Read the book: «L'oració simple»
L’ORACIÓ SIMPLE
BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
L’ORACIÓ SIMPLE
CARLOS HERNÁNDEZ
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
I.S.B.N.: 978-84-370-9397-0
Dipòsit Legal: V-1783 -1989
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
PRÒLEG
L’estudi de Carlos Hernández constitueix una suggestiva descripció dels significats o valors que cobren les funcions sintàctiques en el domini de l’oració simple. Tot i que l’anomenada Gramàtica del Cas resulta ser el seu marc de referència més acostat, el lector trobarà ací esbossada, amb un criteri certament novedós, una formulació de les bases que permeten de discriminar els valors actancials i de distingir entre tipus i subtipus de predicat.
Destaca la defensa que es fa de la naturalesa icònica de la significació sintàctica, aspecte que ja s’havia entrevist des de fa temps, però que rep amb dificultat un tractament sistemàtic. En el present treball es trobaran elements per a una discussió fructífera sobre aquest punt. Més rellevant, amb tot, és tal volta l’ús sistemàtic que hom fa ací de criteris perceptius d’orientació gestàltica. Sembla descriptivament i explicativament útil la hipòtesi que defineix el conjunt d’arguments o noms lligats per un verb com a “configuració” (Gestalt), ço és, per utilitzar les paraules de l’autor, com a “espai perceptual unitari i connex, que admet diferents tractaments estructuralment valorables” (pàg. 27). Una noció pròxima, en efecte, a la de valor saussuriana s’arriba a explotar en l’eix de les relacions sintagmàtiques a partir d’aquest tipus d’assumpció teòrica, qüestió que posa en connexió aquest treball amb una línia d’investigació definitòria de la tradició praguenca.
La perspectiva adoptada, que s’allunya dels plantejaments formalistes purs en l’anàlisi sintàctica, transpua, creiem, la seua utilitat en dominis com el de la sintaxi històrica, d’una banda, i el psicolingüístic o, més concretament, el del desenvolupament de la capacitat sintàctica, de l’altra, sense que en cap moment es pretenga posar en connexió metodològica aquests dos àmbits disciplinars.
La Biblioteca Lingüística Cataldna es complau a donar acollida en la seua col·lecció aquest volum, que serà útil a l’hora de renovar criteris i mètodes d’anàlisi sintàctica en el domini de l’oració simple, i això, des de la particular perspectiva que una llengua romànica com el català ofereix. Moltes de les categories i distincions que s’hi fan servir tenen, de tota manera, l’estatus d’universals (o quasiuniversals) lingüístics, cosa que no deixa de ser una prevecció natural i esperable dels treballs que aborden el nivell sintàctic com a objecte d’estudi.
AGRAÏMENTS
He d’agrair ací l’acurada atenció mostrada per Ferran Fabregat en la traducció d’aquest text a partir de la versió original castellana. Han estat igualment de gran ajuda les seues apreciacions, com també les dels professors Ma Josep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut. De les deficiències que, amb tot, es puguen observar al text, només l’autor n’és responsable.
El present treball s’inscriu en un projecte finançat per la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.
ÍNDEX
0. INTRODUCCIÓ
1. BREU PANORAMA HISTÒRIC
1.1. Estructuralisme europeu. Sintaxi tesneriana
1.2. Lingüística americana. Model fillmorià
1.3. Convenció terminològica: actant vs cas profund
2. APROXIMACIÓ A UN ESTUDI CONFIGURACIONAL DE FUNCIONS I ACTANTS
2.1. Reconeixement del paper de les nocions funcionals
2.2. Signe icònic
2.3. Famílies de marc proposicional
2.4. Notació funcional
2.5. Notació actancial
2.6. Semàntica verbal/semàntica proposicional
3. PREDICATS MONORREMES
4. SEMÀNTICA DE PREDICATS ESTATIUS
4.1. Prototipus estatiu
4.2. Possessió. Estatiu pur i estatiu dinàmic
4.3. Percepció, coneixement
4.4. Estatiu en predicat nominal
4.4.1. Predicat equatiu
4.4.2. Predicat adscriptiu
4.4.3. “Ser” i “estar”
4.5. Predicat existencial
5. SEMÀNTICA DE PROCESSOS
5.1. Introducció
5.2. Tipologia de processos
5.3. Desplaçament local
5.4. Canvi intern. Causatiu
5.5. Successos
6. SEMÀNTICA DE PREDICATS ACTIUS
6.0. Introducció
6.1. Parlant com a agent prototípic
6.2. Entorns sintàctics performatius
6.3. Construcció factitiva vs construcció causativa
6.4. Acció prototípica: “donació”
6.5. Tractaments del nucli proposicional actiu
6.5.1. Implicitació d’actants
6.5.2. Subjecte/AGENT-objecte directe/EXPERIMENTADOR
6.5.3. Subjecte/AGENT-objecte directe/OBJECTIU
6.5.4. Subjecte/AGENT-Complement Regit/ OBJECTIU (EXPERIMENTADOR)
6.5.5. Subjecte/AGENT
6.6. Actants en perifèria funcional
6.6.1. INSTRUMENT
6.6.2. COMITATIU
6.6.3. BENEFACTITIU
6.7. Transformacions sintàctico-semàntiques que pressuposen AGENT
6.7.1. Construcció reflexa
6.7.2. Construcció passiva
7. CONSIDERACIONS FINALS. NOTA SOBRE EL CONCEPTE DE TRANSFORMACIÓ
8. BIBLIOGRAFIA
9. ÍNDEX DE SÍMBOLS I DEFINICIONS
0. INTRODUCCIÓ
El present estudi aborda el tema de les relacions sintàctiques que es contrauen entre nom i verb o adjectiu amb funció d’atribut, ço és, aquelles relacions amb què es crea l’ordit bàsic de l’oració simple i que precedeixen, des del punt de vista funcional, a qualsevol altre tipus de connexió sintàctica. Ben bé podem dir, en efecte, que el nivell sintàctic ací atés s’ha de constituir en l’essencial abans que no els altres nivells que hi són superiors o inferiors. És a dir, no solament les relacions sintàctiques de l’oració composta pressuposen, com sembla lògic, les de l’oració simple, sinó també les dels complexos sintàctics que pertanyen a nivells inferiors, com ara el del sintagma nominal o d’altres sintagmes. Aquests darrers serien una mena de sintaxi “degradada” a partir de les relacions que s’estableixen en el nivell aci tractat. Si és possible, d’antuvi, reconèixer en la sintaxi l’eix central d’organització del sistema lingüístic, haurem ara d’afegir que l’oració simple resulta ser, tant des del punt de vista funcional com del psicolingüístic, l’origen i el fonament de tota construcció sintàctica.
Encara que breument, caldrà justificar una exclusió. En les gramàtiques tradicionals l’estudi de l’oració simple inclou una sèrie de consideracions relatives a l’anomenat mode o modulació oracional, ço és, el seu caràcter asseveratiu, interrogatiu, exclamatiu, etc.; ací, tanmateix, n’hem volgut prescindir. I no perquè manquen d’importància, sinó per la senzilla raó que la recent investigació lingüística exigeix per al tractament d’aquesta mena de qüestions elements de treball que es projecten decididament sobre el nivell pragmàtic. Un tractament d’aquest últim en la profunditat que mereix supera els límits que ens hem marcat en el present estudi.
