Read the book: «La meva vida, sense embuts»

La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

José Manuel Bernal Llorente

La meva vida, sense embuts

Confessions d’un dominic secularitzat

Col·lecció Emaús 165

Centre de Pastoral Litúrgica

Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

Fotografia de la coberta: Pixabay

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Edició digital: octubre 2020

ISBN: 978-84-9165-389-9

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

A la memòria del meu pare i de la meva mare

Als meus germans Mari Carmen i Carlos, prevere dominic

Als meus germans, els dominics d’Aragó

Al pare Miguel Gelabert, que va posar la primera pedra

A la Comunitat de l’Esperança de Logronyo

Als meus fills José Carlos i Manuel Eugenio

A Pablo i Gonzalo, els meus primers nets

A la meva esposa María Dolores, que hi ha estat sempre

¿Un llibre incòmode?

Tres han estat els motius per publicar aquest llibre dins la col·lecció Emaús. En primer lloc, el recent sínode de l’Amazònia, durant el qual s’especulà insistentment sobre la possibilitat d’ordenar homes casats, una qüestió encara no resolta però que probablement les necessitats pastorals tornaran a posar tossudament sobre la taula. El testimoni d’algú que ha viscut com una unitat la seva vocació, no només al presbiterat sinó també al carisma propi d’una congregació religiosa, l’amor incondicional per la seva família i el compromís envers la seva comunitat eclesial i el seu entorn ciutadà, és sens dubte una magnífica aportació per reflexionar sobre la diversitat de vivències en el servei a l’Església.

En segon lloc, l’experiència d’aquesta casa, el Centre de Pastoral Litúrgica, que ha comptat entre els seus millors actius tres preveres que van deixar el seu ministeri per casar-se i que, bo i casats, mai no van abandonar ni la tasca pastoral ni la litúrgia, amb absoluta fidelitat a l’Església, amb entusiasme i amb rigor: Joan Llopis Sarrió (1932-2012), Joaquim Gomis Sanahuja (1931-2013) i Josep Lligadas Vendrell (1950). De fet, aquesta situació, que hi ha qui considera poc ortodoxa, segurament ha restat credibilitat eclesial i prestigi al CPL en alguns àmbits, tot i que tots tres personatges, en iniciar el nou camí del matrimoni, van haver d’abandonar part de la seva feina i van passar a un pla molt més discret i, per raons òbvies, disciplinadament respectuós amb les mesures que dicta la Santa Seu en atorgar la dispensa. Cosa que no treu, com ja he dit, que la feina feta després no sigui tan valuosa com ho era abans d’emprendre aquest canvi vital.

Finalment, la meva pròpia història personal, com a esposa que soc de Josep Lligadas, que havia estat prevere. Llegir aquest llibre valent de José Manuel Bernal, que posa al damunt la taula moltes contradiccions pròpies i de l’Església, m’ha fet somriure en trobar molts punts en comú entre el seu itinerari i el del meu marit, i m’ha fet adonar de com aquestes opcions de renúncia al presbiterat, que part de l’Església ha viscut com una traïció, es poden llegir en positiu com una fita més en el camí personal de fidelitat de cadascú a la crida de l’Esperit. La crida de Déu té moltes formes, però el seu nucli és comú: viure l’amor.

Conceptuar aquest canvi d’estat com una traïció ha comportat un fort patiment per a moltes persones i també se n’ha ressentit, i se’n continua ressentint, el conjunt de l’Església. D’entrada, com molt bé assenyala l’autor, es desaprofita l’aportació de persones formades, actives, per a les quals la fe continua sent l’eix principal de la seva vida. Com si pel fet d’abandonar el presbiterat haguessin perdut de cop tota la seva vàlua, i com si ja no poguessin aportar res de bo o de qualificat a unes comunitats cristianes que avui tenen dificultats per trobar pastors. I, més greu encara, hi ha qui ha hagut de patir el menyspreu de molts cristians o s’ha convertit de cop en invisible, veient com el seu entorn l’ignorava. No és una experiència que hàgim viscut a casa, ben al contrari, però sí que l’explica bé José Manuel Bernal, el qual va ser capaç de trobar molts camins de recuperació. Hi va ajudar la seva congregació que, com moltes altres, en aquestes circumstàncies estima les persones que n’han format part, procura mantenir-hi vincles i establir-hi ponts, i respecta la seva llibertat.

