Read the book: «La balada del cafè trist»

LA BALADA DEL CAFÉ TRIST

En si, el poble és inhòspit; no hi ha gaire res tret de la fàbrica cotonera, les cases de dos dormitoris on viuen els operaris, quatre presseguers, una església amb dos vitralls i un carrer major deplorable que tot just deu fer cent metres. El dissabte els parcers de les granges de la contrada hi fan cap per passar-se el dia xerrant i comprant. Si no, el poble està desolat, trist, com un lloc remot i aïllat de tots els altres llocs del món. L’estació de tren que cau més a prop és Society City, i les línies d’autobusos Greyhound i White Bus passen per la carretera de Forks Fall, que és a uns cinc quilòmetres. Aquí els hiverns són curts i esquerps, i els estius, blancs de tanta claror i de la calda abrusadora que hi fa.

Si passes pel carrer major una tarda d’agost, no hi ha absolutament res a fer. L’edifici més gros, que és al bell mig del poble, està tot tancat amb taulons i tan vinclat cap a la dreta que diries que s’ha d’esfondrar en qualsevol moment. És una casa molt antiga. Té un aspecte curiós, esquerdat, que desconcerta força, fins que t’adones que al seu dia, ja fa temps, algú va pintar la banda dreta de la porxada i un tram de paret també... però ho van deixar a mitges i és per això que una part està més fosca i ronyosa que l’altra. L’edifici sembla del tot abandonat. Ara bé, a la planta de dalt hi ha una finestra sense segellar; de vegades, a mitja tarda, al pic de la calor, una mà obre lentament el porticó i un rostre contempla el poble. És una cara com aquelles tan desdibuixades i esgarrifoses dels somnis: asexuada i blanca, amb uns ulls grisos i guenyos, tan torts i cap endins que sembla que es dediquin una mirada llarga i secreta, plena de dolor. La cara ronda per la finestra una horeta, si fa no fa; després es tornen a ajuntar els porticons i el més normal és que a aquelles hores ja no quedi ni una ànima pel carrer major. Aquestes tardes d’agost... Quan plegues del torn, no tens res, però res a fer; tant per tant, sempre pots baixar a la carretera de Forks Falls a escoltar els presos engrillonats.

La veritat és que fa temps en aquest poble hi va haver un cafè. I com aquesta casa vella i barrada no se’n trobaven en quilòmetres a la rodona. Tenia taules amb estovalles i tovallons de paper, cintes de coloraines penjades dels ventiladors elèctrics, molta concurrència els dissabtes a la nit. La mestressa del local era la senyoreta Amelia Evans. Però el motiu principal del renom i l’alegria d’aquell lloc va ser un geperut que la gent coneixia com «el cosí Lymon». I en la història d’aquell cafè encara hi va tenir un paper una altra persona: l’exhome de la senyoreta Amelia, un personatge espantós que va tornar al poble després d’una llarga temporada engarjolat, va fer molt de mal i va reprendre el seu camí. Fa molt que va tancar, el cafè, però la gent encara se’n recorda.

No sempre havia estat un cafè, allò. La senyoreta Amelia va rebre l’edifici en herència del seu pare, i en aquella època era una botiga on venien sobretot pinso, guano i productes bàsics, com ara midó de blat de moro o tabac en pols. La senyoreta Amelia era rica. A més de la botiga, regentava una destil·leria a uns cinc quilòmetres en direcció a l’aiguamoll i venia el millor licor de la comarca. Era una dona alta i morena, amb ossada i músculs d’home. Duia els cabells tallats ben curts i pentinats enrere des del serrell, amb una cara cremada pel sol un punt crispada i desmillorada. Hauria pogut ser prou ben plantada, si no fos perquè era un pèl guenya, això sí. N’hi ha que l’haurien festejada igualment, però la senyoreta Amelia no mostrava mai cap interès per l’amor dels homes i era una persona solitària. El seu matrimoni no havia estat com cap altre dels matrimonis contrets en aquella comarca; va ser un enllaç estrany i perillós, que només va durar deu dies i va deixar tot el poble barrinant, escandalitzats. Llevat d’aquella excentricitat matrimonial, la senyora Amelia havia viscut sola tota la vida. De vegades passava nits senceres a la seva caseta del pantà, amb la granota i les botes d’aigua, vigilant en silenci el foc suau del destil·lador.

