Read the book: «Pierre Vilar», page 4
Per il·lustrar aquesta ruptura generacional posaré un exemple que afecta de manera central el marxisme. A la fi de la dècada de 1980 alguns historiadors es van sentir «intrigats» pel pensament «marxista» dels historiadors d’edat avançada. Aquesta és la pregunta que un d’aquests historiadors va realitzar a Vilar en el curs d’un seminari dirigit per Jean-François Sirinelli:[1]
És una pregunta sobre el seu marxisme. Vostè ha dit moltes vegades que és marxista però no militant polític comunista, etc. I això em sorprèn. Aquest marxisme em sembla —i en aquest sentit anirà la meva pregunta— un marxisme de caràcter econòmic o economista. Estic sorprès també per aquesta distinció, que vostè manté a les seves anàlisis, entre formes polítiques, superestructures amb poc poder i, en canvi, aquestes forces obscures, tal vegada malèfiques, que serien les forces econòmiques i que hi intervindrien constantment... Així, dues qüestions. En primer lloc, potser tot això podria explicar-se si ens remuntéssim a la seva infantesa, a la seva educació. És que a la seva família, una família de petits funcionaris d’inicis de segle, el diner es representava d’una manera jo diria una mica protestant, com el mal? En segon lloc, en la seva formació marxista, els textos hi han jugat un paper preponderant, en particular els econòmics, de Marx? Quins van ser els llibres que més el van influir als anys 20?
Reproduiré les respostes de Vilar, encara que sigui només per no deixar cap dubte a aquells lectors que comparteixin la mateixa curiositat —i la visió intrigant— de l’autor de les preguntes. Respecte de la primera:
Ho diré rotundament: no. No es parlava dels «problemes del diner davant els nens... La vida no era folgada: havíem de tancar les aixetes i no gastar aigua i no encendre massa llumins. Però mai vaig sentir queixes, o càlculs, sobre maneres de guanyar més, ni tampoc vaig percebre signes de desconfiança vers aquells que tenien diner: es parlava, simplement, d’un altre món... La idea que el «diner», com a tal, tingués alguna cosa de sagrat, o condemnable, mai.
Respecte de la segona:
No! No vaig constituir «aquesta cultura» llegint Marx o cap altre teòric. Els textos filosòfics de Marx els vaig llegir després de la guerra. Crec haver comprès l’essencial del marxisme estudiant, i observant: per exemple, la fi d’un sistema feudal, al país que jo estudiava, en comparació (de vegades contrast) amb Franca. Com era aquest sistema? Un Mathiez m’havia ensenyat molt. Però l’essencial per a una anàlisi el vaig trobar molt aviat en Marx. Com funcionaven las coses: què es pagava a l’Església, als nobles?
Aquest exemple ens dona la mesura (i la imatge) de la ruptura generacional que abans hem evocat. Per a aquest historiador, el marxisme constitueix un món tancat de referències culturals que suggereixen infàncies difícils i turmentades dels seus adeptes. Vilar, en canvi, confessa haver descobert Marx, i de fet haver-lo compartit, en la mesura que observava i reflexionava sobre la societat, com objecte d’estudi històric.
Sé que el meu discurs havia estat més en sintonia amb els temps actuals, amb les modes i els models historiogràfics actuals, si al llarg de la meva exposició hagués intentat «disculpar» el marxisme de Pierre Vilar, situant-lo com un problema generacional, una mena de xarampió que s’hauria propagat —ai las!— durant els anys en què va viure la seva maduresa, en intentar salvar el que queda de la seva obra empírica, malgrat aquesta taca, aquesta tara, aquest suposat pecat. Espero que hagin quedat clares les raons per les quals no he seguit aquest camí: hauria estat trair no només Pierre Vilar —ja hem parlat de l’estreta connexió entre el seu treball de reflexió teòrica i recerca empírica— sinó també el meu propi procés d’aprenentatge de i «amb» Pierre Vilar.