En l’itinerari de Bernal jo hi he trobat també el reflex de coses que ha viscut el meu marit: el pas de ser un membre destacat de la comunitat cristiana a una persona qualsevol, sense cap autoritat, tant dins de la comunitat civil com de l’eclesial. Bernal ho expressa bé: de ser degà de la Facultat de Teologia va passar, després de viure llargament en situació d’atur, a ocupar-se del servei de préstecs d’una biblioteca universitària. I a partir d’aquí es va obrir camí. Però això també passa quan es viatja des del presbiteri als bancs de l’Església, o des de la presidència de la comunitat a la militància de base en qualsevol associació, partit o sindicat. O, ben senzillament, quan se surt d’una institució on moltes coses de la vida quotidiana estan resoltes per aterrar a l’escassament valorada feina de casa i a la cura de les persones que t’envolten. En definitiva, és un camí més de despullament de l’autoritat i del poder, que facilita allò que de vegades ens és tan difícil: ser cristià en el món, entendre la seva cultura, estar al servei de la gent i intentar fer-hi arribar el missatge de Jesús amb esperança i fraternitat.

M’agraden molt les paraules amb què Bernal resumeix aquesta unitat en el seguiment de Jesús:

Aquest ha estat el secret. Descobrir que el Déu en el qual creus i al qual intentes ser fidel, és el mateix. Que Jesús de Natzaret i el seu missatge evangèlic, és el mateix. Que l’Església, en la qual ens hem batejat i a la qual pertanyem, és la mateixa. Que la fe i els sagraments són els mateixos, sobretot l’Eucaristia, celebrada i compartida fraternalment. L’únic que canvia és la situació existencial des de la qual ens apropem i ens endinsem en la vivència i en la celebració d’aquests misteris. Aquí rau la novetat. Aquesta novetat ens permet parlar d’una nova forma de viure la nostra fidelitat a Déu.

Confio que el llibre us interessarà tant com a mi.

Mercè Solé

Directora de la col·lecció Emaús

Setembre de 2020

Pròleg

Déu escriu recte amb ratlles tortes; perquè els camins empresos es dibuixen torts i forassenyats; perquè tot escapa a les normes acreditades del seny, del bon sentit i de les maneres convencionals. I, tanmateix, en l’horitzó final, tot pren cos i s’aclareix. El més forassenyat es torna coherent, el més tèrbol es fa llum i la bogeria es converteix en seny. Des de la talaia final tot retroba el sentit. Això és precisament el que m’agradaria aclarir en aquest llibre.

Les seves pàgines han anat brollant del cor apassionadament, sense un pla previ. Els capítols apareixen sense un ordre lògic aparent; més aviat se succeeixen de forma anàrquica. Ja es veu que aquest intent és qualsevol cosa menys un projecte acadèmic. Aquest rampell ha respost a la necessitat, per part meva, d’elaborar una mena de relectura, una interpretació de la meva vida, feta des de la maduresa que els anys propicien. Arribat ja als meus 80 anys, des de l’ombrívola placidesa que m’ha regalat el llit d’un hospital, afectat per les goteres que a tots se’ns obren amb els anys pel deteriorament de la nostra salut; des d’aquí m’he sentit en la necessitat de pensar, mirant el passat, el complex desenvolupament de la meva vida. També els meus fills, José Carlos i Manuel Eugenio, no han deixat d’insistir perquè m’hi posés. I la meva dona María Dolores, sobretot ella, no han deixat de fer-ho dia sí i dia també. Aquest és el resultat: no una autobiografia, perquè el meu personatge no dona per tant; sinó una interpretació de la meva complexa vida, feta des de la fe, amb un pregon sentit providencialista. Perquè les coses no han passat perquè sí. Jo hi estic veient l’oculta mà de Déu movent els fils desbaratats d’aquesta vida meva, tan complicada i tan singular. Aquest és el perquè i el sentit d’aquest llibre. No és una autobiografia, torno a dir, com solen fer les persones de prestigi. Jo no en soc ni pretenc ser-ho. Però sí que em ve de gust oferir un testimoni; un testimoni personal, viu i humil. Com a liturgista i com a persona d’Església. Tant de bo serveixi d’alicient i d’estímul per a companys que fan el mateix camí.

