L'illa del doctor Moreau

II
L’home que no anava enlloc

Em vaig despertar en una cabina petita i força desendreçada. Al meu costat, agafant-me el canell, hi havia assegut un jove ros amb un bigoti punxegut de color de palla i el llavi inferior que li penjava. Ens vam mirar durant un minut sense dir-nos res. Tenia uns ulls grisos i aquosos, estranyament buits de qualsevol expressió.

Llavors vaig sentir un soroll damunt meu, com si colpegessin l’estructura metàl·lica d’un llit, seguit del grunyit greu i furiós d’una bèstia. Va ser en aquell moment que l’home va parlar. Va repetir la seva pregunta:

—Ara com es troba?

Em sembla que vaig dir que em trobava bé. No podia recordar com havia arribat allà. El jove em devia haver vist la pregunta a la cara, perquè jo era incapaç d’accedir a la meva veu.

—El vam recollir d’un bot, mort de gana. El vaixell es deia Lady Vain, a la borda hi havia tot de taques de sang.

Mentrestant vaig fixar-me en la meva mà, tan remagrida que semblava una bossa de pell plena d’ossos solts, i tot l’assumpte del bot em va tornar a la memòria.

—Prengui’n una mica —va dir, i em va donar una cullerada d’un beuratge escarlata, gelat.

Tenia gust de sang i em va fer sentir més fort.

—Ha tingut sort —va dir— que l’hagi recollit un vaixell amb un metge a bord.

Parlava amb una articulació bavosa, gairebé papissot.

—Quin vaixell és, aquest? —vaig dir lentament, encara ronc del meu llarg silenci.

—És un petit mercant que ve d’Arica i el Callao. No he preguntat mai d’on va sortir en un principi... De la terra d’on venen els bojos al món, suposo. Jo només soc un passatger, d’Arica. L’imbècil del capità, que també és el propietari del vaixell, Davies, es diu, ha perdut el certificat o no sé què. Ja es deu imaginar el tipus d’home... D’entre tots els noms del dimoni ha triat Ipecacuanha per batejar el trasto; ara bé, quan hi ha molt mar i poc vent, es comporta.

(En acabat va tornar el soroll de dalt, un rugit irat i alhora una veu humana. Després una altra veu que deia que s’aturés, «idiota deixat de la mà de Déu».)

—El vam trobar gairebé mort —va dir el meu interlocutor—. Va estar-hi molt a prop, de fet. Però ara li he donat aquest beuratge. El dolor que sent al braç? Injeccions. Ha estat inconscient gairebé trenta hores.

Pensava a poc a poc; ara em despistaven els udols d’uns gossos.

—Podria prendre alguna cosa sòlida? —vaig demanar.

—Gràcies a mi —va dir—. El xai ja està fent xup-xup.

—Sí —vaig assegurar—, de xai me’n podria menjar.

—Però —va dir després d’un moment de dubte— em moro de ganes de saber com va acabar tot sol en aquell bot.

Em va semblar detectar certa sospita en la seva mirada.

—Maleïts udols!

De sobte, va sortir de la cabina i vaig sentir que discutia violentament amb algú que em va semblar que li responia amb un galimaties. Va sonar com si la cosa hagués d’acabar a cops de puny, però vaig pensar que em devia haver confós. Després va cridar els gossos i va tornar a entrar a la cabina.

—I bé? —va dir des de la porta—. Havia començat a explicar-m’ho.

Li vaig dir com em deia, Edward Prendick, i que havia estudiat història natural per combatre l’avorriment de la meva confortable independència econòmica. Semblava que això li interessava.

—Jo també vaig fer ciències. Vaig estudiar biologia a la universitat, ara traient l’ovari d’un cuc de terra, ara la ràdula d’un cargol, sí, aquesta mena de coses. Déu meu, ja fa deu anys! Però digui, digui, parli’m del bot.

