Read the book: «Neix un teixidor de somnis»

Vermell i negre
I

Som als últims dies de juny de 1959, i és com un somni. Agafo el tren a Limuru, a la mateixa estació que quatre anys abans em va veure vessar llàgrimes de desesperació quan les autoritats no em volien deixar pujar al tren que anava a l’Alliance High School perquè no tenia el permís per viatjar a una altra regió, segons les lleis marcials que regulaven els desplaçaments dins d’Àfrica en aquells temps. Un funcionari de rang menor comprensiu em va fer pujar-hi d’amagat. Ara, quatre anys després, agafo un altre tren que no es dirigeix a una altra regió del país sinó al territori veí. I com en el passat, la mare continua sent l’àncora que em sosté. D’ençà del primer dia que em va empènyer a anar a escola, fa dotze anys, sempre ha volgut que m’aventuri, que descobreixi què hi ha allà fora.

Deixo la Kenya colonial del terror i la incertesa, però també el país dels meus somnis i desitjos personals. Entre el munt de persones que m’han vingut a acomiadar hi ha Minneh Nyambura, que, amb els seus ulls somrients, fa que el cor em bategui tan fort que em penso que els del voltant me’l senten. Fa més o menys una setmana, les nostres ànimes van fer un pacte secret.

II

El primer de juliol em vaig despertar de l’espai liminar que hi ha entre els somnis privats i els malsons públics, i em vaig endinsar en el d’un tren en moviment17 que udolava FUGIR, PER FI, FUGIR, si més no, dins del meu cap. Els viatges en tren que havia fet fins aleshores havien estat entre casa meva, Limuru, i l’escola de secundària de Kikuyu, i viatjava en tercera. Ara anava en segona i sortia del món conegut per entrar en l’inconegut, però el món inconegut em semblava més acollidor que el conegut. A més a més, tenia la companyia d’altres que també havien estudiat a l’Alliance High.

Alguns, com jo, coneixien la universitat només com un somni, però d’altres, que havien passat de l’Alliance a Makerere abans que nosaltres, ja coneixien l’experiència de viure en aquell lloc, i semblaven ansiosos per desplegar els seus aires universitaris davant dels novells. L’alcohol era el ritu de pas que duia de la inexperiència del centre de secundària a la maduresa de la universitat. La transformació era notable, en certa manera. Aquells a qui havia tingut per alumnes exemplars i pietosos de l’Alliance ara obrien ampolles de cervesa amb la despreocupació dels bevedors experts.

Hi havia un element teatral en tot allò, una mena de primera salva en l’esforç per encaixar. Perquè aviat es va fer evident que no en tenien prou, de mostrar que en un any de ser a la universitat havien deixat enrere la vida a l’institut; semblaven més aviat frisosos per aprofitar l’ocasió que els oferia el fet de ser en un tren de passatgers de segona per iniciar els nous en l’art de viure.

Es van passar la cervesa els uns als altres, i uns quants dels meus companys novells van buidar, ansiosos, els gots. Jo no n’havia begut mai, de cervesa. L’única beguda alcohòlica que havia tastat era mũratina casolà, una mena de vi fet de mel i llevat. Vaig declinar la invitació. Només tasta-la, em va dir un d’ells. L’Njĩhia anava un curs més endavant que jo a l’Alliance, però ara es portava com si hagués vist la llum i com si, després d’haver estudiat només un any a la universitat, tingués per missió rescatar-me de la cova de Plató. Com més em negava a veure la llum de l’alcohol, més hi insistia ell, alternant lloances a la cervesa, cosa que li deixava un bigoti d’escuma blanca sobre el llavi superior, amb burles pel meu posat d’innocent i amb acusacions de voler semblar més bo que ells: Ja no ets a l’institut ni ets un nen protegit pel director Carey Francis. A pesar de tot, em vaig negar rotundament a tocar el got.

Dolgut pel meu refús constant, de sobte l’Njĩhia es va aixecar del seient i va intentar obligar-me a beure. Em va caure cervesa a sobre i em va tacar la roba. Aleshores vam arribar a les mans. Els altres ens van separar. No va ser la manera més agradable de viure l’experiència de viatjar en segona com a futur estudiant universitari, però em vaig alegrar d’haver-me mantingut ferm. La mare m’havia educat perquè resistís la pressió de qualsevol company que em volgués obligar a fer res que jo no volgués fer. Aquesta faceta meva temps després m’ajudaria a defensar allò que a mi em semblava just, malgrat la pressió perquè sucumbís al que era popular i corrent. Quan al cap d’un temps vaig començar a beure a la universitat, ho vaig fer per satisfer necessitats socials, no per demostrar res als meus companys.

Alliberat de l’obligació de participar de l’alegria propiciada per l’alcohol, em vaig asseure vora la finestra i vaig contemplar el paisatge. La finestra emmarcava la vista d’una presència que s’esvaïa contínuament. Era una sèrie de quadres de paisatges d’una infinita varietat de colors, mides i formes, des de turons, valls, roques, boscos petits i grans fins a extensos ranxos de colons blancs, camps de blat i plantacions de cafè.

I de sobte em va venir una idea al cap. Aquell mateix ferrocarril havia obert aquesta terra rica i variada a la colonització dels blancs. Les estacions i les poblacions per les quals vam passar, des de Limuru, Nakuru i Eldoret fins a les que eren a prop de la frontera entre Kenya i Uganda, havien sorgit amb la línia ferroviària construïda entre 1899 i 1903. Hi havia hagut vessament de sang entre els que defensaven el ferrocarril i els que s’hi oposaven. La resistència dels nandis, liderats per Koitalel, a la construcció de la línia ferroviària i la repressió d’aquesta resistència per part de l’exèrcit colonial eren un presagi de la lluita armada dirigida per l’LFA d’aquells anys, en la qual participaven el meu germà Good Wallace i l’oncle Gĩcini Ngũgĩ. Els turons ondulats i els enormes camps de blat i cafetars que generava la línia ferroviària eren un indici de la presència dels blancs, però també eren una mostra molt eloqüent del que havien perdut els africans. Jo em beneficiava d’una història que havia arribat a negar la meva història.

A Tororo vam passar de la Kenya sotmesa al terror a una mena de terra promesa situada a l’altre costat d’aquella ciutat fronterera.

III

Fins i tot el territori que vam veure després de travessar la frontera i d’entrar a Uganda semblava envoltat d’una aurèola. Les plantacions de te tan ben cuidades i endreçades de Limuru i Kericho, a Kenya, eren substituïdes per les plantes de cafè i bananers d’Uganda que, segons que semblava, creixien silvestres però formant boscos espessos. La vasta verdor que s’estenia davant nostre, propietat d’africans, era corprenedora per l’espectacle esplèndid d’abundor tropical i indòmita que oferia.

Aquest devia ser l’escenari que va veure l’escriptor Winston Churchill quan, el 1908, durant el seu primer viatge a Àfrica, finalment va deixar enrere la Kenya dels iracunds colons britànics i va entrar al regne africà protegit pels britànics: «Uganda és d’un extrem a l’altre “un bell jardí” on “els aliments bàsics” de la població creixen pràcticament sense haver-los de treballar […]. No sembla això un paradís terrenal?».18 I resumia, «Uganda és la perla (d’Àfrica)».19

L’única interrupció al panorama de verdor assilvestrada la van oferir les plantacions de sucre de la companyia índia Madhvani de Jinja, però fins i tot aquestes plantacions, vistes a través de les finestres dels vagons de segona, passaven com brins d’herba que dansaven al vent. També va ser la primera vegada que veia una plantació que era propietat d’indis i gestionada per indis. A Kenya, per llei, els indis no podien tenir terres, tot i que havien ajudat a construir el ferrocarril des de Mombasa fins a Kampala. Però a Uganda això era diferent, com ho demostraven els Madhvani. Un cop s’havien passat les plantacions de sucre, es tornava a entrar, tot de sobte, a la rica exuberància tropical, una continuació del bell paradís de Churchill.

