Read the book: «Prosa i creació literària en Joan Fuster»

Les traduccions literàries de Joan Fuster

Francesco Ardolino

Universitat de Barcelona

Escriure és passar per una o altra censura.

Carta de Joan Fuster a Jordi Sarsanedas (Sueca, 2-6-1973)

1. PER LES OBRES ELS CONEIXEREU

Si limitem el corpus de les traduccions fusterianes a les publicacions en volum, ens quedarem, si fa no fa, amb tan sols onze títols.¹ Descartaré les versions al castellà de Roís de Corella i de la monografia verdagueriana de Sebastià Juan Arbó; i també deixaré de cantó el Discurs d’acusació al rei de Saint-Just. Així, doncs, resten dues pàgines de Pierre Emmanuel a l’Homenatge a Carles Riba –un volum sovint citat per part dels italianistes perquè conté les primeres versions de Tomàs Garcés del que serien les traduccions del llibre Cinc poetes italians–; una novel·la de Falkberget –que és una traducció indirecta del francès–; Fontamara d’Ignazio Silone i cinc textos de Camus. La reductio ad unum, tanmateix, no ens serviria de res en un estudi sobre les versions fusterianes, perquè o hauríem de replegar cap a una fórmula com ara «Camus llegit per Fuster», o bé acceptar, banalment, el coneixement més aprofundit del francès respecte a altres idiomes per part del torsimany i remetre a una anàlisi més aviat lingüística. De totes maneres, també és cert que se’n pot fer una lectura cronològica i remarcar que, essencialment, les traduccions s’ajusten a l’espai de poc més d’un lustre, entre 1962 i 1967: –«per bé que el 1951 ja havia provat de traduir la peça de Sartre La putain respectuese, temptativa frustrada per “dificultat d’argot i matís” (segons va confessar a Manuel Sanchis Guarner en una cara del 21 d’abril), i encara que havia editat una versió del poema Hiperion foll del francès Pierre Emmanuel […], la seva activitat com a traductor es va desenvolupar durant la dècada següent» (Vall i Solaz 2011: 231). En fi, després de les versions de Camus, la darrera de les quals és de 1967, caldrà arribar fins a 1989 per tenir-ne una nova (i última) traducció, la del Discurs de Saint-Just.

L’altra dificultat és que la meva perspectiva no és pas pionera i, darrere aquesta investigació, hi ha altres aproximacions, entre les quals ressalta un article de Vicent Salvador de fa menys d’una desena d’anys. L’interès, en aquest cas, s’ampliava i el subtítol de l’estudi, «Joan Fuster i les traduccions», assumia el doble valor que el títol de la meva intervenció podria mantenir si volguéssim jugar entre el genitiu subjectiu i l’objectiu. A més a més, aquest joc de miralls entre Fuster traductor i Fuster traduït ja va ser emprat per Manuel Pérez Saldanya (2008: 11) per introduir la contribució de Donatella Siviero a la «V Jornada Joan Fuster» de 2007. La seva presentació, després d’una citació fusteriana sobre «el pecat més freqüent dels traductors» (això és, «la infidelitat a l’idioma en què escriuen»), acaba amb aquestes paraules: «Fuster, que va realitzar traduccions importants al català d’alguns dels seus autors més estimats, és ara l’objecte d’estudi d’una catalanòfila captivada per la seua obra». No obstant això, jo em cenyiré a les versions dutes a terme per l’autor; i, abans de mirar-les una mica més de prop, voldria recórrer ràpidament alguns pensaments que ell mateix va expressar respecte a la qüestió que aquí ens pertoca.

2. FUSTER SOBRE LA TRADUCCIÓ

Em puc permetre d’evitar un excursus sobre la funció de la traducció aplicada al cas del català, perquè aquesta tasca ja la va acomplir Salvador al llarg del seu estudi. Assenyalaré tan sols una citació maragalliana que em servirà com a marc general per enquadrar aquesta primera part del meu discurs:

I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt d’un altre element de conreu, que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves, fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l’altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpria i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l’esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.

En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara l’estímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda.

