Read the book: «Incerta glòria»

PRIMERA PART

¿Qué veys? Veo, dixo Andrenio, que las mismas guerras intestinas de agora doscientos años...

GRACIÁN, Criticón

I

Cito uolat, aeterne pungit.

Castel de Olivo, 19 de juny

La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa.

No et vull pas explicar el que he sofert servint en una divisió que no m’agradava. Aconsegueixo el canvi de destí, arribo ple d’il·lusions... i tot em cau a sobre altra vegada.

Pensava trobar en Juli Soleràs. M’havien dit que era a l’hospital de campanya, ferit o malalt, no ho sé; però resulta que ja l’han donat d’alta. No veig ni una cara coneguda entre tantes com la guerra en fa desfilar davant dels meus ulls en incoherent fantasmagoria d’ençà que va començar.

El tinent coronel comandant de la 1a brigada m’interrogà severament sobre els motius del meu retard. Era normal que ho fes, donada la diferència de dates entre l’ordre d’embarcament i el moment d’incorporar-me; i es donà per satisfet amb la simple explicació: unes angines. Però aquella primera rebuda ja m’havia fet ferida. ¿Potser esperava que em rebessin amb abraçades? No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Perquè, no t’ho vull amagar, la gent que veig per aquí m’és profundament indiferent. ¡Si almenys em fos antipàtica!

Pensant-ho amb rigor, el tinent coronel tenia motius per malfiar-se de mi. Un tinent que serveix en una unitat en combat i es fa destinar a una altra en reorganització i que per tant estarà setmanes i potser mesos lluny de primera línia, podria inspirar comentaris malèvols. En aquestes brigades regulars no poden imaginar l’infern que són les brigades improvisades amb escapats del presidi o del manicomi i dirigides per il·luminats delirants. Cal haver-ho viscut onze mesos, com jo.

Penso en aquells matxos plens de nafres i matadures, senyals que ha anat deixant el refrec dels guarniments; en aquells matxos de gitano, la vasta resignació dels quals no deixa de tenir alguna cosa de comú amb la del cel de cap al tard. Un dia i un altre dia arrossegant la tribu erràtica per camins que no s’acaben mai, sense cap esperança de justícia. ¿Qui ha de fer justícia a un matxo de gitano? ¿La posteritat?

La vida ens usa, com els guarniments la pell del matxo. De vegades sospito amb horror si les matadures que ens fa la vida no duraran tant com la vida mateixa. O més. Aquests onze mesos d’infern...

Sembla que em destinaran al quart batalló, que està totalment per organitzar. Mentrestant haig d’anar matant el meu avorriment en aquest poble, que és dels de mala mort; ¡i tinc tantes coses per explicar-te! Escrivint-te m’esbravo, encara que les meves cartes no t’hagin d’arribar mai. No ho neguis, la nostra família et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la mateixa raó que jo anarquista. En això el nostre oncle no s’equivocava.

20 de juny

Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda. I tot perquè tinc un racó per a mi tot sol. M’han allotjat a la golfa d’una casa de pagès que té una solana sobre l’horta. Pel mig de l’horta lluenteja el riu Parral. És sota teulada; estès al llit veig els cabirons retorçuts i vermellosos —de pi o de savina— i l’encanyissat; a través de l’encanyissat s’entreveuen les teules; el pis no està enrajolat i quan hi camines trontolla. A les parets hi ha el rastre de molts altres oficials que s’hi han allotjat abans que jo en el transcurs d’aquest any de guerra. Las mosas de quet popla son macas, puc llegir escrit en llapis sobre la capçalera del llit. Pensament profund; no he tingut temps encara de comprovar si, a més de profund, és verídic. Hi ha moltes altres inscripcions, totes relatives a l’element femení del poble; però no són ni de lluny tan lapidàries. N’hi ha d’il·lustrades amb dibuixos tan esquemàtics que semblen mapes d’operacions.

Tot plegat, cap importància. El sol de juny m’entra cada matí per la solana fins al fons del dormitori i ho transfigura tot; amb ell m’arriben els efluvis de l’horta, de trepadella segada, de femta fresca, altres difícils de precisar. Les meves golfes tenen efluvi propi; servien en temps millors de corral de conills. A mi no em molesta la seva sentor que perdura; al contrari, em fa companyia.

21 de juny

M’he arribat a Parral del Río; m’havien dit que hi trobaria en Juli Soleràs.

És un poblet arrasat per la guerra, no hi viu ningú. A poca distància hi ha una posició atrinxerada i amb alguns nius de metralladores, de ciment armat, que ocupa la seva companyia. Però ell no hi era; m’ha rebut un tinent que actua de capità de la companyia: d’una quarantena llarga d’anys, amb unes botes de caçador tartarinesques i el caminar feixuc, no desempara mai una pipa en forma de S i els seus ullets negríssims, que diríeu que tenen el plec mongòlic, t’escruten de biaix amb mauleria fins al moll dels ossos mentre el seu propietari, tot taujà, pipa com aquell que res.

—¿Ets amic seu?

—Ens coneixem de fa molts anys. Vam fer junts el batxillerat i després la carrera.

—Jo estic per la cultura, ¿saps? —fa les esses amb un xefalleig peculiar, deu dur dentadura postissa—; m’agraden els homes de carrera. Per això vaig sentar plaça de bidell a la facultat de Ciències; les ciències sempre m’havien atret. Veuràs, acabava de complir trenta-cinc anys; ja no és edat per seguir al Terç estranger. Allò és bo pels joves que vulguin desmamar-se. De mi et puc dir que encara me’n ressento; hi ha cada mosseta, a l’Àfrica, que deixa memòria llarga... però no està bé parlar d’un mateix, hem de ser modestos. L’Àfrica, siguem francs, és una porqueria: ¡ni higiene ni cultura! Creu-me, una càtedra de bidell és preferible.

No m’empesco res: això de la càtedra ho diu amb tot aplom, sense parpellejar. Entre les seves dents postisses, el so càtedra fa unes sopes admirables com podria fer-les el bec d’un ocell aquàtic si fos capaç d’articular-lo. Sembla que un cop en possessió de la càtedra de bidell es va creure en el cas de «girar una visita pastoral» (paraules seves) a tots els pobles i poblets de la Vall d’Aran en busca d’un primer amor —causa que pengés la sotana, perquè, naturalment, aquesta vida exemplar havia començat al seminari. El nostre home entrà amb peu ferm pel camí de la cultura i del sant matrimoni; i d’això fa uns set anys. Però jo havia pujat a Parral del Río per saber notícies d’en Soleràs, no pas la vida i miracles del tinent-capità Picó.

—¿En Soleràs? Seria llarg de contar. No és pas que l’hagin degradat; però té un caràcter tan estrany que no se li pot confiar cap empleu d’oficial. Li faig dur la comptabilitat de la companyia.

—¿La comptabilitat?

—Acompanya’m al bany i t’explicaré aquest misteri. Al capdavall, també ho sabries pels altres; no hi ha en tota la brigada ningú que no conegui la història de Los cuernos de Roldán.

Tot xerrant, davallàvem cap al riu Parral, que discorre entre tres o quatre fileres de xops centenaris. El tinent-capità Picó, que com s’ha anat veient està per la higiene tant com per la cultura, hi ha fet construir una presa amb sacs plens d’argila. L’aigua s’hi embassa i forma una piscina bastant gran, d’un calat com de dues braces. Allò és, segons paraules textuals, una instal·lació higiènica. Hi havia com a cosa d’un parell de dotzenes de soldats, de pèl a pèl, que prenien el sol; a la nostra arribada s’han posat en fila de quatre en fons i en posició de ferms. L’escena era sorprenent i —diguem-ho tot— grotesca. En Picó, amb gravetat, ha passat llista; en faltava un, n’ha inquirit la causa: «A la sanitat de la brigada, per uns lavatges» (aquesta companyia de metralladores no es troba adscrita a cap batalló i ha de recórrer al metge de brigada). «¡Rompin files!» A aquest crit del tinent-capità, les dues dotzenes d’adams sense pàmpol s’han llançat de cap a la piscina.

—Si no ho portés a punta d’espasa, n’hi hauria molts que no es banyarien en tota la seva porca vida. Me’ls sé de memòria. Despulla’t sense compliments —i ell ja ho estava fent—. Aquí no gastem taparrabos, tot al contrari; això de les parts vergonyoses, desenganya’t, encara ens faria més vergonya si no en tinguéssim. Vull acabar amb els polls i amb les novel·les pornogràfiques; les dues plagues de la guerra, ja ho deia Napoleó.

Preníem el sol estirats a l’herba. És aleshores que m’ha explicat la història d’en Soleràs:

—Un xicot de molta cultura, per això m’interessava tenir-lo a la companyia; però brut com una guilla. No recordo que s’hagi banyat mai en tot el temps que el tinc. No hi valen amenaces; i no saps mai amb quina te’n sortirà. Manava un niu que queda separat dels altres; és un deixat, no tenia posades esquelles als filferros. Una nit de boira els altres hi van fer un esvoranc amb estisores de podar; a la matinada l’atacaven per sorpresa. Els soldats, presos de pànic, van fugir; en Soleràs va quedar sol. Val a dir que és curt de vista però tira com un tigre. S’asseu en una de les màquines i comença a despatxar fatxes que era un primor.

—¿Ell sol?

—Amb l’assistent i dos dels servidors de la peça. Els escampats anaven tornant, tot s’adobava i jo ja m’havia posat a escriure un parte proposant el seu ascens a tinent. Ara aguanta’t fort: ve un segon atac, els soldats es defensen, ¡i aleshores és en Soleràs qui me’ls deixa a l’estacada!

—¿Què vols dir?

—El van trobar hores després, després de molt buscar-lo, amagat dins una cova. Llegia un llibrot pornogràfic que es va embutxacar de pressa.

—Doncs ¿com se sap que era pornogràfic?

—Pel sant. Pel sant de la portada. És un llibre amb sants. I a més, no hi ha soldat que no el conegui, en aquesta brigada: Los cuernos de Roldán. ¡Hi ha qui se’l sap de memòria! Ja pots pensar que... Hauríem hagut d’afusellar-lo, però ¿qui té pit? Ascendir-lo primer i afusellar-lo després. Un noi de tanta cultura...

De Parral del Río a Castel de Olivo són vuit quilòmetres de baixada; una passejada deliciosa, sempre vorejant el riu. Em sentia content en aquell silenci, en aquella solitud. Em faltava un quart per arribar a les eres, que són als afores del poble; m’he assegut al peu d’una noguera enorme, potser la més gran que he vist mai, i m’he posat a menjar nous tendres. Són massa tendres encara, em deixaven els dits tacats de groc i impregnats d’aquella olor amarga, com de substància farmacèutica; el plaer consistia en això, sentir-se als dits i a la boca tota l’amargor farmacèutica de la naturalesa.

Ja tardejava. Un oriol cantava, amagat dins l’espessa fronda de la noguera; de vegades l’entreveia, com un llampec tot groc. Amb el cap fora de l’aigua, un gripau assajava cautament l’única nota de la seva flauta; la marinada movia el plomall de les canyes i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses d’època barroca. Però s’enganyaria qui vingués a Castel de Olivo en busca del Paradís Perdut del barroc. Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos, però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d’ara, em vénen molt de nou. Contra el que se sol creure, ¡són tan diferents dels de Castella, on jo he passat la major part d’aquests onze mesos! Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara.

Un cop descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre del món.

En Soleràs té coses ben estranyes. No m’ha agafat pas de sorpresa la història de la cova i de Los cuemos de Roldán. Fins m’ha decebut; n’esperava alguna de més sonada.

Quan fèiem l’últim curs de batxillerat, ja semblava un home d’edat indefinida. Sospito que no s’avenia amb la família; aquesta coincidència va ser un dels motius que lliguéssim. Per començar, ¿qui era la seva família? Misteri. Possiblement una tia vella i ningú més; ell evitava sempre el tema. Que jo recordi, no m’ha parlat mai de cap altre parent ni parenta. Una tia vella, solterona, que té visions: se li apareix santa Filomena i li parla (per cert en castellà). Ni sé exactament on vivia; tinc la sensació que se’n donava vergonya. ¿Vergonya de què? La tia deu ser rica, ja que per celebrar l’acabament del batxillerat li va pagar a cos de rei un bon viatge: Alemanya, Rússia, Hongria i Bulgària; els països se’ls va triar ell —¡res d’Anglaterra, França ni Itàlia! Volia països d’aquests que no hi va mai ningú; amb els llibres feia igual: Schopenhauer, Nietzsche, Kirkegart (no sé si s’escriu així), que, fora d’ell, no sé si hi ha hagut mai ningú que hagi tingut la paciència d’empassar-sel’s.

D’altra banda, ¿per què s’avergonyia de la seva tia si precisament ell té una flaca per la gent estrambòtica? És ell qui em va iniciar en els misteris de l’espiritisme, la teosofia, Freud, l’existencialisme, el sobrerealisme i l’anarquisme; alguna d’aquestes coses podia semblar nova aleshores —quan vam acabar el batxillerat, l’any 1928, en fa prop de deu. Del marxisme, sempre em deia que no valia la pena; que no era més que una lata i pura vulgaritat: «Poca imaginació —precisava—; no et fiïs mai de ningú que no tingui imaginació: sempre et clavarà la lata.» En canvi, li interessaven molt les perversions sexuals; coneixia espècimens atacats de diverses manies i cada vegada que descobria una mania nova sentia aquella eufòria del col·leccionista que ha trobat un exemplar desconegut.

Com que la tia visionària, d’altra banda, no li escatimava els diners, podia fumar i beure fort, una altra cosa que l’aureolava de prestigi als nostres ulls quan teníem setze anys. Fins ens volia fer creure que freqüentava cases non sanctae i que es clavava injeccions de morfina, per donar-se importància; però es veia massa que era falòrnia.

És ell qui em va fer conèixer la família de la Trini: pare i mare mestres, un germà que estudiava per químic, tots anarquistes. Vivien en un pis del carrer de l’Hospital, fosc i tronat. El salonet de rebre estava empaperat d’un color com de sang de bou molt depriment; hi havia quatre balancins de Viena i una tauleta negra amb marbre blanc, i quan hi coincidien més de quatre persones calia seure en un divan, que feia al mateix temps de llit de la Trini ja que el pis era molt esquifit. El que més em cridava l’atenció eren les estampes que hi tenien, emmarcades i penjades; sobretot una al·legoria de la república federal, amb una foto de Pi i Margall cofat de gorra frígia entre dues mamelludes matrones: Helvetia, deia l’una, America l’altra. Eren del temps de l’avi de la Trini, un federal de tota la vida; jo no havia estat encara mai en llocs així i aquestes coses, com que em venien de nou, em divertien. No crec que fos altre el motiu que el divertissin també a ell.

Dimarts, 22 de juny

Parlant d’estampes, m’obsessiona la que té al menjador la mestressa de la casa on m’allotjo. És un gravat a l’acer, em sembla que de començos del segle passat, i representa una Dolorosa —precisament una Dolorosa d’època barroca amb una llagrimassa a cada galta i set punyals clavats al cor.

—Es mira molt aquesta estampa —m’ha dit la mestressa tot servint-me el dinar. Per bé que ja entrada a la quarantena és rossa, grassa i fresca; havia servit molts anys a Barcelona i parla el català millor que molts dels nostres—. ¿Que no havia vist mai marededéus amb aquests set punyals? És la Verge d’Olivel, molt venerada a la comarca. Se li té molta fe com a patrona en els mals del matrimoni, en els disgustos de família...

Ha sospirat tot mirant-se-la de reüll.

—Totes les dones del país portem clavats aquests punyals. La nostra no és vida. ¡Pobra Verge d’Olivel! Ni a ella l’han deixat tranquil·la, ¡qui sap on para! I jo també voldria ser ben lluny.

—¿No li agrada el país?

—Què vol que li digui, no hi ha com Barcelona. Enyoro els meus temps de criada, aquelles colles de jovent dels diumenges a la tarda, aquelles cançons tan animades... ¿no es recorda de la font del Gat i de la Marieta de l’ull viu?

Ella ha començat, jo l’he corejada —i tots dos ens hem engrescat amb allò de però ella, quan hem deixat de cantar aquesta cançó poca-solta, tenia entelats els ulls.

Baixant de la font del Gat una noia, una noia...

—Però aquí vostè és mestressa —he fet jo.

—De quatre rebolcadissos de terra. A mi, que em donin Barcelona; aquí tot és brutícia i tristesa. Ja ho anirà veient. I no sóc jo sola, no; a totes les que hem servit a Barcelona ens passa el mateix. Som quatre. ¿Vol creure que entre nosaltres parlem català? Així ens fa l’efecte que vivim de nou aquell temps, que tornem a ser joves.

—Trobo que exageren.

—Bah, quan haurà vist que en aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i no poden beure vi davant d’un home ni que sigui el marit...

—¿Ho diu de debò?

—I tant. Pregunti-ho als seus companys, que ja hi porten mesos. ¡Les planxes que feien al principi esperant que les dones seguessin per començar a dinar! Invitar una dona a seure és prendre-la per una...

—Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra fa sa guerra.

—Sí, però el pitjor és la brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques només ho fan les perdudes. Una n’hi va haver, ja fa anys; una de la meva edat o poc més gran, que també havia servit a Barcelona. Havia pujat per la festa major a passar uns dies amb els seus pares. Era l’agost, feia calor, arribava plena de la carbonissa del tren. Va pensar que el cossi de la bugada li aniria de primera, a la cuina mateix. ¡Què havia fet! Entra la seva mare, la sorprèn arrupida dins el cossi, pren un garrot i patim-patam fa el cossi a miques. El pare dormia, que era la migdiada, que li diuen el Cagorcio, fixi’s quin renom. Sent el soroll, s’alça de la pallissa i ¿diria quina en fa? Maleeix la filla i me la treu de casa.

—Diastre, com el devien bescantar els del poble.

—¿Els del poble? ¿Vol saber els comentaris? «Ridiez, el Cagorcio sí es hombre de bien, de pelo en pecho...»

—¿I què s’ha fet d’aquest pare de família exemplar?

—Voluntari... a l’altra banda.

—¿I la noia?

—Seria llarg d’explicar i ¿què en trauríem? De moment se’n va entornar a Barcelona, a la casa on servia; després... la gent ha murmurat molt, però a Castel de Olivo no l’hem vista mai més. Viu en un altre poble: precisament a Olivel de la Virgen —i em signava l’estampa de la Dolorosa. He tingut la sensació que callava algun detall important relatiu a la filla del Cagorcio, però en definitiva ¿què m’importa aquesta història tan bèstia?

Aquesta dona deu tenir la seva part de raó. He vist un espectacle sorprenent: les noies del país segant un camp de civada. Sota un sol brutal, espitregades, suades. He pensat si seria degut a la guerra, a la falta d’homes, però no: no hi ha hagut encara cap lleva, no hi ha altres xicots del poble al front sinó els voluntaris —molt pocs i en zona enemiga, com el Cagorcio. Cal saber que aquí, a nosaltres, no ens diuen pas els republicans, sinó els catalans, «los catalanes»; de manera que les simpaties o antipaties no van pas segons allò que es pensen a Barcelona (suposant que a Barcelona pensin alguna cosa coherent), sinó segons les simpaties o antipaties que els inspira Catalunya. Als acabats d’arribar ens sorprèn, però és així. Doncs bé, les dones seguen perquè sempre han segat les dones; m’ha dit a més la mestressa que també són elles que baten a les eres, que veremen, que pleguen fems. I aquestes mosses podrien fer goig, si les solellades i les feines feixugues no les marcissin abans d’hora; i la brutícia... A vint anys ja semblen velles. N’hi ha moltes de rosses i d’ulls clars; es veu que per aquí abunda aquesta raça que en diuen nòrdica.

En Soleràs també s’ha perdut de vista, com la filla del Cagorcio. ¡Pensar que em vaig fer destinar en aquesta brigada per veure’l, per estar prop d’un amic! Arribo a sospitar que m’evita; si no, ¿com s’explica que no el pugui trobar mai?

Dimecres, 23

Ha vingut a veure’m a l’allotjament. ¡Ja era hora!

Flac, groguenc, barbamec, curt de vista: el Soleràs de sempre. M’he alçat de la cadira per abraçar-lo; però ell, després d’examinar-me amb una mirada desconfiada, s’ha limitat a rondinar:

—No n’hi ha per tant.

Li he dit que havia sol·licitat aquest destí per estar junts.

—Bah, acabaràs avorrint-me com tots els altres. Aquí no em pot sofrir ningú, des del comandant de la brigada fins a l’últim poll de trinxera.

Té la mateixa veu de sempre, una veu profunda, de baix, que de vegades —sobretot quan vol prendre el pèl a l’altre— agafa un èmfasi oratori.

—Jo et tinc pel meu millor amic.

—Doncs mira, venia precisament a dir-te que tu i jo no ens hauríem de veure; que és idiota que ens vegem. He sabut que em buscaves. És idiota, fabulosament idiota.

—¿I per què és idiota?

—Precisament perquè sóc el teu millor amic.

Reia dient això amb la seva rialleta esquerdada, que fa pensar en el cloqueig d’una lloca.

—Tu vols que t’avorreixi, Juli —li he dit, una mica excedit pels seus enigmes—. No comprenc per què hi tens tant d’interès; ¿alguna mania nova?

—Pobre Lluís, si poguessis sospitar... Faig de brigada. ¿Saps què és, un brigada? No; no ho saps. Jo mateix no ho sabia, abans de fer-ne; ¡estem tan peixos en militarologia malgrat que ja portem onze mesos ficats en aquest ram fins al coll! Un brigada és... ¿com t’ho diria? Com una mena de dependent d’adroguer. ¿Per això hem vingut a la guerra? Porto els comptes dels cigrons.

—Ho sé tot. Molt estrany, no t’ho nego.

—¿És en Picó que te n’ha parlat? ¡Un home pràctic, aquest Picó! Si sabies quin fàstic em fan, els homes pràctics... Són els amos d’aquest món, i a mi aquest món em toca allò que no sona. Mmm... ¡Homes pràctics! ¡Incapaços de comprendre que un se’n vagi quan li dóna la gana! ¿Per què continuar allí, si per mi ja no tenia cap interès? ¿És que llegim dues vegades la mateixa novel·la? Una emoció deixa de ser forta si es repeteix. Les repeticions cansen. Hi ha excepcions, naturalment; hi ha honroses excepcions. És allò de la gramàtica: davant de e i de i s’escriu sempre g amb honroses excepcions, com és ara Jehovà, Jesús i Jeremias.

—Et fas molta gràcia a tu mateix, com sempre.

—Quan tenia dotze anys, la tieta em va dur a passar un estiu a la Godella, que és una propietat seva. Hi ha una cova amb estalactites i ella volia que m’hi extasiés. Jo, naturalment, ja cultivava aleshores la meva hipocresia refinada; de manera que davant seu manifestava una admiració sense límits per les estalactites i una altra admiració igualment sense límits per les estalagmites. Però en realitat el que m’agradava era la via del tren: ¡em passava hores contemplant-la! I no vaig resistir la temptació, tot i reconèixer humilment que hauria estat molt meritori resistir-la. Vaig cavar un sot entre dues travesses; no gaire fondo, just per cabre-hi arrupit de manera que el cap no em sortís més alt que les travesses. Ja ho deus haver comprès: es tractava d’estar-hi ben arronsat mentre passava l’exprés (que, com que no s’atura a la Godella, quan hi passa va tot embalat). ¡Sentir-se passar tot l’exprés per sobre! Alguns anys després, vaig trobar aquest mateix truc en els Karamàzov, de manera que podríeu acusar-me de plagi; t’asseguro que a dotze anys jo no havia llegit encara Dostoievski. Eren els Sermons fúnebres de Bossuet que la tieta em feia empassar si no de grat per força; i d’altra banda aquest truc de l’exprés és força corrent, ¡n’he conegut tants que ho han provat com jo en aquella edat, l’edat de la innocència! N’he conegut tants... ¡és tan difícil trobar un truc nou de debò, alguna cosa que no hagi estat feta abans per milers i milers d’altres! Jo em sentia passar tot l’exprés per sobre; allò, veus, era una emoció; si bé et diré amb franquesa que m’hi faltava l’essencial. L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres faltes més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice. Jo hi volia dur la Nati. ¿És que, potser, no te n’havia parlat mai? Dotze anys com jo, però ¡quins dotze anys! Espigada, morena, amb una pell tibant i una olor de palla calenta... i aquella mirada agressiva que és la de la innocència quan es dóna junt amb la vitalitat més primària. Era la filla dels masovers de la tieta, nascuda i criada a la Godella; em penso que en aquella època encara no n’havia sortit mai. Vaig aconseguir que vingués a veure com em ficava dins el sot, com em passava l’exprés per sobre; ara, ¿ficar-s’hi ella amb mi? S’horroritzava. «I bé —li deia— ja es tracta d’això, d’horroritzar-se.» Si jo et digués les delícies de l’horror... però ¿què se’n treu de sentir-les tot sol? Impossible; ella no volia; i feia una olor d’herba segada... i amb aquells ulls... Mentre hi hagi ulls així al món, la humanitat no es cansarà de repetir allò que ja van fer Adam i Eva des de bon principi. És el que et deia: honroses excepcions, coses dignes de repetir-se indefinidament per saecula saeculorum fins a la fi del món. En canvi, no veig gaire clar que la guerra en sigui una; la primera batalla pot agradar per la novetat, la segona encara passi, però quan ja t’has trobat en unes quantes... Hi ha detalls d’una vulgaritat deplorable que, repetits, t’acaben la paciència.

—¿A què et refereixes?

