Diccionari històric del valencià col·loquial

allargar 1 prnl. ‘anar-se’n, allunyar-se’. «menos la Romana, / que al descuido de tots se allargaba» (Chiste nou de la galocha, 3), «En saber lo que yo vull, / ya m’allargaré» (Zapaté, 1867: 28). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En castellà largarse ‘marcharse’ (Besses, 1905) i largar ‘soltar, poner en libertad’ (Alonso Hernández, 1977: 477). La noció de distància present en el verb allargar ‘fer més llarg en l’espai o en el temps’ passa a aplicar-se per extensió a l’allunyament físic en l’espai. 2 prnl. ‘morir-se’. «Ya sap que·l [marit] mort era un peje / que féu molt bé en allargar-se» (Palanca, 1872a: 17). Acc. NR. Desplaçament metafòric de l’anterior, per tal com la mort s’entén com l’últim viatge, del qual ja no es torna. 3 allargar-se a l’atre bàrrio loc. ‘morir-se’. «Y als cuatre dies li agarra / un atac de plopeixia, / me u deixa tot, y s’allarga / a l’atre bàrrio» (Escalante, II, 128). Loc. NR. 4 allargar-se en tot lo fil loc. ‘anar-se’n, marxar’. «Y prengué el pendil / y també s’allargà en tot lo fil. / Y les filaneres / crec que a les hores d’ara / encara l’esperen» (Martí, 1997: 333), «Sàpies que u tinc arreglat / pa allargar-me en tot lo fil / a on no me puguen peixcar» (El coloqui dels Borbons, 1), «Que s’allargue en to lo fil, / que se l’amporte Pateta» (Barreda, 1870: 6). Loc. NR al DECat ni al DIEC i ND.

allascar prnl. ‘anar-se’n’. «eixe tio / (...), si pronte d’así no s’allasca, / l’embestixc y el mondongo li trac» (Llombart, Cester, 1885: 201). Mot NR. → llascar. allaugerar 1 tr. ‘robar’. «En dos dies vach dependre / l’art de la escamotasió, / allaucherant els cabasos / dels descuidats compradors» (Un pillo, 22), «hi a altra clase de chiquillos (...), / qu·en mich de la confusió, / s’entretenen per diversió / en... allaucherar bolsillos» (Ensisam, 182). En Pomares (1997: 23); en castellà aligerar (León, 1996: 36; Sanmartín, 1998a: 30) i aliviar id. (Carbonell Basset, 2000: 19). Dins de la inversió dels valors socials practicada pels delinqüents, robar és vist per ells, no sense ironia, com una acció positiva, fins i tot per a la víctima, la qual alliberen del pes, de la càrrega, que li representaven els objectes robats. 2 prnl. ‘parir’. «La Rocha s’allaucherà / y la comare el criollo, / quant pogué, se l’emportà» (Martí, 1997: 268). Accs. NR. Eufemisme.

allioli 1 fer l’allioli loc. ‘copular’. «Sols he trobat una falta (...): / que en lo morter de les tals [de les monges] / no es puga fer lo allioli» (Morlà, 59). En Pomares (1995: 23) i Verdaguer (1999: 212). Metàfora gastronòmica fonamentada en l’elaboració d’aquesta salsa feta remenant la maça o mà en el morter, imatges, respectivament, dels òrgans sexuals masculí i femení. 2 tastar l’allioli loc. ‘copular’. «Tota dona de vergonyes / lo allioli vol tastar, / y en veure mà de morter, / reventa per picar alls» (Mulet, 294). Locs. NR.

allò 1 pron. ‘coit’. «y boqueta en boca / molt content li vach parlar. / (...) Ella em digué estes raons: / “Si vol vosté allò, demà”. / Yo que en l’ora l’entenguí (...)» (Ros, 1748: 8). 2 pron. ‘marit que consent l’adulteri de la seua dona, cabró’. «–Són vostés molt allò... (y señala el front). –Mire, so llarguerut, que no sóc casat» (El Mole, 1837: I, 230). 3 pron. ‘excrement’. «Finge resplandor confuso / un bolsillo... per los signes. / Com si el vera, / al punt [el sereno] escarba en lo chuso... / y és... un allò dels més dignes / de bandera. / Y molido y chasqueado, / sin oler a nada bueno / tot el nas» (Tipos d’auca, 145). Accs. NR. Terme pronominal genèric amb valor eufemístic. Cf. tastar allò tan bo ‘copular’ (Pomares, 1997: 24).

almagasent m. ‘latrina’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu (...) / el almagasent» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Variant formal de magatzem, amb aglutinació de l’article aràbic i l’epítesi d’una -t, segurament de caràcter analògic, per la terminació més comuna -ent. Metàfora que deu estar fonamentada en la funció del magatzem i de la comuna, llocs destinats a dipositar quelcom. A més, els excrements de vegades es posen en relació amb el seu origen, els aliments. Així, en el mateix text reben el nom de panfué i cera de forment.