He triat una cita per reforçar la idea final que vull transmetre, que és la validesa, força i actualitat de la manera d’interrogar els fets històrics i plantejar els problemes històrics de Pierre Vilar. L’he extret d’un text que m’ha resultat especialment útil en les meves recerques sobre la propietat de la terra. Es tracta del treball «Història del dret, història total», presentat a Granada en un congrés el 1973 (Vilar 1973, 1976a, 1982c: 265-291). En certa mesura, es pot considerar aquest text com la continuació del «Creixement econòmic i anàlisi històrica» de 1960.
En aquest text hi ha aquesta definició d’història total: «Constituir la història total és assumir constantment la crítica de tots els ordres socials, antics, existents, naixents. És, certament, llençar el dubte sistemàtic sobre la justificació per l’existència» (Vilar 1982c: 284). He escollit aquest paràgraf per recordar els fonaments de l’anàlisi i el pensament històrics en Pierre Vilar. Em sembla que constitueix una bona síntesi del seu mètode d’anàlisi històrica, de la seva concepció de la història total i de la seva reivindicació d’una «història en construcció».
Si el llegim amb atenció, hi veiem sobretot una crida a un estat d’alerta i de tensió continus, a l’agitació intel·lectual. Es tracta d’assumir constantment, diu, que hi ha sempre ordres socials antics, existents i naixents i que convé observar-los críticament. Es tracta també d’adquirir l’hàbit de dubtar, d’una forma sistemàtica, de qualsevol justificació de les coses existents —ja sigui el creixement econòmic, el dret, les classes, les nacions o els estats— per la simple constatació de la seva existència, és a dir, pel simple fet d’haver existit.
La tasca que demana Pierre Vilar —que no és còmoda ni fàcil— ataca frontalment una tendència força habitual als discursos de les ciències socials: la tendència a simplificar els fets històrics, a interpretar-los linealment a partir d’allò que ha esdevingut després, d’allò que ha seguit després. Pierre Vilar diu que només l’anàlisi històrica de la realitat pot combatre amb èxit aquesta tendència i que cal combatre-la per reconstruir la història real.
Les experiències viscudes, així com les influències intel·lectuals rebudes, multiplicades per la seva capacitat i disposició a utilitzar idees i conceptes proporcionats per altres ciències humanes i socials —ja sigui l’economia, la sociologia, la lingüística, la psicologia, o fins i tot la psicoanàlisi—, quan li van semblar útils o quan va sentir la necessitat de criticar-les, el converteixen sens dubte en un home del seu temps, però també en un historiador especialment conscient de les limitacions imposades per les circumstàncies històriques. Recordem els inicis de la introducció a Catalunya dins l’Espanya Moderna: «Perquè que ‘l’historiador és dins la història’... » (entre cometes, per recordar que la frase tenia autor). En la conferència ja citada de 1964, pronunciada en el Centre d’Intel·lectuals Catòlics, Pierre Vilar va utilitzar la mateixa frase de Marx per reflexionar sobre els condicionants històrics de l’ofici de l’historiador. Així: «L’historiador és dins la història i tota historiografia té un significat històric». I:
Nosaltres mateixos no ens en podem escapar. Un dels aspectes del nostre treball consisteix precisament en jutjar-nos a nosaltres mateixos, a cada instant, sobre la manera i la mesura com la nostra pròpia reflexió (i la dels nostres veïns) obeeix a la inflexió del moment. Ara bé, sens dubte la millor manera, no d’escapar-ne (perquè mai podem arribar a escapar-nos-en) a la pressió de la història, però si de dominar-la obeint-la, és tenir-ne plena consciència. I tot seguit fer l’esforç de pensar-la teòricament (en lloc de deixar-nos emportar empíricament per ella (Vilar 1982c: 357).
En aquesta darrera frase —«fer l’esforç de pensar teòricament la història, en lloc de deixar-nos portar empíricament per ella»— hi podem veure el germen d’una altra expressió de l’autor: «pensar històricament». És fàcil veure que aquesta expressió resumeix les dues que fins ara hem comentat : «la història raonada», «la història en construcció». És interessant de veure que també resumeix la importància de prendre consciència de viure en la història, de no deixar-nos portar empíricament per ella.
