Read the book: «Captius i senyors de captius a Eivissa»

INTRODUCCIÓ

OBJECTIUS I MÈTODE

Fent una mirada endarrere, el fet d’haver convertit la captivitat en objecte d’estudi ha estat la conseqüència de diferents contactes previs, més o menys de passada, amb documentació que tractava de captius. L’any 2001 Miquel Barceló em va dirigir la tesi de llicenciatura, consistent en la transcripció i l’estudi del Llibre del mostassaf d’Eivissa, una font formada per un aplec d’ordinacions municipals cronològicament situades entre la meitat del segle XIV i l’inici del XVI.¹ És un exemplar més d’una tipologia documental present a molts arxius de l’antiga Corona d’Aragó, però el d’Eivissa presenta la peculiaritat de contenir un epígraf titulat «De sarrahïns». Aquella nota diferencial va ser constatada al citat estudi, però no es va tractar el tema amb especial atenció. Revisat ara el Llibre del mostassaf, resulta clar que el capítol «De sarahïns», en el qual s’apleguen deu ordenances municipals que, amb algunes altres disperses al llarg del còdex i al capítol «De comuns», estaven destinades a establir les accions que es consideraven faltes i delictes si eren comeses per captius i a estipular els càstigs que els eren d’aplicació. Eren ordenances del Consell de la Vila mitjançant les quals es posava sota competència de servidors públics el maneig i el control del contingent captiu. El fet que aquell grup fos format per individus que eren propietat privada de diferents senyors i senyores de captius mostra fins a quin punt els qui tenien captius manejaven les engranes del poder i s’ajudaven dels recursos públics per controlar-los. Com es desenvoluparà més avall, sobretot al capítol III, titulat «Els captius i els senyors de captius», i al V, «Una societat amb captius», la caracterització dels propietaris de captius és central en aquest estudi de la captivitat a l’Eivissa medieval i moderna.

Uns anys abans de l’edició del Llibre del mostassaf, el 1995, vaig editar un opuscle titulat Captius, sarraïns, batejats, persones de talla…Sobre l’esclavitud a l’Eivissa medieval, basat sobretot en les ordenances d’aquell Llibre i en algunes dades preses de documents d’arxiu, de la bibliografia local i fonamentalment del llibre de Charles Verlinden de 1955. El professor Barceló, ja fa uns anys, a la vista d’aquell contacte meu amb els captius en els treballs esmentats, va proposar-me el tema dels captius medievals d’Eivissa com a objecte d’estudi per a la tesi doctoral. El mateix M. Barceló havia tractat el tema en diverses ocasions, amb especial atenció als captius eslaus portats a través de mitja Europa cap al califat cordovès, els ṣaqāliba (en singular ṣiqlab). També havia tractat dels captius fets pels feudals, sempre presents en documents molt freqüentats, com el Llibre dels feits i altres cròniques medievals, així com, darrerament, dels indis captius dels escrits de Bartolomé de Las Casas. De fet, els captius són sempre presents als treballs dedicats a les conquestes del segle XIII i el 1986 Aurèlia Jené va fer dels habitants de Menorca fets captius quan la conquesta de 1287 el centre del seu breu però magnífic estudi; el publicà en un volum titulat La formació i expansió del feudalisme català i hi dóna relleu perceptible a la selecció dels captius feta pels conqueridors.² Aquella captivitat significà, com escrigué pocs anys després Ramon Muntaner, «destrouir una nació de gent».

El posicionament historiogràfic d’A. Jené ha estat excepcional. Els captius solen ser tractats com una conseqüència secundària de l’acció de conquesta, però en el procés de conquesta, en sentit ampli, o en l’estat de guerra permanent entre les societats feudals i els seus veïns no feudals, els captius no sempre foren un efecte subsidiari. L’alta freqüència dels esments a cavalcadors i corsaris cercadors de botí proven com eren de principals els captius en els objectius d’aquelles accions. Fins i tot en el cas de les conquestes «de territori», l’estudi de Jené, basat en els albarans d’adjudicació, rescat i venda dels habitants de la Menorca conquerida per Alfons III, mostra la mecànica del fet: la previsió de fer captiva la població i la consideració que el seu valor en moneda havia de destinar-se a l’amortització de les despeses de la campanya; la necessària reducció de la resistència i, d’immediat, la salvaguarda del botí per part del rei i la gestió física dels pobladors inermes, fets captius, seleccionats i despullats per mitjà de l’exigència de rescat d’allò que poguessin haver amagat. Els relats o els documents d’altres conquestes posteriors, com la de Màlaga el 1487, permeten observar una seqüència semblant de les accions dels conqueridors. A Eivissa, en el curt interval entre les conquestes de Mallorca i la de València, es va fer una cosa semblant, però no fou narrada en els documents.