almari → armari.

almodí m. ‘latrina, comuna’. «cada u li diu son nom / a cagadora (...); / l’atre li diu la privada, / el almodí, la barsella» (Anglés, 1840: 5). Acc. NR. Metàfora encobridora, fonamentada en l’aliment, i en concret en els cereals, abans de ser transformats en excrement.

alon Expressió de comiat, adéu. «Probarem, y si no alon, / que altres que veure hi aurà» (Rahonament entre el Rull de Payporta, 3), «En fi, em despachà als deu dies, / perquè allí en lo calaixó / trobà pesetes de meñs. / Gràsies a Déu, diguí. Alon. / Y torní a ma vida lliure» (Un pillo, 29). NR. En la germania castellana, procedent del francés allons (Alonso Hernández, 1977: 31; Chamorro, 2002: 83). Carles Ros (1764: 17) recull la variant adaptada aló.

alquitrà, anar a l’ loc. ‘enviar (algú) a mal viatge’. «Vacha, vacha a l’alquitrà! / Pos si en tres duros n’y ha / pa fer un viache a Roma!» (Mentres pasa, 6). Loc. NR. Metàfora. El quitrà és considerat, pel seu aspecte viscós i el color negre, una substància d’aspecte repugnant o, almenys, poc agradable.

alt 1 deixar (quedar) en alt (una cosa) loc. ‘estar o quedar pendent’. «para proseguir la historia / que vàrem deixar en alt» (Civera, 1820: 19), «Hui no vullc pendre / més disgust; queda asò en alt. / Ara a taula» (Escalante, II, 60 6). Metàfora. 2 estar en alt loc. ‘estar en actitud expectant’. «Anem, desembuja pronte, / no·m fases estar en alt» (Joro el Parrut, 2), «–Tornaràs pronte? / –Cuant puga. / –No em fases estar en alt, / cuant ans vine, y parlarem» (Civera, 1820: 78). Locs. NR. Metàfora. Es diu que una persona està en alt quan la seua atenció sobrepassa, està per damunt, del nivell ordinari, perquè està esperant quelcom. 3 no fer alt ni baix loc. ‘no immutar-se, no alterar-se’. «y de ahí és que no feren alt ni baix cuant se’l veren entrar per la porta del carrer» (Sueco, 87). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. El DCVB (I, 549) la recull en EscLl. i en MGad. Metàfora.

alumbrar prnl. ‘emborratxar-se’. «Después el molt embustero / va tindre el valor d’anar / y dir que yo en lo convit / és que m’habia alumbrat, / y sistelles per llanternes / vea» (Escalante, I, 53), «–Con que és fals, y anit tingueren / que dur-te al be, perquè un pas / no podies per ton peu / tan siquiera acaminar? / –Vols tu dir que yo m’alumbre?» (ibid., 54), «Gostino, que ve mich alumbrat» (Colom, 1872: 19). NR. Segurament es tracta d’un castellanisme (cf. Besses, 1905: 21; Pastor y Molina, 1908: 52; Carbonell Basset, 2000: 21; Luque et al., 2000: 30). Cf. il·luminar-se id. (Marian, Sanchis, 1994: 95), amb la testa il·luminada ‘ebri’ (Mestres, 1998: 71). Segurament per referència a la fase eufòrica de l’embriaguesa, valent-se d’una imatge que retrata el borratxo com un il·luminat per la divinitat (cf. Luque et al., 2000: 30).

amagatontes 1 adv. ‘d’amagat’. «La carta també anirà sense orde ni concert, perquè no he pogut aure més que una talleruca de paper, y tot ha anat de bolta y bolum y amagatontes» (Rondalla, 27), «y amagatontes pogueren / en elles matar la fam» (Un pleyt, 305). 2 a amagatontes loc. adv. ‘d’amagat’. «Totes aquelles droguetes (...) / que solen les que estan grogues / a amagatontes menjar» (Martí, 1996: 96). També (d’)amagatons, d’amagatotes, d’amagatotis (DCVB, I, 595). A Lludient a amagatontas (Alba, 1986: 107). En aragonés ir a amagatones ‘caminar amagándose’ (Pardo Asso, 1938: 28) i a amagatons (Blas, Romanos, 2003: 23). Cf. a palpontes (Colomina, 1991: 257).