La idea, i fins i tot l’expressió d’un pensament històric, ja es troba a Catalunya dins l’Espanya Moderna, és a dir, als anys seixanta, i apareix força vegades a l’obra de Pierre Vilar. Per exemple, el 1973, al ja mencionat Assaig de diàleg amb Althusser, escriu que la història total no vol dir «dir-ho tot sobre tot», sinó «pensar-ho tot històricament» (Vilar 1973b, 1982c: 425). I afegeix: «Heus aquí el marxisme». Recordem-ho: no és el concepte d’història el que cal construir sinó la història mateixa. No es tracta de pensar la història sinó de pensar històricament.
Però no serà fins a final de la dècada de 1980 quan Pierre Vilar desenvolupi aquesta expressió per a donar-li un sentit molt més ampli. La conferència «Pensar històricament» revela un pas important: el missatge de Pierre Vilar no anava dirigit només als historiadors sinó a totes les persones interessades pel món actual.[2]
No vull pas insistir en aquesta idea, però vull presentar-la com a punt culminant d’un itinerari intel·lectual (Congost 2003). L’historiador Michel Vovelle, després d’haver comparat la Catalunya dins l’Espanya Moderna, la tesi doctoral de Vilar, a la Sagrada Família, ha afirmat que, després d’haver rellegit l’obra de Vilar, havia arribat a la conclusió que només hi havia una manera possible de definir-lo: Pierre Vilar havia estat, al llarg de la seva vida, un historiador en construcció.
Em sembla que no és casualitat, sinó fruit d’una coherència, que trobem unides i vives, al final de la seva vida, les preocupacions i inquietuds que hem vist que han marcat la seva obra i la seva trajectòria. Aquestes preocupacions van mantenir «viu» i «combatiu» el pensament de l’historiador i van inspirar la seva recerca i les seves reivindicacions: una història raonada el 1960, una història en construcció el 1973, pensar històricament el 1987... No són pas expressions que hagin estat pensades precisament per a fer més fàcil l’ofici d’historiador. Recordar-les aquí i avui vol ésser un estímul per a tots aquells que, com nosaltres, se senten prou forts per afrontar les dificultats de ser historiador el 2005. Pel que fa a aquells que pensin que només es tracta de fórmules… tant de bo que experimentin el desig de comprovar-ho!
[*] Professora de la Universitat de Girona. Una versió ampliada d’aquest text a Albareda et al. (2006), pp. 23-41.
[1] Es tracta d’una sessió organitzada a París, a l’Institut d’Histoire du Temps Présent, per l’historiador Jean-François Sirinelli.
[2] Es tracta de la conferència «Penser historiquement» que va pronunciar a Àvila el 30 de juliol de 1987, a la clausura del curs d’estiu de la Fundación Sánchez Albornoz. El text ha estat publicat en català (Vilar 1992b) i en castellà (Vilar 1992a; Vilar 2004).