En tot el que es podia fer amb les mans, la senyoreta Amelia prosperava. Venia tripes i salsitxes al poble del costat. Els dies amables de tardor, molia melca, i a les tines el xarop li quedava de color or fosc i amb gust delicat. Havia aixecat ella mateixa la comuna de totxanes de darrere la botiga en tan sols un parell de setmanes i tenia molta traça amb la fusta. Només era la gent que la senyoreta Amelia no sabia tractar. Les persones, tret que siguin uns tarambanes o estiguin malaltes, no les pots agafar i canviar d’un dia per l’altre perquè guanyin en valor i benefici. Així que per a l’única cosa que servia la gent a la senyoreta Amelia era per treure’n diners. I en allò sí que se’n sortia bé. Hipoteques sobre els conreus i el patrimoni, una serradora, diners al banc... Era la dona més rica en quilòmetres a la rodona. Hauria sigut rica com un diputat si no hagués estat pel seu únic gran defecte, que era la passió pels plets i els jutjats. Per la fotesa més petita, s’embrancava en processos eterns i acarnissats. Deien que només que ensopegués amb una pedra pel camí, per instint ja veies que la senyoreta Amelia buscava al voltant seu alguna cosa a demandar. Si no fos per aquells litigis, tenia una vida estable i cada dia era, si fa no fa, com l’anterior. Excepte pel matrimoni dels deu dies, res no va alterar aquell ordre fins a la primavera en què la senyoreta Amelia va fer els trenta anys.

Era gairebé mitjanit, un dia amable i tranquil d’abril. El cel estava del color dels iris blaus dels aiguamolls; la lluna, clara i resplendent. Aquella primavera les collites prometien i feia unes setmanes que la fàbrica muntava torn de nit. Allà a sota, a la cala, el requadre de maons que era la fàbrica es veia groc de tanta llum, i se sentia el brunzit tènue i constant dels telers. Era una d’aquelles nits en què reconforta sentir des de lluny, a l’altra banda dels camps a les fosques, la cançó pausada d’un negre que se’n va a fer l’amor. O en què és maco seure tranquil·lament i agafar una guitarra, o descansar tot sol sense més i no pensar en res. Aquell vespre el carrer estava desert, però a la botiga de la senyoreta Amelia hi havia llum i cinc persones a la porxada. Un d’ells era l’Stumpy MacPhail, un capatàs galtavermell de mans refinades i liloses. Al graó de dalt hi havia dos nois amb granota, els bessons Rainey; tots dos lents i llargaruts, amb els cabells blancs i uns ulls verds ensonyats. L’altre era en Henry Macy, un home tímid i timorat, de bon tracte i neguitós, que seia a la vora del graó de sota. La senyoreta Amelia s’estava repenjada contra el caire de la porta oberta amb els peus encreuats dins d’unes botes d’aigua grosses, desfent nusos amb paciència d’una corda que havia trobat. Feia molta estona que ningú no deia res.

Un dels bessons, que havia estat observant el camí buit, va ser el primer a parlar.

–Per allà ve alguna cosa.

–Un vedell que s’ha escapat –va dir el seu germà.

La figura que se’ls acostava encara era lluny per distingir-la amb claredat. La lluna dibuixava unes ombres borroses i cargolades als presseguers en flor que flanquejaven la carretera. En l’ambient, l’aroma de les noves flors i de l’herba dolça de la primavera es barrejava amb l’olor escalfeïda i agra de la llacuna propera.

–No. Aquest és el marrec d’algú –va dir l’Stumpy MacPhail.

La senyoreta Amelia va observar el camí en silenci. Havia deixat la corda i es toquejava els tirants de la granota amb aquella mà seva morena i escardalenca. Va arrufar les celles i li va caure un ble de cabells foscos del front. Mentre esperaven tots allà, un gos d’una de les cases de més avall va fer un ganyol ronc i enrabiat que es va allargar fins que una veu el va fer callar d’un crit. No va ser fins que van tenir la figura prou a prop, dins del cèrcol de llum de la porxada, que van esbrinar ben bé de què es tractava.

