Read the book: «Fòrvid»

Fòrvid

Elena Bartomeu

FÒRVID

Ed. Males Herbes

2021

Primera edició: juny 2021

© Elena Bartomeu

© de la il·lustració de la coberta, Elena Bartomeu

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-1-4

Producció de l: Liberdúplex S.A.

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Cristina Carbonell

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

PRIMERA PART

El que en realitat la preocupava

L’Isis va agafar fort la clau dins la butxaca. Va afluixar la mà i en va notar el pes. Era molta clau per a una butxaca com la seva. La va ficar al pany i després de tres voltes es va aturar. Va empènyer la porta amb l’espatlla i va sentir el grinyol agut que emetia mentre s’obria a poc a poc. La samarreta se li va quedar enganxada a les clovelles de pintura, i va haver d’estirar-la per deslliurar-se’n. Amb la màniga va fregar dues rajoletes decorades que gairebé no es veien. Hi va llegir «Torre Delosir, 1903».

Es va espolsar la màniga i va entrar. Quan els ulls se li van acostumar a la penombra, va veure una taula senzilla i robusta. Va deixar-hi la bossa damunt, i es va alçar un petit núvol de pols. El va observar elevar-se, envoltada de silenci. Per un moment el silenci li va semblar irreal. Va tenir la sensació de no estar sola. Es va girar amb els talons clavats a terra i va mirar enrere. No va veure ningú. Podia sentir-se el batec accelerat del cor. Va inspirar i va comptar fins a tres. Era al vestíbul, i només hi era ella.

A l’estança no hi havia res, a part de la taula. Estava impregnada d’una forta olor d’humitat. L’habitació era tan buida com la seva vida. Només hi havia la bossa i el núvol de pols, que aviat desapareixeria. Ella era la taula. Estava quieta en un espai on no passava res, i no hi havia gaire llum. La bossa eren les seves pertinences. Si li haguessin preguntat, ella hauria dit que no en tenia gaires, de coses. I el núvol de pols era l’estela dels últims fets, els que l’havien dut a obrir la porta, i a veure el vestíbul de la torre, per primera vegada.

—Meva.

L’eco de la paraula la va deixar parada. Mentre prenia aire per emfatitzar va pensar que hi havia bona acústica.

—Un-dos-tres.

Va entrar a la biblioteca.

—Mer-da-jo-deer.

Totes les parets estaven folrades de prestatgeries. Fins i tot per damunt dels finestrals n’hi havia una que donava continuïtat a les rengleres de llibres. Molts estaven a punt de caure. Alguns ja havien caigut, i dibuixaven petites muntanyes a la base de les parets. El de més amunt duia per títol Agrimensura caprichosa. El va fullejar. En tancar-lo va notar la picor aspra de la pols al nas i va esternudar. L’acústica de la biblioteca era molt millor que la del vestíbul.

L’Isis va col·locar el llibre al prestatge i es va posar les mans als malucs. Va mirar l’estança de dalt a baix i d’esquerra a dreta. Es va esponjar el manyoc de rínxols que sovint se li formava al clatell i va entonar:

—Aaaah.

S’hi podria fer un concert en aquell espai. Va fer córrer les cortines de vellut i pel perímetre dels porticons va entrar un raig prim de llum. En veure’s reflectida al vidre, va fer un moviment de cap ben après, entre sí i no, que li feia gronxar tots els rínxols. A l’Índia s’utilitzava molt, pel que li havien dit. A ella li servia per respondre vagament, sense comprometre’s. Va somriure. Es veia guapa, malgrat tot.

En obrir el porticó, la llum torrada de la Llitera va envair l’habitació. Tot era més gran i més brut del que semblava en la penombra. Enfora, la plana s’estenia més enllà d’on arribava la vista, tot descrivint un pendent suau, interromput per algun ametller que marcava un ritme irregular, i estrafolari. Els marges dibuixaven rengleres mal afaitades amb una malla infinita que delimitava la gamma de marrons i grisos de la terra. Els camps es notaven vius. Tenien la vida latent de l’espera, d’allò que està sota terra, a l’aguait d’una oportunitat. Al fons, la pauta de les pomeres i el turquesa del canal de Catalunya i Aragó li van recordar que, arribat el moment, la finca donaria els seus fruits.

Va inclinar el cos cap enfora per resseguir amb la vista la línia de xiprers que limitava el camí d’entrada fins al llindar de la torre. Ella era a l’edifici central de la finca. La finestra li va retornar el reflex de la seva imatge. Era just allà, l’Isis, mirant-se des d’un lloc inexistent.

Va fer mitja volta i va anar prement els llibres dels estants. Els de terra els recolliria més tard. Hi havia en total deu llibreries amb vuit prestatges cadascuna. Tot i que no arribava a les dues rengleres de dalt, hi va estar una bona estona, col·locant-los bé.

En acabar, va anar a la cuina a rentar-se les mans. Passant pel vestíbul va recollir la seva bossa de terra i la va posar damunt la taula. Es va aturar. Recordava haver deixat la bossa damunt la taula. Perquè ella era la taula, i la bossa era tot el que tenia. Ella no deixaria el que tenia a terra.

Es va gratar el cap. Potser sí que havia deixat caure la bossa. No seria la primera vegada que tenia el record de fer una cosa i, malgrat estar-ne segura, la realitat li demostrava el contrari. Per exemple, quan canviaven l’hora a la primavera i la tardor, ella calculava el canvi i pensava si es faria fosc més aviat o més tard. Quan ja ho tenia pensat, repassava els arguments, si una hora més volia dir que tindríem la sensació de ser més tard, i una hora menys de ser més aviat, i, per tant, es faria fosc abans o després. I quan ja ho tenia clar, sempre resultava ser el contrari. Fins i tot havia intentat preveure la situació del seu error, i, un cop posicionada, escollir l’opció contrària. Però mai ho aconseguia, perquè sempre li semblava que els arguments, aquella vegada sí, eren sòlids. No es podia trair a si mateixa. Estava, doncs, davant d’una situació d’aquelles. Havia deixat la bossa damunt la taula i la bossa era a terra. La va empènyer fins al centre de la taula.

—No-cai-guis.

A la cuina, un altre cop, res enlloc. Ni sabó, ni tovallola. Només un sofà. Va estirar el pom d’un calaix i se’n van obrir tres, arrossegats pel fregament dels frontals. Li va semblar que sonaven com l’aigua. Però no, el so venia de fora. Va treure el cap per la finestra i va veure que hi havia algú nedant a la bassa. Quan hi va arribar ja no hi havia ningú. L’aigua, però, encara tenia moviment. Hi havia unes petjades molles damunt del ciment i, al costat, uns texans i una samarreta negra.

—Eh! On ets?

L’Isis va agafar la samarreta i, mentre seguia les petjades, va veure que hi deia Metallica i Guns’N’Roses. Al darrere hi havia el mapa dels Estats Units, una llista de ciutats i l’any 1992. L’Isis coneixia els grups, sobretot el segon, perquè el cantant, Axl Rose, era el model de tio bo que havien compartit amb les amigues de l’adolescència. Sempre discutien si l’Axl es fixaria en una o l’altra i per què. Totes volien que es fixés en ella primer. L’Isis, però, sabia que l’Axl es fixaria primer en ella; perquè era alta, simplement. Quan la veiés li cantaria November Rain, amb la manera especial que tenia de pronunciar el final de les paraules, que les allargava amb força. Li agradava, perquè, tot i allargar-les, no era gens suau en fer-ho. I li molestava que diguessin que Guns’N’Roses feia música per a noies: la veu de l’Axl era metàl·lica, dringava com la butxaca d’un home fornit, una butxaca plena de claus i femelles.

L’alarma de tòpic de gènere se li va disparar. Treballar tants anys als informatius l’havia proveït d’alguns mecanismes que, de manera automàtica, li servien de filtre. Se li va ocórrer, però, que un tòpic podia neutralitzar un altre tòpic i, llavors, tots dos desapareixien i el tema es podia tractar de manera particular. Pensada fredament, era una excusa ben beneita.

De sobte va sortir un noi corrent darrere els xiprers i es va dirigir camp avall tot seguint el marge. Només duia posades unes vambes. Ella li va mirar el cul i va pensar que el tenia pla. El seu, en canvi, era més aviat rodó. Normalment el duia tapat per una brusa exageradament llarga i folgada. En dies com aquell duia els pantalons de ioga gris fosc. Li aplanaven el cul, i els combinava amb un top curt per compensar l’avorriment. Aquell matí, però, duia una samarreta blava ampla, per dins dels pantalons. Com diria la seva tia, anava excessivament còmoda. Quan deia «excessivament còmoda», arquejava les celles amb força i assentia suaument amb el mentó, volent dir: «Tu ja m’entens». Ella sovint li replicava que ho havia comprat en alguna botiga cara. Però la seva tia li deia que s’espavilés, que als homes no els agraden les dones que es vesteixen «amb una saca». A l’Isis li agradaven els culs rodons.

Va tornar fins als pantalons del noi i en va revisar les butxaques. Esperava que tornés: s’havia deixat la cartera, i sense cartera no podia anar gaire lluny. L’esperaria asseguda a la vora de la bassa.

La torre devia haver estat bonica quan la van construir. No en sabia gaire, d’arquitectura de la zona, però la seva es diferenciava de les altres perquè tenia unes sanefes de ceràmica que separaven la planta baixa del primer pis amb una línia bastant recta. El primer pis també estava separat del segon per un grapat de cables que subratllava una altra sanefa feta de peces taronges rectangular. L’edifici central tenia planta quadrada i es veia robust. Necessitava una capa de pintura, i també igualar les cobertes. A banda i banda hi havia dos magatzems amb sostre d’uralita. Es notava que s’havien afegit posteriorment. També va veure un habitacle minúscul suspès entre el primer i el segon pis: devia ser la comuna.

Va plegar els pantalons i la samarreta i va col·locar la cartera al damunt. Feia calor. No li volia remenar els papers. Un grill insistia amagat no gaire lluny. Ella també es podia banyar, si aquell noi desconegut ho havia fet. No es veia ningú a esquerra i dreta. Podia remenar la cartera del cul desconegut. No sabia per què, però era la típica cosa que no volia que la gent sabés. Pensava que la gent que xafardeja és la que no sap què fer amb la seva vida. De tota manera, tampoc tenia cap menyspreu per la gent que ho feia. Sentia més aviat indiferència. El noi del cul pla havia entrat a casa seva sense permís i es va relaxar. Es va descalçar. Va posar el peu a l’aigua tèrbola. El grill volia que obrís la cartera.

Dins hi havia tot de papers rebregats, un bitllet i unes quantes targetes. Totes tenien les puntes doblegades. Excepte el DNI, que aguantava estoicament la pressió rebuda. El va agafar i va llegir-ne el nom. Gerardo Pié Guanter.

Mentre buscava la data de naixement va sentir soroll entre la bardissa. Va enretirar el peu de l’aigua i es va calçar la hawaiana. El Gerardo Pié havia marxat en direcció contrària als matolls d’on havia vingut la remor. L’Isis va sentir fred a l’espatlla. Sospitava que havia fet la volta sencera a la torre per sorprendre-la per darrere. Seguia sense moure’s mentre pensava per què l’havia de voler agafar desprevinguda. No sabia si es tractava d’un noi agressiu. Va anar en direcció als matolls tremolosos d’on provenia el fregament. El que sí que sabia és que el tal Pié anava nu.

Abans d’arribar-hi ja va sentir la respiració característica d’un gos acalorat. Va sortir del bardissar a poc a poc, amb un pam de llengua penjant. La va mirar i va seure. Llavors es va llepar els morros i va tancar la boca. Però al cap de no res va tornar a obrir-la i va deixar penjar la llengua un altre cop, respirant feixugament. L’Isis va atansar-s’hi, i li va rascar les orelles.

–Quisso, tens calor?

L’escalfor del seu cos arribava a través del pelatge gruixut. Recordava el d’un gos d’atura, però devia estar encreuat amb una altra raça, perquè tenia el morro més curt i, per ser d’atura, era menut.

Després de rascar-li el cap, li va dir suaument que la seguís cap a dins, que s’hi estava més fresc. Va recollir la roba i documentació del Gerardo i, seguida de prop pel gos, va dirigir-se a la torre.

L’Isis va entrar i el gos es va aturar al llindar. Quan ella es va adonar que no la seguia, es va girar.

—Vine, va.

El gos va ajupir-se nerviós i va seure sense avançar ni mica.

—Guapo, anem, va.

Com que no es movia, l’Isis va tornar a l’entrada i el va empènyer amb una cama cap endins. Ell va avançar i va seguir-la, gemegant, fins a la cuina. Es va tornar a aturar al llindar. L’Isis li va etzibar que no mossegava. De fet, no sabia d’on havia sortit aquell gos. Devia tenir puces. Potser no havia estat bona idea fer-lo passar, se’l veia molt nerviós. No parava de plorar i d’anar del vestíbul a la cuina, i tornar. L’Isis va obrir l’armari de sobre la pica per servir-se un got d’aigua, però no n’hi va trobar cap ni un. Potser no estava acostumat a estar a dins d’una casa. De ben segur que era el gos d’un veí i estava fet a córrer pels camps i, esclar, no li agradava estar tancat a dins d’un lloc que no coneixia. Ella tampoc no el coneixia gaire, aquell lloc. Va tancar l’armari i va anar obrint els altres un a un mentre buscava el got. Hi havia poques coses dins, però totes estaven a tocar del límit de la prestatgeria. Definitivament no coneixia gens la seva torre.