PERSPECTIVES MARXISTES I CRÍTICA DE LA HISTÒRIA IDEALISTA (A L’ENTORN DE LA CONFERÈNCIA D’ESTOCOLM DE 1962)
Claude Mazauric[*]
Abans de presentar aquesta exposició, voldria fer un petit retrat de la meva situació: no he estat alumne ni deixeble de Pierre Vilar i mai no vaig tenir l’ocasió, durant els anys ja ben llunyans dels meus estudis, de gaudir de les seves lliçons, ni de participar en les reunions del seu seminari a l’École des Hautes Études (EHES), llevat d’una sola sessió a la qual un bon amic meu em va arrossegar mig d’amagat. Tampoc no vaig poder treballar a prop seu, ni aprofitar els seus valuosos consells, excepte l’any 1971, amb motiu de la redacció d’un article de l’Encyclopaedia Universalis per al qual l’editor va proposar com a títol «Història marxista», un títol que no em convencia gens. Només gràcies al seu vistiplau, que jo mateix li vaig sol·licitar, i al d’Albert Soboul, que ja havia obtingut inicialment, vaig poder transformar el títol en «Concepció marxista de la història», opció que va ser finalment l’escollida per a la publicació. En canvi, sí que sóc i he estat sempre un admirador incondicional de l’historiador Pierre Vilar, autor d’obres que ja formen part de mi i que han inspirat sempre les meves investigacions i la meva feina des dels anys 60, quan vaig tenir ocasió de conèixer-lo al Centre d’Études et de Recherches Marxistes de París, i especialment des que Vilar va assumir la responsabilitat d’ocupar la càtedra d’història econòmica i social de la Universitat de la Sorbona, en substitució de Camille-Ernest Labrousse. El gener de 1968, amb motiu del col·loqui de Brussel·les «Occupants/occupés» (Vilar, 1968b: 221) vaig mantenir una llarga i animada conversa amb ell, una conversa que vam reprendre en successives ocasions en anys posteriors fins al contacte telefònic de 1992 sobre el col·loqui organitzat per Guy Lemarchand i jo mateix a la Universitat de Rouen sobre «Nations, nationalismes, transitions, 16e-18e siècles» per al qual Pierre Vilar, ja amb una edat considerable però encara en plenitud de facultats intel·lectuals, ens va enviar un text, que va llegir Michel Vovelle i que posteriorment es va publicar, d’un gran contingut heurístic (Lemarchand i Mazauric, 1993). Ara farà una mica més d’un any que, poc després de la seva mort, em van encarregar la redacció d’un breu article d’homenatge per al diari comunista L’Humanité[1] i vaig aprofitar l’ocasió per tornar-me a submergir en la seva obra teòrica, una experiència a la qual, a hores d’ara, encara estic immers. Per tot això, doncs, parlaré de Pierre Vilar, historiador marxista, tant des del meu paper d’admirador com des de la gratitud i el reconeixement per tot el que n’he après.
He centrat les reflexions principalment, tot i que no de manera exclusiva, al llarg text de 73 pàgines impreses (a la seva reedició) que Pierre Vilar va presentar a Estocolm, al marc del congrés internacional de ciències històriques, amb motiu de la primera conferència d’història econòmica, orientada vers el gran tema del «creixement». Aquest informe es va publicar sota el títol «Croissance économique et analyse historique».[2]
Per entendre millor el meu interès per aquest llarg text, primer de tot cal que concreti un parell de dades. La primera té relació amb allò que anomeno el descobriment de l’obra i la importància que ha adquirit per a la meva formació com a historiador. Vaig llegir l’article de Pierre Vilar l’any 1961 o el 1962, mentre escrivia el meu primer llibre sobre Babeuf. La lectura me la va recomanar Albert Soboul, que la considerava com una magnífica introducció a la recerca històrica des de la perspectiva del marxisme, i no regatejava elogis a aquell informe que tan bona impressió va causar a Estocolm. I, evidentment, a mi em va despertar també un gran interès, ja que em va ajudar a formar-me unes perspectives de treball pròpies com historiador novell que no se centraven només en la història econòmica, sinó en la història política i ideològica de la Revolució Francesa, un camí pel qual tot just començava a moure’m, tot seguint les passes de Lefebvre i Soboul. Més endavant, durant les dècades dels anys 70, 80 i 90 vaig utilitzar en diferents ocasions aquest text com a recurs fonamental de la meva pràctica docent a la Universitat de Rouen, recomanant-ne la lectura com una forma d’aprenentatge dels estudiants orientats cap a la recerca. La reedició del text complet l’any 1982 dins el recull Une histoire en construction. Approche marxiste et problématiques conjoncturelles, que incorporava notes de referències complementàries a través de les quals Vilar articulava els seus plantejaments inicials d’una manera reflexiva, va facilitar encara més l’accés a un text que inicialment només coneixia un petit grup d’historiadors, tots investigadors contrastats, malgrat que l’autor hi basaria la part més important de les seves contribucions a l’activitat del CERM a París entre 1963 i 1970.
