Nunc dimittis

2.EL MODEL DE LLENGUA EN EL SEGLE XX I XXI

La figura de Pompeu Fabra i la transcendència de la seua obra per al conjunt de la llengua catalana no ha passat per alt a Ferrando. De fet, són freqüents les seues al·lusions al gramàtic i les anàlisis sobre la relació del model de llengua propugnat per Fabra i l’adaptació valenciana. L’aportació fabriana és analitzada de manera específica en alguns dels seus estudis (Ferrando 1993a, 1998a, 2000a) i, com veurem més avant, és un referent continu en els altres treballs sobre el model de llengua.

Per a Ferrando (1993a), Fabra té la virtut de codificar la llengua superant les polèmiques sobre el model de llengua (acadèmic / català que ara es parla) i pensant en una «llengua nacional» i moderna sobre la base de la depuració del barceloní, però amb certes concessions a la variació dialectal. De fet, la presència dels dialectes territorials en l’obra de Fabra és un altre dels temes que abordarà amb profunditat el nostre autor en un nou treball (Ferrando 2000a). En aquest estudi, Ferrando, tot i destacar les virtuts de Fabra, es mostra crític amb el significat real de la proposta normativa fabriana des d’un punt de vista dialectal, i es distancia de la complaença que sovint emmarca l’estudi de l’obra fabriana. Per a ell, l’interés de Fabra pels dialectes respon a un projecte de nacionalització de l’ortografia, però alhora el fet que aquest projecte només té garanties d’èxit si parteix de Catalunya, decanta la balança cap al barceloní, centre econòmic, polític i cultural. Aquesta circumstància al mateix temps comportarà una discriminació de la zona catalana nord-occidental. Aquesta convicció també fa que els dialectes es convertisquen en subsidiaris; de fet, les bondats del caràcter composicional, polimòrfic i policèntric de la normativa, són matisables per a Ferrando (2000a: 334). Segons ell, la integració de trets compartits per altres dialectes devia estar més motivada per la coincidència amb la llengua medieval que no per la vigència de determinats trets en els dialectes. El polimorfisme es restringia bàsicament a aspectes morfològics de la conjugació verbal. I la invitació als balears i als valencians a fer el seu camí de depuració sembla tenir una motivació aglutinadora, «en el fons de la seua actitud, subjau la convicció que valencians i balears, a la llarga, adoptaran la “llengua comuna” conreada al Principat» (Ferrando 2000a: 334-335). Les paraules de Ferrando (2000a: 335) que reproduïm a continuació sintetitzen perfectament la seua anàlisi:

Cal matisar, doncs, la pretesa doctrina composicional, polimòrfica i, sobretot, policèntrica de Fabra. La composicionalitat deriva, en gran mesura, del recurs a la llengua medieval, és a dir, del criteri d’historicitat. El polimorfisme és selectiu i d’abast geogràfic restringit. El policentrisme és bàsicament estratègic i teòric.

Notem que l’actitud crítica i no complaent de Ferrando a l’hora d’analitzar la influència dels dialectes diferents del central en la codificació fabriana, s’explica dins d’un context en què els personatges valencians implicats en el procés d’adaptació de la normativa fabriana no acaben de sentir-se còmodes amb les solucions fabrianes. Un dels objectius de Ferrando, com veurem tot seguit, serà estudiar aquests personatges.

2.1El paper dels divulgadors de la normativa fabriana al País Valencià fins a la mort de Sanchis Guarner (1981)

A través de l’anàlisi de l’obra gramatical i de la ideologia lingüística dels principals prohoms de la filologia valenciana, els estudis de Ferrando ens permeten saber quines han sigut les tendències ortogràfiques, gramaticals i lèxiques que han predominat al País Valencià d’ençà de la codificació fabriana.

Un dels personatges a qui més atenció ha dedicat, com no podia ser d’una altra manera, és Manuel Sanchis Guarner. Sanchis esdevindrà un figura central en les seues investigacions. Analitza la seua obra per mitjà de ressenyes (Ferrando 2007a), pròlegs o estudis preliminars a la reproducció d’obres (Ferrando 1992, 1993b, 2009), anàlisis de la seua ideologia lingüística (Ferrando 2006b) o en comparació amb altres filòlegs (Ferrando 1993c, 1998b, 2003), i recordatoris de la tasca cívica (Ferrando 2008). Gràcies a aquests estudis, podem aproximar-nos a la història del model de llengua al País Valencià fins a la dècada dels vuitanta.

