Nunc dimittis

Però tot té un preu. La langue ha esdevingut l’únic objecte d’estudi de la lingüística hegemònica. Els parlants, els seus problemes, la manera com són dominats o dominen a través de la llengua, la manera com la pateixen, la mane-ra com se n’aprofiten en el treball o com l’aprofiten per adaptar-se als diferents espais de relació, etc., han deixat de formar part d’una ciència tancada en ella mateixa. I, esclar, els parlants omplen les classes de comunicació, les de periodisme o traducció, les d’antropologia o les de psicologia social; i llegeixen diaris, de la manera que sigui, on cada dia hi ha notícies dels problemes lingüístics que els acompanyen. Però, en canvi, no van a les nostres classes. Quan serem capaços de tornar a posar l’ordre lògic al Cours de Linguistique Générale i fer justícia al seu autor primer, Ferdinand de Saussure?

3.LES LLENGÜES I ELS SEUS PARLANTS: UNA ALTRA MANERA D’ENTENDRE LA LANGUE

L’edició del Cours s’ha de relacionar estretament amb la ideologia dels estats-nació, que ha consolidat la idea que cada estat ha de tenir una única llengua, homogènia, amb un territori fix i amb uns usuaris físicament pròxims que comparteixen una mateixa llengua i una mateixa cultura emocional; una mateixa identitat, doncs. I, si els tres mapes –el dels estats, el de les llengües i el de les identitats– no coincideixen, l’estat-nació se sent legitimat per aplicar les polítiques més convenients, les que siguin, per aconseguir l’estatus de nació. Per això els cal imposar la creença que la llengua és una herència que ve de lluny i que ha estat transmesa, de generació en generació fins a nosaltres. I per justificar aquestes idees els estats-nació s’han dotat d’unes ciències socials, entre les quals la lingüística i la història de la llengua han estat fonamentals (Feliu i Nadal 2014; Feliu, en premsa), que els han permès de presentar les llengües nacionals com unes entitats que tenen un origen llunyà i estan separades irremeiablement les unes de les altres. Tenir nom i ser una entitat comptable (la individuació, doncs) ha esdevingut un prerequisit del procés en el qual el domini de l’única llengua oficial serveix per definir la pertinença a l’estat i, també, en funció del seu domini, per poder situar cada parlant en un lloc o altre de l’estratificació social i adquirir, així, una determinada identitat. En aquest sentit, la llengua pública ha tendit a anul·lar la subjectivitat, a fer anar gradualment de la llengua individual, la parole, a la llengua col·lectiva, la langue, a través d’una successió d’entitats lingüístiques cada vegada més grans i a substituir el que és personal pel que és impersonal, el que és singular pel que és general, el que és present pel que és absent, el que és individual pel que és col·lectiu i el que és pròxim pel que és distant (Agresti 2014b: 2). Vegeu una il·lustració molt simple d’aquesta escalaritat a la figura 1.

En aquesta figura, ja ho veieu, he caracteritzat la langue com una entitat irregular i, en canvi, la parole com una entitat regular. Aquesta manera de procedir pot sorprendre perquè habitualment s’ha afirmat el contrari: que la parole és irregular i que la langue, en canvi, és regular. Penso que aquesta no és l’única interpretació possible de les idees de Saussure. En el cas de la parole se sol afirmar que és irregular perquè no es considera cada llengua individual o idiolecte en particular (que és individual i, doncs, sempre idèntic a ell mateix) sinó la suma de tots els idiolectes que, lògicament, formen un conjunt heterogeni. Però un idiolecte és una cosa i un conjunt d’idiolectes n’és una altra.

Figura 1.

Un idiolecte és, per definició, regular. I no només això: és l’única entitat que ho pot ser en un context natural. En el cas de la langue, en canvi, se sol afirmar que és regular perquè, en comptes de considerar allò que els parlants utilitzen per comunicar-se, es considera una abstracció o, quan existeix, una llengua artificial escrita i gramaticalitzada. Tot i que les lectures més habituals del Cours no ho destaquin, Saussure era molt conscient de la irregularitat de la llengua col·lectiva quan, tot reflexionant sobre la diversitat, concloïa que els dialectes (idiolectes a l’esquema 1 de la meva reflexió), que són un fenomen estrictament local, individual en el fons, són l’única entitat que es pot «definir a partir de la totalitat dels seus trets». Ho deia així:

