Read the book: «Blasfèmia»

Blasfèmia

núm. 57

Ferran Garcia

BLASFÈMIA

Primera edició: febrer 2019

© Ferran Garcia

© de la il·lustració de la portada, Toni Benages Gallard

© d’aquesta edició, Editorial Males Herbes S.C.P

Guilleries, 26, 1 - 2

08012 Barcelona

www.editorialmalesherbes.com

ISBN: 978-84-125058-5-6

Producció de l’ePub: booqlab

Disseny i maquetació: Eduard Vila / www.eduvila.com

Correcció: Cristina Carbonell

Sota les sancions establertes per les lleis, queden rigorosament prohibides, sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur —incloent-hi les fotocòpies i la difusió a través d’Internet— i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant lloguer o préstec públics.

A Joaquín (1944-∞) i Mercedes (194?-∞)

Al principi, Déu va crear el cel i la terra.

La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.

Déu digué:

—Que existeixi la llum.

I la llum va existir.

Déu veié que la llum era bona i separà la llum de les tenebres i entre elles hi aixecà un tel. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia. I rere el tel, fou la primera nit.

Déu digué:

—Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit, per tota la terra.

I així va ser.

I rere el tel van passar altres coses.

Déu digué:

—Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.

I així va ser.

I rere el tel van passar altres coses.

Déu digué:

—Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: cucs i bestioles i animals domèstics i feréstecs.

I així va ser.

I rere el tel van passar altres coses.

Déu veié que tot el que havia fet era bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia. I rere el tel, la sisena nit.

El setè dia, Déu havia acabat la seva obra i va reposar. I mentre ho feia, desenes d’urpes, rere el tel, l’esquinçaren. D’aleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres s’escolen dins la llum.

Crec que jo soc un d’aquests llocs.

Si tu ets la nit, no soc jo el que parla.

Ni el lloc on m’estic és una cabana.

Ni és un bosc el que veig.

No hi ha, al meu voltant, animals alats que volen entre la terra i la volta del cel, ni tampoc cucs ni bestioles, ni tota mena d’animals feréstecs. No hi ha vegetació, ni herbes que fan llavor ni arbres que donen fruit. Si tu ets la nit, no hi ha principi ni tel esquinçat.

Però si no ho fossis; si, posem per cas, fossis la llum, aleshores sí.

Si tu ets la llum, aleshores sí que soc jo el que parla.

Si ets llum, quan acabi, et vindré a buscar.

Abans, però, caldria explicar unes quantes coses.

No és tan fàcil com sembla.

Per exemple, per on començo?

No recordo bé l’inici. Allò del naixement i tot plegat.

Sí que recordo un cinema. La teva fotografia i un cinema. Potser puc començar així.

La teva fotografia i un cinema?

D’acord.

Sí.

L’any 1977 vaig entrar al cinema Avinguda de la Llum. Hi projectaven un documental titulat Queridísimos verdugos, no devíem ser més de deu persones a la sala. El cinema Avinguda de la Llum estava situat dins les galeries del mateix nom. Eren unes galeries comercials subterrànies, les primeres d’Europa, situades sota el carrer de Pelai, tocant la Rambla, al costat del vestíbul dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Van obrir l’any 1940 i pretenien ser un exemple de modernitat pel règim franquista. La idea era fer una ciutat d’esbarjo (subterrània) en ple centre de la ciutat. Botigues, bars, cinemes. El projecte volia enllaçar, sota terra, la plaça de Catalunya amb la d’Urquinaona. La realitat, però, fou que només es va construir un passadís llarg que acabava en una paret. La gent va canviar-li el nom d’Avinguda de la Llum pel de Budell, i més a partir dels anys seixanta quan l’Avinguda va caure en desgràcia, que bàsicament vol dir que la desgràcia va caure sobre ella. Quan vaig anar a veure el documental ja estava pràcticament abandonada. Hi havia gent dormint (tot i que la paraula segurament no és aquesta), ajaguda a cada racó. De racons en sobraven en aquell passadís. Jo n’era un. De racó. De passadís. Si caminaves per allà, trepitjaves els vidres de les coses trencades (coses importants, i n’hi havia que eren meves). Pessebre d’esputs i excrecions. Alguna dent. Es feia difícil distingir el blanc dels ulls de les parets brutes. He vist culs de rata més nets que allò, però suposo que les entranyes humanes mai són estèrils. Intestins i podridura deuen ser sinònims. I allà dins hi havia allò. Desenes d’intestins humans podrint-se dins un altre intestí en forma de passadís. És la manera com, suposo, els humans ens alimentem i absorbim els nutrients. Degradant allò que ens envolta. Cal trencar la matèria orgànica que hem ingerit, en partícules petites. Primer la fem malbé. Després l’absorbim. D’això se’n diu aliment. Vida és putrefacció, imagino. El Gènesi bíblic no en parla. Parla de com es va crear tot excepte la putrefacció. O potser sí. «Quan el Senyor-Déu va fer la terra i el cel no hi havia cap matoll ni havia nascut cap herba, perquè el Senyor-Déu encara no havia fet ploure. Però de dintre la terra en pujava una humitat que els amarava en tota la seva extensió. Llavors el Senyor-Déu va modelar l’home amb pols d’aquella terra. Li va infondre l’alè de la vida i l’home es convertí en un ésser viu.» Gènesi 2:7. Crec que l’alè de la vida és la putrefacció. En aquell budell barceloní, del centenar de comerços inicials només en quedaven tres. Dos bars i el cinema. Per què aguantava obert el cinema? Perquè al propietari no li sortia dels collons tancar-lo. I això per què? Sempre hi ha una pregunta sota una pregunta. Tortugues sota tortugues. Però aquesta me la sé. El cinema estava obert perquè tot intestí necessita una sortida, un punt de llum per on evacuar. I l’única llum possible, allà, era la del projector, no la solar. Somnis vs. realitat. El punt de fuga dels desgraciats mai és la realitat. Pot semblar una idiotesa, però és el que crec. Sovint les conviccions més profundes tenen unes arrels petites i fràgils. Encara ara, als vestíbuls dels FGC es pot veure l’entrada a aquell cinema. Una porta blanca damunt dos esgraons. És un passadís que no va enlloc rere una porta que tampoc duu enlloc. Si penso en la meva vida no puc trobar una imatge millor per definir-la, excepte aquesta: un passadís blanc que condueix a una porta blanca que t’obre pas a les tenebres. L’esquinç del tel. I jo hi vaig entrar. I no ho vaig fer sol. Un passadís i una porta. Amb això n’hi ha prou per cometre l’error més gran de la teva vida. Una porta i un passadís i unes imatges projectades sobre una pantalla que tu creus reals però que no ho són. Però sí les seves conseqüències. Potser era per això que el propietari del cinema no el volia veure tancat. Per recordar-m’ho. Qui sap.

Queridísimos verdugos. El documental explica la vida dels dos darrers executors de sentències de l’Estat i la seva manera d’entendre l’ofici de matar. Es parla també d’un tercer botxí, però aquell individu no apareix en cap moment excepte quan, al principi de la projecció, se’n mostra una foto. No són més de cinc segons de metratge. Faré servir el tòpic per dir que el temps es va aturar en aquells cinc segons. Va anar enrere, més aviat, que sovint és el mateix. Si la rotació terrestre es va veure alterada no fou per la mutilació salvatge que mostrava aquell rostre a la pantalla. Era impossible determinar on era el nas, la boca o els pòmuls. Tot era cràter i cicatriu. Si el daltabaix té rostre, era aquell. Les nou persones de la sala es van regirar dins les butaques. Jo, a l’última fila, també. Però sospito que per motius diferents. En el meu cas, fou per llegir el nom que apareixia a la pantalla acompanyant la foto: Abel Absent. La veu en off explicava coses, però jo ja no escoltava.

Havia conegut l’Abel Absent molts anys abans, quan la caravana de monstres on viatjava va arribar al meu poble. Gaidovar era un lloc petit i blanc que s’aguantava, gairebé esgarrapant, al nord de la Sierra de Grazalema. Vint, trenta cases a tot estirar. Ara només hi ha les runes d’aquelles parets i cap sostre. Queixals corcats oberts a la llum del dia i de la nit. L’actual Gaidovar són tres cases de turisme rural, una de les quals amb piscina, i totes lluny del que havia estat el poble. En l’època de què parlo no devíem ser més de 300 habitants, però un cop l’any les quatre cases i la plaça que les subjectava s’omplien de milers de persones per la fira de la llana. Les ovelles llanudes de Gaidovar eren considerades les millors de la creació, i els gossos d’aigua que les guardaven, el més extraordinari regal de la natura. Les ovelles i els gossos de Gaidovar han desaparegut amb el poble, però se’n poden veure imatges al Museu d’Artesania Tèxtil de Grazalema. Hi he anat un parell de vegades, l’última ja de dona. El noi de la taquilla no em va voler cobrar l’entrada, no sé el perquè, però ho sospito. La por, en certes persones, més que tancar les portes, fa que les obrin com si, sense oferir resistència, el perill hagués de passar abans. Jo devia fer por en aquells dies. El meu aspecte vull dir.

Durant els dies de la fira, el meu poble s’eixamplava com pulmons llençats al mar, s’omplia de gent i pesava com només ho fan les carteres plenes. Suposo que per això els monstres el van triar. Seguien el rastre de la llana, els gossos, els homes i l’aiguardent. El sumatori infal·lible d’una equació que dona (o donava) com a resultat: diners. Jo, com tothom, també vaig anar a veure els monstres i, com tothom, la meva intenció era riure i assenyalar les seves deformitats, però, com tothom també, vaig comprovar que res de tot això passa en una fira de monstres. El silenci que apareix en un lloc així és absolut. Anys més tard, quan jo mateixa vaig ser considerada una malalta, una vella que ha perdut el cap, la boja que duu els cabells plens de llacets infantils, la Monyos de la Rambla, ho vaig poder comprovar. Els monstres no fan riure. Com les cares mutilades. Com les amputacions. Potser ens deixen entrar gratis als museus, però no fem ni puta gràcia. Potser ens fan fotos i ens dediquen cançons, però no fem gràcia. Potser ens conviden a una ampolla d’aiguardent i ens deixen seure en una taula, perquè la gent ens observi i deixi caure unes monedes dins el got buit, però no fem gràcia. Ja pots anar agafant flors caigudes al terra i posar-te-les al cap, ja pots ballar a tothora amb tu mateixa, ja pots cantar cançons de bressol i saludar a tothom amb gentilesa. Provocaràs moltes coses, però no gràcia. Tampoc en feien els monstres que van arribar al meu poble. En aquella fira de malformacions, però, hi havia un ésser que no hi encaixava. Era una dona d’una bellesa perfecta. No se m’acut cap altra paraula per definir-la. Era la mare de l’Abel Absent. I aquesta fou la primera vegada que el vaig veure.