El model de llengua d’un jove Sanchis Guarner en la dècada dels anys trenta va canviant a mesura que també les circumstàncies socioculturals són més permissibles a una convergència amb el model postulat des de Catalunya (Ferrando 2006a, 2006b, 2007a, 2008, 2009). Una mostra ben palesa es pot veure en les diferents edicions de l’obra de Sanchis Guarner La llengua dels valencians:

Si en la primera edició de La llengua dels valencians, Sanchis, per disciplina, va emprar el model de llengua que il·lustraven les Normes del 32 i les Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana que les precedien, en la segona va adoptar el model de llengua que, per a la llengua literària, havia recomanat en la seua Gramàtica Valenciana (València, 1950) i que, fins i tot amb un criteri encara més convergent amb el català literari, havia fet seu l’Editorial Torre. Així, si en l’edició de 1933 havia usat formes com ara este/est, eixe, atre, nosatres, vosatres, autorisar, vore, discutix, tinguera, etc., en la de 1960 adopta les formes corresponents aquest, aqueix, altre, nosaltres, autoritzar, veure, discuteix, tingués, etc., sense deixar de preferir, però, totes aquelles variants formals i preferències lèxiques valencianes avalades pels nostres grans escriptors dels segle auri o per la praxi dels nostres millors gramàtics i escriptors, com són les que exemplifiquen interés, vetlar, meua, li la, conéixer, nàixer, omplit i hui, entre altres. La segona edició de La llengua dels valencians confirmava així la superació dels models valencians dialectalitzants de la majoria dels textos valencians dels anys trenta, i encara dels quaranta, que seguien les Normes del 32. De fet, les successives edicions de La llengua dels valencians han contribuït decisivament a consolidar el model de llengua literària, «policèntric i convergent», que Sanchis va recomanar en la seua Gramàtica valenciana i va practicar sistemàticament a partir dels cinquanta, que és el que ha prevalgut entre els gramàtics i escriptors valencians fins al moment actual (Ferrando 2009: 17-18).

Ferrando ens ha fet veure també que l’adaptació del model de llengua de Catalunya a un model valencià no té un únic protagonista. De fet, és la interacció de diferents protagonistes la que va polint, no sense contradiccions o polèmiques, el model de llengua (Ferrando 2006a: 237-246). Així, per exemple, en l’àmbit editorial adquireix protagonisme l’editorial Torre (1943), fundada per Miquel Adlert i Xavier Casp, que assumeixen les propostes gramaticals que Sanchis Guarner recomanava per a la literatura (autoritzar, demostratius reforçats, altre/nosaltres, incoatius pateix, patesc, etc.) (Ferrando 2007a). El paper del gramàtic i lexicògraf Josep Giner, sovint oblidat en tot el procés de consolidació d’un model de llengua valencià, també mereix per a Ferrando (1998b), en col·laboració amb Santi Cortés, un estudi monogràfic. L’actitud lingüística de Giner, en alguns punts, era crítica amb el model fabrià i amb determinades propostes de Sanchis Guarner i Carles Salvador, i buscava integrar les solucions valencianes en un intent de «millorar la codificació vigent» (Ferrando 1998b: XLIV). Per exemple, del model de Fabra era crític amb el sistema dels accents diacrítics, que segons Giner es podien reduir a dotze casos: és, són, sé, féu, nós, vós, té, mòlt, sí, més, què (interrogatiu i relatiu), ós (animal), sòl (terra) (Ferrando 1998b: 179). Del model de Sanchis i Salvador, critica la no admissió de les formes vares, vàrem, la preferència per cantàs en lloc de cantés, l’exclusió de les formes velaritzades de la primera persona del present d’indicatiu de verbs de la 3a conjugació (cusc, encara que Giner usa per al subjuntiu cusa), l’exclusió de molt en contextos negatius, la preferència de us en lloc de vos, o la no acceptació de la preposició a davant un CD nom propi. Quant a les formes incoatives, com els mateixos Sanchis i Salvador, Giner va canviant de parer entre les formes més acostades al català clàssic i, en general, aconsellades en el model de llengua literari (patesc, pateixes; patesca, patesques), i les formes més acostades a la llengua oral (patisc, patixes; patixca o patisca, patixques o patisques), amb la qüestió afegida de si la desinència ha de reflectir la pronunciació palatal o no de la s. De fet, a partir dels anys cinquanta aquest aspecte ortogràfic, amb la participació també d’altres protagonistes de l’època com Joan Fuster, Ferrer Pastor o Enric Valor, va resolent-se a favor de les desinències en patesc, pateixes / patesca, patesques, en els registres literaris, i amb la solució gràfica de la s (no palatalitzada) en registres menys formals (patisc, patixes / patisca, patisques) (veg. Ferrando 1993b: XVII-XVIII; 1998b: 314; 2007b).

