Read the book: «Paraules d'Arcadi»

Democràcia
Qui pren veritablement les decisions?

Deia José Mujica, l’expresident d’Uruguai i exemple excepcional de persona humil, que la democràcia és com un múscul que si no s’exerceix, es perd, i que per això cal lluitar-la sempre, malgrat totes les contradiccions. I és que la democràcia vindria a ser el sistema menys imperfecte que coneixem fins ara perquè totes les persones puguem tenir veu i vot en les decisions que poden afectar les nostres vides.

Democràcia per mi va unida a poble, a col·lectivitat, a participació, a legitimitat. En el fons la democràcia vindria a ser una forma bona per a la convivència social per tal que tothom visqui amb llibertat per decidir de manera personal i lliure el que convé fer a cada moment, i en la qual es puguin establir una mena de mecanismes contractuals que permetin arribar a consensos sobre com volem estar en aquest món, i sobretot com ho podem fer perquè tothom en surti una mica ben parat.

Però sempre afegeixo que, com a sistema, la democràcia és també molt i molt fràgil i sovint més aparent que real, i que per això cal enfortir-la. I és que massa sovint, degut a les relacions globals que hem establert, una participació real en tot allò que ens afecta és complicada, i a vegades fins i tot inexistent. El gran problema dels anomenats països democràtics és que, a diferència dels règims dictatorials oberts, tenen uns enemics molt diluïts: s’anomenen poders fàctics.

Si convenim que la democràcia és la capacitat de participació en la presa de decisions d’un col·lectiu, d’entrada sembla el millor sistema per tirar endavant. Pot ser un col·lectiu social, polític, empresarial...; i és que en esferes petites, imaginem, una associació de barri o una comunitat de veïns, sembla que aquesta presa de decisions és factible. Però a mesura que anem pujant graons, i aquí ve també la qüestió de les dimensions, aquesta participació es fa cada cop més difícil. En el món polític o jurídic veiem molt clarament que l’actuació dels poders fàctics és inapel·lable. I en el món empresarial la participació també és difícil. Sí que és veritat que hi ha experiències, com ara el món cooperatiu o de l’empresa cooperativa, on sí que existeix més clarament, però generalment des que es va posar en marxa el concepte de societat anònima el que mana és (però no sempre) el capital, i això impedeix la participació.

Els meus primers contactes amb la democràcia van tenir lloc en dos moments concrets. Un, de dimensió més política, va coincidir amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SEDUB). Pensar que en alguns òrgans de decisió sindical podia haver-hi participació democràtica, quan abans tot venia donat per uns sindicats verticals, i el fet de poder prendre autònomament algunes decisions, tot i que en un entorn reduït com l’estudiantil, crec que era una bona experiència democràtica. Aquest sindicat havia de substituir el Sindicato Español Universitario, que durant temps havia estat presidit per un feixista recalcitrant, Rodolfo Martín Villa, que més endavant seria ministre. El sindicat el vam crear el 9 de març de 1966, un moment històric que es coneixeria amb el nom de la Caputxinada, per l’encerclada i repressió que durant tres dies va fer la policia a la seu dels Caputxins de Sarrià, que havien cedit el seu local (gràcies als bons oficis de Joan Botam, conegut com Salvador de les Borges) per tal que es pogués constituir. Molts vam ser fitxats, però el Sindicat va tirar endavant i les activitats, xerrades, cinefòrums i tot el que es feia va ser una de les meves primeres experiències de democràcia. Malauradament, moltes d’aquestes activitats no les vaig poder seguir perquè vaig haver de marxar abans, ja que el meu pare estava malalt.