la noció de dialecte natural és en principi incompatible amb la de regió més o menys extensa. Una de dues: o bé definim un dialecte per la totalitat de les seves característiques i, aleshores ens hem de fixar en un punt del mapa i limitar-nos a parlar d’una sola localitat, perquè si ens n’allunyem ja no trobarem exactament les mateixes particularitats: o bé definim el dialecte per un sol dels seus trets característics i aleshores, és clar, obtenim una superfície, la que recobreix l’àrea de propagació del fet en qüestió, però gairebé no cal dir que es tracta d’un procediment artificial, i que els límits així dibuixats no corresponen a cap realitat dialectal (CLG 1990: 263).

La idea del gran lingüista és clara: un sistema lingüístic només pot existir en un punt del mapa, un món absolutament local (el món de l’idiolecte), perquè en un espai més ampli només hi ha altres idiolectes entre els quals podem trobar transicions de trets lingüístics que van canviant gradualment. En aquest sentit, en el mapa hi pot haver langue si la definim únicament per «un dels seus trets» i amaguem tots els altres. Per tant, aquesta llengua col·lectiva, tot el conjunt de trets que la defineixen, és una abstracció. Però la ideologia de la llengua nacional ha necessitat fer-nos creure que en l’espai de l’estat-nació hi ha una llengua de veritat, la llengua nacional, esclar.

La naturalesa abstracta de la llengua col·lectiva facilita la seva socialització ja que es converteix en un model a disposició d’un poder impersonal i, en conseqüència, a disposició de tots sense ser la de ningú. Des d’aquesta perspectiva, la llengua estàndard, pretesament homogènia, és utilitzada a través de la narrativa que la historitza per amagar altres maneres de parlar considerades marginals, casi sempre moltes però petites i bàsicament orals, la utilització formal i pública de les quals no és mecànica sinó que, en general, és el producte d’una certa reflexió i militància. És a dir, que l’ús en contextos públics d’una llengua o d’un dialecte minoritari (per això l’estat procura que només s’anomeni llengua a la llengua nacional i reserva el nom d’idiolecte per a totes les altres entitats) adquireix un valor d’afirmació identitària molt alt, tant personal com comunitari. En aquest sentit el seu ús públic té una alta significació simbòlica i emocional. M’hi referiré més endavant.

A Europa, d’acord amb aquestes idees, els drets lingüístics gairebé sempre s’han ocupat de les llengües col·lectives, en general de les oficials de l’estat però algunes vegades també d’aquelles altres llengües públiques que no han aconseguit ser llengües plenament oficials i, per tant, que tot sovint s’han enfrontat obertament amb la llengua nacional reclamant o bé un estat plurilingüe o bé un estat propi (és el cas de la llengua catalana, per exemple).³ Per tant, no ens ha d’estranyar que poques vegades s’hagi parlat de la realitat lingüística que hi ha a sota de les llengües públiques, que tendeix a ser considerada com una mera desviació de la llengua i, en conseqüència, ni és oficial, ni és inclosa en les descripcions de la llengua (gramàtiques i diccionaris), ni s’ensenya a l’escola, ni és utilitzada a la premsa o a la TV, etc. I els drets lingüístics tampoc no s’han ocupat d’aquelles altres realitats lingüístiques històriques que, tot i que no són dialectes o registres de l’estàndard, no han aconseguit una estandardització pròpia completa. Aquest seria el cas d’una bona part dels anomenats «dialectes» italians. Ho demostren clarament la majoria dels estudis sobre mort de llengües o sobre sostenibilitat lingüística i els mapes que s’ocupen de les llengües amenaçades o ja desaparegudes, perquè en general només fan referència a llengües que han seguit un procés clar de nominació (és a dir, que tenen un nom: català, alemany, italià, friülà, espanyol, anglès, etc.) i deixen fora tot allò que no té nom i que, per tant, no existeix. A l’estat espanyol tenim un exemple paradigmàtic d’això: fa una vintena d’anys, vaig poder veure personalment com en el Consejo de Universidades es va debatre la creació d’uns estudis de filologia asturiana; la resposta negativa del Consejo es va basar en el fet que aquesta llengua no existeix perquè el que hi ha és uns «bables», que ni són quantificables ni tenen nom, el de «llengua asturiana» ni cap altre. De fet, els drets lingüístics reconeguts universalment en el dret internacional només fan referència a llengües i mai a dialectes o registres de llengües ni a llengües no estandarditzades. Només s’ocupen, doncs, dels drets interlingüístics (Milian i Massana 2010: 63-94).⁴ L’única excepció, que jo conegui, la trobem a Suïssa, on sembla que la diversitat interna de cada llengua és relativament considerada en la legislació (Generalitat de Catalunya 2015).