[…]

Però no calen pas reflexions ni generalisacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, l’impuls sagrat de la naturalesa. Encara que se’ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre’s en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentre vegéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentre trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i feconda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó d’esser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!» (Maragall 1900: 50-51).

Corria l’any 1900, tot i que sospito que el manuscrit maragallià fou escrit en un període anterior. El model integrador de les traduccions no es reduïa a un concepte senzillament utilitarista de la llengua, sinó que implicava –amb una gran visió de futur– una dimensió holística per a un idioma que s’havia d’anar organitzant i reforçant omplint d’una en una totes les caselles buides de les seves carències.

Una setantena d’anys més tard, Fuster en corroborarà el model, en el moment de parlar sobre la possibilitat d’una filosofia en català:

[…] una cosa és «poetitzar», i una altra «filosofar», encara que totes dues, en el fons, siguin intents d’agafar la vaca per allà on no hi ha manera humana d’agafar-la. La distinció s’imposa. ¿Per què no filòsofs, doncs, i sí poetes?…Podríem recordar que «fer versos» és una opció a l’abast de gairebé tothom, mentre que «filosofar» no ho és. Potser sí, es tracta d’això –i no ha de sorprendre’ns, en conseqüència, que hi hagi tants poetes dolents. La filosofia no és una activitat factible «fora hores»; té els seus ritus verbal, les seves lleis internes, la seva clientela especial, que funcionen a un nivell més restringit i enrarit que el de la lírica. Per exposar-ho amb poques paraules: la filosofia és un afer de càtedra i no de Jocs Florals (Fuster 2011f: 197-198).

Si comparem aquest fragment amb el de Maragall, les semblances són evidents. I Fuster encara afegiria una glossa al text del poeta barceloní sobre la necessitat de sortir d’una condició d’amateurs, ja que «els nostres literats encara no han aconseguit el mínim de professionalització que seria de desitjar» (Fuster 2011b: 398). El mateix any, el 1962, també clamava per un «Mercat per a les traduccions» (Fuster 2011c), amb un to profètic que, si llavors l’emprava per donar suport a iniciatives coetànies com la del «Club dels Novel·listes», ara, per a nosaltres, sembla profetitzar projectes editorials de gran envergadura, com el que representarà la «MOLU» dues dècades més endavant. La posició de Fuster oscil·la entre dos extrems: d’una banda, la impossibilitat –o, més aviat, l’estupidesa– de les autarquies culturals considerades com a «suïcides»; de l’altra, la idea d’una crisi general de les llengües tal com havien estat concebudes en el passat. Respecte al primer punt, a l’atmosfera ofegadora d’una literatura tancada en si mateixa s’afegeixen –però la connexió és tota meva, car Fuster no presenta explícitament aquest nexe– les dificultats històriques de la narrativa catalana (i del teatre, i de l’assaig: en definitiva se’n salva només la poesia):

[…] quan goso parlar del seu «nivell normal», penso en una sèrie no gens esquàlida d’obres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents d’altres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a l’anglès o a l’alemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce –ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese (Fuster 1991: 145).²

Antoni Martí, que va estudiar aquestes aproximacions en el context d’una reivindicació comparatística fusteriana, ens dóna més elements per examinar aquest dèficit productiu de les lletres catalanes. L’estudiós, portant aigua al propi molí, interpreta que «Fuster, com Goethe, considerava les traduccions com a part essencial d’una literatura; sap que, de la força dels traductors, també es constitueix l’energia d’una tradició literària; potser per això el seu compromís no és sartrià sinó camusià» (2005: 46). Però cal veure l’altra cara de la crítica fusteriana, perquè tampoc amb les millors traduccions possibles el futur no es tenyiria de color de rosa. Torno al «Mercat per a les traduccions»: «Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua d’un mateix i traduir-hi de la llengua d’un altre: el manejament de l’idioma és en tots dos casos, distint». I també: «Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt d’ortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la “fidelitat” o l’essència de l’idioma» (Fuster 2011c: 492). D’acord, aquí ens trobem davant del Fuster més catastrofista, fins al punt que el seu pessimisme no li permetia distingir entre un model de realització lingüística més o menys codificat i la seva absorció, si no passiva, com a mínim còmplice per part de la població. Dècades més tard es parlarà també d’una llengua del doblatge i descobrirem que, malgrat que la televisió sigui entre els mitjans de comunicació més «calents» dins la divisió de McLuhan, la interferència de la pantalla a la parla real no es produeix ipso facto si el públic reconeix la distància televisiva i l’accepta com a tal.³ Ara bé, una altra cosa és la constatació del risc més general d’un aplanament lingüístic. Maragall trona des del púlpit contra el volapük; Fuster mira amb recel –i amb una mica d’angoixa– el perill que comporten «Les llengües de demà». La coincidència nominal que hi trobarem és per se insignificant, però l’afinitat de continguts ens remet a un paral·lelisme molt més sòlid:

