Read the book: «Quinze dies al desert americà»
Títol original: Quinze jours dans le désert (1861)
© de la traducció: Tomàs Escuder
© d’aquesta edició: Universitat de València
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 - 46010 València
Disseny de la col·lecció: Enric Solbes
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-9134-206-9
ÍNDEX
Pròleg
Quinze dies al desert americà
Pròleg
Un francès de mitjans del segle XIX, si era noble, i a més fill de nobles, no tenia cap dubte sobre el paper «civilitzador» que pertocava a França entre tots els països de l’univers. Ni del fet que el seu país tenia el deure moral de ser portador de les llums del progrés arreu del món.
Tampoc no tenia dubtes sobre quins eren els valors a transmetre. La colonització era considerada una tasca no sols important, sinó imprescindible, per expandir aquells valors occidentals i fer-los extensius arreu de les colònies.
El paper colonitzador de les potències occidentals no es posa en dubte en aquells moments històrics. Es construeix i justifica per l’etnocentrisme de tot tipus, però especialment polític, que les elits europees consideren l’únic vàlid. Els poders polítics desconeixen o ignoren, i fins i tot menyspreen, els diferents entramats culturals nacionals europeus en general, i particularment, i de manera clara, les cultures africanes o asiàtiques. La superioritat de l’occidental no es posa en dubte. I aquesta actitud justifica les accions de conquista arreu del món.
El discurs europeu ha sabut poar i extraure, des de la religió fins a l’economia, des de la tecnologia fins a la ciència, les justificacions necessàries per emprendre, sense remordiments, l’ocupació territorial per extraure’n els beneficis.
Els nous mitjans de transport, la seua rapidesa, són d’una utilitat primordial per aconseguir que els desigs dels governs occidentals es complisquen amb una celeritat que hauria estat impensable feia encara poc.
I sota la pretesa empenta civilitzadora i de modernització cap a les colònies hi ha igualment el desig, encara no manifest explícitament, d’ocupar territoris pels recursos de tot tipus que aquests puguen aportar a la metròpoli.
Aquest període històric d’ebullició, canvis i nous horitzons és un bon temps per a Tocqueville i persones com ell. Evidentment, en un univers de i per a homes. I especialment per a tots aquells que gaudeixen d’una situació privilegiada, en són conscients i tenen un armament mental ben disposat. Que, a més, tenen la dèria política.
¿Intueix en certa mesura Alexis de Tocqueville la futura i encara llunyana davallada del poder de França, que ha de lluitar ja amb les altres potències europees?
En tot cas, sí que sembla veure, i afirmar en definitiva, la força i empenta dels Estats Units d’Amèrica. Duta, iniciada i alimentada continuadament pels colons de procedència europea. Però principalment, als Estats Units d’Amèrica, pels anglosaxons. Ho diu explícitament en obres com aquesta, Quinze jours dans le désert. i de manera implícita en anar a recollir informació. En aquest cas, per a fer una comparança amb el règim penitenciari del seu país, i proposar-lo com a model.
Són moments de grans canvis arreu d’Europa. Tres corrents apareixen amb una clara empenta i tindran influències enormes, amples i de profunditat, tant entre les classes polítiques com, fins i tot, afectant la vida dels pobles.
Per una banda, apareixen o s’enforteixen els nacionalismes estatals. Des de la vella Europa fins a Sud-amèrica hi ha moviments que volen crear i que dinamitzen nous estats. Al costat d’aquest moviment estrictament polític hi apareix la revolució econòmica de la mà de la revolució industrial, que, juntament amb una expansió demogràfica i millores aplicades a l’agricultura, fa augmentar i al mateix temps millorar les condicions de vida de les masses.
Tots els canvis en la tecnologia acaben tenint repercussions en la política i fins i tot en les estructures socials. Afegim el sentiment i l’assumpció del lema tan imperatiu de «liberté, égalité et fraternité», que arriba a penetrar de tal manera en les classes populars que du a l’esclat de la revolució del 1789. Aquest darrer vector serà la tercera empenta que configurarà l’època en què Tocqueville naix i viu la seua plenitud.
