Read the book: «Àfrica en l'imaginari occidental»

Name: Àfrica en l'imaginari occidental
Author: AAVV
ISBN: 9788437086149

AAVV

Font::

ÀFRICA

EN L’IMAGINARI OCCIDENTAL

ELS MITES EUROPEUS SOBRE ÀFRICA

Eduard Gargallo, Alícia Gili, coords.

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA 2005

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 84-370-6236-5

Realització d’ePub: produccioneditorial.com

PRESENTACIÓ: L’AFROIL·LUSIÓ

Ex Africa semper quid novi. Sempre hi ha alguna novetat de l’Àfrica que ens sorprèn, i sol ser una novetat lúgubre. Els que hem omplert les pàgines d’aquest llibre que teniu a les mans ens podríem deﬁnir com a africanistes o africanòlegs, o simplement africanòﬁls. Doncs bé, per norma general constituïm una raça abnegada i optimista, però no pas perquè naveguem en unes realitats encoratjadores, ni perquè el nostre enteniment ens regali raons de pes per a l’esperança. Tot al contrari. Presumim que els africans trobaran el seu camí, i el seu lloc en el món, en part perquè ens els estimem, i potser en part perquè abracem la bondat última de la condició humana –sense excepcions. Però sobretot, sobretot, perquè necessitem creure-ho.

Encara no he conegut ningú que pugui treballar en condicions, vull dir sense deprimir-se a fons, tot pensant que la seva pàtria acadèmica s’enfonsa. Quan ens ho demanen, tenim tendència a respondre que l’Àfrica se’n sortirà, que hi ha indicis de creativitat i de remuntada, que no hi ha res de genètic que condemni el món negre a la indigència i la prostració. Tenim una conﬁança heroica en l’univers subsaharià, segurament superior a la dels mateixos africans. Els nostres col·legues de l’Àfrica sens dubte pateixen molt més, i de més a prop, l’epidèmia del catastroﬁsme. «Vols espatllar una màquina?», em deia una vegada un amic moçambiquès; «...molt fàcil, dóna-la a un africà». Però des del nord, nosaltres exercim de kafﬁrboeties, d’amants dels negres –o dels cafres, literalment, com s’estilava dir a la Pretòria de l’apartheid. I no ens podem permetre la cruesa de mires dels autòctons. A causa de la correcció política, però també a causa de l’afroil·lusió.

Necessitem l’afroil·lusió com el pa que mengem. Viatgem al continent veí, ens enfrontem a alguns episodis desoladors, tornem amb alguna malaltia importada, comprovem el poc ressò que aconsegueixen veritables cataclismes socials, ens assalten tots els monstres de la decepció, i comencem a rebufar, a fer espetegar la llengua i fer negatives amb el cap. Al cap de poc, ja hi tornem a ser; esperem el moment de fugir de nou cap al sud, cap a l’estretor material i el desgavell estructural. Hem passat per l’ambulatori, ens han revacunat contra la febre groga i no sé quina hepatitis, i també contra el desànim. Obrim els diaris, i ens enutgem, perquè no llegim res sobre les alegries africanes, sinó que llegim breus indecents sobre enormes carnisseries humanes. La mala notícia de torn ens aixafa, una vegada i una altra, aquell gran titular d’exultació que portem a l’esperit. La nostra Àfrica, la nostra llegenda, el nostre mite particular, és amenaçat des de tots els fronts.

Nosaltres, que algun dia ens vam deixar seduir pel món africà, tenim el nostre mite particular. Els que hem contribuït a redactar aquest volum compartim força aquest mite, que no és necessàriament ni millor ni pitjor que els que ens han precedit, és senzillament el nostre, i per això l’alimentem. Alguns l’expressem en un optimisme blindat a tota evidència material; d’altres encara més radicals el manifesten en la convicció que l’Àfrica ja funciona, que ha triat un camí singular, i que camina i avança a pas ferm per aquest camí. La solidaritat, la religiositat, la sociabilitat, dirien, formen part d’un paradigma africà que eleva els africans als primers llocs del rànquing mundial de felicitat, i que compensa les seves penalitats mundanes. Seria la versió extrema de l’afroil·lusió, probablement més fàcil de sostenir a distància que sobre el terreny, i que ens pot arribar a convertir en criatures més indigenistes que els mateixos indígenes.