No arribem a fer-nos càrrec del que és «parlar». Entendre’ns, fer-nos entendre? En un moment de necessitat, dues persones poden entendre’ns per senyes o amb quatre crits enginyosament modulats. En el restaurant o en la botiga, a manca d’intèrprets, la «comprensió» d’urgències sol produir-se de qualsevol manera. Això no és parlar. Com «gairebé» tampoc no és parlar l’intercanvi d’unes quantes frases de manual. Ni ho és això que tots fem, en la majoria dels nostres tripijocs de rutina, quan ens servim del volapük exsangüe que flata en l’aire urbà i comercial (Fuster 2011d: 592).

Arran d’això, obriré un petit parèntesi. Júlia Blasco (2002) ha parlat de la lectura, per part de Fuster, de Wittgenstein. I més tard afirmarà que:

[…] també havia llegit el Tractatus de Wittgenstein, i honestament remarcava que ell utilitzava el llenguatge com a mitjà de comunicació, però preferia no entrar en teories com les del filòsof austríac. Fins i tot reconeixia que li havia costat llegir Wittgenstein, però li agradava com havia aconseguit desmuntar la metafísica. Afirmava que després de Wittgenstein ja no es podia parlar de metafísica, sinó simplement de metafísica de consolació (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 273).

No posaré pas en dubte aquesta explicació, que és molt ben articulada. Tanmateix, em pregunto: estem segurs que no havia llegit també les Investigacions filosòfiques? Perquè, si no és així, la juxtaposició entre la posició fusteriana i la del «segon» Wittgenstein és extraordinària.⁴ A partir de la definició nominal que Agustí dóna al llenguatge, tota la primera part del volum s’articula al voltant de la construcció dels jocs lingüístics, segons un model ostensiu.⁵ Però el filòsof austríac s’afanya a subratllar un distinguo important:

Si es considera l’exemple del § 1, potser s’entreveu fins a quin punt el concepte general del significat de les paraules envolta el funcionament del llenguatge d’una aurèola que impossibilita una visió clara. –La boira es dissipa si estudiem les aparicions del llenguatge quan s’utilitza en formes primitives, en les quals la finalitat i el funcionament de les paraules es poden abraçar, clarament, amb la mirada.

Quan l’infant aprèn a parlar, utilitza aquesta mena de formes primitives del llenguatge. L’ensenyament del llenguatge no consisteix aquí a explicar, sinó a ensinistrar (Wittgenstein 1983: 57-58).

És clar, també hi ha una divergència total de perspectives: Wittgenstein formula el seu exemple com a base per a l’aprenentatge lingüístic; Fuster ho fa per distingir un ús cultural d’un ús pragmàtic de l’idioma i marca, entre els dos models, una solució de continuïtat.

Tanquem el parèntesi i tornem a l’avisador d’incendis. La constatació segons la qual les llengües estan deixant de ser «maternes» és gairebé profètica; però el que ara més m’interessa és la idea de la seva transformació en una «koiné elemental» i la convicció que aquest popurri universal arribarà a la realització d’una aberració idiomàtica: «les llengües de demà seran llengües d’un “món feliç”», conclou Fuster (2011d: 599) de manera apocalíptica.