Aquest viatger britànic havia esborrat la presència humana del paisatge ugandès. Però quan cinquanta anys més tard vaig emergir de nou del paradís i em vaig endinsar en la ciutat, a l’estació ferroviària de Kibuli, vaig trobar-me enmig d’una bullícia humana de persones negres que venien matokes (plàtan xafat), patates, cacauets, que eren, clarament, els fruits que collien amb les seves mans a la seva pròpia terra. Els carrers eren plens de dones baganda negres vestides amb elegants busutis, i d’homes negres vestits amb kanzus blancs i a l’estil occidental. Fins i tot la presència d’indis davant de les seves botigues a banda i banda dels carrers de la ciutat afegia vivacitat, en comptes de treure’n, a aquest espectacle increïble de persones negres que no caminaven com si la ciutat els fos aliena. Les ciutats i els pobles de Kenya sempre desprenien un aire de segregació i tensió. Aquí semblava que, a la ciutat, la barreja racial hi era més natural, sobretot entre els asiàtics i els africans. No s’hi percebien efectes visibles del boicot als comerços de l’any abans. Tampoc no hi havia, ni tan sols entre els pocs blancs que s’hi veien, l’arrogància armada del colon kenyà.

Va ser el meu primer contacte amb una ciutat moderna en la qual predominava la presència negra, i això produïa una eufòria estranya. En un terreny més personal, per fi havia entrat a la capital d’un país que, des de la infància, m’havia inspirat la cantarella Txuc-U-ga-nda, Txuc-U-ga-nda, seguint el ritme del so de metall sobre metall dels trens amb destinació a Kampala i al regne de Buganda.

Anys més tard, el tren i aquells sons encara ressonarien a la prosa del meu món fictici, especialment a la novel·la A Grain of Wheat (Un gra de blat). El cas és que el ferrocarril, construït a la dècada de 1890, punt culminant de la lluita imperialista per Àfrica, va tenir un impacte tan profund en l’economia, la política, la cultura i la vida de la regió que no es pot separar de la història de l’Àfrica oriental moderna. El tren, fruit dels somnis imperialistes britànics, m’havia deixat a la ciutat dels meus somnis.

El trajecte en autobús des de Wandegeya va ser una ascensió lenta fins a arribar a una ciutat bíblica situada dalt d’un turó, només que aquesta ciutat era aquí, palpable, i tenia un nom real: Makerere University College.

IV

El vermell ens va donar la benvinguda a Makerere Hill. El vermell voleiant al vent. Estudiants amb toga vermella als camins que travessaven el campus. Em van assignar el Northcote Hall com a residència, i fins i tot allà em van rebre uns homes vestits de vermell. Sir Geoffrey Northcote, que va donar nom a la residència el 1952, l’any que es va acabar de construir, havia estat governador de Hong Kong i era president del Consell Universitari l’any que va morir, el 1948.

Makerere era molt més gran que el campus de l’Alliance High School de Kikuyu, on havia estudiat i viscut els quatre anys anteriors. Però l’element que predominava en el paisatge visual era la toga vermella, no pas els edificis. De tant en tant, vèiem passar togues negres que trencaven la uniformitat vermella, però n’hi havia poques i disperses. Les togues negres distingien els catedràtics i els professors. Per a mi, tant el vermell com el negre designaven el saber.

Durant uns quants dies, els nous, vestits amb la roba habitual, semblàvem intrusos de cap a peus, ignorants pretendents al tron del saber, però aviat també vam tenir la nostra part de vermell. Feia una sensació agradable. El saber embolcallat de vermell havia davallat damunt nostre.

No, no tan de pressa, ens van dir alguns alumnes dels cursos superiors. Encara no havíem entrat en la comunitat celestial dels ungits. Encara havíem de prestar jurament.

Un jurament? Per a mi, que era kenyà, aquella paraula volia dir mort, destrucció i matances de Hola. Vaig recordar els encontres amb els agents armats que imposaven les lleis d’excepció a Kenya i els meus esforços per demostrar que no havia prestat jurament de lleialtat a l’LFA. Però milers d’altres havien jurat de lluitar per la terra i la llibertat, i per això, o fins i tot només per ser-ne sospitosos, encara es consumien en camps de concentració. Jomo Kenyatta i quatre dels Sis de Kapenguria,20 condemnats per haver organitzat el «Mau-Mau» i haver pres jurament a d’altres, encara estaven retinguts a Lodwar, tot i que ja havien complert la condemna. Els onze homes de Hola havien mort apallissats tan sols feia quatre mesos perquè no havien volgut admetre que havien prestat jurament. I ara, a Makerere, en aquella catedral del saber, em deien que no podria arribar a ser un dels elegits si no ho fèiem nosaltres!

Fins i tot la reina d’Anglaterra, els jutges, els alts càrrecs militars juraven el càrrec, va explicar algú. Sí, sí, però no per això cap d’ells havia anat a la presó ni havia estat esquarterat.

Va resultar que la temuda cerimònia era un acte pompós en què els novells, vestits amb la toga vermella, baixaven cap al Main Hall, la sala d’actes del Main Building, des dels quatre punts del campus. Es va produir una divisió visual interessant. Tots els que anaven de vermell eren africans i asiàtics; gairebé tots els que anaven de negre eren blancs europeus. Els blancs de negre al davant, dalt la tarima; els negres de vermell a baix, a terra, de cara a ells.

El secretari acadèmic, el senyor Paul Vowles, va prendre jurament: «Prometo que cercaré la veritat i estudiaré diligentment; que obeiré el rector i a tots a qui devem obediència; i que compliré els principis d’aquesta universitat». Paraules senzilles, de fet, que vam repetir darrere seu amb tota la solemnitat d’un vot religiós. Unes quantes paraules preparades i ja va estar, però el vot va continuar vibrant al cervell: cercar la veritat.

Què és la veritat?, va dir, sorneguer, Ponç Pilat, sense esperar cap resposta. Això ho llegiria més endavant en l’assaig de Francis Bacon «De la veritat», a la classe de Llengua Anglesa. A l’Alliance, la paraula veritat sempre surava a l’aire. Però aquí era més aviat una entitat preexistent; l’única cosa que havíem de fer era acceptar-la. De fet, l’única cosa que havíem de fer per posseir-la era agenollar-nos davant de la Creu. No, no posseir-la sinó deixar-nos posseir per ella, una possessió de l’esperit civilitzat. Una Veritat per a tot. Inalterable. Eterna. Era una Veritat que depenia de la fe.

Aquesta veritat amb la qual ens havíem compromès semblava diferent, un procés més proper a allò que més tard llegiria en Aristòtil: «L’estudi de la veritat és, en un sentit, difícil, però en l’altre és fàcil. Això es veu en el fet que ningú no pot assolir la veritat d’una manera total, mentre que, d’altra banda, no fracassem del tot, sinó que cadascú diu alguna cosa certa sobre la naturalesa de les coses; i, si bé individualment contribuïm poc o gens a la veritat, amb la unió de tots, se n’acumula una quantitat considerable».21

Potser si hagués llegit algun escrit sobre l’execució de Giordano Bruno, cremat a la foguera en una plaça cèntrica de Roma, el 17 de febrer de 1600, per haver defensat opinions contràries a la fe catòlica romana, o sobre la de Thomas Aikenhead, un estudiant escocès de vint anys condemnat a morir a la forca, el 8 de gener de 1697, per haver defensat veritats contràries a les de l’Església presbiteriana, la meva reacció hauria estat diferent.

De moment, tot plegat era estimulant, com si, després d’haver viscut en una terra en la qual només hi havia una veritat, la veritat colonial, hagués ratificat el dret a plantejar preguntes i a aportar la meva contribució a un bagatge comú de coneixements.

