Diccionari històric del valencià col·loquial

bardoll m. ‘persona desordenada, malforjada, esparracada’. «la señoreta [la xicota del pillet Dimas], / que no és per ahí un bardoll, / sinó una chica de rumbo / y molta suposisió. / Els dies de festa porta / mantellina de crespon, / bones calses y sabates, / lo demés va a proporsió» (Un pillo, 58). Mot NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Figura en els diccionaris valencians del segle XIX, des de Lamarca (1839: 7): bardoll ‘fargallón’ (cf. Esc.; Pla i Costa, ap. Martines, 2000: 291). Reig (1999: 96-97) el recull en diferents accepcions, aplicat a persones i a coses, associat sempre a la idea de desordre. Pasqual Tirado (1974: 15) l’aplica a un emblanquinador sense formalitat, que fuig sovint de la feina, per anar a divertirse. A Alcoi i Cocentaina fer el bardoll ‘fer el gandul, el malfaener’ (Martines, 1999: 252). Alcover i Moll (DCVB, II, 302) creuen possible que bardoll vinga de barboll amb influència analògica de barda. Per la seua part, Martines (1999: 250-257) inclou bardoll en la família del preromà bard ‘fang, argila’, que es troba també en occità, en aragonés i en murcià. La significació que ens ocupa s’hauria gestat a partir dels significats bàsics de ‘fang’, ‘brutícia, massa confussa’, ‘munt de matèria desordenada’.

barjola f. ‘panxa, ventre’. «qui està seit en sa cadira, / rodat de pollets com lloca, / amorant-los i exhortant-los, / mirant que Nadal s’acosta / (...), i tot lo fi d’amorar-los / és per omplir la barjola» (Morlà, 187), «Bé és veritat que si el gasto / corre per estraña mà, / ompli molt bé la barchola / i dihuen no li fa mal» (Un pleyt, 299), «Pués y·am omplit la barchola / y estem ben aconortats, / fasa rogle, tio Pelut» (Martí, 1991: 145). Acc. NR al DIEC, 1a doc. En murcià barjola ‘buche, vientre’ (García Soriano, 1932: 138). Metàfora amb connotacions humorístiques, fonamentada en la capacitat d’aquest receptacle per a contenir quelcom, sovint recapte.

barra 1 f. ‘gana de menjar, bona gana’. «Ell té una barra!...» (Escalante, II, 58), «Este chiquet té una barra / que sempre està rosegant» (Ovara, 1879a: 23). Acc. NR al DECat i ND. En Esc. EscLl., MGad. i Pomares (1997: 45) tindre (tenir) bona barra ‘glotonear, ser de buen comer’; a Anna tener buena barreta ‘tener gana de comer’ (Martí, Aparicio, 1989: 25). Aquesta accepció deriva per contigüitat de barra ‘mandíbula’, significació ja antiga en català. 2 f. ‘golafre, famolenc’. «–Si fóra yo, que no tinc / un sou, y estic carregat / de chiquets! / –¡Yo los quisiera! / –Pués a sa casa aniran. / A fe que són unes barres!... / May paren de demanar... / “Siñor pare, vullc sebeta; / siñor pare, done’m pa; / siñor pare...” Y tire rollos!...» (Campos, 1887: 10). Acc. NR. Sinècdoque per la qual es designa el conjunt de la persona per una de les seues parts (la barra o mandíbula), la qual els caracteritza com a golafres, persones que estarien sempre movent la barra. En aragonés tener buena barra ‘frase que se aplica a la persona o al animal que come mucho’ (Endize, 271). 3 de barra a barra loc. ‘completament’. «Els parents de Pep de Quelo es deixaren dir que l’havien enganyat de barra a barra y que Eufracieta no li arribava a la sola de la sabata» (Rondalla, 40). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. En el DCVB (II, 311) enganyar de barra a barra, en valencià, i mentir de barra a barra ‘mentir descaradament’, a l’Empordà. 4 alçar les barres (a algú) loc. ‘matar-lo’. «tragué un trabuch, li alçà les barres y al brosquil!» (Rondalla, 31). 5 anar a la barra loc. ‘anar a mal viatge’. «Rayo, y tot vacha a la barra, / que ell [sant Vicent Ferrer] ens lliurarà de mal» (Romans nou, 2). 6 deixar barres en alt loc. ‘deixar bocabadat’. «y embahuquen als agrestes, / deixant-los barres en alt» (Leon, s. a., 2). Imatge visual de la persona que resta bocabacada, amb la boca oberta i les mandíbules elevades. 7 quedar-se barres en alt 1 loc. ‘quedar-se bocabadat, admirat, meravellat’. «Vinguen, pués, a veure festes, / vinguen, vinguen y voran / empleats tots los oficis, / colechis y facultats (...). / De modo que al fi de festes / queden tots barres en alt» (Bando cheneral, 2). 2 loc. ‘quedar-se fadrí, solter’. «yo desiche ser casat; / si no me agarre a esta vella, / me quede barres en alt» (Coloqui nou a hon se referix lo que li pasà a un fadrí, 7). Locs. NR (4-7). A Mallorca romandre barres altes ‘quedar-se sense menjar’ i ‘no poder parlar ni fer allò que un esperava’ (DCVB, II, 311). Imatge gràfica de la persona que es queda sense menjar, i, per tant, sense poder menejar, sense poder baixar, les mandíbules, les barres, com es fa en l’acció de mastegar. També se’n diu figuradament penjar les barres al sostre ‘morir-se de fam’ (DIEC, 1995: 224). A partir de l’aplicació al menjar, a l’alimentació, es pot incorporar metafòricament a altres situacions en les quals hom no aconsegueix quelcom que esperava, com ocorre amb el desig de casar-se.

