Read the book: «Una introducció a l'economia pública»

2. Eficiència econòmica i fallades del mercat

Objectius del capítol

Precisar el concepte d’eficiència en l’assignació de recursos.

Estudiar les possibilitats i limitacions del mercat per a l’assignació efi-cient.

Estudiar el concepte de fallada o deficiència del mercat. Justificar l’acció pública en l’assignació de recursos.

Acabem de veure en el capítol 1 que el camp problemàtic de l’economia distingeix tradicionalment dos grans sectors, el sector públic i el sector privat, als quals darrerament se n’ha afegit un tercer, l’anomenat tercer sector o de les entitats no lucratives. L’anàlisi sobre la mida i el paper adequats de cada sector en l’eco-nomia passa per esbrinar abans les possibilitats i les limitacions de cadascun.

L’enfocament tradicional en economia –teoria econòmica del benestar– justifica el paper del sector públic en la mesura que es plantegen problemes en el mercat que, a més, sol identificar amb el sector privat. Nosaltres tractarem en aquest capítol de contradir aquesta creença, però, per a això, començarem per estudiar les possibilitats dels mercats per a realitzar aquesta assignació òptima de recursos –epígraf 2.1–, i també les seues limitacions i fallades en el seu fun-cionament –epígrafs 2.2 i 2.3.

2.1 Eficiència econòmica: concepte d’òptim paretià

Parlar de les possibilitats d’un sector econòmic d’assignar recursos ens porta al concepte d’eficiència econòmica. Així, la primera cosa que hem de fer és aclarir què volen dir els economistes quan fan servir aquest concepte.

Per eficiència econòmica ens referim al principi que pretén aconseguir la millor assignació de recursos entre les alternatives possibles. Si la branca principal de l’economia fa de l’assignació el problema central de la perspectiva econòmica, es comprèn que l’eficiència en serà la principal ocupació. Ara bé, què vol dir, més exactament, la «millor assignació» possible. Per a poder qualificar una assignació, la que siga, com a millor, hem de demostrar que som capaços d’ordenar distintes assignacions alternatives segons algun criteri. La qüestió clau, per tant, és quin pot ser aquest criteri.

Els economistes han trobat aquest criteri en la formulació d’un economista italià, Vilfredo Pareto. Segons l’anomenat principi de Pareto, una assignació B és millor que una altra A, si cap individu perd en la reassignació A a B i almenys un hi millora. Aquesta reassignació de A a B és considera una millora paretiana, és a dir, una millora en l’eficiència, segons el criteri de Pareto.

Podem explicar millor què és una reassignació que passa el criteri paretià amb l’exemple següent. Siga el vector (100, 50, 2) el que descriu els consums –o la renda, o el benestar, tant hi fa– dels tres individus que conformen una economia. El pas a un vector com ara (101, 50, 2) és una millora paretiana perquè compleix el criteri de Pareto. Dos individus queden igual que en l’assignació inicial i un, el que estava en millor situació, hi millora. Així, doncs, ningú no empitjora i, almenys, un millora.

Tanmateix, el pas a un vector com ara (90, 51, 12) no és una millora pareti-ana, per les mateixes raons. Hi ha dos individus que milloren respecte de l’assig-nació inicial, els que estaven en pitjor situació, però n’hi ha un que hi empitjora, i això contravé el principi paretià. Així, en aquest cas, l’economista no podrà dir que aquesta nova assignació siga millor que la inicial.

Òptim de Pareto

A partir del concepte anterior, és fàcil arribar al concepte d’òptim paretià. Les successives millores paretianes porten a una assignació on ja no és possible cap millora paretiana. És a dir, cap reassignació on es complisca el criteri de Pareto. Aquesta assignació final és l’òptim de Pareto. A partir de l’òptim paretià, qualsevol millora s’ha de fer a costa del benestar d’algun individu. L’economis-ta, segons aquest principi neoclàssic, no pot valorar els guanys o pèrdues entre persones perquè el benestar és subjectiu.

Val la pena reflexionar sobre el fet que algú podria estar temptat a dir que si, en els exemples anteriors, la segona reassignació, que no passa el criteri de Pareto, és millor que la primera –que sí que el passa–, és perquè es compara el benestar entre individus. Aquestes comparacions són radicalment evitades pel criteri de Pareto.

Anomenem òptim de Pareto aquella situació en què no és possible realitzar millores paretianes o canvis en l’assignació que milloren el benestar d’almenys un individu sense empitjorar el benestar de cap altre.

El criteri de Pareto i l’«objectivitat»

El criteri de Pareto s’escampa ràpidament en la perspectiva econòmica, per-què evita haver d’entrar en les comparacions interpersonals d’utilitat o benestar. Aparentment és objectiu, matemàtic, absent d’ideologia.

Ara bé, alguns autors (Cullis i Jones 1991) identifiquen tres judicis de valor implícits en el criteri de Pareto:

1. S’entén que la societat no és més que la suma dels individus que la conformen, sense prendre-la com un ens orgànic de nivell supraindividual. Les unitats bàsiques de l’anàlisi són els individus, no la societat que, en sentit estricte, és com si no existira.

2. Suposa que els individus són els millors jutges del seu propi benestar o utilitat.

3. El principi mateix que només pot haver-hi millora quan algú millora sense que cap altre no empitjore, sense entrar en qui millora i qui empitjora.

Vegem quines consideracions podem fer sobre els tres principis de valor:

1. La idea que no puguen haver-hi funcions de benestar social i, per tant, no puga existir un ens social separat dels individus, és un judici de valor que entra en contradicció amb la visió d’altres disciplines científiques socials, com la sociologia, que estudia precisament la societat com un ens per damunt de les individualitats.

Pel que fa a l’economia del sector públic, haurem d’abandonar aquest plantejament si volem dir alguna cosa des del punt de vista de la justícia com a equitat respecte de les assignacions de recursos.

2. Aquest supòsit implícit en el criteri de Pareto és un judici moral o una postura política. És cert que els individus no sempre es creuen els millors jutges del seu benestar i que deleguen la presa de decisions en uns altres per diverses raons, per exemple per manca d’informació, per manca d’experiència o per una irracionalitat aparent. Tot i que tornarem sobre aquesta qüestió en el capítol 4, no-més cal pensar en la quantitat d’exemples habituals en què els individus recorren a tercers perquè els ajuden a prendre les decisions més correctes per al seu propi benestar o, fins i tot, les ocasions en què prefereixen delegar la decisió en un altre que consideren millor jutge sobre el benestar personal que no un mateix.

3. Aquest judici de valor és el que estalvia de fer comparacions inter-personals d’utilitat, i per això l’èxit en una perspectiva econòmica centrada en l’assignació i no en l’avaluació.

Contra aquest principi, és pot oposar el criteri de Rawls (1971). Aquest és un criteri maximín, és a dir, que maximitza en cada reassignació la posició de qui està pitjor. Segons aquest criteri, una assignació B és millor que una altra A si en el trànsit de A a B millora qui està en pitjor situació de partida, sense importar el que passa amb la resta d’individus.

En l’exemple d’abans, la reassignació que proposàvem en segon lloc, és a dir, passar de (100, 50, 2) a (90,51,12), sí que és una assignació més eficient en el sentit de Rawls, perquè ha millorat qui estava pitjor, tot i que ja hem explicat que no seria una millora paretiana. Rawls tampoc no vol comparar utilitats, però fixem-nos que el criteri proposat és ben diferent, clarament més adient per a l’equitat, i que ens porta a valoracions molt distintes de les assignacions de recursos.

2.1.1 La competència perfecta com a òptim paretià

Tot i tenir present les consideracions anteriors, el criteri paretià, amb les seues limitacions, l’utilitzarem com a criteri d’eficiència. En aquest punt estem ja en condicions de mostrar quines són les condicions que els mercats han de complir per a poder arribar a l’òptim de Pareto i com el mercat en competència perfecta, en concret, ens garanteix aquest òptim de la eficiència. Estudiarem aquesta demostració de forma gràfica per a després plantejar com les eixides del mercat competitiu, en el món real, ens allunyen de l’eficiència paretiana –epígrafs 2.2 i 2.3.

Perquè es produïsca una assignació eficient en el sentit de Pareto s’han de complir les tres condiciones següents: eficiència en la producció, eficiència en l’intercanvi i eficiència global.

Eficiència en la producció

Per a veure les condicions d’eficiència paretiana, farem servir el model d’equilibri general. En veurem només una anàlisi gràfica mitjançant les anome-nades «caixes d’Edgeworth-Bowley». El lector pot veure l’anàlisi matemàtica que hi està associada en qualsevol manual de microeconomia.

El model que representem en aquestes caixes és bidimensional, de forma que presenta una economia amb dos productes o indústries X –armament– i Y –alimentació–, que només fan servir en les seues funcions de producció dos inputs o factors productius, és a dir, capital K i treball L. Aquesta producció és consumida per dos individus Joan J i Andrea A.

En el gràfic 2.1 es presenta el problema de l’eficiència en la producció a què s’enfronten les dues indústries. Tenim dos eixos per a cada indústria amb dos punts d’origen OX i OY.

GRÀFIC 2.1

Eficiència en la producció

En els eixos horitzontal i vertical representem, respectivament, la quantitat disponible de treball i capital. En la indústria de l’armament X, els desplaçaments cap a la dreta i cap a dalt respecte del seu origen, OX, representen augments en l’ús dels factors treball i capital. En la indústria alimentària Y, això mateix es representa amb desplaçaments cap a l’esquerra i cap avall, respecte del seu origen, OY.

És important destacar que tota la quantitat disponible dels factors productius és tancada a la caixa, o siga, en la longitud dels eixos, i que, a més, no hi queden factors productius ociosos. Això implica que qualsevol augment en la contrac-tació de factor treball en la indústria de l’armament, implica reduccions en la indústria alimentària –desplaçaments cap a la dreta des de Ox són desplaçaments cap a l’esquerra de OY.

Les corbes Qx i Qy són les anomenades corbes isoquantes i representen les combinacions de factors productius, capital i treball, que produeixen un mateix nivell de producció. Les corbes es dibuixen convexes en relació amb als seus respectius orígens per la hipòtesi habitual de producció marginal decreixent d’un factor productiu. La forma concreta de les isoquantes depèn de la funció de producció, és a dir, de la tecnologia de la producció representada per aquesta funció.