Cal que confessem, amb tot, que no hi ha restriccions o delimitació conscient d’objecte de treball que satisfaça plenament i no responga, en últim terme, a algun tipus de dependència epistemològica respecte a l’esfera de la qual prescindim. Això és particularment cert en les pàgines que segueixen, ja que, com hom hi podrà veure, el significat de les connexions sintàctiques en el nivell de l’oració simple (i amb independència de les seues possibles modulacions) no pot ser determinat sense tenir presents les consideracions pragmàtiques. Així, per exemple, per explicar les nocions d’agent i d’acció per aquest controlada, hem recorregut a la pragmàtica des del moment que assignem l’estatus d’acció prototípica al fet de “dir” mateix. D’igual manera, les nocions pragmàtiques de tema i rema s’han mostrat també útils a l’hora de caracteritzar els significats de determinades funcions oracionals. Creiem, en definitiva, poder presentar una sintaxi que no és càlcul formal constituït d’esquena a allò que són les relacions del sistema lingüístic i el món, ço és, al marge de la comunicació i els seus imperatius.
En estreta connexió amb el que acabem de dir, s’observarà que l’estudi sintàctic és l’estudi d’un objecte material donat a la percepció humana, el control del qual dependrà, per tant, de lleis no tant lògico-formals com de caire perceptiu. La noció de configuració sintàctica que fem servir, i els valors icònics que s’hi atribueixen, només pot ser entesa sota aquest tipus de pressupòsit, és a dir, que els models sintàctics no serien de caràcter simbòlic pur, sinó que contindrien un tipus de “materialitat”, la del signe, enfrontada a una altra, la del món. Per a les bases metodològiques d’un tractament perceptiu de la qüestió sintàctica, remetem el lector al treball de López, 1989, molts dels pressupòsits del qual s’assumeixen en la present obra.
El caràcter introductori amb què es concep aquest llibre ha fet que prescindim d’una discussió profunda, amb suport bibliogràfic, per a cadascun dels temes que ací es tracten. La idea d’imposar certa perspectiva unitària al conjunt de l’explicació ha prevalgut sobre la fonamentació crítica d’aquests temes, cosa que potser el lector especialitzat trobarà a faltar.
1. BREU PANORAMA HISTÒRIC
Oferim tot seguit una aproximació al tema de les funcions oracionals que no pretén en absolut donar compte exhaustiu de la sèrie de comentaris que, de manera explícita o implícita, ha suscitat. Centrarem la nostra atenció en els models proposats per Tesnière, en l’àmbit de la lingüística europea, i per Fillmore, en l’àmbit de la lingüística americana. Tots dos models s’han explicat històricament a partir d’un interès bàsic comú, cosa per la qual els seus criteris i mètodes de treball tendeixen —podem dir— a confluir o a entendre’s des d’un marc també comú.
1.1. ESTRUCTURALISME EUROPEU. SINTAXI TESNERIANA
El primer estructuralisme europeu, l’estructuralisme saussurià, va deixar pràcticament al marge el problema de les funcions oracionals. Tot i que Saussure admet la possibilitat d’un estudi estructural de les relacions sintagmàtiques, reconeix alhora que l’oració (“sintagma per excel·lència”) “pertany a la parla", ço és, a un àmbit que transcendeix l’objecte de la investigació lingüística. Des de la seua perspectiva, l’estudi estructural de l’eix sintagmàtic es facilita com més gran és el caràcter fossilitzat del sintagma, ço és, com més s’acoste a l’estatus de la unitat mot. Es fa, contràriament, més problemàtic com més lliure sembla la combinatòria d’elements que l’integren. Encara que en la construcció d’oracions subjauen “patrons regulars", aquests no són tan fixos ni tan fàcils d’enumerar i classificar:
“Pero hay que reconocer -assenyala el mestre ginebríque en el dominio del sintagma no hay límite señalado entre el hecho de lengua, testimonio del uso colectivo, y el hecho de habla, que depende de la libertad individual. En muchos casos es difícil clasificar una combinación de unidades, porque un factor y otro han concurrido para producirlo y en una proporción imposible de determinar” (Saussure 1945 (1916): 210-211)
És evident que la unitat sobre la qual vol Saussure centrar la seua investigació, el signe lingüístic, està més a prop del mot que no de l’oració. Aquest supòsit, assumit per bona part de l’estructuralisme europeu constituirà, utilitzant un terme de Bachelard (1948), una espècie d’“obstacle epistemològic” per a l’estudi estructural (i no purament estilístic) de les funcions i configuracions sintàctiques. Senzillament, no arribà a tenir projecció o interés metodològic en lingüística la idea de prendre una oració com a significant que permet d’acotar un significat, ço és, determinada representació mental d’un estat de coses.
Fora de l’àmbit dels estudis lingüístics, representants de la lògica analítica, com ara Wittgenstein (1973 (1921)) i Tarski (1972 (1931)), parlaven de proposició i d’un significat directament interpretat com a “estat de coses”. És a dir, fan servir designacions que eren reveladores d’una perspectiva referencialista i pre-estructural en l’estudi de les relacions llenguatge/món. Potser el caràcter “icònic” del que podem denominar “semiosi sintàctica” fa del sintagma, en efecte, un signe pragmàticament (referencialment) motivat i, en aquest sentit, està justificat el punt de vista de Saussure, que el considera, com hem dit adés, més aviat un producte de la parla que no un element integrat en la llengua o sistema.
Hem de dir, tanmateix, que l’estudi immanent o específicament estructural dels fets de llenguatge està basat en la noció de valeur que permet de distingir entre significat i cosa referida. El significat d’un signe és una entitat intralingüística que es constitueix només quan es té present el lloc relatiu a unes altres entitats lingüístiques. La cosa referida, contràriament, és una entitat extralingüística que es troba denominada per un llenguatge, però no prò piament constituïda per aquest. La distinció, tot i això, no sempre és fàcil de traçar i resulta especialment problemàtica en el domini sintàctic, com tindrem ocasió de mostrar. Un estudi estructural de les configuracions i de les funcions sintàctiques exigeix, de tota manera, determinar-n’hi també el valeur: únicament així podrem parlar finalment dels seus significats.
Determinar el valor de les entitats lingüístiques equival sempre a construir paradigmes a partir d’aquestes entitats. L’estructuralisme ha operat així inicialment amb les unitats fonològiques, per continuar més endavant amb un tractament estructural dels morfemes (morfologia estructural) i dels lexemes (semàntica estructural). La fonologia i la morfologia tenien precedents que feien de l’estudi paradigmàtic estructural, una cosa, si hom vol, natural i esperable. En lexicologia, l’estructuralisme ens ha ofert un producte realment novell, el dels camps semàntics o els paradigmes lèxics.
