Read the book: «Pedra de toc»
Llibre local = Lector compromès
Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre Local, que garanteix que el 100% de l’elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses catalanes.
Visita llibrelocal.cat per conèixer millor aquesta iniciativa.
Primera edició: març del 2019
© del text: hereus de Maria Aurèlia Capmany
© d’aquesta edició: Editorial Comanegra
© de la foto de portada: Pilar Aymerich
© del pròleg: Julià de Jòdar
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Edició: Marta Nadal
Transcripció: Ángel Alonso
Correcció: Gemma Garrigosa
Revisió de proves: Sara Romero
Disseny de col·lecció: Virgínia Pol
Maquetació: Víctor García Tur
Producción de l’ePub: booqlab
ISBN: 978-84-18857-18-8
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
ÍNDEX
Presentació (Marta Nadal)
Entre la Capmany i l’Aurèlia (Julià de Jòdar)
LLIBRE PRIMER
Liquidació de culpes
Duce, Duce, Duce
Decència i silenci
L’any del fred
L’ahir i l’avui. El rodet del temps
Antígona i la llei
El benefici de la pluja
Anem a Itàlia!
Realitat i crèdit
Ni pietat ni recança
LLIBRE SEGON
Els feliços quaranta
Una lleugeríssima i glacial primavera
Trenta i trenta, seixanta
PRESENTACIÓ
Marta Nadal
Comissària de l’Any M. Aurèlia Capmany
Pedra de toc (I i II) és, sense cap mena de dubte, una obra important i necessària, que teníem el deure inexcusable de reeditar en un marc commemoratiu com el centenari del naixement de M. Aurèlia Capmany. Gràcies a l’editorial Comanegra, això ha estat finalment possible, i ens n’hem de felicitar tots plegats.
El primer volum de Pedra de toc va ser publicat per l’Editorial Nova Terra l’any 1970 i, quatre anys més tard, la mateixa editorial va editar-ne el segon. La persecució per part de la censura de l’obra de M. Aurèlia Capmany va ser constant des dels inicis —les seves primeres novel·les van tardar entre cinc i quinze anys a publicar-se—, però, avançat el franquisme, foren sobretot els seus llibres de no-ficció els més censurats, pel fet que suposaven un greu perill per a la uniformitat religiosa i moral del règim, i perquè hi introduïen una mirada crítica i, per tant, la possibilitat de dissidència al seu ideari. El primer volum de Pedra de toc, doncs, va patir l’examen minuciós d’aquells censors que no en deixaven passar ni una i retornaven el llibre amb els fragments —o de vegades tan sols paraules— que s’havien de suprimir: «aquella llarga nit que ens esperava», «vexant», «el separatismo no va ser una qüestió de minories», «nació» —evidentment referint-se a Catalunya— són, a tall d’exemple, i per ser breus, algunes de les paraules i frases, entre moltes altres, que no van poder veure la llum.
El segon volum de Pedra de toc, editat el mes de desembre del 1974, va caure, en canvi, en el silenci administratiu; l’informe del lector, citat per Francesc Foguet, acaba dient, de manera prou explícita: «como me temo que no existe base suficiente para impugnar este depósito, me inclino por aconsejar silencio administrativo». Ja veiem que aquest segon volum va tenir més sort que no el primer, sotmès a la implacable lupa censora. Però, l’any 1977, una tercera edició de Pedra de toc I restituïa al volum els fragments retallats d’aquella primera edició del 1970. A la contraportada hi deia: «Aquesta tercera edició compta amb nous al·licients: la incorporació dels paràgrafs que la censura prohibí a les altres edicions [...]». I l’encert del volum que ara us oferim és precisament aquest, a més de contenir els dos llibres en un sol exemplar: la reedició per primera vegada del primer llibre original sense el signe de la censura.
Pedra de toc: una obra important i necessària. Important perquè conté el pensament de M. Aurèlia Capmany i les constants de la seva trajectòria intel·lectual al llarg dels anys: la lluita per la llibertat, l’antifranquisme, la defensa de la llengua, la denúncia de la prudència, de l’oportunisme i el possibilisme burgesos, l’expressió de la resistència, el sentit de la història, però també, i sobretot, l’anàlisi minuciosa i lúcida del fet literari i de la filosofia, vertebradora de la seva mirada, de la seva posició en el món. I és, com he dit, també una obra necessària, perquè interpel·la el lector d’avui. La dissecció que fa del terrible passat de la dictadura, des dels seus anys més ferotges fins als maquillats per l’aparença d’un règim més benèvol, la manifestació més amarga i dura de viure en la resistència, ens obliga a pronunciar-nos íntimament, a comprometre’ns, com Capmany ho va fer amb la seva col·lectivitat i amb el seu país: «París —ho descobria la primavera del 1953— no seria mai la meva realitat; si volia aprofundir en aquella terra de bellesa que se m’oferia, em calia dimitir del que jo era. El que jo volia fer ho havia d’arrencar d’aquella petita pàtria arran de mar amb el cant dels grills en els rials solitaris, amb els mancaments propis i de la gent que m’havia precedit, amb la voluntat ferotge de sobreviure’m...».
La seva condició de dona lliure i transgressora és visible també en les diverses tècniques que M. Aurèlia Capmany utilitza per a la construcció de la seva obra, mai subjecta del tot a la rigidesa d’un gènere. I Pedra de toc n’és un exemple. No és només un llibre de memòries, com tampoc és només un assaig filosòfic i literari. O històric. Ho és tot alhora, com també observem en Virginia Woolf. Però, a més, incorpora, amb una habilitat extraordinària, fragments de la premsa d’aquells anys 39, 40, 41, 42..., com també ho havia fet Dos Passos a la seva trilogia. En un article escrit el 1968 sobre la novel·la de l’escriptor americà, 1919, M. Aurèlia Capmany diu: «Amb destresa barreja les cartes, notícies aparentment anodines, subratllades amb ironia, amb amarguesa». Alguna influència, probablement, va exercir Dos Passos en la confecció de Pedra de toc, on la memòria de l’autora, enfrontada a l’irrevocable destí que ens ofereixen els retalls freds dels noticiaris de l’època, esdevé la plasmació d’una veritat lúcidament i bellament expressada, amb moments de tensió lírica i d’altres d’una contundència demolidora.
L’edició que us oferim parteix del respecte absolut amb l’original. Només s’han polit alguns aspectes de la puntuació, s’han corregit alguns noms, s’ha actualitzat l’ortografia i, finalment, s’han unificat les cites llargues a banda del text —tant les de premsa com les literàries— per tal d’oferir un criteri únic que creiem que facilita la lectura del volum que teniu a les mans.
ENTRE LA CAPMANY I L’AURÈLIA
Julià de Jòdar
El novembre del 1964, quan feia a penes un mes que havia ingressat a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), amb la pretensió de fer-me director de teatre, Maria Aurèlia Capmany —l’Aurèlia: una dona que em recordava el personatge de la Bette Davis per la mirada inquisitiva, l’ímpetu gestual imperiós, la tranquil·la autoritat mentre fumava...— em fa agafar per banda per demanar-me de formar part del repartiment de Trabajos de amor perdidos, un muntatge de l’escola que s’havia de representar a Olot al cap de dos dies —en el paper de Dull, jo havia de sortir de l’escenari, en un moment determinat de l’obra, portant de la mà la Carme Sansa, que anava un curs davant meu—. Si algú que no fos l’Aurèlia m’hagués demanat de fer aquell paper, li hauria dit que no a l’instant, perquè jo no servia per a actor. Però a l’Aurèlia no li podies dir que no a res que et plantegés cara a cara, tan ric i variat n’era l’arsenal de persuasions: mirar-te als ulls, destacar les teves qualitats perquè creguessis en el que et demanava, embarcar-te en una experiència insospitada, estimular la teva complicitat, i, si calia, empènyer el ronso amb dialèctica geniüda. L’Aurèlia era una dona d’interlocució i diàleg, en qui el moviment del cos, la penetració de la mirada, la convicció intel·lectual, la consciència moral, i l’ús de la paraula, formaven un tot orgànic que en definia el personatge: la Capmany. (Quan tornàvem d’Olot amb l’autocar, en una de les hores més petites, vaig cometre la ingenuïtat de despertar-la per dir-li que baixava a can Canals de Badalona: «¿I per això m’has hagut de despertar?», es va exclamar la pobra dorment: el bateig del noi poc arraçat per ingressar al regne d’una llibertat que no cal demanar!)
L’any següent, quan ella feia el paper de la Rossenda del Quim Federal a la Cúpula, vaig poder entreveure una de les persones —devia ser la que em venia més a mà o, potser, la que m’interessava més— amagada rere el personatge vital, combatiu, arrauxat de l’Aurèlia (esclar que la meva mirada actual, projectada sobre la persona del passat, per força s’ha de nodrir de la memòria acumulada pel tracte personal d’aquells anys, però fets reals posteriors aporten, com veurem més endavant, prou material crític per ampliar la intuïció agafada al vol en una representació teatral): la de la dona sofrent, renouera i desproveïda, sotmesa a les lleis de l’economia moral d’un món d’homes mesquins —els que Espriu rememorava, no sé pas si referint-se, precisament, al Federal del seu sainet, quan parlaven de la seva dona com «la pròpia», «aquella», «la de dalt»...— que obligaven la víctima a conrear astúcies de supervivència. Sense anar més lluny, ni forçant-ne l’arquetip, una de les persones que habitaven l’Aurèlia provenia de les classes populars de Ciutat Vella, distintes tant de la cultura obrerista (tirant a autosuficient) de Sants i del Poblenou com de la menestralia (tirant més aviat a autosuficient) de Gràcia i de Sant Andreu, però assimilant-ne, en un agregat característic del nucli central de la ciutat, els trets que componen la versió culturalment sedimentada per la història de les classes populars barcelonines (al carrer de les Cabres, gairebé cantonada Petxina, o sigui, a la part posterior de la casa dels Capmany, hi vivia un cosí germà de la meva mare, la dona del qual, la Carmeta, venedora a la Boqueria, es movia i parlava amb la mateixa gràcia i desimboltura que vaig trobar anys després en l’Aurèlia més castissa): catalanisme popular, republicanisme descregut, esquerranisme cooperatiu, llengua esmolada —d’aquí, la seva capacitat per representar la portera Secundina de la Primera història d’Esther, per captar girs i gestos populars, o per disfressar-se de pagesa—. Al límit, la persona inquieta, retinguda dins del personatge segur de si mateix, podria haver empès l’Aurèlia a ser companya de les bullangueres dels rebomboris del pa, l’any mateix de la Revolució Francesa; o de les de la Jamància del 1843; o de les pétroleuses de la Comuna de París. Una pulsió antiburgesa (políticament cristal·litzada a Vent de garbí i una mica de por) que la feia menysprear la mala consciència (o sigui, la hipocresia: no suportava en Pla i considerava «immorals» Els Pastorets), el mal gust (o sigui, la cursileria: no suportava l’«etern femení» de la Llucieta Canyà), el desclassament (o sigui, l’arribisme: no suportava l’Ivan Tubau, un dels futurs fundadors de Ciudadanos), la resignació (o sigui, el mesellisme: no suportava en Capri), o la pedanteria (o sigui, l’esnobisme: no suportava la Gauche Divine en pes), però amarada d’una actitud de mena pudorosa, característica de les classes populars il·lustrades, però no gens pudibunda i molt allunyada de qualsevol temptació xarona —no la vaig sentir mai dir renecs: a tot estirar, «Dimoni!».
Una dona indòcil al món fet pels homes només podia guanyar-se la llibertat no pas esperant graciosament que la hi concedissin, sinó exercint-la. I l’única manera de fer-ho no era pas fent-se una cultura, sinó apropiant-se de la cultura: una eina procuradora tant de seguretat com de desassossec. Enfront d’una situació familiar i d’un moment històric caracteritzats per la inseguretat, la cultura, si no bastava amb l’herència rebuda de la família, proporcionava la seguretat de qui està en condicions de defensar-se i d’imposar els seus raonaments per fer-se respectar. Però el desassossec proporcionat per la cultura tenia dos vessants: a banda de la crònica existencial present en aquest llibre, hi ha, fonamentalment, el de la dona que es troba sola, mal vista, posada en dubte, i, si cal, bescantada pel fet de gosar viure com un ser humà lliure. I penso que l’Aurèlia va pagar a consciència el preu d’aquesta llibertat. Em centraré en dos temes: els homes i els diners. Pel que fa als homes, sempre he cregut, basant-me en l’observació immediata, que no la van saber entendre ni poc ni molt —excepte per part de dos d’ells, que citaré oportunament amb noms i cognoms—. Podria semblar un tòpic, però, en el cas de l’Aurèlia, la intel·ligència analítica, el tarannà emprenedor i l’absència d’autocompassió dissimulaven amb traça l’ànsia de tendresa, amagada rere el geni, la decisió i la verbositat, que dos homes amb qui va mantenir relacions menystenien tan olímpicament com sistemàtica fent com qui sent ploure: el primer era rígid i arrogant; el segon era arrogant i malcriat. Els dos la van tractar, segons moments i circumstàncies, a baqueta. N’hi toleraven la llibertat en la mesura que no els disputés la funció tutelar (l’auctoritas patriarcal). Però sense el dinamisme, la convicció i la constància de l’Aurèlia, el primer no hauria pogut dur a terme el seu gran projecte artístic i, finalment, personal. I sense la paciència, les atencions i la lleialtat de l’Aurèlia, el segon hauria estat, senzillament, un erudit amargat i solitari. Si, entre les dones, l’Aurèlia podia ser una «reina de les amazones» —la seva capacitat d’arrossegar voluntats era mítica; des d’una Maria Tubau fins a una Montserrat Roig passant per una Carme Sansa o una Maria Jesús Andany—, amb el tracte amorós amb els homes podia caure fàcilment en el desesper abandonista d’una Dido: no és que ella fos procliu a immolar-se per un home («Jo només m’obro de cames al llit»), però només amb molta força de voluntat —i en tenia molta— podia tolerar la falta de tendresa dels homes envers ella. (No sé pas fins a quin punt una dèria juvenil de casar-se i tenir fills feia aflorar la intuïció que, anant per lliure, no trobaria l’escalfor que necessitava.) A l’Aurèlia li devia passar com a la Marlene Dietrich amb el Jean Gabin, que, segons ella, no la volia com a dona corrent al servei de l’escalfor de la llar, sinó únicament en la imatge de la Marlene mítica i fatal —la fatalitat de l’Aurèlia era que fumava amb autoritat i que opinava en veu alta d’allò diví i d’allò humà: ja ho he dit, la seva llibertat—. O també se li podria aplicar, potser, aquella frase que citava la demògrafa Anna Cabré, en el sentit que l’Aurèlia era una dona que cercava un home que encara no existia mentre que ella havia deixat de ser la dona que els homes cercaven.
En el primer cas dels esmentats, l’Enees de torn la va abandonar, poc abans d’una llarga incursió teatral a Madrid, per una jove i futura esposa i mare de família. La cosa és que, en una de les peces representades al María Guerrero, l’Aurèlia feia el paper d’una dona traïda per la seva pròpia filla en braços del padrastre; entretant, el nostre Enees va tenir la caritativa pensada de portar la dona jove, substituta de l’Aurèlia en el seu cor, dins el cor mateix de la companyia de teatre, on va delectar el personal amb una magistral havanera a la guitarra... (Sempre vaig pensar que la confusió entre drama personal i drama teatral va ajudar l’Aurèlia a fer una interpretació magistralment continguda del seu personatge: remeto al plagiari Don Jacinto Benavente de La malquerida.) En el segon cas, recordo l’home pretensiós que la va (ens va) deixar de pasta de moniato en tractar-la poc menys que d’inculta davant els acompanyants dins un dos cavalls a la porta de la casa de la rambla de Catalunya. En aquella escena, moralment tan violenta, et desesperava no trobar aquella Aurèlia que no permetia que ningú la rebaixés: tot un Salvador Espriu la tractava d’igual a igual —només el vaig sentir tutejar (i deixar-s’ho fer per) l’Aurèlia—, perquè, segurament, va ser l’únic home que, amb un altre còmplice i amic de l’Aurèlia, en Josep Anton Codina, va entendre les necessitats profundes d’una dona que, rere el posat de qui es vol menjar el món, covava una soledat punyent.
