Read the book: «Comunicació NoViolenta», page 5
LA FORMA MÉS ELEVADA D’INTEL·LIGÈNCIA HUMANA
El filòsof indi J. Krishnamurti va dir un cop que observar sense avaluar és la forma més elevada d’intel·ligència humana. El primer cop que vaig llegir aquesta frase el pensament “quina ximpleria!” va travessar la meva ment abans que pogués adonar-me que acabava de fer una avaluació. Per a la majoria de persones és difícil fer observacions —especialment d’altres persones i del seu comportament— que estiguin lliures de judicis, crítiques o altres formes d’anàlisi.
Vaig ser ben conscient d’aquesta dificultat quan treballava la CNV en una escola de primària. Tant el director del centre com el personal docent m’havien fet saber que sovint tenien dificultats per comunicarse entre ells. El supervisor m’havia demanat que els ajudés a resoldre el problema. Primer vaig parlar amb els professors a soles, i després amb ells mateixos i amb el director tots junts.
Vaig començar la reunió preguntant als professors: “Què fa el director que entra en conflicte amb les seves necessitats com a professors?”
“És un xerraire!”, va ser la resposta immediata. La meva pregunta demanava una observació, però encara que la paraula xerraire em va donar força informació sobre la manera com aquell professor avaluava el director, no descrivia què era el que deia o feia el director que havia dut el professor a concloure que era “un xerraire”.
Quan ho vaig fer notar, un altre professor va intervenir: “Jo sé què vol dir: el director parla massa!” En comptes d’una observació clara del comportament del director, això també era una avaluació sobre la seva manera de parlar. Un altre professor va dir aleshores: “Creu que és l’únic que té alguna cosa que val la pena de dir”. Jo vaig explicar que fer suposicions sobre el que una altra persona pensa no és el mateix que observar el seu comportament. Finalment es va aventurar un altre professor: “Vol ser tota l’estona el centre d’atenció”. Després que jo assenyalés que això també era una suposició —del que una altra persona volia o deixava de voler— dos professors van exclamar alhora: “Bé, és que ens ha fet una pregunta molt difícil de respondre!”
Després d’això vam treballar plegats per fer una llista que identifiqués comportaments específics del director que els molestaven, i ens vam assegurar que la llista estigués lliure d’avaluacions. Per exemple, a les reunions del claustre, el director explicava anècdotes de la seva infantesa i experiències de la guerra, amb el resultat que les reunions de vegades duraven vint minuts més del compte. Quan vaig preguntar als professors si havien comunicat el seu malestar al director, van respondre que ho havien intentat, però només fent servir comentaris avaluatius. No havien fet mai referència als comportaments específics —com per exemple el costum de contar anècdotes— i van estar d’acord de dir-l’hi quan ens reuníssim tots.
Pràcticament a l’inici de la segona reunió vaig poder veure el que els professors m’havien explicat. Fos quin fos el tema del diàleg, el director hi intervenia: “Això em recorda els temps en què...” i aleshores es llançava a explicar una anècdota de la seva infantesa o de les seves experiències a la guerra. Vaig esperar que els professors expressessin la seva incomoditat amb el comportament del director. Però en comptes de la Comunicació NoViolenta van aplicar una condemna no verbal: alguns miraven al sostre, uns altres badallaven ostensiblement, n’hi va haver un que va començar a mirar el rellotge...
Vaig suportar la lamentable escena fins que finalment vaig preguntar: “Ningú no dirà res?” Es va fer un silenci incòmode. El professor que havia parlat primer a la reunió anterior es va armar de valor, va mirar directament el director i li va dir: “Ed, ets un xerraire”.
Com il·lustra aquesta història, no sempre és fàcil rebutjar els vells costums i arribar a dominar l’habilitat de separar l’observació de l’avaluació. Al final, els professors li van deixar clar al director quines accions específiques els molestaven. El director va escoltar amb posat seriós i a continuació va exclamar: “Per què ningú no m’ho havia dit, això?” Va admetre que era conscient del seu costum d’explicar anècdotes, i aleshores va començar a explicar-ne una, fidel al seu hàbit. El vaig interrompre i li vaig fer notar (amb bones maneres) que ho estava tornant a fer. Vam acabar la reunió desenvolupant estratègies perquè els professors poguessin fer saber al director, d’una manera amable, que en aquell moment les seves anècdotes no eren apreciades.
DISTINGIR L’OBSERVACIÓ DE L’AVALUACIÓ
La taula següent serveix per distingir entre observacions separades d’avaluacions i observacions barrejades amb avaluacions.
