Read the book: «L'assistència sanitària a la ciutat de València durant la Guerra Civil»
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.
© Xavier García Ferrandis, 2015
© D’aquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
http://puv.uv.es publicacions@uv.es
Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Cartell d’Artur Ballester
Col·lecció particular. Fotografia, J. V. Rodríguez
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
ISBN: 978-84-370-9778-7
ÍNDEX
PRÒLEG, per J. L. Barona
INTRODUCCIÓ
I.LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)
1.El bienni republicanosocialista (1931-1933): la política reformista de Marcelino Pascua
2.La crisi de la República d’esquerres i el bienni cedista radical (1934-1936)
3.El govern del Front Popular i la Guerra Civil (1936-1939)
II.LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA
III.LA CREACIÓ DEL COMITÈ EXECUTIU POPULAR DE VALÈNCIA
IV.ELS CONDICIONANTS DE LA REORGANITZACIÓ SANITÀRIA A VALÈNCIA EN EL CONTEXT BÈL·LIC
V.L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA FINS L’ANY 1936
VI.EL COMITÈ SANITARI POPULAR
1.Funcions i política sanitària
2.La relació entre el Comitè Sanitari Popular i altres organismes
3.L’assistència sanitària al front de Terol durant l’ofensiva miliciana (1936-1937)
VII.EL COMITÈ SANITARI POPULAR, LA CONSELLERIA DE SANITAT I LA POLÍTICA SANITÀRIA CENTRALISTA DEL GOVERN REPUBLICÀ
VIII.ELS HOSPITALS DE SANG
1.Els hospitals de sang de la ciutat de València
2.Els hospitals de sang de la província de València
IX.ALTRES CENTRES SANITARIS A LA CIUTAT DE VALÈNCIA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.L’Institut Provincial d’Higiene
2.L’Hospital Infantil Antitracomatós de Campanar
3.L’Hospital de Malalties Infeccioses
4.L’Hospital de Refugiats
X.L’HOSPITAL PROVINCIAL DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.L’Hospital Provincial, el Comitè Sanitari Popular i la Conselleria de Sanitat
2.Les conseqüències de la Guerra Civil en l’Hospital Provincial
XI.L’ASSISTÈNCIA PSIQUIÀTRICA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.El Manicomi Provincial
2.L’Hospital Neurològic
3.El Sanatori Psiquiàtric de Montemar
XII.LA LLUITA ANTITUBERCULOSA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
1.El Sanatori Antituberculós de Portaceli
2.L’Hospital Respiratori de Benirredrà
3.El Sanatori Marítim Nacional de la Malva-rosa
XIII.L’EVOLUCIÓ DE LA SANITAT MILITAR A VALÈNCIA. L’HOSPITAL MILITAR DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
XIV.EL COL·LAPSE DEL SISTEMA D’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA
BIBLIOGRAFIA
PRÒLEG
La Guerra d’Espanya és sens dubte un dels esdeveniments cabdals que ha marcat una fita en la història política i social del segle XX, més enllà de la fractura que va representar en el procés d’europeïtzació i modernització política i econòmica que havia mamprès la societat espanyola en la dècada dels trenta. Durant els anys de la dictadura franquista, manipulada la història i censurada la informació, la historiografia sobre l’anomenada Guerra Civil va construir-se des de l’exterior, gràcies a la importància internacional del conflicte. Inicialment els principals protagonistes de la narració d’aquella història foren hispanistes estrangers de gran reputació, que deixaren una obra històrica ben sòlida. Malgrat l’estratègia tergiversadora del règim, la percepció exterior del que va significar la Guerra d’Espanya coincideix amb l’esperit de les paraules d’Albert Camus, quan escrivia: «C’est en Espagne que ma génération a appris que l’on peut avoir raison et être vaincu, que la force peut détruire l’âme et que, parfois, le courage n’obtient pas de récompense. C’est, sans aucun doute, ce qui explique pourquoi tant d’hommes à travers le monde considèrent le drame espagnol comme étant une tragédie personnelle».
Sense perdre la dimensió internacional, les investigacions sobre la Guerra d’Espanya han entrat a formar part de la historiografia espanyola principalment des dels anys de la transició democràtica i han adquirit un impuls considerable durant la darrera dècada. Tot un seguit de prestigiosos contemporaneïstes de diverses universitats i centres d’investigació espanyols han aportat contribucions rellevants i, a partir del Congrés Internacional sobre la Guerra Civil, celebrat a Madrid el 2006, en el 70 aniversari de l’inici del conflicte, el diàleg i els debats entre historiadors espanyols i estrangers s’ha ampliat i enriquit extraordinàriament.
Un altre aspecte que convé destacar també és el fet que, més enllà de la història política i militar, han aparegut nous temes d’investigació, derivats de la història econòmica i agrària, cultural o social, i també de la història de la ciència. Un d’ells és sens dubte l’exili, però un altre molt important és l’estudi de la salut, l’alimentació, la medicina o les reformes sanitàries impulsades pel règim republicà i adaptades a les condicions de la guerra. També en aquest domini les contribucions espanyoles han estat acompanyades d’altres estudis dedicats a les brigades internacionals, o a la filantropia i l’activisme mèdic per part d’historiadors estrangers. En definitiva, l’estudi de la sanitat durant la guerra i del deteriorament de la salut i l’alimentació de la població han aparegut con un instrument historiogràfic potent, capaç de complementar dades i arguments per entendre l’evolució del conflicte.
És en aquest context en el qual el nostre grup d’investigació Sanitat-Història-Societat (Sanhisoc)/Health in Society, integrat a l’Institut d’Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero i a la Universitat d’Alacant, va encetar dues línies principals d’investigació: l’exili mèdic i científic republicà derivat de la guerra, i la sanitat espanyola en el context internacional, i en aquest entorn s’insereix aquesta acurada investigació de Xavier García Ferrandis sobre l’adaptació de la sanitat a València durant la Guerra.
Sense perdre de vista el context històric de les reformes sanitàries republicanes i els esdeveniments que marcaren l’inici i evolució de la guerra, com també la importància política i militar de la salut de la població, les epidèmies, i la fam, la investigació es fonamenta en un minuciós i pacient treball d’arxiu, que ha permès a l’autor reconstruir peça a peça la readaptació del model sanitari i la transformació de les estructures i polítiques anteriors en moments de gran dificultat per a mantenir infraestructures, subministraments, atenció als pacients i atenció preferent al front de guerra. Al meu entendre, el seu mèrit principal és el de reconstruir amb gran solidesa documental tant els òrgans protagonistes de la política sanitària (el Comitè Sanitari Popular, la Conselleria de Sanitat o les polítiques impulsades pels governs del Front Popular), com l’organització dels hospitals de sang i la transformació dels altres centres sanitaris valencians: l’Institut Provincial d’Higiene, l’Hospital Infantil Antitracomatós de Campanar, l’Hospital de Malalties Infeccioses o l’Hospital de Refugiats. També reconstrueix la funció essencial de l’Hospital Provincial durant la guerra i dels llocs d’assistència psiquiàtrica, la qual va rebre una atenció especial durant el període de guerra. Un altre dels problemes sociosanitaris més greus era la lluita antituberculosa, i per això la investigació es complementa amb el sanatori de Portaceli, l’hospital de Benirredrà i el Sanatori Marítim Nacional de la Malva-rosa.
Ningú pot dubtar de la importància dels sistemes de racionament alimentari, l’expansió d’epidèmies o l’atenció sanitària en moments tan crítics i en situacions tan canviants com la que provocava, per exemple, el moviment massiu de refugiats. És per això que aquest treball de Xavier García Ferrandis representa una excel·lent contribució a l’anàlisi de la capacitat d’adaptació de la societat valenciana a les lluites i carències derivades del temps de guerra. Una història contada des de la realitat dels ciutadans i les institucions que van patir l’enderrocament d’un projecte de modernització sanitària que es va frustrar com a conseqüència del colp militar. Sens dubte, aquest llibre aportarà idees i arguments als qui volen entendre les dinàmiques interiors d’aquella guerra.
JOSEP L. BARONA
Catedràtic d’Història de la Ciència
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
L’embrió d’aquesta monografia es la tesi doctoral de l’autor, defensada a l’abril del 2011 i inserida en una de les línies d’investigació del Departament d’Història de la Ciència i Documentació de la Universitat de València. Posteriorment, la investigació realitzada per a obtenir el grau de doctor ha estat ampliada i enriquida com a resultat de diverses recerques de caràcter postdoctoral. És, així doncs, la suma de moltes hores d’investigació i redacció el que presentem al lector.
Aquest treball tracta de complementar les investigacions fetes fins ara sobre la Guerra Civil espanyola a la ciutat de València, i ho pretén fer des del punt de vista de l’assistència sanitària. Resulta evident que s’ha escrit molt sobre la contesa espanyola i, fins i tot, sobre aspectes sanitaris durant aquell període convuls. En primer lloc, doncs, calia conèixer allò que s’havia escrit sobre l’assistència sanitària a Espanya durant el període de temps comprès entre 1936 i 1939. Ens interessava, sobretot, saber si hi havia treballs sobre aquesta temàtica referits a la ciutat de València.
En aquest sentit, hem trobat tesis doctorals relacionades amb la sanitat durant la guerra, però allunyades geogràficament, com ara Aspectes sanitaris de l’Hospital de la Santa de la Santa Creu durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), de Josep M. Vilaseca Llobet (Universitat de Barcelona, 2004), Sanitat a Catalunya durant la República i la Guerra Civil, de Carles Hervàs i Puyal (Universitat Pompeu Fabra, 2004).
Així mateix, hem trobat dues tesis doctorals que tracten l’assistència sanitària durant la Guerra Civil des del punt de vista internacional: Ayuda sanitaria internacional a la República Espanyola (1936-1938) de José Javier Calvo García Jabato (Universitat de Saragossa, 1992), i La sanidad militar en la Brigada Internacional de José Ramón Navarro Corballo (Universitat Complutense de Madrid, 1987).
Pel que fa als llibres, hem tingut en compte dues referències fonamentals: La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana (2007) i Los médicos y la medicina en la Guerra Civil Española. El primer és una obra redactada per diversos autors, sota la direcció científica d’Albert Girona Albuixech i José Miguel Santacreu, que aplega 10 volums i en la qual s’aborden gran quantitat de temes, com ara la crisi de la Segona República, el fracàs del colp militar, la capitalitat de València, la vida quotidiana i la repressió en la rereguarda, els bombardejos, els fronts de guerra on lluitaren els valencians, etc. La Guerra Civil en la Comunidad Valenciana situa perfectament el context de la contesa espanyola en diversos pobles i ciutats del País Valencià, i deixa portes obertes a investigacions posteriors. Nosaltres, d’alguna manera, hem aprofundit en un dels temes que s’hi insinuen: els aspectes sanitaris a la ciutat de València.
Quant a Los médicos y la medicina en la Guerra Civil Española (1986) es tracta d’una monografia formada per 19 capítols, cadascun dels quals està redactat pels protagonistes d’aquells anys –majoritàriament metges– que narren la seua experiència. En el llibre s’arrepleguen un seguit d’actuacions de la sanitat militar d’ambdós bàndols en diferents territoris al llarg de la Guerra Civil, com ara l’actuació de la Creu Roja espanyola, la sanitat de l’exèrcit republicà del centre, la sanitat de l’armada en la zona nacional, la sanitat de l’aire en la zona nacional, la sanitat de l’arma d’aviació en la zona republicana, la sanitat en la marina republicana, la cirurgia a Astúries, l’hospital de sang de Lleó, l’hospital de sang de Griñón (Madrid), l’actuació de les dones com a infermeres, etc. Es tracta, sens dubte, d’un bon manual de medicina i cirurgia de guerra, on es descriuen les infraestructures de la sanitat militar d’ambdós bàndols i el tractament de les ferides de guerra.
D’altra banda, el llibre Salud, enfermedad y muerte. La sociedad valenciana entre 1833 y 1939 (Barona, 2002), ens ha permès definir la situació de l’assistència mèdica a València abans de la Guerra Civil, pas previ per a estudiar-ne la readaptació durant la contesa.
A més a més, La salud y el Estado. El movimiento sanitario internacional y la administración española (1851-1945) ens ha ajudat a entendre els avanços en matèria sanitària i social que va comportar el període republicà, unes millores que en molts casos es van interrompre –o ni tan sols es van materialitzar–arran del colp militar del juliol del 1936.
L’altre text que volem destacar és Ciencia y sanidad en la Valencia capital de la República, que inclou una antologia de textos que ens han permès conèixer de primera mà aspectes sobre la salut en la població espanyola l’any 1937, les reformes sanitàries durant la Guerra Civil i el funcionament de la sanitat de guerra. Així, hem conegut la situació sanitària i epidemiològica de l’Espanya republicana durant els primers mesos del conflicte a través del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», publicat per la Societat de Nacions el 1937.
Així mateix, hem tingut l’oportunitat de comprovar dues maneres diferents d’enfocar les reformes sanitàries durant la Guerra Civil; en primer lloc, la de l’anarquista Federica Montseny –ministra de Sanitat i Assistència Social– a través de la transcripció de la conferència que va pronunciar al Teatre Apolo de València el 6 de juny del 1937 («Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social»), i les propostes de socialistes i comunistes entre els quals cal destacar José Estellés Salarich, que l’any 1937 va oposar-se obertament a Montseny en «Crítica y orientaciones sanitarias».
En darrer lloc, hem conegut les diverses etapes per les quals va passar la sanitat militar republicana al llarg de la Guerra Civil a través de publicacions militars com ara Contemplaciones sobre nuestra Sanidad i «7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», ambdós de l’any 1938.
Finalment, vam aplegar a la conclusió que mai no s’havia tractat amb intensitat la reorganització sanitària que es va escometre a la ciutat de València durant la Guerra Civil espanyola. Des del colp militar del juliol del 1936 fins a la fi de la contesa València va ser, juntament amb Barcelona, la ciutat republicana de rereguarda més important. A més, per qüestions geoestratègiques, València va assumir la responsabilitat de coordinar l’assistència sanitària i l’evacuació dels ferits i malalts de diferents fronts de guerra, molt especialment el de Terol. Finalment, cal destacar el curs desfavorable de la guerra per al bàndol republicà.
Aquests tres factors convertiren la ciutat en una destinació preferent per a la població refugiada i per a ferits i malalts de guerra, que necessitaven, entre d’altres, assistència sanitària. Davant d’aquesta realitat, València va haver de dur endavant un gran esforç a fi de readaptar i augmentar l’oferta assistencial; no obstant això, des de les acaballes del 1936 es va iniciar un penós procés que col·lapsava la xarxa sanitària de la ciutat, que s’anava accentuant a mesura que la guerra s’allargava.
L’objectiu general d’aquest treball, doncs, és descriure i analitzar aquest complex procés de reorganització, per a la qual cosa estudiarem els següents aspectes: les infraestructures sanitàries de la ciutat abans de la contesa i la successiva conformació de l’organització i el funcionament de les institucions assistencials des de la insurrecció militar del juliol del 36 fins a la fi de la guerra.
I. LES REFORMES SANITÀRIES DURANT LA SEGONA REPÚBLICA (1931-1939)
Després de la breu experiència de la Primera República (1873-1874), la monarquia borbònica va ser restaurada en la figura d’Alfons XII. El sistema polític de la Restauració es va basar en l’alternança en el poder de dos partits burgesos (el conservador de Cánovas del Castillo i el liberal de Sagasta) i en la Constitució del 1876. Aquest sistema bipartidista era corrupte, ja que es fonamentava en l’oligarquia i el caciquisme; la massa del poble, analfabeta, despolititzada i conformista es mantenia al marge. La crisi del 98, arran de la pèrdua de les últimes colònies, havia trencat l’estabilitat (corrupta, però estabilitat) del sistema polític de la Restauració, i els polítics antidinàstics van assenyalar la necessitat d’una reforma. A tot això cal afegir l’entrada en l’escena política dels sindicats obrers, que havien romàs pràcticament al marge fins aleshores.
L’any 1902 Alfons XIII va heretar la crisi del sistema polític bipartidista. El seu regnat es va caracteritzar pels intents de regenerar el sistema polític des de dalt per a evitar la revolució des de baix. Però els dos grans partits es van dividir en diverses tendències i va resultar difícil crear governs estables.
Davant del fracàs regeneracionista des de dalt, els partits i moviments no dinàstics (els sindicalistes de la Unió General de Treballadors i la Confederació Nacional del Treball, els republicans i els socialistes) van protagonitzar nombroses manifestacions i vagues. Aquest enteniment entre republicans i socialistes serà cabdal per a la proclamació de la Segona República espanyola, com veurem més avant. La fallida del regeneracionisme democràtic d’Alfons XIII va propiciar el colp militar del general Primo de Rivera l’any 1923. La incapacitat dels partits polítics per a resoldre la crisi politicosocial va fer que la monarquia donés el vistiplau a aquest intent de regeneracionisme autoritari.
