Read the book: «Guàrdia»

Name: Guàrdia
Author: Nikos Kavadias
ISBN: 9788473292955

Nikos Kavadias

Font::

Βάρδια

1a edició: gener de 2021

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuixos: Alejandro Dardik

Disseny: Ángel Uzkiano

Correcció: Mercè Estévez, Maria Bohigas

Producció de l’ebook: booqlab

ISBN: 978-84-7329-295-5

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

A Panagís Iannulatos

FERDINAND:	Is she dead?
BOSOLA:	She is what you’d have her.
	[...]
	Fix your eye here.
FERDINAND:	Constantly.
BOSOLA:	Do you not weep?
	Other sins only speak; murder shrieks out.
	The element of water moistens the earth,
	But blood flies upwards and bedews the heavens.
FERDINAND:	Cover her face; mine eyes dazzle: she died young.
	JOHN WEBSTER, The Duchess of Malfi, IV, 2.

PRIMERA PART

—¿Qui hi ha?

Una mà va alçar des de fora el ganxo de la porta, va mig obrir i es va quedar quieta sense deixar-lo anar.

—Sóc jo, capità Geràssimos, l’agregat. Vull parlar amb tu. ¿Ja ets al llit?

—¿Què cony vols? Quatre hores que hem estat a dalt, ¿i te’n recordes ara? Passa i tanca la porta amb el ganxo.

El primer oficial del Piteas estava assegut en una poltrona giratòria, collada a terra. Només portava els calçotets. Una cama sobre l’altra. Es fregava el turmell amb la palma de la mà. El cos li brillava de suor. Pels quaranta, morè, ulls grossos.

—Digues. ¿Que passa res, a dalt?

Diamandís, l’oficial de pont en pràctiques, es va quedar quiet al seu davant, com un enze. Ben plantat. Ros. S’eixugà el front amb el revés de la mà. No sabia com començar, quequejava.

—Doncs... capità Geràssimos... no ho sé... però m’ha sortit una cosa.

—¿On, inútil?

—A baix... Com un gra... petit... no fa mal... però no sé...

—Així et quedessis sense, malparit.

Va picar amb dos dits al caire de la taula. Es va quedar un moment sense dir res.

—Au va, fes venir el ràdio. Si dorm, desperta’l.

—I d’això: ¿què es pot fer?

—Fes el que et dic, carronya.

Es va quedar sol. Amb un mocador caqui es va eixugar el coll. La cabina feia dos per tres. Els ulls de bou sobre la llitera. Escriptori, sofà, una lleixa amb uns quants llibres. A l’envà, collat a un escaire, penjava un llum de petroli d’aram. El ventilador girava, torrant el buit.

Es va aixecar i va apagar la bombeta, que parpellejava. Pels ulls de bou va entrar desmaiada la llum d’una alba en una longitud oriental.

Va arrencar un full d’un calendari de Brown¹ vell i va bolcar-hi el cendrer amb les burilles. Va embolicar-les i va tirar-les per l’ull de bou. No va calcular bé, van picar a la planxa i es van escampar per terra.

—La mare que em va parir —va remugar.

Es va ajupir per arreplegar-les. No havia acabat, que el ganxo es va tornar a alçar.

Primer va entrar el ràdio. Baix, per sota de la mitjana, de cabells esclarissats. Portava uns calçotets caquis, que s’aguantava a la cintura només amb el botó de dalt. No n’hi quedaven més. Una orella li penjava i era més grossa que l’altra.

—Bon dia. ¿Què passa?

—Què havia de passar! Aquest pardal, que ha pescat alguna cosa. Mira-t’ho tu, que hi entens, d’això.

Diamandís estava dret davant d’ells, amb el cap cot que recordava un Donatello.

El ràdio es va asseure en un tamboret baix de lona.

—Abaixa-te’ls.

—¿Jo?

Semblava perdut.

—Va, home, va. No ens està mirant cap mossa. Així, més a prop. Capità Geràssimos, endolla el portàtil i acosta’l per fer-li llum a les cames. Encén tots els llums. Això mateix. ¿Quan va ser l’última vegada que vas anar amb una dona?

—A Alger, quan vam fer combustible, ja fa un mes i...

—¿Quan te n’has adonat?

—Abans-d’ahir a la nit, tot just vam haver sortit de Sabang.²

—¿Què t’hi has posat?

—Iode.

—Treu-te la samarreta, els pantalons i els calçotets.

—¿Tot?

—Com et va parir ta mare.

Sota la claror tremolosa del llum de pacotilla, el cos del noi va aparèixer blanc com la llet de cintura en avall.

—¿Quants anys tens? —li va preguntar mentre se li mirava les espatlles, el pit, la cintura, les cames.

—Disset... ara els faré.

—Per molts anys. Digue’m, Diamandís, ¿era negra?

—Sí.

—¿Bonica?

—Molt.

—¿En una casa?

—No. Jo pujava pels carrerons cap a l’alcassaba. Allà al carrer del Mar Roig, anava a comprar un braçalet per a la meva germana. “Esma... Taale”, em va fer a crits. Vaig entrar. Ja està, vist i no vist... ni tan sols no ens vam gitar. ¿Et sembla que serà res?

—Au va, ara a dormir. I res de toquejar-t’ho. Posa-t’hi només aigua amb sal amb un cotó, i te l’hi deixes. A la nit, camamilla calenta. I renta’t bé les mans. Geràssimos, ¿quan arribem a Shantou?³

—D’aquí a sis dies, pel cap baix.

—I escolta: ¿et fa mal?

—No, només una fiblada de tant en tant.

—¿Mal de cap?

—No. Sí, ahir al migdia, havent dinat. Com un pes a les temples. ¿Què pot ser?

—Tu tira, a dormir. No pateixis. I creu-me: així que toquem port, de pet a cal metge. Aquestes coses són normals.

Diamandís se’n va anar sense dir adéu. Es va sentir el soroll de les seves sandàlies sobre la planxa, fins que va desaparèixer. El primer oficial i el ràdio van quedar un moment en silenci. Tot seguit el primer va agafar el llum portàtil, el va posar sobre l’escriptori i el va apagar.

—Malparit, el fill de puta. ¿Ho has entès? Va anar a buscar un braçalet carrerons amunt... Com em va poder passar la mà per la cara, el fill de mala mare: no ho puc entendre. Havíem pencat com negres, aquell dia. Ves si l’havia de trobar a faltar, jo!

—¿Tens esperit? —va preguntar el ràdio.

—Sí.

—Tira-me’n a les mans. Gràcies.

Va anar fins a la porta.

—No te’n vagis. ¿Vols res de beure? ¿Un kirsch?

—No, no bec.

—¿Whisky? ¿Brandi?

—Res.

—¿Vol dir que ho has deixat del tot? Deu fer de mal portar.

—Ja fa tres anys.

Els ulls del ràdio van topar amb una ampolla que hi havia en el vidre de sobre el rentamans. Va agafar un got i el va omplir fins a menys de la meitat.

—Dóna’m el iode —va dir tranquil·lament.

L’altre l’hi va donar sense dir res.

Deu... vint gotes. L’aigua va agafar color. S’ho va beure d’un glop. Va tossir una mica. Tot seguit va murmurar:

—¿Te’n recordes, Geràssimos...?

—Sí.

—Si te n’has oblidat, te’n faré memòria. Divuit anys. Ni un de menys. En aquella illa del Golf. Li vam passar la mà per la cara, al capità, en ple migdia, exactament igual que en Diamandís, que acabes d’insultar. Portàvem una bona trompa. Vam trobar el poble de les negres. Atònit, vas llegir un rètol: Supplying of intoxicants to natives is strictly forbidden. Portàvem cadascú, amagades, dues ampolles de whisky barat. Ara jo vaig llegir l’altre cartell: Beware of native women. All rotten here. Just en aquell moment ens van parar les dues angleses de l’Exèrcit de Salvació. La vella seca com un bacallà i de dents fetes malbé i la noieta d’ulls verds.

”—¿On aneu? —va preguntar la vella, enfadada.

”—Amb les dones.

”—Us n’hauríeu de donar vergonya. Torneu al vostre vaixell.

”—Podríem tornar-hi —va dir un dels dos, no recordo qui—. Podríem tornar-hi... si us aveníeu a acompanyar-nos-hi també vosaltres.

”I vas fer un gest amb el dit del mig de la mà. Llavors la vella ens va escopir per entre les dents fetes malbé.

”—Hell damn you both, dirty dogs.

”Em va semblar que la petita somreia.

”I ens en vam anar amb les negres. Tots dos a la cabana de canya. Nues, amb uns pellincs de coloraines als cabells. Quina olor que feien! Les mans ens feien bots pels seus cossos. Uns pits menuts i guenyos, com de goma. A la segona tanda ens les vam canviar. Vaig agafar la teva. Vint dies més tard, al golf de Biscaia, el mal va esclatar. Després tu i jo ens vam separar.

El capità Geràssimos el va aturar amb un gest de la mà, va agafar un paquet de cigarrets anglesos i l’hi va oferir.

Ell anava a encendre un misto, però es va aturar de cop. El primer oficial se li havia acostat.

—Deixa’m la mà, la dreta. Obre-la.

Ell la va obrir, mirant sense entendre res.

—Ah, vaja, ves què has anat a recordar. Criaturades.

Una fina línia blanca començava en el dit gros i arribava fins al canell.

—M’estimaria més que no hagués passat.

—Però quins acudits, a aquestes hores de la matinada. Ni me’n recordava.

—Jo sí que me’n recordo. M’ha torturat moltes vegades, de nit, estant de guàrdia. Va ser a Huelva... Aquella gitana infecta, que anava descalça i amb les cames plenes de pols, i que la suor li pudia a most. Et va preferir a tu. Encara no puc entendre per què vaig treure el ganivet que tu mateix m’havies esmolat, tres hores abans, a la pedra de la màquina, i per què tu vas engrapar la fulla. I aquest vespre et torno a trobar. D’ençà que et vas embarcar a Port Saïd,⁴ ens devem haver saludat un parell de vegades. Quan t’he vist de sobte a l’escala, m’he trasbalsat. Fa temps que volia parlar amb tu. ¿Encara me la tens guardada?

—Au va, Geràssimos. Ara et tornes un nen petit. Escolta, ¿com és que se n’ha anat l’altre telegrafista?

—Havia perdut la xaveta, l’infeliç: tenia por dels taurons, i no pensava en res més. “No tireu les deixalles al mar”, cridava als mariners. “Els esteu fent venir, aquests cabrons; els reuniu al voltant nostre.” Després es veu que va patir una rampa a la mà i no podia rutllar. No feia més que desmuntar el quadre de control i fregar els contactes. Justament el dia de Nadal, va treure tot l’equip de ràdio sobre la bodega. Va fer baixar fins a l’aigua aquella baluerna d’antena i es va dedicar a polir-la. Al final, perdeu la xaveta, tots vosaltres... M’has interromput. Deixa’m acabar. Aquell mateix vespre que et vaig fer mal, vaig fúmer el camp i em vaig embarcar com a mariner en un vaixell espanyol. Em vas enviar el meu carnet amb la baixa en regla i no vas denunciar res. ¿I doncs?

El ràdio va somriure i va respondre:

—No és que ho hagi oblidat, només: és que encara et dec un favor. En feies dos com jo, d’alt. Un tros d’home. Si m’haguessis clavat un parell de mastegots, o t’hauria fet la pell a tu o m’hauria matat jo tot sol.

Van quedar en silenci un moment, mirant el terra.

—¿Dibuixes? —va preguntar el primer oficial—. Recordo que hi tenies una dèria. Feies apunts fins i tot a les parts blanques del vaixell, amb un tros de carbó, i el contramestre t’empaitava.

