Els valencians, poble d'Europa

JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ,

AUGUST MONZON I ARAZO,

FRANCISCO JAVIER PALAO GIL, COORDS.

Els valencians, poble d’Europa L’horitzó federal

CÀTEDRA DE DRET FORAL VALENCIÀ

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial. Dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

© Els autors, 2019

© D’aquesta edició:

Universitat de València, 2019

Publicacions de la Universitat de València Arts Gràfiques, 13 • 46010 València http://puv.uv.es publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Juan Pérez Moreno Imatge de la coberta: Detall de la portada de la primera part de la Història de València, Pedro Antonio Beuter (1538) Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera Maquetació: María Aránzazu Pérez

ISBN: 978-84-9134-525-1

A Vicent Miquel i Diego (1939-2016),

impulsor del personalisme comunitari i,

per això, valencianista i europeista,

in memoriam.

Una vegada perduda la llibertat, tots els mals hi arriben

un rere l’altre, i sense ella tots els altres béns,

corromputs per la servitud, perden tot el seu gust i sabor.

Étienne de la Boétie, Discurs de la servitud voluntària (1576)

A la llarga les institucions disposen dels homes

amb major facilitat de la que tenen els homes

per a deslliurar-se de les institucions.

Madame de Staël, Consideracions sobre els principals esdeveniments de la Revolució francesa (1818)

Índex

Nota introductòria

PRIMERA PART EL POBLE VALENCIÀ: REDREÇAMENT D’UNA NACIONALITAT HISTÒRICA

Vicent Baydal Sala: La formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?

Agustí Colomer Ferràndiz: Valencianisme de diàleg: passat, present i futur

Àngel Calpe Climent: El valencianisme de Miquel Adlert Noguerol (1911-1988)

Ramon Aznar i Garcia: 1976. L’exclusió valenciana de la reforma política espanyola

Salvador Enguix Oliver: La construcció d’un relat hegemònic en l’esquerra valenciana

Amadeu Mezquida Ortega: El relat del valencianisme polític des del Govern del Botànic

Víctor Maceda López: El Govern del Botànic i el fet nacional valencià: la llengua (i els diners) com a bandera

Francesc Gamero Lluna: Els dos primers anys d’acció del Govern del Botànic (2015-2017): repercussions en el fet nacional valencià

Francesc Miralles i Borrell: Valencians, comunitat, poble: una visió materialista de la identitat

Jordi Martínez i Carrasco: Els drets lingüístics dels valencians i valencianes a la llum del Dret europeu i internacional

Marco Cruz López: Hegemonia i construcció nacional valenciana. Anàlisi i proposta des de la pedagogia de Paulo Freire

SEGONA PART EL DRET CIVIL FORAL DELS VALENCIANS: ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Joan Tamarit i Palàcios: Dret civil valencià: la reiteradament maltractada dignitat nacional dels valencians

Fco. Javier Palao Gil: L’Estatut d’Autonomia i els orígens de la «qüestió foral»

Francesc de P. Blasco Gascó: Comentari juridicopolític a les sentències politicojurídiques del Tribunal Constitucional sobre la competència de la Generalitat Valenciana en matèria de Dret civil valencià (o l’artifici de com reconéixer-t’ho tot i no donar-te res)

Luis Pablo Martínez Sanmartín i Vicent Terol i Reig: El Tribunal de les Aigües de la Vega de València: noves perspectives per a l’estudi d’una pervivència de l’ordenament foral valencià, patrimoni de la humanitat

TERCERA PART APORTACIONS AL DEBAT TERRITORIAL A ESPANYA I REFLEXIONS DES DE L’EUROPEISME POLÍTIC

Pilar García Trobat: El passat foral en la consciència dels valencians al segle XIX

MarIa Teresa de Borbó-Parma: El principi foral i la plurinacionalitat de les Espanyes com a resposta al conflicte territorial

August Monzon i Arazo: Nació institucional com a nació foral. La constitució juridicopolítica del poble valencià

Manuel Alcaraz Ramos: Per un valencianisme plural de la majoria

Ernesto J. Vidal Gil: Reflexions sobre «el procés»

Vicent Soler i Marco: Canvi i transformacions en l’Administració de la Generalitat Valenciana

