Blasfèmia

M.O.Z.

La història diu que trenta anys enrere la mare de l’Abel Absent havia estat trobada, minúscula i callada, davant la porta de l’orfenat d’una ciutat ja desapareguda, però que, com algunes larves, encara respira, amagada sota les mantes del temps. Estava immòbil dins un cabàs blanc, tapada per un flassada de vellut magenta. Amb la seva maneta aferrava fortament un mocador. La història diu, també, que durant els quinze anys que va ser dins l’orfenat aquella nena el va portar sempre a sobre. Era un mocador blau cel i amb les inicials M.O.Z. brodades en rosa. Sobre l’existència del mocador no en tinc cap dubte, l’Abel Absent el conserva i me l’ha ensenyat.

La monja que va obrir la porta no va aixecar ni una cella en veure el cabàs. Era una ofrena habitual. La va recollir i la va portar, com sempre feien, a rentar-la. Normes de la casa, primer rentar. L’endemà la batejarien. Va omplir la banyereta metàl·lica, va comprovar-ne la temperatura i va mirar la nena dins el cabàs. Seguia callada i aguantant el mocador. Semblava que observés el sostre com si hi hagués algú o alguna cosa. També la monja ho va fer, però només va veure la calç amb la qual havien pintat tots els sostres, totes les parets, totes les dents. Els conys no, els conys eren negres. Com els hàbits que els tapaven. La monja portava unes ulleres grans i pesades que no feien altra cosa que caure lliscant pel seu nas. Quan l’aigua va ser prou freda (més normes de la casa) va tornar al cabàs. Va tocar la manta de color magenta, per enretirar-la. Feia anys que no notava un tacte com aquell. Es va quedar amb la manta entre els dits, amb els ulls tancats, recordant alguna cosa passada, una vida viscuda o per viure, qui sap; després es va col·locar bé les ulleres que tornaven a caure i va mirar, amb la llum tèbia que queia de la bombeta del sostre, el cabàs i la nena. Se n’havia oblidat per un moment. La nena tenia un rostre bellíssim. No era la cara d’un nounat, tenia ja la fesomia d’una noia, i era ja extremadament bonica. Li va intentar agafar el mocador, però la nena no el va deixar anar. El subjectava amb tanta força que la monja va decidir que era millor deixar-l’hi, encara que es mullés. «Tots ens aferrem a coses —va pensar la monja— i els orfes, encara més», em diu l’Abel Absent. Té raó. Així que li va deixar el mocador i va agafar la nena per les aixelles. La manta va lliscar com els vestits de nit quan són de seda, i la pell, nova i perfumada. En el viatge cap a la banyera, la monja va veure alguna cosa estranya a l’entrecuix de l’infant. Es va aturar per observar-ho millor. Les ulleres van començar a lliscar avall, però aquesta vegada ningú les va tornar a empènyer amunt i van caure a terra. La nena, sempre immòbil, tenia les cames penjant flàccides a un metre sobre el terra, a mig camí entre el cabàs i la banyera. La monja la va tornar a deixar al cabàs, va recollir les ulleres del terra, les va netejar bufant-les i se les va posar de nou. Tenien un vidre esquerdat. A través de l’esquerda va tornar a mirar l’entrecuix infantil i va deixar anar un crit. Després va mirar al sostre, com feia la nena, i es va senyar. Va sortir de l’habitació com si no hi hagués paret ni porta. La mare de l’Abel Absent es va quedar sola en aquella habitació i sola en aquell orfenat durant quinze anys. Durant els primers només l’observaven. La feien despullar i la miraven. Més endavant la van començar a tocar. Després a masturbar-se mentre la tocaven. Els darrers cinc anys la mare de l’Abel Absent va ser violada de totes les formes possibles per quatre monges (entre elles la que la va recollir), catorze companys d’orfenat, pel director i pel gran benefactor, l’home que pagava totes les factures, un ric empresari tèxtil que visitava sovint (molt sovint) la mare de l’Abel de nit, follant-se-la en privat i en exclusiva durant els dies que es quedava a supervisar la seva obra de caritat.