—El meu assistent va caure de morros quan em duia la cantimplora plena de cafè amb rom; jo necessito tota una cantimplora de cafè amb molt de rom en moments així. Tot el cafè es va vessar i amb el cafè la sang d’aquell idiota. És un pobre noi, natural de la Pobla de Lillet; és un d’aquests que a casa seva despatxen llet de vaca, tenen una granja a la plaça del Pi. L’havien ferit, ja ho veus. Molt bonic, ¿oi? Ferit de guerra; ferit al front en acte de servei; ¡gloriosament, heroicament ferit! Després, a la reraguarda, un ho pot explicar a la dona del seu millor amic (el millor amic és aquell que té la dona més pistonuda): «Em van ferir a tal combat, jo avançava amb la bandera...» A la reraguarda pots explicar tranquil·lament que avançaves amb la bandera, perquè els molt cretins encara creuen que les batalles es fan així; fins i tot podries explicar que avançaves dalt de cavall i brandant una espasa, que tot s’ho creuen —o fan veure que s’ho creuen amb tal que no els ho facin venir a veure de prop. Però al pobre Palaudàries la bala de màuser li havia travessat el tou del cul; ¿com explicar aquest detall a la dona del teu millor amic? Encara que et valguessis d’eufemismes, com és ara «les galtes de seure», sempre faries el ridícul. ¿I a mi què? ¡Se me’n fot! En casos així prefereixo anar-me’n. No puc sofrir la sang; em vénen vòmits. Dos soldats li havien tret els pantalons i tractaven d’estroncar-li l’hemorràgia amb un manat d’herbes; ell resava el parenostre en altes veus i cridava la seva mare. ¡La seva mare! ¿Com volia que vingués, si devia estar despatxant llet de vaca a la plaça del Pi? T’ho repeteixo: la bala li havia travessat el tou del cul, de manera que la ferida no tenia cap importància; però la sang borbollava d’una manera que em feia venir ganes de perbocar. ¡Mil vegades les mòmies! Perfectament seques, sense ni memòria d’aquesta cosa repulsiva que és la sang. Les mòmies donen gust de veure; et recomano una excursió al monestir d’Olivel de la Virgen...

—Diu que et van trobar amagat dins una cova.

—Pse, ¿llegint una novel·la sicalíptica, oi? Veig que ja t’ha arribat la meva llegenda. Veuràs, no té pas llegenda tothom qui vol. En Palaudàries, per exemple, no tindrà mai llegenda per més que s’hi esforci, per més que li posin un cul com un sedàs.

—Aleshores, ¿no és veritat el detall del llibre?

—Seria la primera llegenda que no fos veritat. L’havia començat el dia abans i volia saber-ne el final. Hi ha novel·les que et donen una sorpresa. Te la puc deixar.

—Gràcies. No m’interessa.

—No saps el que et perds. ¡En aquesta brigada és l’Evangeli! No hi ha ningú que no conegui Los cuernos de Roldán. Llegint-ho, jo he comprès moltes coses; tu també en comprendries algunes; potser fins i tot comprendries alguna cosa de tu mateix, alguna cosa que t’hauria d’importar comprendre.

—¿Comprendre què?

Davant d’aquesta pregunta meva s’ha quedat mirant-me fixament amb la seva mirada de miop (per una coqueteria extravagant no vol gastar ulleres); ha deixat anar un sospir:

—De vegades arribo a sospitar —deia entre dents— si en aquest món no esteu tots guillats. ¿Comprendre què? ¿I què importa el què? ¡Alguna cosa! ¡Qualsevol cosa! ¡Comprendre!

—¿I què se’n treu de comprendre?

—Es veu que... es veu que, decididament, no has provat res. ¡I hi ha tantes coses dignes de provar-se! Per exemple, ajeure’s damunt l’herba, si pot ser a la canícula, al capaltard; quan l’herba, escalfada de tot el dia, exhala aquell perfum aspre com d’aixella de pagesa jove. Ajeure’s de cara al cel un capaltard de primeries d’agost, quan Scorpio arrossega per l’horitzó la seva interminable cua —la veu de baix anava prenent una vibració oratòria—. ¡Scorpio! És la meva constel·lació predilecta, t’ho dic en confiança: aquella cua que es redreça, plena de verí, damunt l’univers... Als homes ens falta això, una cua com la de Scorpio, capaç d’injectar verí a l’univers sencer. No em miris amb aquesta cara; saps que tinc raó i que la possessió d’una tal cua seria una legítima satisfacció per a tota la família. Em refereixo a la família humana. Ja que no ho tenim, ens queda el recurs d’ajeure’ns de cara al cel i aleshores... ¡Verticalment i amb tota la fúria! Però et torna; et torna al mig de la cara. Newton diria que això passa en virtut de la llei de la gravetat; allà ell amb les seves manies, si no hi sabia veure altra cosa, si no sabia comprendre. Comprendre és això: rebre, sense parpellejar, entre els dos ulls la pròpia escopinada, l’impotent gargall; sentir tota la freda ràbia de la nostra immensa impotència.

—Com si diguéssim una porqueria.

—Tot és porqueria, si ho vols dir així: obscè i macabre. Escolta, Lluís, ¿et penses que vas néixer d’una altra manera que tothom? ¿I que no acabaràs com tots els altres, fet una indescriptible porqueria? Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. Creu-me: val la pena de llançar un gargall ben espès i amb tota la fúria mentre encara hi som a temps. Si no sabia o no podia fer-ho millor, ¿per què s’hi posava?

—¿De qui parles?

M’ha mirat amb estupor, com si el sorprengués la meva penúria mental.

—Per tu faràs... ja ets prou gran... Decididament, no vols comprendre. Potser et trobes bé en aquest món, potser t’hi sents com a casa teva; potser no has tingut mai la sensació de ser-hi un estranger. Potser vius la teva vida, tu, com tants altres imbècils; potser jo sóc l’únic que viu la vida de qui sap qui, una vida que no em ve a la mida, una vida que m’és estranya.

—Juli, aquest sentiment que dius jo també el tinc de vegades i no crec de cap manera que sigui una raresa; és molt més general que no et penses. Nosaltres no vivim cap vida; és la vida qui ens viu a nosaltres. I la vida... Més val no encaparrar-s’hi, ¿què en trauríem? ¡La vida és tan bonica! ¿Que és un misteri incomprensible? I bé, el misteri sempre afegeix un atractiu a la bellesa; prou que ho sabem tots. Com la tristesa. Una bellesa trista i misteriosa, ¿és que no és fascinant? Jo també tinc les meves tristeses, Juli, i procuro passar-me-les sol.

S’ha produït un silenci, que ha trencat ell amb el seu riure esquerdat:

—Suposo que en Picó et va dur a prendre un bany a la seva «instal·lació higiènica», com diu ell. ¡N’està tan cofoi! Un home pràctic, no es pot negar. I amb uns ulls de poll notables per més d’un concepte.

Haig de reconèixer que, en efecte, m’havien cridat molt l’atenció els ulls de poll del tinent-capità de metralladores: sis o set a cada peu, enormes, cornis.

—¿Per què no se’ls fa treure?

—¡Uf! No el coneixes. En Cruells, una vegada, ho va intentar. El tal Cruells és un alferes-practicant que ronda per la brigada, ja el deuràs topar un dia o altre. Els hi volia treure amb una gilette nova. «¡Fora! ¡Fora! —xisclava ell—; ¡m’estimo més els ulls de poll que això!» No ens en vam sortir; li hauríem hagut de «fer la vaca», i veuràs, tallar els ulls de poll a un home que perneja...

—Creia que era valent.

—No et dic pas el contrari. Una vegada ens bombardejava una bateria del set i mig; els artillers havien fet les paral·laxes i les arrels quadrades i tota la pesca d’una manera tan primorosa que les rompedores ens petaven a dins mateix de la trinxera. És en Picó qui ho va dir: «¡Una cosa primorosa!» Resulta molest, no es pot negar, i teníem aleshores un alferes jovenet, un tal Vilaró, acabat d’arribar al front; en Picó no el perdia de vista, perquè si l’alferes guillava els soldats es desbandarien i prou es veia que el tal Vilaró s’estava posant neguitós. No feia més que mirar endarrera. En Picó es va treure la dentadura postissa (en els moments suprems sempre se la treu), la va deixar dins un vas d’aigua i es va enfilar sobre el parapet. Sense la dentadura postissa s’assembla molt a Voltaire. Es passejava sobre els sacs de terra, amunt i avall, amb aquell caminar com d’estrenar sabates que li fan fer els ulls de poll; havia deixat el vas amb la dentadura sobre un dels sacs; una ratxa de metralladora el va fer a miques. Els soldats tot era riure per sota el nas i fer-se l’ullet en direcció a en Vilaró; aquest se’n va adonar: «¿Us penseu que no sóc capaç de fer-ho?» Salta sobre el parapet; una rompedora se li va emportar el cap quan anava a dir alguna altra cosa. Potser no es va perdre res, potser només hauria dit «merda» com tants altres herois. Si vols empipar en Picó, parla-li d’aquesta feta; i és que ell ho sap: moralment és l’assassí d’aquell infeliç.

—¡Home! ¿Com podia pensar que...?

—Era previsible. En Picó té bona estrella i ell s’ho sap i n’abusa; el pobre Vilaró duia pintat a la cara tot el contrari: feia una haró de hulai que cantava d’una hora lluny.

—No diguis més bestieses i deixa els morts en pau.

—¡Els morts en pau! ¡Què més voldrien ells! Et recomano una excursió al monestir d’Olivel... Pel que fa a la dentadura, va aparèixer força lluny de la trinxera; afortunadament estava intacta. Et participo que trobo molt més macabra la dentadura d’en Picó que les mòmies del monestir. Aquestes golfes teves són notables per més d’un concepte; m’agradaria viure-hi. Sempre estàs de sort, tu; sempre resulta que tens allò que jo voldria. A mi m’hauria encantat trobar-me en una brigada anarquista, composta d’escapats del manicomi tal com expliques; aquesta brigada nostra, en canvi, és la pura vulgaritat. ¡Ordre, higiene i cultura! Però tu... unes golfes com aquestes, amb aquests efluvis de conillassa...

Examinava de prop els ninots de la paret.

—Pse, no estan mal, però podrien estar millor; em desola la poca imaginació que corre per aquesta brigada. Quan te’n vagis de Castel, demanaré per mi aquestes golfes.

Olivel de la Virgen, 4 de juliol, diumenge

Som en aquest poble, punt designat per organitzar el IV batalló de la brigada.

Només hi havia un petit inconvenient: calia prendre’l als anarquistes. I ¿qui érem els que havíem de prendre Olivel als anarquistes? Sobre el paper, el IV batalló; en realitat, com que la lleva de soldats no ha arribat encara, érem el comandant Rosich (que estava xirlis), amb el seu Ford i el seu xofer; el doctor Puig, que és el tinent metge; el practicant, que és un alferes de Sanitat d’una vintena d’anys i suposo que es diu Cruells perquè em sembla que en Soleràs me n’havia parlat a Castel de Olivo; quatre tinents de fusellers-granaders, entre ells un que respon per Gallart i en la vida civil era mosso de cafè; i finalment mitja dotzena d’alferes d’infanteria, entre els quals tinc l’honor de comptar-me. En total, «onze persones i un xofer»; la frase ha quedat, se li va escapar al doctor Puig.

Ens vam embarcar en l’auto del comandant, un Ford prodigiós; els que no cabíem dins anàvem penjats als estreps; un dels alferes seia sobre el sostre amb un fusell-metrallador entre les cames. Sobre el radiador dúiem hissada la bandera. De Castel a Olivel, la carretera a penes és res més que un camí de carro, sempre en direcció al nord durant una dotzena de quilòmetres. El Ford salvava les torrenteres sobre un parell de taulons que dúiem amb aquest objecte i que anàvem posant i traient. L’oficial del fusell-metrallador, com si tot plegat el divertís, cantava, reia i renegava. És petit i secardí. De cop i volta cridà, mirant-me:

—¡Eh, tu! ¿Quin ofici feies?

—¿A mi m’ho preguntes? Sóc llicenciat en Dret, però feia altres coses.

—¿Què vol dir llicenciat en Dret?

—Com si diguéssim advocat.

—¡Advocat! Xoca-la, noi. Si fa no fa com jo.

—¿Procurador dels tribunals, potser?

—No. Propagandista a la via pública.

En això donàvem vista a les eres del poble i vam creure prudent baixar del Ford per avançar per darrera les pallisses en ordre obert i pistola en mà per si els anarquistes intentaven alguna resistència. Després vam saber que havien fugit el dia abans, a la primera notícia que hi anirien tropes. En canvi ens esperava tot el veïnat, homes, dones i criatures, contentíssims de la nostra arribada. Les mosses ens posaven roses al trau de la guerrera. Resulta agradable, ¿per què no?, aquest paper d’heroi quan et costa tan poc. Al comandant Rosich li espurnejaven els ulls. Un home de mitja edat l’abraçà; resulta que és l’alcalde, destituït pels anarquistes. Havia passat una odissea amagat pels boscos. El comandant ipso facto el declarà reintegrat; aplaudiments i visques dels homes, llàgrimes de les velles, més roses al trau. La temptació era massa forta: el comandant engegà el discurs que ja ens temíem (és una de les seves flaques).

Les velles s’eixugaven els ulls amb la punta del davantal negre. Mentrestant la canalla, i n’hi havia un mosquer, venia a admirar de la vora els nostres galons, les nostres guerreres flamants.

Aquest poble, si no m’erro, és aquell de què m’havia parlat en Soleràs —val a dir que en termes misteriosos. La meva dispesera de Castel també me n’havia dit alguna cosa. La dispesera m’explicava d’una Verge dels Dolors, en Soleràs d’unes mòmies, d’un monestir. Potser podré matar algunes hores visitant-lo, si és que realment existeix; la nostra estada es presenta tan ensopida. El poble, com tots els de la comarca, és dels de mala mort; compta 280 edificis entre cases i corrals i a més cent eres amb les seves pallisses. L’església és de maons, com també un castellot que hi ha al cim del caseriu. Els maons s’han tornat negrosos amb el pas dels segles. Les mosques no ens deixen viure, sobretot a l’hora de dinar; n’hi ha moltes més que a Castel, que ja és dir. I no podia ser d’altra manera donada la quantitat de fems —fiemo, diu aquesta bona gent— acumulada en els corrals.

Abans d’anar-me’n de Castel vaig tractar de veure en Soleràs per despedir-me’n; un soldat d’Intendència em digué que l’acabaven de traslladar al Cos de Tren de la brigada i que aquell matí l’havia vist pujar a la camioneta per incorporar-s’hi. Bé hauria pogut dir-me adéu. Bah, potser no val la pena que me’n preocupi tant.

El mal és que el trobo a faltar; la seva conversa de vegades m’irrita però sempre m’interessa. Recordo un dels estirabots que em va dir a Castel de Olivo: «Els eunucs, veient les atzagaiades que fem els altres, podrien sentir-se amb raó superiors; el mateix us passa als escèptics.» Em va semblar intolerable que em comparés a un eunuc, i tanmateix... En canvi, ¡em cauen tant a sobre tots aquests oficials, sobretot el comandant i el metge, que es passen la vida de celler en celler tastant bocois per donar-los el visto bueno!

8 de juliol

Seguim sense fer res en espera de l’arribada dels reclutes. Ja hem constituït els quadros de les futures companyies: a mi em correspon la 4a i per capità el tinent Gallart, l’ex-mosso de cafè.

El poble no pot ser més trist; enclotat, no el veus fins que hi ets. El terme és molt gran, en la seva major part erm i desert; grans olivars justifiquen el seu nom. El monestir, pel que m’han dit, cau lluny, aigües avall del riu. Faig llargues caminades; de vegades m’assec al peu d’una olivera i m’hi estic tan quiet que els corbs vénen a posar-se a terra a poques passes com si jo no hi fos. N’hi ha a centenars; i em fan companyia. Al fons, unes muntanyes de roca pelada tanquen el terme. De vegades tenen un núvol damunt: la roca i el núvol, la permanència i l’evanescència. El núvol passa, però que esplèndid en el seu aspecte canviant a l’hora de la posta; la roca és sempre igual. ¿Què és la roca i què és el núvol en la nostra vida; què val més dels dos? ¿Quina és la part de nosaltres que ha de quedar immutable? ¿I és gaire segur que valgui més que l’altra, la que ens fuig a cada instant? ¿O és que som íntegrament fantasmes, núvols sense més esperança que conèixer un moment gloriós, un sol moment, i esvair-nos?

Tots els nostres instints es revolten contra aquesta idea. «Sento i experimento que sóc etern», paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig, ¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?

Tot té la seva explicació si la sabem trobar; per exemple, aquesta abundor de corbs que tant m’intrigava. Errabundejant pel terme a l’atzar em vaig trobar de cop i volta com al mig d’un cercle de muntanyes de la lluna. Un paratge singularíssim: com una mena de cràter lunar, ample, profund i enigmàtic. El sol era baix, la seva llum obliqua acabava de donar a tot plegat un aspecte extraterrestre. Ni un arbre ni una mata; res més que el mineral —i un joc d’ombres i llums tan crues com puguin ser-ho en el buit interplanetari. Era fascinant. Em vaig acostar a les vores del cràter per mirar el fons; un amuntegament d’ossos m’aclarí el misteri. És el canyet; la buitrera, com diuen ells. En aquestes comarques s’és més pastor que pagès; pastor de bens i cabres. Aquí llencen les bèsties mortes de malura. Quan una mula malalteja i el manescal no dóna esperances, no esperen pas que es mori; pesaria massa. La fan caminar a garrotades fins arran de la buitrera i allà li donen una empenta. La mula cau daltabaix i si té sort queda morta de la caiguda; de vegades, naturalment, no acaba de morir fins al cap d’uns dies. Els corbs i els voltors són els encarregats de mantenir la buitrera neta, i val a dir que són uns encarregats eficients: res de més net que aquelles ossamentes pelades, d’un blanc de vori. Ossa arida: no sé quin profeta descriu un gran desert ple d’ossos. Humans, naturalment, però ¿què té més? Aquella buitrera m’entrava molt endins; l’aridesa d’aquells ossos em feia sentir una set indefinida i em venien a la memòria unes paraules d’en Soleràs: «Una set immensa, una gota d’aigua per apagar-la, aquí ho tens tot; l’infinitament gran i l’infinitament petit. No sé si has sentit parlar dels àtoms...» «Perdona —el vaig interrompre de mal humor—; no em vinguis amb històries. Els àtoms són una merda.»

L’aridesa d’aquells ossos em feia comprendre a quina «set immensa» es referia en Soleràs. «Haig de viure —em deia a mi mateix—; haig de cuitar a viure abans que els meus ossos no siguin llençats a la buitrera sense fons que ens espera; haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona, ¡i d’anys se’ns en donen tan pocs! Jo ja dec haver consumit més de la tercera part de la ració que em toca...» Un capaltard m’estava en una cruïlla de camins particularment deserta en aquella hora; vull dir agudament deserta, el desert s’hi feia present. Hi havia un núvol i el seu flamareig era tan callat que feia basarda. La bellesa fa por; per sort, no ens barra el pas més que rares vegades. En un capaltard com aquell —de tan impressionants no n’havia vist mai fora d’Aragó—, un se sent sol davant l’univers com un reu davant un tribunal inapel·lable. ¿De què se’ns acusa? De ser tan petits, tan mesquins, tan lletjos; la immensitat ens jutja i ens esclafa... Estava tan absort que no vaig sentir el seu trepig; no em vaig adonar d’aquella presència fins que la veu, greu i distant, em va treure del meu capficament:

—Bones tardes tingui.

Era una dona amb un nen al braç i un altre d’arrapat a les faldilles. Una dona endolada, alta, ben feta; i va passar sense mirar-me. Una mena d’aura dolorosa l’envoltava mentre s’allunyava pel camí, a contraposta, a poc a poc. ¿Qui era? Al poble no l’he vista mai. Quan ja s’havia perdut de vista en un retomb, vaig caure que m’havia saludat en català. ¿Una catalana en aquest poble? Misteri; gairebé estic per creure en una al·lucinació.

15 de juliol

Han començat a arribar els reclutes. Ara m’ocupo de la instrucció d’aquests pobres xicots. M’estic més al poble i començo a conèixer les cases i les persones.

No he identificat encara la Dolorosa d’Olivel; vull dir, l’aparició de l’altre dia. ¿Una al·lucinació? Tot és possible.

Com que el poble està enclotat en una barrancada, l’únic que se’n veu a distància és el castell. No descobreixes l’estesa de cases fins que hi ets; si és el vespre, a les portes veus les velles que prenen la fresca assegudes als pedrissos. Fan pensar en garses perquè van totes vestides de negre i no paren de xerrar. Vist així, de sobte, el poble fa un efecte de brut i bèstia.

El comandant ens fa donar conferències als reclutes; no pas cada oficial a la seva secció, sinó a tot el batalló aplegat.

Com a local utilitzem la sala gran del castell. Així he tingut ocasió de veure’l per dins: un casalot deixat de la mà de Déu. La casa és enorme i el comandant hi ha fet posar una taula sobre una tarima; ell presideix, assegut, mentre l’oficial de torn dóna la conferència dret.

El comandant Rosich és baix i grassó, d’un moreno groguenc, amb uns ullets negríssims, vius i sentimentals. Una bellíssima persona si no fos el «bebercio» («el comercio y el bebercio», diu ell). Ja he donat la meva primera conferència: Les metralladores han d’emplaçar-se en terreny pla. Mentre desplegava el tema: avantatges dels focs creuats i rasants, etc., notava que aquells ullets s’animaven, espurnejaven com una brasa sota el buf del vent. Estava demostrant amb el guix, en una pissarra improvisada, els principis trigonomètrics del tir corbat amb metralladora quan de sobte s’alça i amb els ulls plens de llàgrimes m’abraça davant de tots:

—¡Càlculs així són la glòria del batalló!

Confesso que estic molt lluny d’haver comprès les causes de semblant explosió sentimental, però sempre he tingut una flaca pels sentimentals. És així que fins començo a transigir amb en Ponsetti, el «propagandista a la via pública»: resulta que era xarlatà. Va sempre enganxat al capità Gallart, que naturalment és enorme: alt i gros, vermell, golafre, eufòric. El meu amor apassionat de la tradició em fa sentir un gran respecte per aquesta parella, l’alt i gras i el petit i magre, tan sentimental i aiguardentosa com l’altra, la del comandant i el metge.

He descobert un gran pinar al nord del poble i a no gaire distància. Al fort del dia hi zumzegen milers de cigales; els pins són alts i prims, les seves copes esclarissades deixen passar el sol que escalfa fortament la terra. L’aire se satura d’olor a reïna, aspra i excitant. M’ajec sobre la pinassa, que fa un llit tou i calent, i m’abandono a tota aquesta tristesa que em ve a ratxades. Pobre Soleràs, que es pensa ser l’únic, ¿quan, quan he viscut la meva vida?

Dijous, 5 d’agost

La instrucció dels reclutes, teòrica i pràctica, em pren poc temps; de manera que fora dels dies que estic de guàrdia segueixo tenint moltes hores lliures. En Ponsetti ha estat incorporat també a la 4a companyia; ell i en Gallart no es mouen del poble i concretament de la taverna, on hi ha una mossa de pèl roig, la Melitona, que els fa perdre l’oremus. El comandant Rosich i el doctor Puig estan xirlis la major part dels dies. Els altres tinents i alferes no es mouen tampoc del poble, sempre darrera les mosses —aquelles que el dia de la nostra arribada ens posaven roses al trau.

Queda en Cruells, l’alferes-practicant. Resulta que és devot de Baudelaire. Se’n sap llargues tirades de memòria, evita el vi i les dones —i les paraules brutes—: ¡una rara avis! Algun dia m’acompanya a passejar. No gaire sovint, perquè ha d’estar pendent de la seva feina. 400 reclutes són molts i quan no tenen una cosa en tenen una altra; generalment d’origen veneri. És el benjamí del batalló (vint anys acabats de fer) i quan surt amb mi a passejar s’enduu una mena de telescopi portàtil o potser més exactament «ullera de llarga vista» d’aquelles que solien gastar els capitans de marina del segle passat. Desplegada, amida ben bé cinc o sis pams. Diu que l’hi va regalar la seva tia quan va fer dotze anys i que no l’ha desemparada mai en tot el transcurs de la guerra; plegada fa poc embalum —les seves peces es fiquen una dins l’altra—. Té molta més potència que els meus prismàtics d’oficial; com que, quan sortim junts, allarguem les nostres passejades fins molt tard, em va fer mirar Júpiter amb el seu telescopi: es distingien perfectament els quatre «satèl·lits de Galileu» al costat del planeta com quatre pèsols al costat d’una pruna, tres a l’esquerra i un a la dreta. L’endemà aquest havia desaparegut; l’endemà passat només se’n veien dos. Després es van tornar a veure tots quatre, ara dos a la dreta i dos a l’esquerra. Em va explicar les causes d’aquestes aparicions i desaparicions, com també tot allò de les fases de Venus —que també es veuen amb la seva ullera de marina— i moltes altres coses; està empollat d’astronomia tant com jo peix.

Fèiem la migdiada en aquell pinar. Al fons, entre les saques dels pins, emergeix el castell. No imaginis cap castell feudal amb torres i matacans: simplement una massa quadrada de maons negrosos. El poble, enclotat, és invisible d’allí estant. De sobte em vingué a la boca aquesta pregunta:

—I abans de la guerra, ¿què feies?

Mig endormiscat, em mirava a través de les ulleres de carei que li donen un aire de mussol entenimentat i bona persona. Semblava vacil·lar:

—Ja t’ho diré. Però no ho repeteixis als altres. Era seminarista.

—¿Seminarista?

No se m’hauria acudit i, no obstant, ara ho veia claríssim. ¿Per què no havia de ser seminarista, en Cruells? Més ben dit, ¿és que podia ser altra cosa?

—I després de la guerra, ¿què penses fer?

—Acabar els estudis.

Dies després en Cruells ens va donar aquella sorpresa. De nits deixem, naturalment, una guàrdia composta d’uns quants soldats a les ordres d’un oficial de torn, que van voltant pels carrers del poble. Jo no estava de torn aquella nit, que ho estava un alferes de la 2a companyia, i és per aquest que sé tots els detalls. Devia ser la una de la matinada, el poble dormia profundament, no feia lluna i no se sentia res més que el crit compassat d’un xut en el pollancre de la font quan vet aquí que els de la ronda van veure un home cap a les eres, als afores; era un soldat i els estava apuntant amb una arma que, de lluny, semblava un morter del 50. Hi hagué la natural alarma, pensant que no fos un fatxa o un anarquista i que darrera seu podrien venir-ne d’altres a atacar-nos per sorpresa; Déu volgué que l’alferes de guàrdia tingués prou serenitat per impedir que els seus homes disparessin els màusers. Era en Cruells amb el seu telescopi. Tenia els ulls clucs, estava profundament adormit i adormit i ullcluc caminava amb la seva ullera de llarga vista fent el gest d’apuntar-la. Després, per ell, hem sabut que ja havia tingut anteriorment altres atacs de somnambulisme, però fa anys. Vam preguntar al doctor Puig si això del somnambulisme és greu; s’arronsà d’espatlles i ens digué que no tenia cap importància i que no se’n sap res, que de vegades els atacs no es repeteixen mai més de la vida, que solen ser més freqüents a l’adolescència («desenganyem-nos, en Cruells, a vint anys encara és un adolescent»); i que «en definitiva, més val no encaparrar-s’hi; ja que en una brigada que s’estimi, i segons estadístiques que mereixen tot el crèdit, per cada atac de somnambulisme n’hi ha 463 de blenorràgia».

