Read the book: «Pierre Vilar», page 5

Òbviament, són les qüestions de la «producció de béns» les que donen a l’anàlisi crítica formulada en aquest informe per Pierre Vilar tot el seu bagatge heurístic. Si el concepte de «la producció com a signe» constitueix una profunda lliçó de construcció d’un objecte d’història a partir de balanços d’empreses, d’enquestes i molt sovint també de «fonts indirectes» desviades per l’historiador del seu destí original per tal de formar «una anàlisi descriptiva concreta», és en la proposició d’un programa d’estudi sobre «la producció com a conseqüència», especialment sobre els efectes a la dinàmica de les «forces de producció», que l’exposició de Vilar adquireix plenament la seva orientació marxista: després de considerar els humans com productors (quan ho són), l’autor té en compte l’explotació i la gestió dels recursos naturals, les tècniques i les tecnologies i les formes d’inversió, especialment les «estructures de producció» pel que fa a la distribució del «producte net» i de la «formació del capital» en les seves relacions alhora unitàries i divergents, segons les conjuntures, en funció de les tensions socials; tot plegat, al voltant del que Vilar proposa anomenar «el producte net social» (Vilar 1982c: 55), que seria conseqüència de la diferència entre el valor creat pels treballadors en el procés de treball i «el valor d’allò que consumeixen» per a la seva existència i la seva reproducció però també d’allò que es destina al «desenvolupament col·lectiu». En aquest sentit, mostra de passada que «qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte (les activitats de poder) pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora» (Vilar 1982c: 63). A partir d’una sòlida argumentació inspirada en una lectura raonada del Capital, al capítol de la «Producció de béns», Pierre Vilar mostra no només el domini del marxisme sinó també la capacitat per establir amb tots els economistes, fins i tot amb els més allunyats del pensament de Marx, un diàleg fructífer altament beneficiós per a la història com a disciplina: quaranta anys més tard, encara se’n poden apreciar els fruits en llegir aquest monumental informe.

Tanmateix, en dos punts concrets l’informe presentat a Estocolm destaca pels seus estranys silencis (o mig silencis), tenint en compte el moment en què es va redactar. Primerament, si tenim en compte que Pierre Vilar formava part de l’École des Hautes Études, a la secció sisena de la qual impartia un seminari, i que aquesta institució, tot i no tenir encara el prestigi que obtindria quan es va convertir en EHES, havia assolit una gran fama com un centre de recerca gràcies a la tasca desenvolupada per Fernand Braudel des de 1957, pot sorprendre que gairebé mai no esmenti l’obra d’aquest acadèmic que, curiosament, va presidir el tribunal davant el qual defensaria la tesi doctoral dos anys més tard. L’informe d’Estocolm parla de l’article de Braudel sobre la longue durée publicat el 1958, juntament amb les propostes de Labrousse sobre l’època de les revolucions (nota 32), però deixa totalment de banda l’obra La Mediterranée au temps de Philippe II, un treball que Lucien Febvre (que Vilar va recordar emotivament el 1954 a l’article «Geographie et histoire statistique» recollit a l’obra Éventail de l’histoire vivante. Hommage à Lucien Febvre) havia avalat de manera entusiasta el 1949 a través d’un article a la Revue de métaphysique et morale sota el títol «Vers une autre histoire». Pierre Vilar no desconeixia, evidentment, el gran llibre de Braudel ni els seus articles, que havia citat en altres estudis anteriors a 1960, però en aquell informe, articulat al voltant de la problemàtica del creixement econòmic, sens dubte volia rebutjar implícitament la idea que una conjuntura espacial-temporal de llarga durada vinculada a un període curt decisiu —el regnat de Felip II— pogués, des de fora de les estructures de producció però imposant-s’hi com per art d’encanteri, influir sobre el moviment real de les transformacions de l’ordre econòmic. Potser pensava que les estimacions de Braudel naixien d’una mentalitat idealista? En aquest sentit, tal vegada convindria consultar-ho amb els testimonis vius de l’època...

