Read the book: «Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa»

Desvetllant el patrimoni cultural: la memòria perdurable

Ibant obscuri sola sub norte per umbras (Borges, El Hacedor, 1960)

Parlar de patrimoni cultural i memòria pot semblar un binomi per se indissoluble, alguna cosa a la qual estem acostumats des de la nostra quotidianitat. No obstant açò, malgrat aquesta aparent aprehensió d’una veritat ineluctable, la realitat és que treballs com el realitzat per Oreto Trescolí i Enric Olivares demostren que gran part del camí queda per traçar. Enfrontar-nos al procés d’escriptura i conformació del patrimoni cultural des de la perspectiva de la història de l’art suposa, en ocasions, partir d’un mateix punt d’inici: l’espai no construït que es va edificant amb els traçats de tinta que donen forma a l’estructura de l’arquitectura del coneixement. En altres ocasions, aquest procés constructiu no parteix de l’omissió o de la inexistència de vímets previs que, immanents, ressonen en el laberint de la nostra ment, sinó que requereixen noves i necessàries formes d’acostar-se a l’objecte d’estudi, oferir noves mirades, traçar nous i necessaris interrogants o aprofundir en conceptes abans amb prou faenes insinuats. Amb açò, les sendes es tracen, comencen a dibuixar-se i les senderes són recorregudes per primera vegada.

La recerca sobre el patrimoni cultural trenca un silenci sovint mitigat. La veu callada, el ressò llunyà i la memòria conservada retrunyeixen amb la finalitat de despertar-se i donar forma al fil que desfà el cabdell del record, de l’anhel de preservar i conservar els elements que conformen la nostra essència cultural i que són mostra de la riquesa patrimonial dels nostres costums i tradicions. Centrar-se en l’estudi d’una col·lecció com la de la Casa Insa suposa explicar no una història, sinó una multiplicitat d’històries, plurals i polièdriques que es teixeixen entre si conformant la memòria dels nostres records i d’un llegat que ens pertany i sobre el qual tenim l’obligació de preservar per a ser no sols llegat, sinó comprés, a les generacions futures. Una herència cultural que conjumina una àmplia riquesa de béns culturals que basculen del tangible a l’intangible, del material a l’immaterial; que és indumentària, ofici, memòria familiar, festa, territori, danses i creences.

En l’epíleg d’ El hacedor (1969), Borges descriu el procés metafòric de l’intent per comprendre’ns a nosaltres mateixos. Ens descobreix un home que, sense haver-se demorat en els gaudis de la memòria, realitzava, ara, l’esforç de retenir les impressions «que resbalaban por él, momentáneas y vividas»: des del vermelló del terrissaire, la volta carregada d’estels, la regularitat del marbre, la proximitat del mar, les ciutats dels homes, les seues històries. En aquesta tasca de dibuixar el seu món, l’home es descobreix a si mateix, aconsegueix descendir del laberint de la seua memòria, interminable, i amb açò «sacar de aquel vértigo el recuerdo perdido que relució como una moneda bajo la lluvia, acaso porque nunca lo había mirado en un sueño».

Aquesta memòria viscuda, és sovint un procés de recuperació de records i d’històries viscudes en l’emoció palpitant. Una emoció que ens mostra un patrimoni que ens connecta amb el nostre passat, però que roman viu i ens configura en el present. En aquest concepte del patrimoni emocional hi ha una mica de memòria construïda, de dimensió plural d’allò percebut i assimilat, en definitiva, de la individualitat de la memòria basada en records. Sistematitzar, donar ordre a aquest conjunt que conforma el nostre patrimoni cultural és molt sovint una tasca complicada i difícil. La informació és diversa: visual, sonora, material, documental, i oferida en suports diversos que l’investigador ha de classificar i oferir al lector amb aparent senzillesa, fent fàcil la resolució de l’enigma. Enfrontar-se a la tasca de narrar, d’explicar les històries de la història ofereix l’arquitectura intel·lectual d’un laberint, del que s’ix gràcies al fil del cabdell desmadeixat. Aquest fil és el que els autors ens ofereixen a través d’una brillant i clara escriptura que s’ordena i teixeix en el territori i que construeix la realitat cultural del nostre país. Per a açò, el laberint dedàl·lic és desxifrat des d’una perspectiva elevada que permet percebre la configuració del recorregut i així donar a conéixer els testimoniatges d’una història viscuda i viva, que roman resistent al temps.

En l’actualitat, els treballs més innovadors se centren en aquesta nova categorització del patrimoni cultural com a memòria i com a articuladora de l’estima i respecte cap a la diversitat cultural. Aquesta noció remet al conjunt de tots els béns, ja siguen creats per l’ésser humà o per la naturalesa, materials o immaterials, sense límit de temps o lloc, reunits o heretats per les generacions anteriors i conservats per a ser transmesos a les generacions futures. Però, el més important és que posa l’accent en el valor atorgat pel subjecte en el si de la col·lectivitat, com a part integrant d’un conjunt social que s’apropia dels elements que formen part de la seua cultura i la seua història, però que és construïda, analitzada, estudiada i valorada des del present.