L’any 1925 Primo de Rivera havia resolt els problemes més urgents d’Espanya (ordre públic, autoritat i respecte a la propietat privada) i, per tant, hauria estat un bon moment per a restablir l’ordre constitucional. No obstant això, el dictador va pretendre promulgar una nova Constitució que restablís la monarquia autoritària. Però aquesta proposta no va trobar el suport del rei, que havia manifestat que no sancionaria cap Constitució si no hi havia algun tipus de consulta popular, i tampoc els partits polítics –ni dinàstics ni republicans– van donar suport a aquesta iniciativa. En aquest estat de coses, va créixer l’oposició dels partits republicans i del Partit Socialista Obrer Espanyol, que van crear una aliança republicanosocialista molt estable, mentre que els partits dinàstics apareixien dividits.
L’única finalitat de l’últim Govern de la monarquia va ser la convocatòria immediata d’eleccions. Es va pensar a convocar primer eleccions municipals i després eleccions generals amb caràcter constituent; no obstant això, només es van aplegar a convocar les primeres, el 12 d’abril de 1931, atès que el resultat de les municipals va donar un triomf tan aclaparador a la conjunció republicanosocialista que els ciutadans van proclamar als carrers la implantació de la Segona República. Dos dies després, Alfons XIII abandonava Espanya. Amb l’exili, acceptava el fracàs de la monarquia i reconeixia la Segona República.
El 14 d’abril de 1931 es va formar un govern provisional republicà presidit per Niceto Alcalá Zamora, la missió principal del qual va ser convocar eleccions a Corts constituents perquè elaboraren una nova Constitució. Aquest govern provisional va escometre, els dos mesos que va durar, importants reformes de caràcter immediat. En educació, la reforma anava dirigida a l’extensió de l’ensenyament primari i a la supressió de l’ensenyament obligatori de religió. Així mateix, Azaña –aleshores ministre de la Guerra–va modernitzar l’exèrcit i, conscient del paper colpista que havia tingut en la història recent d’Espanya, el va sotmetre al poder civil.
Ara bé, les reformes que més ens interessen ací són les sanitàries. En aquest sentit, cal assenyalar que al començament del segle XX, la sanitat espanyola havia experimentat una modernització basada en l’intervencionisme de l’Estat. Així, la Llei d’instrucció general de sanitat de l’any 1904 va organitzar l’administració sanitària al voltant de la Direcció General de Sanitat i la Inspecció General de Sanitat. La primera, integrada en el Ministeri de la Governació, tenia caràcter executiu i s’encarregava de coordinar les polítiques sanitàries. La Inspecció General de Sanitat, de caràcter tècnic, tenia com a objectius avaluar la situació sanitària i gestionar la salut pública a través dels inspectors generals, provincials i locals (Barona i Bernabeu, 2008: 232).
La susdita llei establia un model de gestió sanitària de tipus provincial, que a partir dels anys vint es va materialitzar en els instituts provincials d’higiene, dirigits pels inspectors provincials i la missió dels quals era la lluita contra les malalties infeccioses, la millora de la higiene pública, les campanyes de vacunació i l’estadística sanitària. Tot i que algunes d’aquestes tasques es duien a terme en col·laboració amb els dispensaris (contra la tuberculosi, el tracoma, les malalties venèries, entre d’altres), es pot afirmar que la sanitat republicana es va articular al voltant dels instituts provincials d’higiene.
1.EL BIENNI REPUBLICANOSOCIALISTA (1931-1933): LA POLÍTICA REFORMISTA DE MARCELINO PASCUA
Les eleccions que va convocar el govern provisional per a crear les noves Corts de la República es van celebrar el 28 de juny de 1931, amb una àmplia participació popular masculina (el 70% del cens). Va obtenir el triomf la coalició republicanosocialista de Manuel Azaña, l’objectiu fonamental de la qual era redactar una nova Constitució que substituís la monàrquica de 1876. Després de l’aprovació de la Constitució pel Parlament, va ser designats Niceto Alcalá Zamora com a president de la Segona República espanyola, i Manuel Azaña Díaz com a president del Govern, que es va caracteritzar per fer una política reformista. Com no podia ser d’altra forma, les reformes també afectaren el sistema sanitari espanyol que, així, va continuar el procés de modernització iniciat durant el primer terç del segle XX.
Aquests canvis, malgrat que s’havien iniciat durant l’etapa del govern provisional, es van consolidar durant el bienni reformista (1931-1933), especialment després de l’arribada de Marcelino Pascua a la Direcció General de Sanitat (Barona i Bernabeu, 2008: 234). Socialista i partidari de la collectivització de l’assistència sanitària, Pascua considerava que la gran majoria de la població espanyola rebia una assistència mèdica molt deficient. Des d’un primer moment, va modernitzar l’estructura de la Direcció General, per a la qual cosa va dotar les inspeccions generals de més autonomia i va crear una Secretaria General Tècnica, al capdavant de la qual va situar el metge valencià José Estellés Salarich (Bernabeu, 2007: 61). Defensava que la prevenció era la base de l’assistència sanitària i es mostrava partidari de la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia. Malgrat això, durant el bienni reformista no es va dur a terme aquesta iniciativa, tot i que el 1932 es va crear una comissió per ordre ministerial encarregada d’estudiar-ne la implantació (Bernabeu, 2007: 64).
La resposta de la classe mèdica a aquestes propostes de reforma sanitària va ser variada. Va haver-hi un corrent predominant que s’hi va oposar perquè veien en aquestes mesures un excessiu intervencionisme de l’Estat, que feia perillar la concepció tradicional de la medicina com a professió liberal. Els metges més conservadors, agrupats al voltant dels col·legis de metges, veien en la implantació de l’assegurança obligatòria de malaltia una amenaça al cobrament dels seus honoraris. En l’altre extrem se situaven els metges de tendència anarquista, que eren partidaris d’aplicar el model sindical a la gestió de la sanitat, descentralitzat i desestatalitzat.
El metges d’idees socialistes es van agrupar al voltant del Sindicat Mèdic, adscrit a UGT i fundat pel mateix Pascua i per José Estellés Salarich, entre altres. Segons els estatuts, el sindicat estava format per professionals de la medicina que lluitaven per assolir millores professionals i econòmiques per als metges; així mateix, acceptaven la lluita de classes i buscaven el perfeccionament de la sanitat, particularment entre el proletariat. Aquesta federació de sindicats també va treballar en iniciatives legislatives, com ara l’assegurança social de malaltia i maternitat, que s’estava preparant un mes abans del colp militar.
És a dir, des de la Federació de Sindicats Mèdics es reivindicava el dret a la salut i a una assistència sanitària de qualitat i universal, per a la qual cosa proposaven la creació d’un ministeri que aglutinés totes les competències en matèria sanitària. Una vegada centralitzats els serveis sanitaris, plantejaven la posada en marxa de tres direccions generals: una de salut pública, una assistencial i una tercera de previsió. La Direcció General d’Assistència Sanitària s’encarregaria de la creació d’un cos de metges d’atenció primària i la reorganització de la xarxa hospitalària en dos tipus d’hospitals: els comarcals i els provincials (Bernabé, 2007: 68-70). Una altra reivindicació de la Federació era la separació del personal confessional dels establiments sanitaris per no reunir la preparació adequada, proposta que finalment va ser recollida pel programa electoral del Front Popular.
A més a més, per a millorar l’assistència mèdica de la població espanyola, Pascua va posar en marxa una sèrie d’iniciatives encaminades a pal·liar els problemes més greus que tenia el sistema sanitari espanyol: la mortalitat infantil i la salut en l’àmbit rural (Barona i Bernabeu, 2008: 236 i 237). Pel que fa a la primera, va impulsar la secció d’Higiene Infantil que, encara que en un principi depenia de la Direcció General de Sanitat, posteriorment se’n van adscriure les competències als instituts provincials d’higiene, que disposaven de consultes d’higiene prenatal, de lactants i d’higiene escolar.
Juntament amb les reformes relatives a la higiene infantil, la creació de centres rurals d’higiene va suposar l’altra gran aposta de la sanitat republicana del primer bienni. Es pretenia atendre, en col·laboració amb els ajuntaments, les principals necessitats sanitàries de la població rural: la higiene maternoinfantil, el control de les malalties infeccioses, la millora dels hàbits higiènics i el sanejament rural (gestió de l’aigua, del fem, etc.). Totes aquestes actuacions sanitàries s’havien d’enfocar des del punt de vista de la prevenció (Bernabeu, 2007: 73; Barona i Bernabeu, 2008: 237).
A banda d’intentar solucionar aquests dos problemes, la Direcció General de Sanitat dirigida per Pascua va abordar actuacions que fins aquell moment eren molt deficitàries. En primer lloc, es va crear una Comissió Permanent d’Investigacions Sanitàries, que depenia directament de la Direcció General de Sanitat i tenia la missió de suggerir els grans temes de recerca. D’altra banda, Pascua també va abordar la modernització de l’assistència psiquiàtrica i es van posar en marxa dins de l’organigrama de la Direcció General de Sanitat un Patronat d’Assistència Social Psiquiàtrica i la Secció de Psiquiatria i Higiene Mental (Bernabeu, 2007: 71-72).
Posteriorment, es van concretar altres mesures; per exemple, es va aplicar una política contundent de restriccions d’estupefaents i es van intensificar i reforçar les lluites antitracomatosa i antituberculosa amb la construcció de nous dispensaris, preventoris infantils i sanatoris. Pel que fa a la lluita antivenèria, que fins aleshores depenia de les mateixes prostitutes, s’hi va aconseguir la dependència pressupostària de l’Estat. Finalment, es va accentuar la lluita contra la lepra amb mesures com la confiscació per motius sanitaris de la leproseria de Fontilles (la Marina Alta).
Amb totes aquestes iniciatives, la Direcció General de Sanitat feia seues les recomanacions del Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions (Bernabeu, 2007: 74). En línies generals, es pot afirmar que el model assistencial del primer bienni republicà es va articular al voltant de tres nivells: els centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene (Barona i Bernabeu, 2008: 238), triple articulació que responia a la necessitat de desenvolupar polítiques sanitàries capaces de coordinar l’assistència mèdica i l’atenció social. Els instituts provincials d’higiene es van convertir en centres terciaris. Dotats amb un laboratori d’anàlisis clíniques i un equip de radiologia, coordinaven els altres dos nivells assistencials, i mantenien la responsabilitat de les polítiques de prevenció i assistencial. Les funcions del centres secundaris d’higiene incloïen la prevenció, l’assistència maternoinfantil, la higiene escolar, les campanyes de vacunacions i els serveis d’odontologia, oftalmologia i otorinolaringologia.
La primera baula del model sanitari de la Segona República eren els centres d’higiene primària, on es dispensava l’assistència sanitària bàsica. Per a Pascua i col·laboradors la creació d’aquests centres era el primer pas per a la implantació d’una assegurança obligatòria per malaltia. Com s’ha assenyalat abans, aquest era el motiu principal d’oposició del cos de metges i farmacèutics a les mesures reformistes de la Direcció General de Sanitat defensades per Pascua i Estellés Salarich.
Els sanitaris més conservadors trobaren recer polític en els republicans de dretes que capitanejava Alejandro Lerroux, el qual va trobar en la sanitat una matèria de desgast del Govern d’Azaña. Finalment, Marcelino Pascua va haver de dimitir l’abril del 1933 per les polèmiques derivades de les seues reformes sanitàries.
Cal assenyalar, no obstant això, que el reformisme sanitari impulsat per la Segona República no va posar fi a les deficiències que afectaven els grans establiments sanitaris de la ciutat de València. Com veurem, en el cas de l’Hospital Provincial aquestes deficiències consistien en la falta de personal i de material mèdic modern, especialment quirúrgic i radiològic. Quant al manicomi i el sanatori antituberculós, l’amuntegament de malalts hi generava unes condicions higièniques deficients. Per tant, aquests tres grans centres benefico-sanitaris presentaven serioses deficiències abans de la Guerra Civil, que el conflicte bèl·lic va agreujar notablement a causa de la sobrepoblació que hi va provocar.
2.LA CRISI DE LA REPÚBLICA D’ESQUERRES I EL BIENNI CEDISTA RADICAL (1934-1936)
Els enfrontaments entre els socialistes i els republicans radicals a propòsit de les reformes sanitàries van ser una de les moltes causes del desgast i la caiguda de la república d’esquerres. A més, el bienni reformista no havia sigut capaç de solucionar el problema agrari, és a dir, la concentració en unes poques famílies terratinents de la majoria de la superfície de terra cultivable. Aquesta realitat va fer que durant els dos anys de república d’esquerres hi hagués nombrosos alçaments de llauradors, bracers i jornalers, generalment de caire anarquista.
Especialment violent va ser el succeït a Casas Viejas (Cadis), quan l’11 de gener del 1933 llauradors anarquistes de la CNT es van apoderar del poble i van ocupar una finca. La Guàrdia Civil va actuar amb contundència, va assaltar la casa i va matar sis dels ocupants. Tot seguit van ser detinguts i executats 12 jornalers més. La desproporcionada repressió del Govern va ocasionar moltes crítiques a Azaña i a la coalició de govern, tant del Parlament com de l’opinió pública. En aquest clima de confrontació es van convocar eleccions generals al novembre de 1933.
La dreta es va organitzar al voltant de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), capitanejada per Gil Robles. El seu programa electoral consistia, bàsicament, a desmuntar les reformes més importants del Govern. Quant a l’esquerra, els republicans d’Azaña i els socialistes d’Indalecio Prieto no van aconseguir presentar un programa comú. Amb aquest panorama de desprestigi del Govern, de divisió de l’esquerra i d’unió de la dreta no és estrany que la CEDA guanyés les eleccions.
Després de les eleccions, el president de la República va encarregar la formació de govern al Partit Radical de Lerroux, que hi havia quedat en segon lloc. Alcalá Zamora volia evitar com fos un govern de la CEDA, perquè en molts dels seus discursos s’entreveien actituds feixistes i totalitàries. No obstant això, Lerroux només podia formar govern amb el suport del partit de Gil Robles. El nou Govern es va caracteritzar pel seu contrareformisme, és a dir, bàsicament, es va limitar a revisar i rectificar moltes de les iniciatives de l’anterior Govern d’esquerres. Pel que fa a l’àmbit sanitari, la Direcció General de Sanitat va estar sotmesa a nombrosos canvis administratius i va patir retallades pressupostàries (Barona i Bernabeu, 2008: 244). Finalment, el 28 de setembre del 1935 va ser suprimida.
Durant l’etapa de governs dretans, molts dels col·laboradors de Marcelino Pascua van romandre en la plantilla de la Direcció General de Sanitat, ja que hi havien consolidat la plaça. Molts d’ells van mantenir una actitud crítica amb les polítiques sanitàries del Govern, i van reivindicar els èxits assolits durant el bienni reformista. Entre ells hi havia José Estellés Salarich, que continuava al capdavant de la Secretaria General Tècnica i que, a les acaballes de l’any 1935, mantenia que la salut era un valor i un dret, i no un negoci. Així mateix, el metge valencià defensava l’intervencionisme de l’Estat en matèria sanitària, i es mostrava partidari de la prevenció i promoció de la salut com a mitjà d’estalvi, tant econòmic com de patiments i de morts. Finalment, Estellés afirmava que perquè la sanitat espanyola aplegués al nivell de països com Holanda, calia seguir la línia que Pascua havia marcat durant els dos primes anys de República (Bernabeu, 2007: 88).
Un altre dels col·laboradors de Pascua que en va defensar la gestió va ser Santiago Ruesta, qui considerava que la medicina preventiva havia de ser una qüestió d’Estat i s’havia de materialitzar a través dels centres primaris, secundaris i terciaris d’higiene. Així mateix, pensava que només els metges funcionaris de l’Estat i els experts en la matèria podien encarregar-se de la salut pública. De la mateixa manera que Pascua, Ruesta defensava la coordinació entre l’assistència mèdica i l’assistència social. Per tant, apostava pel desenvolupament de la medicina social (Barona i Bernabeu, 2008: 246 i 247).
L’octubre del 1934 van entrar a formar part del Govern presidit per Lerroux tres ministres de la CEDA, per la qual cosa els socialistes de Prieto i Largo Caballero van fer una crida a la vaga general i a la insurrecció armada. Encara que eren conscients que s’estaven sollevant contra un Govern democràticament elegit, van al·legar que l’entrada de tres ministres de la CEDA en el Govern suposava deixar la República en les urpes del feixisme.
El moviment revolucionari, al qual s’uniren comunistes i anarquistes, va constituir una autèntica revolució social a Astúries, on uns 20.000 treballadors armats van prendre les principals ciutats asturianes i van proclamar l’abolició del règim burgès. El Govern va reaccionar amb duresa i hi va enviar l’exèrcit d’Àfrica sota el comandament de Franco. Les conseqüències de la revolució d’Astúries van ser demolidores: 1.335 morts, 200 execucions sense judici i 30.000 empresonats, entre els quals Azaña i Largo Caballero. Els successos d’Astúries van ser utilitzats per l’esquerra i l’opinió pública per a desgastar progressivament el Govern de Lerroux. Finalment, un cas de corrupció («l’escàndol de l’estraperlo») va esguitar el president del Govern i el seu partit, el Partit Radical: alguns dels seus dirigents havien acceptat suborns per a introduir ruletes trucades als casinos espanyols, i Lerroux va haver de dimitir.
