Amor i no

1989
Pulla

El vent els espetega a la cara. Van muntats en una Vespa de color crema que llisca rabent entre un mar d’oliveres a banda i banda. La Carme condueix perquè l’Yngve no sap anar en moto, i encara que en sabés tampoc el deixaria. Tenir el control la tranquil·litza. L’Yngve rodeja la Carme amb els seus braços llarguíssims perquè sap que si s’agafés al passamà al més mínim revolt perdria l’equilibri i sortiria disparat a la cuneta. La Carme, en canvi, protegida pels braços de l’Yngve, sent que es podrien estimbar daltabaix d’un cingle que no es rascaria ni els genolls. Aquesta sensació, malgrat el temps que fa que no es veuen, no ha desaparegut.

Abans d’arribar a la casa on se celebra el casament han hagut de parar un parell de vegades per mirar el mapa. Des que s’han trobat a l’aeroport de Bari que el llenguatge entre ells ha sigut utilitari: «Estàs igual», «Quant de temps», «Lloguem una moto?», «Saps on és el lloc?», «Agafa’t fort», «Segur que és per aquí?». Cap construcció original, elaborada o mínimament sentimental, només la mena de frases que hi ha al final de les guies de viatge en l’idioma local per establir comunicacions eficaces.

Saben que han arribat perquè una fusta vella en forma de fletxa anuncia el nom de la casa: «Masseria Cervarolo». A menys de cinquanta metres hi ha tots els seus amics, el seu passat ara és només a poques passes, és una sensació estranya; com la de fingir que no fingeixen. La propietària de la casa té una cama de fusta que dissimula amb unes mitges de color carn i camina com un pirata. Amb pressa, els dona les claus de l’habitació i els diu que no triguin a vestir-se perquè els nuvis estan a punt d’arribar. Com que l’Yngve li havia dit a la Carme que no tenia res per posar-se per al casament, ella li ha portat un vestit que estava arreglant per a un ballarí aficionat alt i esprimatxat com ell. Mentre ella es canvia, l’Yngve s’enfunda els pantalons acampanats i una camisa massa arrapada que vol marcar uns pectorals que no existeixen. Se sent ridícul, pensa que en el moment del ball tothom el mirarà esperant que balli un tango o un foxtrot amb la núvia encara que, avui, té la sensació que fins i tot li costarà caminar de manera natural. La Carme surt del lavabo arreglada al cap de deu minuts, duu un vestit de seda vermell que s’ha fet ella mateixa amb forma de sac.

—I aquest, quin vermell és?

Quan estaven junts, l’Yngve sempre li demanava a la Carme que li expliqués anècdotes sobre els colors, ella havia fet el treball final de carrera sobre la història del color i coneixia tota mena de curiositats que a l’Yngve el fascinaven.

—Aquest? —diu la Carme mirant-se el vestit—. Hematita.

—I?

—Era el color que feien servir per embolicar les mòmies. I vinga va, anem, que serem els últims d’arribar!

Els convidats esperen els nuvis al jardí formant un passadís. Les buguenvíl·lies i la parra s’han ensenyorit del porxo, les tanques i les parets. En un racó, tres músics amb barret d’ala blanca canten velles cançons italianes. Quan comencen a sonar els primers acords de «Piazza Grande» de Lucio Dalla, la Carme sent algú que diu que els nuvis ja són aquí, perquè aquesta és la seva cançó, la de la Piazza Cavour de Bolonya on es van conèixer. Els músics canten «Dormo sull’erba e ho molti amici intorno a me / Gli innamorati in Piazza Grande» quan apareixen l’Steffano i la Chiara abraçats com siamesos. Ella s’amaga al pit d’ell i tanca els ulls, d’amor i vergonya, i entre la música lleugera i les llàgrimes fines dels convidats l’Steffano abraça fort la Chiara. Esmunyits l’un dins de l’altre, avancen fent unes voltes que no se sap si són un ball o un remolí de felicitat que els acaba portant fins a l’altar. Mentre sona la música, la Carme li passa el braç per darrere l’esquena de l’Yngve i per uns segons s’obliden que fan veure que estan junts.

