Read the book: «Els robots prefereixen el jazz»

Ignasi Llorente

(Barcelona, 1973) Malgrat haver estudiat Medicina (URV), ha dedicat la major part de la seva trajectòria professional a la comunicació, especialment en el terreny de la divulgació científica. Actualment col·labora amb diverses entitats, universitats i organitzacions amb conferències i publicacions al voltant del paper que el mètode científic ha de jugar en la nostra societat més enllà del camp estrictament científic. Recentment ha publicat La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle, 2018; tres edicions) i el conte infantil Mai no oblidaré el teu nom (Cossetània, 2018), on explica al públic més jove un dels moments més importants de la revolució neolítica. Anteriorment havia publicat A la recerca del benestar (Angle, 2012).

Larry Stem i el seu soci, Frank Soto, desenvolupen tecnologies capdavanteres sobre la memòria i la conducta humanes: algoritmes, òrgans biònics, hologrames... Quan en Larry pateix un accident i queda en estat vegetatiu, tot està prou avançat per intentar que tornia la «vida», a una insòlita forma d’existència digital. La seva dona Megan i la filla dels dos, Janis, hauran d’enfrontar-se a la nova realitat, al «nou Larry». Narrada des d’una mirada coral, la novel·la d’Ignasi Llorente ens transporta a un futur proper en quèels canvis tecnològics transformaran la manera comels humans afrontem les malalties i, fins i tot la mort, dels nostres éssers més estimats. Potser caldrà assumirque la «vida» i les relacions personals poden continuar després d’allò que, ara, anomenem «mort».

«Soc un algoritme. Un conjuntd’instruccions gravades en un xip de silici [...]. Soc en Larry Stem. Soc el teu pare. Socel company de la Megan. L’amic d’en Frankie. El fill de l’Elaine i en Clifford.»

ELS ROBOTS PREFEREIXEN EL JAZZ

Capital Books

21

© 2021 Ignasi Llorente

© Marina Troshenkova / Alamy,

per la imatge de portada

© 9 Grup Editorial SL, per l’edició

Capital Books

c. Mallorca, 314, 1r 2a B • 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

info@capitalbooks.cat

www.capitalbooks.cat

Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-121479-6-4

Producció de l’ePub: booqlab

Tots els drets reservats.

ELS ROBOTS PREFEREIXEN EL JAZZ

IGNASI LLORENTE

TAULA

1. El meu amic, en Larry Stem

2. «Hi vas tu, Larry?»

3. El bucle de la Megan

4. Els algoritmes que em van seduir

5. El test de Turing

6. «Bona nit, amor meu»

7. Juntes, altre cop, i soles, per primer cop

8. 11111101100

9. L’ull de la Janis

10. Un accident inesperat

11. La biblioteca Coleman

CAPÍTOL 1
El meu amic, en Larry Stem

Codi font (source code): conjunt de línies de text escrites per un programador amb les instruccions que ha de seguir una computadora per executar un programa i que abans hauran de ser traduïdes a un llenguatge comprensible per la màquina, com per exemple el llenguatge binari.

No sabria dir quan va començar tot. Se’m fa molt difícil situar l’origen d’una cosa així en el calendari i assenyalar una data concreta afirmant amb pedanteria: «Aquell dia em vaig adonar del que estàvem fent.» No. No és el meu cas. Ni, sincerament, crec que sigui el de ningú que hagi viscut una revolució d’aquesta magnitud.

Als humans sempre ens ha resultat molt més fàcil predir el passat que no pas el futur. Un cop tot s’ha precipitat resulta senzill, gairebé infantil, adonar-se de la seqüència dels fets i de quin rumb prendrien situacions que en el moment de viure-les semblaven anècdotes sense importància. És com quan t’expliquen la solució a un trencaclosques o et desvelen el secret d’un truc de màgia i dius: «És clar! Que burro. Però si ho tenia davant del nas.» Doncs això és el mateix que em passa cada cop que em pregunten com i quan va començar tot.

Vaig compartir tantes estones amb en Larry que podria haver trobat desenes, potser centenars, d’anècdotes, converses o projectes que servirien per fixar l’origen d’aquella idea. Però no seria real, ja que cap dels dos, ni tan sols ell, sospitava en aquella època com acabaria tot plegat. Una cosa així no neix en un instant determinat, sinó que es va gestant durant anys, i és ara, quan ho mires amb perspectiva, que aprens a donar valor a cada detall. Fins i tot als més petits o insignificants.

En tot cas, ja fa temps que quan em pregunten com i quan va començar tot explico que un dels primers cops que em vaig adonar de cap a on encaminaríem en Larry i jo les nostres vides professionals va ser a Nova Orleans, la primavera del 2005, tot i que la data exacta no la recordo. El que sí que recordo és que feia molta calor. Calor i xafogor. Era el primer cop que visitava aquella ciutat i les prediccions sobre el seu clima que m’havien fet alguns amics i familiars es van quedar curtes.

Hi havíem anat amb tot l’equip de robòtica de la Universitat de Maryland per participar a la RoboCup que aquell any organitzava la Carnegie Mellon University de Nova Orleans. De fet, érem un equip reduït, no crec que fóssim més d’una desena de persones, comptant-hi algun professor.

La RoboCup era un campionat de futbol exclusiu per a robots autònoms, és a dir que no podien ser controlats per cap humà durant els partits. La feina, doncs, s’havia de fer amb antelació. Durant mesos, de fet. El repte consistia en el disseny i la programació d’aquells androides en funció de la categoria en què participessin. El resultat, i no és un tòpic dir-ho, era el que menys importava.

Aquella competició no feia gaires anys que se celebrava. Havia començat a Nagoya el 1996. Ho recordo bé perquè precisament aquell mateix any l’ordinador Deep Blue havia aconseguit derrotar el campió mundial d’escacs, Garri Kaspàrov. En Larry i jo vàrem seguir aquella partida amb delit, i suposo que en certa mesura ens va ajudar a decidir sobre el nostre futur acadèmic i professional.

Va ser una passada. Per primer cop un ordinador sense supervisió humana guanyava el campió mundial. I no un campió qualsevol, sinó un dels millors mestres d’escacs de tota la història. En qualsevol cas, devien ser molts els fanàtics de la tecnologia i de la intel·ligència artificial de tot el planeta que, com nosaltres dos, van veure que el futur, el futur en majúscules, ja el teníem a la cantonada de casa.

Aquest clima d’eufòria i confiança en la IA és el que devia fer que els organitzadors de la RoboCup, inspirant-se en el món dels escacs, llencessin un repte durant la primera edició de la competició: desafiaven la selecció de futbol campiona del mundial de l’any 2050 a enfrontar-se a un equip format íntegrament per robots autònoms.