De manera semblant, trobem poquíssimes referències argumentades en l’informe d’Estocolm, malgrat la gran estima i fidelitat envers l’obra i les ensenyances de Labrousse, als debats relacionats amb les característiques i el diferencial de durada dels cicles econòmics que aleshores acaparaven tot el protagonisme. El nom de Kondratieff ni tan sols hi apareix esmentat, ni tampoc el de Juglar, tot i parlar del treball de Baehrel. Pel que fa al moviment dels ingressos amb relació a la conjuntura dels preus, Vilar es desmarca clarament de Labrousse i de Braudel, i arriba a afirmar fins i tot (Vilar 1982c: 72) que «la conjuntura econòmica [termes en cursiva de Pierre Vilar] no s’ha de considerar com un factor del moviment dels ingressos sinó com el marc cronològic en què constatem el sentit d’aquests moviments, amb uns mecanismes que s’inverteixen periòdicament (tot i que no regularment) sempre que l’home no els domini (és a dir, durant la major part de la història)», i almenys —se sobreentén— fins a la realització d’una planificació econòmica reeixida més enllà de les preteses lleis del mercat. En aquest cas s’estableix una diferència teòrica d’orientació en relació al reformisme conjunturalista de Labrousse, deixeble de Simiand i de Keynes, com ja sabem, i que no oblidava gens les hipòtesis de Kondratieff sobre les tendències i els cicles pluridecennals i alternatius de pujades i baixades dels nivells de benefici, a favor d’una concepció de l’ordre econòmic que situa l’aparell productiu, i no el mercat, és a dir, les estructures socials de producció enteses des del prisma de l’apropiació dels mitjans de producció, al centre del dispositiu i de les dinàmiques de creixement. Observem si no les subtils paraules de la teoria vilariana en la següent afirmació secundària (Vilar 1982c: 62), que avui dia ens pot semblar brusca i poc delicada però que a la seva època es va acceptar perfectament:

Tant si comparem, entre 1925 i 1939, França i la URSS, com si comparem la inversió als Estats Units durant la crisi i després de la guerra, estarem d’acord que l’estructura social, d’una banda, i la conjuntura, no només econòmica sinó històrica [la cursiva és de Pierre Vilar] de l’altra, influeixen principalment sobre el nivell d’inversió, més que no pas el grau de progrés de la tècnica i l’organització.

Un altre interrogant més: el lloc que Vilar reserva al seu informe per a les ciències i les tècniques com a «factor» de la producció dels béns. Essencialment, el raonament es basa en les anàlisis clàssiques extretes d’El Capital. Si ens traslladem al context de la composició intel·lectual i ideològica dels anys 50 i 60 a Occident, ens sorprendrà comprovar com llevat d’alguns economistes o sociòlegs (com Friedmann), preocupats pels efectes nous de la «revolució científica i tècnica», ben pocs investigadors del camp de les ciències socials i humanes, especialment a França, preveien les transformacions que implicaria la revolució informàtica que començava a despuntar llavors i amb un camp d’aplicació aleshores poc clar des del punt de vista operatiu i teòric. Entre espantats i captivats, els historiadors dels anys 60 plantejaven el tema de l’ús de les «classificadores mecanogràfiques», les grans «calculadores» i els primers ordinadors des del recel o desconeixement. I és que a l’època de la conferència d’Estocolm, ni tan sols s’hi havia arribat. En aquest sentit, sorprèn l’escàs interès mostrat aleshores per Pierre Vilar envers aquests temes, que resumeix breument com «ràpids avenços científics» (Vilar 1982c: 52). Mentre que Rostow, a la mateixa època, situava el tema de les innovacions científiques i tècniques i el control social i educatiu dins l’aparell formatiu dels homes, com a base del creixement (quatre de les sis «tendències» proposades per l’autor per a l’activació del creixement), a Estocolm, Vilar redueix el contingut d’aquests qüestionaments al problema clàssic i ja abordat de l’ús concret «lent o ràpid, continu o discontinu» que l’aparell productiu fa de les innovacions tècniques i dels coneixements tecnològics. Pel que fa als períodes antics, l’únic esment fa referència al llibre, valuós al seu moment però totalment idealista, de Roland Mousnier Progrès scientifique et technique au 18e siècle (Mousnier, 1958). D’alguna manera, aquesta distància adoptada voluntàriament, acrítica en relació a les aportacions del pensament econòmic neocapitalista, expressa el retard teòric observat entre els marxistes sobre el moviment que havia de passar de la mecanització a l’automatització i d’aquesta fase inicial a la revolució informàtica que ha transformat tots els processos de treball i de gestió econòmica. Tanmateix, Vilar es mantenia atent i lúcid. Sens dubte, observava el gran perill que podia suposar un retard i la seva voluntat de diàleg constant amb els economistes de l’altre extrem ho demostra a bastament, malgrat que ell mateix només fonamentava les seves anàlisis conceptuals bàsiques en els textos canònics de Marx, de vegades de Lenin (pel que fa al desenvolupament del capitalisme) i en pocs més. Sobre la «qüestió nacional», tema en què la seva aportació al coneixement històric és incontestable, parla explícitament de l’argumentari leninista, aplicat per Stalin,[3] ignorant visiblement (entre 1960 i 1961) la seva aplicació pràctica real, especialment durant la Segona Guerra Mundial, amb el xoc decisiu amb el nazisme. Tot mesurant els perills d’un retard entre els investigadors marxistes, Pierre Vilar ofereix a l’audiència d’Estocolm una explicació que segurament anava carregada de lucidesa. En constatar que els sociòlegs no van dur a terme el programa metodològic que Marx havia elaborat per transformar l’anàlisi econòmica en anàlisi històrica (i per tant, sota el seu prisma, política), va escriure: «Atès que la sociologia no marxista va rebutjar aquest mètode i que els marxistes (els qui compten – la cursiva és nostra) s’han preocupat més per fer història que no pas per escriure-la, encara no disposem pràcticament d’una historiografia basada en l’anàlisi econòmica, ni d’una economia que integri la història» (Vilar 1982c: 23). Segurament pensava que li tocava contribuir a eliminar el handicap que limitava la influència del marxisme entre els historiadors i els economistes, i potser més enllà.

