Diccionari històric del valencià col·loquial

canyamel m. i f. ‘penis’. «Mira una sala de monges (...), / i aquella, perquè tocà / a un mossén la canyamel» (Morlà, 91), «Mes yo també considere / que no són mals canyamels / els que et mames per darrere» (Bernat i Baldoví, 1845a: 31). Acc. NR al DECat ni al DIEC. En Pomares (1997: 81) i Verdaguer (1999: 183). Metàfora formal i funcional, per la «dolçor».

canyamissa! interj. «–(Ay! Ell!) / –Cañamisa!» (En una festa, 7v), «–Per la tia, / qu·està en lo sel, li hu demane. / –Per ma muller...! Cañamisa! / Vacha» (Escalante i Feo, 1891: 9), «Més contens se’n van els dos / a ca Chimo, cañamisa!» (Sánchiz Almela, 1892: 5). Acc. NR. Eufemisme.

canyamó m. ‘embriaguesa’. «Si eixe dia tinc salut (...), / yo crec que agarre el cañamó / més gran que s’ha conegut» (Escalante, II, 54), «y después d’haber pres mich cañamó, que diuen els pinchos, anar per la nit a vórer cremar les falles» (Llombart, 1877: 83), «–Perquè encara que tinguera / el defecte de chuar / y beure alguna llisteta... / –Prenia algun cañamó?» (Ovara, 1879a: 14). Mot NR al DIEC, acc. NR. Figura en EscLl. i MGad. També a Villena: cañamón ‘borrachera’ (Soler García, 1993: 64). Cf. agarrà un canyamó! (Anguiz Pajarón, 1984: 276). Mot de caràcter expressiu.

canyaret m. ‘aldarull, esvalot, gresca, bronquina’. «en dir-li-u, tal volta moga / un cañaret en la casa» (Escalante, I, 184), «–Els chiquets / del milacre estan ahí. / –Pués mohuen fluix cañaret» (id., II, 591), «La vach a soltar, / y moc así un cañaret / que no s’olvida en sis añs» (Palanca, 1874a: 26), «Ya s’ha armat el cañaret» (Ovara, 1879a: 21), «però hara qu·és candidato ensomia dormint y cridant, chica, de manera que aquella alcoba és un cañaret» (El saltamartí, 16-XII-1882, p. 14). 1a doc. Derivat de canya. Vegeu les apreciacions de Reig (1999: 150) i de Llorens (1983: 48). Metàfora.

canyaules m. ‘entabanador, engalipador’ (?) «–(Vach a fer-lo entrar als bots). / –Per què vosté, que me fa / tan bonica descripsió, / no s’encandila en ma sogra? / –Deixa’t d’interrogasions. / –Vosté és un cañaules!...» (Escalante, II, 209), «Ay, Tofolet, Tofolet! / Quin escolà més cañaules! / Si el creem, no tindrem fret. / Com té tan bones paraules!» (Vives, 1877b: 20). Mot NR. A Ibi es coneix al malnom Canyaulis (Anguiz Pajarón, 1984: 331).

canyís m. ‘vulva’. «de cuc que era de fresa, / s’ha tornat cuc de perola; / molt poc aliento li’n queda, / mes arrima-lo al canyís, / que, si no fa bona seda, / farà almanco filadís» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Acc. NR. Metàfora agrària del cuc de seda (el penis) i el canyís on aquest fila els seus capells.

canyot 1 interj. «Cañot!, quin tio més alt!» (Correcheria 1873, 10). Expressa admiració, sorpresa. Eufemisme. 2 m. pl. «Fora, fora tal genteta, / que se’n vagen a l’assut, / a enganyar algun tinyós, / que jo tinc los canyots durs» (Martí, 1996: 197)», «Així que me viu fet i dret, / i m’anaven apretant / els canyots, com diu aquell, / i era jo desmamat» (ibid. 328), «A mi, que tinc ya cañots / y cascàrries com lo cab, / em tenia de chuñir / una dona com un nap?» (id., 1997: 294), «Quant yo me viu fet y dret, / que me anaben apuntant / els cañots, y els vigotets / me anaben ya negrechant» (ibid., 349). Accs. NR. Metàfora. Tindre els canyots durs o com lo cap i apretar (o apuntar) els canyots (a algú) és un signe de maduresa, d’haver deixat ja de ser un noi. També s’aplica a les dones: «Tio Sento, no és chica ya; / eixa té els canyots prou durs» (Segura, 1996: 146). Referència metafòrica als canyots del panís. El mot canyot s’usa també metafòricament amb referència a un xicot grandàs: «Manfredo Fildescosia és un (...) grandàs que encara parla i discurrix com un moñicot, y ya és un cañot que se pert de vista» (Hernández Casajuana, 1917: 5). Cf. descanonar ‘quitar los cañones a las aves’ i ‘rasurar la barba a contrapelo, para cortar más de raíz el pelo’ (MGad.); en castellà descañonar id. (GDED); a Tortosa descanyonar ‘arrancar a un ocell els canons de les plomes’ (DCVB, IV, 185), que també documentem aplicat a l’acció d’afaitar: «–Home, vullc dir que m’afaite. / (...) –Vol que·l descañone? / –Bueno, / però en molta suavitat, / que tinc la pell molt fina» (Millàs, 1876: 15).