Quan hi penso... Si en aquella època els androides amb prou feines sabien caminar sobre dues cames! Francament, aleshores ningú, absolutament ningú, ni els mateixos organitzadors, ni els més ferms apassionats de la robòtica, teníem cap mena de dubte que el partit, en cas de celebrar-se, seria un passeig victoriós per als humans. Ara, en canvi, no sé si ningú s’atreviria a fer cap pronòstic. Com deia abans, és molt més senzill predir el passat que el futur.

Sigui com sigui, el robot que havíem preparat a l’equip de Baltimore era un porter. «Una portera», de fet, ja que vàrem decidir batejar-la amb el nom d’eMia, en homenatge a la jugadora de soccer nord-americana Mia Hamm, que l’any abans havia guanyat la medalla d’or de futbol femení als Jocs Olímpics celebrats a Atenes, si no recordo malament.

El nostre androide no feia més de cent vint centímetres d’alçada i no estava dissenyat amb la finalitat de jugar cap partit. Competia en la categoria de robots humanoides i n’hi havia prou que fos capaç de mantenir-se dret sobre les dues cames. Si a més podia aturar alguna pilota ja seria tot un èxit. Feia molts mesos que hi treballàvem, i a mesura que s’acostava la competició creixien els nervis i l’excitació. El premi, en cas de superar la fase prèvia de Nova Orleans, seria un viatge al Japó, a Osaka, per competir amb els millors equips de robòtica de tot el món aquella mateixa tardor.

La nit anterior a la nostra estrena havia estat força calorosa. De les que costa adormir-se i descansar plàcidament. He d’admetre que, a part de les altes temperatures i la humitat, els nervis també m’havien impedit dormir gaire estona seguida, així que amb la sortida del Sol em vaig llevar amb la intenció d’anar cap a la Carnegie Mellon University, tot i que encara faltaven més de tres hores perquè comencés la competició.

Un cop dutxat i vestit vaig anar a picar la porta del costat, a l’habitació d’en Larry. Va trigar a obrir, però quan ho va fer em vaig quedar de pedra. Portava la mateixa roba del dia abans i anava tot despentinat. A sobre del llit, amb els llençols intactes, encara hi havia els peus de l’androide, tot i que havíem acordat que els deixaria a punt abans d’anar-se’n a dormir.

La resta del material ja era al pavelló on havia de celebrar-se la fase prèvia, però havíem volgut endur-nos els turmells per fer uns ajustos de darrera hora. Ell era l’encarregat d’enllestir-los, però pel que vaig deduir s’havia adormit damunt del portàtil. No vaig ni adreçar-li la paraula. Potser vaig deixar anar algun renec, o algun «hòstia, Larry!», però l’únic que volia era tornar a guardar els turmells a la maleta de transport i anar amb la resta de companys cap a la competició.

Mentre jo acabava de recollir el material de damunt del seu llit i ell es rentava la cara, em vaig adonar que al seu ordinador hi havia obert un article sobre l’anatomia del turmell humà. Allò va calmar momentàniament el meu enuig. Per un instant vaig pensar que realment havia estat treballant en el projecte tota la nit, fins a caure rendit. Però quan vaig preguntar-l’hi i vaig veure que tancava el Mac ràpidament i em responia amb evasives, em va tornar a pujar la mosca al nas.

Sabia que el millor en aquests casos era deixar-ho estar. Que en situacions com aquella era millor no burxar la ferida. Però la decepció era tan gran que no me’n vaig saber estar: vaig començar a preguntar-li què havia fet tota la nit i què era més important que la RoboCup, on havíem anat a competir amb equips arribats de tots els estats nord-americans, i també del Canadà. No recordo gaire els detalls de la discussió, només sé que el to va anar pujant i vaig acabar barallant-m’hi com poques vegades hem fet.

Només en vaig poder treure dues idees clares, de les seves excuses i explicacions a la defensiva. Una encara em va emprenyar més: evolució. És l’única cosa que vaig entendre del garbuix d’idees desendreçades sobre el bipedisme que va mirar de bolcar davant dels meus retrets. En aquell moment era incapaç d’entendre com havia pogut passar-se tota la nit llegint sobre un tema que fins aleshores mai li havia despertat cap interès i tan allunyat dels nostres propòsits, o així ho veia aquell matí de maig de 2005.

La segona cosa que em va quedar clara després de repetir-la diversos cops, en canvi, em despertaria un sentiment força diferent. Era un nom propi: Megan Carroll. Era la primera vegada que sentia aquell nom, però pels ulls que va posar vaig entendre de seguida que no seria el darrer cop.

Mai en vaig dir res a la resta de l’equip, de tot allò. No era la primera ocasió en què havia de protegir-lo, ni tampoc seria la darrera. Havíem preparat aquella competició amb molta il·lusió, i si arribo a explicar que s’havia adormit sense fer els ajustos acordats el maten. Eren unes modificacions menors, sorgides més pels nervis de darrera hora que per una necessitat real de millorar l’androide. En tot cas, va ser la seva falta de compromís, i de respecte cap a la resta de l’equip, el que em va fer emprenyar com poques vegades.

Val a dir que el nostre pas per la RoboCup 2005 va ser efímer i, per alguns professors de la facultat, fins i tot decebedor. El nivell era força alt i finalment seria un equip canadenc, el de la Universitat de Manitoba, qui acabaria guanyant l’accés a la fase final d’Osaka, amb un androide anomenant HIRO, crec. El nostre robot, en canvi, no va destacar gens davant altres propostes molts més treballades i innovadores. Sort que mai vaig explicar a ningú el descuit d’en Larry la nit anterior a la competició. Segurament li haurien endossat una responsabilitat sobre el nostre petit fracàs que tampoc es mereixia sostenir en solitari.

Ara resulta senzill, còmode fins i tot, recordar aquella anècdota i donar-li un valor determinat. El fet és que en Larry sempre tenia més idees de les que podia dur a terme. Algunes de bones i altres de desastroses. No m’havia de sorprendre que enmig d’un projecte ja estigués pensant en una cosa diferent. Però fer-ho la nit abans de la «posada de llarg» de tot un treball col·lectiu? Allò era excessiu fins i tot per a ell. En tot cas, si al final haguéssim encaminat les nostres carreres cap a un altre sector de la robòtica, em resultaria fàcil buscar una conversa o una situació que també pogués definir com a premonitòria del que acabaria passant.