La meva forma de pensar em venia influïda per haver tingut en els anys anteriors la sort de conèixer determinats professors al batxillerat i a la mateixa universitat. Al batxillerat vaig anar als Escolapis del carrer Diputació de Barcelona. D’Escolapis n’hi havia de moltes menes, però jo vaig tenir la sort d’anar als de Diputació, que segons el meu parer havien fet algunes coses interessants: s’havien nodrit de professors de la República castigats pel franquisme i el pensament que destil·laven en aquell moment era de crítica molt forta cap al règim i, evidentment, això influencia. Entre altres professors vaig tenir el filòsof i senador Lluís Maria Xirinacs i en Francesc Botey (germà d’en Jaume Botey). D’en Xirinacs em vaig imbuir sobretot dels aspectes de la no-violència, encara que crec que era un home de pensament massa avançat per al seu moment i en alguns aspectes es feia difícil de seguir. Era ben sui generis i atrevit: el primer dia de curs ens va dir: «això és una república i ha de tenir el seu president», que va ser la manera amb què ens va preparar per a l’elecció de delegats. La veritat és que vam tenir clar que el seu era un esperit trencador. En Botey, en canvi, em va obrir els ulls a la realitat del Tercer Món. Ell era missioner i ens va fer de tutor en un any sabàtic que va venir a Barcelona. En el passat havia estat un gran revolucionari al Camp de la Bóta (on hi va haver molts afusellaments a la postguerra) i ell mateix havia estat també un temps a la presó. Era un pou de ciència. I, és clar, en aquest entorn s’organitzaven xerrades i cicles de conferències, que no era gens habitual en aquell moment, sobre socialisme, sindicalisme, vagues, marxisme, lluita de classes..., i ens van deixar ben ensinistrats i ben convençuts d’un món que podia ser diferent i on les decisions verticals i plenes d’interessos no anaven enlloc. Això era a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta. I ja a la universitat, del 1963 al 1968, també el planter de professors va ser notable.

Primer, al 1962, vaig entrar a Enginyeria, no a Econòmiques, per voluntat del meu pare. I de fet, el que jo volia fer era Polítiques, però Polítiques no existia a Catalunya i només es feia a la Complutense de Madrid, i el degà en aquell moment es deia Manuel Fraga Iribarne i ja ho vaig descartar. Un cop tot suspès a Enginyeria el meu pare va veure clar que segurament m’havia de dedicar al que m’agradés. I vaig començar Econòmiques. I vaig tenir la sort també de conèixer un bon equip de professors, alguns d’excel·lents. El primer any em va impactar molt un professor que es deia Jordi Nadal, oncle del Nadal que va ser conseller d’Obres Públiques i també d’en Rafael Nadal, escriptor. Era molt bon professor d’història i tenia el bon costum de desmitificar-ho tot, com per exemple dient que el descobriment d’Amèrica havia estat una invasió, una usurpació i una colonització i no una cristianització, i moltes més coses que es contraposaven bastant amb tot el que teníem après. També recordo un altre professor, que ha estat referència a Catalunya: en Manuel Sacristán, filòsof, líder del pensament marxista, i que encara no sé com li deixaven fer classes en temps de Franco. Teníem altres professors menys coneguts. Però sobretot hi havia un degà que era en Fabià Estapé, personatge de la vida política i social. Recordo que es feia un festival d’humor a la facultat i simulaven un partit de futbol, i van convidar aquests professors i van col·locar l’Estapé de davanter centre, en Nadal d’interior esquerra i en Sacristán d’extrem esquerra. No podia ser d’altra manera. I de l’Estapé van dir que «l’hem fet davanter centre per la facilitat que té de moure’s a la dreta i a l’esquerra». Però era un home molt obert i deixava fer. I, per tant, aquest ambient de facultat em va començar a introduir més i més en les idees d’obertura, de democràcia i de voluntat de poder decidir.

Si ho mirem des del punt de vista de l’empresa, la meva primera participació, el meu despertar, en una experiència democràtica va ser fruit de la primera visita que vaig fer a Mondragon, a l’empresa cooperativa de Guipúscoa, on vaig poder aprendre com era el món cooperatiu i que hi podia haver capacitat de decisió en el món empresarial.