L’Aurèlia no se’n sabia sortir amb els diners, sempre anava escanyada, i era lògic: un caràcter hedonista com el seu en necessitava molts, però la seva ètica no li permetia de sacrificar-s’hi més enllà del nivell imprescindible per no minvar la seva llibertat. Aquest llibre reflecteix bé l’escassetat que va patir ben aviat i durant bona part de la seva primera etapa adulta (de fet, no sé pas si la seva amiga íntima, la Maria Lluïsa Miralles, li va cobrar mai el lloguer del pis minúscul que ocupava a la rambla de Catalunya) i la multiplicitat de feines que va haver de fer per subsistir amb dignitat. (La Carme Serrallonga, amiga, mentora i moderadora, fins on va poder, de l’Aurèlia, patia per ella quan va abandonar un sou estable a ensenyament per dedicar-se al teatre i viure de traduccions i col·laboracions: «Aquí caic, aquí m’aixeco», podria haver estat el lema de la condició econòmica de l’Aurèlia.) En l’època de maduresa, quan ja podia viure amb una certa folgança, la voluntat de satisfer el desig d’un habitatge de supòsit per part de l’home amb qui vivia va escanyar-ne les economies. Però, igual que el seu personatge era el reflex d’un tot harmònic en mirada, gestos i paraules, no tinc cap dubte que els rigors econòmics del seu temps no li treien més la son que els rigors polítics, els rigors morals, els rigors culturals, o els rigors internacionals, com demostren a bastament els retalls de premsa intercalats entre comentaris, reflexions i apunts del text central d’aquest llibre. Vull dir que, feta a les pèrdues i a les mancances del país sencer, de la nació sencera —en què ella creia a ulls clucs—, la falta de diners formava part d’una endurança assumida per tal com el creixement individual anava associat a la recuperació d’una vida pública que no es podia entendre si, en el circuït de tornada, no recompensava els individus, les persones concretes, amb l’escalfor de les lluites compartides per una col·lectivitat. I, sense haver parlat gaire de política amb ella, en termes ideològics, més enllà de recollir opinions a vol d’ocell, em sembla que aquesta relació entre individu i país, entre col·lectivitat i creixement personal, constitueix la millor lliçó cívica i política que ens va llegar la praxi quotidiana de l’Aurèlia.
El llibre que teniu a les mans és original per l’audàcia de la seva composició i la llibertat del seu estil. Podria passar per un llibre d’aprenentatge, però el punt de vista no ho abonaria. Podria passar per la crònica d’un temps, però la falta de sistematicitat en limitaria la pretensió. Podria passar per un llibre de memòries, però la digressió n’ampliaria el registre. Podria passar, en fi, per un llibre d’impressions, però ho negaria la composició ordenadament conscienciosa dels materials. Ho pot ser tot a la vegada, però és, en particular, un excel·lent exercici de recerca introspectiva d’una persona que havent viscut a fons el seu temps, vol discernir què n’ha tret, com ha intervingut en la vida dels altres, i com s’ha fet que arribi, no incòlume, però sí ben composta, a la culminació de la maduresa humana i literària —la d’una dona, repeteixo, del seu temps.
El llibre segon d’aquest volum acaba amb aquestes paraules: «Endevino una nova generació que no troba cap plaer a destruir-se, i això m’empeny encara a no oblidar res, a no deixar res per inventariar, a lluitar amb tenacitat, incansablement contra el silenci i contra el rictus de la boca petita contreta com un cul de gallina». Que l’Aurèlia estava molt atenta al trànsit de les generacions —les continuïtats i discontinuïtats del país— és un fet present al llarg de tota la seva obra literària, i aquest llibre n’és una mostra palesa, com ho va ser la seva preocupació pedagògica quan feia classes a l’Albéniz de Badalona i al Villena de la Bonanova; quan esclaria als alumnes els continguts de La pell de brau o els comentava les escenes de workshop a l’Adrià Gual; en fi, quan encapçalava els dansaires («Un, dos, tres, quatre...») als assaigs de l’escena final de la Ronda de mort a Sinera. No cal dir que bona part dels membres de l’anomenada generació dels Setanta havien de trobar, en ella, una mestra atenta, una lectora crítica, i una generosa col·laboradora, des dels dies que en Terenci no la deixava viure amb el seu manuscrit de Marilyn, passant pel teatre de cabaret, i culminant amb el muntatge del Layret. Però jo no diria que ella estigués preocupada per la transmissió generacional en el sentit de fer escola, comptar seguidors, o mantenir deixebles; a banda que el seu caràcter anarquicomodèlic (com deia Espriu dels lavinians, o sigui, dels barcelonins) no l’hi hauria consentit, ella gaudia, sobretot, de la conversa improvisada, de l’exemple pràctic, de la constància en l’esforç, no pas establint regles massa rígides —tractava el brechtianisme d’en Salvat amb una distància amable: «Berliner-Em-Sembla», en deia ella, per rebaixar el mite salvatià del Berliner Ensemble de Brecht i Weigel— ni teoritzant en el buit —persona de dialèctica insubornable, l’Aurèlia no era de malgastar les hores xerrant per xerrar: de tot en treia punta—. La seva herència, doncs, no és pas, solament, intergeneracional: l’important és que l’activista, pensadora i escriptora va obrir noves vies de percepció de la realitat social i cultural, com proven les seves anticipacions pioneres per l’alliberament de la dona (només cal pensar en les continuïtats i en les endurances de la lluita fins ara mateix).
Finalment, volia dir que el seu exemple, considerat amb la perspectiva històrica que mereix, és el de la llauradora i sembradora capaç de fer germinar, en terreny sec i pedregós, la llavor d’una continuada actitud crítica, d’un insubornable combat per la llibertat, i d’un compromís absolut amb la seva època —estava temptat d’escriure les seves èpoques...—. Fidel al país i a la seva realitat concreta, no tinc cap dubte que l’Aurèlia seria, avui, independentista (a la Lidia Falcón n’hi diria quatre fresques pel que fa a la seva obsessió a lligar catalanitat i burgesia), però no pas una independentista ingènua, grimpaire, o irredemptorista, sinó críticament lúcida i activament compromesa: a hores d’ara, estaria lluitant activament perquè les feministes de tot Espanya es manifestessin solidàries amb les preses i exiliades catalanes sense distinció: la Carme Forcadell, la Dolors Bassa, la Clara Ponsatí, la Meritxell Serret, la Marta Rovira, i l’Anna Gabriel.
PEDRA DE TOC
A Maurici Serrahima,
que va trobar una mica d’or,
fa molts anys, en un cistell de sorra
PEDRA DE TOC. Quant hom vol provar qualsevol or de quants quirats és, ha hom una pedra negra la qual és appellada en latí lapis parologicus e en vulgar és appellada pedra de toch, e és negra, e frega-la hom ab nou e fa’s pus negra e pren hom lo or que vol hom prouar e frega’l hom en la dita pedra negra fins que lo dit or lexa sa color bé empremtada en la dita pedra, e aprés frega hom de les dites toques en aquella pedra matexa e regonex hom ab qual de les toques se reffà o ressembla de color lo dit or.
Document del 1417 de l’Arxiu General de València
LLIBRE PRIMER
I
LIQUIDACIÓ DE CULPES
LA VANGUARDIA, 14 DE FEBRER DE 1939
Ha sido dictada hoy la ley de responsabilidades políticas que liquidará las culpas de los que contribuyeron a la subversión roja.
Se declaran fuera de la ley todos los partidos políticos que integran lo que se llama Frente Popular: Acción Republicana — Izquierda Republicana — Partido Federal — Confederación Nacional del Trabajo — Unión General de Trabajadores — Partido Socialista de Pestaña — Federación Anarquista Ibérica — Partido Nacionalista Vasco — Acción Nacionalista Vasca — Solidaridad de Obreros Vascos — Esquerra Catalana — Partido Galleguista — Partido Obrero de Unificación Marxista — Ateneo Libertario — Socorro Rojo Internacional — Partido Socialista Unificado de Cataluña — Unión de Rabassaires — Acció Catalana Republicana — Partido Catalanista Republicano — Unió Democràtica de Catalunya — Estat Català — Todas las Logias Masónicas.
Quedarán incursos en responsabilidades políticas:
Los que hayan desempeñado cargos directivos.
Los que hayan figurado antes del 18 de julio y manteniéndose en esta fecha como afiliados a aquéllos.
LA VANGUARDIA, 18 DE FEBRER DE 1939
La guerra en Cataluña ha terminado.
Durant aquell estiu del 39 liquidàvem tota una època i a l’altre cantó de guerra va quedar un món remot, sense connexió amb la vida que vivíem. Ens atrafegàvem aquell estiu, refent uns estudis ja cursats, no massa conscients de la burla que aquell nou exercici escolar contenia. No massa conscients, repeteixo, perquè anàvem perdent la facultat de sorprendre’ns. Ara, en una petita nota que ha sortit als diaris, ens comuniquen que el Butlletí Oficial admet la validesa d’uns estudis que a l’estiu del 39 no en tenien. Ens examinàvem, doncs, altre cop i tornàvem a repetir les lliçons ja oblidades: fórmules de Química, lleis de Física, axiomes de Matemàtiques; obligat visat de trànsit per a ingressar altre cop a la universitat. Mesells, si voleu, acceptàvem aquella prova vexant d’una aptitud ja reconeguda, perquè la universitat posseïa encara per a nosaltres un valor. Amb la seva misèria, amb els seus tribunals depuradors, amb l’amuntegament de gent diversa a cada curs, tenia encara el do d’oferir-nos l’únic sostre d’aquella pau: el coneixement. Ens agradava posseir un sostre, aquesta és la veritat. Acabàvem de sortir dels bombardeigs i vivíem. Preparar el llatí per a l’examen d’Estat, fer exercicis de prosa castellana, tot explicant el sistema circulatori dels rèptils, era una beneïda evasió. Ens distreia de la por, ens distreia d’aquella broma pesada. Ens podíem imaginar, mentre la nostra memòria es xopava de les paraules màgiques de la ciència, que érem normals, uns nois i unes noies normals. Llegíem poesies.
La poesia no hauria de ser mai per a ningú aquella taula de salvament, com ho era per a nosaltres aquell estiu de les liquidacions. Fent exercicis de prosa castellana per a ingressar de nou a la universitat d’on havíem sortit per decret, la nostra manera de parlar no tenia altre refugi que el vers. Llegíem d’amagat (fèiem aquell pintoresc ritual que és llegir un llibre en veu alta) un petit llibre que es titulava Imitació del foc:
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
Era moda aquell estiu una cançoneta tendra que deia:
J’attendrai
le jour et la nuit,
j’attendrai toujours
ton retour.
Ens netejàvem la pell de la por de les bombes, de la por dels exàmens, de la por dels tribunals depuradors, de la por d’aquella llarga nit que ens esperava.
En aquella universitat en pau, plena d’uniformes de guerra, el petit llibre que es deia Imitació del foc era gairebé un sant i senya. En el petit llibre editat per la Residència d’Estudiants no sols hi havia les paraules d’un gran poeta, sinó la constància d’una universitat viva. Carles Riba i Gabriel Alomar prologaven el llibre, com a mestres fidels. Hi havia també unes paraules d’Antoni M. Sbert, que era llavors conseller de Cultura.
Tota la meva vida es lliga a tu
com a la nit les flames a la fosca.
En Rosselló-Pòrcel havia acabat d’escriure aquests dos últims versos del poema, havia sortit de la cambra d’estudiant i havia trucat a la porta d’un altre estudiant, l’Eduard Valentí, i li havia dit, amb aquella profunda emoció d’haver tocat fons, li havia dit, més o menys: «Em sembla que és lo millor que he fet». Tot això passava quan nosaltres anàvem a l’Institut i l’Eduard Valentí venia a fer-nos classe vestit de soldat.
Per a nosaltres, que arribàvem a la universitat la tardor del 37, l’existència d’en Bartomeu Rosselló-Pòrcel ens havia estat revelada per la seva mort. Les paraules tenien una nitidesa màgica, perquè la seva mort era el tribut a la mort que ens voltava, era l’absència de tots els companys que se n’anaven, després d’haver enllestit l’examen d’ingrés a la universitat. Llegíem el petit llibre de poemes. Abandonàvem l’aula abans d’hora, perquè el llarg clam de les sirenes ens anunciava un bombardeig, i al bar, refugi improvisat, mentre amb una orella atenta tractàvem d’endevinar el camí de les bombes, llegíem. Verdejaven encara aquells camps i dauraven aquelles arbredes de l’illa càlida on ell no tornaria.
Aquell llibre de poemes era nostre, perquè era la nostra mort. Hi ha moltes maneres de morir-se i nosaltres havíem passat l’examen d’Estat, havíem passat el tribunal de depuració, fèiem declaracions jurades. Inauguràvem el llarg període d’averroisme del qual ja no en sortiríem mai més. Siger de Brabant havia resolt, amb la seva tesi de la veritat doble, el problema d’ortodòxia i llibertat. Nosaltres ens inventaríem un nou averroisme ètic. Recitaríem, amb mètode, una escala de valors i ens lliuraríem en secret, emmudits, a l’exercici d’elaborar-ne uns altres del tot oposats. Del tot? Quina seria la pedra de toc que ens oferiria criteri de certesa? Sempre seria vàlid el valor oposat? I, per altra banda, la rebel·lió ètica pot arribar a construir una estètica? Mentrestant vivíem, tanmateix. I la vida és un do, sobretot quan el plaer la fa gravitar en el teu propi cos. O és que ens aplicaríem, amb vocació, a suïcidar-nos?
Jo havia descobert, feia molt de temps, un escriptor apassionant: Joseph Conrad. Per casa corrien els volums, blau fosc els relligats, de color de carbassa si eren en rústega, de la Montaner i Simon. Dic que corrien perquè les lectures de la meva mare rarament tornaven a la llibreria, i per altra banda, quan s’entusiasmava amb un autor, no parava fins que n’havia llegit l’obra completa. No sé qui va iniciar d’entre nosaltres la lectura de Lord Jim, potser en Tonyo Roda, probablement a l’època en què em pintava el retrat de color préssec, on jo porto una brusa feta de retalls de brodat i puntes al coixí, rescat d’un fons de calaixera.
Lord Jim ens va seduir, entre altres coses, perquè en el fons era la història d’un suïcidi desesperat; la fuga cap endavant per alliberar-se d’una consciència de culpa insuportable, una consciència de culpa que, comptat i debatut, posava en qüestió les lleis d’honor del sistema.
Llegíem Lord Jim l’any 1939, o potser ja era el 40? Tant se val! Els volums que llegíem eren vells, maltractats per l’ús. Qui havia de fer-ne una ressenya?, qui s’havia de preocupar de parlar-ne? Józef Teodor Konrad Nałęcz Korzeniowski havia publicat Lord Jim l’any 1900. Gide l’havia imposat a França a través de la Nouvelle Revue i arribava a Espanya amb la publicació d’un conte: «An outpost of the Progress», a la Revista de Occidente (desembre de 1924) i, de manera metòdica, amb l’edició de Montaner i Simon, que s’iniciava també el 1924.
Jim quedava, en el fons de la narració, endevinat tot just, mal explicat, deliberadament mal explicat pel narrador, l’amic Marlow, del qual ni tan sols podem saber si el seu nom s’escriu així: Marlow. El narrador que xerra i xerra i xerra per acostar-nos Jim, a batzegades, per contradiccions, amb llampecs aclaridors: d’un gest, d’una emoció; que en parla sempre sota la influència immediata d’aquella realitat, de la realitat que no acaba de desfer-se mai de l’embrollat rodet de les sensacions. Descobrim Lord Jim a través d’aquella xerrameca molesta del pesat de Marlow, que no fa més que comunicar-nos la seva perplexitat: la primera vegada que veu Jim, el dia del judici, i les altres vegades, quan va retrobant Jim als ports, cada cop més allunyats de la civilització, i no és capaç de fer parlar Jim, i Jim continua silenciós, però nosaltres endevinem que Jim vol parlar, i Marlow es distreu i fa filosofia barata i ens explica els llibres que ha llegit, cosa que no ens interessa ni poc ni molt.
