Read the book: «La guerra de les salamandres»

Name: La guerra de les salamandres
Author: Karel Čapek
ISBN: 9788412514421

Karel Čapek

Font::

Primera edició: febrer 2016

Segona edició: desembre 2016

Tercera edició: gener de 2022

Títol original: Válka s mloky

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125144-2-1

Impressió: Bookprint Digital

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Joana Castells i Cristina Carbonell

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

ÍNDEX

Karel Čapek, ciència-ficció i destrucció massiva

Llibre primer

ANDRIAS SCHEUCHZERI

1. Les excentricitats del capità Van Toch

2. El senyor Golombek i el senyor Valenta

3. En G. H. Bondy i el seu compatriota

4. L’empresa del capità Van Toch

5. El capità Van Toch i els seus llangardaixos ensinistrats

6. Un iot a la llacuna

7. Continuació d’un iot a la llacuna

8. Andrias Scheuchzeri

9. Andrew Scheuchzer

10. La festa major de Novè Strašecí

11. Sobre els llangardaixos humans

12. Salamander-syndicate

Apèndix. Sobre la vida sexual de les salamandres

Llibre segon

PELS GRAONS DE LA CIVILITZACIÓ

1. El senyor Povondra llegeix el diari

2. Pels graons de la civilització

3. El senyor Povondra torna a llegir el diari

Llibre tercer

LA GUERRA DE LES SALAMANDRES

1. Massacre a les illes Cocos

2. Conflicte a Normandia

3. Incident a la Mànega

4. Der Nordmolch

5. Wolf Meynert escriu la seva obra

6. X fa una advertència

7. El terratrèmol de Louisiana

8. Chief Salamander planteja les seves exigències

9. La conferència de Vaduz

10. El senyor Povondra es culpabilitza

11. L’autor parla amb ell mateix

Karel Čapek,
ciència-ficció i destrucció massiva

¹Segons la història oficial de la ciència-ficció, John W. Campbell Jr., editor de la revista Astounding Science-fiction (entre d’altres), a mitjans dels anys trenta va revolucionar el gènere exigint als seus escriptors que fessin equilibrismes sobre la línia que separa el rigor científic de la imaginació. Per primer cop el pulp donava la mateixa importància a l’especulació que a l’entreteniment, i s’originava una nova literatura que esdevindria erudita sense deixar de ser popular. D’entre la legió d’escriptors a sou que s’hi van apuntar, només uns quants van aconseguir crear quelcom perdurable, la gran majoria van desaparèixer juntament amb les revistes on publicaven. Alguns dels noms més emblemàtics que encara avui s’associen a l’era Campbell són Theodore Sturgeon, Clifford D. Simak, Isaac Asimov, A. E. van Vogt o Robert Heinlein.

És de justícia puntualitzar que quan Campbell va fixar les bases de la seva revolució, feia més d’una dècada que algunes de les plomes més roents, esbojarrades i brillants de l’Europa de l’est empraven la ciència-ficció com una eina per divertir i fer crítica alhora. Llibres com Cor de gos, de Mikhaïl Bulgàkov, Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin o La guerra de les salamandres, de Karel Čapek, són bona prova que als països eslaus la literatura fantàstica tenia una força irreverent a anys llum del que es feia als Estats Units. Al Vell Continent, aprofitant la destrucció dels cànons que havien dut a terme les avantguardes, els autors combinaven la reflexió, les aventures de tota la vida i una bona dosi d’experimentació formal. Amb tot, gran part de crítics esnobs, incapaços de negar la vàlua d’aquestes obres, sovint opten per ometre que es tracta de literatura de ciència-ficció.

Seria imperdonable obviar que després de la bomba atòmica la ciència-ficció nord-americana va experimentar una evolució fascinant, tot i així no aprofundiré ara en la comparació entre ciència-ficció europea i americana, conec maneres inconfessablement més plaents de perdre el temps. A més, tant si carregaven l’artilleria amb metralla com si ho feien amb cartutxos de sal, les armes d’uns i altres van ser forjades pel mateix home: un tal H. G. Wells.

Karel Čapek no era el que avui en dia s’entén per un escriptor de ciència-ficció. Entre les seves obres trobem des d’articles periodístics a contes infantils, novel·les psicològiques, assaigs filosòfics, llibres de viatges i, fins i tot, un manual de jardineria literari. De fet, si calgués assenyalar un segell, una marca de la casa que aparegui en la majoria de les seves obres, sens dubte seria el sentit de l’humor. Enginyós, implacable, elegant i barroer a parts iguals, sempre deixa un regust agredolç a la boca. I és que la ironia de Čapek és com una capa de vernís que fa relluir l’estupidesa humana.

Tot i així, sempre que el txec va voler explicar una gran història va utilitzar la ciència-ficció. Tal com ell mateix apunta a la brillant metanovel·la Meteorit,² són les conseqüències lògiques de les premises que ha postulat a l’inici de cada llibre, el que el porta, o no, al terreny de la literatura fantàstica. D’aquesta manera, la descoberta d’un nou tipus de calefacció pot conduir-lo, mitjançant eines purament deductives, a un cataclisme econòmic i religiós.

En aquest sentit, la influència de H. G. Wells és evident. No només en els temes i el seu desenvolupament, sinó també en la funció social que ambdós atorgaven a la literatura. Tanmateix, a diferència de Wells, l’autor de La guerra de les salamandres³ en va tenir prou amb una guerra mundial per adonar-se que el progrés tècnic no ens guiaria cap al món ideal que desitjava, sinó cap a un procés de deshumanització i destrucció imparable. Karel Čapek va ser prou llest per baixar del carro a temps. Per això, en lloc d’acabar escrivint tractats soporífers destinats a l’elit intel·lectual —com és el cas de Wells—, va intentar transmetre les seves idees al màxim de gent possible a través d’unes sàtires delicioses i, val a dir-ho, força èpiques.

D’altra banda, la combinació de sarcasme i imaginació per fer brollar tesis filosòfiques remet directament a alguns dels grans mestres de la sàtira fantàstica, com Jonathan Swift, Voltaire i Cyrano de Bergerac. Čapek sabia perfectament que si vols fer reflexionar el lector sobre temes espinosos el millor és arrencar-li un somriure. Ell mateix afirmava que la societat necessitava «...una fantasia excepcional, en una paraula: un encanteri d’una poètica immensa, capaç d’encendre la captivadora espurna d’allò inesperat en la vida quotidiana». Sona situacionista? Doncs som als anys vint.

Després de la Primera Guerra Mundial les utopies científiques van anar caient pel seu propi pes. Els projectes socialistes es transformaven en estats totalitaris, el desengany s’estenia i brotaven les primeres distopies: novel·les en què el somni d’una societat ideal havia esdevingut un malson. Llibres com Nosaltres, de Zamiatin, Un món feliç, de Huxley, i Anthem, d’Ayn Rand, en són exemples indispensables. Čapek, en certa manera, va jugar al mateix joc, però ho va fer amb les seves pròpies regles. Ell no es va preocupar de descriure detalladament aquestes hipotètiques societats i els seus sistemes de control, sinó que ens va mostrar el curt trajecte que separa el nostre món d’una societat distòpica. Així va crear un nou subgènere, que podríem anomenar predistopia.

La seva ciència-ficció sempre se situa en un present convuls que ben bé podria tractar-se de l’Europa d’entreguerres en què va ser escrita. Tant a La krakatita,⁴ com a La guerra de les salamandres i a La fàbrica de l’absolut,⁵ el detonant de la història és el germen del canvi, un petit descobriment que ho capgirarà tot. A mesura que la trama avança, els seus llibres esdevenen recorreguts trepidants, metamorfosis graduals en què el lector té la seguretat que, quan arribi al final, el món serà completament diferent.

La nostra societat avança, encara que sigui cap a la destrucció. Però el que no es mou ni un micró és l’ànima dels homes, ni la seva moral, que en les obres de Čapek es revela incapaç d’estar a l’altura dels avenços tecnològics.

Tanmateix, els seus científics no estan bojos, ni tan sols tenen mala fe; són simples descobridors, erudits bonifacis o excèntrics inofensius. Individus que valoren el coneixement en si mateix, independentment de les possibles aplicacions. De fet, si les seves troballes van més enllà del laboratori és sempre per l’obstinació d’empresaris avariciosos i polítics dèspotes. Amb tot, els personatges de Čapek són mers passavolants, peces intercanviables al servei d’una història que no és la d’unes persones concretes, sinó la de la humanitat.

Són llibres que evidencien la turbulenta relació d’amor i odi que la humanitat ha mantingut amb el progrés científic al llarg del segle XX. Per una banda, el terror que inspiren unes cotes de destrucció mai vistes; per l’altra, una mena de fervor religiós cap a totes les comoditats que aquesta màgia inexplicable pot proporcionar-nos. Potser perquè van ser imaginats abans de la Segona Guerra Mundial, els seus científics encara eren uns exploradors que es movien en zones incertes, i que tant podien tornar a casa amb un bagul ple d’or com amb una tribu de caníbals al rebost. No és casualitat que en el cas del capità J. van Toch, de La guerra de les salamandres, la condició d’explorador sigui literal, i que no obstant això el seu paper en el desenvolupament de la trama sigui idèntic al que ocupen els científics en altres obres. Avui en dia, en canvi, com ja anticipava el mateix Čapek, els avenços tècnics i científics estan determinats pel mercat, i els investigadors són simples empleats a sou amb una meta imposada per la multinacional de torn.

Llavors rellegeixo RUR (Robots Universals Rossum),⁶gairebé cent anys després d’haver estat escrita, i no puc evitar sentir un calfred. ¿I si és veritat que finalment van vèncer les màquines? Es fa difícil saber qui treballa per a qui en una societat cada cop més abocada als espais virtuals, on els individus estableixen llaços a través de pantalles i on la tècnica genera les seves pròpies necessitats.

Karel Čapek, amb tota la seva lucidesa visionària, mai no va ser un autor maleït, ni un bevedor irredempt, ni tan sols un incomprès. Al contrari, era l’intel·lectual més respectat en el món cultural txec dels anys vint i trenta; tant que fins i tot hi ha segells amb la seva cara estampada. Filòsof de formació i dramaturg per convicció, les dimensions històriques de la seva obra són colossals, sobretot si tenim en compte la influència política que va tenir en el seu país. Tanmateix, una part molt important d’aquesta segueix sent força desconeguda a casa nostra, incloent-hi la trilogia Noètica, formada per les novel·les Hordubal,⁷ Meteorit (Povětroň) i Una vida ordinària (Obyčejný život), considerades les seves obres mestres. Fa uns anys, l’editorial El Olivo Azul es va proposar publicar-les en castellà, tot i que per ara només han aparegut dos dels tres volums que la formen. Tampoc tenim traducció de les converses amb el seu amic T. G. Masaryk, el filòsof que va promoure la independència de Txecoslovàquia i en va ser el primer president, ni de bona part de les seves peces teatrals.

Els primers reconeixements li van arribar com a dramaturg, quan als trenta anys va escriure i estrenar l’obra de teatre RUR Hi descrivia la revolta d’uns treballadors mecànics que decidien prendre la fàbrica on havien estat creats i exigien la submissió dels seus creadors, els humans, a qui consideraven inferiors. També hi encunyava per primera vegada la paraula robot, que provenia del txec robota (‘treball’ o ‘servitud’). RUR es va estrenar a tot el món amb un èxit notable.⁸ A partir d’aquest moment, Čapek es va prendre l’ofici de dramaturg com una forma d’activisme polític i, a través d’obres com El cas Makropoulos⁹ o Mare,¹⁰ combinava reflexions entorn de la condició humana amb advertències sobre el nazisme, el progrés tecnològic o la imminent Segona Guerra Mundial.

Podríem dir que l’absurditat de la guerra és la principal diana on apuntaven les bales de Čapek. Un bon exemple el trobem a la joia secreta La pesta blanca,¹¹ una peça teatral on posa polítics i militars contra les cordes, fent-los triar entre morir de pesta o evitar un conflicte bèl·lic. Evidentment tots prefereixen morir de pesta que renunciar als hipotètics beneficis que en podrien extreure. Els drets per a l’edició espanyola d’aquesta obra el mateix autor els va regalar al bàndol republicà, que la va publicar en plena Guerra Civil. Com a dada significativa, cal afegir que l’octubre de l’any 1937 se li va concedir el Premio Nacional de las Letras, fet completament desconegut, ja que els que li van atorgar aquest honor van ser els que van perdre la guerra.

Centrant-nos estrictament en el terreny de la sàtira de ciència-ficció, hi ha tres llibres de Karel Čapek que mereixen una atenció especial, i que formen una mena de trilogia involuntària. Són les novel·les predistòpiques La guerra de les salamandres, que avui reeditem a Males Herbes, La krakatita i La fàbrica de l’absolut. Si s’ha de jutjar pels mecanismes de desenvolupament de la trama, el lector podria pensar que són variacions del mateix argument, tanmateix són tres obres singulars que es complementen a la perfecció.