Aquestes circumstàncies, amb tants esdeveniments socials, polítics i econòmics, porten les elits europees a plantejar-se les preguntes que les noves situacions creen. S’han iniciat ja els enormes moviments colonitzadors, i el procés de la igualació social i la democratització tira endavant. I, en aquest sentit, França s’atribueix el paper civilitzador i, passeu-me el mot, d’avantguarda social i política. Tocqueville mateix ho diu en els inicis de la primera part de L’estat social i polític de França abans i després del 1789, quan escriu convençut: «¿Ha exercit França una influència benèfica o funesta sobre el destí dels homes dels nostres dies? Només l’esdevenidor ho farà conèixer. Però ningú no gosaria dubtar que aquesta influència ha existit i que encara és gran.»
Ja ho hem dit: són moments de grans canvis arreu del món, però a França la dinàmica té un aire de vertigen.
El 1814, Napoleó abdica i és desterrat a l’illa d’Elba. Amb la pujada al tron de Lluís XVIII, la noblesa i el clero són els grans afavorits. Són els moments, entre el 1830 i el 1848, de l’alta burgesia i el poder industrial, que fa valer el lema «feu-vos rics». El final d’aquest període és l’hora de la restauració i de les revolucions liberals, tant a Europa com a l’Amèrica Llatina. Les nobleses i les monarquies sofreixen els sotracs socials i els parlaments bullen. Moviments socials de tot tipus apareixen amb força: des de les files dels utopistes o saint-simonistes fins als socialistes, el reconeixement de les trade unions i la proliferació de nombrosa premsa (sovint de curta vida) i de revistes que donen notícia dels avanços tecnològics i dels nous descobriments geogràfics. Que Tocqueville no desaprofita, publicant en papers de prestigi com la Revue des Deux Mondes o The Times de Londres.
Cal fer ací un petit aclariment sociohistòric. Els Estats Units que visiten Alexis de Tocqueville i el seu amic Gustave de Beaumont en 1831 són un territori que lluita per fer-se un espai propi enfront de les dues grans potències del moment, França i Gran Bretanya, que hi tenen interessos. En aquell moment, amb una població de poc més de 13 milions d’habitants, però amb un fort creixement demogràfic, estava format només per 24 estats i era un país predominantment rural. I en contínua extensió cap a les costes de l’oceà Pacífic.
És destacable durant aquest període la discreta aparició d’alguna personalitat femenina reclamant presència per a les dones. Un tema, però, que Tocqueville, malgrat posar-se al costat dels qui demanen l’abolició de l’esclavitud, no aborda.
L’obra de Tocqueville es pot resumir dient que és un estudi del poder. Més que no un teòric, tot i la seua capacitat per observar, copsar i resumir, el que ell és, per damunt de tot, s’avé amb el que podríem qualificar d’home polític en el seu vessant d’acció i praxi social. I de publicista. Haver estat el continuador lògic de Montesquieu ja li marca un cert camí.
Són moments, és un període històric, el que va de la revolució del 1789 a les vespres de la Primera Guerra Mundial, en què les condicions socials, polítiques i econòmiques fan que apareguen interessos similars entre pensadors com John Stuart Mill o Karl Marx, en un intent per buscar una explicació, un tret característic a una societat determinada. Pensadors o filòsofs de tot l’espectre intel·lectual miren de trobar la clau que obri tots els panys a la dinàmica del moment.
Tocqueville és un transmissor d’aquestes preocupacions en un assaig de millorar la situació política francesa, ell que ha estat al cim del poder però que ha sofert igualment la reclusió. El que sí que ens apareix com a evident és l’equilibri que es produeix, tal com demana Rüdiger Safranski als seus biografiats, entre el pensament d’aquest francès, que es desmarca de la noblesa a què per naixement pertanyia, i la seua vida. Perquè Tocqueville construeix la seua obra compassant-la amb un transcurs vital paral·lel.
És un home d’acció i de reflexió, contemporani i alhora anacrònic. És un autor intel·ligent, subtil, intuïtiu i que escriu bé. La seua obra, molt apreciada tant a França com a Anglaterra, és considerable tant per la quantitat com per la qualitat; tant per les obres majors com pels nombrosos escrits en premsa i l’abundantíssima correspondència que mantingué al llarg de la seua vida.