V

Hi va haver altres ritus de pas, sobretot socials, però cap no superaria la primera nit que vaig passar en una vetllada social al Northcote Hall. Més endavant vaig saber que cada residència organitzava els seus actes socials en diferents moments. Vaig suposar que seria una mena de festa de sobretaula en què els estudiants jugarien a cartes, escacs, dames, ping-pong, o que potser seria una vetllada musical durant la qual s’explicarien acudits i històries. Ho hauria d’haver preguntat als estudiants de cursos superiors, però ni que ho hagués fet, res no m’hauria preparat per al que vaig veure aquell vespre.

No tan sols em va entusiasmar veure la transformació del menjador en una sala de ball, sinó també, i sobretot, veure un grup musical en un escenari que normalment estava ocupat per la taula del professorat i de les autoritats. Segons que semblava, en tots els actes socials hi havia música, i sovint hi tocava el grup de Peter Nazareth. Format només pels estudiants que podien pagar-se els instruments, primer es van dir Teddy Bear, per la cançó de l’Elvis, fins que van decidir que es dirien Makerere Jazz Band. Seguint la tradició del jazz, volien ser innovadors i van complementar els instruments que tenien amb un contrabaix fet amb una caixa d’embalatge i un pal d’escombra amb una corda enganxada, una idea que van treure dels músics de skiffle. Però aquella nit, el Northcote havia atret una banda de la ciutat.

Els estudiants del Northcote Hall, tots homes, van ser els primers a arribar, alguns vestits amb un tres peces i corbata de llacet, i van formar grupets; després, de cop i volta, excitació. Havien arribat uns autobusos carregats de noies, la majoria infermeres dels hospitals de Mulago i de Mengo, i totes van entrar alhora. Més tard vaig saber que el patró sempre era el mateix, any rere any; només canviaven els protagonistes; cada promoció substituïda pels nous admesos. Uns autobusos llogats portaven les noies, que es quedaven fins que el ball s’acabava, i després els autobusos les tornaven als seus caus de l’hospital. No us enganyeu, les noies no portaven uniforme blanc, i l’olor que impregnava l’ambient no tenia res a veure amb l’olor d’un hospital.

A l’Alliance, el que més s’acostava a aquell espectacle esplendorós eren els balls folklòrics escocesos a la gespa. Al poble, eren els peus d’homes joves en el dia a dia, a les cabanes mal il·luminades amb llums de querosè, aixecant pols tots sols; poques dones s’aventuraven a aquells llocs a la nit. Una guitarra i una o dues veus humanes hi aportaven la música. Els homes ballaven per parelles, però bàsicament, cadascun ballava tot sol contra l’altre amb moviments que eren més acrobàtics que els moviments felins d’una pista de ball. I ara, al Hill, al Makerere Hill, això!

Noies de Mengo i Mulago que porten sabates de taló I uns bons escots i vestits de mitja màniga o sense Faldilles adornades amb pedretes lluents Colls guarnits amb joies rutilants Alegria pura a la cara dels homes elegants Amb qui ballen arrambats el vals el tango i el foxtrot Oh amb quina gràcia llisquen les solemnes parelles per la pista

Després de cada cançó, els homes acompanyaven la seva parella radiant als seients arrenglerats davant les quatre parets, i tot seguit es quedaven drets, formant grups i esperant la cançó següent. Llavors els grups es dispersaven, i cada individu s’acostava a les parets per treure a ballar una dama diferent. Nosaltres, els novells, també sèiem o ens estàvem drets en grups observant-ho tot i reptant-nos els uns als altres a fer el primer pas. Semblava que les dames no deien mai que no i que totes venien aquí per ballar; elles, totes convidades nostres, i nosaltres, tots amfitrions seus, així doncs, per què no fèiem el nostre paper? Va passar una bona estona fins que un de nosaltres va tenir prou valor per acostar-se a aquelles dones esplendoroses allà presents. L’èxit del primer a trencar la inhibició autoimposada va envalentir els altres.

Jo no havia tingut en compte la possibilitat que el meu nas fos captiu de l’olor de perfum i els meus ulls, del que ensenyaven els escots. Vaig reprimir el desig de quedar-me allà dret i mirar; i per això, en comptes d’intentar seguir el ritme amb moviments dels quals no sabia res de res, no vaig trigar a trepitjar els peus de la noia. Quan es va acabar la cançó, ella no va esperar que l’acompanyés a seure. Més tard, quan els novells vam intercanviar impressions, vaig quedar parat de veure que tots havíem tingut experiències similars. Trepitjar les parelles de ball va ser un tema comú. Un altre tema va ser la vergonya que sentíem després, quan volíem anar a buscar una de les víctimes anteriors per ballar un altre ball i elles ens deixaven paralitzats amb una mirada gèlida, un lleuger moviment de cap, mirant, de sobte, a terra o parlant animadament amb la del costat, quan ens veien venir! Era evident que tots patíem de la mateixa malaltia. Els dels cursos superiors ens van donar un remei: la MABADA, l’Associació de Balls de Saló de Makerere.

De tots els clubs i associacions del Hill, la MABADA era la que tenia més membres. La millor part eren les classes de ball que els dels cursos superiors oferien als nous. Els balls, vaig descobrir, no eren de l’estil lliure i esbojarrat dels nostres balls de poble. Aquests eren molt formals: des de la positura, on i com col·locar-se, fins al nombre de passos a l’esquerra, a la dreta, cap endavant. Al començament practicàvem amb coixins, agafant-los com si fossin les nostres parelles de ball. Després vam assajar de dos en dos, un home portava i l’altre es deixava portar per torns. Finalment ja estàvem preparats per posar a prova el que havíem après.

Va ser una vetllada organitzada per la MABADA al Main Hall. Obert a tothom, va ser un acte més majestuós i imponent que tots els que havíem vist fins aleshores a les residències. Aquesta vegada les dames van venir de tots els centres femenins, sobretot d’hospitals de Kampala i dels voltants. També hi havia professorat. Moltes persones van venir acompanyades de les mullers, dels marits, de les xicotes. Les zones per seure eren totes davant de la pista de ball, a l’aire lliure. La meva primera nit de ball com a graduat de la MABADA també va ser una prova de nervi i de joc de cames. Aquest cop els balls que van predominar a la pista van ser el vals, el tango i el foxtrot. Que emocionant que va ser, ballar sense trepitjar la parella!

Després de sobte toca samba o rock-and-roll I les parelles esculturals es deixen anar Però és la música Lingala del Congo La que finalment captiva els balladors de L’Associació de Balls de Saló de Makerere Els cossos es deixen anar, suren i volen Com si volguessin fugir de la gravetat

Però encara quedaven unes quantes coses per aprendre. Si tres o més dames seien a la mateixa taula i la primera et rebutjava, no havies de convidar les altres a ballar perquè, de ben segur, dirien que no. Havies d’anar a una altra taula més allunyada de l’escena del primer rebuig i tornar a provar sort. No era res personal, només era com funcionava la dinàmica de grup.