La guerra de les salamandres és, de bon tros, la novel·la més coneguda de Karel Čapek. La història comença com una narració d’aventures, quan el capità J. van Toch, a càrrec d’un vaixell mercant, descobreix una nova espècie aquàtica als mars del sud. Les bestioles en qüestió tenen una habilitat mai vista per fer tot tipus de feines manuals sota l’aigua. A mesura que avança la trama, l’autor obre l’objectiu per explicar-nos, a través de retalls de premsa, estudis científics i tota mena de documentació, com aquest fet marca l’evolució dels mercats i la geopolítica mundial. El que semblava una història de mariners de cop es converteix en una sàtira brutal que ataca totes les formes de l’ambició i estupidesa humanes, i que sovint s’ha interpretat com una premonició de la Segona Guerra Mundial. També és l’obra on les inquietuds de l’autor es fan més evidents, fins al punt de mantenir una discussió amb ell mateix sobre el desenllaç de la narració, en un dels finals de novel·la més influents del segle XX.

La krakatita, per la seva banda, és una faula esbojarrada i delirant. En aquest cas, el protagonista, el científic Prokop, ha descobert una substància explosiva que allibera l’energia dels àtoms i proporciona una potència destructiva impensable fins llavors. Així, Čapek s’anticipava nou anys al descobriment del neutró i, per tant, al naixement de la física nuclear moderna. Aquest Prokop, però, és un cap calent, excèntric i enamoradís, que corre pel món entre fantasieigs i practica la ciència amb la passió d’un poeta. Quan les grans potències s’assabenten del seu descobriment fan tot el possible perquè els n’expliqui la fórmula, però ell s’hi nega. Llavors, governs i corporacions, obsessionats a guanyar una guerra imminent, fan mans i mànigues per robar-li el secret. Ell s’escapa, més per intuïció que per voluntat, i tan aviat sucumbirà a l’amor d’una princesa com se les tindrà amb un grup d’anarquistes clandestins que bloquegen les ones de ràdio. Es tracta d’una al·legoria recargolada, que s’acaba convertint en el més simbòlic i surrealista dels seus llibres.

La fàbrica de l’absolut es va començar a editar com a novel·la de fulletó en un diari txec, però per motius poc clars l’autor la va deixar a mitges. Uns anys després, davant la insistència dels lectors, Čapek es va decidir a escriure’n la meitat que faltava i publicar-ho tot junt en un volum. És normal, doncs, que entre la sublim primera part i el fluix desenllaç hi hagi un abisme. En aquesta ocasió el llibre comença amb la invenció d’un nou tipus de motor, infinitament més potent que res del que s’hagi vist abans, capaç de consumir absolutament la matèria. És a dir, un motor que no deixa cap residu, ni fum ni cendra, i que produeix molta més energia amb molt menys combustible. Però aquest motor té un efecte secundari, i és que en consumir totalment la matèria, n’allibera l’essència, allò invisible que forma part de totes les coses i que alguns anomenarien déu. El resultat és que quan algú s’acosta a un d’aquests motors en funcionament, entra en un estat d’èxtasi místic, i pot arribar, fins i tot, a fer miracles. Obviant aquests efectes secundaris, un empresari cobdiciós els comercialitza i distribueix per tot el món, de manera que es desencadenen una sèrie de despropòsits religiosos que, una vegada més, canviaran de dalt a baix la societat que coneixem.

Amb l’esperit crític com a única bandera, sense partidismes fàcils ni posicionaments còmodes, i amb l’alerta d’un perill imminent impregnant tots els seus llibres, no és d’estranyar que la Gestapo titllés Karel Čapek de perillós. De fet, si no hagués mort el dia de Nadal de l’any 1938, segurament hauria estat executat pels nazis, com bona part dels intel·lectuals txecs de la seva generació. I tot i que va morir amb només 48 anys, almenys va tenir la sort de no veure com les seves previsions més funestes esdevenien reals.

Ramon Mas

________________

1. Article publicat originalment a La Escuela Moderna #6.

2. ČAPEK, Karel, El Meteorito, El Olivo Azul (Còrdova, 2011). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

3. Publicat per primera vegada en català a l’editorial Proa, l’any 1998, amb traducció de Núria Mirabet.

4. ČAPEK, Karel, La krakatita: una fantasía nuclear, El Olivo Azul (Còrdova, 2010). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

5. ČAPEK, Karel, RUR, La fábrica del absoluto, Minotauro (Barcelona 2003). Trad. Consuelo Vázquez de Parga.

6. A més de l’edició esmentada anteriorment, també va ser pu-blicat per l’editorial Alianza l’any 1966, en un volum que inclou l’obra El juego de los insectos. Trad. Consuelo Vázquez de Parga.

7. ČAPEK, Karel, Hordubal, El Olivo Azul (Còrdova, 2011). Trad. Patricia Gonzalo de Jesús.

8. A Barcelona es va estrenar l’any 1928, al Teatre Romea, de la mà del director Adrià Gual.

9. Més coneguda per l’adaptació operística de Leóš Janáček.

10. ČAPEK, Karel, Madre, Ediciones Losanges (Buenos Aires, 1957). Trad. Helena Voldan.

11. ČAPEK, Karel, La peste blanca, Ediciones españolas (Madrid-València, 1937). Trad. Federico Pascual i Victor Kaufman.

Llibre primer
ANDRIAS SCHEUCHZERI
1. Les excentricitats del capità Van Toch

Si busquéssiu al mapa la petita illa de Tanahmasa, la trobaríeu exactament a l’equador, una mica a l’oest de Sumatra, però si a bord del Kandong Bandoeng preguntéssiu al capità J. van Toch sobre aquesta Tanahmasa davant la qual acaba d’ancorar, renegaria una estona i després us diria que és el forat més brut de totes les illes de la Sonda, encara més miserable que Tanahbala i com a mínim tan remaleïda com Pini o Banjak, on l’únic exemple d’ésser humà que hi trobaríeu, naturalment un cop descomptats els pollosos dels bataks, és un agent de comerç borratxo, fill mestís d’una cubana i d’un portuguès, que, a més a més, és més lladre, més pagà i més porc que tot Cuba i tota la raça blanca juntes, i que si al món hi ha una cosa maleïda, aquesta és la maleïda vida a la maleïda illa de Tanahmasa. I probablement després d’això li preguntaríeu per què ha ancorat justament allà, com si volgués quedar-s’hi tres maleïts dies, i el capità bufaria enfurismat i rondinaria alguna cosa com que evidentment el Kandong Bandoeng no hauria navegat fins allà només per la maleïda copra o l’oli de palma, però que no n’havíeu de fer res, que ell tenia les seves maleïdes raons i esperava que fóssiu tan amables de no ficar-vos allà on no us demanen. I renegaria tant com convé a una persona de la seva edat, ell que als seus anys encara és un flamant capità de vaixell.

Però si en comptes de fer preguntes impertinents deixéssiu que el capità J. van Toch renegués i maleís a gust, podríeu arribar a saber moltes més coses. Que no és clar que necessita desfogar-se? Només cal que el deixeu tranquil, i la seva amargor es dissiparà tota sola.

—Fixeu-vos-hi bé —deixa anar el capità—, aquells compatriotes meus, d’Amsterdam, aquells maleïts jueus d’allà dalt s’han obstinat en les perles. Mireu al voltant: que en veieu, de perles? Diuen que ara la gent es torna boja per les perles i aquestes coses. —El capità escup indignat—. És clar, invertir en perles! El que la gent sempre vol és començar una guerra, o alguna cosa per l’estil. L’únic que els preocupa són els diners, això és tot. I d’això en diuen crisi.

El capità J. van Toch dubta una mica si abordar qüestions d’economia política, perquè avui dia no es parla d’altra cosa. Però aquí, a Tanahmasa, fa massa calor i fa massa mandra, i el capità Van Toch es limita a moure la mà i remugar:

—Perles, de seguida està dit! A Ceilan ja fa cinc anys que van acabar-les d’espoliar, a Formosa està prohibit pescar-ne. I encara em diuen: «Capità Van Toch, miri si en troba algun banc nou». Aneu a aquelles maleïdes illes, potser hi trobareu un bon banc de mol·luscs... —El capità es moca amb menyspreu amb el seu mocador blau marí—. Aquestes rates europees s’imaginen que aquí encara es pot trobar alguna cosa desconeguda! Déu meu, són uns ignorants! Encara voldran que miri el musell dels bataks per veure si mocant-los en trec perles. Un banc nou! A Padang hi ha un bordell nou, això sí, però un banc nou...? Jo em conec totes aquestes illes com el palmell de la mà... des de Ceilan fins a la maleïda illa Clipperton... Si algú creu que aquí encara es pot trobar alguna cosa amb la qual es puguin obtenir guanys, li desitjo un bon viatge! Fa trenta anys que navego per aquí, i ara aquests imbècils em demanen que descobreixi alguna cosa nova! —El capità Van Toch se sufoca davant d’aquesta pretensió ofensiva—. Que enviïn algun passerell que els descobreixi meravelles, es quedaran amb un pam de nas, però demanar-ho a algú que es coneix aquests topants com el capità J. van Toch... Miri d’entendre-ho! A Europa potser encara seria possible descobrir-hi alguna cosa, però aquí... Aquí la gent només ve per flairar què es pot cruspir, o ni tan sols cruspir, què pot comprar i vendre. Si en tots aquests maleïts tròpics hi hagués alguna cosa que es pogués vendre pel doble del seu preu, ja tindríem tres agents movent els seus mocadors plens de mocs fent senyals als vaixells de set estats perquè s’aturessin. Les coses com són. Ho conec millor que el funcionari colonial de Sa Majestat la Reina, amb perdó.

El capità Van Toch domina amb força la seva justa còlera, i ho aconsegueix després de rondinar encara una mica.

—Veieu aquell parell de ganduls d’allà baix? Són pescadors de perles de Ceilan, que Déu em perdoni, singalesos, com Déu els va crear, encara que, la veritat, no sé per què va fer-ho. Els duc a bord amb mi i si trobo un trosset de costa on no hi hagi escrit «Agència», o «Bat’a»¹ o «Duana», salten a l’aigua a buscar ostres. Aquell pocavergonya d’allà, el més baixet, se submergeix fins a vuitanta metres de profunditat... L’altre dia, a les illes Príncep, va pescar, noranta metres sota l’aigua, la maneta d’un aparell cinematogràfic, però perles, i ca! Ni en somnis! Xusma infame, aquests singalesos. Aquesta és la meva maleïda feina, fer veure que compro oli de palma mentre em dedico a buscar un nou banc de perles. Potser també voldran que descobreixi un continent verge, no? Aquesta no és una ocupació per a un honrat capità de la marina mercant. Senyors, J. van Toch no és cap refotut aventurer. No, senyor.

I així continua i continua. El mar és gran i l’oceà del temps no té fronteres. Si escups al mar, el mar no creix, i si li expliques la teva vida no es commou gens. I així, després de molts preparatius i esdeveniments, arribem al moment en què el capità del Kandong Bandoeng, l’holandès J. van Toch, sospirant i renegant s’enfila al bot per anar cap a un poble de Tanahmasa i discutir de negocis amb el borratxo mestís fill de cubana i portuguès.

—Sorry, captain —va excusar-se, al final, el mestís de cubana i portuguès—, però aquí, a Tanahmasa, no creix ni una ostra. Aquests porcs de bataks —va dir amb un fàstic immens— es cruspeixen fins i tot les meduses. Passen més temps a l’aigua que a terra, aquí les dones fan pudor de peix, no pot ni imaginar-s’ho. Què anava a dir? Ah, sí, m’ha preguntat per les dones...

—I per aquí no hi ha ni un bocinet de costa —va preguntar el capità— on els bataks no es fiquin a l’aigua?

El mestís de cubana i portuguès va negar amb el cap.

—No, senyor. Si no és Devil Bay... Però això no és per a vostè.

—Per què?

—Perquè... allà és prohibit d’anar-hi. Li torno a servir vi, capità?

—Thanks. Que hi ha taurons?

—Taurons i molt més —va murmurar el mestís—. És un mal lloc. Als bataks no els agradaria gens que algú s’hi dirigís.

—Per què?

—... Hi ha diables. Diables marins.

—Què són els «diables marins»? Un tipus de peix?

—No són peixos —va objectar evasivament el mestís—. Són simplement diables. Diables marins. Els bataks els anomenen tapa. Tapa. Diuen que tenen la seva pròpia ciutat, aquests diables. Vol més vi?

—I quin aspecte té... un diable marí?

El mestís de cubana i portuguès es va arronsar d’espatlles.

—L’aspecte d’un diable. Jo en vaig veure un..., de fet, només li vaig veure el cap. Tornava navegant des de cap Haarlem... I de cop, davant meu, va sortir de l’aigua aquella cabota.

—Sí, i què? A què s’assembla?

—Té un caparràs com... com un batak, tot pelat.

—I no era un batak?

—No senyor, no ho era. Senzillament perquè en aquell lloc no hi ha cap batak que entri a l’aigua. I a més... em va fer l’ullet amb les parpelles inferiors. —El mestís es va estremir de terror—. Amb les parpelles inferiors que li tapaven completament l’ull. Això és un tapa.

El capità J. van Toch va fer girar entre els seus dits molsuts el got ple de vi de palma.

—I no estava borratxo? No anava trompa?

—Sí, senyor, n’estava. Si no, no hauria remat per aquells topants. Als bataks no els agrada que ningú molesti els... diables.

El capità Van Toch va moure el cap.

—Home, de diables no n’hi ha. I si n’hi hagués, s’assemblarien als europeus. Devia ser un peix o alguna cosa per l’estil.