Tot i que les circumstàncies que envolten l’elaboració d’aquest text no són gens misterioses, no és menys cert que se’n té un coneixement força escàs: sabem que, a petició de Labrousse, es va encarregar a Vilar la preparació de l’informe, presentat en representació de la delegació francesa. Si els historiadors del comitè francès hi van plantejar objeccions o reserves és una pregunta que no puc respondre, tot i que ho dubto força, ja que en aquella època l’autoritat de Labrousse estava fora de tota discussió i en un comitè dominat pels membres de la Sorbona de l’època no s’hauria vist precisament amb bons ulls discutir-li obertament l’opinió. A més, cal recordar el fort impacte entre els historiadors, no només d’Espanya sinó d’arreu d’Europa, de les recerques de Vilar, de la seva tesi doctoral encara pendent d’aparició Catalunya dins l’Espanya Moderna, de la qual els observadors més atents ja parlaven bé abans que aparegués, dels seus articles («Histoire des prix, Histoire generale. Un nouveau livre de E. J. Hamilton», Annales E.S.C., 1949; «Le temps du Quichotte», Europe, 1956, etc.), del seu petit llibre publicat dins la col·lecció Que sais-je? de PUF, Histoire de l’Espagne (primera edició de 1947), fins al punt que la proposta de Labrousse, que s’avançava així a la designació del seu (probable i desitjat) substitut no podia generar massa oposició. El marxisme públic i reconegut de Pierre Vilar potser podria haver suscitat recels, en alguns casos motivats pel que podríem anomenar els «efectes de la guerra freda», però el comportament sempre respectuós amb les institucions universitàries que mostrava Vilar i la seva manca de militància (o partidisme) les hauria desactivat completament, de manera que, tot i que s’expressava en nom propi, en realitat a Estocolm ho va fer en representació d’una part significativa de la història econòmica tal com s’entenia llavors a França.
Podem valorar retrospectivament els importants efectes que això tenia, ja que Vilar hi va incorporar una posició indubtablement «marxista», no exempta de visions polèmiques però sobretot inspirada en la preocupació per valorar la possibilitat de recórrer als conceptes fonamentals del marxisme en la reconfiguració d’una història sensible a la idea de tenir en compte seriosament el contingut de l’anàlisi econòmica, i no només les dades superficialment útils.
La motivació de Pierre Vilar en les seves aportacions hi era ben explícita: afavorir la cooperació entre especialistes en anàlisi econòmica i historiadors centrats a consolidar una història sintètica i «total» tenint en compte de manera seriosa i fonamentada, i no anecdòtica, els coneixements i les pràctiques dels economistes, un tema que reprendria amb motiu d’un brillant article («Pour une meilleure compréhension entre économistes et historiens. Histoire quantitative ou économétrie rétrospective») publicat a la Revue historique l’any 1965 (Vilar 1982c: 295-313). Tanmateix, la problemàtica desenvolupada per Vilar a Estocolm, les seves «reflexions metodològiques», no equivalien a una adhesió incondicional dels historiadors als principis dels economistes i és en termes de «confrontació» que conceptes com «anàlisi econòmica» i «anàlisi històrica» es mobilitzen conjuntament amb l’objectiu de fer coincidir, al voltant del tema del «creixement», els resultats de les recerques d’uns i altres. I aquesta convergència no es produeix esbiaixadament, a través del mecanisme d’una suma passiva, sinó com a resultat d’un esforç rigorós d’assimilació crítica de les posicions teòriques dels economistes i de les dades generades pels historiadors a partir de les fonts. L’objectiu final pretès, que adquiria la significació d’una veritable prova de fe científica, Vilar l’exposava sense vacil·lar: «La finalitat última d’aquestes reflexions, que dissortadament és difícil d’assolir, seria un programa d’història total que fins ara només s’ha atrevit a exigir el marxisme i que articularia l’esperit de la recerca històrica» (Vilar 1982c: 14). En aquest punt caldria recordar que Pierre Vilar, historiador de professió i marxista d’elecció, sempre va situar la història com una ciència bàsica al camp de les ciències socials i humanes, tal com ho recordava l’any 1973 a la seva crítica a l’estructuralisme d’Althusser:
El marxisme es basa a pensar-ho tot històricament. Que arran d’això se’n desprengui o no un «historicisme» és (com en el cas de l’humanisme) un problema lèxic. Només em malfio de les negacions apassionades [...] La història es pensa en l’espai, i també en el temps.