amaitinar 1 tr. ‘robar’. «La veritat, Bufalampolla, a qui has amaytinat eixa capeta?» (Leon, 1787c: 6). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat, 1a doc. 2 tr. ‘agafar, aconseguir (alguna cosa), apoderar-se’n’. «Qui, tenint un decument / qu·en presentar-lo, amaitina / tre-sents duros (...), / aguanta que la misèria / se li’n puche al caballet?» (Balader, 1872: 9), «Pués si amaitine un garrot, / té que haber una matraca» (Colom, 1875: 39). 3 tr. ‘agafar, atrapar, capturar (algú)’. «agarrant lo meu bastó, / em veig vindre un parroquià, / esmolador o janfutre, / en un sablot en la mà. / (...) Per a amaytinar a este / em sobra força en lo braç» (Leon, 1808: 3), «la que se’n vola / buscant marit en desvelo, / y amaitina un tros d’ahuelo» (Palanca, 1867: 31), «al pobret [cavall] que [el toro] amaitinaba no li deixaba res dins [del ventre]» (Llombart, 1877: 258), «quirdà a la chica, / y amaitinan-la del moño, / li va dar una palisa» (Balader, 1885: 154). Accs. NR (2, 3). També el documentem, a principis del segle XX, amb els sentits de ‘captivar, atraure, agradar, seduir’: «Ahora va el segundo número del programa. La versada que ustedes l’han escrito para amaitinar al público antes de que s’ascarote» (Thous, Casajuana, 1916: 12), «Com tinc la mirà lladrona / (...) als hòmens que yo amaitine / els deixe per a el arrastre» (Hernández Casajuana, 1932: 10), i ‘subjectar, assegurar’: «El amaitinaren contra el banc en què·staba sentat, li taparen la boca y (...) li tallaren ràpidament les melenes» (Juan Garcia, 1914: 214); sentits relacionats amb els anteriors. En Esc., EscLl. i MGad. amaitinar ‘observar y mirar con cuidado, acechar o espiar’ i ‘asegurar o sujetar’. En el DCVB (I, 596) només ‘robar’, a València, a través del Diccionari Aguiló (I, 80) en un exemple molt semblant al nostre primer: «A qui has amaytinat eixa capa?». També ‘madrugar’ a la Llitera, a la Vall de Benasc i en l’aragonés de transició al català de la Vall de Lierp (Andolz, 1977: 15; Rohlfs, 1985: 13; DECat, V, 543; Endize, I, 159). Derivat de maití, variant antiga i avui nord-occidental de matí (DCECH, I, 230; DECat), que continua a l’Alt Aragó: maitín, maitino (Endize, 1201-1202). En castellà amaitinar ‘acechar’ o ‘sorprender, capturar’, procedent del català, segons Coromines (DCECH), és un mot rar, alié a l’ús comú (cf. Autoridades, I, 258; DRAE; Alonso Hernández, 1977: 36; Seco et al., 1999: 261). Metàfora que Coromines (DCECH) relaciona amb el castellà argòtic madrugarle (a uno) ‘ganar por la mano al que quiere hacer algún daño’. Deu estar-hi present la idea de vivesa i previsió necessàries per a aconseguir quelcom, o per sorprendre, capturar o captivar algú.

amarra! interj. «–Y a hon li dirichixc la carta? / –Posa el sobre: A la señora / doña Lúsia Verdolaga, / difunta, por el infierno / en el Purgatorio... / Amarra!» (Ovara, 1879a: 24). NR. En aquest context indica una actitud de sorpresa.

amarrit adj. ‘avariciós, gasiu’. «en un real, un home, / si sap les coses medir, / pot sustentar una dona / i sobrar-li per a anís. / Jo sé un home que sustenta, / i és en València dels rics, / una dona en sis dinés, / i és lo tal tan amarrit / que, perquè no previngué / què almorzar, un cert matí, / dels sis dinés per als dos, / denotant que era roín, / li pegà damunt del ventre / catorze o quinze pessics» (Morlà, 146). Acc. NR. Si no és una errada o una variant d’amarrar, el sentit recorda més aviat el d’aquest verb parònim, i evoca la formació de l’adjectiu agarrat ‘gasiu’ (→).

ambo m. ‘parella’. «No els veu que ya formen ambo? / (...) els chics demanen casaca» (Alapont, 1869: 13). Acc. NR. Metàfora. Evoca el joc de la loteria.

amic del gafaüt loc. ‘lladre’. «Sempre he callat com un mut, / y may he dit als que roben / sinó amics del gafaüt» (Tabalet, 207), «–Pos no ha tengut pocs empleos! / –Tots lograts en un minut. / –Nunca falten sirineos / als amics del gafaüt» (Bernat i Baldoví, 1857: 16). Loc. NR. → gafaüt.

amigatxo -a m. i f. ‘amic, amiga’. «Ell me va dir: “Amigacho, / si el vol, bé se’l pot quedar”» (Branchat, 61), «Os ha agradat, amigachos? / No és la pura veritat?» (ibid., 90), «encontrí a hu / molt pobre y molt desgarrat. / Me digué: “A hon se va, amigacho?” / Yo li responguí a l’instant: / “A lo mateix que vosté”» (ibid., 94), «Per mon vot faça’s primer / la operació que anuncià / un gran amigacho meu» (Tio Bernat, 5), «ajudant-li sempre les sehues companyeres y amigages» (Espardenya, 16). NR al DIEC i ND. En aquests exemples el grau d’amistat que representa és variable: en el segon i quart es fa referència a bons amics, i en el primer i tercer a persones que s’acaben de conéixer. Sobre això, vegeu DCVB (I, 627), MGad. i Quintana (1976-80: 113). També s’aplica a persones de gènere femení, a pesar que en el DCVB només es recull en masculí. El sufix -atxo atorga un matís col·loquial o familiar al mot. En castellà amigacho és rar i té un caràcter despectiu ‘amigote’ (Seco et al., 1991: 278).