Els dies que en Cruells ha d’estar-se al botiquí, que són els més, me’n vaig a voltar tot sol. Ara disposo de cavall, cosa molt convenient als promeneurs solitaires. Un home sol a peu sembla un maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general. A més, amb el cavall, o més ben dit amb l’egua, ja que és femella, puc anar més lluny: per exemple, al monestir.

Però val la pena d’explicar les coses amb ordre.

En primer lloc: he localitzat l’al·lucinació. Tot ha vingut d’aquelles conferències teòriques i pràctiques.

Resulta que el senyor del castell, el carlán com diu la gent del país, va ser assassinat pels anarquistes. Això no té res de particular, naturalment; l’estrany seria el contrari. Ara bé, vivia amb una dona. Si hagués estat legítima, l’haurien assassinada al mateix temps que a ell i sense contemplacions; però era un cas d’amor lliure. No sols no la van matar, sinó que li marcaven un gran respecte i la consideraven mestressa del castell i de les finques. Allà segueix vivint, amb un parell de criatures. Les velles del poble li diuen despectivament «la carlana» i asseguren que, tan bon punt acabarà la guerra, uns cosins llunyans del difunt, únics parents legals que se li coneixen, la trauran del castell i de les terres:

—A ella y a sus dos burdos.

Fa una vida molt retreta, evita veure gent. Quan el comandant li demanà la sala, hi accedí tot seguit; però a l’hora de la conferència es tanca amb les criatures.

Vaig saber que a la quadra tenia vagarosa una egua, l’animal de sella del difunt. No la munta ningú perquè no hi ha qui s’interessi per l’equitació en el batalló ni en el poble. Se’m va acudir demanar-l’hi; ella no en feia res (els anarquistes havien tractat inútilment de convertir-la en animal d’arada) i a mi m’aniria bé en els meus passeigs solitaris. Em rebé a peu dret, en aquella sala on solem donar les conferències.

Vista així, sense l’ambient de misteri d’aquell capaltard, és una dona que li faries uns trenta-cinc anys, greu, distant i cortesa. Té una veu vellutada, de contralt, que de vegades fa un trèmolo quasi imperceptible. Li vaig dir com em sorprenia que parlés tan bé el català:

—No se n’estranyi. ¡He viscut tants anys a Barcelona! Quan hi vaig anar en tenia quinze. Amb ell i la seva mare no parlàvem altra cosa. La seva mare era barcelonina.

Em va semblar tan inesperat que es fessin, ella i la mare del carlà, que vaig desviar prudentment la conversa:

—Sé que hi ha un monestir en el terme, a una quinzena de quilòmetres del poble aigües avall.

—El convent d’Olivel, de l’orde de la Mercè. La Verge d’Olivel era molt venerada en aquesta comarca. Moltes portem el seu nom.

—Així, vostè es deu dir Maria d’Olivel.

—Maria d’Olivel és el nom sencer, tal com l’escriuen a les partides de baptisme; correntment diem Olivela.

Jo la notava distant, quasi absent; a moments se’m tornava a fer irreal com aquell vespre que la vaig veure a contraposta en aquella cruïlla solitària de camins. Aquesta dona té «alguna cosa», això salta als ulls; una empremta tràgica, diria. D’altra banda, ¿per què no hauria de tenir una empremta tràgica després del que ha viscut? Tinc entès que és d’una família humil; l’amistançament la situa fora de la família i de la classe, al mateix temps per damunt i per dessota; els brètols d’anarquistes van assassinar el carlà a presència seva i dels nens... Però no és això; aquesta empremta tràgica li ve de dins i no de la vida. Tractava d’imaginar com devia ser la seva soledat; és clar que li queden les criatures, però ¿quina companyia fan les criatures?

—El meu primer passeig amb la Bellota serà al monestir.

—No hi vagi —i em mirà de fit a fit per primera vegada—. Els anarquistes van saquejar-ho tot, després d’assassinar els frares. La Verge no hi és. Allò fa basarda. Hi ha els desenterrats... —el trèmolo de la veu es feia perceptible com la vibració de la corda més greu d’un violoncel.

Des del finestral veia el mosso —el sol mosso que continua treballant per ella— com ensellava la Bellota a l’entrada del castell. És una bèstia fina, baia, el cap petit, gran gropa. Semblava contenta de veure’s fora de la quadra.

—¿Els desenterrats?

—Frares difunts fora dels nínxols... coses dels anarquistes. ¿Sap que van afusellar fins i tot els jornalers? Quatre desgraciats, els més pobres del poble, a qui els frares donaven jornal més aviat per caritat. Calçaven avarques de fusta, els pobres; i els van afusellar per feixistes, perquè treballaven pels frares...

Em tornava a la memòria la conversa amb en Soleràs. Aleshores no hi havia donat importància; semblava un raig d’absurditats i d’incoherències amanit amb la seva salsa corrosiva: «Aquests enzes —es referia a en Picó, al comandant, a tota la brigada en general—, aquests enzes no saben apreciar les poques coses originals del nostre país. Així que arriben en un poble, restableixen l’ordre. ¡Quina vulgaritat! S’imposa l’escapada periòdica a pobles on encara no hagin arribat els “nostres”, on encara imperi l’anarquisme. ¡Allà respiro! Hi ha un monestir... —i es posava la punta dels dits a la boca com per ponderar un boccato di cardinale—. Jo hi he passat llargues estones en pura contemplació i creu-me que no n’hi ha pas per menys. Sobretot una mòmia, a mà esquerra, amb una cara de murri... ¿En nom de què se’ns vol prohibir desenterrar els morts, si ens dóna la gana? ¿En nom de què? És molt possible que els desenterradors siguin uns imbècils, aquesta és una altra història; però potser es tracta precisament d’arribar a ser un perfecte imbècil. ¡No hi arriba pas qui vol! La intel·ligència ha passat a la història com una antigalla del segle XVIII; ¡el futur és dels imbècils!» «Ja veig —li vaig dir amb sorna— que et prepares per dominar el futur.» «¿Per què no? D’altra banda, ¿què té més desenterrar frares de la Mercè que faraons egipcis? ¿Per què els qui han desenterrat Tutankamen ens han de merèixer més respecte? Tots els desenterradors, de la mena que siguin, busquen el mateix: veure quina cara fa un mort que ja hi tingui pràctica, que ja hi dugui un cert temps —algunes dotzenes d’anys o alguns mil·lenaris. La nostra època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època.» Li vaig respondre: «¿Creus que té tanta importància la nostra època perquè ens hàgim de molestar a comprendre-la?»

—¿Vostè coneix en Juli Soleràs?

Pregunta banal, per dir alguna cosa, com li hauria pogut dir que feia un dia preciós: ¿com l’havia de conèixer, ella? Però es veu que amb aquesta dona haig d’anar de sorpresa en sorpresa a jutjar per la que li veia a la cara:

—Sí... —digué després d’una vacil·lació—. ¿Per què m’ho pregunta? ¿És ell qui li ha parlat de mi?

—Oh, no, ho he preguntat per preguntar-ho. Ell m’havia explicat d’un convent i d’unes mòmies, sense precisar gaire, i per això m’ha vingut a la memòria. És un xicot una mica estrambòtic; té una tia, ¿sap?, que té visions. Suposo que vostè ha sentit parlar de santa Filomena. És clar que això a vostè no li interessa. ¿Realment venia per aquí, havent-hi els anarquistes?

—Tinc la impressió que ell i els anarquistes eren bons amics. ¿Puc demanar-li un favor? No em parli mai d’aquest subjecte.

Pobre Soleràs, es veu que té el do d’inspirar antipatia. No li perdonen aquella conversa descordada, plena d’estirabots i de reticències. Els únics que l’aguantem, perquè ens cau en gràcia, som la Trini i jo. ¡El coneixem de tants anys! D’ençà que estudiàvem el batxillerat. Després, quan la Trini i jo ens vam posar a viure junts, venia a prendre el te amb nosaltres gairebé cada tarda; fins i tot quan fèiem el servei militar (amb la Trini havíem fet el cop de cap de viure junts ja abans d’entrar jo en quintes), perquè el vam fer al mateix temps i érem tots dos alferes de complement. Ell no hauria calgut que fes el servei militar, ja que l’havien declarat inútil, a causa de la seva miopia segons va dir-nos. Va demanar la revisió del diagnòstic. Pensar que n’hi ha tants que fan els impossibles perquè els declarin inútils, i ell, tot al contrari, va remenar cel i terra perquè l’admetessin a l’exèrcit. Després, ja a la caserna —vam tenir la sort de ser destinats a un regiment de guarnició a Barcelona—, el que més el divertia era saltar la tàpia i anar-se’n a voltar, sobretot si estava de guàrdia. A casa s’asseia sempre a la mateixa butaca; per a nosaltres era com un ocellot estrany i familiar, a qui es perdonen les impertinències en gràcia a la companyia que fa.

¿Què venia a fer per aquí, exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? ¿Pràctiques d’imbecil·litat? «El 1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils; benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món...» —tal era una de les seves «profecies predilectes»; perquè, ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és profetitzar.

El riu travessa el terme de sud-oest a nord-est. S’ha anat obrint una barrancada estreta i fonda, de parets quasi verticals, que des d’aquell dia he seguit amb la Bellota fins a molt lluny. Després de regar les hortes d’Olivel alimenta les basses d’alguns antics molins fariners, un d’ells encara en actiu. En les meves passejades a peu aquest molí era la distància màxima on havia arribat; queda a mig camí del monestir. Hi viu el moliner, home d’una cinquantena d’anys, amb una dona —la seva— negrosa com la farina que molen i sense dents. Tenen unes cinc o sis criatures. Molen tres quarteres de farina per jornada, cosa que no vol pas dir cada dia: de vegades la bassa triga tot un dia a omplir-se de nou, segons l’aigua que el riu porta, i mentrestant han de descansar. M’agrada veure com molen, perquè no havia vist mai un molí tan antic en funcions. Engeguen la resclosa; la mola comença a girar a poc a poc; la tremuja (que ells anomenen lorenza) és un gran embut de fusta bastament escairat; el gra en raja lentament i la mola el converteix en una farina grollera. Les dones d’Olivel en fan després un pa moreno molt gustós; per coure’l té el poble tres forns comunals i els dies de fornada ja se sent de lluny la seva olor calenta, olor de rama de pi que crema i de pa acabat de coure, que obre la gana.

El moliner aprofita els dies d’oci forçós per caçar amb fura. Es queixa de l’escassetat de caça: només abunden les llebres, però les avorreix d’ençà que en descobrí una menjant carronya. Pel que fa a les llúdries, que li interessen pel preu de la pell, la fura no s’atreveix a atacar-les i això que ataca fins i tot les guineus: les sorprèn adormides al cau (el cado, diuen aquí), els salta damunt l’esquena i d’una queixalada els obre la vena del coll. És un mascle agilíssim, amb uns ullals com agulles de cosir; l’ha de dur tancat a la garibola i manejar amb molt de compte que al més petit descuit li escapçaria els dits. L’home em parlava també del monestir, d’un gran bosc de pins i de savines que comença a esquerra de les aigües poc abans d’arribar-hi i que, segons ell, s’estén per espai de moltíssimes llegües cap al nord, en una direcció on no es troba cap altre poble fins a una gran distància. A través d’aquest bosc es van poder escapar alguns frares, no més de dos o tres. El riu, després de travessar les terres del convent, se’n va a morir en un llac —o més exactament un gran aiguamoll— anomenat la Cambronera, on a l’hivern es poden caçar ànecs i altres ocells de pas.

Jo aprofitava la bassa del molí per nedar, amb gran admiració del moliner, la molinera i els cinc o sis molinerets: no havien sentit mai a dir que una persona pogués cabussar-se —com els ànecs. Ells en tenen de domèstics: uns ànecs petits, de plomatge blanc i de bec i potes grocs, que quan em llenço de cap a l’aigua armen un gran guirigall. Després de nedar cosa de mitja hora, solia ajeure’m damunt l’herba per prendre el sol. De vegades veia passar els voltors. Deuen venir de molt lluny, d’aquelles serres pelades del sud —les serres d’Alcubierre— o potser d’unes altres de molt més llunyanes, més enfonsades cap al sud, a penes visibles amb els meus prismàtics entre la boira blavissa. Amb el telescopi d’en Cruells s’arriba a distingir que estan cobertes d’espesses boscúries. Pel que fa als voltors, més d’un cop n’havia vist una parella a una altura fantàstica (la podia calcular gràcies al regle graduat dels prismàtics i donant per suposada l’envergadura d’aquestes bèsties: dos metres i mig en la femella adulta, que és més gran que el mascle); l’havia vista travessar tot el firmament visible d’un horitzó a l’altre sense imprimir el més lleu moviment a les ales. L’única explicació que hi trobo és que es deixin dur per un corrent d’aire de les altures, imperceptible arran de terra. Altres vegades descriuen cercles concèntrics al voltant del sol, com gegantines falenes atretes per aquella flama immòbil. No és al voltant del sol que volen, naturalment; ¿què els importa el sol? És al voltant de les buitreras: n’hi ha una a cada poble.

Al llarg del riu els camins són bons per cavalcar. La Bellota galopa de gust en una terra fluixa i sorrenca. El del monestir es confon a trams amb el mateix llit del riu; les potes de l’egua alcen una polseguera de finíssimes gotes i s’hi forma l’iris. Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessaminers i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.

El dia del meu primer passeig a cavall vaig arribar al monestir com una gallina mullada. La Bellota es fa estimar; els seus ullassos humits tenen tendreses i misteri, la cua i la crinera, llustroses i negres, quasi li arrosseguen per terra, ja que ningú no es cuida d’esquilar-la. Però, per bé que dòcil per naturalesa, és nerviosa i capritxosa. Tot havia anat de primera mentre es tractava de galopar pel sorral: el galop l’engresca després de tants mesos de quadra. Allí on el camí es confon amb el riu, a la inesperada s’agenollà per rebolcar-se en aigua fresca deixant-me com pots comprendre.

Els moliners a penes es van fixar en mi; tot era mirar-se la cavalcadura:

—¡ Josú! Pos ¿no es la Bellota, ésa? —deia la molinera, fent-se’n creus.

—¿La coneix?

—Como si la hubiera paríu. La yegua del carlán defunto, que gloria haiga. Tó Olivel la conoce.

I aquest va ser el motiu que em parlessin d’ella; no me n’havien parlat mai fins aleshores. De l’egua vam anar relliscant cap a la seva mestressa; de primer, semblava que la molinera no gosava dir-me’n amb llibertat tot el que en pensava, però jo endevinava prou clarament en les seves reticències i les seves paraules a mig dir que en pensava i en sabia moltes coses. Agullonat per la tafaneria, vaig burxar-la perquè s’esbravés en confiança:

—Mala rabosa —mastegava entre les seves genives sense dents—, haberse quedau en Barcelona, con las mesmas de su cado; que en por acá no nos calen rabosas.

—¿Què feia, a Barcelona?

—Pos de moza. Servía a la carlana vieja, que entoavía vivía. Fue con ellos jovencica, que no pasaría de los quince.

Criada de servei: vet aquí per què es feia amb la mare del carlà. Una explicació tan simple i no se m’havia acudit encara.

—Abans d’anar a Barcelona, ¿era com les altres noies del país?

—Pos que va, siempre sola y triste como una ólipa. Pa mi, que no era como nosotras, que todas semos hijas de nuestro padre. Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, Dios sabe de quién. Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.

—Calla, mujer —digué el moliner, que segons em va semblar no acaba de compartir l’odi de la seva dona contra la carlana—. Secreticos son ésos que sólo Dios sabe. En dejando que dejó la aldea, era Olivela una mocosa cuasi. ¿Quince añicos qué son? El esparvero fue el siñorico, que gloria haiga agora ya que es defunto, que la gozó a costas de su vergüenza.

—¡Su vergüenza, la probecica! —saltà ella, escarnint el to compassiu—. ¿De cuándo acá supo ella lo que es? Por la vergüenza nos casamos las demás; por la honra nos casamos, que no por tener hambre. Pero ella por sus malos remedios se coló en el castillo, que siempre las ólipas a los castillos viejos van. La rabosa se vio siñora por sus remedios, sin tener que trabajar en la siega ni en la vendimia ni aplegar fiemo ni ná. Vida de siñora, tiniente, vida de gran siñora: por las mañanicas darle su calderada a la verra y su maíz a las pollas y a la tardecica un paseíco por la huerta y antes de acocharse un baño de agua caliente con su jabón de olores como una gran puerca...

—Calla, calla, mujer —la va tornar a interrompre el seu home—, que al tiniente don Luisico también le gusta bañarse. Lo vas a correr diciendo esas cosotas, ridiez.

La conversa m’anava interessant cada vegada més, i no pas pel seu pintoresc (company inseparable de la brutícia); de manera que la burxava per saber-ne més coses; li ficava, com qui diu, els dits a la boca per fer-la parlar:

—¿Quan va tornar de Barcelona?

—Pos en cuanto que murió la carlana vieja, que gloria haiga la defunta —explicà ell avançant-se-li—. Naide sabía entonces en el pueblo lo que había pasau.

—Como diez años hará —afegí ella—. Vinía con tamaña barriguica, que fue el primer endicio que acá tuvimos de su pecau. Parió en el castillo; y a cabo de dos o tres años parió segunda vez.

—¿I el carlà vivia amb ella?

—Pos no siñor, que vivia en su casa de Barcelona, empero vinía a menudo.

—Nuestro carlán era abogau —aclarí el moliner— y tenía sus pleitecicos en Barcelona.

—Y sus amorcicos en Olivel —afegí ella.

—¿Per què no s’hi casava?

—¡Ridiez, don Luisico! —la molinera esclafí la rialla—. ¿De cuándo acá casan los carlanes y abogaus con las palurdotas mierdosas?

Aquesta paletada de fang era excessiva i vaig desviar la conversa amb l’excusa que volia arribar-me al monestir.

El monestir és com una d’aquelles grans masies entre pageses i senyorials del nostre país i de fet els frares s’hi dedicaven a l’agricultura: un casal quadrat, a la raconada nord d’una petita vall poblada de vinyes i oliveres i cenyida per un cinturó de muntanyoles ermes. Una d’elles és el Calvari: es distingeix de les altres per la doble filera de xiprers que li dóna tombs fins al cim. La vall és quieta, recollida, com tancada en si mateixa, en la seva olor de farigola. Del poble al monestir posa la Bellota de mitja hora a tres quarts al galop; des de llavors he fet sovint el viatge.

Ara et diré el que es veu a dins. La gran portalada d’ingrés, que mira a una esplanada, et duu directament a l’església, alta i espaiosa; hi cabrien cosa de mil persones a peu dret. El primer dia vaig passar el llindar amb una certa aprensió; alguna cosa pesava en aquell silenci. El matí era calorós i sec; havia deixat l’egua fermada a un om solitari que hi ha a l’esplanada. Entro. La primera sensació és de frescor, molt agradable. Venia enlluernat pel sol brutal del juliol aragonès, que m’havia fuetejat els ulls durant la galopada. En aquella penombra fresca, com de celler, a penes distingia res. De mica en mica la retina s’hi adaptava, començava a entreveure restes d’altars barrocs ennegrits pel foc, pilots de llibres escampats en desordre, algun que altre canelobre romput i llançat per terra, flors artificials, un encenser en un racó, un faristol en un altre. Al fons de tot, o sigui al peu de l’altar major, uns objectes que hauria pres per frares si no fos per la seva immobilitat.

Són diverses mòmies, tretes dels nínxols que es veuen oberts i buits en el mur de darrera l’altar. Estan disposades formant una rara escena. Dues al peu de l’ara, en l’actitud d’una parella que es casa; a una l’han guarnida amb un vel blanc i una corona de flors artificials. Perquè no caiguin, es repengen l’una en l’altra. Una tercera mòmia es repenja directament a l’altar, de cara a elles, com si fos el rector que les casa.

Les altres, fins a catorze, repenjades a la paret, figuren els convidats al casori. Una ha perdut l’equilibri i jeu per terra. Una altra té una expressió de murrieria que glaça per inesperada.

Deuen ser de frares del monestir i semblen antigues. Conserven pellingots de l’hàbit enganxats a la pell. Estan perfectament seques, com si fossin de pergamí, cosa que s’explica per la sequedat de l’aire en aquest país i per les condicions dels nínxols (dins el gruix d’un mur de pedra i a força alçada). ¡Que estranyes resultaven, tan immòbils, tan seques! M’havia passat la basarda. ¿Com tenir basarda si sentia darrera meu el gran portal obert de bat a bat i més enllà tota la glòria llampeguejant del sol de la canícula a migdia?

Res de basarda, sinó una aguda estranyesa: aquells objectes eren simplement incomprensibles. Una mòmia ens excedeix. Impossible imaginar que nosaltres serem algun dia això: un objecte. Un objecte que es pot dur d’aquí d’allà, rígid i buit; ¿buit de què? D’ànima, diràs tu; però i això ¿què és?

I bé deu ser alguna cosa quan la seva fuga determina un canvi tan extraordinari. ¿Què tinc jo de comú amb una mòmia? Materialment tot, i no obstant res.

¿I aquesta idea de posar-les com si es casessin? L’obscè i el macabre: a la mòmia que fa de nuvi li han encaixat un ciri (potser el ciri pasqual) en forma grotesca... M’agradaria conèixer un desenterrador de mòmies i fer-lo cantar; potser no en trauria res, ells mateixos deuen ignorar els simbolismes que els mouen. I nosaltres ¿què sabem dels nostres instints? La reproducció de l’espècie... ¿a qui ha interessat mai? ¿Qui és que hi pensa en aquell moment en què treballem per ella? Bah, ningú no se’n recorda; i tanmateix és ella que ens mou. El sexe i la mort, l’obscè i el macabre, dos abismes que maregen; i és com si el macabre m’hagués parat una emboscada en aquest poble: la buitrera d’una banda, el monestir de l’altra. Davant d’aquelles mòmies tan seques em tornava a la boca aquella set indefinida que havia sentit a la buitrera.

¡Viure, viure d’una vegada per totes, d’una glopada, abans d’anar a parar a la immobilitat total!

Olivel, 7 d’agost

De l’església arrenca una escalinata de pedra, de graons que el trepig a força d’anys ha anat polint, fins al pis de dalt on hi ha les cel·les dels frares. En el vestíbul, al cap de l’escala, que és molt gran, es veuen tot d’antifonaris enormes, de fulls de pergamí i amb cobertes de fusta clavetejada, que jeuen escampats per terra. Hi ha diversos harmòniums abandonats (l’església no tenia orgue) i piles i més piles de llibres —la majoria del segle XVIII. Hi he trobat una edició completa, l’original anglesa, dels viatges de Cook amb les planxes a l’acer reproduint els dibuixos del pintor que anava a la fragata. Serà una lectura que ni primparada durant les llargues hores que estic de guàrdia al poble.

En una de les cel·les hi havia un tractat en quatre volums sobre el conreu de les flors, també del segle XVIII i amb planxes a l’acer. Aquestes estan acolorides a mà a l’aquarel·la, donant amb tota exactitud i amb molta vida els colors de cada espècie. La flor de magraner hi és d’un vermell de glòria —i vaig pensar en la carlana. ¿Per què? ¿De quina glòria? ¿La glòria del pecat i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The uncertain glory of an april day? És curiós: va tenir un sobresalt quan li vaig anunciar la meva intenció de visitar el monestir. «No hi vagi... la Verge ja no hi és... ara allò fa basarda.» També ella devia fer basarda, anys enrera; la bellesa fa basarda quan passa d’una certa mida, i ella la devia passar, i de quina manera, perquè encara la passa. Encara fa basarda. De dones atractives n’hi ha moltes, de belles ¡que poques! Potser no en veuré cap més en tota la meva vida que faci pensar com ella en la Nit de Miquel Àngel. Amb ella tinc la ingrata sensació que deuen experimentar els homes menuts quan parlen amb una dona alta; i no obstant, sóc més alt que ella, m’hi he fixat dissimuladament. La passo de més d’un pam.

Piaceme il sonno, e più l’esser di sasso...

¿Per què penso tant en aquesta dona? Perquè m’avorreixo com una ostra en aquest poble de mala mort. ¿Quina edat deu tenir? ¿Deu anys més que jo? Fa la impressió que està més marcida que no li correspondria per l’edat; i és natural, havent-se’n vist com se n’ha vistes. L’extraordinari no és això; l’extraordinari és com aquest principi de marciment, amb el seu toc de melancolia, l’arriba a afavorir.

En una altra cel·la hi ha com un petit armari practicat dins el gruix del mur, que dóna a l’exterior però es pot obrir des de dins. Jo sentia com una brunzidera semblant a la que fa el blat quan el passen per un sedàs; i tan aviat la sentia lluny com al meu costat mateix, gairebé a cau d’orella. Se m’acut d’obrir el porticó d’aquest armariet, un porticó d’un pam quadrat a penes i d’una fusta ja molt corcada; i vet aquí la clau del misteri: allò és una cavitat obrada expressament perquè les abelles hi facin rusc. Les bestioles segueixen treballant com si res, indiferents als nostres daltabaixos; ¡l’armariet és ple de mel! El seu zumzeig, ara que sé que són elles, em fa companyia en aquell silenci durant les llargues hores que passo al monestir.

A la cel·la del costat una altra sorpresa: per una escaleta de cargol, també dissimulada dins el gruix de la paret mestra, es puja a una petita golfa; allà hi ha un colomar.

També els coloms segueixen vivint-hi com si res; diverses femelles coven. S’han tornat salvatges; en sentir els meus passos, els mascles van fugir; elles em miraven esverades sense moure’s de les ponedores.

Després vaig explorar els soterranis. Hi ha un celler molt espaiós; la principal collita del convent era el vi. El moliner m’ha explicat que els anarquistes van començar el saqueig pel celler; una borratxera de macabeu i de claret, les dues varietats elaborades pels frares. Però una borratxera amb ordre: allà hi ha encara els bocois en perfecte estat i gairebé plens. Els inspiraven més respecte que els nínxols. Un d’ells és enorme; una d’aquelles bótes que a Catalunya anomenem vaixells, d’una cabuda en tones com una barcassa. És de fusta de roure i té el davant historiat, amb un escut i la data: 1585.

