Read the book: «Curial i Güelfa II», page 3
31. NOVA DEFENSA DE L’ARTA
L’endemà al matí totes es van llevar, i així mateix va fer Curial; es va armar, va muntar a cavall i es va acomiadar de totes. Llavors Festa va muntar al palafrè i Joanina li va dir:
—Digueu, donzella, i no em complaureu en els precs que us vaig fer?
Va respondre Festa:
—Senyora, ja us vaig dir que ho faria si era a les meves mans de fer-ho, però abans n’hauríeu de parlar amb el cavaller.
—Doncs feu via —va dir Mata—, però quedant-vos aquí estaríeu segura que no us agafarien per les trenes.
I així, rient, es van separar.
Van cavalcar tot aquell matí sense trobar cap aventura digna de menció. Però, quan ja havien caminat gairebé la meitat d’aquell dia —i les bèsties estaven cansades, tant per la fatiga del camí com per la gran calor que feia, i no havien trobat cap lloc on poder-se refrescar—, va arribar un herald, que feia molta estona que els seguia, i, quan els va haver aconseguit, va dir:
—Cavaller, us he seguit més de dues llegües per parlar-vos de part d’un cavaller que ve aquí darrere, i de seguida serà amb vós, i us prega que l’espereu, per tal que no us hagi de seguir més.
Va respondre Curial:
—I què vol el cavaller?
Va dir l’herald:
—Vós heu cavalcat molt per aquest reialme?
Curial va dir que no.
—Prou que ho sembla —va respondre l’herald—; si no, ja sabríeu què vol.
Va replicar Curial:
—Encara que jo hagués cavalcat molt per aquest regne, no podria saber-ho fins que no se’m digués.
Va dir l’herald:
—Cavaller, avui de bon matí hem passat per un monestir de dones, on vós heu dormit aquesta nit. El cavaller s’ha volgut informar de les novetats que hi havia, si en sabien alguna, i elles no li han sabut contar notícies sinó de vós i d’aquesta donzella, la qual, segons han afirmat totes, és la més bella del món. Per això, el cavaller, desitjós de tenir aquesta donzella per dur-la al torneig, ha cavalcat amb molt d’afany per aconseguir-vos. Quan ha vist que no podia, m’ha manat que corregués fins que fos amb vós, i que us pregués molt, de part seva, que li enviéssiu la donzella amb mi, que amb això el complauríeu molt i vós podríeu seguir lliurement el vostre camí; i que, si no ho volíeu, que us plagués esperar-lo, que al cap de poc ell seria aquí per prendre-la, segons la usança dels cavallers errants.
Curial, un cop sentides aquestes noves, abans de respondre va mirar Festa a la cara i va començar a riure. Festa, plena de ràbia, va dir-li:
—I de què rieu? Anem, continuem el nostre camí i entrem en alguna vila, que no pot ser que no en trobem cap, i allà estic segura que no em prendran per força, ja que no prenen sinó aquelles que es troben pel camí.
Curial no va respondre a Festa, però va dir a l’herald:
—Digues, amic, és a prop el cavaller?
L’herald va respondre:
—No sé quant deu haver avançat, però em penso que deu ser a mitja llegua d’aquí, poc més o menys.
Va dir Festa:
—Anem-nos-en, doncs, tan ràpidament com puguem, que, al meu parer, esperar-lo i donar-li temps per aconseguir-nos seria una bestiesa, i, si vós em voleu creure, no estigueu més aquí. I si no voleu, deixeu-me a mi en un lloc segur, que no us vull seguir més, i així podreu anar allà on voldreu.
Curial li va dir:
—Amiga, jo no us puc protegir millor que tenint-vos prop meu i posant-me en perill per defensar-vos; per tant, no us amoïneu i que vingui el cavaller, en nom de Déu, que tal vegada no pararà esment en vós.
—Senyor —va dir ella—, us demano la mercè que em tragueu d’aquí i em porteu en un lloc segur.
—D’acord —va dir Curial—, tornem al monestir i allà us deixaré, ja que tant ho voleu.
—Ai, dissortada! —va dir ella—. I si per aquell camí ve el cavaller?
Curial va començar a riure.
L’herald va fer-se endavant i va dir:
—Donzella, no us disgusti esperar el cavaller, que per ma fe us juro que en la present jornada no cavalca millor cavaller ni més valent per aquest reialme, i sé del cert que, quan l’haureu vist, us plaurà molt la seva companyia; i, encara que aquest cavaller que us condueix sigui bo, no us ha de desplaure de tenir-ne un de millor, si pot ser, ja que a bona fe torno a jurar que dels cavallers que he conegut fins ara, aquest és el millor i el més valent.
