Read the book: «Arquitectura d'un buit»

ARQUITECTURA D’UN BUIT

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

FRANCESC ADRIÀ CUCARELLA

ARQUITECTURA D’UN BUIT

ACADÈMIA DELS NOCTURNS

ESCENES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el Premi de Teatre Micalet 2012, convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat estava integrat per Isidre Crespo i Redondo, Anna Marí i Aguilar, Daniel Tormo i Martínez, i Joan Vicent Cubedo i Capella.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap foima Per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrónic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Francesc Adria Cucarella, 2013

© D’aquesta edició: Universitat de Valencia, 2013

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

ISBN: 978-84-370-9303-1

Edició digital

Índex

9 escenes desordenades

Interrogatori

Final

ZURIC

TEMPS ACTUAL

CAMBRA D’HOTEL VELL

PERSONATGES

OLGA

ARTUR

CLARA

PARE

ASSISTENT

UN DOCTOR

HOME

VIOLONCEL·LISTA

VEU

PRIMERA ESCENA DESORDENADA

ASSISTENT.	En el transcurs de les cinc hores nos’abraçaren als pares davant meu.
VEU.	Sempre duren cinc hores?
ASSISTENT.	No.

Pare deambula per la cambra. Artur i Clara són al sofà.

OLGA.	No pensa aparèixer un doctor?
ASSISTENT.	No cal. No necessiten el Dr. Kaufman.
OLGA.	Comence a ensumar que van a prendre’ns el pèl.
ASSISTENT.	Ací es ve a morir, no a donar el te.
OLGA.	Mai no m’havien contestat de manera tan esquerpa. Italià? Els italians no són com vostè. Els tinc catalogats... d’una altra pasta!
ASSISTENT.	Què hi farem! L’associació ens dóna carta blanca per ser amables.
OLGA.	Encara com!
ASSISTENT.	En la pràctica l’associació no s’ha deixat res per preguntar. Em veig en el dret de remenar una mica. Ell, el Dr. Kaufman, diu... opina, perdó, que, en alguns casos, tota ajuda és indispensable per ajornar la decisió. Ha d’entendre que els ansiolítics i els derivats de la morfina tenen efectes secundaris, alguns dels quals...
OLGA.	Tindran efectes secundaris aquells que m’empasse. Si el que pretén és ficar-me en el lot, va mal encaminat. Una cosa és quants ansiolítics i quants derivats de la morfina m’han prescrit i una altra quants en prenc. El quants me n’empasse és el que condemna la matemàtica.
ASSISTENT.	El Dr. Kaufman manté que certs comportaments porten a un cul-de-sac fins i tot en els casos extrems. Opina que el cul-de-sac no és garant d’una bona decisió.
OLGA.	I aquest cul-de-sac ens enfila a vostès indefectiblement! Sí. Hi acudírem! Creia haver-ho tancat tot des d’Espanya. Mira quins experts!
ASSISTENT.	Com ja he dit als seus fills, no sóc més que un acompanyant. Tots agraeixen la nostra presència i la nostra integritat. Jo vaig ser testimoni de l’adéu del meu germà. Per més que sone a eufemisme, és una bona paraula que determina el comiat que s’ha decidit. Hi ha coses... detalls... que no vaig parlar al moment d’assistir-lo. Potser ell necessitava la calidesa d’una veu a prop. Com dura el dolor! La mort es torna un accident i passa. No superar la dificultat d’aquell moment m’engrescà en un penediment il·limitat. No tenia experiència. Em trobava engarrotat. Maldestre. No tenia paraules. O les que acudien les dubtava immediatament. Els vincles consanguinis que no s’han bastit en una relació de sentiment net, pur, natural... són el corcó d’una corda que mai no pot treure’t d’un naufragi. Nosaltres ho érem. Mai articulàrem un llenguatge de confort i amistat, malgrat ser germans. Crega’m! És l’espassa d’un segle que corre a una velocitat de vertigen. Em trobava com un aprenent de forner que mai no ha pastat la farina i se li enganxa pertotes les parts del cos. Només que allà no feia falta pasta ni farina, sinó veritat i afecte, joia i l’assumpció definitiva que tot el camí que el meu germà podia recórrer s’esborrava en minuts. La darrera alenada formaria part de l’atmosfera per sempre i per no tornar. O... si de cas tornava, ho faria en records. No em vaig perdonar l’estat insensible a què vaig arribar. Ho vaig entendre quan s’apagava la mirada. Quantes coses que no parlàrem! Vaig fer un jurament allà mateix! Ara faig el possible perquè altres no obliden la idea primordial d’adéu i d’acompanyament. Un jurament es fa per complir-lo. Em manté com a voluntari.
