Read the book: «Arbre de l'oblit»
Arbre de l’oblit
Títol original: Arbre de l’oubli
© Nancy Huston, 2021
Primera edició: març del 2022
© de la traducció: Marta Marfany, 2022
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
Compost en Dante 12/15 per EditaPiaf
Producció de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-125086-4-2
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.
A Cécile Raynal
I a la memòria de JRC
...híbrids plens d’argila i esperit...
PRIMO LEVI,
Il fabbricante di specchi
Ja no es tracta de dir, mestre.
Ara ja només es tracta de cridar.
ROMAN GARY, Tulipe
OUAGADOUGOU, 2016
Sortiu amb l’Hervé de l’aeroport de Newark el 12 de gener. A l’escala a Brussel·les et compres una llibreteta negra, Shayna, i hi escrius les paraules BURKINA FASO en majúscules. Totes les entrades seran en majúscules a causa dels crits que ara es desfermen dins teu.
En arribar a Ouaga l’endemà al matí agafeu una habitació al Kavana, un hotel sense pretensions que l’Hervé ja coneix, una mica apartat del centre. Desfeu les maletes, us traieu la roba, us dutxeu, feu l’amor amb tendresa, us torneu a dutxar, us poseu roba neta.
L’Hervé tenia raó: l’Àfrica és un xoc brutal. Tan bon punt sortiu a fer quatre passes pel barri, tots els teus sentits es desborden amb impressions noves. Calor intensa i seca. Una gentada pel carrer. Homes ajupits davant les botigues. Dones carregades amb nadons a l’esquena i paquets increïbles al cap. Nois en moto que fan espetegar el motor i deixen núvols de fum negre. Canalla barallant-se entre la pols vermella. Construccions sense acabar. Voreres on s’exposen fruites i verdures, deixalles i neumàtics, bateries i roba vella. L’Hervé t’explica que aquella pudor omnipresent ve del plàstic europeu que crema a l’aire lliure per tota la ciutat, les vint-i-quatre hores del dia. Xivarri, confusió, dificultat. També, però, el somriure de la gent. I la música: el ritme suau del balàfon i el tambor, que, feble o frenètic, proper o llunyà, està sempre suspès en l’aire sense que se sàpiga d’on ve.
L’endemà del dia que vau arribar, el teu cos diu prou: entre la migranya i la diarrea, la fatiga i l’estranyament, no pots sortir del llit. L’Hervé t’acaricia els cabells, et fa un petó al front, engega l’aire condicionat, informa el senyor de recepció que la seva dona s’estarà uns dies sola a l’habitació i que l’hauran d’avisar si s’arribés a restablir la connexió a internet, i se’n va a una reunió de feina.
Al migdia menges un bol d’arròs al restaurant de l’hotel, puges i et tornes a ficar al llit.
Quan et despertes, el dia ja declina, deuen ser les sis passades. El crepuscle arriba de sobte prop dels Tròpics. Travesses la petita habitació i et poses a la finestra, mirant el carrer de baix. Als Estats Units, et dius, pocs es poden imaginar una pobresa com aquesta. No, realment totes les famílies no tenen rentadora ni assecadora ni televisor ni nevera ni rentavaixelles ni cuina elèctrica ni congelador ni microones ni cotxe ni ordinador ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni...
L’Hervé et telefona per la línia de l’hotel.
Et trobes millor, Shayna, reina?
(T’encanta com pronuncia malament el teu nom, que sona com shine, brillar, o shy, tímid, en lloc de shame, la vergonya.)
Sí, una mica millor.
He trobat uns amics de fa temps. Som al cafè Cappuccino, al centre. Et trobes prou bé per venir?
D’aquella manera.
Digues a recepció que et demanin un taxi.
Rumies, prens una decisió: Mira, em sembla que val més que avui també descansi. Passa-t’ho bé, jo t’espero tranquil·lament. Així demà ja estaré recuperada.
T’estimo, Shayna, diu l’Hervé.