barrabàs m. ‘persona dolenta, malvada; entremaliat’. «S’alça el fill de Tofolot, / (...) y agafa l’estufaor [trabuc] (...). / Per la porta de l’estable / se n’ij lo molt barrabàs» (El Fénix, 1844: 47), «–Chiquillo, això qu·és? Què pasa / per así...? / (...) Barrabàs! / Fes aixina, fes aixina, / qu·encara estic poc chopat...!» (Escalante, II, 72). Mot NR al DIEC, acc. NR. Cf. ésser pitjor que Barrabàs, dit especialment dels nois (DCVB, II, 311); en castellà: barrabás ‘persona mala, traviesa, díscola’ (García Gallarín, 1997: 27), ‘bruto y violento’ (Luque et al., 2000: 57). Deonomàstic.

barraqueta f. ‘confessionari’. «El confesonari l’a convertit en un potosí en explotasió contínua. Penitent macho o burra que s’ha acostat al miraoret de la barraqueta a dirli Ave Maria Purísima, porronà de duros que han pres» (El dimoni coixo, núm. 16, p. 2). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora jocosa amb connotacions irreverents.

barranc m. ‘dificultat, destret’. «Lo que toca a la sentència / encara no se a donat, / però yo, per recosmecos, / la vaix a profetizar (...). / A l’Amaro que respecte / la toga, que és molt del cas, / y a més de això lo acordado. / Ya estem en altre barranc, / ¡ya són dos els acordados!» (Un pleyt, 302), «S’empeñen y n’eixim / més qu·apresa del barranc» (Balader, 1876: 23). Acc. NR. Cf. ficar-se en un barranc (Alberola, 1928: 122). Metàfora.

barrina, calfar-se la loc. ‘pensar insistentment i amb preocupació, barrinar’. «No mos calfem la barrina / al vore algun desgraciat; / qui res acerta ni atina... / és perquè s’alça molt tart» (Troços, 31). Loc. NR. Metàfora. → barrinar.

barrinar intr. ‘pensar insistentment i amb preocupació’. «si vosté barrina molt y fica la banyeta masa a dins, pedrà l’enteniment, y sa filla en farà una, y els afrontarà el llinyage» (Rondalla, 24). 1a doc. respecte al DCVB. Figura en Pomares (1997: 47); a Alacant (Segura, 1996: 128), a Mequinensa (Moret, 1996: 63); també en aragonés: barrinar ‘pensar, imaginar; tramar, urdir; cavilar’ (Endize, 275). La locució barrinar lo casco del cap (EscLl.) sembla informar sobre el procés de creació de la metàfora, en posar en relació el cap amb un cos dur que cal «barrinar», pensant (cf. trencar-se el cap). S’utilitza també en sentit figurat el substantiu barrina ‘idea forta, mania’ (DCVB, II, 330; Esc.).