Tota obra d’art es dirigeix primàriament als sentits, havia dit Conrad. Enmig de l’implacable rodar del temps, el novel·lista, en un moment de lucidesa, captava un instant efímer de la vida. Però no n’hi havia prou; cal llavors perseguir amb tendresa, amb tossuderia, aquella profunda realitat que en l’instant breu ha estat tot just endevinada. Jim comença la seva història en el moment del judici; l’acusen d’irresponsabilitat i covardia. El capità del vaixell ha desaparegut i ell, el segon, és l’únic responsable. Jim ha saltat del vaixell per salvar la pròpia vida, i el vaixell, ple d’homes, tanmateix ha arribat a port. Jim no es rebel·la contra la sentència que el degrada, que el foragita de l’univers ordenat on ell vol viure. Decideix morir per aquell món i fuig endavant i, a cada nou port on intenta arrelar-se, emprèn de nou la fuga així que veu arribar algú que el pugui encadenar a la gloriosa Anglaterra. Quan ja ha trobat, en un poble malai, el repòs de la pròpia dignitat, quan ja s’ha convertit en Tuan Jim (un tractament que vol dir més o menys Lord Jim), traeix altre cop. Però llavors ja no es defensarà i anirà a l’encontre de la mort: «el rostre d’aquella ocasió, tan esperada, que, talment una núvia oriental, havia vingut, velada, a posar-se al seu costat».
«La primera virtut del novel·lista —diu Conrad— és la comprensió exacta dels límits traçats per la realitat de la seva època al lliure joc de la seva invenció. La inspiració ve de la terra, que té un passat, una història, un futur, no d’un cel fred i immutable». Les novel·les de Conrad s’inicien sempre amb un: «Jo ho he vist...», encara que moltes vegades el testimoni no sap què ha vist, més ben dit, mai no sap què ha vist, la visió no li basta, i d’aquí arrenca la dinàmica de la narració. El narrador partirà d’una insatisfacció primitiva, la comunicarà al lector i no el deixarà mai del tot satisfet. Henry James deia que Conrad era partidari del mètode de prendre el tema, sempre, pel seu aspecte més difícil. I ho deia James, el més àgil analista de la boirosa condició humana.
El judici de James és admirat i mofeta; mofeta perquè ell no se situa a l’angle de visió més difícil, però admirat també, perquè Conrad no avança per contradictòries definicions; simplement explica preocupat com són les coses que veu, i les veu des de l’aspecte més difícil, perquè Conrad no confia en les idees clares.
Conrad no ha passat a la història de la novel·lística com un innovador. Al nostre país, malgrat l’atenta preocupació de la Montaner i Simon, una esporàdica traducció catalana, i l’atenció que li dedicava la Revista de Occidente, no ha deixat a penes rastre, ni tan sols ha estat un autor bo de citar. Joan Estelrich, al pròleg de la traducció d’Under Western Eyes (1925), fa una introducció honesta i útil a l’obra de Conrad. Se serveix del número de l’1 de desembre de 1924 de la Nouvelle Revue Française dedicat al novel·lista. Malgrat els elogis que cita, malgrat els noms il·lustres dels autors —Gide, Glasworthy, Lenormand—, Estelrich dubta de l’èxit de Conrad i, quan en parla en nom propi, surt a la llum la seva natural reserva: «No nos duela, pues, que hubiese adoptado la lengua inglesa, si ello había de reportarnos su copiosa obra, algo uniforme, en verdad, algo monótona y pacata también, pero nunca ordinaria, antes bien, rica de pensamiento, de vida y sugestiones inagotables». Conrad no es troba en el gust de l’època; per això Estelrich no s’hi pot entusiasmar. A Barcelona perdura la influència d’Eugeni d’Ors, s’inicia el mestratge de Carles Riba, del neoclassicisme distant, de la deshumanització de l’art. Conrad no és audaç ni brillant, d’aquí la seva monotonia; no fa de l’esteticisme una moral; per tant, és pacato; no parla d’ell mateix amb aristocràtica altivesa i per això li resulta vulgar, apte per a tothom. No el pot defensar com a renovador, perquè aparentment Conrad no fa altra cosa que una vella i gastada novel·la decimonònica, i Ortega y Gasset acaba de publicar, a La deshumanización del arte (1925), les característiques del nou art. El nou estil: «Tiende: 1.º a la deshumanización del arte; 2.º a evitar las formas vivas; 3.º a hacer que la obra de arte no sea sino obra de arte; 4.º a considerar el arte como un juego y nada más; 5.º a una esencial ironía; 6.º a eludir toda falsedad y, por tanto, a una escrupulosa realización. En fin, 7.º, el arte, según los artistas jóvenes, es una cosa sin trascendencia alguna».
Però, a part de la seva inactualitat —Kafka seria també inactual als anys trenta per les mateixes raons, però des d’un extrem oposat—, Conrad despista el lector savi, perquè sense aparent renovació tampoc no és continuador de formes; les seves novel·les no són ben bé ni d’aventures, ni realistes, ni psicològiques. Com la majoria dels grans renovadors no inventa una fórmula nova, sinó que, utilitzant la més usada de les fórmules, obté un resultat sense precedents. El mar, la marina mercant, el pas de la navegació a la vela a la navegació a vapor, l’exotisme oriental no són els seus temes, són només la terra on creixen i moren les seves plantacions, i l’art amb què crea aquesta vida és del tot nou. Tan nou que els seus imitadors han pogut semblar revolucionaris. Ell mateix no es va preocupar mai de ser original, i si es justifica és per demostrar que no hi ha res d’inversemblant en el que diu. Podem adonar-nos, a través de la justificació de Lord Jim, en l’edició de 1917, de la intranquil·litat que produïa la seva obra, de la irritada reacció que provocava. Conrad llavors demostra que la perorata de Marlow no és pas gaire més llarga que un discurs del Parlament, que l’auditori aguanta bé perquè la beguda amenitza la història, que Marlow s’atura de tant en tant per beure un got d’aigua mineral, i en fi, que explicar una història amb veu alta és un sistema vell com el món. També Ulisses narrava la seva pròpia història en arribar a l’illa dels Feacis, i els herois de la picaresca no fan sinó el seu panegíric a través de la seva misèria i desventura. Darrere una gran novel·la sempre hi ha algú que tracta de convèncer-nos d’alguna cosa que ha vist, de fer-nos còmplices de la seva perplexitat o del seu entusiasme. L’originalitat de Conrad és que ha introduït el dubte en el cor del narrador. En Lord Jim, Marlow, des de bon començament, no sap més coses que nosaltres. Han transcorregut ja dos capítols quan ell comença a parlar, i en els dos primers capítols ens ha explicat qui és Jim, qui són els seus pares, la indecisió de Jim, el seu concepte de l’honor. Aquests primers capítols no ens anuncien res de nou; la suau ironia amb què el novel·lista explica la història l’emparenta amb Dickens i amb Fielding. Quan ja som en el procés, Jim veu un home blanc que l’observa, amb uns ulls diferents que potser comprenen. L’angle de visió fa un tomb definitiu, i la resta de les 450 pàgines l’home blanc, Marlow, tractarà d’explicar-nos qui és Jim, i Marlow s’explica perquè ell mateix vol entendre qui és Jim tot explicant-lo. Marlow no és subtil ni complicat, la complicació prové de la necessitat d’entendre la textura elemental de Jim. Buscant una justificació, Marlow ens farà veure el doble procés de la història: per una banda institucions i normes, per altra banda aquell home tot sol. I Marlow endevina el desassossec insoluble d’aquest home tan elemental: la contradicció entre les seves idees i els seus actes. Jim vol l’acord amb ell mateix i amb els que el veuen actuar, que és la forma expressa de l’honor. Marlow arriba tan a frec de la tragèdia de Jim que s’indigna, i s’enfada contra l’heroi: «Al diable amb les idees! Són unes meuques, unes gitanes que vénen a trucar a la porta baixa del vostre esperit i procuren arrencar un petit tros de la vostra pròpia substància i s’enduen una engruna d’aquesta fe en unes quantes nocions ben senzilles, a les quals t’has d’arrapar si vols viure honestament i si vols una mort fàcil».
Conrad sap que la realitat no pot ser del tot penetrada de sentit, però tampoc no en pot ser del tot privada. Per això Henry James deia que sempre tractava de veure les coses pel cantó més difícil. No fa apologies, Conrad, com les fa Kipling, que defensa la identificació amb el sistema i la sublimitat del dolor; però tampoc no s’identifica amb la individualitat sacrificada que esdevé exemple, com fa Flaubert, el seu mestre admirat.
Devoràvem les novel·les de Conrad en la col·lecció de la Montaner i Simon que es tancava a la dècada dels trenta. Els historiadors de la literatura que, per raó d’ofici, són tan aficionats a confiar en les dates, solen donar molta importància al peu d’impremta. Conrad no va exercir cap influència en els nostres escriptors; els uns perquè seguien al peu de la lletra les normes noucentistes i els feia molta vergonya ser titllats de romàntics, i els altres perquè estaven convençuts que l’única manera de no ser romàntics era seguir el camí fressat pel realisme. A nosaltres Conrad probablement ens influiria, però no directament. Llavors a mi m’interessava més l’odissea de Jim que l’ofici de Conrad. Però nosaltres no fugíem cap a Orient, la nostra fuga ens deixava tancats a casa.
L’Enric Bagué ens convencia, tot explicant-nos història, aquell estiu de repàs d’uns cursos ja aprovats, que, per més vegades que te n’examinis, la història és una bella ciència, i que si estàs convençut que sofrir un examen és un exercici absurd, què més té fer-lo una o dues vegades? Els temps que ens ha tocat viure —ens deia— ens fan comprendre, per exemple, les proscripcions romanes o els processos de limpieza de sangre de l’Espanya barroca. En altres temps, i volia dir abans de la guerra, un home era honorable mentre no es demostrés el contrari. Ara et cal demostrar que ets honorable, que no has fet cap crim, que no has cultivat idees pernicioses.
El nostre petit tribunal universitari es comportava d’una manera amable. Només calia que demostressis que tenies un caigut o un vexat a la família i ja et podies matricular de cursos intensius i així arribar gairebé a continuar els estudis on els havies deixat. La categoria de vexat era molt elàstica. Si se t’havien incautat d’una fàbrica o d’unes terres de bona treta el vejamen era molt gros. L’única cosa que jo podia esgrimir, a favor meu, era la incautació de la casa dels avis Farnés a Sant Feliu de Codines; la casa era de la meva mare i per tant, en bona llei, el vejamen podia arribar fins a mi. Em van preguntar, somrients i sol·lícits, quina mena de finca era l’exincautada. Vaig donar les senyes. A mi em semblava una casa gran i bonica, amb el seu jardí porxat i la torratxa senyora, però el tribunal va dictaminar que una casa era poc, i que encara que volgués qualificar-la amb el pompós nom de casa pairal —ho era, tanmateix— no deixava de ser, per a la nostra família, una vulgar casa d’estiueig.
—Res més? —em van preguntar, severíssims.
—No teníem res més —vaig dir tot excusant-me.
Amb tot, el certificat de bona-noia-inofensiva —encara-que-no-del-tot-de-fiar— va arribar a punt i vaig matricular-me. Algú m’havia avalat.
L’Enric Bagué tenia raó: malgrat que la terra trontollava sovint sota els teus peus, podies arrapar-te a uns quants valors immutables que ningú no t’hauria discutit. Contradient el nostre estimat Marlow, quan t’era impossible recórrer a una simple noció de decència, t’allunyaves cap a les idees. Els minuciosos textos, des de Parmènides a Spinoza, et concedien una certa impressió de seguretat.
En Ramon Esquerra, professor de Literatura a l’Institut Escola, s’enfadava quan jo li deia que volia fer Filosofia. I s’enfadava de veres.
—Què hi has de fer a Filosofia, tu! —cridava—. El que tu has de fer és escriure i el que t’ha d’interessar és la Literatura.
—No m’interessa la Literatura —deia jo.
—Mentida! A més, no et fiïs dels filòsofs. Només n’hi ha de dues castes i no et sabria dir quina és la pitjor. O els folls, els irremissiblement folls, o els barres, els que et parlen de la Veritat i del Bé i de la Bellesa i són capaços de contemplar cínicament totes les injustícies quotidianes.
Però en Ramon Esquerra era mort, havia mort els últims dies de la guerra, i no vaig poder-li explicar que jo tenia unes raons molt concretes per a no fer Literatura. La Filosofia m’evitava la conversió a una altra llengua. En el reducte de les idees podies escriure impunement amb faltes d’ortografia i oblidar en la urgència expressiva quin era el vehicle del teu pensament. M’agradava per altra banda, des de feia molt temps, l’aspre rigor de les Històries de la Filosofia, sense gens de ganga, i seguir el fil conductor, que tan sovint veies desaparèixer, i veure com es tornava a nuar per damunt d’abismes de segles.
En Ramon Esquerra era mort i a la universitat no quedava ni un dels professors que jo coneixia. L’esbaldida era impressionant i val la pena de recordar-la perquè té valor històric. Vet aquí la llista d’absents: Enric Bagué, Joan Petit, Ramon Aramon, Domènec Casanovas, Jaume Serra Húnter, Joaquim Xirau, Pompeu Fabra, Carles Riba, Pere Bosch Gimpera, Joaquim Balcells, Jordi Rubió... I recordo només els que jo coneixia de prop.
A la universitat hi havia una gent nova, el denominador comú de la qual era un altiu mal humor. Descobríem, així que entràvem a l’aula, que nosaltres havíem canviat. Havíem deixat de ser deixebles, hereus legítims del patrimoni comú de la cultura, alegrement invitats a participar-ne, i havíem passat a ser alumnes, enemics jurats d’un personatge poderós. Nosaltres, obedients i astuts, aprendríem a sortejar les trampes que l’home poderós ens posaria, i, amb bona conducta intel·lectual, obtindríem un títol universitari. El personatge entronitzat dalt la tarima ens ignorava; alguns, però, ens dedicaven burles i insults. A mi m’era difícil aprendre’m la nova picaresca, l’estafa i l’afalac, i entonar el Gaudeamus igitur iuvenes dum sumus...
Alguns s’hi adaptaven molt bé, semblaven sorgir de La casa de la Troya, com el marquès de Villena del seu alambí. Els xirois galifardeus de la tuna, curulls de cintes, cantaven: «Y si no se le quitan bailando, los dolores a la taberna, y si no se le quitan bailando, déjala que se pudra y se muera». D’altres, més seriosos, assimilaven la cançó nazi, aquella de la bala que ve volant per a tu o per a mi: «Yo tenía un camarada, entre todos el mejor...».
No tots els professors es deixaven vèncer per l’estil magister dixit. No tots redimien els impulsos bèl·lics inutilitzats per la pau amb exercicis mensuals, trimestrals, anuals, i tornem-hi. No tots dedicaven una part de l’hora didàctica a dir-nos que érem uns inútils, uns insensats, uns mal educats, un ramat de bens amb llana arnada. No tots evitaven la promiscuïtat a l’aula. Només un professor de Llatí disposava els homes a un cantó i les dones a l’altre, com als funerals. Vaig rebre, i segurament no vaig ser l’única, un tempestuós sermó explicant-me que ell no estava disposat que li convertissin el recinte sagrat de la ciència en un envelat. Val a dir que jo, distreta de mena, o potser empesa per una tèrbola concupiscència que la meva carn femenina acumulava des de la fatídica poma, m’havia assegut al vessant viril, entre dos companys mascles. Val a dir que no tots cridaven: «Les dones a fregar!», com un fidel partidari de la Sana —com deien dels tomistes els jesuïtes—. De vegades, cal ser justos, la culpa era nostra, com aquell dia que la Maria Victòria Oliva va entrar corrent a classe —no era massa matinera— i es va asseure a la silla del caído i el catedràtic li va dir, burleta i piropejador, si no se’n donava vergonya d’ocupar la cadira de l’immolat desconegut, amb aquell cos esplèndid i la pell de fruita tendra.