La mare de l’Abel Absent de seguida va aprendre que la seva deformitat era un interruptor que accionava el desig, i que si la persona en tenia la possibilitat, el satisfaria. Als 14 anys va quedar embarassada i va perdre la criatura als sis mesos de gestació. Als 15, però, l’embaràs va arribar fins al final i va néixer l’Abel Absent. Va parir sola, a la seva habitació. Es va passar hores cridant i demanant ajuda, però ningú va obrir la porta. Jo només he constatat directament tres experiències d’orfes en la meva vida. La de la mare de l’Abel, la de l’Abel i la meva. I en els tres casos ens han donat pel cul i ens han omplert el recte de llet sagrada. Com si el fet de no tenir ningú et convertís en una categoria humana diferent. Estar sol en la vida, ja siguin unes hores, dies, anys o sempre, sembla que és el senyal que permet que la gent faci amb tu el que vulgui. I abans de l’atac hi ha la saliva. La pots veure secretant-se a litres dins les boques. I el seu so, el de la saliva acumulant-se entre les dents, es clava dins el teu cervell per sempre.

Tigres blancs de Sibèria

Mengíbar és un poble de la província de Jaén. La caravana de monstres hi ha aterrat unes setmanes abans que a Gaidovar. A l’entrada, l’Abel Absent ha vist un rètol escrit a mà: «Zoo». Ell no ha vist mai un zoo i dins la seva ment hi apareixen lleons de cabellera sedosa i ullals ferotges, tigres brillants de mirada groga intensa, monos saltant i fent increïbles giragonses de branca en branca mentre els seus crits ressonen entre els arbres immensos, cocodrils submergits dins llacs tèrbols dels quals només es veuen els ulls i els orificis del nas. Tot i que ja sap la resposta, pregunta a la seva mare. «Podem anar al zoo?» «No», diu ella. «Per què?», diu l’Abel (ho fa amb suavitat, com si realment volgués saber el perquè). La seva mare se’l mira. Estan l’un al costat de l’altre, rentant els plats després de dinar. «No t’agradarà», diu. «Jo crec que sí», diu ell. «Jo sé que no», diu ella. I la conversa s’acaba aquí, però no el desig de l’Abel Absent.

Aquella tarda, s’acosta un grup de nens al campament de la fira. Passa sovint, a gairebé cada poble i ciutat els primers a treure el nas són els nens. No els adults, no els vells, no les nenes, només els nens. En aquelles hores hi ha força moviment a la fira de monstres, aquell vespre comença l’espectacle que durarà, si tot va bé, cinc dies més. L’Abel Absent ajuda a enlairar el tendal de la seva mare, una lona de color oliva amb el número 5 de color negre, i intenta no mirar al grupet que s’ha aturat al davant. «És un circ?», pregunta un dels nois. Té un bigotet que a l’Abel li sembla ridícul, quatre pèls de llet que creixen en desordre. L’Abel no diu res. «Ei tu! No em sents? Dic si és un circ això.» Tot i que ara ja no és una pregunta, l’Abel diu que no. El bigotet: «I què és?». L’Abel: «Un espectacle». El bigotet: «A mi em sembla un collons de circ, un circ de merda». L’Abel Absent segueix tibant les cordes i posant bé la lona. Busca amb la mirada la seva mare, però no la veu. El bigotet, de nou: «Hi teniu animals?». La resta de nens són a la seva dreta i esquerra, són set o vuit, de mides i edats diferents, tots amb els ulls mig tancats, plens de lleganyes i les pells brunes de ronya. L’Abel: «No, no hi ha animals». L’Abel es vol escapar d’allà i està temptat de posar-se a córrer fins a la caravana més propera, la de la Lisa Mara. Cap dels nens es mou. El bigotet: «Fa pudor de merda d’animal, segur que en teniu». L’Abel Absent olora intentant que no s’adonin que ho fa. Nota la mateixa olor que sempre, i li agrada, si algú sentia pudor d’animals potser era pel zoo. L’Abel: «Potser és pel zoo». «El zoo?», pregunta el bigotet. «Sí, l’olor deu venir d’allà.» El del bigotet es posa a riure i és un riure dels que no s’encomanen. «No ho crec», diu. Ara s’ha acostat encara més a l’Abel, la resta de nanos no es mou. El bigotet: «Has vist mai un tigre, tu? Nosaltres, sí (mira als seus companys), oi? (ningú diu res), hi ha tigres blancs de Sibèria al zoo». Aquelles tres paraules penetren i comencen a créixer dins el cap de l’Abel: tigres, blancs i Sibèria. «No —diu finalment—, no n’he vist mai.» «Doncs són més grans que tu. Saps quant pesa un tigre blanc de Sibèria?» «No.» «200 quilos. I saps quant fa el seu pèl?» «No.» «Dos pams. És com un bosc de seda. Són uns tigres blancs fets de seda i pesen 200 quilos.» L’Abel Absent fa molta estona que té la lona agafada entre els dits, sense moure’s. «I mengen qualsevol cosa que es mogui, els tigres blancs de Sibèria, ho sabies?» «No.» «Cérvols, porcs senglars, ossos petits, peixos, rates, homes i nens, qualsevol cosa. Quins animals teniu aquí?» «Cap.» El bigotet agafa una pedra i la llença, sense gaire força, cap a l’Abel. El toca a l’esquena. Ell mira a la dreta i veu que la seva mare s’acosta caminant. Els nanos també miren en aquella direcció. «Anem», diu el del bigotet, i la resta de companys, com si fossin un exèrcit professional, es posen en marxa. «Tot bé?», diu la mare de l’Abel, que mira en direcció al grup de nens que se’n van. «Vull anar al zoo», diu ell. «Ja t’he dit que no.» L’Abel tanca el puny i la corda es clava dins el palmell. «I ara acaba amb això, que no tenim tot el dia», diu la seva mare. I l’Abel serra les dents i ho fa.