A dalt de tot de l’armari dels condiments hi havia un platet amb dos grans d’all i una llauna d’olives, ben bé a punt de caure. També va veure l’etiqueta del preu enganxada a la base d’un pot d’escuradents, que sobrevolava per fora el prestatge. Va trobar la vaixella sota la pica. Li va semblar curiós, perquè gairebé sempre els plats i els gots es guarden als armaris alts, i els estris de cuinar als més baixos. Però encara era més peculiar el fet que totes les coses estiguessin alineades a la perfecció, al límit de les lleixes. Va obrir de bat a bat totes les portes i s’ho va mirar. Va fer dues passes enrere i va seure al sofà. Totes les coses de la cuina desafiaven la llei de la gravetat. Des del sofà, el conjunt tenia una coreografia insòlita. Per una banda, no hi havia cap ordre en la ubicació del parament de les baldes. Per l’altra, totes les peces estaven perfectament alineades. El màxim desordre funcional i el màxim ordre formal.

De sobte, tot va tenir sentit: l’ús no podia haver portat aquells objectes a compartir espai. Allò només podia ser obra del desús. Era allò el que estava intentant dir-li aquell desori? Temia quedar ancorada com una tetera, convivint amb un drap petrificat. El que realment la preocupava era que potser s’hauria de quedar a viure allà.

I

En algun moment del terciari, un camp d’algues va recordar l’aigua d’un llac salat. Els corrents profunds havien pentinat les fulles del camp, les llepaven, els regalaven carícies. El cos de cada una d’elles havia estat sota la batuta d’una massa que dirigia amb força l’avenir del que serien.

I aquella experiència les va fer així. Les algues eren certes, totes físicament presents. Van folrar el fons del llac amb les seves fulles flonges. Es deixaven acaronar, dibuixaven ones similars a les que pentinen els camps de blat els dies de vent.

Durant milers d’anys van viure sota la fricció, i, en lloc de molestar-se pel vaivé, van evolucionar amb dependència del moviment. Es van adaptar al fresseig. El van convertir en una vibració infinitesimal.

El plaer de la sonoritat va ser el seu quasi-nos. Repetien una i altra vegada el moviment i la vibració, fins que esdevingué melodia, i la melodia successió. El repetiren fins que es va fer el sentit. I van foragitar, fonoritzar, els qui gosaven interrompre el seu èxtasi.

I quan la terra s’obrí, i l’aigua va desaparèixer, la fauna i flora que havien habitat el llac ja no existiren. Només quedaven elles. El record les va mantenir latents durant segles. Eren vives en la memòria. Vibraven emulant les ones que temps enllà les havien bressolat. Les algues cercaven igualar aquell moment en què havien viscut surant en el fons d’un llac que ja no existeix.

Ancorades al lloc on vau néixer, sou el registre del que vau ser.

* * *

Desplaçar el parament

Des del sofà estant, l’Isis va pensar que el terra devia estar inclinat, per això aquell munt d’idees estranyes lliscaven cap a ella. Una cuina desordenada intentava organitzar-li la vida. De ben segur que el terra estava tort i els objectes relliscaven fins allà on podien i també els seus pensaments l’enclotaven al fons d’un cul-de-sac.

Moltes cases s’inclinaven per culpa de l’assentament del terreny. Va recordar els llibres i va dirigir-se a la biblioteca, seguida de prop pel gos. Tots eren al seu lloc. Per un moment es va espantar. Llavors va recordar que ella mateixa els havia col·locat bé. Va mirar amunt i els de la filera superior seguien volant més enllà del prestatge. El quisso va fer un lladruc i va anar cap a la porta principal. L’Isis el va seguir amb gest automàtic. Probablement el que passava era que la torre estava construïda sobre terrenys arenosos. En fer tant temps que estava tancada, ningú havia notat que l’estructura estava en perill i que s’estava inclinant. El gos potser ho havia notat, i per això estava nerviós. Li va obrir la porta i l’animal es va esmunyir cap a la claror del carrer.

Terrenys arenosos. Amb aquesta idea l’Isis va tornar a la cuina. Seria millor dormir a la planta baixa, fins assegurar-se que no hi havia perill de pujar al pis de dalt. Va posar aigua a escalfar amb la tetera. De dins la bossa en va treure l’smartphone i els auriculars, i va cercar «Metallica best hits». Mentre treia tots els objectes de les prestatgeries va valorar una altra possibilitat. La torre estava sobre un terreny on petits terratrèmols feien desplaçar objectes. Va deixar la vaixella, les espècies, les caixes i els coberts damunt la taula del vestíbul. Ben al centre. Si hi hagués terratrèmols grans la casa tindria desperfectes. Els papers i draps els va deixar a mà, al sofà, per si els necessitava per fer net. Segurament eren petites tremolors que passaven desapercebudes. Però, si fos cert, se n’hauria assabentat, que a la seva torre hi havia activitat sísmica. Va tapar el forat de la pica amb un tap de goma, i la va omplir amb l’aigua de la tetera. I segur que no només era a la seva finca que hi havia tremolors, n’hi devia haver als terrenys adjacents i, possiblement, a tota la Llitera.

Va capgirar el cubell de les escombraries i s’hi va enfilar per netejar l’armari de dalt. Amb el fregall i un bon raig de lleixiu va començar a dibuixar cercles, amb força, fins que en va sortir un suc marró, gairebé negre. Mentre fregava mantenia els peus clavats al tamboret improvisat. Si hi hagués hagut un moviment sísmic en aquell moment, hauria pogut caure. Va treure’s els auriculars i va afinar els sentits. No va notar res. Només se sentia dins els auriculars el solo enllaunat de Master of Puppets. A mesura que anava esbandint i fent noves passades, l’aigua anava perdent la foscor. L’armari de dalt ja era net.

Després de netejar els altres tres va disposar la vaixella a l’armari superior. Els coberts, al primer calaix. Els draps, al segon. El cubell i l’ampolla gairebé buida de lleixiu, sota la pica. Les cassoles, al del costat. Les paelles, a l’últim. La resta d’útils els va repartir entre els calaixos que quedaven lliures, segons la necessitat que tindria d’utilitzar-los. Va deixar armaris i calaixos un pèl oberts perquè s’acabessin d’eixugar durant la nit. Va desempaquetar els aliments que havia dut de Barcelona i els va col·locar a la nevera.

L’endemà al matí es va despertar amb una gana voraç. Havia dormit com un nadó, arraulida al sofà de la cuina. Va omplir el cassó d’aigua. Hi va submergir dos ous ecològics. Mentre s’escalfava la paella es va preparar una torradeta de farina de llegums amb paté de bolets. Tan bon punt l’aigua va arrencar el bull va enretirar el cassó per evitar que els ous quallessin del tot. Amb l’altra mà va posar les salsitxes a la paella. S’estava cruspint la torradeta, intentant que no caigués cap engruna, mossegant-la amb les dents mentre feia força amb els llavis per retenir els fragments que s’havien trencat. Per sort, el paté feia d’aglutinant i, alçant una mica la barbeta, va aconseguir menjar-se la torrada a gran velocitat. Sostenia el cassó amb una mà mentre girava les salsitxes amb l’altra. En acabar de remenar, va obrir l’armari de dalt per agafar un plat, i tota la vaixella li va caure al damunt.

La paella va caure arrossegada pels plats i tasses, i les salsitxes van quedar escampades per terra. Un plat va partir-ne una per la meitat. L’Isis es va mirar els peus i va veure els seus dits nus rodejats de vidres i trossets de salsitxa. Va alçar la vista a l’armari. Era buit. Tot el que hi havia era a terra trencat en mil bocins. Va pensar com sortiria d’allà sense tallar-se. Les hawaianes eren, definitivament, el calçat més perillós del món. Inclús abans que les sabates de taló. Necessitava arribar fins a l’escombra. Va agafar la safata del forn i la va posar a terra. Quan hi va pujar els vidres de sota van crepitar. Llavors es va adonar que havia salvat part de l’esmorzar, i es va alegrar d’haver-se aferrat al cassó com si li anés la vida. Va estirar-se fins arribar al calaix dels coberts i va treure’n una cullereta.

D’un salt va aclofar-se al sofà. Allà no hi havia vidres. Va seure i va agafar un dels ous. El va picar amb la cullereta fins a trencar la closca en trossos petits. Llavors va enretirar suaument el tel que unia els fragments, deixant al descobert la clara. Va mirar la trencadissa del terra abans de clavar-hi la cullereta. L’ou estava ja ben quallat, llàstima. Però la part bona era que les diferències entre les peces de la vaixella havien desaparegut. Hi havia més ordre entre els bocins que quan formaven plats i gots.

El que va quedar clar era que hi havia moviments sísmics. Va escurar el fons de l’ou. Recordava haver col·locat totes les peces al fons de l’armari. Aquesta vegada ho recordava perfectament. No estava segura de què havia passat amb la bossa de mà el dia anterior, però tot indicava que la bossa també l’havia posada ben al centre de la taula, i que alguna cosa l’havia fet caure al terra. I ara hi era tota la vaixella, perquè hi havia petits terratrèmols que havien desplaçat el parament fins al límit del prestatge i, en obrir la porta, havien caigut.

En aquell moment ja sabia alguna cosa de la seva torre. Que hi havia petits terratrèmols.

Aturada al passadís

Un home panxarrut d’uns seixanta anys va enfilar el camí de la torre. L’Isis el va veure acostar-se des del porxo. Tenia les cames corbades i caminava fent un suau balanceig a banda i banda. Amb cada passa semblava enumerar una llista de feines per resoldre. A mig camí ja devia haver acabat de comptar, perquè va aturar-se, es va treure la gorra i va eixugar-se la suor del front amb la màniga. Es va fregar els ulls amb el polze i l’índex de la mà. Va tornar a posar-se la gorra i va reprendre la marxa.

Quan va arribar davant del porxo, va mirar l’Isis i es va tornar a treure la gorra. Ella es va fixar que els cabells li guardaven la forma del capell, i duia una línia vermella al front, just allà on queia el pes de la visera.

—Hola.

Ell va respondre amb un lleu moviment de cap. Semblava sorprès.

—Ets ben igual que la teva difunta tia.

—Tia àvia.

L’Isis no en sabia gairebé res de la seva tia àvia, ni tan sols que vivia en una residència. Quan, un parell d’anys enrere, la Gemma li havia trucat per dir-li que s’havien de veure, que la Reme havia mort, ella no havia sabut de qui parlava. Les estructures familiars més enllà de pares i fills la sobrepassaven, però la Gemma havia insistit que quan va morir el José, la casa havia passat a ser propietat de la tia Reme com a vídua seva, i que la següent en la línia d’herència era la Mònica.

En pronunciar l’última paraula, la tia havia abaixat el cap, i després del «Mò» gairebé no s’havia sentit res. L’Isis havia deixat caure el pes del seu cap sobre el respatller de la cadira i havia assentit. Com que la mare era morta, la casa era seva. Per a ella.

Recordava haver pensat per un moment de fer-se neorural. La tia l’havia vist somrient i l’havia animada. Vint-i-quatre mesos més tard estava totalment immersa en la ruralitat. Aquell senyor era el Cisco. Li volia dir que ja sabia qui era, però ell havia mogut les celles amb l’expressió familiar de «i tant, ja sabem qui som». Dubtava si havia de donar-li la mà o fer-li dos petons, i es va posar dempeus sense dir res. Ell tampoc va dir res, només va somriure i va avançar una mica. Era bastant més baix que ella, d’esquena ampla i braços forts. La gorra, de color blau elèctric, tenia unes palles enganxades a la visera. Van estar uns moments sense dir-se res, només mirant-se. Finalment, l’Isis va parlar.

—I quan va caure la torre?

—Com?

—La torre. On era? Com va caure?

El Cisco va comprovar la façana de la casa.

—La torre és astí. No ha caigut res.

L’Isis va mirar paret amunt amb cara estranyada.

—No l’he pas vist.

El Cisco va fer una rialla i els ulls se li van plegar en acordió.

—Astí les cases se diuen torres. No hi ha torreons ni torretes en esta torre.

—Ah.

L’Isis va notar roentor a la cara. De vegades, es fumeria de bufetades, i les galtes li quedarien vermelles de debò. El Cisco continuava amb un somriure afable.

—No passa res, dona, no cal ficar-se tan roya, que no tenies per què saber-ho.

—Ahà.

Llavors el Cisco va avançar un pas, li va donar la mà, i la va sacsejar amunt i avall, prement ben fort. Li va preguntar si feia molt que havia arribat i què li semblava la torre. Ella li va respondre, i van comentar quatre banalitats sobre la calor, que anava i venia i que no semblava que es decidís a quedar-se aquest any. Van seure al vestíbul.

El Cisco va explicar que la collita s’estava endarrerint perquè no havia fet gaire sol. La poma estava gairebé a punt. Per anar bé hauria de fer sol durant un parell de setmanes. Mentre continuava parlant va aixecar-se i va treure el porró de vi de la nevera. L’Isis el va veure entrar i sortir de la cuina amb tanta naturalitat que es va sorprendre. Per un moment gairebé es va molestar. Aquell home a qui acabava de conèixer s’estava servint un got de vi, amb dos gots nous per estrenar. Però només va ser un instant, de seguida va pensar que havia estat ella qui li havia donat ple poder per entrar i sortir, i fer el que li donés la gana quan, uns mesos enrere, havia acceptat l’oferta del Cisco de fer de masover.