Era un foraster, i que en aquelles hores arribés caminant al poble un foraster era cosa estranya. A més a més, era geperut. Amb prou feines feia metre vint i portava un abric espellifat i ple de pols que tot just li tapava els genolls. Les seves cametes tortes semblaven massa esquifides per carretejar el pes d’aquell pit estrafet tan gran i del gep que descansava sobre les espatlles. Tenia el cap molt gros, amb uns ulls blaus enfonsats i una boqueta cantelluda. Feia cara de tou i de picardiós alhora; en aquell moment tenia la pell blancota, esgrogueïda de pols i, als ulls, unes bosses del color de l’espígol. Portava una maleta vella i torta lligada amb una corda.

–Bona nit –va dir el geperut, i amb allò ja es va sufocar.

La senyoreta Amelia i els homes de la porxada no li van tornar la salutació ni van dir res. Se’l van quedar mirant i prou.

–Busco la senyoreta Amelia Evans.

La senyoreta Amelia es va tirar enrere el serrell i va alçar la barbeta.

–¿I això?

–És que li sóc família –va dir el geperut.

Els bessons i l’Stumpy MacPhail es van girar cap a la senyoreta Amelia.

–Sóc jo –va dir ella–. ¿Què vols dir que som família?

–Doncs resulta... –va començar a explicar el geperut. Semblava incòmode, gairebé com amb la llagrimeta fora. Va deixar la maleta al primer graó, però sense treure la mà de la nansa–. Ma mare es deia Fanny Jesup i provenia de Cheehaw. Va marxar de Cheehaw fa una trentena d’anys, quan es va casar en primeres núpcies. Recordo que explicava que tenia una germanastra que es deia Martha. I avui allà a Cheehaw m’han dit que aquesta senyora era la mare de vostè.

La senyoreta Amelia se l’escoltava amb el cap lleugerament inclinat. Ella el diumenge sopava sense companyia; no tenia mai la casa ocupada per carretades de parents i, de fet, no se sabia emparentada amb ningú. És cert que una bestia seva havia estat la propietària del picador de cavalls de Cheehaw, però aquella tieta ja era morta. A part d’ella, només li quedava un cosí primer per partida doble que vivia en un poble a trenta-cinc quilòmetres, però no s’avenien gaire i, quan es topaven pel carrer, escopien al voral de la carretera. La gent s’escarrassava a trobar-li algun vincle llunyà, de tant en tant, el que fos, però la cosa no sortia mai bé.

El geperut es va ficar en un bon galimaties, va començar a dir noms de persones i de llocs que la concurrència de la porxada desconeixia i que, a primera vista, no venien a tomb.

–Així que la Fanny i la Martha Jesup eren germanastres. I jo sóc fill del tercer marit de la Fanny. O sigui que vostè i jo som...

Es va ajupir i va començar a deslligar la maleta. Tenia unes mans que semblaven gralles fastigoses i li tremolaven. La bossa era fins a dalt de ronya de tota mena: parracs i andròmines diverses que semblaven peces d’una màquina de cosir, o coses així d’inútils. El geperut va furgar entre les seves possessions i en va treure una fotografia antiga.

–És una foto de ma mare i la seva germanastra.

La senyoreta Amelia no va pronunciar paraula. Bellugava les barres de banda a banda, a poc a poc, i amb la cara li llegies el pensament. L’Stumpy MacPhail va agafar la fotografia i la va aixecar perquè hi toqués la llum. Era una imatge de dues criatures pàl·lides i marcides que devien tenir dos o tres anys. Les cares eren unes taques blanques petitones, podia haver estat una foto antiga d’un àlbum qualsevol.

L’Stumpy MacPhail l’hi va tornar sense comentaris.

–¿I tu d’on véns? –va preguntar-li.

La veu del geperut va sonar dubtosa.

–He estat de viatge.

La senyoreta Amelia encara no va dir res. Es va quedar repenjada contra la vora de la porta contemplant el geperut. En Henry Macy movia les pestanyes dels nervis i es fregava les mans. Al final va baixar l’últim graó sense parlar i va desaparèixer. Ell és home de cor senzill i l’entrebanc del geperut el tenia commogut. És per això que no tenia ganes de quedar-se a veure com la senyoreta Amelia feia fora aquell nouvingut de la seva propietat i el seguia fins que marxés del poble. El geperut s’estava dret amb la maleta oberta al primer graó; ensumava i la boca li tremolava. Potser és que començava a entendre el seu funest destret. Potser és que s’adonava com n’era, de lamentable, ser un foraster en aquell poble amb una maleta plena de ronya i reclamant-li un parentiu a la senyoreta Amelia. Fos com fos, es va asseure a les escales i, de cop i volta, va esclafir en un plor.