La segona fou a l’hospici de Cadis conegut, encara avui, com a Edifici Valcárcel, on vaig passar catorze anys de la meva vida, dels 4 als 18, sempre com a noi. Als pobles de la Sierra de Cádiz, i de tota l’Andalusia més miserable, en aquella època la gent moria jove o molt jove i criaven amb la mateixa urgència. Els seus fills, si tenien sort, eren entregats als capellans o a les monges. Els hospicis i les cases de la caritat experimentaven un boom que semblava no tenir fi. La meva mare va morir mentre em paria. Sempre he pensat que, de fet, la vaig matar. I no de manera del tot involuntària. Es veu que vaig lluitar exageradament per néixer i això va ajudar les hemorràgies internes d’una manera terriblement eficaç. La frase, doncs, pot ser més certa del que sembla. Pel que fa al meu pare, no puc dir que en tingui ni un sol record, malgrat que a casa tinc la seva partida de naixement, la de defunció i fotografies diverses. Sé que va morir un dissabte que era al bosc i que va vomitar tanta sang que el capellà del poble va exorcitzar-lo abans d’enterrar-lo en terra sagrada, per si de cas. La cosa té la seva gràcia, ho reconec, podeu somriure, jo ho faig, i si ho explico és perquè em sembla que indica molt clarament quina època era aquella. Avui la Casa de la Caritat de Cadis és un edifici preciós, d’un blanc que enlluerna de tan intens, amb delicats detalls de color crema, boniques balconades i immenses portes de fusta caoba. El record que jo en tinc, però, és el dels vòmits provocats pels nervis i l’angoixa en caure la nit, el de la foscor de les cel·les de càstig i el dels ulls en blanc dels salesians mentre ens donaven pel cul. Jo hi vaig entrar després d’ell. L’Abel Absent era més gran que jo i, a l’hospici, els grans i els petits ens barrejàvem poc, a menys que tinguessis algun germà en una banda o a l’altra. Si això succeïa, els germans grans protegien els petits i pobre de tu que els fessis alguna cosa. Jo no tenia res, només un cul que, pel que semblava, agradava, i molt, als capellans. Vaig veure l’Abel Absent el primer dia que vaig entrar a Valcárcel, però, durant tots aquells anys, només hi vaig parlar una vegada, fou aquesta: ell seia al pati central, al terra, recolzant l’esquena a la paret. Mirava al cel amb els ulls tancats i de la butxaca davantera dels pantalons en sortia, cargolat com una pega dolça, una mena de llibre de tapa tova. Devia quedar-me mirant aquelles pàgines deformades molta estona, mig aixafades per aquell cos prim i de pell fosca (potser, més que les pàgines, només mirava el cos), perquè quan vaig tornar a observar el seu rostre la llum del cel havia canviat i ell tenia els seus ulls clavats en mi. Es va aixecar i va acostar-se. Caminava com si el terra del pati fos aigua, fent petits saltirons. Quan va estar a un metre de mi va allargar-me el llibre de tapa tova, encara cargolat. «El vols?», em va preguntar. Jo vaig fer que no amb el cap, més espantat que cap altra cosa. El va obrir i va llegir només per mi: «Malalts i vells són tan respectables que demanen d’ésser bullits». Em va tornar a mirar i jo vaig obrir els ulls, o els vaig tancar, no ho sé, però alguna cosa vaig fer amb els ulls. Va continuar. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a l’infern, per tant, hi soc. És la tomba, m’entrego als cucs.» Els dies següents (i em refereixo als catorze mil sis-cents vuit que han passat des d’aleshores) en algun moment o altre, però sempre, m’han vingut al cap aquelles frases, i durant molts anys em repetiria aquells versos cada dia en llevar-me. És la tomba, m’entrego als cucs, fou el meu mantra. L’Abel Absent, amb el llibre de tapes toves a la mà, encara em va dir una altra cosa: «Un dia, en un poble, abans que em portessin aquí, vaig veure una dona molt bonica. Parlava amb un home. Ella tenia el cabell rinxolat, unes arracades de plata, una pell que semblava un llençol nou, un lloc on jeure i notar la puresa que no sé com és, però que m’imagino suau. Com la seda però més. Anava tan ben vestida que feia callar els ocells. Es va acomiadar de l’home amb un somriure i una inclinació de cap deliciosa. Coqueteria pura. Ell tenia uns ulls que eren mans i la mirada dits que intentaven desesperadament acaronar aquella pell, aquells llavis, aquells cabells. Ella va començar a caminar, encara amb el somriure als llavis, i jo la vaig seguir. Va reconèixer algú que caminava per la seva mateixa vorera, algú a qui no volia veure. Va travessar el carrer amb pressa i es va mig amagar en un carreró que hi havia entre dos edificis. Jo vaig fer el mateix recorregut que ella, però quan vaig arribar al carreró ella ja no hi era. Vaig mirar en totes direccions excepte en la que havia de mirar. Vaig anar amunt i avall del carrer principal i vaig seure en un portal, no tenia res millor a fer. Va passar una canilla de gossos empaitant alguna cosa. Una matonaire coixa que cridava les virtuts dels seus matons. Vaig sentir una garsa dalt d’un teulat. I després el carreró em va cridar. No faig broma, fou exactament així. Em va cridar pel meu nom, per ser més exactes. Vaig anar-hi. Al fons, just als peus d’on el carrer acabava en una paret molt alta, vaig veure la dona estirada al terra, mig despullada. La pell, abans perfecta, ara era un drap i tenia els llavis trencats. Li rajava sang de la boca, de dins vull dir, i entre les cames, també de dins. Les mitges blanques estaven esparracades i tacades d’aquella sang. Vaig marxar corrents». Jo em mirava l’Abel Absent com qui mira un abisme, espantat i atret al mateix temps. Més endavant vaig aprendre que aquest és l’origen del concepte de sublim. En tot cas, l’Abel Absent devia llegir, en el meu rostre, que no sabia què fer ni què pensar ni què dir perquè va afegir: «El que vull dir és que l’infern és aquí, al nostre costat, sempre. Que només ens en separa una mirada, una tempesta inesperada o un canvi de vorera. Entre nosaltres i ell només hi ha un tel. I també vull dir que de vegades l’infern es transforma en semen i et deixa un record, dins les entranyes, per tota la vida. De vegades no et passa a tu, sinó a algú a qui coneixes, un germà, un veí, el teu gos, o ni això, li pot passar a algú totalment desconegut, com a mi, com a tu, però n’hi ha prou per entendre-ho. Saps de què et parlo?» Ho sabia. «Doncs aquest llibre m’ajuda a entendre-ho. I ara digues.» I em va tornar a repetir la pregunta: «El vols?» I aquest cop el vaig agafar. Encara ara, mentre escric això, el tinc amb mi. No vaig tornar a parlar amb ell durant aquells anys i, de fet, només el vaig veure un parell de vegades més a l’hospici, malgrat que el buscava a tothora. No sé on s’amagava, què feia, on anava. Valcárcel tenia en aquella època més de vuit mil interns, entre orfes, vells i malalts mentals. No era fàcil trobar allò que buscàvem entre tanta pell i saliva i dents que queien, entre tant capellà nodrint-nos les entranyes. Primer la fem malbé. Després l’absorbim. D’això se’n diu aliment. Vida és putrefacció. Especialment difícil era trobar persones, encara que, físicament, les tinguessis al davant. Les persones, a Valcárcel, desapareixien com els talps. I aquesta fou la segona vegada que el vaig veure.

La tercera fou aquella tarda de 1977, al cinema Avinguda de la Llum, quan vaig veure la seva fotografia, amb el rostre completament desfigurat. Em va venir al cap aquesta conversa, paraula per paraula. Nosaltres no triem els records, ells ens trien. Algú em va dir aquesta frase i crec que té raó. A la sortida del cinema vaig fer el que solia fer aleshores. Refrescar-me a la font de Canaletes, anar amunt i avall de les Rambles, agafar la línia 52 del tramvia fins a la Bordeta i tornar, caminar fins al carrer Teatre i mamar polles. Tothom al barri sabia què era: un vell vestit de nena que te la mamava meravellosament bé o, si pagaves una mica més, es deixava donar pel cul mentre es masturbava fins a escorre’s i tacar la paret o el terra o les rates que s’aturaven i cargolaven el seu cos per poder llepar la lleterada enganxada al pèl. Diuen que a la vida les coses no són blanques o negres. Que vivim en tons de gris. Jo crec justament el contrari. Que tot és blanc. I que tot és negre. Simultàniament. Com alguns gats. La vida i la mort. La culpa i l’absolució. La ràbia i la calma. L’inici i el final. El càstig i el perdó.

La vida són tortugues apilonades sense fi.

I tu les vas traient, una a una, buscant qui sap què. Pensant, esperançat, que ho trobaràs sota la següent tortuga.

Però no. Sota cada tortuga només hi ha una altra tortuga.

Jo, aquells anys, feia el que feia per alguna cosa, però no sé quina.

Potser perquè el dolor només es calma amb dolor.

El plaer que atorga el càstig propi.

Vaig conèixer la meva dona el dia de Sant Joan.

Teníem una foguera al davant i vaig agafar-li la mà.

Per sorpresa meva, ella no la va retirar, simplement la va deixar allà.

Encara ara em pregunto si era un hola o un adeu.

Un sí o un no.

Un ajuda’m a pujar el cingle o saltem junts. Estavellem-nos.

Les o. Aquesta vocal en forma de cul per la qual ens folla la vida.

Els dubtes tenen forma d’o.

Les i són millor.

Sí i no és millor que sí o no.

Vaig conèixer la meva dona el dia de Sant Joan.

Deu anys més tard ella va morir.

Entre les dues coses va néixer la meva filla.

Un matí érem a casa. Havíem llogat un pis verd. Totes les parets eren verdes, i els sostres i el terra de la cuina. Un verd com els dels plàtans verds. Amb taques fosques pertot arreu com si malgrat la verdor s’estiguessin podrint. Odiava el pis, odiava el verd, odiava els plàtans. L’única cosa que hauria salvat de la meva vida eren elles. Potser perquè sempre feien olor de net, potser perquè ens passàvem els dits pel llavi mentre ens adormíem i aquell tacte era la nostra resposta a l’origen de l’Univers.

Amb la meva dona discutíem molt.

Ens perdonàvem més.

Fins que un dia tot es capgirà.

La capa de gel sobre la que camines es trenca i caus dins una cripta immensa. I el terra et sembla infinit perquè no veus parets enlloc, només les llambordes llefiscoses i humides sobre les quals rellisques cada cop que intentes caminar. Si has estat alguna vegada en un lloc semblant sabràs del que et parlo. La medicina l’anomena de diferents formes, però tu saps del que et parlo. I tu caus dins la cripta, i al teu costat hi tens allò que més estimes perquè en caure l’has arrossegat amb tu. I passen els dies i les nits i has caminat en totes direccions i no has trobat res perquè no hi ha res, només el terra de llambordes humides que sembla no tenir final ni principi. Et sents tan cansat, sol i perdut, que busques un racó on arraulir-te, però de racons no n’hi ha allà sota, i tu t’ajeus a un lloc qualsevol, fas papiroflèxia amb el teu cos, et plegues sobre tu mateix i enterres el cap entre les cames. I passen dies, setmanes, qui sap si anys, i no et bellugues. Fins que del no-res apareix algú i t’acarona i et parla dolçament. I tu, com el nàufrag que ets, et deixaries arrencar la pell per una gota més d’aquella aigua dolça. I aquest algú et demana que el segueixis i tu hi vas, collons si hi vas!, arrossegant-te com les sargantanes sense braços ni cames ni cua, un tors mutilat que avança a cops de ventre sobre les llambordes, amb la boca oberta i la llengua fora, implorant que segueixi deixant regalimar aquelles gotes. I no t’importa on aneu, tant et fot el què, el qui, el com, només vols sortir d’allà i que aquest algú et segueixi donant aigua i parlant dolçament. I al teu costat la teva dona i la teva filla, perquè sempre han estat allà, en silenci, submises i obedients, i les obligues a lliscar rere teu. Sense braços ni mans ni dits, les hi obligues, perquè hi ha altres formes d’arrossegar-les a part de les estrebades. Veniu, els dius, perquè també elles han de flairar, de nou, el romaní. I us arrossegueu sobre els ventres fins que de sobte et veus a fora. T’alces i de nou hi ha fruits i flors i cants d’ocell, la primavera t’ha perdonat i t’obre els braços. I tu abraces la teva filla i somrius. I la teva dona et mira. Tu dones les gràcies a aquest algú que t’ha conduït allà i li beses els peus, ara i per sempre. «Som teus», gemegues. I et dones a ell.

No serà fins anys més tard que ho entendràs. Que no vindran més primaveres. No per a tu. Comprens, massa tard, que aquell algú no t’ha arrossegat a la llum, sinó a les tenebres. Que t’ha conduït a través del trau del tel i has viscut a l’altra banda sense saber-ho. Però un dia ho veus. Passa una cosa i te n’adones. I intentes fugir, localitzar el trau del tel i retornar a la llum. I la teva dona ja no hi és, però agafes la teva filla i li dius: «Anem». I ella, com sempre, t’obeeix. Plena de por, però t’obeeix. Tremolant, però t’obeeix. I hi arribeu. El tel és allà. Molt a prop. Ja gairebé el pots tocar. I veus l’escletxa per on vàreu entrar, anys enrere, i tu li dius que corri, que fugi, que travessi el tel. I ella dubta, per primer cop dubta, no per la llum, ni la tenebra, ni pel tel ni les escletxes, no, ella dubta perquè veu que tu no l’acompanyes. No puc, li dius, ara no puc. Però vindré, dius. Et buscaré, dius. I les vostres mans se separen i ella travessa el tel i tu somrius o plores o sagnes, qui sap.