cap / cabet 1 m. ‘projecte, afer; preocupació’. «yo os desenganye que no puc fer-o, perquè tinc molts caps a hon acudir» (Casanova, 1990: 422), «Ell sempre té mil proyectes (...). / Pués en misa ni en paseo / may el veus en la muller; / ell sempre té masa caps / y no vol divertiments» (Tipos d’auca, 190), «Vamos, eix home [Llombart] em condena! / Com sempre porta tants caps!...» (ibid., 225). Cf. cap de corda ‘manía o preocupación persistente y machacona sobre un tema’ (Llorens, 1983: 59). 2 m. ‘raons, raonaments, conversa’. «No tinc fam. Chas un quinset, / y conversasió molt poca, / perquè no estic per a caps» (Bernat i Baldoví, 1859a: 8), «–Cuens! Cuens!... Què no tinc rahó? / –Tia, anem, deixem-se de caps, / ya li he dit abans que no» (ibid., 19). Accs. NR. 3 de cap de rama loc. ‘d’agudesa d’enginy’ «que yo no sóc un sàbio de punta o de cap de rama, com solen dir, en capasitat per a sensurar els seus escrits, ni mastegue gramàtiques» (Llombart, 1877: 46). 4 cap a pardalets loc. ‘capfluix’. «–Pos se mereix un cabestre!... / De secretari así estaba, / però tant l’ungla ficà, / que l’alcalde el separà / de la plasa qu·ocupaba. / –És un cap a pardalets!» (Merelo, 1866b: 9). Cf. cap de pardalets (DCVB, II, 943). → pardal. 5 cap de banc loc. ‘ximple, totxo’. «A Vueselènsia, señor, / venim los de l’Hospital, / inocents, locos y loques, / contents com en lleu un gat, / y yo com a cap de tots, / bullc dir, com a cap de banc» (Leon, 1802: 4), «Què ha de voler, cap de banc? / Vore si omplim el sendrer / ans d’aplegar a Momblanc» (Milacre del loco, 7). Metàfora. Per a designar l’enteniment molt curt i la ignorància s’empren col·loquialment i de forma burlesca nombroses expressions formades amb el substantiu cap, seguit de complements referents a objectes inanimats, inerts i, per tant, irracionals, a vegetals, igualment sense cap intel·ligència, i sovint considerats de poc valor, o a animals que socialment connoten aquestes característiques. Amb freqüència la imatge va acompanyada per la idea de duresa o per la forma rodonenca, que recorda la del cap, de l’objecte o ésser en qüestió, però buida de cervell racional, d’intel·ligència. 6 de cap de banc loc. ‘sense fonament, insensat’. «En hòmens de cap de banch / hui no fan [punt] los fusters» (Carpinteros, 1784), «–Mes si els dos em feren feta, / (...) u dels dos quedarà mort. / –Quin despic de cap de banc!» (Vives, 1860: 5), «Este home sempre mos ix / en unes de cap de banc...» (Bru Garcia, s. a²: 26). Cf. sortida (o raó) de peu de banc ‘raó o idea sense fonament ni il·lació’ (DCVB, II, 257-258), eixida de cap de banc (Alberola, 1928: 8). 7 cap de baso moler loc. ‘ignorant; talòs’. «No devaes te diuen Garrofa, burrucho. El cap has de tindre ple de garrofins. No saps lo que vol dir este lletinòrum, cap de baso moler?» (El Mole, 1840-41: I, 100). Locs. NR (3-7). 8 cap de burro loc. ‘persona nècia, toixa, ignorant’. «Yo tinch culpa de parlar / en un tan gran cap de burro» (Leon, 1789b: 8). Loc. NR al DIEC ni al DECat i ND. 9 cap de cabota de margalló loc. ‘ximple, estúpid’. «per haber recaigut en hòmens de caps de cabota de margalló, més topos que sert rechent d’una Audiència» (El Mole, 1840-41: I, 185). Cf. «serta camà de lliberals tontos empeltats de cabota de margalló y de burrimàquia tardana» (El Mole, 1840-41: I, 184). 10 cap de cafall loc. ‘persona vil, menyspreable’. «I el camuso del frarot / el cullerot desplegà (...), / que lo cullerot ditxós / els nassos casi em llevà. / Però, vent-me calent, / dient-li: “cap de cafall!”, / li emboque una cassolada» (Martí, 1996: 325). Locs. NR (9, 10). Eufemisme per carall. Els termes que tenen com a referent la sexualitat són sovint emprats per a traduir sentiments de menyspreu (cf. Rouayrenc, 1998: 55, 58-60). 11 cap de carabassa. loc. ‘estúpid, neci’. «Tots los caps de carabasa / que en son talent punteagut / s’empeñen en traure a España / de tanta embrolla y apur» (El Mole, 1864-65: 250), «Els faltaran els servells! / Perquè me pareix injust / que·s maten (...). / Pués no seria millor / vixqueren en santa pau? (...) / Vamos, que ningú me lleve / que són caps de carabasa» (Badia, 1888: 14). NR al DECat ni al DIEC i ND. 12 cabet de ciri loc. ‘diners menuts, solts’. «Y entre tots els atres cabets de siri que se poen arreplegar, com el negosi que se pot fer en els fondos carselaris y en les rentes de l’Hospital (...), en la Diputasió y la Caixa de pròpits, se li pot calcular a tot 22 duros» (El bou, núm. 8, p. 2). Metàfora fonamentada en la idea de ‘petitesa’, ‘cosa menuda’. 13 cap de fusta. loc. ‘neci, talòs’. «però dir-me cap de fusta, tu t’hagueres aguantat?» (Gregori, 1900: 20). Cf. tindre en el cap més fusta qu’el pinar de Moya (Alberola, 1928: 282), Tens més fusta en eixa cabessola (Guinot, 1985: 64). 14 cap de margalló loc. ‘neci, talòs’. «–Que a cas ella l’ha nugat? / Digues, cap de margalló, / que mereixes una esquella, / si no ho haguera fet ella, / creus que ho haguera fet yo?» (La loca de Morella, 10). Locs. NR (12-14). 15 cap de meló loc. ‘persona incapaç, neci’ «Per alguns caps de melons / la casporra bruñirà» (El Mole, 1840-41: I, 196), «no són pocs els caps de meló que cria la política de mogolló» (id., 1870: 78). Loc. NR al DCVB ni al DECat. La recullen Raspall, Martí (1994: 65). En casellà melón ‘tonto’ (Luque et al., 2000: 299), com en aragonés (Pardo Asso, 1938: 235). 