El problema consisteix a trobar l’assignació eficient de factors productius entre les dues indústries. Suposem que el punt de partida en què ens trobem és 1 en el gràfic 2.1. Ambdues indústries tindran incentius a intercanviar factors productius per a augmentar la producció d’una d’elles, mantenint constant la de l’altra, o bé augmentar la producció de totes dues. Per exemple, si partim del punt 1, la indústria de l’armament tindrà incentius a intercanviar treball a canvi de capital amb la indústria alimentària, i desplaçar-se des del punt 1 cap al 3. Seran millores paretianes perquè la indústria armamentística augmentarà el seu nivell productiu, passant de Qx3 a Qx4, i es mantindrà constant el nivell productiu de la indústria dels aliments. De fet, tots els punts dins la lent que formen els punts 1, 2, 3 i 4 del gràfic 2.1, suposen millores paretianes respecte del punt de partida. Les combinacions òptimes –en el sentit de Pareto– es trobaran en els punts de tangència de les respectives corbes isoquantes; és a dir, en punts com 2 i 3 o qualsevol dels punts intermitjos. Però, què passa en aquests punts? Doncs que els pendents d’amb-dues corbes isoquantes coincideixen. Atès que el pendent d’una corba isoquanta ens diu la taxa a la qual pot substituir-se un factor productiu per un altre mante-nint constant la producció, o siga, la seua relació marginal tècnica de substitu-ció –RMTS–, la condició d’eficiència en la producció es pot escriure així:

RMTS_KL^X = RMTS_KL^Y

L’expressió anterior ens diu que la taxa marginal tècnica de substitució entre capital i treball ha de ser igual per a la producció dels dos béns, armament i alimentació. És clar que això es pot generalitzar a tots els béns d’una econo-mia real.

En el cas més general, l’eficiència en la producció requereix que la relació marginal de substitució entre dos factors productius qualssevol siga la mateixa en totes les indústries.

Partint del punt 1, els punts que compleixen la condició anterior són els que es troben entre 2 i 3, tots dos inclosos. Si el punt de partida haguera estat un altre, els òptims paretians en la producció serien uns altres. Podem dibuixar una corba que unisca tots els punts de tangència i que complisca la condició anterior. Aquesta és la corba OxOy, que anomenarem corba de contracte.

Atès que cada punt d’aquesta corba, tot i ser igualment eficients en la producció, indica un nivell distint de producció de l’armament –bé X– i dels aliments –bé Y–, podem dibuixar aquesta corba en un espai geomètric conformat pels nivells de producció d’armament i aliments. El gràfic 2.2 mostra aquesta corba FPP, que anomenarem frontera de possibilitats de producció. Qualsevol punt sobre la corba FPP compleix les condicions d’eficiència en la producció, això és, RMTS_KL^X = RMTS_KL^Y.

Arribats en aquest punt, ens plantegem com el mecanisme de mercat pot garantir les condicions d’eficiència en la producció que hem vist. En el cas de mercats en competència perfecta, en què totes les empreses accepten els preus dels factors productius sense poder influir-hi i, per tant, paguen les mateixes retribucions al capital –interès r– i al treball –salari w–, es pot demostrar que s’assoliran les condicions d’eficiència en la producció i que l’economia se situarà en algun punt de la corba de contracte del gràfic 2.1 o, el que és el mateix, sobre la frontera de possibilitats de producció del gràfic 2.2.

GRÀFIC 2.2

Eficiència en l’intercanvi

Per a demostrar això, hem de tenir la idea que cada empresa intentarà as-solir la isoquanta més alta al cost mínim. La línia CC del gràfic 2.1 expressa les combinacions de treball i capital que poden adquirir-se a uns preus donats dels factors, w i r, mantenint constant el cost total, per la qual cosa s’anomena línia isocost. El pendent de la línia isocost està donat per la relació dels preus dels factors, (-) w/r, que és comuna a les dues empreses, per definició en competèn-cia perfecta. És obvi que l’empresa maximitzarà beneficis en el punt on la línia isocost siga tangent a la corba isoquanta més alta possible. Per tant, en aquest punt es compleix que

RMTS_KL^X = (-) w/r = RMTS_KL^Y

Les relacions marginals tècniques de substitució s’igualen a la relació de preus dels factors que, com que és comuna, garanteix la condició d’eficiència productiva.

Eficiència en l’intercanvi

Qualsevol punt sobre la frontera de possibilitats de producció implica una quantitat donada d’armament i aliments, produïts en condicions d’eficiència i a disposició per al consum d’Andrea i Joan, únics consumidors en aquesta economia que considerem en el model d’equilibri sectorial bidimensional. El problema de l’eficiència en l’intercanvi es pot analitzar també fent servir la ja coneguda caixa d’Edgeworth-Bowley, que formem fent origen en qualsevol punt de la frontera de possibilitats de producció armaments-aliments.

Si, per exemple, partim del punt OJoan en la gràfic 2.2, que equival al punt 2 del gràfic 2.1, això significa que els consumidors Joan i Andrea tindran a la seua

disposició les quantitats X1 i Y1 dels béns X i Y, respectivament.

El problema ara és com assignar aquests béns entre els consumidors perquè s’assolisca un òptim de Pareto, o siga, l’eficiència en l’assignació dels béns entre els consumidors o eficiència en l’intercanvi. L’anàlisi és semblant al cas anterior d’eficiència en la producció, tret que ara els eixos de la caixa d’Edgeworth-Bowley representen les quantitats disponibles per al consum del bé X –eix horitzontal– i del bé Y –eix vertical. Les corbes convexes respecte als orígens OAndrea i OJoan dins la caixa en el gràfic 2.2 són les corbes d’indiferència o d’utilitat, d’Andrea UA i de Joan UJ, respectivament; és a dir, és tracta dels conjunts de combinacions en el consum d’armament i aliments que deixen als consumidors en el mateix nivell d’utilitat o benestar i, per tant, són indiferents a aquestes combinacions. La convexitat d’aquestes corbes d’utilitat reflecteix la coneguda hipòtesi d’utilitat marginal decreixent en el consum d’un bé.

És obvi que, com abans, els òptims de Pareto estaran en els punts de tangèn-cia de les corbes d’utilitat d’ambdós consumidors, on els pendents s’igualen. El conjunt d’aquests punts és la corba OAndrea OJoan o corba de contracte. Qualsevol assignació dels béns armament i aliments entre Andrea i Joan que quede fora d’aquesta corba, com el punt 1, és un punt no òptim; o siga, admet una millora paretiana. En efecte, els punts de l’interior de la lent que formen els punts 1, 2, 3 i 4 suposen millores per a ambdós consumidors o per a un d’ells, sense que em-pitjore l’altre –cas dels punts 2 i 3. Apliquem ací el mateix tipus d’explicació que hem fet en el cas de l’eficiència en la producció, llevat que ara no s’intercanvien factors productius entre indústries, sinó béns entre consumidors.

Igual que hem fet en l’eficiència productiva, podem resumir la condició d’eficiència en l’intercanvi utilitzant el concepte de relació marginal de substitu-ció –RMS–, que és el pendent de la corba d’indiferència en cada punt d’aquesta corba, o siga, la taxa a què se substitueixen els béns X –armament– i Y –aliment– en el consum, alhora que roman constant el nivell d’utilitat del consumidor. Així, atès que els punts de la corba de contracte són els punts de tangència de les corbes d’utilitat on els pendents s’igualen, la condició d’eficiència en l’in-tercanvi serà:

RMS_XY^A = RMS_XY^J

La relació marginal de substitució entre els béns X i Y per a Andrea, A, s’ha d’igualar en la mateixa relació per a Joan, J.

En el cas més general de molts béns i moltes persones, l’eficiència en l’in-tercanvi requereix que la relació marginal de substitució entre qualsevol parell de béns siga la mateixa per a tots els consumidors.

És important adonar-se que, tant en el cas de l’eficiència productiva, com en el de l’eficiència d’intercanvi, podríem haver arribat a qualsevol punt de les corbes de contracte amb una adequada modificació del punt de partida, reassignant els factors productius o els béns de consum que constitueixen la situació inicial. En efecte, des del punt 1 del gràfic 2.2 no podem arribar, mitjançant l’intercanvi, a un òptim paretià com des del punt 6, però sí des del punt 5. Sobre aquesta qüestió, hi tornarem més endavant en aquest tema en parlar de l’equitat versus l’eficiència en l’assignació dels recursos.

De la mateixa manera que hem vist en l’eficiència productiva, també es pot demostrar que, en competència perfecta, el mecanisme de preus de mercat garantirà la condició que s’ha vist. En efecte, les condicions bàsiques perquè passe això són, per una banda, que els consumidors es comporten com a preu-acceptants que no poden influir individualment en els preus dels béns de consum. L’altra condició és que s’enfronten a la mateixa relació de preus dels béns PX i PY.

El problema de la maximització del benestar de cada consumidor consisteix a assolir la seua corba d’utilitat més alta, subjecta a la restricció de la recta de balanç o línia que expressa les combinacions de consums de X i Y que generen una mateixa despesa. Cada consumidor se situarà, per tant, als lloc de tangència de la recta de balanç amb la corba d’indiferència més alta. En el gràfic 2.2, la recta de balanç és la recta BB i, el seu pendent, el dóna la relació de preus relatius dels béns (-) PX /PY, que, en competència perfecta, és comuna a ambdós consumidors. Així, doncs, el mecanisme de preus competitius garanteix que:

RMS_XY^A = (-) P_X/P_Y = RMS_XY^J

La relació marginal de substitució entre els béns X i Y per a la consumi-dora A s’iguala a la relació de preus relatius dels esmentats béns que, com que és comuna a ambdós consumidors, és igual a la relació marginal de substitució per al consumidor J.