Es notava que havia quedat satisfet de la franquesa del meu relat, el qual havia explicat amb frases molt concises per culpa de la terrible feblesa que m’afectava. Quan vaig acabar va tornar a treure el tema de la història natural i els seus estudis de biologia. Es va posar a fer-me moltes preguntes sobre Tottenham Court Road i Gower Street, els barris universitaris.

—Caplatzi encara rutlla? Allò sí que eren botigues!

Era evident que havia estat un estudiant de medicina molt corrent, a la primera de canvi va treure el tema dels music-halls. Em va explicar algunes anècdotes.

—Fa deu anys —va dir— ho vaig deixar tot. Abans em divertia tant! Però vaig fer massa el ruc... Vaig plegar abans dels vint-i-u. Suposo que ara tot deu haver canviat. Haig d’anar a veure què fa l’inútil del cuiner, com li va amb el xai.

Els grunyits de dalt es van reprendre de manera tan sobtada i amb una ira tan salvatge que em van sobresaltar.

—Què és això? —vaig cridar-li, però la porta ja s’havia tancat. Va tornar amb el xai estofat i aquella olor tan apetitosa em va alterar fins al punt que vaig oblidar el soroll pertorbador de la bèstia.

Després d’un dia d’anar alternant menjar i dormir, em vaig trobar prou bé per aixecar-me de la llitera i mirar per l’escotilla; el mar verdós provava de seguir-nos el ritme. Vaig suposar que la goleta corria amb el vent a favor. Montgomery, que és com es deia el jove ros, va tornar a entrar quan ja m’havia llevat i li vaig demanar si tenia res per vestir-me. Em va deixar roba seva perquè es veu que la meva l’havien llençat per la borda. M’anava baldera, ell era més llarguerut. Em va dir, com si fos qualsevol cosa, que el capità era a la seva cabina gairebé pet. Mentre em vestia, li vaig preguntar cap a on es dirigia el vaixell. Em va dir que cap a Hawaii, però que abans l’havia de desembarcar a ell.

—On? —vaig demanar.

—A una illa, és on visc. Encara no té nom, que jo sàpiga.

Se’m va quedar mirant amb el llavi inferior penjant, i de cop va posar tal cara d’estupidesa que vaig veure que el que volia era evitar les meves inquisicions. Vaig tenir la prudència de no preguntar res més.

III
La cara estranya

Vam sortir de la cabina i vam topar-nos amb un home a l’escaleta. Estava d’esquena a nosaltres, obstruint el pas, observant alguna cosa fora de l’escotilla. Vaig poder veure que era un home deforme, baix, ample i matusser, geperut, amb el clatell pelut i el cap enfonsat entre les espatlles. Anava vestit amb una sarja blau fosc i el seu cabell negre era peculiarment gruixut i espès. Vaig sentir que els gossos, encara no els havia pogut veure, grunyien amb fúria, i això va fer recular l’home. Em va tocar la mà que jo havia estirat perquè no em caigués al damunt i es va tombar amb una lleugeresa animal.

Aquella cara negra que de sobte tenia davant meu, d’alguna manera indefinible, em va impactar profundament. Era singularment deforme. La part de la cara li sobresortia tot formant alguna cosa que suggeria un morro, i l’enorme boca entreoberta mostrava unes dents blanques gegantines que no havia vist mai en un humà. Tenia la cua dels ulls sangonosa, el blanc era amb prou feines una vora que envoltava les ninetes color avellana. Una emoció estranya li brillava a la cara.

—Maleït! —va dir Montgomery—. Per què dimonis no surts del mig?

L’home de la cara negra es va fer a un costat sense dir res. Vaig pujar a la coberta però, instintivament, la mirada se m’escapava cap a la seva cara. Montgomery es va quedar quiet al peu de l’escaleta.

—Ja saps que no hi has de fer res, aquí —va dir pausadament—. El teu lloc és allà davant.

L’home de la cara negra es va encongir.

—Ells... és que no m’hi volen —parlava a poc a poc, amb una veu ronca i estrambòtica.