Un cop dominaves els detalls i les formalitats de la vetllada social i de la pista de ball de Makerere, arribava l’hora de posar a prova les teves habilitats en un club nocturn: al Top Life, a prop de Mengo, i més endavant al Suzana, de Nakulabye. Les vetllades socials només eren per als membres de les residències. Els balls de la MABADA atreien l’elit de dins i fora del Hill. Però als clubs nocturns s’hi ajuntaven els poderosos i les classes baixes, Makerere i la ciutat, els aparellats i els que no tenien parella. El grup musical, visitant o fix, era més gran i tenia tot el conjunt complet d’instruments. Els llums de neó intensificaven l’ambient d’intimitat, misteri i admiració. Allò era de debò:

Notes triomfants de la trompeta Sons sensuals i incitants del saxofon Platerets piano xilòfon Sons de maraques i timbals La guitarra salta del baix al soprano amb sorpresa Tocs evocadors de trompes i clarinet Parlen desafien gemeguen De vegades fan solos Cadascun ocupant el centre els altres acompanyant Llavors tots s’ajunten i ploren es planyen i criden Cossos captius del so s’apleguen a la pista Plens de desig ballen el swing suen s’esvaneixen Oh oh oh marqueu bé el ritme Oh oh oh que no pari el ritme Oh oh oh oh oh oh oh oh

Fum de cigarret i fortor de cervesa Damunt de cossos que canten als racons

Però aviat massa aviat o això sembla el so es fon en el silenci A contracor els cossos relaxats van a seure Riuen criden xiuxiuegen i beuen Els cors bateguen alhora esperant una altra ronda

Notes triomfants de la trompeta Sons sensuals i incitants del saxofon Platerets piano xilòfon Sons de maraques i timbals La guitarra salta del baix al soprano amb sorpresa Tocs evocadors de trompes i clarinet Parlen desafien gemeguen De vegades fan solos Cadascun ocupant el centre els altres acompanyant Llavors tots s’ajunten i ploren es planyen i criden Cossos captius del so s’apleguen a la pista Plens de desig ballen el swing suen s’esvaneixen Oh oh oh marqueu bé el ritme Oh oh oh que no pari el ritme Oh oh oh oh oh oh oh oh Fum de cigarret i fortor de cervesa Damunt de cossos que canten als racons Però aviat massa aviat o això sembla el so es fon [en el silenci A contracor els cossos relaxats van a seure Riuen criden xiuxiuegen i beuen Els cors bateguen alhora esperant una altra ronda

Les nits de divendres i de dissabte eren les millors per anar als clubs nocturns. Et quedava tot el diumenge per refer-te de la ressaca i, si tenies inclinacions religioses, per anar a les capelles a buscar el perdó dels pecats comesos sota la influència de l’alcohol.

VI

Semblava que el professorat donava suport al principi de la cerca de la veritat al qual ens havíem compromès. Ens animaven a desenvolupar els nostres punts de vista, en comptes de regurgitar o reproduir fidelment el que llegíem als llibres: era la diferència entre l’institut i la universitat, deien. A l’escola et paixien; a la universitat tu agafaves la cullera i menjaves tot sol.

No em feien falta sermons. Em vaig prendre el vot seriosament i això influïa en la meva actitud respecte dels llibres i les classes. No em jutjava a mi mateix per les notes que treia sinó pel llistó que m’autoimposava. Això no tenia res de dràstic: era una reafirmació de la pregunta de la mare: t’esforçaràs sempre al màxim? Però ara havia fet vot de perseguir l’ideal, de seguir la veritat fins allà on em portés en el camí de l’esforç màxim.

Durant el primer any, aviat vaig descobrir que no tots els membres del professorat compartien la visió romàntica d’aquesta cerca. El primer any vaig anar a classes d’Història, Llengua Anglesa, Economia i Estudis Religiosos, que era una assignatura optativa. Vaig tenir una relació amorosa intermitent amb la Bíblia, un llibre en el qual les noces del cel i l’infern de Blake es consumaven amb terror i promesa. Jo tenia l’esperança que el curs seria un estudi de les religions en general, incloses les africanes i les orientals.

El cristianisme, dividit en catòlics i protestants, era la religió predominant al Hill. Hi havia uns quants musulmans, però havien de demanar que els deixessin espai per al seu culte. Hi havia dues capelles i dos capellans: el reverend Denis Payne, per a la capella de Sant Francesc, i el pare Paul Foster per a la de Sant Agustí. Payne era anglicà però oficiava per a tots els protestants; Foster era benedictí però oficiava per a tots els catòlics. Aquests dos homes tenien personalitats molt diferents: Payne era tímid, astut i combatiu, però semblava humil; Foster era llest, afable i exuberant, però semblava comprensiu.

Va resultar que els Estudis Religiosos es limitaven al cristianisme. Les classes magistrals es repartien entre catòlics benedictins i sacerdots anglicans. El primer a deixar aflorar la seva intolerància intel·lectual va ser l’«humil» Payne durant un discurs sobre la Reforma. Va esmentar les noranta-cinc tesis que Martí Luter va clavar a la porta d’una església en què criticava els abusos de les indulgències i altres mals, i, naturalment, també va parlar de la Contrareforma i del Concili de Trento de 1545.

Jo, per bateig, era protestant de l’Església escocesa, però durant una discussió que es va produir després d’una classe de Payne sobre la Reforma, vaig dir que tots els indicis feien pensar que els catòlics romans tenien raó. Com podia un polític, un rei o una reina en el cas de l’Església anglicana arribar a ser cap d’una institució religiosa? Per descomptat, hi havia hagut èpoques en què els papes eren els caps de regnes, exèrcits i harems. Això, per a mi almenys, era un cas clar en què es barrejava la política i la religió, la mateixa actitud de la qual es queixaven iradament els artífexs de la Reforma protestant. Jo no prenia partit, però érem a la universitat i ens havíem compromès a buscar la veritat, oi? I allò era un debat acadèmic, oi? El reverend Payne no ho veia de la mateixa manera. Va posar fi a la discussió i va deixar anar un sermó sobre la manera de fer-se catòlic, si es volia; juntament amb el seu homòleg benedictí havia elaborat un sistema per fer-ho. Jo, però, no li havia dit que volgués canviar de confessió.

La seva actitud em recordava la reacció similar que va tenir un dels meus professors a l’Alliance, que va adoptar una actitud hostil quan, responent a una afirmació seva segons la qual Jesús parlava en un anglès molt senzill, jo vaig comentar que Jesús parlava arameu. El senyor Smith de l’Alliance High School no m’agradava, però no podia deixar la seva classe. A l’institut, totes les assignatures eren obligatòries i el seu contingut estava fixat. Però que potser a la universitat estava obligat a aguantar-ho, allò, tenint en compte que era una assignatura optativa? No vaig tornar mai més a la classe de Payne. Aquell va ser el meu primer exercici de llibertat acadèmica i religiosa, i em va omplir de satisfacció.

Tres anys més tard, va ser Foster, aquell professor tan exuberant i afable, qui va sortir de les pàgines de Plató i va fer voleiar la seva veritable bandera racial. La seva visió estreta de l’univers no se cenyia només a l’aula. Aparentment, Foster no deixava mai que això es traslluís a les seves classes sobre el pensament grec, però el 1962, ho va deixar ben clar en un llibre que va titular White to Move, publicat al Regne Unit, i que va ser rebut amb entusiasme moderat per la crítica. Com si hagués llegit Carothers i Cartwright i n’hagués assimilat l’extraordinària capacitat de llegir la ment dels negres, Foster explicava anècdotes divertides dels seus alumnes africans que no donaven mai una resposta directa a una pregunta directa. Si els preguntaven alguna cosa d’aquell ocell enfilat en aquell arbre, els alumnes parlaven d’un arbre dalt d’un turó que hi havia a prop de casa seva. Era la seva manera de dir que la lògica i la racionalitat eren alienes a la ment africana. Els seus alumnes, que l’havien admirat com un pensador i escriptor lliure, liberal i tolerant a qui li agradaven Àfrica i els africans, van quedar molt dolguts i es van enfurismar quan es van adonar, per mitjà d’aquelles pàgines, del concepte que Foster tenia d’ells. Ells l’havien acceptat com el seu semblant; ell els havia vist com negres objectes de la seva mirada antropològica colonial.

