De la il·lusió al desencís

Les dècades de poder dictatorial franquista aconseguiren fragmentar considerablement la cohesió social, estructurada anys abans mitjançant menuts grups d’acció focalitzats en centres de trobada com els republicans, les cases del poble o els ateneus populars. Els moviments socials feren el seu paper des de la clandestinitat, però la repressió franquista provocà un distanciament entre la política i la ciutadania, problema que es prolongà després al llarg de dècades. VS fou un producte necessari per a consolidar l’aprenentatge que la població valenciana estava fent a marxes forçades dels costums democràtics en moments en què moltes de les pràctiques utilitzades per la dreta seguien patrons encara dictatorials. En aquest sentit, el setmanari també va servir per a posar en contrast les diverses ofertes democràtiques configurades per partits integrats per un bon nombre de diferents (i distants) representants de la societat. El desencant provocat pel rumb de la transició, així com el cansament i la institucionalització d’algunes demandes històriques dels moviments socials i els grups polítics de l’oposició al franquisme, provocaren durant el segon lustre dels anys setanta i el primer dels vuitanta un retrocés dels sectors combatius, traduït en un degoteig de les baixes d’afiliació. Mitjans de comunicació com VS ajudaren a la canalització de sentiments paral·lels, on es refugià part de la ciutadania. Per a Franco, les manifestacions de Madrid (per l’aprovació de les darreres penes de mort del franquisme) eren conspiracions maçòniques esquerranes subversives, comunistes i terroristes, en contuberni amb la subversió. Anys després, el que fou el seu responsable de Governació, Manuel Fraga (mutat en demòcrata a través d’Alianza Popular) opinava que li semblava un greu error polític i una farsa jurídica la legalització del Partit Comunista, un pas que considerava un colp d’Estat que transformava la reforma de la transició en ruptura. El paper dels mitjans de comunicació en aquest context semblava necessari. VS criticà aquestes posicions i també les de l’esquerra, que considerà que acceptava una renúncia explícita i definitiva de gran part dels seus principis, oblidant ràpidament les seues pretensions revolucionàries dels anys d’exili i les seues propostes de ruptura. El setmanari valencianista lluità contra aquells pactes que semblaren innegociables per a la nova classe política democràtica, com la inexistència de responsabilitats dels franquistes, que negava la possibilitat de dur endavant un Nuremberg espanyol, el model d’Estat amb el no qüestionament de la institució monàrquica, l’obligatorietat d’oblidar la Guerra Civil per part dels vençuts i la unitat d’Espanya i la seua concepció centralista.

És important concebre VS enclavada en una època de democràcia no consolidada en què el producte periodístic es conformava diàriament sota un nombre incalculable de pressions. La transició, interpretada per alguns com modèlica, tingué poc de pacífica i entre 1976 i 1980 s’han comptabilitzat més d’un centenar de morts provocades per les intervencions repressives d’organismes com la Guàrdia Civil o la policia. A més, des del poder –on romanien encara personatges franquistes com a responsables de les forces d’ordre públic– es tractaren amb total impunitat les agressions de l’extrema dreta neofranquista, que sols en 1980 provocà vint morts. Cap policia és condemnat per la seua responsabilitat en nombroses morts i les comissions d’investigació que s’obriren acabaren arxivades sense conclusions vàlides. El nombre de morts en aquests actes augmentà en la transició respecte a la darrera etapa del franquisme. Un cas paradigmàtic al País Valencià fou el de Teófilo del Valle, un treballador que morí el 24 de febrer de 1976 en unes protestes laborals a Elda, víctima d’un tret de la policia –propietària de les úniques bales que es trobaren al lloc dels fets. Els funcionaris de Governació Civil d’Alacant, en connivència amb el Ministeri de Governació, protagonitzaren aleshores una campanya de desprestigi sobre Del Valle, atorgant-li una vida tumultuosa, segons deien havia estat arrestat en els anys anteriors per traficar amb droga. Res no era cert.