La tornada a Baltimore no va ser la festa somiada. A l’avió només s’hi veien cares llargues, amb excepció d’en Larry, a qui semblava no haver afectat aquella decepció. Tant és així que no vaig poder ni esperar-me a tornar a casa per retreure-li la seva actitud la nit abans de la competició. La conversa no va començar gaire bé. Vaig veure que ell seguia llegint articles sobre anatomia i evolució que li havia recomanat la Megan mentre feia moviments espasmòdics, com sempre que duia els auriculars posats. Semblava l’únic de l’avió a qui no importava el resultat de la competició. Però a més de la manca de compromís, també hi havia un altre motiu per al meu enuig.

Feia temps que ell i jo treballàvem en un projecte comú força ambiciós. Fins i tot havíem aconseguit el suport de la Universitat de Maryland per presentar-lo a diverses empreses que poguessin estar-hi interessades. Que ell hagués mostrat aquella manca de compromís amb la resta de l’equip em va posar en alerta. I si ho tornava a fer? I si em deixava tirat en aquella aventura empresarial que tot just començàvem a escriure? Aquestes preguntes m’inquietaven, i vaig voler aclarir-les en el mateix avió de retorn a casa.

Li vaig preguntar si aquell sobtat interès tenia cap relació amb la RoboCup o amb el nostre projecte comú sobre el disseny de pròtesis intel·ligents. Ell em va dir que sí. Que ara s’adonava del motiu pel qual l’eMia era tan inestable. I quan jo començava a entendre, i gairebé disculpar, la seva actitud, em va dir una frase que no em vaig poder treure del cap en setmanes.

—El problema, Frankie —em va dir—, és que hem volgut que les seves cames semblessin humanes.

Per un moment vaig pensar que em prenia el pèl. Portàvem mesos treballant en un robot humanoide, HU-MA-NOI-DE! És clar que l’androide volia semblar humà. Havia de semblar humà! Aquest era l’objectiu real de la competició. No pas el futbol! A ningú li importava si era bona o mala portera. L’únic que comptava era si podia caminar, o almenys mantenir-se sobre dues cames.

El més preocupant d’aquella conversa és que havíem estat setmanes pensant si participàvem en la categoria de robots humanoides o ho fèiem a la categoria d’equips, on el repte consistia a programar una mena de gossets, els AIBO, que es desplaçaven sobre quatre rodetes. Si havíem escollit la categoria de robots humanoides era, precisament, perquè el projecte compartit, i aixoplugat per la nostra universitat, consistia en el disseny i programació de pròtesis humanes. És per això que a tothom li havia semblat raonable participar en una categoria que s’ajustava perfectament als nostres interessos professionals més enllà de la facultat. Aquella experiència podia ser-nos de molta més utilitat que no pas programar uns gossets d’un pam d’alçada que corrien darrere d’una pilota.

Vaig comptar fins a deu, o potser fins a cent, abans de respondre. No volia muntar un número a l’avió, i menys davant la resta de companys de facultat. Com ja he dit, sempre he mirat de protegir-lo, fins i tot quan potser no s’ho mereixia. Així que vaig mirar de respondre sense alterar-me, recorrent a la ironia.

—Ah, és una observació interessant. Potser podríem dissenyar unes cames amb rodes, com les dels AIBO? —vaig dir.

—Ostres! No se m’havia acudit! —em va replicar, seriós.

—Però tu estàs malament del cap!? —vaig saltar jo sense poder-me contenir.

Al final en Larry havia aconseguit dues coses que jo volia evitar: alterar-me i atreure l’atenció de la resta de l’avió. Així que vaig decidir, d’una banda, donar per acabada la conversa, i de l’altra, posar en quarantena el nostre projecte comú. Ell, però, tossut com era, no ho va voler deixar allí i va mirar d’explicar-se millor.

—T’entenc, i tens raó. No he oblidat l’objectiu de l’eMia, ni del nostre projecte. Nosaltres podem ser uns friquis... —va dir—. Vaja, jo segur que ho soc, però entenc que la majoria dels nostres futurs clients el que voldran seran pròtesis semblants als seus òrgans originals.

—La majoria? —vaig preguntar.

—Gairebé tots, OK. Però és que els humans estem mal dissenyats, coi! Per començar, som dels pocs primats que ens desplacem de forma bípeda. La resta només es posen sobre dues cames de tant en tant, no de forma habitual. Saps el que va costar, això? Saps els milers d’anys d’evolució i els costos que va tenir?

—Sí, però...

—No! Que coi! No en tens ni idea, no em donis la raó com als bojos —va dir tornant a abaixar la veu, mirant a un costat i l’altre com si tothom ens estigués escoltant—. Caminar sobre dues cames no és un sistema de desplaçament ni estable, ni eficient, ni res. Per això és tan poc habitual a la natura. Va ser fruit d’una evolució aleatòria, i és la prova de la inexistència d’un dissenyador, o com a mínim d’un dissenyador gaire intel·ligent. Qui amb dos dits de front hauria fet un disseny tan ineficient i maldestre com el que tenim els humans? —va dir amb mig somriure burleta—. La bipedització ho va canviar tot! Des de la forma de la columna vertebral fins a la connexió d’aquesta amb el crani. També el canal laringi, els polzes, les relacions socials i fins i tot la pelvis i els parts. M’entens, Frankie? Fins i tot va afectar la forma en què parim! Bé —va corregir-se, abaixant el to de veu altre cop—, en què pareixen, les dones. Tots som prematurs. Ho som precisament per permetre que els nadons puguin sortir per una pelvis femenina que va haver de fer-se més estreta com a conseqüència de caminar sobre dues cames.

La veritat és que, malgrat escoltar-lo amb interès, em vaig perdre en diversos moments. «Què vol dir-me? On vol anar a parar?», anava pensant mentre seguia els seus arguments, mirant de no tornar-me a alterar i de deixar-lo parlar sense interrompre’l.

—Si haguéssim començat el disseny humà des de zero, ho hauríem fet diferent —va dir, arribant al punt clau de la seva idea, que, per a sorpresa i tranquil·litat meva, sí que estava mínimament relacionat amb el nostre projecte a Baltimore—. No està escrit enlloc que haguem de limitar-nos a reproduir el disseny ineficient dels òrgans humans.

—Bé —vaig replicar—, de fet sí que està «escrit». Els clients són la nostra limitació. Qui voldria unes cames amb rodes en lloc de peus? Perquè el projecte sigui viable hem de pensar que els productes finals siguin comercialitzables per al màxim nombre de gent, o no hi haurà cap empresa interessada en la nostra idea.

