Read the book: «El camp periodístic valencià», page 3

Quant als ajuntaments, totes les capitals, l’any 2010, incrementaren l’endeutament, excepte Madrid (que concentra el 18,2% del conjunt del deute local) i Saragossa. Les capitals amb una població de més de 500.000 habitants (Barcelona, Màlaga, Sevilla, València i Saragossa) concentren conjuntament l’11,4% del deute local.

La convergència amb la Unió Europea palesa les distàncies en l’anivellament de la producció de riquesa per càpita. La causa és l’aturada del creixement en el sector de la construcció, que no va ser aprofitat per a produir riquesa a llarg termini. L’informe anual del CES posa de manifest que les regions que han tingut més recursos per a afrontar la crisi han estat aquelles que no depenien bàsicament del sector de la construcció i que tenen estructures més diversificades, com ara el País Basc, Navarra, Madrid, Catalunya o Aragó. La convergència del País Valencià amb la Unió Europea passa del 86,4% el 2006 al 83,6% durant el 2010. I respecte d’Espanya passa del 91,7% al 88,7% en el període 2006-2010. Tot indica que aquesta fractura amb la Unió Europea i la davallada respecte de la mitjana espanyola ha continuat creixent paral·lelament a l’augment de les xifres d’atur, per damunt de les dades del conjunt espanyol. Les conseqüències són el descens de la contractació publicitària, acomiadaments nombrosos als mitjans de comunicació i contracció de les xifres de negoci en l’àmbit de la comunicació i la cultura.

La publicitat

Segons les dades publicades per l’Asociación de Editores de Diarios Españoles (AEDE), les pèrdues econòmiques dels diaris espanyols arribaren als 34,2 milions d’euros, que responen a la pitjor crisi patida pel sector entre 2008-2009, amb una caiguda del 41% de venda bruta en publicitat i un retall del 25% dels ingressos bruts per explotació. L’any 2008 el conjunt de diaris espanyols van obtenir un benefici d'11,9 milions d’euros que, respecte dels 232,9 milions d’euros de l’exercici econòmic anterior, va suposar un 95% menys de guanys.

Quant a la televisió, segons les dades d’Infoadex per a l’exercici 2009, és el primer mitjà en inversió publicitària: suposa el 42,1% respecte de la inversió total en els mitjans convencionals. Tot i això, l’any 2009 va perdre, en volum de negoci, un 23,2% respecte de l’any anterior: 2.368,2 milions d’euros enfront dels 3.082,4 milions d’euros de l’exercici 2008. Pel que fa a la inversió real estimada en televisions públiques, TVE i autonòmiques, l’any 2009 (uns 2.299 milions d’euros) va ser un 22,9% menor que l’any 2008 (2.982,5 milions d’euros). Mentre que les TDT generalistes marcaren un creixement del 71%, 10,1 milions d’euros l’any 2009 respecte dels 5,9 milions de l’exercici anterior. En els canals de pagament es va invertir un 10,9% menys que l’any anterior, en total uns 50 milions d’euros, mentre que l’any 2008 en van ser 56,1 milions. La pitjor baixada va ser la de les televisions locals, amb un 76% menys d’inversió publicitària que correspon a una pèrdua de 9,1 milions d’euros.

El tercer lloc en inversió publicitària és ocupat per Internet per a l’any 2009, amb un 11,6% del total, i és l’únic que va obtenir un creixement positiu, que va ser del 7,2% (654,1 milions d’euros davant dels 610 milions invertits l’any 2008). La ràdio és el quart mitjà en el conjunt de mitjans convencionals pel que fa a la inversió publicitària per a l’any 2009, amb un 9,6% del total. També va decréixer, en aquest cas un 16,3%, amb una inversió de 537,3 milions d’euros en relació als 641,9 milions invertits l’any anterior. El conjunt dels quatre mitjans principals (que suposa més del 84% dels ingressos per venda de publicitat) ofereix una evolució bastant negativa.

L’únic mitjà amb creixement positiu es Internet. El cas de la premsa és molt important, ja que en aquest mitjà una caiguda percentual dels ingressos per publicitat té una repercussió en els ingressos totals de l’ordre del 40%.