L’estudi es recolza en les tasques necessàries per a aconseguir un objectiu final: la preservació del patrimoni. Per això és necessària la triangulació de tres aspectes necessaris: documentació, estudi i difusió. Tres aspectes que se’ns desvetllen no solament com a necessaris, sinó com a fonamentals i imprescindibles en la bona execució de projectes sòlids i de qualitat en els tres eixos fonamentals vinculats a la conservació, l’estudi i el reconeixement social del patrimoni cultural, l’anàlisi històrica i científica del qual requereix, i hui més que mai, d’una visió conjunta que permeta la realització de treballs transversals, i que es recolzen en l’avanç del coneixement. Per a aconseguir aquesta meta anhelada s’erigeix com a imprescindible el desenvolupament d’una tasca de recerca científica que permeta documentar l’obra i els processos escomesos, conéixer la naturalesa física de les obres d’art i les fonts històriques que la documenten, així com la seua correcta anàlisi històricoartística vinculada a la seua vida cultural.

Analitzar, transmetre i donar a conéixer des del nostre present suposa, a més, ferho de manera conscient. El present marca el temps, doncs és ara quan hem d’ocupar-nos d’assegurar la preservació dels nostres béns culturals i fer-ho de manera ètica, compromesa i sostenible; amb la finalitat de formar, aportar coneixement, però al mateix temps servir d’esperó per a l’educació en la tolerància, la diversitat cultural i els valors democràtics de la pau i els valors socials que transcendeixen allò identitari, però que també ho són.

Hui ningú nega que vivim en una època de transformacions accelerades, de realitats mutables, en les quals la tecnologia i l’accés a la informació a través dels nous mitjans digitals han transformat per sempre la nostra forma de comunicació i la nostra manera de percebre la realitat. Treballs com aquest aprofundeixen en la percepció del patrimoni cultural com un fenomen recent, des de la contemplació de la història de la humanitat, que s’associa a la reflexió crítica del passat cultural i que reconeix els valors històrics, artístics o culturals d’una obra d’art o d’un bé cultural; és a dir, entén el patrimoni cultural com aquells elements als quals s’atorga un significat particular que el diferencia d’un altre tipus d’objectes i béns, i que ens construeix com el que som des d’un punt de vista identitari: com a éssers històrics.

Però, aquest llibre ofereix una mirada més global, que va més enllà i aprofundeix en el patrimoni cultural des d’una dimensió cultural més àmplia, segons la qual el patrimoni cultural ha de ser entés com un conjunt conformat per la suma de manifestacions culturals materials i immaterials que una societat hereta, interpreta, dota de significat, s’apropia, gaudeix i transmet. Però que a més no és un objecte o una realitat estàtica, sinó que ha de ser valorat, reconegut i benvolgut com a referència per a la identitat, font d’inspiració per a la creativitat i sustente per a les projeccions de futur dels individus i de la societat en el seu conjunt.

En tot açò, entra en joc la percepció de l’individu i del conjunt social des de l’òptica de la construcció de la memòria col·lectiva. La interrelació entre l’individu i la percepció del bé cultural no solament és capaç de renovar les interpretacions de com percebem el món, a través de la nostra necessitat de veure i apreciar, sinó que també és capaç d’intervenir en l’articulació cognitiva del propi procés de contemplació, en apreciar el patrimoni cultural com un element articulador de la mediació, àdhuc perduda la seua funció primigènia i així dotar-la de nous significats o apreciar nous valors que es commuten o supleixen als anteriors, permetent el gaudi individual i col·lectiu de comprendre’ns culturalment i socialment.

La xarxa d’històries teixides en aquest llibre ens acosta a aquesta dimensió de la nostra memòria cultural que es vertebra a través de la conservació del patrimoni cultural que, recuperat, preservat, analitzat i valorat, ofereix una nova mirada i transmet nous acostaments i maneres de veure i entendre. La memòria col·lectiva com a mitjà de conscienciació sobre el valor del patrimoni parteix d’un procés d’evolució social en el qual la població és partícip com a agent integrador del bé, a través del que es beneficia com articulador de la innovació i de la creativitat. Però que, a més, estableix diverses connexions entre les diferents fites patrimonials a través de la conformació d’una realitat territorial, que ofereix la possibilitat de generar xarxes patrimonials que propicien un treball conjunt en la promoció de la difusió cultural i dels beneficis generats a través del coneixement i valor del patrimoni cultural, tant per a la societat en què es troba, com per als que la visiten.

Per açò, potser un dels millors assoliments d’aquest llibre siga aquest: oferir una mirada sobre el patrimoni cultural de la Casa Insa, com a exemple no sols d’estudi i objecte de recerca, sinó com articulador social i cultural. En el llibre hi ha una clara consciència d’implicació social, doncs sols a través del compromís de les persones és com s’aconsegueix que la societat en el seu conjunt acabe sent agent essencial en la preservació i transmissió del valor d’aquest llegat.

Aquesta tasca de sensibilització, de comunicació o mediació és la que Trescolí i Olivares aconsegueixen en el seu text. Seguint els passos de Baudrillard arrepleguen els xicotets fragments que han perdurat com a testimonis del nostre passat històric cultural, que és comprés a través del seu significat eloqüent. A través d’ells podem recuperar i comprendre el nostre passat, constituir-nos i educar-nos en el present, i aportar nous valors a les generacions futures. En definitiva, explicar històries, que és essencialment l’ofici de l’historiador, i fer-ho a través dels testimoniatges materials –artístics, etnològics, etc.–, o immaterials, que ho és de l’historiador de l’art. En definitiva, tot el que queda per fer és jugar amb els fragments i oferir noves mirades, noves línies traçades sobre el paper. Les persones que les lligen ho faran des de l’emoció del record i de la memòria desvetllada.

Ester Alba Pagán Universitat de València