amo, -a 1 ama dels nius loc. ‘mestressa d’un bordell’. «Una volta en el niu (...), aconsellaes per la encarregà o ama dels nius, desgarren y hasta cremen les cartilles que per a llechir els porten alguns mestres qu·han estudiat en l’hospital l’asignatura de higiene» (Llombart, 1877: 270). Acc. NR. I simplement ama (Pomares, 1997: 24); també en l’argot castellà (Besses, 1905: 21; Martín, 1979: 26; Sanmartín, 1998a: 35; Carbonell Basset, 2000: 22; Chamorro, 2002: 86). 2 amo del carxofar loc. ‘persona afavorida, preferida o dominant en un assumpte o situació’. «Però com Gimo del Portal era l’amo del carjofar (...), perquè havia sabut assentar millor les bases, may pogueren ells alçar lo cap» (Rondalla, 29). NR al DECat ni al DIEC i ND. Metàfora plàstica i visual. Cf. amo del garbanzar ‘se dize por burla de quien es dueño de algo pobre y baladí’ (Martínez Sevilla, 1976: 21).

amoixcar-se → amoscar-se.

amolador -dora 1 adj. ‘crític, censor’. «la chunta redactora, amoladora y criticadora del Mole» (El Mole, 1837: I, 380). 2 adj. ‘redactor de la revista El Mole’. «eixos periodistes que diuen amolaors o del Mole» (ibid., 217). Mot NR al DIEC. Accs. NR. La qualificació d’amoladora que la junta redactora de El Mole s’aplica, aprofita el joc paronomàsic per tal de fer referència a l’esperit crític de la revista. → amolar.

amolar 1 tr., intr. i prnl. ‘amoïnar(-se), molestar(-se) molt, fastiguejar(-se)’. «I a un home el fan ser goleta, / i aixina el van amolant» (Martí, 1996: 79), «Perqu·és cosa que me amola / estar molt de temps asentat» (Milacres, 190), «Algú se riurà, però, en cambi, ploraran molts (...). Al que li toque que s’amole» (La sota de bastos, núm. 1, p. 2), «Lo que fas tu és amolar, / perquè cuant te batecharen, / nom te degueren posar» (Ensisam, 391). Mot NR al DIEC, acc. NR al DECat i ND. A la Codonyera ‘fotre’s’ (Quintana, 1976-80: 105). 2 tr. i intr. ‘criticar, censurar, reprovar, blasmar’. «tots aquells que posen tots els pensaments en amolar a tots els que parlen de tots els seus desbarros» (El Mole, 1837: II, 90), «no·t riuràs del Mole (...), perquè El Mole t’amolarà a tu sent voltes ans que tu ensomies en clavar-li a ell la ungla» (El Mole, 1837: I, 126), «Uns dien que l’achuntament li habia donat dos mil duros a la chunta del Mole, per a que no amolara més» (El Mole, 1840-41: I, 372). 3 tr. ‘castigar, punir’. «El marqués del Tremolar / bo per a autoritat és (...). / Dabant d’ell ningú marmola. / Al que delinquix l’amola / y el multa sinse remey» (Melonar, 89), «yo sóc / el qu·ara a vosté li clava / (...) una multa (...). / Ya vorà si yo aprofite / per a amolar-lo» (Millàs, 1884a: 25). 4 tr. ‘matar’. «me’n vinc a tancar dins de Valènsia, per si·s cas s’acosten [els carlins]. No tingau por, valensians, que así està Pataca Grosa (...), y si aplega el cas, farà tant com tots, si no l’amolen avans» (El Mole, 1837: II, 264). Accs. NR (2, 3, 4). 5 prnl. ‘sofrir un dany, aguantarlo, fotre’s’. «Epitafi. / Yo, El Mole, así dins m’amole, / descansant, a pesar meu’ (El Mole, 1837: I, 334), «–Seguim-los moatros. / Ba! / Pos no has ouït que no volen?... / Toca avant, y que s’amolen» (Lladró, 1858c: 24), «Puix allí a hon hi a verdadera fe (...) el Nostre Senyor se mostra bondadós, esplèndit y lliberal, però no com molts lliberals de hui, que la volen tota per a d’ells, y els atres que s’amolen» (Tipos, 143). Acc. NR al DCVB ni al DIEC, 1a doc. En l’argot castellà amolar (amuelar) ‘fastidiar; molestar; perjudicar’ (Besses, 1905: 22), i amolarse ‘aguantarse, fastidiarse’ (Martín, 1979: 27). En castellà, Sanmartín (1998: 39) deriva aquestes accepcions d’amolar ‘afilar’, per les molèsties que pot ocasionar aquesta activitat. En el cas del valencià, però, per al concepte ‘afilar’ és més corrent esmolar. Per això, el nostre amolar, si no és un manlleu del castellà, podria partir del substantiu mola ‘cosa massissa i de gros volum’, per analogia amb la molèstia, damnatge i aclaparament lògics que ocasiona un gran pes, una mola.

