Read the book: «Curial i Güelfa II», page 2
28. CURIAL COMBAT CONTRA VUIT CAVALLERS
L’endemà al matí van arribar les donzelles preses, i també les armes i els cavalls dels cavallers afrontats. Els cavallers van sentir la missa, i el cavaller va jurar solemnement no mantenir més aquell costum, ni assaltar cap cavaller que passés per allà.
Curial va pregar molt al cavaller vell que acompanyés aquelles donzelles al torneig i guiés els cavalls, i portés les armes dels cavallers afrontats. Li va dir que no podria ser que elles no hi trobessin els seus conduïdors o parents o amics que les retornessin a les seves terres; i que si passava això, el rei, sens falta, ho solucionaria notablement bé. El varvassor va estar-hi d’acord, i fins i tot el cavaller vençut, per voluntat pròpia, va oferir-se a acompanyar-los. I així es van separar, ja que el cavaller vençut se’n va anar al seu castell.
Semblantment, Curial va muntar a cavall i, per molt que el varvassor l’hi pregués, no va voler quedar-s’hi aquell dia. I va dir:
—D’aquí endavant convé anar armat pel camí, que ja som en una terra on els cavallers errants sovintegen.
Així doncs, va descavalcar, va armar-se molt bé i va tornar a muntar a cavall. Va donar la llança i l’escut als seus escuders i va acomiadar-se del varvassor, el qual va muntar en un palafrè i va cavalcar amb Curial una mica; i li va dir:
—Senyor cavaller, no us he servit ni honorat com hauria hagut de fer i segons mereix el vostre valor, però us suplico que vulgueu tenir paciència, i que si a algun cavaller us és lícit dir el vostre nom, me’l digueu a mi. I que accepteu que us encomani dos fills meus, joves cavallers, que van partir d’aquí per anar al torneig avui fa vint-i-cinc dies, i cavalquen com a cavallers errants.
Curial, sentint les paraules del cavaller, es va aturar al camí i va respondre:
—Bon hoste, si jo pogués dir el meu nom a algun cavaller, us el diria de bon grat pel bé i per l’honor que es troba en vós, però no tinc permís per dir-lo de cap manera; i així us prego que me’n vulgueu excusar. Pel que fa als vostres fills, estigueu segur que, coneixent-los, en tot el que la meva ajuda els pugui aprofitar, no els fallaré. Déu vulgui que jo us pugui servir en alguna cosa que us reporti satisfacció i honor, per fer-me mereixedor del que heu fet per mi a casa vostra, perquè, a fe meva, em sento molt obligat amb vós.
Va respondre el vell:
—I doncs, senyor cavaller, no em direu el vostre nom?
—No pas —va dir Curial—, almenys de moment.
—Certament —va dir el vell—, no em sembla que sigueu dels cavallers que, quan van en romeria o viatgen d’un lloc a l’altre, deixen a les portes dels hostals on s’allotgen taules escrites i papers pintats amb les seves armes, amb els seus noms, amb elms pintats que potser mai han portat al cap, ni han fet servir cap arma que tinguessin, sinó un ganivet a taula a l’hora de menjar. I vós, que sou tal cavaller com ahir vau demostrar, amagueu el vostre nom? Aneu, en nom de Déu, i que ell us guiï, que jo conec que més aprecieu la cavalleria que no pas la fama que comporta, i no us faltarà mai honor allà on aneu.
I així, Curial va acomiadar-se del cavaller i va continuar el seu camí.
I, tot passant davant el castell del cavaller mort, les campanes van començar a repicar, i la gent va voler sortir contra Curial; però l’altre cavaller, el que s’havia escapat de la batalla, els va retenir i no va deixar sortir ningú. I els va manar expressament que no sortissin ni trenquessin la promesa que ell havia fet. Curial no sabia que aquell era el castell del cavaller que havia mort, i es va aturar per veure què era aquell soroll. Però un prohom, sortint del castell, va anar fins a ell i li va dir:
—Cavaller, continueu el vostre camí. Aquest castell era d’un cavaller que va ser mort ahir al vespre d’un cop de llança, que segons diuen li vau donar vós, i ara tota la gent d’aquest castell s’ha avalotat i us vol encalçar. Jo us prego que no us sàpiga greu anar-vos-en d’aquí abans que no us passi res pitjor, perquè seria una gran pèrdua que un cavaller tan valerós com diuen que sou morís o fos afrontat com ho seríeu, si us aturàveu aquí gaire estona.
