Read the book: «I, de sobte, el paradís»

6. SEXE NERVIÓS

Els psiquiatres de la Lúbol vam fixar que, per no crear animadversió a l’hospital, el primer dia faríem un passeig pels Tammarians amb els nous pacients. Tots duen ulleres de sol. A causa de la brillantor tan agressiva dels seus dispositius i del poc que surten de casa, aquí dalt arriben fotofòbics i agorafòbics. Tot i que ens costa espavilar-los perquè respirin aire pur, caminar els prova. A més, l’ambient relaxat ens serveix per observar-los abans del tractament i perquè es coneguin entre si. Després, quan prenen antidepressius, tenen reaccions condicionades que emmascaren els resultats. Acostumo a demanar al Carles, el nostre fisioterapeuta, que ens hi acompanyi. El Raül ha optat per un xandall llampant. Les noies, per fer palès el seu desinterès per la sortida, van més mudades que quan van arribar. Conec aquesta reacció. Prepares una excursió i apareixen pintades i amb talons. Aquestes, si més no, no han vingut vestides de festa. El Raül té el vici de caminar amb la mà a la butxaca per palpar-se. L’advertiré que no ho faci davant de les dones. Són gestos automàtics, però també sé que revelen mancances. Per adaptar-nos a les crosses de l’Índia —m’ha dit que l’anomeni així—, en aquesta ocasió hem desestimat el bosc perquè té massa pendent; el Carles s’ha encarregat de triar un passeig relativament planer. No ha estat fàcil perquè a la muntanya qualsevol indret és costerut i escarpat. Finalment, hem optat per dur-los amb els 4×4 fins a un prat que té unes vistes esbalaïdores a la carena dels Tammarians, prop de la cascada Meritxa. M’ha sorprès que l’amiga de l’Elexa no em volgués dir el nom; l’hi he permès perquè som al començament; de tota manera, he pres nota que usa un pseudònim, tal com ho fa l’Elexa, amagada, si no ho tinc mal entès, darrere la Llunàtica. Aquestes pràctiques d’ocultació poden ser indicis de trastorn de personalitat i, de l’una puc arribar a l’altra, que és la que m’interessa. No obstant això, he advertit a l’Índia que ens cal el seu nom per registrar-la oficialment com l’acompanyant d’Østergärd.

El Raül surt del cotxe amb mitja conversa encetada, rient i adreçant-se a l’Elexa amb la seva veu gutural. Abans de la caminada, repartim el dinar. La noia dels trenta-sis mil tuits el refusa.

—To eat or not to eat.

—Nena, per què no pares de retuitejar-lo, et menges això —es refereix a l’entrepà que ella ha deixat sobre unes pedres— i te’l folles?

—Avui pararé a la força. Si no tinc mòbil... Pensarà que me n’he oblidat.

—Com més inaccessible és una dona, més desitjable és.

—Ja que no ho fem, almenys ens fem follow. I tu?

—Jo no faig l’amor, sinó l’humor. Si tu no el vols, me’l halo jo! —Tot i que li faig que no perquè la dieta de l’Elexa és sagrada, ell l’hi agafa.— Ah, ho sento, doctora, ja l’he mossegat!

Per combatre una addicció són recomanables els treballs manuals i les activitats físiques. Si poden ser a l’exterior, millor. Així doncs, invitem els nostres pacients a recollir flors, llenya i bolets de primavera. Als Tammarians, tenim la sort de tenir bolets tot l’any. Com era d’esperar, protesten. Estan cansats, els costa ajupir-se, rondinen. Es troben ridículs i desfasats amb els cistells al braç.

—Això de considerar Twitter part de la teva idiosincràsia és per anar a la presó —comenta el Carles serrant el tronc que li ha portat el Raül, el més petit i proper que ha trobat—; tindria més sentit que el fessis anar per lligar.

—Sexe, tenint una superpantalla? Tanta vida sexual estava acabant amb la meva carrera de tuitstar. Si cal sacrificar-se per una carrera, es fa. M’he imprès els meus tuits famosos i els tinc emmarcats com si fossin títols universitaris. De tota manera, Twitter m’excita més que un polvo!

—Hauria apostat que t’agradava el porno. Prediques amb l’exemple.