amolatiu adj. ‘molest, descoratjador’. «Però ni en castellà, ni en valensià, ni en lletí, ni en llengua alguna me donà sinó resultats... negatius y... amolatius» (Tabalet, 153). Mot NR. Derivat de mola.

amollar 1 tr. i intr. ‘pagar, lliurar, una quantitat de diners’. «Pague luego diez ducados; / y allí els hagué de amollar / con la pepita del alma» (Civera, 1820: 23), «pués en tots los pleits triunfaba / qui més solia amollar» (ibid., 81), «que els tornaren els dinés que habien amollat» (El Mole, 1840-41: I, 236). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. En el DCVB (I, 635) es recull només en balear. A Anna, amollar ‘soltar, pagar’ (Martí, Aparicio, 1989: 17); també a Sinarcas (Palomares, 1981: 247). 2 tr. ‘dir’. «Inglés! No me parles d’ells. / Vacha un llenguache grasiós! / U ne ve así (...) / que verts me torna els cabells. / Ell amolla uns garabatos / que (...) ningú l’entén» (Colom, 1875: 16), «per les moltes boles qu·amollen» (Ensisam, 475). Acc. NR al DECat ni al DIEC. Viu a Alacant (Segura, 1996: 113). Metàfores fonamentades en la idea de ‘deixar anar una cosa que es tenia agafada o que es retenia’. 3 intr. ‘arrancar a córrer’. «puchà a caball (...) y (...) amollà a escape per aquells carrers» (Donsaina, 95). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. 4 intr. ‘anar, marxar, encaminar-se (una persona a un lloc)’. «Y enseguida agarra la campaneta, y amolla davant del bon saserdot cap a l’altar machor» (Sueco, 23). Acc. NR. Hi ha un desplaçament semàntic, des del moment que és la mateixa persona qui «es deixa anar», qui marxa, i no quelcom que aquesta retenia.

amontonar → amuntonar.

amorrar 1 tr. ‘acostar, atansar molt alguna cosa’. «Yo li amorrí en el instant / que·l vaig veure, la escopeta / al pit» (Leon, 1808: 6). 2 tr. ‘fer’. «–Amorra’m un cariñet / ara qu·estem a soletes... / –Nelo, no me comprometes. / (...) T’aprecie y tendria ganes / de pegar-te un fort abràs» (Merelo, 1864: 9v). 3 prnl. ‘anar, marxar, dirigir-se cap a una direcció, acostar-s’hi’. «el Verderol mou dretet a Moncada; d’allí s’amorra cap a Burchasot» (El Mole, 1837: II, 255), «el tal escribent s’ormechà alguns coneiximens en la cort, y s’amorrà cap a allà en lo camí entre cames» (El Mole, 1840-41: I, 186). Accs. NR. Verb derivat del substantiu morro, amb transformacions semàntiques del sentit literal d’amorrar, amb les idees de direccionalitat i d’aproximació.

amoscar / amoixcar prnl. ‘enutjar-se; disgustar-se’. «No t’amosques» (La nit que vénen els músics, 8), «–Patrísia? / –En Valènsia està. / –Y cuant ve? / –No serà pronte, / que·l tio... / –Tort ix el conte; / tan tort que tindrem tortà. / –Sospechar tu...? / –No t’amosques» (Palanca, 1871b: 3), «el que se amoixque (...) tendrà dos treballs» (El bou, núm. 3, p. 4). Mot NR al DIEC i ND al DCVB. Figura en Esc. En castellà, amoscarse ‘molestarse’, des del segle XVI (DCECH, I, 160). La metàfora deu procedir de la molèstia que provoquen aquests insectes, com en el castellà mosquearse (cf. Sanmartín, 1998a: 581).

amostassat -ada adj. ‘irritat; disgustat’.«Em pense que se’n va Quico / un tantico amostassat» (Sainets il·licitans, 106). Mot NR. El recull Esc.; també en castellà, amostazarse (Moliner, I, 169). Segurament és un derivat de mostassa, amb el prefix a-, per associació metafòrica de la irritació i l’enuig amb la picantor de la mostassa (cf. Chamorro, 2002: 89).