En el cas de la televisió hi ha diferències significatives entre el conjunt de tipus que la conformen. L’extrem mes significatiu és el creixement positiu de la TDT, per la novetat, i perquè recull desplaçaments d’altres televisions. En sentit negatiu destaca la gran baixada dels ingressos de les televisions locals.

Altres mitjans, com ara les revistes, els dominicals i el cinema també van decréixer durant aquest exercici entre el 34,9% (revistes), el 33,7% (dominicals) i el 26,5% (el cinema).

El balanç dels ingressos per publicitat es troba, per tant, estratègicament en situació crítica. La premsa, la ràdio i la televisió no indiquen una evolució positiva; la premsa és el mitjà que més pèrdues mostra. Pel que fa a Internet, encara mostra poca significança en la recaptació d’ingressos publicitaris (11,60%). Els mitjans tradicionals tenen fortes caigudes: la premsa un 41% i la televisió un 23,20%, la qual cosa suposa importants efectes econòmics negatius. El mitjà que ocupa l’últim lloc en ingressos publicitaris, la ràdio, també experimenta una variació negativa del 16,30%.

En resum, segons les dades dels informes a data 2013, durant la darrera dècada «la inversió publicitària va assolir el seu cim fa sis anys i des d’aleshores no només ha deixat de reduir-se sinó que ja fa quatre anys que va caure per sota dels nivells del 2003» (APM, 2013: 59).

Les polítiques culturals i la seua incidència econòmica

Yale H. Ferguson i Richard W. Mansbach (1999) analitzen els factors que estan erosionant l’estat i que alhora estan revolucionant les identitats polítiques i les relacions internacionals. Una de les principals conseqüències del divorci de l’estat i la nació és el sorgiment de múltiples identitats amb les quals sentir-se identificat, des de les tribals, de la llengua, de tradició, etc. També difereixen les identitats segons les generacions, segons el barri on es resideix… de manera que es crea un palimpsest multiidentitari en una mateixa zona geogràfica.

Com a conseqüència de la transnacionalització dels mercats i d’alguns moviments socials, de les TIC, del turisme global, es produeix el que Ferguson i Mansbach, a partir de Rosenau, anomenen la «fragmentació» («fisió-fusió») del poder polític, de l’autoritat, en diferents esferes, en allò que seria una governance anàrquica. Sorgeixen noves fronteres i d’altres desapareixen, però en aquesta disgregació és possible trobar opcions de defensa de la identitat, com ara la catalana i la basca, i opcions d’homogeneïtzació cultural, com la que es dóna al ciberespai (Ferguson i Mansbach, 1999: 88). No obstant això, la disgregació de l’estat no implica una desaparició, al contrari, es una transició cap a un tipus d’estat que comparteix aspectes com ara la seguretat o el mercat nacional, amb institucions internacionals i economies globals.

La conclusió de Ferguson i Mansbach és que els estats es troben en un continu procés de reinvenció, adaptació i canvi; i les identitats individuals s’identifiquen culturalment i ideològica amb diferents espais locals, nacionals i transnacionals.

La conseqüència és el determinisme cultural que enfoca les polítiques a un fi polític i de posicionament polític per a competir per l’atracció del turisme i del comerç, obviant les polítiques socials, com és el cas de València, ciutat enfocada als grans esdeveniments culturals i esportius. La sociòloga Saskia Sassen afirma que les conseqüències per a l’estructura social de les ciutats, que augmenten com més funcions globals desenvolupen, són el creixement de les infraestructures i els entorns, però també la multiplicació de les desigualtats espacials i socials (Sassen, 2002: 29).

Quant a les dades relatives al sector editorial i dels mitjans de comunicació, les xifres del País Valencià se situen molt per davall de la mitjana espanyola. El primer fet que cal ressaltar en la darrera dècada és el baix creixement, per davall de la mitjana espanyola (Martínez Gallego, 2010: 32; Rausell, 2007: 20-21).

En el període 2004-2008, el conjunt del finançament i la despesa en cultura de les administracions locals i autonòmiques per habitant va ser considerablement inferior en comparació al conjunt d’Espanya (-13,35%). Les dues administracions valencianes van obtenir una despesa liquidada de 113,31 euros per cada mil habitants, mentre que per al conjunt d’Espanya va ser de 130,76 euros per cada mil habitants.