Durant la cerimònia l’Yngve observa els convidats. Els únics que coneix són els amics de l’escola de moda on va estudiar la Carme a Roma. Tots tenen el mateix aspecte ocellesc, pels vestits fluors extravagants, els tocats amb plomes i les mànigues desiguals com ales asimètriques. A més, això dels nassos aguilencs i els ulls una mica sortits és molt italià. L’olor de pasta sobrevola la cerimònia, fins al punt que al cap de mitja hora els convidats ja comencen a estar neguitosos, i és que no hi ha res pitjor que una concentració d’italians afamats. Quan s’acaba la cerimònia, la gent s’aixeca en estampida cap al banquet. El detall pintoresc de la cerimònia és una senyora grassa asseguda en un racó que fa pasta fresca amb les seves pròpies mans. Està asseguda en una cadira plegable que queda amagada sota les carns que li pengen. Amassa la pasta amb uns braços rodons i gruixuts que quan fa força li tremolen com si fossin de gelatina. Quan finalment té la massa ben estovada, la converteix en unes cordes molt llargues que després talla amb un ganivet a trossets. Amb l’altra mà, agafa els trossos a tota velocitat i els aixafa amb el dit per convertir-los en unes rodones perfectes que tenen forma d’orelletes. Són les famoses orecchiete con le cime di rapa de la Pulla. La dona treballa amb la mateixa indiferència que ho faria a la cuina de casa seva, immune a l’elegància dels convidats i al fet que per a alguns serà un dia inoblidable.

El sopar se serveix en unes taules llarguíssimes parades amb tovalles blanques, una vaixella antiga de la mateixa masseria i copes de cristall que sembla que es xiuxiuegin secrets pel crepitar del Bianco Frizzante. Els convidats parlen alt i riuen escandalosament i de tant en tant totes les converses s’aturen i es tornen una sola veu per acompanyar els músics en alguna tornada famosa que tots coneixen: «E d’improvviso quel silenzio tra noi / E quel tuo sguardo strano / Ti cade il fiore dalla bocca e poi / Oh no, ferma ti prego la mano». I mentre canten, amb les copes a l’aire i la mà al pit, tothom es balanceja d’un costat a l’altre amb els ulls tancats. L’Yngve es pregunta què hi fa aquí, en aquest forat negre que l’ha dut a un passat-present digne d’una escena felliniana.

El terrabastall d’una safata metàl·lica que cau a terra i la trencadissa d’una dotzena de plats fa que s’aturin els càntics i totes les mirades es concentrin en el cambrer bigotut que acaba de caure en rodó i és a terra batent els braços i les cames a l’aire com si estigués rebent una pallissa imaginària sense forces per tornar-s’hi. L’home escumeja per la boca i té la mirada fixa i aliena al caos que viu la resta del seu cos. A l’altra punta de la taula, els amics del nuvi assenyalen el cambrer i riuen tan fort que s’han d’aguantar els abdominals mentre es donen cops a l’esquena entre ells per celebrar la bona idea que han tingut de contractar un actor per donar la nota enmig del banquet i amenitzar una mica la vetllada. La Chiara estira la màniga de l’americana a l’Steffano i, amb una veu encara més aguda de l’habitual i gratant-se el cap fins a destrossar el delicat jardí que fa un moment era el seu pentinat, suplica al seu flamant marit que faci alguna cosa ràpid, perquè de cap manera vol un mort en el dia del seu casament. L’Steffano mira els seus amics, que s’estan descollonant al final de la taula, i corre a preguntar-los de què va tot allò perquè no fa ni puta gràcia, però ells el tranquil·litzen dient-li que no passa res, que tot és una conya. Però el cambrer segueix a terra, fingint uns espasmes tan realistes que fins i tot els amics estan sorpresos de la qualitat de l’actuació pel preu que han pagat. Just en aquell moment, un xaval amb rastes i vestit de carrer s’acosta a en Giacomo, que és la seva persona de contacte, i es disculpa pel retard i li pregunta on es pot anar a canviar i en quin moment volen que faci l’espectacle. En Giacomo, ara sí, espantat de debò, es mira l’actor real incrèdul i fa un salt de la cadira, apartant a cops de colze a tothom que es troba pel camí fins a arribar on hi ha el cambrer en plena convulsió i, com si es tractés del seu propi germà, mira els convidats amb els ulls fora de l’òrbita i comença a cridar histèric que per què collons ningú ha trucat encara a l’ambulància.

Després de l’incident, l’ambient ha quedat enrarit, però el casament ha de continuar perquè encara queden el pastís i el ball. Els nuvis, per ordre del fotògraf, es passegen abatuts entre els convidats per fer-se les fotos de rigor i a les fotos tothom surt amb un somriure tens pels nervis que acaben de passar.