barruc / barruco m. ‘persona ignorant, nècia’. «De contrabando es fa ric / el que avans era un pobrús, / y per l’or se diu gran home / a un animal, a un barruc» (El Mole, 1840-41: II, 125), «–Home, y me sabria mal... / –Què·t sabria mal, barruco? / –Que li tocaren el cuco / a la comèdia final» (Liern, 1858: 39). NR. En Esc. varrugo, -ga ‘majadero o necio’; MGad. inclou també la variant amb b (barrugo). En el DCBV (II, 335) barrugo ‘home avar i de mal cor’ (Mallorca) i barruguet ‘esperit capbuit, espècie de dimoni boiet’ (Eivissa, Formentera), que Coromines (DECat, I, 773-774) escriu amb e (berruguet, berrugo) i situa entre els derivats de berruga. En castellà verrugo ‘hombre tacaño, avaro; prestamista, usurero’ (DCECH, V, 791; Luque et al., 2000: 466) i barruco ‘peón de albañil’ (Seco et al., 1999); en terres aragoneses berrugo, -a ‘persona adusta, egoísta y desconfiada’, ‘avaro, miserable’ (Moneva, 2004: 94), ‘adusto, escamón’ (Pardo Asso, 1938: 54; Andolz, 1977: 39). Per a Coromines (DCECH, I, 773-774), el castellà verrugo és un derivat de verruga (català berruga). Metàfora.

barrufet m. ‘dimoni’. «Senyors, tant sogres com nores / totes són uns barrufets» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 67), «Vingué el dia de l’ataque. / Com un barrufet, cridant, / nòstron coronel anaba, / per les files animant» (Leon, 1808: 5). ND al DECat, 1a doc. Nom popular del dimoni (cf. DCVB, II, 334; Casanova, 1987-88: 56; DIEC, 1995: 227; Pomares, 1997: 47). En Esc. barruf ‘diablo’, ‘travieso, astuto, enredador’ i barrufet ‘diablillo’; MGad. afig la variant barrufo (al costat de barruf) amb els sentits de ‘diablo’ i ‘persona de malos instintos o tosca, grosera’. El sentit de‘persona de mals instints’ es podria entendre també en el primer dels nostres exemples.

bartola 1 f. ‘panxa’. «menjem primer en gràcia de Déu y aconortem la bartola» (Rondalla, 21), «Però jo, dissimulant, / vaig omplir bé la bartola» (Martí, 1996: 110), «Pués ya has omplit la bartola / y el vigot has menejat» (Leon, 1808: 5). Mot NR al DIEC ni al DECat. En el DCVB (II, 337) es documenta en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, i es creu pres probablement del castellà bartola id. A Ontinyent es coneix el malnom Bartolo ‘home poc feiner’ (Donat, 1997: 361). En terres aragoneses bartola ‘tripa’ (Endize, 277) i bartolo ‘persona apática, indolente, despreocupada’ (Pardo Asso, 1938: 51), en murcià bartola ‘vientre, barriga’ (García Soriano, 1932: 17), a Yecla bartola ‘vientre, barriga, con cierto sentido de humor’ (Ortuño, Ortín, 1999: 50); als Serrans bartola ‘barriga, panza’ (Llatas, 1959: I, 125), com també a Villena (Soler García, 1993: 48), a Oriola ‘buche, vientre’ (Guillén, 1974: 246). En castellà bartola, veu jocosa per ‘panza, barriga’ es documenta des del diccionari de Terreros (1786: 226), d’on el pren el DCECH (I, 533); la locució a la bartola ‘perezosamente, en posición supina’ es documenta en la llengua veïna des de mitjan segle XVIII. Per a Coromines (DCECH), s’explica per antonomasia de Bartolo, forma popular de Bartolomé, usat sovint com a nom de personatges despreocupats i peresosos (cf. Sanmartín, 1998a: 87); a Xile bartola ‘pereza’ i bartolear ‘haraganear’ (DRAE, DCECH). 2 f. ‘menjar, aliment’. «en este món (...) / els pleits de tots només són / per la mama y la bartola» (Pascual y Visanteta, 10). En aquest text bartola, formant parella amb mama ‘beguda’, sembla referir-se no tant al ventre com al menjar, per metonímia, partint del mot que designa figuradament la panxa, part del cos on els aliments són digerits. A Andalusia bartolo ‘bollo de pan’ i ‘dulce de masa de harina y azúcar’ (García Gallarín, 1997: 108). 3 f. ‘dona ximple, beneita’. «–D’a on ha tret esta monà [de carabassa]? / –Refolles, que eres bartola, / d’ací mateix, de Matola» (Sainets il·licitans, 327). Accs. NR (2, 3). En Esc. bartolo ‘bonachón’. En EscLl. «lo mismo que boig». És el femení de Bartolo, que en castellà col·loquial s’utilitza per antonomàsia per designar la ‘persona poco inteligente, que por casualidad acierta una vez’ (García Gallarín, 1997: 39). 4 donar carena a la bartola loc. ‘menjar’. «No he donat / carena hui a la bartola. / Y no és de segur per falta / de ganes» (Milacre del taberner, 22). Loc. NR. Metàfora d’origen mariner.