VS s’emmarcà dins els elements de maduració –segons l’accepció de Cucó– que aconseguiren durant la transició que fracassaren les temptatives continuistes dels hereus del franquisme, oferint continuïtat així als treballs dels moviments socials com el món obrer, l’estudiantil o el veïnal, sobretot des dels anys seixanta. Algunes teories neguen les interpretacions sobre la crisi del franquisme en un intent per legitimar la monarquia i la classe política franquista, atribuint-los el mèrit d’haver dissenyat la transició del franquisme a la democràcia. Tanmateix, la realitat històrica parla més bé d’un procés de modernització en què la societat exigí cada vegada més necessitats democràtiques, pressionant el poder franquista des dels anomenats moviments socials, als quals se sumaren (en la mida del possible) alguns mitjans de comunicació. El procés, acabada la dictadura després de la mort de Franco, continuà en la transició, època de consolidació però també de dubte. La inèrcia històrica encaminava aleshores la població cap a la democràcia però molts degueren ser els moviments per pressionar una classe política que sovint es mostrà continuista –en el cas de l’estirp franquista– o conformista –en el cas dels partits de l’oposició que acabaren introduint-se en el sistema. La qualitat professional del setmanari, en aquest marc, és realment sorprenent, i la seua manca de consolidació al mercat s’explica, així, per altres factors que van més enllà, com ara l’absència d’oportunitats –molt limitades malgrat la forta crispació política– i la dificultosa canalització del projecte. Ambdues fruit, sens dubte, de l’estigmatització de VS com a publicació catalanista en la qual, per exemple, no era adequat publicitar-se.

En un informe que realitza el servei financer de VS, s’observa que al voltant del número 40, els subscriptors creixien (segons les dades internes de la revista) al voltant de 50 al mes, i els ingressos per publicitat van pujar d’una mitjana de 45.000 pessetes a l’octubre de 1978, fins a 110.000 pessetes al desembre del any. Tanmateix, el nivell de despeses era molt superior, amb 400.000 pessetes en nòmines i seguretat social i 154.000 en estructura (telèfon, llum, etcètera). Aleshores, a finals de 1978, Amadeu Fabregat cobrava 52.000 pessetes al mes; José Luis Torró 40.000; Pilar López, 25.000; Rosa María Solbes 25.000; Emilia Bolinches, 25.000; Rafael Ventura, 25.000 i els fotògrafs, 50.000. Per la seua part, en l’equip de maquetació Artur Heras guanyava 25.000 pessetes al mes i Toni Paricio, 30.000. Pel que fa a l’administració, Paco Carrasco guanyava 35.000 pessetes, Francisca Sena, 28.000; Josefina Vidal, 15.000 i José Luis Guardiola, 10.000. Solament estaven donades d’alta en la seguretat social Rosa Solbes i Pilar López. L’informe fou realitzat a principis de 1979 i s’observen deutes vençuts pendents de pagament: 2.000.000 de pessetes a Promobanc, 100.000 a Banca Catalana, al voltant d’1.250.000 a Imprenta Fénix, 123.000 a Foco-Berthe (la companyia de Cort Climent-Vila) i altres deutes d’inferior quantitat amb empreses com Arheco, Imprenta Peñafort, Hispano Olivetti, J. López o Publicidad Mar. Quan es redacta l’informe definitiu de venda al PSPV-PSOE, el deute a Imprenta Fénix ha pujat a 6.831.392 pessetes –pràcticament s’ha multiplicat per sis el que es devia a principis del mateix any, el que constata que segurament quan començaren les negociacions de venda de l’empresa es deixà de pagar als proveïdors. A més, es devien 786.000 pessetes a Foco Berthe.

El consell d’administració es reuneix el 27 d’abril de 1979 per aprovar la definitiva cessió de les accions al PSPV-PSOE. Així, tots els propietaris decideixen vendre les seues participacions a una pesseta cadascuna, tancant-se la transacció en un preu simbòlic de 300 pessetes. A més, s’aprova modificar el domicili social de la societat al carrer Sorní, número 31, porta 6 de València ciutat. Un dia abans s’havia signat el contracte de venda entre Puvasa i Salvador López Sanz, Josep Maria Felip i Pedro Lorca, en nom i representació del PSPV-PSOE, que es fan càrrec dels actius i passius de l’empresa que constaven en l’informe del 19 d’abril anterior, és a dir, 3.229.463,8 pessetes d’actiu i 11.364.858 pessetes de passiu, amb un resultat negatiu de 8.135.395,2 pessetes.

