Read the book: «Tot el que he cantat»
© Ramon Pelegero i Sanchis, 2017.
© d'aquesta edició digital: RBA Libros, S.A., 2017.
Diagonal, 189 - 08018 Barcelona.
rballibres.com
REF.: ODBO088
ISBN: 9788482648347
Composició digital: Newcomlab, S.L.L.
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de l’editor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Tots els drets reservats.
Índex
Pròleg
Raimon
Salvador Espriu
Pere Quart
Ausiàs March
Autors dels segles XIV, XV i XVI
Raimon: traductor i intèrpret
Sobre Raimon
Manuel Sacristán
Joan Fuster
Enric Gispert
Salvador Espriu
Joaquim Molas
Discografia
Data de composició i primer enregistrament de les cançons
Índex de cançons
Referències de les fotografies
PRÒLEG
La velledat en valencians mal prova
e no sé com jo faça obra nova.
AUSIÀS MARCH
1
El 28 de maig del 2017 acaba el meu itinerari com a cantant, autor de lletres i música de cançons, i de cantant i musicador de poemes aliens.
Han estat molts anys, una gran part de la meva vida dedicada a aquest ofici de la paraula cantada. Des del 1961 fins al 2017. Des del començament fins al 1979, sota un règim dictatorial, el franquisme. Des del 1979 fins ara mateix, dins d’un Estat que s’organitza com a tal amb les seqüeles del fet que el dictador morí al llit i tots els que el feren possible també, des dels més joves fins als més vells, sense que ningú els jutgés.
Vull que aquesta circumstància consti en aquest pròleg perquè explica una part de les meves cançons i també les dificultats que he hagut d’afrontar al llarg de la meva vida pública i privada.
Aquí i ara tothom s’omple la boca de «democràcia». Quan tots sabem que no hi ha cap «democràcia». Existeixen organitzacions socials articulades en estats que respecten algun dels drets humans fonamentals. Uns més que d’altres i amb moltes diferències de tot tipus, sota un denominador comú: les eleccions. On hi ha eleccions hi ha Estat democràtic, asseguren.
2
Dit això, haig de justificar el perquè del títol i el perquè del llibre. El títol és fàcil de justificar. És un títol descriptiu. Tot el que he cantat és aquí. Si més no, totes les paraules que he cantat. Algunes persones i jo mateix pensem que les que he escrit, sense deixar de ser cançons, es poden llegir com a poemes. Algunes dins de la norma de la poesia culta, d’altres prescindint-ne conscientment en funció de l’oralitat i el ritme. A més a més, hi ha una funció que el llibre aporta. La cançó pot ser recordada per la melodia i fins i tot pel timbre de la veu de l’intèrpret. La lletra...? Sovint la lletra d’una cançó s’oblida o no s’acaba de retenir en la memòria, vés a saber per què. Amb el llibre hi ha un lector, i ja se sap que un lector sol ser més atent i reflexiu que no un «escoltador». L’oralitat guanya sempre en extensió de la difusió. La lectura guanya en profunditat.
3
Tot el que he cantat ha estat estructurat en seccions clarament definides. Una primera secció conté totes les lletres que jo he escrit. Un segon apartat conté tots els poemes de Salvador Espriu que he musicat i cantat, i, a continuació, un petit apartat amb un poema de Pere Quart titulat «Una vaca amb un vedellet en braços». Una quarta secció és per a Ausiàs March i una altra per a altres escriptors que varen escriure durant els segles XIV, XV I XVI. I, a continuació, una secció incorpora la versió catalana que jo vaig fer l’any 1973 de la cançó de Víctor Jara «Te recuerdo Amanda» i «Se’n va anar», de Josep Maria Andreu, amb música de Lleó Borrell.
Un altre apartat està format pels escrits de Manuel Sacristán, Joan Fuster, Enric Gispert, Salvador Espriu i Joaquim Molas. Tots ells persones que he estimat i estimo. Que ja no són entre nosaltres. De gran talla intel·lectual i humana, que han acompanyat anteriors edicions. Des de Poemes i cançons, amb pròleg de Manuel Sacristán (1974), passant pels 10 LP de Totes les cançons (1981), amb escrits de Joan Fuster, Enric Gispert i Salvador Espriu, i Les paraules del meu cant, amb pròleg de Joaquim Molas.
4
De les meves lletres, poc o res haig d’afegir. Qui m’ha sentit cantar-les podrà llegir-les sense la música i sense la veu. Qui no m’ha sentit, pot trobar-se una mica estranyat en una primera lectura. Confio que aquesta estranyesa resulti lleu i passatgera. No he volgut mai dividir les cançons que he fet en etiquetes de fàcil circulació. Hi ha gent que pensa i creu que «Al vent» és una cançó de protesta. Què hi farem... La primera «cançó de protesta» que es publica en aquest país és «Diguem no», editada en disc EP el 1963, sis mesos després d’«Al vent». Les cançons que he escrit van lligades de manera indestriable a la meva vida individual que, com a persona, va lligada a la col·lectiva. Des que naix fins que mor, l’home i la dona necessiten els altres, siguin parents, amics o enemics. La soledat és un profund sentiment que no es correspon de manera absoluta amb la realitat viscuda. Potser en circumstàncies normals només es viu la soledat en el moment de la mort. El meu cant no ha estat cap excepció. Qui el llegeixi amb atenció trobarà amor, dubtes, esperances, decepcions, alguna certesa, desitjos, contemplació de la naturalesa, amistat, enyor de passat i de futur desitjables, admiració, confusió, desconcert, alegria i revolta. Les meves cançons parlen de mi sovint amb el jo d’altres i d’una altra, sempre estimada. Vostè, lector, ho jutjarà.
5
Vaig començar a posar música i veu als poemes de Salvador Espriu l’any 1963. «Cançó de capvespre» fou el primer poema que vaig musicar, del cicle de Cançons de la roda del temps del llibre El caminant i el mur. El primer recull complet de la poesia d’Espriu es publicà el 1963: Obra poètica, editada per Santiago Albertí, amb pròleg del mateix Salvador Espriu i escrits introductoris de Joan Fuster i Maria Aurèlia Capmany.