José Manuel Bernal

Logronyo

Mirant cap enrere sense ira

Arriba un moment en què el pes dels anys es fa força difícil d’assumir. No em resulta còmode, a aquestes alçades de la meva vida, reconèixer que he complert vuitanta-tres anys. S’acumulen les goteres, les febleses angoixants, la minva creixent dels recursos. Les meves forces ja no són tan resistents com abans. Cal reconèixer que els anys pesen. Per consolar-me, em dic a mi mateix que això és llei de vida.

Però aquests consideracions no m’han evitat caure malalt i ingressar a l’hospital. Això també deu ser llei de vida. L’estada prolongada en un llit d’hospital ha propiciat que pugui pensar, que pugui mirar enrere, que pugui contemplar el meu passat des d’aquests anys meus de vellesa, que pugui interpretar aquests anys, que intenti esbrinar-ne el sentit des de la maduresa i la serena sensatesa que regala l’edat. Soc aquí. En el cru hivern logronyès, des del llit blanc d’un hospital, esprement-me el cervell, donant voltes en el meu cap per interpretar el que ha estat la meva vida; intentant desentranyar, des de la policromia dels esdeveniments que he viscut, el sentit que ha anat quallant i donant forma a les meves vivències, a tota la meva experiència.

Perquè, quan miro enrere, la meva vida és efectivament una policromia d’esdeveniments. La meva ruptura amb els dominics va marcar una fita important. A partir d’aquell moment vaig començar a percebre com si un esborrall negre hagués tacat els meus anys, com si en la meva vida s’hagués creat un mur enorme que partia la meva existència en dos, com si aquest mur dividís la meva vida en un abans i un després. A partir d’aquí van sorgir experiències inoblidables, inesborrables: la descoberta inapreciable de la meva esposa María Dolores, el naixement dels meus dos fills José Carlos i Manuel Eugenio, la meva primera trobada amb una malaltia greu del cor que em va obligar a sotmetre’m a una intervenció quirúrgica important, el meu primer lloc de treball quan em vaig incorporar a la biblioteca de la incipient Universitat de La Rioja, el meu providencial descobriment de la Comunitat de l’Esperança, una comunitat de base, popular, on, amb la meva dona, vam poder viure intensament la fe i celebrar Jesucrist en l’Eucaristia.

Durant aquest temps he pogut anar afrontant el rebuig o la desconfiança que la presència d’un prevere secularitzat provoca en molta gent. Sobretot en persones de bé, persones piadoses, capellans devots, vells coneguts que, des de la meva secularització, passen de llarg i fan com si no em coneguessin. Tot això no deixa de suscitar en el meu cap pensaments bojos, divagacions i sospites d’haver comès, amb la meva decisió, un veritable disbarat. Sense que arribem a adonar-nos-en, de mica en mica, aquests pensaments arriben a fer forat en el cor, a crear fins i tot una mala consciència.

Però el pas dels anys ha anat clarificant els esdeveniments i posant cada cosa al seu lloc. És cert també que els canvis històrics i socials esdevinguts durant aquests darrers anys, especialment en la vida de l’Església i a Espanya, ha anat creant nous escenaris i noves plataformes culturals, i nous estils de vida. Aquestes transformacions socials han anat configurant en nosaltres noves maneres de pensar, nous paràmetres de valoració, noves visions i nous criteris. El que en un altre moment va generar greus escàndols i severes reprovacions, a poc a poc, ha anat perdent força. L’actitud hostil, recriminatòria i poc indulgent que, en aquell moment, vam experimentar i patir els secularitzats, s’ha anat transformant en actituds comprensives i gratament acollidores.

De vegades comento amb els meus amics dominics que ara em sento més dominic que abans. I és veritat. Encara que no s’ho acabin de creure. Els meus amics de la comunitat de l’Esperança de Logronyo, d’altra banda, que em coneixen bé i saben molt de les meves aficions i inquietuds, comenten, burletes, el meu afecte pels dominics i la meva incombustible fidelitat a l’orde dominicana. Fins i tot la meva dona María Dolores, que podria apreciar en la meva afecció als dominics una mena de deslleialtat matrimonial, mai no ha caigut en aquesta temptació. Ella mateixa comparteix amb mi la mateixa simpatia i el mateix afecte pels dominics.