bascollada f. ‘cas, notícia sorprenent, colpidora i indesitjable’. «–Mol se sab llechín garsetes. / –Un atra porta un caset / que ha sosuït en la China. / Corrien sent o do-sents / per alcansar una fama / que volaba per son peu (...) / A l’últim guañà el pleyt / un parlaenbalde, un parranda, / entre tants hòmens sapients. / Uns dien que per empeños, / atres dien per diners (...) / –Ves, pela eixe colomí. / –Que bascollada, Peret!» (Leon, 1787a: 6). Acc. NR. Variant formal de bescollada. Metàfora. Una impressió forta i desagradable es compara amb un colp en el bescoll, per un procés de concretització de sentiments.

bastó m. ‘penis’. «Mes al vore el president / que·s va proposant la gica, / alsa el bastó cruelment, / y hasta les borles li’l fica» (Bellver, 1866: 47). Acc. NR. Es documenta en Lo somni de Joan Joan de Gassull (Vila, 1987: 55); també en castellà bastón id. (Carbonell Basset, 2000: 54). Metàfora formal.

batecul m. ‘admonició, reprensió’. «he determinat, feligresos rabuts, continuar a pesar de tot les misions, puchant (...) a la trona a dir-los les veritats del barquero, pués per a donar-los un bon batecul tots los tems són a propòsit» (Llombart, 1877: 91). Acc. NR. Metàfora concretitzadora. De l’escomesa física es passa a la correcció moral. Cf. ser (una cosa o un fet) de l’any del batecul ‘tenir una cosa o haver passat un fet fa molts anys’ i tenir (algú o alguna cosa) més anys que el batecul ‘tenir molts anys’ (Gascón, 1999: 569).

bateig m. ‘batalla, lluita’. «Segons yo vech, / els ataquen desidits, / y van a tindre confits / de sobra en este batech» (Palanca, 1874b: 26). Acc. NR. Metàfora irònica, per relació amb els confits ‘projectils’.

batejar tr. ‘mullar, ruixar’. «Nàsio: –Yo borracho? Insultaor! / Roín! Baixe, que·l pateche. / Maties (Asomando): –Si no s’allarga, el bateche» (Escalante i Feo, 1888: 25). Acc. NR al DECat ni al DIEC. ND. Metàfora; analogia a l’acció de llançar aigua sobre el cap del neòfit.

batistot m. ‘desmai, afluixament de les forces vitals’. «la dona quedà eslayada, / un batistot li agarrà» (Martí, 1997: 364), «la chupa li desgarrà, / y el batistot li agarrà» (Tio Vueltes, 2), «Per morta (...) / quedà (...). / Y al fi li pasà el insult, / malagana o batistot» (Solemne chasco, 3). Mot NR al DIEC, 1a doc. Mot tortosí i valencià. A Anna ‘berrinche’ (Martí, Aparicio, 1983: 26). MGad. el qualifica de familiar.

bato -a¹ m. i f. ‘home; dona’. «Tenim [els pillets] la nostra llengua per a entendre’s: (...) una dona, bata; un home, bato» (Casanova, Martínez, 1995: 203). Mot NR al DIEC ni al DECat, acc. NR. Mot d’origen caló, llengua en la qual es coneix bato ‘pare’ i bata ‘mare’ (Diccionario del dialecto gitano, 1851: 32-33; Quindalé, 1870: 10-11; Llorens, 1991: 116-117; Adiego, 2002: 42). En Vallmitjana batos ‘pares’ (Castells, 1976: 31). En l’argot castellà de la marginalitat bato, -ta ‘padre, madre’ (Besses, 1905: 34; Sanmartín, 1998a: 90). En el significat valencià d’aquests mots s’ha produït una extensió semàntica, d’un nom de parentesc a un nom per designar l’home i la dona en general.