No passava cada dia que un geperut desconegut entrés a la botiga a mitjanit i s’assegués a plorar. La senyoreta Amelia es va apartar els cabells del front i els homes es van mirar amb incomoditat. Al poble tot estava molt asserenat.

Al final un dels bessons va dir:

–Valga’m Déu, aquest nano és un Morris Finestein de primera categoria.

Tothom va estar-hi d’acord i van assentir amb el cap, perquè aquella expressió tenia un significat particular. Però el geperut encara va plorar més fort, perquè no tenia manera de saber de què parlaven. En Morris Finestein era algú que havia viscut al poble feia anys. Només era un jueu petitó i eixelebrat com un coet que plorava si li deies assassí de Jesucrist i menjava pa de motllo i salmó en llauna cada dia. Va patir una calamitat i se’n va haver d’anar a viure a Society City. Des d’aleshores, però, quan algun home feia melindros sobre el que fos, o si mai plorava, li deien que era un Morris Finestein.

–Home, que està compungit –va dir l’Stumpy Mac-Phail–. I amb raó.

La senyoreta Amelia va travessar l’eixida amb dues passes lentes i allargassades. Va baixar les escales i es va mirar consirosa el desconegut. Amb cautela, estirant un índex llarg i marronós, li va tocar el gep de l’esquena. El geperut continuava plorant, però sense fer tant d’escàndol. La nit era silenciosa i la lluna seguia resplendent amb una llum tènue i bonica; començava a refrescar. En aquell moment, la senyoreta Amelia va fer una cosa insòlita; es va treure una ampolla de la butxaca del darrere i, després de ventilar-ne el tap amb el palmell de la mà, la va oferir al geperut perquè fes un glop. A la senyoreta Amelia costava Déu i ajuda convèncer-la perquè et vengués el licor a crèdit, així, sent qui era, que en regalés ni que fos una gota era cosa mai sentida.

–Beu –li va dir–. T’animarà el garganxó.

El geperut va deixar de plorar, es va llepar les llàgrimes dels llavis amb cura i li va fer cas. Encabat, la senyoreta Amelia va fer-ne un glop ella a poc a poc, s’hi va escalfar i rentar la boca i el va escopir. Després també va beure. Els bessons i el capatàs tenien la seva ampolla que havien pagat.

–Aquest licor passa bé –va dir l’Stumpy MacPhail–. No li queda mai dolent, senyoreta Amelia.

El whisky que van beure aquell vespre (dues ampolles de les grosses) és important. Si no, tot el que va passar després tindria difícil explicació. Sense ell, potser no hauria existit mai cap cafè. Perquè el licor de la senyoreta Amelia té una qualitat especial pròpia. És net i penetrant quan toca la llengua, però un cop empassat et continua cremant al dedins una bona estona. I no només això. De tothom és sabut que si escrius sobre un full de paper blanc amb suc de llimona no en queda rastre. Però només que acostis el paper un instant a la flama, les lletres s’enfosqueixen i et revela el seu significat. Doncs imagineu que el whisky és la flama i que el missatge és allò que només es coneix dins l’ànima de l’home; és així com pot entendre’s la vàlua del licor de la senyoreta Amelia. Les coses que t’han passat desapercebudes, les idees que has covat a les profunditats tenebroses del pensament, de cop i volta es reconeixen i es comprenen. Un filador que ha pensat tan sols en el teler, el cistell del menjar, el llit i, encabat, més teler; pot passar que aquest filador en begui una mica un diumenge i pel camí es trobi un lliri d’aigua. I pot ser que tingui la flor a la mà, n’observi la delicada corol·la daurada i, de sobte, se li desperti una tendresa aguda com una fiblada. Un teixidor podia alçar la vista de sobte i veure per primer cop la fulgència freda i estranya dels firmaments de mitjanit del mes de gener, i l’esglai profund davant la pròpia petitesa li faria aturar el cor. Doncs totes aquestes coses són les que passen quan un home ha begut el licor de la senyoreta Amelia. Pot ser que pateixi, o que acabi baldat de l’alegria, però l’experiència li ha fet conèixer la veritat: la seva ànima ara té escalfor i ja ha vist el missatge que amagava.