I aleshores s’esdevé el terror més antic.

La foscor primigènia.

L’horror que habitava aquest planeta molt abans que nosaltres.

Perdona, ja hi torno.

Necessito explicar-t’ho, però no així.

No ho estic fent bé.

Primer haig d’explicar la seva història.

La de l’Abel.

Necessito concentrar-me.

Dona’m un segon.

...

Després de veure la fotografia de l’Abel Absent projectada a la pantalla, després de sortir del cine, després de recollir flors, després de cantar i ballar pel carrer, després del tramvia 52 i de fer el que feia pels carrers i que no repetiré, vaig tornar a casa. El pis era de fusta, o així el recordo jo. Les parets de fusta, el sostre de fusta, el terra de fusta, de fusta els mobles i les culleres, de fusta les cortines i les dents que em somreien quan creuava la porta, també de fusta. Em vaig treure el vestit de dona i les calces i els sostens i vaig mirar-me la polla seca, cansada. Abel Absent: i si fos ell? I si era l’home sense rostre que havia estat buscant? Si realment l’Abel Absent duia penjada al coll la clau del meu pany, em calia trobar-lo.

Un rostre com el seu ha de deixar rastre, vaig pensar. Vaig suposar que no em resultaria difícil seguir-lo. El rastre dels rostres mutilats. La cacera, però, va durar uns mesos.

Jo sabia, quan l’epidèmia de suïcidis era un fet inqüestionable, que hi havia persones que ajudaven la gent a matar-se, però no vaig anar-hi a parar per aquest motiu, jo aleshores no tenia la intenció de matar-me. Per sentir dolor cal mantenir-se viu.

El vaig trobar un dia, en un lloc. De les dues coses només importa el lloc: era un bosc i una cabana. Em va obrir la porta, va tombar el cap lleugerament, com qui mira un gat panxa enlaire, jugant amb un cabdell de llana entre les potes, i del seu rostre inexistent en va emergir una frase: «Espero que Rimbaud t’ajudés». Allò em va desconcertar com poques coses en la vida. No tant el fet que fos un assistent de suïcidis ni tan sols que, finalment, l’hagués trobat, sinó que em recordés a mi i la conversa que havíem tingut quan érem nens. Després vaig pensar que jo també recordava perfectament les dues coses i que, potser, el fet no era tan estrany. Aquesta fou la tercera i darrera vegada que el vaig veure.

La cabana, el bosc, el tel i la seva història, que, com l’ametlla amargant, contenia l’agror oculta de la meva. La nostra història, doncs.

La meva mort, la nit que els batak cantaven el meu nom, es va allargar diverses hores i les vàrem passar junts en aquella cabana. Vàrem parlar molt, jo de la meva filla i de la meva dona, ell d’altres coses que ara explicaré, fins que tant el seu temps com el meu es van esgotar. Quan em pensava que tot havia acabat, ell va afegir encara: «Hi ha una cosa que no t’he explicat bé», em va dir. Jo vaig tancar els ulls. «Quina?», vaig preguntar. «Crec que ho saps.» I aleshores va parlar de la meva filla i tot s’acomplí.

«Som el mirall, Garcia. L’única cosa certa no som nosaltres ni la nostra imatge, sinó el vidre que ens reflecteix. Tot rau allà. En la intersecció de les dues imatges virtuals. No deixis mai de tocar-lo. És l’única manera que conec de no tornar-se boig. Això són les històries que ens expliquem, el mirall, i per això les necessito abans de fer el que em demanen. Per veure, sense error possible, qui tinc al davant.»

A les mans un llibre. Té les tapes blanques, sense títol. El tinc davant els ulls perquè l’Abel Absent me l’hi ha posat. És una mena de manual, amb més de 150 tècniques de morir perfectament detallades, classificades, valorades i puntuades segons diferents criteris essencials. Un cop acabi d’explicar el que vull explicar, n’hi assenyalaré una i moriré. Ho faré tranquil però trist. Si miro enrere, puc dir-vos que he entès unes quantes coses, però no les que m’importen. A la vida, a la meva si més no, només hi ha dues o tres coses que val la pena entendre. Una en concret. I fins ara no hi he trobat resposta. Preguntes que descansen sobre altres preguntes. Tortugues sobre tortugues sense fi. Quan acabi d’escriure no sé què hauré trobat, no importa gaire, jo vaig deixar d’existir fa anys quan el tel es va obrir en mi i, més tard, quan es va tancar i em va deixar a l’altra banda.

Si, com a darrer acte vital, he decidit escriure sobre ell crec que és, bàsicament, perquè tinc l’esperança que a través seu podré explicar-me. Necessito, abans de marxar, que em respongueu a una pregunta, l’única que importa, i així finalment, com els déus, podré callar. Si és cert que som el mirall, aquella fina capa d’alumini que permet la fusió entre el nosaltres i les imatges que projectem, tinc clar que un mateix no la pot veure i la resposta ha de provenir, necessàriament, d’algú extern. Tu, per exemple.

Només perdura allò que ens fa mal.

LA PART DELS MONSTRES

1
Les altres set meravelles

La caravana de monstres arriba a Gaidovar un dijous. En dues hores el poble està ple d’uns cartells cridaners, grocs i vermells, prometent un espectacle meravellós. Te’ls trobes miris on miris, fins i tot n’han clavat, horitzontals, al terra del carrer principal. La gent els observa mentre camina sense trepitjar-los, els voreja lentament, amb cert respecte, com si fossin làpides sagrades de bisbes o papes. A la plaça central hi planten un tronc immens, ningú sap com l’han arrossegat fins allà. Els nens imaginem que és el pal major d’un galió. Pel que fa a la vela, tenim el cartell més gran que jo hagi vist mai, clavat al tronc. Si en saps, hi pots llegir Les altres set meravelles, lletra a lletra, en fila, de dalt a baix. Els monstres s’instal·len als afores, en un descampat que es va fer servir per afusellar els dos mil tres-cents vuit desertors. Hi ha una llosa petita de marbre negre, sense noms, on es pot llegir la xifra. Al costat hi crema una torxa de metall d’on en surt un fum negre, sempre i constant. Una de les disputes predilectes de la gent de Gaidovar és sobre si 2.308 desertors són molts o pocs. Depèn del total, diuen alguns. No depèn de res, diuen altres, 2.308 rates són moltes rates i punt.

En Seisdedos és un borni que fuma a tothora i que et parla mirant als ulls. Ell no entra a les discussions, les esclafa. Com fa el sol amb les cuques de llum. En Seisdedos diu que desertar és l’única cosa sensata que es pot fer en una guerra. També diu que tots vosaltres, colla de fills de puta, penseu igual però no teniu els collons d’admetre-ho i s’agafa els ous amb les dues mans i ho torna a cridar, perquè cal dir-ho en veu alta, rehòstia consagrada, perquè tothom, ell i tothom, hòsties!, TOTHOM! ho faria, perquè «colla de malcuats, tots vosaltres, i jo el primer, puc notar, gairebé veure, com dins els vostres caps de sòmines, caps de gamarús majúscul, caps corcats, buits i reomplerts d’escopits secs, allà dins, si la busqueu, colla de fariseus, hi apareix la idea clara i cristal·lina que tots i cada un de nosaltres, tarats de merda, seríem una d’aquelles 2.308 rates si haguéssim participat en aquella guerra, en aquella puta immensa pústula de merda. Digueu que desertar és l’única cosa sensata que es pot fer en una guerra! Va! Digueu-ho! Crideu amb mi! Va!». Però ningú diu res. Jo tampoc. En Seisdedos després ens mira als ulls, a tots els que formem el grupet on es parla de la xifra, un a un, nens, joves o vells, perquè de grups que parlen de la xifra de desertors se’n formen sempre a Gaidovar, i de totes les edats, i ell sempre s’hi acosta i et mira d’aquella manera, bòrnia i directa, i, després de cridar, hi afegeix (gairebé xiuxiuejant) que només hi ha una excepció. Tothom sap la resposta, però deixem que la digui: «Desertar és el més sensat que es pot fer en una guerra a menys que sigui la teva guerra, però si això fos així, aleshores tu de què collons aniries a la guerra, t’estaries en una butaca mirant mapes o llegint discursos o follant-te totes les putes del país i totes les vídues del país i totes les filles de les vídues i totes les netes, i que, per tant, tornem a l’inici del que estava dient, que l’única cosa sensata és desertar, o sigui que en realitat no hi ha excepcions, carallots analfabets».

D’aquella guerra, però, en fa molts anys, tants que els ossos d’aquelles rates sensates deuen haver-se esmicolat i convertit en pols de calç finíssima, vint metres sota la superfície que ara, la caravana de monstres, s’esforça a transformar en un terra pulcre on poder plantar el seu espectacle. Si te’ls mires pots veure com els monstres netegen les males herbes, enretiren les pedres, aboquen terra nova on hi ha clots, l’anivellen i planten flors al perímetre, just on acaba el descampat i comença el bosc, al sud, i també al nord, on acaba el descampat i comencem nosaltres, el poble. Fins i tot escombren la terra i la pols, i si haguessin tingut temps també haurien xuclat les seves entranyes, pols covarda inclosa, per deixar-la encara més immaculada. Però de temps no en tenen. Cal anar per feina. Un cop enllestit el terra, aixequen les lones dels monstres, com immensos tipis indis, cada una d’un color. Apareixen set carpes formant un cercle. Al centre, la vuitena. L’espectacularitat dels monstres segueix el mateix ordre, de menys a més. Dins de cada carpa hi ha un petit escenari (una tarima circular de fusta) on s’exposa el monstre.

A la primera carpa hi trobes una dona sense cames ni braços, és un simple tors que es mostra totalment nu. El que més impressiona a qui, enretirant les pesades cortines de vellut, hi entra, és l’extraordinària perfecció dels pits i el ventre d’aquell ésser. Si no fos perquè es mou, juraries que és una estàtua, famosa i grega, de tan boniques que són les seves formes. La dona tors està recolzada sobre una mena de tron envellutat de color vermell, el mateix vellut que les cortines d’entrada. Duu un collaret que sembla d’or, molt brillant, i unes arracades a joc. Res més. La dona tors duu el cony depilat i només belluga els ulls i la boca. Respira, per tant, està viva, però el tronc resta immòbil.

La segona carpa conté un home amb els dits llargs. Són, de fet, més llargs que ell mateix i això ja és dir perquè aquell ésser és gegant. Està assegut (també nu) a la tarima, sobre una catifa blanca, en posició de lotus. Els ulls tancats. La polla flàccida. Té els braços enganxats al cos i de les mans, també perfectes com el cos de la dona tors, en surten deu dits prims que baixen de la tarima i s’escampen pel terra, just fins a l’entrada. Ni al bosc de Santiesteban, tres quilòmetres al sud de Gaidovar, amb arbres mil·lenaris, s’han vist unes arrels així. Un ajudant que sembla en perfecte estat físic, un monstre sa, doncs, indica als que hi entren que vigilin amb els dits del terra i va col·locant els espectadors a dreta i a esquerra, alternativament.

Sota la tercera lona hi ha una dona capaç de doblegar-se totalment fins a convertir-se en poc més que en un cabdell de carn, ossos, nervis i músculs en tensió. També despullada, aquella dona es vincla enrere i enterra dins ella mateixa el seu cap i les seves extremitats, de manera que només veus el seu ventre i el seu cony pelut, que situa a centímetres de la vora de la tarima per tal que els espectadors el vegin bé. És tan a prop teu que si estires la llengua la penetres. No ho pots fer, això t’ho avisa l’home forçut que la vigila.

A la quarta, una noia de no més de 15 anys té tres cames i cinc braços. Dos d’aquells braços extres li surten de l’esquena i el tercer del centre del pit, just entre les seves dues minúscules tetes. La tercera cama està, literalment, incrustada a on hauria d’haver-hi el cony, del qual no veu cap rastre, només la inserció d’aquella cuixa. Es mou per l’escenari com un insecte. La gent busca, obsessivament, entre les giragonses, on té aquell ésser el sexe, però aparentment la cama li ha colonitzat la vagina i qui sap si la matriu. Caldria obrir-la en canal per comprovar-ho.