Bé pensava l’herald que aquestes paraules plaurien a Festa, i per això s’esforçava a dir-ne tant de bé com podia; però ella estava a punt d’esclatar, i, amb els ulls plens de llàgrimes, es va deixar caure del palafrè, va agenollar-se davant Curial i li va pregar i requerir molt, de part d’aquella senyora que a ell l’havia encomanada, que no la retingués més en aquell lloc ni esperés el cavaller.
Curial, en sentir anomenar la senyora, es va torbar tot, i no sabia què fer. Però, mentre rumiava, l’herald va cridar:
—Vet aquí el cavaller!
Curial de seguida va agafar l’escut i la llança, i va manar que Festa fos muntada a cavall, i així es va fer. L’herald se’n va anar al seu senyor i li va explicar que el cavaller l’havia esperat, i que en cap moment havia tret el peu d’aquell lloc on l’havia aconseguit, tot afegint-hi que aquella era la més bella donzella que mai hagués vist. Llavors el cavaller va dir:
—Me la donarà en pau o voldrà defensar-la per batalla?
Va respondre l’herald:
—Jo em penso que voldrà defensar-la, perquè, si no tingués intenció de fer-ho, hauria seguit el seu camí; però, veient que us ha esperat, no em sembla que us tingui gaire por.
—Ara vés-hi —va dir el cavaller—; digues-li que me la doni o que es prepari per defensar-la.
L’herald hi va anar i li va donar el missatge. Curial va respondre:
—Digues al cavaller que una carn com la d’aquesta donzella, a preu de sang es ven, i no la podrà tenir de cap altra manera.
I abans que l’herald pogués tornar al seu senyor, Curial ja es va posar a punt per combatre.
El cavaller, després de sentir la resposta per l’herald, va brocar el cavall amb els esperons i va córrer contra Curial. En la seva escomesa va colpir-lo tan fort que tota la llança va fer volar a trossos. Quan Curial el va voler atacar per l’escut, el cavall del cavaller va alçar el cap tan amunt que Curial el va ferir al front, de manera que l’animal va caure mort a terra. Llavors el cavaller, aixecant-se de la sella, va exclamar a grans crits:
—A fe que vós no heu assestat cop de cavaller, que el fill de l’euga no us havia atacat ni us havia demanat la donzella; però vós, com un covard, per defugir la batalla m’heu mort el cavall, i jo no pensava que a preu de sang de cavall la volguéssiu vendre. Però jo us desafio a una batalla a peu, i voto a Déu i a la Verge Maria que, en venjança del meu cavall, o jo perdré la vida, o us la llevaré si descavalqueu, i si fugiu, haureu obrat dues vegades com a mal cavaller. I penseu que, encara que jo us hagi de seguir caminant amb un bordó fins al cap del món, no us escapareu de mi.
Curial el va mirar i, abans de respondre, va desmuntar, i va dir:
—Cavaller, parleu amb gran descortesia, perquè jo no he ferit el vostre cavall per voluntat meva; quan m’he acostat per atacar-vos, ell ha alçat el cap de tal manera que jo, a desgrat meu, he clavat la llança on no hauria volgut. I per ventura el cavall ha estat causa de la vostra salvació i ha portat la pena del vostre ultratge. Però, segons expressen les vostres paraules, voleu venjar el vostre cavall i combatre a mort contra mi. Aquí hi ha el meu cavall: ja que vós preteneu que un de nosaltres mori aquí, l’altre en tindrà prou amb un cavall, de manera que, o no tindreu necessitat de cavall, o us endureu aquest, que us portarà fins que en trobareu un de millor.
El cavaller amb prou feines el va deixar acabar de parlar, que, amb l’escut al braç i l’espasa a la mà, ja corre contra Curial i el colpeja a l’escut molt poderosament. Curial, així mateix, el colpeja amb tanta força com pot, i, redoblant els cops, hauríeu vist cantells d’escuts caure per cada banda i sortir foc dels elms colpits per les espases. Els cavallers mouen les mans contínuament i l’un s’afanya per conquistar l’altre. I encara que cadascun pensava que era bo i valent, l’un i l’altre havien trobat qui els mantindria entretinguts una estona, de manera que en aquell assalt van combatre amb tota la seva força i sense mesura, que no es preocupaven sinó de donar grans cops. I va durar tant aquest primer assalt, que l’un hauria reposat ben de gust si l’altre hi hagués donat lloc, però la vergonya els retenia i els feia continuar atacant contra la seva voluntat.