I en paraules de Marx: «La història universal no ha existit sempre: en la seva faceta d’història universal, la història és un resultat». I si Marx va poder, segons Vilar, arribar a aquesta conclusió fonamental és perquè: «va ser el primer economista de nivell que va reconèixer i difondre sistemàticament com la teoria econòmica es pot convertir en anàlisi històrica i com les exposicions històriques es poden convertir en història raonada (la cursiva és nostra)». Qui podria negar-ho avui dia? L’informe presentat l’any 1960 a Estocolm formulava un gran programa de recerca per a una «història raonada» que hauria extret de l’estructura conceptual del marxisme la major part dels mitjans d’anàlisi.
Tanmateix, considero que el text transporta les exigències teòriques més enllà del que permetia el tema tractat, per les restriccions en l’ordre del dia de la primera conferència internacional d’història econòmica. A banda d’allò que hi planteja amb relació als temes del «desenvolupament» i el «creixement econòmic», Pierre Vilar hi exposa sota la capa d’una possible «història raonada» l’ambició d’una «història total», és a dir, d’una història que sigui fruit d’una visió argumentada i basada en recerques incontestables, però essencialment inspirada en una concepció materialista de la història de la humanitat, que situaria com a base de la producció i la reproducció creixent de l’espècie humana les estructures materials de la seva existència social, el seu imaginari polític i cultural i la seva pròpia autoconstrucció civilitzadora. Pierre Vilar, historiador minuciós i atent fins al mínim detall a les crítiques de les fonts explotades per l’investigador —potser pel fet de ser casat amb una arxivista de gran renom?— mai no va deixar d’observar els homes des de la seva visió d’antropòleg i de geògraf, la seva vocació inicial, uns orígens que ell mateix recordava constantment. Potser, doncs, precisament aquesta polivalència metodològica i, alhora, aquesta cerca d’una hermenèutica que li permetés contemplar el moviment de la civilització com l’expressió d’un monisme ontològic que el sosté i el determina, són els elements que caracteritzen, en conjunt, l’obra de Vilar. L’any 1960 segurament res no expressava millor aquesta gran ambició de saviesa que els esforços que va dedicar a la història de Catalunya, coronats precisament mentre preparava el famós informe destinat a la conferència d’Estocolm, que d’alguna manera també n’era un resultat.
La lectura (o més ben dit la relectura, a dia d’avui) d’aquesta magistral obra exigeix segurament que en concretem d’una manera més precisa la composició: 17 pàgines (és a dir, un 23% del total) es dediquen a resumir les posicions del «pensament econòmic» i del «pensament històric» davant els «problemes del creixement». La part més important correspon als diferents punts de vista teòrics dels economistes, especialment els de Marx, Schumpeter, Colin Clark, Perroux, Akerman o Rostow, autors en els quals descobreix una novetat contemporània: «la temptació de la història». Els historiadors que han tastat «la temptació de l’economia» (llevat de Mantoux, esmentat explícitament) es considera de seguida que provenen d’una generació que ha superat «una altra etapa al cap de trenta anys» —és a dir, després de la fundació d’Annales per part de Marc Bloch i Lucien Febvre— i que seguint l’estela dels Hamilton, Beveridge, Labrousse (i també Simiand, considerat de vegades com economista i de vegades com historiador) entren en un camí nou i innovador: en aquest punt Vilar es fa ressò de molts noms que marcarien decisivament els propers cinquanta anys, noms com Chaunu, Goubert, Baehrel, Van der Wee, Abel, Jeannin, etc. A partir de les recerques «quantitatives» d’aquests