Per completar aquesta reflexió em complau comentar l’interès que, des de fa anys, mantinc per incrementar les meves col·laboracions científiques en revistes de l’Orde, com Teología Espiritual i Escritos del Vedat. Fins i tot aquest interès per col·laborar en institucions dirigides pels dominics m’ha portat a publicar diversos llibres a l’Editorial San Esteban i a Edibesa. Tot plegat ha fet que em senti, des de fora molt dominic. La veritat és que els frares, per part seva, quan ho he sol·licitat, m’han obert les portes dels seus convents i m’han ofert una càlida i fraterna hospitalitat, extensible a la meva dona i als meus fills.

Diuen que el temps sempre acaba posant les coses a lloc. És veritat. Tot i que jo no estic tan segur que aquesta recol·locació sigui només obra del temps. Hi ha altres ingredients que contribueixen a fer que les coses i els esdeveniments s’ubiquin en el lloc que els pertoca. Per això, vistes a distància, les peripècies de la meva vida ofereixen una nova imatge, un altre color. Veig aquests esdeveniments, no pas com una carrera d’obstacles a superar, sinó com un seguit de fites, enfilades com un procés que va creixent fins a constituir una línia coherent, progressiva i enriquidora.

Així estic interpretant, en aquesta visió providencialista, experiències personals tan significatives com el meu matrimoni amb María Dolores el 1986; l’operació quirúrgica de coronàries, a cor obert, a què em vaig sotmetre a la Clínica Universitària de Pamplona el 1988; les meves sofertes peripècies a la recerca de feina fins la meva incorporació el 1986 a l’Escola Universitària d’Empresarials de Logronyo com a ajudant de biblioteca; els meus successius i tenaços intents per millorar en el meu lloc de treball, participant activament en concursos d’oposició i en ofertes de promoció interna, fins a fer-me càrrec del Servei de Publicacions de la ja constituïda Universitat de La Rioja. Els meus anhels s’assoleixen quan puc actuar com a docent universitari impartint diversos cursos fronterers entre fe i cultura, en el marc del Departament d’Humanitats de la Universitat de La Rioja, com a professor convidat, per la meva condició de Doctor en Teologia.

No em posaré ara a descriure fil per randa les anades i vingudes al llarg de la meva vida diària. No és el moment ni forma part del meu projecte. El meu interès rau a subratllar que la visió de les meves vicissituds passades, des de la talaia dels meus anys, no és en absolut una visió derrotista i de censura; tot ha anat passant en una successió lineal coherent i positiva. Seria un error pensar que les fites dels meus dies només són la pena que estic pagant per haver comès l’estrall d’abandonar l’exercici del ministeri sacerdotal. No ha estat així. Perquè les coses que han anat succeint, contemplades no aïlladament sinó en el seu conjunt, són una veritable benedicció de Déu, una acollida positiva per part de Déu que ha dit sí a les meves decisions més agosarades i determinants. En aquesta progressiva successió d’esdeveniments, uns han vingut a confirmar i a acreditar els anteriors. Però això s’aprecia només quan les coses es contemplen a distància, amb perspectiva, des de la serenitat i la maduresa dels anys. Per això dic que el temps ofereix la possibilitat de veure el passat amb un altre color.

Convé aclarir ara per què els anys permeten contemplar el passat amb ulls nous, amb una visió clarificadora i positiva, amb una mirada complaent i ajustada. Cal que ho expliqui. Penso que en aquest cas passa alguna cosa semblant a quan diem que el misteri de Jesús el desxifrem i interpretem des de la Pasqua.

És el mateix que pensem quan diem que els arbres no ens deixen veure el bosc. És així. Les coses que ens passen a la vida només tenen sentit quan les veiem en perspectiva, dins de la cadena d’esdeveniments que la configuren. Quan contemplem els esdeveniments del nostre passat aïlladament els veiem plans, insignificants, sense sentit. Només quan els relacionem amb el conjunt troben la seva raó de ser, el seu sentit. El context i la relació donen sentit a les coses, ens apropen la clau d’interpretació; els marxa el color esvaït de la indefinició i de l’ambigüitat que els dona l’aïllament.