Quan comença el ball, la Carme li diu a l’Yngve que ja n’ha tingut prou, que està cansada. Li pregunta si vol acompanyar-la a l’habitació perquè té ganes d’estar una estona a soles amb ell. L’Yngve se’n va demà i ella es quedarà uns dies més, així que ja hi haurà temps de posar-se al dia amb la resta i comentar el convit. A ell li sembla bé perquè ja fa estona que se sent incòmode, tant a dins com a fora del vestit.

L’Yngve es canvia i es posa la seva samarreta dels Ramones per anar a dormir mentre la Carme es fa una dutxa freda. A fora els xiscles dels grills es barregen amb la música i, de tant en tant, els nens del casament tiren petards.

La Carme surt del lavabo amb una samarreta XXL que era de l’Yngve i s’estira al seu costat. Ell se la mira i se somriuen de debò per primera vegada des que s’han vist.

—Yngve, t’haig de dir un secret —i s’aixeca lentament la camisa per mostrar-li un ventre lleugerament inflat—: estic embarassada.

En aquest moment, se sent un tro molt fort i just després unes palmeres daurades exploten al cel. L’Yngve es queda mut. La pregunta flota per l’habitació amb lletres invisibles, però la Carme s’avança.

—El pare és cubà. És professor de ball de saló, el vaig conèixer per un d’aquests encàrrecs de vestuari que em fan últimament. No sé com explicar-t’ho però… va ser veure’ns i no va ser el cap, van ser els cossos que ho van decidir. Tu saps com m’agraden a mi els caramels de fudge, oi? Doncs la seva pell té exactament el gust i la textura d’aquests caramels. No el buscàvem pas, però va passar…, i tu ja saps que jo sempre he volgut tenir fills… —Va callar un moment—. No sé com anirà entre nosaltres però tant se val, vull tenir un fill o una filla mulat i que sàpiga ballar, i encara que la cosa no rutlli, la idea de tenir una cosa petita que s’assembli a ell a mi ja em fa feliç.

Les paraules de la Carme es claven al cos de l’Yngve com agulles d’acupuntura, però alhora semblen tan sinceres que l’Yngve no té més remei que felicitar-la.

—Ara és a Viñales. S’ha mort el seu pare i ha hagut d’anar-hi per reorganitzar el negoci de la seva família i no sap quan tornarà, però sé que ho farà perquè tinc una penyora infal·lible. —La Carme somriu i es toca la panxa—. Toca-la, si vols. Vine, estira’t aquí amb mi.

L’Yngve no vol però no li sap dir que no. Li toca la panxa, encara que si no l’hi hagués explicat hauria dit que era només la inflor del sopar.

—Tu que sempre has sabut veure’m per dins, explica’m què hi veus.

—Doncs… No ho sé…

—Va, va, sisplau, digue’m què hi veus!

—Hi veig un peix.

—Ah sí? I com és?

—Té escates turqueses i punts taronges molt petits per tot el cos.

—I què més?

—…i unes aletes molt grans en forma de farbalans. És molt bonic.

—Oi que sí?

I mentre l’Yngve continua descrivint el peix que neda en aigua amniòtica, la Carme s’adorm amb una mà damunt la panxa i l’altra sobre la cama de l’Yngve, que aquesta nit es quedarà així, mirant-la a ella i la corba del seu ventre.

1990
Barcelona

El dia que vaig saber que estava embarassada la meva única por era que el meu ventre no s’inflés amb la rodonesa terràqüia de la resta de les dones. Pensava que el meu cos no en sabria i que la panxa se’m tornaria deforme com una bossa d’escombraries boteruda que la gent miraria amb fàstic i que hauria de dissimular amb xals o jerseis amples. Però no ha sigut així. Aquests últims dies la meva panxa és una síndria enorme, amb l’escorça dura per fora i plena de suc vermell a dins, i les dones del carrer em miren de reüll amb orgull i aprovació.