Voldria reconstruir en imaginació aquella gran nit calenta dels darrers de juliol de l’any passat. Una orgia de vi, de sang i de mòmies, escalfada per la canícula. ¿Hi havia dones? El moliner assegura que no. Aleshores, el detall del ciri pasqual... la idea m’havia semblat femellesca; un acudit de donota.

El moliner és terminant. Els assassins eren set forasters; ells set constituïen el Comitè. Van arrossegar mitja dotzena d’infeliços del poble perquè els ajudessin. Són aquests els qui van desenterrar les mòmies, obligats pels altres. «Seis desgraciaus... en el pueblo tós saben quiénes son.» «¿Que encara hi viuen?» «Pos sí, però no los vaya a denunciar; no hicieron más que desenterrar a los defuntos.»

El moliner els veié passar i repassar des del molí, que és un pas obligat entre el monestir i el poble a causa de la barrancada; entre ells no hi havia cap dona. És més i això m’intriga: diu que es van limitar a arrambar els difunts al peu dels nínxols. Li estranya molt el que jo li dic de l’escena de casori:

—Pos no estaban ansí, tiniente, se lo aseguro. ¡No estaban ansí!

—¿Se’n recorda bé?

—La última vegada que estuve allí, hará aquellos cuatro mesicos, no estaban como usté dice, don Luisico, sino como le digo yo; arrimaus a la paré. ¡Que se lo digo yo, tiniente!

¿I el ciri pasqual? Em va mirar amb uns ulls com unes taronges. No m’entenia. Quan ho entengué, es posà a riure:

—¡Ridiez, que bruto el que ha hecho eso! Pero ellos no fueron, se lo puedo jurar, tiniente. Le diré quiénes son, pero no vaya usté a denunciarles. El uno es el Pachorro, que es giboso, que vive cerca de la fuente; el otro, el Restituto, que no anda bien de la cabeza...

Els hauré d’anar a veure tots sis per si en puc treure l’entrellat.

En una de les meves primeres visites (hi anava cada dia, m’atreia terriblement), em deturà en el llindar de la portalada una remor que venia de les cel·les. Notes en alegre desordre, de flauta, de violí, de contrabaix, barrejant-se amb veus i riures infantils i amb corredisses tan lleugeres que semblaven voladúries. ¿Què deu ser això? Pujo a poc a poc; si hagués trobat a dalt un eixam de querubins fent-ne de les seves no m’hauria pas sorprès. Era una colla de pastorets de la comarca, de set a deu anys d’edat, que havien tancat les cabres a l’estable del convent per pujar-se’n a tocar els harmòniums. La meva aparició produí el pànic. Fugien amb tanta gràcia, cofats amb els seus grans barrets de palla i tots en calces de vellut fins sota genoll, que em vaig quedar com embadalit una llarga estona.

Solia dur alguna cosa de menjar per no haver de tornar a Olivel a migdia; així tenia temps d’escorcollar amb calma i amb mètode en els pilots de llibres. La majoria són de teologia i molts en llatí, però també n’hi ha que m’interessaven molt; és allí que vaig trobar el Criticón, per cert en l’edició original, que després em va ajudar tant a matar les hores de les nits de guàrdia. Quan em venia gana baixava a dinar al celler. És profund i llòbrec; cal baixar-hi a palpes, per uns graons de pedra molera molt gastats. Mentre a les fosques vas buscant amb el peu graó per graó, t’arriben de baix ratxades d’un aire fresc i carregat d’efluvis de vi. Un cop entre els bocois, encenia un gresol que ja hi tenia a punt i allí menjava. Em semblava que no hauria pogut fer-ho a dalt, en aquell aire on flota la presència de les mòmies; en canvi, la frescor del soterrani i aquell perfum de vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines molt espesses, potser centenàries algunes d’elles. El claret, fred, molt sec i olorós, té un punt de gust com de pedra foguera i un altre punt com de sofre (això darrer li deu venir dels lluquets o palletes ensofrades amb què devien fumigar l’interior dels bocois buits abans de trasbalsar-hi vi novell, com fan els bons vinicultors); el macabeu és més espès i te’l notes pastós entre el paladar i la llengua. Després apagava el gresol d’un buf i me’n tornava pel mateix camí. Havia de travessar altra vegada l’església per pujar a les cel·les, on hi ha les piles més quantioses de llibres antics.

Una tarda entre tantes m’havia capficat més que de costum en l’examen dels llibres abandonats; acabava de descobrir una edició dels sonets del Petrarca impresa per Elzevir i una Summa Theologica del segle XVII amb vinyetes admirables. Estava mirant-me-les quan un tro fortíssim em va treure del meu capficament. Alço els ulls a la finestra: el cel s’enfosquia en gradacions sobtades com si un tramoista anés apagant els llums d’aquell decorat de núvols. Un altre tro, aquest esquerdat i cavernós, retrunyí aleshores sobre el monestir fent-me la sensació que el llampec havia hagut de caure exactament en el campanar sense campanes.

Una lividesa cadavèrica comunicava al paisatge un aspecte estranyíssim. L’interior del convent havia quedat en la fosca; els llamps i els trons s’encavallaven. Aquells semblaven il·luminar millor l’interior que el paisatge; l’explicació deu ser que els objectes de l’interior estaven més prop dels meus ulls, però aleshores aquest efecte em va produir angúnia. Així en nits de tempesta seca, les més enervants de totes, la terra es veu de vegades més clara que el cel; aquest és d’un negre asfixiant mentre arran de terra hi ha com una dèbil luminiscència. L’angúnia que això fa deu ser deguda que aleshores sentim fins a quin punt l’univers que ens envolta és tot tenebra; les tenebres exteriors.

Començava a caure un aiguat d’estiu i l’aigua em treia un pes de sobre; una tempesta seca és exasperant. El xàfec fuetejava la gran teulada del convent a ratxades i la feia ressonar com una caixa buida.

Era forçós tornar al poble; però per sortir em calia travessar l’església. La vaig travessar amb la vista fixa en el rectangle de claror que al fons feia la portalada oberta. Ja era al mig de la nau quan els dos batents comencen a girar a poc a poc sobre els seus golfos i es tanquen amb un gemec que retrunyí llargament per les voltes. La fosca s’havia fet tenebra —fosca absoluta— i jo estava tancat. Sol amb les mòmies.

¿Saps què vaig fer? Persignar-me i resar el parenostre; no hi ha com el terror per fer-nos caure de genollons. La porta s’havia tancat per un corrent d’aire. La vaig obrir sense dificultat. A fora, l’aigua queia a bots i barrals. Corro cap a l’om: la Bellota no hi era. Un tros de brida que penjava ho deia tot: la bèstia, esfereïda pels trons, havia trencat la brida per escapar-se.

En un moment havia quedat xop com si hagués caigut al fons d’una bassa. ¿Què fer? ¿Tornar a entrar i passar la nit en alguna de les cel·les? De cap manera: el terror era més fort que tot. Arribar al poble, sense l’egua, era bogeria pensar-ho; però podia intentar arribar-me fins al molí.

Ja era lluny del convent quan m’adono que el Parral no és el rierol de sempre, sinó un gran riu que s’infla per moments. Impossible seguir endavant per la barrancada. Calia sortir-ne i passar la nit al ras damunt la costa. Un cop dalt de la costa, veig una llumeneta, ¡la llumeneta de les rondalles! Obrint-me pas entre la brossa i a través de la cortina d’aigua que m’encega, arribo per fi a la claror misteriosa i trobo el moliner, la molinera i els cinc o sis molinerets.

Havien improvisat a cops de destral una petita barraca de troncs de savina, coberta amb rames de romaní i llentiscle. La dona plorava, les criatures s’arraulien contra ella, els més grans mirant-se-la amb els seus ulls negres i seriosos, els petits dormien. El moliner em va fer lloc:

—Don Luisico, ya ve usté nuestra miseria negra.

—¡Ay del molino! —gemegava ella—. ¡Ay de mis pollicas, que cada cuala me ponía su güevecico! ¡Ay de la verra que mercamos y que tan buenas calderadas se llevaba comidas!

Ell mirava cap al fons de la barrancada com si busqués les restes del molí en aquella fosca.

—Hay otro molino en el término, aguas arriba del pueblo, que años ha no se ha hecho servir. Si nos lo dieran en loguero, pero fiau hasta las primeras moliendas...

—¿De qui és?

—Del carlán defunto era, que gloria haiga. Si usté que tiene bueno con la carlana... digo con la Olivela...

—No crea usté, tiniente —digué ella parant de plorar—, que yo la quiera mal; que lo que alguna vegada le he dicho de ella fue sin malicia.

Més val pensar-ho així.

Amb el dia a penes declarat empreníem la nostra trista retirada per aquella carena. A Olivel vam trobar veïns i veïnes pels carrers; elles xisclaven i gemegaven, ells callaven.

L’aiguat s’havia endut les hortes. La collita del cànem i la del blat de moro estan totalment perdudes. L’última esperança d’aquesta pobra gent és el safrà, que es cria en el secà del terme, fora de la barrancada, i que en anyades bones és de les seves collites la que més s’adinera.

La tia Olegària —la vella de la casa on m’allotjo— estava neguitosa pensant què m’hauria succeït. Encara no t’havia parlat d’aquesta vella bruta, que em guisa unes menges infernals. Amb la millor intenció del món, perquè són les mateixes que guisaria al seu nét. Ja et parlaré del seu nét un altre dia.

Hi havia carta de la Trini: «El teu noi, cada dia més insaciable de rondalles. Sempre en demana més, sempre en vol una altra. El papà me n’explicava més, protesta, i encara afegeix: i les del papà eren més boniques. Ara he començat a explicar-li històries de madrastres, que l’apassionen. Obre uns ulls com unes taronges escoltant-me, li costa de comprendre el paper que en aquestes històries fa el papà: ¿I què feia el papà del nen? Per tranquil·litzar-lo, li dic que la madrastra també l’atonyinava...»

La tia Olegària està al corrent dels assumptes del meu noi tant com jo. És illetrada —totes les dones del poble ho són—, però pel sobre coneix molt bé quan una carta és de la Trini.

Es pensa, naturalment, que som marit i muller: no hi havia cap necessitat d’explicar-li la cosa, seria massa complicat per a ella. Espera que les hagi acabades de llegir per demanar-me notícies del Ramonet; s’hi interessa i me’n parla com si no en conegués d’altre.

És molt vella i viu amb la seva única filla, que sembla haver passat dels cinquanta i és viuda. Els guisats que em preparen mereixerien una descripció particular; són horrorosos. Un diumenge van voler obsequiar-me amb pollastre. Per aquestes terres no han descobert encara l’art del rostit. Submergeixen el pollastre dins una cassola fonda plena d’oli fins dalt i que bulli. Al primer mos, aquest regust d’oli em vingué tan de sorpresa que vaig fer una ganyota.

—¿No está bien cocido el pollo? ¿No lo encuentra bastante aceitoso?

M’ha explicat que al poble em daven per mort ja que havien vist arribar l’egua sola i amb la brida rompuda.

—I ¿on és, la Bellota?

—Pos en su castillo, don Luisico, ¡ella rai! No le cale guía pa irse solica al pesebre, que es en favor de querencia. Las bestias también son presonas.

Sense adonar-se’n, acabava de fer la seva pròpia definició. ¡És tan bèstia i tan persona, la tia Olegària!

Olivel de la Virgen, diumenge, 8 d’agost

El Parral discorre de nou pel seu llit, alegre i enjogassat com si mai no n’hagués fet de les seves. En els secans la collita del safrà es presenta bona com no es veia de molts anys ha i els pagesos confien que els compensarà de la pèrdua del cànem i del blat de moro.

Novetat al batalló: ja tenim companyia de metralladores. Travessava ahir el carrer major quan veig un oficial d’una quarantena llarga d’anys, massís, amb botes de caçador i una enorme pipa en S a la boca. Els seus ullets mongòlics, de mirada viva i múrria, em recordaven algú però no hi queia.

—Sóc en Picó. ¿No em recordes? Ens vam banyar junts...

—I ¿què et duu per Olivel?

—Ens han incorporat al vostre batalló —pipava tot aclucant els ullets—. I d’en Soleràs, ¿en saps alguna cosa?

—No l’he tornat a veure.

—Un xicot de cultura, però el més brut de la brigada. Durant unes operacions acampàvem al ras i era el mes de gener. Per escalfar-nos dormíem apilotats en piles de tres o quatre, posant damunt la pila les mantes de tots. Els oficials fèiem pila a part, naturalment; un ha d’evitar l’excés de familiaritat amb la tropa. ¿Vols creure que no ho vaig resistir? ¡Pudia com un boc! «Mira, noi, ho sento, però prefereixo que no dormis amb nosaltres.» Li va tocar dormir sol, i això, com t’he dit, era al ras, amb sis o set graus sota zero. ¿Saps què feia? Es colgava sota els fems dels muls de la companyia. Ens va caure una nevada de dos pams: «Aquest Soleràs —dèiem—, tot sol i amb una sola manta, haurà quedat momificat.» L’endemà ens va assegurar que havia suat tota la nit.

—Segur que sí. Cobert de pilotes de mul i encara amb dos pams de neu a sobre, ¡ni que hagués dormit sota quatre edredons! No va tenir pas mala idea.

—Què et diré, abans em trobaríeu gangrenat de fred. Està bé la cultura, però sense la higiene...

Avui he fet la meva obligada visita a la carlana per excusar-me del que m’havia passat amb l’egua. Li he parlat dels moliners:

—No tinc cap inconvenient a llogar-los el molí d’Albernes. Bé els haig d’ajudar.

Escric en el meu dormitori, o sigui el del nét de la tia Olegària. Ja li he posat afecte; vull dir al dormitori, ja que el nét no el conec. És una peça quadrada, de parets emblanquinades amb calç, vuit bigues al sostre retorçudes i vermelloses —són de savina— que encara exhalen una sentor ben perceptible de reïna. Un finestró a ponent, per on veig la plaça major del poble. El llit és de ferro, pintat de vermell clar; una cadira de boga i una tauleta de pi són, amb el llit, tot el mobiliari. Per a la higiene, com diria en Picó, hi ha un rentamans, és a dir una palangana sobre un trípode de ferro; la tia Olegària vigila que no m’hi falti mai una tovallola ben neta i una pastilla de sabó d’ametlles amargues que perfuma la peça. ¡ Ja veus si he millorat respecte a Castel de Olivo! Escric a la llum d’un cul d’espelma tot sentint els grills a través del finestró obert. L’aire és calent, començo a tenir son. Ara sento les veus d’en Gallart i en Ponsetti, que travessen la plaça major; deuen anar a la taverna de la Melitona. Mentre ells s’hi estaran fins a altes hores, jo m’hauré ficat al llit —que, a la nit, és on s’està millor. El matalàs fa un sot al mig; a la primeria em molestava fins al punt que no dormia; ara m’hi he avesat tant que el trobaria a faltar; se m’ha fet familiar, em fa companyia. La mateixa que devia fer al nét de la tia Olegària i que ara deu trobar a faltar...

La son em ronda i penso en la meva conversa amb la carlana com si l’hagués somniada.

—¿Fa temps que coneix els moliners?

—De tota la vida. Som del mateix poble.

—És clar; d’Olivel.

—No d’Olivel. De Castel de Olivo.

—¿Vostè no és filla d’Olivel?

—La Santiaga i jo som cosines germanes. Fa alguns anys, quan el seu marit buscava molí, ja va demanar el nostre a l’Enric. Però l’Enric sabia que ella em bescantava pel poble; per això no l’hi va llogar. Jo no sóc rancorosa; bé haig d’ajudar una cosina.

És curiós que la molinera no m’hagi dit mai el seu parentiu. ¿Li fa vergonya? O... ¿no hi creu? «Si salió tan siñorica, algún impelto tindría.» Hipòtesis, és clar, en el terreny de les hipòtesis podríem anar tan lluny...

—La bassa del molí d’Albernes té doble cabuda que l’altra. L’aprofitàvem per regar l’hort. Si volen, junt amb el molí els arrendaré l’hort perquè s’ajudin entre una i altra cosa.

En el fons, jo no m’interessava gaire pel que em deia; era com si em parlés de coses molt remotes, la Santiaga, el molí d’Albernes; no eren les paraules, sinó la veu, allò que jo escoltava. Alguna nit m’he desvetllat amb un sobresalt creient sentir entre dos sons aquesta veu càlida i rica com un perfum, greu i reservada com una prometença...

Olivel, 10 d’agost

Ahir vaig passar el dia a Castel de Olivo. M’havien cridat de la brigada per instruir un sumari: un assumpte complicat i en definitiva sense importància. Si sabessis com em desagrada instruir sumaris... Vaig fer tots els possibles per sobreseure’l.

Arribava a Olivel passada la mitjanit; havia fet el camí a peu perquè la Bellota es ressent encara de la remullada i no es mou de la quadra, ben embolicada amb una borrassa d’arpillera. La drecera de Castel de Olivo voreja una vall ampla i erma, que té al fons un aiguamoll salobre. Hi viuen centenars, potser milers de gripaus de diverses espècies, grans, mitjanes i petites. Cada un donava la seva nota distinta, clara, precisa: un tritlleig màgic de campanetes de cristall. La nit sense lluna feia brillar totes i cada una de les seves estrelles, distintes, clares i precises com aquelles notes. Feia hora i mitja que caminava, em faltava encara altre tant; em vaig asseure en aquell paratge i llarga estona la bruixeria del desert, dels gripaus i de la nit m’hi tingué com clavat. El Sagitari brandava el seu arc d’estrelles en el cor mateix de la Via Làctia, allà on aquesta té una densitat com de núvol de pols de diamants. De tant en tant sentia un calfred, no sé si l’alè de la brisa nocturna o el de la basarda, i pensava en ella i en la seva veu i em deia: «És la dona més dona que he conegut.»

Que el món sigui tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns... ¡Pobre Soleràs! «L’infern que em fabrico per al meu ús particular és notablement esquifit —m’havia dit—, i no m’hi queda lloc per a ningú més.» ¿Per què m’evita, a mi, l’única persona de la brigada que li té afecte?

L’havia trobat a Castel de Olivo.

Se’m va acudir d’anar a veure la meva ex-dispesera:

—¿Vostè per aquí? Precisament, a les golfes, ara hi dorm aquell amic seu.

—¿En Soleràs?

Devien ser les dues tocades i resulta que feia la migdiada. Vaig pujar a poc a poc per donar-li una sorpresa. Les golfes exhalaven en silenci aquella ferum de conillassa que jo conec tan bé i els porticons estaven tancats. Es remogué en el llit; jo no el veia, venint enlluernat de fora, però vaig sentir la veu de baix, vibrant i sarcàstica:

—¿Què véns a fer?

Li vaig explicar en poques paraules que m’havien cridat per instruir un sumari; «com t’haurien pogut cridar a tu —vaig afegir—, ja que també ets llicenciat en Dret.»

—Si hagués sabut que avui venies a Castel, me n’hauria anat a Montforte.

—Home, moltes gràcies. Fa gairebé dos mesos que no ens havíem vist.

—Si tinguessis una idea més clara de les coses, no et quedarien ganes de veure’m.

—¿Una idea clara de què?

—Tu i jo ens hauríem d’avorrir, Lluís.

—¿Per què t’hauria d’avorrir? ¿Per les teves suposades perversions? Fa massa anys que et conec. T’agrada donar-te aires de cínic, m’ho sé de memòria. Ja no em fa fred ni calor. Els teus vicis són imaginaris. Ets un hipòcrita del vici; n’hi ha més que de la virtut. Tot allò de la morfina era una falòrnia com una casa; en realitat sospito que prenies tisanes de til·la.

—No estic disposat a aguantar insults —rondinà ell.

—Fins he arribat a sospitar alguna vegada que la teva tia no ha tingut mai visions.

—¿Poses en dubte l’existència de santa Filomena?

—Una cosa és que existeixi...

—Existir o no existir, that is the question. Un no té la tia que vol, veuràs; si bé, en el fons, cada u té la tia que es mereix. ¿I els Innocents?

—¿Quins Innocents?

—¿Poses també en dubte l’existència dels Sants Innocents? —la veu de baix anava prenent èmfasi—. ¿Negaràs l’existència de la llufa? Quants n’hi ha que la porten i no se n’adonen; personatges importants, grans homes, homes sublims —i reia desagradablement—. No se n’adonen, no se n’adonaran mai; obliden que tenen un darrera, ¡són tan sublims! Ni tan sols creuen en llufes. És que són escèptics, saps, i els escèptics tenen l’obligació de no creure en res. Però creuen en ells mateixos, en la pròpia importància; Satanàs, que té el sentit de l’humor, els ha plantat la llufa. Un petit infern portàtil encastat allà on no se’l veuen. I no em refereixo pas solament als escèptics negres; hi ha els escèptics roses, més formidables encara. No creuen en l’infern de tan angelicals com són; ¡lliris d’innocència! Això els passa sobretot a certes senyores; senyores de les millors famílies, què t’has cregut, senyores pistonudes, senyores de les conferències de sant Vicenç de Paül. No hi creuen ¡i el porten encastat! Un petit infern portàtil, una llufa. Precisament, tractant-se de senyores ben parides, m’hi fixo molt. Elles es preocupen molt de la cara, quan el que tenen de més interessant no és pas la cara sinó tot el contrari.

—¿I si paressis de dir bestieses?

Em va mirar amb aire burleta:

—Suposo que has sentit parlar dels ciris pasquals.

—¿Els ciris pasquals?

Em signava la paret; aquella paret plena de ninots i inscripcions idiotes. Jo havia obert els porticons perquè entrés la llum i l’aire.

—Suposem que sigui com dius, que els meus vicis siguin purament imaginaris —anava dient mentre jo examinava la paret: hi havia dibuixos inèdits, dibuixos que, n’estava cert, no hi eren a l’època que jo hi dormia—. Afegeix un altre adjectiu: solitaris. ¡Quina associació d’adjectius! Una bona associació d’adjectius ja és alguna cosa. Suposem doncs que m’amagava de tothom per prendre tisanes de til·la...

Evidentment, hi havia dibuixos nous; un, sobretot, era molt notable. Representava com una mena de processó, d’homes o dones, impossible distingir-ho perquè el seu anònim autor els havia esbossats molt toscament. La notabilitat consistia que cada un duia un gran ciri, encès i degotant cera fosa, i una llufa penjada al darrera.

—No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascensió, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensat mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria. Tornant, doncs, als ciris pasquals...

—Deixa els ciris pasquals en pau. Jo sóc descregut, però respecto les coses sagrades.

—Tot al revés de mi. Jo hi crec. Si no hi cregués, ¿quin gust podria donar-me fer-ne befa? ¡Si pogués deixar de creure! ¡Com us envejo, els que no creieu o us penseu que no creieu! Tu, per exemple, tens la sort de les sorts. Quan la fe et seria una nosa, et desapareix; quan la necessites, et torna. No ho neguis: el teu mecanisme és aquest. ¡Un mecanisme immillorable! Jo, en canvi, funciono al revés: la fe em barra el camí quan més la voldria perdre de vista i quan la crido no ve.

—¿Et penses que em fas cap impressió? Es dóna el cas que els que no la tenim desitgem tenir-la, però la inversa... tenir-la i desitjar no tenir-la... seria un absurd...

—Precisament. L’absurd ens té la grapa a sobre i per damunt de tot hi ha l’atracció del mal. ¡Ens ha estat concedit tan poc temps per fer tot el mal que voldríem! En faríem molt més però, bah, no tenim temps. D’altra banda, ¿creus que fer-lo és tan fàcil com alguns creuen? No un mal qualsevol, sinó el que un voldria; perquè, veuràs, fer un mal que no t’interessa, que no et ve de gust... El mal del mal és aquest, que el que pots fer és precisament el que no t’interessa; i mentrestant la vida fuig. L’abril se’ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. Vosaltres no teniu imaginació; us penseu que això és com un xàfec d’estiu que t’arreplega al ras i que després vindrà la sopa de farigola, la bona sopa fumejant a caseta, després de canviar-se els mitjons i la camisa. ¡Bona sopa de farigola tindreu! El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? ¿Decididament no et sona el nom?

Tot això m’ho deia sense alçar-se del catre. Estirà el braç i prengué una cantimplora que tenia damunt la cadira de boga, rebentada, que li feia de tauleta de nit.

—¿En vols un glop? És conyac. Tho asseguro, home; no és canya, sinó conyac. I per més felicitat, ¡conyac feixista! ¡Andalús autèntic! Una botella supervivent...

Begué amorrat i després d’eixugar-se els llavis tornà als seus tretze:

—Amb tot, no m’has dit encara quin efecte et va fer el ciri pasqual del monestir d’Olivel. A Olivel hi ha una cosa notable, a més de les mòmies. Suposo que també l’has descoberta.

—¿A què et refereixes?

—A la carlana. No te la perdis. Notable per més d’un concepte, però ¿què et passa?

—No em passa res, no siguis imbècil.

—Es coneix que la carlana...

—¿La carlana què?

—Et deixa el cavall, home. I a mi no me’l deixava.

—¿Et dediques a espiar el que faig?

—Comprendràs que dins una brigada les notícies dels amics van i vénen. Sé que vas cada dia al monestir, que muntes la bèstia de la carlana; no t’ofenguis, vull dir el cavall. Fins sé que et dediques a salvar els llibres antics i altres objectes portàtils de valor. Tot això, ho dic per tranquil·litzar-te, és molt ben vist; el comandant del teu batalló n’ha informat el de la brigada, tot posant-li pels núvols la teva cultura. En aquesta brigada tots estan per la cultura i per la higiene; no és com la «brigada dels peus plans». La brigada en pes confia, doncs, en la teva cultura per posar un xic d’ordre en aquell «edifici històric» —que l’edifici és «històric» ho sap tota la brigada—, amb vistes a tornar-lo en regla als frares de la Mercè quan les circumstàncies ho permetran. Les circumstàncies, saps, ¿m’explico?

—Com un llibre, però podries dir-m’ho sense reticències. Tanta reticència irrita.