—Un peix —va balbucejar el mestís de cubana i portuguès—. Els peixos no tenen braços. Jo no soc un batak, jo vaig anar a l’escola, jo, a Badjo... potser encara em sé els Deu Manaments i alguna altra cosa científicament comprovada: l’home instruït reconeix què és un diable i què un animal. Pregunti-ho als bataks.

—Tot això són supersticions de negres —va declarar el capità amb la jovial superioritat de la persona instruïda—. Científicament és absurd. És clar que el diable no pot viure a l’aigua. Què hi faria? No has de creure les enraonies dels indígenes, noi. Algú va donar al golf el nom de Devil Bay i des d’aleshores els bataks li tenen por. Segur que la cosa va anar així. —El capità va donar un cop a la taula amb la seva mà forçuda—. Noi, allà no hi ha res. Des del punt de vista científic és ben clar.

—Ho és —va confirmar el mestís que havia anat a l’escola a Badjo—. Però cap home raonable no ha d’anar a buscar res a Devil Bay.

El capità J. van Toch va enrogir.

—Què? —va cridar—. Tu, porc de cubà, tu creus que em fan por els teus diables? Ja ho veuràs —va dir aixecant-se amb tota la força dels seus cent quilos—. No penso continuar perdent el temps amb tu, tenint, com tinc, uns altres negocis. Però recorda això: a les colònies holandeses no hi ha ni un sol diable, si n’hi hagués, seria a les colònies franceses. Allà podria haver-n’hi. I ara crida el cap d’aquest maleït poble.

No va caldre buscar gaire estona l’esmentada autoritat, seia a la gatzoneta al costat de la botiga del mestís i mastegava canya de sucre. Anava nu, era vell i infinitament més prim que els antics cabdills europeus. Una mica més lluny, conservant la distància convenient, tot el poble estava assegut a la gatzoneta, fins i tot les dones i els nens. Era clar que estaven esperant que els filmessin.

—Bé, escolta, avi —li va dir el capità Van Toch en malai (també li hauria pogut parlar en neerlandès o en anglès, perquè el respectable ancià batak no entenia ni una paraula de malai, i tot el que li deia el capità, el mestís de cubana i portuguès ho havia d’anar traduint al batakès, però qui sap per què el capità va considerar el malai la llengua més adequada)—. Bé, escolta, avi, necessitaria alguns homes alts, forts i valents perquè vinguessin a pescar amb mi. M’entens?, a pescar.

El mestís ho va anar traduint i el cabdill feia que sí amb el cap, com si ho entengués, després d’això es va girar cap a l’ampli auditori, i les seves paraules van tenir un èxit evident.

—El cap diu —va traduir el mestís—, que tot el poble anirà a pescar amb el senyor capità. Allà on vulgui.

—Ho veus? Doncs digue’ls que anirem a buscar ostres a Devil Bay.

A continuació, i durant prop d’un quart d’hora, es va produir una discussió molt tensa en la qual va participar tot el poble, especialment les dones velles. Al final el mestís es va girar cap al capità.

—Diuen, senyor, que no es pot anar a Devil Bay.

El capità va començar a enrogir.

—I per què no?

El mestís es va encongir d’espatlles.

—Perquè hi ha tapa-tapa. Diables.

El capità va començar a posar-se morat.

—Doncs digue’ls que si no venen..., que els arrencaré totes les dents..., que els arrencaré les orelles..., que els penjaré..., i els cremaré el seu poble pollós, ho entens?

El mestís ho va traduir tot a consciència, després d’això la discussió va continuar amb molta vivacitat. Al final el mestís es va girar cap al capità.

—Diuen, senyor, que aniran a queixar-se a la policia de Padang, que els ha amenaçat. Que sobre això hi ha lleis. El cap diu que això no quedarà així.

El capità J. van Toch va començar a posar-se blau.

—Doncs digue-li —va bramar— que...

I va estar parlant sense respirar durant onze minuts ben bons.

El mestís ho va anar traduint mentre el seu vocabulari va ser prou ampli. I un altre cop una nova deliberació, però efectiva. El mestís va traduir al capità les paraules de l’autoritat dels bataks.

—Diuen, senyor, que això del procés judicial es podria deixar córrer si el senyor pagués la multa personalment a l’autoritat local. Diu... —va dubtar un moment— dues-centes rúpies, però això és una mica massa. Ofereixi-li’n cinc.

La cara del capità Van Toch va començar a omplir-se de taques marronoses. Primer va proposar de massacrar tots els bataks del món, després ho va rebaixar a tres-centes puntades de peu, i al final s’hauria acontentat dissecant el cabdill i enviant-lo al museu colonial d’Amsterdam. Mentrestant, els bataks van passar de les dues-centes rúpies inicials a una bomba d’aigua de ferro amb una roda, i al final van deixar l’import de la multa en un encenedor de benzina per al seu cap.

—Doni’ls-el —va tallar el mestís de cubana i portuguès—. Al magatzem tinc tres encenedors, però sense ble.

És així com es va restablir la pau a Tanahmasa, però el capità J. van Toch sabia que ara estava en joc el prestigi de la raça blanca.

A la tarda, del vaixell holandès Kandong Bandoeng va baixar un bot amb la següent tripulació: el capità J. van Toch, el suec Jensen, l’islandès Gudmundson, el finès Gillemainen i dos singalesos pescadors de perles. El bot es va adreçar directament cap a Devil Bay.

A les tres, al punt àlgid de la marea baixa, el capità s’estava dret a la riba, el bot navegava a uns cent metres de la costa (anaven amb compte amb els taurons), i els dos bussos singalesos, amb ganivets a la mà, esperaven el senyal per saltar a l’aigua.

—Ara —va ordenar el capità al més alt dels homes nus. El singalès va saltar a l’aigua, va bracejar una mica, i després va enfonsar-se. El capità va mirar el rellotge.

Al cap de quatre minuts i vint segons, a uns seixanta metres més a l’esquerra, va emergir un cap fosc; amb una precipitació estranya i desesperada, però alhora mig paralitzat, el singalès va començar a grimpar pel rocam, en una mà duia el ganivet per tallar les ostres, a l’altra, una mareperla.

El capità es va indignar.

—I ara què passa? —va dir de forma violenta.

El singalès anava relliscant pel bloc de pedra, cridava i balbucejava horroritzat.

—Què ha passat? —va cridar el capità.

—Sahib, sahib —va proferir el singalès, i va caure a la riba sospirant i escopint—. Sahib..., sahib...

—Taurons?

—Djins —va gemegar el singalès—. Diables, senyor. Milers, milers de diables! —S’enfonsava els punys dins dels ulls—. Només diables, senyor!

—Ensenya’m l’ostra —li va pregar el capità. Després la va obrir amb el ganivet. Hi havia una perla petita i neta.

—Només has trobat això?

El singalès es va treure tres ostres més de la bosseta que duia penjada del coll.

—Aquí hi ha ostres, senyor, però els diables les vigilen... Em miraven mentre les tallava... —El terror feia que els cabells hirsuts se li posessin de punta—. Sahib, aquí no!

El capità va obrir les ostres, dues eren buides, però a la tercera hi havia una perla com un pèsol, rodona com una gota de mercuri. El capità van Toch mirava successivament la perla i el singalès desplomat a terra.

—No voldries tornar a saltar a l’aigua un altre cop?

El singalès no deia res, amagava el cap.

Al capità J. van Toch li van agafar unes fortes ganes de renegar, però per sorpresa seva es va adonar que parlava baixet, amb suavitat:

—Va, noi, no tinguis por. I com eren aquests... diables?

—Com nens petits —va sospirar el singalès—. Tenen cua, senyor, són així d’alts. —Va mostrar una altura d’un metre vint—. M’envoltaven i miraven què feia... formaven un cercle així... —El singalès tremolava—. Sahib, sahib, aquí no!

El capità Van Toch va rumiar una mica.

—I et feien l’ullet amb les parpelles inferiors?

—No ho sé, senyor —va dir el singalès amb veu enrogallada—. N’hi ha... deu mil!

El capità va examinar el segon singalès. S’estava dret a uns cent cinquanta metres i esperava indiferent, amb les mans creuades a les espatlles (és cert que quan una persona va despullada només té les pròpies espatlles per posar-hi les mans). El capità, en silenci, li va fer un senyal amb el cap, i el singalès menut va saltar a l’aigua. Al cap de tres minuts i cinquanta segons va emergir arrapant-se al rocam amb les mans relliscoses.

—Vine! —va cridar el capità, però després el va mirar amb atenció i va grimpar pel rocam cap al braç que s’agitava desesperadament. Ningú no hauria cregut que un cos com aquell pogués saltar d’aquella manera. A l’últim moment va aixecar una mà i panteixant pel gran esforç va treure el singalès de l’aigua. Després el va ajaure al rocam i li va eixugar la suor. El singalès jeia immòbil, tenia una ferida a la cama, fins a l’os, probablement se l’havia feta amb les pedres, a part d’això estava sencer. El capità li va aixecar la parpella, els ulls se li havien girat i els tenia completament en blanc. No duia ni conquilles ni ganivet.

Mentrestant el bot va maniobrar i la tripulació s’acostava a la costa.

—Senyor —va cridar el suec Jensen—, per aquí hi ha taurons. Vol continuar pescant?

—No —va dir el capità—. Veniu a buscar aquest parell.

—Miri, senyor —va remarcar en Jensen mentre tornaven cap al vaixell—, és ben estrany, aquí hi ha molt poca profunditat. Comença aquí i va directament cap a la riba. —Ho anava mostrant mentre empenyia els rems per l’aigua—. És com si hi hagués un dic.

Un cop ja dalt del vaixell el singalès va recobrar el coneixement, seia amb la barbeta sobre els genolls i tot el cos li tremolava. El capità va enviar tothom fora i va estar molta estona assegut ben escarxofat.

—Va, deixa-ho anar—va dir-li—. Què has vist?

—Djins, sahib —va murmurar el menut. En aquell moment li van començar a tremolar les parpelles i per tot el cos se li va posar la pell de gallina.

El capità Van Toch es va escurar la gola.

—I... quin aspecte tenien?

—Semblaven... semblaven... —Els ulls del singalès van tornar a posar-se en blanc. Per retornar-lo, el capità J. van Toch, amb una inesperada agilitat, li va bufetejar les galtes amb els palmells i el dors de la mà.

—Thanks, sahib —va sospirar el menut singalès, i als ulls li van tornar a aparèixer les ninetes.

—Ja et trobes millor?

—Sí, sahib.

—Hi havia ostres?

—Sí, sahib.

El capità J. van Toch va continuar el seu interrogatori exhaustiu amb no poca paciència i minuciositat.

—Sí, hi ha dimonis.

—Quants?

—Milers i milers. Tenen l’alçada d’un nen de deu anys, senyor, i són gairebé negres. A l’aigua neden, però al fons del mar caminen amb dues potes. Amb dues potes, sahib, com vostè o jo, mentre caminen balancegen el cos, així, aixà, contínuament, així, aixà... Sí, senyor, també tenen braços, com les persones, no tenen urpes, les seves mans són més aviat com les dels nens. No, sahib, no tenen banyes ni pèls. Sí, sí que tenen cua, s’assembla una mica a la dels peixos, però sense aletes. I tenen un gran cap rodó, com el dels bataks. No, no deien res, senyor, era com si xerriquessin.

Quan el singalès tallava els mol·luscs a la profunditat de setze metres, va sentir que darrere seu hi havia alguna cosa que el tocava, com uns ditets freds. Va mirar darrere seu i al seu voltant en tenia centenars i centenars.

—Centenars i centenars, senyor, nedant i caminant per les pedres, i tots miraven què feia.

Va deixar allí mateix el ganivet i les conquilles i va nedar cap amunt. Mentre ho feia va topar amb alguns diables que nedaven per sobre d’ell.

—Què va passar després, no ho sé, senyor.

El capità van Toch va mirar pensarosament el petit bus que tremolava. «Aquest noi ja no és bo per a res —es va dir—, l’enviaré a casa seva, a Padang, a Ceilan.» Rondinant i sospirant va anar a la seva cabina. Allà va treure les dues perles d’una bossa de paper i les va deixar sobre la taula. L’una era petitona com un granet d’arena, l’altra, com un pèsol i brillava com la plata, però amb un matís rosat. El capità del vaixell holandès va rondinar i va treure de l’armari la seva ampolla de whisky escocès.

A les sis el bot va encaminar-se de nou cap al poble, directament a cal mestís de cubana i portuguès.

—Vi —va dir.

Aquesta va ser la seva única paraula. Es va estar assegut al porxo, sota el sostre ondulat, fent girar amb els seus dits molsuts el got de vidre gruixut. Bevia i escopia, i per sota de les seves celles poblades mirava fixament les gallines grogues i primes que Déu sap com picotejaven pel pati de les palmeres, brut i de terra ben trepitjada. El mestís s’estava prou de parlar, només servia. Lentament els ulls del capità anaven enrogint i ell començava a moure els dits amb torpor. Gairebé ja al crepuscle el capità es va alçar i es va apujar els pantalons.

—Ja se’n va a dormir, capità? —va preguntar amb educació el mestís de dimoni i diable.

El capità va alçar un dit.

—M’agradaria veure —va dir— si al món encara hi ha dimonis que jo no conegui. Per on es va al maleït nord-oest?

—Per aquí —va assenyalar el mestís—. On va, capità?

—A l’infern —va grunyir J. van Toch—. A veure què hi ha a Devil Bay.