autors, Vilar enuncia de passada, pensant en els futurs investigadors, un veritable programa de treball que reprendrà posteriorment en nombroses ocasions, tant pel que fa a les seves orientacions teòriques com les pràctiques. Tanmateix, el més interessant de l’informe d’Estocolm té relació amb la llarga exposició de 55 pàgines (77% del total) que associa «programa d’anàlisi» al títol de «temes d’investigació», amb l’única finalitat d’avançar pel camí d’una «observació» rigorosa i d’una «interpretació» problematitzada dels fenòmens relacionats amb el «creixement». En aquest punt, tot sembla impregnat de la tranquil·la certesa de l’investigador-historiador disposat a analitzar a partir de fonts perfectament identificades i no de fets d’antiquari, sinó d’interaccions, de dinàmiques situades amb precisió i de transformacions possibles o previstes. Cada element de les diferents categories d’objectes protagonistes de l’anàlisi del «creixement» és objecte d’un triple qüestionament, primer com a «signe», després com a «conseqüència» (o efecte) i finalment com a «factor». D’aquesta manera, comença primer amb el «nombre d’homes» (12 pàgines) en relació a la categoria de les forces productives —tot i que Vilar concedia una importància cabdal a la demografia, s’oposava inequívocament a qualsevol forma de pandemografisme en nom de la historicitat de les estructures històriques globals, especialment de les estructures de producció de béns— i posteriorment passa a l’apartat de «la producció de béns», un exhaustiu desglossament d’una ciència contrastada, que ocupa un 60% del total de l’informe, aborda també el tema del «moviment dels ingressos» (12 pàgines) i finalment parla del «balanç dels intercanvis», concepte tractat breument en cinc pàgines (tot i que aquesta categoria havia estat sempre la més atentament observada pels historiadors). Com a cinquena part, s’hi inclou una conclusió de dues pàgines que parla del plantejament problemàtic d’una nova mena de recerques, les qüestions de l’«equilibri social» i del «poder polític», a través de dues interrogacions: una relacionada amb els «conflictes interns», entre els quals Vilar distingeix les «sacsejades conjunturals» que tenen un valor de testimoni i les «lluites de classes», que s’emmarquen en el «llarg termini» de les transformacions estructurals —no s’hauria de fer referència aquí al discurs de Mao sobre la dialèctica, i parlar de «contradiccions antagòniques» i de «contradiccions no antagòniques»?— per a, posteriorment, plantejar el problema de la «unitat» i del «poder del grup», en què se situa la qüestió nacional, la de la ideologia (especialment de les «ideologies de progrés»), la de l’«entusiasme col·lectiu», percebut com a «signe», com a «factor» i en funció de les seves «conseqüències».
Tal com ho plantejava Pierre Vilar l’any 1960, el «creixement» no es concebia mai fora dels «marcs històrics concrets» ni sense les «contradiccions» derivades d’aquesta inserció en la història concreta: ni moviment lineal, ni substància ahistòrica provinent d’un espai intemporal, sinó una matèria complexa, recontextualitzada, situada en un joc interactiu de determinacions encaixonades, algunes de «mesurables» i d’altres «no mesurables», és a dir, una realitat dialècticament construïda amb un pensament dialèctic que s’esforçarà per produir «l’expressió científica [sic]». L’estructura de l’exposició de Pierre Vilar mostra a la seva manera la profunditat del seu marxisme i la preocupació, polèmica per la seva lògica objectiva, per combatre les concepcions idealistes del coneixement històric i les de la teoria econòmica, que m’atreviria de qualificar de «neoclàssica» tal com s’impartia a les facultats de dret i ciències econòmiques de la postguerra.