Amadeu Fabregat explica quina és la situació de la revista, mantinguda per les aportacions altruistes d’un grup d’idealistes valencians, quan els problemes econòmics fan inviable la continuïtat de la publicació:

Hi ha un moment en què els diners d’Ernest s’acaben i jo, que sóc molt atrevit, me’n vaig a demanar-li’n a Josep Lluís Albiñana. Realment no sé si li havíem pegat molt de palo a Albiñana perquè en aquell moment érem nacionalistes fundamentalistes. Jo era molt maniqueu, era o blanc o negre. Però recorde que hi hagué un moment que vaig pensar que si no hi havia diners la revista tancaria i vaig anar a demanar ajuda a Albiñana i em va rebre al Palau de la Generalitat. Em van passar per una porta de darrere perquè en la porta de visites oficials estava esperant Manuel Broseta. Quan li vaig dir que la revista tenia problemes, Albiñana em va respondre que «la UCD proveirà». Li vaig respondre que la UCD no proveïa i que si li interessava podíem parlar. Li va interessar i a partir d’eixe moment, la revista la va finançar el PSPV. Però vaig fer sempre el que em va donar la gana. Les directrius amb Ernest eren més estilístiques. La revista tanca perquè jo em canse. Estava fart d’haver d’escriure tantes planes i revisar tantes històries. La revista jo crec que marcà una inflexió en el periodisme valencià. Moltes vegades ha recordat Josep Vicent Marqués que ell va començar a ser frívol per culpa meua, perquè jo tenia ja una òptica prou comercial de la història [AF].

Paco Carrasco en tenia una altra versió:

Quan es produeix la venda de la publicació al PSOE, la situació era de fallida total i absoluta. Jo, personalment, vaig dur a terme les negociacions amb el PSOE espanyol. Es van fer càrrec del balanç i del compte de resultats. La motivació de la compra supose que era recolzar la candidatura del PSPV en les eleccions autonòmiques, en les eleccions que anaven a tindre lloc uns mesos després [PC].

I Sena, per la seua part:

Valencia Semanal es converteix en una revista de partit. Nosaltres la vàrem vendre pels problemes econòmics que teníem que ja no podíem aguantar-ho més, ni nosaltres ni la gent que havia donat suport. L’única opció que quedava era el PSOE. S’havien fet les eleccions del 79 i, per tant, el PSOE ja era el que gaudiria del poder als anys vuitanta. La revista la venen a Madrid, amb negociacions a la capital perquè ja aleshores els socialistes valencians ens diuen que a València no tenen capacitat de decisió. Paco Carrasco i jo anem a Madrid i allí formalitzàrem la venda [...] Quan la compren, VS ja és incòmoda i potser quan pensen a comprar-la algú ja té en ment fer-la servir i inclús finiquitar-la. Els socialistes en la Batalla de València prenen la posició que prenen... el que queda clar quan, als anys vuitanta, el PSOE domina tot l’espectre polític. El balanç no és gens positiu i estem parlant de l’etapa constituent del País Valencià. Es produeix una major sucursalització del País respecte a Madrid i una major desintegració del País com a tal (havia d’aspirar a integrar a tots els seus territoris i totes les seues gents i, en canvi, es provincialitza). L’exemple de VS és pecata minuta respecte a totes les decisions del PSPV. Si havien de consultar la compra de la nostra revista a Madrid... [ES]

La tesi defensada per Carrasco i Sena, tanmateix, és negada per Albiñana i per la documentació oficial interna de Puvasa. Així, la idea inicial de compra de la revista per part del PSPV-PSOE és de Josep Lluís Albiñana, qui comunica les seues pretensions a gent pròxima del partit (sobretot dels antics elements, procedents del PSPV) i al seu polític de més confiança aleshores, Joan Lerma, «perquè la resta em venia imposada pel partit, des de l’aparell» [JLA]. Algunes fonts consideren que ja hi havia hagut abans una proposta –que no fructificà– de l’antic secretari general, Joan Pastor, per rescatar la publicació i fer-la òrgan del partit. Segons defensa Ventura i Melià:

Fernando Martínez Castellano va demanar a Madrid opinió, quan Josep Lluís Albiñana va proposar comprar Valencia Semanal. Un economista, el qui assessora ara al Valencia CF, Aurelio Martínez, féu el dossier i va dir que no valia 25 milions de pessetes, que és el que demanaven. Alfonso Guerra ho va desaconsellar (com després es negava a deixar crear Canal 9, el mateix que Fabregat o Císcar). Però els socialistes la van adquirir. Però sempre van tenir problemes econòmics, potser fallava la publicitat, la venda, la distribució. El gerent, Millet, ja se sap que era un advocat fracassat i després polític [RVM].