—D’acord, Frankie —va dir ràpidament, demostrant que ja havia «mantingut» aquella conversa amb mi i havia previst algunes de les meves objeccions—. Oblida’t de les cames. Pensa en una pròtesi coclear. Podem fer una «orella» limitada, com la humana, o podem fer-la millor que la humana. Amb més prestacions que les nostres. Qui sap? Potser amb la possibilitat de filtrar les freqüències que vols sentir o no. Tant per poder evitar un soroll molest, com per poder sentir el plor o els crits d’una persona necessitada, o per poder focalitzar-nos en una conversa o una música enmig d’un ambient sorollós.

—Estàs proposant fer pròtesis millors que els òrgans substituïts en lloc de pròtesis semblants als òrgans substituïts?

—Exacte! —va dir tot cofoi.

La conversa va acabar allà, però només de forma momentània. La tornaríem a tenir en diverses ocasions durant els mesos següents, ja a Baltimore. Cada cop que en tornàvem a parlar, però, les meves objeccions eren més febles, i en la majoria de casos en Larry semblava haver-les previst amb antelació. Fins i tot les vam compartir amb algun dels professors que ens estava acompanyant en aquell projecte que acabaria sent la llavor de Lahun Biotech, l’empresa que acabaríem creant tots dos el darrer any de carrera.

La resta de la història és més o menys coneguda per tothom. Se n’ha parlat força, sobretot darrerament. Però jo segueixo recordant de forma carinyosa aquella baralla a Nova Orleans. Crec que allà es va començar a gestar bona part del nostre exitós projecte, i de tot el que acabaria comportant.

Hi ha una cosa, però, que sempre em volta pel cap quan recordo el nostre pas per la RoboCup 2005. Alguns cops penso que fins a cert punt va ser una sort que el nostre paper en aquella competició fos discret. Potser si haguéssim guanyat i haguéssim anat a Osaka ara les coses serien molt diferents. Potser hauríem seguit amb la idea inicial de dissenyar pròtesis intel·ligents, però no amb aquest plus que hi va voler aportar en Larry, mirant de millorar, d’ampliar de fet, les capacitats humanes.

El més curiós és com hauria pogut canviar la història si en Larry s’hagués passat la nit fent els ajustos que havíem acordat. No ho sé. I no ho dic perquè tinguéssim cap opció de destacar: les cames d’aquell androide no es podien millorar en una sola nit. Estic segur que encara que hagués fet el que li tocava el resultat hauria variat molt poc. És més: com he dit, fins i tot en el supòsit que l’eMia hagués sigut tot un èxit, avui ningú recordaria el nostre pas per aquella competició. En canvi, la idea que va començar a voltar-li pel cap aquella mateixa nit sí que ha sigut transcendent.

Hi insisteixo: és molt fàcil ara explicar aquestes anècdotes i dotar-les d’un sentit. Mirant enrere es pot traçar un camí més o menys coherent que et dugui fins a un present com el que coneixem de tots els possibles camins que haurien pogut seguir les nostres vides, tant professionalment com personalment. De fet, com tothom sap, el que realment ho va desencadenar tot no va tenir res a veure amb cap idea ni projecte dels que imaginàvem en aquella època, ni posteriorment. Res del que va passar aleshores hauria tingut les conseqüències que coneixem si vint anys després de la nostra experiència a Nova Orleans no s’hagués produït aquell inoportú i desafortunat accident. La idea que vam començar a treballar potser va ser la pólvora, però és evident que la metxa es va encendre per casualitat a partir d’un infortuni imprevist, dues dècades després.

CAPÍTOL 2
«Hi vas tu, Larry?»

Bit: dígit del sistema de numeració binari que només pot tenir dos valors: 0 o 1. El bit és la unitat mínima d’informació usada en informàtica o en la teoria de la informació. Acrònim de l’anglès «binary digit».

La meva mare odiava despertar-se cada matí. Precisament el que el meu pare, en Larry Stem, no podia fer. La sensació de solitud en allargar el braç cap a l’altre costat del llit i no trobar-hi el cos del seu company s’havia fet insuportable moltes vegades. Aquell era l’instant més amarg del dia. El coixí intacte i el llençol sense cap arruga eren una imatge que havia odiat comprovar invariablement tres-cents seixanta-quatre matins consecutius.

Paradoxalment, em deia, anava precedit del moment més dolç, quan la transició del somni a l’estat de vigília feia que durant uns segons oblidés la seva absència. De vegades creia que era un d’aquells matins que ell s’havia llevat ben d’hora per començar a dibuixar els esbossos d’una nova idea. O un dels molts dies que havia matinat per anar a la feina a endreçar o descartar els esbossos i les idees de dies anteriors.

Tant de bo el nostre cervell fos un òrgan digital, capaç de passar de l’estat inactiu al ple funcionament en menys d’un segon. Però el cervell humà segueix un procés analògic i necessita l’activació de diferents associacions neuronals per estar a ple rendiment. Sovint, algunes persones, fruit de l’estrès o a conseqüència de determinades medicacions, durant uns segons són incapaces de recordar on són o quin dia és. Tothom ha patit algun d’aquests instants matinals d’idees borroses, però no gaire gent les pateix de forma recurrent, creient que una de les persones que més estima encara és al seu costat.

La meva mare, la Megan Carroll, va estar dotze mesos patint aquesta mena de despertars de forma esporàdica però constant. La transició entre les primeres notes musicals del despertador i el moviment instintiu d’allargar el braç buscant el meu pare, en Larry Stem, fins al precís instant en què s’adonava que ja no hi era resultava molt amarga. Sovint anava a dormir pensant que l’endemà tornaria a patir aquella confusió, i ho odiava profundament. Precisament ella, que sempre havia pensat que dormir era un dels plaers més grans de la vida. Ara entenc per què es quedava tanta estona al sofà llegint o mirant la televisió, fins que queia rendida i no tenia més remei que anar cap al llit. Devia ser terrible, aquella sensació.

Tot i així, un cop em va dir que només hi havia una cosa pitjor que els seus despertars confusos i solitaris dels matins, i eren els meus despertars confusos a mitjanit cridant el pare demanant que em portés un got d’aigua o m’acompanyés al lavabo. La mare, alguns cops, per inèrcia donava un parell de coces a l’espai buit de l’altre costat del llit, i murmurava «hi vas tu, Larry?» fins que s’adonava que el meu pare, molt probablement, ja no tornaria a portar-me cap got d’aigua mai més.

El que sí que recordo és que jo sovint, també confusa per aquells insomnis nocturns, li preguntava per quin motiu no havia vingut el pare a portar-me l’aigua. Segur que aquells moments encara eren més amargs que els seus matins confusos.