El president de la República va tornar a negar-li la presidència del Govern a Gil Robles, va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals.
3.EL GOVERN DEL FRONT POPULAR I LA GUERRA CIVIL (1936-1939)
Després de l’experiència de les eleccions del 1933, Azaña era conscient que la unió de l’esquerra era fonamental per al triomf. Ell va ser l’artífex del Front Popular, la marca electoral que unia els partits i sindicats d’esquerra: PSOE, UGT, PCE, Esquerra Republicana i Unió Republicana. Els anarquistes de la CNT-FAI en quedaren al marge, però aquesta vegada no recomanaren l’abstenció.
Les eleccions del 16 de febrer del 1936 es van desenvolupar en relativa calma. La no-abstenció dels anarquistes va suposar que votés un 72% del cens. Els resultats van confirmar l’enorme polarització de la societat espanyola: el centre de Lerroux havia desaparegut i havia irromput amb força un perillós bipartidisme. Hi va guanyar el Front Popular, però la diferència entre l’esquerra i la dreta era només de 150.000 vots. Malgrat això, la llei electoral afavoria les majories i el Front Popular va obtenir la majoria absoluta amb 278 escons. Les dretes n’obtingueren 124. El nou Parlament de la República va destituir el president Alcalà Zamora i en el seu lloc va ser nomenat Manuel Azaña.
El triomf del Front Popular va obrir de nou les expectatives d’avançar en les reformes sanitàries. Per exemple, durant el govern del Front Popular es va arribar a un projecte de llei per a la implantació d’una assegurança obligatòria de malaltia, però el colp d’estat i l’esclat de la guerra van suposar la fi de la iniciativa parlamentària. (Bernabeu, 2007: 64). D’altra banda, el 19 d’abril de 1936 es va restablir la Direcció General de Sanitat, que havia estat suprimida durant el bienni cedista radical (Bernabeu, 2007: 85).
La polarització de la societat espanyola es va manifestar des del febrer al juliol del 1936 amb tota mena de desordres públics: atemptats, assassinats, incendis de seus sindicals i edificis religiosos, enfrontaments entre llauradors, ocupadors de finques i la força pública. El Govern no va ser capaç de controlar aquesta situació, i finalment una part de l’exèrcit es va revoltar sota el comandament del general Franco. Aquest alçament militar, i la guerra civil que se’n derivà, van aturar la major part dels projectes de reforma sanitària que el Govern del Front Popular havia reactivat.
Al novembre de 1936 el Front Popular materialitzava la proposta del Sindicat Mèdic (UGT) de crear un Ministeri de Sanitat i Assistència, tot adjudicant-li competències que tradicionalment havien assumit els ministeris de Governació i de Treball. No només això, sinó que Largo Caballero hi va posar al capdavant una dona anarquista, Frederica Montseny, qui posteriorment afirmaria: «El Ministerio se constituyó el cuatro de noviembre; un Ministerio que no existía, pues fue hecho de retazos: un trozo de Trabajo, otro poco de Gobernación […]. La cuestión es que se hizo un Ministerio de Sanidad y Asistencia social que no existía».1
Així doncs, era la primera volta que es creava a Espanya un ministeri dedicat exclusivament a la gestió i administració de la sanitat. A més, la posada en marxa del nou ministeri va coincidir amb el trasllat del Govern republicà a València, com veurem després. Frederica Montseny posteriorment descriuria l’èxit que suposava la creació del nou ministeri, ja que va ser constituït de novo i en plena guerra. A més, hi va tenir els problemes afegits del trasllat del Govern a la nostra ciutat, és a dir, la recerca d’un local on instal·lar el ministeri i l’oposició del personal a ser traslladat des de Madrid.
Una vegada solucionats els problemes de logística, Montseny va estructurar el Ministeri:
yo pretendía, y lo conseguí, transformar la estructura burocrática del Ministerio y darle el carácter de representación sindical y de actuación de los funcionarios como trabajadores al lado de un trabajador más que estaba con ellos y que era el Ministro. Suprimí casi todos los altos cargos. […] Aspiraba a prescindir de los cargos inútiles […] haciendo comprender a todo el mundo que se trabajaba para la guerra y para la revolución. […] la labor que empieza en el conserje y que termina en el Ministro […] sirviendo un mismo propósito.2
Els anarquistes propugnaven una administració sanitària de tipus assembleari i desestatalitzat, basada en el model sindical. Es mostraven, per tant, molt crítics amb el model d’assegurances socials sanitàries que defensaven els socialistes (Barona i Bernabeu, 2008: 249). Des del nou Ministeri es va reformar el Consell Nacional de Sanitat i es va crear el Consell Nacional d’Assistència Social. El primer va passar a comptar amb cinc seccions: higiene i profilaxi, hospitals i sanatoris, farmàcia i subministrament, personal i organitzacions professionals, i secretaria general (Barona i Bernabeu, 2008: 249 i 250). Un dels primers decrets va suposar la creació del Comitè Nacional de Subministraments, que tenia la missió de centralitzar l’adquisició de tot tipus de medicaments, destinats tant a la sanitat civil com a la de guerra. Aquest comitè va aconseguir, finalment, omplir de medicaments el magatzem del Ministeri.
D’altra banda, el Consell Nacional d’Assistència Social constava de cinc seccions que es dedicaven a la protecció i atenció de persones minusvàlides (psíquiques i físiques), a les mares embarassades, als lactants i a la primera infància; així mateix, disposava d’una secció de guarderies o llars d’infantesa, d’escoles per a la reforma d’infants delinqüents, i finalment, d’una secretaria general. Enfront de l’eugenèsia practicada pel feixisme europeu, representava un programa de protecció social pública inèdit en la història d’Espanya (Barona i Bernabeu, 2008: 252 i 253).
La missió dels dos consells era, segons la ministra, tenir cura de la salut d’Espanya, procurar que la guerra no desencadenés epidèmies i vetlar per les víctimes que produïa. Així mateix, pel que feia a l’assistència social, la ministra es proposava ajudar totes les víctimes que la injustícia social i el desequilibri econòmic havia generat.3 És a dir, el nou ministeri va assumir el difícil repte d’administrar la salut pública i l’assistència social en una situació bèl·lica, però va haver de deixar de banda els projectes més ambiciosos.
Així mateix, el Ministeri de Sanitat va posar en marxa un projecte per a la reinserció social de les prostitutes, i l’any 1937 va crear una oficina central d’evacuació i assistència als refugiats. Però, s’havia creat en plena guerra i la seua capacitat financera era molt limitada: «hasta para Sanidad se nos regatea el dinero, y recordaré siempre […] que se llegó a regatearnos dos libras y media para comprar glucosa».4 A més, calia afegir les discrepàncies ideològiques entre socialistes i comunistes per una banda, i els anarquistes per una altra, que condicionaven el marge de maniobra del ministeri: «Sin dinero, con dificultades incontables, con obstaculizaciones permanentes del Ministerio de Hacienda, con una guerrilla sorda y permanente del Ministerio de Instrucción Pública».5
Els anarquistes consideraven que havia arribat el moment de fer la revolució social, és a dir, de sotmetre moltes empreses i fàbriques sota control obrer i d’ocupar terres i organitzar col·lectivitzacions. En canvi, els socialistes i comunistes consideraven primordial guanyar primer la guerra i després fer la revolució. Calia, segons ells, un Estat fort que centralitzés tots els esforços polítics i militars amb l’únic objectiu de guanyar la guerra: era el que ells anomenaven «comandament únic».
En aquest context, el nomenament de Frederica Montseny com a titular de Sanitat va generar certes polèmiques. La crítica més rotunda a la política sanitària de la ministra la va realitzar José Estellés Salarich que ocupava, l’any 1937, els càrrecs de secretari general de la Federació de Sindicats Mèdics (UGT) i d’inspector general de Sanitat, ja que Montseny havia suprimit la Secretaria Tècnica del Ministeri, que Estellés havia ocupat fins aleshores (Bernabeu, 2007: 96). Discrepava del Ministeri quant a l’organització de la sanitat en funció de l’estat de guerra perquè, segons ell, en temps de pau les funcions de la sanitat militar tornarien a ser molt limitades (bàsicament, control sanitari de mobilitzacions i reemplaçaments). No obstant això, reconeixia que al començament de la guerra havia estat prioritari atendre les necessitats sanitàries que se’n derivaven: evacuació dels ferits de guerra i organització i abastiment d’hospitals. Resoltes aquestes prioritats, Estellés defensava que calia tornar a atendre el que ell considerava «problemes peculiarment sanitaris», i proposava un programa alternatiu al del Ministeri basat en la progressiva col·lectivització de l’assistència sanitària. Aquest programa se centrava en nou punts: la lluita contra les malalties infeccioses, l’estadística sanitària, la maternologia, puericultura i eugenèsia, la higiene alimentària, el sanejament rural, l’urbanisme, l’educació sanitària, l’educació física i la implantació d’assegurances socials.
Pel que fa a aquest darrer punt, Estellés, malgrat ser-ne un ferm defensor, reconeixia que l’Estat no podia assumir la responsabilitat en solitari, i reclamava la col·laboració de diputacions, ajuntaments i caixes d’assegurances. També feia una aferrissada defensa de la sanitat civil, fins al punt de considerar que havia assumit la responsabilitat de reorganitzar la sanitat militar:
Cuando comenzó la guerra no existía la Sanidad Militar, y fue Sanidad Civil la que, sin descuidar ninguno de sus probemas específicos, atendió y resolvió las necesidades inaplazables […] llegando a suplir a la Sanidad Militar en parte de sus funciones […]. Organizó hospitales, suministros, personal.6
Així mateix, defensava una estreta coordinació entre els serveis sanitaris militars i civils, perquè considerava que era tan important la curació i evacuació dels ferits en primera línia (sanitat de guerra) com la tasca sanitària de la rereguarda (sanitat civil).
Estellés es mostrava partidari, doncs, d’un comandament únic que dirigís i coordinés les dues branques, però, feta aquesta consideració, afirmava que la sanitat civil no podia perdre aquelles característiques particulars que, superada la contesa, permetrien el pas a la vida civil. El metge valencià opinava que la «sanitat ministerial» de Montseny, plena de burocràcia, poc eficaç i malbaratadora, era incapaç d’organitzar i coordinar les necessitats sanitàries de guerra i les civils. Com a bon socialista, advocava per un Estat fort capaç de coordinar-les; en concret, proposava la creació d’una prefectura adscrita al Ministeri de Sanitat que agrupés la sanitat civil i la militar, i com a alternativa oferia la possibilitat de crear en el ministeri dues subsecretaries. Fins i tot plantejava la possibilitat que, mentre durés la guerra, tots els serveis sanitaris foren competència d’alguna autoritat militar, com per exemple una comissaria sanitària de guerra.
D’altra banda, cal assenyalar que, al desembre del 1936, a petició del Govern de la República, el Consell de la Societat de Nacions va aprovar la creació d’una missió sanitària que visités Espanya, amb l’objectiu d’estudiar una possible acció internacional en cas d’aparició de malalties epidèmiques entre la població civil (Barona, 2002: 345 i Bernabeu, 2007: 144). Aquesta comissió internacional va elaborar un informe («Rapport sur la mission sanitaire en Espagna»),7 en què es tractaven tres problemes fonamentals: l’organització sanitària republicana, la situació epidemiològica de la població i els problemes derivats de l’evacuació dels refugiats.
Pel que fa al primer punt, la missió va descriure una organització sanitària molt completa en extensió i profunditat. Es tractava d’una organització mèdica provincial consolidada molt de temps abans de la guerra, que s’articulava al voltant dels instituts provincials d’higiene i dels hospitals provincials, situats en les capitals de cadascuna de les 50 províncies espanyoles. Aquests equipaments es complementaven amb laboratoris de química i bacteriologia, dispensaris, centres per a ancians, manicomis i incluses (Barona i Bernabeu, 2007: 100). Els experts asseguraven que en la zona governamental les organitzacions sanitàries provincials havien continuant funcionant, malgrat l’esclat de la contesa. Tot i referir-s’hi a centres hospitalaris de Madrid (Hospital Nacional de Enfermedades Infecciosas, Hospital de Tuberculosos, etc.), la missió va estudiar de manera molt especial la producció de vacunes i sèrums als laboratoris, «dada la importancia que tiene actualmente para España la cuestión de las enfermedades epidémicas» (Barona i Bernabeu, 2007: 104). De fet, en l’informe es descriu que la comissió va visitar el centre de fabricació de vacunes i sèrums de València, que estava situat a l’Institut Provincial d’Higiene, i va concloure que el centre estava perfectament dirigit i equipat: «No solamente puede bastar para las necesidades de la provincia, sino que, si Madrid fuera evacuado completamente, podría, en unión del Instituto de Cataluña, asegurar el aprovisionamiento de todas las provincias gubernamentales en sueros y vacunas» (Barona i Bernabeu, 2007: 105).
Com a resum d’aquest primer apartat, l’informe afirmava que Espanya disposava d’un excel·lent equipament sanitari, des de feia molt de temps, que la guerra havia desorganitzat. No obstant això, els experts internacionals destacaven l’èxit dels metges espanyols en l’adaptació a la nova situació bèl·lica, i concloïen que el subministrament sanitari era suficient tant en el front com en la rereguarda. Recordem que l’informe es refereix a finals del 1936 i començaments del 1937. Lògicament aquesta situació empitjoraria amb el pas del temps. Fins i tot, ja en aquesta època, l’informe descrivia una insuficiència de mitjans d’evacuació, que comprometia el funcionament dels serveis mèdics.
Pel que fa a la situació epidemiològica, l’informe de la Societat de Nacions afirmava que durant els primers mesos de la contesa no s’havia produït cap brot epidèmic. L’estat sanitari de la població de la zona republicana, doncs, no s’havia alterat substancialment, malgrat que s’hi havien donat les causes habituals de brots epidèmics (amuntegament, moviments migratoris, desorganització de serveis mèdics, fred, augment de la incidència dels polls, etc.), cosa que va sorprendre els experts internacionals: «Es sorprendente que en tales condiciones el pueblo español haya conservado un buen estado de salud» (Barona i Bernabeu, 2007: 109). Tot i això, l’informe considerava que la guerra havia de posar en alerta les autoritats sanitàries per quatre malalties: la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria.
Pel que fa a la febre tifoide, els experts asseguraven que la població espanyola no havia patit des de l’inici de la guerra més casos que en altres èpoques. Consideraven que el control bacteriològic de les aigües funcionava correctament i en descartaven una epidèmia. No obstant això, aconsellaven la intensificació de la vacunació antitifoide de la població amuntegada i la persistència del control de les aigües i dels aliments. Quant al tifus exantemàtic, segons l’informe només n’hi havia hagut un cas a Espanya en tot l’any 1936. Tot i descartar, per tant, una epidèmia, recomanava una sèrie de mesures antiexantemàtiques: la instal·lació d’estacions d’espollament en tots els centres sanitaris, l’organització d’equips mòbils d’espollament al servei de la sanitat pública, la vacunació del personal sanitari i l’aprovisionament de vacunes antitífiques. En tercer lloc, quant a la pigota, la missió internacional va comprovar com els casos més agressius de la malaltia havien desaparegut a Espanya el 1927 i, llavors, la forma més freqüent era la pigota minor. Atribuïa aquesta situació a l’esforç de les autoritats sanitàries republicanes de vacunar massivament la població. A més, descrivia com la vacunació antiveròlica s’havia aplicat sistemàticament a la població i als militars des de l’inici de la contesa. Finalment, quant a la disenteria, les autoritats sanitàries internacionals manifestaven el seu temor a l’aparició d’un brot epidèmic al començament de la guerra, ja que l’estiu era el període d’auge de la malaltia. No obstant això, la missió només va poder comprovar-ne vuit casos.
A tall de resum, l’informe afirmava que la missió havia comprovat que no hi havia hagut cap epidèmia en la zona republicana des del començament de la guerra i n’aportava proves. En l’apartat de les conclusions, els experts feien als responsables sanitaris espanyols un seguit de recomanacions quant a les malalties infeccioses (Barona i Bernabeu, 2007: 114-115). En primer lloc, s’aconsellava dotar els serveis mèdics d’uns 50 vehicles sanitaris exclusivament per al transport de contagiats i d’estufes de desinfecció. A més, s’hi destacava la necessitat de instal·lar sales especials d’aïllament i tractament específic per a malalts infecciosos. D’altra banda, els salubristes insistien en la necessitat de la declaració obligatòria de la febre tifoide, el tifus exantemàtic, la pigota i la disenteria, i es recordava que aquesta comunicació s’havia de fer per part dels metges als inspectors provincials d’higiene. En darrer lloc, s’advocava per la formació de metges epidemiòlegs que s’encarregassen exclusivament de la prevenció i lluita contra les malalties infeccioses contagioses. Aquests metges haurien d’estar destinats en totes les col·lectivitats (presons, asils, etc.).