—Per contradictòries, les ties: quan una dona diu que no, és que no, llevat que sigui que sí però digui que no per no dir sí perquè sigui sí.

El Raül encomana la seva hilaritat incontenible a la resta. Cap dels pacients no fa el mínim elogi de la panoràmica muntanyenca. Com si no la veiessin. Tot i estar fora d’internet, el seu cap continua dins. Lluny d’aquí, el pacient que em manca, el senyor Pifarré, continua fent ús de la tecnologia amb despreocupació.

Pifarré: Cardar està bé, però follar-te un enemic amb un somriure és jugar en una altra lliga.

—He de parlar amb ell i solucionar el problema —decideix l’Elexa. No em sembla malament, és més greu no decidir res. Parlant la gent s’entén. En lloc de collir flors, l’Elexa sembla com si busqués un mòbil desesmada; agafa una pedra negra i la llença decebuda. Després s’atansa al Carles i li palpeja les butxaques; ell li treu la mà amb compassió. El Raül s’ho mira divertit fent-se l’envejós.

—Com que, quan vols, ets molt atrevida..., li dius al Friendglobe, davant de tothom, que és un puta. Ha, ha, ha.

—No puc!

Confio que sigui perquè no pot ser tan grollera i no pas perquè ara no té connexió. «Parleu en passat», voldria dir-los. Heu de tancar el capítol i apartar-vos d’internet. Però callo. Vull saber com són.

—Tinc uns quants tuitaires amb qui hi ha força tensió textual. —El Fusquero s’escarranxa en un tronc i fa veure que tecleja ràpidament amb el so d’una metralladora.— Tac-tac-tac-tac-tac-ta-ta-ta-ta-ta-ta! La Rotlla lliga més que jo! —S’ha de reconèixer que és còmic, però també molt obscè.— Agnès, l’altre que ha de venir, qui és?

—No em digui pel nom, sisplau. Soc la seva doctora.

—Doncs, això, doctora, què és: un home o una dona?

—Un home.

—Guapo? —pregunta amanerant-se, cosa que fa que li caiguin els troncs.

—Ja pots carregar la pistola, aleshores —deixa caure l’Índia mordaç; tot seguit, es tapa mitja cara i protesta:— Massa sol, no?

L’Elexa hi està d’acord. Tot són queixes: el camí, el sol, l’avorriment, els bolets que fan mania...

Totes dues porten unes ulleres fosquíssimes que els accentuen la seva blancor cadavèrica.

—Us espero en aquesta pedra —ens comunica l’Índia—. Les meves cames tenen un límit.

—I les meves —afegeix l’Elexa, solidaritzant-s’hi—. Si tingués l’Aerytod...

—Mireu els cims dels Tammarians, nois. Són extraordinaris.

—Per a què em serveixen si no els puc fer una foto? —considera el Fusquero—. Si tinguéssim el mòbil...

—Abans es gaudia del paisatge sense fer-ne —diu el Carles.

—Tu ho has dit: abans —replica l’Índia—. Les coses han canviat. Tot i que hi ha gent que no se n’adona...

—I no miro ningú! —postil·la el Carles mentre serra un tronc rere l’altre amb la mirada burlesca.

—Vosaltres que sou tan correctes, com es menja això de destruir el paisatge?

El Carles es riu del sarcasme de l’Índia i li explica la necessitat de la tala per mantenir l’equilibri del bosc. Aquesta dona serà una influència negativa en la rehabilitació de l’Elexa. La veig massa favorable a la dependència electrònica.

—Com podien viure sense música fa segles? Només l’escoltaven de tant en tant. Als del XXI, ens cal contínuament, si no... —L’Elexa es porta les mans al cap desmenjada.

@Guilhas Necessito de música tal como necessito de oxigênio para respirar.

—La musicalitis actual no és bona —faig saber a la meva pacient amb sobredosi de sons fent-li una festa.

—Però ens inflama. La música no t’abraça però t’injecta energia, grandiosa o eròtica, sobretot quan estàs sola —gosa expressar la filla dels Østergärd com si no tingués ningú al món—. Vosaltres us ho munteu amb música?

