Read the book: «Les closques»

II

L’Ariana va néixer el primer dia de l’any. La nit abans, l’Arnau, l’Andreu i la mare havien sortit de casa amb els abrics posats per sentir les campanes de l’ermita. El de la mare li arribava als turmells, de pell negra i amb uns botons daurats que no suportaven l’embaràs que ho estretia tot, i els dels nens eren curts i de llana blanca i els encenien els braços de picor. A ella li havia costat sortir al carrer perquè la panxa li pesava i la feia caminar amb les cames obertes, i podia passar-li com als escarabats i caure d’esquena sense poder respirar. I per prendre’ls el pèl, quan els xiquets la sentien, deia, si aquest nen no neix ja, jo mateixa me’l trauré de dins. I ho amollava com si estigués distreta i els veia les cares d’espant i estava segura que l’Arnau se la imaginava obrint-se el ventre amb el ganivet de tancar talls, i el bebè ensangonat bramant i ella amb ulls de tarada.

Cadascun tenia dotze grans de raïm al palmell de la mà. L’Arnau se’n va ficar un a la boca abans d’hora perquè tenia tanta gana que no se’n va poder estar. El va trencar amb les dues dents del davant i li va semblar que la llengua li explotava del goig i la dolçor. I les campanes van sonar, ajudades pel vent, i tots tres tremolaven i movien els peus per fer fugir la gelor i anaven engolint granets al ritme dels tocs, i l’Andreu obria la boca tant com podia i li ensenyava els trossos de raïm mutilat al seu germà. Si el pare hagués sigut amb ells, hauria dut la mà marcada a la galta molts dies, i la cara se li hauria tornat rancuniosa. Però la mare els deixava fer.

Quan van ser al nou any, els va amanyagar els cabells i ells van descansar els caps sobre el melic bufat. Però el moment dels tres enganxats va durar poc, i ella va caminar cap a casa amb les mans a l’esquena, arrossegant els peus inflats. I el nen petit la va seguir amb la mirada; potser si es quedava amb ella no se li cansaria el cervell ni se li obriria el cos.

Però el van agafar per la cintura i li van plantar el cul al manillar, i era el germà que s’havia cansat d’esperar-lo. L’Arnau es va col·locar bé sobre els frens i l’Andreu va pedalar per la grava que els feria, i les irregularitats del camí els feien volar i el menut es queixava que el cul li feia mal, però reia, i el gran procurava agafar tots els clots que trobaven per tal de seguir rient, i xisclava, agafa’t!, i pedalava amb totes les forces i agafava un bot que els sacsejava i se’ls aclucaven els ulls de la histèria. I xalaven com xalen els infants que toquen la vida i la magregen i la deixen rebregada perquè encara no li tenen por. I van arribar a l’ermita amb les cares contentes, i la bicicleta la van deixar arrambada a la paret blanca.

L’escenari era al principi del camí dels xops. El poble es veia al fons, mal il·luminat i una mica trist. Dos homes amb americanes negres cantaven amb les boques juntes i gairebé es tocaven els llavis, perquè només hi havia un micròfon, i anaven suats i se’ls sentien les respiracions agitades i les veus resseques. El de la dreta era baixet i duia el cap rapat i tocava una guitarra espanyola que semblava humida, de tant que brillava, i ara gratava les cordes i ara les fregava suau, i ara venia la tornada de la cançó i les tornava a rascar, i picava els peus sobre l’escenari de fusta corcada i l’Arnau patia per si el feia caure i s’acabava la nit. L’altre tenia els cabells llargs i les patilles gruixudes i també tocava la guitarra i, amb el peu esquerre, marcava el ritme amb un bombo amb pedal, i aixecaven els braços si a la cançó hi havia silencis i aplaudien i cridaven per fer que la gent ballés, i la gent ballava.

L’Andreu caminava cap a la barra com ho feia el pare, amb les mans a les butxaques i el cap alt i anar saludant amb somriures confiats. I quan va arribar s’hi va recolzar i una mica més i s’hi estira a sobre. Va demanar un rom cremat, va deixar dues monedes sobre la taula llarga de ferro, i quan el va tenir servit va fer-li un gest al germà i amb això li deia adeu, que ell marxava a fer una volta. I l’Arnau va passejar els ulls per la pista de ball.