Juntament amb el tema a abordar, el professor Barceló (Felanitx, 1939-2013) va indicar-me la bibliografia fonamental: l’obra de Charles Verlinden (Brussel·les, 1907-1996), principalment els seus llibres de 1955 i 1977, i un treball de 1986 de l’antropòleg francès Claude Meillassoux (Roubaix, 1925-París, 2005). L’obra de Verlinden és coneguda i profusament citada en els estudis sobre «esclavitud» que, no debades, ell inaugurà; Meillassoux, tot al contrari, és esmentat rarament. De fet, si de cas, és conegut per Femmes, graniers et capitaux (1975), però la seua obra a tenir molt en compte per al tema que ara es tracta és Antropologie de l’esclavage. Le ventre de fer et d’argent (1986). En efecte, com M. Barceló preveia, l’aportació d’aquests dos autors ha permès elaborar l’estructura del present treball.

En el cas de Charles Verlinden és indispensable el seu llibre de 1955, L’esclavage a l’Europe médieval, el seu segon volum, de 1977, però també els nombrosos articles, especialment els aplegats en un llibre titulat The Beginnings of Modern Colonization (1970). Amb aquests i altres treballs, com s’ha dit, Verlinden va fundar un camp de recerca dirigit a establir l’origen comú, medieval, del món colonial esclavista de l’Atlàntic. L’historiador belga publicà el gruix de la seua aportació a partir de la Segona Guerra Mundial i, pel que fa a la captivitat, la seua obra ha esdevengut un referent obligat que en gran mesura donà la marca de sortida a un corrent historiogràfic encara en voga, dedicat a l’estudi del rastre documental deixat per l’esclavitud. Ha estat sobretot arran de la seua gran obra que esclau i esclavitud han passat a ser les paraules generalment usades per la historiografia en la designació d’aquell fenomen. Verlinden s’esforçà a donar relleu a la continuïtat de l’existència medieval d’una esclavitud rural o agrícola, la qual, exportada, fou l’element fonamental de les colònies europees al Carib. L’esclavitud medieval esdevengué així una peça fonamental en el discurs de Verlinden i per això li va prestar una tal atenció. Així, l’obra del medievalista belga fou essencial per a la general acceptació de la idea que el concepte del captiu de l’Europa medieval i el de l’esclau del Carib modern són equiparables. Tant és l’èxit d’aquesta acceptació, que un mateix nom, esclau, ha servit i serveix indiscutiblement per designar l’estat d’aquells individus. No és una noció equivocada, realment és lícit equiparar uns i altres esclaus, però la conveniència de la nomenclatura (esclau i esclavitud) que els designa indiscriminadament és posada en dubte més avall. Aquesta crítica explica la cursiva amb què s’han assenyalat les paraules esclau i esclavitud quan serveixen per designar els captius medievals.

Charles Verlinden, però, crec, no arribà a establir amb concisió i claredat suficient la causa que feia que l’esclau negre africà transportat al Carib, l’indígena americà reduït a captivitat i els captius d’arreu de la Mediterrània medieval i moderna fossin els fruits d’una mecànica anàloga i per tant susceptibles de ser englobats en un sol concepte. M. Barceló va saber veure que l’obra de Claude Meillassoux contenia la trama conceptual rellevant per entendre el procés de la captivitat medieval, per explicar la causa que feia equiparables els captius medievals i els esclaus indis o negres del Carib. Ara bé, calia tenir present en tot moment que el treball de Meillassoux és de caire antropològic i està construït sobre textos i informacions verbals relatius a societats de la part occidental d’Àfrica. Són documents que per darrere en el temps es remunten a l’època medieval i per davant assoleixen l’edat contemporània, la memòria dels habitants més vells entrevistats per l’antropòleg francès: «l’esclavage reste à portée de memoire», afirma en el seu llibre.³