Nota: les expressions sempre, mai, cap vegada, sempre que, etc. expressen observacions quan es fan servir d’aquesta manera:
•Sempre que he vist el Jack parlar per telèfon, almenys s’hi ha estat trenta minuts.
•No recordo que m’hagis escrit mai.
De vegades aquestes expressions es fan servir com a exageracions, de manera que es barregen observacions i avaluacions:
•Sempre estàs enfeinat.
•No hi és mai quan se’l necessita.
Quan aquestes expressions es fan servir com a exageracions, sovint provoquen una actitud defensiva en comptes de compassió.
Les expressions com ara freqüentment, sovint, poques vegades, quasi mai, també poden contribuir a la confusió entre observació i avaluació.
RESUM
El primer component de la CNV comporta la separació de l’observació i l’avaluació. Quan les barregem, l’altra persona sol tenir la impressió que la critiquem i, per tant, oposa resistència al que li diem. La CNV és un llenguatge de procés que desaconsella les generalitzacions estàtiques. En comptes d’això, les observacions han de ser específiques del moment i del context, com per exemple: “Fa vint partits que el Hank no marca cap gol” en comptes de “El Hank és un mal jugador de futbol”.
LA CNV EN ACCIÓ
“El formador més arrogant que hem tingut mai!”
Aquest diàleg va tenir lloc durant un taller que impartia. Quan portava mitja hora de presentació vaig fer una pausa per convidar els participants a intervenir-hi. Un d’ells va aixecar la mà i va dir: “Vostè és el formador més arrogant que hem tingut mai!”
Davant meu s’obren diverses opcions quan una persona es dirigeix a mi d’aquesta manera. Una opció és prendre’m el missatge com una cosa personal; sé que ho faig quan sento un fort impuls de disculpar-me, defensar-me o buscar excuses. Una altra opció (en la qual tinc molta pràctica) és atacar l’altra persona pel que percebo com un atac cap a mi. Aquest cop vaig triar una opció diferent: concentrar-me a esbrinar què hi podia haver darrere de l’afirmació d’aquell home.
| MBR: | (Fent conjectures sobre la base de les observacions fetes) La seva reacció es deu al fet que he parlat durant trenta minuts per presentar la meva visió abans de donar-los l’oportunitat d’intervenir? |
| Phil: | No. Vostè fa que sembli molt senzill. |
| MBR: | (Mirant de veure-hi més clar) La seva reacció es deu al fet que no he dit res sobre com el procés pot resultar difícil d’aplicar per a algunes persones? |
| Phil: | No per a algunes persones, per a vostè! |
| MBR: | Així que la seva reacció es deu al fet que jo no he dit que de vegades el procés em pot resultar difícil a mi? |
| Phil: | Exactament! |
| MBR: | Se sent molest perquè li hauria agradat descobrir algun indici que jo mateix tinc algunes dificultats amb el procés? |
| Phil: | (Després d’una petita pausa) Sí, és així. |
| MBR: | (Ara que estic en contacte amb el sentiment i la necessitat de la persona amb qui parlo, estic més relaxat i dirigeixo l’atenció al que crec que em pot estar demanant) Li agradaria que jo admetés, ara mateix, que aplicar aquest procés pot ser difícil per a mi? |
| Phil: | Sí. |
| MBR: | (Després d’haver aclarit l’observació, el sentiment, la necessitat i la petició del meu interlocutor, comprovo si estic disposat a fer el que em demana) Sí, aquest procés sovint em resulta difícil. Quan continuem amb el taller és probable que em senti explicar diversos incidents en els quals he hagut de fer grans esforços... o fins i tot he perdut el contacte per complet amb el procés, la consciència que els estic presentant avui aquí. Alhora, el que fa que segueixi esforçant-me són les connexions tan estretes que estableixo amb altres persones quan tiro endavant amb el procés. |
EXERCICI 1
OBSERVACIÓ O AVALUACIÓ?
Per determinar la seva habilitat per distingir entre observació i avaluació, faci el següent exercici. Marqui els números de les frases que són només observacions, sense avaluacions implícites.
1 Ahir el John es va enfadar amb mi sense cap motiu.”
2 Ahir a la nit la Nancy es va mossegar les ungles mentre mirava la tele.”
3 El Sam no em va demanar l’opinió durant la reunió.”
4 El meu pare és un bon home.”
5 La Janice treballa massa.”
6 El Henry és agressiu.”
7 Aquesta setmana la Pam ha estat la primera de la cua cada dia.”
8 El meu fill sovint no es renta les dents.”
9 El Luke em va dir que el color groc no em queda bé.”
10 La meva tia es queixa quan parlo amb ella.”
Aquestes són les meves respostes per a l’Exercici 1:
1 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “sense cap motiu” és una avaluació. A més a més, considero que suposar que el John estava enfadat és una avaluació. Podria haver estat dolgut, espantat, trist o qualsevol altra cosa. Alguns exemples d’observació sense avaluació podrien ser: “El John em va dir que estava enfadat” o “El John va clavar un cop de puny sobre la taula”.