Aquesta peroració sobre la llengua quedaria com un element marginal dins el meu discurs, si no fos que, havent llençat per la finestra el model idiomàtic neutral i distòpic, l’autor el tornarà a fer entrar per la porta principal en parlar de les pròpies traduccions. «El meu propòsit, en La quarta vigília ha estat arribar a escriure en un català “neutre”», diu en presentar al lector l’obra de Falkberget. Tanmateix, el paral·lelisme és forçat i injustificable perquè, enganyosament, n’he amagat la glossa final: «vull dir no massa separat de la llengua viva tal com aquesta es manté, per terme mitjà, en tots els Països Catalans» (Falkberget 1962: 16). Tret aquest dubte, ara haurem de procedir pam a pam dins –o, més ben dit, al voltant de– les obres traduïdes.

3. LA PARATRADUCCIÓ

Agafem la definició de paratraducció que va encunyar José Yuste Frías (2005: 77):

En una primera instancia, el concepto de paratraducción pretende ser una referencia simbólica al lugar, físico o virtual, que ocupan no sólo los productos de la traducción sino también, y sobre todo, los profesionales de la traducción en el mercado real de todos los días. El prefijo «PARA» ayuda a designar la siempre indescriptible posición de la persona que al ejercer la traducción se sitúa a la vez en un más acá y en un más allá de una frontera, de un umbral o de un margen, con igual estatus que el primer autor del texto que está traduciendo y, sin embargo, demasiadas veces aparentemente secundario, subsidiario, subordinado como lo puede estar un invitado «frente a» su anfitrión. […] Desde mi punto de vista, el concepto de paratraducción resulta idóneo para intentar describir y definir esa zona imprecisa e indecisa en la que se sitúa todo traductor ante un encargo de traducción en el que saber tomar decisiones marcará o no la calidad del producto final. Con el concepto de paratraducción quiero reivindicar la figura visible del traductor en portada en todas y cada una de sus producciones.⁶

Anna Maria Devís (2001) s’ha ocupat d’aquests engranatges literaris i ha articulat, dins un capítol llarg i dens sobre «Joan Fuster i els llindars del text literari», un important apartat sobre els «Pròlegs del traductor» (125-134). El de Sueca, al començament de Les originalitats, acceptava la concepció del «pròleg com un epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre», amb una especificació: «parlo, és clar, del pròleg que fa el mateix autor» (Fuster 2011e: 99). Ara, en el cas de les seves traduccions, aquesta relació d’autoria es complica i el torsimany se sent més lliure d’expressar-se fins i tot, quan cal, de manera didàctica. A propòsit d’això, tenim una afirmació contundent:

Mis amigos editores me han obligado a cultivar el género [del prólogo] con una asiduidad que está lejos de ser de mi gusto. Y, naturalmente, en todo momento me he sujetado a la primera regla del juego: el prólogo es un papel que se antepone a una obra literaria con el fin primordial de asegurar al comprador del volumen que no se ha gastado los cuartos en vano (Fuster 1966: 61).

I, contra la tendència al panegíric, aclareix que:

[…] he procurado sustraerme en lo posible a la frivolidad de los elogios sistemáticos, para los cuales no estoy particularmente bien dotado, y he tendido a sustituirlos por un intento de análisis o de definición estimativa […] Lo cual, de otro lado, me permite apuntar –al menos, apuntar– mis puntos de adhesión o de discrepancias frente al texto prologado, sin poner en entredicho su valor fundamental (Fuster 1966: 61).

Devís comença la seva anàlisi amb la introducció a la novel·la de Falkberget, i té tota la raó. El distanciament lingüístic –«estranyament», em permetria d’anomenar-lo– d’un original noruec que Fuster ha de llegir en francès, i amb l’auxili d’una senyora «escandinava vinculada a Catalunya» per a la revisió (Falkberget 1962: 15), el col·loca en una situació peculiar, des de la qual pot parlar amb l’espontaneïtat i la sinceritat d’un lector apassionat que aconsella un llibre als seus amics. Es tracta també de l’estratègia reiterada d’invocar per a ell mateix una faceta no professional. Que això sigui inherent a la figura de l’intel·lectual del segle XX és un problema que no ens toca ara, tot i que segurament ens ajudaria a interpretar d’una forma més lúcida algunes afirmacions que es presenten com a negacions freudianes o boutades, i potser tenen un valor més sistemàtic del que sembla,⁷ a partir de l’anotació del Diari de 5 de febrer de 1954 («Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat»).⁸ I d’altra banda, què significa dir, als Judicis finals, que «hi ha qui és advocat, o metge, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster»? (Fuster 2011a: 237). Cal donar tota la raó a Josep Iborra quan, en comparar-lo amb Montaigne, anota que «cadascú d’ells s’afirma com a únic. Els dos tenen la vocació i la professió de ser ells mateixos, de respondre al seu nom propi, de parlar en nom propi» (2006: 129).⁹