16 cap de mig armut loc. ‘talòs, ximple’. «Calla, cap de mig armut. / Com pots pensar que ell s’alegra / de vore-mos en salut?» (Escalante, ap. Sirera, 1995: 38). 17 cap de mussol loc. ‘talòs’. «Vine así, tros d’albarda vella, cap de musol. Vine así y conta’m lo que tens, y no fases parlar a les persones» (El Mole, 1840-41: I, 60). 18 cap d’oroneta loc. ‘talòs, toix’. «Hasta la pobre xiqueta, / que encara no·n té pecats, / pagant està els disbarats / que han fet uns caps d’oroneta» (Hurtado, 1981: 146). Locs. NR (16-18). 19 cap de pa loc. ‘neci, talòs’. «No coneixeu, caps de pa, / que si una bala (...) / vos trenca una cama o un bras, / no podreu més treballar?» (Tresserra, 1875: 35). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 20 cap de piló de riu loc. ‘ximple, estúpid’. «Haurà algun cap de piló de riu (...) que s’atrevixca a dir que la Rechènsia d’estos tres siñors (...) seria millor que la que tenim?» (El Mole, 1840-41: II, 57). 21 cap de suro loc. ‘curt d’enteniment, ximple’. «No coneixes, cap de suro, / que tot lo que·s va cobran / els gefes s’ho van quedan?» (Tresserra, 1875: 32), «–Toca, toca, a portar trastos. / –A la nit. / –Ay, cap de suro!» (Vives, 1877a: 17). Cf. suro ‘molt insensible o molt curt d’enteniment’ (DCVB, X, 82), tindre el cap de suro (Alberola, 1928: 281; González i Felip, 2000: 109), ser (algú) un cap de suro ‘de cap fosc, de poca intel·ligència’ (Raspall, Martí, 1994: 290; Gascón, 1999: 592). 22 cap de trull loc. ‘poca-solta, capsigrany’. «Vine’m así, cap de trull, / que tot això ya ha pasat» (Garcia Capilla, 1871b: 20). Locs. NR (20-22). 23 cap de virot loc. ‘membre viril’. «Jo, al vore que se m’empina, / li he pegat quatre calbots, / però en los caps de virots / esta és mala medicina» (Bernat i Baldoví, 1845a: 17), «una cosa tan barata / com és un cap de virot» (ibid., 22). Acc. NR al DIEC i ND. En castellà virote id. (Alzieu et al., 1984: 225, 351). Metàfora formal i analogia amb la funció de la sageta –el virot–, que es clava en el blanc. 24 cap de xerevia loc. ‘ximple, poca-solta’. «Ay!, los caps de cherevies!... / Que enseñan-vos el bastó, / no podeu pensar que yo / sóc el rey d’así Potries?» (Salelles, 1864c: 20v). 25 cap de xiulet loc. ‘ximple, poca-solta’. «–Mariquita, trae agua (...). A este caballero. –Atre cap de chiulet! A mi aigua?» (Donsaina, 100). → xiulet. 26 cap dur loc. ‘talòs’. «y què fa así el llaurador, / el cap dur y el encantat?» (Relació de un llaurador, 4). Locs. NR (24-26). Cf. dur de cervell o de cap ‘que entén difícilment les coses’ (DCVB, IV, 622). 27 cap llauger loc. ‘persona de poc seny, irreflexiva’. «No haurà allí algun cap llaucher / qu·encà mos done que fer?» (Escalante, II, 37). Loc. NR al DECat i ND. 28 cap redó loc. ‘ximple, toix’. «que no és per a caps redons / el escriure centenars» (Carta no vista, 1), «pués no és per a caps redons / els rahonaments prudents» (Leon, 1787a: 8), «–Això, senyor mestre, és cosa / que no l’anguliré, clar. / –Perquè eres un cap redó» (Coloqui trilingüe, 2). Loc. NR. El cap redó, com certs tipus de carabassa, com un piló de riu, etc., no correspon a la forma del cap de les persones, més aviat ovalat. La imatge comporta, doncs, una connotació degradant. 29 cap de Déu! interj. «Els frares que allí menjaren (...) / volien cas que pagaren / tots de ma distribució. / Cap de Déu! En qui es cagà!» (Martí, 1996: 264). Loc. NR al DIEC i ND. Renec expressiu d’un sentiment d’enuig per part del parlant. Figura en MGad. i en Verdaguer (1999: 52). El substantiu cap es fa servir amb relativa freqüència en renecs i flastomies (cf. DCVB, II, 944). 30 cap de greu! interj. «Ja encontrí la veritat. / Cap de greu en la cotxina!» (Martí, 1996: 101), «Folgue’s, cap de greu!, València / de tenir un fill que és tal» (Recitado en duo, 4). Eufemisme de la interjecció anterior. En l’anònim Sainet nou del porc i l’ase: cap de creus! (Fàbregas, 1967: 38). 31 cap de greus! interj. «Que aquelles tenen, yo sé, / a punt de solfa les veus; / bé pot ser que estes també, / mes o ducte, cap de greus!» (Blasco, 1984: 114). També en Rossich (1985: 70). 32 cap de lleu (agranollat)! interj. «–Decid, jurado, ¿tenéis / buena yglesia en vuestro pueblo? / –Que ayxò em diga, cap de lleu!, / que és de fàbrica millor / que no assí Sent Berthomeu» (Martí, 1990: 140), «Cap de lleu agranollat! / Yo que em viu tant de embeleco» (Coloqui nou sobre la bola, 4), «És evident que hu he vist, / y estic, cap de lleu!, pasmat / de veure els diners que es gasten / sense lluirse, sagrat!» (Leon, 1789a: 2). Substitut eufemístic de cap de Déu!, per homonimització formal amb el parònim lleu. Expressa una actitud de sorpresa, d’admiració, en el primer exemple també de disgust. 33 cap de mi! interj. «Cap de mi! I açò es pot fer / d’aquesta manera ens tracten?» (Morlà, 226). Expressa contrarietat, desplaer. 34 cap de Minos! interj. «Cap de Minos!, la so bruixa, / no importa que l’amaguem» (Palanca, 1859c: 4). 35 cap de mins! interj. «Puchà al púlpit... Cap de mins! / Allò va ser predicar!» (Boix, 1860: 17), «–Asò qu·és? Ya hau acabat? / –No podem més. / –Cap de mins! / Pareixen frares beguins» (id., 1865: 3), «Eixa gramàtica sí / que la dependria pronte / de memòria, cap de mins!» (Ovara, 1879a: 18). → captemins! 36 cap de què! interj. «Ay, grandeza com aquesta! / Cap de què! Si fóra rey, / en ma casa li donaria / lo ofici de conseller» (Martí, 1990: 142). 