L’Arta, sentint això, no va deixar respondre Curial i va dir:
—Cavaller, anem i fem el nostre camí; segons que veig, aquest és el castell on prenen les donzelles i afronten els cavallers. Jo us suplico que continuem endavant, i seguiu el bon consell que aquest prohom us ha donat; perquè potser el cavaller que avui ha jurat deixar el mal costum, ajudat pels seus, voldrà venjar-se del qui l’ha perjudicat.
Curial, coneixent la por de l’Arta, va riure una mica i, sense respondre, va agafar la llança i l’escut. Llavors va dir:
—Prohom, és cert que passem per aquest camí, tal com fan els altres cavallers errants, i que no fem ni procurem mal a ningú. Ara bé, si surten els del castell, podria ser que no hi tornessin tots.
—Ah, cavaller! —va respondre el prohom—. Vós no sou sinó un cavaller tot sol! I què podríeu fer contra vuit cavallers que hi ha aquí, i molta altra gent que els ajudaria?
—Que Déu m’aconselli —va dir Curial—; jo voldria que sortissin i volguessin combatre a la manera dels cavallers errants. Així podria ser que en endavant deixessin passar en pau els cavallers pel seu camí.
I, mentre estaven parlant, va venir un cavaller errant pel camí, amb la llança a la mà i l’escut al braç; i, quan va ser al costat de Curial, va dir:
—Cavaller, no em digueu que no de fer una justa, pel costum que hi ha avui en aquest reialme.
Curial, en sentir-lo, va girar-se cap a ell; i van córrer l’un contra l’altre molt ardidament, i el cavaller va atacar Curial pel mig de l’escut i va fer volar la llança a trossos. Curial, que era molt més fort, el va envestir tan impetuosament pel mig de l’escut en la seva escomesa que, arrencant-lo de la sella, el va fer volar a terra molt lleugerament; i el cavaller sort en va tenir, que no va patir cap altre mal sinó el cop que s’havia donat en caure.
Curial no el va mirar més; llavors l’Arta va dir:
—Cavaller, ja hi hem estat prou, aquí; anem-nos-en en nom de Déu, que els del castell ja no poden dir que fugim perquè en tenim por.
Curial va mirar cap al castell i, veient que no sortia ningú, es va acomiadar del prohom i a pas lent va allunyar-se d’aquell lloc. El prohom va ajudar a prendre el cavall del cavaller, que anava a peu, i l’hi va tornar de seguida.
Amb prou feines havia muntat a cavall el cavaller, el qual se’n volia anar després de Curial, que van sortir els vuit cavallers del castell, a despit del senyor. Tots vuit van córrer cap al cavaller, entre tots el van atacar i, encara que fos molt ardit i prou valent, el van fer caure a terra. El desarmen, li prenen el cavall i comencen a dur-lo cap al castell molt injuriosament. Curial, que no s’havia allunyat gaire i havia vist aquella gran maldat, encès de rabiosa ira, va fer girar cua al cavall i, amb la major cuita del món, va córrer contra ells i els va cridar:
—Ah, malvats homes! Certament, no sabeu què és l’honor de cavalleria.
I en va envestir un, el va llançar del cavall i el va fer anar per terra, i tot seguit es va afanyar a escometre’n un altre i també el va fer caure. Què us diré? Va abatre quatre cavallers amb aquella llança, la qual va trencar-se ferint el quart, i llavors va treure l’espasa i va començar a atacar els cavallers malvats tan poderosament, que ara l’un, ara l’altre, tots els va abatre, i en va deixar tres de greument ferits.
Miraven això tots els del castell, i cridaven al senyor que sortís a ajudar-los; però ell va respondre:
—No plagui a Déu que jo vagi contra la fe que he promès. I ja els ho havia advertit; i no perquè fossin vuit, que, si fossin cent, faria amb tots, l’un després de l’altre, el que ha fet amb aquests.