—No.

—¿Per què?

—Ves. He perdut dos colors, el verd i després...

—Així —el va interrompre Geràssimos—, ¿què passarà?

—¿Amb en Diamandís? Ves. A port, fondejar i cap a cal metge. Si surt positiu, li deixaran el cul com un colador amb el bismut i la penicil·lina. ¿Vas fer un bon tractament?

—Sí. Quatre anys amb tots els medicaments, i enguany vuit milions d’unitats del nou. ¿I tu?

—Dos anys i de qualsevol manera. He pensat que és millor tornar-se boig per la malaltia que no pels medicaments. Una malaltia ben estranya. Mentre tens els granets, et sembla que estàs podrit, que fas pudor, que d’un moment a l’altre et caurà el nas. Després de la primera punxada, així que desapareixen, te n’oblides del tot. I des d’aquell dia la resta de la teva vida és una tortura. El mínim mal de cap, un barb, un mareig, i ja estàs espantat uns quants mesos. ¿No et passa, a tu, Geràssimos?

—Sí, però faig per distreure-me’n. A més, crec que estic bé. Un tractament tan llarg, els medicaments nous.

—Jo crec que no hi ha res que ho mati. Mira què em va dir una vegada un metge xinès, a Qingdao: “¿Saps per què els donem, quatre medicaments? Perquè el cuquet s’acostuma al primer, i se’l menja. També es menja el segon; amb el tercer agafa un empatx; amb el quart queda ensopit. Però no es mor. Dorm.” Jo m’ho crec, i que diguin el que vulguin. El millor remei és la calor. Per això m’estimo més els tròpics, tota la vida. ¿Has vist els negres de Jamaica, de Port Sudan, de Buixehr? Tenen les cames totes senyalades, però de senyals tancats, i cap nas ratat. Es moren de vells. És a dir, els tròpics, tota la vida. He passat angúnia, saps, amb el nano: sembla bon xicot. ¿Qui en respon?

—El capità. És oncle seu. Té la mare vídua, el cabró, i germanes. Se’n refien. Les té a càrrec seu. Si el seu oncle arriba a saber-ho, que es posi a punt.

—¿Quina mena de persona és, el capità?

—Un vedell. Segueix el teu mateix sistema, en la qüestió del tractament. Al mar Roig es tapa amb cobrellit de llana. Té una estufa elèctrica i l’encén aquí, dimoni d’home, en aquests mars.

—¿És bon mariner?

—No sap quants dits té a la mà, el tros d’ase.

—¿És de Cefalònia?

—I ara! Ni ho sap, d’on és. La seva dona és germana de l’amo. ¿Ho entens? Al pont no se’l coneix. Em fa arribar les ordres i prou, pel cambrer. ¿No hi has parlat gens?

—No. Ahir va venir per primera vegada a la porta de la cabina de ràdio. “T’agafarà rampa”, em diu. “T’has posat el ventilador dalt de l’esquena.” Em va preguntar si tenia cap Thissavrós,⁵ o revistes. Li vaig dir que no i se’n va anar. La roba li feia pudor de medicaments. No t’he deixat dormir. Vaig a treure les bateries. Vaja, quina estació de ràdio! Adéu.

—Si vols, puja durant la meva guàrdia, i la farem petar. De dotze a quatre. Recordarem els vells temps.

—No hi faltaré.

Se’n va anar. El primer oficial es va quedar sol. La llum es va apagar tota sola. Es va descordar els botons dels pantalons i es va deixar anar panxa enlaire sobre el sofà. Les sabates li van caure a terra amb estrèpit. El rellotge marcava tres quarts de sis, hora local.

El Piteas, cargo de cinc mil tones, standard de la Primera Guerra, amb sentines i motor d’expansió doble, navegava a set nusos, a l’alçada de Singapur. Pels ulls de bou entrava una llum marcida, malalta, que feia olor d’àcid fènic.

1. Probablement, el Brown’s Nautical Almanac, que es publica des de 1877 i que proporciona informació astronòmica i sobre marees i ports.

2. Illa i ciutat d’Indonèsia, dins la Regió Especial d’Aceh.

3. Ciutat xinesa de la província de Canton, a la costa del mar de la Xina Meridional.

4. Ciutat portuària d’Egipte, a l’extrem nord del canal de Suez.

5. Thissavrós (Tresor), revista popular il·lustrada, editada setmanalment a Atenes des del 1938 fins que la dictadura anomenada dels Coronels la féu tancar, el 1968.

GUÀRDIA PRIMERA

—No el forcis, ¿m’entens? El mareges a dreta, a esquerra: per això et domina. Malgastem una tona de carbó, en la nostra guàrdia, amb els teus cops de timó. T’ho he dit mil vegades: cal suavitat. Si hi hagués corrents, diria a fer punyetes.

—No és pas culpa meva, capità Geràssimos. No es deixa governar. Capfiquem un parell de braces.

—Ara m’ensenyaràs de navegar, tu, Polikhronis... ¿On és en Diamandís?

—És a veure la corredora —murmurà el relleu.

—¿Qui l’hi ha fet anar? ¿Què vol dir, la corredora?

—No ho sé.

—Em sembla que aquí ens estem tocant els pebrots. ¿Ho entens?

Es va repenjar a la barana, va agafar els prismàtics i va dir:

—Governant d’aquesta manera, ¿distingeixes bé el verd?

—Sí.

—Tal com l’estàs veient, i que no el perdis ni un instant.

—Ni un instant.

El radiotelegrafista va pujar sense fer soroll i es va parar al seu costat.

—Hola. T’he enviat el comunicat.

—Sí, l’he rebut. Alguna cosa s’està preparant a la punta de Hong Kong.

—Encara estem lluny. Fins que no serem allà dalt...

—Ja es veia a venir. Però escolta, ¿tu quan dorms?

El radiotelegrafista es va arronsar d’espatlles.

—Al migdia he fet un parell d’hores i a la matinada un parell més.

—¿Tan poc?

—M’he passat anys fent la pitjor guàrdia en els paquets. De dotze a quatre, i sense que féssim relleus. He perdut el plaer del dormir. De despertar-te i poder tornar-te a adormir al cap de poc...

Diamandís va pujar furtivament, cordant-se els pantalons. Va escopir la punta de cigarret, la va esclafar amb el peu i es va entaforar a la garita.

—Els paquets, eh. Parla-me’n, parla-me’n —va dir el primer oficial.

—Gent, enrenou, un port cada dia. No es pot arraconar ni un ral. T’ho gastes tot en taxis. Les parelles que carden a la cambra del costat i no et deixen cloure l’ull. Tens cabina i no en tens.

—¿Per què?

—Perquè ¿on dormiran els recomanats que viatgen en coberta? Quantes vegades he dormit a les butaques! ¿No hi has estat, en un paquet?

—Una vegada, sis mesos. Però en vaig sortir escaldat.

—Conta, conta.

—Tu acaba; ja et contaré.

—¿El passatge? Vaja, quina càrrega. Pitjor que el mineral i que el gra de lli. Ni que transportis el teu millor amic, el teu germà, com si diguéssim, i que t’escarrassis per ell, així que haurà arribat al port on baixa, ja l’has perdut. Ni les gràcies, no et donarà. ¿T’ho vols creure? Se n’oblidarà.

—Potser no en té la culpa. Que estigui atabalat.

—I els tripulants dels paquets, unes criatures, que ja s’han mudat tres hores abans no es veu el port. Amb tots els mals hàbits del passatge: “¿Quan arribarem? ¿A quina hora? ¿Hi haurà maror? ¿Heu rebut el comunicat?” Podrits, mesquins. Com corbs sobre el passamà, esperen la carronya. Pobra de l’òrfena que viatja sola. De la que ve de Paramé, amb el farcell a la mà.

—Un moment. Diamandís!

L’agregat va apagar el cigarret i es va acostar.

—T’he dit que no fumis durant la guàrdia. Puja a l’Aldis¹ i digues nom i destí a aquell pallús que baixa. A poc a poc, que et pugui clissar.

—¿I després?

—Després em vaig afartar del Mediterrani. Em vaig embarcar en un dels grans de la companyia, un que feia la línia d’Austràlia: Gènova, Port Saïd, Aden, Colombo, Fremantle, Melbourne: trenta-tres dies de viatge. Gaudies del mar. Haguessis vist, a Gènova, per una banda, com embarcaven els emigrants! Els altaveus vociferaven en cinc llengües. Un batibull de gent, sobreeixint de colors. Cadascú amb la seva religió i tots plegats sense fe. Anaven a tornar a començar. Molts amb el número del camp al braç. Dones que se n’anaven amb tu per un cigarret, per un traguet, per no res, perquè estaven tipes de dir que no. Així que vam haver arribat a l’últim port, me’n vaig anar a dormir, i quan em vaig despertar se’ls havia empassat tots el gebre del Yara Yara.² ¿Què se n’havia fet, de tot aquell brogit, de la fressa que durant tants dies m’havia fet dormir, que ja m’havia afartat i que estimava? Cobertes desolades, plenes de cadires trencades, de diaris en totes les llengües, llibres en hebreu, pintes i bossetes buides... Ja m’entens. I després la mànega ho escombrava tot de cop.

—Ja m’imagino què devies fer amb les jueves. T’ho devies passar bé.

El radiotelegrafista no va dir res. Va encendre un misto, el va alçar enlaire, com si volgués distingir, amb aquella petita flama, els ulls del primer oficial, i el va apagar sense encendre’s cap cigarret.

—No. Mai al mar. Vint anys en aquestes garjoles, i no he empastifat la meva llitera. Per mi que porta malastrugança. Quan alguna m’agradava i em deia que sí, anàvem als hotels dels ports. Mai al vaixell.

—Manies. Tots vosaltres, els que treballeu amb la ràdio, esteu guillats. El corrent us puja al cap. ¿Per què et vas fer radiotelegrafista? Vas començar per arribar a capità.

—No volia arribar a res. Només volia viatjar. Els que anaven amb mi la primera vegada que ens vam embarcar ja s’havien tret els papers al cap de quatre anys, tu també. A mi m’agradava la proa. La despreocupació. Molts capitans que eren paisans nostres es van posar a donar-me consells. D’altres es burlaven de mi i m’assenyalaven amb el dit. Em vaig sentir ferit en la meva dignitat. Em vaig preparar per treure’m el títol d’oficial de tercera classe. Llavors em vaig trobar un armador que era cosí de la mare. L’única persona que em comprenia i em perdonava. Sempre em donava feina, sense preguntar-me per què viatjava. Li ho vaig dir. “Fes-te ràdio”, em va dir. “Abans que no esberlar una proa, més val que destrossem una estació de ràdio.” Jo bevia, ja m’entens. ¿Tu et vas treure el de capità?

—No —xiuxiuejà—. No encara. I tampoc no sé si me’l trauré mai.

—¿Què dius, ara? ¿Per què? Coneixes el teu ofici com pocs.

—No hi fa res, que el sàpiga. No val la pena... ¿No te’n vas arribar a assabentar? ¿No ho has sentit a dir?

—No.