37 cap de sen! interj. «Cap de sen! Boto al jijo! Tot me roda ara mateix» (Rondalla, 28). 38 cap de Sent Juan! interj. «Cap de Sent Juan!, podrà ser que yo el conega / millor que ells» (Martí, 1990). Locs. NR (30-38). 39 cap de tal! interj. «Cap de tal! / No em digues res!» (Mulet, 159). Loc. NR al DECat ni al DIEC. 40 cap sagranat! interj. «Cascú según tiene el quenio, / té els bosquets, cap sagranat!» (Ros, 1748: 4), «I volen, cap sagranat!, / que per on siga que passen / tinguen tots els ulls tancats» (Martí, 1996: 104). Loc. NR. Variant eufemística de cap sagrat! 41 cap sagrat! interj. «Cap sagrat! / yo que vach entendre bomba, / pensí estar en Chibraltar» (Coloqui nou sobre la bola, 1), «Ma hacienda ningú la ignora, / ma presènsia ya la chusgues, / pués què aguardes, cap sagrat!» (Martí, 1997: 235). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 42 cap salat! interj. «I llèpola? Cap salat!» (Martí, 1996: 96), «y deixant-los a una part / la capa, espasa, y sombrero, / y sabates, cap salat!, / lo demés m’eu enduguí» (Martí, 1997: 350). Eufemisme per cap sagrat! Hom se serveix de l’homonimització formal amb salat. 43 cap resagranat! interj. «Però yo no desconfie / que Déu, cap resagranat!, / (...) em darà siquiera faves» (Coloqui nou de un llaurador, 2). 44 capte! interj. «Capte!, de més ara em recorde / que mon compare trauer / em deyxava el seu castany» (Martí, 1990: 138). 45 cap té Déu! interj. «Cap té Déu! / Sempre ha d’estar predicant?» (Col·loqui trilingüe, 1). Variant de cap de Déu! 46 sense cap ni centener loc. ‘sense solta, sense sentit’. «Son marit que ou aquell desbagellament (sense cap ni centener, en menys sustància que una broma de caragol)» (Rondalla, 17). Cf. no tenir cap ni centener (DCVB, III, 113). 47 abocar-se de cap (a alguna cosa) loc. ‘ocupar-se’n’. «prescindiendo de preámbulos parlamentarios, (...) tirem de revés la forma y aboquem-se de cap a la matèria. Perquè el anar per les rames / (...) sols és propi de madames / o de una sesió de Corts» (Tabalet, 62). Locs. NR (42-47). Cf. abocar-se ‘entregar-se amb intensitat a un afecte’ (DCVB, I, 40). 48 calfar-se el cap loc. ‘preocupar-se’. «Yo ningun motiu conec / per a que així es calfe el cap. / Sempre no poden escriure» (Proclama, 2). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Amb un sentit semblant buidar-se el cap (Raspall, Martí, 1994: 238). 49 eixir a un cap loc. ‘reeixir, tenir èxit’. «–No es convens? / Seguixca’m; vorà que pronte / ixim a un cap» (Escalante, II, 591). 50 estar al cap del carrer loc. ‘estar assabentat, comprendre, enterar-se’. «–Ay Pepa! Me entens? / (...) –Ya estic al cap del carrer» (Martí, 1997: 309), «hi aurà molts que, si els dius per eixemple negligé, no sabran lo que és, y si els dius “en camisola”, ya estan al cap del carrer» (Donsayna, 3). Metàfora. Cf. ja estar al cap (d’una cosa) ‘tenir-ne bon esment, prestar-hi atenció’ (DCVB, II, 948). 51 estar (un afer) a un cap loc. ‘estar resolt, solucionat’. «Ya, per fi, està tot a un cap. / En prou silensi se féu. / La Rocha s’allaucherà, / y la comare el criollo / (...) se l’emportà» (Martí, 1997: 268). 52 ficar el cap (en un assumpte) loc. ‘entendre’l’. «–Deixem este punt, perquè (...) no podràs entendre-lo, y anem a la poblasió del món. –Ahí sí que puc ficar yo el cap. Vinga» (El Mole, 1855: 136). 53 girar el cap loc. ‘morir-se’. «No fasa Déu o el dimoni / que te susuïxca igual / qu·a un·atra reveneora, / a qui li vach resetar / lo mateixet qu·ara a tu, / y per poc no chira el cap» (Millàs, 1884b: 15). Locs. NR (49-53). Metonímia. Pel moviment físic de cap que sovint acompanya la mort. 54 pegar de cap loc. ‘trobar-se, sortir al pas’. y veches cap a on t’amorraràs que no pegues de cap en una bolichà de chiquets» (El Mole, 1837: II, 138). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. 55 perdre el cap loc. ‘embogir, perdre la raó’. «figurant-se sense ducte / habia perdut lo cap» (Rahonament entre Pep d’Aldaya y Miquel el d’Alaquàs, 3), «busque’m pronte una chica, / sinós perdre el cap» (Miquelo y Tomasa, 1). Loc. NR al DECat i ND. Metonímia. 56 rodar el cap loc. ‘negar-se, respondre negativament’. «Em pregunta / el retor si em vullc casar (...). / Y entonses yo rode el cap, / y es queen vosté, els padrins, / y el nòvio tocant raspat» (Millàs, 1889: 20). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Metonímia. 57 saber pels caps dels dits loc. ‘saber perfectament’. «sé pels caps dels dits tota l’astòria» (Rondalla, 28). Loc. NR al DECat ni al DIEC. 58 tapar el cap (a una dona) loc. ‘casar-se amb ella’. «–Gori (...), / quant nos havem de casar? / (...) –Poc valdré yo, o dins tres dies / faré que li tape el cap / a aquesta mosa calenta» (Martí, 1997: 262). Loc. NR al DECat ni al DIEC, acc. NR. Metonímia. 59 tindre cap per avall (algú) loc. ‘tenir-lo transtornat, amoïnat’. «–Ara acabe de parlar / en Garrofeta. / –Al bordell! / Ya mos té cap per aball!» (Escalante, II, 23). Loc. NR. Metàfora. 60 traure el cap 1 loc. ‘nàixer’. «Des de que vach traure el cap / en l’estable de ma casa, / que són vint añs a esta part (...)» (Martí, 1997: 337). Metonímia jocosa. 2 loc. ‘reeixir, prosperar’. «que cuatre borrachonets / són els que trahuen el cap» (Civera, 1820: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, accs. NR (60.1-2). Metàfora.