C. Meillassoux inicià els seus estudis a Àfrica el mateix any que Verlinden publicà el seu primer volum sobre l’esclavitud medieval (1955). Edità el seu primer assaig el 1960, llegí la seua tesi doctoral dos anys més tard i la publicà el 1964 (Anthropologie économique des Gouro de Côte d’Ivoire). A la tesi ja es mostrà clarament interessat per l’anomenada antropologia econòmica, un corrent que havia incorporat els principis marxistes. Va continuar la seua feina a Àfrica, va transcriure i traduir el llibre d’anotacions d’un trobador o recitador (un djéli), elaborà un diccionari de soninke, aixecà planimetries de fortificacions precolonials, aplegà llegendes de diferents grups tribals de l’actual Mali en relació amb les guerres precolonials i un llarg etcètera. El 1975 publicà les actes d’un col·loqui dedicat a l’esclavitud en l’Àfrica precolonial que ell mateix havia organitzat.⁴ S’hi reflectí la seua influència en la recerca sobre el tema. Com a conclusió d’aquells estudis sobre esclavage, afegint o anotant les aportacions d’uns i criticant-ne d’altres, Meillassoux va escriure, a partir dels coneixements del seu prolongat treball de camp, el ja esmentat Antropologie de l’esclavage, editat el 1986.⁵

Aquelles societats africanes estudiades per Meillassoux foren les que, en darrer terme, proporcionaren homes i dones a la gran esclavitud atlàntica durant el seu llarguíssim temps de vigència, entre el segle XVI i el segle XIX. Ara bé, la validesa de l’ús dels coneixements obtenguts pel francès en el seu estudi africà per explicar la mecànica de la captivitat medieval no estava, a l’inici d’aquest treball, demostrada. En el present treball, es tracta de constatar si allò que els pobles del ponent africà tenien a l’abast de la memòria i el que Charles Verlinden troba a l’Europa medieval i al Carib –també a Eivissa–, responia a una mecànica fins a tal punt anàloga que tot es pugui designar amb un mateix mot, esclavage, en el francès de tots dos autors.

De ser així, hi havia d’haver alguna cosa en comú en els esclaus que recordaven els soninke, els bambara o els altres pobles estudiats per Meillassoux i els captius, per exemple, que Simeó de Durham afirma que els escocesos feien entre els anglesos en el segle XI, els ṣaqāliba que arribaven a Còrdova, els captius profusament referits per Jaume I en el seu Llibre dels feits, els indis captius de la sort dels quals es planyia Bartolomé de Las Casas, els moros apuntats en els llibres de comptes d’Eivissa i els negres de les plantacions del Carib, per esmentar-ne només alguns. I així és. El 1986 Meillassoux es va plantejar definir els trets universals de l’esclavitud ja que, sense aquesta feina conceptual prèvia, la comunitat científica no podia mantenir un debat a fons sobre aquell fenomen.⁶

El treball que segueix, doncs, estudia la captivitat a Eivissa entre el segle XIII i el final del XVI amb la pretensió de considerar la validesa de la definició d’esclau fornida per Meillassoux. Eren captius o «esclaus» que en concepte eren els mateixos que hom troba contemporàniament a Mallorca, València, Barcelona, Sicília o Gènova, per citar només alguns indrets als quals han dedicat els seus estudis diferents autors i autores. Meillassoux estableix de manera sòlida, potent, la mecànica del procés de la captivitat, de l’esclavatge o de la servitus romana. Aquesta solidesa permet l’operació d’utilitzar un concepte construït amb dades medievals, modernes i contemporànies recollides a l’Àfrica occidental en l’anàlisi de la informació d’època medieval d’un lloc precís, naturalment delimitat, de grandàries humanes i físiques conegudes com és l’illa d’Eivissa. El resultat d’aquesta operació s’exposa en les pàgines que segueixen. Com s’ha reconegut ja línies amunt però cal fer ara explícit, el mèrit de preveure el probable èxit d’un tal exercici és de Miquel Barceló. Igualment ha estat seua la feina conduir-lo en el seu desenvolupament –i ha estat una conducció complicada, requeridora de desperta atenció. L’autor ha aportat el coneixement sobre aquella illa de contorns concrets i magnituds mesurables, ha indicat obstacles i ha caigut en errades que han servit per, superades en la mesura que ha estat possible, millorar l’anàlisi i la seua exposició amb l’èxit que lectors i lectores hauran de jutjar. El present llibre és la refacció de la meua tesi doctoral llegida el maig de 2011. Les observacions que el tribunal format per Antoni Furió, Roser Salicrú i Paul H. Freedman varen fet al text de la tesi m’han obligat a filar més prim en l’argumentació i l’exposició de diferents qüestions. A ells el meu agraïment. Naturalment, les eventuals mancances i limitacions de la narració, les incapacitats, les errades i les inadvertències i el resultat més o menys suficient d’aquest text és responsabilitat exclusiva de l’autor.