Tant se val, ara. El que importa és la formulació d’un pròleg que es desenvolupa enmig d’una excusatio non petita. El traductor no tenia idea de qui era Johan Falkberget quan va acceptar la feina, és a dir, «quan els amics del “Club dels Novel·listes” van proposar-me –gairebé, amicalment, “imposar-me”– la redacció catalana de La quarta vigília» (Falkberget 1962: 5). Tanmateix, «el llibre es fa llegir, i jo, de la meva banda, he procurat que la meva intervenció no resti a la prosa de Falkberget, al ritme del relat, a la plàstica de les descripcions, cap dels seus atractius» (14). Ara bé, la pràctica de la traducció indirecta ja resulta comuna a les publicacions del Club dels Novel·listes i, a més a més, Fuster podia comptar amb la col·laboració «filològica» de la senyora June Nyström de Vila-Abadal.¹⁰ Caldria afegir que, si el traductor busca la neutralitat, el prologuista s’erigeix gairebé a un deus ex machina i no només dóna unes directrius per a la lectura en parlar de «novel·la-poema» o de «novel·la cristiana», sinó que arriba al punt d’explicar-nos la trama del llibre i desvelar-nos-en el final.

Passem a Camus. Quan la versió de L’home revoltat es torna a publicar per l’editorial Laia l’any 1986, el nou prologuista, que s’amaga darrere les inicials J. V., cita el pròleg de vint anys abans i en qualifica l’autor de «primer assagista dels Països Catalans». Era la tercera traducció camusiana per part de Fuster (sol o en tàndem amb Palàcios) i era, sobretot, el seu tercer pòrtic. Potser el més conflictiu, si mirem els resultats. Salvador ens recorda que «va generar una breu polèmica a les pàgines de Destino, quan algú es va sentir molest per l’afirmació del prologuista segons la qual Camus oferia “un ideal de felicitat mòdic i vulgar, provincià”» (Salvador 2006: 222).

Endinsem-nos-hi, en aquesta polèmica. Joan Miravitlles (1966: 5) escriu una carta al setmanari dient que el fet que «el propio traductor intente conducir al lector por el camino de sus reservas o discrepancias manifestando su franca disconformidad con la intención o el criterio del autor, ello además de ingenuo no me parece convincente ni sobre todo muy correcto». El lector sembla desconèixer una certa tradició de pròlegs dialèctics de la tradició catalana,¹¹ i és fàcil rebatre els seus arguments. Fuster ho fa un parell de setmanes després. Per una banda, examina el pas incriminat, amb la sorna de qui engega una resposta sofística i replica intercanviant el valor del signe (del negatiu al positiu) dels mateixos mots: «Confieso que una de las pocas cosas que, desde un principio, me atrajeron en Camus, fue eso: la humilde medida, la razonable, prosaica, adocenada medida de “felicidad” que propugnaba en su literatura» (Fuster 1966: 61).¹² Per l’altra, remarca que la importància del llibre rau «en la extraordinaria plasticidad con que Camus “encarna” una angustia, un desconcierto, una perplejidad, o como se le quiera llamar, típico de la intelligentsia europea de los últimos veinte años». El debat no s’atura aquí. Miravitlles (1966b: 5) torna a l’atac, però amb raonaments encara més pobres que abans, fins al punt de treure’s de la mànega la demostració d’un error de traducció en un lloc en què qualsevol persona assenyada hi veuria de seguida una senzilla errata («Contràriament al que pensem alguns del seus crítics cristians…» per «Contrairement à ce que pensent certains de ces critiques chrétiens»: la cursiva és meva). Se n’haurà d’ocupar l’editor, dos mesos més tard, de tancar el debat tot reconduint-lo al terreny de la lògica, i explicant que es tractava tan sols d’una «venial distracción del linotipista» (Boix 1966: 7).