Eficiència global

Hem vist que són infinites les combinacions òptimes en el sentit de Pareto en la producció –tots els punts de la corba de contracte OXOY en el gràfic 2.1– i infinites les combinacions òptimes en l’intercanvi –corba de contracte OAOJ en el gràfic 2.2. Doncs bé, les condicions d’eficiència global restringeixen el nombre d’aquestes combinacions. Vegem-ho:

Cada punt de la frontera de possibilitats de producció comporta una relació marginal de transformació entre els béns X i Y –RMT_XY– que ens indica la taxa a què X pot esdevenir Y, o siga, la quantitat d’armament a la qual hem de renun-ciar, en plena ocupació dels factors, per augmentar una petita –matemàticament, infinitesimal– quantitat d’aliments, i tot això combinant els factors productius de forma eficient. Aquesta relació de transformació equival geomètricament al pendent de la tangent en la frontera de possibilitats de producció a cada punt. Per exemple, en el cas del gràfic 2.2, la RMT_XY del punt OJoan equival al pendent de la recta tangent que hem pintat en aquest punt. Doncs bé, si la RMT_XY no coincideix amb la relació marginal de substitució en què se situen els dos consumidors, Joan i Andrea, en l’intercanvi, encara hi haurà possibilitats de millora paretiana. Si, per exemple, la RMT_XY és major que la RMS_XY per a Andrea i Joan, això vol dir que l’increment en la producció d’aliments Y que s’aconsegueix renunciant a una petita quantitat d’armament X, en condicions eficients, supera la quantitat d’ali-ments necessària per deixar els consumidors indiferents davant la reducció en el consum d’armament. És a dir, es pot millorar el benestar d’ambdós consumidors augmentant la producció d’aliments Y a costa d’una reducció en armament, com-pensant ambdós consumidors per la disminució del consum d’armament, i encara quedarà una quantitat d’aliments Y per a millorar la situació de tots dos.

D’aquesta manera, la condició d’eficiència global podria resumir-se així:

RMT_xy = RMS_xy

La relació marginal de transformació entre els béns X i Y ha de coincidir amb la relació marginal de substitució entre els mateixos béns per als consumi-dors Andrea i Joan.

Entre tots els punts de la corba de contracte entre dos consumidors, l’efi-ciència global s’obtindrà en aquell punt on la relació marginal de subs-titució per als consumidors entre els dos béns coincidisca amb la relació marginal de transformació entre ambdós béns.

Gràficament, això indica que l’eficiència global es trobarà al punt de la corba OAOB del gràfic 2.2 on el pendent de la recta tangent a dues corbes d’uti-litat siga paral·lel al pendent de la frontera de possibilitats de producció al punt OJoan d’aquest gràfic –cosa que s’esdevé al punt 2, però no al 6, per exemple, del referit gràfic 2.2.

Vegem, finalment, com els mercats en competència perfecta garanteixen la tercera condició de l’eficiència. Recordem que partim d’una situació d’eficiència productiva i, per tant, d’un punt sobre la frontera de possibilitats de producció, el pendent de la qual és la relació marginal de transformació en aquest punt. En aquesta relació, RMT_XY expressa els cost marginal de produir armament en termes d’aliments, en condicions d’eficiència. O siga,

RMT_XY = CM_X/CM_Y

Recordem, però, que, en competència perfecta, els productors maximitzen els seus beneficis igualant preus i costos marginals. O siga,

P_X = CM_X

P_Y = CM_Y

Per tant, tenim que:

RMS_XY = (-)P_X/P_Y = CM_X/CM_Y = RMT_XY

En el quadre 2.1 resumim les condicions d’eficiència paretiana en la primera columna i com s’assoleixen en el mercat de competència perfecta.

QUADRE 2.1

Condicions d’eficiència i competència perfecta

2.1.2 Equitat versus eficiència en l’assignació de recursos

En el gràfic 2.2 hem vist que és possible arribar a un punt de la corba de contracte OAOJ que complisca amb l’eficiència global, tal com el punt 2. Si haguérem partit d’uns altres punts de la frontera de possibilitats de producció, com ara OJ1 i OJ2, a l’esquerra de OJ, tindríem unes altres quantitats d’armament i aliments, eficientment produïdes, disposades per a l’intercanvi i arribaríem a uns altres punts semblants al punt 2 on es donarien les condicions d’eficiència global. Ara bé, cadascun d’aquests punts suposa uns nivells d’utilitat determinats per a Andrea i per a Joan. És a dir, encara que tots els punts seran eficients en el sentit de Pareto, no tots suposen el mateix nivell de benestar per als consumidors. Podem representar aquests nivells de benestar en una corba que ens mostre les distintes combinacions d’utilitat per als individus Joan i Andrea dels punts que compleixen les condicions d’eficiència global, amb la qual cosa obtindrem la que anomenarem corba de possibilitats d’utilitat global –corba GG en el gràfic 2.3.

La corba de possibilitats d’utilitat global mostra les combinacions d’uti-litat per als consumidors dels distints punts que compleixen les condicions d’eficiència paretiana global.

GRÀFIC 2.3

Corba de possibilitats d’utilitat global. Òptim dels òptims

La forma ondulant de la corba és deguda al fet que, com se sap, la utili-tat es mesura ordinalment i no cardinalment, como s’esdevé en els nivells de producció eficient que donen lloc a la frontera de possibilitats de producció. El pendent negatiu ens indica que, com que els seus punts són òptims de Pareto, és impossible augmentar la utilitat d’ambdós individus al mateix temps. Punts en la frontera de possibilitats de producció com OJ1 i OJ2 podrien haver-nos portat a punts en la corba de possibilitats d’utilitat com ara 2 i 3. El criteri de Pareto no té res a dir-nos en l’elecció entre els punts 1, 2, 3 o 5. Tots són igualment eficients –compleixen els tres requisits de l’eficiència global– en el sentit de Pareto. Tanmateix, desplaçaments des de punts com el 4 a qualsevol punt sobre la corba GG, es consideren guanys en l’eficiència, malgrat que no tots aquests desplaçaments compleixen amb el criteri de Pareto. Aturem-nos un moment en aquesta qüestió, que ens portarà a introduir un concepte nou, el de millora potencialment paretiana.

Els desplaçaments del punt 4 al punt 2, al punt 1 o a qualsevol punt dins el quadrant delimitat per les línies puntejades, són millores paretianes si partim del punt 4, ja que milloren la utilitat d’ambdós individus o la d’un d’ells sense empitjorar-ne la del altre –per exemple, si passem del punt 4 al punt 2. Tanmateix, desplaçaments de 4 a 3 no compleixen el criteri de Pareto, ja que millora la utilitat d’Andrea a costa d’una minva de la utilitat de Joan. Això mateix podríem haver dit del desplaçament de 4 a 5, però canviant els consumidors que guanyen i perden.

La rigidesa del principi de Pareto dificultaria fer canvis des de punts subòp-tims, com el punt 4, fins a punts òptims com els que es troben sobre la corba GG. Per a fer més flexible el criteri de Pareto, els economistes han utilitzat el criteri de millora potencialment paretiana. Observem que la introducció d’una mesura política que implicara un canvi del punt 4 al punt 3, en el gràfic 2.3, sí que pas-saria el criteri de la millora potencialment paretiana, ja que els guanys d’utilitat per a Joan li permetrien compensar Andrea i encara així millorar el seu benestar, traslladant-se, amb aquesta compensació, del punt 3 al punt 2, per exemple. És a dir, hi ha una potencialitat de millora paretiana, que serà efectiva depenent de si es fa la compensació o no, perquè el que guanyen els guanyadors amb el canvi excedeix el que hi perden els perdedors.

Es considera que un canvi compleix amb el criteri de millora potencial-ment paretiana quan el que estan disposats a pagar els que guanyen amb el canvi excedeix el que estan disposats a pagar els perdedors perquè no es porte a cap el canvi.

Ara bé, com podem ordenar els punt òptims sobre la corba de possibilitats d’utilitat global? És a dir, com podem diferenciar entre els punts 1, 2, 3 o 5 del gràfic 2.3? Per a poder fer-ho, ens cal introduir un altre criteri a l’hora de valorar l’assignació de recursos. La raó és que, sent tots aquests punts eficients, per a poder ordenar-los hem d’introduir valoracions en els canvis relatius d’utilitat entre els individus, i això suposa violar un dels supòsits bàsics del criteri de Pareto, com és d’evitar les comparacions d’utilitat entre les persones. Per això, els economistes, per tal de poder valorar els distints punts òptims en el sentit de Pareto, afegeixen al criteri d’eficiència el criteri d’equitat.

El criteri d’equitat tracta de fer, precisament, el que evita el criteri de Pareto, o siga, valorar els canvis relatius d’utilitat dels individus. El criteri d’equitat és molt utilitzat en les assignacions de recursos que realitza el sector públic, i en tornarem a parlar en el capítol dedicat a la imposició. Utilitzem aquest criteri ara per fer palès el previsible conflicte que sorgirà entre els criteris d’equitat i d’eficiència, qüestió que és important deixar clara en un text d’introducció a l’economia pública.

L’instrument conceptual que ens cal per a introduir l’equitat en els proble-mes de l’assignació de recursos és el de la funció de benestar social, que mesura el benestar social com a funció dels nivells d’utilitat assolits pels individus que conformen la societat:

W = W(U¹, U², ..., Uⁱ,...),

on Uⁱ és la utilitat de l’i-èssim individu. Una de les àrees més conflictives de la literatura econòmica és precisament la forma precisa d’aquestes funcions de benestar social, sobre la qual no hi ha un consens com el que sí que hi ha sobre el criteri d’eficiència que acabem de veure. És per això que en podem trobar pro-postes molt diferents, que anirien des de considerar que les funcions de benestar social W=W(Ui) no són més que el sumatori de les utilitats individuals, fins a plantejaments com el de J. Rawls, per al qual el benestar social només creix en la mesura que ho faça el benestar de l’individu pitjor situat. Enmig, podem trobar posiciones intermèdies. N’és un la que es representa en les corbes W1 i W2 del gràfic 2.3. Si admetem que aquesta és la funció de benestar social, el problema de triar entre els punts paretoòptims sembla senzill. El punt 1 representaria el màxim nivell de benestar assolible, seria l’òptim –des de l’equitat– entre els òptims des de l’eficiència.