No sempre esgrimim l’afroil·lusió de forma conscient, però sempre hi és, dorment o desperta, i crec que és bo tenir-la en compte per a entendre qui som, què fem i com ho fem. Els que hem pres part en aquesta antologia tenim en comú un cert nombre de patologies, algunes més saludables, d’altres no tant. En companyia de molts altres que no apareixen aquí, vam iniciar una singladura col·lectiva, ja fa uns anys, al bressol del Centre d’Estudis Africans de Barcelona. Arrecerats en aquella entitat, i equipats de vivències sobre el terreny, ens hem fet grans. Però la centrifugadora africana no ens ha espolsat l’encanteri, ben a l’inrevés. Hem acabat, gairebé sense excepció, captivats pels mites. Pel nostre particular mite africà, i també pels mites d’altri que mai no hem abraçat.

I és que si l’Àfrica posseeix una riquesa indisputable, radica en el terreny de la mitologia. Llegendes, faules i ﬁccions han brotat sense mesura d’aquesta terra adobada, d’aquesta part del planeta tan fèrtil en quimeres. Tal prosperitat s’ha nodrit de les energies de les nacions africanes, així com de totes les tribus occidentals que han girat la vista cap a latituds transsaharianes: cartògrafs, exploradors, missioners, cooperants, antropòlegs, cineastes, escriptors... No és gens casual que, d’entre els africanòﬁls d’avui, ﬁns i tot d’entre els que signem aquí, n’hagin destacat alguns narradors de cert relleu. L’Àfrica subsahariana és font d’inspiració, és el millor taller literari que conec. Podríem parlar d’un deute contret, un emprèstit a la nostra productivitat, un ajut a la cooperació i el desenvolupament creatiu que mai no serem capaços de retornar.

Què ho fa, que l’Àfrica s’hagi convertit en un El Dorado de les fantasies? Quina és la llavor que ha germinat en el fabulós panteó dels orixàs ioruba, ﬁns al punt d’exportar-lo a la diàspora americana? Per què el Mokele Mbembe, el dinousare de la selva, és el més ferm dels candidats a substituir el monstre del llac Ness? Com s’explica que Rider Haggard trobés a les runes del Gran Zimbabwe la inspiració per situar-hi les mines del rei Salomó? D’on surt tanta fecunditat? Cal admetre que l’Àfrica és ubèrrima en molts camps –la natalitat infantil, la cadena evolutiva humana i no tan humana, l’espiritualitat, la fauna i ﬂora, les arts creatives. D’altra banda, és gairebé estèril en altres terrenys –la revolució social, la industrialització, la publicitat i el consum.

D’on surt, la cadena de producció de llegendes? D’acord, mitiﬁcar no costa diners –en tot cas, el que en costa és massiﬁcar els mites. Però no n’hi ha prou, amb l’explicació crematística. Tampoc no és suﬁcient apel·lar al desconeixement, perquè el mite no deixa de ser una forma de coneixement. I perquè, si bé la fabricació de les fantasies occidentals sobre l’Àfrica vol una certa dosi d’ignorància, la creació de mitologies autòctones vol una muntanya d’arrelaments i proximitats a l’entorn. És més: el fonamental de les quimeres no és si són veritables o falses, si reﬂecteixen realitats o ﬁccions. El que determina l’èxit de la faula no és si satisfà el coneixement, sinó si resulta creïble o versemblant, com la invenció literària, i si pot funcionar narrativament.