Els escuts estaven tan malparats que ja ben poc els podrien aprofitar, si la batalla s’allargava més, i les cotes, totes trencades, havien perdut moltes malles. Els cavallers tenien ferides de poca importància, però sagnaven contínuament, cosa que els feia perdre força, com també la gran calor, que els era molt molesta i augmentava cada vegada més. No havien menjat ni begut aquell dia, estaven exhausts i ja no podien continuar. Llavors el requeridor va fer-se enrere una mica i va clavar a terra l’escut maltractat i reduït que li havia quedat. Curial, que va veure com s’apartava, no el va seguir ni es va moure d’allà; necessitava repòs tant com l’altre, ja que mai no havia trobat un adversari tan exigent.
L’herald, que havia observat la batalla fins aquell punt, va acostar-se a la donzella, que estava de genolls, amb les mans i els ulls cap al cel, escampant llàgrimes de set en set, i va dir-li:
—Donzella, no ploreu, que, o jo no hi entenc gens, o us quedareu aquesta vegada amb el vostre cavaller.
—Amarga jo! —va dir la donzella—. I qui m’ho assegura, això?
Va respondre l’herald:
—L’espasa del vostre cavaller us ho assegura, que, per ma fe, no crec que en el món hi hagi ni hi pugui haver millor cavaller. Fins aquí ell és el millor amb gran diferència, i si es manté tan valent d’aquí endavant, la batalla acabarà a honor seu; perquè fins ara no he vist cap cavaller, sinó el vostre, que s’hagi pogut defensar del meu senyor, tot i que n’hem trobat i provat molts; però ara el veig molt cansat i no pot més; si no, ja s’hauria mogut per combatre.
32. LES MONGES POSEN FI A LA BATALLA
Els cavallers havien reposat una llarga estona, quan Curial va veure una gran polseguera de gent que venia pel camí apressadament; per això va dir:
—Cavaller, jo veig un núvol de pols i crec que és gent que ve cap a nosaltres, i, si abans que ells arribin no vengeu el vostre cavall, em penso que perdreu l’avinentesa de fer-ho, si ells es fiquen entre nosaltres.
Llavors el cavaller, alçant aquell escut trencat i reduït que li quedava, va estrènyer l’espasa i va començar a moure’s contra Curial. Però Curial va fer un salt, tan lleuger com si aquell dia no hagués combatut, i acostant-se al cavaller, va atacar-lo amb l’espasa; el cavaller també el va atacar amb gran coratge, i cadascú va treure forces de flaquesa. Curial, desitjant guanyar l’honor de la batalla abans que aquella gent arribés, va esmerçar tota la seva força a prodigar cops cada vegada més durs i feixucs al seu adversari. Va combatre’l molt vigorosament, i amb tanta virtut i aspresa, que el cavaller ja no sabia on tenia les mans ni els peus, i no tenia ocasió, no solament d’atacar, sinó ni tan sols de defensar-se, que tot torbat es feia enrere i no trobava on posar-se per poder-se salvar, perquè ja no tenia esperança en la virtut de la seva cavalleria, mentre que Curial l’atacava contínuament, millor i més fort que mai.
L’herald, que va veure el seu senyor en tan mal punt, clavant els esperons va córrer cap a aquella gent que venia pel camí, i va trobar que era la priora del monestir d’on havien partit aquell matí, amb una gran colla de monges, i va dir-los, tot plorant:
—Correu, senyores; si no, el meu senyor és mort!
Les monges van córrer amb la major cuita que van poder, però, per bé que es van afanyar, el cavaller, que pel cansament i per la sang que havia perdut no es podia tenir dret, ja havia caigut d’esquena. Curial estava immòbil i no sabia què fer: si matar-lo o deixar-lo amb vida. Entretant van arribar les senyores, van descavalcar, van córrer cap a Curial i li van implorar la mercè de no combatre més fins que no li haguessin parlat. Ell, doncs, va fer-se enrere immediatament, i prou que ho necessitava, perquè estava tan cansat que, si l’altre hagués pogut combatre, no hauria durat gaire més.