Déu escriu recte amb ratlles tortes

Aquesta és la conclusió a què he arribat amb el temps. Fins a convertir-se en una convicció personal. Ho vaig sentir especialment amb el naixement dels meus fills. Dos, un d’alt i ros i amb ulls blaus, per les arrels celtes de la seva mare; l’altre moreno, com el seu pare, mesetari i d’influències andaluses. Jo pensava aleshores: no és possible que Déu, Pare bo i provident, estigui enfadat amb mi, i, al mateix temps, em premiï amb aquests dos fills. Perquè ells són una benedicció de Déu.

Quan abandones el convent i deixes d’exercir el ministeri; quan comences a compartir la teva vida amb una dona i tens fills amb ella; quan et converteixes en una persona qualsevol i, quan surts al carrer, ningú no et saluda ni et coneix; quan et veus obligat a abandonar la teva activitat docent, deixes de ser catedràtic i et converteixes en un zero a l’esquerra; quan trobes una feina i, després d’haver estat degà de Facultat, ara et contracten en la categoria laboral d’ordenança; quan els companys de feina t’elegeixen com a delegat sindical per defensar els seus drets i has d’assistir a les reunions del comitè i lluitar com un sindicalista experimentat i aguerrit; quan passa tot això, i altres coses que ara no us explicaré, aleshores penses que estàs escrivint la teva història amb ratlles tortes; començo a pensar que la meva vida ha iniciat una deriva catastròfica, condemnada al deshonor i al fracàs.

Però, de mica en mica, els vaivens de la meva vida comencen a canviar de color. La meva dona i jo ens incorporem a la comunitat de l’Esperança. Una comunitat cristiana de base, sensible davant dels problemes de l’Església del postconcili, molt oberta als nous corrents de renovació eclesial, compromesa amb els nous moviments socials, solidària amb els grups de pobres i de marginats. Molts dels seus membres treballen a Càritas, al Projecte Home, a Amnistia Internacional, Economia Solidària, Comitè d’Àfrica i altres organitzacions i ONG semblants. D’altres estan integrats en grups i partits polítics i aporten, en molts casos, una col·laboració molt activa. La pertinença a la Comunitat ha enriquit la nostra vida –la de parella–, ens ha permès viure i celebrar la fe des d’una sensibilitat nova, des del poble senzill, no des del presbiteri. Hem sentit els problemes d’una altra manera, amb altres accents i altres colors. Tot això indubtablement ha suposat per a mi un enriquiment.

Quan era dominic vaig publicar un parell de llibres. Un a Roma, el 1971, que portava com a títol Una liturgia viva para una Iglesia renovada (PPC, Madrid) fent-me ressò dels aires renovadors del Concili; més endavant, el 1985, vaig publicar-ne un altre titulat Iniciación al año litúrgico (Cristiandad, Madrid), que venia a ser un tractat sobre l’any litúrgic. Però la meva vocació d’escriptor es va incrementar notablement després d’haver deixat els dominics, un cop jubilat. Ha estat en aquesta època quan he publicat bona part dels meus llibres. He experimentat una mena de febre per escriure. Primer en l’Editorial San Esteban, dels dominics de Salamanca. En aquesta editorial he publicat tres llibres: Celebrar, un reto apasionante (2000), El Domingo, cara y cruz (2001), Cristianos en fiesta y en lucha por la justicia (2004). L’editorial Verbo Divino, d’Estella (Navarra), ha anat acollint durant aquests anys diverses publicacions meves: Para vivir el año litúrgico (1997), La Celebración. Bases para una comprensión de la liturgia (2010), Anáfora. Aproximación a la plegaria eucarística (2015). A més a més, hi ha hagut aquestes altres publicacions: tres a Barcelona: La Pascua en la tradición y en sus fuentes (CPL 2012) y Eulogía y eucaristía. Policromía de sentimientos en el alma del orante (CPL 2019) i Rescatar la Litúrgia (en aquesta mateixa col·lecció, el 2019); i una altra a Madrid: Reflexiones incómodas sobre la celebración litúrgica (PPC 2014). Explico això perquè no deixa de ser sorprenent. Justament, durant els anys en què estava dedicat a l’estudi, a la recerca i a la docència en la casa d’estudis dels dominics de Torrent, amb una gran biblioteca especialitzada a la meva disposició, amb instruments de treball apropiats a mà, durant aquests anys, doncs, amb prou feines si em vaig aventurar en la tasca d’escriure. Ha estat quan he estat jubilat, a Logronyo, secularitzat, amb escassos mitjans a la meva disposició i embolicat a més en les tasques de la casa i de la família, quan he pogut desenvolupar la meva vocació d’escriptor. Abocat, a més, a través dels meus llibres, en les més candents preocupacions de l’Església, inquiet pels problemes pastorals, percebuts ara i experimentats des de la base. Potser podria assegurar que avui, des de la meva situació d’espòs i de pare de família, bo i secularitzat, m’he sentit més dominic, més predicador, més sensible als problemes pastorals i teològics de l’Església del postconcili. Mai no hagués pogut pensar que, justament ara, en deixar d’exercir el ministeri sacerdotal, hagi tingut l’ocurrència d’escriure un llibre sobre l’Anàfora, la pregària més sacerdotal que tenim a la litúrgia, en el bell mig de la celebració eucarística. I ho he fet pensant en els meus germans preveres, per transmetre’ls informació doctrinal i sensibilitat litúrgica. Perquè continuo sentint-me solidari i compromès amb els problemes que preocupen els preveres, abocats al servei pastoral del Poble de Déu.

