Read the book: «Elements d'història de la llengua catalana»

1

ELEMENTS D’HISTÒRIA SOCIAL I POLÍTICA

DE LA LLENGUA CATALANA

1. El marc conceptual

Intentaré de donar un breu resum de problemes de fet i problemes de mètode d’una història sociolingüística de la llengua catalana. Crec que cal demanar-se, no tan solament qui parla quina llengua a qui i quan, segons el plantejament de Fishman,¹ sinó també d’esbrinar per quina causa ho fa. En una anàlisi sociolingüística, sigui sincrònica, sigui diacrònica, no crec que n’hi hagi prou amb exposar simplement els fets, sense intentar d’analitzar-ne les causes. El perill de la manipulació de les dades obtingudes pel sociolingüista és evident i fins i tot acceptat per alguns. Hensey escrivia el 1975:

One of the practical applications of sociolinguistic study lies in the area of education. Bilingual education, as well as efforts to take into account children’s «substandard» varieties of the national language, have been drawing considerable attention and a certain of official support in the U. S. and Canada. While establishing the guidelines for education is ultimately a political matter, authorities have in fact shown a willingness to be guided by the findings of researchers.²

En contrast amb el lliurament incondicional del propi treball al poder constituït, és a dir, amb el servei cec als grups dominants, es produeix la rebel·lió d’una part dels científics de totes les matèries contra la utilització de llur treball en determinats sentits. Cal, doncs, que el sociolingüista, com tot altre científic, cerqui una explicació teòrica dels fenòmens que analitza. Tant més quan és un fet que la llengua, com ha afirmat Calvet, «joue toujours un rôle historique, politique».³ Per aquesta raó, parlo d’història social i política, perquè, al costat dels factors socials, endògens, que tenen un paper en el desenvolupament d’una llengua de cultura, hi ha uns factors polítics, exògens, que n’hi juguen un de no menys important.⁴ I certament uns i altres factors es barregen en un procés històric.

Els factors endògens de caràcter històric, demogràfic, econòmic, cultural tenen una influència decisiva a determinar el predomini del dialecte d’una regió determinada dins un domini lingüístic concret. En el cas del català, és interessant de constatar que la llengua literària moderna no és el resultat de la imposició d’un dialecte damunt els altres, com ha estat habitual en les llengües de cultura europees –francès, italià, espanyol, alemany, anglès, rus, etc.–, sinó que és el resultat d’una síntesi. Tampoc no és la llengua de les classes dominants sinó que la llengua de les classes populars, sobretot de la pagesia, ha tingut una forta incidència en la seva constitució. Haugen afirma: «The language of the upper classes is automatically established as the correct form of expression. They cannot say only “L’état, c’est moi”, but also “Le langage, c’est le mien”».⁵ Doncs bé, aquesta afirmació no és vàlida per al català, almenys des del segle XVI. Potser perquè per al català el punt de vista que els teòrics francesos de la llengua han sostingut des del segle XVI i que Calvet ha sintetitzat amb la frase «les langues sont au pouvoir politique ou ne sont pas des langues»⁶ no és vàlid. Lamento no tenir espai per a desenvolupar ací aquesta direcció de recerca.

Allò que ara voldria analitzar més detingudament és la interferència que els factors exògens han produït en el normal procés històric de la llengua catalana dins la societat dels Països Catalans i la resistència endògena a una tal interferència, tot intentant de referir-la a les bases socials que l’han promoguda. Davant l’amplitud del problema, m’hauré de cenyir a citar uns exemples que em semblen significatius. Naturalment, hauré de referir-me a textos escrits, però procuraré escollir aquells que no són dubtosos en llur interpretació quant a la font i quant al testimoniatge que donen sobre l’ús de la llengua parlada.

2. El català, llengua nacional

Com a punt de partença de l’anàlisi històrica cal escatir els nivells de selecció-codificació i els d’acceptació-elaboració funcional que el català havia assolit a l’edat mitjana per a esdevenir una veritable llengua nacional. En aquest sentit és clar que el català no era, entre els segles XIII i XV, una llengua no desenvolupada o un vernacle en el sentit usat per Haugen,⁷ sinó que –llevat de les limitacions que l’ús del llatí comportava aleshores, limitacions que eren comunes a les altres llengües europees i molt particularment a les romàniques– havia esdevingut la llengua completa parlada per tota una societat i emprada per l’aparell d’un estat, és a dir, una llengua usada a tots els espais de l’administració, a tots els àmbits de la cultura i per totes les classes socials. L’ús de l’occità en la poesia s’extingeix al començ del segle XV i, d’altra banda, correspon a un fet comú a d’altres literatures.⁸