Estava sortint per l’escotilla quan em vaig aturar per mirar enrere, encara colpit sobre manera per la lletjor grotesca d’aquella criatura de cara negra. No havia vist mai unes faccions tan extraordinàriament repulsives, i tot i això, si la contradicció és versemblant, tenia alhora la sensació desconcertant que, d’alguna manera, ja coneixia aquells trets i gestos exactes que ara em sobtaven. Més tard se’m va ocórrer que ben bé podia ser que l’hagués vist quan m’havien pujat al vaixell, però això no esvaïa la sospita d’haver-lo conegut prèviament. Tanmateix, escapava a la meva comprensió com podia haver posat els ulls en una cara tan singular i haver-ne oblidat l’ocasió concreta.

El moviment que va fer Montgomery per seguir-me va tornar-me al present, i em vaig girar i vaig mirar la coberta de la petita goleta. Els sons que havia sentit abans ja m’havien previngut del que em trobaria. El cert és que no havia vist mai una coberta tan bruta. Estava empastifada de trossos de pastanaga, de peles de verdures i d’una porqueria indescriptible. Al pal major hi havia encadenats uns quants gossos conillers horribles, que van posar-se a saltar i a bordar cap a mi, i a prop de la mitjana hi havia una puma enxubada a dins d’una gàbia metàl·lica tan petita que no li deixava espai ni per girar-se. Més enllà, sota el baluard d’estribord, hi havia unes conilleres plenes de conills i, a proa, una llama solitària embotida en una mena de caixa. Unes corretges feien de morrió dels gossos. L’únic ésser humà de la coberta era el mariner cadavèric i silenciós del timó.

El vent inflava les veles de la mitjana, brutes i apedaçades, i si et fixaves en l’arboradura semblava que el vaixell havia desplegat totes les veles. El cel era clar; el sol, a mig camí de pondre’s; al nostre costat avançaven unes onades llargues trencades per la brisa. Vam passar pel costat del timoner fins al coronament de popa, i vam veure l’aigua escumejant sota la popa i les bombolles que ballaven i desapareixien en la seva estela. Em vaig girar i vaig repassar la desagradable coberta del vaixell.

—Que estem en un zoo marítim? —vaig dir.

—Això sembla —va respondre Montgomery.

—Per a què són aquestes bèsties? Per vendre, per col·leccionar? Es pensa el capità que les podrà vendre en algun lloc dels mars del Sud?

—Això sembla, oi? —va dir Montgomery, i es va girar cap a l’estela.

De sobte vam sentir un xiscle i una descàrrega de blasfèmies enfurismades que provenien de l’escotilla de la cabina, i l’home deformat de la cara negra va pujar-ne rabent. Darrere seu el seguia un homenot pèl-roig amb una gorra blanca. En veure el primer, els gossos, que s’havien cansat de bordar-me a mi, es van exaltar furiosament, bordant i udolant tot fent petar les cadenes. El de la cara negra va titubejar davant d’ells, fet que va donar temps al pèl-roig d’atrapar-lo i d’endossar-li un bon cop de puny enmig de l’esquena. El pobre diable va caure a terra com un bou degollat, i va rodolar entre la porqueria i els gossos exaltats i furiosos. Va fer sort que duguessin morrió. El pèl-roig va fer un gemec d’alegria mentre es balancejava de tal manera que corria el perill, em sembla a mi, de caure enrere per l’escotilla o endavant damunt la seva víctima.

En el moment que el segon home havia aparegut, Montgomery havia fet un bot.

—No es mogui —va cridar amb to de d’advertiment.

Un parell de mariners van venir del castell de proa. L’home de la cara negra, udolant de manera peculiar, rodolava sota les potes dels gossos. Ningú no va fer res per ajudar-lo. Les bèsties provaven d’agredir-lo tot envestint-lo amb els morrions. Durant uns segons aquells cossos grisencs, àgils, van dansar damunt la rude figura abatuda. Els mariners de proa van cridar com si es tractés d’una competició trepidant. Montgomery va proferir una exclamació irritada i quan va gambar coberta avall jo el vaig seguir. L’home de la cara negra es va mig incorporar i va avançar trontollant cap a la proa fins que es va reclinar contra el baluard, prop de l’obenc del pal major, panteixant i observant els gossos per damunt l’espatlla. El pèl-roig va riure satisfet.