Les dues obres cabdals de Tocqueville han estat traduïdes al català. Es tracta de L’Antic Règim i la Revolució i La democràcia a Amèrica. La primera, en la col·lecció «Clàssics del pensament modern» l’any 1983, i la segona, a Riurau el 2011.
El volumet aquest, una obra lateral del jurista, historiador, sociòleg i polític publicada sovint per separat, l’he traduït a partir de l’edició feta per Gallimard el 1991, que forma part de l’obra més extensa (volum V de les Œuvres complètes en la mateixa editorial) Voyages en Sicile et aux États-Unis.
La seua escriptura és clara. De lectura fàcil i amena. Fins i tot en les obres de més fondària. Aquest estil planer, malgrat la distància temporal i d’estil, ens ha facilitat la traducció. És una obra relativament fàcil de transportar a un català estàndard. La terminologia d’origen indi utilitzada per Tocqueville en el seu text l’hem deixada amb la mateixa forma. Les mesures antigues les hem traduïdes amb la forma catalana antiga igualment. Com que no es presentaven grans dificultats a causa de les similituds existents entre la nostra llengua i el francès, he mirat d’ajustar-me molt a l’original de la llengua de partida, i no sols, evidentment, en el seu sentit, sinó en la forma també.
He dubtat amb el títol, perquè el territori que recorre Tocqueville, l’orient dels Estats Units, no és en absolut un desert en el sentit habitual del terme, sinó una regió, com comprovarà el lector, de boscs i aiguamolls. L’autor utilitza el substantiu desert en el sentit de ‘despoblat’.
Biografia
«He pensat cent vegades que si he de deixar algun rastre de mi en el món serà més pel que he escrit que pel que he fet.» Aquesta és la valoració d’un home content i pagat de si mateix, i amb un sentiment clar del paper important que, siga com siga, sap que farà.
1805, juliol. Alexis Charles Maurice Clérel de Tocqueville naix a Verneuil, a la vora de París. Els pares són aristòcrates.
1805-1820. És educat a casa per un eclesiàstic pel qual mantindrà sempre un gran afecte. Comença a llegir molt a la mateixa biblioteca familiar.
1820-1823. Estudia al col·legi de Metz, on el seu pare és prefecte. Deixa la fe catòlica i s’acosta a un cert deisme.
1823-1826. Estudia dret a París, on comença a fer amistats.
1826-1827. Fa el seu primer viatge llarg, ja acabada la carrera, per Itàlia i Sicília. L’acompanya el seu germà. Comença a mostrar un incisiu sentit crític que li dona la capacitat de formular lleis generals a partir de fets concrets.
1827, abril. És nomenat jutge de Versalles. Amistat amb Gustave de Beaumont, que es mantindrà al llarg de la seua vida.
1828. Coneix Mary Mottley, nou anys més gran que ell, amb qui es casarà.
1828-1830. François Guizot, polític i historiador, i les seues lliçons públiques sobre la història de la civilització a França exerceixen una gran influència sobre Tocqueville.
1830. Cau Carles X i puja al tron Lluís Felip d’Orleans, a qui, com a magistrat, ha de fer jurament d’adhesió; el fa a contracor. Juntament amb Gustave de Beaumont, demana un permís per estudiar el sistema penitenciari dels nord-americans.
1831, juliol. S’embarca des de Le Havre cap als Estats Units per visitar els centres penitenciaris. Té 26 anys.
1831. Tocqueville i Beaumont presenten el seu informe sobre el sistema penitenciari. Gustave de Beaumont és cessat i Tocqueville dimiteix per solidaritat amb el seu amic.
1833. Primer viatge a Anglaterra.
1835. Publica amb èxit els dos primers volums de De la démocratie en Amérique. Es casa amb l’anglesa Mary Mottley. No tindran fills.
1836. Viatges per Alemanya i Suïssa. Rep un reconeixement important de l’Acadèmia Francesa.
1837. Comença la seua carrera política. Rep la Legió d’Honor, però manifesta que aquestes distincions no li agraden gaire.