Li havia trucat mentre preparaven les notícies de les nou. Havia fet una pausa després d’ajustar els micròfons i ara tothom estava aprofitant els últims minuts abans d’entrar en directe. Ella anava camí de l’office a preparar-se un cafè. Quan passava per davant del despatx de producció li va vibrar la butxaca. A aquella hora mai ningú li trucava, i es va sorprendre. No li trucaven en hores de feina i tampoc fora d’hores. No parlava mai amb gairebé ningú. Només de tant en tant li trucava una amiga de Bescanó, per veure com li anava la vida. Sempre acabaven parlant de com n’era d’avorrit viure al poble, i de la sort que havien tingut de poder-ne marxar. Al cap d’una estona reien amb anècdotes i comentaven com el trobaven a faltar, el poble. I més o menys cada dos mesos tenien aquesta conversa i quedaven que es trucarien ben aviat per veure’s en persona.

Però en aquella ocasió no havia reconegut el número de la trucada.

«—Hola, soc Cisco Mola. La teva tia m’ha donat lo teu telèfon. Pots parlar?»

La Gemma havia suggerit que llogués les terres per treure’n un petit rendiment. Ella havia llogat la seva casa del poble a una parella que hi volia muntar una residència de turisme rural. Era un edifici ben conservat que tenia l’encant autèntic del poble. No li havia fet falta muntar cap escenari perquè semblés rural. En una ocasió, l’Isis havia passat un cap de setmana en un allotjament rural que tenia l’aspecte d’un parc temàtic.

Ella no sabia en quin estat es trobava la finca. Li ho va explicar amb franquesa al Cisco, i ell va fer-li una proposta. Mentre parlaven, l’Isis estava aturada al passadís, tocant la paret grisa davant la porta de producció. Estava folrada d’una moqueta de pèl curt que amortia el soroll que feien les persones en circular d’un despatx a l’altre. El Cisco explicava el seu interès a explotar les hectàrees de pomeres. Parlava dels temporers que coneixia i que podia portar-hi, de l’experiència que tenia en la collita de la poma i la pera. L’Isis va veure la collita en la línia de punts groguencs que dibuixaven els ulls de bou del sostre. Aquell tema no li agradava. Seguia convençuda que la finca no era per a ella, i la gestió de tot el que se n’hagués de fer li importava ben poc. Ell havia afegit a última hora si li molestaria que hi posés un ramat d’ovelles.

—Un ramat?

—Sí. De jove jo feia de pastor.

—No, no em molesta que facis de pastor.

L’Isis esperava que s’acabés la conversa per poder servir-se per fi un cafè i també per tancar el capítol de la torre. Ja era al llindar de la porta de l’office. Si volia tenir un ramat d’ovelles o de xais li semblava perfecte. Es va preguntar si els xais eren tan aspres al tacte com la moqueta de la paret. De petita havia tocat tot tipus d’animals. Però no recordava quin tacte tenien les ovelles. Se li va ocórrer que potser li hauria d’oferir d’anar a viure a la torre.

—Si vols instal·lar-t’hi per no perdre el temps anant i venint...

—No cal, gràcies.

Va fer una pausa. Semblava que volia afegir-hi quelcom més. Efectivament, encara no havia acabat i va tornar a parlar amb un to de veu una mica més agut.

—Potser no t’ho han dit, però la torre no es troba en bones condicions.

L’Isis va imaginar-se que devia estar en bastant mal estat. Pel que en sabia, la casa tenia més de cent anys i no havia estat actualitzada. Així i tot, ningú li havia explicat com estava. Ella tampoc ho havia preguntat. De fet, no sabia ni si la tia Gemma havia anat a veure-la per ensenyar-la al Cisco, o si l’havia contactat per telèfon, ni res d’això. No li interessava. Va anar acabant la conversa dient que molt bé a tot, i procurant no ser mal educada. S’havien posat d’acord. El Cisco li mereixia respecte i de moment li havia caigut bé. Va penjar. Ell no en tenia la culpa que la seva família només li hagués deixat parcs temàtics en ruïnes.

El Cisco va acabar d’omplir-se el got. Continuava aclarint que el retard de la collita havia estat prou oportú. Li estava costant molt trobar temporers. En mirar-la li va notar el bullici en l’esguard, i es va aturar tot avergonyit. Es va disculpar i va afegir-hi que feia tants dies que estava sol per la torre, que havia oblidat que era casa seva. L’Isis li va dir que no es preocupés.

—Fas un vinet?

S’ho va pensar un moment. Eren dos quarts de sis de la tarda.

—Vinga, sí.

Va buidar el got i va fer una ganyota. El vi era força dolent. El Cisco l’hi va reomplir al·legant que el segon glop acostumava a ser més bo. Ella va tornar a somriure i va afegir que era d’aquells vins que com més se’n pren més bons es tornen.

—Veig que ja saps com funciona.

El Cisco va acabar-se’l i el va reomplir mentre escurava la gargamella.

—I què faràs per trobar temporers?

—Doncs no ho sé. Provaré de parlar-hi un altre cop, amb los del lloc. Si no entren en raó aniré a buscar-ne a Binèfar o Altorricó.

Va dubtar un moment.

—Jo podria fer de temporera.

Sense saber com, va sentir-se dir una cosa.

—Podria fer-ho perquè m’han fet fora de la feina.

El Cisco va posar cara de circumstàncies, i li va omplir el got. La va emplaçar a parlar amb la mirada.

—No hi ha res a explicar. He perdut la feina.

—Has perdut la feina o t’han fet fora? No és lo mateix.

—M’han fet fora. De fet, fa temps que, pel que m’han dit, vaig començar a perdre la feina. Però no ha estat fins ara que se n’han adonat.

—I per què ara?

—Perquè hi ha retallades.

—Ah.

El Cisco la mirava des de l’altra banda. El tòrax recolzat sobre la taula i els braços creuats davant del pit. Esperava que l’Isis continués l’explicació. En adonar-se’n, ella va reprendre el discurs, sense saber ben bé què més volia saber el Cisco.

—El cap em va cridar divendres al despatx. Tenia un paper amb una llista de noms. Em va demanar que segués i sense donar-me temps a acomodar-me em va dir que, sentint-ho molt, havien de prescindir dels meus serveis. Però no feia cara de sentir-ho molt, saps?

Va fer una pausa per mirar al sostre. La gola li cremava. No era només pel vi. La nuesa de les parets la desconcertava. Va tornar a mirar al Cisco i continuà.

—Fa deu anys que treballo per la tele, i sempre m’han tractat bé. Amb cordialitat. Treballo ràpid i en silenci. No m’agraden les xafarderies, ni perdo el temps pels passadissos. Crec que he estat sempre una bona treballadora.

—I no t’han donat cap més explicació?

—Sí. La manca d’actualització dels meus coneixements. Així ho va dir el cap: «Manca d’actualització dels coneixements».

Va fer un glop llarg.

—Pensant-ho bé, és cert. Però no sabia que ho havia de fer. Em va dir que esperaven que introduís novetats en la manera de mesclar micròfons, vídeos i sintonies. Que fes suggeriments sobre com renovar els equips de gravació.

—Ja veig. És una d’ixes feines en què no acabes mai de saber-ho tot. Quan ix un nou micròfon al mercat, tu t’has d’espavilar per conèixe’l, i en cada novetat te desactualitzes.

Ella va assentir lleument.

—I los altres?

L’Isis el va mirar, no sabia què volia dir.

—Has dit que el cap tenia una llista damunt la taula.

—Sí, eren altres companys que també van acomiadar. Gairebé tots teníem contractes mercantils, o sigui que no han hagut de donar gaires explicacions a ningú. Només ens cal buscar nous clients, perquè a efectes legals som autònoms. No és tan senzill buscar clients nous quan fa deu anys que ets al mateix lloc.

—Doncs escolta, si vols ja has trobat lo teu primer client. Queda-te a fer de temporera i, si vols, te faig una factura per haver arreglat los sorolls de la torre.

Tots dos van riure de gust. L’Isis va gronxar-se sobre les potes del darrere de la cadira mentre s’esponjava la cabellera de la nuca. Ni tan sols sabia quina era la feina de temporera.

—Per què no tens temporers?

El Cisco va esborrar el somriure de la cara. L’enrojolament de les bromes i el vi va donar-li un aspecte irat.

—Diuen que la torre està embruixada.

Va seguir fent broma i va tornar a riure, però alguna cosa havia canviat.

—T’ho pots creure?

El primer que li va passar pel cap a l’Isis foren els objectes alineats al llindar de les prestatgeries de la cuina. També els udols del gos, que, per cert, no havia vist en tot el dia.

—Són ben borricos. No volen la feina. Després se queixaran que no tenen perres, que la temporada ha estat fluixa, que lo camp no dona per viure. Tenen por de les històries que se conten per ahí, però no se n’ha de fer cas de lo que diu la gent. Abans hi havia bruixes a estes terres, i les van cremar los de la inquisició. Resulta que ixes dones eren lo més paregut a un metge que hi va haver fins los anys de la república per ací. Eren dones que coneixien la terra, les herbes de guarir, los cicles de los animals. Eren sàvies, i no bruixes. I ara les llegendes conten que es convertien en gats i altres animals, que eren lo diable, que feien fogueres per invocar los esperits. I los temporers fan veure que no, però tenen por, perquè són uns pobres infeliços, la majoria immigrats, que ja tenen prou problemes a guanyar quatre perres per enviar a la seva família. Perquè no tenen gaires llums per distingir la fantasia de la realitat.

L’alerta de discriminació racial va saltar.

—Però no són tots immigrats, ni tots enzes, oi? Vull dir, algú hi deu haver que sigui capaç de pensar per si mateix i no fer cas de les llegendes urbanes, sigui d’on sigui, oi?

—Los que menos.

L’Isis va entrar a la cuina i va tornar amb uns pantalons i una samarreta a les mans. Va rebuscar a la butxaca.

—No deus pas conèixer aquest noi?

L’Isis li allargà el DNI.

—S’estava banyant a la bassa, i de sobte va marxar i va deixar-se la roba i la cartera.

El Cisco el va reconèixer com a «lo Pié». Un tarambana que feia de temporer per aquella zona. Normalment vivia a Lleida, però durant la temporada s’allotjava amb els treballadors als apartaments que compartien als afores del poble del costat. Si el buscava el trobaria allà. Li va donar, per si de cas, el seu telèfon. El tenia apuntat en una petita llibreta que duia a la butxaca lateral de la granota. Als fulls també hi havia escrits els noms i telèfons d’altres temporers. Va llegir els noms d’uns quants, la majoria eren magribins.

L’Isis va notar que necessitava aire. Va sortir al porxo i el Cisco la va seguir. Li va dir que podien fer una mica de sopar. Aniria a buscar un formatge, quatre tomàquets i cogombres i un grapat d’ametlles que tenia al magatzem. Ella va assentir.

Allà fora va veure que ja s’estava fent fosc. El sol tardava més a pondre’s a la Llitera. A Barcelona ja devia ser de nit, i segurament la seva habitació ja era a la penombra. Recordava l’olor d’humanitat que feia quan havia tancat la porta abans de marxar. Des que l’havien fet fora hi havia passat moltes hores. S’havia quedat bloquejada a l’habitació, ajaguda al llit de palets, en xandall. Havia tingut la sensació d’haver-se estirat dins una banyera i haver-se anat enfonsant a poc a poc durant dies, i que només els dits dels peus havien sobresortit de l’aigua. La resta del seu cos havia estat submergit, i així fins que l’aire fresc que corria enjogassat pel porxo de la torre l’havia fet reviscolar.

Va pensar en el Cisco. De seguida arribaria amb el sopar i podria fer fonedís l’entumiment del vi i de les emocions acumulades al front i al pit.

No sabem què hi ha al món I

Malgrat no considerar-se un home amb prejudicis, el Cisco no s’havia pogut estar de pensar que l’Isis seria una noia de ciutat. En conèixer-la aquella tarda, li havia semblat que una mica sí que ho era. Però, després de passar una estona amb ella, havia comprovat que no era propensa a la xerrameca buida. Ni tampoc era reticent a fer feines físiques, ni era una llepafils. D’alguna manera, era més de camp que la seva pròpia filla, que mai no havia volgut tastar el seu vi.

Va sortir del magatzem carregat amb un gibrell i dues ampolles. El gos el seguia tot darrere, fins que va veure l’Isis. Li va saltar al damunt i amb alegria li va llepar la cara. El Cisco va allargar una panera amb els tomàquets i li va presentar el Grit. Pel que veia, però, ja es coneixien. Van posar-ho tot a la taula del rebedor. El gos, com de costum, va seure al costat de la porta, per la banda de fora.

El Cisco va partir el pa fent unes llesques gruixudes com el dit. Va mirar l’Isis i va somriure. Ella l’hi va tornar el gest, mentre partia els tomàquets i els anava fregant per damunt del pa. Van tallar el formatge i van amanir cebes i cogombre amb un bon raig d’oli. Per condimentar-ho millor, el Cisco hi va afegir vinagre casolà. Era d’un vi que s’havia fet vell a la bota. Tenia molt pòsit i en inclinar l’ampolla es va barrejar amb la resta del líquid. També s’hi va fer una bromera blanca a la part superior. Va deixar anar un renec. Volia oferir-li un bon àpat, amb aliments provinents de la seva terra.

—Soc una gurmet sense manies.

