Les fabuloses aventures de l'Aurora

LES FABULOSES

AVENTURES DE L’AURORA

DOUGLAS KENNEDY • JOANN SFAR

Als nostres fills: Max i Amelia, Tautmina i Raoul.

Una tarda, al carrer, vaig veure que venien cap a nosaltres tres abusananes. Ens van somriure. Mal senyal. Quan les abusananes somriuen així vol dir: «Ara ens ho passarem bé.»

Nosaltres. Jo i la meva germana Emília. Ella té catorze anys, tres més que jo. Quan va reconèixer les espantoses, va empal·lidir. Van a la seva classe i l’aterreixen.

És exactament el que volen: que tinguis por.

Això és el que vaig escriure a la meva germana fa uns quants mesos, quan va començar aquesta història de bullying. Em va contestar que tenia raó, però que aquestes noies tenen aquest poder sobre ella: l’aterreixen.

És per això que, quan les va veure venir, em va dir en veu baixa: «Travessem.»

—On us penseu que aneu? —va dir la Dorotea, la cap.

L’Emília es va aturar de cop, petrificada. Jo li vaig agafar la mà per continuar caminant. Però la Dorotea i la seva colla ens van envoltar.

—Emília, que has sortit a fer una volteta amb la idiota de ta germana? —li va etzibar.

Les seves dues companyes van riure, com cada cop que diu una cosa així de cruel. L’Emília es va posar a tremolar. Jo li vaig prémer fort la mà i vaig mirar la Dorotea directament als ulls.

—Ai, mira, si ara aquesta es fa la dura! —va exclamar.

Jo em vaig posar a escriure.

—Saps per què no saps parlar? —va dir la Dorotea—. Perquè ets una retardada.

Li vaig posar a la cara el que acabava d’escriure, per obligar-la a llegir:

—Ta mare et va dir retardada ahir, oi? Sempre et diu coses horribles. Per això no pares de ficar-te amb tothom.

La Dorotea va fer uns ulls com unes taronges. Com si haguéssim descobert el seu secret. Que és, crec, el que va passar.

—Com ho saps? —em va cridar, amb molt mala cara—. Eh? Com ho saps?

Vaig escriure a tota velocitat:

—Hi veig darrere dels ulls.

Hi veig darrere dels ulls de les persones.

És el meu poder màgic.

Quan la mare fa cara d’estar contenta, jo veig que trista que està, en realitat. Quan el pare em diu que està satisfet amb la vida que porta amb la seva nova companya, jo li llegeixo les preocupacions al rostre. I sé que l’Emília pensa que és culpa meva que el pare i la mare ja no estiguin junts, encara que no m’ho hagi dit mai.

Li vaig demanar a la mare si era veritat que els altres tenen problemes per culpa meva. I em va respondre:

—No deixis que ningú et digui això, Aurora. Tu ets com el teu nom: un sol.

Aurora.

Aquesta soc jo!

El pare em va explicar que fa molt de temps, a l’època en què es llegien papirs i a la nit es feia llum amb foc, les persones adoraven una deessa que es deia Aurora.

Gràcies al seu poder màgic, el sol sortia cada matí. Ella s’encarregava de fer marxar les tenebres.

—És com tu, Aurora —em va dir el pare—. Tu fas desaparèixer les tenebres.

Amb la Josiane puc parlar de la meva màgia: de com el poder que tinc «fa desaparèixer les tenebres».

La Josiane em va dir:

—El que és màgic és poder ajudar els altres.

La Josiane va créixer a dos carrers de casa meva, però la seva mare i el seu pare venen d’un país d’Àfrica que es diu el Senegal. La Josiane riu molt fort i no para mai de llegir llibres, de parlar de política i de dir-me que cal lluitar i respectar els altres en un món on cadascú fa responsable l’altre de les pròpies dificultats.

La Josiane és molt intel·ligent. I es preocupa molt pel que ella considera que és el problema més gros del món: la injustícia. Si no som justos, malament rai.

—Has de ser justa —em repeteix sempre—. És la millor manera de viure.