2 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.
3 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.
4 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “bon home” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Durant vint-i-cinc anys el meu pare ha donat una desena part del sou a obres de caritat”.
5 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “massa” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Aquesta setmana la Janice s’ha passat més de seixanta hores a l’oficina”.
6 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “agressiu” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “El Henry va pegar a la seva germana quan la noia va canviar el canal de la tele”.
7 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.
8 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “sovint” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Aquesta setmana el meu fill no s’ha rentat les dents dos dies a l’hora d’anar a dormir”.
9 Si ha marcat aquest número, estem d’acord que la frase expressa una observació sense avaluació.
10 Si ha marcat aquest número, no estem d’acord. A mi em sembla que “es queixa” és una avaluació. Una observació sense avaluació podria ser: “Aquesta setmana la meva tia m’ha trucat tres cops, i cada cop m’ha parlat de persones que no li agrada com la tracten”.
LA MÀSCARA
Sempre una màscara,
agafada per una mà blanca i prima,
sempre tenia una màscara davant la cara.
Veritablement, el canell,
agafant la màscara amb lleugeresa,
semblava fet per a aquella feina;
amb tot, de vegades
es produïa un tremolor,
un tènue moviment dels dits,
molt, molt lleuger,
sostenint la màscara?
Durant anys i més anys
em vaig fer preguntes,
però no em vaig atrevir a preguntar,
i aleshores
em vaig equivocar,
vaig mirar darrere de la màscara,
i no hi vaig trobar res:
ella no tenia cara.
S’havia convertit
només en una mà
que aguantava una màscara
amb gràcia.
ANÓNIM
4 Identificar i expressar sentiments
El primer component de la CNV és observar sense avaluar; el segon és expressar com ens sentim. El psicoanalista Rollo May afirma que “la persona madura és capaç de diferenciar els sentiments amb molts matisos, experiències intenses i apassionades, o delicades i sensibles, com en els diferents passatges musicals d’una simfonia.” No obstant, per a moltes persones els sentiments són, com diria May, “tan limitats com les notes d’un toc de corneta.”
L’ELEVAT COST DELS SENTIMENTS NO EXPRESSATS
El repertori de paraules que tenim per insultar la gent és sovint més ampli que el que tenim per descriure clarament els nostres estats emocionals. Vaig treballar durant vint-i-un anys en diferents institucions educatives dels Estats Units i no recordo que durant tot aquest temps ningú em preguntés com em sentia. Senzillament, els sentiments no es consideraven importants. El que es valorava era “la manera correcta de pensar”, definida pels que ocupaven llocs jeràrquics i d’autoritat. Se’ns educa per ser “dirigits per uns altres” en comptes d’estar en contacte amb nosaltres mateixos. Aprenem a viure “dins del nostre cap” preguntant-nos: “Què creuen els altres que és correcte que digui i faci?”
Una interacció que vaig tenir amb una professora quan tenia uns nou anys mostra com podem començar a apartar-nos dels nostres sentiments. Un cop em vaig amagar en una aula després de classe perquè uns nois m’esperaven a fora per pegar-me. La professora em va descobrir i em va demanar que sortís de l’amagatall. Quan li vaig explicar que tenia por em va dir: “Els nois grans no s’espanten”. Uns quants anys després aquesta mateixa idea es va reforçar quan feia esport. Era típic que els entrenadors valoressin els esportistes que estaven disposats a “donar-ho tot” i a seguir entrenant encara que els fes mal alguna cosa. Vaig aprendre tan bé la lliçó que vaig arribar a jugar a bàsquet durant un mes amb un canell trencat.
En un taller de CNV, un participant va explicar que un company seu d’habitació posava la música molt alta a la nit i, és clar, no el deixava dormir. Quan li vaig demanar que expressés el que sentia quan passava això, l’estudiant va respondre: “Sento que posar la música tan alta a la nit no està bé.” Jo li vaig fer veure que quan feia servir la paraula que a continuació de la paraula sento expressava una opinió en comptes dels seus sentiments. Quan li vaig tornar a demanar que intentés expressar com se sentia, va dir: “Sento que les persones que fan coses així tenen un trastorn de personalitat”. Li vaig explicar que això tornava a ser més una opinió que un sentiment. Ell va fer una pausa per reflexionar i després va anunciar amb vehemència: “No sento absolutament res sobre aquest tema!”