A més de la ideologia lingüística de Sanchis Guarner i de Josep Giner, Ferrando s’endinsa també en les idees lingüístiques d’uns altres dos prohoms valencians: Joan Fuster i Martí Domínguez. De Fuster, destaca que «concebia la llengua no en termes essencialistes sinó funcionals», de manera que es desentenia dels raonaments dels gramàtics o de la variació dialectal i defensava «per al català una articulació gramatical unitària i un model de llengua pràctic i assequible a un públic mínimament cultivat» (Ferrando 1993c: 57, 58; 2000b). Sense caure en un seguiment absolut del model barceloní, Fuster pretén assolir «un model de llengua supradialectal i modern, clar i precís» (Ferrando 1993c: 60). És per això que prefereix una morfologia verbal unitària sobre la base de la proposta fabriana (per exemple, subjuntius en -i) i un lèxic no arcaïtzant amb la inclusió de solucions valencianes assumides també per Fabra. Quant a Martí Domínguez, Ferrando (1996) posa de manifest que té una actitud distinta de la de Fuster. Si bé en els primers anys, es mostra partidari de les idees i propostes del pare Fullana, durant la dictadura franquista reconeix la unitat de la llengua, però sempre amb una actitud reivindicadora de les peculiaritats valencianes. Per a Martí Domínguez, el model de llengua valencià havia de ser natural, espontani i genuí, alhora que allunyat d’una concepció de la llengua arcaïtzant o amb abundants prescripcions. La seua formació professional com a periodista també el du a manifestar la necessitat de crear un model de llengua que es puga adaptar a diferents situacions comunicatives. Ferrando (1996: 56) veu moltes coincidències entre la ideologia lingüística de Domínguez i la de Sanchis Guarner: conciliadors, amb una reivindicació de la varietat pròpia en morfologia i lèxic, moderats en les formulacions per a intentar bastir ponts, i amb la idea de fer compatible la denominació de llengua catalana amb la de llengua valenciana.

El paper de Sanchis Guarner en tot aquest procés de consensuar un model de llengua valencià torna a ser destacat per Ferrando (2008) en el 75é aniversari de la publicació de La llengua dels valencians. En aquest cas, insisteix en la tasca cívica del seu mestre, que no es va estar, en la darrera fase de la seua vida, de encapçalar la redacció d’informes defensant la unitat de la llengua o el model de llengua vigent al País Valencià. El cas més paradigmàtic és l’aparició del document col·lectiu Un codificació policèntrica però convergent (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983), en el qual col·laboren els seus col·legues Jaume Pérez Montaner, Alfons Guirau i el mateix Ferrando, que acabava de doctorar-se (1976) sota la direcció de Sanchis i havia accedit l’any 1977 a una plaça d’adjunt interí del Departament de Lingüística Valenciana de la Universitat de València.

En aquest document, donen per fixat el model de llengua literària assolit en tot el territori del català gràcies a la tasca convergent dels diferents centres geogràfics emissors de norma (policentrisme). Però consideren que ara cal entrar en una altra fase si es vol normalitzar la llengua, la creació d’un model «standard català», que defineixen com el nivell intermedi entre el culte i el familiar,

el nivell mínim de correcció que regularitze en certa manera el llenguatge de la premsa, publicitat, avisos i escrits comercials, el llenguatge de la ràdio, televisió, cinema, la comunicació verbal a un nivell neutre, allunyada tant del col·loquialisme i les parles estrictament comarcals com del llenguatge tècnic, científic o literari. No es tracta d’una uniformitat empobridora, ans d’uns llocs amples de convergència que possibiliten la normalització a llarg terme de tots els nivells de llenguatge i la fusió progressiva de la norma i el nivell standard (Sanchis Guarner et al. [1977] 1983: 20).