Aquell vespre, abans que obrin la fira, l’Abel Absent entra, com fa sovint, a la caravana de l’Urpa. Ell no hi és. Els llibres, apilonats en forma de gratacels, actuen, en ell, com una teranyina. Moltes vegades s’hi ha trobat, sense adonar-se’n, atrapat, passant-t’hi hores mirant, llegint, tocant, pesant, olorant. Aquell dia, l’Abel busca llibres d’animals, especialment de tigres i, sobretot, de Sibèria, busca fotos de tigres blancs i de Sibèria, felins de seda que pesen 200 quilos i mengen ossets bruns petits. Quan ja fa una bona estona que remena (sense èxit), l’Urpa entra a la caravana. Queda poca estona perquè l’espectacle obri les portes i l’Abel Absent sap que l’Urpa té un ritual previ. I l’Urpa sap que l’Abel ho sap. «La teva mare et busca», diu. «Ara hi vaig», diu l’Abel. L’Urpa es comença a treure la roba. Primer la camisa (l’Urpa només porta camises), que deixa, suaument, sobre el llit. Després les sabates (l’Urpa sempre porta sabates amb taló, potser, ha pensat l’Abel, perquè vol compensar la seva curta alçada). «La teva mare et busca», repeteix l’Urpa i aquesta vegada el to és diferent. L’Abel tanca el llibre que estava fullejant (Rituals amorosos de les tribus rwandeses, Joseph Garguer, 1954, l’Abel de seguida ha vist que allà no hi havia ni un sol tigre blanc de Sibèria, però sí altres coses interessants). L’Abel s’aixeca i s’encamina cap a la porta de la caravana. L’Urpa: «On vas?». L’Abel: «Amb la meva mare». L’Urpa: «Això està molt bé, però només si ho fas després de deixar tot això —i assenyala els llibres com si fossin un grapat de conills nerviosos— tal com estava». I l’Abel ho fa, esclar, mentre de cua d’ull observa com l’Urpa acaba de despullar-se i comença a posar-se oli al cos mutilat. Sota les espelmes que s’encendran aquell vespre, vol que la seva pell brilli com si fos nova, l’efecte de les parts amputades és més espectacular i, el seu cos treballat, lluent, és un reclam cap a les parts intactes, les que encara queden per amputar. L’Urpa cuida la seva eina de treball amb obsessió. El seu cos demana a crits que te l’emportis, si no tot ell (com seria desitjable) sí una part. Com relíquies del cos de Crist. Quan l’Abel Absent marxa de la caravana, l’Urpa està nu, oliós i agenollat davant una petita estàtua de color negre. Una mena d’altar en què ha encès dues espelmes. Quan, anys enrere, l’Abel li va preguntar què era allò, l’Urpa li va dir: «Qui». L’Abel va arrufar el front. «El que vols dir és qui és, no què és.» «Ah, doncs qui és?» «Tu», va dir l’Urpa. I ho va dir amb la cara que tenia quan parlava seriosament. L’Abel va mirar-se amb més atenció la petita estàtua. Era un noi, sí, però no trobava que s’assemblés gens a ell. No va seguir preguntant perquè l’Urpa hauria continuat responent i l’Abel tenia moltíssima més por de les respostes que curiositat per fer les preguntes. Va callar, doncs, però des d’aquell dia, sempre que podia, se la mirava, la tocava i, en secret, hi parlava. De fet, això és exactament el que ha estat fent abans de buscar els llibres dels tigres blancs de Sibèria. La darrera cosa que fa en sortir de la caravana és mirar-la i li diu adéu amb els llavis.