És obvi que aquesta persona sentia alguna cosa, i molt forta. Desgraciadament, no sabia com fer-se’n conscient, i molt menys com expressar-ho. Aquesta dificultat per identificar i expressar sentiments és habitual, segons la meva experiència, sobretot entre advocats, enginyers, gerents de grans empreses, policies i militars, persones els codis professionals de les quals els desaconsellen manifestar les emocions. Les famílies paguen un preu molt alt quan els seus membres no són capaços de comunicar les emocions. La cantant de country Reba McEntire va escriure una cançó després de la mort del seu pare i la va titular “El gran home a qui mai vaig conèixer”. Amb aquesta cançó va expressar, sens dubte, el que senten moltes persones: totes les que no han estat capaces d’establir amb els seus pares la connexió emocional que haurien volgut.
Sovint sento frases com: “No vull que m’interpreti malament, estic casada amb un home meravellós, però no sé mai el que sent”. Un cop, una dona com la que m’havia dit això va portar el seu marit a un taller, durant el qual ella li va dir: “Em sento com si estigués casada amb una paret”. El marit va fer una magnífica imitació d’una paret: es va quedar assegut, mut i immòbil. Exasperada, la dona es va girar cap a mi i va exclamar: “Ho veu? Sempre fa el mateix. Es queda així, sense dir res. És com viure amb una paret!”
“A mi em sembla que el que passa és que se sent sola i vol un contacte emocional més gran amb el seu marit”, li vaig dir. Com que hi va estar d’acord, vaig intentar fer-li entendre que era molt poc probable que frases com “em sento com si estigués vivint amb una paret” cridessin l’atenció del seu marit sobre els seus sentiments i desitjos. De fet, el més probable és que fossin rebudes com una crítica i no com una invitació a connectar amb els seus sentiments. A més, aquesta mena d’expressions sovint es converteixen en profecies autocomplertes. Un marit, quan el critiquen per haver-se comportat com una paret, se sent dolgut i descoratjat i no respon, amb la qual cosa confirma la imatge que té la seva dona d’ell quan el compara amb una paret.
Ampliar el nostre vocabulari de sentiments comporta beneficis evidents no només en les relacions íntimes, sinó també en el món professional. Una vegada em van contractar per assessorar els membres del departament tecnològic d’una gran empresa suïssa; estaven disgustats perquè havien descobert que els empleats d’altres departaments els evitaven. Quan hi vaig conversar em van dir: “Odiem anar a consultar-los coses, a aquests individus. És com parlar amb màquines!” El problema es va solucionar quan, al cap d’un temps de treballar amb els membres del departament tecnològic, els vaig animar a mostrar més la seva faceta humana a l’hora de comunicar-se amb els companys de feina.
En un altre cas vaig treballar amb els administradors d’un hospital, que estaven angoixats per una reunió que havien de tenir amb els metges. Volien que els ensenyés la manera de fer servir la CNV quan haguessin de dirigir-s’hi a la recerca de suport per a un projecte que feia poc havia estat refusat per 17 vots a 1.
Vaig obrir la sessió interpretant el paper d’un dels administradors en una dramatització: “Em fa por plantejar aquest tema”. Vaig triar començar així perquè vaig percebre com d’espantats estaven els responsables de l’hospital quan es preparaven per enfrontar-se de nou als metges en aquesta qüestió. Abans que pogués continuar, un dels administradors em va interrompre per protestar: “Això no és realista! Nosaltres no els ho podríem dir mai, als metges, que tenim por”.
Quan li vaig preguntar per què li semblava tan impossible admetre que tenia por, va respondre sense dubtar: “Si admetem que tenim por ens faran a miques!” La resposta no em va sorprendre; sovint he parlat amb persones que m’han dit que no podien imaginar-se expressant els seus sentiments a la feina. Per això em va complaure molt que un dels administradors decidís arriscar-se a expressar la seva vulnerabilitat a la temuda reunió. Va deixar de banda el costum de comportar-se com una persona estrictament lògica, racional i sense emocions, i va triar mostrar clarament els seus sentiments, i també exposar les raons per les quals volia que els representants de l’altra part canviessin de postura. De seguida es va adonar que els metges responien de manera molt diferent. Al final es va quedar sorprès i alleujat quan, en comptes de “fer-lo a miques”, van canviar de parer i van votar 17 a 1 a favor del projecte. Aquest gir tan espectacular va ajudar els administradors a apreciar i fer-se conscients de l’impacte que pot tenir l’expressió de la vulnerabilitat, fins i tot a la feina.