1838. Entra, sense exercir influències, en l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques.
1840. Apareix la segona part de De la démocratie en Amérique.
1841. Viatja a Algèria.
1843. Publica una sèrie d’articles a favor de l’emancipació dels esclaus.
1846. Nou viatge a Algèria, on es mostra partidari d’una colonització modernitzadora.
1849. Accepta la cartera d’Afers Exteriors fins que Lluís Napoleó l’obliga a dimitir.
1850-1851. Una possible tuberculosi el fa passar temporades de repòs a Sorrento. Comença a escriure Souvenirs. Lluís Napoleó vol reformar la constitució. Tocqueville s’hi oposa. És arrestat, però alliberat poc després. Escriu una llarga carta a The Times de Londres protestant per les agressions a la llibertat. És la seua darrera participació en la política.
1852. Inicia la redacció d’una segona obra cabdal seua, L’Ancien Régime et la Révolution.
1854. Viatja a Alemanya. Havia estat aprenent alemany anteriorment.
1857. Viatja a Anglaterra per estudiar al British Museum.
1858. Treballa intensament en la segona part de L’Ancien Régime et la Révolution. Per raons de salut li aconsellen de traslladar-se a Canes, on mor l’any següent.
Tomàs Escuder
Alexis de Tocqueville
QUINZE DIES
AL DESERT AMERICÀ
Escrit a bord de l’steamboat «The Superior». Iniciat l’1 d’agost de 1831
Una de les coses que estimulaven més vivament la nostra curiositat quan vam venir a Amèrica era recórrer els límits extrems de la civilització europea i fins i tot, si el temps ens ho permetia, visitar alguna d’aquelles tribus índies que han preferit fugir dins les solituds més salvatges, abans que sotmetre’s a allò que els blancs anomenen les delícies de la vida social. Però avui dia és més difícil del que un es pensa trobar el salvatge oest. Eixint des de Nova York, i a mesura que avançàvem cap al nord-oest, el motiu del nostre viatge pareixia anar fugint davant nostre. Recorríem llocs coneguts en la història dels indis, remuntàvem valls a les quals ells havien posat nom, travessàvem rius que duien encara el nom de les seues tribus, la cabana del salvatge havia cedit el seu lloc a la casa de l’home civilitzat: els boscos havien caigut, la solitud cobrava vida.
I, tanmateix, marxàvem sobre les petjades dels indígenes. Fa deu anys, ens deien, es trobaven ací; en fa cinc, allí; en fa dos, allà.
–Al lloc on ara veieu l’església més bonica del poble –ens contava un– hi vaig abatre el primer arbre del bosc.
–Ací –ens comentava un altre– hi tenia lloc el gran consell de la Confederació Iroquesa.
–I què ha passat amb els indis? –deia jo.
–Els indis –responia el nostre amfitrió– eren no sé gaire bé per on, més enllà dels Grans Llacs. És una raça que s’apaga; no estan fets per a la civilització: els mata.
L’home s’acostuma a tot. A la mort als camps de batalla, a la mort als hospitals, a matar i a sofrir. S’acostuma a tots els espectacles: un poble antic, l’amo primer i legítim del continent americà, es fon cada dia com la neu sota els raigs del sol i desapareix de la vista de tothom sobre la superfície de la terra. Als mateixos indrets i ocupant el seu lloc, una altra raça es fa gran encara amb una rapidesa major. Per ella cauen els boscos; els aiguamolls s’assequen, llacs similars a mars i rius immensos s’oposen vanament a la seua marxa triomfant. Cada any els deserts esdevenen pobles, i els pobles esdevenen ciutats. Testimoni diàriament d’aquestes meravelles, l’americà no veu en tot açò res que el sorprenga. Aquesta increïble destrucció, aquest creixement tan sorprenent, li pareix la marxa més normal dels esdeveniments. S’hi acostuma, com ho fa a l’ordre immutable de la natura.
És així com, sempre en cerca dels salvatges i del bosc, vam recórrer les milles que separen Nova York de Buffalo.
La primera cosa que colpejà la nostra mirada va ser un gran nombre d’indis que s’havien reunit aquell dia a Buffalo per rebre el pagament de les terres que havien entregat als Estats Units.