ample -a 1 adj. ‘satisfet, ufà’. «Ya tens a nòstron home més aconsolat, més ample, més desahogat que una comare» (El Mole, 1837: III, 69), «L’ha vist? Més ample que un lobo / per dabant de mi ha pasat» (Escalante, I, 214). Cf. estar o posar-se (algú) més ample que llarg ‘llenar-se de satisfacción, desvanecerse, engreirse, pagarse’ (EscLl., MGad.). La sensació espacial d’extensió, d’amplària, s’identifica psicològicament amb la satisfacció i la ufanor personals. L’amplitud espacial proporciona una sensació de complaença, al contrari de l’angoixa i l’aclaparament que solen provocar els espais estrets. 2 adj. ‘esplèndid, generós, munífic’. «El cas és que va morir / en molta hacienda y prou japes, / vivint sempre asacanat, / fet un pobre miserable, / quan podia haver gastat / desfrutant y regalant-se, / si fóra manco mesquí / y s’havera portat més ample» (Troços, 114), «tenia la falta de no ser generós (...). Tenia el cor molt estret, y no sabia casi may mostrar-se ample en ningú» (Espardenya, 97). Accs. NR. L’absència de restricció espacial s’avé metafòricament amb la generositat econòmica, amb l’actitud de la persona que no es veu comprimida, limitada, en la seua activitat vital per la dèria de restringir les despeses, d’estalviar.

ampomar → empomar.

amuntonador -dora / montonador adj. i m. i f. ‘exagerador, persona que ho abulta o exagera tot’. «–¡Esto es hiel!... / (...) ¡Agua, por Dios! / (...) –Vostés me fan quedar llecha, / perquè esta pobra siñora / és una amuntonaora» (Escalante, I, 162), «–Tu (...) / aquí no em faràs callar, / perquè me sobra raó. / (...) –Cadéu!, la muntonaora!» (Sainets il·licitans, 234). Acc. NR. Metàfora. Figura en MGad.

amuntonar / amontonar intr ‘exagerar, inflar’. «–Seremònia! y acabant / se llepen els morros!... Cristo! / –Tu cuant vols amuntonar...» (Escalante, I, 361), «–Duya un duro. / –Tres. / –Siñor, / quin modo d’amontonar» (Escalante, II, 388). Acc. NR. Figura en MGad. Cf. «–Visanteta... / No dormia en atra part? / Parla mirant-me a la cara,/ perquè plou sobre banyat, / i jo sé per a hon va l’aigua, / que estic alerta. / –Massa t’amontones. / –Què passà anit? Parla clar (apremiant)» (Alberola, 1927).

anar 1 prnl. ‘tenir diarrea’. «malicià (...) que li volien tocar la retaguàrdia y, encara que se n’anava com a merda de lladre, pren y en dos brincos ya s’ha possat a veure vindre» (Rondalla, 30). Acc. NR al DECat ni al DIEC i ND. Eufemisme. Intensificat amb la comparació com a merda de lladre. També se’n diu jocosament anar-se’n de copes: «en un dolor de ventre que el fasa anar-se’n de copes» (El Mole, 1837: II, 360). 2 a mig anar loc. ‘mig gastat’. «–Eu, que eres prou rompedor! / Pos la setmana passà / te’n llevares un parell! [d’espardenyes] / –Pos ja el tinc a mig anar» (Sainets il·licitans, 105). Cf. anarse’n ‘corrompre’s, llançar-se a pedre’ (Sancho Cremades, 1995: 134). 3 anar a emblanquinar (el trespol de l’Albufera) loc. ‘anar a mal viatge’. «Que se’n vacha a emblanquinar / el trespol de l’Albufera» (Escalante, I, 137), «–Ya t’ha dit vint-i-sinc voltes / que per a chendre el teu bras / no és del meu gust. Te hu ha dit? / –Home, vacha a emblanquinar» (ibid., 305). Metàfora jocosa. 4 anar a escaparrar loc. ‘anar a mal viatge’. «Dons vaigen a escaparrar!» (Ros, 1763: 4), «Si a cas algun ballador / os embia a demanar, / si hau de seguir mon parer, / que se’n vacha a escaparrar» (Ros, 1748: 3). 5 anar-se’n cap arrere loc. ‘envellir’. «–Yo molt bé, y vosté, so Pere. / –Yo ya me’n vaig cap arrere, / val ya molt poc ma presona» (Millàs, 1871). Locs. NR. Metàfora.

anatomia / atomia / otomia, fer (l’) loc. ‘matar’. «y si se acostava / algun llop y les vaques mirava, / en algun revés [el toro] / el tirava de camp a través, / y si el reprenia / l’acorava, y de ell fea anatomia» (Chiste de un lleñeter, 2), «Pués si no li pare al Tort / un quite, em fa la otomia. / Mire, que aplegà a raspar-me» (Escalante, III, 204), «Aguarda’t, pués, mahomista, / que tinc dentà la corbella, / y et vach a fer l’atomia, / com feren en Visantet» (Bañs, 6). Loc. NR. Hipèrbole que emfasitza la idea de la mort. Cf. fer una automia ‘fer alguna cosa que se n’ix de la normalitat’, a Elx (Segura, 2003: 170).

ancendre → encendre.

ancisam → encisam.