La senyora priora va anar primerament al cavaller que jeia, i l’herald li va alçar la ventalla de l’elm. Van mirar-lo. Semblava que fos mort, però encara era viu; tanmateix, estava tan afeblit pel cansament, que no podia recobrar l’alè ni, per tant, parlar. D’altra banda, havia perdut els sentits pels cops que havia rebut al cap, i estava tan estabornit que amb prou feines podia obrir els ulls. La priora i les altres senyores van llançar-li aigua-ros a la cara i van torcar-li la suor. D’aquesta manera el cavaller va recobrar els sentits, i elles, que havien fet un llit amb els seus mantells, l’hi van ajeure i li van demanar com es trobava. Va respondre, com va poder, que estava bé i que volia tornar a la batalla, cosa que a les monges i a l’altra gent els va fer riure molt, veient-lo en tan mal punt i encara procurant-se mal. Llavors la priora va dir:
—Senyor cavaller, us prego, per aquell honor i per aquell bé que és en vós, que em vulgueu atorgar una gràcia que us vull demanar.
El cavaller hi va accedir. La priora va continuar:
—El que m’heu concedit és la pau entre vós i el cavaller, i que, considerant-lo exempt d’aquesta batalla, se’n pugui anar lliurement.
El cavaller va respondre:
—Senyora, per amor de vós m’hi avinc i em plau, però amb la condició que em doni la donzella per la qual hem combatut.
La priora, quan ho va sentir, va començar a riure, i totes les altres amb ella, i va dir:
—No us preocupeu ara de cap donzella, que no us cal, i, quan us trobareu millor, potser en podreu aconseguir alguna, que moltes n’hi ha que van al torneig. Deixeu aquesta, que no us vol.
El cavaller va replicar:
—Ara, senyora, per amor de vós em plau deixar-la-hi avui; però li adverteixo que, si un altre dia el trobo amb ella, la hi prendré, o lluitaré fins que no podré més.
—Així sigui —va dir la priora.
I de seguida va anar-se’n cap a Curial, que parlava amb la seva donzella, i, de la manera més dolça que va poder, li va parlar així:
—Oh, valerós i molt noble cavaller, i dolç hoste nostre! Jo he maleït avui mil vegades la meva vida, perquè jo, amb aquestes, he estat la causa del perill que us ha vingut, ja que aquest cavaller, que es diu Bertrand du Chastel, no hauria sabut que vós acompanyàveu cap donzella si nosaltres no l’hi haguéssim dit. I quan ho ha sabut, sobretot quan ens ha sentit lloar la seva gran bellesa, ha partit tot furiós i ha corregut darrere vostre. Us juro per Déu que jo no hauria vingut aquí si no hagués sabut que aquest és el cavaller més valent i més fort de tot aquest reialme, perquè heu de saber que tots els del llinatge Du Chastel són cavallers molt forts i valents, i, tement per vós, he muntat a cavall i he corregut tant com he pogut. Però, lloat sia Déu, el fet no ha anat com jo havia pensat, i això m’ha produït un goig inestimable. I així, amb aquestes senyores que m’acompanyen, us prego que perdoneu el cavaller, el qual, per ma fe, no crec que s’escapi de la mort, i deixeu estar la batalla, perquè, en el punt en què el veig, encara que vós volguéssiu combatre, ell no podria pas.
Curial, desitjós de complaure la priora per damunt de tot, li va respondre que per res del món no desatendria el seu manament i, encara, que li agraïa molt el que ella feia, i lloava Déu que l’havia portada en aquell lloc, perquè si la qüestió no s’hagués resolt per aquella via, ell no podia imaginar-se quina fi hauria pogut tenir aquella batalla, car, essent aquell cavaller tan bregós, certament només la mort els hauria donat pau. Totes les monges estaven entorn de Curial, i, amb la seva donzella, li van embenar les ferides, i després van anar a curar l’altre cavaller. Però estava tan malparat que no es podia aixecar del llit on l’havien ajagut. I així Curial s’hi va acostar i li va dir:
—Cavaller, vós em vau enviar aquest herald per demanar-me que us esperés aquí. Jo us vaig esperar, i encara us espero i us esperaré tant com us plagui. Si voleu que us esperi més, digueu-m’ho i us complauré. O si em doneu llicència perquè me’n vagi, faré el que us plaurà d’ordenar-me.
El cavaller va respondre:
—Cavaller, a instàncies d’aquestes senyores, de les quals no em puc ni em vull defensar, jo ara us deixo lliure; però, si per ventura un altre dia us trobo, vós em donareu la donzella o la mort. I si aquestes senyores no haguessin vingut, les coses haurien anat d’una altra manera.