—Doncs escolta. Estava fent el servei quan em vaig treure el de tercera classe. Em vaig llicenciar i em vaig embarcar de tercer oficial de la marina mercant. Al cap de dos anys em vaig treure el de segon oficial, sense exàmens. Vaig tornar a sortir i vaig ser fora dos anys i mig. Em faltaven sis mesos per treure-me’l. De diners arraconats no en tenia. Però el volia. No és que m’haguessin de col·locar de primer oficial, amb vint-i-vuit i sense padrins; però de totes maneres el volia, per tenir-lo a la butxaca. Un parent llunyà em va recomanar i vaig entrar de primer oficial en un paquet. Igual que a tu, tampoc no m’agradaven, els paquets. Em feien fàstic. Fèiem la línia Alexandria-Pireu-Bríndisi. Vaig començar a ficar mà i en treia algun dineret. Una ret de cap, una bata de seda, quatre pedres d’encenedor, una mica de paper de fumar. El contraban no és pecat. Hi poses els teus calés i compres. No robes. Les drogues, ni tocar-les. La meva dignitat no podia tolerar-ho. Una cosa que no fa mal a ningú, no t’ha de fer por, pensava. Treia dues o tres mil dracmes per viatge. Un dineral, per l’època. Amb tres mesos, ja tenia els diners per a l’acadèmia, i encara me’n sobraven. Teníem un terreny petit a Atenes, quatre pams de terra. Un sostre, vaig pensar, perquè la vella estigui a aixopluc els seus últims anys. ¿Te’n recordes, de la mare?

—Sí. Una vegada vam anar a menjar a casa teva. Recordo que va matar un gall. Vam beure rombola³ i vam agafar una curda. Ens miràvem aquella mossa que havia portat del poble.

—Anguélika!

—Sí, quina llaminadura, i de seguida va enviar-la a fer feina. Una dona eixerida.

—Sí. Un mes abans de desembarcar, en tenia vint mil. I ara ve la bona, vaig pensar. I vaig perdre l’enteniment del tot. Amb tres dies hauria tingut deu vegades aquells diners. La vella, Déu l’hagi perdonada, es devia haver ensumat alguna cosa i em va acorralar. “Per l’ànima del teu pare, pel mar per on navegues, senyor meu, no t’emboliquis en males jugades.”

”Vaig dir que no i la vaig renyar. Vam tornar d’Alexandria un dijous al matí. Em vaig trobar fora de la duana, amb el gènere a bon recapte, passat Àgios Nikolas. Em vaig aturar i vaig respirar. Fora pobresa, vaig murmurar. Feia els meus comptes... Com vaig anar a parar a la garjola, al migdia, com va anar el judici, divuit mesos de presó, encara ara no ho he entès. ¿Traïció? ¿Denúncia del gènere? ¿Diràs que havia perjudicat algú? Enveja! Una clatellada així no me l’esperava pas. Quin daltabaix. I vaig quedar pelat, em pots ben creure. Coberta escombrada, que diem. Vint-i-cinc dracmes que em quedaven a la butxaca i mil que la mare em tenia guardades. Quin coratge que va tenir. Una roca, em pots ben creure. Mentre em ficaven rere les reixes, em somreia. Amb un somriure patètic, però em somreia. Un cop a la setmana li deixaven veure’m. Mai no se’m va queixar. “Cor fort, que no hi ha res que un home no aguanti. Sortiràs aviat i ho oblidarem tot.”

”Com s’ho va manegar, mai no vaig arribar a saber-ho, ni li ho vaig preguntar. Un diumenge al migdia, un dia d’hivern, va venir amb una carmanyola. Suada, tota vermella, amb el vell vestit negre que tenia i les sabates foradades i plenes de pols.

”—T’he portat el menjar que tant t’agrada —em va dir—: gallina a la cassola. Menja-t’ho ara, que no se’t refredi.

”—Escolta, mare —li vaig dir—, menjarem plegats; si no, no ho penso ni tastar; i fes-me el favor de dir-me per què has vingut a peu.

”Es va posar com una fera.

”—Fill meu, tu no estàs bé. Des d’aquest matí que m’he llevat que estic menjant. He vingut amb el tramvia. Com vols que hagi vingut a peu! T’has tornat ximple, noi.

”Era la primera vegada, d’això n’estic segur, que deia mentides. Faltaven les potes i el cap de la gallina. Quan es va aixecar per anar-se’n, em va posar a la mà un bitllet de vint i cinc cigarrets de Kalamata,⁴ dels forts.

”—Ja tornaré, fill. Dijous, que és festa i deixen entrar. Tu procura estar animat.

”Per la finestra enreixada de la presó la vaig veure com anava tota doblegada. No sé per què collons vaig haver de mirar! Hi havia uns quants nens jugant al carrer. De sobte va ensopegar amb una pedra i va caure de genolls. Llavors un bord, un cagat pel cul, un fill de puta que devia tenir vuit anys, li va anar per darrere i li va donar una empenta. Quan em vaig refer, ja havia tombat la cantonada. Els malvats encara reien. Dos dies més tard, un matí, em va cridar el director. El cor em deia alguna cosa.

”—Ei... som persones —em va dir amb aire protector—. Tots hi farem cap.

”Vaig tenir esma de preguntar qui l’havia portada a enterrar, on l’havien dut.

”—Ves, l’Ajuntament. Qui vols que sigui!

”Quan vaig sortir de la presó, a casa no hi vaig trobar ni una cassola. Me’n vaig anar de mariner en un vaixell de bandera panamenya. Vaig tornar al cap de tres anys i vaig portar els seus ossos al poble. Li vaig fer una tomba de marbre i tot al voltant hi vam posar torretes amb flors, una cosa que li agradava. Onze anys fa que va traspassar, la cefalònia. Des de llavors no he tornat a acariciar un nen. Caramels, ni als meus nebots no en dono. Puntades de peu i prou, a la mínima ocasió. Són malvats, els nens.

Es va girar per mirar el ràdio, però aquell havia baixat per les escales sense dir adéu.

—Diamandís, fes el relleu de guàrdia i vés a mirar la corredora.

Una alba groga, i la cara del primer oficial groga com cera d’abella.

1. Marca comercial d’un tipus de reflector de senyals.

2. El riu Yarra, que travessa la ciutat australiana de Melbourne.

3. Varietat de raïm i de vi blanc produïts a l’illa de Cefalònia.

4. Ciutat del Peloponès amb indústria tabaquera, la marca Karélia.

GUÀRDIA SEGONA

—¿Què és aquest posat de disgust?

—El cap, capità Geràssimos. Està a punt d’esclatar-me. Em clava unes fiblades sobre l’ull dret...

—És de la calor. A mi també. Pren-te una aspirina i et passarà.

—Ja n’he pres tres des d’aquesta tarda. Res. I una altra cosa. Em cauen els cabells quan em pentino. La pinta en queda plena.

—¿Has anat a veure el ràdio?

—Acabo de passar per telegrafia: està treballant. Si sabés què tinc...

—Sigui el que sigui, estem arribant a port. La gent no es mor així com així. Aquest vespre, això és una fornal. No bufa de cap cantó, el bandarra. Mi-te’l. Fes dos cafès, Polikhronis, amb poc sucre. ¿Com ha anat la guàrdia?

—Fatal. El receptor espetega per les pertorbacions. La telegrafia és un forn. Posis on posis les mans, et cremes. I, a més, tanqueu l’aigua. No podria ser pitjor... Hi ha un tifó, allà dalt. T’ho he enviat.

—No pateixis, encara estem molt avall. Ni les ramificacions no ens arriben. I, tal com anem, encara n’hi haurà molts, i que es desfaran. ¿Tens por?

—D’això sí que no. Si ara m’ofegués, m’importaria un rave. Jo només tinc por de les malalties.

Diamandís va fer una passa de costat i va dreçar l’orella.

—I de les dones —va continuar el ràdio.

El primer oficial va respondre, sorneguer:

—Si no t’has curat de la primera, no tinguis por de la segona.

—No m’has entès. El llit és el que em fa por. Una malaltia que te’n puguis anar de viatge amb ella, com la nostra...

—Parla més fluix, que aquest enze para l’orella. No sé què deies de les dones.

—Sí. Els tinc por.

—Tots, més o menys, els en tenim, de por. Sobretot d’aquelles dels ports.

—Doncs aquelles són les millors! ¿Qui ha arreplegat mai cap malaltia en una casa de barrets? ¿Per què et penses que els diuen “netes”? Perquè es renten de seguida que han acabat la seva feina. Me’n recordo d’una, d’aquestes, un vespre al Las Vegas. Em vaig treure la camisa. La samarreta que duia a sota estava estripada, un pellinc. Tiro la dona cap a mi, per acariciar-la.

”—Alto —em va dir—, no corris tant.

”Vulguis no vulguis, em va treure la samarreta i va començar a sargir-la. Quan vaig pagar-li, es va posar vermella com una col·legiala i em va dir, amb els diners a la mà:

”—Si no en tens més, no hi fa res. Queda-te’ls i, si tornes, porta’m panses gregues.

”Vaig fer que no i li vaig ensenyar un feix de bitllets.

”—Llavors —em va dir— fes-me el favor de comprar-te una samarreta. Si la teva mare et veia tan desastrós, es posaria a plorar.

”¿Ho entens? Són les altres les que em fan por, les honrades, les que no se’n van al llit per diners. Les que saben llegir i escriure. Amb les que ens casem.

—¿Tu no et casaràs?

—No. Pobres mariners. He vist les seves dones com baixen al moll abans no arribi el vaixell, i com esperen, dretes, al bat del sol o sota la pluja. Les he vistes com els diuen adéu al moment de salpar, turmentades, estropellades pels avortaments, amb una munió d’infants enganxats a les faldilles. Insatisfetes. ¿Ho entens? L’home és fora. Quan es presenta l’eixerit, les engalipa a la primera. I els cornuts jugant-se la vida al mar. En conec un munt, que han arreplegat malalties de les seves dones. No em vinguis amb històries, home.

—Ets injust —va murmurar entre dents Geràssimos—. Això són romanços. N’hi ha milers, de bones, que respecten el pa que mengen. Pareixen, bategen, enterren elles totes soles. A veure, digues. Quan som fora cinc, deu anys, ¿què vols que facin? Són de carn i ossos!

El radiotelegrafista va fer un glop de cafè i va escopir a la palma de la mà.

—¿Que has trobat res? Espera, que encenc...

—No pateixis. No cal que gastis mistos. Mosques, amb aquesta calor, no n’hi ha, ni cuques molles. Un escorpí no pot ser, no cabria a la tassa. Doncs això. La mare tenia un oncle que era capità. Ben plantat, ric, amb quatre embarcacions. Passats els quaranta, es va casar amb la Zafirió. Divuit anys, òrfena, de casa bona però arruïnada. Bella. Va fer venir de Patres¹ mestres d’obra i va convertir la casa pairal en un palau. Caoba i cristall. Es va quedar un temps amb ella i després es va embarcar amb la seva millor goleta, que havia posat a nom d’ella i que havia batejat Zafirió. Anava i venia. Un dia, a la matinada, va salpar cap a Savona. A mitjanit, va ficar la clau al pany de casa seva i se la va trobar cardant amb un de Kalamata que s’untava els cabells i s’hi feia rínxols com un marica, i que voltava per Cefalònia venent percala i escarpidors. L’individu va fer per saltar daltabaix de la finestra, amb el cul a l’aire, però el va tirar enrere estirant-lo pels cabells. La Zafirió, estupefacta, es tapava la cara amb les mans. Llavors el meu oncle va parar taula per a tres, va encendre els canelobres i els llums, va obrir una ampolla de Pommard, caviar, pernil, i els va fer asseure’s a taula vulguis no vulguis.

”—Mengeu —els va dir—, que heu de menester forces.

”La criada, amb camisa de dormir, va aparèixer a la porta.

”—Passa a dormir, tu, bacona, i tanca el bec, perquè et pelo.

”Mentre els omplia les copes, se li vessà vi i va tacar les tovalles de fil russes. S’hi va mullar la mà i els la va fregar pel front:

”—Bona sort!

”—Konstandís, m’estimo més que em matis ara, no em torturis. Treu-me de casa, escampa-ho als quatre vents, però deixa que em vesteixi.