Fuster i jo ja havíem començat una amistat que ha perdurat per sempre més. Fuster em va regalar el llibre i jo vaig començar a llegir el poeta del qual coneixia La pell de brau i poca cosa més. Fou el mes de març, i al juliol del mateix any ja havia musicat la «Cançó de capvespre». Des d’aquell llunyà juliol del 1963 fins al 2013 he posat música i he cantat vint-i-tres poemes de diferents llibres d’Espriu.
Ho he dit i ho he escrit, la meva admiració per Salvador Espriu, home i poeta, ha anat creixent. La dama de l’alba va trobar l’home i ja no el tenim entre nosaltres. El poeta viu i viurà mentre perduri la llengua en la qual va escriure.
He intentat fer arribar els seus poemes a gent que no té costum de llegir poesia. Penso que una mica sí que ho he aconseguit.
De Pere Quart només he posat música a «Una vaca amb un vedellet en braços», del llibre Dotze aiguaforts de Josep Granyer. He llegit molt la poesia de Pere Quart, però no he arribat a trobar la música que penso que li és escaient.
6
La meva primera lectura d’Ausiàs March fou quan ja tenia divuit anys. El vaig llegir en públic al Paranimf de la Universitat de València el març del 1959. Tot i no acabar d’entendre el poema, la impressió fou molt forta. En la meva llengua, en aquells anys, jo només havia llegit llibrets de falles i algun poeta local que lloava la finor de les reines de les festes. El contrast va ser brutal i l’enlluernament encara avui, més de cinquanta anys després, és viu.
Ja publicades les meves primeres cançons, em vaig proposar de trobar la música i cantar aquests poemes que tant em varen impressionar en la meva primera lectura de March. Jo, que sóc músic i cantant, havia de trobar la manera de compartir amb els altres el meu entusiasme per una poesia de les més altes que s’escrivien a Europa al segle XV, havia de trobar la música interna de la poesia i cantar-la. Entendre el poema, estudiar, preguntar el que no sabia i llegir. La meva primera lectura fou orientada per don Miquel Dolç, catedràtic de llatí de la Universitat de València. L’antologia de Fuster amb versió al català modern i les converses amb ell, Martí de Riquer i el capítol del mateix Martí de Riquer sobre March en la Història de la literatura catalana em varen fer més planera la meva aproximació al poeta. Després, ja vaig llegir l’edició crítica d’Amadeu Pagès i de Pere Bohigas i vaig continuar intentant conèixer tot el que feia referència al poeta valencià. Les poesies d’Ausiàs March que va publicar Joan Ferraté, l’Obra poètica completa (traducció al castellà de Rafael Ferreres), els escrits de Robert Archer, Lola Badia i Costanzo Di Girolamo sobre el poeta i les traduccions al castellà de José Maria Micó, etc. Afortunadament avui la bibliografia ha crescut molt, és immensa, no sé si abastable, no es pot comparar amb el que hi havia sobre March quan jo el vaig llegir per primera volta.
L’any 1969 vaig trobar la música del poema 46. Una de les primeres vegades que vaig cantar, fet ja cançó, aquest poema, fou a casa, al passeig Maragall, on vivíem Annalisa i jo. Havent sopat, amb el convidat que teníem aquella nit, vaig cantar «Veles e vents». El convidat era Salvador Espriu. Ho recordaré sempre. Després de cantar el poema, i amb tots els dubtes que jo acumulava, vaig tenir l’alegria de sentir Espriu, emocionat, donar-me les gràcies «de part d’Ausiàs March». Aquella nit vaig saber que podia i havia d’endinsar-me en l’obra de March i fer algunes belles cançons que poguessin contribuir a la difusió d’aquella magnífica, tensa i reconcentrada poesia.
Ausiàs March em va obrir la porta que em calia per entrar i conèixer la riquesa de la poesia escrita en llengua catalana durant els segles XIV, XV i XVI i em vaig posar a intentar fer cançons sobre poemes o fragments de poemes de Bernat Metge, Francí Guerau, Roís de Corella, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Jaume Roig, Joan Timoneda, Valeri Fuster i Mossèn Estanya.
I fins aquí tot el que he cantat. En públic, s’entén.
Gràcies a tots els que m’han fet possible.
RAIMON
Raimon, 1979. © Colita.
Raimon
Al vent
Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres
al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.
Som
Som una llum que s’enfuig,
som una llum que s’apaga,
som una llum que no és llum,
som el gran fum de la terra.
De la terra venim,
a la terra anirem;
en la terra vivim,
en la terra serem.
Som una llum que s’enfuig,
som una llum que s’apaga;
som el gran fum de la terra,
som, som, som.
La pedra
Tires la pedra,
on anirà...?
Així és l’home,
qui sap on va...
qui sap l’home
on anirà.
Aquí, sota la nit,
et diria
que el mar és l’etern.
Aquí, sota la pluja
que cau,
et diria
que tot és pau.
Però
qui sap l’home,
qui sap on va,
qui sap l’home
on anirà.
Aquí, entre els amics,
et diria
que ens vorem
més enllà de tot cel.
Aquí, sota la pluja
que cau,
et diria
que tot és pau.
Tires la pedra,
on anirà...?
Així és l’home,
qui sap on va...
qui sap l’home
on anirà.
A colps
A colps,
a colps ens fa la vida,
a colps de mort i de fe:
moments,
moments que podrien ésser eterns,
només
resta la mort sentida.
A colps,
a colps morim la vida.
Cal viure com si res,
com si res fos etern,
només
aquest moment
—la tarda, el cel—
potser siga la vida.
A colps,
a colps morim la vida.
Tots els amors passats,
tot allò que no fou res
a colps,
a colps de fe perduda,
a colps,
a colps, morim la vida.
Diguem no
Ara que som junts
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hem vist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang
—que sols fa sang—
ser llei del món.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.