LA LLUM TORNA A POC A POC, FEBLE, ÉS D’UN TO GROC CERÓS, MÒRBID. L’ESCENA S’HA TRANSFORMAT EN LABERINT, UN DÈDAL DE PARETS ALTES DE GRANIT GRIS AL LLARG DE DISTàNCIES CURTES, GIREN SENSE AVISAR I PAREN DE COP I VOLTA. NENS DE TOTES LES EDATS –NADONS, NENS PETITS, NOIS, ADOLESCENTS– VAN A LES PALPENTES EN LA PENOMBRA. ALGUNS ESTAN DRETS, AMB ELS BRAÇOS ALLARGATS ENDAVANT, D’ALTRES ES BELLUGUEN A QUATRE GRAPES. XOQUEN AMB LES PARETS CONSTANTMENT. ELS NADONS NO BRAMEN, ELS MÉS GRANS NO GEMEGUEN NI PLORIQUEGEN. EN UN SILENCI ABSOLUT, VAN A LES PALPENTES BUSCANT LA SEVA MARE. QUAN TOPEN CONTRA UNA PARET, ELS FA MAL I EL PÚBLIC SENT EL DOLOR –PATAM AL NAS, PATAPAM AL FRONT–, PERÒ NO PLOREN MAI. HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN TORNEN A FALLAR. ELLS
BRONX, 1945
En una habitació amb tots els llums apagats al bell mig del barri de Morris Heights a l’oest del Bronx hi ha un llit, en aquest llit un coixí, i damunt del coixí el preciós cap amb tirabuixons castanys d’un nen de cinc anys. Dormia, en Joel, dormia tranquil, i un gemec l’acaba de despertar.
S’asseu al llit, atabalat, sense saber on és, i es queda paralitzat en tornar a sentir el gemec. Un altre cop. I un altre. És horrible. Qui gemega és la seva mare, la Jenka. Aquell so horrible li surt de la gola en riuades amargues, interminables, com un vòmit. En Joel també sent, de fons, la veu del seu pare. Tan aviat en Pavel suplica a la Jenka que es calmi, tan aviat els seus grunyits de baix acompanyen els gemecs penetrants de la seva dona.
En Joel sent com palpiten i se li acceleren els batecs del cor. «Què passa? Què passa?».
A l’altra banda de l’habitació, el seu germà Jeremy també ha parat de dormir per força, ha deixat penjant les cames fora del llit i ara, assegut, mirant a terra, es grata el cap. Sempre que el petit Joel té por busca els pares, però ara aquell acte reflex està bloquejat per les ones de pànic parental que travessen les parets. Corre per l’habitació empès per la necessitat urgent de calmar-se amb el contacte d’una pell coneguda. En Jeremy el fa entrar dins el llit i l’abraça. Al costat, els gemecs continuen. Els dos cossets magres i tensos s’estan aferrats una bona estona, en Jeremy de vuit anys i en Joel de cinc, amb pijama de ratlles blaves, idèntics tots dos tret de la talla.
Què no va bé?, somica en Joel fluixet. Jeremy, què passa?
He sentit que sonava el telèfon, diu en Jeremy amb una veu greu, com si fos una resposta.
Els gemecs de la mare es converteixen en sanglots i finalment s’apaguen. Els dos nois, amb els membres enllaçats, triguen a adormir-se.
Com cada dia el despertador els arrenca del son a les set, però de seguida entenen que res no serà com abans. En Pavel, ja vestit per anar a la feina, s’afanya a la cuina preparant l’esmorzar. No ho fa mai. No sap on hi ha les coses. Es crema amb la cafetera.
On és la mama?, pregunta en Jeremy.
Oh! Està una mica aixafada, avui, li he dit que es quedi al llit. Ja sou prou grans per preparar-vos tot sols, no?
En Joel veu un manyoc de cabells que s’alça dret al cap del seu pare. Si la Jenka hi fos li aplanaria el gall o almenys l’hi diria... però ell no gosa fer-ho. De sobte l’aire s’omple d’olor de torrades cremades i en Pavel corre cap a la torradora.
Les rascaré, encara es podran menjar, murmura agafant les llesques de pa ennegrides.
Però quan les rasca amb el ganivet, les llesques es desintegren.
La mama no crema mai les torrades, diu en Jeremy.
La mama no està mai malalta, rebla en Joel.
De fet no està malalta, diu en Pavel –i, mentre llença un munt d’engrunes negres a les escombraries, agafa una capsa de Corn Flakes de l’armari. Més aviat està trasbalsada.
Trasbalsada per què?, demana en Jeremy.
No patiu, són coses dels grans, no patiu.
Tot menjant els Corn Flakes, en Joel mira el pare de fit a fit. El gall li dona un aire estrafolari: s’assembla una mica a l’Archie, el personatge de còmic. Ara que hi pensa, en Pavel també té els ulls desorbitats de l’Archie. Aquest matí tot és estrany. Tot l’espanta. Ja fa mesos que Hitler és mort, la guerra s’ha acabat, què pot ser tan terrible? Què és?