El Cisco va respirar alleugerit mentre ella duia plats. Va reomplir el porró i van començar a sopar en silenci. De dins estant, podia sentir el cant dels grills i la respiració feixuga del Grit. La melodia de la natura. Gaudia de debò d’estar allí, menjant un sopar senzill i escoltant el so de les bardisses. Aquella nit encara ho gaudia més, ja que ho feia en companyia. Va agafar una altra llesca de pa i dos talls de formatge. Era d’ovella, curat i sec, com una pastilla de sabó. L’Isis l’estava mirant amb una pregunta als ulls. Era ben bonica, aquella noia, i transparent.

—Cisco, tu vas posar les coses alineades a les prestatgeries de la cuina?

—No.

Va empassar amb parsimònia abans de continuar.

—Però ja sé què vols dir. Totes les coses a punt de caure, oi?

L’Isis va fer que sí i ell va agafar una altra llesca de pa i més formatge. Com que ella no deixava de mirar-lo amb els ulls exageradament oberts, va arrencar a parlar amb la boca plena.

—El primer dia astí a la torre, vaig entrar a la cuina a ficar una goteta de vi a la nevera. Buscava un vas. I vinga a buscar-lo fins que el vaig trobar davall de la pica. I en obrir tots els armaris les coses estaven a punt de caure. Només les vaig prémer cap al centre. No he tornat a tocar res.

L’Isis li va fer un resum de la trencadissa que hi havia hagut aquell matí. El Cisco va continuar menjant. Li va preguntar si deien que la torre estava encantada perquè les coses es movien. Ell va acabar de mastegar i va escurar el got. Va reomplir-los fins al capdamunt. Portaven begut gairebé un litre. Per contar el que li havia de dir, necessitava estovar una mica més la llengua. Va espolsar-se les engrunes de la cara i del pit, i es va eixugar les mans amb el drap de cuina.

Recordava com si fos la vigília quan demanava al seu avi que li expliqués la història de la torre que xiulava. Ell li responia que li explicaria a l’hora de fer el mos, quan estiguessin tots dos asseguts a la pedra plana. I així ho feia. Entraven el ramat a la solana de Santa Magdalena i aprofitaven l’amplitud del camp per dinar. Pujaven a una pedra grossa que hi havia a l’extrem més oriental, des d’on es dominava tota l’extensió. D’allà estant podien vigilar més còmodament. L’avi treia el farcell que els havia preparat l’àvia, i feien un mos, mentre el Cisco esperava, en silenci, que l’avi li relatés la seva aventura. Li agradava imaginar-se que era ell, qui havia escapat de la casa que xiulava. Quan s’acostava el moment en què havia de fugir saltant per la finestra de la cuina, la veu de l’avi s’enterbolia. I, en acabar, el Cisco estava sempre molt content, però veia l’avi capcot i entotsolat la resta de la jornada. Potser per això l’avi només li explicava la història de tant en tant. Ell la rememorava amb tot el detall que podia, ja que arribat l’estiu l’avi pujava a la muntanya amb el ramat i no tornava a baixar fins al cap de tres mesos. Llavors venia l’hivern i encara es tancava més en si mateix. I no tornava a tenir oportunitat de preguntar-li fins que el bon temps el feia menys sorrut.

Havia explicat la història de la casa que xiulava a la seva dona, mentre sopaven, un dels primers dies d’estar casats. En acabar, ella li havia contat una rondalla lliterana, i el Cisco s’havia adonat que mai estarien en completa harmonia. La tranquil·litat amb què l’Isis li acabava de preguntar si deien que la torre estava encantada perquè les coses es movien li havia recordat aquell moment. Al principi no sabia ben bé per què li ho havia recordat, però tenia a veure amb la naturalitat amb què havia formulat la pregunta. Semblava una persona poc propensa a jutjar els altres, i aquesta era, a parer seu, una gran qualitat per estar en harmonia amb el món.

—Ara et contaré una cosa, perquè veig que no et prens les coses de manera dramàtica, i em sembla que puc confiar en tu. Si la contés a la meva filla, a saber el que es pensaria. No vagis dient-ho, que la gent s’espanta d’aquestes coses.

Ella va assentir amb el cap mentre s’apropava a la taula, com volent contenir el secret en un espai més petit.

—El meu avi, Francisco Javier Mola, juntament amb la meva àvia, Joana Nogués, em van cuidar de xicarró, fins que vaig complir els catorze anys. Allavontes això es feia molt. Pares que tenien molts fills, o que no podien cuidar-los, els tiets o els avis se’ls afillaven. I jo vaig tenir molta sort d’anar a viure en mons iaios a Llessuí, un poblet del Pallars Sobirà.

Durant anys només havia repassat la història mentalment, i la repetició l’havia convertit en un seguit de mots que, ordenats correctament, podien fer desplaçar qualsevol persona del principi al final d’una vetllada. En començar a contar la història, i en sentir-se-la dir de viva veu, els detalls emergien amb vivacitat i emoció arrelada.

Va dir a l’Isis que de petit havia acompanyat el seu avi amb el ramat cada dia de primavera des que va fer set anys. Que havia tingut una infància sense abundàncies, però que mai havia passat gana. Però que el que sí que l’havia fet patir era el fred. De nit es gitaven tots tres sota una pila de mantes que no li permetia gairebé ni respirar. Es tapava també el cap, i els sargits i pedaços dels llençols li quedaven marcats per tota la cara. I també que posaven unes pedres calentes sota el jaç, perquè el fred no els atrapés per l’esquena.

Després va continuar aclarint a l’Isis que els fets que estava a punt de relatar havien passat quan l’avi tenia vuit anys i era mosso d’una finca de la plana lliterana. Que havia hagut de marxar per culpa d’unes pluges torrencials que havien inundat l’edifici principal de la finca. I que enmig de les inundacions, el petit Francisco Javier Mola havia vist i sentit coses que no havia pogut oblidar mai més.

Se sentia a si mateix explicant el relat i, a poc a poc, les paraules i els records s’anaven carregant de significat.

—La primera vegada que l’avi em va contar la història de la casa va ser un matí de primavera. Havíem sortit a pasturar a trenc d’alba, i el fred era tan viu que cada vegada que respiraves la seva aroma paralitzant et glaçava el paladar fins a les orelles. Tot just feia uns dies que l’acompanyava amb el ramat, i no perdia de vista l’avi. Em fixava on trepitjava. Com xiulava les cabres!

Va mirar al sostre tot recordant amb un somriure aquell so que partia l’espai com una fina línia invisible, un xiulet que dibuixava un camí que alhora apropava les distàncies i ajudava els animals a desplaçar-se.

—Quan vam haver arribat a la solana de Santa Magdalena, l’avi va fer un xiulet diferent dels dels dies anteriors, més llarg i agut. Jo el vaig imitar. I ell es va girar amb la cara encesa d’ira i em va fotre uns quants mastegots mentre a crits em deia que no tornés a fer-ho, de xiular d’aquella manera. Jo em vaig espantar molt i vaig quedar clavat a terra. Ja no tenia fred. Les galtes se me van mullar i me vaig orinar al damunt.

L’Isis va fer un glop de vi enmig del silenci. El Cisco va notar que la simfonia de grills i salvatgines s’havia aturat. Va veure el Grit alçar el cap i fitar-lo a través del seu serrell pelut.

—L’avi, en veure que me quedava endarrere, me va venir a buscar i me va rodejar l’espatlla, empenyent-me amb un gest suau. Vam anar així fins que vaig deixar de sanglotar. Els calçons se m’estaven refredant, però no volia que ell ho sabés, així que vaig seguir-lo ben mut. Allavontes m’ho va contar. Me va fer seure i me va donar un cantell de formatge i un rosegall de pa. Tot havia passat una nit de juliol de mil nou-cents tres. Lo meu avi dormia a la pallera de la torre on treballava de mosset. Ell i l’altre mosso s’estaven mullant. Ja feia dos dies que plovia i la palla era ben humida. Però va notar que li queia un bon raig d’aigua a la cara, i els dos xicarrons, que dormien arraulits l’un contra l’altre, es van despertar i van decidir demanar ajuda al senyor. Sabien que se la jugaven, però van baixar l’escala de gats, van creuar l’era, i van empènyer la porta principal.

—Pobres marrecs.

El Cisco va assentir.

—En contar-m’ho, a l’avi li espurnejava la mirada, i gesticulava abaixant la veu, com si no volgués despertar el dimoni que feia ploure sense parar. El senyor els havia obert i, en explicar-li que entrava aigua per la teulada, els havia deixar passar a la cuina. Encara no s’havien acomodat al costat del foc mig apagat, que van sentir un fort tro que els va fer caure a terra. L’avi va notar com tremolava tota la casa i grinyolaven les fustes, i va veure com queia la calç de les parets. El seu company, que li havia caigut al damunt, es va arraulir a un extrem de la llar de foc per protegir-se. Va veure entrar al vestíbul les dues senyoretes, la senyora, la minyona, i després va anar-hi la cuinera, i totes van escoltar el senyor. Ell, el senyor vull dir, duia una llum d’oli i ajudava les dones a posar-se els abrics. La cuinera anava en direcció cap a ell quan va sentir-se un xiulet molt, però molt agut. La cuinera va caure a terra, cridant de dolor mentre es tapava les orelles amb les mans. L’avi va notar els peus molls. El terra estava inundat i el xiulet no s’aturava. En aquell moment es va sentir un gran estrèpit. L’avi va pensar que la casa li queia al damunt, però en alçar la vista va trobar-se un núvol de pols. El sostre del vestíbul s’havia desplomat.

El Cisco va fer una pausa. Va sentir la remor dels marges vius, que, reviscolada, entrava per la porta. També hi passava la suau brisa de la nit.

—Tot va quedar a les fosques, i l’avi es va girar i va veure claror per la finestra. L’aigua li arribava ja als turmells i tenia por perquè no sabia nedar. Així que es va dirigir cap a la finestra aixecant molt els peus a cada pas. Quan l’avi m’ho explicava feia així, i es tapava les orelles.

El Cisco va fer-se enrere amb la cadira, va aixecar una cama i després l’altra, deixant veure els genolls per damunt la taula, i va picar amb els peus a terra alternativament. L’Isis va alçar les celles ben amunt intentant aguantar una riallada.

—Sí, aquesta era la meva part preferida, i solia jugar a escapar-me de qualsevol lloc saltant damunt d’un pam d’aigua imaginària. Però la cosa no acaba aquí, perquè mentre anava cap a la finestra, l’avi havia vist unes tremolors damunt l’aigua.

L’Isis seguia enriolada. Semblava que no l’havia sentit bé, i va insistir.

—Tremolors. Jo li vaig preguntar si l’aigua tremolava de fred, i ell em va dir que no, que tremolava i punt.

—Ah.

Va recuperar el seu posat seriós.

—Allavontes ja s’havia enfilat corrents a l’ampit i havia saltat a fora. Plovia tant que no veia ni on posava els peus, però això no li va impedir córrer com un esperitat. A mesura que s’allunyava, ja no se sentien els xiulets de la torre, i fins que li va faltar l’alè no es va aturar. Es va girar i va recolzar les mans als genolls, agafant tot l’aire que li permetien els seus pulmons. Va mirar enrere, però no va veure res. Seguia diluviant i no es veia res a un pam del nas. L’única cosa que va sentir en aquell moment va ser el xiulet que queda al fons de les orelles després d’haver escoltat un so tronador.

El Cisco va aturar-se un moment i va agafar el got. Va anar fent glops fins que el va buidar i el va deixar caure amb un cop sec sobre la taula.

—I així, el meu avi, va decidir tornar cap a Llessuí, d’on era originari. Jo li vaig preguntar si havia tingut molta fred, tot moll, camí de casa. Però ell va respondre que havia tingut tanta, però tanta por, aquella nit, que no li havia quedat lloc per tenir fred, ni gana, ni son mai més.

El Cisco va creuar els braços, donant la història per acabada. L’Isis es va gronxar una llarga estona sobre les potes del darrere de la cadira mentre s’acariciava la barbeta. A poc a poc es va alçar, va fer mitja volta a la cadira i va tornar a seure eixancarrada. Va inclinar-se sobre el respatller de la cadira mentre es mirava les mans. Tenia la cara enrojolada.

—A veure, Cisco, anem a pams.

El Cisco va començar a repensar-s’hi d’haver parlat. De vegades es precipitava, ja ho sabia. Solia confiar massa en les persones. Quan trobava un petit indici d’avinença, ho donava tot. Per què havia explicat la història del seu avi a una desconeguda? Així li anava a ell. Després se sentia traït.

—D’acord, anem a pams.

—M’estàs dient que la torre on treballava el teu avi és aquesta, oi?

—Correcte.

L’Isis el va fitar amb els ulls plens de curiositat.

—I què se’n va fer, dels propietaris? Van morir? Eren família meva?

Li va explicar que no havien mort, però que havien venut la torre perquè havia quedat en mal estat. Que ell ho havia sabut anys més tard, quan va conèixer la família de la seva dona. Que ho havia preguntat al seu sogre. L’avi no n’havia volgut saber mai res de la Llitera, i, malauradament o benaurada, ja havia mort quan ell havia començat a festejar per la plana.

—I què se’n va fer, del mosso que s’havia amagat a la llar de foc?

El Cisco va dirigir-li un somriure benèvol.

—Qui sap, l’avi no en va saber mai més res.

Van començar a fer comptes per localitzar quin parent seu havia comprat la torre, però l’Isis es va alçar de cop, acalorada.