Aquell vespre van començar les excentricitats del capità J. van Toch. No va tornar al poble fins a l’alba, no va pronunciar ni una paraula, es va fer dur al vaixell i es va tancar a la seva cabina fins al vespre. De moment això no va estranyar ningú, perquè el Kandong Bandoeng tenia moltes coses per carregar a la beneïda Tanahmasa (copra, pebre, càmfora, gutaperxa, oli de palma, tabac i mà d’obra), però, quan al vespre li van dir que totes les mercaderies ja estaven emmagatzemades, va xiular i només va dir:

—Un bot. Al poble.

I altre cop no va tornar fins a l’alba.

El suec Jensen, que l’ajudava al pont, només per educació, li va preguntar:

—O sigui que avui marxem, oi capità?

El capità es va girar com si li haguessin punxat el cul.

—Què n’has de fer? —el va tallar—. No et fiquis on no et demanen.

Durant tot el dia el Kandong Bandoeng va estar ancorat a una distància d’un nus de la costa de Tanahmasa; no s’hi va treballar gens. Al vespre el capità va sortir de la seva cabina i va ordenar:

—Un bot, cap al poble.

Un grec baixet, en Zapatis, el va mirar amb un ull cec i l’altre guenyo.

—Nois —va cantussejar—, o bé el vell té una amiga o bé s’ha begut l’enteniment.

En Jensen, el suec, el va mirar sorrut.

—Què n’has de fer? —el va tallar un altre cop—. No et fiquis on no et demanen.

Després, amb l’ajuda d’en Gudmundson, l’islandès, va baixar un bot petit i va navegar cap a Devil Bay. Es van quedar al bot darrere el rocam esperant a veure què passava. El capità va arribar a la badia, semblava que busqués algú, de tant en tant s’aturava i feia uns sorolls com ara «ts, ts, ts».

—Mira —va dir en Gudmundson assenyalant el mar. En aquell moment hi havia una posta de sol enlluernadora, vermella i daurada.

En Jensen va comptar dues, tres, quatre, sis aletes esmolades com matxets que anaven avançant cap a Devil Bay.

—Déu meu—va cridar en Jensen—. Quants taurons que hi ha!

De tant en tant el matxet se submergia, donava un cop de cua a l’aigua i ràpidament es formaven remolins. Llavors el capità J. van Toch, ple de ràbia, va començar a fer gambades per la riba, renegant i amenaçant els taurons amb els punys. Després va venir el curt crepuscle tropical i la lluna va emergir sobre l’illa, en Jensen va agafar els rems i va apropar el bot a uns dos-cents metres de la costa. El capità seia sobre les roques i feia «ts, ts, ts». Algunes bèsties es movien al seu voltant, però, què eren? No es podia distingir bé. «Semblen foques —va pensar en Jensen—, però les foques es mouen d’una altra manera.» Emergien entre el rocam i trotaven per la riba amb un balanceig semblant al dels pingüins. En Jensen va remar silenciosament i es va aturar a uns cent metres del capità. Sí, el capità deia alguna cosa, però, què?, no l’entenia ni el Diable! Més aviat semblava malai o tàmil. Allargava els braços com si volgués llençar alguna cosa a les foques (però no eren foques, en Jensen ara ho sabia del cert), i mentrestant balbucejava en xinès o malai. En aquell moment a en Jensen li va relliscar un rem i li va caure a l’aigua, plaf! El capità va alçar el cap, es va aixecar i va avançar uns trenta passos cap a l’aigua, de cop es va sentir com alguna cosa petava i es van veure unes resplendors, el capità disparava la seva browning cap al bot. Gairebé simultàniament, a la badia va començar un murmuri, es van formar remolins i es va sentir un clapoteig, com si mil foques saltessin de cop a l’aigua, però llavors en Jensen i en Gudmundson ja remaven, ràpids com el vent, i dirigien el bot al tombant més pròxim. Quan van arribar al vaixell no van dir res a ningú. Aquesta gent del nord sí que sap callar. El capità va tornar de matinada, estava trist i furiós, però no va parlar. Només quan en Jensen l’estava ajudant al pont, i els seus ulls es van trobar en una mirada freda i inquisitiva, va dir:

—Jensen!

—Sí, senyor.

—Avui salpem.

—Sí, senyor.

—A Surabaya et donaré el diari de bord.

—Sí, senyor.

I prou. Aquell dia el Kandong Bandoeng va sortir cap a Padang. Des de Padang el capità J. van Toch va enviar a Amsterdam, a la seva societat, un paquet assegurat per un valor de dues-centes lliures esterlines. També va demanar per telegrama un any de vacances. Imperioses raons de salut, etc. Després va dedicar-se a rodar per Padang fins que va trobar la persona que buscava. Un daiak, un salvatge de Borneo que els turistes anglesos de vegades contractaven com a pescador de taurons i, més que res, com a espectacle, perquè el daiak treballava seguint la tradició, armat només amb un llarg ganivet. Evidentment era un caníbal, però tenia un preu fix: cinc lliures esterlines per tauró, àpats a part. Feia molt mala pinta, tenia cicatrius de mossegades als braços, pit i cuixes, i al nas i a les orelles, com a ornament, lluïa dents de tauró. Li deien Shark.

Amb aquest daiak el capità J. van Toch se’n va anar a viure a Tanahmasa.

2. El senyor Golombek i el senyor Valenta²

Era un estiu calorosíssim, d’aquells en què no passa res, absolutament res, i a la redacció dels diaris no saben què escriure, perquè no es fa política i a Europa no hi ha ni tensions. I era precisament en dies així que els lectors de diaris, agònicament avorrits, ajaguts a la vora de l’aigua o a la rara ombra d’algun arbre, desmoralitzats per la xafogor, la natura, la tranquil·litat de l’estiueig i la vida totalment sana i pacífica de les vacances, cada dia buscaven amb il·lusió que almenys el diari portés alguna cosa nova i refrescant, algun crim, alguna guerra, algun terratrèmol, ras i curt: alguna cosa. I si no hi trobaven res, llençaven el diari amargats i proclamaven que no explicava res, absolutament res, que no valia la pena llegir-lo i que ja no el tornarien a comprar mai més.

Mentrestant a la redacció seien cinc o sis persones abandonades, perquè els seus companys de feina també feien vacances i segurament llençaven indignats el diari planyent-se que no portava res, absolutament res.

Del taller de maquetació va sortir el compaginador i va fer el següent retret:

—Encara no tenim l’editorial de demà.

—Poseu-hi... per exemple... l’article... sobre la situació econòmica a Bulgària —va proposar un dels redactors abandonats.

El compaginador va sospirar profundament.

—I qui el llegirà? Un cop més el diari no portarà «res de res».

Els sis redactors abandonats van aixecar els ulls cap al sostre com si hi poguessin descobrir «alguna cosa» per llegir.

—Si almenys passés «alguna cosa»... —va suggerir un d’ells amb inseguretat.

—Si tinguéssim... algun... reportatge interessant... —va afegir un altre.

—Sobre què?

—No ho sé.

—Si es descobrís... una nova vitamina —va rondinar el següent.

—Ara, a l’estiu? —li va respondre un altre company—. Home!, les vitamines són un tema especialitzat, més propi de la tardor.

—Senyor, quina calor! —va dir badallant l’últim redactor—. Hauria de passar alguna cosa a les regions polars.

—Però, què?

—Alguna cosa com allò de l’esquimal Welzl. Dits glaçats, gels perpetus i coses per l’estil.

—Això és fàcil de dir —li va contestar un company—. Però, d’on ho podem treure?

A la redacció es va produir un silenci desesperant.

—Diumenge vaig ser a Jevíčko —va anunciar dubitatiu el compaginador.

—I què?

—Es veu que hi està fent vacances un tal capità Van Toch. Sembla que hi va néixer, a Jevíčko.

—Quin Van Toch?

—Un de gras. Sembla que és capità de vaixell. Diuen que pescava perles.

En Golombek va mirar en Valenta.

—I on les pescava?

—Per Sumatra..., les Cèlebes..., pertot arreu. Sembla que s’hi va estar uns trenta anys.

—Sí senyor, això és una idea —va dir en Valenta—. Podria ser un reportatge fantàstic. Què, Golombek, som-hi?

—Es pot provar —va considerar en Golombek baixant de la taula on s’estava assegut.

—És aquell home d’allà —va dir l’hostaler de Jevíčko.

Al jardí, prop d’una taula, s’estava escarxofat a la cadira un home gras, amb una gorra blanca, que bevia cervesa i, pensatiu, feia gargots amb el dit sobre les tovalles. Els dos periodistes se li van acostar.

—Eduard Valenta, periodista.

—Bedřich Golombek, periodista.

L’home gras va alçar els ulls.

—What? Què?

—Soc el periodista Eduard Valenta.

—I jo Bedřich Golombek.

L’home gras es va aixecar dignament.

—Captain Van Toch. Very glad. Seieu, nois.

Els periodistes es van asseure complaguts i van treure els blocs de notes.

—Què voleu prendre, joves?

—Suc de gerds —va dir en Valenta.

—Suc de gerds? —va repetir el capità amb desconfiança—. Per què? Hostaler, porteu-los cervesa. A veure, exactament, què voleu? —va dir recolzant-se amb força a la taula.

—És veritat, senyor Van Toch, que va néixer aquí?

—Yah. Néixer.

—Digui, com va anar a parar al mar?

—Doncs via Hamburg.

—I quant de temps fa que és capità?

—Vint anys, jove. Aquí tinc els documents —va dir picant-se amb energia l’infern de l’americana—. Els puc ensenyar.

En Golombek tenia ganes de veure com eren els documents d’un capità, però se’n va estar.

—Així, doncs, senyor capità, en aquests vint anys ha pogut conèixer bé un bon tros de món, oi?

—Yah. Doncs un tros. Yah.

—On ha estat?

—Java. Borneo. Filipines. Les illes Fiji. Les Salomó. Les Carolines. Samoa. La maleïda illa Clipperton. Una pila de maleïdes illes. Per què?

—Perquè és interessant. Ens agradaria saber més coses sobre vostè, sap?

—Ves per on..., saber perquè sí? —El capità els va mirar fixament amb els seus ulls de color blau pàl·lid—. O sigui que sou de la p’lis, de la policia, no?

—No, senyor capità. Som del diari.

—Ah!, del diari. Periodistes? Doncs escriviu: Captain J. van Toch, capità del vaixell Kandong Bandoeng.

—Com?

—Kandong Bandoeng, port de Surabaya. Objectiu holidays. Com es diu?

—Vacances.

—Yah, hòstia, vacances. Doncs digueu al diari qui ha arribat. I ara deseu aquestes notes, joves. Cheers! Salut!

—Senyor Van Toch, l’hem vingut a trobar perquè ens expliqués alguna cosa de la seva vida.

—I per què?

—Per escriure-ho al diari. A la gent li interessa llegir coses d’illes remotes, què hi va veure i viure un compatriota, un txec, un fill de Jevíčko.

El capità va assentir amb el cap.

—És veritat, nois, soc l’únic captain de tot Jevíčko. Doncs. Diuen que aquí hi ha un altre capità de... de... de pa sucat amb oli. Crec —va afegir amb confiança— que no es tracta d’un captain de debò. Això es mesura segons les tones.

—I quin tonatge tenia el seu vaixell?

—Dotze mil tones, noi.

—Així sí que era un gran capità, no?

—Yah, molt gran capità —va respondre amb dignitat—. Ei, nois, que teniu diners?

Els dos homes es van mirar una mica insegurs.

—En tenim, però pocs. Que potser en necessita, capità?

—Doncs yah, en necessitaria.

—Sap?, si ens expliqués moltes coses, les escriuríem al diari i podria cobrar.

—Quant?

—Doncs fins i tot uns quants milers —va dir en Golombek generosament.

—De pounds of sterling?

—No, només de corones.

El capità Van Toch va negar amb el cap.

—Doncs aixins no. Jo ja tinc totes aquestes corones, joves. —De la butxaca del pantaló es va treure un feix de bitllets—. See? —Després es va recolzar a la taula i es va inclinar cap als seus interlocutors—. Senyors, jo tinc per a vosaltres un big business. Com es diu?

—Un gran negoci.

—Yah. Un gran negoci. M’hauríeu de donar quinze... doncs espereu, quinze, setze milions de corones. Què hi dieu?

Els dos homes es van tornar a mirar insegurs. És sabut que els periodistes tenen experiència amb els tipus més estranys de bojos, estafadors i inventors.

—Espereu —va dir el capità—. Us ho puc ensenyar. —Amb els dits molsuts va pescar alguna cosa de la butxaqueta de l’armilla i ho va deixar sobre la taula. Eren cinc perles rosades de la mida d’un pinyol de cirera—. Sou entesos en perles?

—Quant poden costar? —va sospirar en Valenta.

—Costen lots of money. Però jo només les porto... com a mostra, com a exemple. Doncs què, us hi apuntaríeu? —va preguntar posant l’ample palmell sobre la taula.

En Golombek va gemegar:

—Senyor Van Toch, tants diners...

—Halt —el va interrompre el capità—. Sé que no em coneixes, però pots preguntar pel captain Van Toch a Surabaya, Batavia, Padang, allà on vulguis. Ves i pregunta, tothom et dirà «Yah, captain Van Toch, he is as good as his word».

—Senyor Van Toch, ja el creiem —va protestar en Golombek—, però...