Jo no crec haver experimentat mai un desassossec tan gran com quan vaig veure aquells indis. Tenia en compte els records de M. de Chateaubriand i de Cooper, i esperava veure en els indígenes d’Amèrica uns salvatges sobre els rostres dels quals la natura hagués deixat la marca d’algunes d’aquelles virtuts altívoles que l’esperit de la llibertat fa nàixer. Creia poder trobar-hi homes amb cossos que s’havien desenrotllat per a la cacera i la guerra, i que no perdien res en ser vistos en la seua nuesa. Es pot imaginar la meua estranyesa en acostar-me a aquest retrat que ara seguirà: els indis que vaig veure aquella vesprada tenien una alçada menuda; els seus membres, en la mesura que es podien jutjar sota els seus vestits, eren esprimatxats i poc nerviüts; la seua pell, en lloc de presentar un color de roig coure, tal com es creu habitualment, era de bronze fosc, de tal manera que, en una primera impressió, s’assemblaven molt als mulats. Els cabells negres i brillants els queien amb una singular rigidesa sobre els colls i les espatles. Les seues boques eren en general desmesuradament grans, i l’expressió del seu rostre, innoble i roïna. La seua fisonomia anunciava aquella profunda depravació que únicament un ús perllongat dels beneficis de la civilització pot donar. S’hauria dit que eren homes pertanyents al darrer populatxo de les nostres grans ciutats d’Europa. I tanmateix, encara eren salvatges. Els vicis que havien pres de nosaltres es mesclaven amb alguna cosa bàrbara i incivilitzada que els convertia en cent vegades més repulsius encara. Aquests indis no portaven armes i anaven coberts de vestits europeus; no se’n servien, però, de la mateixa manera que nosaltres. Es veia que no estaven acostumats al seu ús i es trobaven encara empresonats en els seus replecs. Als ornaments europeus, hi afegien els productes d’un luxe bàrbar, plomes, enormes arracades a les orelles i collars de petxines. Els moviments d’aquests homes eren ràpids i desordenats; la seua veu, aguda i discordant; les seues mirades, inquietes i salvatges. En un primer moment, un hauria estat temptat de no veure en cada un d’ells res més que una bèstia del bosc a qui l’educació hauria donat un poc l’aparença d’un home, però que continuava sent un animal. Aquests éssers dèbils i depravats pertanyien, tot i això, a una de les més conegudes tribus de l’antic món americà. Teníem davant nostre, i fa pena de dir-ho, les darreres restes d’aquella cèlebre Confederació Iroquesa, la viril actitud de la qual no era menys cèlebre que el seu valor, i mantingué durant molt de temps l’equilibri entre les dues nacions europees més grans.
De tota manera, no tindríem raó si volguéssem jutjar la raça índia a partir d’aquesta mostra informe, aquest rebrot perdut d’un arbre salvatge que hagués crescut en el fang de les nostres ciutats. Això seria renovar l’error que vam cometre nosaltres mateixos i que vam tenir ocasió de reconèixer més tard.
Al capvespre, vam eixir de la ciutat, i a poca distància de les darreres cases vam descobrir un indi gitat a la vora de la carretera. Era un home jove. No es movia i el vam creure mort. Algunes queixes somortes que s’escapaven del seu pit ens van fer saber que encara vivia i que lluitava contra una d’aquelles embriagueses causades per l’aiguardent. El sol ja s’havia post, el terra era més i més humit. Tot anunciava que aquest desgraciat deixaria anar allà el seu darrer sospir, a menys que fos socorregut. Era l’hora en què els indis abandonen Buffalo per tornar al seu poble; de tant en tant, un grup d’ells arribava a passar prop de nosaltres. S’acostaven, giraven brutalment el cos del seu compatriota per tal de reconèixer-lo i llavors reprenien la marxa sense ni tan sols dignar-se a respondre a les nostres observacions. La major part d’aquells homes estaven embriacs. Finalment, hi arribà una jove índia que primer semblà acostar-se amb un cert interès. Jo vaig creure que devia ser la dona o la germana del moribund. El va considerar atentament, el cridà pel seu nom, li tocà el cor i, assegurant-se que vivia, buscà de traure’l de la seua letargia. Però com que els seus esforços eren inútils, la veiérem entrar en furor contra aquell cos inanimat que jeia davant seu. Li colpejava el cap, li retorcia el rostre amb les mans, li pegava colps de peu. Lliurant-se a aquells actes de ferocitat, feia crits inarticulats i salvatges que, encara ara, pareixen vibrar en les meues orelles. Finalment vam creure que havíem d’intervenir-hi i li ordenàrem imperativament d’anar-se’n. Va obeir, però en allunyar-se’n, li vam sentir l’esclat d’una rialla bàrbara.