En el camp de la codificació, la pràctica de la cancelleria reial havia conferit al català administratiu el caràcter de llengua unitària, la més unitària de totes les llengües romàniques.⁹ Aquesta uniformitat de la llengua administrativa era afavorida per la poca diversitat dialectal, el català essent autòcton només al nord del domini lingüístic actual, substancialment entre les Corberes i el Penedès, i havent estat transportat als altres territoris amb la conquesta i el repoblament subsegüent. El testimoni del cronista Muntaner, natural de Peralada, prop del Pirineu, però que escriu al País Valencià, és il·lustratiu:

d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poca és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits com catalans d’aragoneses. [...] E així mateix trobarets en França, e en Anglaterra, e en Alamanya, e per tota Itàlia e per tota Romania: que els grecs qui són de l’emperador de Constantinoble són així mateix moltes províncies [...], en les quals ha aital departiment de los llenguatges com ha de catalans a aragoneses.¹⁰

En el mateix camp de la codificació, vers el 1487,¹¹ el prevere valencià Bernat Fenollar escriu les Regles de squivar vocables o mots grossers o pagesívols, que seran completades pels humanistes barcelonins Jeroni Pau i Pere Miquel Carbonell.¹² Hom hi troba una tendència vers la consagració com a norma dels criteris lingüístics ciutadans cultes de l’eix València-Barcelona, contra l’ús popular, especialment pagès. Alguns dels consells donats per Fenollar són compartits, cinc segles després, per la normativa noucentista. En canvi, un nombre elevat de formes populars que Fenollar-Pau-Carbonell rebutjaven avui són acceptades per la normativa, i les formes corresponents, en general cultes, que aquells aconsellaven a la darreria del segle XV, són rebutjades del tot o admeses al costat de les primeres.¹³ Aquesta inversió de criteris és un testimoniatge de la participació de la llengua popular, sobretot pagesa, en el català literari modern, bé que ja contemporàniament a Fenollar s’havien produït reaccions a favor del vocabulari camperol com la Brama dels llauradors de l’horta de València, de Jaume Gaçull.¹⁴

En tot cas, el català no havia estat usat només en la literatura, sinó que des del segle XIII era llengua de tots els usos: de la filosofia i de la ciència, amb l’obra de Ramon Llull i Arnau de Vilanova, pioners a Europa de l’ús d’una llengua vulgar en aquestes matèries;¹⁵ de les lleis,¹⁶ de la cort,¹⁷ dels discursos del parlament,¹⁸ i dels actes de l’administració als més diversos nivells,¹⁹ inclòs el diplomàtic,²⁰ el de les relacions entre els membres de la família reial,²¹ dels reis amb llurs funcionaris i d’aquests darrers amb els ciutadans,²² així com en les relacions contractuals i d’altra mena.²³ En el terreny privat, el català era usat en la correspondència, no solament de la família reial,²⁴ sinó també dels funcionaris i dels mercaders.²⁵ I tots aquests usos escrits són prova fefaent que l’ús oral de la llengua era així mateix total, la qual cosa està d’acord amb el testimoni de Muntaner, ja citat.