Per sobre el nivell del mot, trobem el domini on més difícil es fa la determinació del valor d’unitats amb criteris paradigmàtics, ço és, a partir d’entitats o configuracions d’entitats que s’oposen in absentia. Aquesta mena de tasca no ha deixat de ser sempre una preocupació latent en l’estructuralisme centro-europeu. L’anomenada així Perspectiva Funcional de l’Oració (Cf. Daneš 1974) ha fet, sens dubte, llum sobre les relacions sintàctiques, i ha contribuït a clarificar l’estatus de les funcions oracionals. La distinció bàsica tema/rema, al voltant de la qual és possible articular funcions oracionals, d’una banda, i text, de l’altra, té fonaments semàntico-pragmàtics i obre, així, les portes a l’estudi del significat funcional. (Cf. per a una informació més àmplia sobre l’aportació de l’estructuralisme europeu a la qüestió sintàctica, Báez, 1985, Báez, 1988, Rojo, 1979).
En general, però, la preocupació bàsica d’una sintaxi estructural ha estat en principi més aviat la determinació dels nivells d’organització jeràrquica. Aquesta és, sens dubte, una tasca important que ha de realitzar-se, naturalment, abans d’abordar l’estudi del valor-significació de les relacions sintàctiques. D’igual manera que en l’estudi estructural del lèxic cal establir abans un camp semàntic o isotopía en què s’agrupen els elements sotmesos a anàlisi, cal també en sintaxi la determinació d’«estrats» a la si dels quals el valor-significació dels elements integrants siga abordable amb criteri estructural. En molts casos, tanmateix, aquesta segona tasca, que hauria necessàriament de seguir a la determinació de la jerarquia de connexions, ha estat ara no considerada ara abordada de forma puntual i incompleta.
Cal assenyalar en aquest punt que la sintaxi tesneriana (Tesnière, 1959), que ateny en els seus punts essencials la determinació d’una jerarquia de les connexions, ha tingut el mèrit de delimitar amb gran encert l’estrat sintàctic que ací ens interessa, el de les funcions oracionals. Totes aquestes funcions poden definir-se com a unitats que es troben directament regides pel verb, nucli d’una oració; totes tindrien en aquest sentit la mateixa mena de posició sintàctica. Sota la noció d’actant s’engloben ara les funcions oracionals nuclears (subjecte, objecte directe, objecte indirecte), i sota la noció de circumstant, funcions oracionals perifèriques.
És a dir, i deixant de moment al marge els circumstants, podríem parlar de l’espai funcional integrat pels noms directament regits pel verb. Aquest espai funcional pot realitzar-se com a:
| - zeroactancial | verb zerovalent | ploure |
| - monoactancial | verb monovalent | morir |
| - biactancial | verb bivalent | matar |
| - triactancial | verb trivalent | donar |
Cadascun d’aquests repartiments diferents d’un mateix espai funcional es troba associat a una peculiar semàntica verbal. És ben conegut, en efecte, que una mateixa forma verbal rep en general interpretacions semàntiques diferents d’acord amb el tipus d’entorn actancial en què s’insereix.
En el marc tesnerià es parla de processos que alteren el nombre d’actants regits per un verb (la seua valència). Aquests processos es conceben com a canvis en les relacions diatètiques verb-nom. El concepte clàssic de diàtesi (o de veu) atenia la relació lògico-semàntica que el subjecte contrau amb el predicat i caracteritzava aquesta relació com a activa, passiva o mitjana. Quan el subjecte se situa, però, al mateix nivell jeràrquic que els objectes, es modifica també per necessitat la noció de diàtesi, ja que ens obligarem, amb aquesta mena de pressupòsits, a tenir presents les relacions lògico-semàntiques que contrau el verb amb el conjunt d’actants, i no tan sols les que contrau amb un d’aquests en particular.
Tosnière parla de dos tipus generals de processos diatètics, els causatius i els recessius. La diàtesi causativa ens permet d’incrementar en un el nombre d’actants de determinada configuració. La pro-forma verbal “fer” s’utilitza com a auxiliar en aquesta mena de procés, que exemplifiquen a la perfecció els parells:
«morir» → fer morir ≈ matar «saber» → fer saber ≈ assabentar
La diàtesi recessiva, pel seu torn, rebaixa en un el nombre d’actants de determinada configuració. Un dels procediments amb què es dóna expressió a aquest procés és el de la construcció reflexa que ha estat considerada justament com a recurs que limita la transitivitat dels verbs.
El model tesnerià resulta, per descomptat, útil a l’hora d’establir relacions entre predicats. Aquesta relació no consisteix només en el fet que s’incremente o rebaixe el nombre d’actants d’un verb, en ocasions es tracta d’una simple reorganització, com ara la que s’observa entre predicats conversos del tipus:
“vendre” (x, y, z) → “comprar” (z, y, x)
on el primer actant d’un dels verbs correspon al tercer de l’altre.
En la sintaxi estructural de Tesnière no trobem, tanmateix, un estudi pròpiament dit de valors o significacions funcionals. Sembla haver-hi una identificació simple entre:
| subjecte | ≅ | lr actant |
| obj. dir. | ≅ | 2n actant |
| obj. ind. | ≅ | 3r actant |
Aquest canvi de rètol és, amb tot, enormement significatiu i revelador que les funcions oracionals es perceben des d’una particular òptica, la que ens permet de veure-hi elements d’un mateix espai funcional.
1.2. LINGÜÍSTICA AMERICANA. MODEL FILLMORIÀ
Una visió de l’itinerari cobert per l’estructuralisme americà ens mostra amb claredat el caràcter central que, de manera més o menys explícita, hi té la sintaxi. Ja en Bloomfield (1926) s’ofereix un estatus clarament definit per a les nocions d’oració i de construcció sintàctica. D’igual manera, en Bloomfield (1933) s’introdueixen elements de gran interés per a l’anàlisi sintàctica. Si la lingüística estructural europea, el naixement de la qual s’associa normalment al Curs de Lingüística General de Saussure, és fonamentalment una lingüística del mot, la lingüística americana naix i es diferencia de l’europea pel fet que assumeix com a unitat bàsica de treball l’enunciat, allò que un informant diu en un acte verbal. L’enunciat és normalment, encara que no sempre, un complex sintàctic, d’ací que aquest tipus de nivell s’haja de veure necessàriament implicat en qualsevol consideració teòrica o metodològica que realitze aquesta escola.
Un problema bàsic que es presentava en una lingüística d’orientació descriptiva era també la identificació dels nivells d’organització sintàctica. Era fàcil de percebre que la descripció adequada d’una oració exigia no simplement donar compte de la seqüència dels seus elements, sinó també de la forma en què aquests s’hi integren, i semblava necessari suposar més d’un nivell d’integració. Naturalment la connexió sintàctica és com a tal no un objecte donat sinó una relació suposada entre formes objectivament donades. Precisament ací, la filosofía conductista, que ha contribuït a destacar el paper de l’enunciat, fa alhora, i d’una forma contradictòria, que l’estructuralisme americà no puga aprofundir en l’estudi dels significats o valors dels nusos amb què es denominen o descriuen les connexions. Centrarà, per aquest motiu, el seu interés en la recerca de criteris que permeten de realitzar tan sols una partició correcta (autoconsistent) de la cadena sintàctica.