Van beure fins passada la mitjanit i, com que la lluna estava tapada de núvols, feia una nit freda i fosca. El geperut continuava assegut als primers esglaons, encorbat amb aire abatut, descansant el front sobre el genoll. La senyoreta Amelia tenia les mans a les butxaques i un peu al segon esglaó. Feia estona que no deia res. Havia adoptat l’expressió que fa la gent guenya quan rumia de valent, aquella mirada que diries que és molt sàvia, però alhora de persona ben guillada. Al final va dir:

–No sé com et dius.

–Sóc en Lymon Willis –va fer el geperut.

–Doncs vinga, passa cap a dins –va dir ella–. Queda una mica de sopar al fogó, ja te’l pots menjar.

Poques vegades a la vida havia convidat la senyoreta Amelia algú a menjar plegats, només quan els volia aixecar la camisa d’alguna manera o treure’ls els quartos. Així que els homes de fora van pensar que alguna cosa anava de tort. Al cap d’una estona van comentar que devia haver passat bona part de la tarda bevent als aiguamolls. Tant se valia, la cosa és que ella va entrar cap a dins i l’Stumpy MacPhail i els bessons se’n va tornar cap a casa seva. Va tancar la porta amb balda i va fer una ullada pertot per assegurar-se que ho tenia tot en ordre. Després, va fer cap a la cuina, que era al darrere de la botiga. El geperut la va seguir arrossegant la maleta, ensumant i mocant-se amb la màniga d’aquell abric llord que duia.

–Seu –li va dir la senyoreta Amelia–, que t’escalfo el que hi ha.

Van menjar bé tots dos, aquella nit. La senyoreta Amelia era rica i no s’estava de res a taula. Hi havia pollastre fregit (el geperut en va agafar el pit i se’l va posar al plat), puré de colinaps, cols de cabdell i uns moniatos calents de color or clar. La senyoreta Amelia menjava a poc a poc i amb el delit d’un jornaler. S’estava amb els colzes a taula, abocada sobre el plat, amb els genolls eixarrancats i els peus repenjats contra els barrots de la cadira. El geperut engolia el sopar com si fes mesos que no conegués la flaire del menjar. Durant el sopar li va regalimar una llàgrima per la galta ronyosa, però era una llagrimeta que li quedava d’abans, en realitat no volia dir res. El llum de la taula tenia el moc ben escapçat, cremava una flama blava per les vores del ble i banyava tota la cuina amb una animosa claror. Quan la senyora Amelia va haver acabat de sopar, va escurar el plat minuciosament amb una llesca de pa de motllo i hi va abocar el seu xarop dolç i clar. El geperut la va imitar, amb la diferència que ell era més llepafils i va demanar que li canviés el plat. Havent sopat, la senyoreta Amelia va reclinar la cadira, va serrar el puny i va notar els músculs durs i flexibles del braç dret per sota la roba blava i neta de les mànigues, un hàbit inconscient en ella quan acabava de menjar. Tot seguit va agafar el llum de la taula i va assenyalar l’escala amb un cop de cap, com convidant el geperut a seguir-la.

Dalt de la botiga hi havia les tres estances on la senyoreta Amelia havia viscut tota la vida: dos dormitoris i una saleta espaiosa entremig. Poca gent havia vist aquelles habitacions, però tothom sabia que les tenia molt ben moblades i netes com una patena. I, ves per on, ara la senyoreta Amelia hi deixava entrar un foraster brut, menut i geperut que Déu sabia d’on venia. La senyoreta Amelia caminava a poc a poquet, fent dues passes i parant, amb el llum alçat. El geperut s’hi va arrambar tant que el llum oscil·lant dibuixava una única gran ombra retorçada de tots dos sobre l’escala. Les estances de dalt de la botiga no van trigar a apagar-se com la resta del poble.