—Ep! Llavors les tremolors poden ser les vibracions? Tu les has vist?

El seu to de veu era cada vegada més agut.

—Algú més les ha notat? La meva mare, la meva tia, per exemple? I ningú no me n’ha dit res?

El Cisco es va posar dempeus i la va agafar per les espatlles amb suavitat. Cap membre de la seva família havia viscut a la torre. Els Forgés sempre s’havien estat a la casa del poble, i així li ho va dir. També recordava diferents versions de la història dels xiulets i les tremolors que alguns explicaven per diversió a l’hora del cafè al centre social. Però en aquell moment va considerar que no era apropiat explicar-les-hi. No sabia quant temps es quedaria, però suposava que no serien gaires dies, i no valia la pena centrar-se en aquestes bestieses. La xiqueta havia perdut la feina, prou maldecaps tenia. Si havia vingut a descansar, ell procuraria que descansés bé, i que tornés a Barcelona «amb les piles carregades», com solien dir els d’allà. I si tornava a treure el tema, ja n’hi faria cinc cèntims amb el primer vinet de la jornada. Ara anava molt carregada, i ho portava prou bé la sagaleta.

Van acostar-se a la porta i van recolzar-se l’un a cada cantó del marc. L’Isis no deia res, només mirava en direcció al lledoner. El Cisco va treure’s una bosseta de cuir de la butxaca de la granota. En obrir-la, en va sortir una olor expansiva de tabac fresc. Va agafar un paper, el va farcir i el va enrotllar.

—Vols una cigarreta?

L’Isis la va agafar i va fer una pipada fonda.

—Tu creus que hi pot haver terratrèmols?

—No ho sé, noia. La terra tremola, però potser no són terratrèmols. Per més que fem veure que ho coneixem tot, no sabem què hi ha al món.

El Cisco va mirar cap a la foscor dels camps. Només unes petites llums brillaven escampades aquí i allà, enmig del safareig de cuques que, emparades per la calor i la negra nit, proferien els seus zumzeigs.

Quedar-se a l’altra banda de la porta

L’Isis va veure marxar el Cisco des del porxo. Podia sentir la fusta cruixir amb espetecs curts i espontanis. Va empassar-se una bona glopada d’aire carregat dels matisos del camp. No veia la feixa perquè el canyissar dibuixava una tanca natural que separava el camí i l’era del que s’intuïa com un mar de vegetació. Feia una nit fantàstica, i s’havia assabentat de tot de coses que li importaven ben poc. La torre no li interessava, i la història dels seus habitants, parents o no, tampoc no li aportava cap solució als seus problemes. Bé, evasió sí. S’havia ben evadit amb les històries del Cisco.

Va seure al banc, sentint com s’amollava amb un xerric. Va recolzar els peus elevats, sobre la barana. Se li va escapar el riure tot pensant que si en aquell moment hi hagués una tremolor, podria caure a terra. Que refotudament difícil era estar una mica còmoda. Els vapors de la conversa i del maridatge se li van fer presents. Quin personatge, el Cisco. L’havia fet beure i fumar i li havia explicat històries de por. De debò havia gaudit de la vetllada. Potser hauria de plantejar-se seriosament passar una temporada a la torre. Arreglaria el pis de dalt.

Les branques de camamilla treien el cap entre els barrots. Les va acaronar i es va ensumar la mà. No tot era dolçor. Se li presentaven canvis. Canvi de feina, canvi de companys. Va buscar el Grit. Seguia al costat de la porta, i de tant en tant obria la boca i deixava caure la llengua rosada i humida. Llavors proferia una sèrie d’esbufecs roncs durant uns quants segons. El gos va alçar-se lentament i va jeure sota el banc, i l’Isis li va acaronar el llom. Era l’única companyia que tenia en aquell moment, perquè si es quedava estaria pràcticament sola, però això no era un problema per a ella: sempre s’havia considerat una persona solitària. Des de petita que havia estat molt independent. Ja de més gran havia tingut algunes parelles, però mai havia pensat en cap d’elles com a relació definitiva. La idea de compartir la vida, tota sencera, amb la mateixa persona no li semblava possible. Hi pensava i no podia acabar de donar-li forma. Quan gairebé estava a punt d’imaginar-s’ho, alguna cosa posava el pensament en espera. Una nova qüestió naixia en la penombra i deixava en suspens allò de les relacions definitives, per la qual cosa mai havia pogut considerar-ho seriosament, fins al final. No hi havia manera. Potser era perquè creia que en el fons tots estem sols, i això determinava la seva situació. No la preocupava, de moment, ja que era conscient que estar sola i sentir-se’n no són la mateixa cosa. Ella no se’n sentia, de sola, i tampoc no havia estat mai sola del tot perquè compartia pis i quedava amb els companys de feina.

Va mirar fixament a l’horitzó. Amb molt d’esforç es podia distingir el to blavós del cel en la nit negra. La terra, d’un negre més opac, se separava del cel amb una costura irregular, de vegades llisa, de vegades amb la textura d’un núvol. Va veure també tres grupets de llums, probablement de les torres veïnes. Qui vivia en aquelles cases? No en sabia res, d’ells. Sovint, a Barcelona, mirava els llums encesos dels pisos des de la finestra de l’autobús. No coneixia els habitants d’aquells apartaments. Només en podia deduir coses pel tipus de làmpades que es veien als sostres. També pels quadres que penjaven de les parets. A la nit també es reflectien les imatges en moviment del televisor. Llavors sabia que es tractava d’una casa. D’una llar.

Amb la intenció de preparar-se el jaç a la cuina, va anar cap a dins. Se li va fer evident la manca de comunicació que tenia amb els seus companys de feina. Ja havien passat cinc dies des de l’acomiadament i ningú li havia trucat. «Com estàs, Isis?» Va recollir els quatre plats del sopar i els va deixar a la pica. Amb les mans als malucs va fer mitja volta entonant una cantarella aguda.

—Estic bé, gràcies. He marxat a buscar noves experiències al camp. Necessito canviar de vida.

Aclofada al sofà, la imatge de la cuina a mig recollir que tenia al davant era el més proper a la idea de casa que podia imaginar en aquell moment. I no eren del tot incòmodes, ni el sofà, ni la idea de casa. Pel que feia al sofà, no es notaven les molles, perquè hi havia una fusta conglomerada sota els coixins d’escai, que evitava que s’enfonsés irremeiablement pel centre. Era prou ample per estirar-s’hi sense que el braç quedés atrapat contra el respatller i era prou alt per sostenir el cap, si hom decidia relaxar-se i abandonar-lo enrere. Quedava en un racó, encaixonat entre la llar de foc i la nevera, amb vistes als fogons i als armaris. A Bescanó també n’hi havien tingut un, de sofà a la cuina, i amb el temps havia descobert que a ciutat això era un fet exòtic. A Barcelona el sofà era al saló, i era de respatller baixet. A Barcelona estava tan sola com a la torre. Pel que feia a la idea de casa, la de la seva infància també tenia un sofà a la cuina, però es resumia millor amb la imatge d’una porta tancada: la de l’habitació del seu pare.

El Ramon s’havia tancat després de la mort de la seva dona. Passejava en túnica amunt i avall mentre l’Isis anava a l’institut. Quan arribava a casa, tornava a la seva habitació. El pare de l’Isis devia pensar que ella no ho sabia, però tot el poble n’estava al corrent. L’Isis trucava suaument a la porta, per saber si volia dinar. Ell sempre deia que no. Llavors es preparava una amanida amb el que hi hagués a la nevera. Els dissabtes sortia a comprar i posava una rentadora, però ell no obria la porta de l’habitació en tot el matí. A la tarda, veia dues pel·lícules a la televisió, i després feia els deures. El Ramon sortia al vespre, i, amb un somriure apagat, preguntava: «Què tal el dia?». Ella li hauria volgut explicar alguna cosa interessant, però no tenia res a dir-li. Sabia que feia el que podia. Tots feien el que podien. Malgrat tot, cap dels dos havia aconseguit obrir la porta de l’altre.

L’Isis va comptar mecànicament els calaixos, de baix a dalt. Va repetir el recompte diverses vegades. Seria millor anar a dormir. A la nit tancaria els armaris. Si alguna cosa volia tirar-se daltabaix, no ho aconseguiria. I si ho aconseguia, doncs millor, així li faria companyia.

De bon matí l’Isis va sortir a l’era i, enmig d’una magnífica boira de final de primavera, va saludar el sol. Després, amb la sensació de ser més alta, més gran i més forta, va agafar la bicicleta del magatzem i es va encaminar a la casa de temporers, recorrent els set quilòmetres que la separaven d’Altorricó.

L’edifici era similar als habitatges de protecció oficial. Tenia una façana recoberta d’una estructura metàl·lica que feia les funcions d’escala, de passadís i de balcó. Totes les finestres s’obrien a la part del davant, i mostraven una gran diversitat. N’hi havia que tenien roba estesa, d’altres, objectes que bloquejaven la visió de l’interior, i les que més abundaven eren les que estaven obertes de bat a bat, ensenyant sense manies l’acumulació de robes, matalassos i menesters bàsics de la vida seminòmada.

Al costat de l’edifici hi havia un aparcament amb desenes de bicicletes amuntegades. L’Isis va recolzar-hi la seva.

Va pujar al primer pis i va buscar el timbre. Com que no n’hi havia, va trucar a la porta. De seguida es van sentir passes. Va obrir un noi que per l’alçada encaixava amb l’individu que havia fugit en pilotes de casa seva.

—Sí?

—Ets en Gerardo Pié?

Ell va fer un somriure torçat i ella li va allargar la cartera.

—Et vas deixar això.

Ell se’n va tornar cap endins i ella encara sostenia la documentació amb la mà. Va seguir-lo amb la mirada. No sabia què fer. Li van venir al cap algunes escenes de The Wire, i de Justified. Què estava fent allà?

—Va, entra, no em venen a veure gaires noies guapes com tu.

—No penso entrar. Si no vols la cartera, almenys diga’m què hi feies, a casa meva.

Ell va tornar a la porta i va agafar la cartera amb un gest teatral.

—Gerardo Pié, per servir-la.

Era un apartament petit, amb un sol espai per a la cuina i el menjador. Hi havia dues portes obertes al fons, amb dos llits de llençols rebregats contra la paret. A mà dreta hi havia el lavabo, amb rajoles d’estampat cridaner i sanitaris a tot color.

—Que què hi feies a casa meva.

—Guanyar una aposta, senyora.

L’Isis no sabia enfadar-se només una mica. Ella s’emprenyava com una salvatgina o res. Premia els llavis i aclucava els ulls. Movia el cap a dreta i esquerra, amb el seu balanceig ben après i desafiant, i creia que fins i tot els més valents es convencien que tenia un passat tèrbol. Aquell guapet no podia tractar-la així.

—Ahà. O sigui que has guanyat una aposta per venir a fer no-se-què a casa meva perquè deus ser molt valent, tu, i després no voldràs treballar a la finca perquè tens poreta dels esperits de la torre Delosir.

El Pié, que havia mantingut un posat orgullós, va mirar-la amb cara de touché i va ampliar el seu somriure. Tenia els ulls foscos i grans. La pell molt morena, però no semblava bronzejada pel sol. Tenia unes faccions exòtiques, potser d’un aspecte asteca, però era excessivament alt per ser peruà o xilè. Somrient, mostrava unes dents blanques perfectes, i acompanyava el somriure amb uns simpàtics clotets, ben al centre de les galtes. Segur que de petit era un nen moníssim, i que totes les padrines el volien abraçar i pessigar-li la cara.

—M’estava banyant a la bassa.

—Què?

—L’aposta. Era per banyar-me a la bassa.

—I ja està?

—Sí.

L’Isis es va sorprendre de com de ridícul podia arribar a ser tot plegat. Va mirar el camp que hi havia davant l’edifici. Estava gairebé als afores del poble.

—I quants diners has guanyat?

—Deu euros.

—Doncs la bassa és meva, o sigui que me’n deus la meitat.

El Pié va canviar l’expressió de cop i amb dos moviments ràpids va treure un bitllet de cinc i li va llençar a terra. L’Isis es va sorprendre de l’eficàcia de les seves paraules. Va recollir els diners, mentre un cop de porta li retrunyia just darrere, i va baixar amb cara de pomes agres cap a l’aparcament de bicicletes. Aquell dropo la indignava.

No sabem què hi ha al món II

Va marxar pedalant amb força, sense parar atenció cap on anava. Va voltar per uns quants camins abans no va trobar el que duia a casa seva. Quan va arribar-hi, el cabreig ja s’havia amansit, gràcies als solcs dels camins de carros. Era ben tòtil, aquell individu. Era el típic que aprofita qualsevol oportunitat per fer-se veure. Estava clar que s’havia enriquit gràcies a les historietes de por que circulaven sobre la seva torre. Si algú li volgués explicar què passava... No és que li importés de debò, però en el fons el Pié havia guanyat uns diners per alimentar una fantasia que al Cisco li donava problemes. O sigui que tothom hi sortia perdent.

L’Isis volia baixar al soterrani a veure si hi havia algun vi. S’hi accedia des d’una porta de fusta que hi havia sota l’espai quadrat i imponent de la caixa d’escala. Malgrat estar defenestrada, l’escala conservava l’elegància d’una casa senyorial. Les baranes estaven cobertes per capes de pols que, sota l’efecte de la humitat, s’havia solidificat i convertit en una pàtina espessa i marró que desdibuixava la forma sinuosa de la fusta tornejada. Les parets eren irregulars. La calç que les recobria s’havia esqueixat i obria grans ferides que s’esmicolaven com una gran pasta de full blanca de sucre. L’Isis va dirigir-se al soterrani sense deixar de mirar enlaire.