No tots, afortunadament; l’Enric Bagué tenia raó. En aquella kermesse bigarrada, dolorosa i còmica que era la universitat dels anys quaranta, vaig trobar uns mestres. Ells van conformar poderosament la meva visió, i van ajudar a passar aquell llarg túnel de silenci. I en la mesura que la seva pedagogia era deliberadament dogmàtica i pretenien anostrar-nos en els preceptes de la vella escolàstica, van saber comunicar una disciplina mental, amb la qual no seria difícil desfer-se dels esquemes inútils. Part de fora, en diaris, revistes, conferències, discursos, es reblaven els mites dels temps guerrers. I dic mites en el vell sentit del mot: exemple que serveix per a explicar tot allò que hi ha d’inexplicable en l’univers i que un cop formulat desatén tota cosa que no hi és enquibida. O sigui, que un mite no és més que l’exemplarització d’un convenciment. Plató fa servir els mites per convèncer, per defensar la seva teoria. Així, ell mateix distingeix dues formes d’argumentar: theorein i mitologuein. No hi ha dubte, doncs, que amb un mite es pot servir la veritat. Té, però, i aquest és el seu propòsit, una intenció pedagògica i calmant. Les coses són en el seu esdevenir i en la seva multiplicitat inquietants, i el mite les fixa per tranquil·litzar l’ànima. Quan el mestre explica un mite —el de la caverna, el de l’auriga que va més enllà dels límits de la cursa, el de l’alosa que interromp el vol i es deixa atrapar pel miralleig al fons de la xarxa— els deixebles senten el repòs del sempre és així. Per això un mite pot ser alienador, perquè et suborna, perquè et nega el dret de seguir interrogant, el dret a dubtar, a clavar les ungles en les coses consistents i decidir a cada instant de la nostra conducta. Els mites dels anys quaranta no eren pas nous. Eren només la crispació obligada d’unes imatges operants en el moment que l’home va entrar en possessió de la terra i va intuir la força del seu dret i va exemplaritzar la seva conquesta. En aquest sentit el mite serveix, no per a explicar, sinó per a justificar una conducta, i el procés es produeix a la inversa: la conducta usada es proposa com a exemplar i més tard l’exemple es defineix com a anterior a la conducta i s’exigeix a tots com a norma segura. Un mite d’aquest estil és el que retreu Shakespeare a Coriolà. Una vegada, els braços i les cames es van rebel·lar contra la panxa i el cap, perquè —deien— ells es passaven la vida en continuat esforç, mentre el cap es deixava passejar i el ventre no feia més que engolir viandes. El cap i la panxa es van indignar i el cap va deixar de pensar i la panxa d’engolir aliments. Llavors els braços i les cames van perdre tota la força i ja no van ser bons per a res. Aquest exemple és per a demostrar que l’univers està molt ben ordenat: els uns han de pensar, els altres han d’acumular riqueses i poder i els altres han de treballar mal que els pesi. És evident que l’exemple s’ha esgrimit per a fer callar el poble que treballa i no menja, i que l’exemple és d’una falsedat prou clara, car el cos humà és un tot indivisible i el cos social és múltiple i modificable.
Els mites dels anys quaranta eren més aviat sobreentesos; no per això tenien menys força, tot al contrari. Així mateix té més força la maledicència que l’anatema. Sense esforçar-nos-hi massa en podríem enunciar uns quants:
* El mite de la virilitat. Acció pura.
* El mite de la feminitat. Passivitat i obediència.
* El mite de la joventut innocent.
* El mite de l’home simple i fort contra l’intel·lectual pervers.
ABC, 30 DE MARÇ DE 1939
«UN DÍA HISTÓRICO PARA EUROPA», EUGENIO MONTES
El Presidente de la República Checa deposita la suerte de su pueblo en manos de Hitler, que ha llegado con su ejército a Praga.
Checoslovaquia era un obstáculo para la paz de Europa. Su desaparición no puede ser considerada más que como una gran ventaja para Europa, pues durante años constituyó uno de los más grandes peligros para la paz. Representaba además Checoslovaquia el último baluarte de la trama con que se había pretendido aprisionar, desde Versalles, al gran pueblo alemán; la trama que Hitler ha ido desarticulando pieza a pieza con destreza sólo comparable a su inexorabilidad.
A semejanza de los Staufen medievales, Hitler simboliza el germanismo con los cuatro rumbos de la rosa de los vientos. No la toques ya más. Sí, prosigue y que la rosa —a quien osa— sea eterna y fortuna y primavera.
Historia con lucha y reconciliación humana, sangre roja y blanca paz divina o para decirlo parafraseando a nuestro clásico: Aljófar blanco sobre rosa roja.
Hitler esdevingut Siegfried, vestit de blanc, exemple del germanisme triomfant i de la virilitat sense màcula, iniciant el seu camí pels camins d’Europa. Les dones, tal com pertoca, ens retiràrem al gineceu —no és grega la paraula?— a brodar i a patir i a posar-nos boniques per al repòs del guerrer.
LA VANGUARDIA, 19 DE MARÇ DE 1939
Orden del Ministerio de Educación Nacional recordando que se halla terminantemente prohibida la coeducación en la enseñanza. Orden del 4 de septiembre de 1936.
II
DUCE, DUCE, DUCE
VÉRTICE, JULIOL DE 1939
«A BENITO MUSSOLINI», DIONISIO RIDRUEJO
Estatua de tu propio pensamiento
—Roma de piedra firme y ensanchada—
sobre el calor del alma edificada
dura al reposo y noble al movimiento.
Pulso, atadura, corazón y aliento
que vuelves a la Italia levantada
la majestad ardiente de la espada,
la luz del trigo y la pasión al viento.
Salvaste las columnas del olvido,
tierras y tiempo dilató tu suerte
donde aprende la Historia su sentido.
Vértice de tus días, roca fuerte
y sangre paternal, donde ha vencido
la apariencia del mármol a la muerte.
El sonet heroic de Ridruejo conté tots els elements d’aquell neorenaixentisme, amb totes les disminucions que la reproducció comporta. Marbre, columnes, estàtua, insisteixen en la idea de blancor d’un món clàssic d’estampa. La geometria és obsessió perquè significa eficàcia i mesura; no hi falta tampoc l’evocació del pare. El pare protector decideix, i els eterns adolescents que són els seus súbdits poden seguir en la blancor de l’eterna jovenesa. Que segura se sent ara la classe mitjana europea, esporuguida després de les lluites de la postguerra! Itàlia ens pot donar lliçons de nou estil, gens dolç per cert, sinó resplendent i a ritme de marxa. La ciutat bruta, deixada, amb els senyals encara visibles de la guerra, es prepara per a rebre els hostes il·lustres. Aquesta vegada es tracta del comte Ciano, naturalment vestit de blanc.
LA VANGUARDIA, 16 DE JULIOL DE 1939
Bienvenido sea a nuestros lares quien nos trae de Italia, con su presencia, no solamente una representación autorizada por la Jerarquía, sino una auténtica expresión de la Italia Fascista que, como la España Nacional de ahora, supo, en 1922, reconquistar la gloria y la eficacia de su misión imprescindible en el mundo.
El 3 d’agost jo feia vint-i-un anys. Els homes de la meva edat eren de la lleva del 39. Eren els homes que van ingressar a files la tardor del 37. La majoria se’n van anar de dret al front. Acabada la guerra, eren al camp de concentració, en sortir-ne van ingressar a files de nou. Alguns havien aconseguit llicència per a examinar-se, d’altres van haver d’esperar. D’altres van tornar massa cansats per començar a fer declaracions jurades i emprendre una carrera universitària.
El dia 3 d’agost de 1939 podies llegir a La Vanguardia aquest edicte:
Se ha publicado el siguiente edicto en virtud de la resolución del Tribunal Regional de Responsabilidades políticas.
Don Salvador Heredia de Vargas Machuca, teniente honorario del cuerpo jurídico militar, juez instructor provincial de responsabilidades políticas de Barcelona.
Hago saber: Que en este juzgado de mi cargo se incoa expediente de responsabilidades políticas a don Luis Companys Jover, ex Presidente de la Generalidad de Cataluña, en virtud de acordado al Tribunal Regional de Responsabilidades Políticas de esta capital, por lo que todas las personas que tengan conocimiento de cual haya sido la conducta política y social del mencionado inculpado, así como cuáles son los bienes de su pertenencia, está en la obligación de ponerlo en conocimiento de este juzgado o del correspondiente en donde se tenga domicilio el declarante; haciéndose saber además que ni la ausencia ni la incomparecencia del inculpado retendrá la tramitación ni fallo del expediente. —Barcelona, 26 de julio de 1939. Año de la Victoria. — El juez de instrucción, Salvador Heredia, p.m., el secretario, Eugenio Blásquez.
En aquests anys, mentre adheríem per obligació a l’esquema d’un estricte tomisme, feia via ja, mig oficiosament mig ex cathedra, el pensament de Heidegger. Havia arribat tèrbol i misteriós, seguint les petjades d’un mestre nou, que parlava amb una expressió tràgica i urgent: Xavier Zubiri. Com a professor tenia, de bell antuvi, l’immens atractiu de no assemblar-se a ningú. El seu propòsit d’ortodòxia catòlica no tenia res a veure amb el freqüent argot tomista. I, en canvi, l’apassionada anàlisi del fenomen de la religió trencava d’una manera abrupta amb l’actitud dominant a l’entreguerres.
Nosaltres, els hereus directes de la República i l’Autonomia, havíem estat educats per al triomf. Ens havien educat en l’ordre, la confiança, la netedat, la gentilesa, el bon gust, l’autodomini. Ens havien ensenyat a refusar la desesperació, amb el mateix menyspreu amb què es refusa una roba tacada i suada. I vet aquí que la Història, mentrestant, ens havia preparat una broma sarcàstica: les raons de l’ordre ens havien conduït a aquella pau armada i sobre els nostres caps havia esclatat la consigna de l’alegria.
A La Vanguardia del 20 d’agost, Luis de Galinsoga escrivia:
Disciplina para el júbilo.
Habíamos perdido bajo la República el don divino de la alegría. Uno de los ínclitos y nefastos filósofos y fundadores de aquel régimen dictaminó, a las pocas semanas de instituido, que la República había tornado agria y triste la vida de España.
¡Vaya si tiene que intervenir el Estado en la alegría!
Y esta función es la que ha iniciado esa orden reciente del señor Serrano Súñer, reguladora de las fiestas y sabiamente administrativa del regocijo.
L’expressió emmurriada, la inquietud palesa del doctor Zubiri, com nosaltres li dèiem, era com un aire fred, reconfortant. La traducció del vocabulari de Heidegger una nova projecció, articulada, viable, de la nostra constant angoixa: «La existencia humana, se nos dice hoy, es una realidad que consiste en encontrarse entre las cosas y hacerse a sí misma, cuidándose de ellas y arrastrada por ellas. En este su hacerse, la existencia humana adquiere su mismidad y su ser, es decir, en este su hacerse es ella lo que es y como es. La existencia humana está arrojada entre las cosas, y en este arrojamiento cobra ella el arrojo de existir. La constitutiva indigencia del hombre, ese no ser nada sin, con y por las cosas, es consecuencia de este estar arrojado, de esta nihilidad ontológica radical».
Reconèixer-se com llençat a aquí era subjectivament satisfactori. L’expressió trobar-se llençat portava un rastre d’emotivitat, un element d’urgència —malgrat saber que la paraula d’origen no té la càrrega de menyspreu de la paraula llençar— que era al mateix temps tranquil·litzadora, en la mesura que racionalitzava aquella dolorosa estampida dels tres anys de guerra, la vivència d’una desfeta que ens feia desobedients i, per tant, innecessaris. Havíem estat llençats allí per atzar, i el viure era constatació continuada de provisionalitat. La consistència del món exterior esdevenia, així, dubtosa també —i que còmode que ho fos!— i ens permetia dedicar-nos a allò que se n’ha dit coherència íntima i sense remordiments. «La existencia de un mundo exterior —ens deia Zubiri— no es algo que le adviene al hombre desde fuera; al revés: le adviene desde sí mismo. El idealismo había dicho algo parecido; pero al hablar de “sí mismo” quería decir que las cosas exteriores son una posición del sujeto. No se trata de esto; el “sí mismo” no es un estar “encerrado” en sí, sino estar “abierto” a las cosas; lo que el sujeto “pone” con esta “apertura” es precisamente la apertura y, por lo tanto, la “exterioridad”, por lo cual es posible que haya cosas “externas” al sujeto y “entren” (sit venia verbo) en él».
El doctor Zubiri deia sovint: «No se trata de esto». Era l’expressió del convenciment que seria mal entès. És a dir, no sols que seria mal entès, sinó que la seva personal versió de l’idealisme, la seva personal utilització del mètode fenomenològic, el farien avançar sempre en una constant correcció de la idea expressada. Corregia i tractava de precedir l’equívoc que es produiria en el que l’escoltava. «No se trata de esto» era una frase que nosaltres repetíem amb la malícia del valet de chambre, la típica malícia del deixeble que mig es defensa de l’imperi del mestre. I al mateix temps ens era legítimament útil per a defensar-nos d’aquell corrent beatífic de la lletra impresa.
No és gens difícil de comprendre per què ens vam sentir atrets pel lèxic del filòsof Friburg, i dic lèxic i no filosofia perquè abans d’arribar a capir el contingut de la seva obra, el seu vocabulari, inhabitual en els breviaris filosòfics, feia camí en el nostre esperit i despertava profundes ressonàncies. El lèxic de Heidegger s’omplia del contingut de la nostra vida quotidiana: de la consciència permanent d’incertesa i de provisionalitat; de la radical impressió d’haver estat llençats a la situació present; de l’acumulació de certificats de bona conducta que modelava un permanent estat de culpa; una tensió constant que t’empenyia a dir no, sense estrat de certesa on recolzar-te; tot plegat inclinava la nostra intel·ligència devers una terminologia que ens gratificava per si mateixa i ens estalviava el rigor de la comprensió. Per altra banda, Berdiàev havia dit ja que la terminologia de Heidegger és més original que el seu pensament. Uns quants anys més tard, escassament una dècada, veuríem com aquest vocabulari, astutament traduït per Sartre, trotava pels cafès i les caves de Saint-Germain. No és gens difícil d’establir un paral·lel entre la joventut que sortia de la guerra mundial en el París de la victòria i la nostra pròpia joventut, en la Barcelona de la derrota, encara que no sigui fàcil transcriure-la en imatges perquè la nostra no era vida de carrer. Però insisteixo que la influència era molt més profunda del que podia semblar i que molts van ser més tard heideggerians sense saber-ho, assumint una actitud rebel·lada de crisi i no de crítica.
Era amb l’actitud que ens havíem identificat, més que no amb l’obra, car l’obra ens arribava mediatitzada en escasses i difícils traduccions. I potser ens hi identificàvem molt més profundament del que nosaltres mateixos podíem suposar, perquè Heidegger era en la seva aventura històrica un antecedent nostre; un revoltat, com diu Fritz Heinemann, que se subleva contra tot: contra els positivistes; contra la metafísica tradicional; contra la negació de la metafísica de Kant, demostrant que en Kant hi ha el fonament de la metafísica; contra la lògica, explicant que el pensament s’instal·la en el no-res per a destruir en definitiva tota possibilitat de negació; dedicant-se a fer antiinterpretacions dels grans filòsofs, de Plató, de Kant, com si la seva última finalitat fos destruir la història de la Filosofia. Un contrarevolucionari, de fet, perquè li preocupa destruir l’herència del passat, i no un revolucionari que es proposi precipitar l’evolució cap al futur.
L’aproximació a Heidegger, l’autèntica, la vam fer amb el jove alemany, ros i vermell, que Herr Beinert ens havia presentat. L’estudiant de Friburg sabia molt poc castellà i això li estalviava el problema de la traducció. Sovint ens trobàvem, ell i nosaltres, tractant de descobrir la paraula adequada i el català s’hi introduïa amb una impertinència notable, perquè el mot traduït mai no l’acabava de satisfer. Els termes de Heidegger no havien de ser pròpiament conceptes, sinó essències de vivències, i havien de conservar la pluralitat d’intencions de la vivència. Així, si li dèiem que la paraula Sorge volia dir cuidado, es treia de la butxaca un diccionari, que duia sempre a mà, com un turista, i ens deia que in Sorge sein volia dir també ‘inquietar-se’, ‘preocupar-se’, ‘inclinar-se amb sol·licitud devers alguna cosa’, però també..., i això era important..., ‘amb recel’. Era inútil que nosaltres li diguéssim que cuidado volia dir també més o menys tot això; ell insistia que era preferible no traduir la paraula i escrivia a la pissarra in Sorgen sein. Els nostres apunts eren galimaties de castellà-català-alemany-llatí.