capa 1 de capa i espasa loc. ‘manifest i pertinaç, impenitent’. «qu·ell y vostés (...) siguen uns embusteros de capa y espasa» (Llombart, 1877: 173). Cf. defendre a capa y espasa ‘defender a todo trance o con grande empeño y esfuerzo’ (MGad.). 2 capa torera loc. ‘instigador; artífex’. «Ta mare? Ella és la capa torera de tot. Si poguera, et casaria a puñaes en eixe Batiste» (Hernan Cortés, 1896: 13). Cf. «don Simplici (...) és administrador i capa torera, tot en una peça». Locs. NR. Metàfores.

capar tr. ‘castrar’. «pués aguardeu, que si algun dia n’agafe algú, el tinc de capar» (Casanova, 1990: 422). ND al DCVB, 1a doc. Figura en Pomares (1997: 83).

capçana f. ‘cap’.«presentant sinse vergoña al público una capsana que pareix pròpiament una carabasa del trompellot» (Donsayna, 34), «Rasque’s la capsana» (Escalante, II, 259), «Deixe només que li pegue / dos puñaes en la capsana» (id., III, 30). Acc. NR. L’usa Pascual Garcia (Montoya, 1997: 328). A la Plana Baixa capçana ‘persona molt cabuda’ (González i Felip, 1991: 59); també es coneix com a malnom (Casanova, 1997: 256; 1998: 7). Metonímia humorística.