—Espera —va manar el capità—. Ja sé que no vols donar els teus preciosos diners aixís com aixís; ho trobo raonable. Però me’ls donaràs per al vaixell, see? Tu compraràs el vaixell i seràs el ship-owner i podràs navegar-hi per poder veure com el comando. Però amb els diners que guanyarem anirem fifty-fifty. És un business honrat, no?

—Però, senyor Van Toch —va deixar anar en Golombek una mica abatut—, però si no tenim tants diners!

—Ah, això ja és una altra cosa —va dir el capità—. Sorry. Doncs no sé per què m’heu vingut a trobar.

—Perquè ens expliqués coses, capità. Segur que té moltíssima experiència.

—I tant, joves, i tant, una pila d’experiències.

—Ha patit algun naufragi?

—What? Un ship-wrecking? No, això no. Què et penses! Si em donen un bon vaixell no pot passar-li res. Si vols pots anar a preguntar a Amsterdam, demana les meves references. Ves-hi, pregunta.

—I amb els indígenes...? Va trobar indígenes...?

El capità Van Toch va afirmar amb el cap.

—Aquestes no són coses per a la gent cultivada. D’això no en vull parlar.

—Bé, doncs expliqui’ns alguna altra cosa.

—Jo explicar-vos coses? —va cridar el capità amb inseguretat—. I després vosaltres les vendreu a qualsevol company i hi enviarà un vaixell. Francament, my lad, aquest món és ple de lladres, i els lladres més grossos són els bankers de Colombo.

—Va anar sovint a Colombo?

—Yah, molt sovint. I a Bangkok també, i a Manila... Joves —va dir de cop—, sé d’un vaixell. Molt bo i a molt bon preu. Ancorat a Rotterdam. Anem a veure’l. Rotterdam és aquí mateix —va dir assenyalant amb l’índex per sobre la seva espatlla—. Ara es poden trobar uns vaixells baratíssims. A preu de ferro vell. El que jo dic només té sis anys i té motor dièsel. Voleu veure’l?

—No podem, senyor Van Toch.

—Doncs sou una gent ben estranya —va sospirar sorollosament el capità, i es va mocar amb el mocador blau cel—. I no sabeu si aquí hi ha algú que vulgui comprar un vaixell?

—Aquí, a Jevíčko?

—Yah. Aquí, o a la vora. Voldria que aquest gran negoci revertís aquí, a my country.

—És un gran gest per part seva, capità...

—Yah. Els altres són uns lladres massa grossos. I no tenen diners. Vosaltres que sou del newspaper aquí heu de conèixer gent important, com bankers i ship-owners..., com es diu?, armats, no?

—Armadors. No en coneixem, senyor Van Toch.

—Doncs és una llàstima —es va entristir el capità.

En Golombek va recordar alguna cosa:

—No coneix el senyor Bondy?

—Bondy? Bondy? —va meditar el capità Van Toch—. Espereu, aquest nom em sona. Bondy. Yah, a Londres hi ha un Bond Street, hi viuen rics, gent molt, molt rica. No té algun negoci a Bond Street, aquest Bondy?

—No. Viu a Praga, però crec que va néixer aquí, a Jevíčko.

—Hòstia! —va cridar el capità ple d’alegria—. Tens raó, noi. Aquell botiguer de la placeta. Yah, Bondy..., com es deia? Max. Max Bondy. O sigui que té un negoci a Praga?

—No, aquell era el seu pare. Aquest Bondy es diu G. H., President G. H. Bondy, capità.

—G. H. —El capità va moure el cap—. Aquí mai no hi va haver cap G. H. Llevat que fos Gusti Bondy..., però no era president. En Gusti era un petit jueu pigat. Doncs no pot ser ell.

—Deu ser ell, senyor Van Toch. Fa anys que no l’ha vist.

—Yah, tens raó. Fa anys —va acceptar el capità—. Quaranta anys, noi. Pot ser que aquell Gusti ja sigui gran. I què fa?

—És president del consell d’administració de MEAC, sap?, és una gran fàbrica de calderes i coses d’aquestes, sí, i president d’unes vint societats i càrtels... És un home molt important, senyor Van Toch. L’anomenen el capità de la nostra indústria.

—Capità? —es va estranyar el capità Van Toch—. Doncs no soc l’únic capità de Jevíčko! Hòstia! O sigui que ell, en Gusti, també és capità. Ens hauríem de veure. Té diners?

—I tant! Piles de diners, senyor Van Toch. Deu tenir uns quants centenars de milions. És l’home més ric del país.

El capità Van Toch es va posar completament seriós:

—I també és capità. Moltes gràcies, noi. Doncs navegaré, cap a aquest Bondy. Sí, Gusti Bondy, I know. Era aquell jueu petit. I ara és el captain G. H. Bondy, Yah, Yah, el temps vola —va sospirar amb malenconia.

—Senyor capità, nosaltres ja hauríem de marxar, si no perdríem el tren del vespre...

—Doncs us acompanyo al port —va fer el capità llevant les àncores—. Encantat d’haver-vos conegut, senyors. Conec un periodista a Surabaya, un bon xicot. Yah, a good friend of mine. Un borratxo empedreït, joves. Si volguéssiu, jo us buscaria un lloc al diari de Surabaya. No? Bé, com vulgueu.

I quan el tren ja engegava, el capità Van Toch els va saludar a poc a poc i cerimoniosament amb el seu enorme mocador blau. Mentre ho feia, li va caure a la sorra una gran perla irregular que mai ningú no va trobar.

3. En G. H. Bondy i el seu compatriota

Ja se sap que com més important és una persona, menys coses té escrites a la placa de la porta. El vell senyor Max Bondy, a Jevíčko, tenia sobre l’entrada de la botiga, a les portes laterals i a les finestres, uns grans cartells on deia que allò era Max Bondy, botiga de tot tipus de mercaderies, teixits, aixovars per a núvies, blondes, tovalloles, draps de cuina, tovallons i llençols, teles d’indiana i drils, velluts de primera qualitat, sedes, cortines, llambrequins, passamaneria i tot el que cal per cosir. Fundada l’any 1885.

El seu fill, en G. H. Bondy, capità de la indústria, president de la societat MEAC, conseller comercial, conseller borsari, sotspresident de l’associació d’industrials, cònsol de la República de l’Equador, membre de molts consells d’administració, etc., etc., a casa seva només té una plaqueta de vidre negre amb lletres daurades:

BONDY

Res més. Només BONDY. Que els altres escriguin a la seva porta JULIUS BONDY, REPRESENTANT DE GENERAL MOTORS, o DR. ERVÍN BONDY, o S. BONDY I CIA. Però només hi ha un Bondy que sigui simplement BONDY, sense cap detall més precís. (Crec que el Papa, a la seva porta, hi té escrit simplement Pius, sense cap títol ni xifra. I Déu no té cap placa ni al cel ni a la terra. La gent ha de saber que ell viu a tots dos llocs. Però ara no parlem d’això, ho deia només de passada.)

Un dia molt calorós es va aturar davant de la placa de vidre un home amb una gorra blanca de mariner, es va eixugar la nuca amb un mocador blau i s’hi va mocar amb força. «Quin redéu de mansió», va pensar, i una mica insegur va estirar el mànec de llautó de la campaneta.

A la porta va aparèixer en Povondra, el porter, va examinar amb els ulls l’home gras, des de les sabates fins a la gorra amb galons daurats, i va dir amb reserves:

—Vostè dirà?

—Doncs, xicot —va ressonar la veu de l’home—, viu aquí un tal senyor Bondy?

—Què desitja? —va preguntar fredament en Povondra.

—Digui-li que el captain Van Toch de Surabaya voldria parlar amb ell. Yah... —va recordar—, aquí té la meva targeta de visita.

I va donar una targeta al porter on hi havia una àncora en relleu i un nom imprès:

————————————————

CAPTAIN J. VAN TOCH

E. I. 8 & P. L. CO S. KANDONG BANDOENG

SURABAYA NAVAL CLUB

————————————————

En Povondra va inclinar el cap i va dubtar, li hauria de dir que el senyor Bondy no era a casa?, o que ho lamentava, però que en aquells moments tenia una reunió important? Hi ha visites que s’han d’anunciar, però d’altres que justament el porter ha de despatxar tot sol. En Povondra es va sentir molest, li fallava l’instint que solia guiar-lo en aquests casos. D’alguna manera, aquell home gras no pertanyia al grup que normalment no anunciava, no semblava ni un representant de comerç ni un funcionari d’una associació benèfica. Mentrestant, el capità Van Toch bufava i s’eixugava la calba amb el mocador i el mirava ingènuament amb els seus ulls de color blau pàl·lid. En Povondra, de cop, va decidir assumir tota la responsabilitat.

—Passi, si us plau —va dir—, l’anunciaré.

El captain J. van Toch es va eixugar el front amb el mocador blau i va observar el rebedor. «Hòstia, ho té ben moblat, aquest Gusti, sembla el saló d’aquells vaixells que van de Rotterdam a Batavia. Deu haver costat un munt de calés. I això que era un jueu petit i pigat», es va estranyar el capità.

Mentrestant en G. H. Bondy, al seu despatx, examinava la targeta de visita del capità.

—Què vol? —va preguntar amb desconfiança.

—No ho sé —va balbucejar respectuosament en Povondra.

El senyor Bondy encara tenia a les mans la targeta. Una àncora de vaixell en relleu. Captain J. van Toch, Surabaya. «On és exactament Surabaya? No és per allà Java?» El senyor Bondy es va sentir envaït per un aire de llunyania. «Kandong Bandoeng, això sona a cop de gong. Surabaya. I justament avui que fa un dia tropical. Surabaya.»

—Bé, faci’l passar —va manar el senyor Bondy.

A la porta hi havia un home corpulent amb gorra de capità que va saludar militarment. En G. H. Bondy se li va acostar.

—Very glad to meet you, captain. Please, come in.

—Ei! Ei! Hola, senyor Bondy —va cridar content el capità.

—Però vostè és txec? —es va estranyar el senyor Bondy.

—Yah, txec. Però nosaltres ens coneixem, senyor Bondy. De Jevíčko. El farinaire Van Toch, do you remember?

—I tant, i tant —es va alegrar sorollosament en G. H. Bondy alhora que se sentia quasi decebut. «O sigui que no és holandès!»—. El farinaire Van Toch, a la placeta, no? No ha canviat gens, senyor Van Toch! Sempre el mateix vell! I què, com li va el negoci?

—Thanks —va dir educadament el capità—. El meu pare ja fa temps que se’n va anar... com es diu?

—Va morir? Però, però, així vostè deu ser el seu fill...

Els ulls del senyor Bondy van reviure amb el record sobtat.

—Caram!, no és pas aquell Van Toch que es barallava amb mi quan érem petits?

—Yah, soc jo, senyor Bondy —va confirmar seriosament el capità—. Justament per això em van enviar a Moràvia, a Ostrava.

—Ens barallàvem sovint. Però vostè sempre era més fort que jo —va reconèixer esportivament el senyor Bondy.

—Yah, sí que n’era. Vostè era un jueu petit i feble, senyor Bondy. I el vaig estomacar de valent. De valent.

—Sí, sí que em va estomacar, és veritat —va recordar emocionat en G. H. Bondy—. Però segui! És ben amable d’haver-me recordat! I d’on surt?

El capità Van Toch es va asseure amb dignitat en una butaca de pell i va deixar la gorra a terra.

—Estic passant les vacances aquí, senyor Bondy. Doncs, així que... That’s so.

—Recorda —el senyor Bondy es va endinsar en la memòria— que em cridava: «Jueu, jueu, el dimoni se t’endurà»...?

—Yah —va fer el capità tot mocant-se emocionat amb el mocador blau—. Oh, yah. Quins temps aquells, xicot! Doncs què hi farem?, el temps vola. Ara tots dos som grans i tots dos som captains.

—És veritat, és capità —va recordar el senyor Bondy—. Qui ho havia de dir! Captain of long distances... Oi que es diu així?

—Yah, Sir. A highseaer. East India and Pacific Lines, Sir.

—Una professió bonica —va sospirar el senyor Bondy—. Amb molt de gust em canviaria per vostè. M’ha d’explicar moltes coses.

—Doncs yah —es va animar el capità—. M’agradaria explicar-li una cosa, senyor Bondy. Una cosa molt interessant, jove. —El capità Van Toch va mirar intranquil al seu voltant.

—Que busca alguna cosa, capità?

—Yah. Tu no beus cervesa, senyor Bondy? M’ha agafat tanta set en el viatge des de Surabaya...

El capità va començar a remenar-se la gran butxaca del pantaló, en va treure el mocador blau, un saquet de tela amb alguna cosa dins, una bosseta amb tabac, un ganivet, un compàs i un feix de bitllets de banc.

—Jo enviaria algú a buscar cervesa. Potser aquell steward que m’ha acompanyat a la teva cabina.

El senyor Bondy va tocar la campaneta.

—Deixi-ho, capità. Mentrestant encengui’s un d’aquests cigars...

El capità va prendre un cigar amb un anell daurat i el va olorar.

—Això és tabac de Lombok. Terra de grans lladres. T’ho asseguro.

Després, davant l’espantat senyor Bondy, es va aixafar en el palmell endurit aquell cigar tan car i va ficar el tabac dins la pipa.

—Yah, Lombok. O Sumba.

Llavors a la porta va aparèixer silenciosament en Povondra.

—Porti cervesa —va ordenar el senyor Bondy.

