100 moments estel·lars de la medicina

Begoña Torres i Pasqual Bernat

Begoña Torres (Barcelona, 1960). És professora d’Anatomia i Embriologia Humana a la Universitat de Barcelona, doctora en Biologia, llicenciada en Humanitats i logopeda, i acadèmica corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. Ha rebut el Premi Medicina i Sanitat Comarcals de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i el XIX Premi d’Història de la Medicina Catalana “Oleguer Miró i Borràs” del Col·legi de Metges de Barcelona. Els seus àmbits de recerca són la comunicació humana i la història de la medicina, dels quals ha escrit nombrosos llibres i articles científics.

Pasqual Bernat (Barcelona, 1958). És doctor i màster en història de la ciència per la Universitat Autònoma de Barcelona i investigador de l’Institut d’Història de la Ciència d’aquesta universitat. Soci fundador de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica, filial de l’IEC, el seu àmbit principal de recerca és la història de les ciències de la vida, en particular la dels segles XVIII i XIX. També treballa sobre la història de la ciència en els àmbits geogràfics locals i en les relacions entre literatura i ciència al llarg de la història. Ha escrit diverses monografies i nombrosos articles sobre aquests temes.

Probablement podem afirmar que la medicina és una de les disciplines científiques més vinculades a la condició humana. El seu recorregut històric és llarg i intens, ple d’idees, conceptes, teories, mètodes i pràctiques que en el decurs dels temps han maldat per restablir la salut i el benestar físic i emocional de les persones. Us convidem, doncs, a fer una passejada per la història de la medicina que us durà des de les primeres formulacions mèdiques fins als avenços més significatius del segle XX. Un recorregut pels moments estel·lars de la pràctica mèdica amb els fets que els han bastit i les anècdotes, llegendes i personatges que els han acompanyat. Un viatge apte per a tothom, relatat amb un llenguatge planer, sense tecnicismes ni conceptes complexos, i amb la voluntat de proporcionar al lector una idea global de l’evolució del progrés de les ciències mèdiques en la història de la humanitat.

Primera edició: octubre del 2021

© del text: Pasqual Bernat López i Begoña Torres Gallardo

© de l’edició:

9 Grup Editorial

Cossetània Edicions

C/ de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91

cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 x Tres

ISBN: 978-84-1356-108-0

Producció de l’ePub: booqlab

INTRODUCCIÓ

L’instint de supervivència és una de les característiques fonamentals de tots els éssers vius. L’espècie humana comparteix aquesta pulsió d’una manera conscient. Al llarg de la història, les dones i els homes de tots els temps han vetllat per eliminar qualsevol amenaça o adversitat que pogués posar en perill les seves vides. Les malalties, les ferides o tot trastorn físic que pugui amenaçar l’existència s’han combatut sempre amb decisió. Els curanderos de les tribus ancestrals van ser els primers que es van dotar d’un conjunt de tècniques i pràctiques encaminades a restablir la salut. Un corpus de coneixements que al llarg de la història no ha fet res més que eixamplar-se i que ha donat lloc al que coneixem com a medicina, un veritable art de la salut i que, amb la figura del metge, dipositari dels coneixements i les tècniques de la curació, constitueix un dels pilars fonamentals del coneixement i la cultura de la civilització humana.

La medicina, doncs, com a ciència de la salut té un llarg recorregut històric, ple d’idees, conceptes, teories, mètodes i pràctiques que en el decurs dels temps han maldat per restablir la salut i el benestar físic i emocional de les persones. Amb aquests 100 moments estel·lars de la medicina que us disposeu a llegir volem resseguir l’evolució històrica de les arts de la curació. Són 100 episodis que, com tota tria, no pot ni pretén abastar tot el camp de la història de la medicina, però que s’ha intentat que representin les principals fites assolides.

Us convidem, doncs, a fer una passejada per la història de la medicina que us durà des de les primeres formulacions mèdiques de la més pregona antiguitat fins als avenços més significatius del segle XX. Un recorregut que fareu aturant-vos en els moments estel·lars de la pràctica mèdica, per conèixer els fets que els han bastit i les anècdotes, llegendes i personatges que els han acompanyat i els han convertit en fites senyeres de la història de la medicina. Un viatge apte per a tothom, relatat amb un llenguatge planer, sense tecnicismes ni conceptes complexos, i amb la voluntat de proporcionar al lector una idea global de l’evolució del progrés de les ciències mèdiques en la història de la humanitat.

