La guerra de les salamandres

3. En G. H. Bondy i el seu compatriota

Ja se sap que com més important és una persona, menys coses té escrites a la placa de la porta. El vell senyor Max Bondy, a Jevíčko, tenia sobre l’entrada de la botiga, a les portes laterals i a les finestres, uns grans cartells on deia que allò era Max Bondy, botiga de tot tipus de mercaderies, teixits, aixovars per a núvies, blondes, tovalloles, draps de cuina, tovallons i llençols, teles d’indiana i drils, velluts de primera qualitat, sedes, cortines, llambrequins, passamaneria i tot el que cal per cosir. Fundada l’any 1885.

El seu fill, en G. H. Bondy, capità de la indústria, president de la societat MEAC, conseller comercial, conseller borsari, sotspresident de l’associació d’industrials, cònsol de la República de l’Equador, membre de molts consells d’administració, etc., etc., a casa seva només té una plaqueta de vidre negre amb lletres daurades:

BONDY

Res més. Només BONDY. Que els altres escriguin a la seva porta JULIUS BONDY, REPRESENTANT DE GENERAL MOTORS, o DR. ERVÍN BONDY, o S. BONDY I CIA. Però només hi ha un Bondy que sigui simplement BONDY, sense cap detall més precís. (Crec que el Papa, a la seva porta, hi té escrit simplement Pius, sense cap títol ni xifra. I Déu no té cap placa ni al cel ni a la terra. La gent ha de saber que ell viu a tots dos llocs. Però ara no parlem d’això, ho deia només de passada.)

Un dia molt calorós es va aturar davant de la placa de vidre un home amb una gorra blanca de mariner, es va eixugar la nuca amb un mocador blau i s’hi va mocar amb força. «Quin redéu de mansió», va pensar, i una mica insegur va estirar el mànec de llautó de la campaneta.

A la porta va aparèixer en Povondra, el porter, va examinar amb els ulls l’home gras, des de les sabates fins a la gorra amb galons daurats, i va dir amb reserves:

—Vostè dirà?

—Doncs, xicot —va ressonar la veu de l’home—, viu aquí un tal senyor Bondy?

—Què desitja? —va preguntar fredament en Povondra.

—Digui-li que el captain Van Toch de Surabaya voldria parlar amb ell. Yah... —va recordar—, aquí té la meva targeta de visita.

I va donar una targeta al porter on hi havia una àncora en relleu i un nom imprès:

————————————————

CAPTAIN J. VAN TOCH

E. I. 8 & P. L. CO S. KANDONG BANDOENG

SURABAYA NAVAL CLUB

————————————————

En Povondra va inclinar el cap i va dubtar, li hauria de dir que el senyor Bondy no era a casa?, o que ho lamentava, però que en aquells moments tenia una reunió important? Hi ha visites que s’han d’anunciar, però d’altres que justament el porter ha de despatxar tot sol. En Povondra es va sentir molest, li fallava l’instint que solia guiar-lo en aquests casos. D’alguna manera, aquell home gras no pertanyia al grup que normalment no anunciava, no semblava ni un representant de comerç ni un funcionari d’una associació benèfica. Mentrestant, el capità Van Toch bufava i s’eixugava la calba amb el mocador i el mirava ingènuament amb els seus ulls de color blau pàl·lid. En Povondra, de cop, va decidir assumir tota la responsabilitat.

—Passi, si us plau —va dir—, l’anunciaré.

El captain J. van Toch es va eixugar el front amb el mocador blau i va observar el rebedor. «Hòstia, ho té ben moblat, aquest Gusti, sembla el saló d’aquells vaixells que van de Rotterdam a Batavia. Deu haver costat un munt de calés. I això que era un jueu petit i pigat», es va estranyar el capità.

Mentrestant en G. H. Bondy, al seu despatx, examinava la targeta de visita del capità.

—Què vol? —va preguntar amb desconfiança.