Quan els dignataris de la cristiandat medieval perseguien el Preste Joan, no expressaven una curiositat essencialment cientíﬁca. Quan els aventurers esperaven trobar l’Atlàntida homèrica a les Canàries, o a Ile-Ife, o al Gran Zimbabwe, no buscaven dades contrastables. Quan les pantalles retrataven Tarzan de les mones, o la Reina d’Àfrica, o el superheroi explorador amb salacot, no complien una funció documental. Ni els cooperants quan anhelen la redempció africana, ni els estudiosos quan construeixen –construïm– el somni de l’afroil·lusió. No cal dir que el mite de Shaka Zulu, o de la dinastia salomònida a Abissínia, o del serpent Wagadu, no arrenquen de l’ànsia de coneixement.

Una rondalla no festeja amb la veritat empírica, sinó amb la credulitat. Aspira menys a convèncer que a seduir. Un mite, com els bons somnis, i com la bona religió, està destinat a fer-nos dormir tranquils. Com si d’un sedant opiaci es tractés. Els rhodesians que creien en els orígens fenicis, hebreus o sabeus del Gran Zimbabwe, podien dormir d’una tirada. Quan l’arqueòloga Caton-Thompson els va demostrar que anaven ben errats, van entrar en una fase d’insomni depressiu. Karen Blixen, en Memòries d’Àfrica, empaitava un paradís que l’alliberés dels seus fantasmes puritans. Els cooperants dormen millor si pensen que la mare Àfrica, generosa i agraïda, els acull amb els braços oberts; i els africanistes reposen –reposem– en creure que el continent negre té un destí lluminós. Els mites són somnis terapèutics, que espanten els nostres pitjors malsons.

Aquells que expressem un interès genuí pels mites tenim el consol de pensar que som gent força corrent. Necessitem la teràpia de l’il·lusionisme. En el cas dels que hem escrit aquest llibre, es pot dir que perseguim una llegenda africana que ens ajuda a desterrar el malson de l’afrocatastroﬁsme. Busquem un blindatge contra certa realitat africana, no pas contra la realitat absoluta, sinó contra la realitat convencional, aquella que apareix en les avaluacions oﬁcials. I pel que fa a l’Àfrica, la realitat política i econòmica que s’expressa en estadístiques i en notícies de premsa no és, desenganyem-nos, una catifa de ﬂors. La funció del nostre somni particular, doncs, és la d’exorcitzar els dimonis de certes realitats materials.

Els que s’han fet grans a cop de maça, a cop de maça africana, saben que el resultat de la maduració acaba generant una desconﬁança marcada en les realitats institucionals i de mercat. En un llibre anterior, Más allá del Estado: pueblos al margen del poder, bona part dels que col·laborem aquí ja vam expressar la nostra suspicàcia respecte al model homologat de l’estat-nació a l’Àfrica. Al sac hi podríem afegir recels profunds respecte a la recerca positiva, les dades sobre la productivitat, els índexs de benestar, la democràcia, els discursos presidencials, les publicacions oﬁcials... No és una malﬁança original, és la que ens encomana i transmet la societat africana.

Quan l’estudiós J. F. Bayart va proclamar que l’etnicitat africana era un teatre d’ombres, sotmès a la corrupció i a la política del ventre, segurament tenia raó. Les identitats africanes, com les d’Europa o les de Melanèsia, són un intangible, producte del geni, difícils de mesurar i de veriﬁcar. Els estats tenen fronteres i ministeris, els sentiments d’adscripció només compten amb visions i emocions. Les ètnies formen part, a la seva manera, d’autèntiques arquitectures mitològiques. La majoria dels que escrivim aquí, doncs, estaríem d’acord amb la deﬁnició de Bayart, però no estaríem d’acord amb la intenció. Els mites ètnics són això, mites, falòrnies, ombres; la qual cosa no signiﬁca que deixin de ser ben reals, i sovint més inﬂuents que les llums i les siluetes que projecten aquestes ombres. Per això desconﬁem dels actors que es mouen en l’escena, i ens ﬁxem en les ombres platòniques que produeixen. Ombres que potser no existeixen, en el sentit més materialista del terme, però que hi són, com les meigues gallegues.