La introducció de la dinastia castellana dels Trastàmara no canvià bàsicament res, malgrat que tots quatre reis de la dinastia foren nascuts a Castella i casats amb castellanes. D’una banda, trobem alguns escriptors que no usen solament el català sinó també el castellà –sovint al costat de l’italià–, un fet que s’inicia a la cort d’Alfons el Magnànim a Nàpols i s’amplia després amb poetes cortesans, entre els quals Rubió i Balaguer ha subratllat l’adopció dels principis ideològics reialistes dels Trastàmara.²⁶ De l’altra banda constatem que el castellà no és adoptat per cap dels grans escriptors del període ni assoleix nivells populars, mentre que continua havent-hi escriptors de llengua castellana, sobretot aragonesos, que adopten el català en llurs escrits, alguns exclusivament,²⁷ i fins i tot es conserven nombroses lletres privades en català de la reina Maria al mateix Magnànim i d’aquest darrer a Enrique de Villena, malgrat que tots ells eren castellans.²⁸ Hi ha també, per exemple, un altre indici: els diàlegs literaris entre el príncep de Viana, escriptor en llengua castellana, fill i hereu de Joan II, i el noble valencià Joan Roís de Corella, en els quals cadascú usa la llengua pròpia sense que ni l’un ni l’altre facin menció d’aquest fet,²⁹ prova que el noble valencià –per cert, d’origen aragonès–³⁰ no sentia, respecte al poder reial, cap mena de dependència lingüística. En realitat, la presència del castellà a la cort reial dels Trastàmara durant el segle XV pot comparar-se a la contemporània del català a Roma en temps dels pontífexs Calixt III i Alexandre VI, de la família Borja, els quals cridaren a la cort papal molts de compatriotes,³¹ fins al punt que Paolo da Ponte podia escriure el 1458 que «non si vedono se non catalani».³² Doncs bé, aquesta presència catalana a Roma no hi té cap repercussió sociolingüística, malgrat que els papes Borja i els seus familiars o servidors usaren la llengua catalana, tant parlant com escrivint.³³ Paral·lelament tampoc no en tingué la presència de la dinastia castellana als Països Catalans, on el castellà era desconegut al segle XV. Ens ho confirma Juan Alonso de Zamora, secretari de Joan II de Castella, que facilità l’original del De casibus virorum illustrium de Boccaccio, a l’humanista Alonso de Cartagena, bisbe de Burgos, perquè en continués la traducció al castellà que havia començat Pero López de Ayala: «no lo pudiendo haver en Castilla, óvelo en Barcelona, el cual hallé en latín porque quien me lo tornasse en nuestra lengua allí hallar no pude».³⁴

El punt de partença, doncs, en el moment de plena independència dels Països Catalans, era una situació de llengua nacional completa, en un estadi més aviat avançat de realització, per als estàndards de l’època, dins el món romànic.

3. Primer període d’interferència exògena: 1516-1713

Contra les afirmacions de la historiografia nacionalista espanyola, ni l’accés al tron de Ferran el Catòlic el 1479, quan ja era maridat amb Isabel de Castella des de feia deu anys, ni el de Carles I el 1516, no van produir «la unidad de España». El regne de Castella va esdevenir el centre del poder dels reis de la dinastia dels Habsburg, però els diversos regnes de l’imperi van continuar mantenint llur organització política, econòmica, militar i administrativa anterior.³⁵ Els catalans eren estrangers al regne de Castella, així com ho eren els flamencs, els italians o els alemanys. La conquesta d’Amèrica, per exemple, fou una empresa del regne de Castella i els catalans en foren exclosos, no pas per una animadversió especial dels reis –com, erradament, ha afirmat la historiografia romàntica catalana–, sinó purament i simplement perquè eren estrangers igual que els genovesos, els flamencs o els alemanys.³⁶ Els catalans tenien cònsols, com a estrangers, als ports d’Almeria i de Màlaga, però els foren rebutjats a Sevilla i a Cadis, ports molt més importants, durant tot el segle XVI, i tant als ports de mar com als «puertos secos» reberen el tracte d’estrangers, i encara de segona categoria en comparació amb els genovesos, per exemple.³⁷ El 1674, el cònsol flamenc a Cadis pretenia de representar tots els estrangers, catalans inclosos.³⁸ Al costat de l’estrangeria, però, cal no oblidar que Castella era el regne més important d’Europa, que els poders econòmic i militar castellans eren dominants al continent. Com diu Vilar: «La Castille, à son moment d’apogée, a joue pour la Catalogne le même rôle que pour les autres pays étrangers».³⁹ Aquest fet, que Pierre Vilar refereix al terreny econòmic, tingué repercussions en altres terrenys, entre ells, és clar, el social i el lingüístic.