—Miri, capità —va dir Montgomery amb el papissoteig més acusat i agafant l’home dels colzes—, això no pot ser!

Em vaig quedar darrere de Montgomery. El capità va fer mitja volta i el va contemplar amb els ulls mats i solemnes dels homes beguts.

—El què no pot ser? —va dir, i després de mirar mig endormiscat la cara de Montgomery durant un minut va afegir—: Merda de curandero!

Es va alliberar els braços amb un moviment sobtat i després de dos intents fallits va aconseguir ficar-se els punys pigats a dins les butxaques.

—Aquest home és un passatger —va dir Montgomery—. L’adverteixo que no li pot posar la mà al damunt.

—Ves a l’infern —va bramar el capità. De sobte es va girar i va balancejar-se cap a un costat—. Al meu vaixell faig el que em rota.

Crec que Montgomery ho hauria pogut deixar córrer en aquell moment, aquell bèstia anava borratxo, però només va empal·lidir una mica i va seguir el capità cap al baluard.

—Miri, capità —va dir—, és el meu home i no se’l pot maltractar d’aquesta manera. Des que va embarcar que no ha parat d’abusar d’ell.

Durant una estona els bafs alcohòlics van impedir que el capità pogués parlar.

—Curandero de merda! —És l’únic que va creure convenient de dir.

Vaig veure que Montgomery tenia un d’aquells temperaments pausats i obstinats que dia rere dia es va escalfant i que mai arriba a refredar-se prou per acabar perdonant, i que aquesta disputa venia de feia temps.

—Va begut —vaig dir jo potser ficant-me on no em demanaven—, no en traurà res de bo.

Montgomery va arrugar el llavi que li penjava.

—Sempre va begut. Creu que això el disculpa d’anar agredint els seus passatgers?

—El meu vaixell —va començar a dir el capità fent un gest vacil·lant amb la mà cap a les gàbies— estava net. Mirin-lo ara!

Realment era qualsevol cosa menys net.

—La tripulació —va continuar el capità— era neta i respectable, la tripulació.

—Va acceptar dur les bèsties.

—Tant de bo no hagués conegut la vostra illa infernal. Per què collons vols animals per a una illa com aquella? I l’home aquest teu... suposant que sigui un home. És un sonat, no hi ha de fer res, a popa. Et penses que ets l’amo de tot el maleït vaixell?

—Només de posar un peu a bord els seus mariners han començat a maltractar el pobre diable.

—És just això... un diable, i un de molt lleig! Els meus homes no el poden suportar. Jo no el puc suportar. Ningú de nosaltres el pot suportar. Ni tu tampoc!

Montgomery li va donar l’esquena.

—Sigui com sigui, deixi’l en pau —va dir mentre assentia.

Però ara el capità tenia ganes de brega. Va alçar la veu:

—Si s’acosta cap a aquest cantó del vaixell l’obriré en canal, ja esteu avisats. L’obriré en canal, collons! Qui ets tu per dir-me què haig de fer? No oblidis que jo soc el capità d’aquest vaixell... el capità i el propietari. Jo soc la llei, aquí, no te n’oblidis... la llei i els profetes. Vaig acordar que portaria un home i el seu ajudant fins a Arica i que els tornaria amb alguns animals. No vaig acordar que portaria un diable embogit i un curandero imbècil, un...

Bé, no cal repetir tot el que li va arribar a dir a Montgomery. Quan vaig veure que aquest feia un pas enrere, jo vaig interposar-m’hi.

—Va borratxo —li vaig dir. El capità va arrencar una cadena d’insults més infame que l’anterior—. Prou —em vaig tombar cap al capità bruscament perquè havia vist en la cara pàl·lida de Montgomery que començava a haver-hi perill. Allò va fer que el xàfec caigués damunt meu.