A la cinquena hi ha la mare de l’Abel Absent. Una deessa preciosa. Té els cabells negríssims i llargs, mugrons foscos, una cintura que convida a passejar-hi les mans deu vegades seguides i després tornar-hi, i tancar els ulls i imaginar que és la duna del desert on et podràs enterrar per sempre. Més avall, unes natges que són com còdols blancs lluents al llit d’un riu, t’hipnotitzen i et perds per sempre en la seva textura finíssima. I finalment l’eix de rotació terrestre: un parrús idíl·lic si no fos que del centre mateix del triangle rinxolat n’emergeix una polla immensa, trempant, amb un gland que apunta directament al vèrtex de la carpa i més enllà, als cels i astres del cosmos. Si aconsegueixes no perdre el coneixement davant aquell cos diví, suma perfecta de dona i polla, la mare de l’Abel Absent encara t’amaga una sorpresa final. Sota el membre sense testicles, les seves mans delicades busquen (lentament, jugant amb la respiració continguda dels presents) dins el triangle de pèls púbics. Molt a poc a poc, la mare de l’Abel Absent els introdueix dins el seu cos, sota la polla, i tanca els ulls. Després estira els llavis d’un cony, el seu, uns llavis que obre perquè tothom pugui veure que el que amaga sota el membre majestuós no són un ous de mascle sinó una vagina de fembra, delicadíssima. La mare de l’Abel Absent és una hermafrodita perfecta. Vet aquí.

A la sisena carpa dues parelles de siamesos follen. Estan units per la part lateral del tòrax, com el marc d’una porta, i la porta, entre els seus cossos una mena de frontissa de carn i ossos i nervis i sang que comparteixen, però la resta és ben seu. Això els permet certa autonomia de moviments i ofereixen diferents postures i combinacions, inclosos els intercanvis de parella.

A la setena, un home prim i de pell gairebé transparent és capaç de matar mitja dotzena de rates amb la boca i menjar-se-les. Ens diuen que la decoloració de la pell de l’home és innata, però que tallar els caps de rates vives amb la boca és ofici. Pots veure els ossos i òrgans interns d’aquell home com si fossin ombres xineses, i també com aquells trossos de carn i pèl de rosegador baixen pel seu esòfag fins a ser digerides a l’estómac. Penses en una serp antiga o un rèptil d’un altre planeta o potser d’aquest, però en tot cas d’un temps tan antic com els déus. Ell ho sembla. Un puto Déu emprenyat amb la seva creació. No només amb les rates, sinó especialment amb nosaltres. El que més impressiona d’aquesta carpa, però, no és res de tot això; el més aterridor són els crits dements de les rates quan l’home transparent les agafa amb les mans. Com si sabessin què els espera, potser ho saben, com si haguessin vist amb els seus ullets nerviosos de rosegador les seves germanes a través de la pell transparent del menjador de rates.

I queda la vuitena carpa. La del centre. Allà hi ha l’Urpa. L’Urpa és el gitano propietari de la fira. Per entrar a la vuitena carpa cal pagar una petita fortuna. Un cop a dins, el que ofereix l’Urpa és el següent: a canvi d’una xifra de diners exagerada que ell determina (i que canvia a cada actuació en funció de criteris que només ell sap), el client pot decidir quina part del cos vol que es talli. I ho fa. L’Urpa té només quatre dits a les mans (tres a l’esquerra, dos a la dreta), sis als peus, li queden dues ungles, una orella, no té nas, no té mugrons, a la seva pell li falten fragments de formes diverses (les tria el client) que han estat substituïdes per cicatrius desordenades, dures, amorfes, i et mira amb l’únic ull que li presideix la cara. I potser serà millor aturar la llista aquí. Li han demanat mutilar-se molt més del que finalment ha fet. De vegades ha rebutjat enormes quantitats de diners simplement perquè aquell dia no li venia de gust fer-ho o no li venia de gust tallar-se el que li demanaven; altres dies, en canvi, es mutila gairebé gratis. Que ho faci o no només depèn d’ell i això enfurisma i atreu a parts iguals els espectadors. Tan sols hi ha una part del seu cos que no es toca, i és la polla. És, de fet, l’única part que amaga sota una peça de roba negra i és l’únic monstre que no va totalment despullat.

A més dels monstres, formen part de la fira la Lina Marsa i l’home que l’acompanya. La Lina Marsa és una dona menuda, de cabells arrissats i curts que es pinta exageradament els llavis. Anys enrere havia parit una nena sota un fanal apagat, davant el número 72 del carrer Belleville de París. Una setmana més tard va deixar la nena a casa de la seva mare i va marxar a la deriva. «Deriva és una paraula molt agradable», diu sovint. Va saltar de circ en circ fent de contorsionista i cantant, i en el seu número més espectacular barrejava les dues coses. La seva veu era tan dolça que, segons diuen, els llavis se t’humitejaven i es despertaven en tu unes ganes immenses de passejar-los per aquella pell que cobria el seu cos prim i esquelètic. Un acte que tenia poc d’eròtic i molt de protector, com si aquell ésser minúscul desencadenés en tu una necessitat irrefrenable d’entregar-li la teva part més sensible i fràgil. La Lina Marsa va aterrar a la fira de monstres de l’Urpa en companyia d’un home gegant que no parlava. Encara no ho fa, tot i que el seu silenci és volgut, ja que la seva gola (diuen) està en perfectes condicions. La protegeix amb la mirada i amb una musculatura creada a base de vuit hores diàries d’exercici constant. Quan se li pregunta a la Lina Marsa si no enyora la seva filla, si no vol anar-la a buscar, si no desitja saber com està i què fa, ella respon educadament i en ordre, que sí, que l’enyora, que no pot anar-la a buscar i que sap perfectament com està i què fa, perquè la seva filla és famosa, molt famosa, i és rica, molt rica, i infeliç, immensament infeliç, i que la seva filla, com ella, morirà d’un excés de tot. La Lina Marsa es passa les hores escoltant un disc que havia portat sota el braç el dia que va arribar a la fira de monstres, amb aquell altre monstre protector al costat. La Lina Marsa ja no canta ni doblega el cos, només cuida de tothom i fa petons i s’endormisca gràcies a la morfina que li prepara l’àngel forçut. Anys més tard escoltaré, per tot arreu, per tots els racons, per totes les avingudes, cafès, bars i botigues, i ràdios i televisions, aquell mateix disc, aquella veu, i posaré cara i nom a la seva filla. Sabré, tard, que la Lina Marsa no ha dit ni una sola mentida. La mare de l’Édith Piaf podia ser moltes coses, però no una mentidera.

Absències

Moltes nits, quan estan en ruta, la mare de l’Abel Absent entra a la caravana de l’Urpa. Hi té un llit, una taula, una cuina i milers de llibres. Aquell home sembla que no faci res més que llegir i amputar-se parts del cos. Quan estan clavats (literalment) en alguna ciutat o poble, com és el cas de Gaidovar, la cosa canvia i les visites de la mare de l’Abel Absent a l’Urpa s’interrompen. La fira es queda a Gaidovar una setmana i, com a tot arreu on es planta, és tot un èxit. Els diners entren a les butxaques de l’Urpa a carretades. L’espectacle que ofereix la fira de monstres és doble. Durant la tarda el poble pot veure les criatures, durant la nit se’ls pot follar. L’Urpa no obliga els monstres a fer-ho, però els ho recomana. Es queda amb el 50 % del que guanyen a les nits, l’altra meitat és per a ells. Les dones monstres són follades per homes a les caravanes. Els homes monstres també són follats, naturalment, especialment l’Urpa, però aquests van, de nit i amb discreció, a les cases de les dones que, durant la fira, han deixat caure un paperet amb l’adreça i l’hora a les mans amputades de l’Urpa. He escrit homes i dones per entendre’ns. En realitat, el sexe que s’amaga sota les perruques, maquillatge i robes diverses és tot un misteri.

L’excepció a tot plegat (a les caravanes i a les cases solitàries de les dones) és la mare de l’Abel. Folla com tots els monstres, sí; de fet, és follada més que cap altra, però l’hermafrodita divina ho fa al bosc que voreja el campament de la fira. A la caravana hi viuen ella i el seu fill. No és un lloc per cardar amb pagesos, li diu tothora a l’Urpa i l’Abel ho sent, perquè ell ho sent tot. Alguna vegada passa tota la nit a fora, però normalment la seva mare torna a la caravana cinc o sis hores després d’haver marxat. Quan ho fa, l’Abel Absent fa veure que dorm i ella li fa un petó. Quan torna té els llavis calents. L’escalfor és important.

El campament és vigilat pels germans Karamàzov. Ningú sap com es diuen de veritat, això de Karamàzov és un bateig típic de l’Urpa, que té el llibre sempre a mà, a la caravana. Són tres i quan l’Urpa va saber que havien matat el seu pare gairebé mor immers en un interminable atac de riure. L’Urpa riu sovint. Riure també és important.

Cada una de les cinc nits que la fira està plantada a Gaidovar es forma una cua de no menys de quinze persones esperant follar-se l’hermafrodita. És en aquesta cua on més es poden observar, de manera més o menys realista, les dones disfressades d’homes. Per dins, la mare de l’Abel Absent és tan dona com elles. El que la fa especial és un clítoris hipertròfic que, efectivament, sembla una cigala de mida considerable. Això excita molta gent (homes i dones) i l’hermafrodita ha follat, com a puta, amb milers de persones abans d’entrar a les altres set meravelles. És molt conscient que la desitgen sense contenció. L’Urpa li havia dit un dia que el que més agradava del seu cos no era aquella deformitat, perquè, «no t’enganyis, tu ets tan deforme com tots i cada un dels que habitem en aquesta puta família, l’única diferència entre tu i nosaltres és que tu ets una deessa, el teu cos és la unitat total, l’esfera divina, i cap altre mortal ni tan sols s’acosta a la teva perfecció, per això et volen veure i tocar i llepar i follar, perquè ets la suma, harmoniosa i exacta, d’home i dona. Pitàgores s’hauria obert en canal només per veure’t». La mare de l’Abel, quan l’Urpa diu aquestes paraules, aixeca la barbeta com suposa que fan les deesses i se’l mira i li pregunta: «I a tu? Què t’agrada a tu del meu cos?». I l’Urpa somriu (somriure és important) i, tocant-los, li diu que «ni la polla ni el cony, el que m’agrada és la combinació dels teus ulls, mugrons i pèls púbics. Tenen exactament el mateix color». «Semblen —diu l’Urpa en aquestes converses privades— tres fragments d’un únic objecte màgic, antic i ja perdut, un objecte que va crear-se i esclatar en els orígens del temps, juntament amb l’Univers, i després de viatjar pel temps i l’espai va acabar incrustant-se en aquests tres punts: ulls, mugrons, cony. No només és el color, és la forma, la textura, el batec que desprenen (totes aquestes paraules les diu molt lentament i toca, igual de lentament, els tres fragments màgics), la seva disposició i el fet que si uneixes aquests punts (i els marcava amb la punta del dit) obtens la forma exacta de la constel·lació d’Escorpí. La que surava damunt l’horitzó quan vaig néixer. I quan vas néixer tu. El meu signe i el teu.» I la mare de l’Abel (ara sí) riu i l’Urpa (encara) somriu. Així parla l’Urpa i és terriblement difícil no tancar els ulls i obrir la boca en sentir-lo. La penetració, per la mare de l’Abel Absent, és equivalent al dolor. Però l’Urpa ha aconseguit, d’alguna manera, fer-ho, en alguns moments, agradable. Potser és per totes aquelles paraules que fa servir, per la seva veu (tan dolça), per l’absoluta seguretat dels seus gestos, perquè li llepa la pell amb delicadesa, perquè s’atura i continua i s’atura i avança i s’atura i continua i avança i avança en un ritme creixent i perfecte en penetrar-la. Potser tot això hi té alguna cosa a veure, però la mare de l’Abel Absent creu que és secundari. El que realment importa és que tot el que diu i fa l’Urpa desprèn una sinceritat enlluernadora, i a la sinceritat la mare de l’Abel Absent no hi està acostumada i, potser per això és el que més valora i, ho ha pogut comprovar amb l’Urpa, excita.