Que imperfecte que pot resultar de vegades el cervell humà. Sempre n’havia tingut una imatge idealitzada, com la majoria de gent, pensant que era un òrgan quasi perfecte. De gran precisió, gairebé infal·lible. Com un rellotge suís. Una màquina de la qual, segons una falsa llegenda popular atribuïda a Albert Einstein, només usem el 10% de la capacitat. Però durant l’any posterior a l’accident totes dues havíem anat aprenent prou coses sobre un òrgan que, a mesura que anàvem coneixent, ens semblava més ineficaç.

Ma mare tenia una formació científica més que suficient per saber que no existeixen les veritats absolutes ni les certeses eternes. Sabia que el coneixement científic no és un conjunt de respostes, sinó una eina, la més eficaç de totes les inventades fins al moment, per afrontar preguntes de qualsevol nivell de dificultat.

Per això el mètode científic conviu permanentment amb el dubte. I la neurologia n’era, potser, l’exemple més paradigmàtic. Però la seva especialitat era l’antropologia, una disciplina massa allunyada de la neurologia per poder entendre les vaguetats i inconcrecions amb què els familiars de la sisena planta de l’hospital Johns Hopkins de Baltimore havíem de conviure diàriament.

A partir de les nostres accidentades transicions del son a la vigília, però sobretot a causa de l’estat d’en Larry, la meva mare havia anat aprenent conceptes sobre el cervell humà que fins aleshores li havien restat desconeguts o senzillament no li havien suscitat cap interès. Havia après que el nostre cervell, a diferència del que s’havia cregut durant dècades, pot dormir de forma parcial, amb grups de neurones en estat oníric, mentre la resta de l’òrgan es troba en vigília. Fins aleshores sempre havia cregut que els estats de son i de vigília eren excloents entre ells, excepte en algunes patologies. Els estudis més recents de l’època, reforçant la idea que els humans podíem compaginar els dos estadis com feien altres animals, havien aportat, paradoxalment, més dubtes a un òrgan ja prou misteriós i encara massa desconegut per a la majoria de persones.

Ella, malgrat tot, s’havia anat tornant gairebé una experta en l’encesa i apagada dels processos neuronals. Sobretot en l’apagada, que era l’estat en què es trobava el seu company des de l’accident que havia patit.

Un dels primers episodis d’aquell llarg i tediós procés d’aprenentatge va consistir a conèixer un motiu més per odiar Glasgow, una ciutat de la qual no en guardava cap bon record malgrat no haver-hi passat més de vint-i-quatre hores.

Durant el primer viatge que havien fet tots dos junts a Europa, encara a l’època universitària, es van quedar sense diners visitant la principal ciutat d’Escòcia. Un error en la targeta de crèdit els va deixar sense més efectiu que el poc que portaven a la butxaca i sense possibilitats de pagar el bed & breakfast on havien de passar la nit. Segons el meu pare, l’error no havia estat de la targeta amb xip sinó del comercial, evidentment humà, de l’agència de lloguer de vehicles que havia bloquejat una quantitat errònia de la seva Visa.

Ella sabia prou bé, des del mateix dia que es van conèixer, que segons en Larry els errors informàtics no existien, eren només l’extensió d’errors humans, evidentment. Aquella nit la meva mare no va aclucar ull pensant com pagarien l’estada a casa de la senyora Molly. El meu pare, en canvi, va dormir tranquil·lament. Ella desperta i preocupada i ell inconscient, i precisament a Glasgow. La similitud amb la situació que viuríem tots plegats al cap d’uns anys no li faria mai cap gràcia a ma mare. Tot i que jo, quan hi penso, no puc evitar trobar molt curiosa aquella premonitòria casualitat.

L’anècdota escocesa li portava mals records a la meva mare cada cop que sentia el nom d’aquella ciutat. Al final, aquell contratemps havia quedat en un no-res. Els meus avis, els pares d’en Larry, com tants altres cops al llarg de la seva vida, havien corregut a ajudar el seu fill, en aquella ocasió fent-li una transferència fins que pogués desbloquejar la targeta de crèdit.

Però el malestar que la meva mare notava cada cop que sentia el nom d’aquella ciutat encara s’agreujaria molt més a partir del moment en què el doctor Greenfield, que havia atès el meu pare a urgències neurològiques, li digués que l’estat del pacient era de «Glasgow-5». O tal com va aclarir-li abans que tingués temps de preguntar-ho, «el pronòstic del traumatisme cranioencefàlic que havia patit era molt dolent, i requeria intubació respiratòria immediata i... potser permanent».

Un cop em va explicar que el més inquietant no va ser sentir dir-li al doctor «intubació respiratòria», ni «traumatisme cranioencefàlic», ni tan sols «pronòstic molt dolent». El pitjor va ser el «potser permanent». Ella, que sempre volia tenir-ho tot controlat i odiava les situacions caòtiques o imprevistes, per petites que fossin, com la del bed & breakfast de la senyora Molly, havia de conformar-se que una cosa tan important com l’estat de l’home que estimava i pare de la seva filla fos «potser permanent».

El doctor Greenfield, però, no podia ni volia precisar més. La seva experiència com a cap de neurologia del Johns Hopkins Hospital li recomanava no concretar mai els pronòstics dels seus pacients, encara que això inquietés, comprensiblement, familiars i amics. Molts cops havia mirat de fer entendre als parents de les persones en estats vegetatius que el cos humà, i especialment el cervell, no són una màquina de funcionament binari amb només dos possibles estats, encès o apagat. Mirava de fer-los entendre que el cervell dels humans estava de fet múltiples estats, concretament tretze segons l’escala de Glasgow, que anava de tres, el més baix possible, fins a quinze, que corresponia a una persona sana i desperta en plenes facultats mentals i cognitives.

Provava d’explicar-los de forma comprensible que els estats per sota de Glasgow-8 eren de difícil recuperació, però no impossible. Hi havia prou casos documentats de persones amb valoracions molt baixes en aquella escala que havien recuperat la consciència per usar l’expressió «potser» abans del terme «permanent». Aquests casos, poc habituals però estadísticament apreciables, eren talment com un tauló de fusta per a un nàufrag, i la majoria de familiars de persones en el mateix estat que el meu pare s’hi aferraven amb totes les seves forces. Almenys durant un cert temps. Mentre els quedava prou esma per fer-ho.

També eren habituals, però, els casos de familiars de pacients que no es conformaven amb aquesta explicació. No podien entendre que la ciència i la tecnologia, o els diners, no poguessin anar més enllà d’un pronòstic aproximat i tan ambigu com «potser permanent». Hi havia qui acabava perdent la confiança en l’equip mèdic del doctor Greenfield i es refugiava en creences a les quals no exigia el mateix nivell de rigor ni, per descomptat, de concreció.