”Així que va clarejar, va treure d’una puntada de peu el de Kalamata, però abans li va tallar els dos camals dels pantalons; va prendre cafè i se’n va anar al casino, on tenia narguil propi. Aquell vespre se’n va anar al llit amb ella, i l’endemà igual. Se la va estar tirant tot un mes, i a punta d’alba se n’anava cap a les seves finques.

”—Konstandís —li va dir un migdia la Zafirió—, et deixes uns quants diners sota el coixí, cada dia.

”—No me’ls deixo —li va respondre—. Sempre pago a les putes amb qui me’n vaig al llit.

”Un migdia, la meva tia va gitar la sang sobre la taula, mentre estaven dinant, i es va morir al cap de pocs dies. El capità no va deixar entrar ningú a casa seva. La va guarnir ell tot sol i, a mitjanit (al matí havien d’emportar-se-la), va aixecar-li les faldilles (ens ho va contar, al cap d’un temps, la serventa, que estava a l’aguait) i li va escopir entre les cames, tot murmurant: “Quin fàstic! Bacona!” Vaig aconseguir-lo que era completament cec, centenari, sempre assegut en un tamboret, davant de casa seva, de cara al mar. Aquí les tens, les dones.

El primer oficial va respondre en sec:

—Vaja quin home, el difunt... Tenia bigotis! Si hagués sigut de les que tenen padrins i dot, ho hauria tapat. Però la va encertar, amb l’òrfena, i va poder descarregar la seva rancúnia. Podia fer-ne la riota de la gent o matar-la. Encara hauria fet com un home. Estic segur que la teva tia haurà estat una màrtir. I a ell ja li pots encendre algun ciri, perquè sens dubte deu tenir cua, allà on sigui. No per espantar-se les mosques: cua com la del dimoni.

El radiotelegrafista va voler encendre un misto. El segon, el tercer, el quart. L’agregat se li acostà, poruc, amb l’encenedor a la mà.

—Senyor Nikos... tinc mal de cap des d’ahir... i em cauen els cabells. ¿Què pot ser?

—Gràcies, Diamandís. Bonic encenedor. A la primera. Mmm, ja ho veurem al port. Tu el que no has de fer és tenir por.

L’agregat va desaparèixer dins la timonera. Només se sentien les bieles del motor que pujaven i baixaven. Durant una bona estona, no va parlar ningú. De sobte, el radiotelegrafista va començar a tossir. Tos seca, que feia posar nerviós de sentir-la. Es va treure el mocador i se’l va posar a la boca.

—Tos de tabac —va murmurar—. Fa anys que la tinc. Fins i tot el tabac es fa malbé de la humitat. Fumem palla. Si en aquest moment poguéssim trobar-nos al Zakharatos,² en un cafè francès, en una cerveseria anglesa, podríem retrobar la veritable aroma del tabac. El cafè que bevem, esbravat; el te, igual; del menjar que mengem, més val no parlar-ne. Em treu de polleguera quan, al port, n’hi ha que pugen per menjar i canten les lloances del plat de pasta del vaixell.

Va parar de tossir i es va ficar la mà a la butxaca buscant cigarrets.

—¿Per què no ho deixes, si et fa mal? —va dir Geràssimos.

—A tu també et fa mal, i a tothom. Però no ho deixa ni un de cada mil. Mira. Si mai em trobés que tinc el mono de tabac i de dona, en una illa deserta, i em diguessin que triés una de les dues coses, m’estimaria més el tabac. El tabac.

—Manies. Ningú no sap què faria en un moment donat.

—Em va passar un cas semblant. I em vaig estimar més el tabac, ja ho veus.

—Per les teves paraules, comprenc que estimes les dones fins i tot més del que cal. Potser alguna et va fer mal de debò, per això estàs dolgut i parles així. Ja et passarà.

—Home! És clar que me les estimo. És una delícia veure-les nues. Ara, ha de ser que les paguis, o que et paguin a tu. És la millor manera. ¿No anàvem plegats, aquella nit a Anvers? Havíem reservat el Rigel. Vam quedar nosaltres dos, amb una dotzena de mosses que ballaven cancan damunt les taules. A la matinada, ens vam posar a passar comptes. Tant de la beguda, tant de les destrosses, tant de cada una. Sis mesos de paga. Quan ens en vam anar, no ens van pas dir que no ens volien tornar a veure. Dones, el que se’n diu dones, ho són les que estan tancades dins les gàbies de ferro del Tardeo. A Yokohama, als aparadors, assegudes en els seus tamborets; en els bordells populars de Fuzhou; a les cases infectes de Massawa. Una cabana de canya, a catorze milles de Colombo. La singalesa que anava nua, a quatre grapes, ensenyant unes meravelloses dents grogues. L’estora d’espart a terra, una gerra d’aigua, una astuta mangosta per a les najes, un basilisc d’ulls virolats per als mosquits i una herba que cremava contínuament, per espantar els escorpins amb el fum. Estirat de panxa enlaire, exhaust de les guàrdies, de la humitat, de la beguda, del cos de la dona que dormia al meu costat, mirava el sostre de palla. Un escorpí atordit feia equilibris per caure exactament entre els meus ulls. El veia, però no podia bellugar-me. Em vaig adormir. Sempre m’han fet fàstic aquelles paraules falses: “Deixa’m estar... no vull... Primer digue’m que m’estimes... que no te n’aniràs mai.” I que quan has acabat no puguis fotre el camp de seguida. Que estiguis obligat a consolar-la, com si l’haguessis apallissada, com si l’haguessis ofesa. Nàusees. Les lliçons que he après han estat sempre només de les que anomenem dones públiques. De jovenot, anava a un bordell a Atenes. Ca la Sakula, al Gasòmetre.³ Ho feia amb una esmirnesa lletja, l’Arapo. Complaent i caritativa. No passava pidolaire que ella no li fes almoina. Em convidava a caramels i a dolços de mel. Escolta’m bé. Un vespre, passada mitjanit, un xofer em va agafar per convidar-me a casa seva i per fumar haixix de Bursa. “I perquè vegis la meva xicota”, em va dir. Hi vam anar. Ens hi esperava l’Arapo. L’única cosa és que no ens va rentar els peus. Al matí me’n vaig anar. Al cap de pocs dies, vaig anar a ca la Sakula. Només veure’m, l’Arapo va córrer amb una dona agafada de la mà.

”—Et presento la Cretenca; és millor que no pas jo.

”Em va estranyar. Vaig quedar parat.

”—Sí, Nikolís —em va dir—. Nosaltres hem menjat del mateix plat i no està bé que ho tornem a fer junts. Que vagi bé. Nervi! I quan vulguis, vine de casa amb el Mikhalis, que menjarem.

”Els vaig fer de padrí en una església dels afores d’Atenes. Ella anava sense pintar, portava un vestit jaqueta fet d’una americana i va estar plorant tant com va cantar el mossèn. La vaig tornar a veure durant l’ocupació, una nit, passada l’hora, que buscava una farmàcia per al seu fill. I encara una altra cosa. En algunes ciutats, prop de les fronteres, quan mor un soldat, aquestes dones, les “qualssevol”, demanen permís, guarneixen el mort i el vetllen. L’acompanyen fins a l’església, i llavors es queden fora. I li porten kól·liva⁴ un temps...

Es va interrompre i va encendre un altre cigarret.

—S’apaguen, aquest collons de... —va murmurar.

—La humitat. Toquis el que toquis, quedes xop —va dir el primer oficial—. ¿Has acabat? La puta és puta. Això és el que li van ensenyar, i a això s’ha acostumat. De benintencionades, no diré que no n’hi hagi. N’hi ha molts que s’hi casen. Com a mantingudes, encara tenen estil. Quan algú s’hi casa, la cosa no rutlla. Hi ha tres oficis amb carnet: elles, els comediants i nosaltres. Palangana, escenari i coberta. Tothom pot canviar de feina, com de camisa; nosaltres, mai.

Van sonar tres repics dobles i un de sol. Un mariner va baixar escala avall.

El telegrafista es ficà la mà per sota la camisa.

—Estic fregit de grans de la calor. T’hi poses talc i es torna fang. De petit ja eres caparrut, Geràssimos. A veure si acabem. Anava amb el Polikós.⁵ Del Pireu a Salònica. Davant del rebost, asseguda sobre el seu bagulet, hi havia una meuca. Més lletja que un pecat. Un mariner la va abordar ben aviat:

”—Tindrem maror. Et posaré en alguna banda, que et puguis ajeure.

”—No.

”Al vespre, li va portar un plat de menjar.

”—No ho vull.

”A mitjanit, se li va tornar a acostar.

”—¿Un cigarret?

”—No, boc. Si veus que estic fumant. Ja et pots fer a la idea: no me les abaixaré. He deixat Vurla i vaig a Vardari.⁶ Si t’agrado, véns allà. Aquí no. ¿Li has demanat mai formatge, al botiguer, el diumenge, quan te l’has trobat pel carrer? Au, vés a veure si en trobes alguna de les de la primera classe. No m’emprenyis més.

”Mentrestant, a la cabina del capità, les alçava com orelles de llebre una dama que, al seu país, tothom respectava, amb quatre fills i un senyor marit. ¿Has pensat mai què és el que les putes regalen per quatre rals? Deixen que a sobre se’ls posin esguerrats, cecs, geperuts, homes que puden mortalment, que tenen benes per tot el cos, bojos, tots aquells que no hi ha dona que els acariciï. Viuen als bordells, els diem dones públiques. Les altres, les que són a fora, ¿com les hem d’anomenar? Troba’m la paraula.

El primer oficial se li va girar d’esquena i va entrar dins la caseta del timoner.

Clarejava. Un aire calent va començar a bufar de proa. Un mariner va sortir del castell cordant-se els pantalons, i rere seu un maquinista.

1. Ciutat del Peloponès, a l’entrada del golf de Corint.

2. Famós cafè a la plaça Síndagma, d’Atenes.

3. Barri d’Atenes, anomenat així per la fàbrica de gas d’enllumenat.

4. Sèmola de blat amb fruits secs que s’ofereix als funerals.

5. Vapor dels oncles materns de Kavadias.

6. Barris del Pireu i de Salònica, on es concentraven els prostíbuls.

GUÀRDIA TERCERA

Mars mudes, grans però buides, entraven pel tanc de proa, ballaven un moment damunt la bodega i s’escolaven pels embornals. El Piteas cabussava de proa una mica i tot seguit alçava el cap. Vint hores feia que durava, aquest joc.

El contramestre Vanguelis, de Farsa,¹ parlava amb el primer oficial amb la seva veu dura.

—Tot tal com has dit. Els tascons travats. Un parell de trompades han fet rodar el bot. L’hem assegurat. He portat a proa aquelles fermes del timó. All right. Calant al màxim i ensenyant l’hèlice. On s’és vist! I com més va més s’embraveix.

—D’acord, Vanguelis. Vés a estirar-te.

De tant en tant llampegava per llevant.

—Diamandís!

Es va acostar.

—Desperta el teu oncle i digues-li que fa un temps de llops. Si vol, que pugi.

“¿Que pugi a fer què?”, va pensar. “Quina barra, el porc: a pixar-se a coberta!”

Diamandís va pujar esbufegant.

—M’ha dit, capità Geràssimos, que no pot. S’ha posat una bossa d’aigua als ronyons. Diu que facis el que creguis convenient i que li ho facis saber.

El primer oficial va bufar al conducte de veu de la sala de màquines i va cridar:

—Afluixa les revolucions. Mitja marxa.