bato -a² m. ‘home rústec, ximple’. «–Jo et vull, mes guarde el secret / en el meu cor amagat. / –Així fea jo també, / mes ham aplegat al cas / que ham de parlar clar i ras. / Que sóc jove, jo bé [ho] sé! / Mes tu ja veus lo que es diu / del bato del Portitxol, / i és menester el mutxol / donar-li per la perdiu» (Sainets il·licitans, 98), «En asò s’acosta un bato / que fa més por qu·una arpia, / reclamant en enerchia / son bescuit» (Tipos d’auca, 216). Mot NR al DIEC ni al DECat i ND. Si bé no queda clar en aquests contexts, en el primer cas sembla fer referència a una persona curta d’enteniment, i en el segon a un home rústec, grosser. En el DCVB (II, 375): bato ‘grosser i curt d’enteniment’ i ‘pagès, en el llenguatge dels malfactors barcelonins’. En efecte, bato ‘pagès’ consta en els diccionaris d’argot català de Wagner (1924: 37-38), Vinyoles (1978: 54) i Pomares (1997: 48). En castellà col·loquial i argòtic bato ‘tonto y rústico, cateto’ (Luque et al., 2000: 58). Coromines (DCECH, I, 545) diferencia entre bato ‘tonto’, ‘rústico’ i bato ‘padre’. El primer el creu un derivat regressiu de batueco ‘huero (aplicado al huevo)’, i el segon, pres del caló.

batussar tr. ‘ofendre; disgustar’. «Si a la pobra de la nora / desgana alguna li pren, / quant ve·l mege a visitar-la (...), / y qu·és precís se li mate una gallina corrents, / per a possar-li la olleta (...), / perquè té de menester, / la sogra, molt batusada, / feta un gall o un esparver, / respon a modo de fisga (...): / “Que li mate una gallina? / De les que ella en dot dugué”» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 65). Acc. NR. Metàfora. L’ofensa i el disgust, concebuts com a colps morals, són comparats, doncs, a colps rebuts per fer mal físicament (batussar).

batxiller -era m. i f. ‘impertinent, entremetedor; setciències, saberut’. «–Señor, per a matar rates / suc de faba y albercoc. / –No em sigues tan bachiller, / fes lo que et mane» (Mulet, 260), «Quant va que hi a bachiller / que, al eure els capsers en carro, / dirà: “tots tenen catarro”» (Caxeros, 1759), «–Simenterio, no fosar. / –Batxillera, és lo mateix. / –No ho entenen» (Vives, 1877a: 11). 1a doc. Metàfora. Figura en Pomares (1997: 48) i en Navarro (1993: 78). També ‘niño muy espabilado’ (Llorens, 1983: 34). En castellà es troba ja en Juan de Valdés (1535), el qual aporta dades interessants sobre l’origen d’aquesta significació (cf. DECat, I, 736).

batxilleria f. ‘indiscreció, tafaneria, impertinència, acció pròpia d’un batxiller’. «Siñora Rechènsia, alerta!, / que la meua profesia, / com pot ser bachilleria, / també pot ser cosa serta» (El Mole, 1840-41: I, 139), «Asò (...) gosí jo a respondre-li (...), per la batxilleria de poder saber aquella nova» (Cebrian, 1889: 201). 1a doc. respecte al DCVB.

batzolada f. ‘ximpleria, beneiteria’. «hòmens doctes / son numen emplearen; / era atre temps, que ara / sols oïm batsolades» (Valencia por su monarca, 1802: 14). Mot NR. Segurament derivat de batzoles.