Aquest model ha de «continuar amb una codificació policèntrica, en la qual puguen coexistir normes regionals amb petites variacions comarcals» (Sanchis Guarner [1977] 1983: 20), per a contribuir a una identificació de l’usuari, però sense comportar una fragmentació de la unitat. La proposta lingüística que fan, pensant en el territori valencià, és la següent:

1)En fonètica: rebuig de l’apitxat, conservant la fonètica valenciana coincident amb el nord-occidental i peculiaritats com la -r final, la distinció entre b/v, o el manteniment de -t darrere n o l.

2)En morfologia: la desinència en -e de la primera persona del present d’indicatiu (cante); els subjuntius clàssics acabats en -e/-a (cante/prenga); i els incoatius en -ix (patix) en lloc de -eix (pateix).

3)En lèxic: preferència per les solucions valencianes.

El document acaba insistint en el polimorfisme com a base de la identificació i integració dels diferents territoris de llengua catalana i com una manera de facilitar l’aprenentatge de la llengua escrita, ja que l’usuari s’alliberaria de la constricció que comporta una única solució. Per bé que, al final del document, es fa esment a la llengua escrita, en general la proposta sembla ser vàlida, en la morfologia i en el lèxic, tant per a l’oralitat com per a l’escriptura. En aquest punt, convé advertir que el document dóna cabuda, com a preferent, a la forma dels incoatius patix, que el model literari, en general, havia arraconat a favor de pateix.

2.2Cap a un model de llengua més flexible

L’informe universitari Un codificació policèntrica però convergent evidencia l’assumpció que calia buscar un model de llengua que es poguera adaptar a noves situacions comunicatives. El referent de la llengua ja no era solament l’àmbit literari, sinó que, en plena transició a la democràcia i amb l’objectiu posat en el reconeixement de les autonomies, adquireixen protagonisme tots els altres àmbits orals i escrits que havien d’afavorir una normalització de la llengua. Ferrando/Nicolás (2011: 505-520) fan una excel·lent síntesi de com va ajustant-se la normativització fabriana als diferents territoris de la llengua, però insisteixen sobretot en com, al voltant dels anys vuitanta, conceptes com oralitat i escriptura, col·loquial i formal, i dialectal i supradialectal es fan difícils d’articular en un context sociopolític en què la llengua entra de ple en els mitjans de comunicació de masses. Una manifestació d’això és la polèmica sorgida a Catalunya entre el català heavy i el català light, la qual Ferrando/Nicolás (2011: 517-520) han fet veure que responia a posicionaments parcials del model de llengua:

En qualsevol cas, la polèmica partia de pressupòsits clarament parcials en cada bàndol. Si és cert que una llengua estàndard ha de connectar amb els usuaris, no ho és menys que els ha de marcar unes pautes formals. Aquestes de vegades coincidiran amb les formes més planeres del llenguatge oral, però molt sovint s’hauran de servir de la tradició escrita, dins de la qual tenen un pes propi els usos literaris (Ferrando/Nicolás, 2011: 519).