Al moment el vaixell va començar a acomodar-se sobre el mar. Les cabussades van disminuir, com si de sobte s’hagués fet la calma. El radiotelegrafista va pujar i es va aturar un moment per acostumar-se a la foscor.

—El butlletí de Hong Kong. Agafa’l.

—¿Què diu?

—El tifó ha canviat de rumb, de Palawan a Mindoro. No és per res, però això és molt enllà.

—Maleït siga! —va murmurar el primer oficial—. El que ens faltava. ¿És vaixell per orsar, aquest? Al capdavall, ni amb vaixell nou de trinca, el mar no tolera tossuderies. Velocitat és l’únic que has de tenir, per fugir del sarau. Quina cafetera, redéu. Quaranta anys funcionant. Sort, i prou. Toca ferro. A Biscaia, sis mesos enrere, tot just havíem doblat l’illa d’Oues-sant, al mar li van pujar els fums al cap, amb el vent. Se’n van enfonsar quatre. Dos eren nous. Al mar Negre, fa dos anys, va amainar el temporal. Gregal amb baula de tramuntana, i capejant. Ens va tenir llàstima, que si no no ens n’hauríem pas sortit. El 46, al maig, tot just havíem entrat a Sydney, el cicló es va posar com una pólvora, a Tasmània. O Déu ens té llàstima, o el diable no es recorda de nosaltres. Però ho tinc coll avall que tard o d’hora ens enfonsarem.

—He vingut per fixar la situació —el va tallar el radiotelegrafista.

—Sí. Anem. ¿Has mirat el radiogoniòmetre?

—Sí. És un sistema antiquat, però ja fa el fet. Anem.

Van entrar al charter room.

—Diamandís, estigues a la brúixola, que ja et cridaré.

El vailet va treure la tapa i la va deixar a terra. Quan es va ajupir, la cara se li va il·luminar amb la llum del compàs. Sense afaitar i amagrida; tibada.

—Mitja quarta a la dreta, ben suau.

—Ja hi és —va dir Diamandís.

—Mitja més. Fins a gregal amb baula de tramuntana.

—Gregal amb baula de tramuntana —va respondre el timoner.

—Ara, recte.

—Recte —va repetir el timoner.

—I ara, Diamandís, baixa i digues al merdós del teu oncle que hem afluixat la marxa i hem fixat la situació. I fes dos cafès amb poc sucre.

Van sortir de la timonera i van anar cap a la banda dreta de la coberta. El radiotelegrafista va treure els cigarrets.

—No encenguis. Espera que vinguin els cafès, home. Escolta, ¿saps per on surt l’ànima de l’ofegat?

Va somriure.

—Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-me’n.

—Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se n’escapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar l’un de l’altre, les mosques cardant davant dels moribunds. M’espanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si t’atrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿M’entens?

El primer oficial va fer un badall.

—Bona conversa que has anat a trobar. De posar-se a plorar. Treu alguna altra cosa, a veure si ens posem de bon humor. Si fossis casat i tinguessis fills, faries tots els possibles per tornar a casa, gaudir dels fills i morir entre ells. No dius la veritat. No et creus això que dius. T’agrada dir-ho, només. ¿No t’has enamorat mai?

Va trigar a respondre. Es va acostar a la garita i amb l’ungla va escriure alguna cosa al vidre entelat.

—La veritat és pecat. La mena de mentida més grollera, la més inhumana. Es pot dir només si és per salvar la pell a algú i que no el pengin, només en aquest cas.

—¿L’has dita mai?

—Una vegada i prou, i encara ho estic pagant.

—¿I vas salvar la pell a algú, dient-la?

—La meva, hi vaig perdre.

—Vinga, conta-m’ho.

—Tenia quinze anys... Feia primer de batxillerat, de l’antic. Mentider, putaner i lladre. Cada tarda anava a Vurla. Em venia algun llibre, feia córrer els dits dins la cartera del pare, i m’ho manegava. Llavors va obrir una “casa”, la d’Athinà, prop de l’estació. Setanta dracmes. Set vegades més que a Vurla i que a ca l’Arkhondo. I quines mosses! Una de Salònica, que feia molt poc que havien declarat. Jo anava estret d’armilla. La xavalla no m’arribava ni per a una vegada a la setmana. Em vaig recordar d’aquell malastruc anell que la mare mai no es posava. D’or, amb petits diamants. L’havia vist moltes vegades, al seu armari, embolicat amb un tros de paper, posat a part de les altres joies. El vaig pispar fàcilment. Teníem vacances, perquè eren festes. Vaig sortir a buscar un cosí meu, més gran que jo, que estava fet un bon murri. Enlloc. Vaig anar a veure un canviador i em va fer fora. Un altre me’n donava cent dracmes. El vaig engegar a la merda i me’n vaig anar. Tant és, vaig pensar, aquesta tarda me’n desempallego la mar de bé. Tot pujant les escales de casa, vaig sentir el Kokó, el vell papagai, que grallava una paraula que acostumava a dir. “Lladre... lladre...” No era la primera vegada que el sentia, però, mira, en aquell moment no em va fer gens de gràcia. En arribar al vestíbul, vaig adonar-me que l’havia vessada. La Melí, una encantadora criada que teníem, s’estava dreta, plorosa, amb el seu farcellet a la mà. Al seu costat, la mare, feta una fúria, li deia:

”—Si em dius la veritat, no t’ha de passar res.

”Ho vaig comprendre. Per un instant, vaig titubejar. Però ja havia passat aquella edat en què tots els nens són malvats. Jo la hi tenia jurada, a la Melí. Li ho havia demanat moltes vegades, però ella m’havia escridassat. Fins i tot, ho havia dit a la mare. I jo havia rebut més d’un clatellot davant seu. L’odiava. Tan plorosa i vermella, estava més bella que mai.

”—¿Què passa? —vaig preguntar.

”—Passa a dintre a dinar —em va dir la mare.

”—Enlloc, no vaig. Digueu-me què és el que passa. Podria ser que jo en sapigués alguna cosa.

”La cefalònia em va mirar de reüll i va dir:

”—S’ha perdut un anell. Aquest matí l’he vist, amb els meus ulls. A la meva cambra no hi ha entrat ningú més que aquesta, quan hi ha anat a escombrar. Passa a dinar.

”Vaig ficar la mà dins la butxaca de l’armilla i el vaig treure. El vaig alçar enlaire, agafant-lo entre dos dits.

”—Mi-te’l.

”Els ulls de la Melí, els seus bells ulls plorosos, es van engrandir d’una manera estranya. Els de la mare es van empetitir com puntets.

”—¿On l’has trobat?

”No oblidaré mai la seva veu. No estava enfadada. Desesperada.

”—No l’he trobat. L’he agafat de bon matí. L’he robat, per vendre’l. Agafa’l.

”D’una revolada vaig enfilar el passadís i vaig ensopegar amb el pare, que s’acariciava el masclet tot somrient. El meu pare... el contrabandista de Laoag,² el jugador de Tianjin,³ el botiguer de Passalimani,⁴ a les seves velleses, l’home més despietat que he conegut, m’havia perdonat en aquell mateix moment. Amb la mare, encara hauríem de passar comptes.

—¿I la Melí?

—La meva humiliació es va produir davant dels seus ulls, al rentador. I, encara que la mare l’hagués cridat perquè hi fos, tan aviat com va haver acabat amb mi la va engegar com si hagués vingut pel seu compte. Uns quants dies més tard, un diumenge que tots eren fora de casa, va venir a trobar-me mentre jo estava llegint. Vaig notar que el seu alè m’acariciava, que em cremava. Portava un perfum de violeta barat.

”—¿Estàs llegint?

”—Sí.

”—¿No sortiràs?

”—No.

”—¿Vols que em quedi amb tu?

”—No.

”Em va acariciar el cap.

”—Si vols, no surto... Gràcies per allò... I ja t’ho he dit: si vols res de mi...

”—Sí, quan tornis, porta’m l’Eva⁵ del quiosc d’en Iorgis.

”—¿Res més, senyor Nikos?

”—Res més.

”Se’n va anar.

—¿Has tornat a robar, des de llavors?

—Sí, moltes vegades. Quan ens vam separar, a Espanya, vaig anar d’oficial en pràctiques en un paquet dels grans. Havia embarcat una bodega de càrrega general. A mitjanit, la vigília de cap d’any del trenta, descarregàvem al Pireu. Els treballadors van esbotzar una caixa de despertadors francesos. En vam agafar un cadascú i vam clavar l’embalatge normalment, amb les seves cintes. Em vaig posar el meu dins la granota, vaig pujar a coberta i vaig fer via cap a la meva cabina, per deixar anar llast. També tenia unes quantes xocolates a les butxaques. Les regalaria a una de Mitilini, l’Amersa. Davant la porta de la primera classe, el capità conversava amb el cap de comptabilitat, en Makrís. Em van cridar. Em vaig quedar una mica apartat.

”—¿Ha quedat desembarassada, la número tres? —em va preguntar el cap de comptabilitat.

”—Sí, ara mateix —li vaig respondre—. Estan tancant les escotilles.

”—Acosta’t —em va fer el meu oncle—. ¿Heu arreglat bé les caixes dels rellotges?

”—Sí, capità Iorgis.

”—Muda’t i vés a veure la mare.

”Vaig respirar i vaig fer per anar-me’n. Llavors, no sé si perquè m’empaita el diable o perquè els treballadors havien donat corda a l’alarma, per riure, el cas és que es va sentir un enrenou terrible dins de la meva granota. El despertador va fer un escàndol de cal Déu. Abans no ho havien entès, jo ja havia pujat a la coberta de dalt i l’havia entaforat en un amagatall.

”—Malparit —em va dir l’oncle mentre m’obria d’una empenta la porta de la cabina—, lladre. Sort en tens de quin és el dia que serà avui.

Geràssimos va riure.

—Doncs mira, aquell rellotge, t’ho pots ben creure, ja fa divuit anys i encara el tinc i funciona. ¿Has robat mai, tu?

—També jo he tingut l’ocasió, també, i he escurat alguna bodega que estava embarcant. Una vegada vaig esbotzar una caixa amb sabates angleses marrons. Pell de porc. Una dotzena de parells, em va semblar. A la nit, vaig cridar el meu encarregat de bodega, per repartir-nos-les. N’estava tot orgullós. Ell, lladregot de primera, els va donar un cop d’ull, va remenar el cap i em va dir:

”—Graponer, unglallarg, ¿com t’ho has fet per cagar-la així? Totes del peu dret.

”—Trobarem la caixa amb les del peu esquerre —li vaig dir.

”En va. El consignador se sabia l’ofici. Al següent viatge, des del mateix port, vam tornar a carregar caixes de sabates. En vam treure unes quantes a la llum. Totes negres i del peu dret. El consignador, un jueu, les consignava en dues companyies, potser fins i tot tres, barrejades.

—Malaguanyades. ¿Què en vau fer?

—Espera’t, que ara ho veuràs. Les vam vendre a un del Pireu que treballotejava en això i en allò. Al cap de quinze dies es va presentar davant del vaixell i em va esperar.

”—Si en tens més —em diu— d’aquelles d’un mateix peu, me les quedo.

”Vaig quedar parat.

”—¿Per què em mires com un enze? No he deixat passar ni una sola crossa. He anat als locals on van els invàlids. A la seva associació. He calçat tots els mutilats d’una cama i m’han quedat d’allò més agraïts.

El Piteas cabussava suaument en mars mudes. El temps semblava que afluixava una mica.

El capità Geràssimos va entrar a la timonera, va encendre el llum i va tornar a sortir. Es va anar a asseure al costat del radiotelegrafista. Va encendre un cigarret i va parlar.

—Si has estimat mai, t’he preguntat abans.