L’endemà va fer un dia asserenat, la sortida del sol va ser d’un violeta càlid amb tocs de rosa. Als camps que envoltaven el poble, els solcs estaven acabats de llaurar i els parcers ja de ben d’hora s’aplicaven a plantar el tabac tendre, d’un verd pujat. Els corbs salvatges volaven arran de camp i traçaven unes ombres blaves i gràcils per la terra. Al poble, la gent sortia d’hora amb les carmanyoles metàl·liques i, del sol, les finestres de la fàbrica es tornaven tan daurades que enlluernaven. L’aire era fresc i els presseguers, lleugers com els núvols de març amb les seves flors noves.

La senyoreta Amelia va baixar pels volts de trenc d’alba, com sempre. Es va rentar el cap al brollador i poc després es va posar a feinejar. Més tard va ensellar la mula i va marxar a vigilar la plantació de cotó allà dalt, vora la carretera de Forks Falls. No cal dir que al migdia tothom havia sentit tocar campanes del geperut que s’havia presentat a mitjanit a la botiga. Però encara no l’havia vist ningú. El dia no va trigar a escalfar-se i el cel es va tornar d’un blau intens de migdia. A aquella hora encara no hi havia ningú que hagués vist aquell hoste tan curiós. Hi havia qui recordava que la mare de la senyoreta Amelia havia tingut una germanastra, però no en treien l’aigua clara, no sabien si era morta o si s’havia escapat amb un lligador de tabac. Pel que feia a la pretensió del geperut, tothom coincidia que era una enganyifa. I els vilatans, coneixent la senyoreta Amelia, van suposar que, un cop alimentat, el devia haver fet fora de casa sens dubte. Però cap al vespre, quan el cel es va haver emblanquinat i la gent va enllestir el torn, una dona va assegurar haver vist una cara estrafeta a la finestra d’una de les habitacions de dalt de la botiga. La senyoreta Amelia no va badar boca. Va atendre una estona a la botiga, es va passar una hora discutint amb un granger sobre l’esteva d’una arada, va arreglar una xarxa de filferro, va tancar quan fosquejava i es va retirar a les seves estances. Va deixar tot el poble intrigat i amb ganes de xerrameca.

L’endemà al matí la senyoreta Amelia no va obrir la botiga; es va quedar tancada a casa sense veure ningú. Aquell va ser el dia en què va començar a córrer la brama; un rumor tan esgarrifós que va deixar el poble i el país sencers amb un pam de nas. El primer que el va fer córrer va ser un teixidor que es deia Merlie Ryan. És un home amb poca cosa d’especial: terrós, ranc i amb tota la boca desdentegada. Pateix de terçanes, és a dir, cada tres dies li ve la febre. Té dos dies que està apagat i no para de remugar, però al tercer es revifa i de vegades té alguna idea i tot; la majoria, cafrades. Va ser un d’aquests dies de febrada que en Merlie Ryan es va girar de cop i va dir:

–Jo sé el que ha fet la senyoreta Amelia: ha matat aquell home per una cosa que duia a la maleta.

Ho va dir amb molta calma, com constatant-ho. I al cap d’una hora la notícia havia arrasat per tot el poble. En un sol dia el poble s’havia empescat una història violenta i macabra. Contenia tots els ingredients per garantir un cobriment de cor (un geperut, un enterrament a mitjanit als aiguamolls, la senyoreta Amelia arrossegada pels carrers del poble quan la duguessin a la presó, les baralles sobre el futur del seu patrimoni), tot explicat per sota el nas i esquitxat d’algun detall nou i estrafolari a cada ocasió. Va ploure i les dones es van descuidar d’entrar la bugada que tenien estesa. Un o dos pobres mortals que devien diners a la senyoreta Amelia fins i tot es van endiumenjar com si fos dia de mudar-se. La gent es va arraïmar al carrer major, xerrant i observant la botiga.