—No ho sé —va balbucejar respectuosament en Povondra.

El senyor Bondy encara tenia a les mans la targeta. Una àncora de vaixell en relleu. Captain J. van Toch, Surabaya. «On és exactament Surabaya? No és per allà Java?» El senyor Bondy es va sentir envaït per un aire de llunyania. «Kandong Bandoeng, això sona a cop de gong. Surabaya. I justament avui que fa un dia tropical. Surabaya.»

—Bé, faci’l passar —va manar el senyor Bondy.

A la porta hi havia un home corpulent amb gorra de capità que va saludar militarment. En G. H. Bondy se li va acostar.

—Very glad to meet you, captain. Please, come in.

—Ei! Ei! Hola, senyor Bondy —va cridar content el capità.

—Però vostè és txec? —es va estranyar el senyor Bondy.

—Yah, txec. Però nosaltres ens coneixem, senyor Bondy. De Jevíčko. El farinaire Van Toch, do you remember?

—I tant, i tant —es va alegrar sorollosament en G. H. Bondy alhora que se sentia quasi decebut. «O sigui que no és holandès!»—. El farinaire Van Toch, a la placeta, no? No ha canviat gens, senyor Van Toch! Sempre el mateix vell! I què, com li va el negoci?

—Thanks —va dir educadament el capità—. El meu pare ja fa temps que se’n va anar... com es diu?

—Va morir? Però, però, així vostè deu ser el seu fill...

Els ulls del senyor Bondy van reviure amb el record sobtat.

—Caram!, no és pas aquell Van Toch que es barallava amb mi quan érem petits?

—Yah, soc jo, senyor Bondy —va confirmar seriosament el capità—. Justament per això em van enviar a Moràvia, a Ostrava.

—Ens barallàvem sovint. Però vostè sempre era més fort que jo —va reconèixer esportivament el senyor Bondy.

—Yah, sí que n’era. Vostè era un jueu petit i feble, senyor Bondy. I el vaig estomacar de valent. De valent.

—Sí, sí que em va estomacar, és veritat —va recordar emocionat en G. H. Bondy—. Però segui! És ben amable d’haver-me recordat! I d’on surt?

El capità Van Toch es va asseure amb dignitat en una butaca de pell i va deixar la gorra a terra.

—Estic passant les vacances aquí, senyor Bondy. Doncs, així que... That’s so.

—Recorda —el senyor Bondy es va endinsar en la memòria— que em cridava: «Jueu, jueu, el dimoni se t’endurà»...?

—Yah —va fer el capità tot mocant-se emocionat amb el mocador blau—. Oh, yah. Quins temps aquells, xicot! Doncs què hi farem?, el temps vola. Ara tots dos som grans i tots dos som captains.

—És veritat, és capità —va recordar el senyor Bondy—. Qui ho havia de dir! Captain of long distances... Oi que es diu així?

—Yah, Sir. A highseaer. East India and Pacific Lines, Sir.

—Una professió bonica —va sospirar el senyor Bondy—. Amb molt de gust em canviaria per vostè. M’ha d’explicar moltes coses.

—Doncs yah —es va animar el capità—. M’agradaria explicar-li una cosa, senyor Bondy. Una cosa molt interessant, jove. —El capità Van Toch va mirar intranquil al seu voltant.

—Que busca alguna cosa, capità?

—Yah. Tu no beus cervesa, senyor Bondy? M’ha agafat tanta set en el viatge des de Surabaya...

El capità va començar a remenar-se la gran butxaca del pantaló, en va treure el mocador blau, un saquet de tela amb alguna cosa dins, una bosseta amb tabac, un ganivet, un compàs i un feix de bitllets de banc.

—Jo enviaria algú a buscar cervesa. Potser aquell steward que m’ha acompanyat a la teva cabina.

El senyor Bondy va tocar la campaneta.

—Deixi-ho, capità. Mentrestant encengui’s un d’aquests cigars...