Malgrat tot, el nostre professor jove, ros i vermell, ens va comunicar amb apassionament unes quantes coses. En primer lloc, la pràctica de la fenomenologia com a mètode: fer veure per si mateix allò que es mostra, tal com per si mateix es mostra. És a dir, no buscar res més enllà d’allò que és perceptible; descrivint, explicant, donant tombs a l’entorn de les coses que es mostren.
I així descobríem que el nostre estat d’ànim era l’essencial de la situació humana: un constant estar exposat al no-res.
Naturalment que tot això res no tenia a veure amb el nostre treball de graduandos, com deia el doctor Font i Puig, i aclaria que usava un adjectiu de futur que vol dir ‘els que desitgen ser graduats’. El nostre professor jove, ros i vermell, se’n va anar a la guerra quan l’exèrcit del Reich va reclamar tothom, sense fer cas de serveis culturals i de propaganda, de tal manera que al Liceu ja només arribaven Tristanys vells i sense el fiato necessari. Per altra banda, les classes sobre Heidegger eren voluntàries; per altra banda, Xavier Zubiri no es va preocupar mai d’examinar-nos de les excursions intel·lectuals pel Peri physeos de Parmènides, que seguíem, a regular distància del grec, en el Parmènides de Plató, de cobertes de color carbassa de la Guillaume Budé. La matèria d’examen era presidida pel ens et verum convertuntur, i com frares de la baixa edat mitjana excel·líem en l’art de demostrar l’absoluta necessitat de definir la substància en «allò que existeix en si i no en altre com en subjecte d’inherència» per evitar de caure en el panteisme, com li passaria a Spinoza. Discutint si l’omnipotència divina acusa ab initio en la causa segona o no hi actua, com sostenia l’atrevit de Suárez, demostrant les conseqüències que es deriven si s’admet que entre essència i existència hi ha distinció real o només distinció de raó. Adquirint l’agilitat que cal per a reduir un Bamalip a Barbara i fins un Baroco a l’absurd. Amb l’esquema preparat per a interpretar qualsevol text, amb una història del pensament que registrava totes les caigudes en panteismes, solipsismes, psicologismes i altres pecats contra l’Esperit Sant. El sistema que et concedia permís de circulació per a exàmens i oposicions es basava en nihil est in intellectu quod prius non fuerit in sensu nisi intellectus ipse, amb el seu vocabulari corrent: potència i acte, matèria i forma, causa i efecte; tan profundament inscrit en el nostre llenguatge cultural que el veureu sorgir fresc i jove en no poques apologies de la dialèctica materialista i en més d’una anàlisi estructural.
L’únic dels nostres professors que no utilitzava la terminologia escolàstica era el doctor Mirabent. Amb la seva gentilesa, amb l’atenció al més petit intent de diàleg per part de l’alumne, era exemple anacrònic de l’altra universitat que havíem perdut. Ell tornava d’Anglaterra, on havia passat molts anys. No ens explicava Estètica, com era la seva especialitat, sinó Teoria del Coneixement, i s’entretenia amb delectança en la Teoria del Common sense, i de passada tractava de convèncer-nos que la influència germànica no havia estat mai fructífera per al nostre país. I li agradava recordar esporàdics ascendents empiristes. L’escoltàvem atents, però no el sentíem; vull dir, no ens adonàvem cap a on podia conduir el seu pensament.
El doctor Mirabent no era un home brillant, però la qualitat grisa de la seva manera d’actuar havia d’estar condemnada per força a la desaparició en aquells moments de tanta lluminària. Quan el doctor Mirabent somreia, en comentar la prosa d’ús corrent, no ens adonàvem del seu somriure. En la prosa, més encara que en la poesia, s’imposava un estil. Comptat i debatut, era més fàcil d’imitar que un sonet. I per això també ha deixat un rastre més profund. Diu José Antonio Maravall:
VÉRTICE, JUNY DE 1939
«EL ESTILO DE OFENSIVA DE LA INTELIGENCIA ESPAÑOLA»
La acción militar es la más alta manera de expresarse una vida humana. Esa vida que el sexto día del Génesis apareció sobre nuestro planeta está hecha para la lucha. Una mente positivista, que haya perdido cuanto de bello hay en el riesgo y ventura que es nuestro vivir, reducirá esa pugna que constituye nuestro modo de ser al mero carácter de lucha por la existencia biológica. Pero todos nuestros líricos cristianos, en cuyas almas el destino último del hombre ha sido su más profunda experiencia, saben que entre los mejores y más duros combates se encuentran los del espíritu. Fray Juan de los Ángeles nos habló, porque era un místico, «de la lucha espiritual y amorosa de Dios y el alma». Los ascetas, porque eran moralistas, nos aleccionaron sobre las perversas tentaciones contra las que tenemos que combatir para salvarnos.
Y sabido es que toda acción de combate dispone de dos sistemas: la defensiva y la ofensiva.
Por lo general las vidas pobres, las empresas sin aliento, las causas que no llevan el bien y la verdad, no saben ni pueden emplear más sistema que la defensiva. Una vida fuerte, en cambio, emplea la ofensiva. Y una vida es fuerte cuando su más íntima experiencia es la verdad, porque sólo ésta es su socorro mejor, su mejor armamento.
Una vida así se lanza a la conquista, al avance agresivo. Pero en el amplio horizonte en que se abren a una vida sus posibles acciones, una de las más anchas zonas es la inteligencia.
Pensarlo así, sin negar por ello la fortaleza de un carácter voluntarista, es estilo español.
De nuevo hemos de recoger la gran arma de la inteligencia española y, sin desconfianza, lanzarnos con ella a atacar, a agredir en todos los frentes al enemigo. Y con esta ofensiva conquistar de nuevo para nuestro dominio de españoles esas «categorías» permanentes de la «razón» fundamento del espíritu cristiano, cuyo imperio, un día histórico, reclamó nuestro Ausente de eterna presencia.
La terminologia hi és tota: destino, estilo, imperio, lucha, ascetismo, vida fuerte... Hi ha, a més, la pauta del comportament: llançar-se a l’atac i ocupar la cota prevista bo i armat, si més no, d’intel·ligència. I el comportament persistirà, fins i tot quan canviï la terminologia. L’ambient conforma les actituds, els gestos, fins i tot quan provoca contradictors, embota la facultat de sorprendre’s i la fúria agressiva amb què s’esgrimeix la intel·li gència pot ocupar el lloc de la lucidesa crítica.
Vet aquí per què, com aconsellava Brecht, cal esmolar contínuament la facultat de sorprendre’ns. En aquells moments, la nostra facultat de sorprendre’ns no havia tingut temps d’oscar-se, potser perquè l’atac ens venia directament de cara. Com en aquell text de Pilar Primo de Rivera, publicat a Arriba, Buenos Aires, pel setembre de 1938, i publicat més tard en altres periòdics:
Pasó la modernísima niña del Instituto Escuela, joven intelectual que con seriedad de nuevo Catón supo censurar los «errores», los «defectos», los «vicios» de un Felipe II, que no conoció de la gran obra de nuestra colonización en América más que la crítica de Fray Bartolomé, algo corregida y aumentada. Pasó la mujer vacía que por no saber nada, ni supo ser mujer.
No hay sitio para ellas en la España Nueva.
L’Institut Escola a Barcelona havia nascut l’any 1932. Havia existit prou temps per a donar tres promocions de batxillers. La primera promoció va obtenir el títol pel juny de 1936.
Va ser incòmode per a molta gent, l’Institut Escola, i, en un país com el nostre, que posseeix una curta però fecunda tradició pedagògica revolucionària, va depassar els límits de tota previsió. Va ser, mentre va viure, no sols una experiència pedagògica, sinó un fenomen ciutadà. A Mirador, revista respectable, va sortir un comentari irònic sobre els futurs batxillers de l’Institut Escola. Era d’inici l’hereu de l’Instituto Escuela de Madrid, i va revifar, amb la seva nova empenta, el zel que els llargs anys d’existència de la institució madrilenya havien apaivagat.
Els estudiants barcelonins vam viure, en el curt període d’un batxillerat, amb l’esperit alerta, viu, amb el convenciment que formàvem part d’una empresa que tendia a millorar les relacions de convivència. L’Institut Escola no predicava un dogma, sinó un comportament. Va viure lligat a l’aventura política de Catalunya. Si jo hagués de resumir en poques paraules el fracàs i la glòria d’aquells anys, diria, parodiant el Cusano, que la glòria d’aquella pedagogia va ser fer-nos entrar en la veritat amb creixent plaer, i el seu fracàs va ser preparar-nos per a un món que no ha existit mai. Més ben dit, que ja no existia, quan nosaltres confiàvem que la intel·ligència havia de redimir el món. Érem, sense cap mena de dubte, els hereus d’aquell impuls d’optimisme i generositat que havia inflat la retòrica liberal del XIX.
L’Institut Escola tenia, és clar, la seva mística. Hi havia unes quantes coses sagrades; potser sagrada no és la paraula, car es refusava tota sacralització, però respectables, que substituïa el terme. I aquestes coses eren la persona, la llibertat, l’autenticitat. Tot això era teoria, és clar; a la pràctica es traduïa en un treball escolar constant, sense a penes llibres de text, muntanyes de quaderns i el pas d’un curs a l’altre sense notes finals i sense ni un sol examen.
El pas de l’adolescència a l’edat adulta ha estat tema sovintejat pels novel·listes. L’adolescent contempla amb terror tot el que se li exigeix i es fa el desmenjat i fins el tempta el suïcidi: l’han estat preparant per a ocupar un lloc i vet aquí que ja el té. L’esbandida que nosaltres vèiem davant dels nostres ulls no tenia res a veure amb tot això; en aquell vaitot, adolescents i adults ens trobàvem estretament solidaris.
Malgrat que l’Institut Escola havia sorgit del seu homònim madrileny —d’aquí la redoblada antipatia que produïa als catalanistes de dretes— i que, per tant, en el fons dels seus propòsits, hi havia els preceptes de la Institución Libre, del germanisme de la Institución només ens n’havia arribat aquella admiració per la ciència alemanya, latent en la majoria dels intel·lectuals dels anys trenta, i del propòsit de reconstrucció d’un tradicionalisme espanyol: el recull de cançons populars de Benito, el contacte habitual amb el Romancero en escenificacions teatrals, i recitats i lectures, i aquella mitificació del paisatge castellà a través de Machado, Unamuno, Ortega, i que té la més genuïna expressió en aquella frase castiza d’Ortega:
—Caballero, ¡en Castilla no hay curvas!
Però res més. Les ires que produïen els institucionistas als historiadors i als publicistes de dretes —Vicens Vives comenta a España 1868-1917 l’excessiva virulència de les acusacions a un moviment que va representar un paper secundari— només arribaven de retop a l’Institut Escola de la Generalitat. La condemna més greu li ha vingut, com a tants moviments progressistes nostres, de la pròpia intel·lectualitat catalana i en forma de silenci.
LA VANGUARDIA, 28 DE NOVEMBRE DE 1939
«TAREA Y ÓRGANOS REGENERADOS»
La «Junta de Ampliación de Estudios», las «Pensiones en el extranjero», la «Residencia de Estudiantes», nobles cartelas puestas en fachadas de disimulación tras las cuales no cabía sino el anhelante y voraz cacicato a sueldo de las logias y de Internacionales, se prostituyeron villanamente al contacto con los tentáculos viscosos del pulpo de referencia.
Descuajar la Institución Libre de Enseñanza en las últimas y más sutiles raíces casi imponderables es base inexcusable de una reintegración nacional.
Les arrels, sí, existien, i tenien de comú una moral que no recolzava en un estat d’èxtasi, sinó en un projecte de la intelligència. Una moral remotament epicúria, que s’hauria basat en aquella dita d’Epicur el Vell: «Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes».
D’aquesta moral, els diaris en deien moral femenina i s’hi oposaria el mite de l’adolescent guerrer:
SOLIDARIDAD NACIONAL, 21 DE NOVEMBRE DE 1939
«FUSILES PARA NIÑOS», A UNA SEÑORA PACIFISTA, J. M. COMAS ROCA
Esas marchas militares de niños que con tan certera previsión organiza la Falange, esas actitudes arrogantes a que se habitúan, ese manejo del fusil con el que se familiariza, constituyen el cultivo adecuado del valor, el clima saludable en que se desarrolla frondosa la virilidad y la reciedumbre del espíritu apto para las acciones esforzadas y que impide la vergonzosa deserción en el momento del peligro. Porque, junto con el manejo del fusil, se inculca a nuestra juventud los principios de la Religión, Patria y Familia que forman la base de la educación de las personas decentes. No se alarme, pues, señora, cuando vea en manos de su tierno hijo un fusil con su bayoneta bien afilada. Al contrario, tranquilícese. Piense que es para su hijo y tal vez para usted un seguro de vida.
Algú ha dit recentment que no tenim dret a jutjar. Jo diria que no tenim dret a condemnar —la victòria és tan temptadora!— però, a jutjar? Si se’ns treu el dret a jutjar, a prendre partit, què ens queda? Condemnar, en canvi, és difícil si tenim en compte els fusells, els exèrcits en marxa. El silenci i la por és un mal cultiu mentre ressonen els clarins de guerra.
La más gigantesca retirada militar de la historia. 700 barcos para reembarcar tropas tras tenaz diluvio de metralla. Los alemanes han capturado 330.000 ingleses y franceses.
Un noticiari UFA oferia unes imatges cruels de la derrota. No era crueltat sagnant, era l’evidència d’un art nou per a nosaltres, tot i que sortíem d’una guerra sense pietat, era l’art de destruir la persona, de convertir-la en ramat, d’empènyer l’home cap a un últim nivell de degradació. A la platja de Dunkerque els alemanys havien plantat una cleda amb xarxa de filferro espinós. La màquina cinematogràfica havia perseguit els homes nus fins a ran de les ones. Els uns es llençaven de bocaterrosa, els altres es quedaven mirant, amb odi; uns altres simplement giraven el cap, potser amb fàstic. Jo vaig sentir mareig, un cobriment de cor que em va obligar a sortir de la sala. Mentre aconseguia respirar profundament a la llum del dia, tanmateix brillant, el meu company va comentar que jo havia tingut una reacció molt adequada a la meva escaient feminitat. No recordo si vaig fer l’esforç d’explicar-li que em semblava completament impossible que la nàusea fos patrimoni de l’esperit femení. Potser no ho vaig fer, potser en realitat vaig pensar que per una vegada que el meu company em dedicava aquell piropo tan preuat més valia agrair-l’hi i prou. Per altra banda, potser els meus arguments li haurien semblat restes d’una actitud sentimental, individualista, liberal i tampoc no m’hauria escoltat. I a més, en altres temps, vull dir quan jo anava a l’Institut, una multitud d’opinions eren possibles, el món era matisat. Ara, tot estava resolt. Ho explicava molt clar un article de Dionisio Ridruejo.
SOLIDARIDAD NACIONAL, 3 DE JUNY DE 1940
«LUCHA DE REGÍMENES»
Está concluyendo en Europa —lo cual puede querer decir más o menos en el mundo— el sistema, la cultura, la forma liberal, dicho de otro modo, el régimen burgués que fundamentalmente consiste en afirmar la insolidaridad del individuo para su control no social, substituyendo los destinos colectivos por los individuales y basando el destino individual en formas que atañen al reino de este mundo material y a substituir la fórmula imperial política tendente a la armonía universal por el individualismo nacionalista de los aislados en un simple destino vegetativo, aunque la desmesurada afición a este destino haya engendrado también fuertes imperios y aunque la vieja necesidad de armonía haya intentado buscar fórmulas conciliatorias que han causado durante veinte años la risa del mundo.