El rei, que tenia la base del seu poder al regne de Castella, que tenia, després de Carles I, el castellà com a llengua pròpia, exercia una pressió considerable damunt les classes dominants catalanes, que havien de recórrer a la cort per a obtenir aquells privilegis, aquells llocs de responsabilitat, que els permetessin de mantenir llur condició. El país continuava essent independent, és cert: però la seva independència estava sotmesa a interferències a causa del fet que el cim del poder polític, el rei, vivia a l’estranger i hi tenia la base essencial del seu poder. Encara que, als Països Catalans, el poder reial fos limitat per les constitucions, i que el poder econòmic de la burgesia ciutadana hi superés el de l’aristocràcia –a diferència del que s’esdevenia a Castella–, la capacitat d’intervenció militar del rei a base de tropes estrangeres desnivellava la balança i invertia el sentit de la dinàmica interna de la societat catalana. Així, les guerres de les Germanies (1519-1523), que inicialment es resolien amb la victòria dels menestrals ciutadans i dels pagesos, acabaren amb el triomf de l’aristocràcia gràcies, en bona part, a l’ajut militar del rei i de l’aristocràcia castellana. El desenllaç tingué importància lingüística perquè els aristòcrates vencedors, sobretot a València, empraren la llengua castellana per tal de distingir-se dels «agermanats» i adoptaren més amplament encara la llengua del rei que els havia ajudats.⁴⁰ Cal afegir-hi el factor castellanitzador de la Inquisició castellana, que incidí damunt els intel·lectuals.⁴¹ I, bé que el fenomen no s’inicià aleshores, com ha subratllat Fuster,⁴² ni fou tampoc exclusiu de València, la importància del món cultural valencià en aquest període de la literatura catalana determinà que la situació social valenciana tingués una incidència especial, almenys dins la història literària.

Hi hagué reaccions contra la castellanització de l’aristocràcia. Així el cavaller Cristòfor Despuig, en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa, el 1557, escriu:

y de aquí sé lo escándol que yo prench en veurer que pera vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana fins á dins Barcelona per los principals señors y altres Cavallers de Cathaluña recordantme que en altre temps no donaven lloch á da[r] aquest abús los magnanims Reis de Aragó; y no dich que la castellana no sia gentil llengua y per tal tinguda, y també confese que es necesari saberla les persones principals perque es la española que en tota la Europa se coneix, però condemne y reprove lo ordinariament parlarla entre nosaltros perque de açó se pot seguir que poch á poch se lleve de rael la de la Patria, y aixi pareixeria ser per los castellans conquistada.⁴³

És un testimoniatge de l’ús, fins i tot parlat, del castellà, però estrictament entre «cavallers e persones principals». És clar que, essent l’aristocràcia la classe dominant, el fet que aquesta desaparegués quasi del tot com a classe social catalana, deixava sense un suport social i econòmic important la literatura culta, sostinguda fonamentalment en aquest període a Europa per les corts reials o aristocràtiques. Aleshores, la literatura catalana mantingué només un nivell discret, no comparable a l’assolit al segle XV, perquè es ressentí d’aquesta mancança. Al mateix temps, aparegueren a Barcelona, i sobretot a València, ultra llibres en català,⁴⁴ molts llibres en castellà i escriptors en llengua castellana, sobretot lligats al poder reial. Tanmateix, les classes populars, inclosa la burgesia ciutadana i la burocràcia, i també una part de la noblesa, en especial la rural, parlaven català. El català continuà essent la llengua usada a tots els Països Catalans⁴⁵ a tots els nivells –a casa, a l’església, a l’administració, a l’escola–, la llengua escrita de les lleis, dels documents notarials (al costat del llatí), dels llibres de comptes públics i privats, dels documents oficials de l’organització estatal.

Sobre aquest ús tenim, no solament els documents, sinó un testimoni d’excepció. Pel tractat del Pirineu (1659), Felip IV de Castella havia cedit una part del territori català a Lluís XIV de França: la zona entre les Corberes i l’Albera, al nord de l’eix longitudinal del Pirineu. Faltant a les promeses fetes durant la guerra que precedí l’annexió, hi és prohibit aviat l’ensenyament del català i, el 2 d’abril de 1700, per un «édit du roy» hom prohibeix l’ús del català als documents públics. Vet ací un fragment molt significatiu d’aquest edicte:

Depuis plus de quarante ans que Nous possédons en pleine Souveraineté les Comtés & Vigueries de Roussillon & Conflans, qui nous ont été cédés avec une partie du Comté de Cerdaigne, par le Traité de Paix des Pirennées, les Procédures des Justices Subalternes desdits Païs, les Délibérations des Magistrats des Villes, les Actes des Notaires & autres Actes publics, ont continué à y être couchés en Langue Catalane, par un usage que l’habitude seule a autorisé: Mais comme outre que cet usage répugne & est en quelque façon contraire à Notre Autorité, à l’honneur de la Nation Françoise & même à l’inclination des Habitants desdits Païs, les quels en toutes occasions ne témoignent pas moins de zèle et d’affection pour notre service que nos anciens Sujets: [...] il était à propos d’ordonner qu’à l’avenir toutes les Procédures & les Actes publics qui se féront dans lesdits Païs, seront couchés en Langue Françoise.⁴⁶