El tercer i darrer aspecte del «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» feia referència als problemes derivats de l’evacuació dels refugiats de guerra. La política del Govern republicà consistia a traslladar els refugiats a les ciutats republicanes de rereguarda, com Barcelona o València. Ja a les acaballes del 1936 la població refugiada superava el milió de persones, la qual cosa constituïa el 14% de la població total (Barona, 2002: 354). El primer trimestre de 1937 la xifra havia augmentat fins al milió i mig (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Aquest gran moviment migratori va obligar a crear un Comitè Nacional de Refugiats, que es ramificava en comitès provincials. Els comitès provincials feien un inventari de refugiats i s’encarregaven de buscar-los recer, aliments i atenció mèdica. Amb aquesta finalitat es van habilitar a València els asils provincials, és a dir, les cases de Beneficència i Misericòrdia, i els asils municipals.
Els desplaçaments massius es feien en camions o en tren, per això, a València, es van habilitar uns locals en l’estació del Nord per a rebre els refugiats. Aquestes instal·lacions disposaven de menjador, dutxes i d’un servei mèdic, que atenia els refugiats que hi arribaven, per bé que en molts casos els derivaven als hospitals de la ciutat.
Fig. 1. El Comitè Nacional de Refugiats a València, situat al carrer Salvador Seguí (actual carrer del Comte de Salvatierra), va instal·lar un servei mèdic a l’Estació del Nord. Font: Arxiu de la Diputació Provincial de València (ADPV), I 2.4, c. 14, llig. 50, Partes de ingreso 1936-1937.
El contingent més nombrós entre els refugiats era el dels xiquets, que, quan arribaven malalts, eren atesos en establiments sanitaris públics. A València, per exemple, es va habilitar una sala especial per a xiquets tuberculosos al sanatori de la Malva-rosa.
L’informe dels experts internacionals xifrava en 250.000 els refugiats acollits per les províncies valencianes a finals de l’any 1936 (Barona, 2002: 354). Altres fonts calculen l’augment de la població de València en els moments de màxima recepció de refugiats en un terç de la seua població. Així, si València era una ciutat d’uns 300.000 habitants en la dècada dels trenta, pel 1936 la població calculada era d’uns 386.427 habitants, i l’any següent era de 399.355. El 1939 València comptava amb una població de 413.969 habitants (Navarro, 2006: 46).
GRÀFIC 1
Augment poblacional de València atribuïble a l’arribada de refugiats
Nota: Al començament de 1937 la província de València acollia uns 160.000 refugiats, quan només disposava d’unes 20.000 places d’allotjament.
En qualsevol cas, el problema dels refugiats i la situació sanitària es va degradar progressivament al llarg del conflicte. La situació, encara acceptable, descrita pels experts de la Societat de Nacions va ser corregida per altres informes posteriors (Barona, 2002: 354). L’empitjorament sanitari de la població es va iniciar durant la segona meitat de l’any 1937 i es va reflectir en l’augment de morts per tuberculosi i febre tifoide (Barona i Bernabeu, 2008: 262). En concret, a València durant l’estiu del 1938, va tenir lloc una epidèmia d’aquesta darrera malaltia que va afectar tant a militars com a civils i que va col·lapsar l’Hospital d’Infecciosos.8 A les acaballes del 1937 la ciutat de València presentava un aspecte empobrit. En aquest sentit, un diputat «se condolió del espectáculo lamentable que ofrecen las calles de Valencia, dado el número de desgraciados que se dedican a la mendicidad».9 La desesperada situació de començaments de l’any 1938 va fer que les autoritats valencianes haguessen d’instal·lar els refugiats de Madrid i d’altres poblacions en les casetes de peons caminers abandonades.
D’altra banda, al juliol de 1937 es va celebrar a París una reunió internacional de la Centrale Sanitaire Internationale d’aide à l’Espagne Républicaine, organisme que agrupava una sèrie de països que volien ajudar Espanya. Arran d’aquesta conferència es va crear un Secretariat Internacional que s’encarregava de coordinar l’ajuda sanitària a l’Espanya republicana de la següent forma (Barona, 2002: 355): en primer lloc, va organitzar un servei de transport de material sanitari que permetia als països donadors l’enviament sense impostos des de qualsevol punt fins a València. A més a més, va crear una delegació mèdica permanent a València encarregada de gestionar les peticions de material sanitari a París. L’ajuda estrangera canalitzada a través d’aquest secretariat va contribuir a l’abastiment de la Sanitat Militar de material mèdic, com ara instrumental quirúrgic, llits i lliteres.
L’ouvre de la République dans les services de la Santé Publique és un altre informe internacional publicat el 1938. Es tracta d’una memòria del èxits assolits pel governs republicans en la millora de la salut de la població espanyola. Segons aquest informe, un dels objectius bàsics de la República havia estat modernitzar l’administració de Sanitat, per a la qual cosa el pressupost s’havia triplicat en tres anys: de quasi 10 milions a més de 30. Gran part d’aquest pressupost es va destinar a l’obertura de centres primaris, secundaris i terciaris de salut (Barona, 2002: 358).
L’informe descrivia com el model sanitari republicà estava centralitzat a partir d’un organisme a Madrid, que disposava de seccions tècniques dedicades, entre d’altres, a la lluita antituberculosa, anticancerígena, antipalúdica, antivenèria, antitracomatosa, contra la mortalitat infantil, epidemiologia i estadística sanitàries i higiene industrial, per a la qual cosa es van obrir diferents tipus de dispensaris (contra la tuberculosi, contra les malalties venèries, etc.).
1«Mi experiencia en el Ministerio de Sanidad y Asistencia Social», conferència pronunciada per Frederica Montseny el 6 de juny de 1937 al Teatre Apolo de València (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 119-125).
2Ibídem.
3Ibídem.
4Ibídem.
5Ibídem.
6Estellés Salarich (1937), Críticas y orientaciones sanitarias (cit. en Barona i Bernabeu, 2007: 126-134).
7«Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», Bulletin de l’Organisation d’Hygiène, Societat de Nacions, Ginebra, 1937. Citem la versió en castellà reproduïda a Barona i Bernabeu (2007: 99-115).
8ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 46, Correspondencia 1936-1939 [oficis de diferents institucions demanant a l’Hospital d’Infecciosos l’ingrés d’afectats pel tifus].
9ADPV, A 1.3, vol. 24, p. 563.
II. LA SANITAT MILITAR REPUBLICANA
La primera resposta sanitària republicana a l’estat de guerra va estar marcada per la inexperiència i la improvisació (Barona i Bernabeu, 2008: 257); els experts internacionals definien així la situació dels primers moments en el rapport que van redactar (Barona i Bernabeu, 2007: 101):
Cuando ha estallado la sublevación, la República española se ha encontrado bruscamente privada de una parte importante de sus recursos médicos. Ha perdido de una manera casi completa su Servicio de sanidad Militar […]. Le han quedado aproximadamente, 10.000 médicos civiles, los cuales han realizado, en condiciones más difíciles, una obra de reorganización y de adaptación.
L’octubre i novembre del 1938 van aparèixer en la revista militar La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra una sèrie d’articles que, de forma retrospectiva, analitzaven l’evolució de la sanitat militar entre el 1936 i el 1938. Un d’ells en confirmava dos aspectes fonamentals: la creació a partir de la sanitat civil i la improvisació inicial:
Acaso habrá alguien que ponga en duda el que nuestra Sanidad sea un producto de esta guerra, que sea casi exclusivamente una creación de médicos civiles con uniforme militar. Los tiempos en que cada cual […] improvisaba según sus experiencias […] han pasado. Las experiencias de la guerra en más de dos años se plasmaron en […] normas de organización.1
Un altre article publicat un mes després s’expressava en el mateix sentit:
Las masas populares […] viendo que los medios con que contaba la Sanidad Militar oficial iban a ser insuficientes, se dedicaron a crear un aparato sanitario, que en los primeros meses suplió la falta de una Sanidad Militar bien organizada.2
Per tant, en aquesta fase inicial de la guerra no podem parlar de «sanitat militar» republicana, i hem de referir-nos-hi com a «sanitat de guerra». Però, per què l’exèrcit republicà no disposava de serveis sanitaris propis? Després del colp d’estat, els serveis de sanitat militar van quedar en mans del rebels, bé perquè les unitats sanitàries quedaren en zones on va triomfar l’alçament, bé perquè els metges militars se’n passaren a les files franquistes. Les següents afirmacions ens ho confirmen: «El antiguo Ejército quizás no nos ha dado otra herencia más insignificante que la dejada en el terreno de la Sanidad Militar. Fuimos a la guerra con unas migajas de conocimientos y los desperdicios de una traición» (Barona i Bernabeu, 2007: 157).
La reorganització de la sanitat civil per tal de suplir la falta d’una sanitat militar pròpia, que va tenir lloc durant les primeres setmanes de conflicte, no va estar exempta, però, d’alguns problemes derivats de la falta d’experiència en assumptes militars, com ara l’excés d’oferta sanitària. La missió internacional s’hi pronunciava en els següents termes (Barona i Bernabeu, 2007: 107):
Se ha desarrollado mucho la creación de nuevas instalaciones sanitarias utilizando conventos o edificios privados requisados. Se reconoce hoy que se ha multiplicado demasiado el número de pequeños hospitales. El proyecto es reducir su número, a fin de que el esfuerzo sanitario se ejerza de una manera más eficaz. Cualquiera que sea el conjunto de los hospitales, reúne para los heridos un total de 25.000 camas. Un gran número vacantes.
En aquest mateix sentit es va pronunciar José Estellés Salarich, secretari general tècnic de la Direcció General de Sanitat quan va esclatar la guerra:
Fundaban hospitales los partidos políticos, las sindicales y todas las organizaciones en las que había alguien con fantasía, generosidad […]. De estas instituciones, unas llegaron a funcionar bien, otras no eran más que el pretextos para que personas generosas y bien intencionadas, pero deficientemente orientadas, se entretuvieran dedicando inocentemente sus esfuerzos a los auxilios de guerra. Al cabo de unos días había muchos hospitales […] demasiados hospitales […].3
Un altre testimoni important és el de Guillermo Luna. Luna va ocupar la Prefectura de Sanitat de Madrid quan el Govern va abandonar la capital, i va descriure la situació sanitària que s’havia creat des del mes de juliol del 1936 i que ell va haver de reconduir, segons conta en la «xarrada» a què hem al·ludit (Barona i Bernabeu, 2007: 160):
En Madrid había una infinidad de hospitales que, por su escasa capacidad y falta de medios […] no reunían las condiciones necesarias para un buen tratamiento de nuestros heridos; además, mantenían un exceso de personal en sus plantillas […]. Había que cerrarlos, y con sus camas y efectos aumentar la capacidad de los que quedaban.
El Govern republicà va prendre consciència des de ben prompte que aquest excés d’oferta sanitària suposava una dispersió dels recursos, que tenia com a resultat final una pèrdua de l’eficàcia sanitària, al capdavall, una dificultat afegida per a guanyar la guerra. Per aquest motiu, el 22 d’agost del 1936 va emetre un decret que facultava el Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió a frenar l’excessiva proliferació d’hospitals a Madrid.4
En l’article primer del decret apareixia la llista dels 14 hospitals on s’havien d’evacuar exclusivament els ferits de guerra, per als qual es reservava exclusivament la denominació «hospital de sang». En destaca l’especialització d’alguns, com per exemple, els hospitals dedicats a les lesions oculars o a la gangrena gasosa.
L’article tercer establia una llista de nou «hospitals de convalescència» on havien d’atendre’s els ferits lleus i malalts d’afeccions comunes; així mateix, s’especificava que per a continuar obertes aquestes instal·lacions havien de tenir un mínim de 50 hospitalitzats, i que no podien anomenar-se «hospitals de sang». Els darrers articles del decret anunciaven el tancament de tots els establiments que no s’haguessen esmentat en les llistes anteriors i la prohibició expressa d’obrir-ne de nous.
A més de l’acció legislativa del Govern republicà, cal assenyalar que la readaptació de la sanitat civil no hauria estat possible sense l’esforç de molts metges civils. Així, per exemple, Julio Bejerano, antic director general de Sanitat va assumir la màxima responsabilitat en la sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 257).
D’altra banda, cal destacar el cas de Gil Barber. Amb el grau de comandant, Gil Barber era cap dels serveis de transfusió de sang de l’exèrcit republicà. Com en el cas del metges civils que havien aprés sanitat de guerra en els fronts, Gil Barber considerava que el desenvolupament d’un servei de transfusió de sang era també fruit de l’experiència bèl·lica: «En España, hasta el momento presente, no se había concedido a la transfusión de sangre la atención que ésta merecía, sin duda debido a no habernos visto obligados por las necesidades que crean los conflictos bélicos».5 El Servei de Transfusió de Sang disposava de quatre centres instal·lats a Madrid, Barcelona, València i Jaén. En l’article, Gil Barber descrivia el de València, perquè estava en contacte amb les autoritats sanitàries superiors i era l’encarregat de coordinar l’organització general dels serveis de transfusió de sang.
Segons Gil Barber, en primer lloc els donants eren enregistrats en la secció administrativa. Tot seguit, anaven al laboratori, on se’ls feia una història clínica i se’ls prenia una mostra de sang per a determinar-ne el grup sanguini i les determinacions serològiques. Coneguts els resultats del laboratori, en els casos favorables, els donants dels grups II i IV passaven als fitxers. La sang del grup IV era utilitzada per a cobrir les necessitats del front, ja que la urgència vital del moment recomanava fer servir sang de donant universal. Pel que fa a la sang del grup II, era utilitzada en hospitals de la zona, on les situacions clíniques no eren tan urgents i permetien la comprovació prèvia del grup del receptor.
La quantitat de sang que s’obtenia era de 300 a 500 cc. una volta al mes. Però si la demanda de sang era elevada es procedia a una segona extracció durant el mateix mes. La sang, una volta extreta, era emmagatzemada en uns armaris frigorífics a una temperatura de dos a cinc graus, tenint en compte que se n’havia de fer ús durant els 15 dies següents a l’extracció. Cada centre de transfusió estava en contacte permanent amb els hospitals d’avantguarda que en depenien, els quals disposaven d’una càmera frigorífica per a mantenir la sang. Per al servei d’aquests hospitals cada centre comptava amb una ambulància dotada de dues neveres que funcionaven mitjançant un grup electrogen. Aquestes ambulàncies tenien la missió de recórrer tota la xarxa d’hospitals del seu sector a fi d’abastir-los de sang. També disposaven d’un equip de personal tècnic ambulant, que eren els encarregats d’instruir un facultatiu en cada hospital d’avantguarda en la tècnica de transfusió sanguínia i de contactar amb els directors dels hospitals a fi d’elaborar una estadística per a seguir l’evolució dels ferits que havien rebut una transfusió. Quant als hospitals de rereguarda, tenien equips de facultatius que es desplaçaven des dels centres portant personalment la sang per a realitzar les transfusions, després de comprovar el grup dels receptors. Tenien ordre d’emprar sang del grup II sempre que fóra possible, a fi de destinar als fronts la del grup IV.
Per tant, atenent a la informació exposada, podem concloure que la resposta sanitària més primerenca de la República a la guerra es va basar en la reorganització de la sanitat civil a causa de la falta d’una autèntica sanitat militar. En aquest procés van tenir una gran importància els metges civils que van haver de reciclar-se per a afrontar el nou context bèl·lic, com ara el valencià José Estellés Salarich, Julio Bejerano i Gil Barber.
La readaptació, però, va tenir dos problemes. En primer lloc, la sanitat civil no podia desatendre la població civil. A més, l’excés d’oferta sanitària que se’n va derivar suposava una pèrdua d’eficàcia, atesa la dispersió de material i personal sanitaris. Aquesta primera etapa d’improvisació va estar seguida per una altra d’organització i disciplina; concretament, va ser durant el període que València va ser capital de la República quan va començar a funcionar una autèntica sanitat militar (Barona i Bernabeu, 2008: 256). L’embrió de la nova sanitat militar va ser la sanitat del 5è Regiment, que era l’únic que tenia un esbós d’organització sanitària. A poc a poc, aquest embrió va anar englobant els mitjans sanitaris de les diferents organitzacions polítiques i sindicals, per a la qual cosa «sometimos a la dirección y disciplina militar todos los hospitales de las organizaciones, aumentamos su capacidad hospitalaria, mejoramos sus servicios y disminuimos las nóminas del personal» (Barona i Bernabeu, 2007: 160).
Aquest procés de militarització dels hospitals civils va rebre una forta embranzida mitjançant l’Ordre del Ministeri de la Guerra de 23 de gener del 1937. El Govern va establir la militarització de tots els hospitals civils de més de 300 llits, que passaven a anomenar-se «hospitales de Sanidad Militar». Així mateix, l’ordre disposava el tancament de tots els centres sanitaris la capacitat dels quals fora inferior als 300 llits.6 Posteriorment tindrem ocasió d’analitzar l’impacte d’aquesta ordre en la sanitat valenciana.