A la porta hi havia un forat ovalat que concordava amb el centre del dibuix de les vetes de la fusta. Tapant-lo hi havia un suro embolicat amb un retall de sac. L’Isis va treure el tap i el va guardar a la butxaca. El forat ni tan sols estava a l’altura de la vista. Hi va posar el dit gros i el va fer girar. Era molt suau i polit. Va acariciar-lo i el va fer girar. Va ensumar-se el dit: feia olor de líquens i ratafia. Una imatge terrorífica la va assetjar, però només era producte de la seva imaginació. Era el patró de por que encaixava amb la idea de baixar a un soterrani fosc i ple d’humitats.

En obrir la porta, les frontisses van grinyolar. No es va obrir més enllà d’un pam perquè s’encallava amb el terra irregular, però l’Isis va poder esmunyir-se per aquell espai. En passar contra la paret, la pedra freda li va mullar l’esquena.

Entrava prou llum per una finestra rodona. Va veure una estança petita i buida que s’obria cap a la dreta. Devia fer dos metres d’ample, i les parets estaven completament nues: se’n veien les pedres planes i grises. Va avançar amb l’esquena encorbada, col·locant amb cautela la punta del peu i després el taló. En adonar-se que estava tensa encara es va tibar més. No hi havia motiu per preocupar-se. Va moure les espatlles fent moviments circulars per relaxar-se i va mirar enlaire. Uns maons petits i rogencs formaven la volta d’un sostre no gaire alt. Havien perdut les arestes. Entre l’un i l’altre un negrall de fongs rejuntava l’estructura, com una colònia d’escarabats petrificats. El terra tenia un lleuger pendent, i, a mesura que avançava, l’olor d’humitat es feia més intensa i la llum anava minvant. Avançava a poc a poc per tal que la vista se li acostumés a la foscor. No podia pensar en res. Hi havia un silenci tan dens que xuclava el so de les seves passes. Es notava nerviosa i de sobte se sentia sensorial, com si el seu cos només estigués format per orelles i pell i pupil·les dilatades. L’estança es convertia en un passadís més estret a mà dreta, i al fons s’hi veia un feix de llum entrant per una altra finestra. En girar, l’Isis va relliscar i el terra va desaparèixer sota seu. Estava caient per unes escales.

Va quedar estesa a terra. Un cop quieta va notar les pessigades dels escalons a les costelles i va emetre un xisclet sord, que va quedar amortit per la volta del sostre. El soterrani estava inundat, i la roba se li estava xopant. La primera reacció va ser agitar els braços i les cames per no enfonsar-se, però hi havia menys d’un pam d’aigua.

Es va palpar l’espatlla i els dos costats. Havia caigut per una escala. Simplement. Els graons eren humits i ella havia relliscat i en aquell moment era a terra, estirada i tranquil·la. Hi havia poca aigua. Respirava amb normalitat. Un cop sota control va observar les parets. S’hi veien prestatgeries amb culs d’ampolla de tons grisos i verdosos. No hi havia dubte que era un celler. La llum entrava per tres finestres rodones al capdamunt d’una de les parets. Tot i no ser gaire altes, estaven recobertes d’ampolles de dalt a baix, i aquestes, alhora, estaven embolcallades de petits tels de teranyina, amb uns filaments que brillaven amb els rajos de sol que entraven per les finestres superiors. Amb les voltes que havia donat, devia ser sota la biblioteca.

Va provar de moure les cames i els braços i tot estava bé. No s’havia trencat res. Va respirar a fons i la bafarada picant dels ferments del vi que surava estancada en l’aire la va fer tossir.

Quan es disposava a aixecar-se, va veure un suau moviment damunt l’aigua. Era una tremolor compassada. Va quedar-se del tot immòbil per descartar que fos ella qui l’estigués provocant. I ho va descartar: era cert, la superfície de l’aigua es movia amb petites ones rítmiques que es repetien.

II

En algun moment del quaternari, un nivell mínim de discurs es va aglutinar. Es va fer gran, es va fer dens. Aparegueren altres tempos.

Va vibrar fins a emulsionar-se en un medi plasmàtic. La protoconsciència va emergir, i només la benevolència dels anys la va convertir en quelcom que es podia contar. Que es podia cantar.

Partió, parterre, partícula. Presa d’anar i venir, va desplaçar-se per l’encoixinat de la boira. A cada oïda, a cada fibra, va vibrar. El fang ho engolia tot en una pasta fosca que gesticulava, lenta. La massa restà immòbil sota els primers raigs de l’albada.

Els escarabats van pujar l’un damunt de l’altre en una muntanya de petites i feridores crepitacions, i van conquerir els cossos. Se’n van alimentar. Les potes, primes, cruixien contra les ales dels exemplars dessota, i relliscaven una i mil vegades en les bifurcacions de la colònia.

Cúpules petrificades, espetecs, ales seques que mai es desplegaran per volar. La pena no existeix. Només l’anhel aturat, la lentitud que allunya el moment que estàs esperant, quan la consciència es dilueix, i desapareixes entre els filaments carnosos dels teus records.

* * *

El soterrani a la pell

L’Isis va pensar en els terratrèmols. I, tot seguit, en l’avi del Cisco. A l’instant es va aixecar i va sortir d’una revolada escales amunt. Els esglaons, estovats per la humitat, es desfeien fangosos sota els seus peus. Amb les presses, li va costar molt sortir per l’espai lliure que deixava la porta entreoberta, i, quan finalment ho va aconseguir, la porta no es volia tornar a tancar. Va barallar-s’hi una bona estona, amb aquella tossuda fusta. Finalment la va tancar, i va tapar el forat ovalat amb el suro.

Va sortir directament al carrer, amb la respiració accelerada. Duia tota la roba mullada per la part del darrere. I bruta de fang. Li hauria agradat dutxar-se, però a la planta baixa només hi havia un lavabo mínim i no li venia gens de gust seguir explorant la casa.

Llavors va entrar a la cuina i es va posar el biquini. Va anar fins a la bassa, seguida del Grit. Era més o menys quadrada, amb les cantonades arrodonides, i estava vorejada per una plataforma de lloses de ciment. Després hi havia un marge de pedra cantelluda en pendent, entre la qual sobresortia, de tant en tant, alguna mala herba espigada i seca. L’aigua li recordava la de l’estany de Darnius: entre blau i verd fosc. S’hi havia banyat de petita, quan hi havia anat de campaments. En acabar de nedar, s’ensabonaven banyador i tot, i se submergien deixant bromes aromàtiques de color blanc, que les minses onades feien arribar a la sorra. Aquella bassa, però, era infinitament més petita que l’estany, no devia tenir la mida d’una piscina petita. Però rebria les bromes de sabó com l’estany anys enrere.

L’Isis va desplegar la tovallola i va treure el sabó i el xampú del necesser. Es va col·locar a lloc la goma de les calces del biquini, i va entrar a l’aigua per un cantó on hi havia poc desnivell. Després del ciment hi havia sorra, i aquesta anava augmentant de quantitat a mesura que la bassa es feia més fonda. Al centre s’hi podia distingir el reflex d’alguns còdols o pedres grosses, però no sabia calcular quina fondària devia tenir. El primer contacte amb l’aigua va ser calent. El terra pedregós li va resultar tou: una onada d’aigua tèrbola va expandir-se al voltant del seu turmell. Avançava a poc a poc per no relliscar sobre la superfície cada vegada més fangosa, i l’aigua.

El Grit s’ajocava divertit des de fora la bassa i l’Isis el va cridar i el va fer entrar. Xipollejava enjogassat, esquitxant-la. La calor era intensa, i ajudava l’Isis a esborrar la fredor que li havia deixat el soterrani a la pell. Havia estat en un lloc ben hostil.

El gos li va saltar al damunt i la va fer caure d’esquena. Per un moment va tornar a sentir el pànic de la caiguda. Però aquest cop no hi havia perill. Eren ella i el Grit, divertint-se dins l’aigua. Es va incorporar i va notar les urpes del Grit sobre les cuixes. Li estava llepant la cara. El va agafar per les potes i va fer veure que ballaven. Va notar el gos molt prim sota l’embalum ara xop del pelatge. El va rodejar pel llom i el va arrossegar més cap al fons, procurant fer peu tota l’estona. Notava pedres grosses i arrodonides sota les plantes nues. El gos es retorçava tot jugant. Després d’una bona estona, el Grit es va deslliurar i va nedar cap a la vora per tocar terra i descansar. Es va espolsar durant uns segons, esquitxant tots els marges i part del camp del darrere amb l’aigua que havia absorbit la gran quantitat de pèl que recobria el seu cos. Es va rascar les orelles amb la pota del darrere.

L’Isis també va notar picor i va prémer el dit petit cap a dins de l’orella per fer-hi el buit i seguidament estirar. Va repetir l’operació diverses vegades i va sortir a buscar els xampús.

L’aigua, que era transparent quan havia entrat, ara s’havia enterbolit pel fang que havien aixecat els seus moviments. Al voltant de la bassa hi creixien uns arbusts poc ufanosos, herbes de marge i algunes mates de fonoll, que també s’obrien pas en algunes esquerdes de les lloses de ciment que rodejaven el perímetre.

Va tancar els ulls i es va fregar amb força els cabells amb els palmells de les mans. La seva cabellera envaïa l’espai com la del Grit, expandint el seu cos una mica més enllà de l’ànima. Va deixar-se caure enrere per esbandir-se el sabó. Sota l’aigua, els cabells tenien un tacte més benèvol. Es deixaven acaronar, fins i tot s’hi podia passar els dits a manera de pinta. Però quan començaven a eixugar-se, la qüestió es complicava exponencialment, i calia recórrer a tots els productes disponibles i més.

En sortir de l’aigua es va aplicar l’esprai condicionador i es va embolicar el cap amb una tovallola petita. Va relaxar-se, estirada sota el sol roent del migdia. Podria estar a qualsevol piscina o complex aquàtic, però era a casa seva. No se sentia res més que el soroll minso que li havia quedat a l’orella per culpa de l’aigua que li havia entrat. Això i la respiració pausada del Grit, que jeia a l’ombra, rere els arbusts.

L’Isis va passar-se la tarda a la bassa. Havia vingut a descansar. Només va entrar un moment a preparar-se un sandvitx, quan la gana ja rondinava. Cap a les set es va posar roba neta i va asseure’s al porxo. Va agafar el bitllet de cinc de la bossa i el va mirar una bona estona. Estava preocupada perquè no sabia què estava fent. Ni què li solucionarien aquells cinc euros.

Les canyes que la separaven del camp es movien amb la brisa tèbia. Va tenir la sensació que ja havia arribat l’estiu. Cada any l’abordava aquesta veritat en algun moment, la de la nova estació que es manifestava, i normalment era al capvespre o a la nit. A partir d’aquell moment, ja faria vida d’estiu.

El moviment del canyissar era suau i previsible. Els frecs de les fulles i els cops secs de les tiges ressonaven per l’interior buit de les canyes, al ritme que marcava la brisa. Les parpelles li pesaven i va pensar que no tenia ulls, ni llavis, ni cara. Tampoc no tenia mans ni peus ni cames. Només hi havia el ritme del canyissar. L’única cosa que existia al món en aquell moment era el moviment compassat de tot el que era flexible i, en la seva ductilitat, es deixava empènyer per l’aire. Era com si alguna força superior marqués el compàs del món. Una divinitat en forma de gran metrònom.

L’Isis va fer saltar l’alarma de religiositat enmig de l’endormiscament. No es va arribar a despertar, però era conscient de les imatges que estava elaborant la seva ment. Va recordar el Cisco, el Grit i la torre. Va notar els límits del seu cos i un sabor salat a la boca. Sentia el xiulet continu de l’aigua que li havia entrat a les orelles. També els cops de les escales a les costelles, i la fredor del soterrani a l’esquena. Va fer-los fora mentalment. No volia tenir capítols desagradables a la seva memòria. L’Isis va deixar que la brisa se’ls emportés tots i va centrar-se un altre cop en el frec produït pel moviment de les canyes.

L’endemà al migdia va decidir fer la maleta. S’havia llevat tard, i, en obrir els ulls, havia hagut de pensar quin dia era. Això indicava que el descans havia estat suficient i que ja podia tornar a Barcelona. Va recollir quatre coses que tenia a la cuina i va sortir a donar les restes de menjar al Grit.

El va cridar tres cops. De vegades el Cisco el tancava al magatzem. Potser havia vingut d’hora aquell matí i l’havia lligat. Allà no hi era. Va donar la volta a la torre i llavors va ser quan el va veure, surant a la bassa com un gran paquet embolicat amb una saca. S’hi va acostar xiuxiuejant el seu nom, tot i que sabia perfectament que no podia sentir-la. El seu cos gairebé no sobresortia de l’aigua, estava enfonsat com un submarí derrotat. El pèl, fosc i espès, s’estenia ampliant la zona de contacte del cos amb l’aigua. Tot i així, no deixava de ser un animal estrany dins la bassa.