La venda de Valencia Semanal al PSOE s’oficialitza el 27 d’abril de 1979. L’expresident de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, explica:

Valencia Semanal era una revista nacionalista sense capacitat suficient per a finançar-se, donat que no comptava amb suport social. La revista pretenia representar tot el País però la realitat deia que sols es venia a València capital i poc més. Després passa de ser una publicació nacionalista a més valencianista, encara que no amplia el seu suport als quioscos. Cal entendre la revista en el seu temps, amb el govern de la UCD i una televisió controlada pel partit al poder i dos periòdics a València (Las Provincias i Levante) de fort caire conservador. Davant tot açò se situa Valencia Semanal, l’únic mitjà independent i progressista. Calia preservar-lo i per això la gent del PSPV-PSOE es tirà endavant per protegir aquest mitjà plural que reflectia la visió real del País, on hi havia majoria progressista [JL].

Tanmateix, la publicació valencianista, i malgrat que els seus venedors no obtingueren ingressos per la transacció –es pagaren 300 simbòliques pessetes–, es vengué amb algunes condicions:

– Assumir els passius de l’empresa. L’equip econòmic de Sena, abans de la venda assumí personalment alguns deutes en els quals estaven implicats. A part d’aquestes despeses, el PSOE es comprometé a fer-se càrrec dels deutes.

– Mantenir l’equip de redacció (majoritàriament es va acomplir).

– Garantir la continuïtat de la publicació. En un principi es parla de canviar el to i rebaixar alguns plantejaments. Però el pacte a què Sena arribà amb els socialistes –segons ell mateix explica– fou el manteniment del setmanari nacionalista com a publicació pròpia feta a València, per valencians i per al País Valencià. Potser el fet que el pacte es fera de forma verbal afavorí que aquest tercer punt, que malauradament també implicava els altres dos, deixara de complir-se menys d’un any després.

El 20 d’abril de 1979 diferents economistes de la confiança del PSPV lliuren un informe que analitzava la situació econòmica de l’empresa Puvasa, responsable de VS. Una anàlisi immediatament prèvia a la compra que es produeix entre abril i maig. A l’estudi s’observava que els contes de VS delataven que tenia un actiu circulant de 2.924.600 pessetes, un actiu fix de 81.226 i un total actiu de 3.771.000. Tanmateix, el passiu circulant de pèrdues era de 4.375.058 al 31 de desembre de 1978. Segons consta en els informes avaluadors de les finances de la publicació, l’equilibri financer es va trencar des que l’empresa tingué la necessitat de finançar factures fixes i pèrdues amb recursos aliens a curt termini. El capital circulant era negatiu, el què provocava una gran tensió en la tresoreria, a més que l’empresa no podia fer efectiu el seu compromís amb tercers. L’empresa presentava un alt grau de descapitalització. Les pèrdues representaven el 122% del capital social (9.000.044 pessetes) i explicaven que una situació en què l’actiu real era inferior al passiu exigible donava lloc a un estat d’insolvència definitiva des del punt de vista legal. L’empresa estava abocada a la dissolució, segons cita l’autor de l’estudi econòmic –anònim per voluntat de la font que ens va facilitar el document, ja que es tracta d’una o diverses persones conegudes actualment en la societat valenciana. Segons l’anàlisi, es pot observar que l’empresa havia perdut tot el capital desembutxacat i que no tenia altre remei que recórrer a la captació de nou capital, com a mínim 4.375.000 pessetes que feien referència a les pèrdues per a solucionar el seu estat d’insolvència, així com a la provisió de capital circulant necessari per a fer front als compromisos contrets amb tercers a curt termini.

Aquesta situació d’insolvència venia donada per la rendibilitat negativa de l’empresa tal com es reflecteix en el següent estat de resultats, realitzat pels especialistes del PSPV-PSOE a 31 de desembre de 1978:

Ingressos nets: 13.000.321 pessetes.

Despeses totals com a fruit dels pagaments del personal, diverses despeses, cost de la distribució o de la producció, com a resultat de l’exercici: -11.595.944 pessetes.

Menys el capital social: 9.000.000 pessetes.

Total de les pèrdues de l’exercici: -2.552.000 pessetes.

Més els resultats arrossegats de l’exercici de 1977 (-1.930.000), menys el fons d’amortització (107.600), aporta un total de pèrdues de 4.375.058 pessetes.