No seria veritat si diguéssim que tot el poble va participar d’aquell festival malintencionat. Encara quedaven uns quants homes de seny que entenien que la senyoreta Amelia, rica com era, no perdria mai els papers i mataria un rodamón per quatre foteses barates. Al poble fins i tot hi havia tres ànimes bondadoses que no volien pas aquell crim, ni tan sols per l’interès i la gran polseguera que aixecaria; no els reportava cap plaer imaginar-se la senyoreta Amelia aferrada als barrots de la presó i electrocutada a Atlanta. Aquella bona gent jutjava la senyoreta Amelia amb uns altres ulls, no com la resta. Quan una persona és tan diferent en tots els sentits com ho era ella i quan els seus pecats s’han acumulat fins a tal punt que amb prou feines se’n pot fer memòria d’una tacada, és que aquesta persona mereix un judici particular, ras i curt. Recordaven que la senyoreta Amelia havia nascut morena i amb la cara un pèl rarota; l’havia pujada el seu pare, que era un solitari, sense mare; que ja de ben jove havia crescut fins a metre vuitanta-vuit, cosa que no és gaire habitual per a una dona, i que la seva manera de fer i de viure era massa peculiar per tenir-hi raons. Sobretot, recordaven el seu desconcertant matrimoni, que va ser l’escàndol més incomprensible que havia conegut aquell poble.

Així que aquella bona gent sentia per ella una cosa semblant a compassió. I quan sortia a fer alguna barrabassada de les seves, com ara entrar a casa d’algú per endur-se’n una màquina de cosir a pes per saldar algun deute, o posar-se feta una fura per algun assumpte relacionat amb la llei, els despertava una barreja d’exasperació, un pessigolleig ridícul per dins, i una tristesa fonda i sense nom. Però ja n’hi ha prou, d’aquesta bona gent, que al cap i a la fi només n’hi havia tres; la resta del poble, amb aquell crim imaginari, va fer festa grossa tota la tarda.

Vés a saber per quin motiu, era com si la senyoreta Amelia no en fes cabal, de tot allò. Va passar la major part del dia a dalt. Quan baixava a la botiga, rondava tranquil·lament amb les mans als butxacons de la granota i el cap tan cot que la barbeta se li ficava dins del coll de la camisa. No duia cap taca de sang enlloc. Moltes vegades s’aturava i es quedava capficada observant les esquerdes del terra, cargolant un ble de cabells curts i remugant entre dents. Però la major part del dia no es va moure de dalt.

Es va fer fosc. La pluja de la tarda havia refrescat l’aire, de manera que van tenir un vespre cru i inhòspit com si fos hivern. Al cel no s’hi veia cap estel i s’havia instal·lat un ruixim lleu, glaçat. Els llums de les cases feien espurnejos fluctuants, de dol, vistos des del carrer. S’havia aixecat vent, no de la banda del poble que donava als aiguamolls, sinó de les pinedes negres i fredes del nord.

Els rellotges del poble van tocar les vuit. No passava res, encara. La nit inhòspita, després de la xerrameca morbosa del dia, va espantar-ne uns quants, que es van quedar a casa al redós del foc. Els altres es van agrupar en colles. Uns vuit o deu homes s’havien presentat a la porxada de la botiga de la senyoreta Amelia. No parlaven, en realitat el que feien era esperar. Ells no ho sabien pas, què esperaven, però passa així: en moments de tensió, quan està a punt d’esdevenir-se una cosa important, els homes s’apleguen i esperen d’aquesta manera. I amb el temps arriba un moment en què tots junts actuen a l’uníson, no moguts per un pensament o per la voluntat d’un home sol, sinó com si se’ls haguessin fusionat els instints a tots i la decisió ja no fos de ningú, sinó de tot el grup. En moments així, ningú no vacil·la. I que l’afer es resolgui amistosament o l’acció col·lectiva desemboqui en saragata, violència i criminalitat, això ja depèn del destí. Així doncs, els homes esperaven seriosos a l’eixida de la botiga de la senyoreta Amelia, sense que cap d’ells fos conscient del que farien, però sabent en el fons que el que tocava era esperar, i que ja no faltava gens.

Es va obrir la porta de la botiga. L’interior estava il·luminat i res no despertava sospites. A l’esquerra es veia el taulell on guardaven talls de carn blanca, caramels durs i tabac. Al darrere hi havia lleixes de carn en salaó i midó. La banda dreta de la botiga estava ocupada gairebé tota per estris de pagès i coses així. Al fons del local, a mà esquerra, hi havia la porta que menava al pis de dalt, i era oberta. I, a la punta de la dreta, una altra porta que duia a una petita estança que la senyoreta Amelia deia que era el seu despatx. Aquella porta també era oberta. I aquell vespre a les vuit hi van veure la senyoreta Amelia asseguda al seu escriptori de tapa abatible, fent números amb una ploma i uns fulls.