En fi, l’única observació crítica que es podria salvar és el to massa familiar del prologuista; però, amb ulls d’ara, hi veurem, més que no pas una voluntat de rebaixar els mèrits de l’escriptor guardonat amb el Nobel, l’intent de Fuster d’emmirallar-s’hi, de construir-se com una mena de doble del model. Neus Penalba, en un text encara inèdit, comenta que Fuster, cada cop «que es referirà als textos més filosòfics de Camus ho farà des d’un to burleta i condescendent, sobretot pel que fa a les divagacions sobre l’absurd i la metafísica del suïcidi exposades a Le mythe de Sisyphe» [3].¹³ I amb una mena de par condicio aplicada al rebuig filosòfic, resumeix l’esquema mental aplicat per Fuster:

[…] de Camus no el convenç la seva metafísica del suïcidi; de Sartre, la paradoxa que malgrat promulgar un magisteri moral a favor dels oprimits, el seu concepte de llibertat i d’home caigui en l’absoluta ideologia de considerar que un ésser humà convertit en esclau sempre pot triar de ser lliure i de rebel·lar-se. [4]¹⁴

Deixem de banda Sartre i ordenem les reflexions que Fuster empra, en els seus pròlegs, per aproximar el lector a l’obra de Camus. Però, abans, recordem, per subratllar la consideració de Penalba, l’aforisme 71 dels Judicis finals: «Totes les metafísiques són “metafísiques de consolació”, incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica» (Fuster 2011a: 236). I ara procedim a una sistematització per excerpta (posaré els títols dels llibres prologats per a una visió comparativa més directa):

1. El judici de valor respecte a Camus és sempre explicitat, tant en el cas del narrador com en el cas del «filòsof», i comença de manera limitadora:

La pesta: Resulta difícil de preveure quin serà el lloc que, finalment, ocuparà Albert Camus dins la història de la literatura europea del segle XX. És probable que la crítica del futur li restringeixi la importància i el crèdit que els seus contemporanis li havien concedit (1962: 7).

Camus no era un filòsof gaire consistent (1962: 8).

El mite de Sísif: […] l’«absurd», en les seves formulacions més vigoroses i llampants, hem de buscar-lo «definit», o simplement «intuït», entre els papers dels literats. […] La «literatura» se’n fa eco, ara i adés.

La «literatura» no les «metafísiques». I no ens enganyem: El mite de Sísif és «literatura» i prou. Les seves pretensions «filosòfiques» faran somriure els especialistes, i amb justícia (1965: 7-8).

L’home revoltat: En la lectura de L’home revoltat, correm el risc que el bosc no ens deixi veure els arbres (1966: 9).

[…] el seu error més pregon, determinant, era un altre, Camus jutja el marxisme –i no solament les realitzacions soviètiques– amb un criteri «ètic»: comet la incongruència de retreure-li la manca d’unes premisses que Marx i Engels s’havien afanyat a no admetre (1966: 12).

L’estrany: Aquella novel·la més aviat curta, de tècnica rutinària i de redacció grisa, va desconcertar els seus primers lectors (1967b: 5).

[…] Camus va desplegar un ampli esforç de tempteig, d’anàlisi, d’afirmació, potser no sempre reeixit, però insignement ambiciós. Hi podrem estar d’acord o no: això és una altra història (1967b: 7-8).

2. Una reflexió sobre el volum en qüestió, que generalment ocupa l’espai central del pròleg, i remet a les claus de lectura de l’autor. Aquí no aportaré cap exemple perquè augmentaria injustificadament el nombre de pàgines d’aquest article.

3. Una visió global de l’escriptura de Camus, amb el pes de la balança valorativa tot posat en el plat de la literatura respecte a l’acusada lleugeresa de les seves ponderacions filosòfiques:

La pesta: Camus utilitzà sovint la narració i el teatre com a instruments d’exposició ideològica. No fa «literatura de tesi», però. I menys que enlloc, en La Pesta (1962: 9).