Fins i tot, en alguns casos, quantitativament poc representatius, arribaven a l’extrem de buscar uns tractaments alternatius a la neurologia del segle XXI que, tot i servir per tranquil·litzar la seva consciència, es mostraven absolutament inútils per modificar l’estat del pacient. Però la manca de resultats rarament solia fer-los perdre la confiança en els mètodes alternatius que havien escollit. Sovint les persones que no confien en el mètode científic són, paradoxalment, les que li demanen, li exigeixen, uns resultats més precisos.

En quin moment s’ha de perdre tota esperança? Quant temps ha de passar abans de fer-se càrrec que aquella situació és irreversible? Suposo que així com no hi ha dos pacients iguals, tampoc hi ha dues famílies iguals, però que qui més qui menys acaba fent-se aquestes mateixes preguntes. Al final tot es resumeix a saber fins quan s’ha d’esperar. Durant quant temps cal mantenir una mínima esperança, per petita que sigui, i quan cal deixar de fer-se il·lusions. Però, com se sap que ha arribat el moment de passar pàgina?

M’esgarrifa pensar que la meva mare es devia fer aquestes preguntes gairebé cada dia. Sense arribar a cap conclusió, ja que durant aquell any va ser incapaç de trobar-ne la resposta. Potser no era una qüestió de temps. Potser només havia d’esperar que passés alguna cosa que canviés l’empat aparentment infinit entre vida i mort en què es trobava el meu pare.

Recordo que va provar d’explicar-me sempre la situació real en què es trobava. Va provar de fer-me entendre que el cervell humà podia «apagar-se» com si fos un ordinador i després ser incapaç de reiniciar-se. Segurament va pensar que per a una nena del segle XXI era preferible fer servir una comparació usant de referència algun element electrònic quotidià que no pas recórrer a la fantasia o al misticisme.

Alguns amics i familiars, en canvi, li havien suggerit altres explicacions més properes a les faules que em llegia moltes nits abans d’anar a dormir. La situació que havia de suportar ma mare ja era una càrrega prou feixuga per, a sobre, afegir-li més pressió fent-la dubtar de quina versió havia d’explicar-me, i en diverses ocasions va haver d’avortar aquest tipus de raonaments irracionals abans no em fessin mal.

Potser ho feien amb la millor intenció de totes, però sovint he pensat que aquestes opcions estaven més pensades per tranquil·litzar la consciència dels adults que no pas per atendre els qüestionaments d’una nena. Eren raonaments que no cercaven el confort de qui havia fet la pregunta sinó la comoditat de qui donava la resposta.

Jo potser no vaig acabar d’entendre per quin motiu el meu pare no podia despertar-se, però recordo perfectament que van mirar d’explicar-me que la seva recuperació no era qüestió de màgia, ni tan sols de voluntat, sinó de confiança en el doctor Greenfield i l’equip mèdic que l’atenia.

Una de les primeres converses amb ell va consistir a fer-me perdre la por al respirador artificial i a la resta d’aparells on estava connectat el meu pare i amb els quals em vaig anar familiaritzant ràpidament. Alguns encara no he pogut oblidar-los, però almenys allò va servir per poder passar força estones amb el meu pare, o el que en quedava.

La veritat és que no em va resultar gaire complicat relacionar-me amb tots aquells aparells. No és que fos una nena precoç en aquest aspecte, però havia après a conviure amb tota mena de ginys electrònics des de ben petita, fins i tot per sobre de la mitjana d’una generació especialment digitalitzada. La passió per la tecnologia del meu pare i els invents de la seva empresa n’eren els principals responsables. Sempre havia viscut envoltada de tota mena d’eines i experiments robòtics, alguns exitosos i altres no tant.

Jo mateixa vaig haver d’incorporar una tecnologia que quan me la van implantar semblava de ciència-ficció, encara que avui dia ja sigui d’ús habitual. Des de ben petita, tant que ni ho recordo, vaig haver de dur una pròtesi ocular per substituir un ull que vaig perdre en un accident domèstic. Mai em van voler donar gaires detalls de com va passar. En qualsevol cas, sempre he gaudit d’una visió normal, de fet millor que la de qualsevol persona de la meva edat. El meu ull biònic es pot distingir de l’orgànic si es mira de ben a prop, però sempre l’he dut amb tanta naturalitat que de petita tenia dificultats per recordar si era el dret o l’esquerre. Ara ja no em costa gens recordar-ho: quan no duc les ulleres posades, l’ull «bo» és l’ull amb què hi veig malament.

A banda d’aquest fet, del qual només me’n recordava un cop l’any, quan tocava revisar l’ull sintètic, vaig créixer envoltada de tota mena de prototips tecnològics. La mateixa casa on vivíem n’era un bon exemple. Va ser un habitatge pioner en la domotització de llars. El meu pare, ja d’adolescent, havia demostrat ser un fanàtic de la tecnologia puntera. A ningú del seu entorn, doncs, el va sorprendre que volgués que la casa on aniria a viure amb la seva companya incorporés tots els nous avenços en domòtica. Així, amb el temps, ma mare i jo, però sobretot ella, ens vam acabar convertint en els conillets d’Índies de tota mena d’eines més o menys útils i eficaces.

D’entre tots els aparells i ginys automàtics de casa, però, el que més sorprenia els visitants era la unitat central domotitzada, capaç d’ocupar-se de tot sense cap intervenció humana. S’encarregava de tota mena de tasques, des de regular les pautes de temperatura segons les nostres necessitats i hàbits fins a fer la compra online sense que haguéssim de pensar què feia falta. Podia contractar serveis per a petites reparacions o per al manteniment del jardí, i sol·licitava pressupostos per a les intervencions més complexes. Portava l’agenda personal dels meus pares, encarregava el sopar si arribaven tard, em buscava un cangur, i fins i tot ens avisava quan l’autobús escolar girava per la cantonada del nostre carrer.

Però la unitat que teníem a casa no era com les altres. Va deixar de ser-ho a partir del moment en què el meu pare i en Frank Soto, el seu soci, van instal·lar-hi un dels darrers invents de Lahun Biotech, l’empresa que havien creat conjuntament ja al darrer any de la carrera.