La descripció de la sanitat militar republicana una vegada reorganitzada ens ha arribat, en gran mesura, a través dels informes del experts internacionals. Així, el «Rapport sur la mission sanitaire en Espagna» (Barona i Bernabeu, 2007: 100-115) descrivia com el cos de sanitat militar estava integrat a les acaballes del 1936 per uns 600 metges, dels quals només 100 eren metges militars. Els 500 restants eren metges civils mobilitzats. Segons aquest informe, el material sanitari era escàs, especialment a partir del 1937, ja que la prolongació de la guerra amenaçava l’abastiment de material mèdic bàsic, com ara cotó, gases i benes. No obstant això, la major escassetat afectava els mitjans d’evacuació, atès que només disposaven de 60 ambulàncies. L’informe ens descriu una sanitat militar republicana organitzada al voltant dels serveis sanitaris d’avantguarda o d’evacuació i dels serveis sanitaris de rereguarda. Aquests últims estaven integrats per una xarxa d’hospitals on eren evacuats els ferits de guerra –els hospitals de sang– i que podien estar situats o bé relativament prop del front –en el cas del front de Terol, per exemple, hi havia hospitals de sang instal·lats en pobles de la província que prèviament havien pres els milicians (Cedrillas, Alfambra, Sarrión, etc.)–, o bé a ciutats i pobles republicans allunyats del front (Castelló, València, Cofrents, Alzira, etc.).7
Pel que fa als serveis sanitaris d’avantguarda, estaven formats per la parada sanitària de batalló, la parada de classificació i l’hospital quirúrgic de primera línia. Els ferits caiguts al camp de batalla eren arreplegats pels portalliteres que acompanyaven els soldats. Tot seguit eren traslladats a la parada sanitària de batalló. Cada batalló estava atès per un metge –normalment amb el grau de capità– i per quatre practicants, un per companyia.8 Per tant, la parada sanitària de batalló estava atesa per un metge, quatre practicants i un nombre indeterminat de portalliteres. S’hi feia la primera cura als ferits: aplicació de torniquets, immobilització de fractures, aplicació de sèrums antitetànics i antigangrenosos, etc. La parada sanitària de batalló havia d’estar situada tan a prop de la línia de foc com fóra possible, però també prop de la carretera, perquè hi tingueren accés les ambulàncies per a poder evacuar els ferits.
Quant a la parada de classificació, cal assenyalar que durant la Guerra Civil es va demostrar la utilitat d’instal·lar petits hospitals tan a prop de la línia de combat com fóra possible. A més, com ja hem comentat, existia una xarxa d’hospitals d’evacuació o de sang més o menys allunyats del front. Per tant, es va fer necessària la creació d’una infraestructura sanitària on es classificaren i distribuïren els ferits, de manera que els més greus anaren als hospitals quirúrgics de primera línia, i la resta foren evacuats als hospitals de rereguarda (Massons, 1994: 434). Aquesta infraestructura rebia el nom de «parada de classificació» i tenia una importància cabdal en l’organització de la sanitat del front. En primer lloc, perquè hi confluïen ferits procedents de diverses parades sanitàries de batalló; així mateix, hi anaven les ambulàncies que tornaven dels hospitals d’evacuació. Per tant, el metge que dirigia la parada tenia informació del nombre de baixes dels diferents sectors que abastava el seu radi d’acció, i del nombre de llits lliures dels hospitals on evacuava els ferits.
Aquest tipus de parada s’havia d’instal·lar en un punt intermedi entre la parada sanitària de batalló i els hospitals de primera línia, tenint en compte que la rapidesa en l’assistència als ferits era fonamental perquè resultés efectiva. Cada brigada de l’exèrcit republicà comptava amb una parada, l’equip de la qual estava format per un capità metge (que n’era el responsable), un tinent metge, tres practicants i un sergent, que estava al capdavant de 10 portalliteres. Malgrat que la missió fonamental de la parada de classificació era la distribució de ferits segons la gravetat, també hi tenien lloc actuacions mèdiques, que rectificaven o complementaven allò que s’havia fet a la parada sanitària de batalló. Entre aquestes actuacions destaquen la correcta immobilització de les fractures, la injecció de sèrums antitetànic i antigangrenós, i l’administració de morfina.
Una altra tasca important n’era el control de les fitxes mèdiques d’evacuació dels ferits: el personal hi emplenava les fitxes dels ferits que no en tenien, i revisava i complementava les fitxes que la parada sanitària de batalló ja havia fet als ferits. La fitxa mèdica d’avantguarda va ser introduïda en l’exèrcit republicà gràcies a les Brigades Internacionals. Eren més pràctiques i d’ús més ràpid que les que s’havien fet servir fins aleshores, ja que en una sola fitxa s’incloïa tota la informació.
Fig. 2.
Fitxa mèdica d’avantguarda. Font: ADPV, I 2.4, c. 12, llig. 45.
El 70% dels ferits atesos en una parada de classificació eren evacuats als hospitals de sang, i el 20% eren derivats cap a un hospital quirúrgic de primera línia (Massons, 1994: 438), és a dir, el primer hospital que hi havia darrere del front, on aplegaven els ferits més greus procedents de la parada. Estava situat tan a prop del front com fóra possible per assegurar la rapidesa de l’atenció als ferits, però suficientment allunyat dels combats per a poder garantir la seguretat del personal i dels ferits. Els hospitalitzats no hi romanien molt de temps, ja que quan la situació clínica ho permetia eren evacuats als hospitals de rereguarda.
Els hospitals de primera línia tenien una capacitat aproximada de 20 llits, i es caracteritzaven per la mobilitat (s’havien de muntar i desmuntar en quatre-sis hores) i per la ubiqüitat, ja que s’havien de poder instal·lar en diferents llocs (convents, escoles, masos, etc.). El seu instrument base era l’anomenat autochir, que era una furgoneta amb un quiròfan ambulant, però prompte es va comprovar que era més còmode i segur instal·lar el quiròfan en qualsevol edifici, que normalment no disposava de llum (Massons, 1994: 478). L’autochir estava dotat amb un grup electrogen i una xarxa d’enllumenat, que proveïa de llum l’hospital de primera línia. A banda de l’autochir, l’hospital disposava de dos camions que transportaven els llits, els pijames, aliments bàsics, etc. A més, aquests hospitals comptaven amb dos o tres equips quirúrgics. Cada equip estava dirigit per un cirurgià –normalment un capità–, un metge ajudant, que era un tinent, un anestesista que solia ser una infermera, i dues infermeres per al servei de quiròfan. A més, per a atendre els 20 llits calia un mínim de sis sanitaris o infermeres. El personal es completava amb tres cuiners, el conductor de l’autochir, un encarregat de la intendència i tres soldats, que se situaven en la cruïlla de la carretera més pròxima a l’hospital per a indicar l’accés a les ambulàncies. És a dir, el personal d’aquests hospitals estava format aproximadament per 20 persones.
Després del colp d’estat, gran part dels serveis de sanitat militar quedaren en mans dels rebels, per la qual cosa la sanitat de l’exèrcit republicà es va haver de crear de novo. Aquesta reconstrucció dels serveis sanitaris republicans va ser iniciada per partits polítics i sindicats antifeixistes. Posteriorment, la sanitat militar republicana es va basar en el reciclatge de metges civils, que van haver d’aprendre sanitat de guerra sobre el terreny. A més, els serveis sanitaris de les Brigades Internacionals hi aportaren idees i experiències. Amb molt d’esforç i progressivament, l’Exèrcit republicà va aconseguir organitzar uns nous serveis sanitaris a les acaballes del 1936, que van estar plenament operatius al llarg del 1937.
Podem concloure, doncs, que la sanitat militar en territori republicà durant la Guerra Civil va travessar dues etapes clarament diferenciades. En primer lloc, una etapa de desorganització i improvisació on la sanitat civil en mans d’organitzacions polítiques i sindicals va substituir l’absència d’una autèntica sanitat militar, raó per la qual durant aquesta etapa, entre juliol i desembre del 1936 aproximadament, ens hi referim com a «sanitat de guerra». Posteriorment, al caliu de l’Ordre del Ministeri de la Guerra del 23 de gener del 1937, es va articular gradualment la sanitat militar republicana fins a constituir un cos militar organitzat i efectiu.
Per a finalitzar aquest apartat, cal remarcar que al llarg de tot el desenvolupament de la monografia anirem comprovant si allò que succeïa a València i al front de Terol es reflectia en els informes que van redactar els experts internacionals sobre qüestions sanitàries. En concret ens referim als ja anomenats «Rapport sur la mission sanitaire en Espagne (28 décembre 1936-15 janvier 1937)», i al Bulletin d’Information de la Centrale Sanitaire Internationale d’aide à l’Espagne Républicaine, editat a París al novembre de 1937.
1«Contemplaciones sobre nuestra Sanidad», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra (octubre de 1938) (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 153).
2«7 de noviembre (una charla con el camarada Luna)», La Voz de la Sanidad del Ejército de Maniobra, 20 de novembre de 1938 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 157).
3J. Estellés Salarich, «La Sanidad del Ejército republicano del Centro», en Los médicos y la medicina en la guerra civil española, 1986, pp. 37-59, 41.
4Decret, del 22 d’agost de 1936, sobre el control de la proliferació d’hospitals a Madrid, Gaceta de Madrid, núm. 236 (23 d’agost de 1936), pp. 1430-1431.
5Gil Barber, La tranfusión de sangre en la guerra actual, 1937 (cit. de Barona i Bernabeu, 2007: 165).
6Ordre del Ministeri de la Guerra, de 23 de gener de 1937, sobre la militarització dels hospitals civils, Gaceta de la República, 26 de gener de 1937 (núm. 26), p. 510.
7Dedicarem un capítol a l’estudi dels hospitals de sang, un dels exemples més clars, sens dubte, de reorganització sanitària davant la situació bèl·lica.
8Un batalló estava format per quatre companyies de 100 homes cadascuna. Per tant, la parada sanitària de batalló donava cobertura sanitària a 400 efectius.
III. LA CREACIÓ DEL COMITÈ EXECUTIU POPULAR DE VALÈNCIA
La rebel·lió dels militars va desencadenar, a la zona republicana, una autèntica revolució social de tipus col·lectivista que atemptava contra la propietat privada. Aleshores, partits polítics i sindicats van plantejar una qüestió que els enfrontaria entre ells, cosa que a la llarga afavoriria els rebels: què era més important, primer guanyar la guerra i després fer la revolució, o al contrari? Ja hem vist com aquesta qüestió era la base dels enfrontaments entre els socialistes i comunistes amb els anarquistes, i com aquestes discrepàncies acabarien esguitant la política sanitària de Frederica Montseny.
Els conflictes es van prolongar fins als successos de Barcelona de maig de 1937, quan va haver-hi un fort enfrontament armat entre comunistes i anarquistes pels carrers de la capital catalana. El resultat, a banda de nombroses baixes i detinguts, va ser l’hegemonia del PCE i l’anul·lació política de la CNT. Aquest prestigi creixent del partit comunista estava reforçat per l’URSS, única potència estrangera que donava suport a la República, i va anar acompanyat de la pèrdua d’influència dels sindicats.
Pel que fa a l’exèrcit, la República va tenir un clar desavantatge des del principi. El Govern, a fi d’intentar tallar l’alçament, havia ordenat als soldats que no obeïren els seus comandaments; l’ordre no va ser seguida en zona rebel i sí que ho va ser en la republicana, on els soldats abandonaven les casernes. La República va haver d’improvisar un nou exèrcit fent tornar els soldats i hi va incloure les milícies populars. Aquesta va ser una de les primeres mesures del nou president del Govern, Largo Caballero, ja que a partir del setembre de 1936 va militaritzar les milícies i les va incloure al costat de les Brigades Internacionals. Es tracta de les anomenades Brigades Mixtes, que van constituir el pilar de l’Exèrcit Popular de la República. Era un exèrcit regular sotmès a una fèrria disciplina de guerra que substituïa unitats militars espontànies amb poca disciplina i menys preparació. Més problemes va tenir el Govern a l’hora de militaritzar, uniformar i obligar a la instrucció a les milícies anarquistes. N’és bon exemple la Columna de Ferro, formada per valencians que lluitaven al front de Terol, que no va acceptar la militarització fins a la primavera de 1937.
D’altra banda, durant les primeres setmanes de guerra en la zona republicana es va produir una revolució política, amb un clar debilitament del poder central. En els primers mesos, els governs es van succeir ràpidament (Casares Quiroga, Martínez Barrio i Giral) perquè cap no tenia la solució per a vèncer els rebels. S’hi va generar un buit de poder que va fer que el poder central fóra substituït per un seguit d’organismes locals. Efectivament, la resposta popular a l’alçament s’havia materialitzat, des del mateix dia 19, en una vaga general i en la constitució del Comitè de Vaga, integrat pel partits del Front Popular. Eren, però, els sindicats (UGT i CNT) els que controlaven la situació i els que havien posat en marxa les primeres milícies armades, després d’haver assaltat les armeries de la ciutat.
El dia 22 de juliol, el Comitè de Vaga va decidir la creació del Comitè Executiu Popular (CEP) de València, nou poder de facto que prenia les regnes de la situació, davant del poder de iure que representava la Junta Delegada enviada pel Govern a València. Al llarg de les dues setmanes que va tardar a aclarir-se la situació política, València va viure els moments més ombrívols de la guerra: crema d’esglésies i convents, i assassinat de persones sospitoses de donar suport a l’alçament, de persones dretanes o simplement religioses (els tristament coneguts com a paseos).
En el context de formació del CEP ja es podia entreveure la confrontació entre les diverses forces polítiques quant a la disjuntiva guerra o revolució. En aquest sentit, la composició del CEP va reflectir el protagonisme que els sindicats havien assolit en les primeres setmanes de guerra; l’UGT i la CNT hi tenien dos representants cadascun, i els partits del Front Popular només en tenien un.
Els objectius del CEP eren el control polític i l’organització militar en la rereguarda valenciana, per a la qual cosa es va organitzar en 12 delegacions amb competències, entre d’altres, en milícies, guerra, agricultura, treball, premsa i propaganda, i sanitat, com comprovarem després. Per a assolir aquests objectius, es van confiscar o col·lectivitzar moltes indústries, negocis i serveis. Aquestes formes d’intervenció també van afectar les empreses de subministrament de material farmacèutic i sanitari. Per tant, el CEP era un autèntic organisme independent i revolucionari, amb totes les competències administratives, la qual cosa va convertir València i la seua província en un estat de facto. No obstant això, el CEP de València es va estavellar contra els esforços del Govern per retallar-ne els marges d’actuació i, d’altra banda, contra la pròpia incapacitat per a exercir la seua autoritat davant els múltiples comitès existents, amb tota la burocràcia que això suposava.
Al setembre de 1936, el president de la República va cridar Largo Caballero a formar govern. El líder socialista radical volia formar un govern de concentració i unitat capaç de fer front a als rebels, que estaven a les portes de Madrid. Així doncs, es va envoltar de ministres socialistes, comunistes, i fins i tot, va donar entrada a quatre ministres anarquistes. L’esforç del govern de Largo Caballero es va centrar a recompondre l’autoritat de l’Estat, amb mesures com la creació d’un exèrcit disciplinat, com hem comentat anteriorment, i la creació dels consells provincials, que retallaven les competències dels organismes revolucionaris.
Els esdeveniments de Barcelona de maig de 1937 van obligar Largo Caballero a la dimissió, i el president de la República va nomenar el socialista Juan Negrín nou president del Govern. Negrín va fer fora del Govern els anarquistes de la CNT i a l’octubre de 1937 es va traslladar a Barcelona. Les darreres mesures del seu govern es basaven en un programa de tres punts de per a posar fi a la guerra: absència de represàlies per als vençuts, restabliment d’un règim democràtic, i eixida de les forces estrangeres. Franco no el va acceptar. Cap al final de febrer de 1939, Manual Azaña dimitia com a president de la República i s’exiliava a França; el president del Govern ho va fer al març. Era el principi del final: les tropes de Franco entrarien victorioses a Barcelona el 26 de gener de 1939, el 28 de març ho farien a Madrid, i el dia 29 desfilarien pels carrers de València.
D’altra banda, cal assenyalar que València va viure durant quasi un any, entre novembre de 1936 i octubre de 1937, un dels episodis més importants en la seua història recent. En plena Guerra Civil, la ciutat va allotjar el Govern i es va convertir en la capital de la Segona República espanyola. Tot seguit analitzarem en quines condicions es va produir el trasllat, quines conseqüències va tenir per a la ciutat i quina va ser l’evolució de la situació política durant l’estada del Govern republicà a València.
En primer lloc, cal tenir en compte que a partir d’octubre de 1936 les forces de Franco s’encaminaven amb molta força cap a Madrid, i a començaments de novembre la caiguda de la capital semblava imminent. El president del Govern tenia un projecte de formar un govern de coalició, capaç de parar l’ofensiva franquista. Largo Caballero volia en el seu gabinet ministres de totes les tendències, inclosa la CNT. Després de dos mesos de debats interns, els anarcosindicalistes hi acceptaren, i Largo Caballero finalment va incorporar quatre ministres anarquistes al seu executiu, entre els qual hi havia Frederica Montseny, ministra de Sanitat i d’Assistència Social, com ja sabem. Serà, per tant, aquest govern remodelat de Largo Caballero, constituït el 4 de novembre de 1936, el que es traslladarà a València, a fi d’organitzar la resistència republicana en millors condicions estratègiques.