Curial, ara ja irritat, va replicar:
—Cavaller, deixaré de banda el meu capteniment habitual a l’hora de parlar, i diré el que no voldria dir ni pertany de dir a un cavaller, però el vostre gran orgull em força a pronunciar el que de bon grat callaria si la vostra descortesia no em superés. Jo ja us hauria pogut treure d’aquest món, si hagués volgut. Us prego, doncs, si estimeu la vostra vida, que us tragueu del cap aquesta follia, que no us he trobat tan aspre ni tan fort que m’importin gaire les vostres amenaces ni vós mateix. Així, cureu-vos, i després podreu amenaçar. I perquè em pugueu seguir i conèixer on sigui, sapigueu que em dic Curial, i que per tot aquest camí, i després al torneig, portaré un escut negre amb un falcó encapellat. Així em podreu conèixer. I si per ventura no ens trobem en aquest camí ni al torneig, em trobareu a la cort del rei, si sóc viu. Ja trobareu llices per a vós i per a mi, i jo us seguiré de bon grat. I si sou tal cavaller com us penseu, no oblidareu les paraules que heu dit ni les que heu sentit.
Girant-se llavors cap a la priora i les monges, se’n va acomiadar, i elles van abraçar-lo i li van fer molt gran festa, i també a la seva donzella. Després van muntar a cavall i se’n van anar. I tant van caminar, que van arribar a la casa d’un cavaller ja ancià i molt respectable, i, descavalcant, van ser rebuts molt honorablement i ben servits. Aquí Curial va estar-s’hi uns quants dies, durant els quals es va guarir de les seves ferides, es va equipar molt bé d’armes i de cavall, i va posar-se a punt per partir i continuar el seu camí.
Les monges van agafar el cavaller i amb gran esforç van portar-lo al monestir. Van ficar-lo en un llit i aquí el van fer curar de les nafres que tenia, sense parlar-li mai de res que el pogués disgustar. Entretant, però, havien ben sabut per l’herald tot el fet d’ell i de Curial. I quan es va haver proveït d’armes i de cavall, i volia partir, va dir:
—Senyores, adéu-siau! Jo us prometo, per ma bona fe, que si trobo el cavaller que sabeu, li prendré la donzella, mal que li pesi, i li faré el que ell m’hauria volgut fer a mi si hagués pogut.
La priora, que estimava molt Curial, va respondre:
—Cavaller, encara no heu recuperat el seny? No teniu vergonya de dir aquestes paraules? Per què no demaneu al vostre herald en quin punt us trobàveu quan nosaltres vam arribar, que veig que no ho sabeu? Us prego que no el seguiu més ni us preocupeu de la seva donzella, perquè, segons el que jo he entreoït, no guanyareu res amb ell, i tingueu per cert que no trobareu a tot arreu priores que us deslliurin de la mort.
—Com, senyora! —va dir el cavaller—. En quin punt em trobava jo, quan vau arribar?
—Digueu-l’hi vós, herald —va dir la priora.
Llavors l’herald li va dir:
—Certament, senyor, us trobàveu en tan mal punt que entre vós i la mort no hi havia ni dos dits. Ja havíeu caigut d’esquena i no fèieu intenció d’aixecar-vos. Si l’altre us hagués volgut enviar a l’altre món, certament ho hauria pogut fer, i vaig tenir molta por que ho fes, si es volia venjar del vostre ultratge i de les paraules injurioses que li havíeu dit. I us juro per ma bona fe, segons jo ho veig, i estic segur que és així, que el cavaller, quan es va deslliurar de vós, hauria pogut combatre amb un altre cavaller tan valent com vós i haver-se’n sortit tan bé com amb vós: tan fresc el vaig veure al segon assalt de la batalla, que va atacar tan fort com si llavors comencés. I penseu en quin punt us devíeu trobar, quan ara ni us en recordeu. Tingueu per cert que mai no he vist un cavaller en tan mal punt com vós; per això us suplico que prengueu el bon consell que la senyora priora us dóna i no aneu darrere d’aquest cavaller, perquè no allargaríeu gaire la vostra vida ni faríeu créixer el vostre honor.
Llavors el cavaller va abaixar el cap i va esperonar el cavall. I sense parlar, tot ple de ràbia, va partir d’aquell lloc.
The free excerpt has ended.