Els del castell van quedar tan admirats i van prear tant el cavaller, que tots desitjaven que fos el seu senyor.
Curial va recobrar les armes i el cavall, va deslliurar el cavaller i el va fer armar i muntar a cavall. I va enviar a buscar el cavaller que havia jurat deixar el mal costum, i va fer sortir els regidors del castell. Llavors va dir, en presència de tots:
—Cavaller, no m’havíeu vós jurat, avui mateix, deixar aquest vil i mal costum? Jo prometo i juro, per la bellesa d’aquesta donzella que m’acompanya, que estic a punt de fer-vos el que ahir al vespre no vaig voler fer, i no sé quin déu em conté, que no us separo el cap del cos; perquè, certament, aquesta malvestat no durarà més.
El cavaller es va excusar amb bones raons, dient que havien sortit contra la seva voluntat, i els regidors ho confirmaren. Llavors va dir Curial:
—Ah, rei de França, que això no s’hauria de consentir en aquest regne!
I girant-se als regidors, els va dir:
—Escolteu-me bé: jo us prometo i us juro que si manteniu aquest costum més temps, tots tindreu mala fi, i ben aviat.
I tots van dir que tingués per cert que no el mantindrien més, i van pregar molt a Curial que volgués entrar dins per refrescar-se; però la donzella es va afanyar a respondre:
—Déu me’n guard, d’aquest refresc. Anem-nos-en d’aquí, us ho prego.
Així doncs, Curial i l’altre cavaller, fent mitja volta, van partir.
29. DEFENSA DE L’ARTA
No havien avançat gaire que van trobar un cavaller armat amb totes les armes, sol, sense cap companyia, el qual, quan va veure els cavallers i la donzella, es va aturar al camí i va dir:
—Donzella, jo us prenc, pel costum que s’ha instaurat novament en aquest reialme.
Curial es va aturar per veure què diria i què faria l’Arta; la qual va respondre:
—Cavaller, què us he fet perquè vós m’hagueu de prendre?
Va respondre el cavaller:
—Vós no m’heu fet res, però és costum de cavallers errants que si troben donzella o dama que vagi en companyia de cavaller errant, la prenguin, si no troba qui per força d’armes la defensi.
—I després que l’ha presa —va dir l’Arta—, què se’n segueix?
Va respondre el cavaller:
—La tindrà en companyia seva fins que un altre cavaller la hi prengui.
—I si no la hi pren ningú —va dir ella—, què farà?
—Veniu —va dir ell—, que jo us ho mostraré; no gasteu tant de temps en paraules.
—Aneu —va dir l’Arta— en nom de Déu, que vós no em necessiteu per a res; deveu haver somniat alguna cosa aquesta nit passada.
I el cavaller va omplir-se d’ira i va dir:
—Ara, a fe meva, vós vindreu de grat o per força.
I, allargant la mà, va agafar-la per les regnes i va començar a estirar-la. L’Arta va exclamar a grans crits:
—Deixeu-me, que vós no coneixeu el cavaller que em condueix! Que potser no us heu senyat, avui, quan us heu llevat?
Llavors el cavaller va dir:
—Ara vós vindreu amb mi, aquesta vegada, i a veure qui és aquest diable per qui cal senyar-se.
Curial no va dir res. Per això l’Arta va deixar-se caure del palafrè, i va dir:
—Certament, no aniré pas amb vós: abans haureu de vèncer aquests dos cavallers que veieu aquí.
—En nom de Déu —va dir el cavaller—, ells no es preocupen pas de vós; si no, ja haurien respost perquè jo no us m’emportés. Jo crec que us aprecien poc, o no són cavallers capaços de conduir una donzella pel camí. Així que munteu a cavall, que si no jo us prometo per ma fe que faré servir la força contra vós.
Llavors Curial, veient que la ira els creixia, va riure molt.
I el cavaller que anava en companyia de Curial va dir:
—Cavaller, jo m’hauria fet endavant per defensar la vostra donzella, però no ho he fet per no enutjar-vos. Us prego que em deixeu defensar-la en reconeixement de l’honor que avui ens heu fet.