Com que estic acostumada a preguntar i no pas a respondre, resto perplexa. Els altres diria que també. El primer que salta és el Raül.

—Prefereixo amb dones. O amb homes. Però han d’estar bons, això sí. Què li sembla, doctora?

—Que també teniu un gran interès pel sexe.

—A mi em fallen les pràctiques. —Capcineja mentre es posa el tronc com a fal·lus. — Els micos no tenen déus i catxen tot el dia. I dieu que els homes estem més evolucionats?

A través de les ulleres de sol, l’Índia mira amb un rictus despectiu l’home que viu en un atac de riure perpetu:

—Sense metàfores sí que seríem animals.

—La ironia crònica és l’artritis de l’esperit —li dic al Raül. Deu entendre el concepte d’artritis? I d’esperit?

@ElSrSmith «Maca, deixa el Twitter que estàs molt enganxada a les xarxes. Què has fet de dinar? No el trobo». «És a Instagram».

—Neixes. Creixes —modula l’Elexa amb parsimònia mentre es nua els cabells. N’he de prendre nota: té tricotil·lomania—. Obres cent comptes a internet. No et reprodueixes. No et toquen. I mors verge. Això sí, has xatejat amb quaranta mil...

—Subnormals —completa l’amiga—. Som esclaus de la moda. I ara toca ser virtual. M’hauria estimat més ser hippy.

M’agrada el comentari. Encara faré front comú amb aquesta dona. Però no m’he de precipitar amb la diagnosi. Em falten moltes dades.

—Mireu quina cascada més imponent i quins arbres tan esplendorosos. No us impressioneu per res.

—A internet també hi ha arbres, collons! —protesta el Raül.

—A Instagram, a Pinterest... I són maquíssims —li dona la raó la petita dels Østergärd.

—Tens raó, Elexa —s’hi solidaritza l’Índia—. No calia venir tan lluny per veure aquests avets que són tots iguals. Fins i tot a Wing, n’hi he vist de millors.

—Què és això? Un motí? Una foto no és la realitat. —No me’n puc avenir del que sento. El Carles, tan desconcertat com jo, em fa costat:

—A les pantalles no es pot tocar res, ni olorar. Ara som en un bosc. No noteu la diferència?

Les seves cares de desgrat fan que no.

—Els mòbils també tenen arbres —justifica el Raül—. Als meus fills, els he regalat una aplicació que els fa de policia si s’estan massa hores penjats. És un arbre que se’ls asseca si toquinyen massa el mòbil i deixen d’estudiar. A mi m’encanta que estiguin enamorats d’internet igual que jo!, però això no ho puc dir: la dona se m’emprenya. I com que les han suspès quasi totes, la Cesca, que és un corcó, em va dir que hi havia de posar ordre. Així que els vaig regalar un arbre de mòbil per controlar el mòbil.

—Un arbre de mòbil per controlar el mòbil... —repeteix el Carles, confós.

L’Elexa cull uns bolets i fa cara de fàstic. Es queixa de la viscositat i que els dits li han quedat apegalosos. El Raül se’n riu i n’elogia la lleterada, per la qual cosa, a l’Elexa, encara li fan més mania. Així que, abans que pugui impedir-l’hi, la noia buida el cistell de bolets i objecta que no se’n pensa menjar cap. L’Índia s’indigna per l’obscenitat del company i surt en defensa de la seva amiga: «Tot el que treu llet és verinós; això és aplicable a plantes, bolets i polles». Podria objectar que és una afirmació acientífica, però m’estimo més no immiscir-m’hi. Per fer-li mal on més li pot coure, l’Índia menysprea la potència sexual del Raül amb allò de gos bordador, poc mossegador. «Sempre estàs pensant en el mateix?», li etziba la delicada filla dels Østergärd amb aversió.

—No, dones. Jo, com la doctora sap molt rebé, penso tot el dia en el meu trasto... Ep, en el mòbil! Però com que aquí ens tenen despullats... Collons, quin paratge més solitari. El món està ple de llocs per cardar inutilitzats. —Primera apreciació sobre els magnífics voltants de la cascada Meritxa.— L’amor de la teva vida se n’està repassant una altra mentre tu puges... No, una muntanya, no, Carles, ha, ha, ha: oi que t’ho havies pensat? Mentre puges fotos! —L’Elexa li riu la gràcia.— Vull fer de tu una noia vulgar, princesa.