Ja l’havia vist però l’havia perdut perquè es movia ràpid i feia voltes sobre ella mateixa, amb els cabells que li tapaven la cara i el coll. Duia un vestit de color crema, cobert amb una jaqueta de botons verd maragda, i els ballarins se la passaven i ella s’escapolia de tots i ballava quasi sense tocar-los perquè no volia que la portessin. I va veure com l’Andreu s’acostava a la Joana amb els llavis enganxats al got ple, i només tenia tretze anys però s’encenia un cigarro i treia el fum amb els llavis estrets, fent petons a l’aire.

Ella va beure d’aquell líquid de color caramel i l’Andreu la va agafar per la cintura, va aguantar el got amb les dents i se’l va deixar penjant de la boca. La feia rodar i un botó es descordava cada cop que girava i les parelles feien rogle per no destorbar-los, i l’Enric va aparèixer del no-res i va dir-li a l’Arnau, mira, ton germà i ma germana, i l’Arnau ja els veia i va sentir-se desfet i traït. L’Enric era el seu millor amic i vivia a l’edifici d’apartaments del costat de l’ermita, i el pis era petit però les rajoles del terra eren blaves i roses i els que hi vivien no duien mai els peus bruts de fang. I només tenien veïns a l’època de nedar al mar perquè els de ciutat no hi volen venir, quan fa fred i els camps d’arròs són buits i feréstecs.

I les cintures juntes. La gent del poble havia col·locat una renglera de bombetes de colors que anava des del capdamunt del primer xop fins a l’ermita, i garlandes verdes i grogues que envoltaven la barra i les taules, i els homes que cantaven es cansaven i l’Arnau va voler anar-se’n. I quan l’Andreu va avorrir-se de ballar i beure i fumar, el va fer pujar a la bicicleta i van refer el camí cap a casa sense bots ni ulls mig tancats.

La mare va trencar aigües l’endemà, mentre s’estirava per collir figues de l’arbre del pati. Va entrar a la cuina amb parsimònia i les faldilles mullades i va demanar-li a l’Arnau que anés a buscar la Carmen, i de camí li feia mal el cor de tan fort que li bategava. Va pedalar cap al mar i es va aturar davant del palauet, dos pisos recoberts de pedra blanca, i no en tenia vint-i-cinc perquè el terra del delta en realitat és aigua i el ciment acaba balancejant-se si ha d’aguantar molt pes. I els amos d’allò eren els amos de tot, i a la Carmen la feien viure a la caseta del servei, i se la menjaven l’olor de resclosit i les humitats que pujaven de la desembocadura. Quan l’Arnau la va cridar des de dalt la bicicleta amb la veu urgent, ella va treure el cap per la porta de la reixa i anava despentinada, amb el barret de palla lligat al coll i la roba de treballar arremangada. Ja ve?, va cridar. L’Arnau va fer que sí amb el cap i la dona va córrer cap on era el nen i va posar el cul al manillar d’un bot, i sort que era vella i no pesava gens.

No els van deixar veure el part. Els dos xiquets es van quedar asseguts contra la porta del dormitori dels pares, amb les esquenes tocant la fusta, i sentien com la Carmen manava, respira, empeny, torna a respirar. L’Arnau tremolava del fred que emanava del terra estovat i de l’angoixa de sentir la mare patir i se’n recordava que, de vegades, la sentia que deia, no sé si el nen em sortirà viu o mort. Que no se’l sentia i era impossible que nasqués bé perquè ella ja era gran, tenia més de trenta anys i només menjava aigua bullida i pa dur i sec i a la primavera una mica millor perquè floria tot, i anar fent. I llavors van sentir el plor del bebè i va ser una tranquil·litat, i la Carmen els va fer passar.

Cada un va seure en una vora de llit. Tota l’habitació feia una olor estranya, com d’alguna cosa nova i pura i lluminosa. Es van arraulir sota els braços de la mare i van mirar-se el nadó, que dormia sobre el pit ple, i no va ser un nen sinó una nena amb la pell seca i blanca, i es removia perquè la molestava la llum del món que l’acollia, i ara que existia tot seria una costa amunt que no s’acaba.