andalúvio 1 m. ‘gresca, avalot’. «Pos ya són enemics els tres pilots, y ya se mou un andalúbio entre ells que·l dimoni que·ls entenga y que·ls aguante» (El Mole, 1837: III, 23). Variant formal vulgar de diluvi, amb -o final per influència del castellà diluvio. La forma andaluvi figura en Esc., EscLl. i MGad. Metàfora fonamentada en els semes d’‘agitació’ i ‘desordre’ associats a un fenomen atmosfèric tan calamitós com aquest. 2 m. ‘gran quantitat d’alguna cosa’. «–Què diu eixe dimoni de correu? / –Diu un andalúbio de coses» (El Mole, 1840-41: I, 93). Mot NR. Metàfora intensificadora.

andana f. ‘càrrec elevat, important’. «Yo miraré molt qui pucha a l’andana ministerial» (El Mole, 1840-41: I, 214). Acc. NR. Metàfora. Pròpiament l’andana és el pis més alt de la barraca valenciana (cf. DCVB, I, 667). La metàfora aporta unes notes humorístiques i de proximitat ambiental, en relacionar el ministeri amb la vivenda característica dels llauradors valencians.

andanada f. ‘dita graciosa i enginyosa’. «sempre ha hagut y hi aurà hòmens digers y divertits, que (...) en certs moments s’encontren inspirats y solten una dotoria o andanada que fa riure» (Tipos, 123), «Que dija de mare, tres fills, tres clechs! Se referix esta jarrà o modisme al bovo o bova que, havent vist ja en el carafalet a tres germans vestits en la hopa negra y a punt de penjar-los en la forca, figurant-se que eren capellans, soltà eixa andanà, que féu riure a tots en un acte tan trist com aquell» (ibid., 336). Acc. NR. També ‘reprensión, reconvención agria y severa’, sobretot en la frase soltar-li a u una andanada (EscLl., MGad.); igualment, en castellà andanada ‘reprensión, reconvención’ (DCECH, I, 260). Metàfora fonamentada en la idea de ‘llançar; disparar’, canonades o paraules, emfasitzant-ne el caràcter notori i l’efecte colpidor que produeixen.

anderdar → enredrar.

andorsar → endorsar.

andròmina 1 f. ‘idea forassenyada, pensament fora de lloc’. «Tot lo barbull y laberinto de ma casa és per eixe folleto de giqueta, que, contra la mehua voluntat y son profit, se vol casar en un perdut y un homenet de mala mort (...), y no hi a qui la traga d’esa andròmina» (Rondalla, 21). Acc. NR. A la Codonyera, andròmines ‘pensaments fora de lloc’ (Quintana, 1976-80: 104). 2 f. ‘mentida, engany’. «Chaume: –Vosté em digué qu·era amic / del tio Càrpio... (Uy! Dimoni! / me s·ascapat, pués deu ser / mentira). / Carpio: –Quines andròmines?... / (...) Estic atònit!» (Escalante, II, 305). Acc. NR al DIEC, 1a doc. 3 f. ‘embull, acció intricada’. «Quina andròmina serà / lo que hui m’ha dit que fasa? / Que en estar a michan festa, / me’n vinguera fent el maula, / y en cautela dende el meu al seu hortet m’empasara» (Balader, 1883: 8). Acc. NR al DIEC, 1a doc. Sembla ser un deonomàstic d’Andròmeda, el mite de la qual, pel seu caràcter fantàstic, es va prendre com a prototipus del relat meravellós, fabulós, increïble i absurd, i, com veiem, per extensió de les idees i accions de característiques semblants o assimilables. En castellà i portugués andrómina ‘embuste, enredo con que se pretende alucinar’ (cf. DCVB, I, 672-673; DECat, I, 309-310; García Gallarín, 1997: 63). Per a Casanova (2003a: 193), es tracta d’una creació castellana que després s’ha vulgaritzat en tota la Península.

anella f. ‘membre viril’. «que sempre que oixca l’anella / òbriga prompte el postic» (Bernat i Baldoví, 1845a: 44). Acc. NR. Metàfora funcional que relaciona l’anella i el postic que s’ha d’obrir (‘vulva’).

ànet, fer l’ loc. ‘comportar-se de manera ridícula, fer ximpleries’. «En molta marsialitat / porten uns casaquinets / de un pam de roba, y fent l’ànet / per les plases y carrers, / per iglésies y tertúlies, / van sempre (...) / Y tot asò fent figures, / doblant-se de chenollets, / caent-se a una part, y a atra, / sostenint-se en un chunquet; / figureta de bengala» (Leon, 1787a: 6). Loc. NR al DECat, acc. NR. A la Marina Baixa fer l’ànec ‘fer el burro, fer l’ase’ (Colomina, 1991: 94). En castellà pato figuradament ‘tonto’, i patoso ‘persona muy torpe, de escasa habilidad, sobre todo en los movimientos físicos’ (Sanmartín, 1998a: 462; Luque et al., 2000: 346), dit també pato mareado (Carbonell Basset, 2000: 548). Metàfora degradant, fonamentada en els moviments maldestres dels ànecs.

angarjolar → engarjolar.