L’Isis va entrar-hi amb les xancletes posades. No sabia com treure’l, estava molt rígid. El va agafar de les potes i el va empènyer fins a la vora. Va estirar amb totes les forces que tenia, però no el va poder alçar. No volia que toqués a terra. Un gos com ell no mereixia ser arrossegat pel marge d’una bassa, en una torre abandonada. No s’ho mereixia. Va tornar a entrar i el va abraçar ben fort. Pesava molt més que el dia anterior. Ben carregada el va portar com va poder fins a les lloses de pòrtland i va ensopegar amb el cantell, deixant caure el cos del Grit sobre la pedra, amb un cop que va sonar fondo, com si l’animal no tingués fons. L’aigua regalimava del seu pelatge i ben aviat va quedar envoltat d’un cèrcol fosc.

L’Isis va notar coïssor al peu. Tenia el dit gros vermell de sang. Amb el cop s’havia aixecat l’ungla. Llavors va tornar a mirar el Grit, i una onada d’amargor la va envair per sorpresa. Va seure al seu costat i li va tocar el morro. Només feia quatre dies que el coneixia. Els ullals li sortien, blancs. Va buscar la seva mirada fixa, però no la va trobar. Llavors va notar l’onada d’amargor que pujava i pujava. No entenia d’on sortia tota aquella emoció. Només feia quatre dies que es coneixien. Va provar de caminar una mica, però no va servir de res: només podia mirar els arbusts on el Grit buscava l’ombra, el seu cos immòbil, la bassa on tot just el dia anterior havia estat jugant amb ell. Va aturar-se a mirar el camp. Tenia les mans fredes. Se les va passar per la nuca i es va tranquil·litzar una mica. Llavors va albirar el Cisco, immòbil, a certa distància. A ell també el coneixia de feia quatre dies.

Ell es va acostar i li va prémer el braç amb molta força. El mal la va reconfortar. Van agafar el Grit entre tots dos, però l’Isis el va deixar caure amb impotència. Va girar-se i es va eixugar la suor amb la part de baix de la samarreta xopada.

—Ves a fica-te roba seca.

El Cisco li va envoltar les espatlles dolçament.

—No en tinc més, de roba.

—Vine, que te dixaré un mono.

Van caminar agafats, en silenci, fins al magatzem. El Cisco va dir que els animals tenen la seva vida, i també la seva mort. Tenia els ulls vermells. Va dir que el Grit havia viscut bé. Que sabia nedar, però que al camp passen moltes coses. Va continuar parlant fluixet, amb la veu entre rogallosa i delicada, mentre esperava fora que ella es desvestís. Ella es concentrava en la veu del Cisco. Volia anar ràpid, però la roba se li arrapava a la pell molla. Es va posar la granota sense eixugar-se i va sortir. Només feia quatre dies.

El Cisco li va dir que mirarien si hi havia rastres, per saber si el Grit havia rebut un cop, o hi havia entrat per voluntat pròpia, si és que això significava alguna cosa. Van tornar a la bassa, però no van veure res anormal enlloc, a part de les nafres que l’esforç de l’Isis havia deixat al marge. Darrere els arbusts hi havia unes quantes plantes aixafades, on l’animal acostumava a fer la becaina. El Grit no tenia cops visibles, ni sagnava, i tenia les potes estirades. A l’Isis li va semblar que havia mort tot caminant, i havia continuat xino-xano, com si res, fins a quedar congelat.

El Cisco va anar a buscar un carretó i una pala. Va trobar un lloc a l’ombra i va començar a cavar. Li va demanar d’ajudar-lo i cavant amb força la terra seca va guanyar-se dues butllofes a les mans. També va aconseguir pensar en una altra cosa. Li feia vergonya que l’afectés la mort d’un animal que gairebé no coneixia, i a cop de pala va anar obrint un forat on enterrar la ràbia i la vergonya.

Els va costar ben bé una hora enterrar el Grit. Al Cisco se li havien ajuntat les marques de suor del coll amb les de les aixelles i les de la cintura. L’Isis notava com les gotes li recorrien el cos a raig, sense topar amb la indumentària gegant del Cisco que l’embolcallava.

—Fem un brindis per lo Grit?

Van entrar i l’Isis va recordar que, feia un munt d’hores, havia preparat la bossa per marxar. L’havia deixada damunt la taula, ben al centre, i, quan la va veure, la idea de tornar a Barcelona li va caure al damunt com una llosa, i va notar un nus impetuós i eixut formant-se-li a la gola.

—Ja te’n vas?

L’Isis no va contestar. Va agafar el porró i dos gotets i els va omplir. Sense mirar el Cisco va beure-s’ho tot fins a l’última gota. Tot el desencís i l’amargor coll avall.

El Cisco la mirava amb expressió greu.

—Queda’t, treballa amb mi uns dies.

Li va allargar el seu got. L’Isis encara va tardar una estona a acabar de fer net, amb un altre glop voluminós i difícil d’empassar. Finalment va assentir i va esbossar un somriure.

—Així m’agrade, ens ho passarem bé o, com a mínim, ho intentarem.

I va servir dos gotets més, i va brindar pel Grit, i per la seva nova feina junts.

En general, no li agradava que els altres prenguessin decisions per ella. Per una vegada, però, es podia deixar ajudar. Tot seguit es va estarrufar els cabells i va sentir com li tornaven les forces.

—Però tu tracta’m com una temporera més, que jo no soc ningú especial, aquí. Tu mana’m com a un altre.

—Això serà si els que manen de debò ho permeten.

—I qui són aquests?

—Els esperits de la terra.

L’Isis va esclatar a riure. El Cisco feia broma, i reia de bon grat. Ella tampoc podia parar, realment el Cisco bevia una mica massa. Reien de gust, s’aturaven, es tornaven a mirar i reprenien la rialla un altre cop. L’Isis era conscient que era millor això que plorar, i el Cisco també semblava alleugerit d’haver descomprimit la tristor.

Llavors ella va sentir una rialla. La va notar just darrere de la seva nuca. Era tan a prop que es va esglaiar i es va girar d’un bot.

—Tu també ho has sentit?

El Cisco va exclamar que no, tot divertit. Continuava de broma, però ella ja no reia.

Va fer un parell de voltes sobre si mateixa. Ho havia sentit tan, tan a prop, que podria dir que algú reia dins seu. Havia sentit una cosa semblant a una rialla, tot i sonar enllaunada, com tots els sons que en les últimes hores s’acumulaven al seu cap. Va sortir a mirar a fora, però al porxo no hi havia ningú. Havia sonat com els enregistraments que hom fa d’un mateix. El riure era el seu, però s’havia desplaçat. Estava, d’alguna manera, corromput. En els enregistraments tothom reconeixia la seva paraula, malgrat que no identificava la seva veu. Va pensar que li havia passat el contrari: havia identificat la seva veu, però ella no havia produït aquella paraula. N’estava pràcticament segura.

Va comprovar que a l’era tampoc hi havia ningú. Els arbusts es movien suaument amb la brisa. Un tractor i dues màquines de treballar el camp reposaven immòbils a l’altra banda. El camí de terra creuava l’era i es perdia en la llunyania sense cap interrupció. Va tornar a topar amb la sensació que els fets contradeien algunes realitats. O que les paraules quedaven curtes per descriure algunes situacions. En aquella casa hi havia més d’una cosa de les que feien dubtar de la integritat sensorial d’un mateix. No era una reflexió gaire acollidora. Amb els últims esdeveniments no es podia permetre pensar així. Va aclucar els ulls per afuar l’escolta i aturar les divagacions mentals. No se sentia res. L’ombra de la seva rialla havia desaparegut.

Un cop a dins va respondre al Cisco que no es preocupés, que s’havia confós. Ell seguia engrescat, i l’Isis no tenia ganes de donar-li explicacions i que se’n fumés, o, pitjor encara, que li expliqués històries d’esperits que maten gossos i després se’n riuen. No tenia forces per fer-se preguntes. El pla era quedar-se un temps a la torre, i esperar que els maldecaps escampessin la boira.

L’Isis va rebutjar l’oferta del Cisco de passar la nit a casa seva. Suposava que a la dona no li importaria que hi anés. Però a ella sí. No volia passar la nit a casa d’uns estranys. A més, ja anava sent hora de pujar al pis de dalt i mirar si hi havia algun llit, que ja feia dos dies que dormia al sofà de la cuina. Ja no creia que fos perillós pujar al pis de dalt després de tot el que li havia passat aquell dia.

Va acomiadar el Cisco des del porxo fins l’endemà. La vindria a buscar de bon matí per anar a collir pomes. L’aroma de camamilla li arribava ara amb fortor. Va agafar la bossa del vestíbul i va enfilar escales amunt.

Al primer pis hi havia una gran sala rectangular amb quatre portes, una a cada banda. La llum rogenca del capvespre entrava per dues finestres que donaven a la façana principal, reflectides al terra com dos tels de llum que recorrien l’estança. L’Isis va seguir-los amb la vista. Estaven carregats de petites partícules de pols que es desplaçaven a càmera lenta per l’interior. Va parar l’orella. El xiulet de fons que l’habitava semblava descriure la migració d’aquella munió silenciosa. Va creuar la sala i va obrir la porta de la dreta. A l’habitació hi havia un llit alt i un armari amb mirall a la porta. Amb això ja en faria prou. Va estendre la seva tovallola damunt la vànova polsosa i s’hi va estirar. Un núvol de partícules va retallar el seu perfil i es va elevar difuminant-se en l’espai. Li coïen les ferides que li havien fet les costures de la granota. Li picaven els cabells. Podia sentir com palpitava l’ungla del dit gros, i el pessigolleig i l’entumiment del cop a la resta del peu. Va intentar pensar en el que li havia passat aquell dia i no va poder. Notava el seu cos enfonsant-se d’una peça en el matalàs vell. Va girar el cap, posant l’orella inundada cap al coixí, esperant que l’aigua sortís i el xiulet desaparegués. El primer havia estat trobar el Grit. Després l’havia arrasada una gran onada de tristor. Notava les galtes vives. Va rascar-se el cap i el somier va grinyolar sota seu. Se sentia enganxosa. Podia veure la llum residual del capvespre entrant per la finestra. Finalment havia decidit quedar-se a la torre, tota sola. Sense el Grit. I en aquell moment era allà, a casa seva.

Va mirar al sostre i ja no hi veia res. Ni tan sols sabia què hi havia darrere les altres portes. Podria tenir por, si volgués. Però no, estava massa cansada. Estava sola, en un llit excessivament flonjo. Notava la roentor del teixit a tota la seva pell. No se sentia res. Excepte el xiulet constant. Quan es concentrava a escoltar-lo, desapareixia. No sabia on era la dutxa. Les imatges se li succeïen a gran velocitat. Les volia retenir, fixar-ne només una. El soterrani. El xiulet era l’únic que perdurava. Havia de fer net de moltes coses. L’aigua tremolava. El llit tornava a grinyolar i no li quedaven forces per tenir por. El Grit i la seva companya de pis jugaven a la platja. El Grit era mort. Ella se sentia sola i no tenia on anar.

Es va despertar esperant que fos de dia però no havia passat gaire estona. Eren dos quarts de dues i feia calor. Tenia la sensació que el seu cap triplicava el volum habitual. Seguia amb els xiulets a l’oïda i hi havia allò del Grit, i els companys de pis: els hauria de trucar per dir que seria fora una temporada. Es va llevar. Estava suada. Va sortir cap al lavabo, esperava que hi hagués llum allà dalt. De seguida va localitzar un interruptor i va desar el mòbil a la bossa. La sala era molt fosca, malgrat el llum encès. Va obrir la porta del davant i va veure una estança si fa no fa com la seva, però sense mobles. Les dues altres portes duien a habitacions igualment buides. Va sortir al replà i allà va veure la porteta. En obrir-la, va trobar la pica rudimentària. Va encendre el llum i es va sobresaltar en veure’s al mirall. No hi havia ningú darrere. Ho va comprovar dues vegades, malgrat que sabia que no hi havia ningú més a la casa. Aquestes coses no es podien afirmar si una no se n’assegurava. No feia gaire estona que els sorolls de l’oïda li havien fet creure que algú reia darrere seu. Damunt seu, dintre seu. Quina bestiesa. L’Isis va somriure. No hi havia ningú enlloc, qui voldria viure en una casa tan buida.

Sota la dutxa va sentir que part de la brutícia que duia al damunt marxava arrossegada per l’aigua. Ella havia sentit una rialla. Va imitar-la en veu alta. Només necessitava dues o tres notes per recrear-la. Va cantar-la dues vegades més per comprovar que era tal com l’havia sentida, i va continuar xiulant fluixet la cançó aquella de les hienes. No recordava com es deia el tema, però era molt conegut perquè sortia a la pel·lícula de The Good, the Ugly and the Bad. Va somriure davant la idea de poder tenir una minihiena dins de l’orella, i la va envair una sensació de familiaritat: estaria bé mentre estigués acompanyada d’ella mateixa. Una minihiena en terreny sísmic, això era tot.

En sortir es va adonar que no tenia roba neta, i que havia oblidat la tovallola damunt del llit. Va abraçar-se amb força a la bossa i va caminar de pressa fins la cambra. Es va adormir aferrada a tot el que tenia.

Són bonicotes

Quan el Cisco va arribar a la torre, l’Isis ja feia un parell d’hores que estava en marxa. Havia fet la bugada i l’havia estès al sol. També havia obert la finestra de l’habitació, havia retirat els excrements de colom, i havia repenjat el coixí i el matalàs a la barana de l’escala. Mentre netejava, havia donat voltes a la decisió de quedar-se a viure a la torre. Tenia ressaca i li costava pensar. En veure el Cisco saludant-la des de dalt del tractor, a més, havia arribat a la mateixa conclusió que la nit anterior: no li aniria malament passar una temporadeta a la torre.