Hem vist la fam
ser pa
dels treballadors.
Hem vist tancats
a la presó
homes plens de raó.
No,
jo dic no,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.
No,
diguem no.
Nosaltres no som d’eixe món.
Disset anys
Tots els somnis trencats.
Tots els castells per terra.
Tot allò que hem viscut
tan endins s’ha enfonsat.
Què s’ha fet dels disset anys?
Què s’ha fet d’aquells ulls,
d’aquelles mans tan pures?
Què s’ha fet,
què s’ha fet...?
Tant de cel se n’ha anat,
tanta mort al darrere
de tot cor.
Tant de plor,
tant de plor...
Cançó de les mans
De l’home mire
sempre les mans.
Mans de xiquet, ben netes,
mans de xiquet que es faran grans.
Mans que en la nit busquen
allò que no troben mai.
Mans dels que maten, brutes;
mans fines que manen matar.
Mans tremoloses, eixutes,
mans tremoloses,
mans dels amants.
De l’home mire
sempre les mans.
Mans tan dures
dels que passen fam.
Mans tan pures
de quan érem infants.
De l’home mire
sempre les mans.
Cantarem la vida
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Lluitarem amb força,
lluitarem amb tota la força
per l’única possible,
perseguida, vida nostra.
I guanyarem l’esperança,
sí, pujarem al camp de l’esperança,
temps i temps negada,
arrancada i trencada.
Sí, guanyarem l’esperança,
l’esperança de viure
lliures i en pau.
Cantarem la vida,
cantarem la nostra vida
de poble que no vol morir.
Cantarem.
D’un temps, d’un país
D’un temps que serà el nostre,
d’un país que mai no hem fet,
cante les esperances
i plore la poca fe.
No creguem en les pistoles:
per a la vida s’ha fet l’home
i no per a la mort s’ha fet.
No creguem en la misèria,
la misèria necessària, diuen,
de tanta gent.
D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.
Lluny som de records inútils
i de velles passions,
no anirem al darrere
d’antics tambors.
D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent,
cante les esperances
i plore la poca fe.
D’un temps que ja és un poc nostre,
d’un país que ja anem fent.
La nit
La nit,
la nit és llarga, la nit.
Del treball tornen uns homes
i al treball uns altres van.
La nit.
La nit és llarga, la nit.
Per a uns és nit de festa,
per a uns altres, nit de dol,
de cremar amor, nit vella,
de sentir la mort tot sol.
La nit.
La nit és llarga, la nit.
Tots la portem al cor,
la nit.
Nits de déus,
nits de dimonis,
nits d’infants,
nits de Nadal;
tantes nits perdudes
que no tornaran mai.
La nit,
que llarga que és la nostra nit,
la nit.
Perduts
Com un déu caigut
l’home avui trist, perdut.
Com un àngel no fet,
buscant-se sense no trobar res.
Com un déu no fet,
com un àngel caigut.
I la vida sembla estranya,
i la mort és esperada.
I quin és el temps,
i quin el sentit?
Caminem perduts, sols,
caminem, com un home sol.
Com un déu caigut caminem perduts.
I la vida sembla estranya,
i la mort és esperada.
I quin és el temps
i quin el sentit?
Com un déu no fet,
com un àngel caigut
caminem perduts.
Si em mor
Si em mor,
que el cant siga ja realitat,
Si em mor,
que les esperances siguen fets
i que d’altres continuen
el que nosaltres continuem.
Si em mor
—quin absurd descans—,
ja per sempre
lluny de tot el que més estime,
lluny de tot el que més vull.
Si em mor,
que el cant siga ja realitat.
Si em mor,
que el nostre treball
haja guanyat.
Si em mor.
Si em mor.
Cançó del que es queda
Ja plou.
Cinc dies que plou
i no es pot treballar.
Què fa el cel amb nosaltres,
pobres homes de fam i de carn?
I plou.
Cinc dies que plou,
cinc dies que vivim
sense sou.
I plou,
i no es pot treballar.
I jo no vull les fàbriques,
les estrangeres fàbriques,
on moren més que viuen,
tant d’amics que jo tinc,
tant d’amics que se n’han anat.
I plou.
Cinc dies que plou,
cinc dies que vivim sense sou,
i plou,
i no es pot treballar.
Cinc dies que plou,
i plou, i plou, i plou, i plou, i plou.
Cançó del remordiment
Quan la nit és un vell armari
tot ple de records,
quan la nit és un vell armari
i ens porta la cançó.
Quan es beu i es viu amargament
aquesta nostra soledat,
quan la nit és un vell armari
i ens porta la cançó.
La cançó que torna sempre,
la cançó que sempre torna
quan la nit és un vell armari
i ens porta la cançó:
Si saps d’on véns
i on no vols anar,
per què la lluita et cansa
i encara et fa por?
Si saps què vols,
per què i per qui no ho fas?
Per què, per qui?
Ben endins viuen les paraules,
les paraules que no ens deixen morir
quan la nit és un vell armari
i ens porta la cançó.
La cançó que torna sempre,
la cançó que sempre torna
quan la nit és un vell armari
i ens porta la cançó:
Si saps d’on véns
i on no vols anar,
per què la lluita et cansa
i encara et fa por?
Si saps què vols,
per què i per qui no ho fas?
Per què, per qui?
En tu estime el món
En tu estime el món,
la terra i la gent d’on véns,
en tu estime.
I sé que en tu és més fort el dolor
i més intensa l’alegria de viure,
i és en tu on creix la vida
i és en tu on em sent lliure.
En tu estimaria fins i tot
l’absurda vinguda de la mort,
i és en tu que estime
les dolces dimensions del teu cos.
En tu estime el món,
la terra i la gent d’on véns,
en tu estime, en tu,
perquè a tu t’estime,
en tu, en tu, en tu...
He deixat ma mare
He deixat ma mare
sola
a Xàtiva al carrer Blanc.
Ma mare que sempre
espera
que torne com abans.