Un element connatural de la vida de les persones però massa fràgil

Però, per què és important la democràcia? Tots els homes i dones tenim els mateixos drets o els hauríem de tenir, i som iguals, o hauríem de ser iguals, en oportunitats i desenvolupament de la vida. I per tant, no hauríem de pensar que hi ha jerarquies ni que ningú està per damunt dels altres o té autoritat sobre els altres, a menys que de manera democràtica se l’hi hagi delegat, però encara que sigui així, que tingui una autoritat, ha de ser sota control i vigilància de qui l’ha delegat. Per tant, diria que la democràcia és l’element més connatural vinculat a la vida de les persones. Un element connatural, sí, però a la vegada molt fràgil, com ja he dit, potser per la mateixa naturalesa egoista i individualista de la persona. I la democràcia es construeix exercint-la.

Des del punt de vista polític, la fragilitat és fàcil de trobar, i només hem de revisar la història, passada i present. En ocasions, la democràcia es desfà i es trenca per una estafa i una burla i jo recordo molt clarament un d’aquests trencaments, com va ser l’entrada de l’Estat espanyol a l’OTAN. El poble va dir una cosa i fins i tot algunes personalitats polítiques, com el mateix expresident Felipe González, deien que era el poble qui decidia i en canvi van manipular un referèndum. El poble va dir no, i l’Estat espanyol va acabar entrant a l’OTAN.

La democràcia ha anat tenint diverses temperatures. Jo diria que, des de la Revolució Francesa, la democràcia ha tingut l’oportunitat d’anar millorant, amb la conquesta de diversos drets. No ho hem d’oblidar: des del dret a vot de les dones fins a intents de fer que la presa de decisions sigui cada cop més local i descentralitzada. Fins i tot diria que en el món empresarial es va produir un increment de democràcia a partir de la Segona Guerra Mundial, per exemple, quan les empreses alemanyes van inventar una cosa que en van dir sistemes de cogestió, que no volia dir altra cosa que en els consells d’administració de les empreses hi havia dos o tres representants dels treballadors. I potser precisament és la fi de la Segona Guerra Mundial la que marca un punt d’inflexió, cap a una millora democràtica, encara que feble. La gent veia que el sistema s’havia de perfeccionar, perquè tothom estava obcecat en el que s’anomenava l’amenaça comunista i pensaven que potser deixant participar la gent s’hi podia fer front més fàcilment, però en realitat era una democràcia falsa perquè mentre a Alemanya es deixava més participació als treballadors, Anglaterra estava tenint una furibunda actuació colonial en els seus territoris dominats. Podríem marcar també els anys seixanta del segle XX, quan es va anar consolidant a molts territoris del món industrialitzat allò que anomenaríem l’estat del benestar i es comença a entendre i a estendre més àmpliament la idea dels drets socials per garantir un mínim d’oportunitats per a tothom. Després, però, i això va anar molt lligat a la caiguda del bloc dels països de l’Est, aquesta democràcia es va anar debilitant novament fins a tenir aquest «simulacre» que tenim ara. I ja no és només una qüestió de dictadura en obert, sinó més aviat i massa sovint una qüestió d’aquests poders fàctics (econòmic, militar, judicial, financer, religiós, mediàtic...), que ens fan creure en una democràcia que no és real perquè són ells els que al final acaben prenent les decisions. Per tant, ara per ara diria: la democràcia està sota mínims... amb excepcions, és clar, però sempre la trobarem en millor salut dins de col·lectius o àmbits més reduïts, més locals, més fora de l’abast d’aquests poders. Evidentment que els governs d’ideologia d’esquerres poden permetre més obertura i possiblement llimar més i millor algunes àrees de la vida de manera més plural, però ja hem vist que quan en la majoria de països es tira cap a aquesta esquerra, immediatament després ve una onada de dretes per tornar a situar alguns elements a lloc, que no deixa de ser el lloc que volen aquests poders.

Protesta, desobeeix i perd la por

I així i tot, jo sempre apunto un bri d’esperança. No hem de deixar de lluitar per aquesta democràcia. Potser hem de fer com deia el filòsof anglès E. P. Thompson, que tenia un llibre titulat Protesta i sobreviu. I per tant jo diria que el que cal és evidenciar el que passa, protestar i... sobretot desobeir. Ja que amb la desobediència s’aconsegueixen victòries. Ho hem vist en diversos sectors, per exemple en la lluita per l’habitatge o, anant més enrere, la desobediència que van fer molts objectors de consciència que van aconseguir que el servei militar se suspengués. De totes maneres, els nivells repressius per a la protesta també són forts. I per això jo diria: «protesta, desobeeix i perd la por». La por al cos ens la posaran sempre, i és l’amenaça que plana sobre els nostres drets socials o laborals, i sobre la llibertat de pensar diferent. Per això cal convertir la desobediència en un dret moral. Estem moralment obligats a desobeir.