Qui sap si per tot això, uns dies abans d’arribar a Gaidovar, la mare de l’Abel Absent està tan tranquil·la, estirada al costat de l’Urpa, quan li diu que vol deixar les altres set meravelles. L’Urpa deixa de tocar-la. Empassa saliva i aixeca les mans, les obre i se les col·loca al davant. Se les mira com si no fossin seves, com si s’acabés de despertar després de l’anestèsia d’una operació de trasplantament de mans i les observés. En realitat, es mira l’espai que havien ocupat els cinc dits que ja no té. Mira el passat, doncs. Els mira molta estona. «No dius res?», pregunta al final la mare de l’Abel Absent. «Encara els noto», diu l’Urpa, i la mà mutilada es belluga davant del seu rostre com una aranya, amb els dits que encara queden, movent-se endavant i enrere. «No hi són», diu l’Urpa, «no hi seran mai més, però els noto». La mare de l’Abel Absent voldria besar-lo, però no ho fa. «Em fan mal, em piquen, se m’adormen, coses així», diu l’Urpa. «Un dia vaig descobrir que si em rascava el mateix dit de l’altre mà, enganyava el cervell i la coïssor desapareixia.» L’Urpa assenyala un petit mirall que té sobre la taula. «Me’l poso sobre el braç, tapant la mà, de manera que si el miro veig l’altra mà, la que té el dit que necessito rascar o moure. Aleshores miro fixament el dit reflectit al mirall i amb la ment rasco o toco el de l’altra mà. I funciona. El cervell s’ho creu i la coïssor s’acaba.» La mà de l’Urpa segueix movent-se al davant de la mare de l’Abel Absent com un parell d’insectes. «Saps quin és el problema?», diu l’Urpa, que deixa, finalment, de mirar la buidor de les seves mans per passejar-la de nou i en aquest ordre per ulls, mugrons, pèl púbic de la mare de l’Abel Absent. «Quan em molesta el dit que ha desaparegut de les dues mans.» «I què fas?», pregunta ella, aguantant-se alguna cosa que puja per la gola. «Trobar-lo a faltar», diu l’Urpa, que ara mira als ulls de la deessa. «I aguantar-me el dolor. Sobretot, això. M’aguanto. Fins que passa, i sempre passa.» L’Urpa es mossega els llavis. «I sempre torna. Sospito que només per això es retira de tant en tant, per poder tornar després.»

M.O.Z.

La història diu que trenta anys enrere la mare de l’Abel Absent havia estat trobada, minúscula i callada, davant la porta de l’orfenat d’una ciutat ja desapareguda, però que, com algunes larves, encara respira, amagada sota les mantes del temps. Estava immòbil dins un cabàs blanc, tapada per un flassada de vellut magenta. Amb la seva maneta aferrava fortament un mocador. La història diu, també, que durant els quinze anys que va ser dins l’orfenat aquella nena el va portar sempre a sobre. Era un mocador blau cel i amb les inicials M.O.Z. brodades en rosa. Sobre l’existència del mocador no en tinc cap dubte, l’Abel Absent el conserva i me l’ha ensenyat.

La monja que va obrir la porta no va aixecar ni una cella en veure el cabàs. Era una ofrena habitual. La va recollir i la va portar, com sempre feien, a rentar-la. Normes de la casa, primer rentar. L’endemà la batejarien. Va omplir la banyereta metàl·lica, va comprovar-ne la temperatura i va mirar la nena dins el cabàs. Seguia callada i aguantant el mocador. Semblava que observés el sostre com si hi hagués algú o alguna cosa. També la monja ho va fer, però només va veure la calç amb la qual havien pintat tots els sostres, totes les parets, totes les dents. Els conys no, els conys eren negres. Com els hàbits que els tapaven. La monja portava unes ulleres grans i pesades que no feien altra cosa que caure lliscant pel seu nas. Quan l’aigua va ser prou freda (més normes de la casa) va tornar al cabàs. Va tocar la manta de color magenta, per enretirar-la. Feia anys que no notava un tacte com aquell. Es va quedar amb la manta entre els dits, amb els ulls tancats, recordant alguna cosa passada, una vida viscuda o per viure, qui sap; després es va col·locar bé les ulleres que tornaven a caure i va mirar, amb la llum tèbia que queia de la bombeta del sostre, el cabàs i la nena. Se n’havia oblidat per un moment. La nena tenia un rostre bellíssim. No era la cara d’un nounat, tenia ja la fesomia d’una noia, i era ja extremadament bonica. Li va intentar agafar el mocador, però la nena no el va deixar anar. El subjectava amb tanta força que la monja va decidir que era millor deixar-l’hi, encara que es mullés. «Tots ens aferrem a coses —va pensar la monja— i els orfes, encara més», em diu l’Abel Absent. Té raó. Així que li va deixar el mocador i va agafar la nena per les aixelles. La manta va lliscar com els vestits de nit quan són de seda, i la pell, nova i perfumada. En el viatge cap a la banyera, la monja va veure alguna cosa estranya a l’entrecuix de l’infant. Es va aturar per observar-ho millor. Les ulleres van començar a lliscar avall, però aquesta vegada ningú les va tornar a empènyer amunt i van caure a terra. La nena, sempre immòbil, tenia les cames penjant flàccides a un metre sobre el terra, a mig camí entre el cabàs i la banyera. La monja la va tornar a deixar al cabàs, va recollir les ulleres del terra, les va netejar bufant-les i se les va posar de nou. Tenien un vidre esquerdat. A través de l’esquerda va tornar a mirar l’entrecuix infantil i va deixar anar un crit. Després va mirar al sostre, com feia la nena, i es va senyar. Va sortir de l’habitació com si no hi hagués paret ni porta. La mare de l’Abel Absent es va quedar sola en aquella habitació i sola en aquell orfenat durant quinze anys. Durant els primers només l’observaven. La feien despullar i la miraven. Més endavant la van començar a tocar. Després a masturbar-se mentre la tocaven. Els darrers cinc anys la mare de l’Abel Absent va ser violada de totes les formes possibles per quatre monges (entre elles la que la va recollir), catorze companys d’orfenat, pel director i pel gran benefactor, l’home que pagava totes les factures, un ric empresari tèxtil que visitava sovint (molt sovint) la mare de l’Abel de nit, follant-se-la en privat i en exclusiva durant els dies que es quedava a supervisar la seva obra de caritat.

La mare de l’Abel Absent de seguida va aprendre que la seva deformitat era un interruptor que accionava el desig, i que si la persona en tenia la possibilitat, el satisfaria. Als 14 anys va quedar embarassada i va perdre la criatura als sis mesos de gestació. Als 15, però, l’embaràs va arribar fins al final i va néixer l’Abel Absent. Va parir sola, a la seva habitació. Es va passar hores cridant i demanant ajuda, però ningú va obrir la porta. Jo només he constatat directament tres experiències d’orfes en la meva vida. La de la mare de l’Abel, la de l’Abel i la meva. I en els tres casos ens han donat pel cul i ens han omplert el recte de llet sagrada. Com si el fet de no tenir ningú et convertís en una categoria humana diferent. Estar sol en la vida, ja siguin unes hores, dies, anys o sempre, sembla que és el senyal que permet que la gent faci amb tu el que vulgui. I abans de l’atac hi ha la saliva. La pots veure secretant-se a litres dins les boques. I el seu so, el de la saliva acumulant-se entre les dents, es clava dins el teu cervell per sempre.

Tigres blancs de Sibèria

Mengíbar és un poble de la província de Jaén. La caravana de monstres hi ha aterrat unes setmanes abans que a Gaidovar. A l’entrada, l’Abel Absent ha vist un rètol escrit a mà: «Zoo». Ell no ha vist mai un zoo i dins la seva ment hi apareixen lleons de cabellera sedosa i ullals ferotges, tigres brillants de mirada groga intensa, monos saltant i fent increïbles giragonses de branca en branca mentre els seus crits ressonen entre els arbres immensos, cocodrils submergits dins llacs tèrbols dels quals només es veuen els ulls i els orificis del nas. Tot i que ja sap la resposta, pregunta a la seva mare. «Podem anar al zoo?» «No», diu ella. «Per què?», diu l’Abel (ho fa amb suavitat, com si realment volgués saber el perquè). La seva mare se’l mira. Estan l’un al costat de l’altre, rentant els plats després de dinar. «No t’agradarà», diu. «Jo crec que sí», diu ell. «Jo sé que no», diu ella. I la conversa s’acaba aquí, però no el desig de l’Abel Absent.

Aquella tarda, s’acosta un grup de nens al campament de la fira. Passa sovint, a gairebé cada poble i ciutat els primers a treure el nas són els nens. No els adults, no els vells, no les nenes, només els nens. En aquelles hores hi ha força moviment a la fira de monstres, aquell vespre comença l’espectacle que durarà, si tot va bé, cinc dies més. L’Abel Absent ajuda a enlairar el tendal de la seva mare, una lona de color oliva amb el número 5 de color negre, i intenta no mirar al grupet que s’ha aturat al davant. «És un circ?», pregunta un dels nois. Té un bigotet que a l’Abel li sembla ridícul, quatre pèls de llet que creixen en desordre. L’Abel no diu res. «Ei tu! No em sents? Dic si és un circ això.» Tot i que ara ja no és una pregunta, l’Abel diu que no. El bigotet: «I què és?». L’Abel: «Un espectacle». El bigotet: «A mi em sembla un collons de circ, un circ de merda». L’Abel Absent segueix tibant les cordes i posant bé la lona. Busca amb la mirada la seva mare, però no la veu. El bigotet, de nou: «Hi teniu animals?». La resta de nens són a la seva dreta i esquerra, són set o vuit, de mides i edats diferents, tots amb els ulls mig tancats, plens de lleganyes i les pells brunes de ronya. L’Abel: «No, no hi ha animals». L’Abel es vol escapar d’allà i està temptat de posar-se a córrer fins a la caravana més propera, la de la Lisa Mara. Cap dels nens es mou. El bigotet: «Fa pudor de merda d’animal, segur que en teniu». L’Abel Absent olora intentant que no s’adonin que ho fa. Nota la mateixa olor que sempre, i li agrada, si algú sentia pudor d’animals potser era pel zoo. L’Abel: «Potser és pel zoo». «El zoo?», pregunta el bigotet. «Sí, l’olor deu venir d’allà.» El del bigotet es posa a riure i és un riure dels que no s’encomanen. «No ho crec», diu. Ara s’ha acostat encara més a l’Abel, la resta de nanos no es mou. El bigotet: «Has vist mai un tigre, tu? Nosaltres, sí (mira als seus companys), oi? (ningú diu res), hi ha tigres blancs de Sibèria al zoo». Aquelles tres paraules penetren i comencen a créixer dins el cap de l’Abel: tigres, blancs i Sibèria. «No —diu finalment—, no n’he vist mai.» «Doncs són més grans que tu. Saps quant pesa un tigre blanc de Sibèria?» «No.» «200 quilos. I saps quant fa el seu pèl?» «No.» «Dos pams. És com un bosc de seda. Són uns tigres blancs fets de seda i pesen 200 quilos.» L’Abel Absent fa molta estona que té la lona agafada entre els dits, sense moure’s. «I mengen qualsevol cosa que es mogui, els tigres blancs de Sibèria, ho sabies?» «No.» «Cérvols, porcs senglars, ossos petits, peixos, rates, homes i nens, qualsevol cosa. Quins animals teniu aquí?» «Cap.» El bigotet agafa una pedra i la llença, sense gaire força, cap a l’Abel. El toca a l’esquena. Ell mira a la dreta i veu que la seva mare s’acosta caminant. Els nanos també miren en aquella direcció. «Anem», diu el del bigotet, i la resta de companys, com si fossin un exèrcit professional, es posen en marxa. «Tot bé?», diu la mare de l’Abel, que mira en direcció al grup de nens que se’n van. «Vull anar al zoo», diu ell. «Ja t’he dit que no.» L’Abel tanca el puny i la corda es clava dins el palmell. «I ara acaba amb això, que no tenim tot el dia», diu la seva mare. I l’Abel serra les dents i ho fa.