La Gramàtica Generativa Transformacional (Chomsky, 1957) fa de les que eren gramàtiques descriptives, gramàtiques concebudes com a models productors de seqüències sintàctiques i això suposa, per descomptat, un canvi radical en el tipus d’interés i en la meta d’una teoria lingüística. Aquest canvi, copernicà si hom vol per a determinats aspectes, no ha suposat, tanmateix, res de nou en l’estudi de les funcions oracionals. Res d’essencial no queda modificat quant als models descriptivistes en aquest punt concret. El problema s’eludeix des del moment que es dóna una definició purament categorial de les funcions, de manera que ni tan sols cal parlar de subjecte o objecte sinó només, per exemple, de SN directament dominat pel nus oracional o SN directament dominat pel grup verbal.
Atés que queda, d’aquesta manera, fora de camp la noció funcional, la distinció entre estructura profunda i (E.P.) estructura superficial (E.S.), que caracteritza el model estàndard (Chomsky, 1965), no podrà ja ser tampoc útil per a l’objecte que ací ens ocupa. L’estatus epistemològic de totes dues estructures és diferent, i també ho seran per tant les categories i relacions entre categories de l’un i de l’altre nivell estructural. Mentre l’E.S. es troba pròxima a la dada empírica, l’E.P. és necessàriament un constructe teòric més abstracte; ço és, una sintaxi abstracta que es confon fàcilment amb la representació semàntico-referencial de l’oració. En cap cas, tanmateix, el criteri analític de signe (i de “valor” que s’hi conté) és utilitzat per donar compte de les relacions entre ambdues estructures. Som lluny, en efecte, de poder considerar l’estructura superficial com un significant d’una estructura profunda o significat.
Chomsky, d’una banda, s’esforça a mantenir clarament diferenciats els àmbits d’aquesta sintaxi profunda i del significat. D’altra banda, aquells que arriben a identificar-los conceben l’estructura profunda, significat, en un nivell d’abstracció que fa certament difícil d’observar-hi correspondències naturals amb el nivell de l’estructura superficial, significant. Aquesta postura, que és la mantinguda per l’anomenada Semàntica Generativa, representa el punt àlgid en el desenvolupament del model G.G.T. Una vegada assolit aquest límit, les teories generativistes es retiren cada vegada més d’una concepció seqüencial i es perd progressivament la idea implícita en la denominació generativo-transformacional per a aquesta gramàtica.
L’anomenada, així, teoria estàndard ampliada, durant la dècada dels setanta, i la teoria més recent de la recció i del lligam redueixen el component transformacional. Això va naturalment unit a una aproximació entre l’estatus de l’estructura profunda i de l’estructura superficial, cosa que comporta en últim terme l’efecte positiu d’oferir al discurs gramatical guies de treball més objectives. En particular, l’últim dels models referits conté una aportació notable per a l’estudi de les funcions oracionals (Cf. en aquest context per al català els treballs de Gràcia (1986) i Bartra (1985)).
Amb tot, el manteniment d’una separació epistemològica estricta entre la teoria sintàctica i el nivell semàntico-pragmàtic, quelcom defensat per Chomsky en els seus darrers treballs, mena a una visió de la sintaxi com a conjunt de relacions estrictament formals o simbòliques. Això, creiem, no és la perspectiva més adient per a la correcta valoració dels fets sintàctics.
Tornant ara, però, al context creat pel model estàndard, direm que el treball de Fillmore (1968), clarament diferenciat tant de la línia chomskiana ortodoxa com de la Semàntica Generativa, ha suposat un canvi radical en el tractament de les relacions nom-verb. Ell aconsegueix, nou anys més tard de l’aparició de l’obra tesneriana, i des de la seua independència, definir un estrat funcional unitari per al conjunt de noms que s’integren al costat d’un verb al si d’una oració.
En el model fillmorià l’oració es reescriu en EP com
O → Mod.+ Prop.
on Mod. (modalitat) és component, el tractament del qual Fillmore de moment obvia, i on Prop. (proposició) és constituïda per un verb i un conjunt de SN, que contenen una marca de la seua relació sintàctico-semàntica, cas profund, amb el verb i es troben, doncs, en dependència funcional directa respecte d’aquest.
En Fillmore (1968: 24-25), es caracteritzen els següents casos profunds:
Agentive (A), the case of the typically animate perceived instigator of the action identified by the verb.
Instrumental (I), the case of the inanimate force or object causally involved in the action or state identified by the verb.
Dative (D), the case of the animate being affected by the state or action identified by the verb.
Factitive (F), the case of the object or being resulting from the action or state identified by the verb, or understood as a part of the meaning of the verb.
Locative (L), the case which identifies the location or spatial orientation of the state or action identified by the verb.
Objective (O), the semantically most neutral case, the case of anything representable by a noun whose role in the action or state identified by the verb is identified by the semantic interpretation of the verb itself; conceivably the concept should be limited to things which are affected by the action or state identified by the verb. The term is not to be confused with the notion of direct object, nor with the name of the surface case synonymous with accusative *
La llista es presenta com a oberta en Fillmore (1968) i en treballs posteriors s’hi introdueixen algunes modificacions tant en allò que fa al nombre com a la caracterització dels casos. El model presentaria, podem dir, dos problemes bàsics. D’una banda, no resulta gens fàcil de determinar-hi la llista de casos profunds. Tampoc no s’hi planteja inicialment la possibilitat d’estructurar aquesta llista. Tot plegat, cal llegir-ho com un clar símptoma que no hi han estat plenament definits els criteris amb què estudiar la categoria del cas profund, un tipus de relació semàntica verb-nom.
D’altra banda, trobem el problema de determinar la relació que hi ha entre el cas profund i les funcions oracionals. Això, en el primer model fillmorià, equival a preguntar sobre les regles que transformen una EP en ES. Cal puntualitzar-ne el següent: la noció de cas profund s’ha concebut en principi per tal de substituir en EP les categories funcionals del tipus Subjecte, Objecte, que apareixen en el model estàndard generativista (Chomsky, 1965). S’ha volgut inicialment posar també en relleu l’arbitrarietat de les connexions entre casos profunds (categories d’EP) i funcions oracionals (categories d’ES). Aquesta connexió arbitrària, per la qual teòricament cap cas profund no correspon en essència a una funció determinada, ni viceversa, constitueix inicialment el fonament d’una gramàtica del cas. Així, podríem dir, aquesta darrera estarà millor justificada com més completa serà la xarxa del graf següent:
Una gramàtica del cas ofereix en principi una llista (no necessàriament estructurada) de casos profunds en EP i considera les funcions oracionals com a manifestacions d’ES, l’estatus de les quals és absolutament independent al dels primers.
Tot i que aquest és el pressupòsit inicial (connexió fins un cert punt arbitrària entre funció i cas), podem tanmateix afirmar, potser paradoxalment, que la gramàtica del cas revoluciona el tractament de les funcions oracionals. Això ha pogut ser així perquè l’estructura d’una llengua és de tal naturalesa que fàcilment pot esdevenir-se, després de prescindir d’un dels nivells d’indagació per centrar-nos en un altre, que el primer no deixe d’actuar “metalingüísticament” i que mene, de vegades de manera implícita, la investigació realitzada sobre el segon.