El capità va prendre un cigar amb un anell daurat i el va olorar.

—Això és tabac de Lombok. Terra de grans lladres. T’ho asseguro.

Després, davant l’espantat senyor Bondy, es va aixafar en el palmell endurit aquell cigar tan car i va ficar el tabac dins la pipa.

—Yah, Lombok. O Sumba.

Llavors a la porta va aparèixer silenciosament en Povondra.

—Porti cervesa —va ordenar el senyor Bondy.

En Povondra va alçar les celles:

—Cervesa? I quanta?

—A gallon³ —va grunyir el capità esclafant a la catifa un llumí cremat—. A Aden feia una calor terrible, noi... Doncs... jo tinc unes notícies..., senyor Bondy. De les illes de la Sonda, see? Allà, senyor, s’hi pot fer un negoci formidable. A big business. Però s’hauria d’explicar tota la..., com es diu, story, no?

—Història.

—Yah, doncs tota la història. Esperi. —El capità va girar cap al sostre els seus ulls de color blau pàl·lid—. Yah, doncs ara no sé per on començar.

«Un altre cop un negoci —va pensar en G. H. Bondy—. Déu meu, quin martiri! Ara m’explicarà que es podrien exportar màquines de cosir a Tasmània o calderes de vapor i agulles de cap a les illes Fiji. Un negoci formidable, ja ho sé. Per això us serveixo. Dimoni! Jo no soc pas un firaire. Jo soc fantasiós. A la meva manera soc un poeta. Explica’m, Simbad el mariner, explica’m coses de Surabaya o de les illes Fènix. La muntanya magnètica no et va atraure? Cap griu no se’t va endur al seu niu? Tornes amb un carregament de perles, canyella o betzoar? Va, noi, comença a dir mentides.»

—Bé, començaré pels escorpins —va anunciar el capità.

—Per quins escorpins? —es va estranyar el financer.

—Doncs, per aquells escorpins. Com es diuen, lizards?

—Llangardaixos?

—Yah. Hòstia. Llangardaixos. Allà hi ha uns llangardaixos, senyor Bondy...

—On?

—En una d’aquelles illes. Noi, no te’n puc dir el nom. És un gran secret, que val milions. —El capità Van Toch es va eixugar el front amb el mocador—. Hòstia! On és la cervesa?

—Arriba de seguida, capità.

—Yah. Doncs bé, hauria de saber, senyor Bondy, que són uns animals molt simpàtics i molt amables, els llangardaixos. Jo els conec, noi. —El capità va donar un cop ràpid a la taula—. I que són diables és una mentida. A damned lie, Sir. Més aviat vostè és un diable, i jo, el captain Van Toch, soc un diable. Em pot creure.

En G. H. Bondy es va alarmar. «Delirium —va pensar—. On és aquest maleït Povondra?»

—Allà n’hi ha alguns milers, d’aquests llangardaixos, però se’n mengen molts els..., hòstia! els..., com se’n diu aquí?, els sharks.

—Taurons?

—Yah. Taurons. Per això són tan rars, els llangardaixos, només n’hi ha en un lloc en aquella badia que no puc anomenar.

—Així que els llangardaixos viuen al mar?

—Yah, al mar. Només a la nit surten a la riba, però al cap d’un moment han de tornar un altre cop a l’aigua.

—I quin aspecte tenen?

(El senyor Bondy s’esforçava a guanyar temps fins que tornés el maleït Povondra.)

—Bé, tenen la mida d’una foca, però corretegen amb les potes del darrere, tenen una alçada així —va mostrar el capità—. No es pot dir que siguin macos, no ho són gens. No estan coberts per cap d’aquestes pells.

—D’escames?