—No, no ho recordo. Tenia tanta pressa. Sempre anava amb una maleta a la mà. Rere la porta de casa hi havia un sac de tela, ple. No tenia temps. ¿I tu?

—¿Jo? Ho he passat una vegada. Encara em cou. Havíem quedat atracats quatre mesos a Saigon. Des del primer dia tots s’havien buscat una amiga. Alguns se les emportaven al vaixell, d’altres anaven a les seves cases. Un capatàs xinès em va fer d’intermediari per pagar-ne una, com s’acostumava llavors. Em va portar en un barri pobre que pudia a all i a ous podrits. El propietari devia tenir potser set filles, a més dels xicots.

”—Tria —em va dir—. Si vols un xicot, no tinguis vergonya. Però jo t’aconsello que agafis aquesta —i me n’ensenyava una d’escanyolida, tretze anys, bruta i despentinada—. No te la miris així —em va dir—, amb dos dies estarà la mar de bé. Tao! —va cridar-la. La petita es va acostar, amb el cap cot—. Has vist quins ulls! Té, toca —em va dir—: goma! Menjar, és l’únic que vol...

”Vaig pagar quinze dòlars i ens en vam anar. Vaig portar-la a un establiment. Es van encarregar de rentar-la i vestir-la. Al cap d’una hora, la vaig trobar irreconeixible. La cara li relluïa. Anant cap al vaixell, m’agafava per la punta de la jaqueta i saltava per poder seguir el meu pas. Vam entrar en una pastisseria. Es menjava els pastissos amb les mans i reia. S’havia fet fosc. En una parada a l’aire lliure, em vaig posar a regatejar per un braçalet de corall. Ella sola va triar una pilota i una baldufa i va deixar estar el corall. Quan pujàvem al vaixell, ens va clissar el capità Iannis d’Spartià,⁶ Déu l’hagi perdonat. Ens va fer la mutza⁷ amb totes dues mans.

”—Malparits, m’ho heu convertit en un parvulari. Em pagareu un amb nou al dia, pel seu menjar. Penseu-hi. Una llauna de petroli s’han fos avui per treure’ls els polls —va dir al cap de màquines—. Dropos...

”Quan ens vam ajeure a la llitera, em vaig adonar que la petita era la primera vegada que anava amb un home. Va doblegar el braç dret i es va tapar la cara. Les dents li grinyolaven, no sé si ho fan totes, la primera vegada, no m’ha tornat a passar, i amb l’altra mà toquetejava nerviosament la creu que em penjava al pit.

”—¿Per què plores, Tao? —li vaig preguntar en anglès xampurrejat.

”—No... No... Sorr... Go on... Please put on the light.

”Es llevava abans de clarejar, em preparava te, m’enllustrava les sabates i després endreçava la cabina. No coneixia la proa, ni tampoc la popa. Havia après a cuinar. Pensa que el capità Iannis, aquell bèstia, li portava caramels d’importació i pomes ensucrades. Les dels altres tripulants, unes gandules i unes porques, tot el dia escarxofades a les cabines o a la proa, tocant-se la pera. Havíem de fer un nòlit fins a Bordeus. Va veure tot d’una com les seves compatriotes recollien els trastos i baixaven per l’escala fent cara de morros. El vespre abans jo li ho havia deixat anar amb suavitat. La ploradissa va durar tota la nit. Tenia dret a emportar-me-la, perquè l’havia comprada. El capità no volia ni sentir-ho. ¿I on la portaria? Jo tot just acabava de treure’m el diploma. La cefalònia no tolerava aquesta mena de coses. Vaig parlar amb el capatàs, que em va fer de mitjancer.

”—¿Per això passes ànsia? —em va dir el culi, amb un somriure malèvol. Pots vendre-la en un tres i no res en un bordell i treure’n el que et va costar.

”Em vaig esgarrifar.

”—Porta-la a casa seva... Però el millor és que la deixis al moll i que triï ella sola.

”A la tarda li vaig dir que es vestís. Es va posar la roba europea, un vestit jaqueta verd, sabates amb una mica de tacó, i vam fer cap amunt. La suor li rajava del front. Feia grinyolar les dents tota l’estona, com aquella primera vegada. El rickshaw es va aturar davant de casa seva. De sobte em va agafar les mans i me les va prémer amb tanta força... Es va aturar davant la porta, la vista posada en la cantonada del brut carreró. Vam entrar. El vell ens va mirar de mal ull. Vam estripar el contracte. La vaig veure com toquetejava nerviosament els trossos de paper. Me n’havia d’anar. Tanmateix, estava parat, com aturat, i notava que les cames em pesaven com plom. La Tao s’havia deixat caure de genolls i m’agafava la jaqueta... Només vaig sentir, abans de girar la cantonada del carrer, un so com d’arc desafinat, com quan el vent estripa els tendals. Vaig arrencar a córrer. Potser dues milles. Al carrer Catinat, on hi ha l’establiment de venda de joies i joguines, em vaig aturar. Em vaig agafar a un pilar i vaig vomitar. “Cholera... cholera...”, van xisclar un parell de xinesos, i van fugir corrents.

”Vam salpar l’endemà. He tornat a Saigon moltes vegades. El capatàs havia mort. El barri on hi havia la casa d’ella s’havia convertit en un parc i una escola francesa. No vaig deixar bordell, cabaret, club, fumador d’opi, que no la hi busqués. Enlloc. El seu plor, només, de nits, em visita.

—T’ha derivat cap a la dreta. Em cago en les teves mans. Vols seguir la teva derrota!

El conducte de veu de la sala de màquines va xiular tot sol.

—Sí. Tal com anem. Si amaina al matí, obrirem pas.

Va tancar la tapa i es va girar.

—¿On és en Diamandís? ¿On és aquest malparit? Fa una hora que és fora. ¿On és l’imaginària? —Es va treure el xiulet i va xiular.

El ràdio va bufar sobre el vidre de la timonera i hi va escriure amb l’ungla.

Per l’escala de l’esquerra va pujar l’imaginària i va entrar d’esquitllentes a la timonera. Per la de la dreta, Diamandís. L’enrabiada del primer oficial s’havia calmat.

—¿Per què t’amagues, eh?

Ningú no va respondre.

El radiotelegrafista va cridar l’agregat. Van parlar en veu baixa.

—¿N’estàs segur?

—Sí.

—¿Des de quan?

—Ahir ho vaig veure per primera vegada.

—¿Per què no ho havies dit?

—T’ho vaig dir... Ahir.

—Així que facis el relleu, vine a la cabina.

—Jo també vindré —va dir el primer oficial—. ¿Convides?

—No sé què trobarem. Us espero.

Geràssimos es va quedar quiet una breu estona, mirant endavant. Després es va acostar a la garita, va encendre un misto i va entelar el vidre amb l’alè. Li va quedar la mirada perduda.

—El cabró —va murmurar—. El fill de puta.

Va fregar el vidre amb la màniga. Es va girar cap al timoner.

—Tot a estribord. Mantingues la distància amb el verd, que ve de cara. A estribord, que ve de cara.

La cabina del radiotelegrafista. Baixa de sostre, llarga i estreta. Una llitera per fer. Un rentamans brut i, a sota, una galleda plena d’aigua tèrbola. Una taula collada a l’envà, atapeïda de llibres, paperots, capses de mistos, una cartera vella, una tabaquera xinesa i un escampall de cigarrets. Un cendrer ple de puntes de cigarret. Damunt del llit, per terra, a la cadira, escampalls de cigarrets. El vidre del rentamans, ple de medecines. Opobyl, sal de Carlsbad, Fruit Salt i Iodone. D’un cordill estès de part a part penjaven uns calçotets mal rentats, una samarreta i un parell de mitjons. A terra, un cartró encetat de Craven A; més enllà, una caixa mig plena de pomes i taronges escampava una tènue flaire de florit. Les parets plenes de reproduccions a tot color de Life.

El radiotelegrafista, nu de cintura en amunt, es tirava talc a les espatlles plenes de grans i al pit. El capità Geràssimos es va aturar a la porta.

—Seu —li va dir l’altre—. Ja estic.

—¿On vols que segui? No hi caps de merda. ¿Cada quant et ve a fer dissabte el cambrer?

—El pobre ve a l’hora que estic dormint. No pateixis: millor. Cada vegada que em fa dissabte, em desbarata l’ordre de la cabina. Amb la mare ens les teníem quan em canviava de lloc algun llibre o algun paper... Agafa un cigarret. ¿Et pelo una poma?

—No.

—¿Vols pinya?

—¿Amb quina aigua? ¿De la galleda on et rentes els peus, o d’aquesta ampolla que no te la neteja ni la sosa càustica? Un cigarret, sí que te l’agafaré. Però escolta. ¿Què coi passa aquí, amb els cigarrets? Miris on miris, n’hi ha de qualsevol manera. I quan et trobes amb algú, m’hi he fixat moltes vegades, vinga el paquet. ¿Són robats o te’ls regalen? Quina manera de llençar els diners, no ho entenc. ¿Per què ho fas?

El radiotelegrafista va tirar el talc en un prestatge i es va asseure en el tamboret. El primer oficial s’havia estirat al llit i s’havia posat el coixí doblegat sota el cap.

—Quines preguntes que fas! Si m’ho preguntés un altre, li diria: perquè així és com m’agrada. L’has tastada, l’amargor del tabac. Quan no en tens... quan...

—La vaig tastar a la presó.

—A fora encara és pitjor. A Albània. Havia perdut la meva unitat feia dos dies. Xop, dejú i sense tabac. Ja era de dia. Un dia gloriós. Sant Nicolau. El sol parpellejava sobre el verd mullat. Caminava arrossegant una mula afamada. De sobte, veig un soldat que em talla el pas.

”—¿On vas així? —em fa.

”—¿Com vols que vagi? ¿No t’has trobat pas la tercera unitat de transport de ferits? —li dic.

”—Sí. Ha acampat a tres hores de camí, al monestir de Pépeli. Tal com vas, tot dret.

”Ja me n’anava.

”—Espera’t —em diu.

”Es va obrir el sarró i em va tallar un tros de pa de munició. Ja se n’anava, però es va tornar a girar. Va obrir un paquet vermell del número deu i em va donar un cigarret. El vaig agafar i me’l vaig mirar. Al palmell me’n va posar un altre i se’n va anar de pressa.

”—¿Com te dius? —vaig cridar-li—. Espera’t... ¿Com te dius?

”—Em dic soldat —va cridar, fent trompeta amb les mans—. Afanya’t, que no se’t faci de nit, perquè se n’aniran.

”El vaig mirar fins que el vaig perdre de vista. Vaig ficar-me el pa al sarró i em vaig estirar sota un arbre. Vaig encendre el cigarret.

—Vinga, Diamandís. All right. Ara ajup el cap. Un mica més.

Sota els cabells rossos del xicot, que s’havien esclarissat, s’hi havia fet una caspa blanca.

—També el mar fa caure els cabells, Diamandís. ¿No ho havies sentit a dir? Mira, t’ho dic per última vegada, no veig res que t’hagi de fer passar ànsia. I amb els grans, ¿què?

—Segueix igual. De tant en tant, surt sang.

—És que es vol tancar. Ja saps quin viatge fem. Un clima de collons. ¿I què esperaves? En arribar a port se t’esvairan les cabòries. Anirem plegats a cal metge. En acabat, convidaràs tu. Apa, ara vés a dormir, i si se t’apareix en somnis alguna mossa, fes-la fora, perquè estiguis fresc allà on anem.

—¿I el mal de cap? —va preguntar el marrec mentre es vestia.

—Tots en tenim. Apa, adéu.

Les seves passes damunt la planxa es van apagar al cap de poc.