En aquest nou context polític, al País Valencià les iniciatives per configurar un model de llengua estàndard adaptat a les noves perspectives de la llengua també comencen a aparéixer. En aquest punt, el nostre homenatjat no sols assoleix protagonisme per les seues aportacions escrites, sinó també per les seues iniciatives cíviques i acadèmiques. Recordem que Ferrando entra al Departament de Lingüística Valenciana el 1977. I un any després (1978), impulsat per Sanchis Guarner, es crea l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). El decés de Sanchis Guarner l’any 1981 dóna pas al seu deixeble en l’assumpció de responsabilitats acadèmiques i cíviques. De fet, l’any 1983, es produeixen tres fets rellevants per a Ferrando: a) obté la càtedra d’universitat que havia deixat vacant el seu mestre; b) és elegit director del Departament de Lingüística Valenciana (que, sent ell director, canvia el nom pel de Filologia Catalana, 1986); i c) assumeix la direcció de l’Institut de Filologia Valenciana. Així mateix, l’any 1985 és elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tot plegat erigeix Ferrando en el relleu de Sanchis a l’hora de pilotar els nous aspectes que té pendents la llengua al País Valencià, com ara la normalització i l’estandardització. Una de les preocupacions de la normalització era la regularització toponímica en valencià. Sanchis Guarner ja s’havia encarregat de fixar les bases amb la inclusió al final de la seua Gramàtica valenciana (1950) dels noms dels pobles en valencià. Havia publicat també l’obra Els pobles valencians parlen els uns dels altres (1963), i havia elaborat, amb el suport de l’IEC, la Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià (1966). A més a més, emetia informes de toponímia des de l’Institut de Filologia Valenciana (IFV). Però, assumida la direcció de l’Institut per Ferrando, és ell qui s’encarrega d’elaborar els informes d’assessorament toponímic que solia demanar la Generalitat Valenciana. Amb tot, cal notar que la Generalitat no s’atreví mai a nomenar oficialment l’IFV com a organisme de consulta preceptiva en matèria de normativització toponímica (Ferrando 1986: 513-514).

En l’àmbit de l’estandardització, l’IFV li serveix també com a plataforma per a coordinar una trobada d’especialistes, majoritàriament valencians, davant de la iniciativa política de fer una televisió pública valenciana. Així, l’any 1987 se celebren les Jornades sobre la llengua oral dels mitjans de comunicació valencians (Ferrando 1990a), unes jornades que tenien el precedent de les emissions de televisió i de ràdio de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (1983), les quals havien provocat crítiques per la poca atenció als parlars diferents del català central. De fet, des del mateix Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València (13 d’octubre de 1985), s’havia fet arribar un document a la Secció Filològica de l’IEC perquè, a través de la seua autoritat, incitara els responsables de TV 3 a «garantar-hi l’ús d’un estàndard de base composicional susceptible de ser acceptat per tota la comunitat catalanòfona» (Ferrando 1990b: 51). Per una altra banda, l’IEC també estava treballant, per mitjà de la Comissió per al Català Estàndard, de la qual també formava part Ferrando, en una proposta fonètica i una altra de morfològica per a l’estàndard oral.¹

En el marc d’aquestes Jornades, Ferrando (1990b: 51) fa una proposta fonètica sobre l’estàndard oral «adequat a l’àmbit valencià i alhora convergent amb la resta del domini lingüístic», inspirant-se en l’esmentat document que havia enviat el Departament de Filologia Catalana a la Secció Filològica de l’IEC i en els treballs que estava duent a terme dins de la Comissió per al Català Estàndard de l’IEC. El fet que la seua proposta aborde el valencià integrat en el conjunt de la llengua el du a descriure-la distingint entre àmbit general (afecta dos o més dialectes) i àmbit restringit (només es dóna en un dialecte). A més, inclou dins de l’estàndard tant el registre formal com el col·loquial, adduint la flexibilitat que ha de tenir aquest concepte, que pot anar d’un grau de formalitat més alt a un de més baix. Finalment, recorre als conceptes de preceptiu, admissible i no recomanable a l’hora d’establir les orientacions. A grans trets, de la seua proposta, centrant-nos, per raons pràctiques, exclusivament en allò que afecta el valencià, en podem destacar:

a)Vocals

a.1)Preceptiu:

–Distinció entre vocals obertes i tancades; però en valencià són tancades: perquè, comprés, cinqué.

–Obertura de les e dels mots acabats en: -ecte, -ència, -epte (aspecte, clemència, concepte).

–Pronunciació amb a i no amb e d’infinitius com: traure, jaure, etc.

–Preferència per les solucions sense assimilació vocàlica com: redó, fenoll, etc.

a.2)Admissible:

–Canvi de les paraules que comencen en en-, em-, es- (emportar, etc.) per an-, am-, as- (amportar, etc.).

–Diftongació del pronom ho: ho diu [ew díw].

–Tancament de o en u en: Joan [wán], Josep [uzέp]

–Diftongació de consonant + i + vocal en cultismes (consciència), però no en patrimonials (diari, riera, suar).

–Pronunciació creixent de ui: hui, vuit, cuina.

–Pronunciació en -e de les desinències: cante, anave, anirie, fage.

–Distinció de gènere: soliste/solista, socialiste/socialista.