Però en els últims anys del segle XX, la globalització, amb els moviments migratoris, que han fet arribar llengües noves, i amb les noves tecnologies, que han permès interaccions lingüístiques fins ara impensables, ha fet que les fronteres siguin molt fluïdes i, en conseqüència, que els estats-nació hagin canviat molt. Blommaert i Rampton (2011: 2) ho expliquen així:

Hi ha una consciència creixent que en les últimes dues dècades la globalització ha alterat la naturalesa de la diversitat social, cultural i lingüística a les societats de tot el món. A causa de la naturalesa difusa de la migració des de principis de 1990, el multiculturalisme d’una època anterior (explicat, majoritàriament, per un paradigma de «minories ètniques») ha estat substituït gradualment pel que Vertovec (2007) anomena la «Superdiversitat». La Superdiversitat es caracteritza per un augment enorme de les categories de migrants, no només en termes de nacionalitat, ètnia, idioma i religió, sinó també pel que fa als motius, als patrons i als itineraris de migració, als processos d’inserció en el treball, als mercats de l’habitatge en les societats d’acollida, etc.

A conseqüència d’aquests canvis, en els darrers trenta anys s’ha produït una nova diversitat en la qual els «immigrants estan permanentment implicats en el trasllat de llengües, cultures, normes i enllaços socials i simbòlics, amb els quals construeixen una identitat amb elements del territori de sortida i elements del territori d’acollida» (Kivisto i Faist 2010: 142). Una dada important: aquestes noves identitats –físiques, lingüístiques, gastronòmiques, d’estil de vida i de vestir, etc.– són més visibles que la diversitat històrica, dialectal o no, perquè són molt més distants de la identitat nacional prototípica que la diversitat històrica i, per tant, com que són més difícils d’amagar, han acabat qüestionant la ideologia homogeneïtzadora de l’estat que es veu incapaç, ara, de fer passar com igual allò que és visiblement diferent. És a dir, la distància entre els dialectes/llengües històrics i els dialectes/llengües nous és massa gran per poder-los fer passar com la mateixa cosa (no poden ser els uns dialectes dels altres). Aquest fet, de retruc, ha afavorit que augmentés la visibilitat de la vella diversitat que des de sempre hi havia hagut dins de la llengua pública: tant la que introdueixen els dialectes i els registres de la llengua estàndard oficial, en la terminologia clàssica, com la que prové d’aquells altres materials lingüístics independents de la llengua oficial que han continuat parlant-se a deter-minats espais d’interacció. És a dir: tant els dialectes que s’han pogut incloure dins la llengua estàndard com els dialectes que no s’hi poden incloure. En aquest sentit, podem dir que els canvis recents han ajudat a donar importància a uns materials territorials històrics que la ideologia de la llengua de l’estat havia aconseguit ocultar fins fa ben poc. Per això avui la diversitat lingüística de sempre sembla molt més gran. En realitat, però, només s’ha fet més visible.