Frente a este régimen de decadencia se levanta un nuevo régimen, se levanta lo que genéricamente podríamos llamar el socialismo o el sindicalismo, vencidos, seducidos y localizados ya —por obra de España— en sus variaciones rencorosas, irreligiosas, clásicas e internacionalistas y revolucionariamente triunfantes y amenazadoras en sus formas de reivindicación de las esencias tradicionales, la supremacía del espíritu y la supremacía del sentido nacional imperial.
[...]
El nuevo régimen apunta con rigor más grave en el igualitarismo económico, pero deshace la caduca utopía y crea como réplica un nuevo orden basado en la moral inmortal de la milicia, en el sistema de las jerarquías que van del llano pueblo al jefe de este pueblo, substituyendo con jerarquías económicas la salida a un sistema de nuevo popular y aristocrático. España en último término deberá empezar a cubrir de hierro su tremenda y serena estatua moral para esperar el día del último juicio.
Les cròniques de Manuel Aznar acabaven de donar el dring segur del que semblava que era la definitiva política europea. Era qüestió de dies. A la guerra del 14, els alemanys no havien passat d’Ostende; ara ja havien instal·lat les armes al canal. Als anglesos només els quedaven el mar i l’aire.
L’exaltació de la victòria era visible tothora. A classe d’alemany, Herr Bertolt Beinert coronava la seva lliçó amb una arenga guerrera. Era un home poc corrent, Herr Beinert. En aquell curs apressat, ensopit, glacial, de solució d’expedient, ell dedicava a la classe, als alumnes, una atenció plena de fervor pedagògic. Treballàvem allí, a la classe, i el treball era una festa. Aquell matí, de sobte, va enrogir —era molt ros i molt blanc— i amb la cara il·luminada ens va descriure la derrota dels francesos. L’exaltació va anar creixent, com si veiés, entusiasmat, les corrues de francesos corrent espaordits sota les bombes. L’exèrcit venjador de Germània, com una canilla ferotge, els encalçava. Sota el foc de les bombes, dels tancs, de les granades, els francesos covards corrien per les carreteres. L’escoltàvem callats, sense mirar-lo i, de sobte, la Maria Lluïsa Miralles, que seia al meu costat, es va alçar i li va dir enfadada: «Sabem perfectament quina mena de terror produeix un bombardeig, i li agrairíem que no ens ho recordés». Jo em vaig alçar per fer-li costat, perquè vaig pensar: «Ara tota aquesta fúria es desencadenarà cap a nosaltres». Herr Bertolt Beinert es va calmar ràpidament, va somriure i va dir que li perdonéssim l’exabrupte bèl·lic. «És que els alemanys sentim una profunda necessitat de victòria». Va demanar els nostres noms i ens va invitar a prendre el te a casa seva.
III
DECÈNCIA I SILENCI
La meva tia Mercè Farnés era directora de la Biblioteca de l’Escola del Treball. Quan van entrar els «nacionals», el nou director de l’Escola la va cridar per ensinistrar-la en les noves consignes. La conversa, més o menys, va anar així:
—D’ara endavant, senyoreta Farnés, parlarà en castellà.
—Com vol dir?
—Doncs que sempre haurà de parlar en castellà.
—A tothora?
—Quan parli en públic, s’entén.
—Però, i si la persona que ve a la Biblioteca és catalana?
—És igual, li ha de parlar en castellà.
—Però, i si la persona que em demana el préstec és coneguda meva, i jo sé que és catalana i tinc el costum de parlar-li en català?
—És igual, li ha de parlar en castellà.
—Quina comèdia!
Amb aquesta frase la meva tia expressava la seva perplexitat, res més. Però li va costar un expedient com a rojoseparatista. De roja, no ho era gens, la meva tia Mercè; de separatista, aneu a saber. Si tenim en compte les muntanyes d’expedients que hi ha d’haver, hem de convenir que el separatisme no va ser qüestió de minories.
Les ordres veien comminatòries, sense pal·liatius. Segons consta per documents, no va ser fàcil introduir el castellà com a única llengua de comunicació pública. Fer desaparèixer tots els cartells, tots els encapçalaments de factures i, naturalment, tots els llibres va ser feina llarga.
A la universitat algun company amatent t’avisava si et distreies:
—Habla el idioma del imperio —et deia.
I tu li contestaves:
—Sí, sí..., ara mateix!
De vegades es produïen autèntics drames a les cues dels queviures, o per un excés de zel denunciador o perquè algú es creia al·ludit per una paraula catalana incomprensible. Per evitar dubtes sobre el valor de les paraules d’ús corrent en les minories lingüístiques espanyoles, va quedar determinat que tota paraula que en l’idioma nacional tingués sentit ofensiu, seria considerada ofensiva encara que en l’idioma vernacle tingués un significat del tot diferent.
Però totes aquestes normes no devien donar el resultat que se n’esperava, perquè el juliol de 1940 el governador civil de Barcelona, don Wenceslao González Oliveros, publica un ban instant a l’ús de l’idioma nacional en tots els serveis públics.
El ban comença recordant que en tot país organitzat políticament s’exigeix que tots els naturals de dit país coneguin l’idioma nacional i que els funcionaris de dit Estat el coneguin i l’usin. Explica que no es tracta sols de l’ús pràctic de dit idioma, sinó de l’expressió de la sobirania de l’Estat sobre les diversitats idiomàtiques i culturals.
El problema, però, s’ha plantejat a nivell de la nostra província, on la tesi general irrebatible ha estat vulnerada constantment malgrat les discretes admonicions. Per anul·lar la solapada resistència a utilitzar la llengua oficial en actes públics, cal una mesura dràstica, que és la condemna expressa de la llengua catalana com a llengua d’utilització pública, concedint-li l’ús en el clos familiar i recordant que la imposició de la llengua castellana com a llenguatge de comunicació de la comunitat catalana ha estat aconseguida per la força de les armes.
No se trata en absoluto del uso natural y lícito de la lengua regional (tan respetada en la vida privada, como otras lenguas nacionales de España), sino del desuso, del olvido, cuando no la preterición y postergación del idioma oficial en los actos de la vida pública. No debe olvidarse que la sistemática y sañuda reincidencia en el designio de eliminación del idioma oficial en esta tierra por parte de los elementos de execrable recordación, trajo consigo, inevitablemente, la ofensa para todo el resto de España, y desembocó trágicamente, como no podía menos ocurrir, en la guerra civil y en la victoria rotunda de las armas españolas que los acontecimientos internacionales han hecho aún más definitiva, que al acabar con insidiosos equívocos y purificar el ambiente, ha predispuesto a la totalidad de los buenos hijos de Cataluña que es heredad fundada y legada por los cristianos viejos, y, por tanto, sana, amable y admirable, a una generosa incorporación espiritual sin distingo ni reservas a los destinos de la Patria común.
Seguia una distinció entre el període nefand que qualificava de viciosas prácticas típicas de anteguerra i denunciava la influència que havia exercit i podia continuar exercint sobre els buenos catalanes, els quals estaven ben disposats, amb cor net, a enriquir la pròpia cultura mitjançant la perfecta possessió de l’idioma oficial.
Les disposicions eren senzilles i afectaven sobretot els funcionaris públics, en els quals la sanció es produïa d’una manera automàtica. Una sola paraula dita en català, en acte de servei, dins o fora dels edificis oficials, produïa la destitució ipso facto, sense ulterior recurs. Si el funcionari es trobava en curs de depuració, l’expedient quedaria clos negativament i també sense ulterior recurs... Si el funcionari era mestre o professor quedaria incapacitat per a la seva funció docent, i així mateix mestres i professors privats.
L’article quart explicava amb claredat que, un cop feta la denúncia, els expedients no serien mai sobreseguts per manca de proves. I, per últim, la màxima autoritat de la província exhortava els agents d’Inspecció, Vigilància, Força Pública i Policia Armada i Guàrdia Civil que extremessin el zel, elevessin denúncies, i de passada recomanava la pràctica de la informació testifical.
El castellà, doncs, va dominar l’espai públic sense contrincant. Cal dir que, malgrat la susceptibilitat del ban, molts catalans van abandonar la pròpia llengua de grat o amb més o menys recança. La burgesia alta i mitjana formava els seus hereus de tal manera que ni una sola paraula catalana els arribava a l’oïda. A les escoles de frares i monges el castellà imperava; fins i tot famílies excatalanistes adoptaven el castellà a taula. Anys més tard, en moments de penediment, en donarien la culpa a la minyona. Una literatura de catalans que escriuen en castellà creixia empesa pels negocis editorials de catalans que es proposaven, amb èxit, promocionar la cultura castellana. Molts d’ells solien repetir la jeremiada d’Antoni de Capmany: «¡Qué lástima que una lengua tan bella esté muerta!». D’altres deien profèticament satisfets: «No us amoïneu, el català és una llengua forta, se’n sortirà, d’aquesta».
De vegades el silenci obligat no satisfeia prou els conversos. Segons ells, les denúncies no eren prou abundants, ni les sancions prou exemplars, ni prou sovintejats els actes de públic penediment. Sortien aquí i allí articles agressius, els uns contra els homes que eren a l’exili, d’altres comminant a la retracció. Solidaridad Nacional publicava el 15 de febrer de 1940 un article que pot servir de model de l’estat d’esperit d’un convençut. Francisco Palau, l’autor, havia observat amb el silenci que el voltava:
El mal ha pasado, es cierto. Nuestra honradez patriótica como españoles de Cataluña exige que no traspasen ni siquiera como embuchados a través del silencio como legado testamentario a las generaciones futuras. Confesión de parte, exclusión de prueba. Y por ahí pululan muchos, muchísimos que deben arrodillarse. Hay que rectificar; hay que confesar; hacerse el distraído, dárselas de listo, enmascararse, es una táctica genuinamente catalanista; de sobra lo sabemos.
L’articulista dedica un homenatge a l’home que ha sabut fer-se perdonar suposades vel·leïtats catalanistes: Ferran Valls i Taberner, que en un dels seus articles a La Vanguardia encoratja els seus compatriotes a entonar el mea culpa. Però el senyor Palau consigna indignat que no hi ha hagut la reacció de penediment que era d’esperar: «¿Se me puede indicar cuántas y cuáles han sido las palinodias registradas por el oído más sensible?».
El senyor Palau matisa amb precisió: no n’hi ha prou de ser titllats o perseguits pels rojos com a prova d’adhesió al Movimiento Nacional. El senyor Palau exposa, sense adonar-se’n, una situació que anava esdevenint clara, fins i tot per als més optimistes: la llengua catalana era condemnada sense restricció, no sols per l’actitud de la majoria de la intel·lectualitat catalana, sinó pel fet d’existir com a llengua pública dels catalans.
Malgrat tot, el senyor Palau tenia raó, les confessions públiques no abundaven. Dels absents, no se’n parlava, excepte algun crit de fúria irreprimible, com aquell homenatge en negatiu que Miguel Utrillo va dedicar a Carles Riba. Titulava l’article «Carlos Riba y Bracons». El fet de consignar tots dos cognoms recorda una citació judicial, però potser sense saber-ho —o vés a saber si amb una subtil i malintencionada ironia— evocava la firma de les primeres produccions literàries del doctor Riba.
El hombre a quien la crítica barcelonesa consideraba como el de mayor altura europea entre los cultivadores del artificioso catalán creado por el frío y empacado «mestre Fabra», el intelectual en fin que dio mejor el pego a los pasmados espectadores del desarrollo cultural de Cataluña, se nos ofrece desde el primer momento de la revolución del brazo de la horda descarada e, imprudentemente, exhibiendo las hasta entonces mal cubiertas vergüenzas con un descaro a veces agresivo.
El descaro de Carles Riba havia estat firmar manifests antifeixistes:
Su firma al pie de aquel grotesco manifiesto que aquella grotesca «Asociación Intelectual para la Defensa de la Cultura» lanza el 4 de agosto de 1936 y encabeza el cabezón y pedante de Jaime Serra Húnter. En adelante, la primera firma que se encuentra siempre que se trata de dar fe de vida en los medios pseudo-intelectuales de Europa es la de Carlos Riba y Bracons.
En aquests anys quaranta jo gravava vidre. No vaig emprendre aquella feina amb una clara consciència de protesta a tota activitat intel·lectual, però el cert és que em vaig posar a gravar vidre i no a escriure. L’ofici el sabia d’abans, és clar. El meu pare havia volgut que tinguéssim una carrera i un ofici. Ell, que havia abandonat l’ofici familiar per posar-se a escriure, així que la mort del seu pare l’havia alliberat de l’obediència, havia conservat un gran respecte per la menestralia dels oficis. En Pau Capmany, el meu avi, era cisteller, i quan el negoci va prosperar, va abandonar el barri de Santa Maria del Mar i es va instal·lar a la Rambla. Parar botiga era la fita de tot bon menestral, i l’avi Pau es devia pensar que deixava el seu fill endreçat per a tota la vida. Al meu pare li va faltar temps per abandonar la botiga i dedicar-se a la vida intel·lectual amb aquell apassionat fervor dels autodidactes. L’àvia es va ocupar del taller, de la botiga i dels proveïments a l’engròs. El pòndol del negoci ja declinant el va heretar la meva mare. El client més important que teníem era la Companyia Transatlàntica, i jo recordo la festa que era per al meu germà i per a mi l’anada al port, les corredisses pel vaixell, mentre la meva mare anotava la comanda del majordom de bord. El meu pare ja no va fer mai més cistells, només per Rams em feia una palma barroca i luxosa, que engalanava la botiga fins al dia d’anar a beneir. També va introduir l’art de fer cistells a l’escola Montessori, amb els primers pedagogs barcelonins que preconitzaven l’Escola Taller.
Cap allà l’any 31 o 32 es va fundar l’Escola Massana. Allí vaig aprendre a gravar vidre, amb la roda d’aram i l’esmeril i amb la mola de granit.
L’any 40 vaig instal·lar el meu taller a l’entresol de la Rambla. En Joaquim Carreras em va fer un préstec de tres mil pessetes i em vaig comprar un torn als encants, un motor de mig cavall, unes quantes moles i l’aram per fer-me les rodes. El vidre era més difícil de trobar i m’havia d’acontentar amb mig cristall. El gust endiumenjat de l’època em va ajudar i em vaig fer un tip de decorar gerros, cristalleries, jocs de tocador, cornucòpies i fins vidres de vidriera. Quan se m’acabava la imaginació calcava vasos hel·lènics, frisos egipcis i mosaics pompeians. La cosa més pesada era haver de fer dotze copes d’aigua, dotze copes de vi i dotze copes de licor exactament iguals. Es van posar de moda les copes de conyac napoleó. Gravar la N amb la coroneta al damunt va reblar la meva poca simpatia al geni de les batalles.
Va ser l’hivern del gran fred, el 40-41. Un hivern fred i gris i fosc. Va ser l’hivern dels múltiples i variats negocis, també. Es fabricaven tota mena de succedanis i prosperaven els més inversemblants negocis. La pobresa era un mal símptoma, gairebé una malèvola actitud política, una mena de malsà refús de l’estil victoriós.
D’acord amb els temps l’art és imperial, la poesia garcilasista, la novel·la moralitzadora. El crític que explica la novel·la de José María Alfaro, Leoncio Pancorbo, ens diu: «Leoncio Pancorbo, como su creador, el poeta José María Alfaro, no vivieron la angustia ni menos la escribieron por vaguedad de alma sin norte». L’esquema d’un art moral farà més estralls que la mateixa censura; marcarà la visió crítica d’una manera profunda; els crítics novells, deu anys més tard, encara buscaran, tossudament, en poesia i novel·la la moraleja.
Per gratificar tanta blancor, en la intimitat del vers, les restes del modernisme produeixen tendreses cursis, volgudament cursis, i, així, tot drama íntim esdevé trivial sense conseqüències. Eugenio Montes aconsegueix versos paradigmàtics:
Giran Paolo y Francesca, almas en pena,
reman vagos suspiros por el Sena,
«¡Es noche aún de amor!», gimen Julietas,
otoños de abanicos y muranos
deshojan el reloj. Lloran pianos,
violines, violas, violetas.
A poc a poc, com era lògic, es va anar apagant el timbre heroic i va anar quedant com una vibració que es propagava d’un poeta a l’altre, una obsessió d’elegància, una imatgeria purament ornamental plena de flors i acolorida. La reiteració de vocabulari i fins de trama poètica faria dir a Eugeni d’Ors amb la seva proverbial mala intenció: «Se parecen uno a otro como un Adonais a otro Adonais».
