino. De més gran era el meu pare que m’hi feia anar a comprar tabac, cigarrets rossos que es venien sueltos o a tirar la travessa en una oficina que hi havia a l’entrada de les Apuestas Mutuas Deportivo Benéficas, el famós 1x2. Comptava les monedes i me les posava al palmell de la mà: els diners justos per dos o tres Luckies o Chester sense filtre. Quan vaig començar a preparar aquestes pàgines vaig voler informar-me una mica sobre el Bar Victoriano. A l’home que atenia al taulell tothom li deia Adróver. A l’expedient que es conserva a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que es deia Gabriel Adrover, i que estava casat amb Francisca Montins, que el 1973 s’havia fet càrrec del bar que el seu pare, Victoriano Montins, tenia des d’abans de la guerra. Quan el van depurar, el 1939, era un home de quaranta anys i en feia vint-i-set que vivia al carrer Wad-Ras. Vaig quedar molt parat en veure que aquest Victoriano Montins Sanz havia nascut a Zucaina, a 32 km. de Toga per la carretera que va a Cortes de Arenoso i Mora de Rubielos.

Victoriano Montins i José Calpe, nascuts a Zucaina i a Los Calpes de Arenoso, veïns a l'Alt Millars i al Poblenou.

A l’escola on vaig anar de petit, el Voramar del carrer Badajoz cantonada amb Enna –ara Ramon Turró–, no es parlava mai dels avis valencians. Tornàvem pel carrer Enna, i anàvem a comprar xiclets o un polo de sobre al colmado que tenien els pares d’un noi que venia amb nosaltres a classe. Era un noi baix, una mica boterut, molt pelut, tenia unes celles molt negres, unides pel mig, que li donaven un aspecte feréstec. Era una característica de la família: el pare, la mare i la germana tenien tots la mateixa constitució: baixos, grossos, silenciosos i peluts. La botiga era fosca i molt atapeïda de productes. L’home anava sempre amb un guardapols blau. El meu germà diu que semblava el pare del Manolito de la Mafalda. I s’hi assemblava, realment. Un dia en una classe, potser d’història, ens van preguntar per la procedència dels nostres avantpassats. El noi es deia Pedro Calpe Calpe, i ens va semblar molt còmic que fos d’un poble que es deia Los Calpes. Fins avui no he mirat on era: és un poble del terme de la Puebla de Arenoso, a la conca del riu Millars. Els nostres avis eren veïns.

En l’expedient del traspàs de l’establiment que he trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que el pare del meu amic es deia José Calpe Calpe. Aquella gent devia naufragar en un mar de relacions consanguínies. El 1960 es va fer càrrec del colmado, després que l’antic llogater, Jaime Genovés, fill de valencians de la Vall d’Uixó, s’hagués «ausentado de la ciudad ignorándose su paradero». El colmado existia des del 1939. El 1956 la família Calpe encara vivia a Los Calpes de Arenoso, perquè en els papers del traspàs hi surt un número de Documento Nacional de Identidad expedit al poble el setembre de 1956. Potser era això el que notàvem d’estrany en el nostre amic: feia quatre dies que havia arribat a Barcelona. Les famílies dels altres nois valencians del Voramar els portaven trenta anys d’avantatge.

D’aquell món de gent de l’Alt Millars en quedava molt poca cosa. La meva iaia encara feia la ruta: l’espardenyeria de l’Eladia, al carrer Taulat, una polleria al carrer Marià Aguiló. Ens omplia el cap amb genealogies complicades i no ens l’escoltàvem gaire. Per al meu pare era un record llunyà. Al carrer Almogàvers hi havia un bar amb un cartell que posava Bar Mijares. Cada cop que hi passàvem pel davant, deia: Proceden de Castellón. Una cosa semblant passava amb els Guillamón que per una o altra raó feien alguna cosa a la vida: un futbolista del Sevilla o un que tenia un bar a Castelló. «Se apellida como nosotros», deia el meu pare, com si volgués demostrar que ell també hauria pogut ser futbolista o tenir un bar.