Així, per exemple, després d’eliminar la noció funcional de subjecte en EP, el model fillmorià ha deixat oberta la qüestió de la jerarquia d’accessibilitat a dita funció en ES. Ja Fillmore (1968) observa que és possible ordenar els casos profunds d’acord amb la seua capacitat relativa per manifestar-se en ES com a subjecte. Una jerarquia d’accessibilitat a la funció subjecte o regla de topicalització pot formular-se en el següents termes:
“If there is an A, it becomes the subjecte, otherwise, if there is an I, it becomes the subject; otherwise, the subject is the O” (Fillmore 1968:33)
(A = AGENT, I= INSTRUMENT, O = OBJECTIU)
El que acabem de mostrar, correctament llegit, equival a dir que s’ha creat un instrument poderós per investigar allò que podem anomenar significat de la funció subjecte. No existirà, en efecte, una connexió necessària de l’esmentada funció amb un determinat cas profund, però sí amb una determinada relació entre casos profunds. Des de cert punt de vista, és possible entendre aquesta relació com el significat del lloc funcional subjecte. Això es pot generalitzar per a uns altres llocs funcionals, els significats dels quals serien, així doncs, les jerarquies d’accessibilitat que s’hi associen.
El pressupòsit d’arbitrarietat en les relacions cas profund/funció ha continuat, tanmateix, operant davant l’evidència que les restriccions al graf de la pàgina 23 són nombroses. Aquest pressupòsit ha obstaculitzat el que podem denominar el tractament configuracional de les funcions oracionals, que intenta fonamentar el caràcter sistemàtic (on s’observa) de la relació entre tots dos tipus de categories: funcions i casos profunds.
Pensem en un tipus de circumstància trivial per la seua evidència: el nombre de casos (K) i el nombre de funcions (F) presents en determinada oració és necessàriament el mateix, i entre ambdós conjunts s’estableix una relació biunívoca:
La supressió d’un dels casos implicarà necessàriament la supressió d’una de les funcions, però si els conjunts es defineixen com a simples llistes la supressió d’un dels termes no altera en res el valor dels altres termes de la llista. Si pensem, tanmateix, amb un criteri estructural raonable que els elements que integren una isotopia funcional defineixen el seu valor d’acord amb el seu lloc relatiu, direm que la supressió d’un terme en un conjunt de tres
3-casos → 2-casos
3-funcions → 2-funcions
va associada a una diferència en el valor dels altres dos restants. Donada la relació biunívoca cas-funció, i per tal com s’esdevé que tota alteració en el nombre de casos anirà associada a una alteració en el nombre de funcions, és fàcil arribar a suposar que la configuració d’aquestes darreres en una proposició particular tindrà a veure amb la configuració dels primers. Les relacions entre casos profunds i funcions són de naturalesa tal que no hi cap un estudi que separadament aborde els uns de les altres. Una recent literatura confirma aquest supòsit.
1.3. CONVENCIÓ TERMINOLÒGICA: ACTANT VS CAS PROFUND
A l’efecte que ací interessa, tant Tesnière com Fillmore han apuntat, podem dir, al mateix tipus d’estrat funcional. Una teoria de la valència i una teoria del cas profund convergeixen o han de convergir essencialment en els resultats. Ja en la dècada dels setanta aquesta aproximació s’havia evidenciat (Cf. al respecte Bàez, 1988: 109-119); no és, doncs, desencertat el fet d’adoptar una terminologia unificada que propicie o complete aquesta aproximació.
En el present treball convenim en el fet que tot sintagma nominal (o preposicional) lligat per un verb contè allò que podem anomenar valor actancial, representa també, per aquesta raó, un actant. L’actant és un tipus d’entitat lingüística que es caracteritza perquè es refereix a una entitat extralingüística participant en l’estat de coses o procés de què una proposició dóna compte. El grau de participació i inserció funcional d’un actant en determinat marc proposicional no és sempre el mateix. Tesnière ha percebut aquesta situació i distingeix entre dues categories: actants i circumstants. Com que, tanmateix, els límits no hi són sempre fàcils de traçar, és possible de convenir a denominar actants el conjunt d’entitats amb independència del seu grau de participació, sense deixar per aquesta raó de reconéixer que calga posteriorment establir-hi algun tipus de gradació. Es parlarà, en aquest sentit, d’actants nuclears i de perifèrics.
Preferim el terme actant al de cas profund si més no per dues raons. En primer lloc, “cas profund” apunta a un tipus de distinció metodològica, estructura profunda i superficial, la formulació clàssica de la qual no és assumida ací. D’altra banda, el terme “actant” suggereix més clarament la idea de “rol” compartit amb uns altres “rols”, la idea de proposició com a escenari en què els valors actancials es defineixen en forma relativa.
Notes
(*) Hem suprimit les notes a peu de pàgina presents a la citació
2. APROXIMACIÓ A UN ESTUDI
CONFIGURACIONAL DE FUNCIONS I
ACTANTS
Anomenar configuració (Gestalt) el conjunt de funcions oracionals i els actants que s’hi associen equival a dir que aquest darrer constitueix un espai perceptual unitari i connex, que admet diferents tractaments estructuralment valorables. El que és regla comuna en l’organització d’unes altres parcel·les del sistema lingüístic no es pot oblidar en el domini concret de les funcions oracionals i dels valors actancials. En l’assignació d’un valor funcional o actancial s’han de tenir en compte, per aquesta raó, almenys dos tipus de factors: d’una banda, la relació que un nom donat contrau amb el verb; de l’altra, el lloc relatiu del nom respecte d’uns altres noms al si d’una proposició. És a dir, si aquesta última està representada per:
f (x, y, z)
no hi haurà prou a determinar el valor de les relacions que podríem simbolitzar com
f(x), f(y), f(z),
sinó que caldrà, alhora, considerar el possible valor que correspondria a les simbolitzades per
Malgrat l’evidència d’aquest fet, observem tanmateix que en general els estudis amb què en la dècada dels setanta s’aborda el tema de les relacions verbnom s’han trobat, llevat d’alguna excepció, lluny encara de donar una raó satisfactòria dels aspectes configuracionals a què ens referim.
La teoría fillmoriana del cas determina inicialment uns tipus de relació semàntica verb-nom, però manca de criteris per a l’anàlisi de les configuracions de noms, d’allò que podríem anomenar la seua “sintaxi profunda”. En efecte, els casos profunds hi apareixen com una simple llista d’elements que s’han definit independentment els uns dels altres, essent els fenòmens de compatibilitat o incompatibilitat sintagmàtica entre aquests elements fets a què l’autor no atribueix cap paper en la definició mateixa dels valors actancials. És a dir, quan Fillmore suposa que l’anomenada estructura profunda sintàctica es descriu millor amb la noció de cas profund que no amb les nocions funcionals clàssiques està, en efecte, obrint una nova perspectiva en la consideració de les relacions verb-nom, però en la determinació de les seues categories oblida el pes transcendental que hi pot tenir, i en té de fet, la relació nom-nom.