I els que creiem en la desobediència l’hem de dur a la pràctica. Jo ho faig per exemple amb una cosa que vaig començar l’any 1984 i que encara segueixo fent que es diu objecció fiscal, que és negar-se a pagar aquella part dels impostos que van a parar als pressupostos de Defensa, per les conseqüències que té i perquè soc una persona antimilitarista i pacifista i fa vergonya que es destinin tants diners, que són nostres, a qüestions com l’armament i les guerres. Desobeir és també intentar trencar la inèrcia dels espais on els poders fàctics no tenen recorregut o, dit d’altra manera, en aquells on precisament podem no contribuir en aquests poders fàctics: des de participar en una cooperativa de consum autogestionada fins a contribuir en una empresa d’energia verda... I buscar alternatives quan no n’hi ha. L’any 1999, per exemple, diverses ONG vam plantejar unes jornades sobre banca ètica, encara que sigui un dels meus oxímorons preferits, per anar caminant cap a aquesta alternativa enfront de la banca tradicional especulativa. Intentar, doncs, lluitar contra aquest poder fàctic que és el poder financer per aconseguir una democràcia real en un dels àmbits més difícils: el capital. No vam aconseguir crear una banca ètica catalana però sí que hi ha algunes opcions més ètiques, o fins i tot cooperatives, de finançament, com COOP57.

En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han d’existir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit l’any 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant d’una suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre d’una democràcia més aparent que real? Quina cara té?

Quan el mercat i les grans corporacions decideixen

La veritat és que quan veus i saps que la majoria de les decisions que marquen la nostra vida estan preses per organismes sobre els quals no tenim control, la cosa empitjora. El mercat, gens democràtic, és qui acostuma a decidir quins preus tenim i com hem de viure. Els polítics fan cas dels grans lobbies i els grans lobbies tenen sovint un rostre ocult: són fòrums com el que es fa a Davos, que reuneix anualment empresaris, mandataris (només d’alguns països), intel·lectuals (també seleccionats) o periodistes que en teoria discuteixen de cap on va el món i tracen algunes directrius. El gran problema és que les trobades estan finançades per grans multinacionals. I evidentment les seves decisions no deixen d’afavorir a qui han d’afavorir. I en qualsevol cas, no deixa de ser un club selecte de persones riques que parlen sobre l’esdevenir del món... i els seus interessos. Molt pitjor és el Club Bilderberg, encara més selecte, que també es reuneix anualment, i també de manera més o menys secreta remena les cireres. Per no parlar ja del grup de països G-20, que en realitat sempre dic que s’hauria de dir G-194: com pot ser que en el principal espai de deliberació política i econòmica només hi hagi representació de 20 països? Això sí, els més rics. Per no parlar de com es prenen algunes decisions als grans organismes internacionals. Està clar que les grans estructures només estan destinades a defensar els grans interessos. I els més febles sempre perden, encara que en diguin sistemes democràtics, teòricament.

Per altra banda, se’ns diu que l’avenç tecnològic ha arribat per solucionar una part de les mancances democràtiques: que si tenim nous aparells per votar digitalment, que si tenim noves eines per emetre missatges i discursos..., però ens hem preguntat qui hi ha darrere aquestes grans estructures? Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft, l’anomenat GAFAM, que controla totes les nostres dades i tot el que diem. Que pot arribar a controlar tot el que busquem a les xarxes, els nostres interessos, les nostres preferències..., grans corporacions controlades des de multinacionals que tenen totes les nostres dades i per tant tot el control sobre nosaltres. I no tenim gaire alternativa. Així es relaciona el món, i les eines que puguin ser més lliures encara són poques i tenen poca implantació. Tothom està dins el gran germà anomenat GAFAM i ja no sabem què saben de nosaltres i, per tant, com aquestes corporacions unides als poders fàctics ens poden controlar. Jo diria que avui en dia bona part del poder gens democràtic i manipulador està en mans del GAFAM... i dels principals poders financers!