Si relacionem aquestes reflexions amb els drets lingüístics, ens hem de fer dues preguntes. La primera: ¿es relaciona aquesta diversitat, la vella i la nova, amb el benestar dels ciutadans i, per tant, hauríem d’exigir que fos una part nuclear de la política dels estats i de la mateixa Europa? La satisfacció dels ciutadans, el seu benestar, ha de ser un objectiu de totes les polítiques democràtiques. I sentir-se bé implica que els individus puguin aferrar-se a una xarxa complexa d’emocions, actituds, característiques i assoliments positius en els quals tots els materials lingüístics, les llengües i la resta, hi tenen un paper fonamental (Nadal 2012; Nadal, Monreal i Perera 2013 i 2016; Bishop 2015: 208-209; Agresti 2014a i 2014b; Gamble, Gowlet i Dunbar 2016: 46-48 i 106-107, Acedo i Gomila 2016: 7). L’alt contingut emocional de la diversitat escalar és important perquè pot ajudar-nos a prendre decisions sense haver de considerar una gran quantitat d’opcions irrellevants (el que s’anomena el frame problem). Les emocions són més útils que no pas la raó per triar comportaments perquè actuen com una preselecció dràstica en el procés avaluatiu. Les emocions, en aquest sentit, són una ajuda per a la raó (Evans 2002: 501). I, esclar, parlar un dialecte o un altre en el conjunt dels dialectes que hi ha dins «la» llengua (i aquí «dialectes» equival a «llengües per parlar» i «llengua» equival a una mera construcció ideològica) condiciona l’actuació en un o altre espai de relació. Sentim cadascuna de les llengües d’una manera particular perquè ens fa actuar d’una manera també particular en l’espai de relació adequat. En aquest sentit, les diferents identitats de cadascú permeten que ens encarnem, de maneres diferents, en els mons en què vivim. Per això la variació lingüística determina el benestar dels parlants.

La segona pregunta és aquesta: quan hem acceptat que les llengües son entitats complexes que condicionen el benestar dels parlants, com hem de reconsiderar el concepte de «llengua»? Es refereix només a la llengua oficial, la que ocupa el lloc més alt en les relacions de poder, la que serveix de referència per situar-nos en un lloc o altre de l’estructura social –allò que abans he anomenat la langue–, o es refereix també a tots els altres registres i dialectes que conté i, a més, també a aquelles altres llengües que no han assolit una estandardització completa,⁵ que utilitzem en funció de cada context comunicatiu? Si el benestar lingüístic depengués d’una relació satisfactòria entre espais d’interacció, identitats i lectes, i creiem que és així, els drets lingüístics no només haurien de contemplar les llengües, en el sentit clàssic del mot (aquí es tracta dels drets interlingüístics), sinó també de tot el material lingüístic que hi ha a dins, és a dir, els dialectes, els registres, les llengües orals, les noves formes lingüístiques lligades a les noves tecnologies, etc. (aquí es tracta dels drets intralingüístics). No podem oblidar que en un territori es parlen moltes coses. Algunes es relacionen amb la llengua pública perquè són la base a partir de la qual aquesta s’ha construït (són els dialectes i els registres de la llengua), d’altres, que també són històriques en el territori, han estat alternatives a la llengua pública oficial (i, per tant, hi han conviscut sovint conflictivament) i d’altres, finalment, formen part del que hem anomenat la nova diversitat, que és el producte dels moviments migratoris recents o també del llenguatge produït per les noves tecnologies de la comunicació. És evident que un estudi complet de la representació social de la llengua –i aquí, «llengua» comprèn tots els repertoris amb què es pot interactuar lingüísticament en un espai comunicatiu– hauria tenir en compte tota aquesta nova realitat complexa que es correlaciona, esclar, amb la complexitat identitària.

Una llengua sense parlants i sense lectes en contacte, que és on es produeixen el canvi i la variació (Beckner et al. 2009: 9, Blyte & Croft 2009), és una llengua morta, com el llatí actual (totalment estable). Però com que la lingüística moderna ha viscut obsessionada per disposar d’una llengua fàcil de descriure, ha tendit a oblidar-se dels parlants i dels seus problemes. Els parlants no viuen sols (ni solen parlar sols) i, per tant, els idiolectes, que són tots singulars i diferents, tan bon punt entren en un procés d’interacció, per petita que sigui, comencen a integrar-se en una escala superior en la qual augmenta la convergència: d’un jo i un tu inicials, es passa, com a mínim, a un nosaltres, i, finalment, a un hom impersonal (Agresti 2005: 53-77). La interacció és un procés que duu d’un espai desordenat, poblat per un conjunt de lectes diferents els uns dels altres, tot i que regulars internament (i remarco que, quan parlo de desordenat, em refereixo a l’espai i no pas a cadascun dels lectes), a una progressiva i relativa similitud lectal. Les entitats que interactuen a un mateix nivell canvien en entrar en contacte i originen, a través de la convergència, una nova entitat d’un nivell superior. Aquesta convergència es basa en l’ús i, doncs, en la interacció, on es posen el contacte dos o més lectes. «En la llengua, les estructures lingüístiques –sons, paraules i construccions– es repliquen cada vegada que obrim la boca; és a dir, la replicació i la variació es produeixen quan s’utilitza la llengua per aconseguir accions conjuntes entre els éssers humans d’una mateixa comunitat» (Beckner et al. 2009: 9). Però és evident que la interacció es pot produir entre individus sense cap mena de preeminència de l’un sobre l’altre, i en aquest cas el canvi reflecteix estrictament l’estructura de la xarxa que delimita l’espai de comunicació, o pot produir-se entre individus que tenen un pes i un prestigi diferents i, aleshores, el canvi és esbiaixat. Però en tot cas, sempre és el contacte entre lectes allò que provoca el canvi i la convergència.