Constituïm, doncs, una singular acadèmia dels desconﬁats, i en aquest punt algú podria protestar que, posats a dubtar, també podríem contemplar les llegendes amb franca aprensió. Potser sí, però el problema és que ens ajuden a conviure amb l’Àfrica. I així, mentre en l’anàlisi econòmica i política podem festejar amb el deconstructivisme, en el terreny de la fabulació no. L’estudi materialista de l’Àfrica ens ha portat decepció i frustració, les faules ens han regalat complicitat. No abordem les llegendes per desmitiﬁcar-les, ni per ridiculitzar-les, ni per destruir-les. No ens ho podem permetre. Ni tan sols pel que fa a les quimeres colonials i supremacistes emeses a partir de l’Europa imperialista. Les estudiem perquè ens interessen de debò; perquè considerem que són reveladores; perquè, encara que no formin part de la realitat material, són reals. Resideixen en els imaginaris col·lectius, que de vegades resulten més poderosos i dinàmics que el preu del cacauet.

En resum, diria que, com a africanistes, o africanòﬁls, hem acabat desconﬁant gairebé de tot, llevat del més indemostrable. Els kafﬁrboeties hem crescut, i hem abraçat les promeses més improbables. Les dels mites en general, i la promesa de la nostra quimera en particular. Som, al capdavall, afroil·lusos. Anys de recerca, de treball de camp i de debat ens hi han conduït. Ho som per experiència.

ALFRED BOSCH

EL SECRET D’HOMER (OCCIDENT I ELS PIGMEUS)

Albert Sánchez Piñol

Antropòleg. Membre del CEA

El tracte que Occident ha reservat als pobles primitius ha tingut nombroses variants. Des del simple menyspreu ﬁns al pur genocidi, incloent-hi totes les formes de domini. Amb els pigmeus va voler establir una relació única: els va imaginar. I, de fet, la història dels pigmeus és la història de com Europa inventa i reinventa, construeix i reconstrueix un imaginari pigmeu. La primera referència no pot ser més antiga. La trobem a la Ilíada d’Homer:

Així puja ﬁns al cel la sorollosa veu del poble alat de les grues / quan fugint dels gels i els torrents celestials creua la impetuosa mar / cauen des de l’aire i amb un combat terrible / porten la destrucció i la mort a la raça dels pigmeus (Ilíada III, 2-6).

Potser hagi estat un dels versos que més polèmiques ha generat en la història de la literatura. És molt possible que l’autor només busqués una metàfora per descriure un combat entre grecs i troians. Però en el món antic Homer ja era un clàssic i els seus textos, més enllà de la poesia, es consideraven veritats irrefutables. I és així com en la literatura grecoromana la fantasiosa guerra entre grues i una raça de nans –Pygme no era una altra cosa que una mida equivalent a 34 centímetres– se’ns apareix amb una vehemència sorprenent, a la frontera entre l’absurditat i la puerilitat.

Segons el grec Basílides, els pigmeus combaten les grues cavalcant perdius, amb la qual cosa descriu una de les primeres batalles aèries de la història. Menecle de Barca parla de pigmeus en guerra contra les grues... i també contra les perdius. Encara que sembli increïble, hi ha autors amb més imaginació: segons Ctesias habiten a l’Índia, són negres i les seves bèsties de càrrega són tan nanes com ells. El rei de l’Índia estava protegit per una guàrdia pretoriana de 3000 pigmeus armats. Ferotges guerrers, hem de suposar. Malgrat tot, algú tan inﬂuent com Aristòtil s’atreveix a aﬁrmar que «els pigmeus no són una faula. Existeixen realment, són extremadament primitius i munten en cavalls proporcionals a les seves mides. Viuen en cavernes». En la seva Història Natural el romà Plini ataca els pigmeus cavernícoles d’Aristòtil: ens assegura que viuen en cabanes de fang construïdes amb restes de closques d’ou i plomes. Ous i plomes de grues mortes en combat, és clar. L’estatura dels pigmeus clàssics genera agres polèmiques, tot i que algun autor conclou que és de «tres punys sobreposats l’un a l’altre amb el dit polze amunt». Poca cosa, doncs, per a lluitar contra hordes de grues assassines.