I això sense dictadures manifestes, que sí que continuen existint a molts països. L’Estat espanyol, sortosament, ja no viu sota els dictats del general Franco, però la nostra dictadura ha estat la monarquia. La monarquia s’ha convertit en el gran distorsionador de la vida política ciutadana. De fet, una monarquia és antitètica d’una democràcia. Una monarquia és un fenomen històric pervers. I en el cas espanyol la democràcia ha quedat distorsionada per molts elements d’aquesta monarquia, protagonista de diversos cops d’estat encoberts: des de la destitució d’Adolfo Suárez, que va obrir el camí cap al 23-F de 1981, fins a la cessió del territori del Sàhara a Hassan II, passant per un reguitzell de delictes que estan tipificats, però no jutjats.

La mala salut democràtica de l’Estat espanyol

L’Estat espanyol, crec, i si em miro el moment actual, no viu una bona salut democràtica. Hi ha repressions en nom d’un suposat Estat que actua sota la llei, una llei que no és justa. En aquests darrers anys del procés català hem vist amb virulència com el poder judicial s’ha desfermat i ha actuat de manera antidemocràtica i violenta sobre un poble aplicant sancions que semblen fruit d’un altre temps, quan haurien de ser en sentit invers. Si l’acció desobedient però pacífica d’un poble, com és l’acció «democràtica» de votar, té aquesta resposta virulenta, s’evidencien uns interessos que van més enllà. Com pot ser que algú que és ministre de l’Interior l’octubre de 2017, amb la repressió que hi va haver Catalunya, no estigui a la presó per la seva actuació? O com a mínim que no hagi dimitit? Amb la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155 hem recorregut enrere el túnel del temps. Hem viscut el miratge potser equivocat de creure que la democràcia estava instaurada, cosa que ens hem adonat que no era certa. I la repressió està més instal·lada en el dia a dia del que creiem. En el meu temps els estudiants que ens reuníem per aconseguir drets i millores érem expedientats; ara una persona que fa un acte de protesta expressant el seu pensament, cantant una cançó..., pot acabar detingut... Som, doncs, en aquell moment del passat, encara.

I és que tenim un poder judicial molt poc democràtic... La pregunta seria: ens hem d’atenir a la llei? Legitimitat i legalitat a vegades no tenen res a veure. Caldrien lleis legítimes. Durant l’entrega del premi Comín l’any 2019, un dels guanyadors, el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, va dir coses clarividents, com per exemple que el problema de la vulneració de la democràcia a l’Estat espanyol partia d’un moment determinat: quan un poble com el català reforma el seu estatut, té una aprovació més que majoritària al Parlament de Catalunya, aquesta reforma és aprovada pel Parlament espanyol... i surten després uns personatges del Tribunal Constitucional (la majoria amb els càrrecs ja caducats), que ja podem pensar a quina ideologia pertanyen, que es dediquen a esmenar no sé quants articles d’una reforma que havia estat aprovada pel poble. Això és una burla de la democràcia, i marca el tret de sortida, a partir del 2010, amb l’augment de les protestes dels Onzes de setembre a Catalunya. Aquells que a través del dret es burlen de la democràcia no tenen nom. Cal fer desaparèixer la judicialització de la vida democràtica.

I és que no hi ha democràcia sense independència dels poders fàctics. Imposen per continuar mantenint el seu regne i de manera coordinada: hi ha un cert poder judicial, que està unit a un cert poder econòmic, que està unit a un cert poder polític, que està unit a un cert poder mediàtic... i que a més disposa d’un altre cordó, el policial i el militar, que serveix per protegir-los. Són un fil continu que s’imposa sobre un altre fil per la part baixa, el poble, que intenta constantment trobar les escletxes per sobreviure.

Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. M’atreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar l’entorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit d’unes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.