CAPTIUS O «ESCLAUS»

Captiu, sarraí, moro, esclau, bord, negre, setmaner, tallat, alforre, llibertí, fins i tot només «home de» i els femenins corresponents, són alguns dels mots del vocabulari de la captivitat. Entre tots, esclau i, arran seu, esclavitud, s’han generalitzat de manera quasi absoluta tant en el llenguatge habitual com en la historiografia. N’hi ha prou de fer una ullada a la bibliografia sobre el tema per veure de seguida fins a quin punt és així. Altres paraules d’aquell vocabulari especialitzat de la captivitat, o determinats significats i con notacions, quedaren relegats o oblidats amb la desaparició de la institució.

A les fonts catalanes, la paraula catiu o caitiu –la forma correcta actual, captiu, es considera refeta per influència del llatí⁷– és la més freqüent per designar les persones capturades en diferents circumstàncies i disminuïdes de drets. També s’usava per al·ludir els membres de la pròpia societat agafats pels enemics. Sobretot catiu té una llarga tradició popular i ha deixat una nombrosa petja en la toponímia. El diccionari Alcover-Moll recull un joc anomenat «els catius» i l’exclamació «Ai, catiu de mi!» per expressar un moment de desgràcia.⁸ L’obra d’etnografia eivissenca d’I. Macabich aplega diferents llegendes, romanços i cançons que inclouen la paraula catiu.⁹ En la toponímia actual, existeixen diversos accidents costaners coneguts com des Catiu o des Catius.¹⁰

C. Verlinden dedicà especial atenció a la manera com allò que en principi era el nom d’un grup de pobles, els eslaus, passà a significar ‘captiu, persona privada de llibertat i de drets’. Va ser en un article de 1942¹¹ i, novament, en un capítol del segon volum de L’esclavage dans l’Europe médiévale de 1977 (p. 999-1010). És coherent amb el conjunt de la seua obra que Verlinden s’interessàs pel mot que trià entre altres que designaven el fenomen al qual dedicà bona part dels seus estudis. Les paraules descartades per l’historiador belga foren captivitat i servitud. Servus era el mot que molts documents llatins de l’edat mitjana usen per designar els captius, d’acord amb el significat de la paraula en llatí clàssic. Però l’aparició, a l’alta edat mitjana, de la figura dels serfs va fer que els escrivans posteriors sovent dubtassin a l’hora d’usar-la amb el sentit original. Els servi medievals no eren ja persones enemigues agafades en temps de guerra mantengudes amb vida per aprofitar la seua capacitat de treball, sinó tota una altra cosa, serfs. La paraula servitud, per tant i d’acord amb l’evolució del seu significat, no fou usada per Verlinden. Captivitat i els seus derivats tampoc no ho foren de manera preferent, tot i que són mots que apareixen freqüentment als documents medievals; de fet, hi són presents més sovent que l’elecció de Verlinden: esclave i esclavage, en el francès de la seua obra, esclau i esclavitud, en català.

Així doncs, gran part de la responsabilitat de l’adopció d’esclau i esclavitud en la historiografia que estudia l’edat mitjana és de la citada gran obra de Verlinden i dels nombrosos articles del mateix autor que la precedeixen i que l’amplien. És cert que hi havia treballs anteriors que ja utilitzaven aquest vocabulari, com el pioner de Joaquim Miret i Sans, «La esclavitud en Cataluña en los últimos tiempos de la Edad Media» (1917) i alguns altres que cita el mateix Verlinden. També és veritat que hi ha exemples d’una major fidelitat al vocabulari de les fonts, com l’estudi de José María Ramos Loscertales «El cautiverio en la Corona de Aragón» (1915). Marc Bloch, al seu llibre pòstum de l’edició del qual tengué cura Lucien Fevbre, Apologie pour l’histoire ou métier d’historien,¹² sota l’epígraf «La nomenclature» que pertany al capítol «L’analyse historique», posa el mot esclave com a paradigma de la preferència per part de la historiografia d’una paraula diferent a la proporcionada per les fonts històriques. Bloch considera que aplicat a l’època romana i a l’alta edat mitjana el mot esclave és «une nomenclature, si non propement inventée, du moins remaniée et décalée» (polida i desplaçada) perquè aleshores encara no existia. Això no obstant, seguint l’argument de Bloch, hi hauria un motiu de pes per justificar la preferència de la historiografia envers esclau, i és l’evolució altmedieval de servus cap a serf. Aquest canvi de significat invalida l’ús de serf en el sentit original del seu ètim, servus del llatí clàssic. Bloch no contempla cap altra possibilitat que esclau per substituir serf, com ho era –i la tenia al davant– la paraula «captif», que ell mateix usa per evitar confusió i redundància al paràgraf que conté la seua reflexió: «…naquit seulement aux environs de l’an mil, sur les marchés de chair humane où les captifs slaves semblaient fournir le modèle même d’une entière sujéction».