Curial va respondre que li semblava bé, de manera que el cavaller va avançar-se i va dir:
—Cavaller, deixeu la donzella, que és una gran presumpció per part vostra pensar que la prendreu a dos cavallers que veieu que som aquí.
Va respondre el cavaller:
—I la prendria a mil cavallers, mentre no la defensessin, i penso que tinc tant dret a la donzella com vosaltres. Així doncs, vegem de qui serà.
Els cavallers van començar a envestir-se, i es van atacar tan poderosament que el defensor va rompre la llança en l’escomesa. Però poc li va valdre, que l’altre li va donar un cop tan fort a l’escut que el va abatre del cavall molt injuriosament. Llavors va tornar a la donzella i va dir:
—Veniu amb mi, que, certament, aquests cavallers no mereixen conduir donzella.
I, com que ella s’hi va negar, el cavaller va allargar la mà, la va agafar pels cabells i va dir:
—Vós vindreu, mal que us pesi.
Llavors Curial, que fins aquell moment no s’havia pres seriosament tot el que havia passat, va cridar a grans crits:
—Atureu-vos, cavaller vilà, que poc em falta per tallar-vos la mà per la vilania que heu fet!
I va córrer contra ell, i l’altre també va anar a envestir Curial, però Curial el va atacar tan poderosament que el va fer volar del cavall a terra. Llavors va descavalcar ràpidament per anar cap a ell, que ja intentava aixecar-se, va agafar-lo per l’elm i va donar-li un cop tan gran que altra vegada el va abatre a terra. Llavors va arrencar-li l’elm del cap, el va agafar pels cabells i li va dir:
—Cavaller vilà, vós preneu les donzelles per les trenes? Què més resta per fer a Breus Sens Pietat? Certament, crec que no hi hauria al món un cavaller tan descortès com seríeu vós si la força del cos us ho consentís, i no sé qui em reté que no us prenc la vida per la gran descortesia que heu fet.
El cavaller estava tan torbat que no sabia què respondre, però tanmateix va dir:
—Cavaller, jo no he fet res que no hagi de fer un cavaller errant, ja que prendre una donzella que vagi acompanyada d’altres cavallers errants és costum de cavallers. I, si jo l’he agafada per les trenes, és culpa seva, que no em volia seguir; per tant, no me’n doneu la culpa, que jo em considero innocent.
Llavors Curial el va deixar, i estava tan rabiós que va anar de poc que no li tallés la mà amb què havia agafat les trenes.
Després va tornar a cavalcar, l’Arta també va muntar al palafrè, i van continuar el seu camí sense preocupar-se més del cavaller; però Curial cavalcava tan aïrat, que no parlava ni deia res, ni els altres tampoc no gosaven donar-li conversa. I, mentre cavalcaven així, l’altre cavaller va acostar-se a l’Arta i li va dir:
—Donzella, jo us prego que sigueu tan amable de dir-me qui és aquest cavaller que us condueix, ja que, a fe meva, no crec que hi hagi cap donzella que vagi acompanyada per un cavaller millor que aquest, i bé us podeu tenir per segura estant prop d’ell.
L’Arta va respondre:
—Jo només us puc dir que és cavaller.
—És cavaller, sens dubte —va dir l’altre—, i això ho sé millor jo que no vós; però us torno a pregar que em digueu alguna cosa per la qual jo pugui tenir alguna notícia d’ell.
Va respondre l’Arta:
—No us en puc dir res més, sinó que, si ell continua segons que ha començat, a tot arreu el podran tenir per cavaller. Però us prego que em digueu qui sou, i també prego a Déu que us enviï bones notícies dels vostres amors.
Llavors el cavaller va sospirar, i va dir:
—Ai, desventurat de mi! I què m’heu dit! Jo sóc de Savoia, i sóc el senyor de Salanova.
—En nom de Déu —va dir la donzella—, jo bé he sentit parlar de vós i de madona Raimonda d’Agout, filla del senyor de Saut.
—Ai las! —va dir ell—. I aquest cavaller em coneix?
—No ho sé —va dir l’Arta.