batzoles 1 adj. i m. ‘inconstant, inestable, voluble’. «–Y si tots los dies manares una mateixa cosa (...), diries que el teu gobern era batsoles, tan pronte baix, tan pronte dalt; hui sí, demà no? –No siñor, diria que el meu gobern era ferm, perquè sempre dia una cosa. Això atre seria si ara hu manara així, y dempués hu manara aixà» (El Mole, 1837: I, 70). 2 adj. i m. ‘ximple, beneit’. «Vosté veu, sàbio batsoles?» (Escalante, II, 259), «Yo, fet un batsoles, tot ho aguantava» (Cebrian, 1889: 206). Accs. NR al DECat ni al DIEC i ND al DCVB. En el primer exemple de 2 s’usa burlescament, amb ironia i sarcasme, marcant el contrast entre dos mots en principi contraposats (savi / ximple, batzoles). En el DCVB (II, 386): batzoles ‘beneitó, curt d’enteniment o de voluntat’, al Maestrat i a Castelló; en Esc. batsoles ‘persona bonachona’. Per a Alcover i Moll (DCVB), «sembla variant de betzol amb contaminació de batzoles». En efecte, l’aplicació metafòrica de batzoles ‘matraca’ a una persona o institució inconstant, voluble, probablement està afavorida per les característiques d’aquest instrument, format per una estructura trontollant, mòbil i aparentment poc ferma. Cf. anar com unes batzoles ‘estar mal construït o insuficientment unit de les seues parts, de manera que no té fixesa ni solidesa’ (DCVB, II, 386). El pas d’ací a ‘beneitó, curt d’enteniment’ no seria tampoc estrany. Una persona, inestable, insegura, sense voluntat, és vista sovint com a ximple. En castellà col·loquial també es diu matraco, -ca a una ‘persona rústica, ignorante’ (Sanmartín, 1998a: 551).

baül / baület 1 m. ‘ventre’. «qui buida el seu armari / del vent que té per lo cul / allauchera son baül / pel forat del tafanari» (Tractat del pet, 44), «convé petar-se / descarregant el baül» (ibid., 56), «Ma com suquen els forasters! / A unflar-se van (...). / Masa s’omplin els baülets. / (...) Pancha s’omplin» (Liern, 1868: 19). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora que al·ludeix al volum i a la condició de recipient del bagul. Cf. «Gros te fas com un baül» (Llombart, 1877: 5). 2 m. ‘cos humà’. «perquè és vosté molt graciós / i té en aqueixe baül / de gràcies, dos mil barcelles, / de donaires, mil almuts» (Morlà, 47). Acc. NR. Metàfora cosificadora motivada per la idea de ‘recipient’.

bava 1 m. i f. ‘persona jove, inexperta; mocós’. «Vosté em voldrà argüir que a la Mare de Déu li dien Juana; poro vol que li diga? Que lo mateix me les urdiran a mi que als nanos. Encara que só una bava, sé molt bé a on, com y de quina manera es mata el peix» (Rondalla, 25), «A un home de cachasa, / de esperiènsia y tesó, / llibertat... bé (...), / però a uns baves com nosatros (...), / que si nos deixaren solts, / faríem mals a muntó, / portes, reixes, forrellats» (Un pillo, 19), «Y encara em diu, el so baba, que parlaria en Roc a soles...» (Colom, 1918: 11). En el tercer exemple, amb un matís clarament despectiu, aplicat al pretendent de la filla. Figura en Esc. Cal descartar la interpretació del DCVB (II, 390). Metàfora. 2 f. ‘semen’. «Jo a la dona despertava, / buscant-li a pressa la col, / al vore que al caragol / li anava caent la bava» (Bernat i Baldoví, 1845a: 17). Accs. NR. En Pomares (1997: 48); també en castellà (Sanmartín, 1998a: 67); en terres aragoneses babada ‘semen’ (Andolz, 1977: 28). Metàfora fonamentada en la semblança de textura entre ambdues substàncies. En un poema eròtic català del segle XVII s’aplica a la secreció sexual femenina (Rossich, 1985: 5).

bavós -osa adj. ‘jove inexpert’. «Això era al prinsipi, / quant yo era encara un babós» (Un pillo, 25), «M’angañat lo catso / del babós!» (Lladró, 1858c: 26). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En Esc., EscLl. i MGad. Metàfora degradant i infantilitzadora. La secreció involuntària de bava és pròpia de nadons i infants petits. Com diu Coromines (DCECH, I, 443), en baba hi ha una connexió entre les idees de ‘niciesa’ i d’‘infantilisme’. En llatí vulgar babosus ‘bobo’, babiger ‘necio’.

bea f. ‘pesseta’. «una peseta, bea» (Casanova, Martínez, 1995: 203), en el llenguatge dels pillos valencians del segle XIX. Mot NR. Apòcope de beata id. Els escurçaments formals són un recurs usat sovint en l’argot.

beata f. ‘pesseta’. «Tot són plaers y glòries, / flocs y brabates, / mentres en lo bolsillo / sonen beates» (Coloqui entre Nicàsio y Chuana, 4). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. També en castellà (Besses, 1905; Pastor y Molina, 1908: 53; León, 1996: 43; Sanmartín, 1998a: 91; Carbonell Basset, 2000: 55), i en aragonés (Andolz, 1977: 35). Metàfora. Sanmartín creu que pot procedir de l’associació dels diners amb la bondat i la felicitat. En canvi, Pardo Asso (1938: 53) l’atribueix al fet que abans una pesseta era «la caridad de una misa».