Vicent Flor i Moreno: Malos tiempos para la autonomía: autogoverns i neocentralisme al Regne d’Espanya

Joaquín Martín Cubas: La Comunitat Valenciana davant la reforma de la Constitució: de l’Estat de les autonomies al federalisme plurinacional

Andrés Boix Palop: El País Valencià davant la crisi constitucional espanyola

Eduard Mira i Gonzàlez: Siti perillós. El Toisó d’Or i la gran fissura d’Europa

Joaquim Meneu Gaya: Nacionalitats i imperis a Europa des de 1815. Perspectives de futur per als valencians doscents anys després

Josep Mª Jordán Galduf: Europeisme: quo vadis? Entre el somni i la realitat

Juan Antonio Ureña Salcedo: «L’Estat és un animal viu». Transformacions dels estats i regionalisme europeu

A TALL DE RECAPITULACIÓ

Joan Alfred Martínez i Seguí: Postil·les federalistes per a la ciutadania (valenciana) afecta al compromís democràtic.

Nota introductòria

Els dies 23 al 25 d’abril de 2007, tercer centenari de la batalla d’Almansa, es va celebrar a València el III Congrés d’Estudis Personalistes, amb el títol «La qüestió nacional valenciana. Una revisió crítica», organitzat pel Grup de Recerca sobre Personalisme i Cosmopolitisme, del Departament de Filosofia del Dret i Política de la Universitat de València. Cinc anys abans, del 6 al 8 de novembre de 2002, havia tingut lloc el II Congrés, dedicat al tema «Federalisme i orde cosmopolita».

Les ponències i comunicacions que es presentaren als dos congressos, junt amb altres contribucions, configuren el llibre Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització (2008), publicat per la Universitat de València dins la «sèrie roja» de la Facultat de Dret. El volum, que va ser reeditat el 2010 amb una nova nota introductòria que analitzava críticament l’acollida rebuda per l’obra, inclou l’apèndix Europa des del País Valencià (recull de textos escrits del 1931 al 2003) i el document conclusiu Tres segles després de la Nova Planta, datat el 29 de juny del 2007.

En aquests darrers deu anys s’han acumulat tot un seguit de factors, de canvis decisius, que feien raonable reprendre la qüestió i suggerir nous horitzons de comprensió; sobretot:

1. la transformació del sistema de partits polítics al País Valencià i a la resta de l’Estat;

2. la radicalització del nacionalisme català cap al sobiranisme i l’independentisme i, paral·lelament, un fort enduriment del nacionalisme espanyol i del poder estatal;

3. la progressiva crisi de legitimació del règim constitucional sorgit amb la Transició, al si de sectors socials cada volta més extensos i diversificats;

4. l’ofegament econòmic de determinats territoris, entre els quals el nostre (pensem en l’esgotament del sistema de finançament autonòmic, la política d’inversions o la postergació contínua del corredor mediterrani);

5. en particular, el bloqueig inic per part del Tribunal Constitucional a la capacitat legislativa valenciana en matèria de dret civil, apel·lant expressament al decret d’abolició dels Furs del 1707;

6. i, finalment, a nivell europeu, la conversió de la crisi econòmica en crisi social estructural, ensems amb la incapacitat per a assimilar els fluxos migratoris i la multiculturalitat, factors que han tingut com a conseqüència la crisi sense precedents de la Unió Europea i del moviment europeista mateix.

És per això que el 2017, el Grup de Recerca sobre Personalisme i Cosmopolitisme va organitzar les Jornades de reflexió política i jurídica «Els valencians, poble d’Europa», que es van celebrar a la Facultat de Dret, en les dates simbòliques del 25 d’abril (310 aniversari de la batalla d’Almansa i Dia de les Corts Valencianes), el 9 de maig (Dia d’Europa) i el 29 de juny (310 aniversari de l’abolició dels Furs de València) i en les quals participaren com a entitats col·laboradores, entre d’altres, les Corts Valencianes, l’Associació de Juristes Valencians, el Consell Valencià del Moviment Europeu i la Fundació Nexe. Així, tot al llarg d’una primavera, es posaren successivament sobre la taula, com a matèria de discussió i argumentació, una sèrie de temes, més connectats del que puga semblar a primer colp d’ull: l’actualitat del valencianisme dialògic, l’estat de la qüestió de la recuperació del Dret Civil foral dels valencians, el balanç –necessàriament provisional–dels dos anys de govern del Pacte del Botànic en clau de retrobament nacional, la crisi de l’europeisme i de la Unió Europea, la tensió entre el neocentralisme i els sobiranismes perifèrics i, a tall d’alternativa, l’horitzó federal –arrelat en la concepció plurinacional de les Espanyes i en la noció històrica i constitucional de foralitat.