—Hi ha tantes coses que irriten i bé les hem d’aguantar... La religió, per exemple; ja que parlem de frares i de convents, la religió ve com anell al dit en aquesta conversa. ¿Per què ens irrita tant la religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens irrita és que ens furguin la nafra —i precisament la nafra que ens cou més. Perquè, no t’hi facis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten. Tots voldríem fer el mateix amb una immensa voracitat però no podem; l’abril se’ns escapa. Ens fan i ens desfan sense demanar-nos el nostre parer. ¿Qui? ¿Per què? «Jove, no et fiquis en el que no t’importa.» Molt bé, doncs; ja que ens amagueu el qui i el per què, ¿no podríeu almenys amagar-nos també el com? La Godella és una finca magnífica, la canícula hi dóna cites secretes als somnis més tèrbols, cites impregnades de perfums carregats de sal. El mar és allà mateix. La tieta, naturalment, em tenia prohibit d’anar-hi; havia de banyar-me d’amagat d’ella, no a la platja —que es veu des de la casa—, sinó en una cala solitària on podia fer-ho tot nu: la tieta no em volia comprar vestit de bany.

»I vet aquí que va ser en aquella cala que... Jo tenia dotze anys. Vaig sentir les seves veus abans d’arribar-hi; dues veus, una dona i un home, estrangers. A mi, els estrangers m’han intrigat sempre. Em vaig amagar entre els joncs i els fonolls per espiar-los. Ell era molt ros i molt bronzejat, es veu que havia pres molt el sol; alt i ample d’espatlles, amb una pelussera al pit d’aquestes que aixequen la camisa, una pelussera que brillava com or damunt la pell de color de xocolata. Reia descaradament amb unes dents magnífiques, unes dents blanques i insolents com només les tenen els perfectes cafres. Jo, saps, a dotze anys ja patia de mal de queixal... Havien desembarcat d’un canot de motor que es veia varat a la sorra de la cala. Eren estrangers, jo no comprenia res del que deien i és per això, perquè els estrangers, com que no els entenc, sempre m’han intrigat, que em vaig quedar a espiar-los. M’entrava pel nas l’olor del fonoll escalfat pel sol d’agost i ells reien i xerraven; jo volia saber què fan els estrangers: una gent que parla d’una manera tan estranya, també deuen fer coses ben estranyes, pensava. Ella semblava força més gran que no pas ell; una d’aquestes nòrdiques madures i ben alimentades que fan la impressió d’estar fetes d’una substància dura i elàstica com el cautxú massís. Van anar venint a la cala cada dematí amb el seu canot i això va durar tot aquell estiu; jo, des de la Godella, sentia ja de lluny el roncar del motor i corria cap al meu amagatall. Un dia, a mig camí, vaig trobar un ase mort, abandonat per uns gitanos. A partir d’aquell moment l’ase em va interessar més que els estrangers. El primer dia no pudia pas, i fins et diré que feia un posat molt correcte; només una certa expressió de la boca, una expressió cínica, com plena de sotaentesos, deixava endevinar que en duia alguna de cap. Es proposava en efecte —com els esdeveniments ulteriors van demostrar— pudir d’una manera primorosa. L’endemà s’havia inflat tant que quasi no el vaig conèixer; vaig sospitar si no havia estat el carnisser del poble qui l’havia inflat d’aquella manera. El carnisser inflava els cabrits abans d’escorxar-los, perquè deia que inflats s’escorxen més fàcilment; el tal carnisser es deia Pancràs, per si no ho sabies, i els inflava bufant per darrera amb una canya. Intrigat per aquella extraordinària inflor del meu ase, el vaig punxar amb un jonc marí de punta acerada com una agulla; el foradet, un cop tret el jonc, xiulava com una boca plena de saliva i l’ase s’anava desinflant a poc a poc com un pneumàtic. L’aire s’anava carregant dels seus efluvis... i jo vaig fugir. Era irresistible. Vaig fugir cap al meu amagatall de la cala. Els estrangers ja hi eren, ell amb les seves dents de cafre reia més descaradament que mai; i jo vaig perbocar. Vaig perbocar com un déu que es penedeix de la seva obra. Tu no em creus, no m’has cregut mai; et penses que tot això m’ho empesco. Tu et penses, com tants altres, que en aquest món només hem vingut a prendre til·la. Doncs bé, no m’ho empesco: vaig perbocar. Jo hi hauria volgut dur la Nati: «En aquella cala, saps... hi ha uns estrangers que diuen unes coses molt rares que no s’entenen, i hi ha també un ase mort... Fan unes coses molt més rares encara, i l’ase s’infla i es desinfla.» Ella no volia venir; allò d’aquell ase i d’aquells estrangers li feia encara més por que la via del tren. T’asseguro que no és guatlla, home; ¡t’estic parlant amb el cor a la mà! Hi vaig anar cada dia, esperant l’espectacle de la putrefacció; però res. A darreries de setembre els estrangers van deixar de venir i l’ase encara no es decidia. Intrigat, el vaig burxar amb un pal; dins la pell apergaminada bullia un exèrcit de rates. Li havien fet un forat a la panxa i l’havien rosegat per dins tot respectant la pell, la forma. És ben curiós, aquest respecte de les formes que trobes tan estès per tota la naturalesa; aquesta necessitat de respectar les formes, d’amagar-se en una cala solitària. Tu no em vols creure, no m’has cregut mai; no vols malfiar-te de mi. Si et penses que té res d’agradable, això d’inspirar tan poca malfiança... això de patir dels queixals des dels dotze anys... Ens fan i ens desfan, ens inflen i ens desinflen, i no hi ha res que apassioni tant el nen com aquest doble misteri: com ens fan, com ens desfan. Però no ens hi demanen parer. «No us fiqueu en el que no us importa.»

—¿ Ja has acabat?

—Per ara sí. Estava inspirat, Lluís, i bé havia d’aprofitar que tu eres aquí per escoltar-me. Alguna vegada he provat de parlar tot sol, vull dir en veu alta; però desmoralitza. Tu et fas il·lusions, Lluís, sobre els meus vicis; no són pas tan imaginaris com t’afigures, ni tan solitaris. Oh, no, la solitud no és el meu fort. Necessito còmplices, ¿sents? Parlar tot sol en veu alta em desmoralitza; necessito la complicitat d’un que m’escolti. Ve a ser com l’amor, que com tots sabem és un crim, però allò que té de més desagradable és que no el puguem perpetrar sense un còmplice.

—Això que dius és una imbecil·litat.

—No sóc jo, és Baudelaire qui ho digué per primera vegada, ¡el teu adorat Baudelaire! Però ¿sabies que ara n’hi ha uns que van dient que l’univers també s’infla i es desinfla com una manxa? Sí, l’univers, ¿per què em mires amb aquesta cara? Ara s’infla, ara es desinfla —i això per saecula saeculorum. Però parlem de coses que ens afecten més de prop: no sé pas si has sentit a parlar de certes desaparicions de pots de llet condensada... marca El Pagès, exactament.

—¿Del magatzem d’Intendència? El sumari que he hagut d’instruir es refereix precisament a aquestes desaparicions. L’he sobresegut per falta d’indicis; d’altra banda, m’irrita fer de jutge.

Em mirava amb una curiositat mofeta, amb aquella mirada fixa, de miop sense ulleres; esclafí la seva rialleta esquerdada:

—¡Quina casualitat! El món és un mocador. Perquè has de saber que el qui roba aquests pots marca El Pagès sóc jo en persona. ¡Quina llàstima que ja hagis sobresegut el sumari! Els robo als soldats del front per donar-los a les meuques de la reraguarda. D’ençà que m’han destinat al Cos de Tren, vaig alguna vegada que altra a la reraguarda amb la camioneta. ¡Si sabies el que t’arriben a donar a canvi d’un pot de llet! N’hi ha que tenen criatures... És tan trist que una criatureta hagi de morir per falta de llet marca El Pagès... Veuràs, la lactància és cosa delicada, ni que es tracti de criatures bordes, nascudes de qualsevol manera. Potser encara series a temps de cassar el sobreseïment i processar-me. Judici sumaríssim: som tropes en peu de guerra. Un afusellament trencaria aquesta monotonia enervant, tota la brigada t’ho agrairia.

Naturalment, no me’n vaig creure ni una paraula; coses així les diu per excitar l’admiració, per espaterrar. Me’l sé de memòria.

—Ets tan incapaç de robar un pot marca El Pagès com de desinflar un ase mort amb la punta d’un jonc marí i totes les astracanades que m’has explicat.

—Com vulguis, Lluís; per tu faràs. Et perds una magnífica ocasió de... de desfer-te del teu «millor amic». Sembla estrany que no ho entenguis. Potser si llegissis Los cuernos de Roldán hi veuries més clar. O l’article Bicicleta, de l’Enciclopèdia Espasa. ¡Quin gran llibre! Un dels llibres més grans que s’hagin escrit mai; això almenys no ho discuteix ningú i ja és alguna cosa.

Quan vaig arribar a Olivel tothom dormia; no es veia cap claror en finestra. Els carrers estaven deserts. A la plaça, tanmateix, vaig trobar el capità Gallart amb el seu inseparable Ponsetti.

No sé quin gat amagat es duien entre els dos, si rondaven alguna mossa o algun celler —o totes dues coses a la vegada—. Saltava als ulls, i a l’olfacte, que estaven més aiguardentosos que de costum: «¡Uns incompresos! ¡Això és el que som!», perorava el «propagandista a la via pública» amb el mateix entusiasme oratori que si s’hagués trobat en ple carrer de Pelayo ponderant les excel·lències d’una estilogràfica o d’un paraigua. «Sí, ¡uns incompresos! —insistia en Gallart—; necessitem urgentment una altra guitarra.» «Aquests de la brigada dels peus plans...», grunyia en Ponsetti. L’únic que en vaig treure en clar és que els havia desaparegut la guitarra i sospitaven que els l’havien pispada els de la «brigada dels peus plans» —veïna i rival de la nostra—; també em va semblar entendre, però ja d’una manera més nebulosa, que al batalló hi havia alguna novetat molt digna de ser remullada.

II

La tia Olegària m’esperava. No havia volgut ficar-se al llit per no deixar-me amb un sopar fred; perquè aquesta bona gent, que mengen coses tan horroroses, senten esgarrifances a la sola idea de menjar fred. La vaig renyar; li vaig dir que, al capdavall, no té cap importància no sopar calent, i fins i tot no sopar, un dia de tant en tant; que potser fins és bo per la salut, i que en tot cas no ho és per la d’ella això de vetllar fins a primeres hores de la matinada.

Ella em mirava movent el cap, gens convençuda:

—Es que yo pienso siempre en el nuestro, que va como ustedes por esas guerras.

No era pas, naturalment, la primera vegada que em parlava del seu nét. Ja en començo a saber alguna cosa; ja m’era familiar la incommovible convicció de la vella: «Cuando se aloja algún soldau en casa, pienso que como yo le trate a él ansí tratarán al nuestro.» Però sempre havia donat per suposat que servia en alguna unitat republicana.

Aquella matinada, doncs, mentre jo menjava el sopar que m’havia rescalfat i ella, dreta, mirava com me’l menjava, vaig preguntar-li més coses del seu nét; entre altres, en quina unitat servia. La pobra dona no m’ho sabia dir, es feia un embolic de regiments i batallons; però em cridà l’atenció que parlés de regiments, essent així que en el nostre camp no n’hi ha. Vaig arribar a treure en clar que servia en una unitat enemiga. Ella no ens distingeix gaire, creu que tós semos lo mesmo: i qui sap si té raó.

El nét es diu Antonio López Fernández. Me n’ha ensenyat fotografies: en vestit de quinto o en vestit de mudar, ni que els matéssiu no es deixarien fotografiar amb el vestit de cada dia. El nostre Antonio López Fernández té a les fotos un aire enravenat, una mirada frontal que no lliga amb el somriure forçat de la boca. Retocades i ampliades (s’hi veuen fetes en carbó les ratlles de les celles i dels cabells), la tia Olegària les té penjades en el seu dormitori en uns marcs pintats de purpurina. N’hi ha una que mereix una menció especial: és la inevitable foto de primera comunió i s’hi veu l’Antonio López Fernández vestit de mariner; al costat té una nena de la mateixa edat si fa no fa —uns deu o dotze anys— vestida com de núvia. Però de núvia del segle passat, increïblement provinciana i passada de moda.

—Tia Olegària, no sabia que tingués una néta.

—No es mi nieta, que es mi hermana.

—¿Germana de vostè? ¿I de la mateixa edat que el seu nét?

—Cuando hizo la primera comunión, sí era de su edá; luego después, como que se murió la probecica... Hará de eso unos como sesenta añicos. Sabrá que yo tuve algún tiempo en casa una doña, ansí como agora le tengo a su presona de usté, de huéspeda. Una verdadera doña, don Luisico, pos era la maestra del pueblo. La doña ésa, cuando se mudó a otro pueblo, me regaló ese marco, sin pintura; y yo le dije al retratisto que vinía todos los años a por las primeras comuniones: ¿que no me podría poner junticos a mi nieto y a mi hermanica, que gloria haiga la defunta, ambos a dos en el mesmo cuadro pa aprovechar el marco ese tan lindico? Veinte duricos me llevó el retratisto pa hacerme el trebajico que no se conociera la costura. Ansí les tengo a los dos junticos que paice que les estoy viendo; qué majo, ¿verdá? Esos retratistas son los mesmos diablos pa hacer cuadros majos; que en total, por veinte duricos...

Malaguanyats vint duros, però ¿què li volies dir? D’altra banda no és pas ella qui detenta el rècord de fotografies idiotes en aquest poble. L’alcalde (aquell que el comandant Rosich restablí en el càrrec) té penjada al menjador de casa seva la radiografia que li van fer de l’estómac quan l’havien d’operar d’un tumor. El tumor resultà benigne, però la radiografia és tan repel·lent com si es tractés d’un càncer. L’home la té emmarcada i n’està molt cofoi; a tothom explica que «el cuadro ese le costó sus buenos treinta napoleones». Aquí es podria fer filosofia de la profunda: ¿i si l’alcalde tingués raó? ¿Què té més la foto de la nostra cara que la del nostre estómac?

He anat al castell. La Bellota ja va millor, torna a tenir gana, m’ha dit el mosso; i ja li ha tret la borrassa, que li feia massa calor. La mestressa m’ha rebut per primera vegada, no a la sala gran, sinó a l’ala on viu. Com que el castellot és enorme i no té criada, s’ha reduït a unes poques peces, les indispensables, petites i ben orientades. Jo sentia una viva curiositat per veure aquella part de l’edifici, fins ara gelosament tancada a tots nosaltres.

Són unes peces amb alegres finestrals al sud, sobre el poble. Es veuen les teulades de tot el caseriu, d’un gris finíssim, amb taques de liquen rovellat; del mar de teules emergeix el campanar de maons negrosos. Alçant el cap, veus la barbacana del castell que fa un sortint molt pronunciat, amb una multitud de nius d’orenetes i de falcilles. N’he comptat fins a cinquanta. El fang de què estan construïts ha pres pàtina; diu que aquests ocells aprofiten, si poden, els nius d’un any per l’altre amb algun retoc lleuger, i no seria pas impossible que algun fos tan antic com la teulada.

Aquesta part del castell desconcertava totes les meves previsions. No és pas que esperés trobar-hi aquell luxe estrident i despistat que evoca la idea de «criada ascendida a señora», ja que semblant idea no m’ha passat mai pel cap pensant en ella; així i tot, em sorprengué la seva extrema senzillesa.

Són uns interiors com de convent. El salonet on m’ha rebut fa al mateix temps de menjador; hi dóna el dormitori, espaiós, sense més mobles que un llit de ferro, un parell de cadires de boga i un canterano isabelí. Ho veia bé perquè la porta estava oberta de bat a bat. A un costat del salonet-menjador hi deu haver la cuina —la porta estava tancada— i a l’altre el dormitori dels nens. Les parets estan senzillament emblanquinades amb calç i els paviments són de rajola ordinària, envermellida amb mangra.

Em va fer seure en una cadira de frare; entre ella i jo quedava una taula rodona de noguera, més aviat petita, que és on deuen menjar. Vam parlar naturalment dels moliners, ja que era l’objecte de la meva visita.

—Ahir van venir; ja estem d’acord. Demà s’instal·laran a Albernes.

—És de creure que la Santiaga no explicarà més xafarderies.

—La pobra se’m va posar a plorar. No és pas dolenta; és tonta. En aquests pobles es fa més mal per tonteria que per malícia.

Li vaig dir els rumors que corrien pel batalló:

—Podria ser que ens en anéssim d’Olivel. Jo no havia estat tant de temps seguit en un mateix poble d’ençà de la guerra.

—Pobres, és natural que desitgin una mica de tranquil·litat; però Olivel és tan petit, tan brut, tan enclotat, tan miserable...

Es va produir un silenci. Ella mirava cap a la finestra oberta. Ens arribaven els xiscles de les orenetes atrafegades anant i venint dels nius. Ella mirava enllà amb aquella mirada perduda que tenim quan no mirem res; i de sobte es va posar a riure tot repetint: «Tan enclotat, tan miserable.»

Era un riure que em feia mal i la vaig interrompre gairebé amb rancúnia:

—Sí, Olivel és trist. I vostè també ho és. Però qui sap si precisament és aquesta tristesa allò que m’atreu tant.

Olivel em queia a sobre els primers dies, ara ho puc dir; ara, que no canviaria els seus erms i les seves muntanyes pelades per cap altre lloc del món. No hi ha res com la tristesa tan mesurada, tan serena, tota oberta al cel, d’aquests deserts tan amples, a penes interromputs molt de lluny en lluny per una ermita sobre un turonet d’argila groga amb quatre xiprers...

—¿Com li pot agradar un país així?

—De la mateixa manera que agrada una música trista o un capaltard de novembre o un record molt llunyà... o una dona amb molt de passat.

Ella ja no reia, però em mirava amb una punta de curiositat burleta:

—Nosaltres, les pageses, no ens capfiquem amb aquesta mena de coses. Els pensaments que ens encaparren són més casolans: que si la truja s’engreixa, que si les gallines ponen, que si a l’hort maduren els tomàquets, que si la tupina allargarà fins a la matança vinent... ¿Per què pensar en res més? El passat... Per poc que et deixis dur a records i coses tristes, comences a sentir angúnia. ¡És tan estrany el passat, si una s’hi enfunda! Jo era a tal punt, feia això o allò, ¿com és possible? ¿On va a parar el que hem dit, el que hem fet, el que hem pensat, al cap dels anys? N’he viscuts molts a Barcelona i el puc comprendre a vostè; ja veu com li puc seguir la conversa. Però cregui’m: una dona amb passat és un cartutxo gastat; i si una ha errat el blanc, que prengui paciència. Quan una dona té un passat, és que és vella sense remei. Jo sóc vella i la meva vida és un fracàs: vet-ho aquí tot. No hi busqui músiques celestials ni capaltards de novembre; no es faci il·lusions.

El sol d’aquell matí de darreries de la canícula entrava de biaix pel finestral i feia llampeguejar la lluna entelada d’una cornucòpia penjada a la paret; el raig reflectit es posava a moments, segons els moviments del seu cap, damunt la seva cabellera d’un color castany clar com de cànem que duu recollida en una mena de trena grossa i curta. Tot parlant cosia un pedaç en uns pantalonets, segurament els del noi més petit; els matins no són mai amb ella, corren pel terme. Vaig alçar-me per anar-me’n; hauria volgut dir alguna cosa perquè sentia que no podia deixar les seves darreres frases sense resposta; però les paraules no em venien:

—Déu sap —vaig murmurar— que cap altra dona...

I no sé què més vaig dir, si és que realment vaig arribar a dir alguna cosa.

—Gràcies, vostè és molt amable —va replicar amb naturalitat, sense alçar els ulls de la feina—. Vostè s’ha educat a Barcelona, allà es tenen atencions amb les dones de la meva edat; conec aquells costums. I encara que una ja sap que només es diu per compliment, una paraula amable sempre s’agraeix.

—¿Vostè es pensa que només ho he dit per compliment?

Jo em defensava amb passió i no obstant no sabia pas què havia dit. Ella alçà els ulls per mirar-me amb una certa malfiança:

—Per compliment, és clar. ¿Per què ho diria, si no?

Em mirava de fit a fit com tractant de penetrar les meves intencions. Vaig comprendre que no podia insistir; a més, en aquell moment, em distreien els seus ulls: els seus ulls, és aleshores que ho descobria, no són negres com no sé per què m’afigurava; vistos de prop són d’un gris ombrívol i molt brillant, com si llampeguegessin.

—Vostè és molt jove —articulava a poc a poc, segurament adonant-se de la meva torbació i mirant cap a la finestra; la seva veu tornava a ser greu i distant com en aquella cruïlla de camins, aquell vespre, a contraposta—. Vostè és molt jove; li podria ser mare.

—No digui barbaritats. Tinc un fill de quatre anys; vaig pels trenta.

La mentida se’m va escapar sola, sense esforç; al capdavall, havent passat mesos ha dels vint-i-cinc, ¿és molt dir que vaig pels trenta?

—¿I quants me’n fa a mi?

Una breu vacil·lació i sense donar-me temps a respondre va deixar anar en veu baixa:

—He passat la quarantena.

Altra vegada em venia aquella ingrata sensació de ser un home petit que parla amb una dona alta; ella tornava a feinejar amb l’agulla i el pedaç:

—Vostè és un jove educat i sap ser amable amb una dona; llàstima que en aquests poblots no hi hagi gaires ocasions de lluir-ho. N’hi hauria que s’ho prendrien malament

—Li prego que no segueixi en aquest to, que em fa mal. Tinc la impressió que em confon amb algú altre.

—¿Algú altre? ¿Qui vol dir?

—No em refereixo a ningú; no em refereixo absolutament a ningú. Jo no sóc un jove ben educat sinó tot el contrari; ja fa un any que m’arrossego pels fronts de guerra. Prengui-s’ho tan malament com vulgui, però jo... Olivela...

—Són ben estranys, vostès. ¿Com no ho comprenen? ¿Què volen de mi? Abans de la seva vinguda, jo vivia tranquil·la en aquest castellot, una ruïna en una ruïna. Els anarquistes hi veien més clar que vostès; m’anomenaven la vieja del caseruco. I no em sabia greu; així em deixaven en pau en el meu racó. Em respectaven.

—Em sabria molt de greu si es cregués que jo no la respecto.

—No he volgut dir això —i per primera vegada, en el timbre de la veu i la mirada lluminosa que em tornava a enfocar alçant-la de la feina em semblava notar alguna cosa tirant a tendresa o agraïment.

—Em sabria molt de greu, cregui’m, Olivela; com me’n sap que em posi en plural, que digui vostès com si als seus ulls jo no fos més que un número del batalló; un de tants, que avui s’allotgen en aquest poble i demà qui sap on pararan.

—No era pas en aquest sentit que ho deia. No volia dir el batalló. Jo em referia a en Soleràs.

—¿En Soleràs? Un dia vostè em va demanar que no n’hi parlés mai.

—Sí; més val no parlar-ne. En veritat que més val.

I es va fer un silenci tibant.

—Doncs no en parlem —vaig tallar-lo jo—. N’hi ha prou per avui —vaig afegir aprofitant aquell moment per emprendre una discreta retirada—. Sàpiga que té en mi un bon amic, disposat a servir-la.

Aquesta frase banal, deixada anar a falta de millor, va produir un efecte que certament no esperava. Em va mirar en silenci com si aquelles paraules li fessin venir una idea:

—¿De debò estaria disposat a servir-me? Per exemple, si li demanava una cosa; una cosa que vostè pogués fer, un petit servei que per mi tindria importància...

—No en tingui cap dubte; jo, per vostè...

—En realitat —em va tallar ella—, vostès són els amos del poble ja que Olivel queda comprès dins la zona del front i es troba en conseqüència sota jurisdicció militar. Vostès em podrien prendre, si volguessin, el castell i les terres i el molí d’Albernes i l’egua i fins els quatre mobles que tinc; també podrien fer tot el contrari. El petit servei que jo li demanaria (no ara, sinó més endavant), a vostè li seria ben fàcil, ja que és advocat. En parlarem un altre dia.

—¿I per què no ara?

—Perquè el veig massa nerviós en aquest moment; fixi’s com li tremolen les mans.

M’enfocava altra vegada els seus ulls d’acer ombrívol. «¿Què deu voler de mi?», pensava jo; i de cop vaig comprendre que el mateix de mi podia pensar ella, però ja havia pres de nou el pedaç oblidat sobre la seva falda i ja no em mirava; feinejava lleugera després d’haver enfilat l’agulla i tallat entre les dents el fil. Aleshores vaig adonar-me que en l’ambient que l’envolta flota una olor precisa de roba neta, de roba blanca amorosament emmidonada i planxada i desada amb espígol dins una arca antiga de cedre o de noguera; després, mentre baixava l’escalinata, única cosa del castell que és de pedra picada, l’aire fresc que puja de la planta baixa amb sentors de celler, de palla i de llenya de pi i savina ha esborrat aquella olor de roba blanca i d’arca de nuvis.

Avui la tia Olegària m’ha fet mortajo per dinar. És el plat regional per excel·lència. Horrorós, naturalment, però bé has de fer veure que et sembla l’ambrosia dels déus.

Consisteix en una panxa de be que han omplert amb les tripes del propi desgraciat i cosit després per fer-ho bullir hores i hores. Quan ho serveixen i ho descusen, se n’escapa una bafarada com d’una locomotora de vapor; una bafarada de budells calents que tapa els esperits al més pinxo. Inútil afegir que la bafarada atreu batallons i brigades senceres de mosques.

11 d’agost

Tornava al poble d’una de les meves passejades al convent; passant per davant d’una casa que es troba gairebé als afores vaig sentir un violí que tocava. Alguna cosa de Chopin; però ¿és que Chopin va escriure mai solos de violí? En tot cas, admirablement tocat, amb una discreció infinita. Vesprejava i aquella música semblava fondre’s amb les resplendors i les olors i les agonies exquisides d’aquell capaltard. La canícula mor; cada any, quan mor la canícula, alguna cosa mor en nosaltres. Aquell aiguat va ser un cop mortal per a ella; d’ençà d’aleshores, alguna nit haig de dormir amb manta. Però ¿qui diastres tocava el violí?

Ho he preguntat al practicant, que m’ha mirat sorprès:

—¿No ho saps? És el metge.

—¿Hi ha metge al poble?

—El del batalló, home; el doctor Puig. ¿Que vius a la lluna? Toca el violí com un àngel.

—¿Aquell borratxo? Em creia que només li interessaven els bocois.

—T’equivoques. És un home molt sensible.

—Em voldràs fer creure que beu per oblidar.