01 / 100
ENTRE LA MÀGIA I LA REALITAT
PRIMERES EXPLICACIONS DE LES MALALTIES
(3000 aC)

Trobem les primeres clares referències a la medicina en les civilitzacions antigues d’Egipte i Mesopotàmia.

Els textos mèdics més antics a Mesopotàmia corresponen al III mil·lenni abans de Crist (c. 2700 aC). S’hi troben conjurs per combatre les picades dels escorpins o les mossegades de les serps, així com remeis per a l’home o els animals. Cap a mig mil·lenni ja es troben textos on s’esmenta el metge. De l’època de la III dinastia d’Ur (c. 2100-2000 aC) daten uns textos on s’hi troben indicacions terapèutiques precises per a la preparació de cataplasmes i altres medicaments.

Però aquesta medicina mesopotàmica no estava exempta d’un component màgic, com ho posen de manifest unes cartes procedents de Mari (Babilònia, c. 1800 aC), on es mostra que el tractament del malalt el duien a terme el metge i el conjurador. També el vident intervenia cercant la causa de la malaltia a partir de les seves arts endevinatòries. Les malalties sovint es creien causades per una possessió del dimoni o dels esperits dels morts. El seu origen se cercava en la bruixeria, en la ira dels déus, en la transgressió d’algun tabú...

Gràcies a tauletes d’argila datades en el I mil·lenni abans de Crist, sabem que els babilonis també disposaven d’un gran nombre de teràpies a partir de l’ús de medicaments.

Pel que fa a Egipte, l’estudi de les mòmies permet obtenir informació sobre les malalties i els remeis que es feien servir per curar-les. També la traducció de fonts escrites, com els papirs (els més antics del quals es poden datar entre el 2500 i el 2000 aC), ha permès constatar l’alt nivell assolit pels metges egipcis.

Una de les fonts principals de la medicina faraònica és el Papir Ebers, en el qual es recullen diverses especialitats mèdiques, encara que es dedica més espai a les malalties internes, principalment les de l’estómac i, en general, les relacionades amb l’aparell digestiu i els seus efectes en la salut. També hi ha un apartat dedicat als remeis específics per als nens, com per exemple calmants per a quan criden massa.

Una altra font important és el Papir Smith, que està dedicat a les ferides. Els seus continguts s’estructuren de manera molt ordenada, començant pel cap, on es tracten les fractures de crani. En tots els casos es presenta la informació començant pel tipus de lesió, seguit del diagnòstic, el veredicte (si és curable o no) i el tractament.

Però, com en el cas de Mesopotàmia, la medicina egípcia no estava exempta d’un component màgic. Principalment en les malalties que es manifestaven amb febre o mal de cap, o en les malalties mentals, es parlava de causes demoníaques, sigui com a càstig dels déus o a causa d’algun embruix.

Fins i tot en el Papir Smith que esmentàvem, s’hi aprecia que els metges egipcis de l’època creien en forces divines, i també demoníaques, superiors a ells i als seus coneixements. En una glossa que es presenta a l’inici d’aquest papir, el metge, el bruixot i el sacerdot són mostrats com les persones que practiquen la medicina.

02 / 100
LA HIDROTERÀPIA DEL CÒLON
LA LAVATIVA NEIX A L’ANTIC EGIPTE
(c. 2700-2200 aC)

Per trobar l’origen d’un mètode terapèutic que va ser tan utilitzat i durant tant de temps com la lavativa, ens hem de remuntar a l’antic Egipte. En algunes tombes s’han trobat inscripcions en les quals s’especifica el nom del metge responsable dels ènemes de la cort, que rebia el títol especialitzat de guardià de l’anus. El seu treball consistia a bufar aigua a través d’un tub d’or amb l’objectiu de netejar l’anus del faraó després d’ingestes copioses.

Segons Plini, fou el déu Osiris qui revelà als sacerdots egipcis l’ús de la lavativa. Una vegada, passejant per la vora del Nil, van observar l’ocell sagrat ibis que s’autoadministrava ènemes omplint el seu bec corb d’aigua i introduint-lo a continuació en el seu anus. Van interpretar aquesta observació com un suggeriment que els feia el seu déu i van rebre aquest do per a tota la humanitat.

La lavativa es va usar en centenars de remeis populars. Va ser una pràctica comuna entre els maies, a Mesopotàmia, a l’Índia i la Xina, com també ho va ser més tard, a l’edat mitjana europea.

Aulus Cornelius Celsus, cap a l’any 30 dC, va escriure el compendi De medicina, obra que va constituir el primer text publicat sobre medicina, cirurgia i matèria mèdica, que presenta una visió integral i didàctica sobre el saber mèdic de l’època en el món romà. Un dels vuit llibres que componen aquest compendi està dedicat a l’ús de les lavatives, que eren molt populars a l’antiga Roma, on es feien abundosos àpats i excessos. Els romans adoraven Crepitus, déu de les flatulències.