OLGA.	Vol suavitzar els dubtes d’una mort compassiva estovant la bandera de l’error, de la patinada?
ASSISTENT.	No.
OLGA.	Per prendre decisions s’ha d’estar convençut.
ASSISTENT.	Totalment. Però sempre hi ha sorpreses.
OLGA.	Vostè no està terminal!
ASSISTENT.	No. No. Espere.
OLGA.	Millor. Millor per a vostè.
ASSISTENT.	A Suïssa, emparats per les lleis, assegurem que la justícia, si hi intervé, ho fa... de manera testimonial. Poques vegades alguna «raó» la fa intervenir per si s’amaga quelcom, d’altres intervé obligada per... interessos. Analitza casos d’ofici i au. De la premsa, sí que puc dir-li que no se’n pot estar segur! Ai, la premsa! Quantes pantalles inventem per assegurar-nos què cerca! D’agrupacions en contra nostra... no acabaria, si em pose a anomenar-les. Costa feina sortejar-les.
OLGA.	Vol dir grups religiosos. Catòlics i apostòlics. El meu home i jo no hem renunciat al baptisme, mai no hem apostatat. Ens poden considerar catòlics.
ASSISTENT.	M’ha girat el que comentava, eh! En ser tema «religió», escamotegem les creences. Ho deixem de banda. Ens obliguem a deixar les religions en la franja «sensitiva» de cadascú.
OLGA.	Però quan contactàrem... l’entorn enfortit era quasi un requisit. Per un moment vaig creure que demanaven quelcom més interessant que una familia! No és així?
ASSISTENT.	Ah! Aqueixa pregunta no l’hem de respondre. Si l’haguérem de respondre tindria una senzilla resposta. Per què no!?
OLGA.	No la pense contestar jo sola! Havia començat molt bé vostè! Estava més interessant.
ASSISTENT.	Li va el repte! No atén el que representa aquest indret. No sap sentir-se subjecte passiu. Li va el repte encara que la dalla de la mort va fent volantins per aquesta cambra.
OLGA.	(Assenyala el sofà.) La dalla fa volantins...? Per què no pensa que ha vingut de visita?
ASSISTENT.	(Quasi paralitzat.) Quin mal cap ha fet?!
OLGA.	Són fills meus. Ningú m’ho pot discutir. Jo els he parit. Jo els vaig donar la vida. Jo l’arranque.
ASSISTENT.	El doctor m’havia previngut que anara amb compte. Tenia raó. No eren aigua clara.
OLGA.	Ara la clínica sí que tindrà problemes, no?
ASSISTENT.	(Trau un mòbil i marca.) Hilda! Hilda! Bitte komen siedem nach einen moment!
OLGA.	No es moleste! No me’ls he carregat! Només dormen.
Assistent corre a auscultar-los iprendre ’ls el pols. Respira alleujat. S’apropa on està Pare, no ho fa tan exhaustiu però el mira.
	No es calfe el cap! Ell no necessita res. De vegades cau en un estat que jo dic pudent! Que capritxosa que es torna la natura amb els éssers humans!
ASSISTENT.	Està clar que no pensa passar inadvertida allà on arriba!
OLGA.	És obvi, que he xafigat prou món. N’he vist de tots colors.
ASSISTENT.	Quan prenga el còctel, no hi ha marxa enrere.
OLGA.	Creia que tindríem una acollida més planera. Més reverent.
ASSISTENT.	Sóc voluntari, recorde-ho! Ho havia... fet saber als seus fills. Què dormiran? No... Quant dormiran?
Silenci.
	Quin temps dormiran?
Silenci.
	Olga divina! Quan despertaran?
OLGA.	No en tinc ni idea.
ASSISTENT.	Què els ha donat?
OLGA.	Gotes. Del meu tranquil·litzant.
ASSISTENT.	No s’entén el que ha fet.
OLGA.	Que tesos! Ara que els veig així, no m’agrada la imatge que ofereixen. És així com li he de parlar perquè se senta més... italià? Els seus sentiments diuen que necessita sentir-se àngel en moments tan decisius? Són instants de trasbals, conseqüència d’una decisió difícil i extrema...
Silenci. Olga retoca les flassades on estan els fills. Assistent trau el mòbil de nou i marca. Parla imperceptiblement. Penja.
	Ho he estat rumiant. Els meus fills no donaran testimoni.
ASSISTENT.	No cal que justifique la seua acció. Ens havien d’avisar de qualsevol canvi. Açò ho retardarà tot. Deixe’m pensar.
Pare s’aixeca del sofà. Va i ve a la finestra. Consecutivament. Parant-se al mig de l’estança desorientat, i mostrant dificultats locomotrius. Repeteix recorreguts.
	El seu home no para de rondinar...