En efecte, la via valenciana sembla indestriable d’aquesta concepció, central en la filosofia política del personalisme comunitari: el federalisme. És veritat que la idea federal xoca amb múltiples resistències, tant centrípetes (conservadorisme nacionalista espanyol, jacobinisme liberal i de certa esquerra…) com centrífugues (un sobiranisme cada vegada més anacrònic per irreal), però atresora un valuós bagatge a l’hora de plantejar eixides a les qüestions plantejades en els diversos nivells: plurinacionalitat de l’Estat espanyol; present i futur de l’europeisme polític; i abast del cosmopolitisme en un món multipolar en formació, on la cultura política i jurídica dels drets humans es veu sovint tràgicament qüestionada.

El llibre que teniu a les mans arreplega els textos de les ponències i comunicacions presentades a aquelles Jornades, així com una sèrie d’aportacions de diversos autors, que, engrescats pel projecte editorial, s’hi han volgut sumar de bon grat. Ens trobem així amb un corpus d’idees i propostes que aporten una riquesa polièdrica amb vista a proposar un relat comunitari de les valencianes i els valencians que siga més integral –més complet– i doncs més integrador i inclusiu. Hi descobrim, com a fil d’or, una mirada comuna, serenament postfusteriana i compromesa amb la reconciliació cívica i sociopolítica, sense renunciar a la memòria del bo i del roí que ha marcat la nostra convivència històrica. I, convençuts que «dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos europeus», de la vora de la Mediterrània occidental estant, tenim presents els lligams de distinta índole i intensitat que ens uneixen als pobles veïns i al conjunt d’Europa i del món. No debades, a hores d’ara, ens estem jugant la possibilitat de tindre o no la nostra pròpia forma d’estar en l’univers de la globalització. No ho oblidem.

Els estudis que publiquem s’ordenen entorn de tres blocs temàtics: la consideració de la identitat valenciana en clau de nacionalitat històrica; l’actualitat de la reivindicació del Dret Civil foral dels valencians; i una tercera part en la qual s’aborda, sense negligir-ne la complexitat, la qüestió de l’ordenació territorial d’Espanya, des d’una òptica oberta al federalisme i a l’europeisme polític. Per últim, a títol de recapitulació conclusiva i projecció de futur, s’hi inclouen unes postil·les finals.

JOAN ALFRED MARTÍNEZ I SEGUÍ

AUGUST MONZON I ARAZO

FRANCISCO JAVIER PALAO GIL

PRIMERA PART

EL POBLE VALENCIÀ:

REDREÇAMENT D’UNA

NACIONALITAT HISTÒRICA

Jaume I. Oli de Salvador Martínez Cubells (c. 1878). Museo del Prado, Madrid.

La formació i extensió de la identitat col·lectiva valenciana: un retorn al passat?

Vicent Baydal Sala

Universitat Jaume I de Castelló

Anam lla, a aquell coll agut qui és part del castell [de Xàtiva], e veem la pus bella horta que anc havíem vista en vila ni en castell, e que hi havia més de dues-centes algorfes per l’horta, les pus belles que hom pogués trobar, e les alqueries entorn de l’horta, moltes e espesses, e veem encara lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella horta; e haguem-ne gran goig e gran alegre en nostre cor, e semblà’ns que no tan solament per Don Pero Alcalà devíem nós venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per crestianisme e que Déu hi fos servit.¹

Quan, cavil·losament, Jaume I va contemplar des d’un puig l’horta de Xàtiva, pel juny de 1240, va sentir un doble i enorme goig interior pel fet d’haver-se decidit a conquerir-la: un goig d’esperit, perquè estava complint amb els designis divins de combatre els infidels islàmics i estendre l’espai de la cristiandat, i un goig de cobdícia, perquè, no debades, aquella extensió també comportava l’apropiació de riqueses, poblacions senceres i unes ubèrrimes terres que havien posat en producció grups de llauradors berbers i àrabs procedents del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