Aquesta era la literatura que més fàcilment podies llegir si en tenies ganes, però és un error freqüent en una certa crítica històrica massa elemental suposar que l’esperit objectiu d’una època és un únic corrent que s’ho enduu tot dins una mateixa llera. Però, naturalment, no és així, perquè les veus autèntiques segueixen molt sovint camins subterranis. I no parlo de modes ni d’errors d’apreciació, sinó del silenci obligat de molts, d’un silenci que els havia de marcar, no per deixar-los al marge, sinó per inserir-se més profundament en la realitat de les hores viscudes.
A Barcelona, arran de carrer, en el que en podríem dir la vida pública, creixia com a fenomen nou la cursileria. Si els homes de la cultura autònoma catalana (1931-1939) podran ser acusats pels seus detractors de pedants, una anàlisi malintencionada, però clarivident, podrà titllar la cultura postissa, amb els seus elements de barcelonisme sentimental, que irradiaven els nuclis catalans castellanitzats, de cursi. Miquel Villalonga ha definit en alguna banda l’orgull de ser cursi: «Éramos cursis, lo que indica que teníamos un deseo de superación». Trobaríem exemples a dojo per explicar el progrés de la cursileria. Els barcelonins no havien estat mai cursis; havien estat cruels, avars, traïdors, prudents; però cursis, no. Lo cursi es pot definir de moltes maneres, una de les que em semblen més aclaridores ens diu que l’home cursi és aquell que desconeix les pròpies qualitats, i que procura fer creure que en posseeix unes altres que no té. Així, per exemple: la noia que treballa i vol fer creure que viu de renda. Un dia podrem fer la novel·la de la cursileria d’aquests anys, que naturalment no té res a veure amb les novel·les que han fet els cursis. Les evocacions de la Barcelona entrañable (recomano als analistes estructurals que s’apuntin les vegades que surt la paraula entrañable en els articles de Destino), cosmopolita, nocturna, angèlica, fa de succedani de pàtria. Eugeni d’Ors ens en dóna un bell antecedent.
LA VANGUARDIA, 26 DE GENER DE 1945
«LIBERACIÓN, RESURRECCIÓN»
Añadiré a mi segundo credo —el de mis artículos de fe particulares— estas palabras: Creo en la Resurrección de las ciudades. Menfis... Babilonia... Ya sé, ya sé. He oído esta canción desde la escuela. Allí empezaron a hacerme recitar y me obligaron a oír, en verso y en prosa, con más o menos trémolos, la lección de la caducidad de todo lo humano. A la vez que se nos entregaban cartillas para el ahorro individual, con perspectivas sobre horizontes de capitalismo —es decir, de estructuras económicas perennes—, nos envenenaban a la fuerza de «Ruinas de Itálica» y de Coplas de Jorge Manrique.
Un bon dia Eugeni d’Ors devia fer el seu viatge obligat a Barcelona i devia descobrir que no era un munt de runes. Era bruta i fosca (recordem que estem en temps de restriccions elèctriques), pocs cotxes, amb gasogen, i a les cantonades grups mòbils de dones que criden: «¡Tengo pan, tengo aceite!». Pero la realitat no li podia interessar:
El mejor monumento a la Liberación, yo creo verlo en una columna que tuviera en lo más alto un Ángel áureo situado allí donde sube y se ensancha y se abre a la ciudad nueva y a la montaña azul, la que no en vano —más todavía por implícita vocación, sin duda, que por persistente memoria— sigue llamándose Puerta del Ángel. Ésta, al menos, sería una estatua de levita. Éste, al menos, no sería un monumento advenedizo. Y en su altura y en su resplandor todos íbamos a encontrar como una materialización de la garantía de que Barcelona no puede morir.
Vet aquí els llibres que apareixen comentats a Destino durant els anys 39-40:
La Poesía lírica Española. Ed. Labor — Guillermo Díaz Plaja
Historia del Arte Precolombino. Ed. Labor — Miquel Solà
Historia del Arte Hispanoamericano — Miquel Solà
Nueve poemas de Valery. Col. Azor. Poesía — Félix Ros
Primavera en Chinchilla. Col. Azor — Luis Santa Marina
La ventana de Papel — Guillermo Díaz-Plaja
Dios sobre la muerte — Ángel Valbuena
Antología de la JONS. Prólogo — Juan Aparicio
Rosa Kruger —Rafael Sánchez Mazas
España, Madre Nuestra — Felipe Sasone
La carrera de Doris Hart. Ed. Juventud — Vicki Baum
Tras el águila del César. Yunque. B. 1929 — Luis Santa Marina
Prisión flotante — Eduardo Carballo
Masones y pacifistas — Padre Tusquets
Vieja guardia — G. Montes Agudo
Rutas de la victoria — Felipe Bertran y Güell
El requeté. Ed. Fayard. París —Lucien Maulvault
Preventorio D. (Ocho meses en el SIM) — Félix Ros
Primer libro de amor — Dionisio Ridruejo
Tres horas en el museo del Prado. 4ª ed. — Eugenio d’Ors
Tierras del Ebro — Sebastián Juan Arbó.
Llegíem altres coses, és clar. Llibres que sorgien dels fons de les biblioteques, de les cases particulars, de l’Ateneu. Llegíem constantment, encara que no tinguéssim ni un clau per comprar llibres. Descobríem Joyce, la Mansfield, la Woolf. Llegíem Sinclair Lewis, Upton Sinclair, John Dos Passos, Hemingway. Discutíem fins a posar-nos roncs si William Faulkner creava un nou estil o no. Havíem trobat un llibre baratíssim, de tapes blavoses, titulat Santuario. Jo he de confessar que em va costar molt d’entendre com l’havien violada, a la histèrica de la protagonista.
Fèiem, naturalment, quantitats de versos. En Josep Palau Fabre, a Notes als poemes, explica el poema «Pedra». L’explica citant Aristòtil, a través de Zubiri. El tema és la identitat dels sentits i les coses. Acaba el comentari amb aquestes paraules: «Així m’absentava, així em sobrevivia durant aquells anys de 1939, 1940, 1941...».
Absentar-nos i sobreviure’ns era la nostra radical forma d’existir. Però no, com ha interpretat algun historiador de la literatura, per defugir de la realitat. Sobreviure’s no és evadir-se.
Referint-me a Salvador Espriu vaig dir un dia: «Després ve el llarg silenci de la pau. D’aquest llarg silenci en neix el poeta». Si hem d’historiar ho haurem de fer sense documents, i que em perdonin els historiadors. I per això absentar-se no vol dir tancar-se a la torre de vori, ni morir-se vol dir suïcidar-se. Salvador Espriu no es va suïcidar com Essenin. L’experiència quotidiana d’Espriu és la dimensió exacta d’una mort col·lectiva. Si no entenem que la poesia de Salvador Espriu ens parla d’una agonia col·lectiva no entendrem res. Perquè Salvador Espriu és el menys afectat de romanticisme de tots els nostres poetes. Per això no hi ha drama, no hi ha autocontemplació, no hi ha confessions en la seva poesia. Hi ha, tot al contrari, una mirada desafiant a la mort present. Per això els seus versos són sempre un clam tràgic, o un abrupte sarcasme. Quan diu: «No lluito més...», vol dir: «No em vencereu».
La guerra a la ciutat s’havia calmat una mica. El dia 8 d’octubre de 1940 apareixia als diaris la següent nota firmada per Antonio de Reparaz:
La guerra civil que ha vivido España de manera tan cruenta ha traído consigo, como secuela inmediata, un confusionismo profundo al tratar de establecer delitos y exigir responsabilidades dentro del voluminoso conjunto de hechos responsables que se cometieron.
Es lógico —y lo necesita la seguridad del nuevo Estado— que se aplique justicia ejemplar, dentro de la máxima serenidad y la más exquisita ponderación. Para los que ayudan a este afán van encaminadas estas líneas, pero también se convierten en advertencia para quienes, aprovechándose del dolor de España, intentan saciar deseos de particular venganza, saldar odios, satisfacer bajas pasiones.
Para poner término a este estado de cosas, he resuelto no admitir en lo sucesivo ninguna denuncia que no sea formulada por escrito y firmada debidamente, en la seguridad que sobre este documento se guardará la mayor reserva, pudiendo reclamar su devolución el denunciante, una vez se hubieran comprobado sus términos. Del mismo modo hago constar públicamente que impondré con toda dureza la correspondiente sanción a quien lleve denuncias a mi autoridad, que, desfigurando los hechos, oculte el fin rencoroso que los motiva, ya que las falsas delaciones vienen produciendo de modo constante inquietud en el espíritu y zozobra en los hogares que día tras día ven alterado su reposo con sucesivas e injustificadas delaciones.
IV
L’ANY DEL FRED
L’hivern que va registrar la victòria i la derrota nazi en la neu russa ha deixat en la novel·la i filmografia imatges d’un horror i al mateix temps d’una grandesa que gairebé anul·la tot judici crític. La mort esdevé un monstre blanc, foll, que ho destrueix tot i quasi estàs a punt de creure que no són els homes els que han organitzat aquella carnisseria. L’epopeia del gran fred ha estat contada en tots els tons. Des del realisme socialista, amb què explica el film Stalingrad la victòria russa, capitanejada per l’heroi positiu que es diu Josep Stalin, fins a la tendra, desesperada anàbasi de Carlo Levi, des del gel rus a la càlida Itàlia. El petit fred, el fred miserable, envilidor però perfectament suportable dels barcelonins, no hi té veu ni vot. Arrossegàrem, durant molt de temps i en múltiples variants, la literatura testimoni, i la confondrem amb literatura compromesa i amb literatura tout court.
Surt a flot també de tanta experiència dolorosa la revulsió aparent de valors ètics. Sembla que s’hagi arribat al fons de la confessió, allí on l’home coneix la situació límit de la qual ens parla Jasper, i es descobreix a si mateix amb absoluta nuesa. En aquest sentit es produirà en la literatura a l’ús, i sobretot en la cinematografia, una cursa d’obscenitats. En certa manera tindrà l’aire d’una alliberació, però la veritat és que ni la nuesa ni el striptease faran pas a una nova eròtica, sortiran a flot com a fórmules alliberadores de les situacions ja tipificades en la literatura llibertina. Des de les normes de conducta que imperen en l’Espanya pre-turística, tot planteig sobre la sexualitat produeix els efectes d’una alliberació. La nova pau no sols exigeix una indumentària recatada, no sols aconsella i en alguns llocs imposa la utilització del barnús a les platges, no sols la censura esborra tota nuesa i tota referència a plaers il·lícits, sinó que, en les grans ciutats, els representants de l’ordre públic vetllen per la moralitat dels ciutadans com un pare gelós a l’Espanya de la Contrareforma:
LA VANGUARDIA, 27 DE MAIG DE 1941
«CIRCULAR DE LA DIRECCIÓN GENERAL DE SEGURIDAD SOBRE RELAJAMIENTO DE COSTUMBRES»
La Dirección General de Seguridad ha cursado la siguiente circular de las autoridades gubernativas:
En la calle, en paseos y en lugares de esparcimiento, teatros, cines, cafés, etc..., se advierte un relajamiento censurable de nuestras costumbres, oyéndose frases obscenas y viéndose parejas de jóvenes que sin recato mantienen actitudes más que incorrectas, desvergonzadas. Dar sensación de energía en la corrección de tales licencias es deber primordial de la autoridad y en tal aspecto recomiendo el mayor rigor en la imposición de multas que estén en relación con la importancia de la falta cometida, publicando en la Prensa los nombres de los corregidos. También importa sea inexorable en el cumplimiento del horario de cierre de lugares que cultivan el género frívolo, imponiéndose a los contraventores fuertes sanciones. CIFRA.
Naturalment, la persecució de parelles pels parcs creixia i decreixia segons la imminència de les disposicions, però malgrat les formes de protesta i de rebel·lió —disbauxa i burla— la postguerra europea produeix l’estampida d’una generació que ha viscut en l’obsessió del pecat i la nuesa.
D’aquesta barreja i de les progressives onades de turisme, en neix la fluctuant i bigarrada ètica espanyola, que pren sovint formes aparentment rebels, però que no són més que la profunda afirmació de l’horror al sexe, com en trobaríem exemples abundants en la novel·lística de Cela, i en el cinema de Buñuel.
Molt sovint, d’aquesta visió agressiva, acusadora de la condició humana, se’n dirà realisme. Aquesta qualificació forma part d’un esquema que es perpetua en les literatures espanyoles. El prestigi d’aquest esquema és tan extraordinari que els novel·listes que no acaben de conformar-s’hi se’ls considera poc vigorosos, o poc atrevits, o poc realistes. El realisme espanyol sempre es troba amb l’obligació de descobrir el vessant terrorífic que la beateria oficial amaga. Així que l’entusiasme heroic cedeix, amb el rastre encara visible del barroquisme verbal de les epopeies, veurem com tornen amb les seves ganyotes i la gesticulació guinyolesca els hereus de La Busca i del Ruedo ibérico.
L’any 41 apareixen, a primera fila de la política nacional, dos noms que presidiran tota una època de la cultura hispànica: Gabriel Arias-Salgado i Juan Aparicio.
LA VANGUARDIA, 10 DE SETEMBRE DE 1941
«EL NUEVO VICESECRETARIO DE EDUCACIÓN POPULAR
DON GABRIEL ARIAS SALGADO TOMA POSESIÓN DEL CARGO»
Al trasladarse los servicios de la Subsecretaría de Prensa y Propaganda al partido, se creó por el Caudillo y Jefe Nacional de Falange la Vicesecretaría de Educación Popular, que viene a reunir dentro de su seno todos los que hasta entonces venían dependiendo de la antedicha Subsecretaría.
LA VANGUARDIA, 17 D’OCTUBRE DE 1941
«JUAN APARICIO, NUEVO DELEGADO NACIONAL DE PRENSA»
La Delegación Nacional de Prensa asume todas las funciones y servicios de la extinguida Dirección General de Prensa.
A l’avantguarda d’aquest nou realisme hispànic apareixeria amb una prodigiosa empenta un escriptor que va aconseguir l’aire de profeta il·luminat, de precursor dels bons temps. Independentment dels judicis que els especialistes en literatura vulguin fer de la seva obra, Camilo José Cela va produir uns entusiasmes apassionats a tot nivell; la seva obra i la seva persona eren una sola cosa i els histrionismes amb què va decorar la seva vida literària farien empal·lidir d’enveja els més llançats dels nostres joves histrions. En acabar-se la dècada dels quaranta la vox populi explicava que l’èxit de l’autor s’havia traduït ja en moneda comptant i sonant, cosa que, com és lògic, va augmentar el respecte que se li tenia.
Cela posava en marxa un art de narrar que se’n diria realisme, classificació a la qual s’afegirien segons el gust del moment els adjectius tremendista, hispànic, esperpèntic, i que deixaria un solc profund; potser perquè, de fet, aquest artista hàbil i espectacular s’encarrilava dins un solc ja aprofundit pels seus predecessors.
Però no és per qualificar l’obra de Cela que l’he recordat, sinó perquè el record d’aquesta obra i les circumstàncies que la veien néixer em porten al tema realisme i realitat. Fins a on era penetrable la realitat que vivíem?, i fins a on ens disposàvem a salvar-nos d’aquesta realitat? Salvar-nos-en de molt distinta manera, o bé distorsionant les dades que en rebíem, o bé conferint-los una coherència que les faria més suportables. Què és, si no, el realisme? La paraula ha produït tota mena d’equívocs i els produirà, no sols perquè conté una pluralitat de significacions, sinó perquè ens arriba simultàniament viva i fossilitzada. I també perquè arrossega adherències de prestigi i de vilipendi i no ens hem desfet encara d’aquestes actituds emotives. Realisme, com és sabut, ve de res-rei, que vol dir ‘cosa’. Realisme pot significar, doncs, dos propòsits mentals absolutament oposats; pot significar l’operació intel·lectual que consisteix a ordenar les dades que ens subministra l’experiència de tal manera que les coses que hi ha al nostre voltant esdevinguin penetrables, o, tot al contrari, realisme significa la certesa que tota operació intel·lectual prové de la intuïció d’unes idees, que són les úniques coses autèntiques amb les quals coincideixen, de manera remota i imperfecta, les dades de l’experiència. Realisme pot encara significar una referència, no sols a la manera d’exercir l’intel·lecte, sinó a la manera de comportar-se un individu, i llavors direm que és realista si no segueix una conducta prèviament traçada, sinó que varia segons reclamen les circumstàncies. I també, en aquest cas, ser realista suportarà tot el pes de refús o d’elogi, segons qui sigui que formuli el judici.