OLGA.	L’han dut a l’especialista, segur! Estic més que convençuda que els meus fills ho han amagat. Ho hauran fet cada cop que em desplaçava a radioteràpia, segur. A esquena meua. Un dia deixaren d’ensenyar-me els informes clínics. Què cal pensar? Si els fills t’han ocultat un tema primordial... Ell ja estava perdut. Em rebenta que ho hagen fet si la decisió d’acudir ací ja la teníem presa. Hauran amagat un Alzheimer bestial o una degeneració semblant, no ho sé. De fa quatre setmanes cap ací no em coneix sempre. Alguna estona arriba a dir el meu nom. Ha perdut la noció de la casa, la noció de la tendresa, records inclús. Era tendre. El càncer no li llevà la tendresa! Açò d’ara sí. I ho amaguen!
Silenci.
	Veig que no té més feina avui. Va bé el negoci?
ASSISTENT.	Fem per no acumular dos casos alhora. Respecte de l’últim comentari... sembla un negoci, sí, sembla incipient, sí. Però és tot el contrari. Dóna molts problemes. Tots.
OLGA.	Ja ho esmentaren a Espanya.
Silenci.
ASSISTENT.	En cap moment he vist que els seus l’hagen tractada com la ballarina que era.
Silenci.
	És tabú? El tema ballarina no es parla a casa?
OLGA.	No li fa res ferir les persones!
Assistent va a parlar.
	Deixe-ho ja. El joc és desagradable.
Olga té una fiblada de dolor i l’amaga donant l’esquena. Assistent s’apropa a la finestra on està Pare. El pren del braç. Descorre la cortina i una llum lleganyosa els il·lumina la cara.
ASSISTFNT.	És Suïssa.
PARE.	Suïssa. Suïssa. Hauré vingut... Buff! Sempre dormien prop de l’aigua.
OLGA.	Era un llac.
PARE.	El llac era...?
OLGA.	Ginebra.
PARE.	El llac era gran. Una família d’ànecs. Sempre hi havia una família d’ànecs.
OLGA.	Els violins no sonen bé a Suïssa.
PARE.	No veníem a l’hivern... si hi ha ànecs no és hivern. Torne a estiuejar a Suïssa!
Pare passa el braç pel muscle a Assistent. Olga es gira en superar el dolor i agafa aire. Les veus destil·len una recuperació entre Assistent i Olga. Pare enceta una volta. Assistent l’acompanya.
ASSISTENT.	La direcció demana disculpes pel tema de l’equipatge. Potser retardarem l’hora prevista. També han dit que un possible canvi de plans no afectarà el resultat.
OLGA.	Matemàticament, no. Emocionalment, tampoc. La família, aquella que ho necessita saber, està tota ací, així és que l’únic que es veuria alterat, seria el temps!
ASSISTENT.	Està bé que al capadvall es torne una qüestió horària.
OLGA.	Sí. A Suïssa és el súmmum. Clavar comentaris de rellotges a Suïssa és tot un sarcasme. Serà que al final és això.
ASSISTENT.	És això. Temps. Acumules les vivències que pots. Durant la vida, tafaneges entre les categoritzacions com l’amor, com la transcendència, com la posteritat...
OLGA.	(Tallant-lo.) El meu home m’està posant nerviosa. No s’està quiet.
ASSISTENT.	No està medicat?
OLGA.	Medicat?
Mig riu. De sobte Pare seu a la cadira. Es palpa la jaqueta. Trau de la butxaca un llibre folrat i llegeix amb dificultat extrema.
	Em permet que li parle d’aquesta estança? Vostès han fet un munt de visites a casa, saben com vivim... Com ens aboquen a una ratera immunda? Podria haver vingut abans per triar. Entén la paraula triar?
ASSISTENT.	Li agrada viatjar?
OLGA.	Voldria haver vist les installations abans de vindre.
ASSISTENT.	Si l’escenari no té importància! O necessita un escenari el triple de gran?
OLGA.	Em sincere que res del que estem parlant ara té interès.
ASSISTENT.	Puc anar-me’n si ho desitja!
OLGA.	Doncs sí. Tenia pensada una altra cosa.
ASSISTENT.	Just el que acaba de dir és el que més nomena la gent: «havia pensat», «m’havia imaginat». Ho comenten així i fan un esvalot d’idees... com si foren narracions urgents. Difícils de capturar. D’aquietar.
OLGA.	M’apuntalaré amb el que tenia previst. Li ho promet. Però necessite les maletes. Les maletes que han fet que vostè i jo no ens tinguem ni simpatia ni admiració.
Assistent trau el mòbil. Es gira d’esquena.
ASSISTENT.	Passa’m amb Renné.
Escolta a l’aparell. Tapa amb la mà la zona del micròfon. Es gira cap a Olga.
	Tinc bones noticies de l’equipatge. L’han localitzat.
OLGA.	Em sorprèn la facilitat que tenen per perdre’l i per trobar-lo.
ASSISTENT.	Sí. Tot no és negatiu.
OLGA.	Bon dia!
ASSISTENT.	Serem puntuals en tot el que ens pertoca.
OLGA.	La puntualitat.