En efecte, després de cinc segles de domini islàmic des de l’emirat andalusí de Còrdova fins a l’imperi dels almohades, passant per les taifes de València, Xàtiva, Alpont o Dénia, les terres al sud de Catalunya i Aragó que el rei en Jaume va ocupar entre 1231 i 1245 feia molt de temps que estaven completament poblades per musulmans arabòfons. La conquesta del segle XIII va suposar, doncs, un trencament total: una societat cristianollatina, occidental i feudal, del nord de la península Ibèrica, va substituir-ne una altra d’islàmica, oriental, tribal i tributària, pertanyent a Al-Àndalus. Ací, certament, es va produir una particularitat respecte a la resta de terres andalusines ocupades pels cristians: encara que Jaume I va decretar solemnement l’expulsió total dels musulmans, un gran nombre hi va restar, com a conseqüència de la seua resistència armada, amb importants revoltes en 1248-1258 i 1276-1278. Hi van romandre en menudes moreries urbanes, que no passaven normalment dels pocs centenars d’habitants, i en extenses parts del país, generalment les més agrestes, bo i representant des de finals del segle XIV entorn d’una tercera part del total de la població valenciana.²

Tanmateix, vivien subjugats i segregats, sense drets polítics i pràcticament en «reserves», com les desenvolupades en tantes altres conquestes occidentals posteriors. Per tant, tot i els molts préstecs culturals originats pel contacte entre musulmans i cristians –des de la gestió de les grans hortes fins a qüestions lingüístiques o gastronòmiques–, la realitat és que els primers mai van formar part del cos social valencià. La bona prova és que, tot i haver estat obligats a convertir-se al cristianisme durant el segle XVI, van ser finalment expulsats el 1609, quan encara continuaven parlant àrab i practicant els seus costums d’origen islàmic i araboberber. Entre ells, en conseqüència, mai no es va generar una consciència col·lectiva vinculada a un territori, unes institucions o una comunitat humana pròpiament valencians, ja que, com fins i tot continua passant en ple segle XXI, entre les societats musulmanes no predominen les identitats politicoterritorials, sinó que fonamentalment ho fan les identitats familiars, tribals o religioses, és a dir, a quin clan, tribu o branca de l’islam es pertany.³

De fet, cap entitat territorial andalusina va tindre una configuració semblant a l’actual País Valencià –en el mateix espai hi va haver fins a quatre o cinc taifes diferents, sempre efímeres i canviants–, ni cap d’elles, per les característiques esmentades, va donar lloc a una identitat col·lectiva com la que després es conformaria entre els habitants cristians del Regne de València creat a mitjan segle XIII. Aquest, precisament, seria el punt de partida d’una consciència nova, la valenciana, que aniria creixent i estenent-se entre els acabats d’arribar a aquell espai delimitat llavors per primera vegada en la història, inicialment per Jaume I des del riu Sénia fins a la línia Biar-Orxeta i després pel seu nét Jaume II, en conquerir part del territori castellà una seixantena d’anys més tard, des del Sénia fins a Oriola, amb unes fronteres pràcticament idèntiques a les que encara es mantenen en l’actualitat.⁴ En concret, els protagonistes d’aquell procés serien nouvinguts que partien fonamentalment de terres catalanes, però també del Regne d’Aragó.