Potser la mama està realment malalta, diu a en Jeremy en veu baixa quan tornen a ser tots dos a l’habitació.
Que no, idiota, està així pels camps. Deuen haver rebut una trucada de... Praga.
Em pensava que la guerra s’havia acabat.
No perquè la guerra s’hagi acabat ara només rebrem bones notícies fins a la fi dels temps. Que ets tonto o què?
Tota la vida en Joel associarà l’Holocaust a les torrades cremades i als galls al cap.
Segueixen més nits de plors i més matins sense la Jenka. Els nois acaben entenent que totes les germanes de la seva mare van ser traslladades de Terezín als camps de la mort de Polònia –la seva mare també–, dos germans d’en Pavel també, i cap d’ells n’ha tornat.
Altres dies les notícies són bones. S’assabenten que un cosí estimat ha sobreviscut. Que una tia va tenir la sort d’arribar al barri de Marais de París, on la van amagar uns cristians molt amables. També parlen d’un judici, en algun lloc ves a saber on.
Un dia, mentre en Pavel llegeix el Times a la sala abans de sopar, el diari li rellisca de les mans i cau a terra.
En una pàgina interior, diu a la seva dona. La pàgina 16. Pàgina 16. Com pot ser que...
El petit Joel mira com la seva mare travessa la sala, recull el diari i l’obre. Veu com li marxa el color de la cara. No, mama, es diu. No, mama, sisplau, no ploris. La Jenka s’asseu al sofà al costat d’en Pavel. Sigui quina sigui la notícia de la pàgina 16, els dos adults sembla que la trobin increïble i que la sàpiguen des de sempre. La Jenka es posa dreta... i es torna a asseure tot seguit. En Joel es fa pipí a sobre.
Tot l’oest del Bronx pateix la mateixa tensió que la llar dels Rabenstein. Es nota per la manera com la gent parla en veu baixa al mercat. Pels sospirs de les dones carregades amb bosses de carn i verdures que es desplomen a les escales per recuperar l’alè. Per l’aparença dels homes, que, amb quipà negra o gorra de vellut marró o Borsalino de feltre gris, drets o asseguts en petit comitè als parcs, amb un cigarret o un cigar a la boca, es recolzen al bastó i deixen la mirada perduda en el buit.
A casa les coses van cada vegada pitjor. Una nit la Jenka s’abraona contra les parets de la seva habitació, una altra nit s’arrenca els cabells a grapats. El petit Joel està aterrit. Com ho pot fer perquè la mare torni a ser com abans, perquè li faci carícies i rigui contenta de veure’l tan espavilat? No hi és tota. El seu cos és al Bronx però el seu esperit és a Txecoslovàquia, en un lloc que es diu Terezín. En Joel no entén gaire res; l’única cosa que pot fer és jugar amb els seus ninos i intentar millorar als escacs. Resulta que fa uns mesos a en Jeremy se li va ficar al cap ensenyar-li a jugar a escacs, però a en Joel li costa i en Jeremy sempre el guanya. Si guanyés el seu germà gran als escacs ni que fos una sola vegada, potser la Jenka tornaria a estar orgullosa d’ell, però en Jeremy apunta els resultats en una cartolina i la clava a la porta de l’armari i per ara anem Jeremy 86, Joel 0.
Des de la nit dels gemecs, hi ha hagut un altre canvi: en Pavel ha apuntat els dos nois a l’institut hebreu de l’avinguda Marion. Fins ara ell i la Jenka eren jueus laics estil «Només hi ha un Déu i nosaltres no hi creiem», un estil estès, per no dir majoritari, a les metròpolis europees d’abans de la guerra, però ara decideixen que, en record de tots els membres de la família que han perdut la vida, els nois portaran la quipà i aniran a l’escola hebrea els dimecres al vespre i els diumenges al matí.
Per a en Joel, això vol dir, resumit: aprendre a fer la hal·là i les decoracions del sàbat, encendre les espelmes per al Roix ha-Xanà i construir les cabanyes per al Sukkot. El que més li agrada, el primer any, és preparar creps sense llevat amb molta llimona i sucre per al séder de Péssah i retallar en un paper verd llargues cadenes de granotes i llagostes en record de les plagues d’Egipte. En Jeremy, com que és més gran, ja estudia l’hebreu i va a classes de Talmud Torà per preparar el seu bar mitsvà. A casa recita els passatges bíblics com un lloro de repetició i la Jenka està exultant, mentre en Joel ja no sap on ficar-se. Aprofita cada minut de llibertat per memoritzar tot el que li cau a les mans: la benedicció de les espelmes, el Shemà i v’ahavta, «escolta, Israel, l’Etern, el nostre Déu, l’Etern és un, Beneït sigui per sempre el nom del Seu regne gloriós. Estimaràs l’Etern el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i tots els teus mitjans». Tot i així, per molt que s’empassi tones de saber, sempre està crispat, obsedit pel desig de fer tornar l’antiga (és a dir, la jove) Jenka.