bec¹ 1 m. ‘boca’. «puix a l’istant / que obris la boca, / com troç de coca / que t’ompli el bec, / de un bell en sech, / ous que u te diu...» (Troços, 185). Acc. NR al DECat ni al DIEC. També en l’argot francés: bec ‘bouche’ (Colin, Mével, 1990: 46). Metàfora animalitzadora amb connotacions degradants. 2 m. ‘anus’. «Per això chics y chiquetes / quan se posen a petar, / nos pareix oir tocar / algun consert de flautetes, / y és que encara les piuletes / molt tendre tenen lo bech. / (...) Luego que el bech s’endurix / y se’ls aumenta la pancha, / ja dóna més vent la manja / y més forta la veu ix» (Tractat del pet, 82), «El susto y la bufalaga / a mi començà també / a remenejar-me el ventre (...) / No encontrant per ningun modo / en què poder fer los fets (...), / li dia a Esteve: “Ea! amic, / aprofitem el cuiret. / Si has portat mel de romero, / omplirem mel de forment”. / I, obrint-li tot quant poguí, / la boca [del cuiret] li apliquí al bec / d’Esteve. I ell descarregà, / fill de la puta!, un masclet / que féu retronar la celda» (Martí, 1996: 247). Acc. NR. A partir de la significació anterior, passa a aplicarse jocosament per associació metafòrica a l’anus. 3 del bec groc loc. ‘babau, ximple; ingenu’. «Aquesta fadrina / pareix del bec groch, / y ans que se la pape / aqueste arriot, / (...) yo só primer» (Mulet, 176). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Cf. ésser del bec groc, o tenir el groc del bec, o no haver-li caigut el groc del bec ‘ésser molt innocent o mancat d’experiència’, a Barcelona (DCVB, II, 401). 4 del bec moll loc. ‘babau, ximple, bleda; ingenu, persona fàcil d’enganyar’. «ni los turchs són en fi tan del bech moll» (Ortí i Mayor, 1740: 188), «La dona (...), dasta havia qui dia que si era o no era algo del bech moll o baixa de davant» (Espardenya, 70). Loc. NR. Cf. bec-moll ‘incaut, qui fàcilment es deixa enganyar o declara allò que hauria de callar’ (DCVB, II, 404), bec moll ‘qui no sap callar res’ (Raspall, Martí, 1994: 60). Metàfora. Tant aquesta com l’anterior locució fan referència als ocells petits, immadurs, encara no desenvolupats plenament. → boquimoll.

bec² m. ‘babau, ximple, poca-solta’. «–Encà no ha vingut mon tio? / –Cuant yo no li hu ha avisat... / –És que tu eres un bec, / que nunca saps lo que·t fas...» (Ballester, 1870: 5), «Eres un bec de primera, / y han de ficar-te en cullera / les coses pa que·u comprengues» (Colom, 1918: 6). Acc. NR. En MGad. beco, -ca ‘bobo, -a’; en el DCVB (II, 404): beco ‘beneitot, curt d’enteniment’; en Verdaguer (1999: 37): becó, becona ‘beneit, curt d’enteniment’, ‘brut, bruta’. En occità bèco ‘enfant, gamin; niais, nigaud, pecque’, que per a Mistral, procedeix del grec βϵκκο∫ ‘imbécile’. Pràcticament sinònim de pèco, pègo, pè, pèc ‘hébété, idiot, niais, ignorant’ (català pec) (Mistral, II, 255, 510, 513). En grec βϵκκϵσϵληνο∫ ‘imbécile, niais’ (Magnien, Lacroix, 1969: 305). Vegeu també l’explicació de Coromines (DECat, I, 744) sobre beco.

becada f. ‘error comés per distracció, per irreflexió, badada’. «Barón, no és una becà / que dóna lloc a la crítica / posar-se a tratar política / els que dehuen buscar pa?» (El tio Garrote, núm. 1, p. 3), «però sobre ser tan hàbil y tan llarc en lo seu ofisi, així mateix pegà una becà que li costà ben cara (...), el desacredità del tot» (Ensisam, 246). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Figura en Esc. Arriba a l’Alt Millars: becada ‘despiste’ (Alba, 1986: 111). Metàfora. El pas de ‘dormir’, ‘adormir-se’ a ‘distreure’s, equivocar-se’ és senzill.