En termes absoluts, en el període 2004-2008, la inversió en polítiques culturals autonòmiques al País Valencià mostra un creixement irrisori, de 111.076 (milers d’euros) de despesa liquidada a 181.620 (milers d’euros), mentre que al conjunt de l’Estat la despesa augmenta d’1.329.338 (milers d’euros) a 2.128.971 (milers d’euros). Quant al creixement en la despesa en cultura per part de l’administració autonòmica del País Valencià i el conjunt de les administracions autonòmiques espanyoles, en el període esmentat 2004-2008, la despesa autonòmica es va incrementar en els anys 2007-2008 un 60,26% i un 63,51% respectivament, prenent com a referent les dades de l’any 2004. Aquestes dades mostren una despesa superior a la mitjana espanyola per al conjunt d’autonomies en el mateix període, en què per a l’any 2007 es va duplicar respecte de l’any 2004.

En termes relatius, i quant al creixement de la despesa prenent com a referent l’any precedent, s’observa un creixement variable, segurament a causa de les liquidacions dels grans esdeveniments programats, com ara la Copa Amèrica (l’any 2007 la despesa va augmentar un 27,66% respecte de l’any precedent), que mostra una baixada considerable l’any 2008 respecte del 2007, d’un 2,03% mentre que l’any 2007 havia crescut un 27,66% respecte de l’any 2006.

Ara bé, aquesta comparativa s’ha de completar amb la despesa per habitant, és a dir, cal respondre a la qüestió de quanta despesa per cada mil habitants inverteixen les administracions autonòmiques en cultura, perquè d’aquesta manera la comparativa s’afina en el sentit que prenem com a paràmetre la població a la qual va dirigida la despesa. Així, l’any 2008, el País Valencià va fer una despesa de 36,11 euros per cada mil habitants, mentre que al conjunt d’Espanya va ser de 46,12 euros per cada mil habitants, és a dir, una diferència de 21,71% menys del govern autonòmic valencià que del conjunt d’autonomies.

L’investigador Pau Rausell destaca que les polítiques d’inversió en grans esdeveniments i edificis emblemàtics i parcs temàtics, realitzades sense plans de viabilitat ni planificacions, mostra una immaduresa en l’execució de polítiques culturals i manca de gestió professional competent i enfocada al pluralisme democràtic (Rausell, 2007: 21). La distribució de la despesa autonòmica mostra aquesta descompensació. La inversió en el sector del llibre i de l’audiovisual és ridícula, tan sols un 2,88% de la despesa liquidada total per aquest any (181.620 euros), i no correspon a la demanda, segons Rausell (2007), que tampoc no ha estat avaluada pels responsables, sinó que és relativa a les inversions realitzades en els grans esdeveniments i monuments emblemàtics, i a les despeses derivades per a la promoció del turisme i la projecció exterior. Cal destacar que el model econòmic i polític valencià s’ha caracteritzat per una preponderància del sector de serveis, amb el turisme al capdavant, per davant de la indústria, la construcció i l’agricultura (Beltran, 2007).

Quant a la despesa liquidada en l’administració local, es pot observar la mateixa evolució. Segons les dades absolutes, la despesa del govern local, respecte de l’any 2008, és un 46,78% més que la despesa liquidada pel govern autonòmic (388.262 euros de l’administració local per 181.620 euros de l’administració autonòmica). La distribució de la despesa, segons destinació, per a l’any 2008 és del 15,86% per a «l’arqueologia i protecció del patrimoni», i d’un 84,14% per a la promoció i difusió de la cultura, segons les dades disponibles del Ministeri de Cultura, l’INE i l’IVE, fet que ressalta la manca de dades estadístiques i estudis amplis del sector cultural al País Valencià, com apunta Pau Rausell.

També s’observa un increment de la despesa liquidada de l’any 2007 respecte de l’any anterior (16,33%), tal com hem comentat més amunt respecte del mateix període per a la administració autonòmica.

En comparació amb l’evolució del creixement de la despesa del conjunt de les administracions locals de l’Estat, la del País Valencià mostra una davallada considerable, fins al punt que el creixement de l’any 2008 respecte del precedent es registra negatiu en un 1,9%, mentre que al conjunt d’administracions locals augmentava un 7,82% respecte de l’any 2007.