Entre 1959 i 1960, quan Pierre Vilar traçava dins el marc del seu seminari a l’EHES les línies mestres d’allò que es convertiria en l’informe d’Estocolm l’agost de 1960, el tema del «socialisme» —que encara no es qualificava de «real»—- es plantejava en termes que avui dia podrien semblar insòlits als més joves: llavors havia passat menys temps entre 1928 (quan es va acabar la NEP a la Unió Soviètica) i 1960, amb els quatre terribles anys de la guerra entremig i els primers i desastrosos anys de la reconstrucció, que no pas entre 1960 i el final de la URSS i del «socialisme real» a Europa, de 1989 a 1991. Pierre Vilar pensava encara, igual com Labrousse o com Braudel —només cal que recordem el manual d’aquest darrer autor en relació a les civilitzacions contemporànies, inclòs als plans d’estudis dels darrers cursos de secundària (Braudel, 1987)— que el «creixement» estava i estaria al costat dels sistemes basats en les estructures socialistes de producció, situades sota el control de l’estat, tot i lamentar-ne o rebutjar-ne el despotisme. Al seu informe, aquest tema només es tracta tangencialment, però el seu compromís amb una revolució social que suposadament havia de conduir a un creixement quantitatiu de la producció com a pas previ per satisfer les necessitats socials i culturals de les masses, era inequívoc. No obstant això, palesava determinades inquietuds, tal com podrem comprovar a l’exemple següent, que no sabem a qui anava adreçat:

D’altra banda, com més produeix un país, més dedica sense massa problemes una part del seu producte a les activitats de poder. I a l’inrevés també. Qualsevol excés de sostracció realitzada sota aquest concepte pot afectar negativament ja sigui el consum o la inversió o bé totes dues coses alhora. (Vilar 1982c: 63)

Una altra raresa en el marc d’un informe destinat a la història del creixement econòmic és la idea, adoptada de les tesis plantejades per Mao Ze Dong, sobre la inevitabilitat de les guerres i l’afirmació de la victòria última del nombre d’humans, més enllà de les pèrdues, per damunt de la potència militar material. En aquest cas, Vilar es fa ressò d’un ampli debat a l’interior del moviment comunista internacional que tornaria al primer pla l’any següent, amb la conferència internacional dels vuitanta-un partits comunistes i obrers i que va conduir, com ja sabem, a un gran cisma i a la crisi del comunisme mundial. «Avui mateix, —escrivia Vilar— quan la força militar sembla que depèn només d’aparells, es demostra que els països sobrepoblats, si accepten uns costos humans notables, poden oferir importants capacitats militars» (Vilar 1982c: 43), comentari que la nota 103 afegida posteriorment explica d’aquesta manera: «Les guerres d’Algèria o Vietnam ho han demostrat. I els xinesos sovint han manifestat que són els únics que podrien sobreviure a una guerra atòmica.»