Un país de barreja poblacional

És el 12 de juny de 1383. S’inicien a la vila aragonesa de Montsó les darreres Corts Generals en què Pere el Cerimoniós ha convocat conjuntament a aragonesos, catalans, valencians i mallorquins. I es produeix una discussió prèvia entre els allí presents sobre qui ha de tindre l’honor de ser el primer a respondre al rei i en quina llengua ho ha de fer. Sorprenentment –des del nostre punt de vista actual–, el representant dels valencians, Berenguer March, mestre de l’orde de Montesa i qui seria oncle d’Ausiàs March, dóna suport a la proposta presentada pel bisbe de Tarassona per tal que l’encarregat siga l’infant Martí i «faga la dita respuesta en lengua aragonesa.»⁵ Però l’acció, tot i els orígens netament catalans de la família March, no era tan inusitada com ho podria semblar a priori. No debades, encara que a finals del segle XIV ja estaven canviant les tornes, durant la centúria i mitja que havia transcorregut des dels temps de la conquesta, la noblesa d’arrels aragoneses sempre havia sigut la més poderosa al territori valencià: la dels Xèrica, els Luna, els Maza o els Pérez de Arenós. En conseqüència, en els actes protocol·laris del conjunt de la Corona els representants del Regne de València seien junt als d’Aragó –mentre que els mallorquins ho feien amb els catalans–, alhora que en les cerimònies de coronació sostenien plegats els cordons de la part dreta del cavall del monarca –mentre que els catalans i els mallorquins sostenien els de la part esquerra.⁶

Tot tenia el seu origen en el segle XIII. Si bé la conquesta de les illes Balears havia estat un afer prioritàriament dels nobles i les ciutats marítimes de Catalunya, la de les terres entorn de València havia de ser, en inici, una empresa aragonesa. De fet, qui va iniciar les hostilitats va ser Blasco de Alagón amb un atac a Morella, al mateix temps que moltes de les primeres viles preses, com Borriana, Vinaròs, Almassora, Culla o Xèrica, van ser poblades amb furs aragonesos, mentre milers de persones procedents d’aquell regne arribaven per a ocupar les noves terres conquerides. No obstant això, durant el procés de desenvolupament de la mateixa colonització prompte es van produir dos canvis fonamentals: un de caire poblacional i un altre de politicojurídic.⁷

D’una banda, els altres súbdits del rei, els catalans, també s’hi van veure atrets per les noves oportunitats; fet i fet, eren més, amb una estructura més urbana i mercantil i la via marítima els facilitava les coses. Consegüentment, en quasi tota la part del país habitada per cristians –llevat de la zona interior fronterera amb Aragó i Castella–van acabar sent majoria els pobladors d’origen català, en proporcions del 65%, 70% o 75% per un 35%, 30% o 25% d’aragonesos (a banda de certs reduïts percentatges de navarresos, castellans, occitans o altres grups ibèrics i europeus). La llengua quotidiana d’aquelles localitats, doncs, va esdevindre el català, parlat de manera majoritària i que va adquirir unes característiques occidentals com a fruit de la barreja de nouvinguts que s’expressaven en diverses variants del català oriental, el català occidental, l’aragonés i el castellanoaragonès.⁸ D’altra banda, de manera independent a aquella mescla demogràfica i cultural, entre 1238 i 1261 Jaume I va prendre dos decisions que van generar efectes polítics i identitaris cabdals: promulgar els Furs de València i governar el regne amb l’ajut, el consell i la legitimitat que li atorgaven unes Corts valencianes.

La bandera foral

El 1230, a Mallorca, Jaume I es va limitar a concedir una carta amb unes desenes de franquícies. Huit anys després, a València, va promulgar un extensíssim codi amb nou llibres, cent cinquanta rúbriques i més de mil cinc-centes normes que regulaven l’administració, la justícia, el comerç, els oficis, els matrimonis, les herències, les propietats, les rendes, els pesos, les mesures, la moneda i un llarg etcètera de qüestions que afectaven el conjunt de relacions socials, polítiques i econòmiques. Eren els Costums o Furs de València. El canvi d’estratègia s’havia produït durant el llarg setge de la ciutat, quan, aconsellat per la seua cort de juristes formats a la Universitat de Bolonya, el monarca va decidir disposar d’un text legislatiu que li atorgara les potestats absolutes que tenien els antics emperadors romans i poder així governar el territori conquerit amb molta més autoritat que no en els seus vells dominis d’Aragó i Catalunya. Perquè, a més a més, els Furs de València establien també les fronteres d’un nou regne dins del qual el rei volia que foren les úniques lleis vigents, tot bandejant les d’origen aragonés que s’havien anat aplicant en moltes localitats de manera paral·lela.