No obstant això, estava satisfet d’haver impedit que la situació desemboqués en una baralla, encara que fos a canvi de patir la ira alcohòlica del capità. Diria que mai no havia sentit tal quantitat de paraulotes sortint continuadament de la boca d’un sol home, i això que sovint he freqüentat companyies prou excèntriques. Algunes coses van ser difícils d’entomar malgrat que soc de caràcter reposat, però és cert que quan vaig dir «prou» al capità vaig oblidar que jo era poca cosa més que les restes humanes d’un naufragi, privat dels meus recursos i sense haver pagat cap bitllet, un simple accident que depenia de la generositat, o del projecte mercantil, d’aquest vaixell. M’ho va recordar amb molta energia; en qualsevol cas, però, havia impedit una baralla.

IV
A la regala de la goleta

Aquell vespre vam albirar terra després de la posta de sol i la goleta va encarar-s’hi. Montgomery va deixar entendre que era allà on es dirigia. Era massa lluny per veure’n cap detall; en aquell moment em va semblar poc més que una línia d’un blau difuminat enmig de la incertesa del blau grisenc de l’oceà.

Quan la vam veure el capità no era a coberta. Després d’haver descarregat la seva còlera contra mi havia anat trontollant cap a baix, m’imagino que per posar-se a dormir al terra de la seva cabina. El pilot pràcticament va assumir el comandament de la nau. Era l’individu silenciós i cadavèric que havíem vist abans al timó. Pel que semblava, també estava renyit amb Montgomery. No ens va fer el més mínim cas. Vam sopar amb ell en un silenci tens després que jo hagués fet alguns intents infructuosos de treure conversa. També em va sobtar que els homes es miressin el meu company i els seus animals amb una animadversió singular. Montgomery es mostrava molt reticent a parlar de la seva destinació i del propòsit d’aquelles criatures, i malgrat que la meva curiositat no parava de créixer no hi vaig insistir.

Ens vam quedar parlant al post de comandament fins que el cel va estar atapeït d’estrelles. Tret d’algun soroll que sortia del castell de proa, il·luminat amb una llum groguenca, i d’algun moviment ocasional dels animals, la nit era molt tranquil·la. La puma jeia cabdellada, mirant-nos amb els ulls brillants; un bony negre al racó de la gàbia. Montgomery va treure uns cigars.

Em va parlar de Londres amb un lleuger matís de record dolorós, i em va demanar que li expliqués tots els canvis que s’hi havien produït. Enraonava com un home que havia estimat la vida que hi havia dut, que li havien pres de manera sobtada i irrevocable. Jo vaig parlar-li de les xafarderies que vaig recordar en aquell moment. La seva estranyesa se m’anava fent cada cop més evident, i mentre xerrava em fixava en la seva cara pàl·lida, tan estrambòtica sota la llum tènue de la llanterna de bitàcola de darrere meu. Després vaig dur la mirada al mar enfosquit, on les tenebres amagaven la seva illeta.

Em semblava que aquell home havia sorgit de la Immensitat només per salvar-me la vida. L’endemà saltaria del vaixell i tornaria a desaparèixer de la meva existència. Fins i tot en una circumstància més corrent m’hauria deixat pensatiu. Però abans que res hi havia la singularitat d’aquest home educat vivint en aquesta illeta desconeguda i de la naturalesa extraordinària del seu equipatge. Em vaig trobar repetint la pregunta del capità. Per a què són aquestes bèsties? Per què havia volgut fer-me creure, a més, que no eren seves quan les vaig veure per primera vegada? Per no parlar del seu assistent personal, amb aquells trets anòmals que m’havien impressionat profundament. Totes aquestes circumstàncies feien que una aura de misteri envoltés l’home. M’havia posseït la imaginació i m’havia atordit la parla.