Aquesta postura es troba en estreta connexió amb l’abandonament de criteris funcionals en la determinació dels casos, o, el que és el mateix, amb el supòsit que la connexió cas-funció ha de pensar-se com a arbitrària. Connexió arbitrària cas-funció i inexistència de criteris sintagmàtics en el nivell d’E.P. són trets que caracteritzen el primer model fillmorià.
Tot i això, Fillmore mateix no deixa ja d’observar fenòmens que contradiuen aquests pressupòsits teòrics. Ens hem referit als fets de “topicalització”, ço és, a les regles transformatives que assignen funció subjecte a un cas profund i que s’apliquen segons una determinada jerarquització dels casos. D’altra banda, s’observa també fàcilment que la llibertat combinatòria dels casos no és absoluta. S’observa entre d’altres una regla important de la qual farem us més endavant. Ens referim a l’anomenada regla one per sent (Cf. Starosta 1978) (one case per sentence), segons la qual al si d’una proposició no es possible repetir una mateixa categoria casual (Fillmore 1968:21).
Aquests fets són en un principi anotats, però no se’ls dóna, com ja hem dit, la importància que poden tenir en la definició mateixa de les categories que ací ens ocupen. Que tenen, tanmateix, una importància transcendental, ho evidencia la història que tot seguit exposem.
Aviat s’observa la inviabilitat del segon dels pressupòsits anteriorment apuntats, manca de criteris sintagmàtics en E.P.; s’observa, en efecte, que és possible estructurar d’alguna manera allò que inicialment es donava com una pura llista d’elements, i, per a aquesta estructuració, els criteris sintagmàtics hi tenen un paper decisiu. Es manté, amb tot, més ferm el primer dels pressupòsits, el de la connexió arbitrària cas-funció o, almenys, la separació estricta entre tots dos nivells, el de casos profunds i el de funcions, que és correlativa de la separació epistemològica entre E.P. i E.S. Que els nivells E.P. i E.S. es troben epistemològicament separats, vol dir que el conjunt de funcions sintàctiques i el de casos profunds es determinen en principi independentment l’un de l’altre, encara que es poden observar, amb posterioritat, certes correspondències entre elements de l’un i de l’altre conjunt.
2.1. RECONEIXEMENT DEL PAPER DE LES NOCIONS FUNCIONALS
En treballs amb què es tanca la dècada dels setanta i a d’altres, més recents, trobem cada vegada amb major claredat una aproximació de criteris en l’estudi de casos profunds i funcions oracionals, o també, si es vol, una aproximació de l’estatus o nivell en què operen.
Fillmore (1977) és ja una clara mostra d’aquesta mena de capteniment. Resumeix l’autor el que es pot caracteritzar com la seua nova posició dient que els casos profunds (significats actancials) han d’estudiar-se en relació a escenaris (meanings are relativized to scenes), cosa que recorda, sens dubte, el punt de vista tesnerià. Cada escenari vindria definit per una estructura de casos (case frame), noció ja present a Fillmore (1968) i sobre la qual s’ha d’insistir per comprendre com es posen en relació unes proposicions amb unes altres (i també com es posen en relació els events que s’hi representen).
Les funcions del tipus subjecte i objecte, el paper de les quals havia estat minimitzat en anteriors models, cobren ara -i aquesta és la gran novetat- un paper important. Servirien per imposar determinades perspectives sobre els escenaris definits per estructures de casos. Així, per exemple, hem de considerar l’“event comercial” una mena d’escenari en què necessàriament estan implicades les següents entitats: “venedor”, “comprador”, “cosa transferida”, “diners”. Quan en una determinada proposició ens referim a aquest event, en seleccionem normalment una part, la qual cosa equival a imposar-hi una determinada perspectiva. Ací, les funcions oracionals hi cobren un paper decisiu: hi hauria funcions sintàctiques nuclears, que seleccionen determinades entitats realçantles, i funcions sintàctiques perifèriques, que no mostren aquesta capacitat i atenen una parcel·la de l’event perceptualment relegada. Funcions sintàctiques nuclears serien bàsicament subjecte i objecte directe. D’aquesta manera, tendríem perspectives diferents en:
[7] Joan va comprar un cotxe (a Pere, per un milió)
[8] Pere va vendre un cotxe (a Joan, per un milió)
[9] El cotxe (que Pere va vendre a Joan) va costar un milió
[10] Joan va pagar un milió (pel cotxe que va comprar a Pere)
En termes fillmorians, les entitats seleccionades per ocupar les posicions funcionals de subjecte i d’objecte directe acoten una part de l’event, que cobra l’estatus perceptual de “figura” (foreground), la resta seria un fons perceptual necessàriament evocat, l’aparició del qual en l’enunciat, però, és només opcional. S’hi utilitza, doncs, un criteri de naturalesa gestàltica per entendre les relacions entre casos profunds (actants) i funcions. Si entenem correctament el punt de vista fillmorià, l’estructura de casos o escenari constituiria un univers perceptual, els elements integrants del qual són determinables en principi al marge de les estructures sintàctiques en què s’íntegren. Aquestes darreres introdueixen un repartiment sobre l’esmentat univers que ens permet de diferenciar-hi figures de fons perceptuals.
Fillmore assenyala, també, que determinades característiques semàntiques de les entitats que participen en events, en promocionen unes més que no unes altres en l’adquisició de llocs funcionals nuclears com ara subjecte o objecte directe. Així, per exemple, el caràcter +humà d’una entitat la promociona més que no el caràcter - humà en l’adquisició de la funció de subjecte. Es pensa, doncs, en termes de jerarquia d’accessibilitat a l’estatus de figura en determinat escenari o event. La jerarquització permetria, alhora, diferenciar en termes relatius allò que és un ús sintàctic prototípic del que és un ús desviant. Així, per exemple, si es comparen les dues oracions:
[11] Joan obre la porta
[12] El vent obre la porta
es dirà que (11) és una oració més canònica que no (12), ja que en la primera el subjecte és +humà, mentre que en la segona és -humà.
Psicolingüistes com ara Slobin (1981) han percebut la utilitat d’aquesta mena de criteri en els estudis sobre desenvolupament de la capacitat sintàctica, però no és aquest el moment d’abordar una qüestió que mereixeria, per suposat, una atenció molt especial.
Tot i que la nova solució fillmoriana constitueix un avanç notable en la comprensió de les relacions cas-funció, considerem que conté aspectes discutibles. En primer lloc, el plantejament de Fillmore (1977) sembla més aviat unidireccional: diu com, donades determinades característiques del món, aquestes s’han de veure reflectides en el llenguatge, però res no diu sobre si el llenguatge contribueix o no precisament a determinar aquestes característiques. És a dir, el de Fillmore (1977), no seria un plantejament dialèctic en la manera d’entendre la interacció entre aquestes dues instàncies. En efecte, les distintes perspectives lingüístiques no semblen afectar la naturalesa dels marcs referencials prèviament constituïts. Portant això a termes més concrets, s’esdevindrà també que els valors actancials es troben perfectament determinats al marge dels valors funcionals.
D’altra banda, encara que Fillmore parla en termes de marc o escenari on els casos profunds (actants) s’integren, no sembla que això vaja associat a un estudi confíguracional dels valors actancials en el sentit anteriorment apuntat; és a dir, els marcs o escenaris no contribueixen a especificar la naturalesa dels actants que integren. Aquesta és, tanmateix, una qüestió central en l’exposició que segueix.