Finalment, per acabar d’observar des de l’òptica d’una reflexió contemporània el panorama del marxisme teòric i polític de Pierre Vilar, cal destacar també el seu qüestionament dur i poc matisat de les teories, malgrat que aleshores eren una mica confuses i que tot just començaven a plantejar-se, relacionades amb el mal que després coneixeríem com «la societat del consum», punt de partida dels programes de «creixement zero», els principis fundacionals dels quals exposarà el prestigiós «club de Roma» i més endavant el «pla Manscholt». Per tancar l’exposició a Estocolm, Pierre Vilar confronta les «ideologies del progrés» basades en el «creixement quantitatiu dels béns materials, considerat com una condició de progrés, entès com a noció més àmplia, intel·lectual, social i moral» a «les ideologies fervorosament hostils a aquesta identificació» que interpretava com una important amenaça de retrocés. Sota la seva òptica, en referència a la gran crisi de 1930 (i amb aquestes paraules conclou l’article) «l’actual ideologia antiproductivista» és el signe «d’una nova crisi general».

Per acabar, miraré de valorar la importància de l’informe d’Estocolm dins el conjunt de l’obra de Pierre Vilar, que considerava aquest llarg assaig com una de les seves contribucions principals a la metodologia de la història. No és casualitat que l’any 1982, entre els disset articles del recull Une histoire en construction, l’article «Croissance économique et analyse historique» ocupi el primer lloc de la primera part, «Pour une problématique du développement». Som conscients que la classificació dels articles en les quatre parts que formen el recull no respon a un ordre cronològic sinó temàtic i semiològic. Tres articles anteriors al que hem esmentat són temporalment anteriors: un de 1953, «Problèmes de la formation du capitalisme» (Vilar 1982c: 125), publicat a Past and Present i «Histoire des prix, histoire générale. Un nouveau livre de Earl J. Hamilton» (Vilar 1982c: 154), publicat a Annales ESC el 1949, que ocupen la quarta i la cinquena posicions del recull a la segona part, «Structures et conjonctures dans la problématique historique». A més a més, un article de 1956, «Le temps du Quichotte» (Vilar 1982c: 233), ocupa la novena posició del recull i l’article de 32 pàgines publicat el desembre de 1960 a Studi storici, del mateix any que l’article presentat a Estocolm, i titulat «Marxisme et histoire dans le développement des sciences humaines» (Vilar 1982c: 320) se situa a la catorzena posició. A banda d’això, aquest darrer article completa, il·lustra i desenvolupa d’una manera en ocasions força polèmica diversos punts de teoria i crítica, tractats de passada o no a Estocolm l’estiu de 1960. Considero, per tant, que si Pierre Vilar va optar per situar al capdamunt del seu recull l’informe que va presentar a la conferència d’Estocolm havia de respondre a una opció estratègica i de principis, per tal que alumnes i lectors copsessin el sentit general de la seva tasca d’historiador en el moment de fer balanç, coincidint amb la seva jubilació com a professor de la Sorbona.

Potser la meva conclusió és exagerada, ja que, al capdavall, Vilar podria haver-se equivocat en l’apreciació crítica que va aportar a la seva obra. Tanmateix, després de llegir-lo i rellegir-lo, no crec que sigui així. Ben al contrari, els anys 1981 i 1982, en reflexionar sobre la seva trajectòria d’historiador i la seva carrera professional, Vilar devia situar aquell moment, el moment en què acabava la redacció i la preparació de la defensa de la tesi sobre Catalunya, un moment en què després de les voltes de la vida, la guerra d’Espanya, la captivitat, el difícil retorn a la vida normal i l’experiència espanyola, com el moment en què finalment havia assolit la maduresa intel·lectual, i la preparació i la presentació de l’informe d’Estocolm havia representat des del punt de vista metodològic, teòric i també personal un primer balanç de la seva obra i alhora una mena de «professió de fe», si se’m permet. Per tot això, li va destinar la primera posició en el recull. No hi ha res més entre els seus articles posteriors, relacionats ambs els orígens i el desenvolupament del capitalisme, a estructures o conjuntura, al lloc de la història dins el coneixement científic o a la comprensió del marxisme (el «Diàleg amb Althusser»; Vilar 1982c: 382) que pugui desmentir o invalidar el contingut de l’informe d’Estocolm. Malgrat que no hi trobem tot Vilar —ja que Catalunya, la història d’Espanya en general, la història dels preus, l’or i la moneda encara estan en perspectiva...— les opcions decisives, la recusació argumentada de l’idealisme en la història, l’articulació crítica de l’argumentació i la utilització constant dels conceptes de Marx converteixen aquest informe en un tresor que, amb el pas del temps, no ha perdut ni un bri de la seva força didàctica, gairebé mig segle després de la seva redacció.