Tal voluntat, en inici soterrada i latent, es va fer solemnement manifesta en el segon gran acte que va dotar d’una potent personalitat jurídica el Regne de València. El 1261 Jaume I va convocar els principals membres dels tres estaments en què es dividia la societat medieval: l’Església, la noblesa i les ciutats i viles reials. El motiu: celebrar unes Corts, les primeres Corts valencianes, que a partir d’aleshores anirien esdevenint el principal organisme de govern col·legiat del regne. L’objectiu: fer, precisament, que els Furs de València s’estengueren a tot el territori i que hi desaparegueren els d’Aragó. Però els nobles i cavallers, d’origen majoritàriament aragonés, no ho van acceptar, van girar cua i van deixar plantat el rei; i és que, no debades, les seues lleis els garantien tot un seguit de prerrogatives polítiques, judicials i econòmiques que es veien amenaçades per la nova normativa valenciana. Per contra, la major part de les ciutats i viles reials –encara que no totes, puix que també n’hi havia algunes de fur aragonés– es van mostrar decididament partidàries dels Furs de València, que, al caliu de les potestats del monarca, els permetien experimentar una menor càrrega fiscal, accedir a tots els recursos naturals del regne, com ara boscos, salines o rius, i exercir un major poder jurisdiccional sobre el seu entorn immediat.

Així, des d’aquell moment es va iniciar un llarguíssim i intens conflicte que va mediatitzar totes les relacions de poder del territori durant vora setanta anys. Recurrentment, els reis i la major part de l’estament urbà –encapçalat per la mateixa ciutat de València i secundat per viles com Xàtiva, Alzira, Castelló, Borriana, Sagunt, Llíria, Gandia o Dénia– tractaven d’estendre les lleis valencianes al conjunt del regne, alhora que, recurrentment, bona part dels nobles reivindicaven la plena vigència de la normativa d’origen aragonés. El punt àlgid de l’enfrontament, farcit de debats, assemblees, polèmiques, aliances, propostes, deseiximents i escaramusses, va arribar l’any 1287 amb tota una guerra oberta. Des del sud d’Aragó i l’interior valencià, les hosts dels partidaris de les lleis aragoneses van escometre diversos nuclis reials, mentre els atacs en sentit oposat per part dels partidaris de les lleis valencianes es van multiplicar arreu del territori. Els mesos de més intensitat en els xocs militars van passar finalment, però no el conflicte polític entre els defensors d’uns furs i altres, que va continuar ben viu i va acabar per tindre notables conseqüències identitàries.⁹

La formació de la identitat valenciana

La profunda divisió foral que va afectar el país durant dècades –la qual no coincidia amb la seua diversitat poblacional, ja que catalans i aragonesos estaven barrejats en uns i altres llocs– va ocasionar una intensa solidaritat entre els dos blocs oponents: entre els nobles defensors dels furs aragonesos i els seus seguidors, però també entre els governants i habitants dels municipis reials impulsors de les lleis valencianes. Aquests darrers, de fet, van anar forjant una nova consciència col·lectiva articulada entorn d’un objectiu comú: ser un «regne per si», que no podia restar «obligat ne restret a Usatges de Barcelona ne a Furs d’Aragó», com van exposar insistentment en els debats mantinguts durant tot l’enfrontament. Així, l’aspiració d’aplicar en exclusiva els Furs de València sobre un territori que rebia el nom de Regne de València, mitjançant la unió política i la pugna armada si calia, va generar entre ells un fort sentiment diferencial. Consegüentment, en una de les darreres assemblees prèvies a la resolució del conflicte, el 1325, els representants urbans distingien netament entre el seu grup i el dels «prelats, richs hòmens, cavallers e generosos, axí catalans com aragonesos». Les elits eclesiàstiques i nobiliàries, doncs, mantenien la seua identitat de procedència, catalana o aragonesa, mentre que els partidaris dels Furs de València n’havien anat desenvolupant una altra de nova, tot i que encara, en cap document conegut, no es consideraven manifestament valencians.¹⁰ Això succeiria un poc més tard.