—Yah, d’escames. Són totalment pelats, senyor Bondy, com les granotes o les salamandres. I les potes del davant semblen manetes infantils, però de dits només en tenen quatre. Doncs són així de pobrissons —va afegir el capità afligit—. Però són unes bèsties molt llestes i amables, senyor Bondy. —El capità es va ajupir i va avançar balancejant-se en aquella posició—. Corretegen així, els llangardaixos. —El capità va fer l’esforç de posar el seu cos robust a la gatzoneta i de començar un moviment de balanceig; al mateix temps mantenia els braços davant seu com els gossos ensinistrats i fixava en el senyor Bondy els seus ulls de color blau pàl·lid que semblaven sol·licitar simpatia. Amb això en G. H. es va commoure ràpidament i va avergonyir-se. A sobre, a la porta, va aparèixer silenciosament el senyor Povondra amb una gran gerra de cervesa, va aixecar les celles indignat i va mirar l’inadequat comportament del capità.

—Deixi aquí la cervesa i vagi-se’n —li va etzibar secament el senyor Bondy.

El capità va alçar-se panteixant.

—Doncs així són aquelles bestioles, senyor Bondy. Cheers! Salut!—va dir el capità, i va començar a beure—. Tens una bona cervesa, noi. Doncs de debò, una casa com la teva... —El capità es va eixugar els bigotis.

—I com va trobar els llangardaixos, capità?

—Aquesta és la història, senyor Bondy. Doncs va anar així: pescava perles a Tanahmasa... —El capità es va aturar—. O per algun altre lloc. Yah, era per alguna altra illa, però per ara això és el meu secret, jove. Les persones són uns molt grans lladres, senyor Bondy, i s’ha d’anar molt amb compte amb el que es diu. I quan aquells dos maleïts singalesos tallaven sota l’aigua les shells amb perles...

—Les mareperles?

—Yah. Aquelles ostres que s’aferren a les pedres com la fe als jueus i que s’han de tallar amb un ganivet. Doncs mentrestant aquells llangardaixos miraven els singalesos i els singalesos van creure que eren diables marins. Són una gent molt incultivada, els singalesos i els bataks. Doncs diuen que allà hi ha diables. Yah. —El capità es va mocar amb força—. Tu ja ho saps, noi, això no té remei. Jo no sé si només nosaltres, els txecs, som una nació tan tafanera, però quan trobava un compatriota nostre, ell sempre havia de ficar el nas a tot arreu per esbrinar-ho tot. Jo crec que això és perquè nosaltres, els txecs, no volem creure en res. Doncs se’m va ficar al meu cap vell i beneit que havia de mirar de prop els diables. Anava borratxo, de debò, per això sempre tenia al cap aquells diables. Allà baix, a l’equador, tot és possible, home. Doncs al vespre vaig anar a veure què passava a Devil Bay...

El senyor Bondy va intentar imaginar-se la badia tropical voltada de roques i selves.

—Bé, i...?

—Doncs m’hi assec i faig «ts, ts, ts» perquè els diables se m’acostin. Noi!, al cap d’un moment surt del mar un d’aquells llangardaixos, s’aixeca sobre les potes del darrere i comença a fer contorsions amb el cos. I em fa «ts, ts, ts». Si no hagués anat borratxo, potser hauria disparat; però n’estava, camarada, anava ben gat, i doncs, dic «vine, vine, tapa-boy, no et vull fer cap mal».

—Li va parlar en txec?