La convergència ens duu a plantejar-nos un problema d’escales lingüístiques on en cada nova escala s’originen entitats d’una magnitud superior i, per tant, més persistents, a canvi de reduir-ne el nombre i també la distància que hi ha entre els seus elements (Coen 2013: 21-44, Taleb 2012). Les entitats lingüístiques d’aquestes escales –dialectes de magnituds i nivells diferents– es correlacionen amb els espais d’interacció. Sense entrar en massa detalls, pensem en espais reals, que poden canviar al llarg del temps, com la família, els amics del carrer, els amics de l’escola, el mercat, el poble, el bisbat, la regió, el comtat, el regne, la nació, etc. Es tracta, en definitiva, d’espais físics en els quals els parlants se situen i en els quals es produeix la interacció que produeix la convergència i, doncs, una entitat lingüística més gran. Cada espai, en conseqüència, té una dimensió social i integra la història. Aquests dialectes no són, com tampoc no ho són ni els espais ni les comunitats que hi interactuen, excloents i, per tant, cada parlant viu en diversos espais i té diversos lectes a la seva disposició per fer-ne un ús adequat. Per això els parlants sempre es veuen obligats a seguir alguna normativa perquè hi ha d’haver una correlació entre espai i tria lingüística. La interacció, a més, és allò que produeix, amb el canvi convergent, l’acostament necessari entre idiolectes per originar dialectes i l’acostament necessari entre alguns d’aquests dialectes per originar uns altres dialectes d’una magnitud més gran o, ocasionalment, fins i tot, una llengua. En tots els casos, les entitats acaben tenint, en un sentit witgensteinià, «un aire de família»⁶ i constitueixen unes unitats a les quals sempre correspon una determinada visió del món.

Ho han explicat molt bé Pablo del Río i Amelia Álvarez (2016: 23-24):

En concordancia con la propuesta centrada en la actividad que acabamos de exponer, Peter Tulviste (1988) mostró que la hipótesis Sapir-Whorf (que sostiene que cada lengua prefigura una estructura mental) halla respaldo en la convergencia entre los sistemas lingüísticos y los sistemas de actividad. Desde la perspectiva vygotskiana el habla es en realidad un sistema de mediaciones para ver y hacer cosas, para actuar mediante signos. Si eso es así, el sistema de la lengua será siempre idiosincrásico, pues cada persona ha aprendido y domina directamente sólo aquéllos términos y estructuras que ha tenido que operar en las actividades y escenarios de su vida. En ese sentido podríamos decir que se aprenden y poseen lenguas personales para agendas de actividad y experiencias de vida personales. No sabemos francés, inglés o ruso, sino que hemos aprendido a desenvolvernos en ciertos ámbitos en francés, en inglés o en ruso. Es desde esos repertorios personales y biográficos de la parole (por acudir a la perspectiva saussuriana) desde donde todos transferimos y generalizamos la langue. Pero aún cuando ya contemos con la estructura así adquirida y generalizada de la lengua, cada competencia lingüística es biográfica e ideográfica. Cada persona y cada grupo familiar, profesional, comunitario, cada cultura en suma, dentro de una lengua, posee biografías y sociobiografías lingüísticas distintas que se reflejan en las grandes diferencias entre los hablantes de una lengua.

Las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales y no constituyen sistemas homogéneos y fijos.