El gràfic 2.3 permet exposar d’una manera senzilla el conflicte que sorgeix entre els criteris d’equitat i eficiència. Des del punt de vista de l’equitat, un punt com el 6 seria preferible a un punt com el 5, per on passa una corba d’indiferència social de menor nivell –més a prop de l’origen. Una política redistributiva que implicara un canvi així seria, doncs, recomanable des de l’equitat. Ara bé, parem atenció al fet que el canvi de 5 a 6 no supera el criteri de millora potencialment paretiana, tot i que es valora socialment –així ho expressa la funció d’utilitat so-cial– que els guanys en el benestar d’Andrea compensen la pèrdua en el de Joan. Dit d’una altra manera, els guanys des de l’equitat es considera que compensen les pèrdues des de l’eficiència d’una política que implicara un canvi com aquest.

Ara bé, també el sector públic tindrà problemes i limitacions a l’hora de portar a cap aquestes reassignacions de recursos. Ens hi referirem breument en l’epígraf 2.2 i, amb més detall, en el capítol 5, quan parlem de les fallades i les limitacions del sector públic.

2.2 Justificació de la intervenció pública

En aquest apartat pretenem exposar una fonamentació de la intervenció del sector públic en l’economia, basant-nos en el que hem vist en l’epígraf 2.1. El primer pas serà la introducció dels conceptes de fallades i limitacions del mercat, el funcionament del qual hem exposat en l’apartat anterior. En un segon pas, ens plantegem la fonamentació de la intervenció pública basant-nos en aquestes fallades i limitacions del mercat. La qüestió clau que abordarem és si el concepte de fallades del mercat és una raó necessària que justifica la intervenció pública, si és una raó suficient, si són totes dues coses o no n’és cap. No és només una exercici de lògica, es tracta de veure si podem justificar aquesta raó de ser del sector públic des d’una altra perspectiva.

2.2.1 Concepte de fallades del mercat

L’enfocament habitual en economia és analitzar les fallades del mercat a partir del model de mercat perfectament competitiu que hem vist en la secció anterior. En la mesura que el mercat «real», és a dir, el mercat com a institució que es dóna en un lloc i en un moment precís, es desvia d’alguns dels requisits dels mercats en competència perfecta, es parla de fallades de mercat. Creiem, tanmateix, que aquest concepte pot designar massa situacions conceptualment distintes i que convé, per tant, parlar no solament de fallades, sinó també de limitacions i imperfeccions de mercat.

D’entrada, el terme «fallada del mercat» al·ludeix a una anomalia en el funcionament que el model teòric atribueix al mercat. És aquest model teòric de mercat el que garanteix l’eficiència paretiana global, com hem vist en aquest capítol. Quan la realitat del mercat amb què ens topem divergeix dels requisits que exigeix aquest model teòric de la competència perfecta, considerem més apropiat parlar d’imperfeccions del mercat. El terme fa referència al fet que el mercat «real» s’allunya del model considerat «perfecte» que es pren com a referència o fita a fi d’establir l’eficiència paretiana. Així, doncs, les divergències entre una configuració concreta del mercat i el model de la competència perfecta són un sinònim d’ineficiència. Aquest plantejament es presenta com una forma objectiva o tècnica per a analitzar la imperfecció d’un mercat.

Una altra perspectiva, tanmateix, és fixar-nos en les divergències entre els resultats que el mercat ofereix i els que els ciutadans n’esperen, d’aquest. Si la comparació de les demandes ciutadanes es fa amb una configuració concreta del mercat, en un lloc i en un moment determinats, anomenem les divergència falla-des del mercat. Però, si la comparació d’aquestes demandes dels ciutadans es fa amb el model teòric de la competència perfecta, les divergències no són fallades, sinó autèntiques limitacions del mercat, és a dir, límits d’allò que el mercat pot oferir, fins i tot en la seua versió més idealitzada de la competència perfecta, com a institució assignadora de recursos.

Distingirem tres tipus de deficiències del mercat: imperfeccions del mercat, o divergències entre el model teòric i la configuració concreta d’un mercat particular; fallades del mercat, o divergències entre les demandes ciutadanes i els resultats en l’assignació de recursos d’una configuració particular del mercat; i limitacions, o divergències entre el model teòric idealitzat del mercat competitiu i les demandes ciutadanes.

2.2.2 Les fallades del mercat com a condició necessària i suficient de la intervenció pública

Resulta si més no sorprenent el costum de dedicar un apartat en els manuals d’economia pública a justificar l’existència del sector públic i la seua participació en l’economia. Cap justificació d’aquest tipus no es trobaria en un manual de microeconomia o de teoria dels preus: ningú no veu necessari justificar l’exis-tència del sector privat.

Alguns autors, com Musgrave (1989), aborden la pregunta de per què és necessària l’existència d’un sector públic i en donen una resposta basada en les deficiències que acabem de definir i que veurem amb més detall en l’apartat següent. És a dir, conclouen que el mercat per si mateix no pot portar a cap satisfactòriament totes les funcions econòmiques d’assignació, distribució, esta-bilització i creixement que hem vist en el capítol 1 i que constitueixen les bran-ques o funcions de la hisenda pública, segons Musgrave. Per tant, és necessària la política pública per a guiar-lo, corregir-lo i complementar-lo en determinats aspectes. L’objectiu d’aquest enfocament és despolititzar la qüestió de la dimen-sió del sector públic que abordarem en aquest mateix volum, recolzant-se en les deficiències del mercat per concloure que la dimensió del sector públic serà una qüestió tècnica i no ideològica.

Uns altres autors, com Stiglitz (1988), consideren que la popularitat de l’enfocament basat en les deficiència del mercat ha portat a utilitzar-les per a justificar molts programes públics, però que una justificació d’aquest tipus no passa de ser en molts casos retòrica.

En definitiva, les deficiències pròpies del mercat porten a plantejaments distints davant la mateixa qüestió. Els plantejaments, els podem sistematitzar des d’un punt de vista lògic de la manera següent:

1. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat són condició necessària per a la intervenció del sector públic en l’economia.

Es tracta d’una posició pròpia dels partidaris del principi de subsidiarietat del sector públic en l’economia. La presumpció, que admet prova en contra, és que, en principi, és millor l’actuació privada. Com hem vist, l’equilibri del mercat se suposa eficient en el sentit de Pareto, i solament si es demostra l’existència de les deficiències del mercat, i en funció de la magnitud d’aquestes, estarà legiti-mada l’actuació del sector públic per a corregir-les.

Caldria tenir en compte que fins i tot en el cas que no hi haguera fallades en l’assignació de recursos que fa el mercat, el sector públic pot haver d’interve-nir per a corregir l’estat de distribució de la renda i la riquesa que determina el mercat, o per a aconseguir una senda estable i desitjada de creixement econòmic, com hem vist en el capítol 1.

2. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat són condició necessària, però no suficient, per a la intervenció del sector públic en l’economia.

Aquest plantejament parteix de la posició anterior, però afegeix que a més cal comparar, en tot cas, les deficiències relatives entre ambdós sectors, el públic i el privat. Apunta al fet a què ens referim en el darrer apartat, que no sempre la intervenció pública pot corregir la divergència observada entre el funcionament del mercat real i el model teòric o les demandes ciutadanes. El sector públic té també les seues pròpies limitacions i és incorrecte metodològicament comparar situacions reals i imperfectes, les del mercat, amb un sector públic idealitzat.

3. L’existència de les imperfeccions, les fallades i les limitacions del mercat no és condició necessària ni suficient per a la intervenció del sector públic en l’economia.

Els partidaris d’aquesta posició rebutgen qualsevol principi de subsidiari-etat en les relacions entre el sector públic i el sector privat. Ambdós sectors, junt amb el tercer sector, constitueixen mecanismes de decisió dels ciutadans d’una comunitat amb característiques, camps d’actuació i funcions pròpies. En aquest plantejament, no cal que els altres sectors tinguen deficiències per a justificar l’existència de cap sector. Es tracta de posar el sector públic al mateix pla que el sector privat.

El que sí que hi ha d’haver és una complementarietat aplicable a tots els mecanismes de decisió. És a dir, les deficiències d’un sector poden i han de ser corregides pels altres sectors. Així, el sector públic pot i ha de corregir les defi-ciències del sector privat, i a l’inrevés.

Ens sembla més atraient aquest tercer plantejament perquè ens permet abandonar una vella discussió que potser ha servit de ben poc i ha consumit molts recursos intel·lectuals, i també perquè, en última instància, tant les actuacions del sector privat, com les del sector públic, tenen com a legitimació les preferències ciutadanes.

2.3 Modalitats de fallades del mercat

Després d’analitzar el concepte de les deficiències del mercat, cal que abor-dem ara la tipologia d’aquestes deficiències. Són variats els criteris per a classificar aquestes deficiències, de manera que les agrupacions de deficiències que sorgei-xen poden canviar segons el criteri escollit. Nosaltres optem per presentar-les sense realitzar cap agrupació segons algun criteri, però sí que aclarim on rau la deficiència del mercat en cada cas i, per tant, donem al lector les indicacions de com es podrien agrupar en funció del criteri escollit. Les deficiències que hem triat, doncs, que no en suposen cap llista exhaustiva, són les següents:

1) Deficiències en la competència

2) Efectes externs

3) Béns públics

4) Necessitats tutelars

5) Informació imperfecta

6) Absència de mercats per al valor d’opció

7) La tirania de las petites decisions

8) Distribució de la renda i la riquesa

9) Desequilibris dels mercats: retards temporals

10) Deficiència en la composició i el ritme del desenvolupament econò-mic.

Vegem amb algun detall on rau la deficiència en el funcionament del mercat en cada cas, tot i que algun d’aquests es veuran més detalladament en capítols posteriors –casos de l’1 al 4.

1) Deficiències en la competència

Hem de distingir dues situacions distintes en aquest cas:

1a) Situacions degudes al reduït nombre d’empreses participants en el mercat.

Es tracta de mercats en què es donen situacions de monopoli o oligopoli per l’existència de barreres d’entrada al mercat, que poden ser de molts tipus. Es trenca ací el supòsit d’empreses preu-acceptants que no influeixen en els preus de mercat i que, per efecte de l’amenaça de la competència, igualen els preus als seus costos marginals. Es produeix una pèrdua de benestar –ineficiència–, perquè els preus tendiran a ser superiors als seus costos marginals i l’output, menor del que es donaria en el mercat perfectament competitiu. A més, l’absència de com-petència acaba introduint una ineficiència en els processos productius d’aquestes empreses a causa de la falta d’estímul per a minimitzar costos. Aquest és un clar exemple d’imperfecció del mercat real, per incomplir un supòsit clau del model teòric que produeix una clara divergència en termes de l’eficiència paretiana del mercat en competència perfecta.