He deixat germans i amics
que em volen
i esperen, com ma mare,
que jo torne com abans.
He vingut ací
perquè crec que puc dir-vos,
en la meua maltractada llengua,
paraules i fets
que encara ens agermanen.
Paraules i fets
que encara ens fan sentir
homes entre els homes.
Paraules i fets
que encara ens agermanen
en la lluita contra la por,
en la lluita contra la sang,
en la lluita contra el dolor,
en la lluita contra la fam.
En la sempre necessària lluita
contra el que ens separa
i ens fa sentir-nos
a tots nosaltres estranys.
He deixat ma mare
i els meus germans.
He deixat els amics i la casa
i tots els que esperen
que jo torne com abans.
I crec que he fet bé.
I crec que he fet bé.
Jo sé, jo sé, jo sé, jo sé
que tornaré al carrer Blanc.
Però ara ací,
però ara ací,
crec que també és ma casa,
i crec que puc dir-vos,
amb el cor obert,
a tots vosaltres: germans.
Germans.
No sé com
No sé com,
però sempre t’estimaré.
Encara que altres mans
sàpien d’una pell que jo conec.
No sé com,
però sempre t’estimaré.
Encara que els teus llavis
no diguen ja el meu nom.
No sé com,
però sempre t’estimaré.
Encara que els teus fills
no siguen mai els meus.
Encara que els teus camins
són ja camins tan diferents.
No sé com,
però sempre t’estimaré.
Encara que l’única cosa nostra
serà sempre el nostre fracàs.
No sé com,
però fa ja molts anys
i encara, encara, encara
per a tu faig avui la cançó.
No sé com,
però sempre t’estimaré.
Si un dia vols
Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.
Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Encara és forta la lluita
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes,
deixaré els llibres
per abraçar-te.
Quan vulgues,
quan tornes.
Si un dia vols,
si un dia tornes.
Treballaré el teu cos
Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.
I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.
I obrirem junts els camins
que la vida ens tanca
desesperançadament.
Ens farem, serem junts.
En l’únic camí nostre
—font i mar, terra i arbre—,
l’únic camí cert,
el camí de l’amor,
el difícil camí d’amor
on som junts tu i jo.
Treballaré el teu cos...
Fotografia per a la portada del primer disc, Raimon, feta al Poble Nou de Barcelona, 1963. © Oriol Maspons, VEGAP, Barcelona, 2017.
En el record encara
Alçava muralles la vida,
muralles immenses de paraules i gestos
que tu —com qui posa les mans en l’aigua—
trencaves i desfeies amb la sola teua presència.
El món era molt més
que una vida, que dues vides
estimant-se.
I els altres ho sabien
i jo ho vivia
i tu ho creaves.
Avui és espessa la vida,
com una gran muralla
de gestos i paraules feta.
I ningú no m’ajuda a trencar-la
i ningú no m’ajuda a desfer-la
i ningú no m’ajuda.
I ningú.
Perquè tu vius lluny una altra vida,
uns altres gestos,
d’altres paraules,
jo escric aquesta nit
aquests tristos i mal fets versos.
Perquè tu vius lluny una altra vida,
d’altres paraules,
jo cante aquesta nit
aquests tristos i mal fets versos.
I ningú no m’ajuda,
i ningú no m’ajuda.
I ningú,
i ningú.
No em mou al crit
No em mou al crit
ni ocells ni flors.
Tu, tu que treballes
de sol a sol.
Tu, tu que notes i vius
tota la por.
Tu em mous al crit,
ni ocells, ni flors.
Tu, que estimant entre els homes
et deixen sol.
Tu, a qui el teu món nega
tot consol.
No em mou al crit
ni ocells ni flors.
Un món que ja és ben viu
en altres llocs.
Un món que ací ofeguen,
però no mor.
No em mou al crit
ni ocells, ni flors.
Tu, tu que m’escoltes
amb certa por.
Tu em mous al crit,
no ocells, no flors.
Tu em mous al crit.
Tu em mous al crit.
Quan jo vaig nàixer
A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
encara no havien mort tots.
Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen.
Molts es varen quedar, havien perdut, diuen.
D’altres conegueren l’exili i els seus camins.
A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots, havíem perdut...
Jo no he vist aquelles morts de ràbia,
jo no he vist aquelles morts de fam,
jo no he vist aquelles morts al front,
jo no he vist aquelles morts a les presons.
No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat,
i encara avui al meu poble ho conten,
i encara avui la gent que ho ha vist amb por, ho conta.
No, jo no ho he vist ni vull veure-ho mai,
ni a l’any 70, ni a l’any 40,
ni a cap any dels anys.
A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots havíem perdut,
a l’any 40.
El País Basc
Tots els colors del verd
sota un cel de plom
que el sol vol trencar.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Portava el vent la força
d’un poble que ha sofert tant.
Portava la força el vent
d’un poble que ens han amagat.
Tots els colors del verd
sota un cel ben tancat.
I l’aigua és sempre vida
entre muntanyes i valls.
I l’aigua és sempre vida
sota la grisor del cel.
Tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
És tan vell i arrelat,
tan antic com el temps
el dolor d’aquella gent.
És tan vell i arrelat
com tots els colors del verd
en aquell mes de maig.
Tots els colors del verd,
gora Euskadi, diuen fort
la gent, la terra i el mar
allà al País Basc.
Quatre rius de sang
Com sobre l’arbre sec
i la terra eixuta
cau la pluja en ple estiu,
voldria que les paraules
arribassen ací.
Quatre rius de sang,
terra polsosa i vella,
corral ple de baralles
entre els que es diuen germans,
és el que hem trobat.
Una por immensa
que ens ha fet callar tant;
una por immensa
que encara ens fa callar;
una por immensa
que ens ha fet tant de mal,
és el que hem trobat.
I els quatre rius de sang
cada vegada més grans
i un espès silenci,
tallaven tantes mans...
I amb tot un passat nostre
sabem el que volem
des d’aquesta terra, germans,
la dels quatre rius de sang.