Coneixem gaires textos dels quals puguem dir el mateix?

[*] Professor emèrit de la Universitat de Rouen (França).

[1] Vegeu L’Humanité, 20 d’agost de 2003.

[2] El text d’Estocolm, publicat el 1960 per Mouton (La Haia) al marc de les actes del Congrés, va ser objecte d’una reedició ampliada a càrrec de Pierre Vilar (Vilar 1982c: 13-86). L’autor explica en la introducció d’aquest recull d’articles publicats anteriorment que «no n’he reescrit ni una sola línia». Tanmateix, sí que s’hi van introduir notes i referències a treballs posteriors a la primera aparició dels articles, amb la intenció d’actualitzar els exemples. Així, a la nota 92 de l’informe d’Estocolm, es parla de la tesi de Guy Bois (Bois, 1976), entre d’altres exemples similars. Totes les notes d’aquest article fan referència als textos i a la paginació d’aquest recull d’articles de Pierre Vilar.

[3] Vilar parla de Stalin a l’article titulat La Pensée, de l’any 1961 (Vilar 1982c: 111, nota 62) amb les paraules següents: «La teoria la formulen Lenin i, sobretot, Stalin entre 1904 i 1913 (Stalin, «La qüestió nacional i colonial», París, 1937, text del qual s’extreuen les referències esmentades)». Trobem les mateixes referències a l’obra Catalunya dins l’Espanya Moderna, que va aparèixer l’any següent.

EL CONCEPTE DE MODE DE PRODUCCIÓ SEGONS PIERRE VILAR

Guy Lemarchand[*]

Pierre Vilar va escriure el gruix de la seva obra, principalment, entre 1947 i 1980, en un període en què la historiografia francesa estava dominada per l’escola del trinomi Annales-Braudel-Labrousse, amb els avenços que va suposar amb relació a l’antic positivisme històric dominant fins als anys 1945-1950 i amb les limitacions d’aquesta mateixa escola. Durant els anys 80, com ja sabem, una part dels historiadors francesos prendrien el camí d’una inspiració més empírica i, en el fons, d’un idealisme que pretenia passar per renovat i no reconeixia que ho era.

A partir dels anys 50, Vilar forma part del grup minoritari de declarats partidaris de Marx, mentre la majoria de companys de professió, molts d’ells vinculats als Annales, només hi fan referència discretament o fins i tot ni en parlen. El panorama internacional de l’època estava clarament marcat per la guerra freda, situació que convertia en sospitosos d’adoptar una deriva ideològica tots aquells que defensaven una elaboració teòrica de la disciplina històrica.

Pierre Vilar reté de Marx, entre d’altres, el concepte de mode de producció, que situa al bell mig de la seva reflexió teòrica i la seva anàlisi sobre el terreny. Tot i que mai no va formalitzar totalment el contingut d’aquesta noció, trobem referències nombroses a la seva idea sobre aquest concepte, especialment dins la tesi sobre Catalunya (Vilar 1962b), dins el recull dels seus principals articles en francès publicat el 1982 (Vilar 1982c) i en diferents cursos i seminaris dels quals no en queda constància escrita.

EL MODE DE PRODUCCIÓ COM OBJECTE TEÒRIC

Primera particularitat: Vilar mai no va caure en la cosificació del mode de producció que es desprenia de determinats fragments de l’obra de Josif Stalin, expulsat ja del seu pedestal de dirigent polític genial l’any 1956 arran del vintè congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica, però considerat encara després com un dels grans teòrics del marxisme. Per a Vilar, es tracta d’una estructura intel·lectual de conjunt que pretén resumir allò que el sociòleg Marcel Mauss va anomenar el «tot social». Abasta totes les activitats humanes, des de les materials fins a les espirituals, i explica els trets principals de la seva evolució. Per tant, Vilar pretén anar més enllà de la historiografia d’entreguerres, eminentment descriptiva, farcida d’erudició i de contingut sobretot polític, sobrepassar-la de la mateixa manera que els autors dels Annales però anant una mica més lluny. Rebutja la classificació en compartiments estancs dels diferents àmbits del tot social, l’econòmic d’una banda, el demogràfic, l’ideològic, etc.