—I ¿per què no? Hi ha frases que si arriben a suades és precisament perquè responen a realitats.

—Bah... ¿i el comandant?

—Una bellíssima persona.

—Això no ho discuteix ningú, Cruells; el que voldria saber és si també beu per oblidar.

—En pots estar ben cert; tots els que beuen ho fan per oblidar.

—¿Oblidar què?

—Generalment no se’n recorden.

M’ho deia amb absoluta serietat. Les ulleres de carei li donaven més cara de mussol que mai mentre intentava convèncer’m que el metge, el comandant, en Gallart, en Ponsetti, tots els «amants del biberon» (així ho diu el comandant), si beuen, és per ofegar en vi el sentiment del buit, «primer pas cap a la religió».

—Digues, doncs —he replicat—, que s’hi va fent esses.

—Em fas —ha insistit ell— la impressió que no sents el buit, que no l’has sentit mai encara.

—¿És que voldries que m’emborratxés?

—Deixem-ho córrer.

Tinc carta de la Trini; una carta que m’ha fet pensar en aquesta conversa amb en Cruells. «Estic certa que algun dia ho comprendràs; fins ara has fugit de la felicitat com si et fes horror...» «Si tu volguessis, podríem començar des d’ara, a pesar de tot, de la separació, de les males estones que m’has fet passar...» «Encara no t’has adonat de la meva existència. No vull dir que no m’estimis, però vius com si jo no existís. Perdona que et parli així, però hi ha moments que no puc més i necessito esbravar-me. Tu no pateixes de sentir-te sol al món, o almenys no t’has adonat encara que en pateixes; jo, en canvi, no ho suporto. Fa un mes que no m’has escrit ni una ratlla...»

Un mes... Ja deu ser això.

Ramon, tinc la vaga sospita que sóc un perfecte brètol. Molt més que el tinent-metge, que almenys sap tocar el violí. El mateix Soleràs, al meu costat, faria figura de sant. Tu no saps res de la meva vida d’ençà que te’n vas anar. ¡Que fins l’ingrés d’un home a Sant Joan de Déu pugui ser un mal per a un altre! Em vas deixar tan sol en aquella casa... ¿Et recordes d’aquell llit de matrimoni en què dormíem plegats quan érem petits? De vegades em despertava sobresaltat i per fer-me passar el terror de la fosca m’agafava a la cua de la teva camisa de dormir; ¡si sabies quantes vegades he trobat a faltar la cua de la teva camisa! Tu m’explicaves històries del papà; tu l’havies conegut, sabies els detalls de la seva mort a l’Àfrica, sense gestos ni frases, amb tota simplicitat, com qui fa la feina humil de cada dia. ¿No vas sospitar mai que anant-te’n em deixaves sol i com perdut enmig d’un bosc? Ningú no em va parlar mai més del papà des d’aleshores si no és amb reticències, amb frases deixades anar com aquell que res i que em feien mal. I la Julieta em feia por, amb aquells ulls que semblava que em xuclessin i aquella boca com una ventosa que vaig sentir de cop i volta, un vespre, al jardí; encara solíem jugar-hi, amb ella, en Josep Maria i alguns companys i companyes de col·legi. El nostre cosí Josep Maria, pobre fatty de veu atiplada, no crec que percebés com s’anava carregant l’aire del jardí quan fosquejava; vull fer-li l’honor de creure que no ho percebia, ja que una d’elles, la Julieta, era la seva germana. Jo no podia sofrir la Julieta; ja no la podia sofrir aleshores, que teníem catorze anys, perquè la trobava d’una poca solta que em crispava els nervis. I aquell petó a la boca, que jo no esperava... És curiós com un petó, ¡tan poca cosa!, pugui tenir tanta ressonància en aquell moment que deixem de ser nens. Per a mi havia estat la revelació d’un aspecte de la vida que segueix repel·lint-me: la sensualitat femenina.

Una dona sensual em fa l’efecte d’un monstre.

De tot això sembla que faci mil anys, ¡i només en fa deu o dotze! ¿Com podem canviar tant en tan poc temps? La Trini en canvi feia la sensació de no haver conegut aquella transició tèrbola, d’haver passat de nena a noia sense adonar-se’n. La secta de la qual formava part la seva família publicava un full, La barrinada, potser l’únic periòdic anarquista que sortia en català. Vaig ser capaç de col·laborar-hi i fins de vendre’l pels carrers amb en Soleràs i la Trini; però mai de llegir-lo. En canvi no em descuidava cap setmana d’enviar-lo per correu al nostre oncle; ja que en definitiva era per això, per fer-li la guitza, o almenys sobretot per això, que jo m’havia fet anarquista. Un dia, en havent dinat i mentre fèiem sobretaula, em va dir que l’anés a veure aquell vespre al seu despatx.

Prou et deus recordar d’aquelles butaques torrades de cuiro negre, tan desoladores, i d’aquell bust del Dant sobre l’arxivador. L’oncle despatxava amb el comptable; vaig haver d’esperar una llarga estona assegut en una de les butaques i tractant d’endevinar què pot tenir a veure el Dant amb la fabricació de pastes de sopa. El comptable se’n va anar; l’oncle, per fi, alçà el cap per mirar-me entre compassiu i burleta. Es treia un periòdic de la butxaca de l’infern; es tractava, naturalment, de l’últim número de La barrinada, on havia aparegut un llarg article meu.

—¿Creus que m’has tret cap hora de son? Suposo que això del «porc que s’engreixa» ho has escrit pensant en mi. Algun dia t’avergonyiràs d’haver firmat aquestes bestieses amb tots els noms com un innocent. No caus que jo, com a tutor, puc enviar-te en un correccional...

La paraula se m’aparegué com voltada d’un nimbe de glòria: jo seria un màrtir als ulls de la Trini. El tiet Eusebi seguia parlant; ara comprenc que allò del «correccional» només ho havia dit per espantar-me, però en aquell moment m’ho vaig prendre de debò. Sovint s’interrompia per examinar papers, xifres, telegrames que li duien els empleats: «La setmana entrant hi ha junta general d’accionistes; haig d’enllestir els balanços i preparar l’informe...»

Entrà encara un empleat amb un telegrama; ell hi donà un cop d’ull i el deixà damunt la taula:

—Un altre telegrama de Madrid... Bé, parlem de tu. Sé que fas llargues i solitàries passejades amb una mosseta anarquista. ¿Amor lliure? No està mal. És a dir, no estaria mal si no fossis un enze. ¿Que com ho sé? Pots comprendre que, essent com sóc el teu tutor, et faig vigilar per un home de la meva confiança. La responsabilitat del que pugui passar recauria sobre mi, i tu potser encara no has caigut que això de l’amor lliure seria molt divertit si no portés cua. Un enze, sí; aquesta mosseta...

Obria amb les estisores una carta que acabava d’arribar:

—Bah, el corresponsal de Caracas. Ja et daran bon amor lliure, si bades. En fi, estimat nebot, no disposo de gaire temps per dedicar-te’l. Vull aconseguir un vot de confiança dels accionistes per ampliar la indústria; la cosa rutlla, saps, però em cal preparar bé l’informe, sospesar-ne les paraules, comprovar-ne les xifres —encengué un puro, es repapà a la butaca i aclucà els seus ullets inexpressius d’home de negocis—. No disposo, doncs, de gaire temps per dedicar-te’l; quina llàstima que me’l facis perdre amb romanços, quan aquí —i signà amb un gest vague les cartes i telegrames— hi ha cents de mils duros en doina. T’ho diré en poques paraules: jo pensava tancar-te en un pensionat a fi d’evitar-te un desastre matrimonial, que és com solen acabar els amors lliures, però ho he consultat amb el pare Gallifa i ell s’hi oposa. Diu que si et tanco ho esguerraré tot; ell creu —i el tiet Eusebi reia com d’una idea molt divertida— que ets més cristià que tots nosaltres, ell inclòs.

¡El pare Gallifa! Jo ja ni em recordava del vell jesuïta. ¿Et recordes, Ramon, d’aquelles «plàtiques» que ens feia cada diumenge, acabada la missa, a la congregació dels lluïsos; aquelles «plàtiques» tan pesades, el pobre? Si t’haig de ser franc, em sentia decebut: ja no seria un màrtir, no hi hauria correccional. Però allò del pare Gallifa m’havia fet un cert efecte. El vaig anar a veure sortint del despatx; el convent del carrer de Casp queda tan a la vora... Em va rebre a la seva cel·la, que exhalava com sempre aquell tuf de peça esquifida mal airejada, que tu en deies «olor de santedat» quan encara et permeties bromes d’aquestes. La tauleta, la cadira de boga, el llitet de ferro petit com de criatura, tot continuava exactament igual que quan hi anàvem tu i jo. Ell s’assegué al llit dient-me de fer-ho a la cadira i em semblava molt més vell que la darrera vegada.

—No he vingut a escoltar sermons —li vaig dir—, sinó a donar-li les gràcies.

—Les teves gràcies no m’interessen, confita-te-les. Només et demano que escoltis una mica, no gaire, que ja sé que sempre m’has trobat lata.

M’ho deia amb una mena de complex d’inferioritat que em desarmava. Semblava un oncle pobre clavant un «sablasso» al nebot ric i important.

—Potser no caus que també jo sóc una mica anarquista —somreia com si es pensés dir un xisto—. Les encícliques socials dels papes...

—Pare Gallifa —el vaig interrompre—; si vostè sabés com em carreguen totes aquestes històries, la revolució industrial, el proletariat, la plusvàlua, l’economia planificada...

—Però ¿no ets anarquista?

—¡I jo què sé! ¿Què vol dir, ser anarquista? Si un pogués saber el que és, el que vol; si jo li digués que se me’n fum de tot plegat... ¡L’anarquisme! Si li digués que tot ha vingut d’un acudit d’en Soleràs, que en el fons l’únic que busca és divertir-se...

Els ullets cansats i vermellosos del pare Gallifa anaven passant de la sorpresa a l’estupor, de l’estupor a la tristesa:

—Pobre Lluís... ja que t’hi trobes, sigui pel motiu que sigui (¿qui és aquest Soleràs? ¿Un company teu?), hauries d’aprofitar-ho per estudiar a fons aquests problemes, prendre-te’ls ben de debò. Em fas por, Lluís, no perquè siguis anarquista, sinó perquè no n’ets prou; vull dir perquè no t’ho prens amb bona fe; la bona fe salva moltes coses. L’anarquisme en té d’excel·lents, si un sap triar-les. Tu...

Jo em vaig posar a riure, de tan absurda que trobava aquella mena d’apologia de l’anarquisme en boca d’un jesuïta. Ell somreia vagament i la seva mirada em semblà per un instant la d’un cego, exactament la d’un cego que en aquella època solia demanar caritat a la cantonada de l’església de Betlem.

—El teu oncle m’ha parlat d’una estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica.

Em tornava a mirar amb aquella mirada trista, cansada, suplicant:

—Lluís, ¿estàs segur que l’estimes, que no la deixaràs?

De nou al carrer, l’únic que sentia era la vergonya d’haver plorat. Pensava en la família de la Trini, en el grup de La barrinada: «Sort que no ho sabran.» ¿I la Trini? ¡No li diria res d’aquella entrevista idiota!

L’endemà passejàvem pel parc de la Ciutadella. Ens vam asseure en un banc, sota els til·lers sense fulles, no lluny de l’estàtua eqüestre del general Prim. El parc era humit, fred i solitari; el seu tuf de fullaraca podrida feia com una onada de melancolia. Em sentia vell: anava a complir vint anys.

—Faré el que em darà la gana. S’han hagut de rendir.

Però una veueta sorneguera em deia per dintre: «¿I el pare Gallifa?» Vaig dir-li que el jesuïta havia estat a favor meu sense entrar en més detalls; però d’una cosa en altra m’anava sortint tot com si em parlés a mi mateix. Crec que es devia a l’atenció amb què m’escoltava; ella tenia setze anys, aleshores. I se’m va escapar allò que tant volia amagar-li: que havia plorat al final de l’entrevista.

—Ja veus, he estat covard; i cosa pitjor, ridícul.

La Trini callava. I aleshores li vaig parlar de tu, Ramon; perquè ella, si havia sentit parlar de jesuïtes —i pots comptar en quin to—, ignorava fins el nom de sant Joan de Déu. Callava i m’escoltava absorta. Encara no li havia parlat mai de tu, ¿oi que és imperdonable? Si haguessis vist, Ramon, els seus ulls —que no són uns ulls bonics, no, rodons i d’un verd anodí, uns ulls d’estar per casa; però que et miren amb aquella credulitat infantil, disposats a empassar-se no importa què mentre sigui bo, noble, generós...

III

Van sortir sis toros, tots sis eren dolents; i aquesta ha estat la causa de cremar-se els convents.

Popular, 1835

13 d’agost

El capità Picó ha organitzat una «república», és a dir, un grup d’oficials per fer junts els àpats. És la segona que s’organitza a Olivel; el comandant i el metge havien fundat, dies ha, la primera, amb el capità Gallart i el Propagandista com a puntals.

El gran Picó ha alçat bandera antialcohòlica i com que és fumador de pipa la pipa passa a ser el símbol de la nova germandat, contra el biberon que ostenten els nostres contraris. L’ex-bidell ha descobert entre la metralla un cuiner de l’Hotel Colón, que respon per Pepet, com tants altres genis incompresos, i és silenciós i solemne. La pobra tia Olegària no podia competir de cap manera amb una rara avis com aquesta, de manera que he cuitat a donar-me d’alta a la «república de la pipa». No cal dir que el practicant ha abraçat així mateix la causa de la pipa i amb ell els dos tinents de la metralla; hauríem pogut constituir una república tan ideal com la de Plató, però a última hora ha aparegut l’intrús. El qual, com tots els intrusos, els primers dies semblava la perla de les perles.

Aquest nou heroi de l’Exèrcit de Catalunya havia arribat a Olivel fa un parell de setmanes. Crèiem que venia a organitzar la secció de Transmissions del batalló, ja que és això el que el comandant demanava amb insistència a la brigada; era un tinent de Transmissions el que ens calia. El comandant, que com de costum navegava a la deriva, no es va preocupar gaire de mirar-li els papers; es va donar per satisfet amb saber que es deia Rebull. Arribava en cos de camisa i sense galons i amb una pipa entre les dents blanquíssimes, com d’anunci de dentifrici. La camisa era impecable, les dents impressionants; i cosa millor encara, arribava aureolat d’aquella reputació de cultura que és inseparable de tot oficial de Transmissions. «Un autèntic home de món», resumí el comandant.

Pel que fa a en Picó, callava com un murri; però ja havia posat en joc totes les seves martingales per impedir que una perla tan descomunal anés a reforçar la «república del biberon». A hores d’ara, de bona gana els regalaríem la nostra adquisició. Ens ha resultat poeta; ens recita versos de collita pròpia, que ens pengin a tots si hi entenem borrall; ens diu tot dinant que som uns prosaics, que Baudelaire ja ha estat superat i que no tenim «experiència femenina». També assegura que no sabem fumar en pipa i ens en dóna lliçons enciclopèdiques, però el pitjor de tot és que no ha estat mai de la vida oficial de Transmissions; és... ¡comissari polític!

Quan per fi ho vam treure en clar, la consternació era general.

No és pas que sigui comunista; no arriba ni a socialista. No era d’aquí que ens venia la consternació, sinó de l’amenaça de noves lates polítiques, de nous cursos d’educació republicana, de lliçons de drets i deures cívics, i en efecte no va trigar gaire a convocar tot el batalló, comandant, oficials, classes i soldats, a la sala gran del castell per clavar-nos un discursàs pedantíssim sobre feixisme i republicanisme. Era a mig discurs, la son ens anava guanyant, quan vet aquí que el comandant es posà dret i amb la cara congestionada i un gran gest del braç va clamar:

—Ells són els dolents i nosaltres els bons; ¡vet-ho aquí tot! Ja ho sabem; no cal que ens ho expliquis, que ja estem tips de sentir-ho. Tanca, doncs, el bec i posa’t a fer d’oficial de Transmissions si no vols que t’amarguem la vida. Si no en saps, ¡aprèn-ne!

Hi ha una altra novetat al batalló força més interessant per a mi: resulta que en Cruells també coneix el pare Gallifa, el «doctor» Gallifa diu ell. Al capdavall no té res de particular que tots dos el coneguéssim sense conèixer’ns l’un a l’altre, però ens va fer l’efecte d’una coincidència extraordinària. M’ha explicat coses que jo ignorava: que arran de les lleis contra la Companyia de Jesús hagué de deixar el convent i instal·lar-se a casa un germà seu, un hisendat de la plana de Vic o de les Guilleries que viu en un pis antic de la riera del Pi. Diu que allà vivia un capellà secular i que havia entrat de professor al seminari; com a professor el va conèixer i és per això que l’anomena sempre doctor. ¡A mi em sona tan estrany, això de «doctor» Gallifa! També em costa molt d’imaginar-lo fora de la seva cel·la. En Cruells, d’ençà que sap que el conec, me’n parla sempre:

—Si és un home interessantíssim —m’assegura, tot estranyat que jo trobés pesades les seves «plàtiques» dominicals de la congregació dels lluïsos.

Els dies i les setmanes se’m fan llargs com si s’arrosseguessin i tracto de distreure’m amb les xafarderies del batalló, però a moments em sento com absent, en un estat de buidor com si hagués rebut un cop i flotés en una mitja inconsciència. M’obsessiona la carta de la carlana. Aquesta dona és desconcertant: ¡enviar-me una carta per correu, vivint com viu a quatre passes! Me la dugué el carter del batalló; l’estampillat era de Mora de Albullones —un poble que ni sé on para—. ¿Qui l’hi havia anat a tirar? No duia ni data ni firma i l’estil era tan ambigu que es pot dir que no hi vaig entendre res. Em donava la llista dels frares assassinats: «Éstos son los asesinados con toda certeza, pues se hallaron sus cadáveres.» I em recordava aquell famós favor de què m’havia parlat aquell dia; «a usted le será sencillísimo». Senzillíssim... per començar, no sé gaire de què es tracta. Segueixo anant quasi cada dia al monestir; escorcollo els pilots de llibres; busco documents a la sagristia, a les cel·les. És buscar una agulla en un paller. Un monestir tan gran, saquejat, robat, cremat i finalment abandonat i obert als quatre vents per espai de mesos i mesos... El pitjor de tot és que em prohibia anar-la a veure mentre no li hagués trobat aquesta partida: «No trate de verme, no le recibiré.» La prohibició m’exaltà fins a perdre el sentit del ridícul: li vaig escriure, ¡ja no sé què li vaig escriure! Era una borratxera, però ¿de què? ¿És allò que en diuen una passió? En tot cas, alguna cosa que no havia sentit mai fins ara. No sé què val un sentiment així, ni m’importa; només sé que és un desig tan lancinant, que si amb ella hagués de sofrir el suplici més atroç la desitjaria igual o encara més...

Em trobava a la sagristia del monestir i sentia una impressió com si l’aire fos espès i quiet com una aigua estancada; em sentia absent del món com si realment flotés en un aire espès com una aigua. La sagristia fa olor de fusta bona, de fusta antiga de cedre; una olor seca, una mica amarga; una olor... d’ella. Ella té alguns cabells blancs, quatre potser; jo n’hi he comptat quatre. M’hi havia acostat, sentia l’olor de cedre dels seus cabells; i aquells quatre fils subtils, sorprenents, impúdics, brillaven com aquells que les aranyes filen durant la nit i que descobrim de bon matí gràcies a les gotes de rosada que el sol encara no ha evaporat. Molt tènues, molt subtils, però els fils de teranyina del matí són tan fràgils i en canvi aquells quatre cabells... Ella s’havia girat d’esquena per recollir un tros de roba de damunt la taula i vaig estar temptat de besar-la al coll, sota l’orella. No ho vaig fer i ara em reca de no haver-ho fet; jo hauria sentit allí, amb els llavis, tota la seva sang en glopades rítmiques, la seva sang que deu ser d’un vermell càlid i fastuós. Ella s’hauria tombat bruscament i en els seus ulls jo hauria llegit una immensa sorpresa —probablement fingida, ja que bé s’ho pot esperar que un dia o altre faré aquest mal pas... L’olor de la sagristia ve naturalment del gran armari, que és de cedre en efecte i ara tot buit, on devien tenir desats els objectes i robes del culte. La sagristia dóna directament a l’altar major, del costat de l’Epístola. A la recerca d’aquesta partida misteriosa, jo havia examinat l’interior d’aquell armari enorme; i quan em vaig girar, gairebé marejat d’olor de cedre i d’encens, vaig veure la parella de nuvis. Per la porta estreta de la sagristia només els veia ells dos.

¿I és això el que ella serà un dia? El vermell càlid i fastuós de la flor de magraner, l’olor de cedre i d’encens dels seus cabells, ¿tot ha de parar en aquesta immobilitat incomprensible? Una mena d’automatisme em duia fora de la sagristia i em vaig trobar davant la cara de murri, que sembla mirar enlaire com algú que està al corrent d’un secret grotesc i dissimula. És curiós, es veu que en aquest convent no tenien el costum de tancar els ulls; us miren i no us veuen... I la cara de murri amb aquella ganyota esbiaixada era allà, davant meu, tan rígida; i em venia a la memòria en Soleràs i coses que ell m’havia dit i que semblaven delirants però ara prenien sentit. Perquè entre la meva set i la font prohibida s’interposava la mòmia; no aquella, sinó la meva, la que jo seré. I la que serà ella. Una rancúnia sorda em pujava contra aquella cara cínica i la boca se m’omplia de saliva...

14 d’agost

En Picó acaba de descobrir que en Rebull, no sols és comissari polític en comptes d’oficial de Transmissions, sinó que a més procedeix de la «brigada dels peus plans». Hi era comissari de companyia; ara ens l’han endossat a nosaltres, ascendit a comissari de batalló. També s’ha posat en clar quin partit representa: el Partit Republicà d’Esquerra Federal Nacionalista de l’Empordà. Per increïble que sembli (¿i què ens pot semblar increïble encara, després de tot el que hem vist i veiem?), entre els centenars de partits que existeixen per amargar-nos la vida n’hi ha un que es diu exactament així. Pel que fa a la «brigada dels peus plans»... potser convé explicar aquí què és aquesta famosa brigada de què parlen tant els nostres. És la segona brigada de la divisió (la nostra és la primera); diuen —i com que jo no hi era, no hi posaria la mà al foc— que aleshores de les darreres operacions el cap d’aquella brigada s’excusà de prendre-hi part «essent així», deia en el comunicat, «que la major part dels reclutes que s’han incorporat tenen els peus plans a desgrat de la revisió mèdica i no suporten una marxa prolongada». Actualment, aquesta brigada cobreix la part del front que es troba al nostre sud; entre ella i la nostra, segons he anat descobrint, existeix una rivalitat ja des de començos de la guerra, deguda en bona part a picabaralles polítiques: ells són més de la flamarada que nosaltres.

D’ençà que tenim comissari polític, el comandant, per espaterrar-lo, insisteix en la seva idea de «restaurar l’ordre al monestir»:

—La nostra brigada lluita per la higiene i la cultura, no és com la dels peus plans —mirada de reüll cap al comissari—. Un dia reintegrarem les sagrades mòmies —textual— als seus nínxols, enmig d’una solemne cerimònia: no hi ha cultura que valgui sense pompes fúnebres. Hem d’anar rumiant ja des d’ara quina marxa fúnebre serà la més escaient, com també si serà bo que siguin els mateixos desenterradors qui les enterrin altra vegada com a deguda reparació als difunts; ja que, encara que difunts, són dignes de tots els respectes.

Ni cal dir que en Rebull, en tant que comissari polític, ha de fer veure que s’adhereix amb entusiasme a aquesta idea. Pel que fa a la marxa fúnebre, que ha resultat el cau de raons, cal saber que al batalló ja tenim banda i d’aquí ha vingut la cosa; no tenim encara màquines d’acompanyament, però banda sí. És aquest detall de la marxa fúnebre la causa que la cerimònia no s’hagi celebrat encara. Resulta que en Picó, en els seus bons temps de legionari del Terç, havia estat unes setmanes trombó d’una bandera. No és pas que sàpiga de solfa, que no en sap ni borrall; però tocava d’oïda la Mort d’Aase, del Peer Gynt, cosa que l’omple de legítim orgull. Sovint ens la cantusseja de sobretaula perquè no posem en dubte les seves passades glòries musicals. Pel que fa al comandant, és wagnerià frenètic i està per la marxa fúnebre de Sigfrid. La cosa s’ha deixat a l’arbitratge del doctor Puig: aquest és un poca-pena i se’n renta les mans; assegura que mal per mal prefereix Verdi a Wagner: «Almenys tenia més sentit de l’humor.» Els dies que la banda assaja, es tanca al botiquí amb pany i clau i barra els porticons per no sentir-la. Allà, amb el violí, toca la marxa fúnebre de Chopin.

16 d’agost

Com que ahir era la festa major d’Olivel, havíem convidat el comandant i el metge a dinar a la nostra república. Van comparèixer a la una en punt i es feien l’ullet l’un a l’altre. ¿Quina en duien de cap? En Picó no els perdia de vista tot dinant, sense deixar de pedalar; el gran Picó ha fet un invent per espantar les mosques: «un home pràctic», ja m’ho deia en Soleràs. Consisteix en una ventalla de paper tan gran com la taula, que queda suspesa del sostre; un marc de quatre canyes li dóna la necessària rigidesa. A través d’una petita corriola baixa un cordill, que per l’altre cap està subjecte a un pedal. En Picó, assegut al cap de taula com un patriarca, acciona el pedal i la ventalla va i ve dispersant els núvols de mosques. Abans d’aquesta genial descoberta, ens en queien a grapats a l’escudella.

Conversa general. El doctor ens explica que el dia abans hagué d’anar a Castel de Olivo convocat pel servei de Sanitat de la brigada:

—El capità de Sanitat havia rebut una circular del Cos d’Exèrcit. Molt alarmant. Afigureu-vos que resulta que en una unitat de la nostra divisió, precisament a la «brigada dels peus plans»...

Mirada de biaix cap al comissari polític, ullet al comandant, un petit estossec:

—Bé, doctoràs —fa el comandant—, ¿què ens explicaves de la tristament cèlebre «brigada dels peus plans»?