capejador m. ‘lladre de capes’. «Tornem arrere uns añs vint (...), / y vorem / a penes poder eixir / de casa, sinse que anàrem / sempre tement mil perills (...). / Aquells grans capechadors (...), / per a hon campen en lo dia?» (En obsequi, 2). Mot NR al DECat, acc. NR. Capeador id. en la germania castellana (cf. Autoridades, II, 140; Alonso Hernández, 1977: 175).

capejar tr. ‘burlar, enredar’. «–Com hau quedat? / –Yo coent. / –Que t’ha capechat? / –Malhaya! / Vol que yo me fasa chulo» (Campos, 1885: 11). Acc. NR. Metàfora. → torejar.

capell 1 m. ‘testicle’. «Vicenteta: –Puix cabalment eixe suc / vaig buscant jo que es destile, / i ja que he encontrat un cuc, / just és que la botja file. / I a fe que este animalet (...) / és llavor de dos capells!» (Bernat i Baldoví, 1845a: 24). Metàfora formal. 2 m. ‘diners’. «Yo crec que sóc cuc de fresa / y lo que busque és capell (acsió de dinés)» (Bernat i Baldoví, 1855a: 26). Accs. NR. Metàfora. Per a un cuc de seda el capell és una cosa molt valuosa, igual com ho era també entre els llauradors valencians del segle XIX, per als quals el conreu de la seda representava un important valor econòmic. 3 m. ‘imputació calumniosa o injuriosa’. «y la sogra (...) / si en conegut o parent / parla, no funyix prou, / ensartant-li [a la nora] mil capells?» (Ros, ap. Torres Navarrete, 1995: 65). Acc. NR al DECat. Metàfora. Les calúmnies, les injúries, la mala fama es col·loquen sobre la persona, com un capell o barret, i com aquest són molt ostensibles.

capella f. ‘taverna’. «Per a cas no ouim ya als borrachos que dihuen iglésies (...) y capelles (...) a les cases de begudes?» (Caps, 63). Acc. NR. Metàfora jocosa i irreverent.

capellà de campaneta loc. ‘clergue que només té ordes menors’. «Vullch dir que, com no era capellà de campaneta ni algun dotor de secà, sinó un home de gran quedo» (Rondalla, 38). NR al DECat ni al DIEC i ND. Anomenat així perquè entre els diversos serveis que fa en l’església està el de tocar les campanes. Metonímia.