Aquell vespre, abans que obrin la fira, l’Abel Absent entra, com fa sovint, a la caravana de l’Urpa. Ell no hi és. Els llibres, apilonats en forma de gratacels, actuen, en ell, com una teranyina. Moltes vegades s’hi ha trobat, sense adonar-se’n, atrapat, passant-t’hi hores mirant, llegint, tocant, pesant, olorant. Aquell dia, l’Abel busca llibres d’animals, especialment de tigres i, sobretot, de Sibèria, busca fotos de tigres blancs i de Sibèria, felins de seda que pesen 200 quilos i mengen ossets bruns petits. Quan ja fa una bona estona que remena (sense èxit), l’Urpa entra a la caravana. Queda poca estona perquè l’espectacle obri les portes i l’Abel Absent sap que l’Urpa té un ritual previ. I l’Urpa sap que l’Abel ho sap. «La teva mare et busca», diu. «Ara hi vaig», diu l’Abel. L’Urpa es comença a treure la roba. Primer la camisa (l’Urpa només porta camises), que deixa, suaument, sobre el llit. Després les sabates (l’Urpa sempre porta sabates amb taló, potser, ha pensat l’Abel, perquè vol compensar la seva curta alçada). «La teva mare et busca», repeteix l’Urpa i aquesta vegada el to és diferent. L’Abel tanca el llibre que estava fullejant (Rituals amorosos de les tribus rwandeses, Joseph Garguer, 1954, l’Abel de seguida ha vist que allà no hi havia ni un sol tigre blanc de Sibèria, però sí altres coses interessants). L’Abel s’aixeca i s’encamina cap a la porta de la caravana. L’Urpa: «On vas?». L’Abel: «Amb la meva mare». L’Urpa: «Això està molt bé, però només si ho fas després de deixar tot això —i assenyala els llibres com si fossin un grapat de conills nerviosos— tal com estava». I l’Abel ho fa, esclar, mentre de cua d’ull observa com l’Urpa acaba de despullar-se i comença a posar-se oli al cos mutilat. Sota les espelmes que s’encendran aquell vespre, vol que la seva pell brilli com si fos nova, l’efecte de les parts amputades és més espectacular i, el seu cos treballat, lluent, és un reclam cap a les parts intactes, les que encara queden per amputar. L’Urpa cuida la seva eina de treball amb obsessió. El seu cos demana a crits que te l’emportis, si no tot ell (com seria desitjable) sí una part. Com relíquies del cos de Crist. Quan l’Abel Absent marxa de la caravana, l’Urpa està nu, oliós i agenollat davant una petita estàtua de color negre. Una mena d’altar en què ha encès dues espelmes. Quan, anys enrere, l’Abel li va preguntar què era allò, l’Urpa li va dir: «Qui». L’Abel va arrufar el front. «El que vols dir és qui és, no què és.» «Ah, doncs qui és?» «Tu», va dir l’Urpa. I ho va dir amb la cara que tenia quan parlava seriosament. L’Abel va mirar-se amb més atenció la petita estàtua. Era un noi, sí, però no trobava que s’assemblés gens a ell. No va seguir preguntant perquè l’Urpa hauria continuat responent i l’Abel tenia moltíssima més por de les respostes que curiositat per fer les preguntes. Va callar, doncs, però des d’aquell dia, sempre que podia, se la mirava, la tocava i, en secret, hi parlava. De fet, això és exactament el que ha estat fent abans de buscar els llibres dels tigres blancs de Sibèria. La darrera cosa que fa en sortir de la caravana és mirar-la i li diu adéu amb els llavis.

L’endemà al matí el sol espetega amb força i l’Abel Absent és el primer a llevar-se. Ha pres una decisió. El zoo no deu estar a més de dos quilòmetres de distància des del campament, pot arribar-hi caminant sense problemes. Amb pas ferm i a grans gambades camina pel marge de la carretera desfent el camí que havien seguit les caravanes dels monstres el dia anterior. L’Abel Absent sua i té set (hauria d’haver agafat aigua per al trajecte), però continua caminant. Es creua amb alguns habitants de Mengíbar que el miren encuriosits, ell camina sense fer-ne cas. Caminar és important. Desitja no trobar-se amb el nen del bigotet ni amb cap dels altres. El sol escalfa cada vegada més, en només uns minuts sembla haver-se acostat a uns pocs quilòmetres de la Terra, incendiat tot el poble. Les males herbes que trepitja són cada vegada més seques, amb més espines. Passada una estona, li fan mal els peus, però l’Abel Absent continua caminant fins a arribar al cartell que havia vist a l’entrada: «Zoo» i una fletxa negra mal pintada que assenyala a la dreta, cap a un caminet de sorra estret. L’Abel Absent acluca els ulls i es col·loca una mà en forma de visera. Al fons hi veu uns arbres de tronc gruixut, però gairebé sense fulles. i les poques que tenen són de color marró o gris o negre. Fulles cadàver. Enfila el caminet amb la boca pastosa i la suor caient a raig per l’esquena. Un cop al camí, sota l’ombra dels arbres, es refà. Mai hauria imaginat que una ombra tan miserable com la que oferien aquells arbres esquelètics fos tan increïblement fresca. El darrer tram del trajecte el fa a bon pas. Finalment hi arriba. El zoo (a hores d’ara ja el veu en minúscules) s’assembla més a una deixalleria que a cap altra cosa. Els suposats hàbitats dels animals estan construïts a base de matalassos de molles, filferros oxidats i restes de bastides despintades. Taulons de fusta arreplegats de qualsevol lloc i clavats al terra en forma de creus abraçades marquen el límit on sobreviuen tres cocodrils submergits en una sopa verdosa de dos pams de profunditat. Tant podrien estar vius com morts. No es mouen i la seva pell és entre blanca i grisa, cendra pura. L’Abel Absent camina per aquell cementiri ple de runa com si fos cec. Comença a desitjar ser-ho. Més que acostar-se a les bèsties que intenten respirar, deixant caure litres d’escuma groga per les boques obertes, el que fa l’Abel és allunyar-se’n i a cada passa enrere es topa amb un nou recinte, més brut i ple de merda que l’anterior. Encara que ho intenta, no sap reconèixer cap dels animals i sospita que no és pel seu exotisme, sinó pel seu estat lamentable i irreconeixible. L’única gàbia (real) del suposat zoo conté els tigres blancs de Sibèria. En són dos. Potser entre les neus hivernals del seu país fan 200 quilos, però aquell parell de coses, sumades, no passen dels 90. Un sac d’ossos plens de tinya, amb clapes de pell vermella escampades pel cos. El pèl, aquells dos pams de seda flonja, és en realitat un manyoc de cabells com el que treus de les aigüeres embussades. Passejar els dits per allà seria com fer-ho damunt una rata esventrada. Al seu costat, l’Abel Absent hi veu tres nens, més petits que ell, que els llencen pedres que agafen del terra. Els tigres blancs de Sibèria no es mouen ni tan sols quan aquells rocs els impacten. Estirats al terra, intenten protegir-se del sol sota la raquítica ombra d’un suposat arbre que conserva (equilibristes) cinc o sis fulles. L’Abel Absent nota milers de formigues pujant-li per les cames. Pugen i pugen fins al melic i es queden allà, acumulant-se, fent pinya, niu de processionària, bellugant-se inquietes. L’Abel Absent s’aixeca la samarreta i es mira la panxa, i el que hi veu és la mateixa pelleringa de sempre, cap insecte, cap moviment, excepte la seva respiració agitada. Però les formigues encara hi són, les nota, sota la pell. Ara es posen en marxa i avancen al galop pel coll fins a colonitzar la boca. L’Abel Absent s’ofega, i es veu obligat a inspirar amb força pel nas. Mira els dos tigres blancs de Sibèria i un d’ells li torna la mirada. L’Abel comença a córrer en direcció contrària a aquella mirada, sense saber on va, només té una idea al cap i és sortir d’allà. Es passarà tot el camí de tornada plorant sense saber per què. Pensarà en aquells tigres que un dia estaven menjant cries tendres d’óssos bruns, saltant a la neu, bevent aigua fresca d’un riu que es desglaçava amb l’arribada de la primavera i tenint fills que serien llepats i protegits per la seves mares. Imaginarà el que devien estar pensant aquells dos tigres blancs de Sibèria que acabava de veure i arribarà a la conclusió que rere aquella mirada només hi ha els somnis del que havien perdut i que el seu únic desig havia de ser, per força, morir com més aviat millor, mentre aquells records encara fossin vius, abans que ni tan sols els quedés allò.

Arriba vermell, suat i amb els ulls inflats al campament de monstres. La seva mare l’espera i l’Abel Absent ja sap el que hi trobarà. Aquell dia és castigat. La seva mare tenia raó, sempre la té; li havia dit que allò no li agradaria, però el que nota no és conseqüència d’alguna cosa desplaent. És una repulsió intensa. Ara, tant de temps després, sap que li provocarà malsons durant anys. La mare de l’Abel Absent parla poc. Quan el veu entrar se li acosta i ordena: «Mira’m». L’Abel Absent la mira. La bufetada se sent a la caravana del costat. Després, silenci. El d’una abraçada llarga que és el que després de marcar-li els cinc dits a la cara li està fent la seva mare. El nano entén bé la primera cosa (la bufetada), però poc la segona (l’abraçada). Surt de la caravana. Ahir, acabats d’arribar, va descobrir que la nit a Mengíbar és preciosa. Vol veure els estels. Es frega la galta mentre baixa les escales, però les úniques estrelles que veu són els dos ulls de l’Urpa que l’esperen. «On?», diu l’Urpa. L’Abel Absent aixeca les celles i no diu res. «On t’ha pegat?», diu l’Urpa. I l’Abel, en la penombra que crea la llum de la caravana, li assenyala el costat dret de la cara. L’Urpa el colpeja a l’esquerra. El cop és terriblement més dur que el de la seva mare. «Anem», diu l’Urpa. I l’Abel, amb la cara bullint, el segueix. A dins de la seva caravana, l’Urpa li prepara un bany, el renta i li deixa caure un llibre a les mans. «A mi m’ajuda», diu l’Urpa. L’Abel llegeix. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a l’infern; per tant, hi soc. És la tomba, m’entrego als cucs.» Ho torna a llegir. Hi capta una cosa, però no sap si és la que ha de captar, en tot cas aquelles paraules el calmen i amb això en té prou. Ho faran durant els malsons que vindran en els mesos següents i ho faran durant molts més anys, un cop s’acabin els malsons que han de venir. Ho faran quan ens trobem a Valcárcel i ho fan, de fet, encara avui quan, plegats, les tornem a llegir. Net i eixut, estirat al llit de l’Urpa i abans de tancar els ulls per intentar dormir («Aquesta nit és millor que dormis aquí», li diu l’Urpa), l’Abel agafa el llibre que és als peus del llit. L’obre per una pàgina i hi assenyala unes frases. «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» I amb la mirada, l’Abel Absent demana una cosa a l’Urpa, que els protegirà, a ell i a la seva mare, i l’Urpa li fa que sí amb el cap i abraçat als versos de Rimbaud finalment s’adorm.

L’Urpa, aquella nit, amb la fira de monstres en marxa, no es tallarà res del que li demanin, per molt que s’enfadin, per molt que protestin, per molt que algú li ofereixi set mil hectàrees d’oliveres en plena producció per uns centímetres de la pell del cul. Aquella nit, l’Urpa acaba la funció ràpid. L’espera una porta oberta en una caravana que no és la seva. A dins algú que, avui, tampoc fa hores extres. Quan s’abracen, les seves pells són l’aiguabarreig de dos rius en trobar-se, la mare de l’Abel Absent i l’Urpa desapareixen l’un en l’altre i es transformen en un gemec que, amb els ulls oberts com les finestres després d’una explosió, l’Abel Absent, a la caravana del costat, escolta estirat sobre el llit. I somriu.