De les classes de prepart només he retingut informacions inútils que sé que no em serviran de res quan arribi el moment, però és que la Layla, la professora de rastes polides i un mandala tatuat a la nuca, té la capacitat de convertir tots els detalls escabrosos de l’embaràs en una llegenda èpica i ancestral. «Noies, aquesta línia negra que us neix del pubis i us arriba fins al melic és la línia alba, i no us n’heu d’avergonyir, lluïu-la amb orgull, perquè és el meridià on el vostre fill creix dia rere dia, és la marca fosca que delimita on es troba el vostre tresor i l’autèntic centre del vostre cor. A més, aquest camí de borrissol afavoreix que el bebè trobi el mugró de la mare, és com un camí que guia el nadó al seu destí.» M’esforço per posar els ulls en blanc cada vegada que la Layla deixa anar un dels seus discursets místics, i és que aquests gurus New Age em posen els pèls de punta, sempre amb aquests aires de suficiència que sembla que facin una pausa al final de cada frase per sentir-se l’eco. Però tan bon punt començo a odiar-la, ella contraataca amb alguna informació nova que, probablement, pels canvis hormonals que pateixo, em colpeja com un mall i m’humiteja els ulls d’emoció. «El vostre bebè durant la gestació juga amb el cordó umbilical, l’estira i l’agafa amb força com una liana, és la seva forma de desenvolupar la força als ditets, per això quan neixen poden agafar-te al dit amb tanta força, i és que ja han estat practicant durant nou mesos.» Quan acabem, la Layla, que viu en un estat postorgàsmic permanent, ens acomiada amb el seu somriure anestesiant i una abraçada energètica per a nosaltres i una altra per als nadons i ens xiuxiueja a l’orella que som les autèntiques Venus de la fertilitat, les escollides per assegurar el curs de la humanitat.

Ha passat aquest matí, a la fruiteria del Mercat de la Concepció. La Trini, la fruitera, una mena de ginecòloga de la vida amb la capacitat de fer ecografies a pèl, perquè diu que pot endevinar si serà nen o nena només mirant les panxes, quan m’ha vist m’ha dit: «Serà nena, ara sí que ja no en tinc cap dubte!» Jo li he dit que segur que tenia raó i he resat perquè no em preguntés qui era el pare. Per ordre seva, perquè sempre obliga els clients a palpar la mercaderia per demostrar-los que és de primera qualitat, tenia una pruna madura a la mà quan he notat la primera fiblada. De l’ensurt he fet força amb la mà i la peça ha esclatat amb tanta força que m’ha esquitxat tota la roba. La Trini, sense pensar-s’ho, m’ha dit: «Nena, això és que ja ve, i si és una nena s’ha de dir Pruna i que no se’n parli més, corre a buscar un taxi, corre!»

De camí a l’hospital, les contraccions s’han accelerat, he intentat fer els càlculs matemàtics que la Layla ens havia explicat tantes vegades, però no podia recordar quants minuts havien de passar entre una contracció i l’altra i en l’únic que podia pensar era en la remor tibetana de la Layla dient-nos: «Quan sigui el moment, bufeu com si apaguéssiu les espelmes d’un pastís», i de camí al Clínic he començat a bufar centenars d’espelmes de pastissos imaginaris.

A l’hospital, la infermera, que es veia que es prenia els parts amb la indiferència de qui acompanya algú a anar al lavabo, m’ha dut fins a l’habitació i m’ha dit que em calmés i que comencés a dutxar-me, perquè fins que no dilatés uns quants centímetres hi havia temps perquè arribés el pare i tot. He preferit no dir-li que del pare no en tinc ni el telèfon, només una adreça postal escrita a llapis que diu «Casa Leibys y Papito el Zapatero» i el quilòmetre de la carretera, per això he acabat marcant el número de la feina de la mare amb resignació. Fa mesos que no parlem. Trucar-li em fa pensar en quan era petita i en plena febrada la secretària de l’escola li trucava perquè em vingués a buscar i ella arribava dues hores més tard, crispada perquè l’havien interromput a mitja feina, i d’una estrebada se m’emportava a l’oficina per continuar treballant, amb l’únic consol que la seva secretària era una mica més amable que la de l’escola.

Ara soc a la sala de parts, empenyent amb crits de bèstia i un equip d’infermeres que m’animen com si fossin l’afició d’un partit de futbol decisiu i jo la pitxitxi. Entre contracció i contracció els dic que no puc, que no en sé, que no sortirà... però elles insisteixen com si haguessin apostat diners en mi i no estiguessin disposades a perdre’ls. «Va, empeny, empeny, empeny! Una mica més, que ja ho tenim, això! Tu pots! Vinga, vinga, vinga! Més, més, més.» I jo només puc pensar que això no sortirà mai i que seré l’única dona al món incapaç d’haver donat a llum. Em veig passejant-me tres anys més tard, amb una panxa de quaranta-vuit mesos, gran com un planeta i arrossegant-me pels carrers a quatre grapes perquè els peus ja no m’aguanten i treballant en un circ: «La mujer embarazada de tres años, ¡pasen y vean!» Però, de sobte, sento una veu que diu: «Ja està, ja és aquí! No ha sigut tan difícil, oi que no?», i me la posen als braços. És una nena preciosa de color vermell lilós. Ens mirem llargament per reconeixe’ns i amb un fil de veu, perquè no em sentin les infermeres, li dic que no pateixi, que de moment jo seré la seva mare i el seu pare i els avis si fa falta i que tot sortirà bé, i després li acaricio el nas, petit com un pessic, i sense pensar-ho em surt dir-li: «Hola, Pruna.»