En Povondra va alçar les celles:

—Cervesa? I quanta?

—A gallon³ —va grunyir el capità esclafant a la catifa un llumí cremat—. A Aden feia una calor terrible, noi... Doncs... jo tinc unes notícies..., senyor Bondy. De les illes de la Sonda, see? Allà, senyor, s’hi pot fer un negoci formidable. A big business. Però s’hauria d’explicar tota la..., com es diu, story, no?

—Història.

—Yah, doncs tota la història. Esperi. —El capità va girar cap al sostre els seus ulls de color blau pàl·lid—. Yah, doncs ara no sé per on començar.

«Un altre cop un negoci —va pensar en G. H. Bondy—. Déu meu, quin martiri! Ara m’explicarà que es podrien exportar màquines de cosir a Tasmània o calderes de vapor i agulles de cap a les illes Fiji. Un negoci formidable, ja ho sé. Per això us serveixo. Dimoni! Jo no soc pas un firaire. Jo soc fantasiós. A la meva manera soc un poeta. Explica’m, Simbad el mariner, explica’m coses de Surabaya o de les illes Fènix. La muntanya magnètica no et va atraure? Cap griu no se’t va endur al seu niu? Tornes amb un carregament de perles, canyella o betzoar? Va, noi, comença a dir mentides.»

—Bé, començaré pels escorpins —va anunciar el capità.

—Per quins escorpins? —es va estranyar el financer.

—Doncs, per aquells escorpins. Com es diuen, lizards?

—Llangardaixos?

—Yah. Hòstia. Llangardaixos. Allà hi ha uns llangardaixos, senyor Bondy...

—On?

—En una d’aquelles illes. Noi, no te’n puc dir el nom. És un gran secret, que val milions. —El capità Van Toch es va eixugar el front amb el mocador—. Hòstia! On és la cervesa?

—Arriba de seguida, capità.

—Yah. Doncs bé, hauria de saber, senyor Bondy, que són uns animals molt simpàtics i molt amables, els llangardaixos. Jo els conec, noi. —El capità va donar un cop ràpid a la taula—. I que són diables és una mentida. A damned lie, Sir. Més aviat vostè és un diable, i jo, el captain Van Toch, soc un diable. Em pot creure.

En G. H. Bondy es va alarmar. «Delirium —va pensar—. On és aquest maleït Povondra?»

—Allà n’hi ha alguns milers, d’aquests llangardaixos, però se’n mengen molts els..., hòstia! els..., com se’n diu aquí?, els sharks.

—Taurons?

—Yah. Taurons. Per això són tan rars, els llangardaixos, només n’hi ha en un lloc en aquella badia que no puc anomenar.

—Així que els llangardaixos viuen al mar?

—Yah, al mar. Només a la nit surten a la riba, però al cap d’un moment han de tornar un altre cop a l’aigua.

—I quin aspecte tenen?

(El senyor Bondy s’esforçava a guanyar temps fins que tornés el maleït Povondra.)

—Bé, tenen la mida d’una foca, però corretegen amb les potes del darrere, tenen una alçada així —va mostrar el capità—. No es pot dir que siguin macos, no ho són gens. No estan coberts per cap d’aquestes pells.

—D’escames?

—Yah, d’escames. Són totalment pelats, senyor Bondy, com les granotes o les salamandres. I les potes del davant semblen manetes infantils, però de dits només en tenen quatre. Doncs són així de pobrissons —va afegir el capità afligit—. Però són unes bèsties molt llestes i amables, senyor Bondy. —El capità es va ajupir i va avançar balancejant-se en aquella posició—. Corretegen així, els llangardaixos. —El capità va fer l’esforç de posar el seu cos robust a la gatzoneta i de començar un moviment de balanceig; al mateix temps mantenia els braços davant seu com els gossos ensinistrats i fixava en el senyor Bondy els seus ulls de color blau pàl·lid que semblaven sol·licitar simpatia. Amb això en G. H. es va commoure ràpidament i va avergonyir-se. A sobre, a la porta, va aparèixer silenciosament el senyor Povondra amb una gran gerra de cervesa, va aixecar les celles indignat i va mirar l’inadequat comportament del capità.

—Deixi aquí la cervesa i vagi-se’n —li va etzibar secament el senyor Bondy.

El capità va alçar-se panteixant.

—Doncs així són aquelles bestioles, senyor Bondy. Cheers! Salut!—va dir el capità, i va començar a beure—. Tens una bona cervesa, noi. Doncs de debò, una casa com la teva... —El capità es va eixugar els bigotis.

—I com va trobar els llangardaixos, capità?

—Aquesta és la història, senyor Bondy. Doncs va anar així: pescava perles a Tanahmasa... —El capità es va aturar—. O per algun altre lloc. Yah, era per alguna altra illa, però per ara això és el meu secret, jove. Les persones són uns molt grans lladres, senyor Bondy, i s’ha d’anar molt amb compte amb el que es diu. I quan aquells dos maleïts singalesos tallaven sota l’aigua les shells amb perles...

—Les mareperles?

—Yah. Aquelles ostres que s’aferren a les pedres com la fe als jueus i que s’han de tallar amb un ganivet. Doncs mentrestant aquells llangardaixos miraven els singalesos i els singalesos van creure que eren diables marins. Són una gent molt incultivada, els singalesos i els bataks. Doncs diuen que allà hi ha diables. Yah. —El capità es va mocar amb força—. Tu ja ho saps, noi, això no té remei. Jo no sé si només nosaltres, els txecs, som una nació tan tafanera, però quan trobava un compatriota nostre, ell sempre havia de ficar el nas a tot arreu per esbrinar-ho tot. Jo crec que això és perquè nosaltres, els txecs, no volem creure en res. Doncs se’m va ficar al meu cap vell i beneit que havia de mirar de prop els diables. Anava borratxo, de debò, per això sempre tenia al cap aquells diables. Allà baix, a l’equador, tot és possible, home. Doncs al vespre vaig anar a veure què passava a Devil Bay...

El senyor Bondy va intentar imaginar-se la badia tropical voltada de roques i selves.

—Bé, i...?

—Doncs m’hi assec i faig «ts, ts, ts» perquè els diables se m’acostin. Noi!, al cap d’un moment surt del mar un d’aquells llangardaixos, s’aixeca sobre les potes del darrere i comença a fer contorsions amb el cos. I em fa «ts, ts, ts». Si no hagués anat borratxo, potser hauria disparat; però n’estava, camarada, anava ben gat, i doncs, dic «vine, vine, tapa-boy, no et vull fer cap mal».

—Li va parlar en txec?

—No, en malai. Noi, per allà es parla sobretot malai. I ell res, només camina i fa uns moviments com quan les nenes tenen vergonya. I al voltant, a l’aigua, hi havia uns quants centenars de llangardaixos i treien el morro fora de l’aigua i em miraven. I jo, que anava ben borratxo, em vaig ajupir i vaig començar a moure’m com el llangardaix, perquè m’agafés confiança. I després de l’aigua va sortir un altre llangardaix, més o menys de l’alçada d’un nen de deu anys, i va començar a trotar. I en una poteta del davant duia una mareperla. —El capità va beure—. Salut, senyor Bondy! És veritat que anava completament pet, i li dic: «Tu, espavilat, vols que t’obri l’ostra? Doncs acosta’t, te l’obriré amb el meu ganivet». Però ell, res, no gosava pas. O sigui que vaig tornar a començar a moure’m com una noieta avergonyida. Doncs se m’acosta trotant, i jo lentament allargo la mà i li prenc la conquilla de la poteta. Doncs, de veritat, de por en vam passar tots dos, t’ho pots imaginar, senyor Bondy, però jo estava begut, és veritat. Doncs vaig agafar el ganivet i vaig obrir l’ostra, la palpo amb els dits, per si hi ha cap perla, però només hi ha el moc fastigós, el mol·lusc ple de mucositats que viu a la conquilla. «Doncs té —dic—, ts, ts, ts, cruspeix-t’ho si vols.» Li llenço la conquilla oberta. Ho hauries d’haver vist, noi, com ho llepava. Per als llangardaixos deu ser tot un titbit, com es diu?

—Una llaminadura.

—Yah, llaminadura. Però passa que, els pobrissons, amb els seus ditets no poden amb aquelles closques tan dures. Es una vida difícil, yah. —El capità va beure—. Després d’això vaig començar a donar-hi voltes, jove. En veure com els singalesos tallen les ostres, van dir-se «és clar, ells se les mengen», i volien veure com les obrien. Un singalès a l’aigua s’assembla bastant a un llangardaix, però un llangardaix és més intel·ligent que els singalesos o els bataks, perquè vol aprendre alguna cosa. I el batak mai no aprèn res, només a robar —va afegir el capità J. van Toch indignat—. I quan a la costa vaig fer «ts, ts, ts», i vaig començar a moure’m com un llangardaix, van pensar-se que potser jo era algun tipus de salamandra gran. Per això no em van tenir gaire por i se’m van acostar perquè els obrís l’ostra. Així d’assenyats i confiats són aquells animals! —El capità Van Toch es va posar vermell—. Quan els vaig conèixer millor, senyor Bondy, em vaig despullar per assemblar-m’hi més, per anar igual de pelat, però sempre s’estranyaven del meu pit pelut i d’altres coses. Yah. —El capità es va passar el mocador pel clatell envermellit—. Però no sé si tot això no és massa llarg, senyor Bondy.

En G. H. Bondy estava fascinat.

—No, no ho és. Continuï explicant-m’ho, capità.

—Doncs yah, continuaré. Mentre el llangardaix llepava l’ostra, els altres s’ho miraven i anaven cap a la costa. Alguns també duien conquilles a les potetes... és ben estrany, noi, que d’aquells cliffs sabessin arrencar-les amb les seves potetes infantils sense polze. Durant una estona van tenir vergonya, i després es van deixar prendre les conquilles de les potetes. Doncs la veritat és que no només hi havia mareperles, hi havia també diverses porqueries, ostres bordes, i aixins, però jo les vaig llençar a l’aigua i dic: «Nanos, això no, això no val res, això no ho obriré amb el meu ganivet». Però quan es tractava d’una mareperla l’obria amb el ganivet i la palpava per veure si hi havia cap perla. I els donava la closca perquè la llepessin. Llavors al meu voltant ja seien uns quants centenars de lizards que miraven com anava obrint les ostres. I alguns provaven tots sols d’obrir-la amb alguna petxina que hi havia per allà. Això em va estranyar, noi. No hi ha cap animal que sàpiga fer anar instruments. Això és així, els animals són pura natura. És veritat que a Buitenzorg vaig veure un mico que era capaç d’obrir un tin, una llauna de conserves amb un ganivet, però, home!, els micos no són cap animal de debò. És veritat que em va estranyar. —El capità va beure—. Aquella nit, senyor Bondy, vaig trobar en aquelles shells unes divuit perles. N’hi havia de petites i de més grans, i tres eren grosses com un pinyol, senyor Bondy. Com un pinyol. —El capità Van Toch va moure seriós el cap—. Quan al matí tornava al meu vaixell vaig dir-me: «Captain Van Toch, si això només ho has somiat..., Sir, anaves trompa, etc.». I malgrat tot, aquí, en aquesta butxaqueta, tenia les divuit perles. Yah.

—És la millor història que mai he sentit —va sospirar el senyor Bondy.

—Ho veus, noi? —va fer el capità complagut—. Durant el dia hi vaig estar rumiant. Jo... ensinistraré, no?, yah, ensinistraré i alliçonaré els llangardaixos, i ells em portaran pearl-shells. N’hi deu haver una pila, d’ostres, a Devil Bay. Al vespre vaig tornar a sortir, però una mica més d’hora. Al començament de la posta de sol els llangardaixos treuen el morro fora de l’aigua, aquí, allà, fins que tot n’és ple. Jo sec a la costa i faig «ts, ts, ts». De cop miro, un tauró, només l’aleta li surt de l’aigua. Després se sent un cop a l’aigua i hi ha un llangardaix menys. Vaig comptar els taurons, dotze, abans de la posta de sol neden cap a Devil Bay. Senyor Bondy, aquests monstres en un sol vespre van devorar més de vint dels meus llangardaixos —va etzibar el capità mocant-se furiosament—. Yah, més de vint! És comprensible, aquells llangardaixos nus i amb aquelles potetes no es poden defensar. Aquell espectacle feia venir ganes de plorar. Ho hauries hagut de veure, noi...

El capità es va concentrar en els seus pensaments.

—És que estimo molt aquelles bestioles, noi —va dir finalment i va alçar els ulls blau cel cap a en G. H. Bondy—. No sé què li sembla, captain Bondy...

El senyor Bondy va aprovar amb el cap.