A la tarda, el Carles els encoratja perquè baixin pel bosc. Inesperadament, s’atansa a la noia coixa i l’agafa d’un sarpat. Això que fa un bon tomb. Ella s’hi resisteix, molesta i tot, diria. Com que du una faldilla més aviat curta, els serrells li pengen per les cuixes. La sorpresa li ha caigut com una gerra d’aigua freda. Se sent ultratjada o acomplexada, no puc precisar-ho. No reacciona rient o agraint al Carles el trasllat, com seria el normal. Aquí, de normal, no hi ha ningú. El Carles no para esment de les seves protestes i fa via baixant-la pel pendent. Quan arriben més avall, la deixa asseguda sobre un tronc amb molt de compte. El bosc és una simfonia d’ocells.

—Què sento? —exclama el Raül amb cara d’èxtasi—. I aquests sons celestials? Són whatsapps! D’un munt! On són? Quina sorpresa, Carles! Gràcies. Sisplau, deixeu-me un mòbil! Fa un dia que no tuitejo, pensaran que m’he mort! Perdré seguidors! Els deixo orfes...

—Deixeu-me’l a mi, sisplau! —demana l’Índia, provant d’aixecar-se—. He de fer una trucada urgent! El Twitter és una bajanada, jo sí que he de comunicar-me per un tema important!

—Un mòbil...! Please... Jo... Jo... —suplica l’Elexa.

El Carles i jo ens quedem atònits. Estan molt pitjor del que pensàvem. Malgrat que no ens creguin, no era cap prova acústica per avaluar la seva addicció. Tot i que hauria d’haver sospitat que el Carles no havia renunciat a ensenyar-los el bosc, mai no se’ns hauria acudit que confondrien els cants dels ocells amb sons electrònics. Els pacients deixen d’estirar els braços. Regna el desànim. L’amiga també s’ha lluït. El Carles xiula com una merla i els engresca, sense donar importància al ridícul que acaben de fer:

—Anem a moure l’esquelet?

—Però si estem a punt d’enterrar-lo! Ha, ha, ha —fa el Fusquero.

—Vinga, anem cap a la cascada. És preciosa. Caureu de cul. Veieu aquelles pedres? L’Índia ens esperarà a sota. Jo t’hi portaré. —Ella capcineja.

—Parlant de passar per la pedra... Perquè no em digueu que no faig exercici, si l’Elexa recolza el cul aquí a la punta, faria unes flexions. Això de no tenir internet m’està posant molt nerviós! I molt fogós!

A l’Elexa, les insinuacions no li fan ni fred ni calor. Està absent, com si no l’hagués sentit. En canvi, la seva amiga se sulfura.

—Porc!

—Dona, ens haurem d’entretenir. Qui sap si ella, tan figaflor, no ha follat més que tu i jo; ep, no em malentenguis, que tu i jo encara no hem catxat mai junts!

—Les dones de veritat fem por als homes de mentida. Cardar, per a un com tu, vol dir aixafar. Tenir-nos ben cardades, voleu. Ben trepitjades.

—Per acabar fent un polvo, la vida fa massa preliminars. Un fort aplaudiment per a les dones que s’indignen per un tuit masclista i el cap de setmana ballen reggaeton. Perdona, ballar o el que sigui. L’acabo de dir massa grossa —rectifica el Raül amb els ulls clavats en les crosses de l’Índia, tot i que no para de riure del seu propi acudit.

—Si només fos ara, rai —sentencia ella, desdenyosa.

—El Tinder és un giny collonut. Per follar va de puta mare —afegeix el Raül en un fals canvi de tema.

No els entra al cap que, per prescripció mèdica, no podran entrar a la xarxa. No tenen cap actitud d’esmena, ni són conscients que han vingut a patir, sobretot al començament. I menys el bromista del Fusquero, que ara entona la famosa melodia de Presley:

—Love me, Tinder...

—No podria connectar-me un segon només per veure si tinc notificacions? —m’implora l’Elexa.

Li faig que no. Ho sabia: si un fa plans per veure no sé què a internet, l’altre s’hi apunta de seguida.