capiata, donar 1 loc. ‘matar, sacrificar’. «No basta (...) la botifarra munisipal per a donar-los capiata als molts gosos que sinse bos pululen» (Llombart, 1877: 142), «y pocs són els desafortunats que per a tals dies [de Nadal] no tinguen ya aloixats en ses cases algun pavo, titot, pollastre o gallina (...), que, com si es prepararen a traure la pancha de mal añ, esperen en impasiènsia l’hora per a donar-li capiata» (Tabal, 30). Pel sentit, i una mica per la forma, recorda els termes caput, capot i les locucions fer caput (a algú) ‘tallar-li el cap’, ‘matar-lo’, donar capot ‘concluir con todo, hablando de comida o bebida, bazas en el juego, etc.’ (DCVB, II, 982, 990; DECat, II, 530; MGad.). 2 loc. ‘capturar; clausurar’. «un nou siñor fiscal d’imprenta s’ha encarregat de donar-li capiata a este bon frare el dia que s’atrevixca a dir ninguna cosa que no dega» (Llombart, 1877: 155). Locs. NR. Amb referència a l’amenaça de clausura sobre la revista El bou solt, on cada dia «predicava» el pare Mulet. Sentit relacionable amb l’anterior.

capiscornat -ada adj. ‘torbat, confós, desconcertat’. «O siga la torbació / o el perol atolondrat (...), / estaba capiscornat» (Martí, 1997: 382). Mot NR. Compost de cap i escornar. Com en capitronxat, d’una aplicació inicial física, adquireix figuradament una extensió psicològica.

capitronxat -ada adj. ‘abatut, afligit’. «En fi, d’allí tot perdut, / en fi, tot capitronxat, / prenint-me mon germà al coll, / hasta casa em va portar, / perquè veu que no podia / pegar arrere ni avant» (Martí, 1996: 67). Mot NR. Compost de cap i de tronxar, pres del castellà tronchar. Metàfora.

capó 1 m. ‘home castrat’. «Mira als capons, que tenint / un accident tan pervers (...), / han intentat tenir fills» (Morlà, 90). Figura en Pomares (1997: 84). Extensió degradant d’un mot aplicat pròpiament als animals. 2 m. ‘napoleó, tipus de moneda del segle XIX’. «y de primeres a primeres li oferix per ell dos capons en plata» (Bernat i Baldoví, 1855b: 5), «Ya se manà arreplegar tots los capons fransesos perquè feen mal choc, y hara mos emboquen capons españols, después que·ls duros nostres (...) pararen tots en l’estrancher» (El Mole, 1870: 93). Accs. NR. Sinònim de cabut (→). Figura en EscLl. i MGad. A Espanya tingué un valor de 19 rals. Probablement el nom ve perquè li’n faltava un per al duro (cf. MGad.).

capollet, a loc. ‘en gran quantitat’. «En açò picà la mosca, y hagueren vist vostés galavardeus a capollet, que no igualava un trip real, tirant plantes y arromangos» (Rondalla, 32). Loc. NR. Una mostra més de la importància referencial del camp conceptual del conreu de la seda en la creació lexicosemàntica en el llenguatge col·loquial dels llauradors valencians dels segles XVIII i XIX.

caporrutxo / capurrutxo m. ‘determinació personal poc meditada, capritx, antull’. «–Quin got de sebà em beuria! / (...) –Caporruchos y res més» (Balader, 1885: 124), «Sense orde de nengú, y només pel seu capurrujo, com dihuen els llauraors, ja li pegà per eixir a mudar les vares de tots estos poblets» (Espardenya, 122). Mot NR al DIEC ni al DECat, 1a doc. En Esc. caporruig o caporrujo ‘antojo’, el verb encaporrujar-se ‘encasquetarse, encalabrinarse, encalletrarse, encapricharse o meterse una idea en la cabeza’, i la locució acampar per son caporruig o jo ‘gobernarse a su antojo, no depender de otro’. Cf. Eixe acampa al seu caporrujo (Anguiz Pajarón, 1984: 285). En MGad. també ‘capuz, capirote’, i en Esc. ‘el que va vestido con capuz y capirote en Semana Santa’ i caporruget ‘el muchacho vestido de capuz y capirote’. També en murcià capurucho ‘capirote, capirucho’ (García Soriano, 1932: 26), recollit també a Villena (Soler García, 1993: 65). Als Serrans capurucho ‘juicio que se hace de alguna cosa sin bastante examen’ (Llatas, 1959: I, 159). En aragonés capirucho ‘capricho’ (Pardo Asso, 1938: 81). Per a Colomina (1991: 142-143), el sentit ‘antull’ és fruit d’un encreuament amb el parònim capritxo. Sense descartar l’influx d’aquest mot, potser també cal tenir en compte la possible relació amb cap i el possible canvi de capurutxo per contigüitat semàntica a partir del sentit de ‘tipus de capell’ al de ‘determinació poc meditada’, amb un matís pejoratiu, el qual s’associa als sufixos -urr- i -utxo (→ encaporrutxar-se). Un canvi bastant similar té lloc en mots com capçana ‘cosa posada al cim del cap d’algú’ > ‘cap’, cap ‘projecte, pla’, i probablement en caputxo ‘caputxa, peça de vestit que cobre el cap’ > ‘ment; imaginació’ → caputxo.