La Josiane és la meva professora. Com que tinc un poder, no vaig a una escola normal. La meva escola és a casa, i la Josiane i jo treballem cada dia unes quantes hores. És la Josiane qui va descobrir que hi veia darrere dels ulls de les persones. És ella qui em va ensenyar com em podia comunicar amb els altres.

La meva màgia fa que no parli com tothom; el que faig és escriure el que vull dir, el que penso. I penso molt!

Abans de la Josiane, no tenia cap manera de fer entendre a la mare, al pare, a l’Emília o a qui fos el que em passava. La Josiane em va donar un magnífic rectangle negre amb una pantalla blanca. Em va dir que allò era la meva tauleta, i que amb la tauleta podria mantenir converses, com tothom.

La Josiane es va prendre molt seriosament la tasca d’ensenyar-me a parlar amb la tauleta.

—El que et demano no és fàcil, Aurora, ja ho sé. Però has d’entendre que, si soc exigent amb tu, és perquè sé que ets genial. Més exactament, sé que seràs genial!

Em va costar mesos i mesos, però finalment vaig aconseguir parlar amb la tauleta. I a parlar de pressa, a més!

Així vaig poder explicar a la Josiane que hi veig darrere dels ulls de les persones. I darrere dels seus, també.

—En què penso, ara? —em va preguntar la Josiane el primer cop que li vaig parlar del meu poder.

Vaig escriure la resposta a la tauleta.

—Penses: «Sé que l’Aurora és intel·ligent, però ho és fins a aquest punt? Realment es poden endevinar els pensaments d’algú?»

Va esbatanar els ulls. I encara més quan vaig afegir:

—I també: «Després he d’anar a comprar vi perquè avui el Lleó ve a casa.»

Llavors ja tenia els ulls grossos com dues taronges. El Lleó és el seu xicot.

—Vaja, això sí que és un poder màgic —va dir.

En aquest món, visc en una ciutat que es diu Fontenay-sous-Bois. Al carrer Maison-Rouge. Visc en un pis dins d’un edifici que té forma de nevera gegant, com diu l’Emília. La mare es va disgustar molt quan li va sentir dir això; va trobar aquest pis per a nosaltres després que ella i el pare decidissin deixar de viure plegats. Vam haver de marxar de París i anar a Fontenay perquè la mare hi va trobar una feina millor i perquè, allà, podíem tenir un pis més gran.

—I només som a onze minuts de París! —va dir la mare quan l’Emília es va posar a plorar perquè li feia deixar el barri i el món on havia crescut—. Faràs nous amics, tindràs una habitació per a tu sola (al nostre pis d’abans, l’Emília i jo compartíem habitació) i podràs agafar el tren fins a Châtelet quan vulguis.

—Fontenay fa fàstic —va respondre l’Emília.

La mare va dir a l’Emília que acabaria agradant-li. En realitat, pensava:

«Quin error haver vingut a viure en aquest indret!»

—La vida és més agradable, aquí.

La mare sempre sap posar la millor cara. És responsable d’una sucursal en un banc i, quan torna a casa, al vespre, em parla de les coses «increïbles» que han passat a l’oficina. De les persones que volen que els prestin diners per comprar-se coses. De la seva assistenta, la Marisa, que s’ha canviat el color dels cabells el cap de setmana. De la caixera en cap, que tindrà el quart bebè «i només té trenta-dos anys!».

—Les teves històries del banc són un pal —li va dir l’Emília la setmana passada.

La mare li va dir que no fos tan antipàtica. Es barallen sovint.

—Realment, ets una adolescent insuportable —li va dir la mare, enmig de la discussió.

—Només dic el que penso! —li va contestar l’Emília.

Però als seus ulls hi vaig llegir:

«Tothom diu que l’Aurora ho veu tot, i que és supervalenta i increïble. I tot perquè ara pot parlar amb la tauleta. I perquè té una discapacitat.»