Terra polsosa i vella
on creixen noves mans,
on mils i mils de boques,
cansades de silenci
es disposen a parlar
des dels quatre rius de sang.
Sobre la pau
De vegades la pau
no és més que por:
por de tu, por de mi,
por dels homes que no volem la nit.
De vegades la pau
no és més que por.
De vegades la pau
fa gust de mort.
Dels morts per sempre,
dels que són només silenci.
De vegades la pau
fa gust de mort.
De vegades la pau
és com un desert
sense veus ni arbres,
com un buit immens on moren els homes.
De vegades la pau
és un desert.
De vegades la pau
tanca les boques
i lliga les mans,
només et deixa les cames per fugir.
De vegades la pau.
De vegades la pau
no és més que això:
una buida paraula
per a no dir res.
De vegades la pau.
De vegades la pau
fa molt més mal;
de vegades la pau
fa molt més mal.
De vegades la pau.
13 de març, cançó dels creients
No ens ve de la terra i també de la terra
aquesta força que ens puja fins als límits del crit.
Perquè tenim la cançó contra la por d’ara,
perquè tenim la cançó contra la mort d’ara,
contra el dubte que s’amaga en més petit racó:
no ens ve de la terra i també de la terra.
Hem sortit al carrer convençuts tantes vegades.
Cada cop un poc més donem vida
a esperances segles i segles buscades.
No ens ve de la terra i també de la terra.
No sols és la ràbia i és també la ràbia,
aquesta ràbia més nostra que el pa,
que no és segur avui i qui sap si demà.
No sols és la ràbia i és també la ràbia,
aquesta força que ens manté encara lluitant.
No ens ve de la terra i també de la terra.
18 de maig a la «Villa»
I la ciutat era jove,
aquell 18 de maig.
Sí, la ciutat era jove,
aquell 18 de maig
que no oblidaré mai.
Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.
De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les esperances,
i semblaven noves,
acabades d’estrenar:
de ben lluny les portàvem.
Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.
Una vella esperança
trobava la veu
en el cos de milers de joves
que cantaven i que lluiten.
No l’oblidaré mai,
no l’oblidaré mai,
aquell 18 de maig,
no l’oblidaré mai,
aquell 18 de maig
a Madrid.
A Joan Miró
D’un roig encès
voldria les cançons.
D’un roig encès
voldria la vida.
D’un roig encès
tots els amors.
D’un roig encès
aquest racó tan perillós;
la gent d’ací i la de fora
que fossen tots
d’un roig encès.
D’un roig encès
voldria el món,
i dir les coses
tal com són.
A un amic d’Euskadi
Verd vell, verd nou,
el teu país es mou.
Verd nou, verd vell,
nosaltres som amb ell.
No ens confonen les mentides
que els que poden diran;
no ens confonen les històries
que sempre ens han contat.
Verd vell, verd nou,
el teu país es mou.
Verd nou, verd vell,
nosaltres som amb ell.
Si cal que doneu la vida,
contra la mort la doneu;
si vos volen en silenci,
alceu molt més la veu.
Roig fort, roig dur,
és ara molt més pur.
Roig dur, roig fort,
no hi ha por, no hi ha por.
Contra la por
Anem dient les coses pel seu nom!
Si no trenquem el silenci
morirem en el silenci.
Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por.
Anem dient les coses pel seu nom!
Tots els que han sofert
el pes de la immensa bota
i l’afilada espasa,
saben el que és la por,
i saben que és difícil
dir les coses pel seu nom.
Contra la por és la vida,
contra la por és l’amor,
contra la por som nosaltres,
contra la por sense por,
sense por, sense por.
La muntanya es fa vella
Vostè, senyor Esteve,
i també vostè, senyor Gonzàlez,
ho recorden bé,
ho recorden bé.
Després d’uns quants anys a Irun
tornaren i trobaren les coses
millor que abans,
molt més segures.
Però avui, però avui,
avui no hi ha res tranquil:
vostès ben bé que ho veuen.
La muntanya es fa vella,
la muntanya es fa vella,
la muntanya es fa vella.
Vostè, senyor Esteve,
i també vostè, senyor Gonzàlez,
ho veuen molt bé,
ho veuen molt bé.
Alguna cosa passa avui,
vostès ben bé que ho saben,
però no saben el que és.
I jo, i jo, i jo
no els ho puc dir.
Aquesta gent jove,
ai!, aquesta gent jove,
estudiants i no estudiants,
els hi la tenen jurada.
Senyor Esteve, senyor Gonzàlez,
alguna cosa passa avui,
i jo, i jo, i jo
no els ho puc dir.
Sobre la por
Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes meitat gest, meitat silenci.
Per camps i ciutats, la por
va fent callar una a una
les veus dels vius i dels morts.
I els homes meitat gest, meitat silenci.
Però no pot ser sempre,
però no és per sempre,
però no serà sempre.
També som vida nosaltres
amb els nostres silencis
i les nostres paraules,
amb les nostres cases fetes
de treball i d’esperances.
Mig perdudes les paraules,
les coses mig amagades
i els homes, i els homes, i els homes...
T’ho devia
Quan quedes sol,
cançons d’hivern
com un vent vell
per la finestra sents.
Per la finestra sents
com entra al cor,
com un vent vell,
un oblit dolç.
Un oblit dolç
a vora el foc,
quan quedes sol
contra el record.
I és el record
contra l’oblit
que ho omple tot
quan quedes sol.
De nit a casa, junts
I de nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.
I serenament esperàvem
que d’un moment a l’altre
l’ascensor es parés al nostre pis.
Ells arribarien
de nit, n’érem segurs.
I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.
De nit a casa, junts
escoltàvem la música,
de nit a casa junts.
No arribaren aquesta volta
però tu i jo ho sabem...
De nit a casa, junts
escoltàvem la música
de nit a casa junts.
I parlàvem de quines altres coses
podríem fer,
i de què faríem
quan arribassen.