La regulació pública estudia les possibilitats del sector públic de millorar la configuració concreta del mercat que pateix aquesta deficiència i les formes de fer-ho. De tota manera, en aquest punt sí que cal destacar que la deficiència no està tant en el reduït nombre d’empreses que pot haver-hi en un mercat, com en l’existència de barreres reals a l’entrada de noves empreses. Si aquestes no existeixen, un mercat amb poques empreses o fins i tot amb una de sola, pot tenir preus de competència perfecta i l’empresa instal·lada minimitzar costos evitant la ineficiència en els seus processos productius, pressionada per l’amenaça d’en-trada de noves empreses.

Finalment, cal destacar que en el món real no sempre és fàcil decidir si es produeix la imperfecció d’absència de competència real en un mercat. Quan saltem del model teòric al món real, ens adonem que aquesta imperfecció depèn moltes vegades de l’escala o de l’àmbit del mercat considerat. Allò que pot ser considerat com un mercat competitiu en l’àmbit de la Unió Europea, pot esdevenir una situació oligopolística o monopolística en mercats regionals o locals dins el mateix mercat constituït per la Unió Europea.

1b) Monopolis naturals.

En aquest cas, la deficiència rau en el fet que alguns processos productius exhibeixen costos marginals –i mitjans– decreixents, a causa de l’existència d’uns costos variables per unitat de producte insignificants en relació amb els costos fixos requerits per la infraestructura necessària per al subministrament d’aquests productes. Les empreses de distribució d’aigua, gas, electricitat, telefonia o fer-rocarrils, estan entre els exemples històrics d’aquest cas.

El cas dels monopolis naturals es tractarà amb més detall en el capítol 3. El que ens interessa destacar ara és que l’origen de la deficiència del mercat és tècnic, lligat a processos productius i que no depèn d’una mala configuració particular d’un mercat, com en el cas anterior. Així, doncs, més que d’una imperfecció com en el cas 1a), es tracta d’una limitació del mercat. En qualsevol cas, establert el monopoli de manera «natural», les conseqüències sobre l’eficiència són sem-blants al cas anterior, quant a l’augment dels preus sobre els costos marginals i la reducció de l’output d’equilibri amb la consegüent reducció del benestar.

2) Efectes externs

En aquest cas es trenca un supòsit bàsic en el model teòric del funciona-ment dels mercats, com és que les decisions de consum i producció només tenen efectes sobre els decisors mateixos. La conseqüència és que ja no hi coincidiran les magnituds socials i privades, siguen aquestes benestar per als consumidors o beneficis per a les empreses. Sense aprofundir en una qüestió que tractarem en el capítol 3, interessa destacar ara que ací hi haurà una assignació subòptima respecte a l’eficiència paretiana, ja siga per excés o per defecte en l’output d’equilibri. La catalogació d’aquesta deficiència depèn d’on s’entén que rau l’anomalia del mer-cat. Per a alguns autors, entre altres Pigou (1920), la raó es troba en l’absència d’un mercat per a intercanviar part de les conseqüències d’una decisió de producció o consum. És per això que el decisor –consumidor o productor– no interioritza –no fa seues– totes les conseqüències de la seua decisió. En la mesura que pensem que aquesta inexistència del mercat està motivada per raons tècniques, la institució del mercat mostra ací una limitació.

Per a uns altres autors (Coase, 1960), el mercat no funciona bé perquè no estan definits els drets de propietat sobre la totalitat dels recursos. Per tant, en aquest cas, es tracta d’una imperfecció del mercat que es pot solucionar.

3) Béns públics

La deficiència del mercat, en aquest cas, produeix una provisió inferior a l’òptima o fins i tot una nul·la provisió, en el cas de certs béns o serveis, tot i haver-hi una valoració social positiva d’aquests béns per part dels ciutadans. La raó de la deficiència no rau en cap imperfecció d’un mercat concret, sinó en les característiques intrínseques d’aquests béns, que estudiarem en el capítol 4. De moment, convé recordar que en el model teòric, les empreses, per una banda, produeixen aquells béns pels quals poden cobrar un preu a tots els usuaris o con-sumidors i que, per l’altra, aquests consumidors pagaran per aquells béns solament si saben que, si no ho fan, no podran gaudir dels béns a què assignen una valoració subjectiva –utilitat marginal– igual o superior al preu que se’ls demana. Si aquest supòsit elemental s’incompleix, no es podrà assolir l’eficiència paretiana.

El problema és, doncs, de nou, d’eficiència assignativa i es tracta d’una clara limitació del mercat per a la provisió d’aquests béns. Queda oberta la qüestió, en aquest com en altres casos, de si el sector públic pot corregir aquest problema d’eficiència i de si aquesta és l’única forma de fer-ho.

4) Necessitats tutelars

Es tracta d’una de les situacions de deficient assignació de recursos més polèmica des que la va introduir en la literatura econòmica R.A. Musgrave (1959). La ineficiència es troba ací en un dels supòsits més bàsics del principi de Pareto que hem estudiat en el primer apartat d’aquest capítol. En el model teòric del mercat que garanteix l’eficiència paretiana, se suposa que l’individu és el millor jutge del seu propi benestar. Si aquest supòsit no es dóna en la realitat, el mercat pot produir uns resultats aparentment eficients i, tanmateix, poden aparèixer di-vergències entre el funcionament del mercat i les demandes ciutadanes. És a dir, fins i tot en mercats ideals com els que presenta el model teòric, hi ha béns que es consumiran per excés o per defecte, i això perquè els ciutadans no semblen, en aquests casos, els millors jutges del seu propi benestar. Així, doncs, ens trobem de nou davant una clara limitació del mercat. És a dir, els supòsits de comportament humà implícits en el model teòric del mercat són incorrectes i seria excessiu, fins i tot per als més acèrrims defensors de la institució del mercat, dir que es tracta d’una imperfecció per no adequar-se el comportament humà real a allò que està implícit en el seu model. Aprofundim en aquest concepte en el capítol 4.

5) Informació imperfecta

Un altre dels supòsits clau en el model teòric del mercat és el d’informació perfecta i sense costos per a tots els participants en el mercat. Tanmateix, en el món real la informació té un cost en termes de temps i altres recursos, de manera que els ciutadans, consumidors i productors, prenen les seues decisions amb un nivell d’informació que és lluny de ser perfecte. Si comparem els resultats dels mercats reals amb els del mercat ideal o teòric, apareixeran divergències que podrien anomenar-se imperfeccions del mercat. Tanmateix, es tracta d’unes imperfeccions difícils de solucionar. Més aviat han estat els economistes els que han suavitzat part del seus supòsits per a anar adequant-los al món real en què, per exemple, la informació no és gratuïta, sinó que té un preu –ja siga de mercat o un preu ombra– i, per tant, es pot incorporar aquesta variable al model teòric, que ens donarà així nous òptims paretians, prenent ara en compte el cost de la informació.

6) Absència de mercats per al valor d’opció

Aquest és un altre clar exemple de limitació del mercat com a institució assignadora de recursos, per la incapacitat d’oferir als ciutadans la possibilitat d’expressar preferències, no per béns en concret, sinó per tenir l’opció de consu-mir-los en un moment donat. La inexistència o absència de mercats per al valor d’opció d’un bé fa que puguen desaparèixer del mercat béns pels quals sí que hi ha una demanda, però que no s’expressa en les decisions de compra habituals, ja que es tracta de béns sobre els quals l’individu el que desitja és tenir l’opció de fer-los servir en circumstàncies esporàdiques o fins i tot extraordinàries. Seria el cas de serveis com els de bombers o protecció civil. Si això és així, el mercat té un problema d’eficiència. No es maximitza el benestar, en no haver pogut expressar totes les preferències dels ciutadans per l’absència de mercats per al valor d’opció que els ciutadans assignen a certs béns.

7) La tirania de les petites decisions

Aquesta deficiència de mercat, tractada especialment per Kahn (1966), apunta a la que potser és la característica més distintiva del mercat com a ins-titució assignadora de recursos: la seua naturalesa descentralitzada. El mercat és el resultat d’una multitud de petites decisions per part dels que hi participen, consumidors i productors, i això és especialment cert si es donen els supòsits del model de mercat idealment competitiu.

Ara bé, no es pot assegurar que el resultat global de petites decisions indivi-duals preses en mercats perfectament competitius, on cada participant maximitza la seua utilitat o el seu benefici i on, per tant, res no es produeix si no és per a ser venut als consumidors, ens mene a un resultat final global desitjat pels ciutadans. El resultat final a què porta el funcionament dels mercats, a través d’incomptables decisions, tot suposant que siguen perfectament eficients i que assolisquen òptims eficients en el sentit de Pareto, no necessàriament ens porta a una situació desitjada pels ciutadans. Un dels exemples que posa Kahn és el resultat final a què, després d’aproximadament un segle, ens ha portat la indústria de l’automòbil. Què hauria passat si, en comptes d’arribar on som a través de milions de petites –almenys pel que fa a la majoria de ciutadans– decisions, hagueren plantejat als qui vivien fa més de cent anys la decisió de tenir o no automòbils, com una proposició gran, de tot o res, informant-los tant dels beneficis com dels costos?

La divergència sorgeix entre el resultat del mercat, tot i ser perfectament competitiu, i les preferències ciutadanes que, a primera vista, semblen haver-se equivocat elles mateixes, perquè el resultat global en perspectiva històrica d’un mecanisme descentralitzat com el mercat on es prenen moltes petites decisions, no necessàriament ha de coincidir amb el que s’hauria assolit mitjançant la votació d’una gran decisió col·lectiva.

Som, doncs, davant una deficiència que afecta la satisfacció de preferèn-cies ciutadanes, si n’exceptuem una perspectiva temporal que excedeix l’abast del mercat. Es tractaria, per tant, d’una limitació del mercat com a institució en què la perspectiva temporal en què es prenen les seues decisions divergeix de la perspectiva temporal adequada per a la decisió rellevant –en el nostre exemple, tenir automòbil o no tenir-ne.