Discapacitat. Vaig demanar a la Josiane què volia dir, aquesta paraula. Em va explicar que vaig néixer amb una mena de cosa que es diu autisme. Que no és res de dolent. Que només és una manera diferent de veure el món. Que, quan es té això, s’és únic, perquè no hi ha només un tipus d’autisme. I que, tot i que el meu fa que no pugui parlar com tothom, en realitat els superpoders que em dona són genials! Mentre em deia això, jo veia que pensava:

«Ara mateix m’estimaria més no tenir aquesta conversa amb l’Aurora! Sempre he sabut que un dia o altre li hauria d’explicar què és l’autisme, però ara m’ha agafat desprevinguda.»

Jo vaig escriure a la tauleta:

—Ja sé que et fa sentir incòmoda parlar d’això, Josiane. I que no t’agrada la paraula discapacitat.

—El que em fa sentir incòmoda, sobretot...

—És que t’hagi «agafat desprevinguda»?

—No et puc amagar mai res. Això mateix, hauria preferit tenir aquesta conversa en un altre moment. I, sí, odio la paraula discapacitat. Perquè fa la impressió que estiguis desesperada, o que necessitis que t’ajudin permanentment.

—Però jo ja sé que no estic desesperada! Soc l’Aurora i tinc un poder màgic.

—Exacte, Aurora. Ta germana no va triar bé la paraula.

—Ma germana sempre està enfadada.

—Té catorze anys. A aquesta edat, sovint ens enfadem amb el món.

—Jo no m’enrabio mai. Però només tinc onze anys.

—No enrabiar-se mai és un talent molt rar. No en sou gaires, els que teniu aquesta sort.

—Tampoc estic mai trista. Tothom, al meu voltant, està tan trist...

—Gairebé tothom ho està la major part del temps, Aurora.

—Com puc ajudar la mare a no estar trista mai més?

—Es continua veient amb l’home que treballa al banc?

—El Pierre? Dorm a casa uns quants dies a la setmana. Sempre és amable amb mi i un dia el vaig veure pensar: «Tinc molta sort de tenir una companya com la Cecília.» I, al mateix temps, la mare pensava: «El Pierre és amable, atent, fàcil de tractar. I sé que m’adora. Tot i això, sé que estic estancada, amb ell.»

Estar estancada. No havia sentit mai aquesta expressió. Vaig agafar la tauleta per buscar-ne el significat, tal com la Josiane m’havia aconsellat de fer quan em trobo alguna cosa nova i desconeguda. Estar estancada vol dir no avançar. És exactament el que li passa a la mare des que el pare va decidir anar-se’n a viure a un altre lloc.

El pare és escriptor. Es diu Alan. Escriu novel·les policíaques, on surt «gent dolenta que fa coses dolentes». Soc massa petita per llegir els llibres del pare. La Josiane m’ha dit que són molt foscos, i excel·lents.

El pare i la mare discutien sovint. Perquè al pare li agrada anar a dormir tard, anar en pijama per casa i marxar al bar amb l’ordinador per escriure. La mare sempre el tractava de gandul i el pare li contestava que s’hauria d’haver buscat un banquer i no un artista.

Ara la mare s’ha buscat un banquer i el pare, la Cloe. La Cloe és superllesta, porta unes ulleres molt grosses amb una muntura negra supermoderna i crea programes perquè els ordinadors facin coses interessants. El pare em diu que està treballant en una cosa que la podria fer molt famosa. És com quan el veig desitjar que una de les seves novel·les aconsegueixi un munt de lectors i així ell i la Cloe puguin viure en un pis més gran que el que tenen ara, al carrer Manin, al dinovè districte. M’encanta aquell pis, encara que només tingui dues habitacions. El pare ha transformat una petita alcova en una habitació per a mi. La Cloe la va pintar de blau i hi va dibuixar estrelles pertot arreu. I és que, com em va explicar ella, ben lluny d’aquí, a l’oceà Àrtic, hi ha el que s’anomenen aurores boreals.

—Una mena d’estrelles increïblement brillants i boniques —va dir—. No només ets la deessa que il·lumina el món cada matí, sinó que també ets una fantàstica constel·lació lluminosa!