L’Isis va pujar grimpant pels graons de ferro del lateral. Es va acomodar on el Cisco li va indicar. Semblava content de tenir-la allà. Va arrancar amb una forta sotragada i va creuar l’era en direcció als camps. A l’Isis li va semblar que el tractor anava molt lent. Es va sentir reconfortada pel seu ritme pausat. Va gaudir de la visió panoràmica durant el camí fins a les pomeres. No havien anat gaire lluny, però el paisatge l’havia captivat. Mirava els arbres cara a cara.

—Què te’n sembla, de les teves terres?

L’Isis es va prendre uns instants per respondre, sense treure la vista del camp. Els moviments bruscs del tractor la feien oscil·lar, i ella es deixava gronxar. S’ancorava al seient amb les mans, les quals, amb els artells blancs de la pressió, s’adherien a la cadira com si viatgés en una atracció infantil de cadiretes voladores.

—Són bonicotes.

Al camp ja hi havia un petit grup de temporers esperant. Tots eren d’origen africà. Dos d’ells estaven recolzats a un arbre i n’hi havia tres d’enfilats a una màquina amb plataforma elevada.

—Tu i jo pujarem al Manitou. Collirem les pomes de la part de dalt i quan tinguem aquest sac ple, els lo donarem perquè el buidin al palet. Quan aquest també estigui fins dalt, me l’emportaré amb el remolc, i, si vols, podràs acompanyar-me.

L’Isis va assentir diligent i va pujar a la plataforma. La resta de treballadors van iniciar les tasques de recollida des de terra, conversant animadament en francès i mirant-la de tant en tant. Es van distribuir al voltant de la renglera d’arbres, cobrint el perímetre d’un o dos troncs, segons la seva mida. Algunes pomeres eren bastant més grans que les altres, i no es podien emparrar. Quedaven separades com si les seves copes voluminoses les haguessin allunyat. Va mirar feixa amunt, i de tant en tant passava. Alguns arbres eren bastant més grans, i no seguien el ritme regular de cables i pals com la resta de pomeres. Va preguntar al Cisco per què passava, allò. Ell va mirar massana avall i va somriure. Tenia sort de tenir uns arbres tan frondosos, va dir. I al mateix temps mala sort, per indomables. Va pensar que tenia sort amb els arbres alts, així podia estar dalt d’una plataforma, i no havia de carregar els sacs en persona.

Els companys feinejaven, i sempre es dirigien al Cisco, que els anava rient les gràcies sense apartar la vista de la feina. Ella no entenia gairebé el que deien, però de tant en tant la miraven: intuïa que parlaven d’ella. Entre la barreja idiomàtica, el xiulet de les orelles i el soroll del motor de la màquina, se’n perdia tota la diversió.

Quan ja feia mitja hora que collien, se sentí un soroll de pneumàtics per damunt del brunzit del motor. Aparegué un cotxe ple d’adhesius, seguit d’un núvol de pols. Va derrapar i va quedar aparcat entre dues pomeres. En va baixar el Pié, que darrere les ulleres de sol tenia l’aspecte d’una estrella de rock l’endemà d’un concert. Els temporers van fer de groupies, celebrant la seva arribada amb tot de bromes i copets a l’espatlla.

—Arribes tard. I valtros no podeu parlar i fer feina al mateix temps?

El Cisco va fer baixar la cistella del Manitou.

—Cisquet, no te queixis que ja veig que te n’has buscat una altra.

L’Isis va prémer la poma que tenia a la mà fins que les ungles se li van enfonsar en la carn dura i groga. Per què havia hagut de contractar el Pié? Li ho podria haver consultat abans de pagar a aquell pocavergonya. Va mirar la poma i va dubtar si posar-la al sac o no. Ara ja no es podia vendre.

El Cisco es va fer a una banda i el Pié va saltar dins la plataforma del Manitou.

—Aquest xicarró és alt com un sant Pau i pesa poc, no com estos. Al damunt, tots volen cobrar més que en les altres finques!

El Pié el va interrompre i li va donar un cop de cul a l’Isis.

—Ahuecando el ala, mona.

L’Isis va clavar una queixalada a la poma i li va ensenyar les dents al Pié. Va relaxar l’expressió quan la dolçor la va envair, amb la seva refrescant fragància.

—Royal Gala?

El soroll de la màquines i les converses a crits van engolir la seva pregunta. El Cisco i el Pié parlaven de no-se-què. Reien. Semblava que s’avenien. I així van estar mig matí, que se li va fer etern, fins que tot d’una van parar i el Pié va saltar de la plataforma. Uns quants van córrer cap al cotxe i ell va seure al volant. En un tres i no res van desaparèixer pel camí.

—Parem per esmorzar. A la mitja per les deu començarem altra vegada.

—I ells?

El Cisco mirà l’estela del cotxe al camí, movent el cap amb condescendència.

—Estos van al bar a fer lo carajillo.

El Cisco va treure l’entrepà i ella va acabar-se la poma. Van fer un intercanvi d’impressions sobre com havien anat les primeres hores. Ell li informà que plegarien a la una per anar a dinar. Normalment tothom es quedava a la finca a menjar de carmanyola. Excepte el Pié, que aprofitava la pausa per anar a casa seva i fer la migdiada.

—A tu també te donarà temps de chitar-te un rato.

Va allunyar-se un moment amb el telèfon a la mà. Volia fer unes quantes trucades per posar al dia els companys de pis. Però va començar parlant amb la tia Gemma. Es va sorprendre que li truqués des de Tamarit, durant una pausa en la collita. La va felicitar per la iniciativa i la va marejar una bona estona amb les seves preocupacions de la feina. Els seus problemes sempre eren més importants que els de la resta del món. Finalment li va fer notar que li havia trucat per algun motiu.

—S’ha mort el Grit. M’han fet fora de la feina. Estic dins d’una cistella de ferro amb un torracollons, sento sorolls i els temporers em miren raro perquè pensen que la torre està encantada, o jo què sé.

—Anem per parts. Qui dius que s’ha mort?

—El gos.

La Gemma li va treure importància i l’Isis gairebé li va penjar el telèfon. Va començar a gratar la soca d’una pomera.

—He trobat el gos mort. S’ha ofegat a la bassa.

—Ah. Això és una altra cosa.

Va empènyer un terrós de fang sec amb la punta de la xancleta. Li va caure un tros del bloc a sobre els dits dels peus, i els va moure, observant com s’alineaven les partícules de pols.

—Fa molts anys es va ofegar un home a la bassa. Quan jo vivia aquí a Tamarit, encara corria alguna història sobre com s’havia ofegat. Als pobles això passa molt. Saps com se’n diu?

—No.

—Avorriment. Que si la bassa feia que els homes s’ofeguessin. Que si de nit gemegava perquè volia empassar-se algú. No deus tenir por d’aquestes rucades, oi?

L’Isis va arronsar els dits dels peus i ja no lliscaven sobre la superfície de goma. L’ungla grossa tenia un aspecte horrible, i tota ella seguia palpitant, però menys que la nit anterior. Va notar com la pols s’havia barrejat amb la suor i s’havia dipositat a la planta en forma de petita bassa de fang.

—És que sento sorolls.

—On.

—A l’orella.

L’Isis podia percebre com, a l’altre costat de l’auricular, la tia Gemma arrufava les celles i es col·locava bé la goma dels sostenidors sobre les espatlles.

—No m’ho puc creure! Però no deus pensar que la casa està encantada de debò! La tia Reme havia fet llençar tots els trastos i, que jo sàpiga, la mantenia neta d’esperits.

Va esclafir a riure. De vegades l’Isis se sorprenia que pogués fer bé la seva feina, amb tanta retòrica i expressivitat. Se’n feia creus de la quantitat de paraules que malgastava la seva tia al cap del dia. Potser les deixava anar totes amb les converses que mantenia amb ella i després es convertia en una persona objectiva i freda. No entenia com l’havia pogut admirar durant tants anys.

—Però si ja m’hi he banyat a la bassa! Aquí fa molta calor.

—Doncs ves amb compte no t’hi ofeguis tu, que ets la meva neboda preferida.

L’Isis va descalçar-se i va fregar les plantes dels peus amb unes tiges verdes que naixien a l’ombra de la pomera. La terra estava calenta, però les tiges eren fresques. Va alçar els braços i va estirar tot el cos. Quina paciència.

Quan la Gemma havia marxat a estudiar a Barcelona, ella l’havia trobada molt a faltar. Una vegada li havien preguntat com estava la seva germana, i ella havia contestat que la Gemma era la seva tia. En acabar la carrera, s’havia quedat a viure allà, i a poc a poc els veïns del poble havien deixat de preguntar. I ella havia sabut que algun dia també marxaria a estudiar a Barcelona.

En tornar el mòbil a lloc, va sentir que la tia estava explicant que no sabia nedar i ja està. No hi havia res anormal: abans molts homes de secà no sabien nedar.

—Però si jo ja m’hi he banyat a la bassa, et dic. El que passa és que m’hi va entrar aigua o no sé què, que sento molts sorolls i em sonen les orelles que no em deixen dormir, ni em deixen tranquil·la. Hòstia.

—Doncs ves al metge que te la treguin.

L’Isis va comentar-li que al soterrani també hi havia aigua. No li va parlar ni de la caiguda, ni del que havia vist. Pel que semblava no era la primera vegada que s’inundava, allò d’allà baix.

La Gemma li va contar que allò abans era «la bodega». De petites, quan anaven a la torre, la Mònica i ella sempre hi baixaven. Bé, una vegada hi havien baixat, i, com que l’àvia les havia amonestades, des d’aquell dia solien entrar i seure al capdamunt de l’escala, esperant no ser descobertes. Aquell espai les fascinava i les aterria alhora. L’àvia les havia fet fora quan la Mònica li ensenyava la línia que havia quedat a la paret, prop del sostre, marcant el nivell on havia arribat l’aigua quan es va inundar, molt abans que elles arribessin a la casa.

—Més que una línia era una crosta. Jo devia tenir sis o set anys.

La Gemma havia abaixat el to de veu, i començaven a escapar-se-li localismes.

—La mare ens va fer pujar a crits, «ja estigueu eixint d’astí!», i quan vam arribar a dalt mos va contar que lo seu iaio li havia mostrat què era aquella línia. Es veu que quan era jovenet hi havien anat uns homes a bombar l’aigua. Ell i son germà s’ho miraven des de dalt, on hi havia una porta que ara ja no hi és. Van veure entrar un grup d’homes carregats amb un trasto embolicat amb una saca. I el que semblava lo jefe li va fúmer un clatellot que el va fer picar amb una dent a terra mentre mormolava que aquell no era lloc per als xicarrons. L’avi li deia a la mare que la casa començava en aquella línia, i que per sota només hi havia l’infern. Ella recordava com l’avi es fregava el canto de la dent trencada amb la punta de la llengua quan en parlava.

L’Isis va sentir el tronar del cotxe del Pié arribant pel camí i va demanar a la Gemma que anés acabant. Feia una estona que ja no sabia exactament quins dels seus familiars havien baixat al soterrani i quins no. L’avi de la seva àvia era el seu besavi. Això significava que com a mínim cinc generacions de la seva família havien viscut en aquella torre. I alguns havien baixat i ho devien haver vist.

—I tu no vas baixar mai més al soterrani?

Sempre havien viscut a la casa del poble. I l’avi, i fins i tot l’avi de l’avi, el Pere Forgés, havia anat a viure a la seva casa de poble. Just després de comprar la torre, els dos oliverars i el camp que l’acompanyaven a un preu molt baix, s’havia assabentat pel mateix notari del jutjat de Tamarit, que havia donat fe de l’operació, que corrien rumors sobre la casa, ja que podia estar inundada i en perill d’esfondrar-se. En pronunciar l’última paraula, la Gemma va emfatitzar cada síl·laba, i l’Isis les va repetir mentalment. Es va calçar les hawaianes i va tornar a poc a poc cap al grup de temporers. Començava a fer calor. La tia li recomanava que no baixés més allà, i que, per si de cas, no utilitzés els pisos de dalt, i, millor encara, que anés a la casa del poble. L’Isis va pensar que si en cinc generacions la casa no havia caigut és que no tenia cap intenció «d’es-fon-drar-se».

En veure el Cisco pujant al Manitou, va fer quatre números amb els dits. Existia la possibilitat que el Pere Forgés comprés la torre després que les grans pluges que van foragitar l’avi del Cisco inundessin també el soterrani, obligant el propietari anterior a malvendre les terres i marxar a buscar un altre lloc per viure.

—T’he de deixar, s’ha acabat el descans.

—Molt bé, bonicota. Ja et buscaré algú que vingui a bombar l’aigua d’allà baix.

L’Isis li va donar les gràcies i li va prometre que aniria al metge a mirar-se l’oïda. I mentre guardava, distreta, el mòbil a la butxaca dels pantalons, el Pié li va donar la mà per ajudar-la a pujar a la plataforma. La va estirar suaument però amb fermesa, i va notar el tacte calent i eixut de la seva pell. Van creuar una mirada, i l’Isis va pensar que potser s’havia passat, amb el tema de la bassa. Quantes persones s’hi devien haver banyat després que hi morís aquell home? I quants animals i gossos com el Grit s’hi devien haver ofegat?