8) Distribució de la renda i la riquesa

El mercat pot assolir l’òptim de Pareto i, tanmateix, els ciutadans poden sentir-se descontents amb la distribució de la renda i la riquesa que genera el mercat. En definitiva, el mercat pot portar a la societat, donada la situació de partida, a un punt com el 5 en el gràfic 2.3, que és un òptim paretià, però que no és el màxim de benestar social assolible. La deficiència que mostra ara el mercat no fa referència a l’assignació, com en els casos anteriors, sinó a la distribució del benestar.

El mercat mostra ací una clara limitació per a aconseguir el millor punt entre tots els que són òptims globals de Pareto. És clarament una institució per a l’assignació, però no per a la redistribució de la renda i el benestar. És clar que la preferència col·lectiva per un punt entre els que estan sobre la corba de possibilitats d’utilitat global en el gràfic 2.3, es puga manifestar a través d’una altra institució, com és ara el sector públic.

9) Desequilibris dels mercats: retards temporals

El model teòric suposa que els mercats sempre es buiden, atès que els preus sempre pugen o baixen suficientment, actuant com a variable d’ajustament. El supòsit en qüestió assumeix, a més a més, que aquest ajustament es fa de forma instantània. Per tant, en qualsevol moment del temps hi haurà plena ocupació dels recursos i dels factors productius.

Però, en el món dels mercats reals, fins i tot en el cas que puguen ajustar-se completament a través dels preus, aquests requereixen un lapse de temps per a portar a cap aquest ajustament, i això ha estat així en qualsevol lloc o moment històric.

Aquests retards temporals provoquen els coneguts cicles de l’economia de mercat, que s’han donat des que l’economia de mercat hi és. Aquests cicles, a la baixa o a l’alça, provoquen insatisfacció amb el que demanen els ciutadans. Es poden produir períodes de desocupació mentre es realitzen els ajustos necessaris per a eliminar excedents, i això ocasiona costos socials que poden ser molt alts. També, d’altra banda, en moments alcistes, es poden produir processos inflaci-onistes en els preus que ocasionen costos arbitraris a les famílies i les empreses. Potser en el model teòric, la variable temporal d’ajustament no siga més que una variable prescindible del model, però en el món real ocasiona grans pèrdues en termes de tota mena de recursos, incloent-hi el patiment humà.

Cal destacar que, en aquest cas, la preocupació per la deficiència en el resultat del mercat no té res a veure amb l’assignació de recursos ni amb la dis-tribució del benestar –com en la deficiència 9–, sinó amb l’estabilitat econòmica. Es tracta d’una fallada del mercat per divergència entre les demandes ciutadanes i el resultat de la configuració real i particular del mercat.

10) Deficiències en la composició i ritme del desenvolupament econòmic

Finalment, encara és possible trobar una altra font d’insatisfacció ciutadana amb els resultats dels mercats reals i, per tant, una altra fallada del mercat. En efecte, els mercats, a banda de les deficiències assignatives, distributives i d’es-tabilització que tenen, poden determinar una senda de creixement econòmic no satisfactòria per a la societat. A més, poden determinar una composició del crei-xement tampoc no desitjada, que produeix, per exemple, desequilibris regionals i sectorials cada vegada més accentuats.

Òbviament, el mecanisme de decisions descentralitzades que és el mer-cat no té res a dir respecte de la taxa i la composició del creixement econòmic en una societat. Si aquesta en desitja un altre, aplicant-hi una decisió global i centralitzada i amb una perspectiva global adient, caldrà recórrer a uns altres mecanismes de presa de decisions, a saber, les decisions col·lectives implícites en la intervenció pública.

Resum

L’estudi de les condicions d’eficiència paretiana, com també les virtuts del mercat idealment competitiu per a assolir-les, han ocupat el primer bloc d’aquest capítol. Hem vist que l’equilibri dels mercats ideals en competència perfecta i l’eficiència paretiana global són, de fet, sinònims. Al mateix temps, hem exposat una àmplia gama de deficiències que apareixen en els mercats i que plantegen problemes en aquest òptim. En alguns casos es tracta d’imperfeccions en els mercats reals o fallades d’aquests respecte als resultats que esperen els ciutadans. En uns altres casos, es tracta de limitacions de la institució del mercat com a tal.

L’estudi de les deficiències del mercat ens ha portat també a plantejar-nos la qüestió de la necessitat o suficiència d’aquestes per a justificar l’existència del sector públic i la seua intervenció en l’economia. Es planteja una posició que prescindeix d’ambdós plantejaments lògics –necessari i/o suficient–, per a proposar un tractament no subsidiari del sector públic, tot reconeixent les ne-cessàries complementarietats d’ambdós sectors.

Finalment, hem fet una breu presentació de la tipologia de fallades, limitacions o deficiències del mercat com a institució assignadora de recursos.

Qüestions a debatre

1. Considereu el tancament d’una línia de ferrocarril per part de la companyia a causa de les pèrdues acumulades. La línia és l’únic mitjà de transport disponi-ble quan les condicions atmosfèriques no permeten de fer servir les carreteres. Podeu relacionar aquest exemple amb alguna de les deficiències del mercat estudiades?

2. Cert humorista provocador va dir en el seu espectacle que el problema de l’elevada taxa de criminalitat als carrers dels EUA s’acabaria si les bales cos-taren 5.000 dòlars. Podeu relacionar aquest cas amb alguna de les deficiències estudiades del mercat?

3. Per què penseu que el criteri de Pareto, malgrat els seus evidents judicis de valor implícits, va tenir tanta acceptació en el corrent principal de la ciència econòmica?

4. A partir dels gràfics 2.1, 2.2 o 2.3, justifiqueu la necessitat d’un mecanisme diferent al mercat per a poder situar-nos en algun punt preferit entre els òptims d’aquests gràfics. Com és que el criteri de Pareto no pot fer valoracions entre aquests punts?

BIBLIOGRAFIA

COASE, R. H. (1960): «The Problem of Social Cost», dins Journal of Law and Economics 3, 1-44. N’hi ha una versió en castellà: «El problema del coste Social», dins La empresa, el mercado y la ley, Madrid, Alianza Editorial, 1994, 121-164.

CULLIS, J. G. i P. R. JONES (1991): Microeconomía y Economía Pública, Ma-drid, Instituto de Estudios Fiscales.

KAHN, A. E. (1966): «The Tyranny of Small Decisions», Kyklos, vol. 19, núm. 1.

MUSGRAVE, R. A. i P. B. MUSGRAVE (1983): Hacienda Pública Teórica y Aplicada, Madrid, Instituto de Estudios Fiscales. Versió original (1973): Public Finance in Theory and Practice, Nova York, McGraw-Hill.

PIGOU, A. C. (1920): The Economics of Welfare, Londres, Macmilan.

RAWLS (1971): A Theory of Justice. Cambridge, Mass., Harvard University Press.

STIGLITZ, J. E. (1988): Economics of the Public Sector, 2a edició. Nova York, W. W. Norton.

3. Anàlisi de les principals fallades del mercat (I): monopoli natural i efectes externs

Objectius del capítol

Identificar algunes de les limitacions del mercat per a aconseguir l’efi-ciència.

Comprendre la problemàtica associada a l’origen del monopoli natural. Analitzar les principals solucions pràctiques al problema del monopoli natural.

Ressaltar les implicacions assignatives i distributives dels efectes externs del mercat.

Analitzar les principals mesures d’interiorització dels efectes externs del mercat.

En el capítol 2 hem abordat les condicions d’eficiència per a la provisió de béns en el mercat. El criteri de Pareto indicava que, a partir de determinats supòsits, el mercat és capaç de trobar la millor o òptima assignació de recursos. Però, com es veurà al llarg d’aquest capítol i el següent, de vegades el mercat és incapaç d’aconseguir l’optimalitat paretiana. Aquest més que probable fet es produeix en presència dels monopolis naturals i també en els anomenats efectes externs del mercat, béns públics i necessitats tutelars. Són alguns dels exemples més importants de fallades del mercat. Per unes raons o unes altres el mercat no garanteix la consecució de la millor assignació dels recursos. Hi està justificada llavors la intervenció del sector públic? Se’n garanteix així l’eficiència? Ja hem apuntat anteriorment en aquesta direcció i encara que, com s’ha dit, l’existència de fallades del mercat no resulta una condició necessària ni suficient per a la intervenció pública, hi ha més que indicis per a pensar que pot estar justificada la intervenció pública en aquests casos. La segona qüestió sobre la garantia de l’èxit d’aquesta intervenció resulta, sens dubte, molt més compromesa.

El lector ha de començar per plantejar-se què passaria si no hi haguera cap regulació pública en el sector energètic o si es deixara en mans del mercat la provisió d’un bé com la defensa nacional, o si la decisió sobre l’escolarització dels fills fóra una competència exclusiva dels pares, o si la introducció de mesu-res per reduir les emissions de gasos contaminants per part de les empreses fóra totalment voluntària. Evidentment no és un terreny fàcil. La primera impressió és que els possibles prejudicis que cada individu puga tenir sobre el sector públic poden jugar a favor o en contra de la defensa de la intervenció. Aquest capítol i el següent pretenen posar a disposició del lector les eines econòmiques necessàries perquè, posteriorment, siga ell qui puga respondre totes aquestes preguntes.

3.1 El monopoli natural

Els monopolis naturals plantegen problemes a la provisió del mercat, de manera que la seua existència acaba donant lloc a regulacions públiques molt importants a tots els països, concretament l’anomenada regulació pública eco-nòmica, com s’ha explicat en el capítol 1.

3.1.1 Característiques bàsiques del monopoli natural

En primer lloc, cal tenir en compte que no tractarem ací la regulació antitrust o antimonopoli –per problemes de barreres d’entrada al mercat, fusions, etc.–, sinó que ens referirem exclusivament als casos de monopoli natural. És a dir, aquells supòsits en què l’origen del monopoli és una qüestió tècnica: indústries amb elevats costos fixos en comparació amb els costos variables i amb costos marginals decreixents. En són exemples típics les indústries de ferrocarrils, els subministraments d’electricitat, gas, aigua i els serveis de telefonia. En tots aquests casos s’observen elevats costos fixos en forma d’infraestructura bàsica amb elevats nivells tecnològics per al subministrament dels serveis –vies fèrri-es, línies elèctriques i cablejats, canalitzacions, gasoductes, satèl·lits espacials, antenes repetidores, etc. En canvi, el cost d’una unitat d’output marginal –per exemple, subministrar energia elèctrica a una llar addicional o donar servei a un passatger més– és molt reduït i decreix amb el nivell d’output, cosa que dóna lloc a rendiments d’escala creixents, terminologia amb què també es coneix el monopoli natural.