becar tr. i intr. ‘distreure’s, badar; equivocar-se’. «tenia en tot tan de pit / Boqueta de Benillup, / que, si becaves un dit, / ya t’havia ell fo...» (Ensisam, 107), «com beques un dit, ya t’ha boixat del tot» (Caps, 66). Acc. NR al DIEC.

bècora → pècora.

beduí m. ‘home vil, menyspreable’. «–Creume, y anem-se’n d’así / (...) –Ven pensat. Toca espayet / no mos vecha el veduí. / Com m’aplegue a conquistar / a Huisa en paraules tendres, / (...) li canten el soterrar» (Marçal, 1862: 11v). Acc. NR. Metàfora degradant que parteix de les connotacions negatives que tradicionalment desperten els àrabs. Cf. beduino ‘bárbaro’ (Luque et al., 2000: 60); en mallorquí beduí ‘persona excessivament ximple, fàcil d’enganyar’ (DCVB, II, 405).

begut -uda adj. ‘embriac’. «me donen por / els hòmens beguts» (Escalante i Feo, 1888: 760). Mot NR al DECat, 1a doc.

bé-ho-farem adj. i m. i f. ‘persona molt passiva i indolent’. «y en quant al tio Pep, les dos filles li semblaven a ell en lo de molles y bé-ho-farem» (Espardenya, 44), «honradot com son tio, molt alt y de prou quartos, però tarambana, bé-u-farem y poch afectat a acajar el llom» (ibid., 157). Mot NR. En Alberola (1928: 346) ser u un be-ho-farem. A l’Alfàs bo-ho-farem id. (Colomina, 1991: 119). Es fonamenta en una expressió posada en boca d’una persona molt tranquil·la, que no pateix de res, per a justificar la seua passivitat.

belem → betlem.

belitrada f. ‘acció pròpia de belitres’. «Estic amarg com la fel, / no per lo gasto, pollós, / que mon clero està aveat / de deu en deu los doblons / gastar i dar quant importa, / però en belitrades, no» (Martí, 1996: 262). ND. Derivat de belitre. El DCVB (II, 410) el recull actualment només a Mallorca.

belitràs m. ‘belitre’. «com lo dit alcalde volia usar justícia seca y compondre el bulto als belitrasos que havien fet les morts» (Rondalla, 33). Mot NR. Derivat intensiu de belitre.

belitre m. ‘home vil, sense escrúpols; brètol’. «És ell de millor llinatge, / el belitre desbragat?» (Mulet, 246), «Ell se figurava, el molt belitre (...), que m’havia de traure de casetes y que yo callaria com en missa? (Rondalla, 17), «Com fugien los belitres!» (Leon, 1808: 2), «Y no dich res de son pare, el tio Paco, qu·arrancava els ceps de les vinyes pa fer foch, dient-los als que·l reprenien per això: En mi tierra todo es franco. El tio belitre!» (Espardenya, 53). Segons Coromines (DECat, I, 750), era un mot freqüent en la literatura catalana folklòrica i popular dels segles XVI-XIX. En castellà belitre es documenta també des del segle XVI, com a mot de la murriesca, amb el sentit de ‘pícaro, sinvergüenza, mendigo’ (Hidalgo, 1737: 259; Alonso Hernández, 1977: 106; DECat, I, 750; Luque et al., 2000: 60; Hernández, Sanz, 2002: 79). Avui dia l’ús de belitre ha decaigut bastant, si bé el continuen recollint Pomares (1997: 49) i Verdaguer (1999: 38).

belitrot m. ‘pocavergonya; bergant’. «És ell de millor llinatge, / el belitrot desbragat» (Mulet, 1987: 150), «“Tu, Pepe, veches si pots donar-me algun dineret, que ya saps que·l nesesite”. (...) “Vosté, padre, se piensa que yo tinc molts dinés... Pos si no mos paguen!” (...) “Anem, belitrot, veches si tens per ahí algun tros de chaca”» (Ensisam, 262). NR. Derivat de belitre, amb el sufix aspectiu -ot, que ací no té un caràcter francament pejoratiu o menyspreador, sinó més aviat afectiu i jocós. En el diccionari de MGad. es recull només com a augmentatiu: belitrot ‘grande belitre’.