Si prenem com a referència l’any 2004, en el període que estem tractant (2004-2008), i tal com hem analitzat per a l’administració autonòmica, l’administració local valenciana va augmentar la despesa liquidada, l’any 2008 respecte de l’any 2004, un 32,30%, percentatge considerablement inferior al registre de la totalitat d’Espanya (46,08%). Aquest creixement ha estat sempre per davall del conjunt d’Espanya en els darrers anys (2005-2007).

Quant a les dades segons la despesa per habitant, es registra també una menor inversió en cultura que a la resta d’Espanya, tal com es veia en l’administració autonòmica. L’any 2008, els governs locals del País Valencià van fer una despesa de 77,20 euros per cada mil habitants, mentre que al conjunt d’Espanya quant a les administracions locals, va ser de 84,63 euros per cada mil habitants.

El paper dels mitjans en la societat: formació del sistema comunicatiu valencià

L’anàlisi del camp periodístic relaciona l’estructura i les relacions de les empreses i les condicions laborals, els orígens i les orientacions ideològiques dels professionals. Les tendències del periodisme contemporani espanyol són comunes al cas valencià i, fins i tot, contradiuen les teories sobre el periodisme (Gómez Mompart, 2010: 29-33). Aquestes són:

– Dependència de la majoria dels mitjans dels diferents poders, pel finançament públic que reben i que es fa necessari per la crisi d’autofinançament de les empreses informatives, a causa de la davallada d’ingressos per la publicitat. Aquesta dependència produeix «partidisme acusat i baixa imparcialitat».

– Dèficit de periodisme d’investigació per la crisi estructural del sector, que ha provocat la reducció de redactors i la manca de temps per a la comprovació de fonts.

– Homogeneïtzació temàtica i redundant que contrasta amb la ràpida desaparició de temes d’interès general, que segons l’autor no és produeix per decisions estratègiques, sinó que és resultat de la poca professionalitat i la impaciència.

– Escassa contrastació de fonts o eliminació de fonts contrastades, per la dependència d’altres poders.

– Trivialització informativa per a atraure tot tipus d’audiència, que s’acompanya de l’espectacularització temàtica i de «groguisme en temes de pugna partidista».

– Excessiu periodisme de declaracions.

– Tertúlies demagògiques.

– Retrocés de la llibertat de premsa, que en molts casos es tradueix en la impossibilitat d’indagar els fets relatius als partits, tant per la no-transparència de la informació com perquè s’hi impossibilita l’accés als periodistes.

– Personalisme de les notícies a través del periodista-estrella que es converteix en un narrador comentarista, quasi predicador, i no en un intermediari, seguint el model americà d’anchorman/woman.

– Batalles «delegades» on els periodistes defensen les línies ideològiques dels seus empresaris, o anuncien productes comercials, de forma que es perd l’autonomia professional necessària per a l’exercici plural i democràtic de la professió.

– «Suplantació de l’opinió pública pels sondejos induïts» que produeix notícies suposadament basades en fonaments científics, però que han estat seleccionades i ratificades pels resultats esbiaixats dels sondejos.

L’anàlisi de la materialitat de l’estructura de la comunicació social estudia els fenòmens comunicatius inserits en un sistema on es produeixen continguts de caràcter simbòlic a través d’uns suports específics que en conjunt generen una indústria comunicativa i cultural influent i necessària en les societats democràtiques. Per tant, l’anàlisi empírica i interdisciplinària de la complexitat de l’estructura comunicativa estudia els processos comunicatius i les seues relacions amb el context social, és a dir, contempla les perspectives històrica, econòmica, sociològica, política i tecnològica en les quals es produeixen aquests processos comunicatius.

L’anàlisi de la perspectiva històrica o diacrònica permet analitzar l’evolució dels canvis socials i la seua influència sobre el present, com també la formació històrica de la societat, en aquest cas tenint com a punt de partida el paper i la funció que hi han tingut els mitjans de comunicació.