De tota manera, hem de reconéixer que una distinció com l’establerta entre funcions nuclears i perifèriques correlaciona amb una altra distinció en el pla de la semàntica proposicional. Això constitueix ja en Fillmore (1977) un clar apunt del que és possible anomenar iconisme en el domini de les estructures sintàctico-semàntiques. Per aquesta via és per la qual, com veurem, un estudi configuracional de funcions i actants ha de cercar les seues bases.
L’aproximació de criteris en l’estudi de casos profunds i funcions oracionals, és la tònica de molts altres treballs de finals dels setanta i començaments dels vuitanta (Dik, 1978, Starosta, 1978), Bowers (1981) es propugna un estudi dels fets sintàctics en íntima connexió i interdependència amb els semàntics. S’hi critica la teoria generativista clàssica, que separa l’estudi de la sintaxi d’una llengua de qualsevol altre àmbit i, en especial, del nivell en què es constitueix el significat oracional:
“The theory proposed here (...) takes it as axiomatic that grammatical processes, by their very nature, are simultaneously syntactic, semantic, and lexical, and that differences in form tend to reflect differences in meaning. It thus does not separate, as the classical theory does, the process of forming a sentence from the process of interpreting it semantically. On the contrary, both take place simultaneously’’ (Bowers 1981, p. 100).
Més recentment, és notable l’aportació de Haiman (1985), que treballa ja, amb tota claredat, a partir de la noció d’icona per donar compte, en particular, dels fets sintàctics. L’iconisme tindria, des del seu punt de vista, dos tipus de manifestació que convé diferenciar: l’isomorfisme i la motivació.
L’isomorfisme consisteix en la possibilitat d’establir una relació lògica biunívoca entre el conjunt d’elements que constitueixen una forma i el conjunt d’aspectes que caracteritzen una significació o funció comunicativa. En paraules seues:
“Different forms will always entail a difference in communicative function. Conversely, recurrent identity of form between different grammatical categories will always reflect some perceived similarity in communicative function” (Haiman, 1985:19).
La motivació, pel seu torn, consisteix en el fet que, en determinades condicions, les característiques d’una diferència formal són en part similars o corresponen a les diferències de significat:
“Given two minimally contrasting forms with closely related meanings, the difference in their meaning will correspond to the difference in their form” (Haiman,1985:20).
Models amb aquesta mena de pressupòsits exigeixen una reformulació de les relacions epistemològiques entre l’estudi de les funcions i el dels casos profunds, una reformulació que passa necessàriament per una millor comprensió de la interacció constitutiva entre els nivells en què l’un i l’altre tipus d’entitats es manifesten.
2.2. SIGNE ICÒNIC
No pot ara resultar estranya, tenint en compte la situació anteriorment descrita, una representació de les relacions funció/ cas profund que utilitza com a criteri analític de treball la noció de signe. “Signe” pot entendre’s com una funció que permet de relacionar una forma o significant amb un significat, però de manera que cap d’aquestes dues entitats pot en termes absoluts determinar-se al marge d’aquest funció; ço és, que la funció signe no només posa en connexió sinó que alhora constitueix formes i significats. Podem parlar, això sí, d’una major autonomia i estabilitat perceptual de la forma en relació al significat, però ni formes ni significats preexisteixen en termes absoluts a la funció signe. Aquest darrer supòsit implica senzillament el reconeixement que només un estudi de la forma lingüística ens permetrà de realitzar certament un estudi dels significats que són inherents al sistema lingüístic.
Vegem, però, en quin sentit les relacions entre funcions (o configuracions funcionals) i actants (o configuracions actancials) podrien ser abordades des de la noció analítica de signe. Ací es manifesta amb major claredat que en cap altre domini, una relació de vinculació necessària entre característiques del significant (funcions sintàctiques) i característiques del significat (valors actancials). Això és el que hem de considerar component icònic de la significació sintàctica (Cf. Peirce, 1978), al qual ja ens hem referit en comentar la distinció entre funcions nuclears i perifèriques. Per entendre plenament la noció d’iconisme cal tenir present no sols el fet que determinats valors actancíals tendeixen a ocupar llocs funcionals característics, sinó també que el valor actancial d’un sintagma nominal es modifica sempre en major o menor grau quan canvia el seu lloc funcional. La perfecta comprensió de la noció d’icona exigeix igualment considerar no només la relació sígnica vertical entre una funció donada i un actant donat, sinó també les configuracions o marcs proposicionals en què tant funcions com actants es defineixen.
Això darrer és el que més clarament singularitza el present estudi. Els diferents tipus actancials són determinats tenint sempre molt present el marc proposicional en què s’insereixen. Aquest no és un simple espai continent, ans al contrari contribueix de manera activa a especificar la naturalesa mateixa dels valors actancials. Una cosa pareguda podrem dir de les diferents funcions. S’objectarà que aquesta perspectiva, tot i que semble raonable, ens obligarà a pensar, per exemple, en molts tipus qualitativament diferents d’AGENT i, d’igual manera, en molts de qualitativament diferents de subjecte, tot depenent de la varietat de configuracions en què AGENT i subjecte s’insereixen. Això és de fet així i, justament, una de les característiques del signe icònic és donada per la condició de modulable en la seua relació amb el referent, ço és, ha d’estar constituït de tal forma que siga “adaptable” a la realitat canviant i a les categories amb transicions contínues que conformen el món. La sintaxi respon, en últim terme, al mateix patró semiològic que l’entonació i, en aquest sentit, és possible afirmar que els patrons entonatius constitueixen un tipus d’orientació en la construcció dels sintàctics.
Ara bé, que els detalls últims del procediment semiològic en el nivell sintàctic es troben vinculats finalment al que són actes concrets de parla, no vol dir que el procediment mateix, allò que podem considerar tècnica en la construcció d’icones, siga quelcom de científicament inabastable. Els diferents marcs proposicionals (o configuracions sintàctico-semàntiques) s’agrupen en famílies i subfamílies relativament diferenciades, que poden connectar-se entre si gràcies a allò que podem denominar configuracions límit. Tota aproximació als fets sintàctics que vulga valorar-los amb un criteri estructural necessita realitzar un tipus de reducció que ens permeta d’identificar allò que són patrons o esquemes sintàctico-semàntics (Báez, 1988:24-34). La teoria sintàctica ha d’explicar també que hi haja, en general, manifestacions prototípiques d’aquests patrons i manifestacions desviants que representarien les configuracionslímit referides; cal que explique, en definitiva, aquesta flexibilitat característica del signe sintàctic. Ben entés que ens hi referim a un estudi d’allò que fa potencialment variable aquesta mena de signe i no a un estudi dels infinits casos en què dita variabilitat es manifesta. Principis com ara el de l’iconisme (tant l’isomorfisme com la motivació proposats per Haiman, 1985) són, sens dubte, elements clau d’aquesta teoria.