—No, en malai. Noi, per allà es parla sobretot malai. I ell res, només camina i fa uns moviments com quan les nenes tenen vergonya. I al voltant, a l’aigua, hi havia uns quants centenars de llangardaixos i treien el morro fora de l’aigua i em miraven. I jo, que anava ben borratxo, em vaig ajupir i vaig començar a moure’m com el llangardaix, perquè m’agafés confiança. I després de l’aigua va sortir un altre llangardaix, més o menys de l’alçada d’un nen de deu anys, i va començar a trotar. I en una poteta del davant duia una mareperla. —El capità va beure—. Salut, senyor Bondy! És veritat que anava completament pet, i li dic: «Tu, espavilat, vols que t’obri l’ostra? Doncs acosta’t, te l’obriré amb el meu ganivet». Però ell, res, no gosava pas. O sigui que vaig tornar a començar a moure’m com una noieta avergonyida. Doncs se m’acosta trotant, i jo lentament allargo la mà i li prenc la conquilla de la poteta. Doncs, de veritat, de por en vam passar tots dos, t’ho pots imaginar, senyor Bondy, però jo estava begut, és veritat. Doncs vaig agafar el ganivet i vaig obrir l’ostra, la palpo amb els dits, per si hi ha cap perla, però només hi ha el moc fastigós, el mol·lusc ple de mucositats que viu a la conquilla. «Doncs té —dic—, ts, ts, ts, cruspeix-t’ho si vols.» Li llenço la conquilla oberta. Ho hauries d’haver vist, noi, com ho llepava. Per als llangardaixos deu ser tot un titbit, com es diu?

—Una llaminadura.

—Yah, llaminadura. Però passa que, els pobrissons, amb els seus ditets no poden amb aquelles closques tan dures. Es una vida difícil, yah. —El capità va beure—. Després d’això vaig començar a donar-hi voltes, jove. En veure com els singalesos tallen les ostres, van dir-se «és clar, ells se les mengen», i volien veure com les obrien. Un singalès a l’aigua s’assembla bastant a un llangardaix, però un llangardaix és més intel·ligent que els singalesos o els bataks, perquè vol aprendre alguna cosa. I el batak mai no aprèn res, només a robar —va afegir el capità J. van Toch indignat—. I quan a la costa vaig fer «ts, ts, ts», i vaig començar a moure’m com un llangardaix, van pensar-se que potser jo era algun tipus de salamandra gran. Per això no em van tenir gaire por i se’m van acostar perquè els obrís l’ostra. Així d’assenyats i confiats són aquells animals! —El capità Van Toch es va posar vermell—. Quan els vaig conèixer millor, senyor Bondy, em vaig despullar per assemblar-m’hi més, per anar igual de pelat, però sempre s’estranyaven del meu pit pelut i d’altres coses. Yah. —El capità es va passar el mocador pel clatell envermellit—. Però no sé si tot això no és massa llarg, senyor Bondy.

En G. H. Bondy estava fascinat.

—No, no ho és. Continuï explicant-m’ho, capità.

—Doncs yah, continuaré. Mentre el llangardaix llepava l’ostra, els altres s’ho miraven i anaven cap a la costa. Alguns també duien conquilles a les potetes... és ben estrany, noi, que d’aquells cliffs sabessin arrencar-les amb les seves potetes infantils sense polze. Durant una estona van tenir vergonya, i després es van deixar prendre les conquilles de les potetes. Doncs la veritat és que no només hi havia mareperles, hi havia també diverses porqueries, ostres bordes, i aixins, però jo les vaig llençar a l’aigua i dic: «Nanos, això no, això no val res, això no ho obriré amb el meu ganivet». Però quan es tractava d’una mareperla l’obria amb el ganivet i la palpava per veure si hi havia cap perla. I els donava la closca perquè la llepessin. Llavors al meu voltant ja seien uns quants centenars de lizards que miraven com anava obrint les ostres. I alguns provaven tots sols d’obrir-la amb alguna petxina que hi havia per allà. Això em va estranyar, noi. No hi ha cap animal que sàpiga fer anar instruments. Això és així, els animals són pura natura. És veritat que a Buitenzorg vaig veure un mico que era capaç d’obrir un tin, una llauna de conserves amb un ganivet, però, home!, els micos no són cap animal de debò. És veritat que em va estranyar. —El capità va beure—. Aquella nit, senyor Bondy, vaig trobar en aquelles shells unes divuit perles. N’hi havia de petites i de més grans, i tres eren grosses com un pinyol, senyor Bondy. Com un pinyol. —El capità Van Toch va moure seriós el cap—. Quan al matí tornava al meu vaixell vaig dir-me: «Captain Van Toch, si això només ho has somiat..., Sir, anaves trompa, etc.». I malgrat tot, aquí, en aquesta butxaqueta, tenia les divuit perles. Yah.