En contrast amb Payne, astut i tímid però combatiu, que evitava les preguntes difícils, i també en contrast amb Foster, exuberant i afable, que enganyava tant els amics com els enemics, hi havia el reverend Fred Welbourne, que es mostrava afable i sensible en les relacions amb els estudiants i els altres professors. Welbourne, responsable del Mitchell Hall que va arribar a Makerere el 1948 per fer classes de física i guarir les ànimes dels protestants com a primer capellà de Sant Francesc, semblava que hagués sortit de les pàgines de Graham Greene. Fins i tot el seu gust en el vestir, un kanzu blanc típic dels baganda per sotana i unes sandàlies per calçat, desafiava els punts de vista colonials ortodoxos del clergat. Era obert a totes les opinions sobre qualsevol tema, fins i tot en les qüestions religioses, i centrava les energies a estudiar les religions i creences africanes, cosa que, com he dit, ofenia el clergat convencional. Com podia dir que el culte al dimoni era una religió, i encara menys, dedicar temps a estudiar-lo? Però ell essencialment creia en el cristianisme. Quan el van destinar a Makerere, la Societat Missionera de Londres el va cridar per dir-li que la seva missió era convertir tot el país al cristianisme. No vaig tenir l’oportunitat d’anar a les classes de Welbourne, però, com tothom, n’havia sentit parlar. Era un missioner que tenia una missió liberal.

La intolerància intel·lectual i l’estretor de mires no eren exclusives de les capelles i dels capellans, com vaig poder comprovar aviat a la classe d’Economia. Aquesta assignatura es dividia en dues parts: teoria i història. El doctor Cyril Ehrlich, que ens ensenyava història econòmica, era baix i tenia una calvície brillant en forma de ferradura. Dedicava els vint primers minuts de cada classe a dir-nos que érem molt pobres intel·lectualment i a prevenir-nos contra l’arrogància. «Us penseu que sou molt intel·ligents perquè heu vingut a Makerere? Us penseu que ho sabeu tot perquè heu posat els peus en una universitat? No sabeu res!» I a continuació es posava a parlar de les universitats estrangeres, dels alts nivells, de les expectatives. Jo no havia hagut de suportar mai en cap centre d’ensenyament res de pitjor que aquella denigració constant dels estudiants. A la classe d’Ehrlich em sentia atrapat. No podia deixar una assignatura obligatòria sense incórrer en el fatal suspens. Al final del segon curs es feien els exàmens preliminars, com en deien, i un suspens en alguna de les àrees seria la fi de la meva trajectòria educativa. Vaig aguantar com un soldat, però en aquella classe no es respirava l’ambient de societat oberta que m’esperava després d’haver fet els vots de llibertat acadèmica per a la cerca de la veritat. Va ser a la seva classe on vaig començar a tenir una idea vaga de publicar un llibre mentre estudiava. M’hauria agradat molt demostrar-li que érem capaços d’arribar a ser qui volíem ser.

No vaig tenir mai de professor l’afable Foster, l’expert en la mentalitat dels negres i, per tant, per a mi, Payne i Ehrlich van continuar sent les excepcions, no pas la norma. A la classe de Llengua Anglesa i a la d’Història hi vaig trobar, si més no, uns professors que toleraven punts de vista oposats, però que, així i tot, deixaven clar que aprendre era una disciplina i no pas una sèrie d’opinions. Hi havia unes coses que es deien fets, proves, citacions, lògica, comparació i, per descomptat, organització del material per crear un raonament coherent.

A l’altre extrem hi havia Emil Rado, d’Economia, que durant els últims anys que vaig ser a la universitat va formar un club mig clandestí de tretze membres, entre professors i estudiants. Era un club per a aquells que, suposadament, tenien talents únics. Però el nombre de membres havia de ser tretze. Per què, tretze?, em preguntava. Es creia que el tretze era el número de la mala sort, si més no, per als anglesos. Fa poc vaig parlar amb el meu fill Mukoma d’aquest número i de la perplexitat que em causava, i ell em va dir que la creença probablement venia de Jesús i els dotze deixebles! Rado era Jesús per als nostres dotze deixebles? No ben bé, probablement, perquè, quan deixaves Makerere, a l’acte deixaves de ser-ne membre, fins i tot el fundador. Els altres membres aleshores escollien un substitut entre els professors i els estudiants. El nombre tretze es mantenia, però la composició del grup canviava. A banda del secretisme i l’exclusivitat, no vaig veure mai res d’extraordinari en les qüestions que es discutien o en la profunditat de la discussió, res de diferent del que predominava a les reunions ordinàries i no exclusives. Però això va ser al meu darrer any a la universitat.

El professor més coherent a l’hora d’encoratjar la diversitat d’opinions era Peter Dane, que fumava pipes. També destacava per les seves acurades lectures dels textos. Quan parlava de Grans esperances, de Dickens, feia que els personatges cobressin vida, sobretot Magwitch, el condemnat. Austràlia era una colònia penal a la qual eren deportats de per vida els anglesos indesitjables: no podien tornar a les costes d’Albió si no volien ser detinguts, condemnats i empresonats. La descripció que feia Dane dels intricats esforços de Magwitch per fer de Pip un cavaller, i de la temptació de tornar i fruir, encara que furtivament, de veure la seva creació, era commovedora i, sense dir-ho explícitament, Dane ens feia veure la novel·la en termes d’exclusió de classes i d’imperi. Feia que Dickens ens fos més proper. Colònia i corona, presó i palau, estaven interrelacionats. Grans esperances es va convertir en un dels nostres llibres preferits, i uns quants de nosaltres vam adoptar el nom de Pip.

Quan, després dels últims exàmens preliminars del segon any, em van admetre al programa de tres anys d’especialització en anglès, esperava amb il·lusió fer més classes amb Peter Dane. Però va desaparèixer de Makerere; més endavant vam sentir dir que se n’havia anat a la Universitat d’Auckland, Nova Zelanda, cosa que em va ben desconcertar. Com podia algú deixar Makerere, que pensàvem que era la institució més cobejada del món, per anar-se’n a una illa?

Anys més tard el vaig tornar a trobar dues vegades. La primera va ser el 1984, quan vaig anar a la Universitat d’Auckland per pronunciar les conferències Robb que després van formar part del llibre Descolonitzar la ment, però no recordo que aleshores tinguéssim cap relació. La segona vegada va ser el 2005, quan va pronunciar un discurs laudatori amb motiu del doctorat honoris causa que aquesta mateixa universitat em va concedir. Durant el discurs, va recordar la seva estada a Makerere, quaranta anys abans, i va dir que tenia un significat especial per a ell, perquè va ser la primera vegada que feia classes en una universitat.

Tot dinant vaig assabentar-me d’unes quantes coses de la sorprenent trajectòria vital que el va portar fins a aquella primera feina acadèmica a Makerere. Va néixer a Berlín el 1921, fill de pare alemany i mare jueva. Va fugir de Hitler i va anar al Regne Unit el 1939. El jove de divuit anys va ser considerat enemic estranger i internat a Austràlia, als anys quaranta, en un camp a prop de Wagga Wagga. Després de la guerra, va tornar a Anglaterra, on va conèixer la seva futura esposa, Gabriele Herrmann, que el va cuidar amb amor i va ajudar-lo a tornar a creure i a viure. Es van casar el 1945 i el 1956, amb el suport de la seva dona, es va llicenciar en Llengua Anglesa a la Universitat de Londres. Ella va ser l’amor de la seva vida durant cinquanta anys, fins que la va perdre per malaltia. La segona vegada que el vaig veure a Auckland, s’havia jubilat i s’havia casat amb el segon amor de la seva vida, una dona maori amb la qual encara vivia a Bay of Islands.

Mentre dinàvem no em vaig poder estar de parlar de les nostres classes de Grans esperances de Dickens a Makerere. Em va venir a la memòria la màgia de la seva presentació de Magwitch, però també vaig recordar que no ens va dir mai res de la seva estada a Austràlia. La trobada em va fer adonar que en sabia ben poques coses, del Dane de Makerere; sempre havia pensat que era d’ascendència anglesa, un acadèmic que havia passat la vida entre llibres.