—La condecoració grossa... Des del primer moment t’ho vaig dir. I progressa. ¿Tens penicil·lina?

—Sí.

Va començar a gratar-se nerviosament el cap.

—Però no convé que li donem res. Jo també tinc una tanda de bismut, però no és l’adequat. ¿I si no té aquesta malaltia? ¿Que sóc metge? Amb la primera injecció respondrà negativament, si la té. Un embolic. ¿Ho entens? Però, vaja, aquell senyal. En diuen Di Castel. Es veu d’una hora lluny. Que n’està, d’espantat...! Jo també ho estava, al començament. Tenia por que em cauria el nas.

—I jo, que em quedaria cec. No em facis cas si el renyo. Me l’estimo, el cabró. Alguna cosa s’ensuma, si té por. ¿Recordes el seu pare?

—No. N’he sentit a parlar.

—Es va tornar boig al pont. Ja se’n deu haver assabentat. Als nostres pobles tot se sap! Tenen la gran amabilitat de bufar-t’ho a l’orella. Només per fer-te un favor. ¿Te l’estimes, Cefalònia?

—Sí. Com a lloc. Però fan la guitza als bojos i als esguerrats. No em cap al magí.

—Bajanades... A tots els pobles del món fan la guitza als beneits.

—No, a la nostra pàtria els fan tornar bojos expressament, només per poder riure.

—Que n’ets, d’exagerat. Ets més tossut que una mula. ¿Què estàvem dient del tabac? —Va badallar i es va fregar l’ull.

—Deixa-ho estar fins demà. Que puguem parlar d’alguna cosa. A veure si podem dormir un parell d’horetes.

El primer oficial es va alçar i es va espolsar la cendra dels calçotets.

—Vaig a donar un cop d’ull a dalt. Saps, el vell a vegades es distreu a la murada.

—¿S’endormisca?

—No exactament. Ves, com t’ho diria... Queda fregit.

—Pobre home. ¿Quants en té?

—Passa dels seixanta-cinc. Si en dóna de voltes, el món! Tants anys de primer oficial. I mariner... Un llop de mar.

—Bon dia. Vaig a fer-me el mort.

En sortir, va estirar la cortina d’un carmesí descolorit.

1. Poblet de Cefalònia, al marge dret del golf d’Argostoli.

2. Ciutat de l’illa de Luzon, a les Filipines.

3. Ciutat del nord-oest de la Xina, amb un dels ports més importants del país.

4. O, més modernament, Zea, segon port del Pireu.

5. Revista setmanal adreçada al públic femení que es publicà a Atenes des de 1923.

6. Poblet de la costa sud de Cefalònia, de gran tradició marinera.

7. Mutza, o muntza, és un gest ofensiu que es fa mostrant la palma de la mà amb tots els dits estesos.

GUÀRDIA QUARTA

Que cremi Buenos Aires, que s’enfonsi Cardiff.

Ara, la pobra Skipper Straad, que Déu la guardi.

Des del matí que plovia.

El primer oficial feia la seva guàrdia fora de la timonera, amb un impermeable posat. De tant en tant, agafava els prismàtics, però de seguida els tornava a deixar dins l’estoig.

—Imaginària...

—Sóc jo, en Polikhronis, capità Geràssimos.

—Arriba’t a baix i apaga els llums del saló. Destorben a davant. Passa pel ràdio, en acabat, i digues-li que si no té feina vingui aquí dalt. No triguis.

—All right, capità Geràssimos. Hi vaig.

—Diamandís, dóna un cop d’ull als llums de costat i després mira avant atentament. Si has d’anar a fer un riu, m’ho dius. ¿Per què no portes impermeable?

—Tinc calor.

El primer oficial alçà el vidre de la garita i el fregà per fora i per dins. Es va treure l’impermeable, el va penjar en un clau i es va quedar mirant endavant. Recordà les pluges al seu poble. Dos, tres, quatre dies. Que era quan encetaven els formatges en bots, l’oli nou. El vostilidi¹ que feia olor de bóta. L’escola era a una hora lluny a peu. Es quedava a casa i agafava el Robinson de fulls esquinçats. El menjar feia bona olor. Esperaven carta i diners de l’Argentina, del Canadà, de Marsella. En un dia així va arribar la notícia que el seu pare s’havia ofegat al dret de Kavàkia. Aquell matí que se n’havia anat, a setze anys, per al seu primer viatge, plovia.

—Només porta malalties, aquesta pluja —murmurà.

Polikhronis va pujar fent un terrabastall.

—No els he apagats perquè el capità està llegint. He fet córrer les cortines. Diu que si et destorben els apagarà. El ràdio li pega sense parar amb aquell coi de martellet. Un tric-trac... no t’ho pots imaginar... Quin rebombori. Em sembla que acabarà guillat, com l’altre betzol. Si l’he sentit d’estona, que parlava sol. Agafa un diari, l’obre i el llença. I totes aquelles que té, de pèl a pèl, per les parets d’aquell estable de cambra seva... Està ben tocat del cap. El perdrem per la popa, ja em pots ben creure...

—¿Li has dit que vingui?

—No, en acostar-m’hi m’ha fet amb la mà senyal que me n’anés. ¿Que és un paisà?

—Sí, d’Érissos. Però va néixer per aquella banda on ara anem.

—¿Què vols dir? ¿Fill de xinesos?

—No, home, no, de cefalonis.

—¿T’has fixat, quina fila fa? A la bragueta no li queda ni un botó de mostra. I diu que s’ha passat anys en els vaixells de passatgers. ¿També hi anava així?

Es va girar de sobte i va veure al seu costat el radiotelegrafista.

—Oh! Dispensi el senyor. Acabo de venir, però estaves fent-la petar.

—Au, vés a fer-nos dos cafès. Agafa de la meva cambra la capsa del bo. No hi posis massa sucre —va dir el primer oficial.

—¿Me’n faig un per a mi, també?

—Fes, pesat; però tu te’l beus que és un xarop.

—¿Quina hora tens? —va preguntar el primer oficial.

—Les dues i cinc... A mitjanit, que estava a punt de pujar, ha vingut a la ràdio el fenomen. “¿Que agafes el Pireu?”, em diu. “Ho provaré.” “¿I Londres?” “Una mica millor.” M’ha donat dos patracols per a les oficines. No sap ni escriure a la llatina. No ho he aclarit fins ara. Pertorbacions atmosfèriques i interferències, l’única cosa. Espurnes a l’antena. Ha encertat el moment! Tinc el cap com un timbal. ¿Què et deia en Polikhronis?

—¿Què vols que em digui, el desgraciat? Un tros d’animalot. Boig rematat. A dotze anys era grumet en un gussi de Farsa i va caure del pal. Es va acabar de guillar quan li va marxar la dona, tres dies després del casament. I és jove. Trenta anys. ¿Per què la hi van donar? Bonica, i havia acabat els estudis a l’institut d’Argostoli. Ell va tornar aquí després de l’ocupació, fet un escarràs, carregat de calés, de menjar i de roba. La família d’ella passaven gana. La hi van donar. El que és curiós és que ella també el volia. No me’n parlis, de les dones! Encara no al cap d’una setmana, ella se n’havia tornat a casa seva.

—Ja. ¿No va dir el motiu?

—A mi què m’expliques. Es veu que la té grossa.

—Au va! Seria motiu perquè mai no hagués marxat. Estàs fent broma...

—També van dir... Xxt, que ve.

Polikhronis va pujar aguantant amb un llarg filferro el cassó i dues tasses. Les va deixar sobre la murada i les va omplir.

—¿I el teu? —va preguntar el primer oficial.

—He deixat solada. Me la beuré del cassonet.

—¿Quantes cuques molles toquen a cadascú? —li preguntà.

—No m’ha dat temps a comptar-les quan hi queien.

Va començar a beure, fent soroll amb els llavis.

—Escolta’m, Polikhronis, ¿per què no et cases? —va dir de sobte el ràdio.

Polikhronis es va quedar amb el cassó a mig aire davant dels seus llavis. Va intentar desentrellar, dins de la foscor, els ulls del qui li havia parlat. Tot seguit va xarrupar el marro i va respondre.

—Però si ja em vaig casar una vegada, paisà. No hi va haver sort. Ens vam separar.

—Torna’t a casar. ¿Que se n’ha perdut la mena, de les dones?

Geràssimos li clavà cop de colze, però ell es va fer a un costat i va continuar.

—Tingues fills. Deixa estar el mar.

—Mestre Nikos, em fan por, les dones. Les boques d’escotilla i les dones. Rellisquen igual i hi pots prendre mal. Una segona vegada ja és massa.

—¿Com et vas separar? ¿Així tot d’un plegat?

—Ca! ¿Com t’ho explicaria? ¿Que et penses que sé què diantre li va passar pel cap en tres nits?

—Potser la primera nit...

El primer oficial va fer dos o tres estossecs.

—Escolta, Polikhronis...

—M’hauràs de perdonar, capità Geràssimos. Me’n vaig. Però ja veus que no en tinc la culpa: el nostre paisà em pregunta.

—Deixa estar l’home, Geràssimos. No hi té res a veure. Nosaltres que en sabem més potser en traurem l’entrellat.

—Qui té cua de palla... ¿Que us he dit pas res? M’he esguerrat la vista, jo, de tant mirar endavant. Ni sento el que dieu. Feu com si no hi fos.

Es va enretirar una mica.

Polikhronis, que no esperava altra cosa, es va acostar al ràdio i va començar a parlar de pressa i embarbussadament, mentre de tant en tant es mirava de reüll el primer oficial.

—Doncs això, mestre Nikos, ara que hi estem posats, ho diré segons com va passar des de la primera vegada. Per ma vida et dic que no ho he contat ni a mumare, que m’ha martiritzat per treure-m’ho. Ni al mossèn. Ara, que no se te n’escapi mai ni un mot, que aquesta colla de bergants d’aquí només busquen una excusa.

—¿Que som uns nens petits, Polikhronis? Si tens por, no ho contis.

—Doncs això, havent dinat, i amb el barril de rombola que ens havíem begut, la mare m’agafa a part i em diu:

”—No la facis enrabiar, pel teu bé t’ho dic. A poquet a poquet.

”Ens en vam anar a casa. Així que vam haver entrat a la cambra i que es va asseure al llit, jo vaig tancar la porta amb clau i la vaig deixar sobre una vitrina. S’alça tot d’una i em diu:

”—Obre la porta, Polikhronis, perquè m’alço i me’n vaig ara mateix.

”Vaig quedar parat...

”—¿Per què?

”—Tinc por, et dic. Obre.

”—¿De mi, tens por, Marioleni?

”—No ho sé. Obre i apaga el llum.

”Vaig fer el que em manava. Des que era un marrec, quan per primera vegada vaig anar a Vurla, i després quan vaig anar a l’estranger, a tot arreu on anés, amb qualsevol dona que me n’anés al llit, jo sempre deixava la porta tancada i el llum encès. Per no fer-t’ho massa llarg: res de res. Una hora, dues, va començar a clarejar. No res. La primera vegada que me’n passava una així. Li vaig poder distingir la cara amb la claror de l’alba. Sofre de Catània. I en un moment, no sé com, em va tocar amb la planta del peu, com sense voler...

—Polikhronis, la corredora —va rugir el capità.

—Un momentet, que acabo, capità Memàs, i hi vaig.

—Fot el camp... La corredora... Me cago en el teu orgull... Cretí.

Polikhronis es va precipitar escales avall. Durant cinc minuts només es va sentir el rum-rum del motor i el repicar de l’aigua en el costat del vaixell.

—Setanta-cinc i mitja.

—Bé —va respondre suaument el primer oficial.

—Doncs això... —va continuar Polikhronis.