L’endemà al matí el sol espetega amb força i l’Abel Absent és el primer a llevar-se. Ha pres una decisió. El zoo no deu estar a més de dos quilòmetres de distància des del campament, pot arribar-hi caminant sense problemes. Amb pas ferm i a grans gambades camina pel marge de la carretera desfent el camí que havien seguit les caravanes dels monstres el dia anterior. L’Abel Absent sua i té set (hauria d’haver agafat aigua per al trajecte), però continua caminant. Es creua amb alguns habitants de Mengíbar que el miren encuriosits, ell camina sense fer-ne cas. Caminar és important. Desitja no trobar-se amb el nen del bigotet ni amb cap dels altres. El sol escalfa cada vegada més, en només uns minuts sembla haver-se acostat a uns pocs quilòmetres de la Terra, incendiat tot el poble. Les males herbes que trepitja són cada vegada més seques, amb més espines. Passada una estona, li fan mal els peus, però l’Abel Absent continua caminant fins a arribar al cartell que havia vist a l’entrada: «Zoo» i una fletxa negra mal pintada que assenyala a la dreta, cap a un caminet de sorra estret. L’Abel Absent acluca els ulls i es col·loca una mà en forma de visera. Al fons hi veu uns arbres de tronc gruixut, però gairebé sense fulles. i les poques que tenen són de color marró o gris o negre. Fulles cadàver. Enfila el caminet amb la boca pastosa i la suor caient a raig per l’esquena. Un cop al camí, sota l’ombra dels arbres, es refà. Mai hauria imaginat que una ombra tan miserable com la que oferien aquells arbres esquelètics fos tan increïblement fresca. El darrer tram del trajecte el fa a bon pas. Finalment hi arriba. El zoo (a hores d’ara ja el veu en minúscules) s’assembla més a una deixalleria que a cap altra cosa. Els suposats hàbitats dels animals estan construïts a base de matalassos de molles, filferros oxidats i restes de bastides despintades. Taulons de fusta arreplegats de qualsevol lloc i clavats al terra en forma de creus abraçades marquen el límit on sobreviuen tres cocodrils submergits en una sopa verdosa de dos pams de profunditat. Tant podrien estar vius com morts. No es mouen i la seva pell és entre blanca i grisa, cendra pura. L’Abel Absent camina per aquell cementiri ple de runa com si fos cec. Comença a desitjar ser-ho. Més que acostar-se a les bèsties que intenten respirar, deixant caure litres d’escuma groga per les boques obertes, el que fa l’Abel és allunyar-se’n i a cada passa enrere es topa amb un nou recinte, més brut i ple de merda que l’anterior. Encara que ho intenta, no sap reconèixer cap dels animals i sospita que no és pel seu exotisme, sinó pel seu estat lamentable i irreconeixible. L’única gàbia (real) del suposat zoo conté els tigres blancs de Sibèria. En són dos. Potser entre les neus hivernals del seu país fan 200 quilos, però aquell parell de coses, sumades, no passen dels 90. Un sac d’ossos plens de tinya, amb clapes de pell vermella escampades pel cos. El pèl, aquells dos pams de seda flonja, és en realitat un manyoc de cabells com el que treus de les aigüeres embussades. Passejar els dits per allà seria com fer-ho damunt una rata esventrada. Al seu costat, l’Abel Absent hi veu tres nens, més petits que ell, que els llencen pedres que agafen del terra. Els tigres blancs de Sibèria no es mouen ni tan sols quan aquells rocs els impacten. Estirats al terra, intenten protegir-se del sol sota la raquítica ombra d’un suposat arbre que conserva (equilibristes) cinc o sis fulles. L’Abel Absent nota milers de formigues pujant-li per les cames. Pugen i pugen fins al melic i es queden allà, acumulant-se, fent pinya, niu de processionària, bellugant-se inquietes. L’Abel Absent s’aixeca la samarreta i es mira la panxa, i el que hi veu és la mateixa pelleringa de sempre, cap insecte, cap moviment, excepte la seva respiració agitada. Però les formigues encara hi són, les nota, sota la pell. Ara es posen en marxa i avancen al galop pel coll fins a colonitzar la boca. L’Abel Absent s’ofega, i es veu obligat a inspirar amb força pel nas. Mira els dos tigres blancs de Sibèria i un d’ells li torna la mirada. L’Abel comença a córrer en direcció contrària a aquella mirada, sense saber on va, només té una idea al cap i és sortir d’allà. Es passarà tot el camí de tornada plorant sense saber per què. Pensarà en aquells tigres que un dia estaven menjant cries tendres d’óssos bruns, saltant a la neu, bevent aigua fresca d’un riu que es desglaçava amb l’arribada de la primavera i tenint fills que serien llepats i protegits per la seves mares. Imaginarà el que devien estar pensant aquells dos tigres blancs de Sibèria que acabava de veure i arribarà a la conclusió que rere aquella mirada només hi ha els somnis del que havien perdut i que el seu únic desig havia de ser, per força, morir com més aviat millor, mentre aquells records encara fossin vius, abans que ni tan sols els quedés allò.