Quan creus que ja s’acaba
Quan creus que ja s’acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts
—i el silenci fa niu en la vida,
fa niu en les coses—,
quan creus que ja s’acaba,
torna a començar.
Potser una nit
l’ascensor que sempre puja
es pararà al teu pis,
i tu i jo haurem d’obrir,
i jo i tu, impotents front a la nit
—haurem d’obrir—:
aquesta vella, odiada nit.
Haurem d’obrir i no ho pots dir:
quan creus que ja s’acaba,
torna a començar.
Recital a l’Institut Químic de Sarrià, 1966. © Pep Puvill, VEGAP, Barcelona, 2017.
Quan te’n vas
Camine incert pels carrers,
pels carrers camine incert.
Sé que has arrelat en mi
amb la força d’un arbre antic
i encara jove.
Camine incert quan te’n vas,
si te’n vas.
Els matins es fan
pansidament vells i estèrils,
lluny de la teua pell tibant,
lluny del teu cos tebi.
Vine, vine, vine encara!
Torna, torna, torna sempre!
Vine, vine, vine encara!
Torna, torna, torna sempre!
Porta’m dins d’aquell món
que només tu saps fer
cada matí nou.
Camine incert pels carrers
esperant-te quan te’n vas,
si te’n vas.
Societat de consum
Tu compres un poquet,
jo compre un poquet,
aquell una miqueta de res;
d’això en diran després:
societat de consum.
Tu treballes bastant,
jo treballe quan puc,
aquell treballa tot l’any,
i sempre es diu el mateix:
societat de consum.
Tu viatges molt poc,
jo viatge bastant,
aquell del poble no surt;
ha, ha, ha, ha:
societat de consum.
Les botigues ben plenes,
les butxaques ben buides,
les teues, les meues, les seues.
Però és hora de saber
qui és qui les té plenes.
Societat de consum.
Amb tots els petits vicis
Amb tots els petits vicis
adult et consideren
i com qui deixa ploure
vas traspassant els límits
de més de tres edats.
Com és l’absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t’ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Podries ser ja pare,
si molt t’obliguen penses,
et mires a l’espill
i sempre et veus més lleig.
Que no ha passat la vida
d’adolescent et sembla;
amb tots els petits vicis
la sents molt més present.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
A mort ací és la vida
d’una manera lenta,
i lluites junt amb altres
i et negues a mil coses
i sempre et sembla poc.
Com és l’absurd qui mata
i mai a qui voldries,
com que no veus el canvi,
com passen tantes coses
sense que t’ho consulten.
Et creus, oh miserable,
que el temps ja no existeix.
Molt lluny
Molt lluny,
en les butxaques d’uns pantalons
vells
que ma mare guardava
—ma mare ho guarda tot—,
he trobat
les nits que ens passàvem
caminant, amics,
pels carrers de Xàtiva.
Parlàvem de tot
i del bé i del mal.
Amb poques coses clares:
la incertesa del futur,
l’avidesa d’uns infants.
Les caminades nits d’estiu
les tinc avui al davant.
Amunt i avall...
Morir en aquesta vida
No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
I he d’evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s’ha trencat la barca de l’amor
contra la vida quotidiana;
prehistòric com sóc, contradictori com sóc,
em seria més fàcil destrossar-la.
Perquè t’he fet part de la meua vida
i crec els poemes que tu feies,
he d’evitar el teu gest
més absurd, inútil.
No he de dir mai:
s’ha trencat la barca de l’amor
contra la vida quotidiana.
Tu has escrit ja fa molts anys,
jo et llegeix encara avui,
poeta Maiakovski.
No és difícil morir en aquesta vida,
que viure és més difícil.
T’adones, amic
T’adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l’esquena;
t’adones, amic.
T’adones, company,
que ens el van robant cada dia que passa;
t’adones, amic.
T’adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d’ells,
t’adones, amic.
T’adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t’adones, amic.
T’adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t’adones, amic.
T’adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t’adones, amic.
T’adones, company,
t’adones, amic.
Com un puny
Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se’m torna el lloc d’un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m’aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
«Plagués a Déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment».
Entenc molt bé, desgraciada sort,
l’última arrel d’aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d’italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d’oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te’n vas al teu país d’Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se’n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s’esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.
T’he conegut sempre igual
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T’he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d’amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m’has dit «tot va creixent»,
lluita d’avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m’he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d’home,
no em trobe sol, company, no et trobes sol
i en som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant és teu, l’he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l’he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
T’he conegut sempre igual com ara.
Qui ja ho sap tot
Qui ja ho sap tot que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.
Sempre he cantat per qui ha volgut aprendre,
perquè jo encara aprenc de qui m’escolta,
de qui em fa callar o no m’escolta,
per això dic:
qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.
El desig i l’esperança,
la derrota no acceptada,
el dubte de tot saber,
l’alegria ben guanyada,
la tristesa d’un temps malalt
d’hipocresia forçada
que volem ben diferent,
és el que jo cante.
Qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.
Un crit cert i uns quants matisos,
poemes de vells poetes,
un amor encara viu,
molta ràbia acumulada
en la lluita necessària
contra el matalàs immens
que ens volen posar damunt,
és el que jo cante.
Qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.
El desastre quotidià
que s’allargassa anys i anys,
la lentitud de la represa
i els que cauen pel camí,
els tirs mal dirigits
i, per què no dir-ho també?,
una fe, una gran fe
en determinada gent,
és el que jo cante.
Qui ja ho sap tot
que no vinga a escoltar-me,
que no vinga a escoltar-me.
Un lleu tel d’humitat
No podràs agafar
ni amb les mans ni a grapats
l’aigua del temps que vius:
als dits et quedarà
un lleu tel d’humitat.
L’ofici m’ha portat
la tensa soledat
que no es trenca per fora:
la voluntat d’amor,
l’impuls net del desig.
Intermitent com tot,
m’enlaire i caic sovint,
perquè oblidàrem junts
el naixement del goig,
igual que es desfà el fum.