En la cort de Lluís XIV, el Rei Sol, el seu antecessor en el tron de França, Lluís XIII, s’aplicava una lavativa diària amb excepció dels dies festius (312 lavatives a l’any). Cortesans i cortesanes a Versalles rebien diàriament tres o quatre lavatives a la recerca de la bona salut i sempre portaven els seus aparells personals en els viatges que realitzaven.

Es va usar tota mena de substàncies per aplicar en les lavatives, com roses, flors de taronger, de bergamota i d’angèlica; antimoni, àloe, fonoll, safrà, farigola, anís, vi, oli d’oliva i fins i tot lavatives especials, com les de cafè i de tabac, que va ser molt popular. Es deia que el fum del tabac tenia una acció depuradora i que el tabac curava fins i tot els espasmes intestinals més severs. Fumant la seva pipa, el barber s’asseia i aplicava la lavativa de tabac al pacient.

La lavativa s’utilitzava per guarir tot tipus de malalties, ja que es creia que el restrenyiment constituïa un greu problema de salut en ascendir els vapors de la matèria fecal retinguda a l’intestí, i que portava a la intoxicació del cos i també provocava la malenconia.

En el segle XVIII, la lavativa és un dels procediments més usats en medicina. Els instruments per aplicar-la es construïren en materials luxosos, plata, or, carei, ivori o nacre, la qual cosa convertia aquests aparells en veritables obres d’art.

03 / 100
AGULLES ESTRATÈGIQUES
EL PRIMER TRACTAT D’ACUPUNTURA
(2600 aC)

L’acupuntura xinesa és un procediment terapèutic mil·lenari. Les primeres dades arqueològiques sobre pràctiques de la medicina xinesa tradicional, especialment referides a l’acupuntura, daten aproximadament del 6000 aC, del període neolític, on els metges tractaven les malalties per mitjà de picadures que feien amb ganivets i eines esmolades de pedra, jade o sílex.

No obstant això, el llibre més antic on es parla d’aquesta pràctica és el Huangdi Neijing (o Huangti Neiching), Llibre de medicina interna de l’Emperador, escrit cap a l’any 2600 aC.

Encara que el títol de l’obra indica que fou escrita per l’emperador Huangdi (també Huang Ti o Huang Di), conegut com l’Emperador Groc, l’autoria del llibre no està determinada. Es desconeix si Huangdi és un personatge real o mític, encara que els estudis més recents apunten a aquesta segona opció. Segons la tradició xinesa, seria el tercer dels cinc emperadors del període llegendari, i va regnar del 2697 al 2597 aC.

El Neijing és una obra transcendental en la medicina xinesa, com ho són els textos hipocràtics per la medicina occidental. Està redactat en forma de conversa entre l’emperador Huangdi i el seu primer ministre Qi Bo, els quals parlen sobre els aspectes de la salut i la malaltia, la seva prevenció i tractament. Està compost per dos llibres, el Su Wen (Qüestions simples) i el Ling Shu (Bases espirituals).

El Su Wen proporciona les bases teòriques de la medicina xinesa i de l’acupuntura. La medicina xinesa tradicional es basa en una concepció holística i d’harmonia de l’individu amb el seu entorn. El llibre conté els principis fisiològics de la medicina xinesa, que és un sistema filosòfic que promou el concepte de salut i prosperitat a través del compliment de la llei còsmica immutable: el Tao.

El Ling Shu, també anomenat Zhen Jing (Clàssic d’acupuntura), és la part dedicada especialment a l’acupuntura. S’hi descriu el recorregut dels meridians, els punts i els tipus d’agulles, n’explica l’ús i diverses tècniques d’aplicació per al tractament de múltiples malalties. Per aquesta raó, se’l considera el cànon de l’acupuntura.

El Neijing va ser transmès de forma oral durant molts segles. Fou compilat entre els anys 600 i 200 aC. La seva versió actual data del segle VIII dC.

04 / 100
MEDICINA I LLEI
A BABILÒNIA EL CODI D’HAMMURABI REGULA L’ACTIVITAT MÈDICA
(1750 aC)

Al Museu del Louvre de París s’hi conserva l’anomenada Estela d’Hammurabi, un bloc de diorita de dos metres d’alçada on hi ha escrit el Codi d’Hammurabi, un dels compendis jurídics més antics dels quals es té notícia. Va ser escrit sota el mandat d’Hammurabi, rei de Babilònia, amb la voluntat d’unificar tots els codis legals que existien en diverses ciutats de l’Imperi.