—Mictionis cerulea... ¡una malaltia raríssima! De moment, només se’n coneix un cas; però quin cas... ¡un cas com un cabàs! El malalt no sentia res, es trobava formidablement bé; «ningú no hauria esperat d’ell semblant conducta», són paraules de Dostoievski. Un dematí, fa dos dies, s’adona quan es lleva que l’uniforme li ve estret, tracta de vestir-se i no pot, ¡s’ha inflat durant la nit! No pot cordar-se els pantalons; li falta ben bé un pam perquè els botons de la bragueta (senyors, dic de la bragueta perquè és el seu nom) arribin als traus corresponents... ¿És que no es pot parlar de braguetes, en aquesta brigada? I l’orina, mmmm, l’orina li surt blava; blava, eh, fixeu-vos en el que dic, que és el símptoma que no falla: l’orina blava. L’agonia es presenta a les poques hores entre horribles sofriments...

—¡Símptomes terribles! —exclama el comandant—. Però ¿què se’n pot esperar, de la «brigada dels peus plans»? Sempre havia sospitat que estava empestada. ¿Què en penses, Rebull? En qualitat de comissari polític, ets capaç d’haver-te empassat les obres completes de Hegel.

—Hegel ha estat superat de fa temps —va pontificar el comissari; i de moment no es va parlar més de la mortífera mictionis cerulea, ja que la conversa va derivar cap a les influències de Hegel que es troben en El Capital de Marx, subtil qüestió filosòfica que ja pots comptar si ens apassiona gaire.

Avui —naturalment—, en Rebull ha comparegut a punta de dia i en pijama al botiquí del batalló; estava pàl·lid, desencaixat, suant d’angúnia.

—El pobre —m’ha explicat en Cruells— feia pena. L’he acompanyat al seu dormitori; dins l’aigua del vas, a la tauleta de nit, hi havia encara vestigis de ceruleïna, una substància inofensiva que acoloreix l’orina de blau. I es veia que la trinxa dels seus pantalons havia estat descosida i tornada a cosir, per cert de qualsevol manera...

17 d’agost

Un vespre vaig arribar-me de nou en aquella cruïlla de camins on la vaig veure per primera vegada; no fa encara dos mesos i sembla que faci una eternitat. Dos mesos poden prendre tanta fondària com dos mil anys; aquell vespre de fa dos mesos em sembla tan llunyà com el primer vespre del món i el record de la seva aparició enfonsat en el meu passat com els meus records més remots.

Vaig estar-me en aquell lloc fins ben entrada la nit. Un ocell nocturn —potser un enganya-pastors— lliscava més que no pas volava, tant ho feia arran de terra; s’aclofava a terra enmig del camí com si m’esperés i quan jo m’atansava reprenia de sobte el seu vol, silenciós com el d’una arna. La calor del dia s’esvaïa de pressa; amb la brisa m’arribava una sentor aspra de boscúria que em feia pensar en els seus cabells. Mentre hi hagué un vestigi de claror m’havia sentit com un arc dolorosament tibant i tenia migranya; a mesura que la fosca s’espesseïa era com si em traguessin un pes de sobre, com si la corda de l’arc es distendís.

Després de sopar vaig sortir a prendre la fresca pels carrers. Al peu de la finestra de l’hostal hi havia en Gallart amb una guitarra. ¿D’on la deu haver treta?

—Melitona, ¿quieres que te cante una canción muy romántica de mi tierra?

I amb una melancolia infinita es posà a cantussejar:

Volem pa amb oli, pa amb oli volem...

18 d’agost

M’he arribat al molí d’Albernes per veure com els va a aquella bona gent. El molí té més aire de castell que el castell mateix; els murs de la presa són de carreus de pedra calcària que el sol de cinc segles ha daurat (i dic cinc segles perquè la data de construcció es veu sobre el portal); la casa dels moliners, adossada a la presa, també és de carreus, sense més obertures que el portal adovellat i una finestra coronella. Davant s’estén un hort força gran, amb una font que queda mig amagada sota una parra molt atapeïda. L’aigua raja per un canaló de bronze tot pres de verdet i omple una pica de jaspi vermellós, rústega i amb les vores gastades de tants morros d’animal que hi han begut, de tants càntirs que s’hi han repenjat. Tinc entès que fins que les Corts de Cadis van abolir els drets senyorials els pagesos de la carlania havien de moldre obligatòriament el blat en aquest molí.

Els moliners m’han rebut amb mostres d’alegria i m’han dit que «la siñora» era a dalt, «cabe al azud». No comptava certament trobar-l’hi i no gosava pujar.

—La siñora tomará a mal que no vaya a saludarla...

¡Quin interès a quedar bé amb la «siñora» i a fer-m’hi quedar bé! Ells ignoraven, és clar, que ella em tingués prohibit de veure-la i jo no els ho podia pas explicar. Em signaven el caminet costerut que puja de l’hort cap a la part alta de darrera la bassa.

El lloc és bonic i cuidat com un jardí; la bassa, «el azud», reflecteix un gran desmai a primer terme i un bosquet de savines al fons, a mitja costa. El nens nedaven; ella els vigilava asseguda en un pedrís a l’ombra del desmai.

No s’adonava de mi perquè em donava l’esquena; aprofitava el temps cosint una peça de roba, lleument inclinada damunt la labor. Els dos petits xisclaven esbojarrats esquitxant-se l’un a l’altre; els seus cossets perlejats de gotes relluïen com un aram i els raigs de sol que es filtraven entre el fullatge del desmai feien irisar els esquitxos que aixecaven.

M’atansava sense fer soroll petjant l’herbei tendre que es cria a les vores de la sèquia; aquesta corria amb un murmuri de cascavells.

—Bones tardes. No pensava trobar-la a Albernes.

S’ha girat sobresaltada:

—¿Vostè?

Els ulls ombrívols semblaven dir-me: «No l’esperava tan aviat.»

—¿Em porta la partida? —ha dit en veu baixa quan m’he assegut prop seu, amb la visible preocupació que els nens no la sentissin. ¿La partida? M’era impossible pensar en res; aquella olor de boscúria a la nit, els ulls llampeguejants...

—¿No em contesta?

—¿El què? —he dit com un enze.

¿La partida? ¿Quina partida? D’ella em venia un perfum de bosc i de nit, els seus ulls m’enlluernaven...

—He escorcollat tots els racons —havia de fer un esforç per concentrar la meva atenció—; no trobo res que s’assembli ni de lluny a aquesta partida. Cregui que ho lamento. ¿No em podria donar una pista més precisa? Vostè no s’afigura la quantitat de llibres i de paperassa que hi ha allí, escampats en desordre.

La mirada d’acer passava de l’estranyesa a l’estupor, de l’estupor a la mofa, aquesta a una barreja de llàstima i menyspreu. Ha deixat anar amb un sospir de resignació:

—Ja veig que no puc comptar amb vostè.

—Però vostè no em deia ni poc ni gaire on podia trobar-se aquest document —i em venia altra vegada aquella ingrata sensació d’estar parlant amb una dona més alta.

—Si no s’esforça a entendre-ho... ¿Com vol que sigui comprensiva amb vostè si vostè no ho és amb mi?

La mirada burleta s’havia convertit en un esclat de llum carregat de confuses prometences, de tèrboles complicitats. El cap em rodava.

—L’entenc. La començo a entendre. Vostè és de glaç, i precisament perquè és de glaç...

—No segueixi per aquest camí. De moment només m’interessa la partida. En depèn el futur dels meus fills. Ara vagi-se’n, ja ens hem dit tot el que havíem de dir-nos. Vostè és un jove educat i cavallerós; en aquest aspecte li tinc tota la confiança. Vostè no trairà una pobra dona.

¿Una pobra dona? ¡Qualsevol cosa menys això! Escric en el meu dormitori —el del nét de la tia Olegària, aquest Antonio López Fernández que no conec pas i que potser no coneixeré mai. El sol ponent filtra un últim raig vinós a través d’una escletxa del porticó i es posa damunt la seva carta. Una carta en paper ratllat, com el que solen usar les minyones de servei; la cal·ligrafia delata una mà poc avesada a escriure, lletres grosses, irregulars, traçades a poc a poc, separades. ¡Però de cap manera la carta d’una pobra dona! Damunt la meva taula, les seves faltes d’ortografia exhalen en silenci un perfum fresc i net d’herba tallada.

IV

Eppur si muove.

19 d’agost

La nostra atenció presenta de vegades unes fugues inexplicables. Per exemple: ¿com és possible que amb tantes vegades de passar i repassar per aquella cel·la de les abelles no m’hagués adonat d’una inscripció en carbó que hi ha a la paret? És tanmateix en lletres enormes. I diu: Eppur si muove.

Eppur si muove. ¿Ho van escriure els anarquistes per significar que venjaven la memòria de Galileu? Dubto que els anarquistes del comitè d’Olivel de la Virgen haguessin sentit parlar de Galileu ni tinguessin cap idea precisa en qüestions d’astronomia. Aleshores, ¿qui s’hauria entretingut a empastifar la paret amb aquesta cita erudita? M’hi perdo.

El més extraordinari del cas és el següent: a terra, precisament al peu de la inscripció, hi havia un infòlio que jo tampoc no havia vist mai i tanmateix quedava molt de manifest, sol, aïllat de les piles de llibres, amb tapes de fusta clavetejades i forrades de pergamí. Al llom es llegeix, escrit a mà en caràcters gòtics: Libro de óbitos. Hi ha els òbits dels frares des de l’any 1605 fins a la mateixa vigília del cataclisme; resulta en efecte que el 17 de juliol de 1936 encara en va morir un de mort natural. ¡Feliços temps passats, en què els frares morien de mort natural!

¿Com m’havia pogut passar desapercebut un infòlio tan gros?

Després de l’últim òbit, les pàgines són en blanc (a partir poc més o menys de la meitat del volum), i no se m’hauria acudit de mirar més endavant si no fos per una tireta de cartolina vermella que sortia cap a la fi. Obro per aquell senyal i trobo una nova portada: «Libro de matrimonios en que asentaranse los contraydos per deboçyon en la yglesia del monesterio de Nuestra señora de la Merçed de Olibel con permisso del Ordinario y conoscimiento de los reverendos curas parrochos. Anno Domini 1613.»

El pols em batia com un martell damunt l’enclusa. Comprenia de cop i volta el següent:

La Verge d’Olivel —ja m’ho explicava la meva dispesera de Castel de Olivo— és molt venerada a la comarca i passa per ser patrona dels matrimonis feliços; és, en petit, el cas del nostre Montserrat. Tant per devoció com per aquesta piadosa creença, algunes parelles sol·licitaven el permís per casar-s’hi en comptes de fer-ho a la parròquia de la núvia com disposa el Dret canònic. Els frares duien un registre d’aquests matrimonis; en total no són pas gaires: cinquanta-set des del primer, que correspon a l’any 1613.

20 d’agost

Invitació a dinar a la «república del biberon». Cap al final, mentre els altres prenien el cafè, el comandant se m’ha endut al seu dormitori:

—Escolta, Lluís —es posava el dit als llavis recomanant-me un secret profund: les seves turques solen començar així—. T’haig d’explicar misteris de la meva vida, ¡misteris terribles! Si els de la brigada dels peus plans...

Fent tentines ha tancat la porta amb molt de compte i després ha mirat sota el llit i sota cada una de les cadires per si hi havia algun espia de la brigada rival; finalment, ja tranquil en aquest aspecte, s’ha estirat sobre el matalàs. Tot això sense abandonar un mussol de niu que havia «pescat», com diu ell, la nit abans en un olivar.

—És un mussol de collita pròpia, ¿saps?, però endrapa quantitats increïbles de mosques. No sé si el podré mantenir. Aquests —assenyalava cap al menjador amb un gest vague— són una colla de borratxos; van de turca en turca com papallones de flor en flor. Ara els sentiràs escopir el cafè; no ho diguis a ningú —i es tornava a posar el dit als llavis—, els he omplert la sucrera de sal.

—Comandant, sé misteris més terribles que els de vostè.

—¿Més terribles? ¿On són? ¿Sota el llit?

—Res d’això. Al monestir d’Olivel.

—¡Les mòmies! —mirava amb ulls desorbitats.

—No són mòmies, comandant; per fortuna són vius i plens de salut. Dues criatures que enamoren.

—No m’agraden les històries de mòmies, Lluís...

Resultava difícil encaminar-lo on jo volia. Vaig pensar que si aconseguia fer-lo muntar a cavall, amb la cavalcada a l’aire lliure se li dissiparia en part la borratxera; em convenia que estigués xirlis, però no tant.

—Comandant, de vostè depèn que aquestes dues criatures tinguin pare. Pensi en la Marieta... sense pare...

Ara em mirava de fit a fit amb els seus ullets negríssims que s’anaven omplint ràpidament de llàgrimes:

—La Marieta no vol que matin el seu papà, ¡no ho vol de cap manera!

—Doncs posi’s les botes, comandant. No perdem temps.

Les hi he posades jo; ell deixava fer, dòcil, sense desemparar el mussol. Els del menjador escopien cafè fent fàstics i cargolant-se de riure; no s’han adonat de la nostra sortida.

El cavall del comandant, que ell no munta quasi mai, és tan lleuger com la Bellota; hem fet el trajecte al galop llarg. Un cop a la sagristia, s’ha assegut a terra perquè no es tenia dret:

—Faré aprendre a la banda una marxa ben fúnebre, que amb els morts no hi valen bromes. ¿Què s’ha cregut en Picó? Sóc jo el comandant i no ell.

—Té tota la raó, però escolti...

Li ha vingut un rot de vi, immens i cavernós, llarg i modulat; després semblava més serè, com si aquell eructe extraordinari li hagués aclarit les potències.

—Jo estic per Wagner, saps; a mi que em donin marxes completament fúnebres, són les que em posen a to. Uf, hi ha cada mòmia...

Era el meu moment o mai:

—Comandant, dins aquest armari hi ha el registre d’òbits i matrimonis. Entre aquests he descobert una partida importantíssima. Li prego que faci un esforç d’atenció. En depèn el futur de dues criatures innocents.

La impressió ha estat més gran que jo no esperava: llegia i rellegia aquella última partida del registre i llàgrimes com cigrons li rodolaven galtes avall.

—I pensar que les velles d’Olivel, aquestes garses, els diuen burdos... ¿I per què la carlana no en deia res?

—De por de no ser creguda; i també pel caràcter purament religiós del matrimoni. Pensi, comandant, que fins ara hi ha hagut els anarquistes; nosaltres mateixos no tenim gaire bona fama. No se’ns té precisament per uns jesuïtes.

—Qualsevol dia faré passar el rosari a tot el batalló format, què s’han cregut.

—Sí, comandant, tots sabem el que vostè fa per l’ordre i la cultura, però a pesar de tot ens encolomen un comissari polític, i per més desventura ¡procedent de la brigada dels peus plans! Vet aquí en un moment tot el nostre prestigi per terra.

—El farem guillar a força d’espants, Lluís; ja ho veuràs, deixa’m fer. ¡Jo us alliberaré d’aquest comissari! Jo sóc el vostre pare, què punyetes, ¡el comandant del batalló! Jo vetllo per vosaltres. Vaig ser jo, saps, mentre ell dormia, que li vaig descosir i recosir la trinxa de les calces. El metge volia ajudar-m’hi, però havia begut massa i no se’n sortia d’enfilar l’agulla per més que posava els ulls com si fos guenyo; vaig haver de ser jo que m’encarregués d’aquest delicat treball d’alta costura.

—Mentre esperem que el comissari fumi el camp del batalló, que sempre trigarà perquè és una paparra, cal que duguem a terme aquesta obra de justícia. ¿Que per què la carlana no n’havia dit res? Pensi que tant el pare comanador com els altres quatre frares testimonis van ser assassinats l’endemà mateix, i potser ella ignora que el pare comanador, abans de ser assassinat, havia inscrit el matrimoni en aquest registre. Ella veu que no queda ni un frare amb vida.

—Però alguns es van escapar a través dels boscos, tothom ho diu.

—Sí, comandant; també jo em feia la il·lusió que algun dels firmants de la partida fos un d’ells. Tots són morts i ben morts: ho he comprovat. Els del poble van identificar els cadàvers.

—Els frares supervivents, encara que no firmessin aquesta partida, podrien declarar que saben que el matrimoni va tenir lloc.

—El matrimoni es va celebrar quan els supervivents ja havien fugit. Pel que fa a les persones que es trobaven encara al convent, pensi, comandant, que els anarquistes van afusellar fins els jornalers. Eren quatre o cinc homes, els més pobres del terme; els frares els donaven jornal per caritat. Tan pobres que calçaven avarques de fusta...

Tot això havia tingut la virtut de sotraguejar-lo; els ulls li brillaven amb energia.

—¿Com ho saps? ¿Que hi eres, tu?

—M’ho va explicar la carlana. Per ella sé tots els detalls. El comitè anarquista havia assassinat el rector del poble; el carlà temia, i amb raó, que farien el mateix amb ell. Pensava escapar-se; però, preveient el perill de la mort si fracassava, va sentir escrúpols de consciència. Va decidir casar-se amb la mare dels seus fills abans de fugir. Impossible fer-ho a Olivel, ja que havien mort el rector; quedava el monestir. Els del comitè, set forasters, encara no en sabien l’existència; els del poble s’ho callaven, perquè estimaven els frares. Aquella mateixa nit el carlà va ensellar la Bellota i amb la carlana a les anques s’hi va presentar en secret. Els frares més joves ja s’havien escapat; el pare comanador i els altres quatre es preparaven a fer-ho. El casament es va celebrar in articulo mortis, donades les circumstàncies. Amb igual secret van tornar a Olivel i el carlà es disposava a fugir, després de deixar-la a ella al castell, quan s’hi presenten els set anarquistes...

El comandant m’escoltava, exaltat:

—D’aquesta manera, és clar, no ho sap persona viva fora d’ella. Tots morts... ¿Què cal fer en un cas així? Tu ets advocat, Lluís; tu deus saber les martingales; aconsella’m. N’hem de fer una de sonada; demostrar que no som uns menjajesuïtes com els de la brigada dels peus plans. A casa, a Barcelona, tinc precisament sobre el capçal del llit una benedicció papal in articulo mortis...

—Començarem per prendre declaració als testimonis.

—¿Testimonis? ¿No dius que estan tots morts i momificats?

—Queden els desenterradors; poden saber algun detall. Els farem cantar.

Un cop a comandància, m’ha estès el nomenament d’instructor. He vist els sis tipus; sis infeliços, capaços de declarar no importa què mentre no els afusellem. Sempre es pensen que els volem afusellar. Compareixien a comandància, ara l’un, ara l’altre, amb aire de gossos apallissats. L’expedient creixia de pressa. S’asseien per firmar i traçaven una rúbrica imponent que no s’acabava mai. No crec ni que arribessin a entendre de què es tractava; estaven massa contents de saber que no es tractava d’afusellar-los perquè volguessin esbrinar res més.

El Restituto, que no hi és tot, s’havia embolcallat amb un matalàs de matrimoni; la seva dona l’hi havia lligat amb cordill al volt del cos. Només treia el cap i els peus. Tot Olivel sortí en finestra per veure’l: «¿Qué redemontrios te pasa, Restituto?» «Ridiez, ¡pa que las balas se endormezcan!»

He arribat tardíssim a ca la tia Olegària. No sap ficar-se al llit que jo no sigui a casa, per més que ara ja no es cuida del meu sopar. Seia en una cadira baixa vora el foc, que les nits ja són fresques; pobra canícula, també la seva glòria és incerta... M’he assegut al seu costat com m’asseia per fer-me l’esmorzar abans de la fundació de la «república de la pipa». La pobra vella em dava els primers dies per desdejuni coses tan absurdes com moixama remullada amb vinagre o arengada amb bitxo, i jo quan em llevo sóc incapaç d’empassar-me res que no sigui una torrada sucada en cafè amb llet. Per a ella la llet és una beguda de malalts; i pel que fa a la torrada: «¡Josú! ¡Malaguanyado pan!» —i es persignava esborronada veient com jo acostava a les brases la llesca clavada a la forquilla.

Una cosa tan santa com el pa, torrar-lo... Era un sacrilegi. El cafè, també me l’havia de fer jo; ella ni sabia què cosa era, i una vegada que n’hi vaig fer tastar l’escopí com si fos metzina.

—Tia Olegària, ¿què sap de la senyora del castell?

—No es siñora, don Luisico. To el pueblo sabe quién es.

—El poble podria equivocar-se.

—¿Cómo va a equivocarse to el pueblo? Ella es de Castel, de casa la Cagorcia, que ansí llaman a su madre.

—Ja ho sé, tia Olegària. La Santiaga m’ho va dir; i encara que no m’ho hagués dit, jo ja hauria endevinat que la filla del Cagorcio i la carlana eren la mateixa persona. Hi ha coses que salten a la vista, hi ha caps que es lliguen tots sols. Pobra carlana...

—¿Qué probe carlana ni ná! Si hubiera usté conociu a la defunta, que gloria haiga, que aquella sí era una dona de veras, que las vegadas que vinía a Olivel salíamos tos a recebirla, ahí donde estaba antes la cruz del término. Llegaba ella muy siñorona en su tartana, que tiraba su mula, que ansí es como si la estuviera viendo, torda per más señas y reluciente, atiborrada de algarrobas, que mejor vida tinía que el papa. Que gloria haiga la probe.

—¿La senyora o la mula?

—Murió sin sospechar que tindría nietos de la criada; de la carlana vieja hablo, que me paice que era ayer cuando dijeron per el pueblo: «A la siñora le ha dau un paralís.» Ya poco vivió, la probe, sin moverse de su silla de ruedas; y ella con su paralís y su hijo mientras tanto haciéndola agüela sin que ella se enterara. Al estío siguiente de su muerte ya nos llegó la rabosa ésa; algo preñadica llegó, que todas éramos ojos catándola. To era comentar aquel preñau en los corros de las comadres.

—M’ho afiguro.

—Los mozos tomaron a pecho la vergüenza y muy de mañanica pringaron las puertas del castillo.

—¿Com vol dir? ¿Untar de què?

—Pos ¿de qué quiere que sea?

—¡Que animals! —i pensar que la Trini i el Ramonet, també als ulls d’aquesta gent... ¡Déu meu! ¡Que animals!

—El carlán rabió mucho cuando vio aquello. Mandó limpiar las puertas a los mesmos que las pringaran. Como él les daba jornales a ganar, tuvieron que obedecerle.

—I ben manat; és de garrins...

—Garrinas son las que pierden la vergüenza; que por estos poblacos, entoavía semos crestianos a Dios gracias.

—Hi ha els nens, tia Olegària; no en tenen cap culpa. Són innocents.

—¿Inocentes? Inocentes no, que son burdos.

Inútil discutir, la lògica no és el seu fort. He tractat de ferme-la meva per un altre camí:

—Tia Olegària, vostè estima el seu nét.

—¡ Josú! Pos ¿no he de quererlo?

—Si el seu gendre s’hagués casat amb la seva filla en circumstàncies extraordinàries, abans de morir, i el casament hagués quedat secret, el seu nét seria burdo, com diuen en aquest poble, i no es podria dir Antonio López Fernández, sinó només Antonio Fernández.

M’ha mirat amb els seus ullets lleganyosos sense comprendre’m. ¿Com podria ser burdo, el seu nét? ¿Com podria no dir-se López? Hi ha coses que... ¡era demanar massa de la seva imaginació!

El foc s’anava apagant a poc a poc damunt la pedra de la llar i a la seva resplendor la tia Olegària, amb la boca oberta, semblava una bruixa; em mirava amb estupor, gairebé amb consternació, mentre jo li anava explicant la meva versió de la història. És molt tard, puc dormir tranquil: ara la meva versió, sabuda de la tia Olegària, correrà pel poble com un reguerot de pólvora. La brisa de la nit m’entra pel finestró obert amb el tritllejar dels grills i tota embeguda de les sentors de la canícula morta.

21 d’agost

Novetat al batalló. El comandant ha rebut ordre del cap de la brigada perquè demà sens falta tingui el batalló format. Vindrà a passar revista. Nerviositat, agitació, pànic; ens hem passat el dia fent exercicis. L’estat d’instrucció dels reclutes deixa molt a desitjar i la culpa és tota nostra: hem perdut miserablement el temps darrera el «biberon» i la «pipa» i tantes altres bestieses. Avui mateix, malgrat el pànic, en Gallart i en Rebull han tingut una agafada: s’han dit les paraules més atroces i més porques, i tot per causa de la Melitona, la tavernera de pèl roig. En Picó els ha hagut de descompartir:

—¿I què diastre li trobeu que us faci perdre el cap fins a aquest punt?

—Home, home —s’excusava l’obès Gallart, vermell i suant—, ¿no t’has fixat quines remenamentes quan va amunt i avall de la taverna? ¡Més que un pandero, és el tambor major d’una brigada!

—Ja que és així —ha sentenciat en Picó, filosòfic—, us dono permís per partir-vos la closca en pau.

Cada companyia ha fet exercicis per separat; la nostra, a les eres. Però ¿com podíem ensenyar als soldats en un sol dia tot el que hauríem hagut d’ensenyar-los en tantes setmanes?

És tard i estic rendit. En el batalló, a causa del desori, no s’ha comentat allò que en el poble és la notícia del dia. La tia Olegària em deia:

—Pensar que los rapacicos los apedreaban y las viejas decíamos: ¡bien les está, por burdos! Y agora resulta que no son burdos, los probecicos...

22 d’agost

Jornada triomfal. El cap de la brigada ha felicitat el comandant Rosich:

—El felicito a vostè, felicito els capitans i oficials, felicito les classes i la tropa; és un batalló madur per entrar en combat. La nostra brigada en pot estar orgullosa, tant com envejosa certa brigada veïna...

La revista tenia lloc a l’esplanada de davant del monestir, única en tot el terme on el batalló sencer podia evolucionar. I vet aquí que el nostre comandant havia volgut aprofitar l’ocasió per donar solemne sepultura als frares; ¿quina altra se’n presentaria de tan solemne com aquesta, amb tot el batalló format i la presència del cap de la brigada i el seu estat major? Havien vingut tots els veïns d’Olivel, que ocupaven les muntanyoles; la del Calvari semblava un formiguer. L’alcalde, amb el vestit de mudar, feia molta patxoca: faixa negra de seda, mocador també de seda negra al cap, espardenyes noves de vetes i la vara amb borles. Feia un dia rabiosament serè.