On vivien, els pigmeus? Estrabó va voler situar-los, però en la seva Geograﬁa va concloure que «cap viatger digne de crèdit ha parlat d’aquest poble com a testimoni ocular». Actitud prudent que l’honra, però que està en minoria entre els geògrafs antics. Ptolomeu els ubica a Etiòpia amb precisió exemplar, «entre el riu Astopodis i els monts Garbates», mentre que el també geògraf Pomponi Mela els troba a Aràbia, tot aﬁrmant que els pigmeus van tenir una existència real, en efecte... ﬁns que les guerres contra les grues el van exterminar totalment.

En ﬁ, Ovidi, Heròdot, Juvenal, tota la ﬂor i nata de l’antigor clàssica ens aporta detalls sobre els pigmeus, que són tractats com una realitat llunyana, sí, però certa. Amb sant Agustí el pensament clàssic es creua amb el cristianisme.Aquest autor dedica un capítol sencer als éssers aberrants, i entre ells, naturalment, als pigmeus «d’un cubit d’alt». Molesta la seva existència a Agustí, i d’una forma més o menys lleugera es limita a concloure que si Déu els ha creat per alguna cosa deu ser, i que per tant mereixen el baptisme.

L’edat mitjana no farà res més que perpetuar el mite: com que Aristòtil i companyia es referien a aquest poble exòtic, els pensadors medievals es deixen arrossegar per les certeses dels clàssics. Als segles posteriors, per ﬁ, s’eleva un murmuri intel·lectual que qüestiona l’existència d’una raça nana, diguessin el que diguessin els clàssics més venerats. Per abreujar la qüestió, assenyalarem que els textos literaris pateixen l’assalt de la ciència empírica, a la qual li repugna la vigència de «tots aquests mites i mentides», en paraules de Linneo. Però el més curiós és que els cientíﬁcs moderns tenen tant de toixarruts com de fantasiosos els literats antics. És el cas de l’anglès Edward Tyson, que el 1699 edita un desmitiﬁcador llibre titulat Anatomy of a Pygmy Compared with That of a Monkey, an Ape and a Man. Lloable esforç si no fos perquè Tyson va analitzar l’esquelet d’un mico. Al segle XIX regna el positivisme cientíﬁc i els partidaris de l’existència de pigmeus callen, aparentment per a sempre.

I és en aquest moment, contra totes les previsions, quan sorgeix la notícia més inesperada: els pigmeus existeixen realment i es troben al centre d’Àfrica.

ENTRE LA CIÈNCIA I LA LITERATURA

Hi ha un nom en la història de les exploracions al qual no s’ha fet justícia: Paul Belloni Du Chaillu, nord-americà de la comunitat francesa de Louisiana que seria el primer occidental a referir l’existència dels pobles denominats pigmeus. Tanmateix, Du Chaillu no passaria a la història com el seu «descobridor». Aquest honor recauria en l’alemany Georg Schweinfürth, tot i que Du Chaillu va establir contacte amb ells el 1863 i Schweinfürth el 1870. Així doncs, com va consagrar-se el nom de Schweinfürth en detriment de Du Chaillu?