El primer Consell de Ministres celebrat a València va tenir lloc al Palau de Benicarló el dia 7. S’hi va decidir com comunicar a l’opinió pública les raons del trasllat, per tal que no semblés una fugida o un signe de feblesa. Amb el trasllat, tota la ciutat i els edificis més importants es van veure tocats per un aire d’oficialitat governamental. Les institucions republicanes, els diferents ministeris i departaments governamentals, i les seus dels principals partits i sindicats es van començar a instal·lar en diferents punts de la ciutat. Es va fer servir amb aquest objectiu mig centenar d’edificis emblemàtics, que van ser habilitats en poc de temps com a residències oficials, despatxos o dependències administratives.
Pel que fa al Ministeri de Sanitat i Assistència Social, es va instal·lar al palau del comte de Berbedel. El ministeri de Montseny va prendre diverses iniciatives durant l’estada a València. Per exemple, va considerar una prioritat l’atenció educativa i sanitària dels xiquets abandonats, molts d’ells orfes de guerra. Amb aquest objectiu va posar en marxa una sèrie de llars d’infantesa, però el programa es va haver de suspendre perquè el Ministeri d’Instrucció Pública el va considerar una intromissió.
D’altra banda, durant l’estada del Govern a València, el Ministeri de Sanitat va reorganitzar l’Escola de Puericultura i va assentar les bases per a la creació de l’Institut d’Higiene de l’Alimentació, fonamental per al racionament alimentari, que prompte faria acte de presència entre els valencians. I també va posar en marxa els programes d’evacuació de xiquets fora d’Espanya, especialment a França (Barona i Bernabeu, 2008: 260 i 261).
La capitalitat va suposar per a València una profunda reestructuració. En primer lloc, l’afluència de funcionaris i tècnics dels ministeris i ambaixades, polítics de tots els partits republicans, sindicalistes, periodistes, intel·lectuals, i diplomàtics estrangers va obligar a canviar la fisonomia de la ciutat a fi d’acomodar-hi el Govern i tot el personal que arrossegava darrere. D’altra banda, més dura, també es va haver d’adaptar la ciutat per a acollir ferits, malalts i refugiats de guerra. València es convertia així en una ciutat cosmopolita i objecte de l’atenció informativa internacional, però també en una ciutat clarament sobresaturada, víctima d’una autèntica allau demogràfica.
El Ministeri de Sanitat i Assistència Social va dedicar grans esforços a resoldre el problema dels evacuats, especialment a partir de febrer de 1937, quan es va dissoldre el Comitè Nacional de Refugiats, i les competències van ser assignades al ministeri de Montseny, el qual s’encarregava de buscar treball als refugiats (bàsicament en obres públiques, sobretot fortificacions) i que no els faltés assistència sanitària.
A la mitjania de 1937 la política sanitària del Govern republicà a València estava basada en la creació de centres primaris i secundaris d’higiene, estacions d’espollament i centralització del subministrament del medicaments i material sanitari. A més, es va intensificar la campanya de lluita antivenèria, amb propaganda i educació sexual que incloïa el repartiment de preservatius (Barona i Bernabeu, 2008: 261). Poc després de rebre les competències d’assistència als refugiats, al febrer de 1937, una delegació ministerial amb Montseny al capdavant es va reunir a Ginebra amb el Comitè d’Higiene de la Societat de Nacions per a tractar les condicions de salut de la població, que encara no s’havien degradat excessivament.
Pel que fa a la demanda d’aliments, València va ser una ciutat ben abastida fins al desembre de 1936. Des d’aleshores, precisament per l’augment poblacional, s’hi va fer necessària una política de control de productes bàsics com la carn, l’oli, el sucre, l’arròs i el pa. A partir de gener de 1937 les cues per a aconseguir aliments es van fer quotidianes entre els valencians. Finalment, des del març de 1937 es va fer obligatòria la cartilla de racionament. Així mateix, com no podria ser d’altra forma, els serveis sanitaris de la ciutat es van veure ressentits davant l’allau de ferits, malalts i refugiats de guerra. Aquest últim aspecte, per ser d’especial interès per a aquesta monografia, serà tractat al llarg del capítol VII.
La propaganda de les institucions republicanes insistia en la necessitat que els habitants de les superpoblades ciutats republicanes acolliren els refugiats i evacuats. Argumentaven que aquesta era la manera de contribuir a combatre el feixisme de les ciutats de la rereguarda republicana. Així doncs, un dels problemes més urgents que va tenir la València capital de la República a partir de finals de 1936 va ser l’assistència d’aquest nou sector de població: habitatges, educació (en cas de refugiats en edat escolar), alimentació i assistència sanitària. D’altra banda, l’arribada del Govern a València va suposar la fi progressiva de l’etapa revolucionària que havia viscut la ciutat des de juliol de 1936: hegemonia dels sindicats, confiscacions i col·lectivitzacions, ocupació de cases i terres, i en general, activitats dels incontrolats, inclosos els «passejos».
Les Corts republicanes, reunides per primera vegada l’1 de desembre de 1936 a l’Ajuntament de València, van atorgar la seua confiança al Govern i es van manifestar a favor del «comandament únic», és a dir, de donar tot el poder al Govern. L’objectiu d’aquesta tendència centralitzadora era, com sabem, construir un Estat fort per a poder guanyar la guerra, la qual cosa es va traduir en una progressiva dissolució del Comitè Executiu Popular de València. Finalment, al gener de 1937, el CEP va desaparèixer per a convertir-se en el Consell Provincial de València, un organisme amb les competències retallades que exercia les seues competències mitjançant diferents conselleries –estudiarem a fons la Conselleria de Sanitat en el capítol VII.
A partir del febrer de l’any 1937 va començar una fase de debilitament del govern de Largo Caballero arran de la pèrdua de Màlaga i de la divisió interna del PSOE, entre l’esquerra «largocaballerista» i el sector moderat de Prieto. Els successos de maig de Barcelona van fer caure definitivament Largo Caballero.
Les Corts republicanes es van tornar a reunir (per segona i última vegada) en una sessió celebrada a la Llotja l’1 d’octubre de 1937. En aquesta ocasió van donar suport al nou govern de Negrín, que continuaria amb el procés de refredament de la revolució, la consolidació d’un exèrcit fort i disciplinat, la centralització dels recursos i la normalització política.
L’estada del Govern a València va concloure a finals d’octubre de 1937, però el cicle polític havia acabat realment amb la caiguda de Largo Caballero, al mes de maig. El nou executiu de Negrín no tenia raons especials per a perllongar l’estada a València. Barcelona era una destinació políticament interessant, ateses les tesis del nou Govern basades en la centralització política i econòmica. La presència allí del Govern central podia servir per a retallar l’autonomia del govern de Companys, supervisar directament les indústries de guerra i, al capdavall, dedicar tots els recursos de Catalunya als esforços de la guerra espanyola.
Finalment, el dia 30 d’octubre de 1937, el govern de Negrín va començar a traslladar-se a Barcelona. Però lluny de recuperar la calma que teòricament suposava deixar de ser capital, els valencians van sentir cada volta més a prop la guerra, amb la proximitat del front que s’hi acostava, la intensificació dels bombardejos, l’arribada de més refugiats i ferits de guerra, les dificultats per a l’abastiment, el racionament i la fam.
IV. ELS CONDICIONANTS DE LA REORGANITZACIÓ SANITÀRIA A VALÈNCIA EN EL CONTEXT BÈL·LIC
Per entendre l’enfocament, l’estructura i el desenvolupament d’aquest treball resulten d’importància cabdal dos fets històrics que van esdevenir a la ciutat de València pel juliol de l’any 1936. En primer lloc, la fidelitat de la ciutat de València i de tot el País Valencià a la Segona República espanyola, que va fer que l’alçament militar no hi triomfés. I, d’altra banda, la constitució del Comitè Executiu Popular de València, un organisme independent que va exercir totes les competències a la ciutat i a la província fins al començament de l’any 1937.
L’estudi detallat de les fases de la Guerra Civil espanyola resulta apassionant des de molts punts de vista, com ara l’ajuda internacional, o des de la perspectiva de l’estratègia militar. Malgrat no constituir objectius d’aquesta monografia, considerem fonamentals una sèrie de fets militars que van condicionar l’assistència sanitària a la ciutat de València, atès que van provocar onades de refugiats i ferits de guerra. Aquests fets militars són el setge de Madrid des de les acaballes del juliol de 1936 pels generals Mola i Franco, els bombardejos de València a partir de gener de 1937, la caiguda de Màlaga (febrer del 37) i la solsida del front del Nord (octubre del 37). Finalment, el front de Terol (agost del 36-juliol del 38) va ser especialment rellevant pel nombre de refugiats i ferits de guerra que va provocar. Després del fracàs de les milícies valencianes per a conquerir Terol durant l’hivern de 1936-1937, l’exèrcit republicà va entrar en la ciutat aragonesa al gener de 1938. Un mes després va ser reconquerida per les tropes franquistes, i es va iniciar la ofensiva sobre València. El 15 d’abril de 1938 les tropes rebels van arribar a la Mediterrània per Vinaròs (el Baix Maestrat) i el 13 de juny de 1938 van entrar a Castelló (la Plana Baixa). Finalment, les tropes franquistes es van estavellar contra la línia XYZ dels republicans, i l’avanç sobre València va ser aturat.
Fig. 3. Propaganda a la porta de la clausurada església de Sant Martí, al carrer Sant Vicent. La solsida del front del Nord a l’octubre de 1937 va generar una allau de refugiats, molts d’ells asturians. Font: Joaquín Sanchis, Finezas. Biblioteca Valenciana.
Per entendre com aquests fets militars van condicionar l’assistència sanitària a València cal tenir en compte dues realitats que van afectar la ciutat: que va ser durant tota la guerra zona de rereguarda i que va allotjar la capitalitat de la Segona República durant quasi un any (del 6 de novembre de 1936 al 30 d’octubre de 1937).
Aquesta situació doblement especial va fer que la ciutat patís les conseqüències de la guerra sobretot de forma indirecta. Va rebre gran quantitat de refugiats procedents de ciutats republicanes o bé sotmeses al setge de les tropes franquistes (Madrid), o bé que quedaven sota el seu poder (Màlaga, Castelló, Astúries). Per tant, va haver d’augmentar, modificar i coordinar les institucions sanitàries i de beneficència per a atendre tots aquests evacuats-refugiats.
D’altra banda, cal destacar que la situació de rereguarda de la ciutat, unida a la proximitat geogràfica del front de Terol, va fer que València assumís la responsabilitat de coordinar-ne l’assistència sanitària. A més, també va conèixer de forma directa la cruesa de la guerra ja que, com a conseqüència d’allotjar la capitalitat de la República espanyola, es va convertir en objectiu militar i va ser bombardejada per mar i aire.
V. L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA FINS L’ANY 1936
Per poder entendre la reorganització de la sanitat a la ciutat de València durant la Guerra Civil caldrà en primer lloc realitzar-hi una breu aproximació abans de la contesa, cosa que farem tot seguit.
Des de l’edat mitjana l’assistència sanitària, la pobresa i la caritat cristiana apareixen íntimament lligades sota el concepte de beneficència. Bona mostra d’això és el fet que l’Hospital Provincial de València, encara al llarg del segle XX, proporcionava assistència sanitària als malalts pobres, acollia els dements abandonats i donava recer als xiquets que les famílies sense mitjans no podien atendre (expòsits). Ara bé, al llarg del segle XIX va tenir lloc la substitució d’un model assistencial basat en la caritat i controlat per institucions religioses, per un altre, anomenat de beneficència pública, que va tenir un progressiu procés de secularització, malgrat que en molts casos les tasques d’infermeria encara requeien sobre les monges (Barona, 2002: 173).
En línies generals, l’assistència mèdica pública a la ciutat de València durant el segle XIX i bona part del XX es va articular al voltant dels grans establiments de beneficència, però aquest model va ser incapaç d’atendre les necessitats mèdiques d’una societat en fase de creixement demogràfic i de transformació socioeconòmica, que generava atur, exclusió i pobresa, com demostren les successives epidèmies de còlera que assotaren la ciutat durant el segle XIX, i l’elevada mortalitat general, infecciosa i infantil (Barona, 2002: 174).
La Llei de Beneficència de 1849 va crear les juntes provincials de Beneficència, que van passar a administrar els tres grans establiments de beneficència de la ciutat: l’Hospital Provincial, la Casa de la Beneficència i la Casa de la Misericòrdia. La llei, juntament amb la demarcació provincial de 1833, buscava la centralització administrativa –característica de l’Estat liberal– del model sanitari des de les diputacions provincials.
L’Estat va decretar el 1868 la supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència, la qual cosa va fer que els establiments de beneficència valencians passassen a dependre administrativament i econòmica de la Diputació Provincial de València i dels ajuntaments.
Quant a l’Hospital Provincial de València –paradigma d’hospital de beneficència–es va fundar el 1512 com a resultat de la unificació de diferents hospitals d’origen medieval. Construït en el cantó dels carrers de l’Hospital i de Guillem de Castro, la reunificació obeïa a les directrius imperants en l’Europa de l’època: la creació de grans centres assistencials en substitució dels petits hospitals medievals, on l’accés i l’assistència eren molt restringits.
La Llei de Beneficència de 1821 establia que les institucions benèfiques havien de dependre de la Junta Municipal de Beneficència, raó per la qual l’Hospital General va passar a estar sota control municipal. D’altra banda, la creació de les juntes provincials de Beneficència l’any 1849 va fer que l’Hospital passés a tenir un abast provincial, i així va prendre el nom d’Hospital Provincial. L’any 1868 l’hospital va passar a ser gestionat per la Diputació Provincial de València.
Fins al final del segle XIX, l’Hospital Provincial constituïa l’únic centre d’assistència sanitària pública a la ciutat de València (Barona, 2002: 174), atenia els pobres de solemnitat de la ciutat i de tota la província, per a la qual cosa, a partir de 1934, se’ls exigia un certificat de pobresa que era expedit normalment pel metge del poble d’on eren naturals. Es tractava de complir l’Ordre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l’1 d’octubre de 1934, que considerava que els pobres havien de rebre assistència sanitària gratuïta.1
L’ordre recordava que tots els establiments de beneficència de l’Estat i els provincials havien d’exigir la condició de pobresa de tots aquells que hi sol·licitassen assistència, excepte els casos d’urgència i els malalts infecciosos. Per tal d’acreditar la condició de pobresa, l’ordre proposava la creació d’un model de carnet d’assistència mèdica gratuïta. No obstant això, la documentació consultada ens ha demostrat que aquest carnet mai no es va crear, i que els malalts pobres justificaven la seua condició de pobresa mitjançant un certificat, normalment expedit per un metge. Així ho hem pogut comprovar, per exemple, en un certificat emès pel metge forense del partit judicial d’Alberic:
CERTIFICO: que A.S.E. vecino pobre de esta villa padece desde hace unos 10 meses de crisis epileptiformes […], siendo preciso su ingreso en un Centro benéfico-sanitario adecuado, por no reunir las debidas condiciones el domicilio del afecto y carecer además este y sus familiares de medios con que sufragar los gastos que originan el tratamiento y régimen dietético indicados. Lo que hago constar a los efectos de obtención de ingreso en el mencionado Centro benéfico-sanitario.2
L’Hospital Provincial també prestava cobertura mèdica a aquells que podien pagar-se les despeses. Es tractava de malalts que necessitaven un tractament que no podien rebre a casa (per exemple, una intervenció de cirurgia major). Però es pot afirmar en línies generals que qui es podia pagar un metge i un tractament no anava a l’Hospital, sinó que rebia l’assistència al seu domicili, com ha fet palès el certificat del metge d’Alberic.
L’Hospital Provincial, igualment, acollia els xiquets expòsits o abandonats i també atenia un altre col·lectiu, el de bojos i dements. Per tant, va tenir funció de manicomi fins l’any 1878, en què els dements van ser traslladats al desamortitzat convent de la Mare de Déu de Jesús (Patraix). El trasllat va ser conseqüència del caràcter crònic d’aquest tipus de malalts, amb llargs períodes d’ingrés, i dels nous corrents de la psiquiatria de l’època, que advocaven per un tractament especialitzat i la reinserció en la societat sempre que fóra possible. Allí estigueren els malalts mentals fins el 1973, en què van ser traslladats als afores de Bétera (el Camp de Túria).
Per acabar, cal assenyalar que l’Hospital Provincial també va tenir funcions d’hospital militar fins a mitjan segle XIX (Barona, 2002: 177).
La supressió de les juntes provincials i municipals de Beneficència el 1868 va fer que la Beneficència fóra administrada per diputacions i municipis. En aquest context, a partir del 1882, la sanitat municipal es va estructurar sota la direcció d’un inspector del Cos, del qual depenien els serveis mèdics i veterinaris i el laboratori químic.