Si bé la major part del professorat era blanc, era divers pel que feia a l’entorn cultural. Al Departament d’Anglès, per exemple, hi havia Alan i Phyllis Warner, que eren irlandesos; els sud-africans D. D. Stuart, Trevor Whittock i Murray Carlin; l’escocesa Margaret MacPherson, i R. Harris, un anglès taciturn. David Cook i Geoffrey Walton, anglesos tots dos, van venir més tard.

La trobada amb Dane em va fer repassar mentalment els meus primers temps a Makerere i preguntar-me quants professors havien amagat una vida complexa darrere aquelles togues acadèmiques de color negre, aquell posat seriós i aquell munt de paraules mesurades. Una de les cronistes de Makerere, Carol Sicherman, fa poc em va dir que Murray Carlin va lluitar al nord d’Àfrica, empès, com a jueu sud-africà que era, per un desig de combatre els nazis. Les inclinacions pro nazis d’alguns bòers devien ser un incentiu poderós i, tanmateix, quan vaig estudiar D. H. Lawrence amb ell, era impossible intuir aquest drama en el seu rostre inescrutable.

De vegades ens posem màscares No pas amb intenció d’enganyar Ni tan sols per protegir la cara del sol Sinó el món interior del món exterior O per salvar el dia de la mirada de l’ahir Ens posem màscares Per ballar més bé la gran mascarada de la vida

VII

L’altre inescrutable, si més no aparentment, era el rector Bernard de Bunsen. No ens hi relacionàvem gairebé mai; només el vèiem d’esquitllada a les cerimònies importants, i per això era un misteri. Però jo tenia la sensació que ja el coneixia: el seu cognom em recordava el bec de Bunsen que fèiem servir als laboratoris de l’institut; B. B. podrien ser les inicials de bec i de brillant. Que potser estava emparentat amb Robert Bunsen, el químic alemany del segle XIX que va dissenyar el bec o bufador que porta el seu nom? Era impossible de saber. Fins que no vaig llegir la seva autobiografia, Adventures in Education, no vaig saber que no havia nascut a Alemanya sinó als voltants de Cambridge, tot i que es va llicenciar al Balliol College d’Oxford. El seu primer càrrec important va ser el de cap del Departament d’Educació a Palestina, no a l’Imperi otomà del qual havia sentit parlar a la seva mare, sinó al territori sota mandat britànic, «l’escenari del conflicte inacabable entre àrabs i jueus, agreujat per les noves onades d’immigració jueva després de la guerra, procedents dels guetos i dels camps de concentració de l’Europa central i de l’est, que no tan sols hi veien la pàtria que els havia promès Balfour, sinó també un estat jueu».22

Tres mesos després de la fi del mandat britànic, el 15 de maig de 1948, va anar de Jerusalem a Kampala, primer com a professor adjunt i cap del Departament d’Educació, i més endavant com a rector de Makerere, càrrec que va exercir molts anys.

L’extrem oposat era algú que tots ens pensàvem que coneixíem. Hugh Dinwiddy va entrar al departament i a la Universitat el 1956 com a professor de Llengua Anglesa. Però només va comparèixer a classe unes quantes vegades: estava molt ocupat com a responsable del Northcote Hall.

El Northcote Hall23 era una de les sis residències, els altres edificis eren el Mitchell Hall, el New Hall, el Livingstone Hall i el University Hall, tots per a homes, i el Mary Stuart Hall per a dones. Fora de les aules, dels departaments i de les facultats, on s’organitzava el saber acadèmic, les residències eren el centre de la vida estudiantil. Tenien les seves pròpies tradicions, cultures i valors, forjats per mitjà de rivalitats en les activitats socials, el teatre i els resultats acadèmics. Cadascú s’identificava amb una residència.

Les rivalitats de vegades s’expressaven amb vocabulari propi del món del colonitzador i dels colonitzats. Quan es va construir l’edifici del New Hall, hi van assignar el mateix encarregat i la mateixa administració que els del Northcote Hall, més antic. En l’argot de l’època, el New Hall era una colònia del Northcote. La tensió entre les dues residències era vista com un altre cas en què el New Hall mirava de demostrar la seva independència de l’ombra colonial del Northcote.

Una altra «història colonial» tenia per protagonistes el Mitchell Hall i el University Hall. El Mitchell Hall era una de les residències per a homes més antigues i un dels albergs de l’institut de tecnologia original. Li van posar el nom de Sir Philip E. Mitchell, governador d’Uganda24 entre 1934 i 1940, que va donar suport al desenvolupament de la institució en els primers temps i que la va concebre com un futur centre d’educació superior per als territoris de l’Àfrica oriental, «un lloc que prestarà servei tant als fills de les persones més importants del país com als de les més pobres»,25 una visió que es va materialitzar en Makerere, on ara estudiava jo. El Mitchell Hall simbolitzava la continuïtat de l’institut a la universitat.

Sense que es pogués tancar amb clau una entrada comuna a tots els edificis disseminats, era difícil implantar amb eficàcia la tradició importada recentment d’Oxford i de Cambridge, segons la qual uns porters o guardians tancaven les portes exteriors a mitjanit i ja no s’admetien més visites a partir d’aquesta hora. El guarda de nit, armat només amb un bastó, no podia detenir tots els que incomplien el toc de queda. Per això, els residents del Mitchell Hall circulaven lliurament tant de nit com de dia.

La llibertat dels del Mitchell Hall posava de manifest la manca de llibertat a les altres residències després de mitjanit. Sentíem explicar històries esfereïdores d’estudiants que, tornant després del toc de queda, havien intentat escalar els alts murs de les residències més noves i que, en intentar-ho amb els del Northcote, havien mort. La modernitat tenia el seu preu, semblava, i els residents del Mitchell no volien canviar res.

Quan el 1962 van voler tancar el vell edifici del Mitchell per construir-ne un de nou, es va decidir repartir-ne els residents a altres edificis. Als del Mitchell els va molestar la pèrdua de llibertat, però encara els va empipar més la broma d’haver-se de sotmetre a un curs d’orientació perquè no havien estat civilitzats com calia. La nit del 29 de març de 1962 van sopar d’hora amb les togues posades, després van anar corrents al University Hall, van plantar la bandera del Mitchell a la taula central, van capturar-ne el president amb una pistola de joguina i el van obligar a signar una carta de rendició redactada en escriptura gòtica per Glennie Dias, que finalment seria resident del Northcote Hall.

Les condicions i els termes de rendició estipulaven que el Mitchell Hall, «d’ara endavant anomenat “els colonialistes”», havia conquerit i, per tant, colonitzat el University Hall, «d’ara endavant anomenat “els nadius”».

Conscients que els nadius només havien adquirit la cultura superficialment, el govern colonial es comprometia a impartir-los l’essència de la civilització. Amb aquesta finalitat, el poder colonial havia decidit enviar quaranta expatriats a viure entre els nadius amb les condicions següents: (a) el país conquerit oferiria prou incentius als expatriats i (b) quan els expatriats es jubilessin, tindrien dret a ser plenament compensats pels nadius per haver de deixar la carrera professional. Seguint la política de colonització general, el Mitchell Hall havia enviat funcionaris al New Hall, al Northcote i al Livingstone com a part del programa d’AJUDA als països endarrerits.

The Makererean, el diari estudiantil, va publicar aquest incident faceciós dient que el University Hall havia estat «envaït, conquerit i colonitzat per l’Imperi del Mitchell Hall, que no para d’expandir-se».

Independentment de com s’ho prenguessin el professorat i les autoritats —segons que sembla no els va fer gens de gràcia la indirecta al colonialisme—, els del Mitchell Hall estaven decidits a defensar la seva idiosincràsia anant al University Hall a conquerir i no pas a suplicar.26 Havien de protegir el seu caràcter i mantenir-ne la reputació.