àngel 1 fer l’àngel. loc. ‘fer el beneit de conveniència’. «(Vecham, aixina fent l’ànchel, / si em fas d’esta tia un arma)» (Balader, 1885: 111), «Bona ocasió se presenta; / està a soles la parà. / Vach a vore si fent l’ànchel, / puc els menuts afanar» (Escalante i Feo, 1887: 8). Loc. NR al DECat ni al DIEC, 1a doc. Cf. àngel ‘ingenu, innocent’ (Sánchez et al., 1991: 13). La bondat excessiva, simbolitzada per l’àngel, està molt pròxima de la beneiteria. Cf. «Que s’ha quedat com un tonto, / fet un ànchel de cornisa» (Donsaina, 53), ser una chica un àngel de cornisa (Alberola, 1928: 264). 2 fer l’àngel bovo loc. ‘fer el betzol, fer beneiteries’. «Que suau armonia / de campanes! Sent rasgo / del cel, fet àngel bobo / estic de imaginar-ho» (Fiestas reales, 1802: 13), «Cuant de fer l’ànchel bobo / ya te cansares, / al costat meu vingueres / y t’asentares» (Escalante, I, 23), «–Li ha estat amostrant... / –Què? / –L’ànchel. / –Si faré yo l’ànchel bobo? / Siñor Chuan, no se canse / en amostrar-li anchelets» (ibid., 65). Loc. NR. En MGad., àngel bobo ‘persona sandia, atontada, bobalicona, alelada o papanatas’, en al·lusió, segons aquest lexicògraf, a un personatge de la processó del Corpus de València. Cf. bobo com un anchelot (1855, ap. Ribelles Comín, 1979: 48).

angrunsar → engrunsar.

anguila 1 f. ‘faixa’. «una faixa, anguila» (Casanova, Martínez, 1995: 203). En el llenguatge dels pillos valencians. En l’argot francés anguille ‘ceinture’ (Colin, Mével, 1990: 12); en la germania castellana anguila de cabo ‘el látigo’ (Hernández, Sanz, 2003: 49). Creació metafòrica fonamentada en la forma llarga i estreta d’aquest peix. 2 f. ‘penis’. «Què pretén eixe bambau / en la escopeta en la mà / de una chica tan templà / donant-li un collvert o blau? / Més val que la deixe en pau / y no pase avant la broma, / pués sinse permís de Roma, / cuant la Cuaresma desfila, / la que sopar vol anguila / no pot menchar res de ploma» (Carreres, 1909: 63), «Peixca poch el tio Lila, / però encara j·a qui abona / que, per lo manco, a la dona / sempre li porta un·anguila» (Niu, 37). Metàfora formal. 3 f. pl. ‘diners’. «Entre les contribusions / que sempre van aumentant, / y dempués l’achuntament / en los drets monesipals, / mos van a traure un reñó. / Y un home es queda mirant / com se li van esmuñint / les anguiles del cabàs» (Ovara, 1879a: 5), «hi agué en Castella (...) / un tipo inocent de potecar, / que, com tenia obert l’almari / dels pots y ungüents que diu que feha, / una dona del vehinat qu·heu vea / tots los dies li feha la sisa, / mentres se n’anava ell a misa (...), / y no mirant que dins del sarnajo / li quedaven ja poques anguiles» (Troços, 140). Metàfora fonamentada en la facilitat que hom atribueix a les anguiles per a esmunyir-se, la qual recorda la rapidesa amb què es gasten els diners. Cf. relliscar (o fugir) com una anguila, esmunyir-se com l’anguila (cf. DCVB, I, 692; MGad.; Pomares, 1997: 30), i anguila ‘persona esmunyedissa’ (Pomares, 1997: 30). 4 f. ‘còlera’. «si lo de Eixàtiva fóra l’anguila, com así entren tots els dies tres trens en chent d’aquella siutat, ya haguérem sentit les picaes» (La moma, núm. 1, p. 6), «–Que te diga / de què s’ha mort, y voràs. / –De la epidèmia, del còlera. / (...) –El dia manco pensat, / si no morim de l’anguila, / morirem envenenats» (Escalante i Feo, 1891: 3). Accs. NR. Referència metafòrica a la malaltia del còlera, o al microbi que la provoca. 5 parlar (raonar) de l’anguila loc. ‘parlar (raonar) d’una cosa que interessa, d’un tema d’interés’. «Entrava de rondon a fer-li de l’ullet y a parlar-li de l’anguila» (Rondalla, 13), «Yo per parlar de la anguila / tot m’o deixe abandonat; / sense dormir estaria / parlant de asò tot un any» (Civera, 1820: 26), «Pos anem a que estan raonant de l’anguila tres, o cuatre, o huit, y el u vol contradir als atres perquè no pensa com ells» (El Mole, 1837: III, 23). Loc. NR.