Immediatament després de la seua creació, el Cos Municipal de Sanitat va tenir una primera gran actuació: la primera vacunació anticolèrica aplicada experimentalment per Jaume Ferrán durant la devastadora epidèmia de còlera del 1885 (Barona, 2002: 218 i 219). Altres tasques en van ser l’anàlisi i la potabilització de les aigües del riu Túria per a l’abastiment de la ciutat, el desenvolupament de la seroteràpia antidiftèrica, i l’establiment d’una política higiènica i sanitària que afectava mercats, escorxadors, cementeris, etc. de la ciutat (Barona, 2002: 219).
També en l’àmbit municipal cal situar les cases de socors. La primera va ser fundada el 1879 i prompte es va incorporar al model d’organització sanitària municipal (Barona, 2002: 220). Les cases de socors estaven destinades «a prestar los primeros auxilios medicoquirúrgicos en todos los accidentes fortuitos, establecer una consulta gratuita para los pobres de solemnidad y recoger a los niños abandonados hasta su conducción a la inclusa».3
A començament del segle XX hi havia a València quatre cases de socors: a la Glorieta, a Russafa, al carrer Serrans i al Port.4 Quan va esclatar la Guerra Civil n’hi havia cinc, i estaven situades al districte del Museu, a Russafa, al carrer de Colom, al principi del carrer del Dr. Lluch (Casa de Socors del Port) i al costat de la Comandància de Marina (Casa de Socors de Llevant).5 Cal destacar que la Casa de Socors del Port comptava amb un dispensari oftalmològic, integrat en la xarxa de lluita antitracomatosa de la ciutat.
Fig. 4. Casa de Socors del carrer Colom (anys trenta). Font: ADPV, fotografia 2229.
Fig. 5. Quiròfan. Font: ADPV, fotografia 2230.
D’altra banda, el 1881 es va crear a València el Laboratori Químic municipal, que tenia les funcions d’analitzar els aliments i l’aigua per a comprovar-ne l’adequació al consum humà. El 1894 s’hi va crear el Laboratori Bacteriològic, les funcions del qual eren la identificació dels microorganismes de l’aire, de l’aigua i dels aliments; la preparació de desinfectants; l’anàlisi de líquids orgànics remesos pels metges de la beneficència (llet, orina, esputs, etc.), i la preparació de vacunes i sèrums. Es pretenia així acabar amb la dependència de l’Institut Pasteur i del Laboratori Municipal de Barcelona, en una època en què creixia la importància de la microbiologia i la serologia com a pilars clau en la lluita contra les malalties infeccioses (Barona, 2002: 226).
Seguint en l’esfera de la sanitat municipal, cal afegir que el 1911 es va fundar l’Institut Municipal d’Higiene com a conseqüència de la fusió dels laboratoris Químic i Bacteriològic. Es va instal·lar en un palau que l’Ajuntament havia construït amb motiu de l’Exposició Regional de 1909.6 L’Institut Municipal d’Higiene tenia cinc àrees d’actuació: investigacions biològiques i bacteriològiques, anàlisi d’aigües, veterinària, seroteràpia i vacunació, i desinfecció. Cada secció tenia un nombre determinat d’alumnes (metges, farmacèutics, etc.) que aprenien durant un període de pràctiques amb l’objectiu de formar especialistes en higiene pública i prevenció. El 1917 es va fundar al carrer de Colom l’Institut Policlínic Municipal, que atenia la consulta de les principals especialitats medicoquirúrgiques; juntament amb la Casa de Socors del Port i la secció d’oftalmologia de l’Hospital Provincial, el dispensari oftalmològic de l’Institut Policlínic Municipal constituïa la base de la lluita antitracomatosa de la València dels anys 30.
A més, atès l’interès que el càncer havia despertat en la societat mèdica valenciana, el 1929 es va fundar la Liga Valenciana contra el Cáncer. La creixent importància social i científica de la malaltia va fer que l’Ajuntament creés el 1930 l’Institut Municipal d’Oncologia, que va desenvolupar activitats terapèutiques, estadístiques, docents i d’investigació (Barona, 2002: 230-236).
D’altra banda, des de l’àmbit provincial, cal assenyalar que l’any 1922 es va crear la Direcció General de Sanitat, amb seu al Ministeri de la Governació, a Madrid. Una de les funcions d’aquesta nova Direcció General era el control de la sanitat provincial, per a la qual cosa comptava amb 49 metges inspectors repartits per cadascuna de les províncies. Els metges inspectors desenvolupaven la seua tasca als instituts provincials d’higiene, que depenien de les diputacions i que van suposar la distribució de la sanitat estatal per totes les províncies. De fet, juntament amb els hospitals provincials, constituïen la base de l’organització sanitària provincial. Aquesta organització sanitària al voltant dels instituts provincials d’higiene i dels hospitals provincials va ser la que va heretar el règim republicà, que va impulsar i modernitzar, com hem assenyalat anteriorment.
Malgrat que els instituts provincials d’higiene van ser creats pel Reial Decret de 24 d’octubre de 1925, el de València va començar a funcionar uns anys abans. Així, el 1916, la Diputació de València va acceptar la proposta de creació de l’institut provincial per part de dos metges –Juan Torres Balbí i Juan Peset Aleixandre–i els hi va cedir uns terrenys (Barona, 2006: 120-121). Finalment, l’Institut Provincial d’Higiene de València es va inaugurar l’agost de 1916.7 Encara que no tenien una funció merament assistencial, les funcions dels instituts provincials d’higiene certament tenien molt a veure amb la salut: prevenció de malalties infectocontagioses (tracoma, diftèria, paludisme, tuberculosi, malalties de transmissió sexual, etc.) i vacunacions, demografia sanitària i estudis epidemiològics, campanyes de desinfecció, lluita contra les malalties endèmiques de l’època (febre tifoide, ràbia i verola), anàlisis clíniques, químiques i bacteriològiques, divulgació i propaganda higiènica i formació de personal sanitari auxiliar. Totes aquestes funcions es podien dur a terme gràcies a la creació dels instituts de puericultura i els diferents dispensaris (antitracomatosos, antituberculosos, etc.) (Barona, 2002: 235).
Tot seguit, farem un breu comentari sobre el dispensari antituberculós de València, atesa la seua importància. De fet, durant la primera meitat del segle XX la tuberculosi constituïa el problema epidemiològic més greu de la societat valenciana. Les condicions mediambientals i socials afavorien la presència i transmissió de la malaltia: habitatges insalubres, amuntegament, alimentació deficient, existència de tuberculosi bovina, etc.
L’any 1899 es va fundar la Liga Valenciana contra la Tuberculosis, l’objectiu de la qual era la creació de sanatoris antituberculosos gratuïts per a poder atendre els tuberculosos pobres. Així, amb l’ajuda econòmica de la reina María Cristina i d’una subscripció popular, el metge valencià Francisco Moliner va poder inaugurar el 15 de juliol del 1899 el Sanatori Antituberculós de Portaceli. A banda dels sanatoris, a començaments del segle XX van crear-se els dispensaris antituberculosos, que constituïen un segon eix en la lluita contra la malaltia. El primer dispensari d’aquestes característiques de València es va inaugurar el 1912 i fou instal·lat provisionalment a l’antiga Casa de Socors del carrer Serrans, ja que aquesta infraestructura s’havia traslladat l’any anterior al costat del pont de Sant Josep.8 Posteriorment, el dispensari va ser traslladat a la Casa de Socors de la Glorieta. Els objectius dels dispensaris antituberculosos eren la planificació de campanyes de divulgació científica i educació de la població, la investigació dels possibles focus de contagi i de transmissió de la malaltia i el diagnòstic precoç de la malaltia. També tenien una funció assistencial de tractament de malalts, ja que es decidia si el malalt podia seguir un tractament ambulatori en el mateix dispensari, o en calia l’ingrés en un sanatori (Barona, 2002: 278). El dispensari central antituberculós de València estava situat al xamfrà del camí del Grau (actual avinguda del Port) i del camí Vell del Grau (actual carrer de les Illes Canàries).
El tractament de la tuberculosi, doncs, girava al voltant dels dispensaris i dels sanatoris antituberculosos, on tenia lloc l’assistència hospitalària. Es van construir dos tipus de sanatoris: el sanatoris de muntanya, on s’ingressaven el malalts de tuberculosi pulmonar, i els sanatoris marítims, on es donava cobertura als pacients afectats de tuberculosi òssia, especialment als xiquets. La idea de construir aquest tipus d’instal·lació es fonamentava en el tractament que es considerava idoni per a la tuberculosi: sol abundant, aire pur, tranquil·litat i repòs i una correcta alimentació (Barona, 2002: 278). A València, a banda del sanatori de muntanya de Portaceli que hem comentat abans, durant la dècada de 1920 es va construir el marítim a la Malva-rosa.
1Ordre del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de l’1 d’octubre de 1934, sobre assistència gratuïta als pobres, Gaceta de Madrid, 12 d’octubre de 1934 (num. 283), pp. 285-286.
2ADPV, D. 6.1, c. 31, Hospital Neurológico.
3AHM (Arxiu Històric Municipal), I-D-II-E, Cuerpo Municipal de Sanidad y Médicos Titulares, c. 1, art. 49 del capítol X del Reglamento del Cuerpo Municipal de Sanidad de Valencia (1890).
4AHM, I-D-II-H, Casas de Socorro, c. 1, «Adquisición de 8 almohadas de pluma, dos para cada Casa de Socorro».
5ADPV, I 2.4, c. 2, llig. 9, Postas de Urgencia Sanitarias.
6AHM, I-D-II-E, Cuerpo Municipal de Sanidad y Médicos Titulares, c. 2, «Proposición del Sr. Inspector Municipal de Sanidad, pidiendo que terminada la Exposición Regional se traslade, segun esta acordado, los laboratorios Químico y Bacteriológico al palacio municipal en ella edificado, á cuyos centros se agregan los Veterinarios que fueran necesarios, formando una sección del Cuerpo de Sanidad que se denominará “Instituto de Higiene de Valencia”».
7Per a més informació sobre l’Institut Provincial d’Higiene de València, consulteu Carmen Barona (2006: 120-151).
8AHM, I-D-II-H, Casas de Socorro, c. 2, «Traslado de la Casa de Socorro de Serranos a la nueva construida junto al puente de San José, que pasa a llamarse Casa de Socorro del distrito del Museo por estar enclavada en el mismo».
VI. EL COMITÈ SANITARI POPULAR
Recordem que el colp d’estat de juliol del 1936 va produir un buit de poder en les ciutats on no va triomfar. Davant la incapacitat del Govern per a reconduir la situació, els sindicats i partits del Front Popular en van prendre les regnes. En el cas de la ciutat de València es va constituir el Comitè Executiu Popular, un organisme revolucionari i autònom que va exercir totes les competències polítiques i administratives a la ciutat i província de València des del juliol del 1936 fins a l’inici del 1937 mitjançant les diferents delegacions. Per a aquest treball resulta de gran importància el fet que el CEP no només va assumir les competències de sanitat, sinó que va crear tot un comitè ad hoc: el Comitè Sanitari Popular. Cal aclarir, així doncs, que els termes Delegació de Sanitat del CEP i Comitè Sanitari Popular fan referència al mateix organisme.
Les autoritats revolucionàries van ser conscients pràcticament des del començament de la guerra que la condició de ciutat de rereguarda convertia València en una ciutat receptora de ferits, malalts i refugiats, i hi van actuar en conseqüència tot creant un comitè sanitari dins del CEP dedicat exclusivament a la gestió de la sanitat civil i militar.
En primer lloc, hem volgut situar cronològicament la posada en funcionament del Comitè Sanitari Popular (a partir d’ara CSP). D’una banda, el 25 de juliol del 1936, un metge de Paterna va adreçar-se al Col·legi Oficial de Metges per a comunicar que estava al capdavant d’una organització sanitària local, que volia oferir a la causa republicana; tenia uns dubtes sobre els requisits que calia complir per a posar en marxa la idea, i per això s’adreçava a l’organització col·legial.1 Per tant, sabem que el 25 de juliol de 1936 encara no s’havia organitzat el CSP, encara hi havia un buit de poder en matèria sanitària. D’altra banda, els comunicats mèdics de la posta sanitària d’urgència de l’Hospital Provincial del dia 1 d’agost del 1936 ja van adreçats al CSP.2 Així doncs, podem concloure que l’organització i posada en funcionament del CSP va tenir lloc entre els dies 26 i 31 de juliol del 1936. Si tenim en compte que el colp militar havia sigut el dia 18, cal reconèixer l’eficàcia i rapidesa de les noves autoritats sanitàries.
Quant a la composició, el CSP estava dirigit pel líder del Partit Valencianista d’Esquerra, Francisco Bosch Morata, que era especialista en anàlisis clíniques i tenia el laboratori al número 63 del carrer Sant Vicent. El secretari general n’era Rafael Vilar Fiol, president del Sindicat Mèdic, odontòleg i especialista en otorinolaringologia, i tenia la consulta al número 17 del carrer Ambaixador Vich.3
Fig. 6. En aquest palau del centre de València es va instal·lar inicialment el Comitè Sanitari Popular. Font: l’autor.
Durant l’estiu del 1936, el CSP va tenir la seu al palau del comte de Berbedel, situat a la plaça que s’havia anomenat del Cardenal Benlloch, i que aleshores era dels Treballadors (actualment és la plaça del Palau Arquebisbal). Quan al novembre de 1936 el Govern es va traslladar a València, el palau de Berbedel va allotjar el Ministeri de Sanitat i Assistència Social dirigit per Frederica Montseny, i el CSP es va traslladar al número 7 del carrer Sorní.
Quant al funcionament intern, el CSP estava organitzat en diferents departaments: el Departament d’Assegurances Socials estava dirigit pel mateix Vilar Fiol, i el Departament d’Hospitals pel metge cenetista Emilio Navarro Beltrán, que treballava a l’Hospital Provincial. També hi havia el Departament de Beneficència i Assistència Social, dirigit per Francisco Sales Sarrión; el Departament de Sanitat, dirigit per Ricardo Miquel Ylario; el Departament de Farmàcia, amb el farmacèutic Aurelio Gamir al capdavant. Finalment, disposava d’un Departament de Subministraments i d’un Departament de Personal.
Com a conclusió, podem afirmar que, a València, la resposta sanitària al colp militar del 18 de juliol i a la guerra que se’n va derivar va ser organitzada bàsicament per tres metges de la ciutat que, fins aleshores, havien exercit diferents especialitats de la medicina.
1.FUNCIONS I POLÍTICA SANITÀRIA
La actuació més primerenca del CSP davant la violència posterior a l’alçament militar va ser la creació d’una xarxa de 26 postes sanitàries d’urgència distribuïdes per tota la ciutat, durant els darrers dies del mes de juliol. Els dies 28 i 30 de juliol aquesta xarxa ja estava integrada, almenys, per 15 postes, tot i que el nombre total de postes va arribar a les 27. El personal de cada posta estava format per un nombre variable de metges (d’1 a 4) i practicants (de 2 a 11), que treballaven en tres torns: de 8 a 14 hores, de 14 a 20 hores i de 20 a 8 hores. Cada torn era atès per un metge i un practicant.4
Cal destacar que el 70% d’aquestes postes van ocupar llocs tan dispars com cinemes, convents, les Torres dels Serrans, el Mont de Pietat, l’edifici de Telefónica, el palau de Ripalda, etc., cosa que hem emmarcat en la rapidesa de la resposta sanitària a la nova situació.
Val a dir, no obstant això, que algunes postes sanitàries existien abans de la guerra, com ara la de l’Hospital Provincial i la de l’Hospital de la Creu Roja. Podem establir, per tant, una diferenciació entre les postes d’urgència que existien abans de l’alçament militar i les que es van habilitar ad hoc els dies posteriors al 18 de juliol del 1936. Les postes que funcionaven abans del colp militar es van haver de readaptar a la nova situació prebèl·lica, cosa que va consistir bàsicament en un augment de les urgències per ferits per arma de foc i traumatismes. Van ser els casos de les cases de socors i de les postes sanitàries de l’Hospital de la Creu Roja i de l’Hospital Provincial.
Les cinc cases de socors que funcionaven a València durant els anys trenta constitueixen un bon exemple de readaptació d’una infraestructura sanitària a la guerra, van ser ràpidament incorporades a la xarxa de postes sanitàries d’urgència que es va crear per tota la ciutat els dies posteriors a l’alçament. A més, una volta establert i consolidat el conflicte, les cases de socors van tenir una gran importància en el maneig dels ferits pels bombardejos, ja que se’ls hi solia dispensar una primera assistència sanitària i, a més, disposaven d’ambulàncies municipals per a traslladar-los a l’Hospital Provincial. Les cases de socors durant la Guerra Civil tenien la següent distribució: la Casa de Socors del Museu estava (i encara en l’actualitat) al costat del pont de Sant Josep; la Casa de Socors de Russafa, al núm. 5 del carrer Matías Perelló; la Casa de Socors del Port ocupava el núm. 4 del carrer Dr. Lluch;5 la Casa de Socors de Colom estava situada al núm. 39 del carrer Colom;6 finalment, la de Llevant estava instal·lada al moll de Llevant del port, al costat de la Comandància de Marina.7
Una altra de les postes sanitàries que funcionaven abans de la guerra era la que tenia la Creu Roja instal·lada en l’hospital que gestionava, al núm. 28 del carrer d’Alboraia. A més, la Creu Roja va atendre quatre postes sanitàries més situades al cinema Coliseum (Gran Via de Germanies, cantó amb el carrer Castelló), al desaparegut carrer de Na Rovella, al col·legi dels Salesians (camí de Trànsits), i també va habilitar i coordinar una posta sanitària al Dispensari Central Antituberculós de l’avinguda del Port. És a dir, la Creu Roja Espanyola va tenir una gran importància en la creació de la xarxa de postes sanitàries, cosa que palesen els «partes facultativos de los servicios prestados por las postas de la Cruz Roja de Valencia en los primeros días de guerra».8 Aquesta documentació ens apropa a la violència que es va viure als carrers de València durant els primers dies després de l’alçament militar.