Du Chaillu és el cas de l’explorador vocacional per antonomàsia. El 1855, amb només vint anys, farà un viatge extraordinari: 10 000 quilòmetres a través del continent negre amb l’única companyia de quatre guies nadius. El que resulta increïble no és que Du Chaillu tornés amb èxit de la seva expedició –com així va ser–, sinó que sobrevisqués. El 1860 inicia un segon viatge encara més ambiciós. Bon naturalista, geògraf esplèndid i gran poliglota, Du Chaillu torna als Estats Units amb dades sobre una nova espècie de simis gegants, que ell denomina goril·les, i un poble d’homes nans, anomenats obongos. Els obongos de Du Chaillu són retratats amb una exactitud etnogràﬁca molt apropiada. Els deﬁneix com a nòmades, caçadors-recolectors i amb relacions de dependència respecte dels pobles bantus locals. A part d’això, el seu informe és notable. Situa el poblat obongo en unes coordenades exactes: 1º 58’ 54” latitud sud i 11º 56’ 38” latitud est. Amb les proves documentals que va dur amb ell després del seu viatge, immens, era previsible que Du Chaillu es consagrés com un dels grans exploradors del segle. Entre d’altres èxits duia seixanta espècies desconegudes d’ocells i vint de mamífers. Va obtenir el reconeixement dels estaments cientíﬁcs? Ben al contrari.

Avui en dia Du Chaillu és reconegut com el primer home blanc que va veure goril·les. En aquella època el goril·la era un mite tan increïble com les suposades races d’homes nans. Du Chaillu va tornar als Estats Units amb gràﬁcs de goril·les i de dwarfs, o sigui, obongos. La resposta del gremi intel·lectual va ser unànime: Paul Belloni Du Chaillu era el pitjor impostor de tota la història cientíﬁca. Els dibuixos al natural que adjuntava es van considerar com un despropòsit grotesc. Què signiﬁcaven aquells cranis de bèsties semihumanes i aquells retrats d’homes semianimals? Du Chaillu va patir una campanya de premsa que va acabar per desacreditar-lo. La resta de la seva vida la passaria lluny de la seva pàtria, explorant el nord d’Europa. I en tots els seus llibres –en va escriure molts– mai no apareix la menor ombra d’exageració, molt menys de farsa. Du Chaillu va morir d’èxit. Va aportar moltes novetats al coneixement d’Àfrica. Massa i tot. Si s’hagués centrat en un dels dos temes –obongos o goril·les–, la polèmica li hauria proporcionat aliats. Però aquella allau de sorpreses alimentava la incredulitat.

Georg Schweinfürth ocupa un altre apartat en la tipologia dels exploradors: el dels aristòcrates inquiets. Va néixer en una de les millors famílies de Prússia i es va educar en la prestigiosa universitat de Heidelberg, bressol de la intel·lectualitat alemanya. Els exploradors eren homes inusuals. I Schweinfürth destacava en tot l’espectre de les qualitats. El reﬁnament dels seus gustos només podia equipararse a la seva corpulència física. Els gravats que ens el representen no poden ser més descriptius. Un pam més alt que els acompanyants africans que l’envolten, sempre un gest imperatiu a les mans. Una imatge, per cert, que contrastava amb una gran modèstia de caràcter.

L’exhaustiva formació clàssica de Schweinfürth condicionarà el seu viatge. Homer, Aristòtil i Heròdot eren lectures quotidianes per a algú de la seva classe social. I quan s’apropa a la conca del riu Congo els rumors comencen a assaltar-lo.

Segons els nostres guies, el Nil ens havia de dur a un país on hauríem de lluitar al mateix temps contra grues i contra nans. Molts dels que ens acompanyaven havien vist amb els seus propis ulls el petit poble del mite, i no es cansaven d’explicar-nos el que sabien; coneixements que haurien envejat Heròdot i Aristòtil. Al sud del país dels niam-niams, em deien, hi ha homes de tres peus d’alçada i amb una barba tan llarga que els arriba als genolls. Afegien que aquests nans estaven armats amb llances, amb les que esbudellaven els elefants.