Llavors va dir ell:
—I vós, senyora, com us dieu?
Va respondre l’Arta:
—Jo sóc una donzella de poca anomenada, i saber el meu nom no us faria plaer ni profit, i tampoc no us el gosaria dir sense permís del cavaller, el qual sé que hi trobaria gran enuig.
—Déu me’n guard d’enutjar-lo —va dir ell—, però almenys digueu-me de quina terra sou tots dos.
Va respondre la donzella:
—Us demano per favor que no m’ho demaneu, ja que no us en puc dir res més, ara mateix.
Llavors ell va callar.
I van trobar-se dos camins. Curial es va aturar i, girant-se cap al cavaller, va dir:
—Cavaller, convé que ens separem, ja que els camins ens divideixen; així, elegiu quin dels dos us plau.
El cavaller va respondre:
—Senyor cavaller, no m’agraden gens els camins que així ens volen separar, ja que de bon grat us acompanyaria, i si depengués de mi no em separaria de vós, si ho volíeu.
Va respondre Curial:
—Cavaller, a bona fe, si jo hagués d’anar en companyia d’algun cavaller, no deixaria la vostra, però he decidit anar tot sol a partir d’ara; per tant, trieu el camí que vulgueu, i jo estaré content de prendre l’altre.
Així doncs, el senyor de Salanova es va acomiadar, va escollir el camí a mà dreta i es va separar de Curial.
Llavors l’Arta va dir:
—Curial, sabeu qui és el cavaller que s’ha separat de vós?
Curial va respondre que no. L’Arta va dir:
—Doncs heu de saber que és el senyor de Salanova, gran amic vostre.
—En nom de Déu —va dir Curial—, quin plaer que sigui aquí. I li heu dit qui sóc jo?
—No —va dir l’Arta.
Va respondre Curial:
—Arta, us prego que per res del món no us doneu a conèixer a ningú, ja que per vós em coneixerien a mi, i això per a mi seria molt més greu que no us penseu.
L’Arta llavors li va dir que la Güelfa li havia manat que, en aquell viatge, a tot arreu es fes anomenar Festa, i que així ho volia fer, si ell hi estava d’acord. Curial va riure, i va dir-li que fes sempre el que la senyora li hagués manat.
30. CURIAL I L’ARTA EN UN MONESTIR DE MONGES
Tant van cavalcar, que van arribar a un monestir de dones, on van ser rebuts amb gran alegria. Moltes de les monges del monestir van celebrar la bellesa i la gràcia de la donzella, la qual era tan bella que en pocs llocs se n’hauria trobat una altra de semblant. Però Curial els va agradar a totes, i no es podien afartar de mirar-lo.
Després que els van haver donat menjar, van demanar a Festa si era l’esposa del cavaller. Ella va respondre que no. Llavors es van mirar les unes a les altres i van començar a riure, i van dir:
—I doncs, com és que l’acompanyeu?
Va respondre Festa:
—Com! Ara és cosa nova que un cavaller errant porti una donzella en companyia seva?
Van dir elles:
—No és cosa nova; però, encara que es facin dir donzelles, són dones.
—En nom de Déu —va dir Festa—, no ho són totes, ni jo ho seré per a ell, si a Déu plau.
Llavors va dir la priora:
—No tots els homes han de ser de mala criança.
Una altra va començar a riure, i, parlant baix, pensant que Festa no ho sentiria, va dir:
—Certament, vós direu el que us plaurà, però jo no creuré avui ni demà que no faci més combats amb vós que amb els cavallers errants.
—No em sorprèn pas —va dir una altra—, hi ha menys perill.
Així és que totes, unes així, altres aixà, van començar a burxar Festa, la qual, com que trobava que la burxaven per totes bandes, va dir:
—Jo em penso que vosaltres el voldríeu tenir de sagristà.
I elles van riure a cor què vols. I així, fent broma, totes juntes van passar aquell dia.
Quan va arribar el vespre, després d’haver sopat, van assignar a Curial una cambra notable per dormir, i van dir a Festa si volia dormir en aquella cambra amb el seu conduïdor. Ella va respondre:
—Jo moltes vegades he dormit amb ell en una cambra, i per tant, no ho refusaria ara; però si trobo un altre lloc on dormir, sempre el prenc.