La nostra va ser la primera casa on es va instal·lar un sistema que van batejar com a «àngel de la guarda». Era un programa pioner capaç de detectar productes caducats o en mal estat a l’interior de la nevera i avisar-nos per evitar que els consumíssim. Periòdicament recollia mostres de la saliva que llençàvem a la pica del lavabo després de rentar-nos les dents i les enviava a un laboratori on les analitzaven. Ens programava revisions al metge o al dentista, estudiava la nostra dieta i ens feia recomanacions si algú, sobretot el meu pare, es desviava dels estàndards. Monitoritzava la qualitat de l’aire condicionat i podia filtrar les partícules més nocives si en detectava un augment per sobre dels nivells recomanats per l’OMS. Fins i tot podia fer un seguiment la meva temperatura corporal mentre dormia i avisar els meus pares si tenia febre. La llista era inacabable, i tots ho vàrem anar assumint amb normalitat, encara que al principi costés una mica.

Durant l’any posterior a l’accident del meu pare, però, no vam tenir més remei que acostumar-nos-hi. La meva mare no arribava sempre a tot i, suposo que amb el temps va anar descobrint els avantatges d’una llar intel·ligent, encara que no crec que ho reconegui mai. Tenir «algú» que l’ajudés a casa amb les tasques més quotidianes, però també amb mi, devia ser força útil mentre el pare estava ingressat a l’hospital. Alguns cops m’he preguntat si la convivència amb aquell sistema no va servir-li d’entrenament per a un futur que ningú podia imaginar-se aleshores.

Alguns cops, quan hi penso, m’adono que durant aquell període tots els membres de la família teníem una vida més o menys dependent de la tecnologia puntera. Jo necessitava un ull sintètic per veure-hi bé; la meva mare es recolzava cada cop més en l’«àngel de la guarda» i la unitat central domotitzada per mirar de dur ella, i fer-me dur a mi, una vida el més normal possible en aquelles circumstàncies; i el meu pare... ell sí que era realment dependent. Les màquines i aparells als quals estava connectat, com el respirador artificial, eren l’única cosa que el mantenia viu, si és que del seu estat se’n podia dir estar viu.

Ha plogut molt d’aleshores ençà. A dia d’avui només la meva situació és la mateixa. Jo encara depenc del meu ull sintètic. La situació dels meus pares, però, ha canviat força des d’aleshores. Per començar, ni tan sols no estic del tot segura que «dependència» sigui el terme idoni per explicar el que van viure després d’aquell període. Per mi, dependència significa necessitat, però també manca de llibertat, i aquesta definició, afortunadament, no s’ajusta gens al cas dels meus pares.

CAPÍTOL 3
El bucle de la Megan

Bucle (loop): seqüència que executa de forma repetida un codi o una instrucció fins que una condició assignada al bucle deixa de complir-se.

A la Megan mai li va agradar aquella unitat central «demonitzada», que és com la va batejar de bon principi. No només ho deia per fer enfadar en Larry. La veritat és que no l’entusiasmava sentir-se observada i analitzada constantment. Suposo que no va entendre’n la utilitat fins que realment la va necessitar. Com també li havia costat acostumar-se a l’ordinador del seu cotxe, i va estar conduint sense l’assistent de seguretat fins que la legislació nord-americana els va fer obligatoris.

Comprenia força bé aquells amics que, com jo mateixa, algun cop li havíem confessat que ens costaria viure sentint-nos «vigilats» en tot moment. La seva reacció, però, era molt diferent davant d’altres persones que argumentaven que un robot només era capaç de repetir seqüències d’ordres i pautes programades pels inquilins i que això deixava poc espai per a la improvisació necessària davant de qualsevol imprevist. Que poc coneixien els invents d’en Frank i en Larry per fer aquella mena d’afirmacions.

A més, quan sentia criticar la monotonia de les tasques de la seva casa intel·ligent sempre pensava que la unitat central domotitzada no era l’únic inquilí que vivia en una roda de seqüències previsibles. Sense anar més lluny, la seva vida havia entrat, després d’anys d’agradables muntanyes russes, en una repetició permanent de les mateixes accions.

Els despertars confusos matinals eren el primer capítol que detestava de la seva rutina diària. Després vindria un dels pocs moments del dia que esperava amb il·lusió, despertar i vestir la Janis. Però la seva filla, un cop desvetllada, tornaria a fer les mateixes preguntes de cada matí. Volia saber si anirien a veure el seu pare a l’hospital; si creia que es despertaria; si hi hauria els avis —sobretot l’Elaine, la mare d’en Larry— fent-li companyia, etc.

Recordo que la Megan m’explicava que al principi provava de respondre mostrant interès, però alguns cops, sense ni adonar-se’n, ho acabava fent de forma automàtica, sense parar-hi esment. Sense ni escoltar-la. Com suposo que fan tots els pares i mares del món després de l’enèsim «per què?». La diferència és que els seus «per quès» eren sobre la salut del seu pare. Era en aquests instants de respostes automàtiques, i sovint monòtones, quan sentia que en aquella casa hi havia un altre autòmat a part de la unitat central domotitzada.

Després d’esmorzar juntes, deixava la Janis a l’escola. Des de l’accident va decidir tornar a portar-la ella mateixa en lloc de deixar que la recollís l’autobús escolar, i aleshores podia decidir si primer passava pel despatx que ella i jo compartíem a la Facultat d’Antropologia de la Universitat de Maryland, o anava a l’hospital a veure en Larry. Però l’ordre dels factors no alterava el producte, i cada dia, o gairebé, feia el mateix. Només tenia aquest estret marge per decidir què feia primer.

Ja quedaven molt lluny aquelles setmanes en què visitava el Johns Hopkins dos o tres cops cada dia: sovint abans d’anar a la universitat, durant l’estona del dinar, i finalment amb la Janis després de recollir-la a l’escola. Cada cop evitava més que la seva filla es passés les tardes en una sala d’hospital veient l’agonia del seu pare. Li va costar molt, però finalment va aconseguir convèncer-la per tornar a fer piscina, almenys una o dues tardes per setmana.

Qui més havia notat que ja no visitaven amb tanta freqüència l’ala de neurologia d’aquell hospital, però, era l’Elaine. Suposo que entenia perfectament la seva situació, i el seu patiment. El que no compartia, ni comprenia, però, era el pessimisme de la Megan.

L’Elaine sempre buscava algun senyal que demostrés que el seu fill les podia sentir o que en notava la presència. Al principi tothom mirava de fixar-se en aquells detalls que només ella semblava percebre, però amb el pas dels mesos la Megan va anar adoptant el mateix escepticisme que mostrava el doctor Greenfield cada cop que sentia dir que un pacient havia reaccionat davant d’una carícia o d’una paraula determinada.