Algú ha dit, i no sé trobar ni qui ni on, que les llengües són «la centralització d’allò que ja existeix en estat difús». La figura 2 intenta de reflectir parcialment aquestes idees i diferents resultats del procés de construcció d’una llengua:

Figura 2.

Si els individus i els conjunts d’individus es van integrant en unitats d’escala superiors, podem considerar que una llengua és una successió d’entitats (idiolectes o dialectes), d’una magnitud cada vegada més gran, més artificial i més estable. Aquesta multiescalaritat lingüística, que és un correlat de la multiescalaritat de l’espai d’interacció i es lliga a formes de vida particulars,⁷ és representada pel camí que va, utilitzant la terminologia tradicional, dels idiolectes als subdialectes i als dialectes (amb un grau d’escalaritat interna força divers) i, finalment, a «la llengua». És la idea que «las lenguas son pues flujos colectivos de lenguas personales y grupales», a la qual es referien Del Río i Álvarez.

Pier Paolo Pasolini va destacar el paper dels espais de comunicació en la construcció d’escales lingüístiques (llengües personals) anteriors, i després simultànies, a la llengua col·lectiva. Aquest fragment ho explicita prou bé:

Sappi.

Amare il ceppo. Amare il festone di vite.

Amare la nuca dei tuoi coetanei: tosata.

Amare la linea tra campi e paese

(con qualche sacro recinto, per pascoli domestici)

Amare il muretto. Amare il casolare a forma di chiesa,

col fienile, e il brolo col suo odore acido di letame.

Ubi amor, ibi oculis. Amare molto ciò che muore [...]

Sappi.

Amare la povertà. Amare l’estraneità del povero

alla classe dominante. Amare la sua alterità

come cultura popolare.

Amare la sua dura camicia lavata e stirata. Stinta.

Amare i suoi calzoni neri di rigatino. Amare

le toppe di quei calzoni. Amare la mora.

Il vino (il C.; il M. del pergolato di casa).

Tutti i vecchi la sera sulla soglia;

più tardi sul seggiolone: da Padri a Santi [...]

Il volgar’eloquio: amalo.

Porgi orecchio, benevolo e fonologico,

alla lalìa («Che ur a in!»)

che sorge dal profondo dei meriggi

tra siepi asciutte

nei Mercati - nei Fori Boari -

nelle Stazioni - tra Fienili e Chiese

Poi si spegne - e col sospiro

d’un universo erboso - si riaccenderà

verso la fine dei crepuscoli

Però és evident que la pervivència d’aquest flux de llengües que, acompanyant els parlants s’encarnen en els diferents espais de comunicació depenen de la pervivència d’aquests espais. Per això Pasolini veia tan difícil el manteniment dels dialectes en una societat global consumista...

existe todo un clima nacional de proporciones gigantescas que hace que estos jóvenes de Corleone se avergüencen del dialecto, y forma parte de este genocidio al que me refería. El siciliano ha sido destruido a través de este genocidio, y los jóvenes de Corleone quieren ser como los milaneses, es más, ya lo son, tienden a serlo, y el motivo de la destrucción del siciliano no se debe a la escuela, o al menos no solo a ella, sino que se debe a este nuevo centralismo lingüístico, debido al centralismo consumista (Pasolini 2017: 92-93).

Dues qüestions importants.

La primera. Quan la integració d’un dialecte en una entitat més gran es produeix d’una manera natural no planificada, és a dir, quan només es produeix a través de la convergència originada per la interacció, mai no origina individualitats plenament utilitzables. Dit d’una manera senzilla: no hi ha cap parlant que pugui alliberar-se totalment de la seva llengua individual per passar a utilitzar un nivell de llengua col·lectiu. Per això hem introduït el «desordre» en la llista de les característiques de la langue. Ja podeu veure que la magnitud de cada nivell escalar està condicionada per l’espai que fa possible la interacció i que, a més, pot formar part d’una unitat d’una magnitud superior. No podem oblidar que vivim en espais diversos de magnituds molt diferents. Un mercat medieval, per exemple, és un espai d’interacció que origina un dialecte (un conjunt d’idiolectes amb un aire de família amb una magnitud petita, però més gran que la de la llengua de la família, que ja és més gran que la de cada individu). Seguint aquesta lògica, un bisbat seria un espai d’interacció que podria incloure uns quants dialectes d’una magnitud més petita que, junts, han format una entitat d’una magnitud més gran. I així successivament. Cada entitat és un producte històric que presenta rastres dels nivells més petits que ha integrat i introdueix rastres en els nivells més grans als quals s’ha d’integrar. En aquest sentit, les frases fetes, els refranys, la literatura, les cançons populars, la toponímia, l’antroponímia, alguns trets lingüístics aparentment antics, no generals, o simbòlics, etc. prenen una importància extraordinària.⁸ Cada estadi sincrònic resumeix els estadis anteriors, com si es tractés d’un palimpsest. Cal destacar que la representació social d’un objecte només té sentit en espais col·lectius en cadascun dels quals els individus del grup, com a mínim fins fa ben poc de temps, compartien un gran inventari de convencions comunicatives –gestos, elements lingüístics, i una certa lògica– que els permetien comunicar-se amb èxit (Tomassello 2014: 98). Quan compartien, per tant, una determinada apropiació del món i, en conseqüència, una identitat. Hi insisteixo: això és així en cada espai de relació.