Arriba vermell, suat i amb els ulls inflats al campament de monstres. La seva mare l’espera i l’Abel Absent ja sap el que hi trobarà. Aquell dia és castigat. La seva mare tenia raó, sempre la té; li havia dit que allò no li agradaria, però el que nota no és conseqüència d’alguna cosa desplaent. És una repulsió intensa. Ara, tant de temps després, sap que li provocarà malsons durant anys. La mare de l’Abel Absent parla poc. Quan el veu entrar se li acosta i ordena: «Mira’m». L’Abel Absent la mira. La bufetada se sent a la caravana del costat. Després, silenci. El d’una abraçada llarga que és el que després de marcar-li els cinc dits a la cara li està fent la seva mare. El nano entén bé la primera cosa (la bufetada), però poc la segona (l’abraçada). Surt de la caravana. Ahir, acabats d’arribar, va descobrir que la nit a Mengíbar és preciosa. Vol veure els estels. Es frega la galta mentre baixa les escales, però les úniques estrelles que veu són els dos ulls de l’Urpa que l’esperen. «On?», diu l’Urpa. L’Abel Absent aixeca les celles i no diu res. «On t’ha pegat?», diu l’Urpa. I l’Abel, en la penombra que crea la llum de la caravana, li assenyala el costat dret de la cara. L’Urpa el colpeja a l’esquerra. El cop és terriblement més dur que el de la seva mare. «Anem», diu l’Urpa. I l’Abel, amb la cara bullint, el segueix. A dins de la seva caravana, l’Urpa li prepara un bany, el renta i li deixa caure un llibre a les mans. «A mi m’ajuda», diu l’Urpa. L’Abel llegeix. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a l’infern; per tant, hi soc. És la tomba, m’entrego als cucs.» Ho torna a llegir. Hi capta una cosa, però no sap si és la que ha de captar, en tot cas aquelles paraules el calmen i amb això en té prou. Ho faran durant els malsons que vindran en els mesos següents i ho faran durant molts més anys, un cop s’acabin els malsons que han de venir. Ho faran quan ens trobem a Valcárcel i ho fan, de fet, encara avui quan, plegats, les tornem a llegir. Net i eixut, estirat al llit de l’Urpa i abans de tancar els ulls per intentar dormir («Aquesta nit és millor que dormis aquí», li diu l’Urpa), l’Abel agafa el llibre que és als peus del llit. L’obre per una pàgina i hi assenyala unes frases. «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» I amb la mirada, l’Abel Absent demana una cosa a l’Urpa, que els protegirà, a ell i a la seva mare, i l’Urpa li fa que sí amb el cap i abraçat als versos de Rimbaud finalment s’adorm.

L’Urpa, aquella nit, amb la fira de monstres en marxa, no es tallarà res del que li demanin, per molt que s’enfadin, per molt que protestin, per molt que algú li ofereixi set mil hectàrees d’oliveres en plena producció per uns centímetres de la pell del cul. Aquella nit, l’Urpa acaba la funció ràpid. L’espera una porta oberta en una caravana que no és la seva. A dins algú que, avui, tampoc fa hores extres. Quan s’abracen, les seves pells són l’aiguabarreig de dos rius en trobar-se, la mare de l’Abel Absent i l’Urpa desapareixen l’un en l’altre i es transformen en un gemec que, amb els ulls oberts com les finestres després d’una explosió, l’Abel Absent, a la caravana del costat, escolta estirat sobre el llit. I somriu.