Als deu anys aconsegueix per fi guanyar en Jeremy als escacs. A partir de llavors, entre els dos germans esclata la guerra.
NASHUA, 1955-1960
La Lili Rose arriba al món a Nou Hampshire. El seu pare, David Darrignton, metodista d’origen britànic, és un agent de la propietat immobiliària que se les empesca combinant els trets de jove engalipador amb els de garrepa. La seva mare, Eileen, d’ascendència irlandesa i alemanya, si bé amb una educació presbiteriana, tot just està embarassada quan es casen a la Primera Església Congregacional de Nashua, l’Església Unida de Crist. La filla la bategen en aquesta mateixa parròquia, el mateix lloc on assistirà, durant tota la infància, a l’escola del diumenge.
Voleu saber si satisfaig les necessitats de la meva dona?, li agrada dir a David Darrington en to de broma. Completament! I una d’aquestes necessitats és treballar!
De fet, no ho diu de broma, parla seriosament. Així, de seguida que pot després de parir, l’Eileen reprèn l’activitat professional, que consisteix a pintar flors en targetes de vots Doehla. I ja sigui a causa dels estralls infligits als seus ovaris per les substàncies inhalades al taller o per un altre motiu, no hi haurà un segon embaràs.
La petita Lili Rose, fràgil i pàl·lida, amb els cabells d’un ros venecià, és tan bonica que l’Eileen no pot resistir la temptació de tractar-la com una nina. Li recull els cabells en una cua de cavall o en cuetes i els hi lliga amb clips i cintes de coloraines; a l’hivern li fa jerseis de mitja de color rosa i lila i a l’estiu li cus vestidets de cotó florejats; la renya quan porta la roba bruta o estripada perquè tot costa diners i els diners són una cosa que cal vigilar molt.
Què vol dir, l’ànima?, es pregunta la Lili Rose cap als sis anys. Podem deixar l’ànima al banc per invertir-hi més endavant i treure’n profit?
D’una manera o altra, totes les converses dels seus pares giren al voltant dels diners.
El pare mateix d’en David Darrington, que també es diu David Darrington, és un ermità alcohòlic i esquerp d’alè pudent que viu en una cabana de troncs al sud de Vermont amb la seva pobra dona, la Rose, i vint gats, i passa el temps bevent whisky i matant cabirols. En David fill està obnubilat per la necessitat de demostrar a en David pare que ell sí que se n’ha sortit a la vida en el pla financer, i la prova de l’èxit és que als trenta anys ja és propietari de casa seva.
Com que la casa en qüestió està situada a uns vint minuts de Nashua per la carretera 101A, no hi ha ningú, per dir-ho d’alguna manera, que pugui extasiar-se en els seus acabats perfectes, els balcons i galeries ben escombrats, els vidres que de tan nets enlluernen i el preciós camí de grava que porta al garatge, on hi caben alhora el Volkswagen Escarabat de l’Eileen i el Ford Thunderbird d’en David. Tret dels treballadors que hi van a la tardor a netejar la gespa i el camí amb l’ajut d’un bufador de fulles eixordador, només insectes, aranyes, ratolins i ocells són susceptibles d’apreciar la perfecció ostentadora de la casa, des de la moqueta de la sala dita familiar al soterrani fins al sostre de bigues impecables.
La Lili Rose no suporta el seu nom, que els seus pares es van inventar ajuntant el nom de cada mare respectiva. No suporta tampoc ser filla única, i jura que si un dia té fills en tindrà tot un reguitzell.
Atès que viuen al bosc més que no pas a la ciutat, la Lili Rose no només és filla única sinó que també és solitària. L’Eileen la deixa al matí a la llar d’infants, se’n va a treballar i la recull quan plega. Quan comença l’escola de primària fa el trajecte en l’autobús escolar: per això els altres nens no la poden convidar a casa pels berenars d’aniversari entre setmana o a les festes pijama els dissabtes. Sola a la seva habitació del primer pis o al jardí de darrere la casa, la Lili Rose canta per fer-se companyia.