En una situació com aquesta, «les llengües», siguin de l’escala que siguin i per tant també els dialectes, només poden ser abstraccions. Per això abans he insistit que són entitats que ni són utilitzables ni tenen possibilitat d’existir sense les parts a partir de les quals s’han format, que és allò que realment fem servir quan parlem. Són, per tant, una mica com una nina russa, que no és cap de les peces que la integren: ni equival a la peça més petita, la nina de dins de tot, ni a la més gran, la nina de l’exterior, ni a les del mig. Cap nina, tota sola, no és una nina russa perquè, de fet, una nina russa no és una nina sinó que és, inevitablement, un conjunt de nines de mides diferents, de la més petita a la més gran, que poden incloure’s l’una dins de l’altra. Cada figura és una nina però totes juntes no són una nina sinó que són una nina russa, una matrioixca, que és tota una altra cosa.

La segona qüestió. Què passa quan la integració no es produeix d’una manera natural? Com tots sabem, en alguns casos, no en tots, els lingüistes han estat capaços de construir un artefacte que tothom pot utilitzar, inicialment en el registre escrit però més tard també en alguns registres orals formals, que ha tendit, o s’ha forçat que així passés, a passar a ser percebut com «la llengua de veritat», compartida per tots els parlants. Aquesta compartició és un correlat de l’homogeneïtzació grupal que comporta una cultura que implica una ment col·lectiva (Lotman 2014). Fixem-nos que en aquesta nova situació la unitat construïda amb la llengua escrita sí que pot ser utilitzada en la comunicació. Dient-ho ràpidament, en l’escriptura, la llengua és també un idiolecte. Un tot que manté una relació isomòrfica amb una part perquè la llengua pública és, també, un dialecte. D’una manera artificial, l’espai del desordre (la langue que només podia originar una mitjana del conjunt dels dialectes) es converteix en l’espai de l’ordre en el qual s’ha consolidat un únic dialecte escrit, nou, homogeni i regular, que acaba essent considerat «la llengua». Com he comentat abans, sempre m’imagino «la llengua», aquesta llengua artificial, com una mena de Pac-Man. Un Pac-Man és aquell protagonista d’un vídeo-joc popular que té forma de bola groga amb boca grossa i està destinat a devorar totes les boles del laberint. Diguem que el Pac-Man és un endrapa-boles. En el món modern, la llengua construïda sol anar acompanyada d’una ideologia que la impulsa a convertir-se en un endrapa-dialectes.

Cal fer tres advertències.

En primer lloc que cada dialecte és definit per la seva «indexicalitat» (Silverstein 2003) o, tal com ho explicaria Agresti (2014a: 9), per la seva inscripció en un context d’interacció del qual depenen les regles discursives i, amb tota seguretat, la qualitat i la forma de transmissió/recepció del coneixement. En segon lloc, que la història és reversible: un dialecte/llengua pot, a la fi, codificar-se de dues maneres diferents i esdevenir dos dialectes/llengües en el nivell posterior (cas del gallec i del portuguès). En tercer lloc, que els parlants d’un territori poden disposar de llengües diferents, en el sentit més tradicional del terme, i, en conseqüència, triar quina utilitzen en cada cas. El multilingüisme és, ara molt més que sempre, inevitable.