El cap de la brigada és un tinent coronel alt i gros, d’una seixantena d’anys, molt educat i molt afable, que ofereix una particularitat: va perdre el pèl de jove, a conseqüència d’una malaltia (tota la brigada te’n farà el diagnòstic), i duu perruca i les celles pintades. Això li dóna un aspecte com de nina japonesa; una nina gegantina, naturalment. ¿Voldràs creure que haver pescat una calipàndria així, «de mida natural», l’envolta de prestigi als ulls de tota la brigada —oficials, classes i soldats? «¡És tot un home!» «¡Un tio foguejat!» El seu cotxe relluïa a la porta del monestir; el del nostre comandant, aquell Ford benemèrit, semblava al seu costat un parent pobre. Perquè els dos autos poguessin arribar-hi, el batalló en pes havia arreglat el camí amb pics i pales fins a donar-li en tot el trajecte l’amplada d’un camí de carro.

Tanta vida al bat del sol en aquella esplanada i allà dins tanta immobilitat... El batalló feia les seves evolucions a redoble de tambors i toc de corneta. Jo em mirava els meus: «¿Qui els ho deu haver ensenyat?», pensava.

Toc d’atenció. A l’aliret de la corneta els reclutes s’han quedat quiets. Silenci feixuc en el paisanatge. Els sis imbècils del comitè anarquista seien darrera l’alcalde i també s’havien posat el vestit dels diumenges. Es miraven la nina japonesa plena de galons i de condecoracions amb ulls de lluç que no acaba de comprendre com l’han tret de l’aigua. La nina japonesa badallava tot duent-se el mocador a la boca amb elegant displicència. Havia arribat el moment. El moment de tornar al misteri el que és del misteri, d’estendre de nou aquell vel amb què s’ha de cobrir el macabre com si fos obscè.

Davant del batalló i del poble («coram exercitu populoque», ha dit el Propagandista, que pel que es veu també ha passat pel seminari), els sis lluços ficaven les mòmies dins els nínxols. La banda del batalló tocava La mort d’Aase; els iniciats miràvem de reüll en Picó, que pipava com aquell que res. No és home a qui envaneixi la victòria.

La nina japonesa no parava de badallar mentre els sis lluços tapiaven els nínxols sota la direcció d’un paleta. Passa que l’operació de tapiar-los durava massa i tot el que dura cansa. En fi, l’últim maó va ser posat i la gent començava a dispersar-se quan en Rebull, en qualitat de comissari polític, s’ha cregut en el deure de col·locar-nos un discurs:

—Des d’ara sobre aquests cadàvers flotarà sempre l’esperit, és a dir, la cultura; perquè la cultura i la higiene són inseparables de la democràcia liberal, social i federal, per bé que no clerical. No, amics; no, germans; no, companys; no, camarades; que no s’hi equivoqui ningú: nosaltres no som clericals, però sí liberals, radicals i federals... som els puntals dels ideals socials...

No se l’escoltava ningú; els del poble no entenen gaire el català i nosaltres ja estem tips d’aquestes lletanies. És el que deia un dia el nostre comandant: «Que els comissaris no ens emprenyin més i ens deixin fer la guerra en pau.»

La brigada mantindrà un piquet de guàrdia a la porta tot esperant que el monestir sigui restituït al seu propietari, l’orde de la Mercè. El tinent coronel ha dit al comandant, en veu baixa però fent per manera que ho sentíssim els oficials: «Els dels peus plans no haurien estat mai capaços d’una cosa tan ben pensada; no saben què cosa és la higiene ni la cultura...» Tots rèiem afalagats mentre ens feia l’ullet i abraçava el comandant abans de pujar al seu cotxe. Quan aquest ha arrencat, tropes i paisanatge aplaudíem com un sol home. Tots estem d’acord que el nostre tinent coronel és simpatiquíssim. «Afigureu-vos, com que és de Manlleu», ens ha dit en Gallart, que afirma saber-ho de bona tinta.

Ja en la intimitat de la nostra república, tot sopant, en Picó ens ha aclarit el misteri de la marxa fúnebre:

—El batalló és un matrimoni; ell és el comandant, però jo porto les calces.

23 d’agost

L’èxit ha sorprès la mateixa empresa: l’alcalde i el jutge de pau asseguren que ja ho sabien, que ho havien sentit dir al propi carlà. El comandant s’ha pres la cosa com a pròpia i no para de sol·licitar noves declaracions. Les de l’alcalde i el jutge ja han engruixit el cartipàs, seguides poc després de les dels regidors i l’agutzil. El secretari municipal és l’únic que es mostrava refractari; sembla que és home d’idees avançades, molt contrari als matrimonis religiosos i més si són in articulo mortis, però el comandant s’hi ha tancat a soles i en sortint de l’entrevista ha firmat igual que els altres.

Jo tenia un gran interès a obtenir aquesta declaració unànime de tots els prohoms del municipi, secretari i agutzil inclosos, perquè, donats els vents que bufen, un matrimoni merament religiós corria el risc de no produir efectes legals. Tots els caps han estat lligats, tot ha estat previst; tenim matrimoni canònic i matrimoni civil.

La sorpresa més gran me la reservava la tia Olegària, ¡també ella assegura ara que ja ho sabia! Vull dir, que ja ho sabia d’abans; el cap em rodava, li he preguntat que com ho sabia: «Pos porque to el pueblo lo dice», ha estat la seva resposta. Acabaran convencent-me a mi mateix; ¿no diuen allò de vox populi vox Dei?

He pujat al castell. M’ha rebut en el salonet-menjador i només d’entrar-hi ja me n’he adonat; hi havia un petit detall nou: sota aquella cornucòpia, una foto-miniatura. Un home de quaranta-cinc a cinquanta anys; una cara vulgar, grassona, uns ullets menuts entre beneits i picarescos sota unes celles espesses. L’hauria pres per un adroguer de barri a qui la botiga va vent en popa.

—El meu marit, en pau descansi.

Ha dit «marit» amb tota naturalitat. Duia un cosset negre de seda que jo no li havia vist encara; sobre el pit, un medalló d’or esmaltat i amb diamants: —Me’l va regalar un any pel meu sant. No gosava posar-me’l: són diamants de debò.

—Li escau moltíssim.

Els seus ulls irradiaven agraïment. La porta del dormitori dels nens estava oberta; encara no l’havia vist mai. És molt alegre, d’un blanc lluminós, les bigues al natural, rogenques —potser són de savina—; arrambada a la paret, una arca o caixa de nuvis, de fusta de pi també al natural, llisa, sense cap plafó ni motllura: així s’estilen en aquest país, on és encara un moble d’ús corrent. A cada costat de l’arca, una cadira de boga; els dos llitets de ferro, pintats de vermell clar, es troben dins una petita alcova separada de la resta de la peça per una arcada d’envà molt senzilla; els cobrellits són de cretona a ratlles grosses, vermelles i blanques, igual que la cortina penjada a l’arcada. Entre els dos llitets, un rentamans idèntic al que jo tinc a ca la tia Olegària. Una olor com d’espígol, de sabó d’ametlles amargues, de llençols de fil que han estat guardats amb codonys o pomes, m’arribava a través d’aquella porta oberta; tot era simplicíssim, lluminós, alegre.

—Li estic agraïdíssima. Gràcies a vostè tindran un nom i una situació. Ha fet una bona obra.

Jo em mirava els dos llitets i pensava: «Encara no se m’havia acudit que ho feia per ells.»

—Encantat d’haver-li pogut fer aquest favor. Ara ja li podrem dir «senyora carlana».

—De mi tant se me’n dóna. Era d’ells que es tractava.

—Jo no ho he fet per ells, seria un hipòcrita si ho fingia. Vostè sap molt bé...

—Li estic agraïdíssima —m’ha tallat. La seva veu era un murmuri; acotava el cap i em mirava així, de biaix, amb uns ulls més ombrívols i llampeguejants que mai. ¿Què volia dir-me amb aquella mirada? Jo la bevia en silenci sense gosar aventurar-me en aquella terra de ningú que hi havia entre els dos; érem, sí, com dos enemics només separats per una mica de terra de ningú i el silenci es feia tibant. De sobte ha alçat el cap per mirar enllà de la finestra, oberta de bat a bat com sempre. Les orenetes passaven i repassaven; la seva xiscladissa no arribava fins a aquella terra de ningú, pertanyia a un món extern.

—Voldria preguntar-li una cosa, don Lluís.

Aquest «don» tan inesperat m’ha fet mal:

—¡ Jo no li dic pas donya Olivela!

—I fa bé: no m’escauria. Amb el «don» s’hi ha de néixer. Vostè el duu a la cara; vostè és de la casta dels senyors. No; no tracti de negar-ho. Se li veu: és més fort que tot. Ho sé per experiència. Li volia preguntar si caldrà fer res més per assegurar l’herència als meus fills.

—Caldrà legalitzar tot això davant de notari i dur-ho al jutjat de primera instància més pròxim per tramitar l’abintestat. El jutjat més pròxim es troba a dos-cents metres del front; i pel que respecta al notari, ¡qui sap on para el més pròxim!

Silenci altra vegada. Jo la mirava; ella mirava enllà amb una mirada vaga, com capficada en alguna cosa que no arribés a formular-se clarament. Respirava a fons, a cada inspiració s’alçava el seu pit com si absorbís tot l’aire d’Olivel, aquell aire saturat de records per a ella. Ens entrava a ratxades l’olor de pa calent dels tres forns comunals barrejada amb altres, de palla, de cellers frescos, de bestiar de llana, d’alfàbregues (no hi ha a Olivel finestra ni finestró sense el seu test d’alfàbrega per espantar els mosquits). Cada sentor devia despertar en ella una volada d’emocions esvaïdisses com aquells eixams d’ocells de la tardor que s’alcen al pas dels caminants i que es preparen a emigrar. Jo callava. Esperava la paraula màgica que m’obriria aquell món interior tan tancat, tan prohibit, vertiginós per a mi; però ella també callava, la paraula màgica m’era refusada.

—Olivela... vostè em va prometre llegir la meva carta si jo trobava la partida.

Ha sortit del seu capficament com algú que dorm i el desperten a la impensada. Em mirava amb sorpresa:

—Sí... no es pensi pas que no me’n recordo. He llegit la carta i agraeixo desde luego la seva amabilitat.

El desde luego era un bisturí que em glaçava el cor.

—Vostè és molt amable —seguia ella, mirant de nou cap a la finestra—, no sé com agrair-li tot el que ha fet. ¡Em disgustaria tant que em tingués per una desagraïda!

—No m’ha d’agrair res. Jo no sóc amable. El que jo...

—Li demano dos dies per pensar-ho amb calma. Comprengui que amb tantes emocions no he estat bona per pensar en res més que els meus fills. Posi’s en el meu lloc. Era la seva vida que es decidia. Quan la Santiaga em va dur la notícia, em vaig desmaiar. No m’havia desmaiat mai en tota la meva vida; segur que no em desmaiaré mai més. Vostè no pot imaginar com queden destrossats els nervis durant l’espera d’una cosa així, ¡que t’hi va tot! No; vostè no pot imaginar-s’ho. A la seva carta m’explica uns detalls íntims, uns detalls, ¿com li diré?, que jo no hauria explicat mai a ningú. ¿No es molestarà si li dic que em van desagradar aquelles confessions? Jo no n’haig de fer res. Cregui, no són coses d’explicar.

—A vostè jo l’hi explicaria tot, fins els meus secrets més tristos; voldria que comprengués fins a quin punt vostè és per mi...

—No segueixi —la seva mirada acerada era més imperativa que les paraules—. Deixi’s de desvaris i escolti’m. Ja que vostè m’ha explicat en aquella carta uns detalls tan delicats, jo li correspondré amb uns altres. Potser així em comprendrà una mica. No; no s’hi faci il·lusions: ¡vostè no em comprèn absolutament gens! Vostè em pren per altra; tinc aquesta sensació des del primer dia. Vaig néixer a Castel de Olivo; el meu pare és un pagès sense terra, dels més pobres de la comarca. Fa anys, molts anys, que no l’he vist. Ni ganes. D’altra banda, ja no viu a Castel; es troba en zona enemiga.

—Sé la història. Me la van contar en el propi Castel quan jo estava molt lluny de sospitar que un dia la coneixeria, que un dia vostè...

—¿Sap que al meu pare li diuen el Cagorcio?

—Ho sé perfectament. Ho sé tot.

—Una història ridícula, ¿oi? Les tragèdies són ridícules. No és pas la pobresa, ¿què m’importa que el meu pare sigui pobre? Ni tampoc la vergonya del renom, i això que hi hauria motiu ¿no li sembla? No he fet mai res per amagar-me’n. No; és una altra cosa. La grolleria, la incomprensió... És fàcil de dir que cal resignar-se a ser fill de qui t’hagi tocat; molt fàcil quan un és, com vostè, un don Lluís de Brocà i de Ruscalleda.

—Això sí que no —i no em podia estar de somriure trist i divertit—; no sóc de Ruscalleda, sinó tot el contrari: «Ruscalleda Hijo, Pastas Finas para Sopa». Si jo li digués... Seria massa llarg de contar. ¡Vostè es fa il·lusions sobre la meva família! Sóc orfe de pare i mare, no els he coneguts. I amb el meu oncle he sofert molt de tot això que diu, grolleria, incomprensió...

—Tot el que vulgui. No és la mateixa cosa. No conec el seu oncle, però estic certa que és una persona neta, que no diu paraulotes, que no beu. Si bé de vegades em pregunto si no hi pot haver qui estigui alcoholitzat sense necessitat de beure; perquè el meu pare no beu, l’hi asseguro. No té aquest atenuant. No estava borratxo. En fi, deixem-ho córrer, les tragèdies són ridícules; per això la gent com cal les evita. Vostè és llicenciat en Dret, alferes d’infanteria i potser altres coses que no figuren en aquest expedient; la seva dona també té estudis, segurament sap tocar al piano... ¡El piano! ¿Creurà que de vegades somnio que l’estic tocant? Naturalment, no sé de solfa. Vaig aprendre de lletra a casa la senyora carlana; em costarà avesar-me a dir la meva sogra. La bona senyora va morir tan lluny de sospitar que acabaria essent-ho... Havia estat molt bona amb mi: m’ensenyava de cosir, de brodar, de llegir, d’escriure, de guisar, fins de parlar. Perquè jo parlava aquesta barreja que s’estila en aquests pobles...

S’anava animant, els ulls li brillaven d’una manera que jo no li coneixia. El buf del passat semblava revifar un caliu enterrat sota la cendra:

—La senyora tocava molt bé al piano; unes músiques estranyes, tan diferents de totes. M’agradava sentir-la. Jo m’estava en el meu quartet sargint o planxant, ella tocava al saló. Algun cop m’havia dit el que eren aquelles músiques; uns noms tan estranys... Em semblava com si vinguessin d’un altre món. ¡Com m’agradaria tornar-les a sentir! ¡M’agradaria tant! Però en aquests pobles... ¿Vol creure que una vegada li vaig demanar que me n’ensenyés? No em va renyar; era molt bona: «Olivela, ¿de què et serviria el piano? No són coses per tu; aprèn el que t’ha de ser útil i no vulguis saber més.» Tenia raó. ¿Per què hauria de saber tocar al piano una criada de servei? I ella no podia sospitar que jo pogués ser altra cosa. Pobra donya Gaietana, era una boníssima persona; si ho hagués sospitat, s’hauria mort del disgust. La pobra començava a tenir anys però no havia posat gens de malícia. Un estiu em va donar una setmana de permís perquè passés la festa major a Castel de Olivo. Jo en tenia quinze. En feia dos que no havia vist els meus pares. Venia plena d’il·lusió. Jo estimava els meus pares, ¿no em creu?

—Tothom estima els seus pares mentre no es demostri el contrari. Jo, per exemple, tinc un deliri pels meus, cosa que no m’impedeix de pensar alguna vegada: si els hagués coneguts, ¿també el tindria?

—¿Sap el que és arribar plena d’il·lusió a la casa on has nascut i trobar-te amb...? Bah, la tragèdia és ridícula. No vull fer de víctima. La gent m’ha bescantat, m’ha infamat; quan vaig arribar a Olivel encinta, fins van untar les portes...

—Ho sé.

—Doncs ¿vol creure que m’estimo més que m’avorreixin? La compassió em revolta. És una manera covarda que ha inventat la gent per expressar el seu despreci i a sobre sentir-se bons. M’estimo més que te l’escupin a la cara, que t’untin les portes de...

Per a mi era una sorpresa veure-la exaltada d’aquella manera; ella, sempre tan mestressa dels seus nervis.

—Vostè és molt jove; quan tindrà la meva edat, sabrà que el nostre pa de cada dia en aquest món és la soledat, la soledat sense remei —la magnífica veu de contralt, emportada per la vehemència, feia sentir el seu trèmolo més greu—. I cal encarar-s’hi, prendre-ho tal com ve. Escolti’m, per favor; no m’interrompi ara. Ja sé que no em comprendrà, però no m’importa; ¿per què m’hauria de comprendre? Tant se val, l’hi vull dir de totes passades. Tinc la impressió que vostè s’ha fabricat una fantasia a costa meva, i li haig de dir que això a les dones més aviat ens molesta. No ens agrada que ens prenguin per àngels; és una disfressa incòmoda.

—No la prenc precisament per cap àngel.

—¿Una vampiressa, doncs? Pitjor. Tindrà una decepció més gran encara.

—Ni àngel ni vampiressa.

—¿Una criada de servei? —els seus ulls eren atroçment mofetes.

—Que ha sabut enfilar-se a carlana d’Olivel per mitjans arriscadíssims.

Ha deixat de mirar-me; el silenci s’ha fet feixuc i s’allargassava. Jo havia fet blanc; haver-li trobat el viu de la nafra em produïa un plaer singularíssim. Potser la passió és un misteri de crueltat, ¡cap plaer comparable al de fer sofrir l’ídol per venjar-nos de l’adoració que ens inspira!

Ella mirava al lluny i es va posar a parlar a poc a poc i en veu com si es parlés a si mateixa:

—¿Què podia fer per sortir del fons del pou? Calia tornar a Barcelona, ¿on més podia anar? La senyora era comprensiva a condició que es respectessin les distàncies. Em va acollir, consolar. L’Enric tenia vint anys més que jo, diferència que aleshores em semblava molt gran; jo no entenia a la primeria les seves insinuacions, les seves paraules a cau d’orella, al passadís. Val a dir que semblava més gran encara, perquè estava molt gras i la calvície prematura li donava un aire molt respectable; a més, era tímid, el pobre. La senyora, quan parlàvem del meu cas, deia sempre el mateix: «Al capdavall, Olivela, si els teus pares no et volen, jo sí; som una família cristiana gràcies a Déu, una família a l’antiga.» ¡Pobra senyora! En el fons era més innocent que jo. Els diumenges a la tarda em donava festa, a condició que la passés en un convent de monges del carrer Consell de Cent. És com si el veiés: el convent del Servei Domèstic. Cal dir-ho tot: les monges eren molt bones amb mi; m’haurien pres per novícia a mans besades. Hauria pogut fer-me monja d’aquell convent, que era acollidor, simpàtic, net, espaiós. La superiora m’estimava moltíssim. Vaig estar dubtant entre una cosa o altra. No veia gaire clar què em convenia més. Si el senyoret, vull dir l’Enric, arriba a ser jove i atractiu, m’hauria fet monja.

—No sé si l’he entesa. ¿No ho diu al revés?

—¿Al revés? ¿Per què, al revés? —em mirava estranyada de la meva pregunta—. Si l’Enric arriba a ser jove i atractiu, jo no hauria pogut aspirar a ser sinó una aventura passatgera i insignificant, d’aquelles que ni tan sols s’expliquen als amics perquè no valen la pena. Per fortuna, era gras i calbo, força més baix que jo i, sobretot, tenia ja l’edat del meu pare. Tenia l’edat del meu pare, però no era el meu pare; ¡no és pas poca la diferència!

—¿Quina diferència?

M’ha mirat com si de sobte recordés que no estava sola, que jo era allà escoltant-la. Una pausa:

—Vull que vostè sàpiga la veritat. No vull que vostè pugui creure que vaig avorrir el meu pare perquè era pobre —s’anava exaltant altra vegada—. No ho he dit mai a ningú, vostè serà el primer i l’últim. Em doldria tant que vostè, precisament vostè... No m’ha importat mai allò que els altres poguessin pensar de mi; però vostè no és com els altres. El que m’ha dit m’ha fet mal. Tregui-s’ho del cap, jo no sóc una mala dona —s’exaltava tant que semblava a punt d’esclatar en llàgrimes—. Sóc una desgraciada, cregui.

—La crec.

Un altre silenci. Ella feia un esforç visible per asserenar-se; jo pensava: «¿Si realment no fos una mala dona? ¿Què vol dir exactament una mala dona? Una dona que us puja al cap; però ¿i si ella no en té la culpa?»

—Vostè, naturalment, ha sentit contar la història del cossi de la bugada; una història ridiculíssima. I vostè se l’ha creguda, com tothom. Com donya Gaietana, com el mateix Enric... ¡Costa tan poc de creure a ulls clucs una història quan és ben ridícula, ben bèstia! El meu pare no em va treure de casa; sóc jo que me’n vaig anar. Sense ni eixugar-me; perquè és cert que m’estava banyant dins el cossi. Me’n vaig anar vestida de qualsevol manera, d’una revolada. ¡La qüestió era fugir! El meu pare, mal m’està el dir-ho, ja fa sempre una cara bestial; però normalment és una cara, ¿com l’hi diré?, de bèstia mansa. Jo no li havia vist mai l’expressió que tenia en aquell moment; ¡no voldria tornar a veure una cara així per res del món, abans qualsevol cosa! Vaig fer un xiscle horrorós i, arrencant a fugir, vaig tombar el cossi.

De nou un silenci, aquesta vegada més feixuc. Jo mirava a terra.

—Si sabés com em torna alguna vegada a la memòria aquella bravada d’all...

Una transició; la veu de contralt tornava al seu timbre de sempre:

—L’Enric, en canvi, no feia por, al contrari. Se’l veia indefens... Potser feia una mica miqueta de fàstic, perquè estava xacrós; havia dut una joventut desordenada. Ell podia donar-me una seguretat, una vida tranquil·la; posi’s en el meu lloc. ¿No és natural que jo fes els meus càlculs? Vaig pensar que si sabia guanyar un ascendent damunt seu (i m’adonava que em seria fàcil), un dia, quan la carlana fos morta, podria obtenir que es casés amb mi; m’equivocava. «¿Que ets boja? ¿Com vols que em casi amb la filla del Cagorcio?» «A Barcelona —insistia jo—, no en saben res.» «Tot se sap un dia o altre.» I no el treia d’aquí. No em quedava més remei que jugar fort, majorment que ja passava dels trenta; no podia perdre més anys. ¡Ja n’havia perduts massa!

Parlava altra vegada com si només ho fes per a si mateixa, com distreta de la meva presència.

—Vaig enginyar-me per fer-li fracassar les precaucions. ¡Que ridícules les precaucions, Déu meu; que penós tot plegat! I pensar que és per això que els homes diuen bestieses i fins en fan algunes... Com a fer-ne, la veritat, no gaires; s’hi pensen molt, abans. Un cop ben certa de l’embaràs, li vaig suplicar pel més sagrat que donés la cara pel seu fill; estava segura de la meva victòria. M’equivocava encara. «¿Vols convertir-me en el barret de rialles de tot Barcelona? ¡Casat amb la criada!»

He mirat de reüll la cara d’adroguer de barri sense deutes ni deutors, tranquil i murri: «Hoy no se fía, mañana sí.» Aquest era don Enrique de Alfoz y Penyarrostra, carlà d’Olivel i infançó d’Aragó —com resen les escriptures que vaig haver d’escorcollar.

—Vostè devia sofrir molt amb aquest home.

—¿Sofrir? —i altra vegada la mirada d’estranyesa; la veu de contralt es feia llunyana, velada; el trèmolo s’esfumava com en una distància o com en un crepuscle, com aquell «bones tardes tingui» en aquella cruïlla de camins—. Li prego que no em faci preguntes respecte als meus sentiments per ell. ¿És freqüent en els homes aquest desfici per saber aquesta mena de secrets? Si sabés com em molesta que em facin preguntes... Acontenti’s amb el que li he dit, que li he dit prou i massa. Pensi que el meu secret més gran el sap de sobres; el secret entre vostè i jo, el nostre secret —¡que els meus fills no sabran mai!

La mirada es feia còmplice, tèrbola, amb un polsim de picardia.

—Olivela... —m’acostava a ella, veia els quatre cabells blancs, els tenuíssims fils de teranyina—. Jo voldria que entre nosaltres dos hi hagués, no un sol secret, sinó tots els secrets possibles; els de la vida i els de la mort...

El polsim de picardia havia desaparegut per donar pas a una mirada tan distinta, lúcida com no l’hi havia vista mai, com si em penetrés fins al moll de l’ànima. Jo m’anava atansant més, sentia la seva respiració; però ja havia passat, la mirada tornava a ser la de sempre:

—No... —deia la veu llunyana—. Seria massa bonic. Hi ha coses que estarien tan bé si no estiguessin tan malament...

—Podríem ser brutalment feliços només deixant-nos endur pel torrent... ¡un moment així transfigura tota una vida! —jo no sabia el que em deia—. ¿Per què perdre el temps en reflexions que només serveixen per esguerrar l’únic que importa? Estem lligats l’un a l’altre, condemnem-nos junts, ¡no hi ha res que valgui la pena fora d’aquesta hora de bogeria!

—Per favor —i realment semblava demanar clemència, esglaiada—; calmi’s. ¿No comprèn que és un abús això que fa amb mi? ¿No comprèn quina temptació més desesperada...? A mi no m’ha estimat mai ningú, i ara ve vostè i em parla com ningú no m’havia parlat mai; ara, quan jo ja em creia vella i fracassada i arraconada per sempre més... ¡quan ja no esperava res d’aquest món!

—Ens hem trobat, beneïda la guerra —i jo ja no sabia el que em feia però ella m’ha deturat; amb una altra transició desconcertant deia en el to més natural:

—Torni demà passat i en parlarem —m’allargava les mans com si haguéssim estat tractant de coses indiferents, del temps o de negocis; només, al fons dels ulls, una claror humida i agraïda donava més sentit al gest i a les paraules.

Té una cosa innata de gran senyora: sap imposar la seva autoritat sense que es noti, comme allant de soi. Ho duu a la sang. La hipòtesi de la Santiaga... en definitiva, després de l’estúpida història del cossi, ¿no seria infinitament millor que fos cert allò que la Santiaga sospita?