Cap a la mitjanit es va acabar la nostra conversa sobre Londres, i ens vam quedar costat per costat repenjats al baluard i observant, com en un somni, el mar silenciós perlat d’estrelles, cadascú immers en els seus pensaments. Era el moment propici per a les emocions: vaig començar amb la meva gratitud.

—Si em permet —vaig dir al cap d’una estona—, m’ha salvat la vida.

—Casualitat —va dir—. Simple casualitat.

—Prefereixo agrair-ho a qui tinc més a mà.

—No doni les gràcies a ningú. Vostè tenia la necessitat i jo, el coneixement. I li vaig posar injeccions i el vaig alimentar com un més dels espècimens que he recollit. Estava avorrit i necessitava fer alguna cosa. Si aquell dia hagués estat cansat o si la seva cara no m’hagués fet el pes, bé... seria interessant saber on pararia ara mateix!

Això em va desinflar una mica.

—En qualsevol cas... —vaig començar a dir.

—Casualitat, l’hi ben asseguro —em va interrompre—, com tot el que passa a la vida. Només els rucs no són capaços de veure-ho! Per què jo soc aquí, ara, un pària de la civilització, en comptes de ser un home feliç que gaudeix de tots els plaers de Londres? Doncs només perquè fa onze anys, una nit de boira, vaig perdre el cap durant deu minuts.

Es va aturar.

—Sí? —vaig dir.

—Només això.

Vam recaure en el silenci. Al cap de poc es va posar a riure.

—La llum d’aquestes estrelles té alguna cosa que fa que se t’afluixi la llengua. Soc ruc, i tot i així voldria explicar-li una cosa.

—Em digui el que em digui pot estar segur que m’ho guardaré per a mi... Si és el que el preocupa.

Estava a punt d’arrencar però va sacsejar el cap, dubitatiu.

—No digui res —vaig dir—. Tant me fa. Al capdavall, millor que es guardi el seu secret. Només hi guanyaria un breu alleujament, i això si respecto la promesa de guardar-lo. Si no ho fes...?

Va remugar, estava indecís. Vaig notar que es trobava en desavantatge, que l’havia caçat en un estat d’indiscreció i, si haig de ser sincer, tampoc tenia tanta curiositat de saber què havia fet marxar de Londres un jove estudiant de medicina. Tinc prou imaginació per fabular. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig anar-me’n. Una figura negra, silenciosa, estava reclinada al coronament de popa, mirant les estrelles. Era l’estrany assistent de Montgomery. El meu moviment va fer que mirés ràpidament per damunt de la seva espatlla; després va tornar la mirada al cel.

Segurament us semblarà de poca importància, però per mi va ser com un cop de puny sobtat. L’única llum que hi havia a prop era la llanterna del timó. La cara de la criatura va sortir durant un petit instant de la penombra de popa cap a la llum de la llanterna, i vaig veure els seus ulls que m’observaven amb una lluïssor d’un verd pàl·lid. Aleshores jo no sabia que els ulls de les persones poden arribar a tenir un to vermellós. Em vaig adonar de la seva crua inhumanitat. La figura negra va esmicolar els meus pensaments i sentiments d’adult amb els seus ulls en flames, i per un moment van tornar-me les pors oblidades de la infantesa. L’efecte se’n va anar tal com havia vingut. La basta figura negra d’un home, una figura sense cap tret destacable, es repenjava a la regala del coronament i mirava el cel estrellat. Em vaig adonar que Montgomery em parlava.

—Doncs jo hauria de retirar-me —va dir—, si li sembla bé.

Vaig respondre-li de manera incongruent. Vam baixar i em va dir bona nit a la porta de la meva cabina.

Aquella nit vaig tenir uns somnis molt desagradables. La lluna minvant va sortir tard. La seva llum va fer entrar una blancor fantasmal a la meva cabina, i va crear formes amenaçadores en les fustes de damunt la meva llitera. Els gossos es van despertar i es van posar a udolar i gemegar, per això vaig somiar a estones i gairebé no vaig aclucar ull fins que no va arribar l’alba.