–Solucions lèxiques com: mitat, faena, aïna; o com: amerar, llaganya, darrere, manejar.

a.3)No recomanable:

–Tancament de e en i en contacte amb palatal: ginoll, giner, dixar, dijú.

–Diftongació de la o: aufegar, aulor.

–Harmonia vocàlica: terr[ε], rod[].

–Obertura de la e final: posav[ε].

b)Consonants

b.1)Preceptiu:

– Pronunciació o emmudiment de les oclusives finals o de la dental final: pont, camp, fang, molt.

– Distinció b/v.

– Pronunciació [dz] o [z] del grup -itzar.

– Pronunciació africada o fricativa de la x o j inicial o postconsonàntica: xiquet, punxar; jove, menjar.

– Pronunciació o emmudiment de la i: caixa.

– Pronunciació: jo o io.

– Palatalització o no del grup tl: vetllar o vetlar.

– Pronunciació o no de la -r final.

b.2)Admissible:

– Emmudiment de la consonant inicial de ps- i pn-: pneumàtic.

– Palatalització de l’incoatiu -isc: [seɾvíʃk].

– Pèrdua de s en el sufix -esa: perea.

– Pronunciació no geminada de l·l o tll: il·lustrat, ratlla.

– Emmudiment de la l: altre, nosaltres.

– Emmudiment de la r: arbre, prendre.

b.3)No recomanable:

– Pronunciació de la t adventícia: gènit.

– Pronunciació de la t de tn: cotna, setmana (pronunciació geminada)

– Reducció de ads-, abs-, obs- (adscripció> ascripció).

– Emmudiment de -d- en els grups acabats en -ada, -ador.

– Emmudiment de la g en gua: uardar (< guardar)

– Reforçament de la w: riguada (< riuada).

– Ensordiment d’alveolars i de palatals sonores.

– Pronunciació palatal de la x dels mots començats per ex-: eixample, eixercici.

– Pronunciació no palatal de la x en mots com: xarop, caixa, etc.

– Pronunciació no velar de la l.

– Palatalització de la l inicial: llingüística.

– Ieisme.

c)Fonètica sintàctica:

–Preceptiu: per fonosintaxi, sonoritzacions de consonants finals (les dones) i eliminacions de vocals (una hora).

La proposta de Ferrando, com ell mateix havia advertit, avança la proposta que l’any 1990 publicarà l’IEC sobre l’estàndard oral (Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana. I, Fonètica), i enllaça, en general, amb les recomanacions fonètiques que havia anat fent Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana.²

Els aspectes plantejats en aquestes Jornades sobre la llengua oral també fan evident la necessitat d’un manual de referència sobre l’estàndard oral. En aquest sentit, també és Ferrando qui acull la proposta de Josep Lacreu, Manual d’ús de l’estàndard oral (1990), coeditada per l’IFV i la Universitat de València, i prologada per ell mateix (Ferrando 1990c). Aquesta proposta, en la fonètica, va en la mateixa línia marcada per Ferrando, i en la resta dels àmbits gramaticals segueix la línia consolidada des de les universitats valencianes. Ara bé, davant de la necessitat de fer un model de llengua oral identificador, aquesta publicació ja obri la porta a solucions poc habituals en la llengua escrita formal de l’època, com ara els demostratius simples, l’adverbi ahí, els incoatius en i (patisc; patisca) o l’imperfet de subjuntiu en -r (cantara).

Aquestes mateixes solucions gramaticals, sent Ferrando encara director de l’IFV, ara reconvertit en interuniversitari (1995, IIFV), són proposades, en collaboració amb la Direcció de Política Lingüística de la Generalitat Valenciana, a l’IEC perquè les integre en la normativa. Aquesta proposta, l’assumeix l’IEC, en un acord de l’any 1993 (Documents normatius III, 1996, IEC), en què explicita que, tant en l’escriptura estàndard com en l’oralitat, les formes incoatives servesc, servesca són pròpies de registres molt formals, i són més recomanables les solucions servisc, servixes/serveixes i servisquen.³ En els imperfets de subjuntiu, indica que cantàs és propi de registres molt formals, i són aconsellables cantara/cantés. En els demostratius, permet els demostratius reforçats i els simples: aquest/este, aqueix/eixe; ací/aquí/allí, allà; però només considera admissible ahí per a registres orals informals en l’àmbit restringit valencià. En la mateixa línia, també en col·laboració amb la Generalitat Valenciana i amb l’editorial Bromera, l’IIFV realitza la publicació d’un diccionari (1995), d’una conjugació dels verbs valencians (1995) i d’una gramàtica valenciana (1995), que integren totes aquestes actualitzacions de la norma.