El meu pare explicava que l’havien enviat a Toga en els anys de la guerra. Sempre havia pensat que era per evitar els bombardeigs. El 1938 una bomba va caure ben a prop de casa i el bloc de pisos alts de Luchana, 18 va quedar tocat: tothom li deia la casa de la bomba. Però entre els papers que vaig rescatar quan va morir i vaig haver de buidar el pis, hi havia, molt desballestat, un Juanito. Obra elemental de educación escrita en italiano por L.A. Parravicini, publicada per D. Gregorio Hernando, una edició de 1911 de la Librería de los Sucesores de Hernando, Madrid. A la primera pàgina duu el segell de la Librería de 1ª y 2ª enseñanza Boix. González Chermá, 64. Castellón. També he trobat un Cuaderno del niño Julián Guillamón. El quadern està editat per Eloisa Más, a Onda. Els treballs d’es­cola del meu pa­­re duen dates de desembre de 1941 i gener de 1942. Anava a estudi a Toga: es devia quedar molt més temps al poble del que jo pensava.

Un matxo que arrossega un trill. Dibuix escolar del 1942.

Allà va viure una experiència que el va tras­balsar i de la qual parlava només de tant en tant: la mort del tío Basilio. Li havia quedat una experiència de la vida senzilla. Havia fet de pastor i explicava com va patir quan van haver de sacrificar una d’aquelles ovelles que, a causa d’una negligència se­va, s’havia trencat una pota. Paladejava els noms dels llocs del poble: al Azud, el Ejido, la Huertica, el Plano. Recordava entranyablement el Puente Colgante que creuava el riu Millars, abans que hi fessin la carretera asfaltada. Parlava d’ocells i de plantes que havia conegut pels camps: Parece una buscareta, deia d’una noia que semblava un ocell molt inquiet. Experimentava una satisfacció en explicar els esmorzars senzills: sube a la porchá y cógete un puñao de higas. Aquestes figues, per al meu pare, eren les pomes d’or.

Julián Guillamón a Toga.

Només va faltar que la temporada 1943-1944, acabat de tornar a Barcelona, el Valencia C.F. jugués la final de Copa contra l’Athletic de Bilbao a l’Estadi de Montjuïc. El partit es va disputar el 25 de juny de 1944. En unes fotografies que he comprat de vell, es veuen uns afeccionats del Valencia C.F., amb traje i corbata, i una banderola blanca animant el seu equip. El meu pare va veure aquell partit i es va fer del Valencia C.F. Havia decidit que seria valencià.

Afeccionats del Valencia C.F. a l'estadi de Montjuïc el 1944.

El 18 de juliol de 1936, quan va esclatar la guerra, tenia set anys acabats de fer. L’any 1942 anava a estudi a Toga. Hi devia passar dels vuit o els nou fins als catorze. No crec que arribés a anar a escola al Poblenou, perquè he trobat una cartilla professional de la CNS, del sindicat del metall i duu els segells de gener-octubre de 1943. El meu pare era un noi de tretze anys, calderer de 3ª del Grupo Transformación y Manufactura Férreas: va passar directament dels camps al taller.

També he trobat un paper de l’Ayuntamiento de Barcelona. Negociado de Beneficencia. Trabajo de Menores.

«Permiso paterno:

Ante mí, Jefe del Negociado de Beneficencia del Ayuntamiento de Barcelona, comparece D. Julián Guillamón, domiciliado en la Calle Luchana 12, 1º 1ª y dice que, como padre que es de Julián Guillamón Puerto le concede permiso para efectuar Trabajos Industriales. De todo lo cual doy fe, y solo para los efectos del párrafo primero del art. 16 del Reglamento para la aplicación de la Ley de 13 de Marzo de 1900, lo hago constar a 19 de Octubre de 1943.»

Eren unes normes del 1900 que encara s’aplicaven per defensar els menors dels abusos de la Revolució Industrial.

«Artículo 16. Para que un menor de edad pueda ser admitido al trabajo tendrá que acreditar:

Permiso del padre, o en su defecto, de la madre, del tutor o del Director del establecimiento donde estuviese asilado, para dedicarse al trabajo.»

Quan passàvem per davant de la Protecció de Menors pel carrer Enna o Wad-Ras, entre Àlaba i Pamplona, sempre deia horroritzat: «¡el asilo!» La meva mare feia el mateix quan parlava de l’Asil Duran que hi havia hagut al carrer Tuset, a prop d’on vivia, amb els meus avis. Els nens d’aquella època es veien tots una mica com nens perduts.