Un cansament de plors
—recança per moments—
em formigueja el cos:
«Cal transformar el món
i canviar la vida».
El nostre món de tots
i aquesta nostra vida.
I això no ho pots fer sol
perquè és dura la lluita:
haurem de ser-ne molts.
No podràs agafar
ni amb les mans ni a grapats
l’aigua del temps que vius.
Com una mà
A Joan Pere Viladecans.
Com una mà,
la vida estesa
al teu davant.
A tu es lliurava
sense malícia.
Tot aquell temps
t’havia fet
com una mà
la vida estesa.
Et capbussaves
de ple, turgent
enmig dels altres,
i xop de món
et veies viu.
Vint anys de temps,
que són no res
—diuen els savis—,
i aquella mà
anà tancant-se
molt lentament
però obstinada.
Retruny ben fort
allò que abans
en deien ànima,
creure no vol
el que el teu cos
avui constata,
exasperada
i aïrada
no es resigna;
espera encara
l’esclat potent
d’aquesta vida.
Segura està.
Jo vinc d’un silenci
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg
de gent que va alçant-se
des del fons dels segles
de gent que anomenen
classes subalternes,
jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg.
Jo vinc de les places
i dels carrers plens
de xiquets que juguen
i de vells que esperen,
mentre homes i dones
estan treballant
als petits tallers,
a casa o al camp.
Jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
d’on comença l’horta
i acaba el secà,
d’esforç i blasfèmia
perquè tot va mal:
qui perd els orígens
perd identitat.
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
de gent sense místics
ni grans capitans,
que viuen i moren
en l’anonimat,
que en frases solemnes
no han cregut mai.
Jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant,
jo vinc d’un silenci
que romprà la gent
que ara vol ser lliure
i estima la vida,
que exigeix les coses
que li han negat.
Jo vinc d’un silenci
antic i molt llarg,
jo vinc d’un silenci
que no és resignat,
jo vinc d’un silenci
que la gent romprà,
jo vinc d’una lluita
que és sorda i constant.
L’única seguretat
L’única seguretat,
l’arrelament dels meus dubtes,
ve potent quan tu te’n vas,
tant si t’ho creus com si dubtes.
Content tornaria a ser
el xiquet que va jugant,
absent, pel mig del carrer,
d’aquell meu carrer d’abans.
Carrer on jugàvem tots,
els més menuts i els més grans,
carrer de terra i de pols,
que així era el carrer Blanc.
Tinc necessitat d’amor,
cada dia al meu costat,
de saber que tu em fas cas
i que no et perdré cantant.
Que el treball quotidià
de trobar unes paraules
que diguen exacte i clar
el que jo sent junt amb altres,
no vull que em puga trencar
el goig d’haver-te trobat
un dia ja fa molts anys
a la ciutat bruta i plana.
Octubre em porta records
que si estic sol em fan mal:
el temps rosega constant
els millors anhels del cor.
Com sempre que vas al lloc
on et varen fer possible,
jo t’escric una cançó
que és, potser, incomprensible.
L’única seguretat,
l’arrelament dels meus dubtes,
ve potent quan tu te’n vas,
tant si t’ho creus com si dubtes.
Tristesa el nom
Tristesa el nom
tristesa vida
tristesa el món
tristesa antiga
tristesa prou
tristesa llisa
tristesa avui
tristesa trista.
Tristesa lluny
tristesa encara
tristesa aquí
tristesa ampla
tristesa a prop
tristesa a terra
tristesa en molts
tristesa nostra.
Tristesa cant
tristesa ànsia
tristesa al cel
tristesa tanta
tristesa oblit
tristesa flama
tristesa mai
tristesa tarda.
Tristesa endins
tristesa fora
tristesa al mar
tristesa llança
tristesa tu
tristesa a casa
tristesa jo
tristesa d’ara.
Es veu
Es veu,
allà on mires
es veu,
pertot arreu
es veu.
De les vides, totes, que negaren,
de les que brutalment trencaren,
de les que han trencat i neguen ara
naix potent aquesta nova força
que es veu,
allà on mires
es veu,
pertot arreu
es veu.
I diem que sí, que passen coses,
i vivim il·lusions de canvi,
i anem redescobrint els fets
que tan conscientment amagaren.
I es veu,
allà on mires
es veu,
pertot arreu
es veu.
Com la mar constant de cada dia,
com del vent els camins es renoven,
com els homes són quan volen ésser,
com el sol que va rompent els núvols,
es veu,
allà on mires
es veu,
pertot arreu
es veu.
Compartit aquest mateix desig
que es fa ja passió col·lectiva,
ampla, estesa, nostra i lliure,
afirmem una possible vida
que es veu,
allà on mires
es veu,
pertot arreu
es veu.
Que tothom
Que tothom diga prou,
que tothom siga lliure,
que tothom trobe el lloc
i el seu motiu de viure.
Del fons del fons del nucli del que sóc,
dels anys patits on tot ha estat perill,
del vell impuls, del clar bressol del crit
que ens ha fet junts i m’ha fet ser com sóc,
naix aquest cant que vol fer-se presagi
i anunciar com als pregons antics
els signes nous que ja veiem venir:
els pobles van sortint del dur naufragi.
Que tothom diga prou,
que tothom siga lliure,
que tothom trobe el lloc
i el seu motiu de viure.
Aquest serà, segons tots els indicis,
el darrer temps de por i de malson:
comença ja ben fort el gran inici,
anem posant les vides al seu lloc.
De bat a bat obrim totes les portes,
que entre el desig més gran de llibertats,
que les presons siguen contrades mortes
i que el silenci no ens siga imposat.
Que tothom diga prou,
que tothom siga lliure,
que tothom trobe el lloc
i el seu motiu de viure.
Raimon. XI 7 BC 190, Biblioteca de Catalunya, Barcelona.
Qui pregunta ja respon
Quants homes calen per a fer un país,
quants països per a fer el món,
quantes llibertats per a fer la democràcia:
llibertats.