Finalment l’alemany arriba a la residència del rei Munza. Un dia un dels servents de Schweinfürth captura un individu del poble akka al servei de Munza i el porta a la tenda de l’explorador. La reacció d’aquest no pot ser més suggestiva: «Tenia davant meu la viva encarnació d’un mite de mil·lennis». I es pregunta molt seriosament si les grues podrien lluitar contra homes com aquell. Hi ha un cert contrast entre la grandiloqüència narrativa que desplega l’explorador i els fets tal com van esdevenir. Aparentment l’akka no sentia el menor interès per l’interrogatori al que era sotmès i «de sobte, fart de la sessió, el nan fa un salt prodigiós i fuig de la tenda».

Feliçment, Schweinfürth descobreix que entre els pocs akkes que viuen en el poblat del rei Munza hi ha un individu solitari. Els bantus, i ﬁns i tot els altres akkes presents, l’han convertit en el centre de les seves bromes. Schweinfürth hi veu una ocasió única i obté la propietat d’aquest akka a canvi d’un gos.

I ara un breu parèntesi. El rei Munza devia pensar que el seu hoste estava boig. Els gossos eren animals raríssims, i en canvi els akkes només tenien valor com a grup tributari. Per a la perplexitat del rei bantu, tots els blancs que va conèixer els anys següents –exploradors que periòdicament visitaven la regió– mostraven un interès superlatiu pels akkes més vulgars. Segurament Munza no va entendre mai el retorçat afany dels blancs pels seus nans. Però ja que volien adquirir-los, els «regalava» a un bon preu, que incloïa gossos, vaques, mules i d’altres tresors. Va ser així com en les dècades següents alguns individus akkes van arribar a les latituds europees.

En qualsevol cas, Schweinfürth i Munza van fer un negoci molt fructuós per a ambdues parts. El principal interessat –o sigui, l’akka– tenia una altra perspectiva de la qüestió:

La túnica de seda que li vaig regalar, per esplèndida que fos, no apagava el terror del meu akka. Els mombutús no fan comerç d’esclaus; i és raríssim que regalin presoners de guerra. Per què m’haurien d’haver regalat una criatura humana si no era per a la meva cuina? Només el van tranquillitzar els dolços. Li donàvem el bo i millor del país i alguns dies d’aquest règim van fer que oblidés els seus terrors i va ser tan feliç com un príncep. Estava a punt de complir 17 anys; es deia Nsevué. Mai no va superar l’alçada de 1,34 centímetres. Tots els akkes que he vist tenien poca barba i el cabell curt, el cap gran i sense proporció, amb el coll prim i dèbil que el sosté. La forma de les espatlles difereix singularment del que és habitual entre els negres, la qual cosa sens dubte té per causa el desenvolupament anormal dels omòplats. Els braços són llargs. El pit, deprimit i estret a la part superior, es dilata ﬁns un enorme ventre que fa que els akkes semblin nens egipcis o àrabs. El seu estil de caminar és de difícil classiﬁcació; una mena de balanceig acompanyat de sobresalts, que es propaga a tots els membres. Nsevué no podia dur mai un plat sense abocar bona part del seu contingut. En canvi, les mans són notablement delicades, tot i que no són tan ﬁnes com les de les heroïnes de novel·la.

En l’última etapa del seu viatge Schweinfürth arriba al port d’Alexandria. L’expedició ha superat tots els obstacles, inclosos uns quants atacs armats. L’explorador es prepara per a tornar a Europa amb un akka viu i un conjunt impressionant de mapes, dibuixos, art africà, mostres botàniques i fauna exòtica, bagatge habitual en els exploradors vuitcentistes. Mentre espera el moment d’embarcar-se cap a Europa ho diposita tot, absolutament tot, en el magatzem més segur d’Alexandria. I tot, absolutament tot, desapareix en un dels més tràgics incendis que pugui recordar la història de les aventures geogràﬁques. La desesperació de Schweinfürth és comprensible. Pot existir alguna desgràcia superior per a un explorador abnegat? La resposta és aﬁrmativa. Tot referint-se a Nsevué, Schweinfürth escriu:

Jo volia dur-lo a Europa sa i estalvi; però malgrat tota la meva sol·licitud, va morir d’una disenteria rebel, més aviat causada per la seva incurable golafreria que pel canvi de clima i de costums.