Al centre del mode de producció hi trobem l’economia. «Si la qualifiquem (l’estructura global) com a mode de producció només és per reconèixer que l’home no viu sense produir i que no hi hauria història si les capacitats de producció de l’home no canviessin» (Vilar 1973, 1976a, 1982c). Així, fent referència a la societat feudal occidental, afirma: «Per a aquestes societats, el problema de fons és la formació i l’apropiació de la part del producte global que no es destina a la remuneració directa de la força de treball» (Vilar 1973, 1976a, 1982c). Per tant, la noció de mode de producció proporciona l’esquema de funcionament o, més ben dit, d’evolució de la societat estudiada a partir del concepte de relació de producció (Vilar 1961a, 1982c). En un altre lloc concreta (Vilar 1964a, 1982c) que riquesa i pobresa són «aspectes exteriors importants (que) determinen les psicologies, però que no són els motors dels canvis... El problema rau a saber com s’esdevé ric o pobre, és a dir, el mode de sostracció sobre la producció.» En relació a les transformacions successives de la societat, Vilar reprèn la noció de contradicció: «L’originalitat de Marx consisteix a haver mostrat la contradicció social sota l’aparent harmonia econòmica i les contradiccions internes de la mateixa economia» (Vilar 1961a, 1982c). Per tant, el mode de producció contribueix a la coherència interna de la societat però també a palesar les febleses i les ruptures d’aquesta coherència, cosa que porta Vilar a exposar la llei de correspondència necessària entre les forces productives, el mode de producció en tant que ampli conjunt de costums i estructures (tant tècniques com jurídiques, psicològiques i organitzatives) i les relacions de producció. Quan les primeres canvien clarament, a la llarga també ho han de fer els modes de propietat i els sistemes de relacions i l’organització del procés de producció entre els homes. En aquest cas, doncs, Vilar s’apunta, malgrat haver-se’n desmarcat relativament, a una ortodòxia marxista dels anys 60: la insistència en la necessitat de tenir en compte tots els aspectes de la realitat social i, entre d’altres, els aspectes materials i el sistema jurídic, que tan poc en compte s’han tingut entre els historiadors positivistes, així com en la necessitat de fer èmfasi en la dialèctica. Tal com va escriure (Vilar 1973b, 1982c), la teoria del mode de producció va ser formulada per Marx «quan els primers esbossos de teoria en matèria de ciències humanes es limitaven a l’economia i havien considerat les relacions socials o bé com a dades immutables (la propietat del sòl per als fisiòcrates) o bé com a condicions ideals que calia satisfer (llibertat i igualtat jurídiques) al cas dels liberals». I precisament en això rau l’originalitat del concepte, ja que Vilar alhora presenta el seu descobriment des de la perspectiva històrica i en presenta un esquema exhaustiu i, en última instància, complex, igual com la realitat que l’esquema vol resumir.

COMPONENTS DEL MODE DE PRODUCCIÓ

Precisament aquesta llista de components és l’element que marca més clarament, si tenim en compte el context de l’època, l’obertura personificada per Vilar. Per bé que l’economia continua ocupant una posició important en la reflexió i es considera com a factor determinant, no és l’únic i no es tracta de caure en l’economicisme. «La productivitat és la condició necessària per a la transformació històrica, escriu Vilar, però, contràriament a allò que se’n diu avui, no és suficient» (Vilar 1964a, 1982c). No fa servir l’expressió «determinant en última instància», però podem observar que hi està d’acord i podríem incloure nombroses cites de la seva obra en aquest sentit. El requisit de l’economia es fa servir molt sovint només de manera indirecta, a través de fenòmens polítics com les guerres o fenòmens socials com l’estabilitat de determinades comunitats, com la família, que ens semblen immòbils i eternes però que en realitat no ho són.

I a l’economia, la tècnica hi ocupa una posició determinant, tot i que als darrers anys la historiografia francesa no hi ha semblat gaire interessada. Per tant, la visió de la inversió des de la perspectiva keynesiana adquireix una importància especial (Vilar 1960a, 1982c). Tanmateix, la tècnica tampoc no és una veritat absoluta: l’avaluació de la seva eficàcia i de les seves possibles mutacions s’ha de situar dins el context de la societat en què es produeixen (Vilar 1961a, 1982c), tant pel que fa als avenços específics com a l’aplicació pràctica, i, contràriament al que defensava Rostow el 1960, no determina la societat.