El cas del Mitchell exemplifica una obvietat: cada residència havia desenvolupat unes tradicions específiques pròpies i un esperit comunitari exclusiu de cadascuna. No eren només els estudiants: el caràcter del responsable també influïa en la direcció general de la residència. El tarannà esbojarrat de Welbourne i el de la residència que dirigia s’emmirallaven l’un en l’altre, i hi havia qui assegurava que Welbourne havia participat en la planificació de la invasió.

Dinwiddy, que el 1956 havia succeït John Coleman com a responsable del Northcote, era catòlic romà i, a diferència del pare Foster, encarnava una veritable cultura catòlica. Havia forjat el caràcter en l’estudi i en els esports. Llicenciat a Cambridge, era un jugador de criquet de primera i havia jugat per al Club de Criquet del Comtat de Kent (KCCC), per al Club de Criquet de la Universitat de Cambridge a la dècada de 1930, havia guanyat el guardó blau en rugbi, havia jugat per als Harlequins i fins i tot havia fet les proves per representar Anglaterra el 1936. Li agradava molt la literatura, la música i la gent, i sempre se sentia fascinat i atret per les històries personals. Les seves rialles eren franques i encomanadisses.

Quan Dinwiddy va ser el responsable del Northcote, la residència va atraure tota mena de personatges: l’enigmàtic, el tràgic i l’excèntric. L’enigmàtic, que anomenarem Dr. Scout, era un estudiant destacat de Medicina, a més d’exalumne de l’Alliance i cap dels escoltes, que fins i tot havia rebut la condecoració de Queen’s Scout i que feia servir la seva habitació al Northcote Hall de quarter general d’una vasta operació de robatori de vehicles que arribava fins al Congo, Uganda, Kenya i Tanganyika. Quan, anys més tard, la seva vida de lladre li va passar factura i va arruïnar-li la pròspera carrera mèdica, els qui el vam conèixer aleshores ens vam preguntar com havia pogut aprovar mai els exàmens de Medicina al mateix temps que dirigia aquells robatoris internacionals.

J. Njoroge era un exemple de geni tràgic. Probablement era l’estudiant que havia llegit més i amb més profunditat dels anys que vaig ser al Hill. Va entrar a Makerere un any després de mi i, al cap de pocs mesos d’haver-hi arribat, ja rivalitzava amb els millors estudiants d’Història de tercer sobre els fets i la interpretació del pensament i de la història d’Europa. Parlava de Kant, Hegel, Tomàs d’Aquino i Marx amb estudiants que anaven a cursos superiors i a qui deixava bocabadats. Es prenia el principi de buscar la veritat literalment i, amb la intenció de fer recerca, va voler anar a consultar els arxius de les missions a Kampala. Es va acostar a l’Institut de Recerca Social de Makerere per demanar ajuda, però el van fer fora d’allà per insolent: concentra’t en les teves classes i en el que et demanen. Ell es va negar a limitar-se a la història anglesa i defensava que era important analitzar-la en el context de la història europea. Va anar a veure els catedràtics, que li van dir que es concentrés a aprovar els exàmens d’història anglesa. J. Njoroge no estudiava mai per als exàmens, deia que posaven a prova el que ja sabia, no el que pogués estudiar com un boig unes quantes setmanes abans. Sempre els aprovava amb matrícula d’honor. Va publicar un treball titulat «Cristianisme i el sorgiment del nacionalisme a l’Àfrica oriental» a la revista The Undergraduate del març de 1962. En aquells temps ja havia tingut una decepció davant del que ell considerava la intolerància intel·lectual de Makerere. Volia anar-se’n d’allà. En privat, va sol·licitar i va aconseguir una beca per estudiar en una institució que es pensava que era un col·legi d’estudis superiors de París però que, quan hi va arribar, va descobrir que era una escola de formació professional en llengua francesa; aleshores va agafar un avió i va tornar. Després va anar a Dar es Salaam, es va matricular a la Facultat de Dret, fundada feia poc, sense deixar oficialment Makerere, però hi va tenir una decepció encara més gran. Va tornar a Makerere, en va ser expulsat per haver incomplert les normes de la universitat, però Dinwiddy va lluitar per ell i va aconseguir que l’expulsió només fos temporal de tres mesos. Njoroge tenia la ment inquieta d’un geni, i semblava que Dinwiddy se n’havia adonat. Però Njoroge no va tornar mai més. Va morir en un accident de trànsit.

El vaig trobar molt a faltar. Tots dos solíem tenir debats encesos sobre pràcticament qualsevol tema, des de política fins a literatura, història, periodisme i filosofia. Tot i que no estava a la seva altura en història i filosofia europees, ho recompensava amb escreix amb els meus vastos coneixements de literatura.

L’excèntric era Babulal Patel, un pintor brillant que no tenia formació ni preparació formal en art. Mig sord i no gaire interessat en el currículum acadèmic necessari per entrar a la universitat, va trobar ajuda en el senyor Manohar Lal Sood, director de l’Institut de Kisumu, a Kenya, que, reconeixent el talent únic de Babulal, va apel·lar i va aconseguir que fos admès al Departament de Belles Arts de Makerere. Patel de seguida es va adaptar al Northcote, però va optar per treballar a l’ombra d’un arbre i només amb la roba interior posada. Pintava figures amb moltes extremitats, inspirades en l’èpica índia, amb colors verds i blaus llampants que no s’esborraven de la memòria. De vegades desapareixia sense dir res a ningú, però Dinwiddy, no sé com, el trobava, gairebé sempre als boscos del voltant, i el convencia perquè tornés a la residència. Era l’exemple perfecte del geni «boig» platònic.

Era així, Dinwiddy! Va introduir l’esperit cordial però competitiu de l’esport en la cultura del Northcote: era un entrenador en cap que ens motivava, animava, aconsellava i consolava. Hi era per acomiadar els seus nois, i hi era per rebre’ls tant si havien perdut com guanyat. La seva personalitat generosa va ajudar a forjar un esperit comunitari especial al Northcote, al qual tots vam arribar a ser lleials.

Ell i la seva companya pianista, Yvonne Marie, de soltera Catterall, eren, literalment, el cap d’una família del Northcote que es nodria de rituals públics i privats, i Dinwiddy n’era el principal oficiant. Anava a veure personalment els que tenien dificultats i escoltava els seus problemes. A més, publicava el Northcote Newsletter, un butlletí a través del qual informava de tots els aspectes de la vida a la residència i feia difusió dels nostres resultats en el camp esportiu i en l’acadèmic. L’escrivia amb enginy i amb moltes al·lusions literàries i esportives.

De vegades convidava els herois vencedors a menjar a casa seva, situada just davant per davant de l’entrada principal de la residència; i sovint, invitava els estudiants de resultats excel·lents a sopar i prendre vi a la «Taula Alta», la dels professors.

El menjador del Northcote era multifuncional: un espai on es feien els àpats diaris, una pista de ball per als actes socials i una galeria d’art; tenia les parets cobertes d’obres fetes pels artistes de la residència, de les quals les més famoses eren els murals de Sam Ntiro i les representacions de les guerres de religió a Buganda d’Ignatius Sserulyo.

El professorat resident sempre sopava a la Taula Alta, mentre que els estudiants menjàvem en taules baixes. Però un cop a la setmana, la taula alta prenia un caire formal i els comensals es mudaven i es posaven les togues acadèmiques. Entre els convidats hi havia figures importants de l’administració del Protectorat d’Uganda o dignataris estrangers que havien vingut de visita al país. Entre aquests últims, en la meva època, hi va haver Abiola Irele, un intel·lectual en embrió nigerià instal·lat a París que, anys més tard, seria una figura important de la teoria literària i crítica; el governador de Kenya, Sir Patrick Renison, que va denigrar Kenyatta descrivint-lo com el líder de la foscor i de la mort, i l’exgovernador d’Uganda, Sir Andrew Cohen, que va desterrar el jove kabaka (rei) de Buganda a Londres fins que es va veure obligat a fer-lo tornar. Dinwiddy seia al cap de taula i l’adorable Yvonne sempre seia al seu costat.