O sigui, que Nsevué es va fer un fart de dolços ﬁns que una diarrea fulminant se’l va endur a la tomba. Si ens atenem als fets objectius, Schweinfürth torna a Europa amb les mans buides. No té cap prova. No té res. Què fa? Escriu un llibre.

En el cor d’Àfrica apareix el 1874 i immediatament es converteix en un best-seller. El judici de la comunitat cientíﬁca va ser entusiasta: contra tots els pronòstics, contra cent anys d’actitud racionalista, els pigmeus existien. Homer tenia raó.

Sense proves ni documents que l’avalessin haurem de concloure que els mèrits de Georg Schweinfürth eren purament literaris. Schweinfürth va ser un gran escriptor. En el cor d’Àfrica és un llibre que avui en dia manté intacta la seva capacitat emotiva. I contra qualsevol metodologia, simplement va ser cregut. Aquells versos erràtics d’Homer; aquelles rotundes aﬁrmacions d’Aristòtil; tot allò, ara, s’acceptava per activa o per passiva: els pigmeus vivien en el centre d’Àfrica, els akkes eren els pigmeus d’Homer.

Du Chaillu va arribar abans. Però Du Chaillu, que no tenia la formació clàssica de l’alemany, mai parla d’Homer, Heròdot o Aristòtil. En canvi, Schweinfürth sempre té al seu abast la referència erudita. El seu mèrit va consistir a connectar una realitat etnogràﬁca –els akkes– amb un passat literari –els pigmeus homèrics. Evidentment és una associació que no resisteix la menor crítica cientíﬁca. Però va tenir la fortuna que el moment fos propici per acollir el meravellós.

El 1871 el també alemany Heinrich Schliemann havia començat unes excavacions que tenien per objectiu localitzar les runes de Troia. Es creia que Schliemann era un visionari, un excèntric que llegia literalment el text de la Ilíada. Amb sorpresa universal, es va demostrar que l’arqueòleg tenia raó. Era irrefutable: la Troia homèrica existia. La difusió d’En el cor d’Àfrica va coincidir amb l’èxit del seu compatriota, ergo els akkes de Schweinfürth eren els pigmeus homèrics. En altres paraules: el món cientíﬁc va acceptar les tesis de Schweinfürth precisament perquè eren les més fantàstiques que podien enunciar-se. Va tenir ressons exaltats. El 1891 el francès Paul Monceaux va fer un resum de la qüestió en un vehement article. Segons Monceaux, durant massa temps s’havien denigrat els textos clàssics com un conjunt líric sense valor històric. «Els nostres viatgers i geògrafs no han fet res més que reprendre, precisar i complementar l’obra dels grans doctors grecs». I amb una alegria sorprenent pontiﬁcava:

Els petits negres de l’Àfrica equatorial encara fan, avui en dia, una guerra acarnissada contra els grans ocells aquàtics que destrueixen les seves plantacions de plàtans i blat de moro. La lluita dels antics pigmeus contra les grues no és una invenció dels poetes.

Tot plegat ens du a qüestionar les relacions entre ciència i narrativa. En el segle següent les realitats etnogràﬁques seran molt més ben descrites. Però el «mite» pigmeu seguirà inﬂuint en Occident, per bé que des d’altres perspectives.

ENTRE LA FASCINACIÓ I LA DENIGRACIÓ

Immediatament després de la primera onada d’exploradors que s’internen ﬁns al centre d’Àfrica apareix un fenomen invers. Ens referim a l’arribada, més aviat erràtica i puntual, de pigmeus que són literalment abduïts pels agents de l’avantguarda colonitzadora.