Entenem que la tècnica semiològica en sintaxi consisteix en la incorporació i el domini d’aquests esquemes prototípics representants de famílies o subfamílies proposicionals, i també dels procediments que ens permeten de desviar-nos d’aquests fins assolir configuracions de transició entre marcs. Coneixent les característiques dels prototipus i de les configuracions límit o de transició, coneixem els punts crítics d’una funció contínua amb què es descriu la tècnica de la construcció sintàctica. Els esquemes prototípics constitueixen punts de mínima tensió, o de major transparència, en la icona sintàctica. Els esquemes o configuracions límit constitueixen màxims de tensió i, per això, també d’intervenció activa dels principis icònics.
L’estudi de la sintaxi es pot fer en darrer terme sistemàtic perquè les seues estructures, encara que infinitament variables, contenen justament punts crítics de manifestació. Això es correspon amb el fet que la nostra percepció del món és de tipus “categorial”, discretitzem amb algun criteri les manifestacions de caràcter gradual que la realitat ens ofereix, necessitem arquetipus tot i que els fets del món se’ns mostren amb desviacions clares en relació a aquests. Deixem per ara, però, aquesta i d’altres reflexions teòriques que el lector podrà anar fent-se a mesura que avance l’exposició. El tema és suficientment complex perquè desistim ací de realitzar-ne una aproximació apriorística.
2.3. FAMÍLIES DE MARC PROPOSICIONAL
Les grans famílies de marc proposicional que ací considerem són la monorrema, l’estativa, la processual i l’activa. Dins de cadascuna podem distingir, encara, subfamílies. No es tracta de compartiments estancs, sinó de classes connectables entre si i que es troben incloses en un espai semàntic global que les integra. Cada proposició conté un esquema sintàctico-semàntic en què es combinen una configuració funcional i una altra d’actancial. En principi, la correspondència entre el conjunt de funcions oracionals i el d’actants tendeix a ser biunívoca. Podem, per això, considerar cada parell funció/ACTANT com un “argument” que constitueix l’espai sígnic particular en què un significant (funció) acaba per especificar-se dependent del valor actancial que assumeix i un significat (actant) acaba també per especificar-se depenent de la funció sintàctica que el caracteritza. S’esdevindrà, en general, que la pèrdua de valor funcional comporta la pèrdua de valor actancial, i viceversa. Naturalment, si no hi ha funció o actant, no hi haurà tampoc argument:
Donada una proposició caldrà que tractem d’especificar tant el significant (funció sintàctica) com el significat (valor actancial) de la connexió de cada un dels noms amb el verb. Per realitzar aquesta operació és de summa importància, com ja hem dit, tenir present la configuració d’arguments en què determinada funció o valor actancial s’especifiquen.
Si considerem signe sintàctic una configuració d’arguments, podrem dir llavors que la configuració funcional és un significant i que la configuració actancial és un significat. Vegeu al respecte Rojo (1979), en què, amb un criteri diferent, tracta de resoldre també l’estatus sígnic d’un complex sintàctic.
2.4. NOTACIÓ FUNCIONAL
Hem considerat la funció com el pla significant d’un argument proposicional. Atés que en el domini de la semiosi icònica el significant tendeix a covariar amb el significat, podem trobar serioses dificultats a l’hora de discriminar els tipus funcionals. Convé tenir present en aquest punt una distinció entre dos àmbits d’allò que és formal-significant en sintaxi, als quals en un altre lloc hem denominat allò que és formal positiu i allò que és formal relatiu:
Lo formal positivo es la forma en tanto que entidad que podemos distinguir del conjunto del sistema y de las relaciones que lo constituyen. Lo formal relativo es un tipo de entidad no diferenciable, no disociable del sistema en que se inserta. Debemos matizar, sin embargo, que no existen formas positivas ni formas relativas puras, sino que lo positivo y lo relativo definirían dos extremos polarmente enfrentados entre los que es posible establecer una escala de manifestaciones de lo formal. Así es posible decir, por ejemplo, que un morfema que nos permite identificar una función (determinado caso morfológico) estaría más cerca del polo formal positivo que un criterio formal del tipo del orden de palabras, por el que la misma función podría llegar también a identificarse.
La distinción que precede es necesaria si queremos defender la existencia de signos de naturaleza icónica. Inicialmente es posible pensar que la relación isomórfica entre significantes y significados de un signo icónico se constituye precisamente en el límite en que las manifestaciones formales alcanzan el polo relativo. En dicho límite (teórico, pero nunca alcanzado en la práctica) se observaría una identidad constitutiva de formas y sentidos. Ahora bien, es asimismo evidente que no existe lenguaje sin formas positivas, sin materialidad positivamente dada; el hablante-oyente debe identificar objetos y no sólo relaciones entre objetos. La construcción de un lenguaje consistiría en un “sabio” trazado de correspondencias o vías que permiten poner en conexión los dos polos de manifestación de lo formal considerados” (Hernández, 1988:563).
L’heterogeneïtat i la manifestació escalar d’allò que és formal entre aquests dos pols és particularment assenyalada en l’àmbit de les configuracions sintàctiques. Per aquesta raó, qualsevol intent de discriminar entre funcions oracionals amb un criteri formal homogeni estarà condemnat al fracàs o resultarà si més no insuficient. Conscients d’això, ens veiem obligats a acotar les funcions oracionals a partir de trets formals amb diferent situació en l’escala referida. En principi, aquests trets serien per al català:
| concordança > | pronominalització >àtona no adverbial | recciópreposicional |
| > : més formal positiu que | ||
ultra els criteris auxiliars:
—distribució complementària o impossibilitat de combinació sintagmàtica,
—pronominalització adverbial,
—distinció de les formes categorials Adj (adjectiu), N (nom no actualitzat), SN (sintagma nominal o nom actualitzat) i Sprep (sintagma preposicional o preposició més sintagma nominal).
—ordre
Subjecte
El tret de concordança de nombre i de persona entre el verb i un determinat SN ens permet d’acotar l’espai funcional del Subjecte (Subj.). En distribució funcional complementària amb SN- subjecte es troba un N que concorda amb el verb en nombre (singular o plural) i en persona (només tercera) i que admet pronominalització adverbial amb la forma en. El diferenciem, així, com a N-subjecte, (Cf., al respecte, la consideració de Solà 1977: II, 12 i ss.).
Objectes
La pronominalització àtona no adverbial del SN o Sprep ens permet d’acotar l’espai funcional dels objectes. Dins aquest espai, l’objecte directe (O.D.) es caracteritza per tenir com a substituts els pronoms el la els les i per ser, tret d’alguna excepció, un SN. La diferència entre Subj. i O.D., quan totes dues funcions es troben representades per éssers animats, quedaria reflectida en català per un criteri auxiliar d’ordre. L’objecte indirecte (O.I.) es caracteritza per tenir com a substituts els pronoms li els, per ser un Sprep amb preposició a i, en termes configuracionals, per pressuposar un O.D. amb el qual es combina sintàcticament. També ací, en distribució funcional complementària amb un SN-O.D., es troba un N que admet pronominalització adverbial amb la forma en. El denominarem N-O.D. i no podem tampoc considerar-lo espai funcional independent donada la seua incompatibilitat amb SN-O.D.
The free sample has ended.