Retornats a la ciutat, trobàrem alguns coneguts del jove indi. Vam parlar del perill imminent al qual estava exposat; tot allò va ser inútil. No vam aconseguir que ningú es mogués. Els uns ens deien:
–Aquests homes estan acostumats a beure en excés i a dormir per terra. No moren per un accident així.
Els altres reconeixien que probablement l’indi es moriria; es podia llegir en els seus llavis aquest pensament mig expressat: «Què val la vida d’un indi?» Aquest era el fons del sentiment general. Enmig d’aquesta societat tan refinada, tan beata, tan obsessionada per la moralitat i la virtut, un troba una completa insensibilitat, una espècie d’egoisme, fred i implacable quan es tracta dels indígenes d’Amèrica. Els habitants dels Estats Units no expulsen els indis a crits com ho feien els espanyols a Mèxic. Però és el mateix sentiment despietat el que anima, ací com arreu, la raça europea.
Quantes vegades, al llarg dels nostres viatges, no ens hem trobat amb ciutadans honests que, a la nit, tranquil·lament, asseguts davant el foc de la seua llar, ens deien:
–Cada dia va disminuint el nombre d’indis. No és perquè els fem sovint la guerra, sinó perquè l’aiguardent que els venem a un preu baix se n’endú cada any més dels que podrien endur-se les nostres armes. –I afegien:– Aquest món ens pertany; Déu, en negar als seus primers habitants la facultat de civilitzar-se, els ha destinats des d’un principi a una destrucció inevitable. Els vertaders propietaris d’aquest continent són aquells que saben traure profit de les seues riqueses.
Satisfet del seu raonament, l’americà se’n va a l’església, on escolta un ministre de l’Evangeli que li repeteix que els homes són germans i que l’Ésser etern, que els ha fets a tots segons un mateix model, els ha donat a tots el deure d’ajudar-se.
El 19 de juliol a les deu del matí vam pujar al vaixell de vapor Ohio, en direcció a Detroit. Bufava un vent fort del nord-oest que donava a les aigües del llac Erie tota l’aparença de l’oceà. A la dreta s’hi estenia un horitzó sense límits. A l’esquerra, resseguíem les costes meridionals del llac; tant, que sovint arribàvem fins a l’abast de les veus. Aquestes costes eren perfectament planes, i es diferenciaven en això de totes les dels llacs que jo havia tingut l’ocasió de visitar a Europa. Tampoc no s’assemblaven a les vores de la mar. Enormes boscos les ombrejaven i formaven al voltant del llac com un cinturó espès i rarament interromput. Tanmateix, de tant en tant, el país canvia d’aspecte de colp. Al tombant d’un bosc es percep la fletxa elegant d’un campanar, cases esclatants de blancor i de netedat, botigues. Dues passes més lluny, el bosc primitiu i en aparença impenetrable reprèn el seu imperi i reflecteix novament el seu fullatge en les aigües del llac.
Aquells que han recorregut els Estats Units trobaran en aquesta imatge un emblema colpidor de la societat americana. Tot és desafiador, imprevist; arreu, l’extrema civilització i la naturalesa abandonada a si mateixa es troben presents i, d’alguna manera, cara a cara. És això el que un no s’imagina a França. Jo, amb les meues il·lusions de viatger –i qui és l’home que no té les seues?–, m’imaginava tota una altra cosa. Jo havia remarcat que a Europa l’estat més o menys retirat en què es trobava una província o una ciutat, la seua riquesa o la seua pobresa, la seua petitesa o la seua grandària, exercien una influència immensa sobre les idees, els costums i tota la cultura dels seus habitants, i sovint imposaven una diferència de segles entre les diferents parts del mateix territori.
The free sample has ended.