Quasi somriu amb el comentari de la puntualitat. Assistent marxa.

SEGONA ESCENA DESORDENADA

ARTUR.	Mineralogia. Vas. Estudies les pedres. I no et topes amb ningú.
VEU.	Una professió assossegada, vaja!
ARTUR.	Alguns companys s’atreveixen a dir que les pedres et parlen.
VEU.	I parlen?
ARTUR.	No sempre.

PARE.	Els suïssos no saben tocar el violí.
CLARA.	Sí pare.
PARE.	I no saben menjar formatge.
CLARA.	No. No saben.
PARE.	El fonen en un perol.
CLARA.	Ho fan pel fred, pare.
Pare posa les dues palmes de la mà obertes davant la filla. Ella colpeja amb la mà mentre es balanceja amb moviments de peus imitant diferents estils de boxa.
PARE.	Muhammad Ali! Cassius Balboa, Rocky Ali.
OLGA.	Ja els tenim enganxats.
ARTUR.	I si no és massa preguntar, com és que has dut quatre maletes? He vist com ho comentaves a l’assistent quan volies menjar-te’l. El viatge no requeria tan gran volum.
OLGA.	Havia decidit dur la mateixa roba que al viatge de l’estrena de l’obra simfònica del pare. Tinc una memòria insuportable. He pogut repetir l’ordre de la maleta, tal qual, a la perfecció.
ARTUR.	Joies i tot?
OLGA.	Si tinc quatre quincalles!
Tocs a la porta. Artur va i torna amb Assistent, que du una carpeta de cuiro en la mà.
	Precisament li explicava al meu Artur la facilitat amb què he repetit les maletes.
ARTUR.	Creia que ens atendria la xica que vingué a Espanya!
ASSISTENT.	Tenen els documents?
ARTUR.	El DNI i els passaports, mare!
OLGA.	Que ara l’infern té duana?
Assistent seu a taula i ompli uns papers.
	Si comparares la perseverança del pare amb la meua, la gent se sorprendria. Ton pare va compondre l’obra sense ser ningú, sense cap rellevància... aconseguí dirigir l’orquestra de Granada. No saps quantes voltes m’ha contat com quaranta anys després d’aprovar harmonia amb un sis en els estudis finals de música, li atorgaren el Premi Nacional de la crítica per l’obra simfònica més commovedora dels darrers anys.