El procés de construcció del sistema comunicatiu valencià actual passa per un seguit d’etapes des de la dècada dels seixanta del segle passat fins a l’actualitat que, seguint els estudis de Xambó, es poden resumir en les següents:

1. Primers intents de premsa democràtica durant el franquisme (dècades dels seixanta i setanta del segle passat).

En aquest període la premsa espanyola es caracteritza per un control dels mitjans per part de la cadena governamental, Prensa del Movimento, distingida per un baix tiratge de premsa i l’absència d’opinió pública. Al País Valencià hi havia quatre diaris governamentals (Levante, Jornada, Información i Mediterráneo) i un altre de propietat privada (Las Provincias). Els primers intents de propostes alternatives les van protagonitzar els diaris Al Dia i Primera Pàgina, i les revistes La Marina, Gorg i Turia que obriren el camí per a projectes més ambiciosos, tots amb l’objectiu d’oferir una alternativa a la premsa dominada pel govern franquista. Aquestes primeres publicacions convisqueren amb més d’un centenar de publicacions clandestines.

2. Pervivència del sistema comunicatiu franquista i el conflicte sociolingüístic.

La construcció de la democràcia no va suposar una reforma del sistema comunicatiu. L’estructura franquista es va mantenir durant el postfranquisme, fet que indica que els canvis polítics no van anar paral·lels als canvis estructurals i funcionals dels mitjans perquè necessitaven recursos econòmics i canvis socioculturals relacionats amb el consum de la informació. Tot i això, aquesta etapa es caracteritza per grans canvis, com ara l’augment de la difusió de la premsa escrita, gran desenvolupament de la ràdio i la televisió, aparició de diaris renovadors i amb posicionament prodemocràtic (com El País), sorgiment de diaris nacionalistes (Avui a Catalunya, Egin i Deia al País Basc), i trànsit a un sistema liberal d’informació, entre d’altres. Quant a la premsa al País Valencià, cal destacar el pes dels diaris madrilenys, sobretot El País, per les mancances de la premsa valenciana –escassa producció de notícies polítiques nacionals i internacionals, absència de signatures de prestigi, poca atenció a la cultura pròpia i baixa qualitat informativa. Dins d’aquest escenari, destaca el paper dels informatius locals de TVE, sota el nom d’Aitana, que introduïren el valencià en la informació televisiva, encara que va patir persecucions de la dreta fins que acabà amb el cessament del director durant la «Batalla de València». També va patir aquesta persecució el programa de ràdio De Dalt a Baix, de Ràdio Peninsular, que oferia continguts culturals en valencià amb molt d’èxit d’audiència. Més tard, Ràdio Peninsular va ser integrada a RNE i el programa va desaparèixer.

Entre 1976 i 1982 l’espai polític es polaritzà en dreta i esquerra, cosa que es reproduiria en els mitjans de comunicació i, en el cas valencià, hi hagué una intensificació del confrontament entre els mitjans pel conflicte polític mal anomenat la «Batalla de València», protagonitzat pel moviment blaverista que defensava el regionalisme enfront del suposat «perill català», juntament amb la dreta centralista, d’una banda, i el nacionalisme d’esquerra que propugnava la cultura política democràtica i la recuperació cultural i lingüística valenciana, de l’altra. El conflicte va finalitzar amb l’exclusió de totes les qüestions que defensava el nacionalisme d’esquerra de l’Estatut d’Autonomia. Segons Xambó, el paper dels mitjans en aquell conflicte va ser decisiu perquè no van donar opció de visibilitat a les reivindicacions polítiques de l’esquerra i només es feien ressò de les posicions més radicals, obviant la pluralitat d’opinions i les reivindicacions socioculturals valencianes. El diari Las Provincias va saber fer el joc a favor de l’anticatalanisme més radical (Xambó, 2010: 8).

Aquests trets van configurar un sistema comunicatiu valencià amb moltes deficiències: les dificultats en la posada en funcionament de la ràdio i televisió pública autonòmica (RTVV), la marcada estructura provincial de la premsa, la progressiva penetració de la premsa estatal, problemes en l’incompliment de l’ús del valencià segons les lleis de política lingüística en la ràdio i la televisió. Aquests problemes són encara vigents i caracteritzen el sistema comunicatiu valencià.