La Cloe té vint-i-nou anys... cosa que vol dir que té deu anys menys que el pare. Vaig mirar darrere dels ulls de la Cloe i vaig saber que té moltes ganes de tenir un fill amb el pare. També vaig veure què en pensava, el pare:

«Si té un fill, estaré atrapat del tot.»

M’encanta passar temps amb el pare. En realitat, quan no està amoïnat per les seves novel·les, pels diners o perquè la Cloe vol ser mare, és superdivertit i m’explica històries ben esbojarrades. La meva preferida és la d’un hàmster que va viure fa molt de temps, que es deia Francesc, que podia predir el futur i que era el conseller íntim d’un rei de França molt famós, Lluís XIV. Aquest rei, per agrair-li els seus serveis, li va fer un castell per a ell, a Versalles, i hi va posar una roda gegantina per a hàmsters a dins.

Al pare li encanta que parli tan ràpid amb la tauleta. No para de dir-me que soc superintel·ligent. Evidentment, no he dit mai al pare o a la mare que és perquè tinc un poder màgic que em permet de veure-hi darrere dels ulls de les persones. La Josiane em va dir que els incomodaria molt saber que puc endevinar-los els pensaments.

Tampoc els he explicat el meu secret més gran (ni a ells ni a ningú, de fet): no visc només als pisos de la mare i el pare... També visc en un lloc que es diu Sèsam. Vaig descobrir Sèsam un dia que el pare em va ensenyar un truc de màgia: va fer desaparèixer una peça que tenia a la mà i la va treure tot seguit de darrere de la meva orella. Em va agradar tant que li vaig demanar que el repetís tres vegades més. Al començament del truc, agitava la mà per sota de la que estava tancada amb la peça dins mentre repetia moltes vegades «abracadabra». Després obria la mà i la peça havia desaparegut. Aleshores estirava el braç cap a la meva orella, deia «Sèsam!», obria la mà i, al palmell, hi havia la peça que havia desaparegut.

El pare també fa màgia!

Aquella nit, a la meva petita alcova de casa el pare, estirada al llit, vaig mirar les estrelles que la Cloe havia pintat a les parets. Totes les petites aurores. Em vaig concentrar en una estrella i vaig repetir dins del meu cap la paraula que el pare havia dit: «Sèsam».

Uns instants més tard era en un món completament nou. Primer vaig pensar que s’assemblava molt al món de sempre, perquè era al carrer del Teatre, al quinzè districte. És el carrer on vivíem tots junts, abans que la mare i el pare diguessin que se separaven. Però a Sèsam els colors eren molt més brillants, el cel era d’un blau viu, els carrers estaven netíssims i tothom somreia. Fins i tot la senyora Turgeon, la fornera rondinaire de l’altra banda del carrer, em va dir «bon dia» alegrement i em va demanar on anava amb la bici. Li vaig respondre que esperava la meva amiga Alba.

—Ah, sou com carn i ungla, l’Alba i tu! —va dir.

—Sí. L’Alba és la meva millor amiga.

Havia parlat amb la senyora Turgeon sense la tauleta. A Sèsam jo parlo com tothom. L’Alba viu al carrer del costat de casa meva. També té onze anys. Ho fem tot plegades i passegem pertot arreu en el nostre tàndem. El nostre lloc preferit és un parc on van a passejar els gossos. A l’Alba i a mi ens encanten els gossos i, allà, n’hi ha centenars. Molts ens coneixen. Poden anar al parc sense els seus amos i sense anar lligats. A Sèsam els gossos no es barallen mai. De fet, els problemes no existeixen. No hi ha cap espantosa que aterreixi l’Emília. La mare i el pare són feliços junts. A l’escola, l’Alba i jo seiem l’una al costat de l’altra i jo sempre aixeco la mà quan la mestra, la senyora Triffaux, fa una pregunta. I cada dia em diu:

—Sempre tens tantes coses a dir, Aurora!