Per al meu pare, Castelló va ser sempre la petita pàtria que va alternar amb la seva gran passió: València, amb les falles i les mascletàs, el barri del Carme i el Bar Barrachina. De gran anava a les festes de la Magdalena, a començaments de febrer, que obrien la temporada de toros. S’instal·lava al poble, on tenia la caseta que va construir el meu iaio poc abans de morir, i pujava i baixava amb algú que l’acompanyés amb cotxe o amb els autocars de Furió. A començaments dels setanta el C.D. Castellón va jugar unes temporades a la Primera Divisió de futbol. L’abril de 1973 vam anar amb els meus pares i els meus tiets a veure el partit contra el F.C. Barcelona al vell Castàlia. Hi ha una pel·lícula de Súper 8 d’aquell dia. Jo duc un abric marró llarg fins als peus i una bandera de ratlles blanques i negres. Ens vam passar el matí cantant «Pam, Pam, orelluts!», el crit de guerra dels afeccionats del Castelló que a tots ens feia molta gràcia. El Castelló va guanyar el Barça 4-0. Sortim passejant pel passeig Ribalta: el típic parc de ciutat provinciana, amb parterres i glorietes, que per al meu pare era com si fos Schönbrunn. Quan es va morir, una de les coses que em van emocionar van ser les fotografies que havia fet de l’antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998 quan van soterrar la línia. Era el lloc on arribava des de Barcelona, quan anava a les festes del poble, al mes d’agost, o al febrer, per la Magdalena. Era el seu centre del món, com l’estació de Perpinyà ho va ser per Salvador Dalí. Però si per Dalí era el lloc que li permetia fer el salt cap a París i Nova York, per al meu pare era la porta d’entrada a un espai privat, introspectiu, un reducte ideal, on va viure el temps de la innocència, abans d’enfrontar-se al taller i a les dureses de la vida.

L'antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998.

4
GANGS DEL POBLENOU

Els Quatre Cantons és una travessia del carrer Pere iv. El carrer Sant Joan de Malta arriba des del Clot, creua Pere iv, i a l’altre costat canvia de nom: Marià Aguiló. És el carrer que marca el pas del territori antic de Sant Martí de Provençals al nou veïnat del Taulat, nascut de la industrialització i la colonització d’aiguamolls i finques agrícoles. És també el camí tradicional d’unió entre el Clot i el Poblenou. La gent que vivia al Clot i treballava a les fàbriques del Poblenou feia aquest camí cada dia. Però quan jo era nano, els Quatre Cantons eren una cruïlla sense relleu. A l’alçada del carrer Lu­chana, on hi havia la cotxera dels autobusos, el carrer Pere iv es desdoblava. El que era important realment era aquell fillol bord, el carrer Almogàvers, que unia el Poblenou amb el pont de Marina. El carrer Marià Aguiló també havia perdut relleu. El carrer principal era la Rambla del Poblenou, que hi corria paral·lela. A la Rambla hi havia l’escola de les monges, les primeres cases altes amb grans vestíbuls d’estil modern, les botigues de joguines: Novedades La Cigüeña, Deportes California i Almacenes Triunfo –amb el paper d’embolicar blanc amb rodones grogues i negres que molts nens associàvem amb el matí de Reis–, l’Aliança Vella i l’Aliança Nova. Els noms antics dels carrers havien quedat com una relíquia del temps antic. Marià Aguiló havia estat el carrer de Sant Pere: la meva iaia tota la vida va dir-li així. El carrer Pere iv era la carretera de Mataró o carretera de França. Era com si el plànol estigués mogut, com la imatge doble de les impressions estereoscòpiques: la carretera de Mataró i la Rambla, Pere iv i el carrer Almogàvers. Dos traçats, dues centralitats, dues imatges en una de sola, un poble i una ciutat.

Els quatre cantons el 1910, quan era la porta d'entrada al Poblenou.

A l’Arxiu de Sant Martí he trobat alguns documents que em fan reviure aquesta sensació d’estranyesa, de no saber ben bé on ets ni quina és la norma que s’ha seguit en la construcció del lloc on et trobes, que tothom que ha viscut al Poblenou ha sentit en un moment o altre. En primer lloc, un expedient sobre la segregació del barri del Taulat que, entre 1863 i 1864, es va voler independitzar de Sant Martí de Provençals i crear un nou municipi. La decisió devia desconcertar les autoritats perquè el 30 de novembre de 1863 el Governador Civil de Barcelona sol·licita informació a l’alcalde de Sant Martí sobre la distància entre el barri del Taulat i el de Sant Martí, el nombre de veïns i els mitjans de transport entre aquests dos nuclis urbans, per veure si la demanda està justificada. Deu dies després, el 9 de desembre, l’alcalde de Sant Martí informa: Sant Martí i el Taulat estan separats per 1.300 metres. Al Taulat hi viuen 815 veïns. La via de comunicació principal és un carrer que va del barri del Clot fins a la platja: el carrer Sant Joan de Malta, que passada la carretera de Mataró (Pere iv) es transforma en el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló). S’obre un expedient de segregació i es fa llista nominal «de todos los vecinos del barrio del Taulat con expresión del número de almas de que consta cada vecino y contribución directa que cada uno satisface por su riqueza». És a dir, amb els impostos, que devien tenir un paper fonamental en la decisió de segregar-se. Al nou veïnat hi havia molta indústria i els veïns reclamaven un nou centre administratiu.