Ferrando també actua com a coordinador de la Guia d’usos lingüístics (2002) de l’IIFV, que és redactada per Maria Josep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, i assumida pel Consell General, alhora que rep la benedicció de la Secció Filològica de l’IEC. Respecte a les novetats que hem apuntat més apunt en el model de llengua escrita, la Guia les confirma, però amb matisos: a) admet els demostratius simples, encara que prefereix els reforçats en registres formals; b) explicita les formes incoatives patisc, patisca, com a adequades per a registres formals, però es mostra conservadora en les desinències de 2a, 3a i 6a persona del present d’indicatiu dels incoatius, ja que prefereix les solucions pateixes, pateix, pateixen per a la llengua escrita; c) iguala les solucions de l’imperfet de subjuntiu en -s (cantés) i en -r (cantara), alhora que dona com a opció preferent les formes en -s (cantés) per als registres més formals; i d) el demostratiu adverbial ahí continua sent exclòs de la llengua formal.

Mentre des de les universitats, especialment amb la coordinació de l’IIFV,⁴ s’anava perfilant el model de llengua estàndard oral i escrit, no eren estranys els atacs de la dreta política valenciana al procés de normalització de la llengua i al model de llengua vigent; un model que jutjaven com a massa convergent amb Catalunya, o simplement com una imposició catalanista.⁵ En aquest marc sociolingüístic, l’any 1998 s’aprova la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que pretén la constitució d’un organisme oficial valencià que legisle en matèria lingüística:

Les seues funcions són les de determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística de l’idioma valencià, així com vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, i la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló, seguint en qualsevol cas els principis i els criteris que es desprenen del dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura el dia 13 de juliol de 1998 (Llei 7/1998, de la GVA).

L’entitat es constitueix l’any 2001 amb la designació dels seus membres. Però provoca moltes reticències en el sector universitari a causa de la incertesa del seu paper. De fet, la designació dels membres va respondre a quotes polítiques, de manera que naixia condicionada pels interessos dels partits polítics del moment. Amb tot, destacats filòlegs valencians, com ara Antoni Ferrando, van accedir a formar-ne part. Era necessari no deixar en mans de persones poc qualificades una institució que havia sigut declarada l’autoritat en matèria de normativa lingüística al País Valencià, i que l’any 2006 serà fins i tot reconeguda per l’Estatut d’Autonomia.

Després de més de 15 anys formant part d’aquesta institució, el treball conjunt de Ferrando i de molts altres col·legues ha permés fer veure, no sense greus pressions polítiques i tensos debats sobre el model de llengua, l’adequació del model de llengua que ja estava consolidant-se en la dècada dels anys 90 (Escartí/Roca 2003). Això no obstant, el model de llengua propugnat des de l’AVL conté un major polimorfisme en atenció a integrar un sector de la societat no completament satisfet amb el model universitari.⁶ Això comporta, per exemple, prioritzar o acceptar sense restriccions en la llengua escrita solucions gramaticals que en l’altre model eren secundàries, com ara les formes incoatives patix, els demostratius simples (este, eixe), l’ús invariable del numeral dos o l’ús del pronom feble vos en totes les posicions. D’altra banda, hi ha una acceptació sense reserves de l’adverbi locatiu ahí, i es donen com a vàlides algunes solucions sintàctiques que la tradició normativa havia proscrit, com ara: a) el manteniment de les preposicions en i amb regides davant d’infinitiu (Confia en fer-ho); b) l’ús de la preposició a + CD nom propi (He mirat a Vicent), i c) la concordança del verb haver-hi amb el SN que el segueix (Hi han moltes coses). Per una altra banda, en l’àmbit del lèxic, les novetats són més cridaneres, ja que, tot i que el diccionari es designa com a normatiu, sovint reuneix condi cions pròpies d’un diccionari d’ús, a causa de la diversitat d’entrades que aplega.⁷