El text, escrit en accadi, conté 282 disposicions que regulen un vast ventall d’aspectes de la vida quotidiana i de la societat babilònica de l’època. Els fonaments legals es basen en la llei del talió (ull per ull i dent per dent) i les sancions i càstigs previstos són de gran duresa.

Del total d’articles del compendi, nou es refereixen a la pràctica de la medicina. Bàsicament, s’hi regulen els honoraris dels metges i les penes a complir pels errors comesos en la pràctica del seu ofici. Els metges cobraven els honoraris d’acord amb l’estatus social dels pacients. No era el mateix assistir un senyor acabalat o amb una posició noble que un pagès, un menestral o un esclau. Les penes a les quals es condemnava un metge que havia comès un error o una negligència també depenien del rang social del pacient. Eren molt més dures quan es tractava de membres de les elits polítiques i econòmiques que no pas quan es tractava d’un simple camperol o esclau.

Un resum dels continguts dels preceptes 215 i 217 del Codi ens mostra en quins termes s’establia la relació entre metges i pacients:

Si un metge practica una operació a un gran senyor que comporta una gran incisió feta amb un bisturí i aconsegueix guarir-lo, o si ha obert la cavitat de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i se l’ha curat, rebrà 10 monedes de plata. Si es tracta d’algú que pertany a Palau, llavors se li pagaran 5 monedes de plata. Si es tracta d’un esclau, el propietari ha de pagar al metge dues monedes de plata.

Si un metge porta a terme una gran incisió en un senyor amb un bisturí i li ha causat la mort, o si ha obert la conca de l’ull d’un senyor amb la llanceta de bronze i li ha destruït l’ull, llavors, se li tallarà la mà.

Al costat d’aquestes normes, també hi ha al codi indicacions sobre malalties ja conegudes. Així, l’article 278 del codi preveu la devolució d’un esclau i el reemborsament dels diners de la seva compra, si aquest pateix, abans que transcorri un mes des de la compra, la malaltia bennu. Probablement es refereix amb això a l’epilèpsia, que feia que els esclaus fossin una “mercaderia” sense valor.

No se sap del cert si realment s’arribaven a aplicar els durs càstigs físics que es prescrivien en aquest expeditiu corpus legal. Amb tot, de ben segur que fer de metge a l’antiga Babilònia, amb els coneixements mèdics i les tècniques i mètodes de l’època, no degué ser un ofici fàcil. La possibilitat d’un error terapèutic o quirúrgic es pagava molt cara.

05 / 100
DEL MITE A LA RAÓ
ALCMEÓ DE CROTONA INICIA LES FORMULACIONS RACIONALS DE LA MEDICINA
(SEGLE VI aC)

Alcmeó de Crotona fou el metge grec més important d’entre els anteriors a Hipòcrates (segle V aC), sobre el que va tenir influència. Realitzà investigacions empíriques i practicà disseccions animals. Pot ser considerat el primer metge científic.

Després del període de la medicina màgica, empírica i sacerdotal de la Grècia antiga, Alcmeó escriu el primer text mèdic en el qual es prescindeix del pensament màgic i de tota mena d’empirisme, i s’observa un pensament racional i fisiològic. Amb aquest llibre s’inicia el que després serà la medicina occidental.

Pertanyia a l’escola pitagòrica, amb la qual compartia la idea que l’equilibri o l’harmonia de les parts de l’organisme constitueix la base de la salut. La malaltia seria resultat de la pèrdua d’equilibri entre les qualitats i les parts. Defensà que la malaltia es produeix com a conseqüència d’un desequilibri entre principis oposats (humit i sec, càlid i fred, amarg i dolç).

Fou el primer a assenyalar que el cervell era el centre vital de l’organisme, i no el cor, com considerava la majoria dels seus coetanis. Les seves exploracions funcionals sobre els diferents sentits li van permetre elaborar una teoria segons la qual el cervell era el centre i coordinador de les sensacions. Així doncs, el que avui coneixem com a sistema nerviós era una xarxa de passatges pels quals passaven les sensacions, que arribaven a l’organisme a través d’uns quants òrgans sensorials i després eren transportades al sensori ubicat al cervell.

Les seves disseccions li van permetre constatar que de forma invariable les venes estaven plenes de sang i les artèries buides, per la qual cosa proposà que per les artèries hi circulava aire i per les venes, sang, una idea que es va mantenir vigent fins als treballs de Galè (c. 130-200 dC).