El 28 d’abril de 1864, l’alcalde de Sant Martí de Proven­çals, Pedro J. Vintró, es mostra perplex davant la decisió dels veïns del Taulat de demanar la independència municipal, en un moment en què s’estava començant a construir la Gran Barcelona:

«Los cuatro Barrios que constituyen este distrito municipal, tres de ellos en toda su totalidad, que lo son los de Clot, Sagrera y Taulat y mucha parte del cuatro, el de la Montaña, se hallan comprendidos dentro del perímetro de ensanche de la ciudad de Barcelona, en cuyo plano se hallan trazadas multitud de calles que no tan solo unen el barrio del Taulat con su matriz el del Clot, sino que quedan embebidos dentro aquella ciudad. (…) Ninguna población de las comprendidas dentro la zona del ensanche de la ciudad de Barcelona ha tomado el rápido vuelo que la presente en materia de edificaciones con arreglo al plano aprobado para el expresado ensanche; y estas edificaciones que se han verificado y las que se hallan en proyecto muy luego han de unir los barrios del Clot y Taulat en una sola población por ser los dos de los cuatro existentes que situados en el llano reúnen las principales condiciones ¿No sería una anomalía que dos barrios unidos ya hoy día del modo que dejo indicado y próximos a enlazarse por medio del referido plan de ensanche, se decretase la segregación, cuando a la simple vista del plano mencionado todos juntos han de formar una ciudad en ciernes orgullo de la Nación Española?»

El carrer Almogàvers, tocant a Marina, el 1978, fotografiat per Pepe Encinas.

I ara ve la qüestió central. Si el barri del Taulat es vol segregar, primer cal saber què és. L’alcalde Vintró escriu al governador:

«Éste, al humilde concepto del que escribe, es el punto más delicado de este expediente, por cuanto no teniendo el barrio del Taulat límites jurisdiccionales ni naturales conoci­­dos como son ríos, rieras, torrentes, caminos, etc. se hallan las fincas rústicas y urbanas enclavadas dentro de este distrito y solo fue calificado de tal para los efectos de la Estadística: por otra parte, habiéndose levantado el croquis del terreno por cuen­ta de los interesados en la segregación según orden de Vd. de 4 del mes último, habrán comprendido en él el terreno que menor les haya parecido, y hasta el punto donde habrán considerado más ventajoso a sus intereses.»

Tenim un barri que es vol segregar, però que no s’acaba de saber on comença ni on s’acaba. Tenim un llistat de veïns del 1864, en el qual no hi ha cap dels cognoms valencians que sovintegen en els padrons de trenta anys més tard. Formen aquest llistat els natius del Poblenou, els primers colons. Badia, Matons, Suñol, Rovira, Castelló, Sánchez, Montal: veïns de la Carretera de Mataró. Ribas, Pujol, Nualart, Caballé, Vidal, Vilagrasa, Surroca: veïns del carrer de Sant Pere. A la carretera de Mataró hi vivien 281 persones, al carrer de Sant Pere, 243, moltes més que no pas al carrer Major (ara carrer Taulat), que havia sorgit paral·lel a la via del tren, on hi havia registrades 139 persones. A la Rambla (calle Triunfo) només hi ha 32 veïns. Quan aquest document es va signar, cap dels carrers del barri de la Plata –Wad Ras, Enna, Luchana, Llacuna i Granada– no existien. ¿Què devien pensar aquella gent del barri del Taulat, quan devien veure arribar aquella riuada de gent de Castelló?