La incapacitat de generar nous ingressos –eren inferiors a les despeses de producció de la revista– va provocar un alt grau de descapitalització de l’empresa. Amb les dades de 1978, es pot veure amb facilitat l’estat de les finances i la seua tendència. En un any que es veneren en total 333.000 exemplars, els ingressos bruts de la revista foren en total de 19.966.000 pessetes, mentre que els nets es quedaven en 13.121.197 pessetes. Per la seua part, les despeses de la producció (es llançaren als quioscs 544.000 exemplars) pujaren a 24.547.127 pessetes. La diferència entre ingressos i despeses ens dóna unes pèrdues d’11.595.000 pessetes. Per tant, es pot dir que l’empresa no va assolir un ritme de vendes adequat al seu volum de negoci, el que provocava l’acumulació d’exemplars pendents de venda i el continu creixement del deute.

Segons consta a l’estudi que el PSPV-PSOE realitza abans de comprar la revista, estimant una tirada mitjana de 10.000 exemplars a la setmana, se’n venien 6.200 –3.800 sense vendre. El nombre d’exemplars de venda per setmana mínims perquè l’empresa fóra rendible, segons l’estimació dels socialistes, havia de ser de 7.700. El problema es creà en el moment en què el creixement del negoci fou superior al creixement de les vendes, és a dir, que la penetració en el mercat estava limitada a causa d’una deficient xarxa de distribució i una insuficient penetració en el seu mercat potencial. Al mateix temps, se sumava una escassa publicitat tant per aconseguir més vendes de la revista com dins d’aquesta. Quant a la distribució, la xifra setmanal mitjana era de 5.500 exemplars a València, 728 a Alacant i 324 a Castelló.

En un segon estudi de caràcter més gerencial, realitzat en abril de 1979, Carrasco (gerent) i Guardiola (cap d’administració) manifesten als emissaris del PSPV-PSOE la seua intenció d’abandonar tan prompte com fóra possible la seua posició a l’empresa Puvasa, encara que mostren la seua voluntat de col·laborar estretament amb les persones que els subtituïsquen per intentar facilitar-los la introducció en la companyia. Carrasco creu en la necessitat de millorar la distribució, tenint en compte la consideració elitista que es tenia al mercat de la premsa sobre la publicació i l’escàs interés que despertava encara la situació del País Valencià. S’acceptava que les vendes eren òptimes a València, però es consideren molt inferiors encara a Alacant, perquè es tenia la percepció que era una revista centralista la majoria de les informacions de la qual tenien el seu origen a València. Pel que fa a Castelló, sembla que l’índex de lectura era molt baix, fins a l’extrem que el gerent de VS tenia la constància que el periòdic Mediterráneo sols venia al voltant de 1.500 exemplars.

La meua pretensió era expandir territorialment la revista per fer-la la publicació del País Valencià, el mitjà de comunicació de la normalització. Jo volia llevar-li la concepció de catalanista, per intentar que deixés de ser la veu oficial del nacionalisme i passés a ser la revista de la normalització catalanista. En el seu moment ho parlava amb Amadeu. Allò important és que aconseguírem que una comadrona fera en català el seu anunci a la nostra revista. S’havia d’acabar amb el discurs dels mateixos de sempre. De sempre. Volíem que hi hagués una expressió on la gent ens entenguera. Eixa era l’eina de la revista. Normalitzar la realitat nacional del País. Eixa era l’explicació de la compra de la revista. VS era molt adient en observar com el procés autonòmic quedava a poc a poc bloquejat i començava un moment incert. La revista era un mecanisme reflexiu, de defensa, fonamental front al desgast de la premsa blavera [JLA].