Els comunicats facultatius de la Creu Roja comencen el dia 20 de juliol i acaben el 17 d’agost del 1936. En aquest període de temps van ser ateses a les postes de la Creu Roja un total de 216 persones, la majoria per contusions, ferides, traumatismes, fractures i ferides per arma de foc. Tot i això, també hi ha atesos per situacions no derivades de la violència: alcoholisme, sarna, mos de gos, úlcera duodenal, etc. En els comunicats s’especifica el nom, l’adreça, el diagnòstic i, de vegades, la professió dels ferits. Aquesta última dada ens permet afirmar que la Creu Roja va mantenir el seu principi de neutralitat durant la confusió dels primers dies de guerra, ja que va socórrer tant milicians com guàrdies civils insurgents.
Una altra posta que va desenvolupar una gran activitat sanitària durant l’estiu del 36, va ser la de l’Hospital Provincial, que estava atesa pel ginecòleg i sexòleg Julio Chornet, per Emilio Navarro Beltrán –que posteriorment seria un dels màxims responsables del CSP– i per «otros médicos del establecimiento».9 Aquesta composició ens revela, d’una banda, que la nova situació va alterar la carrera professional de molts metges valencians: només així s’explica la presència d’un ginecòleg i sexòleg en una posta sanitària d’urgència.
Els primers comunicats mèdics que es conserven de la posta sanitària de l’Hospital Provincial estan datats l’1 d’agost. Es tracta d’un model mecanografiat que el metge havia d’emplenar amb les dades del malalt (nom, cognoms, edat, adreça, ofici, lesió i pronòstic) i que anava adreçat al «Señor Juez de Instrucción de Guardia».10 Els comunicats dels dies 1, 2 i 3 d’agost tenen aquesta destinació ratllada i apareix manuscrita la nota «al Comité Sanitario». Podem deduir, doncs, que en aquesta posta sanitària abans de la guerra s’atenien les urgències i els ferits produïts en situacions en què es podia derivar alguna responsabilitat judicial (agressions, accidents, etc.). L’estudi dels comunicats mèdics de la posta sanitària de l’Hospital Provincial d’agost del 1936 ens confirmen que les setmanes posteriors al colp militar van ser molt violentes als carrers de la ciutat. S’hi van atendre 159 ferits, és a dir, més de cinc al dia, la majoria per arma de foc i/o metralla; entre el dia 1 i el 28 d’agost els ferits eren civils, quasi tots veïns de la ciutat. Només els dies 29, 30 i 31 d’agost, i sobretot durant els mesos de setembre i octubre, el nombre de ferits que procedien del front de guerra hi va augmentar considerablement.
Així doncs, els comunicats mèdics de les postes d’urgència de l’Hospital Provincial i de la Creu Roja datats entre el 20 de juliol i el 28 d’agost del 1936 revelen que el fracàs del colp militar a la ciutat de València no va ser immediat. L’alçament comptava amb molts seguidors a la ciutat, cosa que va donar lloc a un enfrontament armat pels carrers entre partidaris de l’alçament i defensors de l’ordre republicà.
La confusió creada per l’aquarterament de l’exèrcit a les casernes de l’Albereda (infanteria i cavalleria) i Paterna (sapadors) va contribuir a aquest clima de violència. Aquesta situació d’anarquia i violència pels carrers es va prolongar durant tot el mes d’agost, fins i tot després de l’eixida de les primeres columnes milicianes cap a Terol. Ni tan sols l’assalt a la caserna de l’Albereda per les milícies de la ciutat, la nit de l’1 al 2 d’agost de 1936, que va fer fracassar definitivament la insurrecció a València, va tornar la calma al carrers de la ciutat.
D’altra banda, hem constatat que l’arribada d’un contingent de ferits de guerra a la posta sanitària de l’Hospital Provincial suposava una situació difícil per a l’organització interna del centre, ja que es tractava d’un nombre elevat de pacients que arribaven alhora. Per exemple, el dia 17 de novembre del 1936 a les 14 hores hi van aplegar 100 ferits procedents del front de Madrid.11 Malgrat que molts d’ells hi arribaven amb un comunicat mèdic on es descrivien les lesions i, fins i tot, algun informe radiològic, aquesta entrada massiva de ferits suposava un doble col·lapse: la saturació del servei d’urgències, on es feia un primer reconeixement i es distribuïen els ferits, i la saturació de les sales on finalment quedaven ingressats (cal tenir en compte que la destinació dels ferits que s’atenien en la posta podia ser l’ingrés a l’hospital o l’alta amb la prescripció de cures ambulatòries).
És a dir, podem afirmar que durant l’estiu del 1936 a la posta sanitària de l’Hospital Provincial es van atendre ferits civils (veïns de la ciutat) i milicians. En aquest sentit, veurem com una de les prioritats de les noves autoritats sanitàries, una volta establert i avançat el conflicte, va ser la separació administrativa dels malalts i ferits civils dels militars.
En la taula que presentem tot seguit podem apreciar els trets i la distribució de les postes sanitàries d’urgència de la ciutat de València durant les primeres setmanes de guerra. S’ha mantingut la numeració original de les postes segons la documentació consultada.
TAULA 1
Postes sanitàries d’urgència a València (juliol-agost, 1936)
Una volta consolidat el conflicte, el CSP es va marcar com a objectiu el control de la política sanitària a tot el territori valencià. De fet, una de les primeres iniciatives del CSP va ser donar suport a un projecte dels sindicats sanitaris per a la creació de la «Delegació Sanitària Regional del País Valencià».13 El projecte proposava la creació d’un CSP a Castelló i un altre a Alacant de forma anàloga al de València, ja que els sindicats sanitaris consideraven que l’organització sanitària que funcionava a València sota el nom de Comitè Sanitari Popular havia aconseguit canalitzar satisfactòriament la resposta sanitària des dels primers dies de guerra.
Com que el CSP de València estava format per sis membres representants de les organitzacions integrants del Front Popular i de la CNT, el projecte proposava una integració semblant dels comitès de Castelló i Alacant. La Delegació Sanitària hauria d’assumir la responsabilitat de l’assistència sanitària a hospitals, asils, sanatoris i dispensaris, tant públics com privats. Així mateix, dirigiria l’assistència social i les assegurances socials, i el seu àmbit d’actuació seria Castelló, València i Alacant. A més, assumiria la competència de la retribució dels facultatius titulars. Per a aquesta funció, la Delegació decretava que tant l’Estat com les diputacions i els ajuntaments de les tres províncies havien de destinar-hi fons. Per últim, la Delegació es reservava les competències en personal i en aprovisionament de recursos sanitaris dels fronts de guerra. La Delegació Sanitària es reservava les competències en matèria de sanitat, beneficència, assistència social i assegurances socials. No obstant això, reconeixia les competències de l’Estat espanyol en malalties de declaració obligatòria, estadístiques sanitàries obligatòries, i fabricació i venda de medicaments. Un dels darrers articles del projecte anul·lava tots els organismes de les tres províncies que havien tingut alguna de les competències que assumia la Delegació. És a dir, la Delegació Sanitària Regional del País Valencià pretenia acabar amb la multiplicitat de poders en matèria sanitària. Això és, volia fer, a escala provincial i en una matèria aïllada, el que l’Estat faria el gener del 1937 amb la supressió dels comitès i la creació dels consells provincials, com analitzarem després.
El fet de no trobar més informació referida a la Delegació ens fa pensar que el projecte finalment no es va dur a terme. Per tant, l’àmbit oficial d’actuació del CSP va ser la província de València, per bé que en la pràctica s’hi va excedir en moltes ocasions i va arribar a altres províncies republicanes, com comprovarem més endavant. Les funcions principals del CSP eren coordinar, abastir i incrementar una incipient xarxa d’hospitals per a ferits i malalts de guerra que estava teixint-se a València i la seua província. Així mateix, estava encarregat de proporcionar assistència sanitària a la població refugiada que no deixava d’arribar a València, sense descuidar la població autòctona. D’altra banda, el CSP va assumir l’assistència sanitària de les milícies valencianes que operaven al proper front de Terol.
A fi de complir aquestes funcions, el CSP va assumir el control dels establiments sanitaris públics i privats, la retribució dels facultatius i del personal sanitari en general, l’abastiment de personal i material sanitari dels fronts de guerra, especialment el de Terol, i el nomenament del personal sanitari a partir de les borses de treball establertes pels sindicats. Aquesta darrera funció és un bon exemple de l’hegemonia i el poder de les organitzacions sindicals (UGT i CNT) durant els primers mesos de la contesa. El CSP fins i tot va assumir competències que la Delegació Sanitària Regional del País Valencià pretenia deixar en mans de l’Estat, com ara la gestió de les malalties de declaració obligatòria, l’estadística sanitària i la fabricació i venda de medicaments.
Per a dur a terme aquestes funcions, el CSP va articular la seua política al voltant, d’una banda, de la relació inventari de material mèdic i béns confiscats, i de l’altra, de la relació inventari de personal mèdic i depuracions. És a dir, el CSP era ben conscient que per a tenir èxit en les seues funcions era cabdal comptar amb la fidelitat dels professionals mèdics (per a la qual cosa no va dubtar a recórrer a les depuracions), i disposar d’abundant material mèdic de tot tipus (per a la qual cosa no va dubtar a recórrer a les confiscacions). Per tant, la primera baula del mecanisme que va posar en marxa el CSP van ser els inventaris dels recursos sanitaris, tant materials com humans. Tot seguit analitzarem com es va articular aquesta política del CSP.
Com hem dit, una prioritat del CSP era comprovar el grau d’adhesió del metges –i del personal sanitari en general– a la República, ja que per a coordinar la sanitat civil i de guerra era imprescindible conèixer el grau d’implicació dels professionals sanitaris. Això va donar lloc a tot un debat intern que intentava determinar la responsabilitat que havia d’assumir la classe mèdica davant de la situació bèl·lica.14 Malgrat que la classe proletària valenciana considerava que alguns metges de la ciutat eren uns reaccionaris liberals i, per tant, enemics de la revolució, se’n desaconsellava la depuració en massa. La raó era que la revolució necessitava metges tant als fronts de batalla com a la rereguarda. Es proposava que foren els sindicats els responsables d’incorporar la classe mèdica a la revolució, tot d’apel·lant a l’humanisme de la professió mèdica i al tracte immillorable que els havia dispensat la classe obrera des dels primers moments de guerra. En resum, el debat intern del CSP tenia un alt contingut ideològic i se centrava en com incorporar els metges a la causa, ja que sense la classe mèdica no era possible fer la revolució.
Més enllà de debats, el CSP va inventariar tot allò relacionat amb el personal sanitari de tots el pobles de la província de Valencia, per a la qual cosa va enviar una carta als respectius comitès executius locals,15 on sol·licitava informació detallada sobre el personal sanitari de la localitat: una relació que n’especifiqués la professió (metge, infermer, farmacèutic, comare, etc.), el lloc de treball, la remuneració i la significació política i sindical. Evidentment, feien servir aquesta informació per a procedir a la depuració del personal.
Tot seguit presentem un exemple de depuració d’un metge. El 30 de setembre de 1936, el Comitè Executiu de Xàtiva va enviar un informe al CSP sobre un metge de la localitat. En l’escrit consta que el facultatiu es dedicava a l’homeopatia i no havia fet «grandes milagros»; l’informe afegia que «en el aspecto político se trata de un anfibio, como toda la clase médica».16 Al mes següent el CSP va comunicar a aquest metge que causava baixa i en va nomenar un substitut (que estava afiliat a UGT).
En aquest context de depuracions, cal assenyalar que el control polític de les organitzacions sanitàries provincials era una altra de les funcions del CSP. L’objectiu era que els responsables dels comitès sanitaris provincials foren professionals de la confiança dels dirigents del CSP. A tall d’exemple, tot seguit exposarem el procés de constitució del Comitè Sanitari Popular del districte provincial de Xiva (la Foia de Bunyol).
En primer lloc, els responsables del Front Popular dels pobles del districte (en aquest cas, Xiva, Bunyol, Iàtova, Godelleta, etc.) elaboraven una mena de cens de la localitat que incloïa el nombre de veïns, nombre d’afiliats als diferents partits i sindicats, els resultat en les darreres eleccions del Front Popular, de la Dreta Regional i dels partits autonomistes. Així mateix, en aquesta llista apareixia el personal sanitari del poble i les persones més influents de la localitat. En ambdós casos n’apareixia el nom, la filiació política i el «judici personal» (que en tenien els líders del Front Popular). Per exemple, en el cas de Iàtova, es deia que el practicant era «muy apegado a la iglesia» i les persones més influents eren «dos caciques, los que mangoneaban la política y hacian lo que les daba la gana».17
El següent pas en el procés de creació del comitè sanitari d’un districte provincial era la designació d’un delegat del CSP de València en la demarcació. Tot seguit, el CSP ordenava al comitè executiu de la capital del districte (en aquest cas el comitè de Xiva) que convoqués tots els sanitaris d’esquerres i els representants d’UGT i CNT a una reunió en la capital del districte. En aquest punt del procés, per tant, ja havia tingut lloc la depuració de personal.
Hem estudiat l’acta d’aquesta reunió i, així, en coneixem els assistents i les decisions que s’hi van prendre. En representació de la classe sanitària del districte hi acudiren dos metges i tres practicants de Xiva, un metge d’Alboraig, un de Xest i un altre de Macastre, i un veterinari d’Alboraig, una comare i un infermer de Godelleta. També hi anaren un representant d’UGT, altre de CNT, un dirigent del CEP de Xiva i el delegat del CSP de València.
Després d’un seguit d’intervencions, l’assemblea va acordar la composició provisional del Comitè Sanitari Popular de Xiva: un delegat i un comitè assessor format per un representant de la classe sanitària i un representant de cada sindicat. El delegat del CSP va recordar que els nomenaments tenien caràcter provisional, ja que eren una proposta que necessitava el vistiplau de les autoritats de València. Així mateix, comunicava a tots els presents que els nomenaments i les destitucions de personal sanitari de tota mena eren competència exclusiva del CSP de València.
Pel que fa al inventaris de material mèdic, el CSP també va demanar informació als diferents pobles de la província sobre els hospitals i les institucions benèfiques que hi existien (plànols, material de què disposaven, mitjans econòmics i estadística de malalts), sobre les companyies d’assegurances i sobre entitats mèdiques (nom de l’entitat, nombre d’associats, quotes que pagaven els socis). Així mateix, el CSP sol·licitava informació sobre totes les fàbriques i els tallers de la localitat, on havia de constar el tipus de activitat, el nom dels obrers i dels patrons.
Els inventaris del material mèdic estaven íntimament relacionats amb les confiscacions; per exemple, si una volta inventariat el material mèdic d’un hospital faltava un aparell de raigs X, el CSP procedia de seguida a confiscar-ne un. Certament, les confiscacions suposaven l’aboliment de la propietat privada, però cal recordar que, en estat de guerra, estaven avalades pel Govern de la República. En són bons exemples el Decret del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió, de 19 d’agost de 1936, sobre confiscació de societats d’assistència medicofarmacèutica,18 i el Decret del Ministeri de Sanitat i Assistència Social, de 26 de desembre de 1936, sobre la confiscació de farmàcies i laboratoris.19 Aquestes mesures pretenien garantir l’assistència mèdica i farmacèutica de la població de les ciutats republicanes, i es fonamentaven en el tancament forçat d’un establiment sanitari perquè el seu gestor o propietari havia fugit o se n’havia anat al front. Cal aclarir, no obstant això, que aquests decrets facultaven exclusivament les autoritats del Govern per a confiscar i establir les normes que havien de regir allò confiscat.
El CSP de València va obviar aquest últim detall i es va autoatribuir la competència de confiscar. El primer que hi va fer va ser una mena de protocol per mitjà d’uns documents anomenats «actas de incautación», on havien de constar una sèrie de dades referides a la fet, com ara, el lloc i la data, la descripció de l’immoble, la funció que tenia abans i a què anava a destinar-se després de la confiscació, la notificació a l’antic propietari i les manifestacions que hi feia, les facilitats d’adaptació que oferia l’immoble, l’organització o les persones que se n’encarregarien de l’administració. A més, hi havia d’aparèixer el segell de l’organisme sindical que donava suport a l’ocupació.
The free sample has ended.