Li encanta la manera com les síl·labes i les estrofes de les cançons es van col·locant formant un ordre dins el seu cervell. «Érem vint o trenta / bandolers en una colla / tots vestits de blanc / a la moda de... em sentiu? / Tots vestits de blanc / a la moda dels marxants».* Els càntics també, li encanten. «Agafa la meva mà entre la teva i que en tot lloc / la Teva mà dreta em sostingui, Senyor, Déu meu. / Com podria dirigir-me, sense la teva ajuda, / si no et tinc per guiar-me?».
Lili Rose s’enganxa a la música.
* És la traducció d’uns versos de la «Complainte de Mandrin», sobre el contrabandista Louis Mandrin (1725-1755). La cançó es va fer molt popular durant la Comuna de París (1871) i en altres ocasions al llarg del segle xx. N’hi ha una versió coneguda d’Yves Montand. (N. de la t.)
MANHATTAN, 1994
A la tornada, Shayna, quan amb prou feines tens dos anys i mig, els teus pares t’apunten a l’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s al carrer 114 oest.
La Lili Rose, ara ja titulada al City College, normalment s’està a Harlem de les vuit del matí a les sis de la tarda; per tant, és en Joel qui et porta a l’escola. Sempre feu el trajecte a peu (excepte els pitjors dies d’hivern, que, des de la cantonada d’Amsterdam, un vent glacial us colpeja, gairebé us fa caure, i en casos així agafeu un taxi). Oh, les passejades amb el pare, Shayna!, les passejades amb el pare! Sempre camines a la seva esquerra perquè en Joel sordeja una mica de l’orella dreta. La teva maneta arraulida entre la grossa grapa peluda paterna (amb una aliança d’or, que t’agrada acariciar, a l’anular), et sents completament segura i al cel. En Joel és un pare de cap a peus. El seu objectiu és fer de cada instant de la teva vida una oportunitat d’aprendre.
Pendent dels seus llavis, entens de seguida el sentit de les paraules acurçar, amitjanar i allargar. Acurceu quan feu tard: consisteix a tallar en diagonal a través del campus de Columbia; només trigueu un quart d’hora. Amitjaneu quan feu un trajecte de vint a vint-i-dos minuts en forma de L, que consisteix a vorejar (o travessar, si fa bo) el parc Morningside. I allargueu –és amb escreix el que més t’agrada– fent que duri mitja hora bona: implica agafar el carrer 120 fins a Riverside i després vorejar el parc per la riba del riu –corrent, esbufegant, rient, meravellant-vos dels arbres florits o de les piles de fulles daurades o dels munts de neu verge.
Mentre camineu aneu xerrant. Metralles el teu pare amb preguntes i sempre en sap la resposta. Quan riu per una broma teva és com si mosseguessis una llesca de pa torrat untada de mel i mantega fosa.
Joves cangurs competents, nois o noies, et venen a buscar, et porten a casa i s’ocupen de tu fins que, cap a dos quarts de sis, els passos del professor Rabenstein ressonen al passadís. Llavors, somrients, obren la porta i et veuen sortir disparada com una bala de canó, corres al llarg del passadís i et llances als braços del teu papa. I ell t’aixeca enlaire, et fa giravoltar i estavellar-te contra el seu pit.
La felicitat no té cap altra definició.
OUAGA ÉS EXACTAMENT EL QUE NECESSITO EN AQUEST MOMENT. XIVARRI, MERDER, COMPLICACIONS, PUDOR DE TUBS D’ESCAPAMENT DE MOTOS BARATES I PLÁSTIC EUROPEU SOCARRANT-SE ALS LÍMITS DE LA CIUTAT, CALOR INTENSA I SECA, POLS VERMELLA, EDIFICIS SENSE ACABAR, VORERES ON S’AMUNTEGUEN FRUITA, VERDURES, ESCOMBRARIES, NEUMÁTICS, BATERIES I PARRACS, UNA BARREJA DE MATERIALS MÉS HETERÒCLITA QUE EL TERRA DE L’ESTUDI DE FRANCIS BACON... I EL SOMRIURE DE LA GENT. PER NO DIR LA MÚSICA, EL RITME SUAU DEL BALÀFON I EL TAMBOR QUE SENTO CADA MATÍ, MIGDIA I VESPRE, FEBLE O FRENÈTIC, PROPER O LLUNYÀ, QUE VE D’ALGUN LLOC, SEMPRE.