La mare arriba dues hores després que ens hagin pujat a planta. Entra a l’habitació d’una revolada, estressada i amb tres carpetes gruixudes sota el braç. Sempre vesteix amb roba de fil, blanca i ampla, com si la seva vida fos una festa permanent en un iot eivissenc.

—Perdona, reina, tenia una reunió molt important i no m’he pogut escapar abans.

—No passa res, mama.

—Escolta, abans que res... —i amb «res» es refereix a conèixer la seva neta—, t’he trobat una feina, perquè ara amb tot això —i quan diu «això» remena la mà a l’aire, referint-se a la Pruna i a mi, sense un home que ens mantingui— no pots seguir com fins ara. A la sastreria del Liceu busquen algú i ja els he dit que comptin amb tu, així que tan bon punt et recuperis ells ja t’esperen. Els he parlat molt bé de tu, però no pateixis, que sent filla meva segur que no hi haurà cap problema. Estàs contenta, reina?

La mare seu a la butaca de l’habitació, sense ni preguntar per la seva neta, i em demana si pot fer una trucada de feina urgent des del telèfon de l’hospital. Es passa mitja hora parlant animadament de pressupostos, subvencions i de l’acte inaugural del MNAC, que la fa anar de bòlit. Quan la mare parla de feina, al contrari que les persones normals, la veu se li rejoveneix i sona més alegre que de costum.

Quan entra la infermera amb la Pruna, li acosta la nena a la mare esperant la clàssica reacció de totes les àvies: llàgrimes incontrolades, la veu tremolosa i associacions físiques amb altres familiars, però la mare no és així.

—Ui, que moreneta, no?

—Mama, per favor.

—Te la deixo aquí sobre, Carme, que sembla que té gana —em diu la infermera.

—Veig que s’han equivocat amb el nom, nena. Han posat una «P» en comptes d’una «B»: PRUNA... Digue’ls-ho ràpid que després tot són problemes.

—Es diu així, mare, Pru-na.

—Pruna? Moreneta i amb nom de fruita?

—Doncs sí, negra i amb nom de fruita.

—Ai, bueno, tampoc cal que et posis així.

—Per què no ens deixes soles, mama?

—Està bé, està bé, ja tornaré demà. Reina, pensa en això del nom, que ara encara hi som a temps —diu amanyagant la Pruna com una bestiola.

Quan se’n va em poso a plorar. Tota jo soc un còctel d’emocions, i sé que en aquest estat només hi ha una persona al món que em pot calmar. Com que les infermeres s’acaben d’emportar la Pruna a la sala de nounats, decideixo arrossegar-me fins al final del passadís, on sé que hi ha una cabina de telèfon. Els punts em tiben i tinc el cos adolorit com si tota jo fos un blau després d’un cop, però necessito fer aquesta trucada. Quan arribo, em trec un paperet arrugat de la butxaca, unes quantes monedes, i començo a marcar una tira de números llarguíssima, a poc a poc, per no equivocar-me:

—Sí?

—Ja és aquí, Yngve.

—Qui?

—El caramel de fudge.

—Enhorabona, Carme! Com et trobes?

—Estranya.

—Estranya com?

—Saps quan estàs a punt de tirar-te d’un trampolí molt alt i fa por però saps que no et faràs mal perquè la piscina és plena? Doncs ara em sento així, però la piscina és buida.

—Va, dona, no siguis tan dramàtica. Suposo que és normal. Saber que de cop ets responsable de la vida d’algú deu fer força vertigen. Però t’hi acabaràs acostumant, tothom ho fa.

—M’agradaria que fossis aquí, Yngve, tu sempre em fas sentir que la piscina és plena.

L’Yngve es queda en silenci.

—Estic feta un embolic, però soc feliç, però també estic trista. No sé...

—Gaudeix el moment i intenta no pensar tant. Felicitats, Carme.