—Arriba’t a la meva cambra, Polikhronis —el va tallar—, i porta aquell llibre vermell de l’àncora. Fes un parell de tragos de rom i després vés i agafa una mica el timó, que el Dionissis vagi a pixar.

—Ca! Diu que no. Ja li ho he dit, i diu que no.

—Fes el que et dic, si no vols...

Polikhronis es va aturar, desconcertat, i se’n va anar girant enrere el cap un parell de vegades i murmurant.

—Però on anirem a parar! Se li ha ben ficat dins el carbassot. Primera vegada...

La pluja ja feia estona que havia parat. Només llampegava. Nikolas s’havia assegut sobre la caixa dels salvavides. Recordava aquell migdia a Bordeus, que va anar amb la mossa que venia cigarrets a l’Oceania Bar. Ella tenia pressa, havia deixat la botiga sola. Portava a les espatlles el xal de llana vermell. En una cambra rere el taulell. “Gauloises bleues s’il vous plaît...” El va deixar. Des de llavors no pot fumar cigarrets francesos. Ni Gitanes, ni...

Geràssimos està girat d’esquena i mira dintre seu i endavant. San Paoli. La noieta rossa que... que no tenia... s’eixuga la suor amb el mocador xop... sexe.

La mà del ràdio es va repenjar lleugerament a la seva espatlla.

—Gira’t cap aquí, Geràssimos. Fes un cigarret.

—Un moment... Espera’t.

—¿Què tens? ¿Vols que me’n vagi?

—No. Queda’t, que vindrà aquell enze perquè li furguis la nafra. He quedat parat del teu art, tota aquesta estona.

—T’equivoques. És la meva pròpia nafra que cavava amb els arpiots d’en Polikhronis.

—Les teves no les toques perquè fan mal. Ets un pou fondo.

—Així, ¿creus que li preguntava per curiositat o per riure’m d’ell?

—A tots ens fan venir pessigolles aquesta mena de coses, i no ho confessem. I com has fet que piqués l’ham! Sense esquer. Ets un artista.

—Vas errat. A qualsevol que en aquell moment li hagués preguntat li ho hauria dit.

—Sí... molts li ho han preguntat. Tu has trobat el moment.

—Digue’m. ¿S’ha tornat a casar la Marioleni?

—No.

—¿S’han divorciat?

—No li ho he preguntat.

—Estic segur que si la Marioleni es torna a casar, abans d’una setmana l’home la deixa, per la mateixa raó que la indivídua va deixar en Polikhronis.

—Romanços. La calor t’ha afectat.

—Doncs això: faré que es posi a escriure-li una carta.

—No sap escriure.

—Ja la hi escriuré jo. Em jugo cinquanta rupies que ella li telegrafia: “T’espero.”

—Quins acudits! Les cefalònies tenen la testa dura.

—¿Què hi fa que siguin cefalònies, casiotes, quiotes...? La dona i la cabra... Agafa un cigarret.

—L’acabo d’apagar. Tu no mires prim: els llences a la meitat.

—A la meitat, sí... ¿Tu has fumat burilles? Burilles dels altres, puntes de cigarret. Això sí que és trist.

Es va acotar sobre l’orella del primer oficial.

—Escolta el que et diré i no te’n burlis. Alguna nit, de tant en tant, tiro al mar un paquet ple. És el deute.

—¿Per al soldat?

—I per a la dona... Per a una dona... Va ser quan hi va haver la caiguda dels nòlits. A la gran crisi... Et dec estar avorrint. ¿Vols que me’n vagi?

—No, home, no. ¿Que vols que t’ho demani per favor? Digues.

—M’havia quedat sense vaixell, a Anvers. El primer mes vaig anar fent. Es va presentar un hivern rude. Vaig treballar dues setmanes de rascapintura en un vaixell quiota. Em vaig fotre de fred dalt la bastida. Feia el cor fort confiant que se’m quedarien. Se’m van rifar i em vaig quedar al moll veient-lo com llevava cap a l’Argentina. Menjava a la fonda del nostre paisà. ¿Te’n recordes? Un dia no vaig tenir ni cinc per pagar.

”—Apunta-m’ho —li dic— i així que m’embarqui t’ho liquido.

”—Ja ho sé —em diu—, però la que porta la caixa és la Gladys. Jo no remeno l’olla.

”La seva dona, una bandarra, un hipopòtam, que al damunt l’estovava. Vaig començar a vendre: el rellotge d’or, els botons de la camisa. Bon vent. Estava com qui diu a les acaballes quan en vaig trobar un d’Ítaca, un dimoni amb les cartes.

”—M’ajudaràs a guanyar-me les garrofes.

”¿Què volies que fes? Vaig acceptar. No s’hi va haver de cansar gaire, per ensenyar-me. Anàvem a cases bones, refinades. Ell en una taula, jo en una altra. Hi venien a parar alguns grecs, tabaquers, agents comercials, estudiants.

”—¿Vols ser el quart? Tu, bergant, ¿saps jugar a cartes?

”—Una mica.

”—Només la xavalla.

”Feia veure que no volia.

”—Per passar l’estona.

”Els esquilàvem sense que s’adonessin de res. Diners a grapats. A l’hora de repartir, me la fotia. Quatre rals. ¿Però què volies que fes? Llavors vaig trobar hotel a la Skipper Straad. On volies que fos! Entremig dels bordells, dels cabarets barats, de les fondes. Una cambra petita a les golfes. Barata. Havies d’anar a dormir després de les vuit del vespre. A les set del matí, una campana sobre el teu cap no parava de sonar fins que no te n’havies anat. Tot l’hotel era un sonar de campanes. A les set i deu havies d’haver sortit per la porta. I llavors una altra tongada de gent començava a pujar les escales. Ja m’entens. Anaven a colgar-se els treballadors de la nit. Guàrdies, cambrers, putes, cocottes, cabareteres. Segons anaves sortint, els teus ulls caçaven rostres renegrits, glaçats, o bé amb l’afait que els havia marxat i s’havia quedat en altres galtes, arrugats i devorats pel vent i el salobre. Anaven a colgar-se en els nostres propis llits, desfets i calents, tal com els havíem deixat. Des del primer dia vaig comprendre que el meu llit el compartia amb una mossa de la nit. Unes mitges penjades en un clau, un parell de sabates negres amb tacons torts i llacets deslluïts, unes calces sota el coixí, clips escampats i pintes trencades guarnides amb falsa pedreria. Però per damunt de tot l’olor del seu cos. Jo reclinava el cap a la coixinera, sempre amb el clot deixat pel seu i amb untura dels seus cabells, que havien de ser negres i llargs. Vaig comprendre que era impossible que arribés a conèixer-la. I en vaig tenir ganes. Era una antiga norma de la casa que el client nocturn no conegués el del dia. Vaig començar a buscar-la, a mirar de trobar-la.

Geràssimos el va tallar amb un estossec.

—Si no la coneixies, ¿com volies trobar-la? Era buscar una agulla en un paller... Podia ser que li passessis pel costat, que hi parlessis, sense adonar-te’n.

—Impossible. No vaig trobar-la enlloc. Ni que m’hagués passat a deu metres, l’hauria reconeguda.

—¿Com redimonis?

—Escolta. Són dues les habilitats que he adquirit en ma vida. La primera, que ja se m’ha esfumat, podia saber, per la manera de tentinejar un embriac, de quina beguda li venia el mareig. I pel seu alè. Ja em podies barrejar en un got totes les begudes que volguessis, que jo te les anomenava totes l’una rere l’altra. Ara ja no puc. Des que he deixat de beure. La segona... encara la conservo. El dia que la perdi, seré home mort.

Es va aturar un moment.

—Doncs, ¿què?

—Tapa’m els ulls, o que sigui de nit dins una habitació fosca. Que passin pel meu costat cinc, deu, cent dones, tantes com vulguis... Et diré la nacionalitat de cadascuna d’elles...

—Ves que no els encertessis l’edat i tot... ¿T’has fet mirar per un metge, últimament?

—Només per l’olor que desprenien els seus cossos. Pel seu aire.

—Acaba, sisplau, allò d’Anvers.

—Doncs això: per aquells dies ens vam ben picar les crestes, amb el d’Ítaca. En vaig treure uns quants diners i vaig començar a estalviar. Partia els cigarrets per la meitat i menjava pa i formatge. Havia de passar l’hivern sota teulat, i no sota el pont. Un vespre que vaig anar a jeure sense cap cigarret a la butxaca, vaig trobar un cendrer ple de burilles tacades de pintallavis roig de foc. Són per llençar, vaig pensar. Els vaig treure el paper i me les vaig ficar dins la pipa. Un altre dia vaig trobar damunt la taula dos o tres cigarrets rebregats, però sencers, una mica atrotinats, com si els haguessin toquetejat unes mans nervioses o haguessin estat de qualsevol manera en una butxaca. Me’ls vaig estar mirant una bona estona, però no vaig gosar agafar-los. Mai no he passat una tortura pitjor. Encara no m’havia despertat, vaig allargar la mà... ¿Que et vols ficar en un embolic?, vaig pensar... Me’n vaig anar volant. Aquell vespre els vaig trobar al mateix lloc i damunt d’un paperet que deia, amb una lletra tortuosa: “Can to smoke... For you...” I des de llavors cada vespre trobava alguna cosa. Un sandvitx, una poma mossegada, una ampolla amb tres dits d’escorrialles de begudes barrejades, i cigarrets. Els meus mitjons rentats i sargits, els mocadors planxats. Sentia que algú m’assistia i em tenia compassió. Així vam ser al febrer d’aquell hivern terrible. Llavors va arribar l’Argonavtis, a descarregar mineral, amb el meu oncle de capità. Va veure per quin tràngol passava jo. “Te m’enduré. Però hauràs de fer un cop de cap.”

”Em vaig abraonar sobre els espaguetis. Li vaig dir que estava amb l’aigua fins al coll de deutes i que els havia de liquidar. Em va donar una bestreta. Llavors vaig anar a la floristeria més gran d’Anvers. Allà pels volts de la longue rue des images, i vaig comprar les flors més cares que vaig trobar. Dàlies. Una capsa gran de bombons, i cap a la Skipper Straad. Aniria a la meva habitació... a la nostra habitació... Ho posaria sobre la taula, allà on trobava aquells cigarrets. No, les flors al coixí llardós... Em sentia una mica ridícul amb allò a les mans. Cent metres abans d’arribar-hi, en un carreró, em va tallar el pas una de grossa, amb un cigarret al llavi i una flor falsa als cabells.

”—¿Que vas a ca la promesa, Bob? —em va dir esclatant a riure.

”—Surt del mig —li vaig dir, i la vaig empènyer suaument.

”—Au va, convida’m a alguna cosa..

”—Després, que ara faig tard.

”—Un minut i te’n vas. No t’entretindré.

”Vaig tornar a dir que no. Em va empènyer i em vaig trobar dins un local de mala mort. Un trago... i un altre. I un altre més... Hi arribo a temps. Encara és de dia...

”No recordo quants tragos van ser. Recordo que de bon matí la policia em va recollir d’entre el fangueig. Al meu costat, unes quantes flors trepitjades. Algú havia robat els bombons. A migdia ens en vam anar cap a Hull... ¿Que has dit res?

—No... Sí... ¿Quin perfum portava aquella dona?

—¿La del local?

—No, la de l’hotel.

—Styx de Coty.

—Que se’t caguin les gavines —va bramar el primer oficial—. Necessites un escarment. Amb una pistola. ¿I saps quina pistola? Una de carregada de merda.

1. Varietat de raïm de Cefalònia que es verema a l’agost, d’on li ve el nom.

The free sample has ended.