L’Alba coneix la meva vida al Món Dur, com en diu ella. I sap que jo soc l’única persona feliç, allà. L’Alba no té poders; no podria marxar de Sèsam si li demanés de venir amb mi. Al Món Dur no la veuria ningú: seria invisible, només jo la veuria. Jo puc entrar i sortir de Sèsam quan em ve de gust. Per fer-ho només cal que miri una estrella. També en tinc una a la tauleta, ara: la Cloe n’ha dibuixat una per a mi i després l’ha escanejat amb la meva tauleta. Jo la miro, dic «Sèsam» i torno cap al tàndem amb l’Alba.

Amb l’Alba hem fet un pacte. Quan torno al Món Dur, ella segueix disponible per fer-me costat, donar-me consells o ajudar-me a resoldre els problemes dels altres.

—Al Món Dur, les persones estan soles, d’una manera o una altra —em va dir l’Alba—. Per això es van inventar els amics. No només per passar-s’ho bé, sinó sobretot per sentir-se menys sol.

L’Emília també té una superamiga. Es diu Lucie i va a la seva classe. És superdotada en càlcul i és capaç de fer de cap sumes i restes de moltes xifres. A més, troba que les mates són guais. Sobretot una cosa que es diu geometria, que va de figures, mides, línies i angles.

—Les matemàtiques són poesia —em va dir la Lucie, ahir, quan era a casa amb l’Emília.

Portava una bossa plena de peces de fusta de colors preciosos. Les va col·locar a terra per dibuixar un triangle i em va explicar que, en geometria, el triangle es considera la figura més sòlida perquè està perfectament equilibrada. Representa la força, i el fet de no rendir-se mai.

—Jo no em rendeixo mai —li vaig escriure a la tauleta.

L’Emília va posar els ulls en blanc i va dir:

—L’Aurora és un triangle.

—Tu ets tan sòlida com jo —vaig respondre.

—De les matemàtiques, m’encanten totes les figures i totes les mides —va dir la Lucie, després d’haver endrapat tres galetes de cop—. Però a la vida real, si no tens una bona figura, tothom es riu de tu... I jo soc un quadrat.

Vaig veure-li els pensaments mentre es menjava una altra galeta.

«Odio la meva figura i la meva mida. M’odio.»

I llavors la Lucie va preguntar a l’Emília si podien demanar una pizza.

Quan la mare va tornar, al vespre, i va veure les capses de galetes i de pizza buides —i que s’havien acabat totes les seves galetes preferides—, va fer dos petons a la Lucie i li va dir que estava fantàstica. L’Emília se sentia culpable perquè sap que la mare s’amoïna pel pes de la Lucie. I també perquè la mare de la Lucie, la Martina, una perruquera molt esvelta i que no para mai de fumar, fa la guerra a la seva filla perquè mengi menys. Li diu «foqueta» i «bola de greix».

«La mare em matarà», va pensar l’Emília.

Però, quan la Lucie se’n va anar, la mare la va felicitar per ser tan bona amiga. També li va demanar si a l’escola encara es reien d’ella pel seu pes.

—Sí, la Dorotea i les espantoses (així és com en dic jo, de la seva colla) no paren —va explicar l’Emília—. Li han posat un sobrenom horrible: «l’elefanta».

—No s’ha de ridiculitzar mai a ningú pel físic —va dir la mare.

Però vaig veure que pensava, al mateix temps:

«Pobra Lucie. Li agradaria no estar com està... I, alhora, menjant tant com menja, no fa res per deixar d’estar així. Quina pena que una noia tan maca com ella tingui una imatge tan dolenta de si mateixa.»