El balanceig infinit

Tot això (Mengíbar, el zoo, Rimbaud) va passar abans de l’ara i l’ara diu que la setmana a Gaidovar ha anat bé. L’Urpa té les butxaques plenes i això vol dir que els monstres també, tot i que per a la majoria d’ells disposar de més diners és equivalent a veure més estels al cel nocturn, no serveix de res, però és preferible a no veure’n cap, el món sembla menys buit. Els monstres compraran més coses, en llençaran més també, menjaran més i millor, poden plantejar-se, fins i tot, crear la seva pròpia fira de monstres, amb la qual farien, si fa no fa, el mateix que ara amb una única diferència: abans caldria deixar la família i no està clar que en puguin crear una altra. Per a ells, les carpes i els éssers de les altres set meravelles són sang de la seva sang, germans, cosins, pares, mares, nets i nebots. Són la seva família i la serien sempre. Començar de nou és ser orfes, un altre cop. No hi ha res més enllà d’aquelles deformitats. Són la frontera. Caravanes endins hi ha la llar, enfora la tundra del caminar solitari. Més diners, per a ells, no signifiquen res. Tan sols més diners. Per canviar de veritat les seves vides caldria tenir no molts diners, sinó moltíssims, i això mai ho aconseguiran. Amb moltíssims diners es podrien comprar cases i palaus i servents i gent que els mirés i els toqués i fes veure que els estimen. No seria real, però seria, i amb això sovint n’hi ha prou. Això és així per a tots els monstres excepte per a un: la mare de l’Abel Absent. Ella, vestida, és una dona, i encara més, és el patró exacte amb què es va tallar la primera de les dones. Ella és bella i perfecta i normal. Sobretot, normal. La mare de l’Abel Absent és un monstre només si ella vol ser-ho. La mare de l’Abel Absent, a diferència de la resta dels monstres, sí que té plans concrets més enllà de la fira, i si els té és, sobretot, per l’Abel. Per a ella els diners són un passaport més enllà de la tundra i ja el té gairebé a punt. Per això ella, com la resta de tarats, també folla a les nits, tot i que «no cal que ho facis», li diu l’Urpa. «Necessito els diners.» «Jo et donaré diners.» «Els diners no es donen, els diners sempre són un préstec.» «Doncs guanya-te’ls, et pagaré més i millor que ells.» «Fent què?» «Folla només amb mi.» «Seguiria sent un préstec.» «Sempre devem coses a algú.» «I sempre estem pagant-les», diu la mare de l’Abel. I l’Urpa tanca els ulls i sospira i fa que sí. Durant les nits, les caravanes dels monstres tenen llum a dins. Les dels que són follats i les dels que no. Els homes de Gaidovar i de tota la comarca s’esperen drets, al davant de les portes, fumant, o s’asseuen al terra, amb les cames creuades, formant uns cercles per la circumferència dels quals hi circulen ampolles de licor. La pols, el fum, l’alcohol i la suor es barregen amb la pudor de sexe que s’escapa, reptant, entre les escletxes de les portes de les caravanes. Si aixeques el cap i mires endins, veus que les llums dibuixen ombres que van i venen, i tornen a anar i a venir. Les ombres de dins es mouen molt més que els homes que esperen a fora, com sovint passa amb les onades del mar, un anar i venir hipnòtic que et paralitza totalment. Fins que les ombres-onades s’aturen. I tot calla. El silenci sempre pesa, està fet de molècules grans, de masses atòmiques gegantines, i entre elles hi suren durant uns segons extres els gemecs, barreja de monstre i humà. La caravana on no hi ha gemecs és la de l’hermafrodita. A dins, l’Abel Absent i la Lisa Marsa van a dormir d’hora, escoltant infinites vegades el disc de la seva filla, Édith.

Per l’Abel Absent el que passa a les altres set meravelles, de nit, és tan natural com els escarabats panxa enlaire, fent moviments desesperats per girar-se. Pot resultar estrany i generar certa inquietud, però forma part de la naturalesa exacta de les coses. «Per què no ho fas aquí, com tothom?», va preguntar l’Abel Absent a la seva mare, un dia. «Això és casa nostra.» «També ho és per a ells» va dir l’Abel. «Per a qui?», va preguntar la seva mare. I l’Abel va aixecar el dit índex enlaire i el va fer girar com una baldufa, en un gest que havia vist fer a l’Urpa per referir-se a la gent del voltant. «Per a ells.» «Ells —va dir la seva mare aturant el dit que encara seguia girant en rotació accelerada— no et tenen a tu.» I l’Abel ho va entendre i, encara més, ho va agrair, i encara més, se’n va sentir orgullós.

De la mateixa manera que s’han encès totes les llums de les caravanes (excepte la seva), exactament igual que han començat a gemegar, ara s’apaguen i callen, una a una. A partir d’aquest moment, els únics fotons que, com petits coets, travessen la nit de Gaidovar fins a morir uns metres enllà, seran els de les torxes i els quinqués que il·luminen un racó del campament, ja dins del bosc, que els Karamàzov condicionen perquè la mare de l’Abel Absent sigui follada. Cal llum perquè la claror és important. Qui paga per la deessa vol veure bé aquell cos, vol observar com les seves polles entren i surten d’aquell cony coronat per aquella immensa cigala i gravar-se la imatge a foc dins el cervell. A l’entrada del bosc hi fan guàrdia dos dels Karamàzov. Aquella és l’última nit, demà marxen de Gaidovar i l’Abel Absent observa, com fa sovint, a través de la petita finestra de la caravana. La Lisa Marsa i el disc d’Édith Piaf fa estona que dormen. Recorda com unes hores abans la seva mare es preparava, sense pressa, traient-se una roba i posant-se’n una altra, canviant-se de pell. També calia canviar de saliva i, per aquest motiu, abans de mutar del tot, li havia fet un petó al front. L’Abel Absent tanca els ulls, toca el vidre de la finestra de la caravana i el torna a notar. El petó d’aquella nit s’allarga molt més que qualsevol petó que l’Abel Absent hagi notat, vist o fet mai. S’allarga el que s’allarga una onada d’ençà que es forma, mar endins, fins que sembla morir a la platja, tot i que l’Abel Absent sap que en realitat torna enrere, de nou cap al mar, per avançar, hores mes tard, de nou cap a la costa, en una balanceig que l’Abel Absent està convençut que ha de ser infinit. I els llavis de la seva mare han estat sobre el seu front tot aquest temps.

Després de canviar-se, ha arribat la Lina Marsa. Al racó de bosc una cua de no menys de quinze homes ja s’esperava. La seva mare ha caminat fins a la porta, ha sortit i l’ha tancada suaument. Els Karamàzov eren a fora. Han saludat la mare de l’Abel Absent amb els ulls i després s’han dirigit cap a la columna d’homes que, com un de sol, s’han posat drets. Tot era ordre. Tot era silenci. Ho és encara. L’Abel Absent es toca el front amb la punta dels dits, busca els llavis de la seva mare, que bullen com mai ho han fet. No serà fins d’aquí unes hores que entendrà el perquè d’aquell petó infinit i d’aquella cremor. Però li costarà encara uns anys entendre el perquè profund que s’amagava sota el primer perquè. Tortugues sota tortugues. No era un bes de comiat, o no del tot, era més aviat el que fem quan estem a punt de fer una cosa perillosa, però l’altre no ho sap. És la nostra manera de deixar una nota de comiat. Per si de cas. I la nota diu: «T’estimo i espero que algun dia ho puguis entendre». I l’Abel Absent, anys més tard, ho va entendre, sí, però saber-ho no ajuda, saber-ho condemna.

M.O.Z. (II)

El cos és trobat tres quilòmetres dins del bosc, al peu d’un eucaliptus mitjà. El cadàver està col·locat en posició fetal, com si dormís. Té a les mans un mocador amb les inicials M.O.Z. i l’han estirat sobre una preciosa manta de color magenta. Seda pura. Joies i vent. El cadàver no presenta signes de violència excepte una contusió al canell dret conseqüència, segons el dictamen forense, de la pressió exercida per una mà que el va subjectar amb força. La lesió es va produir abans de la mort. Les marques indiquen que l’individu és dretà. No s’ha trobat la roba de la difunta, si exceptuem una de les sandàlies, de color vermell i sola de fusta, que conserva intacte el seu peu esquerre. La causa de la mort és una incisió precisa i diminuta a l’altura del pit esquerre, just on acaba l’aurèola del mugró. Tot i que no s’ha trobat l’objecte que li ha perforat el ventricle cardíac dret, tot sembla indicar que consisteix en una agulla de fer mitja metàl·lica del núm. 0. Gairebé no ha sortit sang de la ferida. És tot tan net i estèril que sembla obra de l’àngel exterminador bíblic, aquell que va xuclar l’ànima dels primogènits egipcis, i que ho hagi fet a través d’aquell orifici minúscul. El clítoris de la dona, de mida anormalment gran (un cop analitzada la seva estructura d’inserció entre els llavis vaginals), ha estat pulcrament amputat. Exceptuant això, la resta del cos està immaculat. L’han netejat amb aigua i sabó i l’han pentinat.

Transparents

Aquell matí, els monstres recullen tots i cada un del cartells que havien inundat el poble de Gaidovar i desclaven el pal major de la plaça. El galió salpa. El solar on havien acampat queda net, ordenat i amb un cercle de flors que delimita el que sempre hi ha hagut allà: pols, merda i ossos enterrats. Al centre mateix, allà on s’havia instal·lat la carpa núm. 8 de l’Urpa, hi ha dues figures. Una és humana, l’altra potser. Una de les mans d’una de les dones siameses descansa sobre el cap del nen, l’altra mà de l’altra dona siamesa subjecta una maleta. Als peus d’algun d’ells, una segona maleta gran i quadrada. Mans, peus, maletes. L’Abel Absent busca amb la mirada alguna cosa. En concret, observa com suren en l’espai, uns metres sobre el terra i la pols, els punts que hi ha al final dels interrogants. I n’hi ha centenars. Vol fer-se les preguntes adients, però no les troba o no les sap. Les dues dones siameses, unides lateralment, literalment, s’ajupen de forma coordinada. «Tot anirà bé», diuen al nen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor», diuen elles.

Una hora abans, l’Abel Absent havia entrat a la caravana de l’Urpa. L’havia trobat estirat al llit, despullat i mirant al sostre. Tenia l’ull obert i, en respirar, el seu pit pujava i baixava lentament. Semblava més vell, més antic. La pica no tancava bé i degotejava. Les gotes es compassaven amb la respiració. L’Abel, acostant-se lentament, s’havia aturat a mig metre de l’Urpa. «Ara no», va dir l’Urpa. L’Abel no es va moure. La respiració continuava. La gota de la pica persistia. Fora d’això, la mateixa quietud dels boscos quan plou. Moments abans l’Abel havia escoltat com els Karamàzov intentaven explicar a l’Urpa el que havia passat. «Ara no», havia dit. Semblava que només existia aquella frase dins la seva gola. L’havia repetida a tothom que s’hi acostava. L’Abel: «On és?». L’Urpa va aixecar els dits que li faltaven i el va mirar amb l’ull buit. «Podrint-se dins la nostra memòria.» La gota de la pica prosseguia. L’Abel: «M’ho vas prometre». «El què?» «Ja ho saps.» «Repeteix-m’ho.» «Que no li passaria res.» «No ho recordo.» «Que sí!» «Quan?» «El dia de la banyera.» «Quina banyera?» L’Abel la va assenyalar, però era un gest absurd, l’Urpa no el mirava. «No recordo que parléssim.» L’Abel: «Em vas deixar el llibre dels cucs.» «Un llibre?». «Sí.». «Quin?» «El dels cucs.» «No recordo cap banyera, cap conversa, cap llibre.» «És la tomba, m’entrego als cucs, no ho recordes?» «Ah, aquell llibre.» «Sí.» «Vaig enterrar els mots en el meu ventre, em crec a l’infern; per tant, hi soc.» «Sí.» «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» «Sí.» «I què dius que et vaig dir?» L’Abel: «No em vas dir, em vas prometre, és diferent.» «I què et vaig prometre?» «Que no li passaria res.» «A qui?» «A ella.» «No sé de qui em parles.» L’Abel: «M’ho vas prometre!» «Les promeses sempre són condicionals.» «A què?» L’Urpa es va redreçar i, per primera vegada d’ençà que el nano havia entrat a la caravana, el va mirar amb l’ull que hi veia. «Al futur Abel, al futur. I no es pot prometre el futur. Fes les coses o no les facis, però mai les prometis. I ara ves-te’n.» L’Abel feia estona que havia agafat el primer objecte que havia arreplegat (un llibre) i ara era ell el que no escoltava. El llibre va descriure un arc parabòlic perfecte. L’Urpa no es va moure. El llibre l’havia colpejat al pòmul. Un raig de sang. L’Abel havia seguit llençant tot el que trobava al seu voltant, sense mirar què era ni on impactava, només agafava i llençava, agafava i llençava, agafava, llençava. Esbufecs. Quan dos minuts més tard ja no havia trobat res més per llençar, l’Abel Absent havia obert els ulls. L’Urpa seguia, com l’estrella polar, clavat just al centre del llit, immòbil. Al seu voltant, llibres, vidres, fragments de ceràmica, capses de fusta, papers. «Ja estàs?», havia dit l’Urpa. L’Abel havia buscat una bona resposta, però només trobava la saliva dins la boca. Una saliva que semblava estar produint a litres. «Doncs ves-te’n d’una puta vegada», va sentenciar l’Urpa. I això és el que havia fet.