Hi ha un altre procés molt significatiu que ha marcat els meus anys durant molt de temps. Va començar ja a Roma, durant els meus anys de professor a l’Angelicum. Jo aleshores era un dels professors més joves de la Facultat de Teologia. Circulaven amb força en aquell moment els aires refrescants i renovadors del Vaticà II, recent estrenat, en la Roma dels anys seixanta. Començaven les primeres experiències litúrgiques, portades a terme per agosarats aventurers que no temien la intervenció severa dels alts jerarques romans. A la zona del Gianicolo va començar a guanyar notorietat la missa dominical d’una església en la qual es tocaven les guitarres i s’estrenaven cants juvenils desenfadats. Una novetat inimaginable i escandalosa en la Roma eterna. Jo em vaig afegir a aquests nous aires de renovació i vaig començar a transmetre en les meves classes nous estils de frescor i de joventut. En tornar a Espanya el 1973, vaig continuar mantenint aquesta mateixa línia. Eren temps en què les postures anticonformistes i promotores de nous canvis a les comunitats anaven guanyant la batalla als plantejaments immobilistes i servidors de la tradició. Van ser moments difícils, carregats de tensió i de durs enfrontaments. També en aquests casos em vaig apuntar als grups més oberts i rupturistes. Reconec que aquest tarannà donava color a totes les meves activitats, fins i tot a les meves tendències polítiques, apostant sempre pels posicionaments i ideologies més obertes i progressistes.

Però la blancor dels meus cabells, o la sensatesa dels anys, o una providencial evolució operada en la meva persona amb el pas del temps, han anat transformant la meva actitud de fons, el meu tarannà rupturista i renovador. La meva participació en les celebracions eucarístiques, durant els anys que porto secularitzat, m’ha permès constatar els comportaments desafortunats que es practiquen a les celebracions. Ho he pogut constatar en comunitats i parròquies diferents. Em refereixo a la forma de participar dels fidels, a les homilies dels capellans, al costum de dir tots alhora la pregària eucarística, a la forma de llegir i de cantar, a les improvisacions i invents dels capellans, i a una colla d’usos i costums difícils d’ajustar amb un elemental sentit litúrgic. De vegades penso que aquesta actitud meva de rebuig és fruit d’una mena de deformació professional, o d’un sentiment exagerat d’exquisidesa i de puresa litúrgica. El fet és que, al cap dels anys, m’he acabat convertint en un vell rondinaire i en un crític empedreït, fustigador d’errades i defensor de la disciplina.

Jo continuo pensant que darrere d’aquesta trama hi ha la mà de Déu. En tota la meva vida, al llarg dels anys, s’ha vertebrat una línia de continuïtat, aparentment torta, però en realitat coherent i positiva. Vistes les coses des de la fe, en l’horitzó de les grans intervencions de Déu, aquesta vida meva, interpretada tal vegada a primera vista com un desastre, al cap del temps, des de la llum provident de la fe, la descobreixo lluminosa i plena de sentit, com si fos una petita història de la salvació a escala personal.