En aquests casos, la primera empresa que s’estableix en el sector sol prendre una posició dominant, ja que té un nivell d’output major i pot aplicar preus més baixos –perquè té costos marginals (CMa) decreixents–, de manera que acaba, de forma natural, convertint-se en monopoli. També cal destacar que seria soci-alment ineficient que hi haguera redundància en els costos fixos per part de més d’una indústria –duplicitat de canalitzacions, de vies, de gasoductes, etc. És més eficient socialment que siga una sola indústria que s’encarregue de la provisió del bé o servei. Però si, com resulta obvi, el monopolista intenta maximitzar els seus beneficis, l’excedent del consumidor –que representa el seu benestar– es veurà perjudicat seriosament. Ens trobem, per tant, davant un problema en la provisió del mercat.

El monopoli natural s’origina en indústries amb elevats costos fixos –en comparació amb els costos variables– i amb costos marginals decreixents. En són exemples típics les indústries de ferrocarrils, els subministraments d’electricitat, gas, aigua i els serveis de telefonia.

Vegem al gràfic 3.1 en què consisteix aquest problema:

GRÀFIC 3.1

Solució del monopolista CMa = IMa

Com hem dit anteriorment, la corba de CMa és decreixent. Per tant, la corba de costos mitjans –CMi– també ho serà, encara que sempre estarà per sobre de la corba de CMa, ja que els costos fixos inicials són molt elevats. A mesura que augmenta el nivell d’output, aquestes corbes tendeixen a convergir, atès que els costos fixos es comparteixen entre un nivell d’output major.

Com se sap, si l’empresa subministradora del bé o servei es comporta com un monopoli maximitzador de beneficis, tendirà a subministrar la quantitat de producte que iguala costos marginals i ingressos marginals –CMa=IMa–, i el preu estarà determinat per la corba de demanda. Això dóna lloc a un nivell d’output Xm a un preu Pm –gràfic 3.1–. En aquest cas, l’excedent del consumidor¹ és petit –només l’àrea DAPm– i els beneficis extraordinaris del monopolista estan representats per l’àrea ombrejada ABCPm.² Recordem que les corbes de costos ja inclouen una retribució normal al capital propi. Aquesta situació representa una clara pèrdua d’excedent del consumidor si ho comparem amb la solució de competència perfecta –que igualaria preus a costos marginals–, que seria la que maximitzaria aquest excedent. Vegem gràficament –gràfic 3.2– què succeiria si el productor fixara els preus de manera que P=CMa:

GRÀFIC 3.2

Solució de competència perfecta P = CMa

L’excedent del consumidor és ara molt major –àrea DEPc–, i disposa d’una quantitat d’output major –Xc>Xm– a un preu inferior –Pc<Pm. El productor, però, ara no sols no té un benefici extraordinari, sinó que té unes pèrdues iguals a l’àrea GHEPc –diferència entre els ingressos empresarials OPcEXc i els costos totals (OGHXc = CMi x Xc).

El sector públic, amb la finalitat primordial de protegir el consumidor ma-ximitzant el seu excedent, pot obligar el productor a fixar els preus de manera que P=CMa, però aquesta solució planteja un seriós inconvenient, perquè ara el productor té pèrdues. Una possible solució fóra que el sector públic assumira aquestes pèrdues. Però, el fet que el sector públic assumira aquestes pèrdues sig-nificaria subvencions públiques per al productor i, per tant, la necessitat d’exigir impostos addicionals sobre uns altres sectors de l’economia per a fer-hi front. Això implicarà les ineficiències pròpies de la incorporació de nous impostos en l’economia –excessos de gravamen, que veurem en el capítol 11. És a dir, la solució de P=CMa pot ser la més eficient si només considerem un sector en una anàlisi parcial, ja que maximitza l’excedent del consumidor, però no necessàri-ament en una anàlisi general.

D’altra banda, aquesta solució també genera problemes distributius, perquè aplicar preus inferiors als costos beneficia els consumidors d’aquests béns. El contribuent mitjà fa una subvenció al consumidor d’aquest bé o servei, que pot ser de renda més alta; així, els contribuents de rendes mitjanes poden estar sub-vencionant els contribuents de rendes altes. Aquest fet seria especialment greu en serveis en què la demanda augmenta a mesura que ho fa el nivell de renda.

3.1.2 Solucions al monopoli natural

Evidentment, la primera solució que es podria adoptar és la que ja hem apuntat en l’epígraf anterior. És a dir, obligar el productor a igualar preus a costos marginals i que el sector públic subvencione les pèrdues. Aquesta solució, però, presenta, com hem vist, alguns inconvenients en termes d’eficiència i equitat. Quines altres possibilitats tenim? Encara que hi ha altres opcions menys oneroses socialment, en realitat no podem dir que hi haja una solució superior a les altres en tots els aspectes, i la pràctica habitual a la majoria de països ha consistit a combinar tècniques. Les més comunes són les següents:

a) Fixació de preus segons costos mitjans. b) Tarifes en dos trams.

c) Tarifes multipart discriminatòries.

d) Discriminació de preus en funció de variacions en la demanda.

Vegem a continuació breument en què consisteixen aquestes tècniques.

a) Fixació de preus segons costos mitjans

Es tracta d’una solució intermèdia entre la solució del monopolista –CMa = IMa– i la de competència perfecta –P=CMa–, de manera que el nivell d’output seria major que el de la solució monopolista i inferior al de la compe-tència perfecta. De la mateixa manera, l’excedent del consumidor és major que en la solució monopolista, encara que inferior al de la competència perfecta, però ara el productor no té pèrdues. No tenim ara els problemes d’eficiència i distributius anteriors. Com es pot observar en el gràfic 3.3, la pèrdua d’excedent del consumidor, respecte de la solució de competència –que el maximitzava– és l’àrea PpPcIE, ja que hi ha una reducció de l’output consumit en augmentar el preu de Pc a Pp.

GRÀFIC 3.3

Solució de fixació de preus segons costos mitjans P = CMi

Atès que ací el productor no té pèrdues, es podria dir que amb aquesta solució la pèrdua en termes d’excedent social³ és relativament petita –exactament la que il·lustra l’àrea IEJ. Resumint, i en comparació amb la solució de competència perfecta, la pèrdua que suposa la solució de P=CMi en termes d’excedents és –quadre 3.1–:

QUADRE 3.1

Pèrdua d’excedent en la solució de P = CMi

Excedent/Situació	Situació P=CMa	Situació P=CMi	Pèrdua
Excedent consumidor	DPcE	DPpI	PpPcIE
Excedent social	DdE	DdIJ	IEJ

b) Tarifes en dos trams

Una altra possible solució consisteix a descompondre el preu que s’ha de pagar pel servei en dues parts o trams:

a) Una part variable: que correspondria al CMa.

b) Una part fixa: per absorbir les pèrdues del monopoli. En realitat, aquesta part cobriria bàsicament els costos fixos.

La part fixa consisteix en una espècie de quota d’entrada que pagaria el con-sumidor per tenir dret a rebre el servei i es podria calcular de moltes maneres. La més senzilla seria –tornant al gràfic 3.2 i sent N el nombre de consumidors–:

Part fixa = GHEPc/N

Observeu que si aquesta quota fixa no expulsa consumidors del mercat, el consumidor fixarà el seu consum en funció del CMa, que esdevé la variable rellevant per a orientar el consum. Per tant, el nivell d’output d’equilibri tornarà a Xc, que és el que maximitza l’excedent del consumidor sense ocasionar pèrdues. Però, aquesta solució tampoc no és exempta de problemes:

– Problemes distributius, perquè els grans consumidors contribueixen en la mateixa mesura que els petits consumidors a absorbir els costos fixos. De fet, als petits consumidors els pot convenir més una tarifa on P=CMi.

– Possible expulsió del mercat dels consumidors de renda baixa, per als quals el pagament de la quota fixa resulta massa onerós. Aquesta raó desaconse-llaria aquesta solució per a serveis considerats bàsics.

Tot i amb això, aquesta solució es du a la pràctica molt sovint. Es pot aplicar en casos en què el consum no depèn massa del nivell de renda –per exemple, aigua, gas, electricitat o telefonia fixa– i, per tant, resulta just que tots col·laboren per igual a absorbir les pèrdues que es produirien d’aplicar P=CMa. També resulta factible la seua aplicació si la quota fixa, en general, no expulsa del mercat el consumidor. És menys probable que es produïsca l’expulsió a mesura que augmenta el nombre de consumidors –N– entre els quals s’ha de repartir les pèrdues, i resulta evident que els exemples esmentats compten amb un gran nombre de consumidors.

c) Tarifes multipart discriminatòries

Es tracta d’una solució ideada per a superar els possibles problemes distri-butius i d’expulsió del mercat que consisteix a dividir la tarifa o quota que s’ha de pagar en dues o més parts i, a més, discriminar entre consumidors aplicant-los preus distints en funció de les seues característiques. Aquestes solucions permeten que tots, consumidors grans i petits, es troben igual o millor que amb la solució de P=CMi. Una d’aquestes solucions consisteix en una tarifa dividida en dues parts, a triar pel consumidor –solució molt utilitzada en telefonia mòbil–:

1. O bé una quota fixa baixa i un cost variable igual al CMi –més elevat que no el CMa–, que beneficia el petit consumidor.