—Doncs... molt bé —es va alegrar el capità Van Toch—. Són molt bons i assenyats, els tapa-boys; quan se’ls explica alguna cosa estan atents com quan un gos escolta el seu amo. I sobretot les seves manetes infantils... Saps?, noi, soc un home vell i no tinc família... Yah, una persona gran està molt sola —va rondinar el capità contenint l’emoció—. Infinitament manyacs, són aquests llangardaixos, què hi farem?, tant de bo no se les mengessin els taurons! A aquells, a aquells sharks, els vaig llençar pedres, llavors ells també van començar a llençar-los-en, els tapa-boys. No s’ho creurà, senyor Bondy. Doncs és veritat, no les enviaven gaire lluny perquè tenen els bracets molt curts. És estrany, tu. «Nois, si sou tan destres —els dic— proveu d’obrir una ostra amb el meu ganivet.» I deixo el ganivet a terra. Al principi es van intimidar, i després un ho intenta, posa la punta del ganivet entre les dues closques. «Has de fer palanca —li dic— fer palanca, see?, fes girar així el ganivet, i ja està.» Ell ho anava provant, pobrissó, fins que l’ostra va petar i es va obrir. «Ho veus? —li dic—. No és tan difícil com això.» Si ho saben fer fins i tots els pagans dels bataks i dels singalesos, és clar que ho sap fer un tapa-boy! De tota manera, senyor Bondy, jo a aquells llangardaixos no els diré que és fabulosament marvel i miraculós que siguin capaços d’això. Però ara ho puc dir, jo estava... jo estava... yah, totalment thunderstruck.

—Veient visions —va murmurar el senyor Bondy.

—Yah, that’s it. Veient visions. Com que no m’ho podia treure del cap, el vaixell es va quedar allà un dia més. I al vespre, un altre cop cap a Devil Bay, i vaig tornar a veure com els taurons devoraven els meus llangardaixos. Aquella nit els vaig jurar: «Nois, això no quedarà així». També els vaig donar la meva paraula d’honor, senyor Bondy. «Tapa-boys, el captain Van Toch us promet aquí, sota aquestes terribles estrelles, que us ajudarà.»

4. L’empresa del capità Van Toch

Mentre el capità anava fent les seves explicacions, se li eriçaven els pèls del clatell de tant d’entusiame i emoció com sentia.

—Yah, senyor, això és el que vaig jurar. Des d’aleshores, noi, no he tingut ni un moment de tranquil·litat. A Padang vaig agafar vacances i vaig enviar cent cinquanta-set perles a aquells jueus d’Amsterdam, tot el que m’havien donat aquelles bestioletes. Després vaig trobar aquell homenàs, un daiak, un shark-killer que mata els taurons sota l’aigua, amb un ganivet. És un lladre terrible, i un assassí. Amb ell, amb un petit vaixell de vapor, vaig tornar a Tanahmasa. «I ara, amic, amb el teu ganivet aniràs matant taurons.» Jo volia que exterminés els taurons d’allí perquè deixessin en pau els meus llangardaixos. Era un assassí i un pagà, aquell daiak, i ni tan sols tenia por d’aquells tapa-boys. Diables o no diables, tant se li’n donava. Mentrestant, jo anava fent observations i experiments amb els llangardaixos... Doncs... espera!, sobre això tinc un diari de bord on escrivia cada dia.

El capità es va treure de l’infern de l’americana unes notes voluminoses i va començar a fullejar-les.

—Doncs..., quin dia som avui? Ah, yah, vint-i-cinc de juny. Bé, per exemple, el vint-i-cinc de juny de l’any passat. Yah, ja el tinc. «El daiak ha matat un tauró. Els llangardaixos mostren un gran interès per aquesta carronya. En Toby...» Era un llangardaix petit però molt intel·ligent —va aclarir el capità—. Saps?, els havia de donar tota mena de noms per poder escriure el diari... Doncs «...En Toby posa els dits en un forat fet amb el ganivet. Al vespre em porta branques seques per al foc...». Però això no és res —va rondinar el capità—. Buscaré un altre dia. Per exemple, el vint de juny, no? «Els llangardaixos continuen construint el... el...» Com es diu jetty?

—Dic, no?

—Yah, dic. Un dam. Bé... «continuen construint el nou dic a l’extrem nord-oest de Devil Bay»... Noi —va aclarir—, era una obra fabulosa. Tot un breakwater.

—Una escullera?

—Yah. En aquella banda ponien els ous i volien que l’aigua estigués calmada, saps? S’ho van empescar tot sols, que farien un dam, i t’ho asseguro, cap funcionari o enginyer de Waterstaat, o d’Amsterdam, no hauria planificat millor aquell dic submarí. Una obra colossal, molt ben feta, si no hagués estat que l’aigua se l’enduia. Ells s’excaven uns forats molt profunds a la costa, sota l’aigua, i en aquells forats passen el dia. Uns animals terriblement espavilats, senyor, exactament com els beavers.

—Els castors.

—Yah, aquestes rates grosses són capaces de construir preses als rius. Ells també tenien quantitats de dics i més dics, allà a Devil Bay, uns preciosos dams rectes, tots semblants, que formaven una mena de ciutat. I al final volien construir-ne un que travessés tot Devil Bay. Doncs, això... «Ja saben fer rodar les pedres amb palanques.»

Va continuar llegint:

—«L’Albert (era un tapa-boy) s’ha aixafat dos dits»... Dia vint-i-u: «El daiak ha devorat l’Albert! Però després s’ha trobat malament. Quinze gotes d’opi. Ha promès que no ho faria mai més. Ha plogut tot el dia». Trenta de juny: «Els lizards continuen construint aquell dic. En Toby no vol treballar», home, era un espavilat —va aclarir el capità amb admiració—. Els espavilats mai no volen fer res. Sempre s’ocupava amb alguna cosa, aquell Toby. Què hi farem? També entre els llangardaixos hi ha moltes grans diferències... Dia tres de juliol: «He donat un ganivet a en Sergeant...». Era un llangardaix gran i fort, aquest Sergeant.I molt hàbil... Set de juliol: «En Sergeant ha matat un cuttle-fish amb el ganivet...». És aquell peix que té aquella merda marronosa, saps?

—Una sípia.

—Això mateix. Deu de juliol: «En Sergeant ha matat un gran jelly-fish...».⁴ És aquella bèstia que sembla gelea i que pica com les ortigues. És un animal lleig... I ara, atenció, senyor Bondy: «Tretze de juliol». Ho tinc subratllat: «En Sergeant ha matat un petit tauró amb el ganivet. Pes: vint-i-vuit quilos...». Ho diu aquí, senyor Bondy —va proclamar solemnement el capità J. van Toch—, amb totes les lletres. Aquell va ser un gran dia, exactament el tretze de juliol de l’any passat.

El capità va tancar el diari.

—A mi no em fa cap vergonya dir-ho, senyor Bondy, a la costa de Devil Bay vaig caure de genolls a terra i vaig plorar de tanta alegria. Llavors ja sabia que no podrien vèncer els tapa-boys. Després d’això vaig donar un arpó nou i maco a en Sergeant..., tu, l’arpó és el millor a l’hora de pescar taurons..., i li vaig dir: «Be a man.⁵ Sergeant, ensenyaràs als tapa-boys que es poden defensar». Home! —va cridar el capità, fent un salt i picant a la taula entusiasmat—. I saps? Al cap de tres dies flotava un enorme tauró rebentat, traspassat?, full of gashes, com se diu?

—Ple de ferides?

—Yah, ple de forats de l’arpó. —El capità va beure a grans glopades—. Doncs és això, senyor Bondy. Llavors amb els tapa-boys vaig fer un... una mena de contracte. Els vaig donar la meva paraula que si em portaven mareperles els donaria arpons i knives, ganivets, així podrien defensar-se, see? És un business honest, home. Què hi farem? S’ha de ser honrat, fins i tot amb aquests animals. I també els vaig donar algunes fustes. I dos wheelbarrows...

—Carretons, bolquets.

—Yah. Carretons. Perquè poguessin transportar les pedres fins al dic. Ells, pobrissons, ho havien de portar tot a les potetes, saps? Yah, els vaig donar moltíssimes coses. Jo no els vull enganyar, això sí que no. Espera, noi, t’ensenyaré una cosa...

El capità Van Toch es va agafar el ventre amb una mà i amb l’altra va pescar una bosseta de cotó de dins la butxaca dels pantalons.

—Doncs, ho tinc aquí —va dir buidant-ne el contingut sobre la taula.

Hi havia més de mil perles de totes les mides: petites com llavors, més grans, de la mida dels pèsols, algunes de grosses com cireres, n’hi havia de perfectes com una gota d’aigua i també algunes de rugoses, barroques, perles platejades, blaves, de color de carn, grogoses, tirant a negres i rosades. En G. H. Bondy es va quedar com veient visions; no se’n podia estar, havia de jugar-hi, fer-les rodolar amb la punta dels dits, tapar-les amb les mans...

—Quina bellesa! —va sospirar amb admiració—. Capità, és com un somni!

—Yah —va fer el capità sense cap emoció—. De maco, sí que n’és. I aquests taurons en van matar uns trenta l’any que vaig passar allà amb ells. Ho tinc escrit aquí —va dir tocant-se l’infern de l’americana—. I la quantitat de ganivets que els vaig donar, i cinc d’aquests harpoons... Els ganivets em costaven gairebé dos dòlars americans a piece, és a dir, cada un. Molt bons ganivets, noi, d’aquest acer que no agafa gens de rust.

—Inoxidable.

—Yah. Perquè havien de ser ganivets submarins, per al mar. I els bataks també em van costar un dineral.

—Quins bataks?

—Doncs els indígenes de l’illa. Ells tenen la creença que els tapa-boys són com dimonis, i els tenen una por terrible. I quan van veure que parlava amb els seus diables volien matar-me de debò. Durant tota la nit feien repicar campanes per foragitar els diables del seu poble. Feien un gran aldarull, senyor. I després cada matí volien que els pagués el repic de campanes. Pel treball que els costava, s’ho pot creure? Què hi farem, els bataks són molt grans lladres. Però amb els tapa-boys, Sir, amb els llangardaixos es podria fer un negoci honrat. Doncs yah. Molt bon negoci, senyor Bondy.

A en G. H. Bondy li semblava que era dins d’un conte.

—Comprar-los perles?

—Yah. Només que a Devil Bay ja no hi queda cap perla, i a les altres illes no hi ha tapa-boys. Això és tot, jovenet. —El capità J. van Toch va inflar victoriosament les galtes—. Aquest és justament el gran negoci que he anat rumiant al meu cap. Noi —va dir assenyalant el buit—, aquells llangardaixos van augmentar enormement durant el temps que els vaig adoptar! Ara es poden defensar, you see? Eh? I cada dia seran més! Què li sembla, senyor Bondy? No és un negoci meravellós?

—Jo, capità, encara no veig... —va fer en G. H. Bondy insegur— què és el que penseu exactament.

—Doncs, traslladar els tapa-boys a unes altres illes perleres —va etzibar finalment el capità—. M’he adonat que els llangardaixos tot sols no poden travessar les ones i el mar profund. Poden nedar curtes distàncies i trotar una mica pel fons marí, però en les grans profunditats hi ha una pressió massa alta, i ells són tan tous, saps? Però si tingués un vaixell on els pogués construir un tanc, un tan gran dipòsit d’aigua, que els pogués anar transportant on volgués, see? I ells allà buscarien perles, i jo aniria amb ells i els portaria els ganivets i els harpoons i altres coses d’aquestes que ells necessiten. Els pobrissons!, en aquella Devil Bay s’han multripiclat, no? Com es diu?

—Multiplicat.

—Yah, s’han multiplicat tant, que ja no deuen tenir res per menjar. Es cruspeixen peixets petits i mol·luscos i alguns insectes marins, però també poden menjar patates, i galetes i totes aquestes coses tan corrents. Doncs se’ls podria alimentar en els tancs del vaixell. I jo els tornaria a l’aigua al lloc apropiat, on no hi hagués gent, i allà hi faria..., hi faria... una mena de granges per als llangardaixos. Perquè jo voldria que sobrevisquessin, aquells animalons. Són molt amables i eixerits, senyor Bondy. Segur que quan els veurà dirà: «Hullo, captain, tens uns animalons molt útils». Yah. Avui dia la gent està completament boja per les perles, senyor Bondy. Doncs això és el gran business que m’he empescat.

En G. H. Bondy estava indecís.

—Em sap molt de greu, capità —va començar amb veu vacil·lant—, però... jo, de debò, no sé...

Els ulls blaus del capità J. van Toch es van inundar de llàgrimes.

—No anem bé, noi. T’hauria deixat aquí totes aquestes perles com a guarantee del vaixell, però el vaixell jo tot sol no el puc comprar. Aniria a veure un vaixell molt apropiat allà... a Rotterdam... Té un motor dièsel...

—Per què no va proposar el negoci a algú d’Holanda?

El capità va aixecar el cap.

—Conec aquella gent, noi. Amb ells no puc parlar d’això. És que, potser... —va dir pensatiu—, al vaixell transportaria també altres coses, totes les mercaderies possibles, i les vendria per totes aquelles illes. Yah, això es podria fer. Allà conec un munt de gent important, senyor Bondy. I alhora al meu vaixell podria tenir-hi tancs per als meus llangardaixos...

—D’això ja se’n podria parlar —va dir en G. H. Bondy pensant en veu alta—. Doncs sí, hem de buscar nous mercats per a la nostra indústria. Casualment vaig discutir-ho no fa gaire amb algunes persones... Voldria comprar un o dos vaixells, un per a l’Amèrica del Sud i l’altre per a les regions orientals...

El capità es va reanimar:

—T’ho aprovo, senyor Bondy, Sir. Els vaixells ara són terriblement barats, en pots comprar ports plens, si vols...