Viure al Northcote Hall de Dinwiddy era formar part d’una cosa més gran que un mateix. La victòria i la derrota, el triomf i el desastre generaven un sentit comú de tristor o d’alegria; i fins i tot nosaltres, els nous que havíem entrat a la família el 1959, aviat ens vam amarar de l’esperit del Northcote. Si un company de residència competia en qualsevol camp, ens aplegàvem tots per animar-lo. Però res, ni tan sols els esports, es podia comparar amb la competició d’anglès entre residències, pel que feia a assistència de públic i expectatives. No calia ser-ne especialista per saber apreciar una representació de teatre.

La Competició entre Residències del Departament d’Anglès per a obres breus, relats curts, discursos i poemes originals la va iniciar el professor Alan Warner el 1958. Phyllis, la seva esposa, era ben coneguda als cercles de teatre de Makerere i Kampala i era una actriu clau dels Makerere Players, una companyia amateur que actuava principalment per al personal expatriat al Hill. Pel lloc que ocupava l’anglès a la vida acadèmica, intel·lectual i cultural de les colònies, aquesta competició entre residències era la joia de la corona de les competicions.

Jo era un dels residents del Northcote Hall que va competir el 1960 i vaig viure la derrota humiliant de la nostra residència, que va quedar al capdavall de tot. The Green Bean Patch (L’hort de mongetes tendres) de Jonathan Kariara, amb Ben Mkapa, va guanyar el cobejat primer lloc pel New Hall. Anys més tard, Kariara va ser cap de l’oficina d’Oxford University Press a Nairobi, i en Ben Mkapa va arribar a ser el tercer president de Tanzània, però en aquell temps eren els feliços guanyadors del New Hall, els nostres veïns. La tristesa col·lectiva de la nostra residència es palpava en tots els nostres gestos.

Alguna cosa va passar dins meu. No havia escrit mai cap obra de teatre, ni tan sols m’havia passat pel cap d’escriure’n, malgrat l’experiència teatral de l’Alliance. Però sense tan sols dir-ho a ningú, vaig saber que escriuria una obra en un acte per a la competició següent. El meu primer pas al teatre va ser en resposta a la necessitat i a l’esperança d’una comunitat. Així va néixer la meva primera obra en un acte: The Rebels.

L’obra tracta d’un estudiant de Makerere originari de Kenya que s’enamora d’una noia ugandesa i s’hi promet. Els seus plans de casar-se es veuen frustrats per les objeccions de la comunitat del noi, que no pot acceptar un casament amb una cultura que no practica la circumcisió de les dones. El noi dubta entre les exigències de l’amor i les de la tradició, incapaç de trencar el compromís amb la noia i de rebel·lar-se contra la seva comunitat. La noia decideix per ell: el rebutja i, amb menyspreu, li llança l’anell de compromís als peus.

El final havia de ser pessimista, trist amb tocs tràgics. Però Wahome,27 el noi que feia el paper de la noia —i per cert, una noia ben bonica—, va decidir fer tot el contrari del que havíem assajat, i va començar a remenar els malucs en un gest exagerat de menyspreu, cosa que va provocar les rialles de tot el públic. Fins aleshores ens n’havíem sortit molt bé, però aquell gest ens va perjudicar. Vam quedar segons; amb tot, havíem fet un gran salt comparat amb el lloc que havíem ocupat aquells últims anys.

Això passava el 1961. M’havia convertit en dramaturg a pesar meu. Tot i que havia participat en representacions del teatre shakespearià a l’institut, no m’havia vist mai com un possible dramaturg perquè havia orientat vagament les meves ambicions literàries cap a la ficció. Però ara les circumstàncies m’havien llançat de cap al teatre, i la meva obra, que havia quedat segona, darrere de Cosmos, de Nazareth, m’havia fet mereixedor del títol de dramaturg. Tots els residents del Northcote deien que ho era. Dinwiddy també ho deia i va esmentar el meu nom en un lloc destacat en el seu Northcote Hall Newsletter. Vaig convertir-me en la gran esperança de la meva residència per a 1962. No els vaig decebre.

Vaig satisfer les expectatives amb el meu segon drama en un acte, The Wound in the Heart.28 I tots els residents del Northcote van estar molt contents amb el primer premi de la Competició entre Residències del Departament d’Anglès de 1962.

VIII

Tanmateix, la negativa a oferir un escenari nacional per a The Wound in the Heart no va ofendre ningú, ni tan sols Dinwiddy i els companys del Northcote, ni els professors i els estudiants del Departament d’Anglès. Per a ells, la competició era una cosa d’ahir, de feia mesos, en realitat.

La negativa, però, em venia al cap en hores i llocs estranys. Ara feia tercer, ja havia aprovat els exàmens preliminars, el calvari del final de segon, la nota a mig camí d’una llicenciatura. Els qui suspenien no podien continuar. Els qui aprovaven podien triar l’especialitat. M’havien acceptat en el programa de llicenciatura en Anglès, que suposava un any més que per a un grau general.

Vaig deixar l’assignatura d’Economia. Adeu-siau, doctor Cyril Ehrlich —s’havien acabat els sermons sobre l’arrogància dels estudiants—, però la idea vaga de fer una cosa que encara no havia fet, només per ensenyar-li que n’era capaç, no se me’n va anar del cap. Trobava a faltar la Història, l’altra assignatura, però tant se valia. M’havia adonat que en la literatura hi havia molta història, filosofia i cultura dels diferents períodes en què es dividia l’estudi de la Literatura Anglesa. Algunes de les llistes de lectures secundàries que acompanyaven certs textos em van ajudar a situar la literatura en el gran moviment d’idees i canvis socials de l’època.

No sempre es feien aquestes connexions amb claredat a classe. Per continuar-ne parlant i treure’n implicacions, Gulzar Nensi, Selina Coelho, Emmanuel Kiwanuka, Bethuel Kurutu, Bahadur Tejani i jo vam formar el nostre propi grup d’estudi, que es reunia després de l’horari oficial. Un de nosaltres introduïa un tema de lliure elecció partint d’un text comú, i els altres responien. Un text que a les classes i als seminaris havia passat sense pena ni glòria ens generava, als del grup, passió tant per defensar-lo com per qüestionar-lo. Una vegada vaig parlar del tema d’«El rei Lear: el diví», analitzant la trajectòria que fa el rei des del concepte de si mateix com un déu fins al moment durant la tempesta en què descobreix que és humà. Quaranta anys més tard, en un correu electrònic29 que Gulzar Kanji, de soltera Nensi, em va enviar des d’Oxford, ciutat on vivia, encara recordava el que ella anomenava el seminari sobre El rei Lear.

Per què, doncs, si tant m’entusiasmava aprendre, m’havia molestat tant que em neguessin la possibilitat de representar el drama en un acte en un escenari nacional? Ni l’obra ni el resultat de la competició no comptarien per a la llicenciatura.

Potser si no hagués sabut les raons que hi havia al darrere de la negativa, hauria pogut acceptar-la. Però la frase «Un oficial britànic és incapaç de fer una cosa així» em sulfurava. La prohibició es basava en una mentida. Si ningú no protestava, aquella actitud condescendent només serviria per encobrir-la.

El jurament de Makerere era molt clar per a mi, inequívoc: cercar la veritat. Aquella era la missió a què m’havia compromès, i per això estudiava a la universitat. No podia revocar la decisió dels poders existents, però m’hi podia resistir; com a mínim podia protestar contra el monopoli que exercia la comunitat europea en el Teatre Nacional de Kampala. La gran pregunta era com.

L’any 1960 ja s’havien iniciat una sèrie d’esdeveniments al món i a Àfrica que afectarien el campus de maneres que finalment em portarien a una decisió i a una resposta a aquella pregunta.