La confusió de termes tindria com a tal confusió la seva relativa importància, car caldria reclamar, només en el moment en què ens poséssim a parlar de realisme, un previ aclariment del significat de la paraula. Així, per exemple, Kant, en fer la divisió dels judicis en analítics i sintètics, comença per explicar-nos què entén ell mateix quan diu analític i quan diu sintètic, i es compromet a no variar mai més en el transcurs de la seva explicació el significat que ha conferit a aquests adjectius. L’aclariment de termes i la seva justificació no és feina petita i en Hegel és ja tota la seva filosofia. Vulguem o no, els filòsofs no fan altra cosa que manipular amb el mateix llenguatge que nosaltres usem, i, per més críptics que ens semblin, el rastre del seu pensament impregna les nostres expressions més vulgars. Si, a més, tenim en compte que filosofar no ha estat altra cosa que heure-se-les amb els objectes que ens volten i organitzar el remolí inicial de les nostres vivències, no és feina inútil establir un previ acord sobre les paraules que volem usar, encara que aquest previ acord sigui temporal i fràgil.
La mateixa paraula, doncs, segons qui la diu, segons en quina època de la història del pensament la diu, segons el prisma literari que posseeix el qui la diu, té un sentit absolutament oposat.
Realisme, en el vocabulari de l’escolàstica decadent i en el pensament dels renaixentistes, va ser sinònim d’idealisme. Realisme no és sinó atorgar tota la realitat a les idees. Les idees no són el resultat de l’exercici de pensar, sinó l’origen. El nostre intel·lecte té la facultat d’impregnar-se de les idees preexistents —sortós aquell qui posseeix una impregnabilitat de primer ordre—, i ja en possessió d’aquest projecte originari de món, serà capaç de reconèixer a cada instant per identitat o per oposició la quasi realitat de les coses que passen. La més poderosa aventura intel·lectual del pensament europeu del Renaixement ençà descansa en aquesta convicció i, de Giordano Bruno a Hegel, amb metòdica constància, els pensadors han treballat per desacreditar la pedra contra la qual ensopeguem i facilitar el camí que ens identifiqui amb la idea de pedra.
La paraula realisme per expressar la condició de real, o sigui l’objectivitat de la idea, no fa fortuna en el llenguatge vulgar; per a qualsevol home de mitjana cultura, realisme s’oposa a idealisme, i estic absolutament segura que més d’un lector que hagi tingut la paciència d’arribar fins aquí s’impacientarà i es dirà: «Amb què surt ara! No hem quedat que realisme s’oposa a idealisme? Doncs ja està bé!».
Doncs no ho està, de bé, perquè el que m’agradaria poder demostrar és que el sentit epistemològic de realisme s’introdueix en la textura del pensament actual i col·labora a la confusió que el terme realisme arrossega.
Quantes vegades he recordat la frase de Zubiri: «¡No se trata de eso!». Quantes vegades hem vist l’honesta i legítima actitud idealista qualificada de realisme, sense adonar-se que l’observador saltava d’un lèxic que feia referència a la forma del coneixement i no a la fe intuïtiva en la consistència dels objectes. Jaume Vidal Alcover ha parlat irònicament moltes vegades de la utilització contradictòria del mot objectivitat. Una pregunta aclaridora seria: què entenem per objecte?
Objecte és simplement allò que s’oposa al subjecte. Per tant, voldrà dir una cosa o en voldrà dir una altra, segons quina sigui la funció que assignem al subjecte. I el subjecte, és a dir, l’ésser humà, que pensa i actua, adquireix, a l’alba del Renaixement, un augment progressiu de facultats creadores. El món, és a dir, l’univers ordenat que l’home té enfront seu és producte, no origen, de les seves idees. L’ordenada ciència de Plató es posa de moda. Tot és projecte, captat directament d’un univers perfecte: l’amor, la teoria de l’Estat, la religió que es converteix en mística. Sol, en el centre del món, l’home es troba més a prop de l’origen del pensament que de les coses que té a l’abast de la mà. Per això la dialèctica platònica es troba sempre com a taula de salvació d’aquesta heroica actitud solitària, i per això, mentre els científics es dediquen, tot sols, a determinar relacions numèriques de fenòmens i s’allunyen definitivament dels pensadors, dels poetes, aquests busquen amb passió una identificació amb les idees pels camins de la mística.
Segons el lèxic usat en les escoles medievals, aquests teòlegs platonitzats s’havien deixat seduir definitivament pel realisme. Heimsoeth, un dels historiadors del pensament, amb una capacitat de síntesi admirable, ens explica en aquell llibre titulat Els sis grans temes de la metafísica occidental, que tant d’èxit va tenir els anys trenta, l’apassionada discussió sobre els universals, que va mantenir els homes de les escoles en un constant combat tan dur, tan agre, tan verinós, com el que avui pot oposar socialdemòcrates i comunistes. Sembla, de bell antuvi, una discussió bizantina, però no ho és. Es tracta de saber si, quan anomenem les coses, quan diem casa, home, cavall, terra..., aquests mots són només etiquetes que posem a les coses, per entendre’ns, o si quan diem casa, hem captat la realitat casa que existeix perfecta i separada i a la qual, potser, s’assemblen les múltiples, infinites, imperfectes cases que al llarg de la nostra existència podrem trobar i que reconeixerem com a tals cases, en la mesura que s’assemblen a la idea de casa que jo sé que existeix. El món que esdevé, per tant, no és més que una imperfecta epifania d’un altre món perfecte que jo retrobaré si intensifico la meva facultat de pensar, si m’endinso més i més en el coneixement, exercici íntim, imitació, exemple, de l’exercici que Déu mateix fa en crear el món.
Mentre els científics s’entretenien establint les lleis que regulaven les relacions dels fenòmens, els homes ambiciosos que intenten explicar el món s’allunyen de la immediatesa i tracten de construir-lo amb la coherència que el més exigent, el més absolut realisme els permet. No hi ha altra realitat que la de les mateixes idees; aquestes, immutables, segures, s’ordenen prèviament estratificades. Pel camí de les idees s’arriba al ser i, ja en la identificació del ser, el pensament pot estalviar-se tot moviment, tot trànsit, i es pot confondre en el no-res.
George Santayana ha explicat, amb un meravellós mal humor, el camí d’aquest realisme que culmina en els alirets del solipsisme romàntic. Santayana, pragmàtic, escèptic, materialista, sent horror contra el torb de l’individualisme romàntic. A L’últim purità va traçar el retrat patètic de l’home escindit entre el projecte que ha fet de si mateix i les coses que veu, malgrat tot, al seu voltant. La bèstia negra de George Santayana és Hegel. En ell veu l’exemple més perfecte de l’idealisme romàntic, el teòric del realisme pur, és a dir, de la pura capacitat creadora de l’home, que, identificat amb Déu mateix, construeix el món, fent cas omís de la pluralitat i del plaer. Hegel, el moralista excels de la nova classe que domina el món, la burgesia, ens ensenya que el nostre esperit no és més que un instant de l’esperit pur i que, per tant, per viure d’acord amb la idea del bé no hem de fer més que continuar sent idèntics a nosaltres mateixos.
Lukács, el crític més netament hegelià, va intuir, amb sensibilitat d’esteta, que la idealització del jo no era més que la justificació d’un ordre social que col·locava els homes, de baix a dalt, des de l’anònima aglomeració d’individus sense nom fins al cim, ocupat pel pare, ser de pura virilitat, acció sense falla. Ell en diu l’abstracció de la història, o sigui, immobilitat de les institucions. S’adona, analitzant des de Goethe a Balzac, de la lluita de l’home concret contra l’ordre, i del testimoniatge que el poeta, el creador, dóna d’aquesta lluita, del debat entre la seva pròpia, vulnerable, individualitat i la qualitat d’absolut de la seva condició d’home. Lukács va ser originàriament un realista, és a dir, un convençut de la realitat única, exclusiva, de la paraula que reflecteix la idea, i a poc a poc, a mesura que va anar penetrant en el caòtic univers creacional del novel·lista, va descobrir que aquest, contra el seu temps, contra totes les conviccions, volia donar constància, dia rere dia, d’aquesta altra realitat que en diem vida i que no pot ser absorbida del tot per la idea immutable de vida.
El realisme, així, com a escola literària —sense escola per altra banda, perquè ni tan sols predicava unes normes—, naixia per oposar-se al realisme, per utilitzar el llenguatge com a reflex d’una teoria d’instants, per demostrar com l’home es debat contra la fixació de les paraules.
Realisme serà, per a l’escriptor decebut, això tan vague: una protesta constant contra el camí triomfant de l’idealisme, un atac contra tot resum ben fet. Però, podem estar-nos de fer un resum del que vivim, del que veiem?
LA VANGUARDIA, 1 DE GENER DE 1943
«ESPAÑA EN EL MUNDO DURANTE 1942»
Dentro de la misión que le marcaron a la vez los dictados de su conciencia nacional y sus supremos intereses, España ha figurado con histórico relieve en la política internacional de 1942.
En febrero, el día 12, tuvo lugar la entrevista entre el Jefe de Estado español, Generalísimo Franco, y el Jefe del Gobierno y Ministro de Negocios Extranjeros de Portugal, Oliveira Salazar, en Sevilla. El encuentro se desarrolló dentro del marco de cordialidad de relaciones que se deriva del Acuerdo Hispano-Portugués.
La misión comercial que, presidida por el ilustre exministro de la Monarquía, don Eduardo Aunós, visitó la Argentina durante el verano finalizó sus trabajos, llegándose, el 6 de septiembre, a la firma de un Convenio comercial.
Entretanto, nuestro país, fiel a los Principios del Movimiento Nacional, ha seguido manteniendo y alentando en lejanas e inhóspitas tierras de Rusia a la heroica «División Azul» que tanto se ha distinguido en la lucha contra el comunismo.
La sensacional invasión del África Septentrional francesa por las fuerzas norteamericanas, el 8 de noviembre, fue acompañada por una nota del Gobierno inglés y norteamericano dirigida al español en que se aseguraba el respeto a la integridad y a los derechos de España, incluso en cuanto al orden establecido en Tánger. España tomó buena nota de estas manifestaciones, pero el hecho de que nuestro país haya quedado situado entre los dos beligerantes principales aumenta los peligros de la situación en serias proporciones. Y por ello el Gobierno, con excelente acuerdo que encontró unánime asenso nacional, dispuso la movilización de varios reemplazos, al objeto de fortalecer nuestras posibilidades militares para estar prontos a cualquier eventualidad defensiva, según manifiesta el preámbulo de la disposición correspondiente.
El acontecimiento político internacional más importante, seguramente, de cuantos han tenido lugar en este año, con intervención de España, ha sido el viaje del Ministro de Asuntos Exteriores, General Conde de Jordana, a Portugal, acaecido entre el 18 y el 22 de diciembre, y la consiguiente constitución del Bloque Ibérico —reserva moral de valores y coalición por la paz— resuelto a permanecer al margen del sangriento conflicto que arruinaba al mundo.
[...]
Bajo estos auspicios tan favorables y que tan inmenso eco han encontrado en todo el mundo y en el corazón del pueblo español, se cierra 1942.
Les cròniques d’Augusto Assía, tan segures, tan plenes de presagis de triomf per les forces de l’Eix, insinuen ja, amb expressions de perplexitat, que les coses no són exactament com semblaven.
LA VANGUARDIA, 2 DE GENER DE 1943
«CLAMOR Y SORDINA DE UN BALANCE»
Circunscribiéndose a la vida interior, la suerte de los ingleses ha sufrido muchos menores avatares en cuanto a la moral, a la alimentación y al confort que lo que podría deducirse de los reveses militares. Quizá en parte por estolidez, característica de esta raza que tanto desesperó a nuestro Felipe, a Luis XVI y a Napoleón, los ingleses no desconfiaron nunca de alcanzar la victoria aun cuando todos los caminos parecían herméticamente cerrados a la misma mientras el martilleo de los bombardeos tenían dislocadas todas las comunicaciones de la isla. El confort general de vida, tan alto aquí, ha disminuido en gran proporción, pero comparado con los ciudadanos de otros países, puede decirse que el inglés no sabe siquiera lo que son sacrificios de guerra.
LA VANGUARDIA, 8 DE GENER DE 1943
Roosvelt en su mensaje al Congreso da cuenta de la situación militar y política del momento.
En 1943 los Estados Unidos pasarán al ataque contra el Japón —Norteamérica aumenta sus fuerzas navales y las del Japón disminuyen—. No puedo deciros cuándo ni dónde atacarán las Naciones Unidas en Europa, pero puedo afirmar que lo harán y de una manera enérgica. En 1942 hemos construido 48.000 aviones militares.
LA VANGUARDIA, 10 DE GENER DE 1943
Don Esteban Bilbao, designado por el Caudillo, Presidente de las Cortes Españolas.
El Delegado Nacional de Prensa, camarada Aparicio, se encuentra en Barcelona.
LA VANGUARDIA, 20 DE GENER DE 1943
Arrese en Alemania.
El Ministro Secretario General del Partido, recibido por el Führer en su Cuartel General.
LA VANGUARDIA, 29 DE GENER DE 1943
Declaración de Eden ante los Comunes respecto al Bloque Ibérico.
El Gobierno británico ha sido tenido al corriente por el Gobierno portugués de las conversaciones celebradas en Lisboa entre los ministros de Asuntos Exteriores de España y Portugal, ha anunciado en los Comunes el Ministro de Negocios Extranjeros de la Gran Bretaña, Eden.
Añadió que el Gobierno británico ha acogido gustosamente las referidas conversaciones y prosiguió: —El Gobierno de su Majestad se ha demostrado siempre favorable a los deseos del Gobierno de Portugal y España de procurar que la guerra no se extienda a la Península Ibérica y no estima que las relaciones de Inglaterra con Portugal se hayan visto afectadas en modo alguno por las conversaciones de Lisboa.
El diputado laboralista Cooks preguntó: —¿Ha dicho Portugal lo que se proponer hacer? ¿Hemos sido informados de estas discusiones? Eden respondió: —Hemos sido informados detalladamente de las conversaciones y nosotros les hemos dado buena acogida. EFE.
Els realistes —continuo referint-me als més convençuts dels realistes, és a dir, dels que creien que les paraules feien referència directa a realitats immutables— no estaven disposats a acceptar la irritant ambigüitat d’aquesta hora que passa; aquest ser i no ser que ja havia posat de mal humor el vell Parmènides; la perplexa ingenuïtat amb què l’endreçat Valéry exclama: «Cal que intentem viure!»; la tristesa, plena de desengany d’aquest refugi metafísic, que decideix, momentàniament, Salvador Espriu quan ens explica que les paraules són lents carros que porten runa de tu mateix, el tedi de les tardes de diumenge, tota la por del mal que et faran. Si les paraules, en canvi, no carretegen tal com són de debò, et cal fer només un constant exercici de replegar el pensament sobre tu mateix, i per aquest camí d’interioritat, per una escala, a través de la qual se superen les contradiccions, arribar, més enllà de la manera de ser de la realitat, a la llum.
Pel juny del 42 jo havia fet, com a exercici oral de llicenciatura, el comentari de la «VI Ennèada» de Plotí. La bellesa, l’audàcia, l’ampla meditació poètica sobre la Unitat, sobre la inefable condició de l’origen del ser, explicada, amb una imatgeria abundant, amb caràcter d’apòleg i rondalla, m’havia apassionat i vaig decidir fer la meva tesi de doctorat sobre aquest text. M’agradava recolzar-hi tota una teoria de coneixement que expliqués el do creador de la paraula, el do d’introduir entre els teus ulls enamorats i allò concret que estimes el tertium quid de la realitat poètica. Només si renunciava a l’exigència lògica em seria permès de captar la incertesa del temps.
The free sample has ended.