—És la millor història que mai he sentit —va sospirar el senyor Bondy.

—Ho veus, noi? —va fer el capità complagut—. Durant el dia hi vaig estar rumiant. Jo... ensinistraré, no?, yah, ensinistraré i alliçonaré els llangardaixos, i ells em portaran pearl-shells. N’hi deu haver una pila, d’ostres, a Devil Bay. Al vespre vaig tornar a sortir, però una mica més d’hora. Al començament de la posta de sol els llangardaixos treuen el morro fora de l’aigua, aquí, allà, fins que tot n’és ple. Jo sec a la costa i faig «ts, ts, ts». De cop miro, un tauró, només l’aleta li surt de l’aigua. Després se sent un cop a l’aigua i hi ha un llangardaix menys. Vaig comptar els taurons, dotze, abans de la posta de sol neden cap a Devil Bay. Senyor Bondy, aquests monstres en un sol vespre van devorar més de vint dels meus llangardaixos —va etzibar el capità mocant-se furiosament—. Yah, més de vint! És comprensible, aquells llangardaixos nus i amb aquelles potetes no es poden defensar. Aquell espectacle feia venir ganes de plorar. Ho hauries hagut de veure, noi...

El capità es va concentrar en els seus pensaments.

—És que estimo molt aquelles bestioles, noi —va dir finalment i va alçar els ulls blau cel cap a en G. H. Bondy—. No sé què li sembla, captain Bondy...

El senyor Bondy va aprovar amb el cap.

—Doncs... molt bé —es va alegrar el capità Van Toch—. Són molt bons i assenyats, els tapa-boys; quan se’ls explica alguna cosa estan atents com quan un gos escolta el seu amo. I sobretot les seves manetes infantils... Saps?, noi, soc un home vell i no tinc família... Yah, una persona gran està molt sola —va rondinar el capità contenint l’emoció—. Infinitament manyacs, són aquests llangardaixos, què hi farem?, tant de bo no se les mengessin els taurons! A aquells, a aquells sharks, els vaig llençar pedres, llavors ells també van començar a llençar-los-en, els tapa-boys. No s’ho creurà, senyor Bondy. Doncs és veritat, no les enviaven gaire lluny perquè tenen els bracets molt curts. És estrany, tu. «Nois, si sou tan destres —els dic— proveu d’obrir una ostra amb el meu ganivet.» I deixo el ganivet a terra. Al principi es van intimidar, i després un ho intenta, posa la punta del ganivet entre les dues closques. «Has de fer palanca —li dic— fer palanca, see?, fes girar així el ganivet, i ja està.» Ell ho anava provant, pobrissó, fins que l’ostra va petar i es va obrir. «Ho veus? —li dic—. No és tan difícil com això.» Si ho saben fer fins i tots els pagans dels bataks i dels singalesos, és clar que ho sap fer un tapa-boy! De tota manera, senyor Bondy, jo a aquells llangardaixos no els diré que és fabulosament marvel i miraculós que siguin capaços d’això. Però ara ho puc dir, jo estava... jo estava... yah, totalment thunderstruck.

—Veient visions —va murmurar el senyor Bondy.

—Yah, that’s it. Veient visions. Com que no m’ho podia treure del cap, el vaixell es va quedar allà un dia més. I al vespre, un altre cop cap a Devil Bay, i vaig tornar a veure com els taurons devoraven els meus llangardaixos. Aquella nit els vaig jurar: «Nois, això no quedarà així». També els vaig donar la meva paraula d’honor, senyor Bondy. «Tapa-boys, el captain Van Toch us promet aquí, sota aquestes terribles estrelles, que us ajudarà.»