Segons consta a l’informe del PSPV-PSOE, Carrasco informa que el distribuïdor pren en consideració un mitjà en relació directa amb les vendes i encara que accepta que aquesta podia millorar, no és el mal més greu que afecta l’empresa. Els problemes de distribució eren comuns en totes les publicacions i afectaven en major grau a les de menor venda. La distribució pròpia com a alternativa semblava aleshores inviable perquè tenia un cost molt elevat. Carrasco també acceptava que la venda total no es coneixia fins al cap de tres o quatre mesos per les devolucions que es produïen i que, naturalment, es restaven de la liquidació immediata. Segons estudien els responsables socialistes de l’anàlisi, VS comptava amb al voltant de 700 subscriptors, aconseguits principalment pel treball personal dels membres de la revista. Per la publicitat, en el moment de l’estudi, es facturaven unes 75.000 pessetes per número, aconseguida principalment (un 60%) a través d’agències, les quals valoraven l’eficàcia dels anuncis en les vendes de la revista, a més d’altres factors sociològics. L’activitat es mesurava segons l’activitat en l’Oficina de Justificació de la Difusió (OJD), que encara no intervenia aleshores en Puvasa. El 40% restant s’aconseguia mitjançant un mecanisme de publicitat directa que els primers gestors consideraven un fracàs pràcticament en tots els casos perquè les factures, sovint, resultaven molt difícils de cobrar. Carrasco comunicà als interessats en comprar la revista que, en aquest apartat, també afectava la imatge d’esquerres que tenia VS perquè els potencials anunciants podien ser de dretes i, encara que no fos així, no volien vincular el seu anunci (producte) i «estigmatitzar» la seua imatge vinculant-la a una revista considerada, a més, catalanista.

L’anàlisi que els responsables socialistes fan sobre la situació de la revista abraça tots els camps. Carrasco considera (i així informa els elaboradors de l’estudi) que el nivell de la redacció és excel·lent però que estan mal pagats, perquè el sou mitjà se situa en 25.000 pessetes al mes amb un horari de treball de 9 del matí a 14.30 hores, cobrint informació fora de la redacció a la vesprada. Per altra banda s’informava que les col·laboracions es retribuïen també molt malament, entre 1.500 i 2.000 pessetes el foli i 3.500 per a collaboracions molt importants. Les despeses en personal es calculaven al voltant de les 50.000 pessetes per número (tenint en compte el planter fix i les collaboracions). Aquesta pogué ser una estratègia corporativista dels responsables financers de la revista (Carrasco i Guardiola) per a aconseguir una millor situació laboral per als seus companys periodistes, sufragats en endavant pels gestors socialistes. Els professionals de l’apartat comunicatiu en VS no es consideraven mal remunerats però exigien l’alta en la seguretat social. El personal de jornada continuada no estava inclòs en la seguretat social pel que l’equip de redacció estava llavors molt pendent d’una reestructuració o d’un canvi de propietat de VS per reivindicar unes condicions més justes. Segons explica Rosa Solbes:

Els sous eren relativament raonables i és normal que s’exigira més quan entraren els nous gestors amb la venda de la revista als socialistes. El problema real arribà quan es deixà de cobrar amb el desastre del final. Abans de tancar hi ha tres o quatre mesos, ja en els anys vuitanta, que no cobrem. Hem de reclamar-ho al Fons de Garantia Salarial. Es deixa de pagar i aquí és quan es va fer l’ultimàtum i es va dir a l’empresa que no podíem continuar d’eixa manera, que si no tenien diners per pagar als treballadors, que tancaren, perquè això sí que ens donava a nosaltres un respir per poder passar a l’atur, reclamar el deute al Fons de Garantia Salarial i buscar-nos la vida en un altre lloc. Allí estàvem lligats i treballant bé, perquè la professionalitat no ens deixava fer un mal producte [RS].

El dèficit més costós de la revista procedia de la producció, ja que VS no tenia rotativa i l’havia de fer de forma externa. En total, es calcula que les pèrdues se situaven al voltant de les 250.000 pessetes per número publicat. Els responsables socialistes consideren que cal seguir aleshores una planificació exigent per poder capgirar l’esdevenir de la revista. En primer lloc es planteja elegir un nou gerent que es responsabilitze en l’obtenció de la viabilitat econòmica de l’empresa, estructurar de nou l’organigrama de Puvasa amb una nova assignació de funcions, revisar els sous dels treballadors i regularitzar la situació de la seguretat social. Pel que fa a les vendes, es considera necessari visitar periòdicament i sistemàticament totes les empreses de distribució, presentar la nova gerència a aquestes companyies i explicar el gir de la publicació, a més d’utilitzar els instruments que des del sector polític es consideren necessaris. També es creu vital crear una sèrie de col·laboradors per visitar setmanalment els punts de venda per comprovar la comercialització del producte, informar sobre la data d’arribada de la revista i inclús informar els venedors sobre el contingut de VS cada setmana per aconsellar la seua venda i promocionar-la. El nou gerent, a més, havia de visitar els alcaldes socialistes dels municipis amb l’objectiu d’instar-los a la promoció de la revista.