3. Configuració del sistema comunicatiu: de la dècada dels noranta al present.

Quant a la premsa, aquesta etapa es caracteritza per la forta estructura provincial dels diaris, el creixement de la premsa local i l’amplia difusió de la premsa diària i setmanal de Madrid (El País, El Mundo, ABC i La Razón). La premsa en català, amb una baixa difusió i escasses ajudes durant els governs del PSOE i nul suport durant els governs del PP, té un caràcter especialitzat (Saó, L’Illa, Caràcters, El Contemporani, All-i-Oli, etc.). La publicació més rellevant és el setmanari El Temps que ha durat fins avui amb distribució per tots els territoris catalanoparlants.

Pel que fa a la ràdio durant aquest període, l’any 1989 es produeix l’aparició de la ràdio pública valenciana (anomenada Canal 9-Ràdio i després Ràdio 9), i també la concessió de 28 llicències de ràdio FM per part de la Generalitat que anaren a parar a mans dels grups espanyols. També durant aquest període es produiria l’expansió de la Cadena Ser que controlava la major part de les emissores i que, juntament amb les cadenes Onda Cero i la COPE, són les de més audiència al país. Les ràdios lliures van ser perseguides al mateix temps que els grans grups consolidaven el seu posicionament, i també apareixerien les primeres ràdios municipals. L’ús del valencià es pràcticament nul a les emissores, excepte a les ràdios lliures que han sobreviscut i a les ràdios municipals.

La televisió és el sistema que més s’ha transformat en aquest període, com a conseqüència de l’aparició de les televisions públiques autonòmiques, les televisions locals i les privades, les emissions per satèl·lit i més tard l’aparició de la TDT. Hi destaca el control polític de la televisió pública i les maniobres per a arraconar l’ús del valencià dels mitjans.

El problema amb la implantació de la TDT a través del concurs, a finals de l’any 2005, de 14 demarcacions va concloure amb gairebé tots els 42 canals de TDT privats i locals en mans de grups afins al PP, alguns d’extrema dreta. L’empresa Mediamed, encapçalada per un imputat en el cas de corrupció Gürtel, i creada per al concurs, va obtenir una TDT en 13 de les 14 demarcacions. La programació no és pròpia, sinó que es limiten a emetre la programació estatal i no acompleixen cap de les obligacions de la concessió (Xambó, 2010a: 13-14; Altarriba, 2010: 29-33).

El creixement de les televisions privades i la implantació de la TDT ha desbancat les televisions locals públiques i les televisions locals privades amb posicionament clar de vocació de servei, informació de proximitat i en valencià, com el cas d’Info TV i alguns canals de Castelló amb recorregut històric.

Els eixos dels canvis de la societat de la informació

Les teories de les ciències socials i de la filosofia del segle XX (relativisme, estructuralisme i postestructuralisme, postmetafísica, postmodernitat, desconstrucció derridiana i pensament feble de Vattimo, entre d’altres) i els conceptes derivats dels paradigmes sociològics (globalització, postfordisme, societat de la informació, etc.), tenen en comú el qüestionament del concepte de modernitat que prové de la Il·lustració i que va concebre i afirmar la Raó com la capacitat de crear discursos universals: la raó com a jutge de la Bellesa, la Veritat i la Justícia.

El sociòleg Max Weber va introduir un concepte clau que va ser recollit per aquests corrents «post»: la «racionalitat instrumental». Els discursos modernistes i postmodernistes conviuen: els primers, partidaris d’un projecte d’Il·lustració encara inacabat (Habermas, 1989) i els segons, reivindicatius del declivi dels mites moderns de progrés i superioritat de la raó científica. Segons Jean-François Lyotard (2004) allò postmodern representa la incredulitat respecte a les metanarratives, és a dir, els grans relats explicatius. Altres autors diuen que la postmodernitat és el desemmascarament de la raó il·lustrada i la seua desconstrucció. Alguns d’ells tenen obsessió epistemològica pel discurs de la fragmentació. Autors com Richard Rorty (2005) parlen de la «raó narrativa», és a dir, l’explicació de la realitat és inseparable de la ficció perquè vivim en un món interpretat i canviant sobre el qual realitzem múltiples interpretacions.