Aquest vespre soc a casa el pare. M’ha explicat una nova història sobre el hàmster Francesc. Diu que el van convidar a l’estrena d’una obra de teatre divertidíssima que es deia Tartuf, escrita per un escriptor molt conegut anomenat Molière. I que el Francesc era damunt dels genolls de Lluís XIV durant tot l’espectacle i va veure com el rei reia a cor què vols. Però, llavors, una espècie de conseller de Lluís XIV va dir que l’obra es reia de la religió i li va suggerir de prohibir-la a París. El Francesc va convèncer el rei que l’obra s’havia de representar, perquè li va dir que necessitaven escriptors que mostressin fins a quin punt la gent de vegades creia en coses absurdes i falses. I Lluís XIV no va fer cas de l’opinió d’aquells homes de Déu que tenien tan poc sentit de l’humor i va deixar que el públic veiés l’obra de Molière.

—Així doncs, la moral de la història és que un escriptor sempre necessita un hàmster que tingui l’atenció del rei? —li ha preguntat la Cloe.

El pare ha rigut, però prement els llavis, tal com fa quan algú diu alguna cosa en un to que no li sembla gaire amable. Aleshores el pare ha començat a untar una mica de formatge en una llesca de pa.

—Al teu estimat pare li encanta el formatge —ha dit la Cloe.

—A mi també m’encanta el formatge —he escrit a la tauleta—. Sobretot el blau, com al pare!

—La Cloe té por que m’engreixi —ha confessat el pare, fent el somriure que fa quan està avergonyit.

He vist que la Cloe pensava:

«Per què he dit aquesta estupidesa?»

Ha allargat la mà per agafar la del pare i ha murmurat:

—Perdó.

El pare s’ha inclinat i li ha fet un petó. Per dins es deia:

«Em fa por quan ho vol controlar tot.»

Llavors he entès una cosa dels adults. Encara que no tinguin el meu poder màgic, poden endevinar amb una sola mirada els pensaments d’algú. La Cloe ha sabut el que el pare pensava. Perquè, per més que intentava somriure, darrere dels ulls de la Cloe hi he vist:

«Si el perdo, me’n penediré. Potser és un pèl rarot, però és un bon home. I un gran pare.»

De seguida he escrit a la tauleta unes paraules, que he ensenyat al pare.

—Hauries de tenir un fill amb la Cloe.

El pare s’ha posat blanc.

La Josiane m’intentava fer dir una paraula: «jo».

Sap que no puc formar paraules amb la boca; que no puc parlar, a causa del meu superpoder. Però es va entossudir a fer que em pogués expressar com tothom. Durant les nostres últimes classes, s’havia concentrat en un mot: «jo».

Vaig obrir la boca. Vaig mirar d’imitar el que deia la Josiane. Com sempre, no em va sortir res. Ho vaig intentar unes quantes vegades i la Josiane m’animava repetint que sabia que ho aconseguiria. Al cinquè intent vaig agafar la tauleta:

—Per què he de parlar com tothom si ho faig molt bé així? I si vols que digui «jo»...

Llavors, vaig pitjar les tecles «J» i «O» una vegada i una altra i vaig emplenar la pantalla de: jojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojojo

La Josiane va sacsejar el cap.

—Molt divertit, Aurora. Però sé que, ben a dins teu, tens la capacitat de pronunciar aquesta paraula.

Vaig somriure. La Josiane semblava trista.

—Soc la teva professora des de fa dos anys. I el fet que no parlis encara...

Li vaig agafar el braç suaument i, amb l’altra mà, vaig escriure:

—No t’amoïnis per això, Josiane. Gràcies a tu parlo amb la tauleta. És genial. I això ho canvia tot, per a mi.

—Però quan es té ús de la paraula... —va replicar.

«Però si ja el tinc!», tenia ganes de cridar-li. «Només que no el tinc aquí.»

Quan la Josiane va anar al lavabo, al cap d’un moment vaig canviar de pantalla, amb la tauleta, per contemplar l’estrella tan bonica que la Cloe m’havia dibuixat. Me la vaig mirar intensament i vaig murmurar a dins del meu cap: «Sèsam». I, hop!, de cop era al tàndem amb l’Alba anant cap al parc dels gossos.

—Per què no puc parlar, al Món Dur? —vaig preguntar a la meva amiga, parlant sense cap mena de dificultat.

—Perquè això afectaria el teu poder màgic! —va contestar l’Alba.