capot 1 dir-se (algú) al seu capot loc. ‘dirse a si mateix’. «cuant yo llixquí estes y atres coses, me dic a la meua manta (no al meu capot, que no·n tinc)...» (El Mole, 1837: II, 26), «Diu qu·era un... home que no (...) tenia un clau per a penchar-se, y digué per a el seu capot: “Así hi a que buscar-se-la a hon no me coneguen”» (Carabases 1889: 3). 2 pensar (algú) per al seu capot loc. ‘pensar per a un mateix’. «a penes s’encontrarà un home que se fique en política (...) que no pense lo primer de tot, allà per a el seu capot, en la màquina y la trampa» (El Mole, 1864-65: 405). Locs. NR. Per metonímia, el capot representa la persona que el duu.

capsot 1 m. ‘persona caparruda i obstinada’. «Vamos, no sigues capsot. / Pos que yo no tinc paraula? / Tot fon per sels de Teresa» (Liern, 1862b: 29). ND al DECat, 1a doc. Cf. capsot ‘de pocas luces, rústico e ignorante, pero con malicia’ (Llorens, 1983: 177). 2 m. ‘persona de poc seny, capsigrany’. «Acudiu pepots de l’horta, / y no féu así els capsots» (Aguadores, 1789), «El que està segur de no haber fet, que·s diga, poc se resentirà, a no ser un capsot» (El Mole, 1837: II, 86). Acc. ND.

captegreu (agranollat)! interj. «Captegreu!, que fon poquet / lo que la fiu alterar / este escurriment de termes!» (Martí, 1996: 272), «reparí en qui chiulava. / Captegreu agranollat!» (Arenga, 1), «y apleguem a una ermiteta... / Captegreu! Allí amagats / estaben quatre fransesos» (Leon, 1808: 6), «Pués he quedat com un noble. / Captegreu!, pués sé portar-me!» (Martí, 1997: 249). Eufemisme per cap de Déu! Loc. NR. → cap de greu.

captelleu (atronillat!) interj. «Tirí la descucadora, / captelleu atronillat!, / y de aquelles orelletes / la agarrí» (Ros, 1748: 6), «Captelleu! I quina bèstia! / Que tal que s’haurà atracat» (Martí, 1996: 100). Loc. NR. → cap de lleu. Eufemisme per cap de Déu! Cf. «per Déu atronillat, / ells per ells són» (Coloqui grasiós que resa..., 2).

capteminos! interj. «Si lo millor se olvidaba! / Capteminos!... Pués al cas» (Arenga, 4), «Qu·estàs dient?, capteminos!» (Rochano, 1859: 23). NR.

captemins! / camtemins! interj. «Tu eres la que no sabies...? / Captemins!» (Bernat i Baldoví, 1857: 22), «Con que és dir que yo sóc el camastró y tu eres el flaire?... Captemins! Si no fóra que mire a hon estic...» (Sueco, 99), «Captemins! Ya eu sap l’alcalde. / Y tan sert com asò és vi, / si no hi a una lley que el balde, / se’n recordarà de mi» (Bernat i Baldoví, 1859a: 13), «Camtemins!, si no em solten, me’ls menche!» (La moma, p. 127). Loc. NR al DIEC i ND. Expressa un sentiment d’enuig del parlant. En el Diccionari Aguiló (II, 89) s’afirma que és una exclamanció usada entre els pagesos valencians. En EscLl. captemins! com a sinònim de cap sagrat! i cap de Déu! Per a Coromines (DECat, II, 540), la interjecció captemins procedeix de fer cata e mina, recolzat en el jurament cap-de-Déu. Segurament, cal connectar amb aquesta interjecció les variants cap de mi!, cap de Minos!, cap de mins! i capteminos!, formades amb l’element cap. Cf. els juraments Voto a Minos! (Escalante, I, 147), i, en la germania castellana, boto a mí! (Hernández, Sanz, 1999: 179), amb els quals deuen tenir alguna relació les nostres interjeccions. Potser cal associar-les amb el nom d’un dels jutges de l’Hades, Minos (cf. Sirera, 1995: 419), i almenys pel que fa a cap de mi!, deu haver-hi una certa homonimització amb el pronom personal mi.