—En nom de Déu —va dir la priora, que era una senyora jove i molt bella—, dormiu on soleu fer-ho i no feu cas d’aquestes burles, que jo us prometo, a bona fe, que no en veuríeu cap d’aquestes, per santa que sigui o pensi que és, que no volgués anar al torneig en companyia seva, tal com feu vós. I esteu bé junts, que, per ma fe, encara que vós estigueu en deute amb Déu per la gran bellesa que us ha donat, no hi esteu menys en deute per haver-vos donat tan bell cavaller per conduïdor; perquè jo us asseguro que fa poc que he vingut de la cort del meu senyor, el rei de França, on havia anat per assumptes del monestir, i vaig veure-hi infinits cavallers, però no recordo d’haver-n’hi vist cap de tan bell.
Va dir Festa:
—I com us dieu, senyora?
La priora va respondre:
—Em dic Yolande Le Meingre, i tinc dos germans, anomenats l’un Jean Le Meingre, conegut també com a Boucicaut, i l’altre Robin Le Meingre, cavallers de prou bon renom.
Festa, que ja la coneixia per la seva fama, va saber que la priora era una noble dama, de bon llinatge, i així la va tenir en molta més estima que abans.
I, mentre esperaven el ressopó, totes assegudes entorn de Curial, van començar a jugar a molts jocs; però la priora acaparava Curial tota l’estona parlant amb ell, i no el deixava atendre als jocs ni respondre les preguntes que li feien. Llavors una monja molt eloqüent i que sabia conversar molt bé, va dir:
—Senyora, em penso que si aquesta donzella hagués sabut que vós la tindríeu retinguda aquí i us posaríeu en companyia del cavaller per anar al torneig, crec que hauria vingut aquí ben a contracor.
La priora va dir:
—Calleu, que les dones no tenen per costum assaltar camins ni empresonar cavallers.
—És cert —va dir l’altra monja—, i jo no sé si ell es té per segur o per presoner aquí on vós el teniu sota el vostre poder, però estic segura que igual de bé o millor li sabríeu treure el cotó del gipó com a cavaller errant que vagi al torneig.
La priora va riure molt, i totes les altres. Curial també reia, però Festa, en canvi, es moria de ràbia; i així va demanar a la priora qui era aquella monja que havia parlat. La priora va respondre:
—Joanina de Borbó.
Festa, quan va sentir el seu nom, es va girar cap a ella i va fer-li molt gran reverència. Però Joanina va dir:
—Donzella, no us cal afalagar-me, perquè em penso que no traureu el cavaller del monestir aquesta vegada, i, si Déu us fa la gràcia que mai el pugueu recuperar, guardeu-vos bé de tornar a dur-lo a un monestir de dones.
Totes les monges feien tantes festes a Curial i a Festa, i reien amb tanta alegria, que tot plegat era digne de veure.
I com que Festa va adonar-se de la burla, també va voler fer broma amb les altres que se la rifaven, i va dir:
—Ara, en nom de Déu, que sigui vostre el cavaller. Us en cedeixo tota la meva part, perquè, per ma fe, us juro que no trigaríeu gaire temps a penedir-vos-en.
—I com? En tan mal estat l’heu deixat? —van respondre elles.
—Jo no l’he deixat en cap estat —va dir Festa—, però us veig de tal mena, que aquesta nit encara us jugaríeu a cops de puny quina de vosaltres el tindria.
Llavors una monja vella, que s’estava una mica apartada, va dir:
—Amiga, per això hi esteu bé vós, que resoldreu la brega evitant l’ocasió; i jo no sé de quina mena ens veieu, però jo us veig a vós de tal mena que no el perdreu de vista, si em feu cas.
La xerrada va durar una bona estona; i llavors una senyora jove i molt gentil, que es deia Gileta de Berry i encara no havia parlat, tot acostant-se a Festa va dir:
—Germana, deixem estar les burles; us convido a dormir amb mi aquesta nit.
Va respondre Joanina:
—I no us valdria més convidar el cavaller?