Evidentment, tota la trajectòria crítica i argumental de Pierre Vilar representada al cèlebre document d’Estocolm es definia més clarament amb la immensa tasca de recerca a les fonts dels arxius i de síntesi a la redacció, tasques que el van ajudar a l’elaboració de la gran tesi sobre Catalunya. Sovint hi feia referència explícitament, sobretot quan relacionava el concepte del nombre d’homes amb la forma d’estructurar les relacions socials de producció i la qualitat jurídica o professional de les diferents categories de treballadors, o bé quan planteja determinades lliçons metodològiques segons les quals, en relació amb la producció dels béns, «davant els perills d’una econometria falsament exacta», «podem raonar només a partir d’aproximacions suficients», una idea que s’alça com un dels pilars de la seva tesi i amb un abast que engloba, com ja sabem, mil anys d’història, solcats pels efectes de creixement seculars o conjunturals. Sens dubte, cal anar més lluny i destacar que el magistral informe d’Estocolm conté més informació i més contingut en relació a qüestions derivades de la història de les societats precapitalistes, molt comercials i ja manufactureres i en vies de transició cap al món contemporani, que no pas en relació als espais més contemporanis, per als quals les anàlisis de Vilar es fan més abstractes i fins i tot potser menys experimentals. Destaca especialment quan analitza les condicions d’emergència del capitalisme industrial contemporani. Enfront del dogmatisme teoricista tan freqüent entre els economistes, com a mínim entre els qui no han patit la temptació de la història, Vilar exposa aquesta veritat: «No hi ha economia pura» (Vilar 1982c: 51) i centra les observacions als processos concrets i variables de consolidació del capitalisme i mostra concretament la buidor d’una pretesa «immobilitat precapitalista» que desmenteix especialment tota la seva recerca sobre la història catalana. En contra de l’empirisme i de la concepció mecanicista d’activació del creixement que preconitzava Rostow amb el seu comodí de les «precondicions» teleològicament establertes per al pas al take off, Pierre Vilar mobilitza tota la seva erudició, fruit de les seves recerques i lectures, per posar en dansa la multiplicitat concreta i la complexitat dels factors estructurals i conjunturals generals, les dades institucionals, jurídiques —que ocupen un lloc important i concret, com demostrarà més tard—, polítiques, o fins i tot dinàstiques, morals i mentals, que condueixen cap a les transformacions acumulatives de les quals finalment emergeix l’estructura capitalista i, alhora, a partir de les seves contradiccions, un nou model de creixement. Malgrat tot, no posem en dubte l’exposició crítica de Vilar si subratllem que dóna més importància problemàtica i teòrica a la qüestió del desenvolupament per etapes del capitalisme que a l’observació i a l’estudi del capitalisme desenvolupat dels segles XIX i XX, per als quals recorre a l’anàlisi marxista sobre el valor i el marge de benefici sense ni tan sols confrontar-ho amb les tesis dels economistes més contemporanis. En canvi, quan es tracta de parlar de les condicions d’emergència del capitalisme modern, Vilar, que rebutjava qualsevol concessió al «pandemografisme» que criticava, amb motiu, als neomalthusians com Emmanuel Leroy-Ladurie —«qualsevol raonament teòric a partir del joc recursos-nombre d’homes només serveix per plantejar preguntes» (Vilar 1982c: 39)— per validar sense reserves una pretesa llei de rendiments decreixents que totes les revolucions econòmiques després de Malthus han desmentit, no dubtava gens, tot recorrent a l’argument poblacionista, a contraposar fermament el tema del nombre i les estructures demogràfiques al model simplista d’activació del creixement proposat per Rostow que tanmateix comptava aparentment amb l’aval de la majoria d’especialistes a l’època de la conferència d’Estocolm. «Cal tenir en compte, escrivia, que el marxisme, clarament oposat a qualsevol interpretació demogràfica del moviment econòmic, no té cap motiu per rebutjar, a l’anàlisi històrica, la reacció (dialèctica) de la demografia sobre el moviment social: el nombre d’homes forma part de les forces de producció, que tenen un paper fonamental sota l’òptica marxista, i les desigualtats de superpoblació relativa en l’espai i el temps influeixen necessàriament en les condicions d’explotació imposades a les classes treballadores i sobre la mateixa intervenció revolucionària (Vilar 1982c: 43)».