De fet, l’anàlisi de cadascun d’aquells gentilicis territorials mostra clarament la seua distinta evolució. En concret, el català i l’aragonés havien aparegut durant el segle XII i s’havien desenvolupat cada vegada amb més força en adquirir els territoris de Catalunya i Aragó una configuració més estable, desenvolupar unes Corts i un diàleg particular amb els monarques, anar compilant i estenent els Usatges, les Constitucions i els Furs propis, i materialitzar mampreses polítiques i bèl·liques comunes.¹¹ En conseqüència, els catalans i els aragonesos que es van traslladar al nou territori valencià a mitjan segle XIII ja arribaven amb la seua pròpia filiació identitària, alhora que durant moltes dècades, quan havien de referir-se a si mateixos conjuntament, ho feien amb expressions com ara «habitadors del Regne de Valencia», «regnícoles» o «los del Regne», tot evitant el nom de «valencians», probablement, entre altres coses, per la divisió causada per la llarga lluita entre els defensors d’uns o altres furs. Tanmateix, les Corts de 1329-1330 van desbloquejar la situació. En efecte, després d’una setantena d’anys d’enfrontaments, discussions, guerres i xocs constants, es va arribar a un gran acord: els Furs de València van ser modificats per tal d’atorgar certs poders jurisdiccionals i privilegis als senyors feudals, al mateix temps que els que posseïen dominis poblats amb Furs d’Aragó hi renunciaven per acollir-se als primers. I justament uns pocs anys després, no casualment, sinó causalment, va començar a usar-se el gentilici col·lectiu «valencià» per a denominar el conjunt d’habitants del regne, des del Sénia fins a Oriola.¹²

No només això, sinó que també, a partir de la territorialització dels furs valencians possibilitada el 1330, les Corts, que fins llavors havien estat freqüentment obstaculitzades per la noblesa d’origen aragonés, van esdevindre un veritable fòrum de negociació i representació de la comunitat política davant el poder reial. En la mateixa línia, també va aparéixer i avançar ràpidament el concepte del «General» en referència al conjunt d’estaments amb uns interessos comuns vinculats al Regne de València. De fet, a penes una generació després, en la dècada de 1360, alhora que es feia a Aragó i Catalunya, s’hi va configurar igualment la Diputació del General o Generalitat, l’organisme que en avant gestionaria els impostos pagats pel conjunt dels valencians. Un gentilici, el de valencians, que llavors ja s’emprava amb normalitat, especialment en l’àmbit de la Corona d’Aragó, per tal de diferenciar els habitants del territori valencià dels de Catalunya i Aragó. I l’acció constant de totes aquelles lleis i institucions, que vetlaven pel bé comú dels valencians, va fer estendre progressivament un subjecte polític propi, amb una consciència diferencial.

Van ser les generacions de les dècades centrals del segle XIV les que primer es van adherir a eixa nova solidaritat col·lectiva i inclusiva, que englobava el conjunt de pobladors cristians del regne independentment de les seues arrels catalanes o aragoneses. Arnau de Valleriola, per exemple, el principal banquer valencià d’aquella centúria, era nét d’una família procedent d’un llogaret proper a Berga, però ell havia crescut a la ciutat de València, son pare havia sigut membre del Consell municipal i ell mateix n’arribaria a ser jurat, alhora que desplegava nombrosos negocis de tota mena al llarg del regne, que es beneficiaven de la protecció legal i institucional que els Furs, les Corts i la Generalitat oferien en exclusiva als habitants del territori valencià. Sent ben conscient dels seus orígens catalans, doncs, devia contemplar amb molts bons ulls aquella nova valencianitat que anava estenent-se. El mateix passava, probablement, entre els que arribaven d’Aragó. Com en el cas del cavaller Aznar Pardo, qui era alcaid del castell d’Eslida –en una zona valenciana on predominava la població cristiana d’origen aragonés– i tenia la casa pairal en el senyoriu de La Casta, al nord del Regne d’Aragó. Però alhora, a més a més, també va exercir com a batle general i governador del Regne de València en la dècada de 1380, va participar activament en les bandositats que es van produir al Cap i Casal i el seu fill, Pedro Pardo, va ser diputat de la Generalitat, es va casar amb la baronessa d’Albaida Carrossa de Vilaragut –d’orígens catalans– i es va integrar plenament en la vida cultural de l’època, com testimonia el fet que arribara a encarregar una versió valenciana de Los dotze treballs d’Hèrcules. No és estrany, doncs, que també ells, sense renunciar a les seues arrels aragoneses, acolliren de grat i amb certa naturalitat la nova consciència col·lectiva vinculada a la societat i el territori valencians que estava cristal·litzant aleshores.¹³