Va respondre Gileta:
—No, que no em serviria de res. Que sigui de la priora, en nom de Déu, que jo sé que no el compartiria amb ningú, però almenys amb aquesta no m’hi posarà inconvenients.
Festa hi va accedir.
Llavors la priora, donant fi a la diversió, es va aixecar, i així van fer totes les altres. I la priora va dir:
—Senyor cavaller, per ma fe que no recordo d’haver gaudit tant en aquest monestir, des que jo hi sóc, com hem gaudit gràcies a vós i a aquesta donzella. Que Déu us beneeixi per haver passat per aquí. I així us prego, pel bé i per l’honor que hi ha en vós, que ens digueu el vostre nom, per tal de poder demanar i saber com us haurà anat en el torneig.
Va respondre Curial:
—Senyora, jo us prometo lleialment que, si tingués permís per dir el meu nom a algú del món, us el diria a vós de molt bona gana.
—Almenys —va dir l’abadessa—us prego de part de la senyora que més estimeu en aquest món, que em digueu quin escut portareu en aquest torneig.
Va respondre Curial:
—Un escut negre.
—En nom de Déu —va dir la priora—, n’hi haurà molts, d’escuts negres; però quin senyal dureu, perquè en puguem tenir una coneixença més certa?
Va respondre Curial:
—Us diré més del que us pensava dir: jo portaré a l’escut un falcó encapellat, amb un braçalet de banya de búfal al coll.
I l’abadessa li va dir:
—Prego a Déu que us deixi tornar amb l’honor que desitgeu, i us prego que, si és possible, tornant del torneig, vulgueu passar per aquest monestir.
Curial hi va accedir.
Llavors totes van acomiadar-se de Curial i van anar a reposar. I Gileta de Berry, tot prenent Festa per la mà, se la va emportar a la seva cambra; però, certament, no la hi va poder tenir a soles, ja que Joanina de Borbó, Violant de l’Esparra, Isabel de Bar, Blanca de Bretanya, Caterina d’Orleans, Mata d’Armanyac i Beatriu de Foix, totes juntes, van anar també a la cambra, i aquí van fer una bona festa, amb tanta alegria que no es pot escriure. I van demanar a Festa pels fets del cavaller.
Festa els va contar totes les coses que li havien passat des que va començar a cavalcar com a cavaller errant. Elles la van escoltar amb gran goig, i van dir que si Déu ho hagués ordenat d’una altra manera, seria molt desconvenient que un cavaller tan bell com aquest no fos valent i venturós, i així el van tenir en molta més consideració que abans. Joanina de Borbó, volent riure més amb Festa, va dir:
—Donzella, us prego que em feu una gràcia, que és a les vostres mans de fer-la i no us costarà res.
Festa va respondre que hi estava d’acord, si ho podia fer.
—Sí que podreu, si voleu —va dir Joanina—, i el que us prego que feu és que vós prengueu aquest hàbit meu, i sigueu monja aquí en aquest monestir, i jo me n’aniré amb el cavaller, i veuré com tracten les donzelles pel camí, aquests cavallers errants.
Va respondre Festa:
—Però, encara que jo hi accedís, la priora no ho consentiria.
Va respondre Joanina:
—En això l’enganyarem molt bé, que jo faré que diguin que estic malalta, i vós us estareu sempre al llit prenent xarops i purgues, i, fent veure que teniu mal als ulls, no sortireu de la cambra ni deixareu que hi entri llum, i així es podrà fer molt bé; i, si la priora ho arribés a descobrir, ja seria fet, o almenys hauria passat el torneig i jo ja hauria tornat.
Totes van riure molt, i van dir:
—És ben bé que vau néixer fent burles.
—Bé que es burla de nosaltres —va dir Joanina—aquesta donzella que va pel món mirant totes les coses belles, mentre que nosaltres ens hem d’acontentar de saber-les per boca d’altri.
Aquella nit es van esforçar molt a festejar Festa, i, havent fet un llit molt gran a terra, totes vestides van jeure juntes, de manera que no s’hi va dormir, sinó que van passar tota la nit amb bromes i rialles.