Fou un dels primers d’explicar fisiològicament el son. Es preguntà si la consciència i els estats de vigília o son depenien de variacions en la circulació cerebral. Creia que el son succeïa quan els vasos del cervell eren plens i que la vigília venia quan la sang es retirava del cervell.

Contribuí al coneixement anatòmic amb descripcions detallades dels nervis òptics i la tràquea. Després de dissecar l’ull i demostrar-ne les connexions amb el cervell, va concloure que el globus ocular contenia aigua i foc.

Va criticar la creença comunament acceptada en el seu temps que el semen s’originava al cervell. Creia en el paper actiu de la femella en l’embriogènesi, en un moment en què era considerada habitualment com un element que rebia de manera passiva el semen masculí.

Creia en la immortalitat de l’ànima de tots els éssers vius i, fins i tot, dels astres.

06 / 100
MEDICINA I SUPERSTICIÓ
HIPÒCRATES DE COS I LA PRÀCTICA MÈDICA
(SEGLE V aC)

A l’època de l’antiguitat sovint es pensava que la causa de les malalties tenia relació amb l’entrada al cos d’un esperit dolent. La idea prenia força quan la malaltia feia desvariejar el malalt, que deia i feia coses sense sentit o perdia el coneixement de tant en tant. Aquesta simptomatologia, freqüent en les afeccions nervioses, era especialment present en l’epilèpsia, una malaltia que s’expressa fent perdre el control del cos, provocant caigudes, convulsions i ganyotes. La gent interpretava aquest quadre com la possessió d’un veritable dimoni. I contra el dimoni s’hi havia d’actuar amb exorcismes i mil i un ritus que ajudessin a foragitar-lo.

No tothom, però, pensava de la mateixa manera. El metge Hipòcrates de Cos i els seus deixebles creien que l’epilèpsia, el mal sagrat, com en deien a l’època, no era res més que una malaltia del cos, provocada per causes naturals i que el que s’havia de fer era tractar el malalt i oblidar-se de dimonis i mals esperits. Aquesta actitud, si bé no era nova, representava una manera de veure la malaltia que trencava amb la superstició i que tenia en l’observació i l’anàlisi dels símptomes la base per fer-ne el diagnòstic. Una manera de fer que crearia escola i que faria del sentit comú l’eix vertebral d’una bona part de la pràctica mèdica durant segles.

Hipòcrates i els seus deixebles, en un intent per cercar l’origen de la malaltia, van elaborar una teoria explicativa basada en quatre humors: la sang, la bilis negra, la bilis groga i la flegma. Aquests humors eren presents al cos en proporcions equilibrades, i quan s’alterava aquesta estabilitat la persona queia malalta i no es recuperava fins que l’equilibri es restablia. Hipòcrates pensava que totes les persones havien de correspondre a algun d’aquests humors: sanguinis, si hi dominava la sang; malenconiosos, si és la bilis groga la predominant; colèrics, amb molta bilis negra, i flegmàtics, amb la flegma com a governant. Això també tenia la seva transposició en l’aspecte físic de l’individu i la seva disposició a la malaltia. Els sanguinis eren cepats i impulsius, amb propensió a emmalaltir per la primavera; els malenconiosos eren esquifits i amb poca esma, amb més mala salut cap a la tardor; els colèrics eren de complexió corpulenta i amb moltes possibilitats de caure malalts a l’estiu, i els flegmàtics, amb cos flonjo i sang d’orxata, emmalaltien més aviat a l’hivern.

Aquesta teoria, si bé es basava en pressupostos purament especulatius, va donar peu a una teràpia que cercava recobrar l’equilibri perdut i que donava resultats. Hipòcrates i els seus deixebles estaven convençuts que la higiene, tant del malalt com del seu entorn, era fonamental per guarir-lo. El malalt havia de gaudir d’aire fresc, de tranquil·litat i d’una dieta equilibrada, a base d’aliments senzills. Utilitzaven el sentit comú per afrontar lesions, reduir fractures, tallar hemorràgies i calmar dolors. Mai no utilitzaven procediments màgics o rituals supersticiosos.

Els ensenyaments d’aquesta escola mèdica estan reunits en el cèlebre Corpus hippocraticum, un conjunt de textos de medicina de diferents autors i de diferents èpoques. De tots aquests textos, el més conegut és l’anomena’t “Jurament hipocràtic”, un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques que en molts llocs encara pronuncien els estudiants de medicina en llicenciar-se. Tot un homenatge viu a qui sovint s’ha anomenat pare de la medicina.