El capità Van Toch es va enxarxar en els comentaris tècnics: on i per què es venien vessels i boats, i tank-steamers. En G. H. Bondy no l’escoltava, només l’observava, en G. H. Bondy coneixia bé la gent. Ni un sol moment no es va prendre seriosament els llangardaixos del capità Van Toch, però sobre el capità, valia la pena de pensar-hi. «Honrat, sí. I coneix bé la situació d’allà baix. Boig, és clar. Però maleïdament simpàtic.» Al cor d’en G. H. Bondy va ressonar una mena de corda fantàstica. Vaixells amb perles i cafè, vaixells amb espècies i totes les olors de l’Aràbia. En G. H. Bondy va tenir la vaga sensació que l’embargava normalment abans d’una gran decisió exitosa, una sensació que es podria expressar amb les paraules «no sé ben bé per què, però m’hi arrisco». Mentrestant el captain, amb les seves manasses, dibuixava a l’aire vaixells amb awning-decks, quarter decks...

—Vaixells fabulosos, jove...

—Bé, sap què, capità Van Toch? —va dir de sobte en G. H. Bondy—. Torni d’aquí a quinze dies. Tornarem a parlar del vaixell.

El captain Van Toch va entendre tot el que volien dir aquelles paraules. Va envermellir d’alegria i només li va quedar esma per dir:

—I els llangardaixos, què?... Els podré transportar amb el meu vaixell?

—I és clar. Només que, si us plau, no en parli amb ningú. La gent pensaria que està sonat..., i jo també.

—I les perles, les puc deixar?

—Sí que pot.

—Yah, bé, haig de triar dues perles ben precioses, les hauria d’enviar a algú.

—A qui?

—Als dos periodistes, noi, hòstia, espera!

—Què?

—Hòstia, com es deien? —El capità Van Toch va parpellejar pensatiu—. No sé on tinc el cap, noi. Ja no sé com es deien exactament aquells dos boys.

5. El capità Van Toch i els seus llangardaixos ensinistrats

—Que em mori aquí mateix si aquest no és en Jensen —va dir un home a Marsella.

En Jensen va aixecar els ulls.

—Espera... —va dir— i no diguis res fins que no hi caigui. —Es va posar la mà al front—. Seagull, no. Empress of India, no. Pernambuco, no. Ja ho tinc: Vancouver. Fa cinc anys a Vancouver, Osake-Line, Frisco. I et dius Dingle, bandarra, i ets irlandès.

L’home va ensenyar les dents grogoses i es va asseure.

—Right, Jensen. I bec tot el que em posen davant. D’on surts?

En Jensen va fer un gest amb el cap.

—Jo ara faig Marsella-Saigon. I tu?

—Jo estic de vacances —es va enorgullir en Dingle—. O sigui que vaig a casa a veure quants fills m’han nascut.

En Jensen va assentir seriós.

—T’han tornat a fotre al carrer, oi? Trompes durant el servei i coses d’aquestes. Si haguessis anat a l’YMCA⁶ com jo, llavors...

En Dingle va somriure alegrement.

—Aquí hi ha l’YMCA?

—Avui som dissabte —va rondinar en Jensen—. I per on has estat?

—He fet una excursió —va dir en Dingle evasivament—. Per allà baix, per totes les illes possibles.

—Amb quin capità?

—Un tal Van Toch, un holandès, o de per allà dalt.

El suec Jensen va reflexionar.

—El capità Van Toch. Amb ell també vaig navegar fa anys, germà. Vaixell: Kandong Bandoeng. Línia: del dimoni al diable. Gras, calb, renega fins i tot en malai perquè faci més efecte. El conec bé.

—I ja estava sonat, llavors?

El suec va negar amb el cap.

—El vell Toch és all right, tu.

—I aleshores ja transportava els seus llangardaixos?

—No —en Jensen va dubtar una mica—. Vaig sentir-ne alguna cosa... a Singapur. Algú xerrava d’això, en feia safareig.

L’irlandès es va ofendre una mica.

—Això no són xerrameques, Jensen. Això és la santa veritat sobre els llangardaixos.

—Aquell de Singapur també deia que era veritat —va grunyir el suec—. I va rebre una bona pallissa —va afegir victoriós.

—Bé, deixa que t’expliqui què passa allí —es va defensar en Dingle—. Jo ho haig de saber per força, company. Jo he vist aquelles bèsties amb els meus propis ulls.

—Jo també —va mormolar en Jensen—, gairebé negres, amb cua i més o menys d’un metre setanta, corren sobre dues potes, ja ho sé.

—Repugnants —es va estremir en Dingle—. Tot berrugues, tu. Mare de Déu, no els tocaria per res del món! Si fins i tot han de ser verinosos!

—Per què? —va remugar el suec—. Tu, jo he servit en vaixells plens de gent. A l’over i la lower coberta només hi havia gent, dones i coses d’aquestes, i ballaven i jugaven a cartes... Hi feia de fogoner, saps? I ara digue’m, estúpid, què és més verinós?

En Dingle va escopir.

—Home, si fossin caimans, llavors no diria res. Jo un cop també vaig dur serps a un zoo, a Bandjarmasin. I com pudien! Déu meu! Però aquells llangardaixos... Jensen, són uns animals molt estranys. De dia, rai, de dia són als dipòsits plens d’aigua, però de nit surten, tap, tap, tap... Pul·lulaven per tot el vaixell. S’aixecaven sobre les potes del darrere i giraven el cap per mirar-te... —L’irlandès es va senyar—. Ens feien «ts, ts, ts», com les putes de Hong Kong. Que Déu em perdoni, però penso que tot allò no és gaire clar. Si no hagués estat per la falta de feina, no m’hi hauria estat ni una hora, Jensen. Ni una hora.

—Ves per on! —va fer en Jensen—. És per això que tornes a ca la mama, no?

—En part. Havies d’entrompar-te moltíssim per poder-ho suportar, i saps, amb això el capità és un bèstia. Hi va haver un gran daltabaix quan vaig donar un cop a un d’aquells monstres. Sí, un cop, i amb quin gust, tu! Li vaig partir l’espinada. Hauries d’haver vist com es va enfurismar el vell, es va posar vermell, em va agafar pel coll i m’hauria llançat per la borda si allà mateix no hi hagués hagut mate⁷ Gregory. El coneixes? —El suec només va assentir—. «Senyor, ja en té prou», digué el mate i em tirà aigua freda pel cap. I a Kokopo vaig desembarcar.

En Dingle va fer una escopinada llarga i plana.

—El vell estava més pendent d’aquelles bèsties que de la gent. Saps que els ensenyava a parlar? M’hi jugo l’ànima, es tancava amb ells i els parlava durant hores. Jo crec que els ensinistrava per a algun circ. Però el més estrany de tot és que després els deixa anar a l’aigua. S’atura en alguna illa absurda, baixa amb el bot, mesura la profunditat, i després entra en aquells tancs, obre el hatch del lateral del vaixell i engega aquelles bestioles a l’aigua. Noi, salten per les finestrelles una rere l’altra, com foques ensinistrades, sempre deu o dotze... I a la nit el vell torna a la costa amb unes caixetes. Què hi ha dins no ho ha de saber ningú. Després d’això continua navegant. Bé, doncs les coses amb el vell Van Toch van així, Jens. Ben estrany. Molt estrany. —Els ulls d’en Dingle es van immobilitzar—. Déu dels cels, Jens, estava acollonit! Jo bevia, tu, bevia com un boig; i quan de nit aquelles coses trotaven per tot el vaixell i s’alçaven sobre dues potes... i feien «ts, ts, ts», doncs a vegades pensava: «Ei, noi, tot et ve d’aquesta merda que portes». Un cop em va passar a Frisco, ja ho saps, Jensen; però llavors no veia res més que aranyes. «De-li-ri-um», deien els metges del Sailor-Hospital. O sigui que no ho sé. Però després vaig preguntar al Big Bing si també ho veia a les nits, i ell va dir que ho veia. Que havia vist amb els seus propis ulls com un llangardaix agafava la maneta, obria la porta i entrava a la cabina del capità. Doncs jo no ho sé, ell, en Joe, també mama terriblement. Què et sembla, Jens, en Bing també tenia delirium? Què et sembla?

El suec Jensen només es va encongir d’espatlles.

—I aquell alemany, en Peter, explicava que a les illes Manihiki, quan va portar el capità a la costa, es va posar darrere les pedres i va mirar què feia el capità amb les caixetes. Diuen que els llangardaixos se les obren ells mateixos, que el vell els dona un enformador. I saps què hi havia?, diuen que ganivets, amic, així de llargs, i arpons i coses així. Home, jo en Peter no me’l crec perquè porta ulleres, però és estrany. Què en penses?

A en Jens Jensen se li van inflar les venes del front.

—Doncs jo et dic —va rondinar— que el teu alemany fica el nas on no el demanen, m’has entès? I a tu et dic que no li aconsello que ho faci.

—Doncs escriu-li-ho —se’n va mofar l’irlandès—. L’adreça més segura és l’infern, allà segur que ho rebrà, una hora o altra. I saps què m’estranya? Que el vell Van Toch de tant en tant va a veure els llangardaixos als llocs on els ha deixat anar. M’hi jugo l’ànima, Jensen. A la nit es fa portar a la costa i no en torna fins a la matinada. Doncs digue’m, Jensen, per qui hi pot anar? I digue’m què hi ha en aquells paquets, en aquells paquetets que envia cap a Europa. Mira, uns paquets així de grans, i els assegura potser per 1.000 lliures.

—Com ho saps? —El suec va enfosquir encara més l’expressió.

—Un sap el que sap —va fer en Dingle evasivament—. I saps d’on treu els llangardaixos el vell Van Toch? De Devil Bay. Del golf del dimoni, Jensen. Jo allà hi conec algú, un agent cultivat, i em va dir: «Noi, allò no són llangardaixos ensinistrats. I ara! Que ho diguin als nens petits, que només són bèsties! No et deixis enredar, noi». —En Dingle va parpellejar significativament—. Les coses van així, Jensen, perquè ho sàpigues... I encara em voldràs fer creure que el capità Van Toch és all right.

—Torna-ho a dir —va fer el corpulent Jensen amb la veu completament enronquida.

—Si el vell Van Toch fos all right, no transportaria diables pel món... i no els sembraria pertot arreu, per les illes creixen com bolets. Jensen, en el temps que vaig ser amb ell en va transportar un bon parell de milers. El vell Van Toch s’ha venut l’ànima, home. I jo sé el que els diables li donen a canvi. Robins, perles i coses així. Pots imaginar-te que això no ho faria de franc.

En Jens Jensen es va posar vermell.

—I a tu què t’importa? —va rugir donant un cop de puny a la taula—. No et fiquis on no et demanen.

En Dingle, que era baixet, va saltar espantat.

—Si us plau —va quequejar confusament—. Què t’agafa, de sobte? Jo només dic el que vaig veure. I si vols, només ho he somiat, només perquè ets tu, Jensen. Si vols diré que tot és delirium. No t’has d’empipar amb mi, Jensen. Saps que ja em va passar un cop a Frisco. «Un cas difícil», deien els metges del Sailor-Hospital. Home, m’hi jugo l’ànima que he somiat que vaig veure llangardaixos, o diables, o jo què sé. Però no eren de debò.

—Ho eren, Pat —va dir entristit el suec—. Els he vistos.

—No, Jens —el va tranquil·litzar en Dingle—. Només vas tenir delirium. El vell Van Toch és all right, però no hauria hagut d’escampar els diables pel món. Saps què? Quan sigui al meu país faré dir una missa per la seva ànima. Que em mori aquí mateix, Jensen, si no ho faig.

—En la nostra religió —va replicar en Jensen amb malenconia— això no es fa. Què et sembla, Pat?, serveix d’alguna cosa això de fer dir misses per algú?

—Home, serveix de moltíssim —va deixar escapar l’irlandès—. Al meu país he sentit dir que serveix... sí, i en els casos més difícils. Sobretot contra diables i coses semblants, saps?

—Doncs bé, jo també faré dir una missa catòlica —va decidir en Jens Jensen—. Per al capità Van Toch. Però la faré dir aquí, a Marsella. Jo crec que aquí, en aquella església tan gran deuen ser més barates, a preu de fàbrica.

—Potser, però les misses irlandeses són millors. Al meu país, tu, hi ha unes sotanes endimoniades que justament són capaces d’embruixar. Exactament com els faquirs o els pagans.

—Mira, Pat —va dir en Jensen—, et donaré dotze francs per a la missa. Però tu, germà, ets un porc, te’ls beuràs.

—Jens, jo no vull carregar un pecat així. Però, espera, perquè em creguis et donaré un escrit a favor d’aquests dotze francs, vols?

—És una bona idea —va opinar el suec, que era amant de l’ordre.

En Dingle va demanar un tros de paper i llapis, i es va posar ben ample sobre la taula.

—Bé, què hi haig d’escriure?

En Jens Jensen se’l va mirar per sobre de les espatlles.

—A dalt de tot escriu que això és una mena de rebut.

I en Dingle, a poc a poc, traient la llengua que acompanyava els seus esforços i amb el llapis ensalivat, va escriure:

—Va bé, així? —va preguntar en Dingle, dubtós—. I qui ha de quedar-se el paper?

—És clar que tu, ruc —va dir el suec, convençut—. Això serveix perquè la gent no oblidi que li van donar diners.

Els dotze francs, en Dingle se’ls va beure a Le Havre, i a més, en lloc d’anar cap a Irlanda va anar cap a Djibouti. Ras i curt: la missa no es va dir i, com a conseqüència, en el curs natural de les coses no hi va intervenir cap força suprema.

The free sample has ended.