L’equip de neurologia va provar de fer-los entendre que el cervell humà, reacciona més davant la intensitat dels estímuls que davant la seva qualitat. El que desperta els cervells humans cada matí és la intensitat del volum del despertador, no pas el tipus de música que hi sona. Per això mirava d’explicar-los que era poc important si la reacció s’havia produït després que algú pronunciés un nom o una paraula determinada. De fet, hauria estat molt més significatiu que la reacció, en cas de ser real i no tan sols un miratge, s’hagués produït després d’un soroll intens, encara que fos un anunci de televisió. Però aquestes explicacions tenien poca èpica, i no deixaven cap espai per a la màgia ni l’esperança que molts familiars i amics de pacients com en Larry necessitaven en aquelles circumstàncies.

La meva amiga, però, s’ho prenia diferent. No sé si era només a causa de la seva formació científica, o si també hi havia contribuït el fet d’haver conviscut prou temps amb en Larry. Sigui com sigui, ella semblava haver-se immunitzat davant dels fets inexplicables que altres buscaven constantment. Fins i tot va arribar a barallar-se amb alguna amiga que no parava d’enviar-li casos poc documentats que trobava per internet de persones en estat de coma que s’havien despertat per un petó o per una cançó amb algun component afectiu especial.

Si el propòsit d’enviar-li aquelles notícies, poc o gens documentades en la immensa majoria de casos, era que no perdés l’esperança, no ho estava aconseguint. Més aviat tenien l’efecte contrari.

—A més, això no significa res, Susan —em solia dir—. Que potser algú s’ha dedicat mai a comptar, relatar i explicar poèticament els milers de casos en què cap d’aquestes accions no ha servit absolutament de res? —I gairebé sempre esborrava aquells missatges sense ni tan sols llegir-los.

Algun cop, quan se sentia superada pels fets, havia desitjat perdre tota esperança. Després d’un any ja no podia aguantar més aquella situació d’impàs, per a ella, però sobretot per a la Janis, i desitjava algun senyal que la fes reaccionar. Necessitava, igual que el cervell humà per despertar-se, un estímul que trenqués aquell standby en què es trobaven. Desitjava alguna variació en l’estat d’en Larry, encara que fos a pitjor.

Recordo perfectament com el dia abans que es complís un any just de l’accident em va explicar com s’havia sentit les darreres setmanes. Temia l’hora d’anar a dormir pensant en com seria el despertar. I desitjava que es produís algun canvi, per a bé o —i s’odiava a si mateixa quan gosava confessar-m’ho— per a mal. Els humans tendim a buscar classificar les situacions entre bones i dolentes, encara que bé i mal siguin termes d’estricte i exclusiu ús humà i poc concrets en una realitat tan complexa com és la que ens envolta. Igual que els estats de vigília i de son no tenen una frontera clara i nítida, sovint les decisions que hem de prendre els humans en situacions crítiques tampoc poden ser definides com a bones o dolentes.

Aquell 12 de maig de 2028, primer aniversari de l’accident d’en Larry, la Megan va venir a treballar com cada dia. Jo, d’entrada, ho vaig valorar positivament. Li agradava venir a la facultat, i això que el campus havia canviat molt des de la nostra època d’estudiants.

La principal diferència era la quantitat de gent que s’hi veia. El teletreball i la teleformació, als quals s’havien acollit bona part del personal, tant el docent com la resta, i dels estudiants, n’eren en part els culpables. Però a més s’havien automatitzat moltes de les tasques administratives i d’informació. Sense cap mena de dubte, un i altre factor havien ajudat a buidar aquell centre, però a partir del 2020 allò va deixar de semblar una facultat.

La pandèmia vírica va acabar convertint aquell campus de la Universitat de Maryland, o el que en quedava de la nostra època, en un lloc tranquil i silenciós. Gairebé com un monestir. Segurament era per això que li agradava tant venir-hi gairebé cada dia, encara que només fos una estona. I també perquè era uns dels elements del seu dia a dia que menys havia canviat el darrer any, i això crec que li donava una certa seguretat.

Tot just arribar al seu despatx, vaig sentir com la unitat de suport administratiu ASIMO que compartíem amb altres professors li va obrir la porta i la va saludar amablement com cada dia, malgrat que ella mai li hagués respost ni, a dir veritat, tingués cap intenció de fer-ho.

—Bon dia, doctora Carroll.

La nostra universitat va ser una de les primeres de tots els Estats Units que va incorporar els models d’assistència ASIMO. Eren uns robots creats per l’empresa japonesa Honda a finals del segle XX, una evolució dels E-Zero creats als anys vuitanta. Però a més de caminar sobre dues cames —ASIMO era l’acrònim d’Advanced Step in Innovative Mobility—, també eren capaços de fer un bon nombre de tasques administratives i de suport. Aquell en concret ens portava l’agenda, a nosaltres dues i a un grapat més de professors, ens endreçava els missatges, ens ordenava els exàmens, ens preparava alguns materials, i fins i tot ens portava l’esmorzar si l’hi demanàvem, cosa que la col·lega mai va fer.

Al principi va costar una mica que aquests nous inquilins fossin acceptats a la majoria de facultats. Pot semblar paradoxal que precisament en centres de coneixement com són les universitats es posessin obstacles a la incorporació d’una nova tecnologia, però els inicis «laborals» dels ASIMO i de la resta de robots no van ser gaire senzills en cap sector.

Cap dels incentius econòmics ni els canvis legislatius aplicats pels governs de tot el planeta van resultar de gaire utilitat a l’hora de reduir l’animadversió que despertaven aquests nous «treballadors».

L’impuls definitiu no arribaria per cap llei ni per cap avenç tecnològic; es va produir per accident, un cop més. La imprevisible pandèmia vírica del 2020 va fer imprescindible reduir la presència humana als centres laborals, i aquells nous inquilins, immunes a les infeccions víriques, van aprofitar la seva oportunitat per ocupar uns llocs que ja mai més abandonarien. Al principi molts van voler creure que els canvis a la nostra universitat serien temporals però, malgrat no confessar-ho obertament, temien que arribaria un moment que també acabaria sent substituït fins i tot el personal docent, tot i que el dia que un ASIMO impartís una classe es veia francament llunyà. Molt llunyà. Jo mateixa, en aquella època, encara creia que allò era senzillament impossible.

A la Megan li agradava especialment el moment en què s’asseia a la taula del nostre despatx amb el segon cafè del dia fumejant sobre l’escriptori. Suposo que era com retrocedir catorze o quinze mesos en el temps. Abans que la seva vida canviés radicalment a partir d’aquella inoportuna sortida aquàtica d’en Larry.