L’altre document té relació amb una finca que hi havia al carrer Luchana, molt a prop d’on es van instal·lar els meus avis i on vaig viure jo de petit. Molts propietaris de terrenys del Poblenou no vivien al barri. Hi tenien camps o fàbriques, que feien funcionar per lloctinents i directors, mentre ells vivien a l’Eixample o a Sarrià. És el cas de les germanes Aurelia, María de la Concepción i Joaquina de Paz y de Canals, propietàries del terreny que hi havia al darrere de casa. Vivien al carrer de Sarrià, 47, 4t 2a. Entre el 1878 que van fer els papers de l’herència de la mare, i el 1888, que en van tornar a fer, les alineacions del plànol havien canviat. Entre el carrer Luchana i Llacuna s’havien construït diferents edificis. El carrer Luchana encara no existia com a tal, però ja es podia calcular la «prolongación de su eje». I aquesta prolongació afectava la propietat de les senyores de Paz y de Canals. En el plànol hi ha dibuixats un huerto, algibe, norias, acequia de la llacuna, camino de servidumbre. A sobre, en vermell, les línies i quadrícules de l’Eixample. Entre el plànol de 1878 i el de 1888 ha desaparegut la «casa huerto», i han sorgit espais de «terreno viable» i de «terreno edificable»: carrers i solars.

Les germanes de Paz y de Canals van acompanyar l’escriptura de «rectificación de división de bienes» de l’herència de la seva mare amb un plànol i una certificació de l’Ajuntament.

«Para la debida y necesaria claridad se acompaña también adjunto el plano geométrico de fecha tres de agosto de mil ochocientos setenta y ocho, en el que, con sujeciones a estacas de replanteo de calles, algunos encajes de ejes de las mismas y señales valladas de una pared, hecho todo por topógrafos del Gobierno Civil con relación al plano del Ensanche y también por el arquitecto municipal o sus dependientes, se señalaron las calles que afectaban al terreno y como en primero de mayo de mil ochocientos ochenta y ocho fue necesario alterar las bases de la división, por lo cual como base fue previo formular un nuevo plano tomando las alineaciones de las calles de las edificaciones ya en parte allí existentes.»

Quina imatge tan potent: els carrers de l’Eixample marcats a terra amb estaques, senyals vallades i trossos de paret, enmig d’una antiga finca rural, regada per les sèquies i canalitzacions de la llacuna. Tot al voltant, les cases que s’havien començat a construir quan encara no s’havien dibuixat els carrers.

La certificació, de 5 de març 1897, s’acompanya d’un formulari estàndard.

«EL AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL

DE SAN MARTÍN DE PROVENÇALS

Primera. La fachada del edificio seguirá la línea y rasante fijadas en los proyectos de alineación aprobados o que en los sucesivo se aprobaren, a cuyo efecto serán aprobados por el Ayuntamiento del Municipio.

Segunda. Si la construcción o edificio ha de emplazarse en el ensanche de la población, vendrá a cargo del propietario el replanteo de la parte de manzana que le corresponda, al cual será también comprobado por el Arquitecto Municipal y quedará además obligado a cumplir la Ley de 22 de diciembre de 1876 y demás disposiciones vigentes.

Tercera. Deberá verificar la explanación del trozo de vía correspondiente al edificio que pretende construir hasta la mitad del ancho de la calle y observar las ordenanzas municipales de Barcelona referentes a obras de nueva construcción interín no las tenga propias este Municipio.»

S’havien acabat els camins de carro, els passatgets, els coberts a banda i banda de camí, els camps: a partir d’ara tot es mantindria dins de la quadrícula.

L'autobús la Catalana que fins al 1980 va fer la línia Clot-Poblenou.

Però malgrat aquesta idea unificadora el barri va seguir les seves lleis. Una línia d’autobús, la Catalana, va fer el recorregut entre el Clot i el Poblenou fins al 1980, com si els dos veïnats seguissin units pel cordó umbilical del carrer Sant Joan de Malta. En el seu recorregut pel dèdal de carrers estrets, la Catalana ignorava l’A-19 que connectava amb l’autopista del Maresme i que, pretensiosa i lletja, havia substituït l’antiga carretera de Mataró. Els carrers de l’Eixample no van unir el Poblenou amb Barcelona, tallats per l’A-19 i per la via del tren. A la Diagonal hi havia alguns edificis construïts que permetien calcular la prolongación de su eje (que es reconeixia per la forma del xamfrans). Fins als anys noranta només hi havia quatre trossos construïts, interromputs per fàbriques, descampats i el camp de futbol de l’All i Oli, al bell mig de la cruïlla amb el carrer Llacuna.