Dins d’aquest marc conceptual de la societat de la informació i arran del discurs de l’anàlisi de l’evolució tecnològica, es pot fer la interpretació dels fets des d’un angle que contempla les conseqüències d’aquesta evolució per a la política, l’economia, la cultura, el treball i l’individu. Daniel Bell, en la dècada dels 60 del segle passat, va ser un dels primers sociòlegs que va aportar una explicació de la societat postindustrial des del punt de vista de la informació i el coneixement com a factors analítics dels canvis (Moragas, 2011: 235). Per a Bell un dels canvis de les societats postindustrials és el canvi en els treballs que es basen en el coneixement, els quals ocuparan el lloc dels treballs anomenats de producció directa. Com també argumenta Castells (2002, 2003), la societat postindustrial constitueix un palimpsest o superposició dels diferents desenvolupaments actuals i previs, per tant, l’esforç analític requereix tenir en compte la interrelació de les perspectives històriques i socials.

Una de les conseqüències ètiques d’aquesta revolució tecnològica és la crisi del jo «trontollada per una capacitat de connexió incontrolable» (Castells, 2003: 56), vinculada a una crisi d’identitat lligada a la crisi de l’estat-nació; no tot és explicable des de la tecnologia. El concepte d’autonomia lligat al projecte de la Il·lustració és inviable en la societat xarxa i de control regida per una raó gerencial on la personalitat queda fragmentada pels diferents poders del mercat i del màrqueting. Armand Mattelart (1989, 1998, 2002) ha postulat teories sobre les conseqüències per a l’individu, la societat i els estats en el paradigma de la societat de la informació. Segons Mattelart aquest és un «individu en ingravidesa social». I també invoca l’estat perquè considere el paper que ha de tenir «en l’organització dels sistemes d’informació i comunicació amb la finalitat de preservar les vies de l’expressió ciutadana de les lògiques de la segregació davant el mercat i la tècnica» (Mattelart, 2002: 158).

Què queda del projecte de la Il·lustració? Què n’és útil per a la Societat de la Informació i la civilització de la tècnica? El tema del progrés és el tema central de la Modernitat. Theodor Adorno i Max Horkheimer es preguntaven en la seua Dialèctica de l’Il·luminisme (1998 [1944]) com va desembocar el projecte de la Il·lustració en la barbàrie de l’Holocaust. El predomini de la raó tècnica va tenir com a conseqüència la pèrdua de la dimensió de la totalitat en la parcel·lació positivista del saber i la negació de l’individu. Herbert Marcuse, filòsof de l’Escola de Frankfurt, va criticar el marxisme soviètic i la unidimensionalitat de la societat industrial que, sota el paraigua de la llibertat, l’estat de benestar i la tolerància, amaga el domini social i el conformisme. Habermas proposa una superació dels seus predecessors i entronca amb la discussió sobre la racionalitat que va introduir Max Weber en la distinció entre racionalitat instrumental (que no es preocupa dels fins, sinó del procés) i racionalitat valorativa o de les finalitats (ètica). En el desenvolupament occidental, la racionalitat cientificotècnica deixa l’ètica en l’esfera subjectiva, en l’irracionalisme, perquè no es pot reduir a lleis mecanicocausals atès que el seu objecte és la vida. Per tant, el procés de racionalització, de desencantament del món, condueix a la paradoxa de la impossibilitat de fonamentar criteris universals de justificació moral per a problemes comuns, com la guerra, la fam, el canvi climàtic, etc. (Habermas, 2007).

Habermas amplia l’anàlisi de Weber per a permetre la realització del procés il·lustrat. No proposa alternatives a la raó instrumental, però juntament amb l’interès tècnic cal reconèixer un interès pràctic: l’esfera de la interacció comunicativa, la comprensió intersubjectiva. La racionalitat comunicativa es trasllada de l’acció al discurs per a resoldre conflictes en què les pretensions de validesa sobre la veritat i correcció de creences i conviccions morals poden ser sotmeses a argumentació. I poden desembocar en un consens, que és la força del millor argument sense coacció, sempre que els participants s’ajusten a les condicions ideals de parla (posició simètrica per defensar els seus interessos i punts de vista amb arguments). En aquesta teoria prevalen dos pilars de l’ètica kantiana: la universalitat de la legislació ètica i l’autonomia de cada un dels homes convertits en legisladors.