Quantes cases calen per a fer un carrer,
quants carrers per a fer una ciutat,
quants arbres per a fer un espai verd,
un espai verd.
Quants obrers calen per a fer una classe obrera,
quants burgesos calen per a fer una burgesia,
quantes lluites per a vèncer,
quantes lluites.
Quantes «apertures» calen per a trencar la tancadura,
quants pagesos calen per a fer una pagesia,
quantes amnisties calen per a fer l’amnistia,
l’amnistia.
Això em preguntava el vent a mi mateix,
això em preguntava jo a mi mateix.
Qui pregunta ja respon,
qui respon també pregunta.
Un home no fa un país,
un país no fa el món,
una llibertat no fa la democràcia,
llibertat.
Una casa no fa un carrer,
un carrer no fa una ciutat,
un arbre no fa un espai verd,
un espai verd.
Un obrer no fa una classe obrera,
un burgès no fa una burgesia,
una lluita no fa la victòria,
una lluita.
Una «apertura» no trenca la tancadura,
un pagès no fa una pagesia,
una amnistia no fa l’amnistia,
l’amnistia.
Això em preguntava el vent a mi mateix,
això em preguntava jo a mi mateix.
Qui pregunta ja respon,
qui respon també pregunta.
I després de creure tant
I després de creure tant
t’arribaren tots els dubtes.
Tenia raó el filòsof:
pressuposa la certesa
el mateix fet de dubtar.
Els ulls no se t’han cansat
ni et fan nosa les paraules.
Qui podria endevinar-te
de quin amor moriràs,
si mai no et deixes mirar.
La immensa gerra d’oblits
cada vegada és més plena:
malaguanyat el país
que no es pren la gran faena
de lluitar contra l’oblit.
Perquè em feres tant de cas
aquella estúpida nit,
quan més mal jo m’he trobat
és quan més bé m’he sentit,
perquè em feres tan de cas.
Capbussat en tu mateix,
no passa encara el passat.
No has sabut què són els llavis
fins que no has volgut besar
i els llavis no els has trobat.
I després de creure tant...
Perquè ningú no em contarà els seus somnis
Perquè ningú no em contarà els seus somnis,
perquè és tot urgent i res no s’acaba,
perquè el que em pugues dir ja ho duu el diari,
perquè ja ens veurem, que no tinc temps ara.
M’invente sol un amic per parlar,
per recordar records, velles històries,
per retrobar el que a ciutat es perd
entre els neons, el tràfec i les boires.
Passege avui fent esforç de memòria
sobre l’asfalt impassible i negrós:
la voluntat d’arrels, molt més present
que la nostàlgia d’origen fosc.
El verd suau dels pins llepats de pluja,
la justa llum que em fa palpar les hores,
la veu del vent, oh música oblidada,
el gust salat de la vida i la mar.
Perquè ningú no em contarà els seus somnis,
perquè és tot urgent i res no s’acaba,
perquè el que em pugues dir ja ho duu el diari,
perquè ja ens veurem, que no tinc temps ara.
M’invente sol un amic per parlar,
per recordar records, velles històries,
per retrobar el que a ciutat es perd
entre els neons, el tràfec i les boires.
Jo sé que algú em pot dir que no m’adapte,
que em costa molt de perdre el dialecte,
que no m’esforce gens a assimilar-me,
que no vull oblidar que sóc de poble.
Que vaig idealitzant la meua infància,
que passa a molta gent a la trentena,
que tot això no té cap importància,
que el món és fet de gent de tota mena.
Perquè ningú no em contarà els seus somnis,
passege avui fent esforç de memòria:
el verd suau dels pins llepats de pluja,
m’invente sol un amic per parlar.
Als matins a ciutat
Als matins, a ciutat, quan l’aigua es queixa
als milions d’aixetes de les cases,
va rebotant la son entre parets
i va esmicolant-se, va esmicolant-se.
Mentre els ulls mig tancats no veuen res,
s’enrotllen i criden les persianes.
Quan encara és fosc a les finestres,
és l’hora en què el gran buit ens omple el cap.
Soroll somort de cotxes i autobusos
i alguna veu que sorgeix rogallosa
arriben lentament a les orelles:
el so ajuda la llum a fer-se dia.
Al metro el baf o la pudor somien,
i a poc a poc s’entelen tots els cossos,
es veuen moltes cares de filòsofs
cristall endins del cansament dels homes.
Cada moment es viu amb la renúncia
d’altres moments que no vindran mai més.
Ho has sabut sempre i ara també ho sents:
groc és el temps de totes les nostàlgies.
Als matins, a ciutat, quan l’aigua es queixa,
és l’hora en què el gran buit ens omple el cap.
El so ajuda la llum a fer-se dia
cristall endins del cansament dels homes.
Als matins, a ciutat, quan l’aigua es queixa...
Andreu, amic
Andreu, amic, torsimany de metalls
d’on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.
Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.
Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l’entrellat d’una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.
Del llom del gos la majestat domèstica,
l’angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.
Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.
De ferro vell i de mesura insigne
—germans de crit— t’he fet aquest poema,
Andreu, amic, torsimany de metalls.
Fou un infant
Fou un infant despert i obert al món
l’home que avui buit i perdut es troba:
molt lentament l’han fet com ara és
amics i amors viscuts intensament,
i va tot sol i va tot sol, tot sol.
Ha buscat i no ha trobat,
ha lluitat i no ha vençut,
ha cregut, l’han enganyat,
ha estudiat i no sap,
creu que no sap.
Com un record de mots que mai no ha dit,
amb ulls distrets que s’ignoren mirant,
com un diari vell, groguenc, llegit,
al seu davant veu tot el seu passat,
i va tot sol i va tot sol, tot sol.
Ha buscat i no ha trobat,
ha lluitat i no ha vençut,
ha cregut, l’han enganyat,
ha estudiat i no sap,
creu que no sap.
Fou un infant despert i obert al món
l’home que avui trist i oblidat passeja.
The free sample has ended.