Uns minuts més tard havia vist com en sortia l’Urpa i cremava la seva caravana. Les flames eren enormes. Els llibres generaven milers de flocs de cendra que pujaven cap al cel, es desfeien i es perdien en l’aire. Els monstres ho van netejar tot i la fira es va posar en marxa. L’Urpa conduïa la caravana que havia estat de la seva mare i d’ell. La seva llar desapareixia com només ho fa l’aigua de pluja quan s’escola per les clavegueres. Allò que havia estat pur i net abans de caure, es perdia ara, per sempre més, en la brutícia i la foscor. L’Abel Absent la va mirar tota l’estona, esperant un gest de l’Urpa, el que fos, un somriure o un esput, li era igual, però alguna cosa. No hi va haver cap gest. L’Urpa encapçalava la rua i no el va mirar. Ara, al descampat només hi resta la caravana de les siameses i elles, al seu costat, amanyagant-li els cabells amb les seves quatre mans. «Tot anirà bé», li diuen. «Ja anava bé abans», respon l’Abel Absent. «Doncs ara tot anirà millor.» Les dones siameses comencen a caminar i l’Abel Absent escolta, en el racó menys habitat de la seva ànima, una veu que li diu que no, que és mentida, que res anirà millor. Pugen a l’autobús que, un cop a la setmana, passa per Gaidovar i s’atura, deu hores més tard, a l’estació de Cadis. L’Abel ha anat passant d’una falda a l’altra, rodejat per aquells quatre braços i quatre cames, unides a un únic cos. Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents.

La foscor dels colors

Cadis és coneguda, en aquells anys, per tres coses. La Constitució del 1812, els carnavals i nosaltres, els orfes, que ocupem, juntament amb els vells sense sostre i els deficients mentals, un edifici excessiu a l’entrada del poble.

L’Abel Absent arrossega la maleta pel terra polsós del carrer Duque de Nájera, el que condueix fins a l’hospici. Al seu darrere, la maleta va dibuixant la marca d’un camí estret i profund. Les seves passes desapareixen, esborrades i sepultades, per les de maleta. Al seu costat, una mica més endavant, les dones siameses caminen decidides i l’Abel Absent ha de fer grans esforços per seguir el seu ritme. La maleta li cau constantment, com guanyant-li un pols, li doblega el canell cada poques passes. Finalment, la comitiva s’atura davant l’hospici i l’Abel Absent mira enlaire. Un sant, l’Abel Absent no sap quin, els observa per damunt del pòrtic. Els ulls de pedra no miren al terra, ni al cel, ni a la marca de la maleta que, com el ventre d’una serp, havia aparegut al carrer. Els mira a ells i el nano nota un calfred al clatell. Les dones siameses premen un timbre blanc i petit. Mentre esperen, plantats davant la immensa porta de fusta, sota la mirada d’un sant de pedra i metall, l’Abel Absent agafa amb força la mà d’una d’elles. La siamesa li torna aquella mena d’abraçada manual amb la mateixa força. Senten unes passes i la porta s’obre. Al seu davant, l’Abel hi veu un home calb i amb ulleres rodones. Sua. L’home que sua mira a les dones siameses i a ell, alternativament i unes quantes vegades. «Passeu», diu finalment. Caminen per un passadís, entre bancs de fusta; sembla una església (ho és), amb l’únic so de la maleta que arrossega l’Abel Absent pel terra de marbre. Aquí dins, a diferència del carrer, res no deixa marques. Arriben davant l’altar. «Deixa-ho aquí», diu l’home. Es refereix a la maleta, però l’Abel Absent entén que també vol dir tota la resta. Sense deixar de caminar, l’home que sua entra per una porta lateral. Les dones siameses, amb l’Abel Absent enganxat a les seves mans, el segueixen, i van travessant portes, passadissos i escales. De tot allò, l’Abel Absent, només en recorda l’olor. Quan, anys després, li preguntaré quina olor era, em dirà: «Un dia, en un hospital, vaig conèixer un home que, per culpa d’un accident, havia perdut la mandíbula. Aquestes coses passen. En realitat, no va ser del tot un accident, però això ara no importa. Van reconstruir-li agafant fragments de fèmur i húmer. Sis operacions. Va estar amb la boca tancada durant dos mesos. Quan li van retirar les benes i li van obrir, molt lentament, un parell de centímetres la boca, va escampar-se per l’habitació el seu alè. Jo era al seu costat. L’havia sentida abans, aquella olor. Era la d’aquells passadissos. L’olor de les boques tancades durant anys —va dir-me l’Abel Absent— quan s’obren».

Tots quatre (les siameses, l’home que sua i l’Abel) caminen dins aquella olor a través d’un laberint de corredors i túnels fins a situar-se davant una dona petita i menuda que pela patates. Són en un racó d’una cuina immensa. La dona els mira de cua d’ull, sense deixar de pelar les patates. L’Abel Absent pensa que potser es tallarà i que la sang embrutarà les patates netes i el marbre de la cuina tan blanc i que diverses gotes vermelles cauran al terra fent un soroll que només ell sentirà. Recorda les gotes de sang regalimant per la cara de l’Urpa després de llençar-li coses. Les gotes d’aigua de la seva aixeta que no tancava bé. Tot el que llisca, caurà. D’allò només en fa unes hores, però ja li semblen anys. Al costat de les patates netes hi ha un pilonet amb les seves pells terroses. La dona el mira fixament i li diu: «T’equivoques». Només això. Una paraula. Com si es coneguessin de tota la vida. Però no parla amb les pells terroses de les patates sinó amb l’Abel. O potser només ho imagina. No importa. El que importa és que l’home que sua diu: «Anem». I l’Abel Absent nota l’estrebada de les dones siameses que el tornen a arrossegar cap a un altre lloc, i entren i surten de més habitacions amb més portes obertes i penetren en espais petits i foscos i toquen amb les parpelles parets humides i altres de seques, però totes semblen esmicolar-se al seu pas, de tan fràgils, velles, cansades i escrostonades que són, i en aquell viatge intestinal, per budells i pàncrees, l’Abel Absent es veu estirat un cop i un altre per les mans, ara de l’una, ara de l’altra, de les dones siameses, seguint sempre aquell home, sempre en moviment silenciós, com les tènies, sempre suant, fins que la mà, el braç i el cos de l’Abel Absent es veuen empesos cap a unes escales que, per primera vegada d’ençà que han entrat en aquella casa o església o el que sigui, pugen, en comptes de baixar. I l’Abel Absent, sempre agafat, sempre arrossegat, sempre lliscant, decideix finalment deixar-se endur i tancar els ulls. Tancar els ulls és important. Els monstres no hi són amb els ulls closos.

Quan els torna a obrir són dins una habitació gran. Al fons, retallat contra un finestral gegantí hi ha una estàtua. Aquell dia no sap quina és, més endavant sabrà que els observa Joan Baptista. Amb una mà, aferra una creu de plata immensa, llarga com un llança, que gairebé toca el sostre de l’habitació. Amb l’altra subjecta una safata, també de plata, on reposa el seu cap, amb els ulls oberts que el miren només a ell, com el mirava l’estàtua de l’entrada. La finestra immensa del fons és, en realitat, un vitrall. Té vidres de colors, triangles i rectangles de tons verds, blaus, vermells i grocs. Algun de blanc. Allò fa que l’habitació sembli la boca tancada d’un arc iris, saliva inclosa, llum líquida que regalima per l’aire i les parets i els mobles i la seva pell, que l’Abel Absent mira extasiat. Hi ha dos llits i potser armaris i cadires i altres coses, però ell només veu els colors i l’estàtua i la seva pell acolorida. Finalment observa com, uns metres davant d’ell, l’estàtua es belluga perquè és en realitat un home, i veu que la creu és un bastó, la plata un llibre i que el cap ha tornat al seu lloc. Aquell ésser viu, encara ombra, s’asseu davant una immensa taula de fusta, plena de papers. Les dones siameses hi parlen, potser fa molta estona que ho fan mentre l’Abel es perdia entre els colors. «Dona les gràcies al padre Ignacio», li diuen. L’Abel Absent no diu res i les dones siameses l’agafen pel braç empenyent-lo cap a elles o, el que és el mateix, cap a l’home ombra. Es refereixen a Ignacio Mora; encara és viu a dia d’avui per si el voleu buscar i donar-li records. L’Abel Absent aconsegueix aturar-se a un metre de la taula. Com un saltimbanqui, s’atura fent equilibris, amb un peu clavat a terra i l’altre flotant en l’aire. Finalment, l’Abel Absent abaixa el peu que dubtava i es queda, immòbil, davant l’home ombra. Un feix de llum blau li llepa la cara a aquell ésser, un de groc les mans i un de vermell el pit. L’Abel Absent veu, entre els colors, al costat de la taula gran, una taula baixa amb un plat amb pa, mantega i un ganivet. Potser ha confós allò amb el cap tallat, abans. L’home ombra agafa una llesca de pa i, lentament, la cobreix amb una fina capa de mantega. Entre aquestes parets tot llisca: sang, llum, colors, mantega. Tot el que llisca, caurà. El ganivet brilla com les corones d’espines suades, com els budells curats al sol, com tot el que és sagrat penetrant un infant. L’home ombra estira el braç i situa el pa a dos pams de la boca de l’Abel Absent. Ell mira a les dones siameses, que fan que sí amb el cap. Sí i sí. Totes dues. L’Abel Absent no té gana, però agafa el pa sense moure els peus, només vinclant-se endavant. «Gràcies», diu l’home ombra. L’Abel Absent no diu res perquè no entén res. «Has de dir gràcies», diu ara l’home ombra. «Gràcies», diu l’Abel Absent. «Em fa molt feliç que siguis aquí», diu l’home ombra, i somriu com el que fan els homes que tenen alguna cosa valuosa a la butxaca i la toquen amb els dits, sense mostrar-la. «Tens gana, oi?», pregunta. L’Abel Absent mira el pa amb mantega que no ha mossegat encara. La mantega s’està desfent i llisca pel braç. «La Solange et donarà el que li demanis, és la dona que has vist a la cuina. Hi pots anar.» La mantega segueix baixant lentament pel seu braç quan l’Abel Absent mira a les dones siameses, que, de nou, assenteixen. Sí i sí. Ell, però, no es mou. «Abel, ves a baix», diu una. «No.» «Abel, ves a baix», diu l’altra. «No.» «Pots baixar tu o t’hi puc portar jo», diu l’home ombra. I l’Abel Absent abaixa el cap i la mirada i el coll i l’esquena, i totes aquestes coses cauen a terra i també cau alguna cosa més, però no sap el què, tot i que en nota la buidor al pit. El seu cos, de manera automàtica, es posa en marxa, camina i es dirigeix a la porta. Abans de sortir, però, mira a les dones siameses, que, enterrades en milers de colors preciosos, s’agafen de les mans. Aquesta és la darrera vegada que les veu. Des d’algun lloc proper arriba un cor de veus infantils. «¿Dónde vas Alfonso XII, dónde vas tu por ahí? Voy en busca de Mercedes hace rato no la vi.»