2. O bé una quota fixa alta amb un cost variable que se situa entre el CMi i el CMa –més baix que no en l’opció anterior–, que beneficia el gran consumidor.

d) Discriminació de preus en funció de variacions en la demanda

Els béns o serveis que donen lloc a un monopoli natural de vegades pateixen alteracions en la demanda que afecten el CMa. En hores punta o en determinades èpoques de l’any, la gran quantitat de demanda suposa una elevació significativa del cost –s’assoleix i se supera el nivell de congestió. Tanmateix, en la franja horària o temporal restant el CMa és gairebé zero –el servei ha de funcionar igualment i el cost d’afegir un usuari addicional és gairebé nul. Això passa en el cas de la telefonia, l’electricitat, el transport públic, les reserves d’hotels, etc. Davant aquesta situació, una de les solucions més adoptades en la pràctica és discriminar preus en funció del moment en què s’utilitza el servei –preus més elevats en hores punta, temporada alta, etc. Però, aquest tipus de solució tampoc no és exempta de problemes:

– Problemes assignatius: fer servir la discriminació de preus en un deter-minat servei pot afectar negativament altres serveis. Per exemple, si utilitzem aquesta solució per a descongestionar el servei de transport públic, això pot congestionar el trànsit de la ciutat a determinades hores.

– Problemes distributius: es veuran obligats a pagar preus més alts aquells consumidors que no puguen evitar el consum dels serveis en les franges horàries o temporals més desfavorables. La possibilitat d’eludir aquestes franges no hauria d’estar relacionada amb el nivell de renda dels consumidors, si no volem que aquesta solució tinga implicacions distributives.

3.2 Els efectes externs del mercat

Hi ha situacions en què les funcions assignatives atribuïdes al sistema de preus de mercat no es compleixen adequadament, de manera que es produeixen desajustos entre l’oferta i la demanda que el sistema de preus ni expressa ni capta, i, per tant, no hi ha cap raó per esperar que els mercats generen el nivell socialment eficient de producció. Això és el que passa davant la presència dels anomenats efectes externs del mercat, que s’apliquen principalment en les qües-tions relacionades amb el medi ambient i la contaminació, tot i que no són, ni de bon tros, les úniques.

3.2.1 Definició i característiques bàsiques dels efectes externs

Segons que s’ha vist en el capítol 2, el mercat, si es donen les condicions de competència perfecta, assigna els recursos d’una manera eficient. Davant una situació de desequilibri entre l’oferta i la demanda provocada per qualsevol causa –com ara un canvi en les preferències dels consumidors–, el mecanisme dels preus del mercat aconsegueix trobar un nou punt d’equilibri en què l’assig-nació de recursos torna a resultar eficient en el sentit de Pareto. Es produeixen desplaçaments al llarg de les corbes d’oferta i demanda que modifiquen els preus relatius dels béns –i, per tant, la distribució real de la renda–, però la competència perfecta acaba garantint la igualtat entre els preus i les relacions marginals de substitució dels consumidors.

Hi ha situacions en què, tanmateix, fins i tot el mercat més perfecte seria incapaç d’aconseguir una assignació eficient. Resulta útil destacar aquells casos en què l’activitat duta a terme per un agent econòmic afecta el benestar d’un altre d’una manera física i directa (Meade, 1952). Sobretot això passarà quan hi ha recursos sense drets de propietat assignada. El clàssic exemple de la contamina-ció –atmosfèrica, aquàtica, terrestre o acústica– ocasionada com a conseqüència d’una activitat de producció o consum il·lustra d’una manera molt clara aquesta qüestió.

Exemple 3.1

Una empresa química que aboca els seus residus en un riu en el qual, aigües avall, s’instal·la una piscifactoria. Com a conseqüència dels abocaments, la producció de peixos es veu reduïda de forma significativa. No hi ha drets de propietat sobre el riu, de manera que cada activitat fa un ús gratuït de l’aigua en funció dels seus interessos particulars. L’empresa química, com a conseqüència de la seua activitat, imposa un cost a la piscifactoria i aquesta no li pot cobrar per això. Si l’ús del riu es realitza de forma gratuïta, res no ens fa pensar que l’empresa química preveurà en la seua funció de costos de producció el dany que imposa a la piscifactoria, modificant-ne d’alguna manera el comportament. El fet que l’empresa química no haja de pagar un preu per utilitzar el riu per als seus abocaments –cosa que reflectiria que l’aigua neta és un recurs escàs i valuós per a altres usos alternatius, com ara la cria de peixos– la porta a un nivell de producció per damunt del que és socialment eficient. La piscifactoria pot intentar convèncer l’empresa química que deixe de contaminar, però l’absència de drets de propietat sobre el riu no afavoreix l’èxit de la negociació.

En aquest exemple, l’empresa química genera un efecte extern negatiu, les conseqüències del qual recauen sobre la piscifactoria. Ara bé, encara que n’hi ha que pensa que els efectes externs són conseqüència de l’absència de drets de propietat, hi ha exemples, també clàssics, en què, fins i tot quan aquests drets estan clarament assignats, el mercat és incapaç de trobar els nivells eficients de producció o consum.

Exemple 3.2

Considereu dues activitats de producció: una d’agrícola, com és ara la producció de cítrics, i una altra de ramadera, com és la producció de mel a través de les abelles dels apicultors. La proximitat entre ambdues activitats les afavoreix mútuament. L’agricul-tor se’n beneficia, perquè les abelles són uns magnífics agents pol·linitzadors i això incrementa la producció de fruits; l’apicultor també se’n beneficia, ja que el nèctar de les flors fa incrementar la producció de mel.

En aquest segon exemple, els drets de propietat estan clarament assignats, però pot ser costós fer efectiu el dret de propietat –per exemple, tapant amb teles els tarongers. Les flors són de l’agricultor i les abelles són de l’apicultor, però així i tot el mercat –i el seu mecanisme dels preus– no reflecteix els beneficis que cada activitat produeix sobre l’altra, de manera que els nivells de producció són ineficients. Si cada activitat tinguera en compte el benefici que reporta a l’altra, és a dir, si tinguera en compte la socialització de beneficis que ocasiona, augmentaria la seua producció.

Per tant, encara que l’absència de drets de propietat és una qüestió rellevant en matèria d’efectes externs, no constitueix una condició necessària. El que sí que resulta evident és que sempre es produeix una socialització de costos –efecte extern negatiu– o beneficis –efecte extern positiu– i això afecta negativament la consecució de l’eficiència econòmica.

Efectes externs: quan les accions i/o decisions d’un agent alteren el benestar d’un altre per una via aliena al mercat, que afecta l’eficiència econòmica. Els efectes externs negatius socialitzen costos, mentre que els positius socialitzen beneficis.

Estem ja en condicions de ressaltar les principals característiques dels efectes externs (Olmeda, 1984):

1) Els efectes externs impliquen socialització de costos o beneficis. En unes altres paraules, hi ha una clara asimetria entre els qui prenen les decisions de la gestió dels recursos econòmics i els destinataris reals dels beneficis i els costos. Algú –un o més consumidors, un o més productors, o tota la societat– realitza una activitat de consum o producció i, com a conseqüència de tal activitat, algú que no és part consentidora en la presa de decisions –un altre consumidor o més d’un, un altre productor o més d’un, o la resta de la societat– experimenta una pèrdua o un benefici en el seu benestar.

2) Són conseqüència d’interdependències directes entre el comportament dels agents. És a dir, la interdependència no es manifesta de forma indirecta a través del mecanisme dels preus i té un caràcter residual. Per exemple, els fuma-dors poden influir sobre el consum de tabac pagant-ne el preu, però, en canvi, el mecanisme dels preus no permet al no-fumador influir sobre el consum de tabac d’altres individus. Això és així pel fet que el mercat, per si sol, no reflecteix la pèrdua de benestar que reporta al no-fumador el fet que uns altres fumen. Ara bé, en moltes situacions es produeixen al mateix temps interdependències directes i indirectes, de manera que la frontera entre el que es considera o no es considera un efecte extern pot resultar difusa, i s’ha de ser curós a l’hora de distingir unes interdependències d’unes altres.

Exemple 3.3

Una determinada zona de la ciutat es posa de moda i s’hi instal·la un gran nombre d’establiments d’oci, com ara pubs, restaurants, discoteques, etc. Davant aquesta nova situació, es produeixen els fets següents: els veïns experimenten molèsties de tipus acústic, congestió viària i dificultats d’aparcament, brutícia als carrers, augmenta la inseguretat ciutadana, els preus dels habitatges de la zona baixen, mentre que els dels baixos comercials pugen, etc. En aquest supòsit, s’hi observen, tant interdependències directes, és a dir, efectes externs del mercat –molèsties patides pels veïns, inseguretat, etc.–, com indirectes –variacions en els preus dels immobles. El mercat –amb els seus preus– troba un nou punt d’equilibri davant aquesta situació només en el cas de les interdependències indirectes.

3) La rellevància socioeconòmica de les interdependències directes. Les conseqüències dels efectes externs poden ser de tipus psicològic –enveja, frustra-ció, competitivitat, etc.–, pecuniàries –poden modificar la disponibilitat dinerària entre els subjectes afectats–, físiques o reals –poden afectar la qualitat productiva o de consum dels actius econòmics–, biològiques –poden donar lloc a mutacions biològiques, canvis d’espècies, etc.– o polítiques –poden donar lloc a variacions en els nivells de llibertat, d’eficàcia col·lectiva, etc.

4) El caràcter residual o no intencionat per part dels qui prenen la decisió. És a dir, la socialització de costos o beneficis és un resultat no buscat per l’agent generador de l’efecte extern. El fumador no fuma per perjudicar el no-fumador, l’empresa química no contamina el riu per arruïnar el negoci de la piscifactoria, etc. Es tracta, en tot cas, d’una qüestió residual, perquè l’agent generador de l’efecte extern decideix consumir o produir buscant exclusivament el seu propi interès.

5) Absència, en el propi mecanisme de decisió, de mitjans per interiorit-zar els efectes externs. És a dir, no preveu la compensació als perjudicats ni la penalització als beneficiats pel funcionament socialment imperfecte o limitat del propi mecanisme de decisió. Tampoc no preveu incentius per modificar el com-portament o la decisió del generador de l’efecte extern –augmentar o disminuir la producció o el consum– de manera que tinga en compte la socialització de costos o beneficis que ocasiona.

3.2.2 Tipus d’efectes externs

Els efectes externs es poden classificar en funció dels subjectes implicats en la generació i la recepció de l’efecte extern, del seu signe positiu o negatiu, de la seua rellevància socioeconòmica i del seu abast geogràfic i temporal.