L’anàlisi de l’economia, per tant, posa en dansa l’estudi d’altres components del mode de producció. I, per començar, l’estudi de les condicions geogràfiques. Cal «pensar geogràficament la història», afirma Vilar, és a dir, diferenciar les permanències, les del relleu i del clima i les obligacions que imposen sobre els homes, i els «pols», medis naturals relativament favorables a la vida humana (Vilar 1973b, 1982c). No obstant això, cada societat modela l’espai en funció de les seves tècniques, les seves necessitats i la seva organització interna. Fidel en certa manera a la línia de pensament de Lucien Febvre i de Fernand Braudel, rebutja també la negació simplista del paper de la geografia i el determinisme geogràfic implícit a la base de nombrosos treballs de l’escola de geografia humana de Paul Vidal de La Blache i Albert Demangeon. Així, a la seva tesi sobre Catalunya, dedica 172 pàgines al medi natural de les 1.800 pàgines de text i taules que formen l’obra. Més que parlar de les superfícies d’erosió, se centra a subratllar les possibilitats o les limitacions que la regió presenta per a l’home. I les permanències, segons les seves paraules, només imposen dependències «secundàries» que no són eternes: els Pirineus no van ser per al Principat una barrera fins ben tard, amb la Pau dels Pirineus, tractat que el 1659 va cedir el nord, les terres del Rosselló, a França.

Evidentment, la demografia ocupa també un lloc destacat al mode de producció, com una força productiva i també com un potencial de consum. Així, el creixement de la població és el factor que explica en part l’ascens de la monarquia castellana durant el segle XV i l’excedent humà és l’element que contribueix, a partir del final del regnat de Felip II, a la desforestació, a l’avenç de l’aridesa i a la crisi de l’Estat espanyol durant el segle XVI (Vilar 1956). Actualment, aquestes perspectives han esdevingut banals. A partir de 1960, Pierre Goubert va començar a incorporar la demografia a l’estudi del segle XVII francès, amb l’obra Beauvais et le Beauvaisis de 1600 à 1730. De fet, aquestes concepcions eren tan noves per a l’època que llavors un bon nombre de marxistes mostraven un cert recel pel que fa a la demografia, una ciència força nova en aquell moment i que molts consideraven com una mena de pretext per eliminar la lluita de classes com a motor de l’evolució. Una mostra d’aquest sentiment és la seva absència gairebé total en les revistes de ciències humanes i de cultura que durant els anys 70 es proclamaven marxistes (com ara La Pensée, Économie et Politique). Tanmateix, en contra del pandemografisme que llavors es manifestava, si més no tàcitament, en alguns especialistes, Pierre Vilar afirma clarament que el factor de la població, tot i que era important, no era ni independent ni fonamental i que no podia considerar-se com la clau universal de la història (Vilar 1960a, 1982c).

Sobretot, però, Vilar va introduir explícitament al mode de producció les superestructures sobre les quals la vulgata marxista d’aquells anys passava de puntetes sempre massa ràpidament. D’entrada, hi ha l’Estat, que tot i que si n’analitzem detalladament l’organització i les accions no seria un simple instrument de classe, sí que es pot considerar com un actor valuós enmig de grups d’interessos (Vilar 1961a, 1982c). Així, independentment de les desavinences entre la monarquia espanyola dels segles XVI i XVII i els conqueridors i colons, el rei va permetre o va dirigir la conquesta d’Amèrica i la seva execució segons les idees de les classes dominants de la metròpoli, idees que ja s’havien posat en pràctica amb la Reconquesta, entre els segles XIV i XV: «ocupar les terres, sotmetre la població i arrambar amb els tresors». I darrera de l’Estat hi ha la ideologia: en el cas del feudalisme, primer, la religió, una religiositat i un poder moral d’una Església que estabilitza la societat a través de la pregària, la crida a l’almoina i el fet de mantenir sota la seva direcció una massa de pobres no productors generada inevitablement pel sistema feudal a causa de l’expansió demogràfica del segle XVI (Vilar 1956). Alhora, hi trobem la ideologia civil: el menyspreu del treball, vinculat a la mentalitat aristocràtica dominant, limita el creixement del capitalisme mercantil i prepara els desencisos del segle XIX. La mitologia col·lectiva s’inscriu també en aquesta visió, com la teoria dels tres ordres a l’època feudal (Vilar 1973b, 1982c).