—En aquesta vida monacal, els pecats estan prohibits. Al Tinder, no estan per brocs, hi ha una llista de ties del voltant; tries una tia bufona i te li menges la xona. Parlo pel que m’han dit. És molt fàcil. No cal ni dir: «Que maca que ets».

—Ja no cal parlar per lligar —diu l’amiga amb fredor.

—Adeu, música romàntica —fa l’Elexa enyorant el seu amor platònic.

—Als donjoans, ja no els cal la vèrbola. Amants muts i cossos opacs. —La nostra coixa és una persona crítica. Millor.

—Com anar de putes però sense pagar? —El Carles emet un grall de disgust.

—Pagues els likes a l’empresa. El capitalisme no es deixarà perdre un negoci tan gros i pudent. —Sí, l’Índia és molt crítica; ho celebro.— Milions de mascles amagats al vàter amb el mòbil associant ties i merda.

—Anar a cagar sense mòbil és com anar a la guerra desarmat.

—I el Grindr, l’has provat? —li pregunta l’Índia amb malícia.

—No soc gai —riu el Raül, incòmode. Aquesta Índia les tira a matar!—. Però tiarrons com el Carles... No sé què passarà a les sessions de rehabilitació amb un fisioterapeuta tan imponent! No pateixis —se li adreça—: no soc practicant. Paio, les ties del Tinder van calentes de debò. No són putes que fan teatre.

Fa pena. Sexe brossa, pur desfogament. No es pot caure més baix.

—Jo no, eh, doctora!

—La gent diu —estrafà l’Índia—: «El Tinder? No el faig anar». Però vol dir: «No li agrado a ningú. Ja no sé què fer per lligar».

El Raül, picat com si estiguessin en un duel, li replica morint-se de riure:

—Uns altres diuen: «El Tinder? Una merda». Però volen dir: «Vaig fer match, però l’altre va fugir cames ajudeu-me només de veure’m». Glups! He tornat a ficar la pota... I ara un altre cop... Hòstia, Índia, perdona, que ets coixa...

Es pot demanar perdó aguant-se el riure? No sé què en farem, del Fusquero.

—Em rellisques —fa l’índex despectiu de l’Índia com si rellisqués per una pantalla.

—Per ser que no t’agrada el Tinder, fas anar el dit molt bé. Jo et desaria a la dreta. —Ell flirteja amb una mímica com si el dit recollís aire en l’altre sentit.

—Jo, a l’esquerra, i a prendre pel cul. L’aplicació del Tinder és un programa de sexe per a ganduls.

—Un programa de la tele?

—Sembles d’una altra època, Carles —fa l’Índia, admirada.

Tant parlar de sexe és revelador. Per conèixer la ment d’algú, no cal bussejar sempre dins l’inconscient buscant el que oculta. Sovint només cal escoltar del que no es para de parlar. Quan arribem a la clínica, apunto que els pacients pateixen hipertròfia verbal genital (especialment el senyor Fusquero) i assenyalo la hipòtesi d’una disfunció sexual que caldrà concretar en cada cas.

El govern del Brasil empra falsos perfils de Tinder per conscienciar sobre la sida. Siguem optimistes. De tot, se’n pot treure suc. Mentrestant, el pacient que espero continua desaparegut. La seva secretària m’ha fet saber que està penjat al telèfon arreglant el país.

Pifarré: Com enyoro aquells temps en què confoníem la llibertat amb el llibertinatge! Però un polític no les pot dir, aquestes coses. Tota la vida reprimit.

L’Índia passa per davant de la meva tribuna, que és a tocar del jardí, entrebancant-se amb les crosses. El Raül apareix al cap d’una estona i l’atrapa. No s’adonen de la meva presència.

—Per què em persegueixes?

—Per ser coixa, déu-n’hi-do com corres!

—Ja t’he dit que t’he tret de la meva pantalla. Swipe! Mira com caus per l’esbalç: uaaaaaaauuuuu! —L’Índia fa lliscar el dit enlaire assenyalant el precipici del Cilindre.

—Uaauuuu! Però no em moro. Encara seràs meva —faroleja el Fusquero.

—Què més voldries, pocapena!